TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Josep Mª Panadés "
EL MAGATZEM
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
29 de maig, 2026
22 de maig, 2026
Relats Conjunts (maig - 2026)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Al camp de blat de moro [Entre o milharal]» (Manuel Henrique Pinto – 1907).
EL NOU BLAT DE LA CRISTINA
La Cristina Margalef fou una dona emprenedora avançada al seu temps. Nascuda a començaments del segle XX en un petit poble de la plana de Lleida, es casà molt jove amb l’hereu del mas del Moro amb el qual tingué sis fills. Cal tenir en compte que en aquella època les dones no treballaven i, per això, després de fregar i escombrar el mas, fer els llits de tota la família, preparar els àpats, rentar la roba, anar al pou a buscar aigua, cuidar els fills, donar menjar als animals i encarregar-se de l’hort, la Cristina es trobava cada dia amb tant de temps lliure que es va poder dedicar a les seves dues passions: els animals de granja i la biotecnologia molecular aplicada a la botànica nutricional.
Val a dir que la nostra protagonista a penes sabia llegir i escriure i només havia après les quatre regles anant a costura de petita. Però això no va ser-li cap impediment sinó tot el contrari perquè si hagués tingut estudis segurament no hauria ni començat aquesta ingent tasca conscient que no tenia ni els coneixements ni els mitjans per dur-la a terme. En canvi, la gosadia que dona la ignorància li va permetre convertir la cuina del mas en un petit laboratori on poder dur a terme els seus experiments d’enginyeria genètica i d’hibridació cel·lular in vitro com aquell qui no vol la cosa. Evidentment i com en qualsevol altre projecte d’aquesta envergadura, no tot va ser ‘bufar i fer ampolles’. De fet, els inicis foren molt i molt complicats. Sobretot per a en Nicanor, el seu marit, que en més d’una ocasió en tornar d’un dia de feina dura al tros va haver d’esperar assegut a la taula del menjador fent morros mentre la seva dona acabava de preparar el sopar que se li havia endarrerit per culpa d’una seqüenciació d’ADN més llarga del compte. La història ha estat molt injusta amb aquests grans homes que hi ha darrere de tota gran dona, uns verdaders màrtirs sempre oblidats...
En fi, tornem al tema que ens ocupa per dir que, finalment, la Cristina se’n va sortir. Feia molts anys que, observant que quan alimentava les gallines amb les fulles passades de les cols de l’hort o amb un senzill grapat de blat els animals picaven aquell menjar d’esma i sense il·lusió, es va decidir a buscar un nou aliment que fes més feliç l’aviram. I, com hem dit, a la fi ho havia aconseguit. Havia produït la primera espècie vegetal creada artificialment en un laboratori modificant genèticament les llavors del blat comú per convertir-lo en un nou cereal que tornava boges les gallines de tant que els agradava. L’invent fou un èxit total, ben aviat s’estengué primer a tots els masos de la comarca i després a la resta del país. Tots els pagesos de Catalunya i Balears volien el «nou blat de la Cristina del mas de can Moro» que, per economia de llenguatge, tothom anomenava «blat de moro» o, encara més curt, «moresc».
I la cosa no es va quedar aquí perquè abans d’un any ja es comercialitzava també al País Valencià on va agafar el nom de l’empresa que l’envasava en aquella zona: "Delicatessen per a Animals de Corral Societat Anònima" (D.A.C.S.A.) i ben aviat va arribar a la resta del món on, majoritàriament, van seguir l’exemple valencià pel que fa a la denominació. Els casos més coneguts els trobem al món hispà: "Manjares Avícolas de Interés Zoosanitario" (M.A.I.Z.) i a l’anglosaxó: "Corporation Of Rooster Nutrition" (C.O.R.N.). Un últim apunt lingüístic per deixar constància que, preocupats per aquesta diversitat de noms als quals podríem afegir un fotimer més de variants locals, un grup de filòlegs han proposat una denominació universal que ja triomfa entre els joves: «la cosa groga de les amanides».
Ara bé, malgrat que la Cristina no va pensar a registrar-ne el nom sí que no va oblidar patentar el seu invent i això va convertir-la en multimilionària quan el consum i, per tant, la producció d’aquest nou producte va començar a disparar-se a escala global. De totes maneres, no cregueu que els diners van canviar el tarannà de la nostra protagonista que continuà treballant per a millorar la seva creació sense que li pugessin els fums al cap. L’única diferència és que ja no ho feia a la cuina del mas sinó en un modern laboratori d’última generació situat a la luxosa seu central de la seva flamant empresa que s’havia fet construir a tocar del seu nou xalet d’alt estànding.
La Cristina Margalef ens va deixar quan feia pocs dies que havia complert els 98 anys i fins a l’últim moment es mantingué voluntàriament allunyada d’una fama que es mereixia de sobres perquè ella només era feliç treballant i innovant. És ben conegut que just una setmana abans de morir, encara va voler presenciar personalment les últimes proves que els seus ajudants feien a un nou blat de moro de gra petit que acabaven de crear i va demanar que l'acompanyessin per últim cop al laboratori. Allí, el becari encarregat de sotmetre el nou cereal a condicions d’alta temperatura va veure que quan s’escalfaven massa els grans d’aquelles panotxes esclataven i va voler explicar-li a la seva mestressa: «Senyora Cristina, això peta». La nostra protagonista, que sordejava una mica per la seva avançada edat, no el va entendre i el noi, potser pecant d’una excessiva familiaritat, es va veure obligat a cridar: «CRIS!! PETA!!!!». S’acabava d’inventar el producte que salvaria les sales de cinema de qualsevol crisi econòmica futura, però això ja és una altra història.
Val a dir que la nostra protagonista a penes sabia llegir i escriure i només havia après les quatre regles anant a costura de petita. Però això no va ser-li cap impediment sinó tot el contrari perquè si hagués tingut estudis segurament no hauria ni començat aquesta ingent tasca conscient que no tenia ni els coneixements ni els mitjans per dur-la a terme. En canvi, la gosadia que dona la ignorància li va permetre convertir la cuina del mas en un petit laboratori on poder dur a terme els seus experiments d’enginyeria genètica i d’hibridació cel·lular in vitro com aquell qui no vol la cosa. Evidentment i com en qualsevol altre projecte d’aquesta envergadura, no tot va ser ‘bufar i fer ampolles’. De fet, els inicis foren molt i molt complicats. Sobretot per a en Nicanor, el seu marit, que en més d’una ocasió en tornar d’un dia de feina dura al tros va haver d’esperar assegut a la taula del menjador fent morros mentre la seva dona acabava de preparar el sopar que se li havia endarrerit per culpa d’una seqüenciació d’ADN més llarga del compte. La història ha estat molt injusta amb aquests grans homes que hi ha darrere de tota gran dona, uns verdaders màrtirs sempre oblidats...
En fi, tornem al tema que ens ocupa per dir que, finalment, la Cristina se’n va sortir. Feia molts anys que, observant que quan alimentava les gallines amb les fulles passades de les cols de l’hort o amb un senzill grapat de blat els animals picaven aquell menjar d’esma i sense il·lusió, es va decidir a buscar un nou aliment que fes més feliç l’aviram. I, com hem dit, a la fi ho havia aconseguit. Havia produït la primera espècie vegetal creada artificialment en un laboratori modificant genèticament les llavors del blat comú per convertir-lo en un nou cereal que tornava boges les gallines de tant que els agradava. L’invent fou un èxit total, ben aviat s’estengué primer a tots els masos de la comarca i després a la resta del país. Tots els pagesos de Catalunya i Balears volien el «nou blat de la Cristina del mas de can Moro» que, per economia de llenguatge, tothom anomenava «blat de moro» o, encara més curt, «moresc».
I la cosa no es va quedar aquí perquè abans d’un any ja es comercialitzava també al País Valencià on va agafar el nom de l’empresa que l’envasava en aquella zona: "Delicatessen per a Animals de Corral Societat Anònima" (D.A.C.S.A.) i ben aviat va arribar a la resta del món on, majoritàriament, van seguir l’exemple valencià pel que fa a la denominació. Els casos més coneguts els trobem al món hispà: "Manjares Avícolas de Interés Zoosanitario" (M.A.I.Z.) i a l’anglosaxó: "Corporation Of Rooster Nutrition" (C.O.R.N.). Un últim apunt lingüístic per deixar constància que, preocupats per aquesta diversitat de noms als quals podríem afegir un fotimer més de variants locals, un grup de filòlegs han proposat una denominació universal que ja triomfa entre els joves: «la cosa groga de les amanides».
Ara bé, malgrat que la Cristina no va pensar a registrar-ne el nom sí que no va oblidar patentar el seu invent i això va convertir-la en multimilionària quan el consum i, per tant, la producció d’aquest nou producte va començar a disparar-se a escala global. De totes maneres, no cregueu que els diners van canviar el tarannà de la nostra protagonista que continuà treballant per a millorar la seva creació sense que li pugessin els fums al cap. L’única diferència és que ja no ho feia a la cuina del mas sinó en un modern laboratori d’última generació situat a la luxosa seu central de la seva flamant empresa que s’havia fet construir a tocar del seu nou xalet d’alt estànding.
La Cristina Margalef ens va deixar quan feia pocs dies que havia complert els 98 anys i fins a l’últim moment es mantingué voluntàriament allunyada d’una fama que es mereixia de sobres perquè ella només era feliç treballant i innovant. És ben conegut que just una setmana abans de morir, encara va voler presenciar personalment les últimes proves que els seus ajudants feien a un nou blat de moro de gra petit que acabaven de crear i va demanar que l'acompanyessin per últim cop al laboratori. Allí, el becari encarregat de sotmetre el nou cereal a condicions d’alta temperatura va veure que quan s’escalfaven massa els grans d’aquelles panotxes esclataven i va voler explicar-li a la seva mestressa: «Senyora Cristina, això peta». La nostra protagonista, que sordejava una mica per la seva avançada edat, no el va entendre i el noi, potser pecant d’una excessiva familiaritat, es va veure obligat a cridar: «CRIS!! PETA!!!!». S’acabava d’inventar el producte que salvaria les sales de cinema de qualsevol crisi econòmica futura, però això ja és una altra història.
15 de maig, 2026
Els misteris d'en Mac – Cas 040
040 - EL CAS DELS LLADRES ESCÀPOLS
Avui us parlaré d’un cas antic, d’abans de fer-me investigador privat. Durant un temps vaig ser policia en una ciutat petita on, sovint, la meva feina consistia només a posar multes als cotxes mal aparcats. Però, de tant en tant, em tocava enfrontar-me a delictes de més volada, com el que ara us explicaré.
Eren quarts de nou del vespre d’un rúfol dia d’hivern. Conduïa el meu cotxe patrulla pensant que ja no faltava gaire per acabar la meva jornada laboral quan, de sobte, em van avisar per la ràdio d’un robatori a la joieria del carrer Major. Com que no era gaire lluny, vaig arribar-hi de seguida. Abans que pogués baixar del cotxe, l’amo del negoci atracat ja m'indicava cap a on havien fugit els lladres:
- Condueixen una furgoneta de color blau molt fosc, amb un gran bony a la porta de l’acompanyant –em va dir–. Fa poc que han marxat, potser encara els podràs atrapar.
Vaig demanar a la central que enviessin una altra dotació per redactar l'atestat mentre jo seguia la pista dels lladres. La descripció del vehicle que m'havia donat el joier em facilitava la feina. No seria difícil identificar-lo si el trobava, perquè de furgonetes blaves i abonyegades no n'hi podien haver gaires. El problema, però, era la via de fugida que havien agafat. Aquella direcció portava a la rotonda de la sortida sud del poble, i des d’allí hi havia dues rutes possibles. Tant l’una com l’altra eren carreteres comarcals, gairebé camins de carro. Una d'elles anava cap a la platja, l’altra cap a la muntanya. Si no els trobava abans, això em complicaria la recerca, ja que tenia un 50% de possibilitats de no encertar la ruta correcta.
No els vaig atrapar abans. Un cop a la rotonda, vaig decidir (encreuant els dits) prendre la carretera de la platja. Les dues rutes eren gairebé iguals (ambdues semblaven un mas robat), però si jo fos un lladre, hauria escollit la que em permetés escapar més fàcilment i la carretera de la platja era la que portava més directament al poble del costat, on seria més fàcil perdre’s entre el trànsit. Just al moment de posar l’intermitent per agafar aquella sortida de la rotonda, però, vaig veure una noia que estava al costat d’un pal indicador de parada d’autobús. L’autobús de la platja només funciona a l’estiu, així que vaig haver d’aturar-me.
- Hola, va tot bé? –vaig dir-li.
- No ho sé, agent –va contestar-me amoïnada–. Que no funcionen els autobusos avui? Fa estona que m’espero...
- En aquesta època de l’any, no donen servei. Pugi, si us plau, que l’acompanyaré fins al poble del costat.
- Li agraeixo –em va dir mentre entrava al cotxe patrulla i jo premia l’accelerador per seguir endavant–. No soc d’aquí i no ho sabia. He vingut passejant pel camí de ronda de la platja pensant que podria tornar amb l’autobús... Sort que m’ha trobat, si no encara hi seria. Ja m'estranyava que hi hagués tan poc trànsit per aquesta carretera. Es pot creure que, abans de vostè, només ha passat una furgoneta per aquí?
- Una furgoneta? I fa molt d’això? –li vaig preguntar immediatament, pensant que, al cap i a la fi, potser sí que havia encertat el camí correcte.
- No, encara no fa cinc minuts. Era blava i, tot i que anava força ràpida, juraria que tenia el lateral dret ben abonyegat.
En aquell moment, vaig adonar-me que m’havia equivocat i que els lladres havien fugit per l’altra carretera. Vaig frenar de cop i vaig girar cua per tornar al poble. La meva passatgera em va mirar amb cara de sorpresa, una expressió que es va fer encara més gran quan li vaig dir:
- No la porto al poble del costat, senyoreta. Ha de venir amb mi a la comissaria per poder interrogar-la. Està detinguda. Té dret a un advocat i a romandre en silenci, qualsevol cosa que digui podrà ser utilitzada en contra seva davant un tribunal...
I vosaltres, sabeu què ha provocat aquest sobtat canvi de parer del policia?
Eren quarts de nou del vespre d’un rúfol dia d’hivern. Conduïa el meu cotxe patrulla pensant que ja no faltava gaire per acabar la meva jornada laboral quan, de sobte, em van avisar per la ràdio d’un robatori a la joieria del carrer Major. Com que no era gaire lluny, vaig arribar-hi de seguida. Abans que pogués baixar del cotxe, l’amo del negoci atracat ja m'indicava cap a on havien fugit els lladres:
- Condueixen una furgoneta de color blau molt fosc, amb un gran bony a la porta de l’acompanyant –em va dir–. Fa poc que han marxat, potser encara els podràs atrapar.
Vaig demanar a la central que enviessin una altra dotació per redactar l'atestat mentre jo seguia la pista dels lladres. La descripció del vehicle que m'havia donat el joier em facilitava la feina. No seria difícil identificar-lo si el trobava, perquè de furgonetes blaves i abonyegades no n'hi podien haver gaires. El problema, però, era la via de fugida que havien agafat. Aquella direcció portava a la rotonda de la sortida sud del poble, i des d’allí hi havia dues rutes possibles. Tant l’una com l’altra eren carreteres comarcals, gairebé camins de carro. Una d'elles anava cap a la platja, l’altra cap a la muntanya. Si no els trobava abans, això em complicaria la recerca, ja que tenia un 50% de possibilitats de no encertar la ruta correcta.
No els vaig atrapar abans. Un cop a la rotonda, vaig decidir (encreuant els dits) prendre la carretera de la platja. Les dues rutes eren gairebé iguals (ambdues semblaven un mas robat), però si jo fos un lladre, hauria escollit la que em permetés escapar més fàcilment i la carretera de la platja era la que portava més directament al poble del costat, on seria més fàcil perdre’s entre el trànsit. Just al moment de posar l’intermitent per agafar aquella sortida de la rotonda, però, vaig veure una noia que estava al costat d’un pal indicador de parada d’autobús. L’autobús de la platja només funciona a l’estiu, així que vaig haver d’aturar-me.
- Hola, va tot bé? –vaig dir-li.
- No ho sé, agent –va contestar-me amoïnada–. Que no funcionen els autobusos avui? Fa estona que m’espero...
- En aquesta època de l’any, no donen servei. Pugi, si us plau, que l’acompanyaré fins al poble del costat.
- Li agraeixo –em va dir mentre entrava al cotxe patrulla i jo premia l’accelerador per seguir endavant–. No soc d’aquí i no ho sabia. He vingut passejant pel camí de ronda de la platja pensant que podria tornar amb l’autobús... Sort que m’ha trobat, si no encara hi seria. Ja m'estranyava que hi hagués tan poc trànsit per aquesta carretera. Es pot creure que, abans de vostè, només ha passat una furgoneta per aquí?
- Una furgoneta? I fa molt d’això? –li vaig preguntar immediatament, pensant que, al cap i a la fi, potser sí que havia encertat el camí correcte.
- No, encara no fa cinc minuts. Era blava i, tot i que anava força ràpida, juraria que tenia el lateral dret ben abonyegat.
En aquell moment, vaig adonar-me que m’havia equivocat i que els lladres havien fugit per l’altra carretera. Vaig frenar de cop i vaig girar cua per tornar al poble. La meva passatgera em va mirar amb cara de sorpresa, una expressió que es va fer encara més gran quan li vaig dir:
- No la porto al poble del costat, senyoreta. Ha de venir amb mi a la comissaria per poder interrogar-la. Està detinguda. Té dret a un advocat i a romandre en silenci, qualsevol cosa que digui podrà ser utilitzada en contra seva davant un tribunal...
I vosaltres, sabeu què ha provocat aquest sobtat canvi de parer del policia?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "
Editat el 18/05/2026:
Una vegada solucionat l'enigma, i per aclarir les diverses interpretacions que ha generat l'enunciat, he demanat al bo del ChatGPT que fes una recreació aproximada de la situació dels protagonistes a la rotonda en qüestió:
Una vegada solucionat l'enigma, i per aclarir les diverses interpretacions que ha generat l'enunciat, he demanat al bo del ChatGPT que fes una recreació aproximada de la situació dels protagonistes a la rotonda en qüestió:
08 de maig, 2026
POLIGRAMA
Un POLIGRAMA és una paraula que no conté cap lletra única. Dit d’una altra manera, són aquells mots en els quals cadascuna de les seves lletres es repeteix almenys dues vegades. Alguns exemples serien: «allà» (4 / 2a-2l), «carraca» (7 / 3a-2cr) o «terrasseta» (10 / 2teras)
Es tracta, per tant, del cas contrari als HETEROGRAMES que, com ja vam explicar en un anterior post de Glossari, són les paraules on cap lletra es repeteix o, si voleu, les que tenen cada lletra ‘repetida’ una sola vegada.
Ambdues categories de mots poden formar part dels ISOGRAMES, que són aquelles paraules en les quals totes les lletres apareixen el mateix nombre de vegades. Ara bé, mentre que tots els heterogrames compleixen aquesta condició, només alguns poligrames ho fan. Un poligrama és també un isograma si les seves lletres es repeteixen d’igual manera. Els que repeteixen les seves lletres, però no ho fan el mateix nombre de vegades, quedarien fora d’aquesta classificació.
Etimològicament, el mot «poligrama» prové de la unió de dues arrels gregues: ("πολύ / poly-" [molts, múltiples] + "γράμμα / -grama" [lletra, caràcter]), d’on obté el seu significat de «lletres múltiples o repetides». I, segons sembla, la primera vegada que s’utilitzà aquesta denominació per referir-se als mots sense cap lletra única va ser en un article de la revista estatunidenca especialitzada en ludolingüística «Word Ways: The Journal of Recreational Linguistics». Una de les seccions recurrents d’aquesta publicació s’anomenava KICKSHAWS i s’hi presentaven jocs de paraules i curiositats lingüístiques, sovint extravagants, tot fomentant la interacció amb els lectors, que podien enviar els seus propis exemples. Fou en el número de febrer de 1972 (Vol. 05 – Núm. 1) quan l’autor d’aquesta secció, David L. Silverman, va dedicar-hi una part a parlar sobre els poligrames en els següents termes:
Es tracta, per tant, del cas contrari als HETEROGRAMES que, com ja vam explicar en un anterior post de Glossari, són les paraules on cap lletra es repeteix o, si voleu, les que tenen cada lletra ‘repetida’ una sola vegada.
Ambdues categories de mots poden formar part dels ISOGRAMES, que són aquelles paraules en les quals totes les lletres apareixen el mateix nombre de vegades. Ara bé, mentre que tots els heterogrames compleixen aquesta condició, només alguns poligrames ho fan. Un poligrama és també un isograma si les seves lletres es repeteixen d’igual manera. Els que repeteixen les seves lletres, però no ho fan el mateix nombre de vegades, quedarien fora d’aquesta classificació.
Etimològicament, el mot «poligrama» prové de la unió de dues arrels gregues: ("πολύ / poly-" [molts, múltiples] + "γράμμα / -grama" [lletra, caràcter]), d’on obté el seu significat de «lletres múltiples o repetides». I, segons sembla, la primera vegada que s’utilitzà aquesta denominació per referir-se als mots sense cap lletra única va ser en un article de la revista estatunidenca especialitzada en ludolingüística «Word Ways: The Journal of Recreational Linguistics». Una de les seccions recurrents d’aquesta publicació s’anomenava KICKSHAWS i s’hi presentaven jocs de paraules i curiositats lingüístiques, sovint extravagants, tot fomentant la interacció amb els lectors, que podien enviar els seus propis exemples. Fou en el número de febrer de 1972 (Vol. 05 – Núm. 1) quan l’autor d’aquesta secció, David L. Silverman, va dedicar-hi una part a parlar sobre els poligrames en els següents termes:
«... Si paraules com ara DERMATOGLYPHICS s'anomenen isogrames, anomenem les paraules com ara NONILLION poligrames, és a dir, paraules en què cada lletra es repeteix almenys dues vegades. [...]
Una pregunta que m'agradaria veure resolta: quin és el poligrama més llarg? Per evitar allò que ‘El Pedant’ qualificaria d’«insatisfactori», no tindrem en compte "tautònims" com ara PAPA i DUMDUM.»
Una pregunta que m'agradaria veure resolta: quin és el poligrama més llarg? Per evitar allò que ‘El Pedant’ qualificaria d’«insatisfactori», no tindrem en compte "tautònims" com ara PAPA i DUMDUM.»
Com heu vist, el mateix autor de l’article proposa el repte habitual en aquest tipus de jocs de paraules: Trobar-ne l’espècimen més llarg. Acceptem, doncs, aquest repte i fem una tirallonga de poligrames creixents.
Podríem començar per un tendre BEBÈ (4 / 2b-2e) i continuar amb OSSÓS (5 / 3s-2o), RETRET (6 / 2ret), GÀRGARA (7 / 3a-2gr), BILABIAL (8 / 2bila), ADORADORA (9 / 3a-2dor), TACTICITAT (10 / 4t-2aci), TINTILLAINA (11 / 3i-2tnla), IMMINENTMENT (12 / 3mn-2iet), ANTITRINITARI (13 / 4i-3t-2anr), INCONDICIONADA (14 / 3in-2coda), AORTICOTORÀCICA (15 / 3aoc-2rti), TOXINAANTITOXINA (16 / 3tina-2ox), LARINGORRINOLOGIA (17 / 3rio-2lang) per acabar completant la llista amb ANTIASSOCIACIONISTA (19 / 4ai-3s-2ntoc).
A la secció ENIGMÍSTICA del diari Avui del dia 05/09/1996, Màrius Serra també va proposar als seus lectors el repte de trobar el poligrama més llarg. El recull de les respostes rebudes va aparèixer a la mateixa secció el 16/01/1997 i en aquella ocasió el ‘rècord’ va quedar establert en un mot de 12 lletres, com podeu comprovar a continuació:
Podríem començar per un tendre BEBÈ (4 / 2b-2e) i continuar amb OSSÓS (5 / 3s-2o), RETRET (6 / 2ret), GÀRGARA (7 / 3a-2gr), BILABIAL (8 / 2bila), ADORADORA (9 / 3a-2dor), TACTICITAT (10 / 4t-2aci), TINTILLAINA (11 / 3i-2tnla), IMMINENTMENT (12 / 3mn-2iet), ANTITRINITARI (13 / 4i-3t-2anr), INCONDICIONADA (14 / 3in-2coda), AORTICOTORÀCICA (15 / 3aoc-2rti), TOXINAANTITOXINA (16 / 3tina-2ox), LARINGORRINOLOGIA (17 / 3rio-2lang) per acabar completant la llista amb ANTIASSOCIACIONISTA (19 / 4ai-3s-2ntoc).
A la secció ENIGMÍSTICA del diari Avui del dia 05/09/1996, Màrius Serra també va proposar als seus lectors el repte de trobar el poligrama més llarg. El recull de les respostes rebudes va aparèixer a la mateixa secció el 16/01/1997 i en aquella ocasió el ‘rècord’ va quedar establert en un mot de 12 lletres, com podeu comprovar a continuació:
Una variant molt més limitada d’aquest joc lingüístic és la recerca de paraules que presentin les seves lletres repetides contigües, formant parelles. Trobem alguns mots de quatre lletres que compleixen aquesta característica, com les formes verbals LLOO i LLUU del verb lluir i algunes sigles que mantenen la tradicional duplicació de lletres com a marca de plural, com ara CCOO (Comissions Obreres) o PPCC (Països Catalans). Aquests exemples serien poligrames perfectes, però no en trobaríem gaires més. Això fa que s'admetin també paraules més llargues que contenen aquestes "parelles" malgrat que no siguin pròpiament poligramàtiques; com DEESSA (es), ASSASSÍ (ss) o ARROSSEGALL (rsl).
Per acabar, us vull proposar un nou passatemps que he anomenat DESXIFRANT POLIGRAMES i que consisteix a trobar el mot que s’amaga sota la seva notació poligramàtica. Aquí el teniu:
Per acabar, us vull proposar un nou passatemps que he anomenat DESXIFRANT POLIGRAMES i que consisteix a trobar el mot que s’amaga sota la seva notació poligramàtica. Aquí el teniu:
 |
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas , Artur i Pons"
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
01 de maig, 2026
Trencaclosques de Sam Loyd - 002
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)