TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dijous, 27 de març del 2025
dijous, 20 de març del 2025
Relats Conjunts (març - 2025)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel grafit «Shop Until You Drop [Comprar fins a l’esgotament]» (Banksy – 2005).
LA RELIGIÓ DE LES OFERTES
El centre comercial obre a les nou, però l’Hermínia hi ha arribat una hora abans. Fidel devota d’aquell temple de les ofertes perpètues, és ben conscient que: «Si no ets la primera, algú altre acapararà les millors promocions», mantra que ja té interioritzat amb la solemnitat d’un dogma de fe. Amb el carretó preparat per entrar així que la persiana metàl·lica comenci a pujar, aprofita l’estona d’espera per repassar el fulletó quinzenal. Tot i que no li caldria repassar-lo, perquè ja se l’ha estudiat abans de sortir de casa i ha ideat un pla perfecte, digne del millor estrateg, per a no perdre’s cap de les ofertes.
A les nou en punt, les portes s’obren i una riuada de carretons envaeix els passadissos del supermercat. L’Hermínia posa en marxa el seu pla, vol aprofitar la seva experiència de clienta de fa anys per arribar abans que ningú a la secció dels snacks i aperitius i, tombant cap a la dreta, intenta fer drecera pel passadís de la roba infantil. Però alguna cosa no va bé: on abans hi havia la roba per a nadons, ara hi troba les conserves vegetals i els prestatges on esperava trobar els aperitius estan plens de brics de llet. Els responsables del súper, experts en màrqueting i doctorats en enginyeria del desori, han tornat a canviar la disposició dels productes per obligar els clients a passejar per tot l’establiment a la recerca d’allò que desitgen. És una estratègia comercial habitual, però que ho hagin fet el primer dia de les ofertes no té perdó de Déu.
Quan, finalment, aconsegueix trobar els snacks (al passadís on abans hi havia els bolquers), respira tranquil·la en veure que encara queden moltes bosses de les noves patates fregides amb gust d’escudella i carn d’olla. Fa una setmana que a totes les pauses publicitàries del seu programa de televisió preferit anuncien insistentment el llançament d’aquesta nova línia de sabors, i avui és el primer dia que es poden trobar al mercat. Com que a casa seva aquests gustos estranys no acaben d’agradar perquè la família prefereix, des de sempre, les patates fregides amb sabor de patata fregida, sap que seria millor comprar-ne només una bossa per provar-les. Però l’oferta és de 4x3 i això no es pot deixar perdre. N’agafarà vuit bosses perquè li’n surtin dues de gratis... serà molt que n’hagi de llençar set i mitja.
El temps que perd mentre busca per tot el supermercat on són ara els productes que necessita li destarota tota la seva estratègia compradora. No li estranya, doncs, que quan arriba a la zona de parament de cuina ja s’hagin acabat els jocs de paelles amb un 30% de descompte. Li haurien anat bé perquè les seves paelles necessiten un canvi urgent, però assumeix resignada que el món de les ofertes funciona d’aquesta manera. Per compensar, aprofita per comprar un lot de tisores multifuncionals que, segons diu el rètol: «Serveixen per a tot!». L’Hermínia sap que ella no les farà servir per a res, ja en té prou de tisores a casa, però eren tan barates que no comprar-les hauria estat un pecat.
A poc a poc, el carretó es va omplint amb els productes de la seva llista de la compra i, sobretot, amb molts d’altres que no portava apuntats (però que estaven a un preu irresistible) fins a gairebé sobreeixir. Aquest és el senyal que indica que ja toca passar per caixa i, amb alguna recança això sí, s’hi dirigeix. Quan és l’hora de pagar, l’aparell del TPV li demana dues vegades el PIN de la targeta. Potser s’ha equivocat en introduir el primer número, però també podria ser que la màquina intenti avisar-la que 289,90 € són molts euros. L’Hermínia ja ho sap això i comença a sentir un cert remordiment, que de seguida s’esvaeix quan, al final del tiquet, veu la suma dels descomptes que li han aplicat en aquella compra. Somriu satisfeta quan comprova que sense ells, hauria pagat gairebé 300 €!
Amb un bon munt de bosses reutilitzables (de fet gairebé mai les reutilitza i les ha de comprar de nou cada vegada, però tot sigui per ajudar a salvar el planeta), l’Hermínia carrega la compra al cotxe. De camí cap a casa, la nostra protagonista pensa que potser sí que ha gastat massa, però s’autoconvenç que, d’una manera o altra (i sempre amb l’esperança que les patates amb gust d’escudella siguin, com a mínim, mengívoles), aprofitarà tot el que ha comprat. Malgrat tot, a partir d’ara es fa el ferm determini de no anar al súper tan sovint i controlar-se pel que fa a les compres compulsives. Aquesta força de voluntat li dura exactament fins que tomba la cantonada. Els llampants rètols publicitaris («Descomptes mai vistos!», «Rebaixes fins al 70%!») d’un nou hipermercat que acaben d’inaugurar, la fan frenar en sec i dirigir-s’hi de cap. No es perdonaria mai si deixés escapar una bona oferta i les d’inauguració són sempre les millors...
A les nou en punt, les portes s’obren i una riuada de carretons envaeix els passadissos del supermercat. L’Hermínia posa en marxa el seu pla, vol aprofitar la seva experiència de clienta de fa anys per arribar abans que ningú a la secció dels snacks i aperitius i, tombant cap a la dreta, intenta fer drecera pel passadís de la roba infantil. Però alguna cosa no va bé: on abans hi havia la roba per a nadons, ara hi troba les conserves vegetals i els prestatges on esperava trobar els aperitius estan plens de brics de llet. Els responsables del súper, experts en màrqueting i doctorats en enginyeria del desori, han tornat a canviar la disposició dels productes per obligar els clients a passejar per tot l’establiment a la recerca d’allò que desitgen. És una estratègia comercial habitual, però que ho hagin fet el primer dia de les ofertes no té perdó de Déu.
Quan, finalment, aconsegueix trobar els snacks (al passadís on abans hi havia els bolquers), respira tranquil·la en veure que encara queden moltes bosses de les noves patates fregides amb gust d’escudella i carn d’olla. Fa una setmana que a totes les pauses publicitàries del seu programa de televisió preferit anuncien insistentment el llançament d’aquesta nova línia de sabors, i avui és el primer dia que es poden trobar al mercat. Com que a casa seva aquests gustos estranys no acaben d’agradar perquè la família prefereix, des de sempre, les patates fregides amb sabor de patata fregida, sap que seria millor comprar-ne només una bossa per provar-les. Però l’oferta és de 4x3 i això no es pot deixar perdre. N’agafarà vuit bosses perquè li’n surtin dues de gratis... serà molt que n’hagi de llençar set i mitja.
El temps que perd mentre busca per tot el supermercat on són ara els productes que necessita li destarota tota la seva estratègia compradora. No li estranya, doncs, que quan arriba a la zona de parament de cuina ja s’hagin acabat els jocs de paelles amb un 30% de descompte. Li haurien anat bé perquè les seves paelles necessiten un canvi urgent, però assumeix resignada que el món de les ofertes funciona d’aquesta manera. Per compensar, aprofita per comprar un lot de tisores multifuncionals que, segons diu el rètol: «Serveixen per a tot!». L’Hermínia sap que ella no les farà servir per a res, ja en té prou de tisores a casa, però eren tan barates que no comprar-les hauria estat un pecat.
A poc a poc, el carretó es va omplint amb els productes de la seva llista de la compra i, sobretot, amb molts d’altres que no portava apuntats (però que estaven a un preu irresistible) fins a gairebé sobreeixir. Aquest és el senyal que indica que ja toca passar per caixa i, amb alguna recança això sí, s’hi dirigeix. Quan és l’hora de pagar, l’aparell del TPV li demana dues vegades el PIN de la targeta. Potser s’ha equivocat en introduir el primer número, però també podria ser que la màquina intenti avisar-la que 289,90 € són molts euros. L’Hermínia ja ho sap això i comença a sentir un cert remordiment, que de seguida s’esvaeix quan, al final del tiquet, veu la suma dels descomptes que li han aplicat en aquella compra. Somriu satisfeta quan comprova que sense ells, hauria pagat gairebé 300 €!
Amb un bon munt de bosses reutilitzables (de fet gairebé mai les reutilitza i les ha de comprar de nou cada vegada, però tot sigui per ajudar a salvar el planeta), l’Hermínia carrega la compra al cotxe. De camí cap a casa, la nostra protagonista pensa que potser sí que ha gastat massa, però s’autoconvenç que, d’una manera o altra (i sempre amb l’esperança que les patates amb gust d’escudella siguin, com a mínim, mengívoles), aprofitarà tot el que ha comprat. Malgrat tot, a partir d’ara es fa el ferm determini de no anar al súper tan sovint i controlar-se pel que fa a les compres compulsives. Aquesta força de voluntat li dura exactament fins que tomba la cantonada. Els llampants rètols publicitaris («Descomptes mai vistos!», «Rebaixes fins al 70%!») d’un nou hipermercat que acaben d’inaugurar, la fan frenar en sec i dirigir-s’hi de cap. No es perdonaria mai si deixés escapar una bona oferta i les d’inauguració són sempre les millors...
dijous, 13 de març del 2025
Els misteris d'en Mac – Cas 029
029 - EL CAS DEL TESTIMONI FALS
Una part crucial de la nostra feina és buscar testimonis dels fets que estem investigant, però això no sempre és senzill. De vegades, les circumstàncies fan que no en trobis perquè, o ningú vol parlar amb tu o els que ho volen fer t’enganyen. El cas que ara tinc entre mans és un d’aquests on «ningú ha vist res».
Es tracta d’un robatori en una tenda d’electrodomèstics d’un barri d’aquells que els polítics anomenen ‘conflictius’. Aprofitant l’hora de la migdiada quan l’establiment estava tancat, els lladres van forçar el cadenat de la persiana metàl·lica i van emportar-se tot allò que van voler. A mi em van contractar aquella mateixa tarda i va ser aleshores quan vaig inspeccionar ‘l’escena del crim’ i ja vaig intentar trobar algun testimoni sense èxit. Com que és difícil creure que ningú veiés res a plena llum del dia, li vaig dir al propietari que hi tornaria l’endemà més o menys a la mateixa hora que van ocórrer els fets, a veure si tenia més sort.
Així ho vaig fer, però al principi de sort ben poca. Just arribar al barri, va començar a ploure i, com no podia ser d’altra manera, no vaig trobar cap lloc lliure per aparcar a prop. Quan per fi vaig poder deixar el cotxe, em va tocar córrer fins a la botiga intentant entomar el mínim de pluja possible i encara gràcies que l’establiment té el rètol de sobre la porta instal·lat en un voladís. Això va evitar que em mullés encara més mentre comprovava que, seguint les meves indicacions, ja havien substituït el cadenat forçat per un de més robust. La pluja no parava i això tirava per terra les meves esperances de trobar algun vianant habitual d’aquell lloc a aquelles hores, per això vaig decidir provar-ho amb els veïns de l'edifici. Va ser una pèrdua de temps, la majoria no em va voler ni obrir la porta i els que sí que ho van fer fou per dir-me que no en sabien res. Només hi va haver una excepció, la senyora Assumpció del primer primera.
La senyora Assumpció és una velleta molt amable que viu just damunt de l’establiment robat i quan li vaig demanar per fer-li algunes preguntes, de seguida va acceptar. Em va fer entrar, em va fer seure al sofà del menjador, em va convidar a un te calent tant sí com no («I tant que es prendrà un te, no veu que mullat com va si no pren res calent pot agafar una calipàndria!») i em va explicar què havia vist el dia anterior perquè resulta que ho havia vist tot: «Sap, senyor detectiu, jo no faig mai migdiada i m’agrada passar l’estona mirant per la finestra. Doncs ahir, més o menys a aquesta hora, vaig veure arribar una furgoneta que va aparcar aquí al davant. En van sortir un parell de nois que, de seguida, van obrir la persiana metàl·lica. Bé de seguida no, perquè ara que hi penso s’hi van estar força estona i recordo que vaig pensar que no els devia funcionar bé la clau. Aquest matí m’he assabentat que el que feien era forçar el cadenat i he entès la verdadera raó de la tardança. En el que no van tardar gens, fou en omplir la furgoneta i marxar per on havien vingut. Que ximple vaig ser de no veure que eren uns lladres! Vaig pensar que eren uns simples repartidors, pobra de mi. Per cert, com que he vist moltes pel·lícules de lladres i serenos, ja sé que ara em preguntarà si els vaig reconèixer o si em vaig fixar en algun detall concret com la matrícula de la furgoneta, per exemple. Ja li dic que la meva vista no em va permetre llegir la matrícula, però, en canvi, sí que em vaig fixar en la jaqueta d’un dels nois. Quan es va ajupir per forçar el cadenat, vaig veure que a l’esquena portava un dibuix d’una calavera idèntic al que duen els membres d’aquella banda de motoristes que sovint passen per aquí davant fent sempre un soroll de mil dimonis. És una bona pista, no?»
Li vaig dir que ho investigaria, però no pensava fer-ho. El testimoni de la senyora Assumpció m’havia servit per al mateix que els de la resta de veïns que no havien vist res. Finalment, sí que aquella tarda havia estat una total pèrdua de temps i em tocaria investigar per una altra banda...
I vosaltres, què en penseu del testimoni de la senyora Assumpció?
Es tracta d’un robatori en una tenda d’electrodomèstics d’un barri d’aquells que els polítics anomenen ‘conflictius’. Aprofitant l’hora de la migdiada quan l’establiment estava tancat, els lladres van forçar el cadenat de la persiana metàl·lica i van emportar-se tot allò que van voler. A mi em van contractar aquella mateixa tarda i va ser aleshores quan vaig inspeccionar ‘l’escena del crim’ i ja vaig intentar trobar algun testimoni sense èxit. Com que és difícil creure que ningú veiés res a plena llum del dia, li vaig dir al propietari que hi tornaria l’endemà més o menys a la mateixa hora que van ocórrer els fets, a veure si tenia més sort.
Així ho vaig fer, però al principi de sort ben poca. Just arribar al barri, va començar a ploure i, com no podia ser d’altra manera, no vaig trobar cap lloc lliure per aparcar a prop. Quan per fi vaig poder deixar el cotxe, em va tocar córrer fins a la botiga intentant entomar el mínim de pluja possible i encara gràcies que l’establiment té el rètol de sobre la porta instal·lat en un voladís. Això va evitar que em mullés encara més mentre comprovava que, seguint les meves indicacions, ja havien substituït el cadenat forçat per un de més robust. La pluja no parava i això tirava per terra les meves esperances de trobar algun vianant habitual d’aquell lloc a aquelles hores, per això vaig decidir provar-ho amb els veïns de l'edifici. Va ser una pèrdua de temps, la majoria no em va voler ni obrir la porta i els que sí que ho van fer fou per dir-me que no en sabien res. Només hi va haver una excepció, la senyora Assumpció del primer primera.
La senyora Assumpció és una velleta molt amable que viu just damunt de l’establiment robat i quan li vaig demanar per fer-li algunes preguntes, de seguida va acceptar. Em va fer entrar, em va fer seure al sofà del menjador, em va convidar a un te calent tant sí com no («I tant que es prendrà un te, no veu que mullat com va si no pren res calent pot agafar una calipàndria!») i em va explicar què havia vist el dia anterior perquè resulta que ho havia vist tot: «Sap, senyor detectiu, jo no faig mai migdiada i m’agrada passar l’estona mirant per la finestra. Doncs ahir, més o menys a aquesta hora, vaig veure arribar una furgoneta que va aparcar aquí al davant. En van sortir un parell de nois que, de seguida, van obrir la persiana metàl·lica. Bé de seguida no, perquè ara que hi penso s’hi van estar força estona i recordo que vaig pensar que no els devia funcionar bé la clau. Aquest matí m’he assabentat que el que feien era forçar el cadenat i he entès la verdadera raó de la tardança. En el que no van tardar gens, fou en omplir la furgoneta i marxar per on havien vingut. Que ximple vaig ser de no veure que eren uns lladres! Vaig pensar que eren uns simples repartidors, pobra de mi. Per cert, com que he vist moltes pel·lícules de lladres i serenos, ja sé que ara em preguntarà si els vaig reconèixer o si em vaig fixar en algun detall concret com la matrícula de la furgoneta, per exemple. Ja li dic que la meva vista no em va permetre llegir la matrícula, però, en canvi, sí que em vaig fixar en la jaqueta d’un dels nois. Quan es va ajupir per forçar el cadenat, vaig veure que a l’esquena portava un dibuix d’una calavera idèntic al que duen els membres d’aquella banda de motoristes que sovint passen per aquí davant fent sempre un soroll de mil dimonis. És una bona pista, no?»
Li vaig dir que ho investigaria, però no pensava fer-ho. El testimoni de la senyora Assumpció m’havia servit per al mateix que els de la resta de veïns que no havien vist res. Finalment, sí que aquella tarda havia estat una total pèrdua de temps i em tocaria investigar per una altra banda...
I vosaltres, què en penseu del testimoni de la senyora Assumpció?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "
dijous, 6 de març del 2025
PAREMIOLOGIA
La PAREMIOLOGIA és la branca de la lingüística dedicada a la recopilació, classificació i anàlisi de les PARÈMIES, un terme que engloba qualsevol expressió breu de caràcter tradicional que transmet una saviesa popular, un consell, una veritat universal o una observació sobre la vida quotidiana. Aquestes expressions, sovint metafòriques o simbòliques, es transmeten de generació en generació perquè són fàcils de recordar gràcies a la seva simplicitat i concisió i, en conseqüència, el seu estudi permet entendre millor la cultura, el folklore i la idiosincràsia d'una comunitat.
Sobre això, us copio a continuació alguns fragments del pròleg que Joan Amades va escriure per al seu llibre REFRANYER CATALÀ COMENTAT (Editorial Selecta – 1951), on el folklorista català reflexiona sobre l’estudi de l’origen i el significat de les parèmies:
Sobre això, us copio a continuació alguns fragments del pròleg que Joan Amades va escriure per al seu llibre REFRANYER CATALÀ COMENTAT (Editorial Selecta – 1951), on el folklorista català reflexiona sobre l’estudi de l’origen i el significat de les parèmies:
Des de molts anys ens hem sentit interessats per l'estudi del proverbi, per la penetració del seu clar i just significat i també pel seu origen fins on sigui possible d’escatir-lo. La gran majoria de proverbis, sobretot els de caient més sentenciós i elevat, pertanyen al fons comú de la cultura de tots els països i són com una sublimació de l’esperit humà perpetuada a través de múltiples generacions i civilitzacions variades i viuen profundament en el més amagat replec de l'ànima humana. Cada poble, però, els dóna una fesomia i un gir especial acordat amb la seva psicologia i adaptat a la seva parla, per la qual cosa en cada cultura els proverbis prenen un aspecte i un caràcter propis i especials sense deixar de contenir el sentit universal. Al costat dels grans proverbis, comuns a totes les llengües, n’hi ha un bon nombre de més humils, que sovint no enclouen la valor sentenciosa i moral dels més estesos però que no deixen d’estar posseïts d'una gràcia singular de gran valor moral i educativa. propis de cada poble i de cada llengua. Com una extensió del gran proverbi, existeixen, així mateix, un gran nombre de petites frases i formes lingüístiques de sentit proverbial: modismes, comparances i girs especials que poques vegades volen dir el que signifiquen els mots que els formen, en el seu recte sentit.
[...]
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n’adoni.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s’independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com: "qui posarà el cascavell al gat?"; "la raó és dóna a un gos, si la té"; "paga, que és gata"; "salta, borni, que hi ha un rec"; "entorna-te'n al llit, que això és la lluna". De vegades la frase no té origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d’aquesta, tal com ocorre en les frases: "el miracle de Mahoma"; "fer l’ase d’en Mora"; "dotzena de frare"; "la setmana dels tres dijous", etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: "Semblar que hem menjat tots dos en un plat"; "el qui roda l'ast és el qui no en tast"; "passar una nit en blanc"; "engegar al botavant"; "passar Bòria avall", i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: "A perdiu per barba" i "peti qui peti"; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, "Caixa o faixa"; a Juli Cèsar, "Val més ser el primer aquí que el segon a Roma", etc.
Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d’un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. ¿Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? ¿Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? ¿Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? ¿Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.
[...]
Penetrar el suau encís d'un proverbi i l'amagat misteri que enclou el seu origen és cosa més intricada del que sembla a primera vista, puix que, com la majoria dels documents de formació popular, els proverbis sorgeixen impensadament sense saber com i sobretot sense que mai el seu creador se n’adoni.
En les nostres recerques ens ha semblat endevinar tres fonts que donen temes per a la formació de frases i dites de caràcter proverbial: la literatura popular, el costum i l'anècdota. El poble explica un gran nombre de petites rondalles, en les quals, com a les antigues faules, sobresurt pronunciada una frase que pren un especial relleu i que s’independitza de la narració, pren cos en el llenguatge i passa a constituir-se en petit proverbi; tal com: "qui posarà el cascavell al gat?"; "la raó és dóna a un gos, si la té"; "paga, que és gata"; "salta, borni, que hi ha un rec"; "entorna-te'n al llit, que això és la lluna". De vegades la frase no té origen en una dita continguda a la narració, sinó en l'argument d’aquesta, tal com ocorre en les frases: "el miracle de Mahoma"; "fer l’ase d’en Mora"; "dotzena de frare"; "la setmana dels tres dijous", etc. Alguns es refereixen a costums desapareguts. El desús i desconeixement dels costums que els varen donar origen fa que siguin avui de comprensió difícil en el seu recte sentit. Són d'aquest tipus: "Semblar que hem menjat tots dos en un plat"; "el qui roda l'ast és el qui no en tast"; "passar una nit en blanc"; "engegar al botavant"; "passar Bòria avall", i altres. L'anècdota i el cas històric donen també alguns documents, si bé en nombre molt inferior a la narració i al costum. D'origen anecdòtic més o menys històric són: "A perdiu per barba" i "peti qui peti"; donats com de caràcter històric són els atribuïts al general Prim, "Caixa o faixa"; a Juli Cèsar, "Val més ser el primer aquí que el segon a Roma", etc.
Nosaltres hem cregut veure els motius que han donat tema a la formació d’un proverbi, però no les raons ni el perquè de la seva creació. ¿Què ha de tenir una frase feta o creada per un personatge de rondalla o veritablement històric perquè arreli en el llenguatge i arribi a prendre cos i constituir-ne part integrant? ¿Quina llei regeix perquè unes frases prenguin un caràcter proverbial i altres no siguin assimilades? ¿Quin règim de biologia semàntica fa que unes frases siguin acceptades i d'altres refusades? ¿Com és que les característiques i circumstàncies que rodegen un costum són preses com a tipus i passen a formar una dita de caient proverbial, mentre moltes altres passen inadvertides o inacceptades? Aquests són els punts enigmàtics del tema que ens ocupa, junt amb el de penetrar com, quan i de quina manera s'ha format la immensa riquesa del nostre refranyer propi. Cap de les formes que usem en la conversa no és de formació arbitrària i totes la deuen a una causa o altra de penetració sovint molt difícil i a voltes impossible.
El mot PARÈMIA prové del terme grec clàssic "παροιμία" [paroimía] que està format pel prefix "παρά" [para- = al costat, a la manera de] i el mot "οἴμη" [oímē = recitat, relat / oimos = camí]. Etimològicament, doncs, podríem entendre’l com «allò que es diu al llarg del camí» o «allò que integra el que diem, que en forma part». Aquest últim sentit no difereix gaire del significat de refrany a l'Edat Mitjana, quan aquest mot es feia servir per referir-se als versos repetits en un poema o a la tornada en una cançó.
Una parèmia és una unitat fraseològica constituïda per un enunciat breu i sentenciós, que s'ha fixat en la parla i que forma part del conjunt sociocultural d'una comunitat. Aquesta denominació és un hiperònim, un mot de significat genèric que designa les diferents unitats lingüístiques que componen l'extens univers de la paremiologia que engloba termes com: REFRANY, PROVERBI, MÀXIMA, SENTÈNCIA, ADAGI, DITA, AFORISME o FRASE FETA, entre d'altres.
Aquesta multitud de conceptes que sovint es confonen entre ells, dificulta la classificació de les parèmies que se sol fer aplicant criteris diversos com la seva naturalesa, la morfologia o la semàntica, per exemple. En aquest sentit, els paremiòlegs Julia Sevilla i Carlos Alberto Crida aposten per una primera gran divisió que vindria determinada pel seu origen (conegut o anònim) i el seu ús (culte o popular). Aquesta proposta ens donaria dos grans grups primordials:
A) PARÈMIES D'ORIGEN CONEGUT I ÚS PREFERENTMENT CULTE que vindrien a ser, en part, citacions en el sentit que es tracta d’enunciats trets de textos escrits o de fragments parlats posats en boca d'algú i poden tenir una procedència molt variada: la Bíblia, el món grecollatí, la literatura, la història, la propaganda política o comercial, etc. Aquí entrarien els PROVERBIS i els AFORISMES (amb els seus sinònims: MÀXIMES, APOTEGMES i SENTÈNCIES)
B) PARÈMIES D’ORIGEN ANÒNIM I US PREFERENTMENT POPULAR que són els enunciats sentenciosos d’origen desconegut, transmesos generalment per la tradició oral. Els més destacats són els REFRANYS i les FRASES FETES. També s’inclourien en aquest grup altres variants com les FRASES i LOCUCIONS PROVERBIALS (que es diferencien dels refranys per la seva estructura oracional) o els DIALOGISMES (quan s’expressen en forma de diàleg).
Basant-nos en això, podem fer un repàs a les principals categories de parèmies:
A-1. PROVERBI
Enunciat sentenciós d’origen conegut caracteritzat per la procedència culta, l'antiguitat i, sovint, el to greu. Segons el seu origen tenim els:
- Bíblics, que són considerats els proverbis per antonomàsia [«No judiqueu, i no sereu judicats» (NT Mateu: 7,1)]
- Grecollatins, que poden ser citats en la seva llengua original (proverbi) o traduïts (frase proverbial) [Constantia fundamentum est omnium virtutum / La constància és el fonament de totes les virtuts]
- D'altres procedències, que usem pel prestigi i antiguitat de la cultura d'on provenen la qual se sol fer constar amb afegitons de l'estil: "Tal com diu el proverbi xinès / àrab / ...". [«El clau que sobresurt és el que rep el cop de martell» – Proverbi japonès]
A.2 – AFORISME
Comparteix les característiques principals del proverbi, amb la distinció que els aforismes s’atribueixen gairebé sempre a personatges famosos (reals o ficticis) com filòsofs, polítics, literats o generals reconeguts. Són sinònims d’aforisme, les MÀXIMES (frase que conté un precepte moral o una reflexió filosòfica), els APOTEGMES (dita instructiva atribuïda a una persona il·lustre o que recorda un fet famós) i les SENTÈNCIES (que destaquen pel seu caràcter moralitzador). Segons el seu contingut, es poden dividir en:
- Ètics, quan presenten una doctrina moral, proposen o condemnen algun comportament o ensenyen algun principi de caràcter general. [«Només sé que no sé res» (Sòcrates, segons Plató)]
- Polítics, els que resumeixen una ideologia o presenten una moralitat política o religiosa. Sovint es diferencien dels ètics només pel context en què són utilitzats. [«La religió és l’opi del poble» (Karl Marx)]
- Científics o professionals, quan provenen de l’àmbit de la ciència o la tècnica. [«L’ordre dels factors no altera el producte» (axioma matemàtic)]
Cal remarcar que molts AFORISMES han adquirit un caràcter popular i són utilitzats freqüentment com FRASES PROVERBIALS ignorant-ne l’origen culte. En aquest sentit, no és estrany trobar dins dels refranyers, citacions com «Errar és humà, perdonar és diví» (Alexander Pope - An Essay on Criticism) o «L’home és un llop per a l’home» (Plaute - Asinaria 2,4).
B.1 – REFRANYS
D’origen desconegut i ús popular, són parèmies que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressen un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees. Els refranys són expressions breus, sovint rimades, que transmeten una lliçó moral, un consell pràctic o una veritat universal i es caracteritzen per tenir una estructura fixa que no admet variacions, això els fa més fàcils de recordar i en facilita l’ús.
Són una part integral del folklore i de la cultura popular, estant estretament relacionats amb l’experiència col·lectiva i les situacions quotidianes (el temps, la feina, les malalties, l’economia, la geografia, el comportament humà...). Els refranys constitueixen el grup més nombrós de les parèmies i abasten gairebé qualsevol aspecte de la vida humana tant de caràcter general com d’àmbit més local o específic.
[«A la vora del riu, no t’hi facis el niu». «A Salou van els de Reus, quan volen rentar-se els peus»]
B.2 – FRASES FETES
Expressions idiomàtiques d'ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d'una llengua, que tenen una forma estereotipada i un significat figurat diferent del literal, fet que provoca que no puguin ser gairebé mai traduïdes d’un idioma a un altre. Es diferencien dels refranys i els proverbis tant en la forma (són expressions fixes i estereotipades formades per un verb seguit d’un complement i amb un significat que no es pot deduir a partir dels mots que les componen) com pel fons (no acostumen a tenir una funció didàctica o moral, sinó que es fan servir per expressar idees o emocions de manera col·loquial, sovint amb un toc d'humor o ironia). Les Frases Fetes són un component vital de la llengua parlada i contribueixen a la riquesa expressiva d'un idioma perquè aquests significats figurats sovint reflecteixen aspectes emocionals o culturals de la societat on s’han creat.
[«Enfilar-se per les parets», «Estar a la lluna de València»]
En definitiva, les parèmies en totes les seves formes són molt més que simples expressions lingüístiques; són un reflex de la cultura i la saviesa popular d'un poble. A través d’elles, es transmeten valors, creences i normes de conducta de generació en generació, contribuint a la cohesió social i a la preservació de la identitat cultural. A més, aquestes expressions enriqueixen el llenguatge quotidià, fent-lo més expressiu i viu, i oferint-nos una eina poderosa per comunicar-nos de forma més rica i matisada.
En català, com en qualsevol altre idioma amb la riquesa del nostre, tenim a l’abast multitud de reculls de parèmies que, tant de manera general com limitant-se a un tema específic, ens n’ofereixen una recopilació i classificació. En aquest sentit, però, només citaré la ingent feina del company Víctor Pàmies que s’encarrega de mantenir en línia la web «Paremiologia Catalana Comparada Digital» (https://pccd.dites.cat/), una eina que dona accés a la cerca i consulta d’un gran ventall de fonts fraseològiques escrites, orals i digitals sobre parèmies en general i que, en la seva actualització de febrer de 2025, contenia ja 805.780 fitxes, corresponents a 89.807 paremiotipus, recollides de 760 fonts i 7.446 informants.
Una parèmia és una unitat fraseològica constituïda per un enunciat breu i sentenciós, que s'ha fixat en la parla i que forma part del conjunt sociocultural d'una comunitat. Aquesta denominació és un hiperònim, un mot de significat genèric que designa les diferents unitats lingüístiques que componen l'extens univers de la paremiologia que engloba termes com: REFRANY, PROVERBI, MÀXIMA, SENTÈNCIA, ADAGI, DITA, AFORISME o FRASE FETA, entre d'altres.
Aquesta multitud de conceptes que sovint es confonen entre ells, dificulta la classificació de les parèmies que se sol fer aplicant criteris diversos com la seva naturalesa, la morfologia o la semàntica, per exemple. En aquest sentit, els paremiòlegs Julia Sevilla i Carlos Alberto Crida aposten per una primera gran divisió que vindria determinada pel seu origen (conegut o anònim) i el seu ús (culte o popular). Aquesta proposta ens donaria dos grans grups primordials:
A) PARÈMIES D'ORIGEN CONEGUT I ÚS PREFERENTMENT CULTE que vindrien a ser, en part, citacions en el sentit que es tracta d’enunciats trets de textos escrits o de fragments parlats posats en boca d'algú i poden tenir una procedència molt variada: la Bíblia, el món grecollatí, la literatura, la història, la propaganda política o comercial, etc. Aquí entrarien els PROVERBIS i els AFORISMES (amb els seus sinònims: MÀXIMES, APOTEGMES i SENTÈNCIES)
B) PARÈMIES D’ORIGEN ANÒNIM I US PREFERENTMENT POPULAR que són els enunciats sentenciosos d’origen desconegut, transmesos generalment per la tradició oral. Els més destacats són els REFRANYS i les FRASES FETES. També s’inclourien en aquest grup altres variants com les FRASES i LOCUCIONS PROVERBIALS (que es diferencien dels refranys per la seva estructura oracional) o els DIALOGISMES (quan s’expressen en forma de diàleg).
Basant-nos en això, podem fer un repàs a les principals categories de parèmies:
A-1. PROVERBI
Enunciat sentenciós d’origen conegut caracteritzat per la procedència culta, l'antiguitat i, sovint, el to greu. Segons el seu origen tenim els:
- Bíblics, que són considerats els proverbis per antonomàsia [«No judiqueu, i no sereu judicats» (NT Mateu: 7,1)]
- Grecollatins, que poden ser citats en la seva llengua original (proverbi) o traduïts (frase proverbial) [Constantia fundamentum est omnium virtutum / La constància és el fonament de totes les virtuts]
- D'altres procedències, que usem pel prestigi i antiguitat de la cultura d'on provenen la qual se sol fer constar amb afegitons de l'estil: "Tal com diu el proverbi xinès / àrab / ...". [«El clau que sobresurt és el que rep el cop de martell» – Proverbi japonès]
A.2 – AFORISME
Comparteix les característiques principals del proverbi, amb la distinció que els aforismes s’atribueixen gairebé sempre a personatges famosos (reals o ficticis) com filòsofs, polítics, literats o generals reconeguts. Són sinònims d’aforisme, les MÀXIMES (frase que conté un precepte moral o una reflexió filosòfica), els APOTEGMES (dita instructiva atribuïda a una persona il·lustre o que recorda un fet famós) i les SENTÈNCIES (que destaquen pel seu caràcter moralitzador). Segons el seu contingut, es poden dividir en:
- Ètics, quan presenten una doctrina moral, proposen o condemnen algun comportament o ensenyen algun principi de caràcter general. [«Només sé que no sé res» (Sòcrates, segons Plató)]
- Polítics, els que resumeixen una ideologia o presenten una moralitat política o religiosa. Sovint es diferencien dels ètics només pel context en què són utilitzats. [«La religió és l’opi del poble» (Karl Marx)]
- Científics o professionals, quan provenen de l’àmbit de la ciència o la tècnica. [«L’ordre dels factors no altera el producte» (axioma matemàtic)]
Cal remarcar que molts AFORISMES han adquirit un caràcter popular i són utilitzats freqüentment com FRASES PROVERBIALS ignorant-ne l’origen culte. En aquest sentit, no és estrany trobar dins dels refranyers, citacions com «Errar és humà, perdonar és diví» (Alexander Pope - An Essay on Criticism) o «L’home és un llop per a l’home» (Plaute - Asinaria 2,4).
B.1 – REFRANYS
D’origen desconegut i ús popular, són parèmies que, en sentit directe o al·legòric, i generalment de forma sentenciosa i el·líptica, expressen un pensament a manera de judici en què es relacionen almenys dues idees. Els refranys són expressions breus, sovint rimades, que transmeten una lliçó moral, un consell pràctic o una veritat universal i es caracteritzen per tenir una estructura fixa que no admet variacions, això els fa més fàcils de recordar i en facilita l’ús.
Són una part integral del folklore i de la cultura popular, estant estretament relacionats amb l’experiència col·lectiva i les situacions quotidianes (el temps, la feina, les malalties, l’economia, la geografia, el comportament humà...). Els refranys constitueixen el grup més nombrós de les parèmies i abasten gairebé qualsevol aspecte de la vida humana tant de caràcter general com d’àmbit més local o específic.
[«A la vora del riu, no t’hi facis el niu». «A Salou van els de Reus, quan volen rentar-se els peus»]
B.2 – FRASES FETES
Expressions idiomàtiques d'ús corrent, en tots els nivells socials i culturals d'una llengua, que tenen una forma estereotipada i un significat figurat diferent del literal, fet que provoca que no puguin ser gairebé mai traduïdes d’un idioma a un altre. Es diferencien dels refranys i els proverbis tant en la forma (són expressions fixes i estereotipades formades per un verb seguit d’un complement i amb un significat que no es pot deduir a partir dels mots que les componen) com pel fons (no acostumen a tenir una funció didàctica o moral, sinó que es fan servir per expressar idees o emocions de manera col·loquial, sovint amb un toc d'humor o ironia). Les Frases Fetes són un component vital de la llengua parlada i contribueixen a la riquesa expressiva d'un idioma perquè aquests significats figurats sovint reflecteixen aspectes emocionals o culturals de la societat on s’han creat.
[«Enfilar-se per les parets», «Estar a la lluna de València»]
 |
COSES DE L'IDIOMA – La Trinca («Trincar i Riure» - 1971) |
En definitiva, les parèmies en totes les seves formes són molt més que simples expressions lingüístiques; són un reflex de la cultura i la saviesa popular d'un poble. A través d’elles, es transmeten valors, creences i normes de conducta de generació en generació, contribuint a la cohesió social i a la preservació de la identitat cultural. A més, aquestes expressions enriqueixen el llenguatge quotidià, fent-lo més expressiu i viu, i oferint-nos una eina poderosa per comunicar-nos de forma més rica i matisada.
En català, com en qualsevol altre idioma amb la riquesa del nostre, tenim a l’abast multitud de reculls de parèmies que, tant de manera general com limitant-se a un tema específic, ens n’ofereixen una recopilació i classificació. En aquest sentit, però, només citaré la ingent feina del company Víctor Pàmies que s’encarrega de mantenir en línia la web «Paremiologia Catalana Comparada Digital» (https://pccd.dites.cat/), una eina que dona accés a la cerca i consulta d’un gran ventall de fonts fraseològiques escrites, orals i digitals sobre parèmies en general i que, en la seva actualització de febrer de 2025, contenia ja 805.780 fitxes, corresponents a 89.807 paremiotipus, recollides de 760 fonts i 7.446 informants.
Pel que fa a l’àmbit ludolingüístic, és evident que els refranys i les parèmies en general sempre han donat molt de joc. La seva estructura fixa i la seva popularitat les fan especialment adequades per a la creació de jocs de paraules i altres entreteniments lingüístics perquè poden ser fàcilment modificades o reinterpretades amb finalitats humorístiques o creatives.
D’aquesta manera, podem utilitzar els refranys per fer jocs de paraules mitjançant la Modificació Lèxica (canviant una o més paraules del refrany original per altres de semblants fonèticament o morfològicament, creant així un nou significat), Inversió o Canvi d'ordre (alterant l'ordre de les paraules per generar un efecte humorístic o sorprenent), Barreja de parèmies (mesclant parts de dues o més parèmies diferents per crear una frase nova amb significat inesperat), etc.
Altres exemples d’entreteniments amb les parèmies podrien ser els jocs que ens repten a descobrir-les amb finalitats educatives, lúdiques o fins i tot competitives. Serien del tipus: Completa el refrany (ens en donen una part i n’hem de recordar la resta), Frase Feta Desfeta (se’ns mostra una parèmia desordenada i l’hem de reconstruir correctament), Refranys Encreuats (mots encreuats les definicions dels quals són fragments de refranys o frases fetes), Refranys Representats (s’explica una història o es representa una situació que s’escau a un refrany concret que cal endevinar), Refranys Il·lustrats (imatges que representen un refrany de manera simbòlica o literal que els participants han de descobrir), entre molts d’altres.
En aquest blog, fa temps, vam jugar als Refranys Il·lustrats amb una proposta que vaig anomenar REFRANYER JEROGLÍFIC. Durant uns quants anys, aproximadament un cop al mes, us vaig anar presentant unes imatges (fins a un total de 108) que amagaven una parèmia que havíeu de desxifrar. Per acabar aquest post, m’ha semblat bona idea recuperar aquell joc i presentar-vos-en mitja dotzena més per si us ve de gust jugar-hi. En aquesta ocasió, però, les imatges no les he fet jo mateix utilitzant un programa d’edició fotogràfica com aleshores sinó que he demanat a la IA de Microsoft Bing que em faci tota la feina. Segur que no us costarà res trobar la parèmia que representen, aquí les teniu:
Altres exemples d’entreteniments amb les parèmies podrien ser els jocs que ens repten a descobrir-les amb finalitats educatives, lúdiques o fins i tot competitives. Serien del tipus: Completa el refrany (ens en donen una part i n’hem de recordar la resta), Frase Feta Desfeta (se’ns mostra una parèmia desordenada i l’hem de reconstruir correctament), Refranys Encreuats (mots encreuats les definicions dels quals són fragments de refranys o frases fetes), Refranys Representats (s’explica una història o es representa una situació que s’escau a un refrany concret que cal endevinar), Refranys Il·lustrats (imatges que representen un refrany de manera simbòlica o literal que els participants han de descobrir), entre molts d’altres.
En aquest blog, fa temps, vam jugar als Refranys Il·lustrats amb una proposta que vaig anomenar REFRANYER JEROGLÍFIC. Durant uns quants anys, aproximadament un cop al mes, us vaig anar presentant unes imatges (fins a un total de 108) que amagaven una parèmia que havíeu de desxifrar. Per acabar aquest post, m’ha semblat bona idea recuperar aquell joc i presentar-vos-en mitja dotzena més per si us ve de gust jugar-hi. En aquesta ocasió, però, les imatges no les he fet jo mateix utilitzant un programa d’edició fotogràfica com aleshores sinó que he demanat a la IA de Microsoft Bing que em faci tota la feina. Segur que no us costarà res trobar la parèmia que representen, aquí les teniu:
1
2
3
4
5
6
 |
 |
 |
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Sa Lluna "
Subscriure's a:
Missatges (Atom)