Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [IV]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Poso el punt final a les ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, que us he anat oferint durant l'estiu, amb una obra ben coneguda.

Aquí la teniu...

EL CAS MISTERIÓS DEL Dr. JEKYLL I Mr. HYDE
[The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde]
(Robert Louis Stevenson – 1866)

El doctor Henry Jekyll és un científic reconegut i un membre respectable de la societat. Tanmateix, darrerament apareix sovint relacionat amb un individu violent i moralment repulsiu: l’inquietant Edward Hyde. Aquesta estranya relació arriba a l’extrem que Jekyll ha fet hereu de tot el seu patrimoni a Hyde en un testament que custodia l’advocat Gabriel John Utterson, un bon amic del doctor que, incapaç de comprendre l’estrany comportament del seu camarada, decideix provar de treure’n l’entrellat.

És, per tant, a través de la mirada de l’advocat que la novel·la ens presenta el misteri d’aquesta relació tan enigmàtica i construeix una trama farcida de secrets, sospites i esdeveniments estranys que atrapen al lector. L’obra m’ha semblat especialment interessant perquè sap combinar diversos elements literaris que la converteixen en un relat ple d’intensitat. En primer lloc, Stevenson utilitza l’estructura narrativa del gènere de misteri: els fets es presenten de manera gradual i des de la perspectiva d’un observador extern que intenta comprendre què està passant. Això fa que el lector comparteixi la mateixa confusió i curiositat que el personatge, cosa que manté la tensió fins als darrers capítols on llegirem la confessió final de Jekyll que ens ho aclarirà tot. A més, aquest aspecte «misteriós» queda molt ben emmarcat dins un ambient urbà, fosc i boirós, amb el qual l’autor embolcalla perfectament el to inquietant de la història.
El segon element a destacar és com l’autor aconsegueix que la trama de misteri vagi derivant cap al terror. En el context científic i social del segle XIX, quan molts intel·lectuals debatien sobre els límits de la ciència, la moral i la naturalesa humana, Stevenson explora el concepte de la dualitat humana, desenvolupant la idea que dins de cada persona conviuen impulsos oposats: el bé i el mal, la moral i l’instint, alhora que ens qüestiona sobre la identitat i la responsabilitat moral. Aquesta reflexió, que avui pot semblar molt coneguda, va tenir un gran impacte en el moment de la publicació de la novel·la i ha influït profundament en la cultura popular, de tal manera que la figura de Jekyll i Hyde s’ha convertit en un símbol universal de la doble personalitat.

Personalment, he gaudit força d’aquesta lectura. És una obra molt coneguda, però, tot i això, aconsegueix mantenir l’interès des del principi fins al final i he d’admetre que no m’ho esperava. És evident que el «misteri» de la relació Jekyll-Hyde és, a hores d’ara, ben conegut per tothom. Com he dit abans, ha esdevingut un exemple paradigmàtic del trastorn de doble personalitat i, per tant, no hi ha ningú que no sàpiga que ambdós personatges són la mateixa persona. Però, com que el narrador és l’advocat que intenta esbrinar què està passant, això facilita que el lector l’acompanyi en les seves investigacions compartint la seva intriga. Amb un estil clar i directe i un ritme narratiu molt àgil, l’autor ens mostra com els esdeveniments es tornen cada vegada més inquietants perquè quan ens pensàvem que el bon doctor ha aconseguit dominar la seva part maligna, aquesta ressorgeix i s’imposa amb més força, fent que augmenti la curiositat del lector per saber què acabarà passant.
I és per això que m’ha semblat tan encertat el fet de reservar les explicacions per als capítols finals. Durant gran part de la novel·la, només disposem de pistes parcials i testimonis indirectes, fet que reforça el suspens. Quan finalment es revelen tots els detalls, la història adquireix un sentit complet i permet entendre tot el que havia passat abans. Aquest recurs narratiu fa que el desenllaç sigui especialment impactant i satisfactori. És un llibre curt (poc més de 100 pàgines), però molt ben trenat. Us el recomano.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [III]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Seguint amb el meu mini-cicle estiuenc de ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, avui és el torn de...

EL RETRAT DE DORIAN GRAY
[The Picture of Dorian Gray]
(Oscar Wilde – 1891)

En aquest llibre, l’única novel·la d’Oscar Wilde i una de les seves obres més destacades, hi trobem la història de Dorian Gray, un jove extraordinàriament atractiu que, després de ser retratat pel pintor Basil Hallward, expressa el desig de mantenir-se sempre tal com apareix en aquell magnífic quadre mentre que tots els estralls del pas del temps recauen sobre la seva imatge pintada. I, sense saber com, aquest desig es compleix. La primera reacció de Dorian quan se n’adona és amagar el retrat de la vista de tothom i, a partir d’aquell moment, aprofitar aquest privilegi per lliurar-se a una vida de vici i hedonisme sense patir-ne les conseqüències físiques. Aquestes només es fan visibles a la pintura que, convertida en mirall de la seva perversió moral, es va degradant progressivament.

Aquest punt de partida permet a l’autor desplegar un univers decadent, dominat per la fascinació per la bellesa superficial, la corrupció moral i la recerca incessant del plaer. La trama avança a partir de la dualitat entre l’aparença immaculada de Dorian i el seu horror interior reflectit en el retrat ocult. Malgrat això, i tot i que sovint és citada com un exemple del gènere de les novel·les gòtiques de terror, jo l’he trobada més filosòfica que no pas terrorífica. Abunden les reflexions sobre la joventut, l’art, el plaer i la moralitat que arriben a ocupar capítols sencers i que he d’admetre que a mi se m’han fet un pèl feixugues. He tingut la sensació que aquesta «divagació filosòfica» no acabava d’integrar-se bé dins la narració diluint la força dramàtica de la història principal: la constatació que, a pesar de la seva bellesa intacta, la corrupció de Dorian és real i s’intensifica amb el pas dels anys.

Vull destacar que jo he llegit la versió original que l’any 1890 Wilde va lliurar per a la seva publicació en una revista. En aquell primer moment, l’editor ja en va suprimir alguns passatges per considerar-los massa controvertits per a l’època, especialment aquells que feien més explícita la dimensió homoeròtica de l’admiració que Basil sent per Dorian. Quan, l’any següent, la novel·la es publicà en format llibre, l’autor no només va acceptar aquelles modificacions que suavitzaven el text, sinó que també el va ampliar considerablement (passant de tretze a vint capítols) per poder matisar millor el context social i les conseqüències dels actes del protagonista. No va ser fins a 2011 que una nova edició va permetre recuperar aquell primer original i aquesta és la que vaig triar per fer la ressenya. Un cop acabada la lectura, però, he de dir que no sé si va ser la millor decisió en el meu cas. Com he comentat abans, he gaudit molt més de la dimensió dramàtica i inquietant de la història que no pas dels extensos passatges més especulatius, i sembla que en aquest aspecte la versió més habitual (censurada) és millor que l’original (sense censurar). Per altra banda, tot allò de l’escàndol moral queda, actualment, totalment desdibuixat. Les al·lusions a l’homosexualitat o a la vida immoral del protagonista, que al segle XIX van generar una forta polèmica i fins i tot van ser utilitzades contra Wilde en el seu procés judicial, ara difícilment ens poden resultar mínimament transgressores. Tot i haver llegit la versió «sense filtres», la novel·la no m’ha semblat gens ni mica escandalosa. Avui en dia, aquests temes que fa cent anys provocaven un gran rebombori, ja no ens fan ni fred ni calor.

En conclusió, malgrat que els (a parer meu) excessius passatges «filosòfics» poden arribar a fer-se pesats, la història central és prou potent per mantenir l’interès del lector. La transformació progressiva d’un Dorian cada cop més corrupte i el seu afany per escapar de qualsevol responsabilitat moral (arribant fins i tot a ser capaç de cometre un assassinat a sang freda), ens dirigeix cap a un tràgic final ple d’intensitat i simbolisme. Aquesta gran capacitat d’Oscar Wilde per explorar les profunditats de l'ànima humana és el que, sens dubte, ha convertit aquesta obra en tot un clàssic de la literatura que ens convida a reflexionar sobre els perills de la recerca del plaer a qualsevol preu i ens reafirma en la certesa d’aquella dita popular que ens recorda que «les aparences enganyen».

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [II]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Continuant amb les ressenyes literàries estiuenques, arriba el torn d'un altre clàssic del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX.

Aquí el teniu...

EL FANTASMA DE L’ÒPERA
[Le Fantôme de l'Opéra]
(Gaston Leroux – 1910)

Gaston Leroux ens trasllada a l'Òpera de París de finals del segle XIX, per a convertir aquell edifici majestuós en l'escenari d'una història de misteri, passió i horror. La trama gira al voltant d’una jove i talentosa cantant, Christine Daaé, atrapada entre dos amors: Erik, un enigmàtic protector a qui ella considera un "Àngel de la música", i el vescomte Raoul de Chagny, un antic amic d'infantesa. Resulta, però, que aquest protector misteriós no és cap àngel sinó el temut Fantasma de l’Òpera, un personatge emmascarat i deforme que habita als soterranis de l’edifici, sembrant el terror entre els seus ocupants. Quan Christine descobreix la veritat, decideix fugir amb Raoul i això provoca que Erik, consumit per la gelosia, intenti retenir-la... a qualsevol preu.

Val a dir que no és només una història de romanticisme tràgic; més aviat és una apassionant novel·la de misteri amb un rerefons de terror que manté l'interès del lector en tot moment. Es nota que la novel·la va aparèixer per entregues en un diari abans de ser publicada com a llibre, ja que molts dels capítols acaben amb finals oberts plens de suspens que t’atrapen i t’obliguen a continuar llegint. No m’ha fet tant el pes, però, que els personatges siguin tan arquetípics: El Fantasma és el típic malvat torturat i obsessiu, Christine és la noia innocent, i Raoul, el jove cavaller que lluita per alliberar-la. Probablement es tracta d’una elecció conscient de l’autor, per representar el clàssic enfrontament entre el «bé» i el «mal», però crec que la història hi hauria guanyat amb uns protagonistes més treballats i amb més matisos. Ara bé, això no vol dir que els personatges siguin completament ‘plans’, ni de bon tros. De fet, en alguns moments sí que mostren una certa complexitat emocional. Especialment en el cas del Fantasma que, basculant entre la maldat i l’amor, provoca una certa compassió en ser presentat com un producte de la seva reclusió forçada pel rebuig social que causa la seva deformitat.

De totes maneres, el que realment m’ha semblat el gran punt fort de la novel·la és la seva ambientació. He trobat excel·lent la manera com l’autor descriu la societat parisenca de l'època i ens presenta l'Òpera de París com un espai laberíntic, ple de passadissos secrets, soterranis i escenaris ocults que semblen tenir vida pròpia. A mesura que seguim els protagonistes amunt i avall per aquest enorme edifici, l'òpera mateixa es converteix en un personatge més de la història, creant una sensació de claustrofòbia que resulta perfecta per al misteri que s’hi desenvolupa.

En resum, «El Fantasma de l’Òpera» és una història que t’atrapa, ambientada en una atmosfera fascinant. Tot i ser un melodrama de cap a peus, també hi trobem algunes pinzellades de sàtira social que ens fan somriure i la trama manté un ritme prou trepidant fins a arribar a un final on tot sembla penjar d’un fil fins a l'últim moment. Les últimes pàgines tanquen la història deixant oberta una possible reflexió sobre la maldat del Fantasma i si aquesta es podria haver evitat si Erik no hagués patit un constant rebuig social per la seva lletjor extrema. Potser aquest dilema també seria massa típic i tòpic avui dia, però no s’ha d’oblidar que la novel·la fou escrita fa gairebé 120 anys. Jo em quedo amb la sensació general, força positiva, que m’ha deixat el conjunt de la lectura.

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [I] [#JUNYNÒRDIC]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Ha arribat l'estiu, i amb ell arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2026 publicaré cada segon divendres de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per alguns clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX. Avui us en presento el primer que, com que resulta que fou escrit per un islandès, serà també la proposta que em permetrà assolir la fita d’un lustre seguit participant en el #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Aquí el teniu...

MAKT MYRKRANNA
(Valdimar Ásmundsson – 1901)

Un advocat britànic novell viatja a Transsilvània per enllestir un negoci immobiliari amb un comte que està interessat a adquirir una propietat a Anglaterra. Abans i tot de trobar-se, aquella cita és plena de sensacions desagradables: la propietària de la posada on s’hostatja l’adverteix sobre uns suposats perills, els companys del carruatge li ofereixen amulets protectors... Escèptic com és, el jove advocat no fa cas al que ell creu que són només supersticions i finalment arriba, en plena nit i acompanyat per l'udol dels llops, al seu destí: el castell del comte Dràcula. Un cop allà, el nostre protagonista descobreix ben aviat que, darrere d’una amable aparença d’aristòcrata excèntric, el seu client amaga secrets inquietants que, a mesura que avanci la trama, l’aniran atrapant en una xarxa de misteris, conspiracions i episodis sobrenaturals que l’obligaran a lluitar per la seva supervivència.

Aquesta introducció podria valer per al famós Dràcula de Bram Stoker, però el llibre que ressenyo avui no és aquest clàssic del terror sinó una curiosa versió alternativa de la història. Es tracta de «Makt Myrkranna» [Los poderes de la oscuridad; Ediciones B, 2017], una mena de reinvenció lliure de l'obra original que el periodista i traductor islandès Valdimar Ásmundsson va fer a partir de la traducció al suec i que podria haver comptat, segons alguns investigadors, amb la participació del mateix Stoker.
Apareguda originàriament per capítols en un periòdic de Reykjavík l'any 1900, aquesta obra va quedar durant dècades amagada sota l'etiqueta d’una traducció més de Dràcula. No va ser fins a una edició moderna que es va posar de manifest que, tot i compartir la mateixa premissa argumental, desenvolupava molts aspectes de manera notablement diferent.
La primera gran diferència és l'extensió. «Makt Myrkranna» és més curt que «Dràcula», però no es pot considerar pas una traducció abreujada perquè la part de l’estada al castell és molt més extensa que l’original. Mentre que a Dràcula aquesta primera part és relativament breu, aquí ocupa una porció molt més significativa del relat amb la incorporació de nous personatges i escenes més llargues i laberíntiques. Això permet crear una atmosfera d'angoixa més intensa i aprofundir en la figura del comte, que apareix envoltat d'un aire encara més enigmàtic. En canvi, la segona part del llibre, la que es desenvolupa a Anglaterra, és, en comparació, gairebé telegràfica i s’hi han eliminat (o reduït molt) diverses escenes de l’obra de Bram Stoker. Personalment, és la part que menys m'ha convençut, ja que l'excessiva condensació dels esdeveniments fa que el relat avanci d'una manera massa precipitada.
També és destacable que, en aquesta versió, el comte sembla tenir una dimensió més política i conspirativa. Les seves relacions amb determinats grups i les insinuacions sobre plans de dominació mundial mitjançant el control social aporten una lectura diferent del personatge, menys centrada exclusivament en el vampirisme i més orientada cap al poder i la manipulació. Aquesta nova interpretació n'amplia l'abast de l'amenaça que representa.
Un altre element diferencial és el to general de la narració. Tot i mantenir els ingredients propis del terror gòtic, s’incorporen passatges que accentuen el misteri, la intriga i fins i tot certs aspectes gairebé onírics, incloent-hi escenes molt més detallades i sensuals que les que a Anglaterra permetia la rígida censura victoriana de l'època.

Els que hem llegit el Dràcula original el reconeixem immediatament en aquestes pàgines. Al mateix temps, però, el text també sorprèn constantment perquè va molt més enllà d'una simple reproducció. En el meu cas, l'he gaudit força. No es tracta només d'una curiositat literària o d'una peça reservada als especialistes, sinó d'un llibre amb personalitat pròpia que ofereix una altra manera d'aproximar-se a un gran mite literari. A més, la novel·la aconsegueix mantenir una atmosfera inquietant durant bona part de la narració. La sensació d'amenaça constant, la construcció del misteri i la manera com es desenvolupen les escenes al castell fan que, en aquesta primera meitat del llibre, sigui difícil abandonar la lectura.
En definitiva, es tracta d’una lectura molt recomanable tant per als admiradors de Dràcula com per als aficionats al terror gòtic en general. Una proposta curiosa que demostra fins a quin punt una història aparentment coneguda encara ens pot oferir sorpreses.

Lectures 2025 - Feliç 2026

Amb l’últim post de l’any, torna la meva llista de lectures. Aquest 2025 he llegit el mateix nombre de llibres (79) que l’any passat, però 543 pàgines més (21.439). Això fa que augmentin una mica la mitjana de lectura diària (58,7 pàgines/dia) i la longitud del «llibre mitjà» (271 pàgines).

Si classifiquem aquests 79 volums per l’espai (que ocupen) tenim 24 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 49 Estàndards (de 201 a 400), 3 Llargs (de 401 a 600) i 3 Totxos (més de 600 pàgines).

Classificats pel temps (que fa que van ser escrits) resulten 12 Novetats (d’aquest any o l’anterior), 7 Actuals (entre 2 i 10 anys), 36 Contemporanis (entre 11 i 50 anys) i 24 Antics (amb més de 50 anys).

I el rànquing d’autors de l’any ha quedat així:
6 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Durant aquests dotze mesos, he llegit cinc de les seves primeres novel·les i el recull d’articles, en bona part publicats ara per primera vegada, que ha estat la seva novetat literària d’enguany.

3 LLIBRES:
Maria Barbal, Xavier Benguerel, Jaume Cabré, Joan Perucho, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent. Mitja dotzena d’autors d’aquells que anomeno «els meus clàssics catalans» perquè fa anys que formen part de la biblioteca de casa. Algunes d’aquestes obres són, doncs, relectures recuperades després de molt de temps; però no totes, n'hi ha també que les llegeixo ara per primera vegada.

2 LLIBRES:
Terry Pratchett. Feia temps que no llegia cap obra seva i, amb l’excusa que aquest 2025 es complien els deu anys de la seva mort, he volgut tornar-hi amb els dos llibres seus que a la biblioteca del meu poble tenen en català.
Rudyard Kipling. Les dues entregues del seu «Llibre de la Jungla» que van formar part de les meves ressenyes estiuenques. En vaig parlar AQUÍ.
Ferran Cremades i Arlandis. L’únic escriptor, fins ara, que ha guanyat dues vegades el premi Sant Jordi de novel·la.
Patrick Rothfuss. La lectura de «L'estret camí entre desitjos» l’any passat, em va fer adonar que tenia ganes de tornar a recórrer, aquesta vegada en català, el món de la Crònica de l'Assassí de Reis i que no tenia sentit continuar esperant el tercer llibre de la trilogia que potser no arribarà mai.

Entre la resta d’autors de la llista, faig una tria dels títols més destacats ara que n’he fet el repàs:
CAVALL, ATLETA, OCELL; una història de la relació al llarg dels anys entre un pare i un fill en un marc amb detalls força surrealistes. Aquest «realisme màgic» de la novel·la a mi m’ha fet venir al cap Pere Calders o Haruki Murakami que són dos dels meus escriptors preferits, no és estrany que m’hagi agradat tant.
A VOLTES, UN PLANETA; el nou llibre del company bloguer Jesús M. Tibau que s’allunya del recull de contes que ens tenia acostumats per a fer una «guia de viatges» dels països d’un planeta inventat. Un text ple d’imaginació que m’ha recordat LES CIUTATS INVISIBLES d’Italo Calvino i que he gaudit tant o més. Com a mostra, us deixo una frase (a parer meu, genial) treta de la descripció d’un dels territoris: «... els encanten les tradicions. Un cop l’any, com a mínim, o sempre que s’avorreixen, se n’inventen una de nova...».
TAN LLUNY DE CASA; la novetat literària d’un altre company bloguer, Sergi Purcet. En vaig parlar AQUÍ.
SOMIÀVEM UNA ILLA; l’últim premi Sant Jordi ens mostra diversos moments en la vida de la protagonista com si es tractés d’un periple a través d’illes metafòriques barrejant-los amb la història real d’illes autèntiques. Una proposta que m’ha semblat molt ben trobada.
STRANGE PICTURES – DIBUIXOS ESTRANYS; una barreja de terror i misteri detectivesc resolt com en un joc de pistes. L’he trobat ben sorprenent.
LES TENEBRES DEL COR; la mescla d’història, antropologia, aventures i anècdotes (tot amanit amb el genial estil de Sánchez Piñol), el converteixen en una lectura molt interessant que m’ha enganxat de principi a final.
ELS XIPRERS; amb un to que aquest cop és més àcid que humorístic, Jair Domínguez ens explica com va evolucionant la vida d’uns protagonistes que de petits van ser educats deixant-los fer sempre la seva perquè no es frustressin i que de grans continuen fent la seva, ben frustrats. Malgrat un final una mica depriment, la novel·la és molt amena de llegir i representa una bona reflexió crítica de cap a on va la nostra societat.

I acabo aquesta llista amb el llibre que ara mateix tinc entre mans:
LA VIDA MANUAL D’ÚS; la nova edició en català publicada aquest 2025 i l’exhaustiva sèrie de posts que li ha dedicat l’ALLAU, van fer que em decidís, finalment, a incloure dins la meva llista de lectures aquest llibre de Georges Perec que feia anys que tenia pendent. Ha estat una decisió encertada, el que porto llegit fins ara m'està semblant un gran exercici literari.

Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2025

Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...
FELIÇ 2026!!

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [IV]

Toca posar punt final a la sèrie de ressenyes estiuenques que enguany he publicat cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb una última novel·la d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí la teniu...

SENYOR DE LES MOSQUES
[Lord of the Flies]
(William Golding – 1954)

A causa d’una guerra no especificada, un avió que transporta un grup de nois anglesos de sis a tretze anys és abatut i naufraga prop d’una illa deserta. Sense cap adult supervivent, els nens i adolescents han de gestionar-se sols mentre esperen ser rescatats. Al principi, intenten organitzar-se de manera civilitzada, establint normes i assignant tasques, però ben aviat tot es complica per les baralles i la divisió entre els protagonistes, que acabaran transformant l’aventura en un malson.

Aquesta novel·la és un clàssic de la literatura, conegut per la seva visió pessimista de la naturalesa humana. Els tres protagonistes principals representen clarament les diverses facetes de la nostra societat: Ralph (la raó), escollit democràticament com a líder del grup, té com principal prioritat ser rescatats i aconseguir sortir de l’illa; Jack (la força), cabdill dels nois més grans encarregats d'aconseguir carn per alimentar-se, gaudeix de la vida sense supervisió adulta i només pensa en la caça; Porquet (la intel·ligència), menystingut pel seu sobrepès, és sovint ignorat i incapaç de fer-se respectar. El problema principal, doncs, no és l’entorn (una illa gairebé paradisíaca amb fruita a dojo per menjar, aigua per beure i clima tropical) sinó aquestes diverses maneres d’enfrontar-se al tràngol que els ha tocat viure que fan insostenible la relació entre ells. Quan a aquest còctel ja prou ‘explosiu’ s’hi afegeix un element determinant: la por provocada per una suposada bèstia salvatge que s’amaga a la selva, els fets es precipiten i s’acaba produint la irremeiable divisió del grup. Jack i els seus “salvatges” estableixen un nou campament on s’acabaran afegint gairebé tots els nois que preferiran canviar el seny i la democràcia per la seguretat oferida per la tirania del nou líder més fort. Finalment, Ralph es queda sol... i es converteix en l’enemic a abatre pel grup que ja no accepta dissidències.

Es tracta, doncs, d'una al·legoria de la nostra societat representada per aquest grup de nois que, malgrat haver estat educats amb els valors de la civilització, acaben oblidant-los per cedir a la violència i la barbàrie. Tot i que fou escrita fa més de setanta anys, aquesta novel·la m’ha fet reflexionar sobre els perills ben actuals als que s’enfronta la nostra ‘civilització’ amb l’auge de tendències cada cop més autoritàries i violentes. Aquest fet és el que més m'ha agradat d'aquesta lectura que, malgrat que al principi potser és una mica lenta i massa descriptiva, en els seus capítols finals aconsegueix atrapar-te fins a arribar a un desenllaç que, tot i ser força lògic, també aconsegueix sorprendre al lector. A pesar de ser protagonitzat per nens no és un llibre infantil, sinó que té escenes de gran crueltat que es carreguen aquesta suposada innocència innata i mostren com pot ser de fràgil la civilització quan les circumstàncies la porten al límit. Només per això val la pena llegir-lo, com a mínim no et deixa indiferent.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [III]

Continuo amb les ressenyes estiuenques que enguany publico cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb un altre clàssic del gènere literari d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

És aquest...

TARZAN DE LES MONES
[Tarzan of the Apes]
(Edgar Rice Burroughs – 1914)

L’any 1888, un jove lord anglès i la seva esposa embarassada viatgen cap a la costa occidental d’Àfrica amb destí a una colònia britànica on no arribaran mai, perquè els mariners del vaixell s’amotinen i els abandonen prop d’una selva habitada únicament per animals salvatges. Allí, la parella construeix una cabana per protegir-se, amb el seu fill que neix pocs mesos després, dels atacs de les feres mentre esperen un rescat cada cop més improbable. Per desgràcia, un any després del naixement del nadó, la mare mor, i poc després el pare, que ha abaixat la guàrdia aclaparat pel tràgic esdeveniment, és assassinat pel líder d’un grup de grans simis salvatges. El nen no correrà la mateixa sort, ja que és adoptat per una de les mones que acaba de perdre el seu fill i serà criat com un simi més. L’anomenaran Tarzan ("Pell blanca", en el llenguatge dels simis), i a mesura que es fa gran no només creixerà en força física i agilitat (imprescindibles a la selva), sinó que també ho farà en intel·ligència (sent capaç d’aprendre a llegir i escriure gràcies als llibres de beceroles que descobreix en aquella cabana, que ell ignora que fou la dels seus pares). Quan arriba a l’edat adulta, les seves extraordinàries habilitats desperten la gelosia del líder dels simis, que finalment s’hi enfronta en combat... i perd. Tarzan de les mones es converteix així en el rei de la selva.

Tenim entre mans un gran llibre d’aventures amb tots els ingredients necessaris que fan que la seva lectura ens atrapi des de les primeres pàgines: drama, lluites ferotges, incidents selvàtics, una tribu de caníbals, un tresor enterrat i, fins i tot, l’amor en una relació que acabarà deixant-nos un regust agredolç. Com que és una novel·la escrita fa més de cent anys, no és estrany trobar-hi certs aspectes que ens grinyolen una mica (o força) vistos des de la nostra perspectiva actual, com el racisme (els negres no queden massa ben parats) o el classisme (Tarzan és tan «perfecte» no per ser blanc, sinó perquè és un aristòcrata, i aquesta noblesa familiar no es perd ni que t’hagi criat una mona al mig de la selva). Tanmateix, el llibre també ens ofereix una crítica al colonialisme europeu que feia estralls a l’Àfrica i una reflexió, a estones força divertida, sobre la nostra «civilització», contraposant-la a la senzillesa de la vida natural.

Jo m’ho he passat molt bé llegint aquest clàssic de la literatura d’aventures, amb un protagonista que, d’alguna manera, s’anticipa al concepte actual d’un superheroi. Tarzan, com he apuntat abans, és l’home perfecte: fort, intel·ligent, bell, alt, valent, generós, honorable... capaç de proeses fantàstiques (en el sentit d’excepcionals, però també de fantasioses en alguns casos) i amb un codi moral impecable en cada circumstància, tant quan ha de matar un lleó al mig de la selva armat només amb un ganivet com quan viatja als Estats Units darrere la seva enamorada i s’ha d’adaptar a la civilització. Situat sempre en mig d’aquests dos mons tan diferents, el nostre protagonista no acaba de trobar el seu lloc i se’ns presenta com un personatge força solitari, desarrelat i, en certa manera, alienat de la societat humana: característiques que també trobem en molts superherois moderns. No és gens estrany que s’hagi convertit en tot un referent literari i cultural.

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [II]

Continuo amb les ressenyes estiuenques que enguany publico cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb un clàssic del gènere literari d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí el teniu...

PRIMER I SEGON LLIBRE DE LA JUNGLA
[The Jungle Book / The Second Jungle Book]
(Rudyard Kipling – 1894/1895)

Els dos volums del LLIBRE DE LA JUNGLA recullen un total de quinze relats (set al primer volum i vuit al segon), protagonitzats per animals que, tot i la seva natura salvatge, segueixen les normes d’una ancestral "Llei de la jungla". Aquesta llei els imposa un sistema moral que, en alguns casos, es contraposa a la naturalesa humana que sovint resulta força més caòtica i sempre molt menys justa. Poc més de la meitat dels contes (tres del primer volum i cinc del segon) giren al voltant de les aventures de Mowgli, un nen criat per llops i educat per la pantera Bagheera, l'os Baloo i la serp Kaa, mentre s'enfronta a la constant amenaça del tigre Shere Khan. La resta de relats aborden històries amb altres protagonistes: una foca blanca que cerca una illa segura per als seus congèneres, una mangosta que defensa una casa de les cobres, un vell elefant que treballa per al govern de l'Índia, els animals de tir d’un exèrcit, un ermità que salva un poble d’un despreniment de terres gràcies a l’advertiment d’un mico i un cérvol, un cocodril que caça al gual d’un riu, o uns gossos que condueixen un trineu a l’Àrtic.

Tot i que els relats protagonitzats per Mowgli són força famosos, la versió popular que coneixem de la seva història en gran part prové d’adaptacions cinematogràfiques que es desvien bastant del text original. Així, la pel·lícula clàssica dirigida per Zoltan Korda el 1942 manté la premissa bàsica, però presenta una trama ben diferent. Per la seva banda, les adaptacions de Disney (tant la versió animada de 1967 com la pel·lícula de 2016) ofereixen una versió més suavitzada, eliminant o alterant elements importants per fer-la més accessible a un públic infantil. I, finalment, la versió de Netflix de 2018 seria la més fidel a la narració i el to original, tot i que no recrea tots els relats i introdueix alguns personatges i situacions no presents als llibres.

Pel que fa a la lectura, he de confessar que no m’ha entusiasmat tant com m’esperava. Això no vol dir que m’hagi desagradat, però sí que en alguns moments l’he trobat feixuga i se m’ha fet pesat el plantejament moral que predomina al llarg del text. L’obra presenta animals «humanitzats» (savis, honestos i seguidors d’aquella llei ancestral que he comentat) però sempre supeditats a la superioritat moral i física de l’home (cap dels animals de la jungla pot aguantar la mirada al nen Mowgli, per exemple). Aquesta visió de l'ésser humà com a figura dominant és l’esperada en un text de finals del s. XIX on es reflecteixen les ideologies imperialistes de l'època victoriana que entenien la natura només com a una entitat a conquerir i dominar, però llegit des d’una perspectiva moderna, això m’ha provocat un cert rebuig com a lector.

De totes maneres, si s’ignoren aquests aspectes morals i filosòfics ja superats, no es pot negar que les descripcions i la narració són reeixides i que Kipling sap dotar els seus protagonistes animals d'una personalitat perfectament definida i complexa. És a través d’aquests personatges que construeix un llibre d’aventures prou entretingut que entenc perfectament que hagi esdevingut un gran clàssic de la literatura juvenil. Sens dubte és més adequat pels adolescents que no per als infants a causa de la cruesa d'algunes escenes violentes, però en definitiva són els joves lectors els que poden sentir-se especialment atrets per les peripècies de Mowgli, un «cadell humà» que, tot aprenent els valors de l’amistat i l’honestedat, s’enfronta al rancor i la venjança, finalment sortint-ne victoriós.

En conclusió, aquest recull de faules a mi no m’ha acabat de convèncer del tot, però reconec que EL LLIBRE DE LA JUNGLA conserva una riquesa narrativa que pot seguir captivant als lectors. La història de Mowgli i els seus amics animals és un referent clàssic que, tot descrivint els aspectes i maneres de fer d’una societat (l’Índia colonial de fa 130 anys) que ha quedat obsoleta, continua oferint una oportunitat per reflexionar sobre la relació entre la humanitat i la natura.