Relats Conjunts (juny - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El mercat [Ta matete]" (Paul Gauguin - 1892).

LA RESISTÈNCIA

Si us preguntés que és «La Resistència», segur que tots em respondríeu que són els grups que en un conflicte armat actuen des de la rereguarda contra l’enemic que ha envaït el seu territori i tindríeu tota la raó. També estic segur que si a continuació us demanés d’on ve aquest nom, molts em diríeu que és obvi que deriva del verb «resistir» que és el que fan aquests grups mentre dura la guerra i aquí us equivocaríeu de mig a mig perquè aquesta denominació no prové d’un indefinit i genèric «resistir» sinó que té un origen ben concret. És un homenatge a unes heroïnes que, només amb el seu enginy, van ajudar a vèncer un poderós exèrcit enemic. Aquesta és la seva història.

En l’última Gran Guerra, una llunyana illa va ser ocupada per un exèrcit invasor i molts dels seus habitants van ser detinguts i obligats a col·laborar-hi. Entre ells, unes joves estudiants de grau superior que van ser destinades al departament d’intel·ligència militar de l’enemic. Això els permetia tenir a l’abast diàriament els codis numèrics que feien servir els invasors com a contrasenya i eren conscients que aquesta era una informació molt valuosa per al govern legítim, però no sabien com trametre-la. Aquell edifici era com una presó i les noies no en podien sortir, ni podien parlar amb ningú de fora, ni podien passar cap nota ni trucar per telèfon. Fins i tot durant la mínima estona que, cada matí, els permetien sortir al patí estaven fortament vigilades per evitar qualsevol contacte. Semblava impossible superar aquests entrebancs i aconseguir passar cap informació, però elles se’n van sortir. Com que no podien fer-ho parlant o escrivint, van decidir utilitzar un codi de colors. Cada dia sortien al pati amb els típics vestits illencs de coloraines i s’asseien juntes en un banc des d’on podien ser vistes fàcilment des de l’exterior. Tot semblava ben innocent, però no ho era gens. Cada vestit era d’un color determinat, cada color corresponia a un número concret i, evidentment, les noies no seien a l’atzar en aquell banc sinó que ho feien en l’ordre que mostrés cada dia el codi numèric que l’invasor volia mantenir en secret. Amb aquesta informació, subministrada a plena llum del dia sense que l’enemic s’assabentés de res, l’exèrcit legítim podia contraatacar fàcilment i la victòria va arribar en pocs mesos.

Un cop més l’enginy va vèncer a la força. Aquelles noies es van convertir en unes heroïnes i, malgrat el pas dels anys, tots els habitants d’aquella illa en conserven encara un agraït record. Per cert, i per si us interessa saber-ho, com que eren estudiants d’un grau superior d’electricitat, el codi de colors que van fer servir és el que s'utilitza per marcar les resistències elèctriques. Assegudes en aquell banc, cadascuna d’elles semblava una de les bandes de color que indica el valor de les resistències i, per això, se les va conèixer primer com «les noies de la resistència» i finalment només com «la resistència» que és el nom que després ha servit per designar qualsevol grup que lluita per recuperar la seva llibertat.

Ja ho heu vist, tot prové d’una simple casualitat. Si en comptes de ser estudiants d’electricitat haguessin cursat un batxillerat artístic, per exemple, aleshores segur que el codi que haurien fet servir és el de la paleta de colors i als grups que resisteixen contra un enemic invasor no els anomenaríem «la Resistència» sinó «els Pantone».

Els llibres d'en Jan McPetit [#JUNYNÒRDIC - 2023]

Tal com vaig fer l’any passat, aquest juny també he llegit un parell de llibres ambientats en el fred per participar en la iniciativa #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters. Enguany he triat un recull de relats d’una escriptora sueca i una novel·la d’un autor català que coincideixen en portar la paraula NEU al títol. Són aquests:

TEMPESTA DE NEU I OLOR D’AMETLLES [Mord och mandeldoft]
(Camilla Läckberg - 2014)

Aquest volum inclou tres contes més una novel·la curta (o un relat llarg), continua amb una entrevista amb l’autora i acaba amb un petit taller d’escriptura on trobem alguns consells per escriure novel·la negra.

Els primers tres contes són molt curts (d’una quinzena de pàgines cadascun), fan de bon llegir i acaben amb una «sorpresa final» que és com m’agraden a mi; tot i que en aquest cas els he trobat massa previsibles, sobretot els dos últims que he endevinat de seguida com acabarien. Es podrien considerar com aquell aperitiu que t’obre la gana per gaudir de la resta de l’àpat que continua amb el plat fort, el relat que dona títol al llibre amb una trama típica dels clàssics del gènere: Una reunió familiar, en un hotel que queda aïllat per una tempesta de neu, es desbarata de cop quan el patriarca és enverinat i cal descobrir el culpable. Un plantejament que podria ser el d’una novel·la d’Agatha Christie i amb un final que és tot un homenatge a Arthur Conan Doyle. Original no ho seria, però sí que m’ha semblat prou ben escrit i se m’ha fet interessant fins que he vist per on anirien els trets (també massa aviat perquè la resolució està copiada de la de Sherlock Holmes al relat titulat «El problema del pont de Thor» que vaig llegir no fa tant). Com a colofó tenim l'entrevista i el taller d’escriptura, unes postres que m’han interessat menys, però considero que són un ‘bonus track’ que pot deixar satisfets els seguidors de l’autora.

En definitiva, no és un gran llibre, però tampoc està malament i pot ser una bona porta d’entrada per endinsar-se després en les novel·les més conegudes de Camilla Läckberg. Jo potser ho provo en un futur...

---

MENTRE LA NEU SIGUI BLANCA (Jordi Boixadós – 2022)

Un català que viu a Suècia des de fa més de cinquanta anys, no ha parlat mai del trauma que va provocar que abandonés el seu poble natal. Ara, amb setanta anys acabats de fer, decideix que ha arribat l’hora i organitza una excursió amb el seu fill, que ja en té quaranta, per explicar-li tot. No podrà fer-ho, tot el que va passar encara li fa massa mal i no és capaç d’acabar la narració dels fets. Serà el seu fill qui haurà de treure’n l'entrellat viatjant a Catalunya i investigant aquesta part de la història de la seva família paterna que desconeixia totalment.

Hi ha diverses coses que m’han agradat d’aquesta novel·la. M’ha agradat la manera de presentar-nos el secret amagat d’aquesta família que es va embolicant a mesura que avança la investigació del fill amb més d’un ‘gir de guió’ que ens fa canviar la percepció del que sabíem anteriorment. M’ha agradat que l’entorn sigui un protagonista més amb les acurades descripcions del paisatge suec primer i català després, que faciliten que t’introdueixis fàcilment dins la trama. M’ha agradat que el protagonista sigui una persona «normal» que se sent aclaparada i, sovint, superada per les circumstàncies que va descobrint, aquest ‘patiment’ te’l fa sentir més proper. M’ha agradat com l’autor sap mantenir l’interès en tot moment a mesura que els nous personatges que el fill va trobant mentre investiga afegeixen dades al misteri que, com he dit abans, se’ns va desvelant pàgina rere pàgina. M’ha agradat el final on, com era lògic, tot acaba lligant, però gràcies a un parell de sorpreses d’última hora que provoquen un darrer gir de la història.

Doncs això, que he gaudit força d’aquest llibre que ha aconseguit enganxar-me des de la primera pàgina. Una lectura molt recomanable.

Test d'intel·ligència - 003 [M01]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Carme Rosanas "

LOGOGRIF

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) defineix LOGOGRIF d’aquesta manera: «Enigma en què, per endevinar el mot que constitueix la solució, cal primer endevinar una sèrie de mots que s’han format amb elements d’aquell i dels quals es dona una indicació per ajudar a endevinar-los».

Etimològicament, prové dels mots grecs "λόγος / lógos" (paraula, raó) i "γρῖφος / grîphos" (xarxa, enigma) i aquest concepte tan ampli (enigma de paraules) va servir, fins a la meitat del segle XVIII, per denominar qualsevol joc de paraules creat a partir de la combinació de lletres com, entre d'altres, els anagrames o els bifronts. Actualment, el seu ús ha quedat més acotat a un tipus concret de passatemps basat en la recerca d’anagrames parcials que s’han de formar a còpia d’extreure i barrejar lletres d’una paraula inicial més o menys llarga. Així, per exemple, si la solució del passatemps fos «SUPERFLU» el plantejament implicaria ocultar una sèrie de paraules més curtes que, en conjunt, continguin totes les seves lletres com podrien ser «LLEURE», «REFÚS» i «SERP». La presentació més habitual del joc és en forma d’enigma criptogràfic que relaciona lletres i números incloent algunes pistes que ajudin a resoldre les incògnites. Per tant, l’exemple anterior quedaria així:

12345672 – Sobrer, prescindible
774254 – Oci, esbargiment
54621 – Menyspreu
1453 – Rèptil

Per analogia amb aquesta presentació numèrica, en algunes seccions de passatemps també s’anomena LOGOGRIFS a unes graelles d’encreuat sense definicions que presenten un número a cada quadret i que s’han de solucionar sabent que cada xifra correspon a una única lletra, però tot i tenir el mateix nom en aquest cas no entrarien en la definició que hem donat abans.

Unes variants que sí que es poden considerar dins els logogrifs perquè realment es basen en la formació d’anagrames parcials són les que, prescindint de les relacions numèriques, només requereixen extreure la quantitat més gran de mots possibles que es puguin formar barrejant algunes de les lletres donades inicialment. Tant les que ho fan sense cap mena de condició prèvia com també les que afegeixen alguna restricció que limiti la quantitat o l’ordre de les paraules que hem de buscar, com seria el cas dels LOGOGRIFS ACRÒSTICS on s’han de trobar tants mots com lletres té la paraula inicial i que comencin amb cadascuna d’aquestes lletres. Així de «SUPERFLU» tindríem «Serrell», «Usurer», «Puré», «Ésser», «Relé», «Fusell», «Lleu» i «Ull», per citar una de les solucions possibles. Només cal modificar aquestes ‘normes’ per trobar noves variacions del joc i així podríem jugar igualment amb les lletres centrals o finals (Logogrif Mesòstic o Teleòstic) o podríem fer que cada nova paraula trobada hagués de tenir una lletra menys o una més que l’anterior (Logogrif Decreixent o Creixent), entre molts d’altres.

De totes maneres, si avui ens fessin dir quin d’aquests diversos jocs on s’han d’anar trobant anagrames incomplets de manera directa o amb alguna limitació d’entrada és el més conegut al nostre país, estic segur que tots pensaríem en el PARAULÒGIC. Creat per l’equip de RodaMots a finals de l’any 2021, aquest passatemps en línia ens presenta cada dia una combinació de lletres amb les quals, incloent-hi sempre la del mig i utilitzant-ne un mínim de tres, hem de formar totes les paraules que puguem per anar sumant punts. A més, si aconseguim un mot que contingui totes les lletres del panell haurem format un ‘tuti’ i tindrem puntuació extra. A continuació us deixo una captura de pantalla d’una partida en joc on ja s’han trobat 68 de les 84 paraules possibles, entre elles el ‘tuti’ (que, per seguir amb l’exemple anterior, en aquest cas també és «SUPERFLU»):

També podem trobar usos literaris dels LOGOGRIFS, Màrius Serra ens en dona un exemple al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991):

Un reeixit exemple d'aplicació literària del logogrif ens l'ofereix Josep Palau i Fabre en un dels contes inclosos a "Contes despullats" (Llibres del Mall, 1980). A partir de les successives decapitacions i amputacions d’un nom de dona (Liliana) Palau i Fabre ens transmet un amor obsessiu en forma de logogrif. «Els noms de Liliana» és la història d’un enamorat que es dedica a projectar la seva passió al paper, on copia el nom de la seva estimada tantes vegades com li imposen com a càstig inadvertit els seus amics. L’enamorat obsedit troba el descans en la cal·ligrafia del seu amor: «l’elegància de les eles li suggeria l’esveltesa de les cames (...) potser la inclinació de les is evocava un coll a la Modigliani, amb un caparró diminut al damunt...». Moltes vegades, quan ja porta un miler de còpies, el nom se li descomposa, i aleshores els seus ulls febrils detecten els noms dins del nom, les diverses dones dins de la dona logogrif. La princesa xinesa Li, la camarada Lilí, Lília la complaent, la severa Lia, la dolça Anna... totes les dones que formen part d’aquesta amant logogrífica del paper que al final adoptarà el nou nom de Liana.

Podeu llegir el conte complet en un extracte de la nova edició del llibre (Proa – 2017) que l’editorial ens ofereix a la seva web. Aquí el teniu:

Tornant al món dels passatemps i com no podia ser d’altra manera, acabaré el post proposant-vos alguns logogrifs per si us ve de gust provar de resoldre’ls.

El primer serà de la modalitat que ens demana buscar el màxim d’anagrames parcials partint d’una paraula inicial i, com ja us deveu pensar, es tracta de la partida del PARAULÒGIC que us he ensenyat abans. Com heu vist, encara falten 16 paraules per completar-la. Si en trobeu alguna, digueu-m’ho als comentaris.

Els altres seran LOGOGRIFS NUMÈRICS que, com he explicat, és la presentació més típica d’aquest joc i, per demostrar-ho, n’he buscat uns de ben antics. Concretament, he anat 85 anys enrere per portar-vos-en mitja dotzena dels que sortien publicats a la revista infantil «En Patufet» l’any 1938. També n’espero les vostres solucions als comentaris, són aquests:

---

GLOSSARI:

• Logogrif

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ (Paraulògic) i AQUÍ (Logogrifs Numèrics)

Jocs de sobretaula - 012

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (maig - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'assemblea de Vizille [L'assemblée des trois ordres du Dauphiné au Château de Vizille le 21 juillet 1788]" (Alexandre Debelle – 1853).

PARLANT LA GENT S'ENTÉN?
o
EMBOLICA QUE FA FORT

@lingüista32 ha dit: L'autor ha eliminat aquest comentari. [--/500]

@exaltat99 ha dit: Trobo indignant que el primer comentari d’aquest fòrum sobre la llibertat d’expressió hagi estat censurat. Aquest fet vergonyós demostra el tarannà poc democràtic dels administradors d’aquest lloc web. [201/500]

@jurista78 ha dit: No soc ningú per defensar els administradors, però s’indica clarament que el primer comentari ha estat suprimit pel seu mateix autor. Potser abans d’escriure segons quines acusacions, @exaltat99 hauria d’aprendre a llegir. [222/500]

@primmirat55 ha dit: M’ha semblat entendre que @jurista78 aposta per limitar la llibertat d’expressió de @exaltat99 perquè aquest no ha llegit correctament l’avís del primer comentari. Si és així, jo hi estic completament en contra. Tothom ha de tenir dret a dir el que vulgui, també els analfabets. [278/500]

@prolix123 ha dit: En canvi, jo estic d’acord amb @jurista78 pel que fa a la seva crítica a l’atac totalment gratuït i sense fonament que @exaltat99 ha fet als administradors d’aquesta web. Però si tots nosaltres els hauríem d’estar agraïts pel fet que posin a la nostra disposició aquest apartat de comentaris on poder expressar lliurement les nostres opinions. En una societat cada vegada menys democràtica que limita al màxim l’aportació ciutadana no és fàcil trobar una finestra oberta, una àgora pública, que ofere [500/500]

@prolix123 ha dit: El meu comentari anterior ha quedat tallat per la limitació de caràcters. Entenc que potser hi ha raons tècniques que obliguen a marcar un topall a les intervencions, però no sé si això és massa adequat en un fòrum sobre la llibertat d’expressió. Si se’m permet, opino que els administradors haurien d’haver-ho tingut en compte. En fi, em deixo estar de disquisicions que no ens porten enlloc i torno al tema que ens ocupa agraint, malgrat tot, aquesta oportunitat de poder expressar aquí la meva opi [500/500]

@prolix123 ha dit: Quina merda!! Aneu a pastar fang, feixistes censuradors!!! [58/500]

@jurista78 ha dit: Agraeixo a @prolix123 el seu suport i comparteixo la seva frustració pel que fa a la limitació de caràcters. Però t’animo, amic, a no deixar d'aportar al fòrum. Si m’acceptes un consell, hauries d’intentar resumir les teves opinions en una única idea força. Un exemple seria la coneguda frase de Jean-Paul Sastre: «La censura, valga’m Déu quanta incultura» que amb només sis paraules no pot ser més adient ni explicar millor el tema que estem tractant. [452/500]

@primmirat55 ha dit: M’ha semblat entendre que @jurista78 ha citat a l’eminent filòsof francès Jean-Paul Sartre anomenant-lo Sastre. Si és així, trobo molt curiós (per no dir una altra cosa) que abans hagi tingut la barra de fer callar un altre comentarista acusant-lo d’analfabet. [260/500]

@jurista78 ha dit: Ja veig @primmirat55 que tu no t’equivoques mai. Quina sort que tens... i que torracollons que ets!!! [101/500]

@primmirat55 ha dit: Voldria demanar a l’imbècil de @jurista78 que mantingués el to i que s’abstingués d’insultar. [93/500]

@trincaire68 ha dit: Si us plau, companys. No ens enfadem, deixem-nos d’insults i limitem-nos a enriquir el debat amb idees i dades. En aquest sentit, voldria corregir un detall de les aportacions de @jurista78 i @primmirat55 per aclarir que la frase «La censura, valga’m Déu quanta incultura» no és ni de Sastre ni de Sartre, sinó que és la tornada d’una cançó de La Trinca. [354/500]

@jurista78 ha dit: Sempre ha de sortir el típic saberut que corregeix als altres! Segur que has estudiat molt i ets un gran expert en citacions de filòsofs francesos, @trincaire68. Però als llibres no hi és tot, xaval. Pots demostrar-me que aquesta frase no li va dir Sartre al seu sastre (per això la meva equivocació d’abans) un dia que s’emprovava una americana? Oi que no? Doncs no t’hi fiquis, home, que només fas el ridícul. [411/500]

@primmirat55 ha dit: Vols callar, pallasso!! [23/500]

@jurista78 ha dit: Això ja passa de mida @primmirat55. Fes-me el fotut favor de deixar-me en pau d’una vegada. [91/500]

@primmirat55 ha dit: Però si ara no em dirigia a tu, @jurista78. Em referia a @trincaire68. [70/500]

@jurista78 ha dit: Ah, d’acord @primmirat55. Perdona, doncs, perquè en aquesta ocasió coincidim. Jo també crec que @trincaire68 és un pallasso. [124/500]

@lingüista32 ha dit: Em sap greu haver esborrat el meu primer comentari, però és que se m’hi havia escapat una falta d’ortografia. Quan els de l’IEC van eliminar els diacrítics, jo vaig decidir que en sabia més que ells i que només faria cas a les normes ortogràfiques que m’agradessin. Així que ara accentuo una mica a la babalà i, de vegades, em passo. Això sí que ens limita la llibertat d’expressió perquè han aconseguit que la nostra llengua s'hagi tornat un verdader lio... o s’ha d’escriure lío? [481/500]

Els misteris d'en Mac – Cas 014

014 - EL CAS DEL COL·LECCIONISTA D’ARMES

N’hi ha que col·leccionen segells i d’altres arrepleguen totes les xapes de cava que poden. En Jordi Pujol Ferrusola tenia fins a dotze cotxes de luxe i l’actor Tom Hanks acumula més de cent màquines d’escriure antigues. Ja se sap que hi ha gent de tota mena i, per tant, és ben lògic que hi hagi aficions per a tots els gustos. La del nostre protagonista d’avui eren les armes de foc i s’havia especialitzat en les armes curtes, arribant a posseir una espectacular col·lecció de pistoles i revòlvers de totes les èpoques.

Si parlo en passat és perquè aquesta nit ha aparegut mort a casa seva. Tots els indicis apunten a un possible suïcidi. L’han trobat assegut a una de les butaques del seu despatx amb un tret al cap fet a boca de canó que li ha causat la mort a l’acte. L’arma del crim era als seus peus després de, segurament, haver-li relliscat de la seva mà dreta on es veien encara alguns dels residus que queden després de disparar una arma com aquella. I és que no era una arma qualsevol sinó que es tractava d’una de les joies de la seva col·lecció, un vell Colt d’aquells tan típics de les pel·lícules de l’oest. Un revòlver clàssic, on els forenses només hi han trobat les empremtes digitals de la víctima, amb el conegut tambor giratori de sis bales ple amb l’excepció d’un únic forat buit, que corresponia a la bala mortal i el casquet de la qual els investigadors han trobat també a terra ben a prop del cadàver.

L’escena del crim no presentava gaires indicis més. Els papers damunt la taula semblaven correctament ordenats, els calaixos no estaven oberts ni res indicava la presència de cap intrús. La dona del mort, l’única habitant de la casa a més d’ell, tot i que ja era a la seva habitació confirma no haver sentit cap soroll estrany abans que es disparés el tret. Assegura que, en sentir-lo, es va dirigir directament al despatx que tenia la porta tancada, però no amb clau i que no va arribar a entrar-hi. En va tenir prou observant la tràgica escena des del llindar per decidir demanar ajuda immediatament sense tocar res. Preguntada si algú podria haver matat al seu marit i sortir de la casa abans que ella arribés, ha assegurat que això no és possible perquè, si hagués estat aquest el cas, per força ella s’hauria trobat amb l’assassí i en cap moment va veure ningú.

Com he dit al començament, tots els indicis apunten a un suïcidi... però hi ha un detall que em fa dubtar d’aquesta conclusió. Considero que no podem tancar encara la investigació, estic segur que en aquest cas hi ha coses que no quadren.

I vosaltres, què en penseu? Quin és el detall que sembla invalidar la teoria del suïcidi?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "