Jocs de sobretaula - 007

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Artur "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (setembre - 2022)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dansa de la núvia a l'aire lliure» (Pieter Brueghel el Vell - 1566).

LA CARN ÉS FEBLE

Mossèn Agapit està escandalitzat. És inconcebible que allò que aquelles dues beates li han explicat abans d’entrar a missa primera hagués succeït a la seva parròquia. D’entrada no va voler creure-s’ho, no podia ser que els seus feligresos arribessin a aquells extrems de depravació, però finalment ha hagut de claudicar davant la realitat dels fets corroborats per múltiples testimonis i proves fefaents. Si, fins i tot, n’hi ha de gràfiques com aquella vergonyosa imatge dels inicis de la festa on queda ben clar que, des de bon començament, el nivell d’excitació era màxim (només cal observar aquells protuberants embalums als pantalons d’alguns dels ballarins masculins). Una excitació que, segons li han confirmat, ben aviat va provocar que el que havia començat com un innocent ball de noces esdevingués una disbauxa desenfrenada i acabés en una bacanal llibertina.

Mossèn Agapit també està indignat. Però si ell mateix havia oficiat aquella boda amb tota normalitat i sense adonar-se de res. Com podia imaginar que quan els feia el sermó parlant de l’estimació, de la compenetració i de la reproducció s’ho acabarien agafant pel cantó que no tocava? Com podia sospitar que aquella alegria, ara que hi pensava potser un pèl desmesurada, que tots els convidats mostraven en sortir de la cerimònia fos un primer indici de com aniria la cosa unes hores més tard? No ho podia entendre. Ell els coneixia a tots, la majoria eren feligresos de tota la vida. Al llarg dels anys, hi havia establert una relació de confiança. En sabia els secrets, els hi donava suport quan li demanaven. I ara li responien d’aquesta manera, enganyant-lo com si fos un babau? No tenien perdó de Déu i a fe que s’asseguraria de fer-los-hi pagar amb fortes penitències. És que era molt gros allò, se’n feia creus que haguessin estat capaços de muntar una orgia a la seva parròquia i ni un sol dels participants, però ni un de sol, hagués pensat a convidar-lo.

Els misteris d'en Mac – Cas 007

007 - EL CAS DE LA CONTRASENYA ENDEVINETA

Els últims anys, la informàtica forense s’ha fet cada cop més present en la nostra feina. Cada vegada més sovint, els investigadors privats ens trobem que no podem avançar en la resolució d’un cas perquè desconeixem quina contrasenya tenen uns arxius digitals encriptats on s’amaguen les pistes que ens calen. Quan això passa, recorrem als laboratoris informàtics forenses perquè sabem que, gràcies als seus mètodes innovadors i les eines més modernes, no hi ha arxiu que se’ls resisteixi ni disc dur al qual no puguin accedir... gairebé sempre.

I és que en tot hi ha excepcions, per això aquesta vegada són ells els que han recorregut a mi. S’enfronten a un equip informàtic altament protegit que s’autodestruirà si intenten forçar-lo utilitzant els seus mètodes més expeditius. L’única solució possible és trobar la contrasenya correcta i en això els seus ordinadors d’última generació tampoc han estat de cap ajuda perquè l’única pista que tenen és un llibre escrit a les primeries del segle passat (la prehistòria per a qualsevol informàtic). Em refereixo a l’obra «Diccionari d’endevinalles» [Joan Amades – 1934], en aquest llibre han trobat marcades unes endevinalles concretes que han de servir per trobar la paraula de pas de nou lletres que necessiten i que, en l’ordre que surten publicades al recull de Joan Amades, us copio a continuació:

1. Un arbret capçat de blanc; petit, baixet, vestit de verd.
2. Té canó, però no és de guerra; és soldat, però no és del rei; donant-li aigua mai diu prou i és símbol d’una llei.
3. Entre reis i cavallers, s’ha entaulat una gran guerra; i viuen contents i amics, al mateix temps que ‘peleien’.
4. No té arrel, branques ni soca, i ple de fulles està; el que ho endevinarà tot d’un sense cavil·lar, de memòria no en té poca.
5. Què cosa és aquella, que al cap d’un mes ja es mor de vella?
6. Amenaçant tots els dies, vides de Papes i Reis; fas tornar joves es veis, amb ses meues moixonies.
7. Fermat amb una cadena, me sol dur molta de gent; i, no obstant, de nit i dia estic sempre ‘correguent’.
8. Sóc fill d’una cabra, em pega el meu amo; i tothom tremola, sempre que jo mano.
9. Llarg i gruixut ho voldria, un pam del cul que em passés; a les donzelles agrada, però a casades i vídues encara més.

El llibre no inclou cap nota aclaridora ni s'hi pot trobar cap altra senyal més enllà de les marques que destaquen cadascuna d’aquestes endevinalles que són, doncs, l’única pista que ha de permetre trobar la solució. A priori sembla molt complicat, però jo tinc una idea per encarar el problema... ara m’hi poso.

I vosaltres? Sereu capaços de descobrir quina és aquesta contrasenya amagada?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Tots "

Els llibres d'en Jan McPetit [2022] (III)

La tercera i última entrega d'aquest cicle estiuenc de ressenyes que us he presentat cada primer dilluns de juliol, agost i setembre ens porta un altre clàssic de la ciència-ficció...

EL DIA DELS TRÍFIDS [THE DAY OF THE TRIFFIDS] (John Wyndham – 1951)

En Bill Masen, biòleg i expert en trífids (uns perillosos híbrids entre el món vegetal i l'animal conreats per l’oli que se n’extreu que són capaços de moure’s i de matar una persona amb una fuetada del fibló verinós que posseeixen), desperta al llit d’un hospital on l’han guarit d’una afecció ocular. El fet de portar els ulls embenats no l’ha deixat gaudir d’un espectacular fenomen de llums al cel que ha meravellat tothom la nit passada, però no li impedeix notar que aquest matí alguna cosa no rutlla. El carrer està estranyament silenciós i a l’hospital sembla que no hi ha ningú. Quan finalment es treu les benes per investigar, s’adona del desastre... tothom s’ha tornat cec.

Així comença aquest clàssic de la ciència-ficció escrit l’any 1951. Es nota que va ser escrit en plena Guerra Freda perquè atribueix la creació dels trífids a uns experiments secrets soviètics i també es veuen els més de setanta anys del llibre en el descarat masclisme que impregna les seves pàgines. Però si som capaços d’entendre aquest context i ‘perdonar-lo’, l’obra podria passar fàcilment per una novel·la contemporània de catàstrofes postapocalíptiques perquè no ha perdut gens de la seva força. De fet, i pensant-ho una mica, això que el mal vingui de Rússia i que el masclisme es descari cada cop més, també ho podríem considerar ben actual... per desgràcia.

En fi, disquisicions a banda, estem davant d’un gran llibre que aconsegueix atrapar-te per la manera com l’autor sorprèn el lector capítol rere capítol, presentant una trama plena de ‘girs de guió’ que van complicant la vida dels protagonistes una vegada i una altra. Cal dir que, malgrat el títol, els trífids no tenen una presència constant en la novel·la. Aquestes plantes carnívores assassines són un gran problema al qual s’han d’enfrontar els supervivents, però el llibre va més enllà. De fet, el que ens planteja aquesta obra són les diferents formes d'enfrontar-nos al desastre que tenim les persones. El repte d’organitzar una societat on només uns pocs es poden valdre per si mateixos i molts altres han quedat ‘inútils’ per la ceguesa forçosa, permet a l’autor fer-nos reflexionar sobre temes com l’egoisme o l'altruisme, la ciència o la religió, la democràcia o l’autoritarisme... Aquest és el gran valor de la novel·la i el que la converteix en una lectura molt recomanable.