GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 19 de setembre de 2022

Relats Conjunts (setembre - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dansa de la núvia a l'aire lliure» (Pieter Brueghel el Vell - 1566).



LA CARN ÉS FEBLE

Mossèn Agapit està escandalitzat. És inconcebible que allò que aquelles dues beates li han explicat abans d’entrar a missa primera hagués succeït a la seva parròquia. D’entrada no va voler creure-s’ho, no podia ser que els seus feligresos arribessin a aquells extrems de depravació, però finalment ha hagut de claudicar davant la realitat dels fets corroborats per múltiples testimonis i proves fefaents. Si, fins i tot, n’hi ha de gràfiques com aquella vergonyosa imatge dels inicis de la festa on queda ben clar que, des de bon començament, el nivell d’excitació era màxim (només cal observar aquells protuberants embalums als pantalons d’alguns dels ballarins masculins). Una excitació que, segons li han confirmat, ben aviat va provocar que el que havia començat com un innocent ball de noces esdevingués una disbauxa desenfrenada i acabés en una bacanal llibertina.

Mossèn Agapit també està indignat. Però si ell mateix havia oficiat aquella boda amb tota normalitat i sense adonar-se de res. Com podia imaginar que quan els feia el sermó parlant de l’estimació, de la compenetració i de la reproducció s’ho acabarien agafant pel cantó que no tocava? Com podia sospitar que aquella alegria, ara que hi pensava potser un pèl desmesurada, que tots els convidats mostraven en sortir de la cerimònia fos un primer indici de com aniria la cosa unes hores més tard? No ho podia entendre. Ell els coneixia a tots, la majoria eren feligresos de tota la vida. Al llarg dels anys, hi havia establert una relació de confiança. En sabia els secrets, els hi donava suport quan li demanaven. I ara li responien d’aquesta manera, enganyant-lo com si fos un babau? No tenien perdó de Déu i a fe que s’asseguraria de fer-los-hi pagar amb fortes penitències. És que era molt gros allò, se’n feia creus que haguessin estat capaços de muntar una orgia a la seva parròquia i ni un sol dels participants, però ni un de sol, hagués pensat a convidar-lo.


dilluns, 12 de setembre de 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 007


007 - EL CAS DE LA CONTRASENYA ENDEVINETA


Els últims anys, la informàtica forense s’ha fet cada cop més present en la nostra feina. Cada vegada més sovint, els investigadors privats ens trobem que no podem avançar en la resolució d’un cas perquè desconeixem quina contrasenya tenen uns arxius digitals encriptats on s’amaguen les pistes que ens calen. Quan això passa, recorrem als laboratoris informàtics forenses perquè sabem que, gràcies als seus mètodes innovadors i les eines més modernes, no hi ha arxiu que se’ls resisteixi ni disc dur al qual no puguin accedir... gairebé sempre.

I és que en tot hi ha excepcions, per això aquesta vegada són ells els que han recorregut a mi. S’enfronten a un equip informàtic altament protegit que s’autodestruirà si intenten forçar-lo utilitzant els seus mètodes més expeditius. L’única solució possible és trobar la contrasenya correcta i en això els seus ordinadors d’última generació tampoc han estat de cap ajuda perquè l’única pista que tenen és un llibre escrit a les primeries del segle passat (la prehistòria per a qualsevol informàtic). Em refereixo a l’obra «Diccionari d’endevinalles» [Joan Amades – 1934], en aquest llibre han trobat marcades unes endevinalles concretes que han de servir per trobar la paraula de pas de nou lletres que necessiten i que, en l’ordre que surten publicades al recull de Joan Amades, us copio a continuació:
  1. Un arbret capçat de blanc; petit, baixet, vestit de verd.
  2. Té canó, però no és de guerra; és soldat, però no és del rei; donant-li aigua mai diu prou i és símbol d’una llei.
  3. Entre reis i cavallers, s’ha entaulat una gran guerra; i viuen contents i amics, al mateix temps que ‘peleien’.
  4. No té arrel, branques ni soca, i ple de fulles està; el que ho endevinarà tot d’un sense cavil·lar, de memòria no en té poca.
  5. Què cosa és aquella, que al cap d’un mes ja es mor de vella?
  6. Amenaçant tots els dies, vides de Papes i Reis; fas tornar joves es veis, amb ses meues moixonies.
  7. Fermat amb una cadena, me sol dur molta de gent; i, no obstant, de nit i dia estic sempre ‘correguent’.
  8. Sóc fill d’una cabra, em pega el meu amo; i tothom tremola, sempre que jo mano.
  9. Llarg i gruixut ho voldria, un pam del cul que em passés; a les donzelles agrada, però a casades i vídues encara més.

El llibre no inclou cap nota aclaridora ni s'hi pot trobar cap altra senyal més enllà de les marques que destaquen cadascuna d’aquestes endevinalles que són, doncs, l’única pista que ha de permetre trobar la solució. A priori sembla molt complicat, però jo tinc una idea per encarar el problema... ara m’hi poso.

I vosaltres? Sereu capaços de descobrir quina és aquesta contrasenya amagada?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Tots "

dilluns, 5 de setembre de 2022

Els llibres d'en Jan McPetit [2022] (III)



La tercera i última entrega d'aquest cicle estiuenc de ressenyes que us he presentat cada primer dilluns de juliol, agost i setembre ens porta un altre clàssic de la ciència-ficció...




En Bill Masen, biòleg i expert en trífids (uns perillosos híbrids entre el món vegetal i l'animal conreats per l’oli que se n’extreu que són capaços de moure’s i de matar una persona amb una fuetada del fibló verinós que posseeixen), desperta al llit d’un hospital on l’han guarit d’una afecció ocular. El fet de portar els ulls embenats no l’ha deixat gaudir d’un espectacular fenomen de llums al cel que ha meravellat tothom la nit passada, però no li impedeix notar que aquest matí alguna cosa no rutlla. El carrer està estranyament silenciós i a l’hospital sembla que no hi ha ningú. Quan finalment es treu les benes per investigar, s’adona del desastre... tothom s’ha tornat cec.

Així comença aquest clàssic de la ciència-ficció escrit l’any 1951. Es nota que va ser escrit en plena Guerra Freda perquè atribueix la creació dels trífids a uns experiments secrets soviètics i també es veuen els més de setanta anys del llibre en el descarat masclisme que impregna les seves pàgines. Però si som capaços d’entendre aquest context i ‘perdonar-lo’, l’obra podria passar fàcilment per una novel·la contemporània de catàstrofes postapocalíptiques perquè no ha perdut gens de la seva força. De fet, i pensant-ho una mica, això que el mal vingui de Rússia i que el masclisme es descari cada cop més, també ho podríem considerar ben actual... per desgràcia.

En fi, disquisicions a banda, estem davant d’un gran llibre que aconsegueix atrapar-te per la manera com l’autor sorprèn el lector capítol rere capítol, presentant una trama plena de ‘girs de guió’ que van complicant la vida dels protagonistes una vegada i una altra. Cal dir que, malgrat el títol, els trífids no tenen una presència constant en la novel·la. Aquestes plantes carnívores assassines són un gran problema al qual s’han d’enfrontar els supervivents, però el llibre va més enllà. De fet, el que ens planteja aquesta obra són les diferents formes d'enfrontar-nos al desastre que tenim les persones. El repte d’organitzar una societat on només uns pocs es poden valdre per si mateixos i molts altres han quedat ‘inútils’ per la ceguesa forçosa, permet a l’autor fer-nos reflexionar sobre temes com l’egoisme o l'altruisme, la ciència o la religió, la democràcia o l’autoritarisme... Aquest és el gran valor de la novel·la i el que la converteix en una lectura molt recomanable.



dilluns, 29 d’agost de 2022

Jocs de sobretaula - 006





TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ


dilluns, 22 d’agost de 2022

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)



Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'una casa pintada de blau, sense sostre i amb una antena de televisió a la finestra:



POLÍTICA MODERNA


Convilatans i convilatanes! Veïns tots d’aquest barri de baix! Com el vostre alcalde que soc, ja sabeu que sempre us tinc al cor i que la vostra prosperitat és l’única guia del meu programa de govern. Per això torno a ser avui aquí, per deixar palès com d’orgullosos n’estem al consistori de poder-vos anunciar la finalització de la primera fase del projecte de rehabilitació i modernització del barri.

Tots recordareu la meva última visita. De fet, no ha passat tant de temps. Tot just quatre anys perquè, ves quina coincidència, em sembla que també vaig venir unes setmanes abans de les eleccions com ara. Aleshores jo encara no era alcalde i us vaig prometre que si assolia el càrrec, m’esforçaria a solucionar els mals endèmics que havíeu de suportar. Era inconcebible que, en ple segle XXI, encara haguéssiu de viure en un barri degradat, amb moltes cases amenaçant ruïna i sense els serveis bàsics que tots us mereixeu. Gràcies als vostres vots, vaig guanyar les eleccions i, no ho dubteu, des del minut zero vaig posar-me mans a l’obra per implementar el projecte promès. És veritat, no em fa res admetre-ho, que segurament les coses no han anat tan de pressa com vaig dir i que potser hauria d’haver vingut més freqüentment a parlar amb vosaltres, però no dubteu que no us he oblidat mai i que molt sovint, quan al xafogós estiu sortia en plena nit a la terrassa del meu xalet de la zona alta i observava les estrelles que ressaltaven al cel gràcies a la foscor d’aquesta part baixa del poble, pensava en vosaltres i en com havíeu de patir per la calor asfixiant sense poder disposar d’aire condicionat. No sabeu la gran sort que teniu d'estar-hi acostumats, jo segur que no ho aguantaria.

Ara bé. Em coneixeu i sabeu que, tot i no venir, mai us he abandonat. Sempre he mantingut les portes del meu despatx de l’alcaldia ben obertes per a tot el que us ha convingut. Entenc que l’imprescindible tràmit previ de demanar cita per internet és un impediment quan encara no teniu instal·lades les connexions adients, però he de dir que aquest petit detall no serveix d’excusa per a tirar pel dret i muntar-me, com ara farà sis mesos, una manifestació per queixar-vos que en tres anys i mig de legislatura us havíem apujat la contribució dues vegades, però encara no havíem començat cap obra. Em va doldre allò. Les coses no es demanen a crits i potser un altre alcalde us hauria fet detenir a tots, però jo no soc així i em vaig acontentar posant-vos quatre multes de res. En fi, tot aquell malentès ja és aigua passada (menys pels que encara no heu pagat les sancions i que aviat veureu com us arriben els embargaments). El que de veritat importa ara és que, malgrat el que alguns us pensàveu, jo he complert la meva promesa i les obres s’han fet dins del termini.

Unes obres que, com us he dit, avui ens permeten donar per finalitzada la fase 1 d’aquest ambiciós projecte que se sustenta en dos eixos principals: la rehabilitació urbanística integral i la modernització de les xarxes de serveis i de comunicacions. Estic molt satisfet d’anunciar que, tal com em vaig comprometre, en aquesta primera legislatura hem cobert perfectament aquests dos aspectes. El primer, fent pintar totes les façanes del barri del color que heu escollit vosaltres mateixos (a triar entre els tres disponibles: blau cel, blau elèctric o blau marí) i el segon instal·lant a gairebé totes les cases unes modernes antenes de televisió. Però no volem quedar-nos aquí, això només és el principi. El proper pas hauria de ser refer les teulades que s’han enfonsat perquè és una llàstima que seguiu sense poder entrar a viure a les vostres llars ara que pintades de nou fan tant de goig i, potser més endavant, també caldria fer arribar l’electricitat al barri per així poder veure funcionant els televisors que endollareu a les noves antenes. Això és el que jo vull i segur que també és el que voleu vosaltres. Junts ho aconseguirem si em feu confiança de nou. He demostrat que compleixo. Voteu-me i us asseguro que acabaré el que he començat... un dia o altre.


dilluns, 15 d’agost de 2022

Joc de Ment - 042

ENDEVINAR L’EDAT D’UNA PERSONA



- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per fer aquest truc, entregarem el full de paper i el bolígraf a una persona de la qual desconeixem l’edat (evidentment) i li demanarem que hi escrigui un número qualsevol sense que nosaltres el veiem.

El següent pas que ha de fer la nostra «víctima» és multiplicar per 9 aquest número incògnita que només ell coneix i sumar la seva edat al resultat d’aquesta multiplicació. Després de fer aquests dos càlculs, ja només li queda llegir en veu alta el total obtingut.

Com que el primer número ha estat triat totalment a l’atzar per l’espectador, sembla impossible que el resultat final ens pugui donar cap pista per endevinar la seva edat. Malgrat tot, només necessitaren uns segons de ‘concentració telepàtica’ per encertar-la amb total exactitud.





dilluns, 8 d’agost de 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 006


006 - EL CAS DE LES SET CIUTATS


Un investigador privat val tant com valen els seus col·laboradors i avui us parlaré d’en Lluc, un ajudant meu que val molt. És insuperable quan es tracta de fer seguiments, abans havia treballat de carter i això li proporciona una gran desimboltura per moure’s pels carrers de qualsevol ciutat seguint la petja de qualsevol individu. Ara bé, no hi ha ningú perfecte i mentre que treballant sobre el terreny es mereix un excel·lent, la seva nota no passa de suficient quan toca redactar els informes corresponents. No suporta la feina d’oficina i això es veu de seguida llegint els seus informes que, per a qualsevol que no sigui ell mateix, sovint resulten caòtics.

I com a mostra un botó. El seu últim encàrrec ha consistit a seguir una persona (no puc ser més explícit, ho sento) que ha recorregut Catalunya de nord a sud aturant-se en set poblacions determinades. La feina d’en Lluc era descobrir aquestes ciutats i passar-me’n la llista que jo traslladaria al nostre client. Em va presentar la llista següent:
  • Berga
  • La Jonquera
  • Alcarràs
  • Agramunt
  • Montblanc
  • La Sènia
  • Gandesa

Em vaig adonar de seguida que l’ordre era incorrecte. Sabíem del cert que l’individu en qüestió havia fet un trajecte de nord a sud i, en conseqüència, la llista havia d’haver començat a La Jonquera i acabat a La Sénia. Vaig refer la llista (La Jonquera, Berga, Agramunt, Alcarràs, Montblanc, Gandesa i La Sénia), la vaig enviar al nostre client i vaig fer venir en Lluc al meu despatx per recriminar-li, un cop més, que em presentés els seus informes d’aquella manera:

- Lluc, això no pot ser. Jo no puc perdre el temps revisant els teus informes. Tant et costa escriure’ls en ordre?

- Però si aquesta vegada ho he fet -va replicar ell-. La llista estava perfectament ordenada!!

- Noi, jo no li sé veure aquest ordre que dius. Està clar que no estava ordenada ni geogràficament ni cronològicament. És evident també que l'ordre no és l'alfabètic. Tampoc aquestes ciutats estan ordenades per població (en aquest cas la primera sí que hauria estat Berga, però després aniria Alcarràs) ni per superfície (d’aquestes la més extensa és Alcarràs i tu la situes tercera). Ja m’explicaràs...

Doncs sí, m’ho va explicar perfectament. I, per tant, vaig haver d’admetre que tenia raó i que la seva llista no estava feta a l’atzar sinó que seguia un ordre concret.

La vostra feina és descobrir quin és...



TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

dilluns, 1 d’agost de 2022

Els llibres d'en Jan McPetit [2022] (II)



La segona entrega d'aquest cicle estiuenc de ressenyes que us presento cada primer dilluns de juliol, agost i setembre ens porta un altre clàssic de la ciència-ficció...




«Ara el món és estable. La gent és feliç; té tot el que vol, i no vol res que no pugui tenir. Viu bé; viu segura, no hi ha malalties; la mort no fa por a ningú; hom ignora, beatíficament, la passió i la vellesa; no hi ha el destorb dels pares i de les mares; no hi ha mullers ni fills ni amants que inspirin sentiments poderosos; la gent està tan condicionada que pràcticament no té més remei que captenir-se tal com s’ha de captenir. I si alguna cosa no rutlla, sempre hi ha el soma.»

Aquest és el MÓN FELIÇ que Aldous Huxley ens mostra a la seva novel·la. Un món on no existeix el concepte d’individualitat o de família perquè «tothom pertany a tothom» i per això els infants són ‘fabricats’ en els «Centres d’Incubació i Condicionament» on cada embrió és manipulat i cada nen és condicionat per predeterminar la casta a la qual pertanyerà la resta de la seva vida. Tothom fa el que està destinat a fer i ningú aspira a més del que li toca. I si apareix algun problema, poden disposar de tant soma com necessiten que és la droga perfecta amb «tots els avantatges del cristianisme i de l’alcohol, i cap dels seus inconvenients». En contraposició i fora dels límits d’aquest món feliç trobem les «reserves dels salvatges» on les persones no han ‘evolucionat’ i continuen vivint com abans de la «Guerra dels Nou Anys» i del col·lapse que va portar la nova era. La trama del llibre ens narra la topada entre aquestes dues maneres de viure (i de pensar) quan un d’aquests «salvatges» arriba al «món feliç» i comprovem que no és possible l’encaix.

Però, més enllà de la història que explica, el que m’ha agradat més d’aquesta distopia és la capacitat visionària de l’autor. Aquest món que Huxley va descriure fa gairebé cent anys, on el consumisme ha substituït la cultura, la promiscuïtat ha fet oblidar l’amor i la privacitat personal ha desaparegut, on tothom és sempre jove perquè «tots els estigmes fisiològics de la vellesa han estat abolits» i on es prima la ‘felicitat’ per sobre de la ‘llibertat’, ha anat deixant de ser una metàfora per convertir-se en la realitat que ens envolta. Una realitat que se’ns presenta amb l’aparença d’una democràcia on tots podem fer el que volem, però que ens obliga (i nosaltres ho anem acceptant) a limitar aquesta llibertat una vegada i una altra a canvi d’una suposada seguretat i tranquil·litat que, de fet, no és tal. La novel·la de Huxley ens avisa d’això, ens fa pensar sobre la paradoxa que resulta quan per aconseguir la utopia d’una humanitat perfecta i feliç hem de renunciar a bona part d’allò que ens fa humans i ens fa reflexionar si realment val la pena. Per a mi, aquest és el punt fort del llibre que l’ha convertit en un clàssic i gairebé en una obra de culte que no puc deixar de recomanar-vos.



dilluns, 18 de juliol de 2022

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)



Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un pont ensorrat per una riuada a Molins de Rei:



ENGINYERIA MODERNA


- Si he entès bé la seva declaració, senyor enginyer, vostè rebutja qualsevol responsabilitat en l’enfonsament del pont i atribueix el desastre únicament als imponderables climàtics.

- Efectivament. No caldria explicitar que l’enginyeria moderna ha aconseguit un acurat mètode de treball que inclou en tot moment la possible afectació de l’entorn sobre les obres projectades. Abans de la construcció, tots els nostres projectes són sotmesos a multitud de càlculs fets per ordinador que tenen en compte detalls com el vector d’incidència logarítmic, la juxtaposició de forces adjacents o l’índex de dilatació dels materials per citar només alguns exemples de l’ús de la matemàtica avançada que fem servir per garantir la seguretat de les nostres construccions. Ara bé, per desgràcia tots aquests càlculs no serveixen de res davant d’una riuada extrema com la que ens va afectar. Enfrontats a les forces desfermades de la naturalesa hem de confessar la nostra impotència i admetre que res ni ningú pot aturar un desastre natural que inevitablement arrasa tot el que troba.

- Bé, tot el que troba potser no. M’agradaria deixar constància aquí que només uns pocs quilòmetres més amunt del mateix riu hi ha un pont romà que continua en peu a pesar d’haver sofert la mateixa riuada que va ensorrar el seu...

- Però això és diferent, home. No es poden comparar els mètodes de treball dels antics romans amb els nostres. Per favor, què en sabien ells de càlculs d’estructures per ordinador utilitzant algoritmes de matemàtica avançada? Ja li dic jo, res en sabien!! Eren uns ignorants que construïen a la bona de Déu sense tenir en compte cap de les complicades operacions matemàtiques que fem servir actualment. A ells només els preocupava que les seves obres aguantessin dretes durant segles i ja està, no els calia pensar en res més. Què vol, que retrocedim dos mil anys i que nosaltres fem el mateix? On va a parar!!!


dilluns, 11 de juliol de 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 005


005 - EL CAS DE LES CINC CIUTATS


Com recordareu, en un cas anterior vaig ajudar a un amic a descobrir la combinació correcta per poder obrir una caixa forta que havia rebut en herència. Doncs resulta que a dins hi va trobar un nou repte mental que, com no podia ser d’altra manera, també va venir a plantejar-me...

- No saps com t’agraeixo que m’ajudessis a obrir la caixa forta sense haver de forçar-la –em va dir només arribar–. Com suposava, és més valuosa la mateixa caixa, tota una antiguitat, que no el que hi havia a l’interior i m’hauria sabut greu haver-la fet malbé provant d’obrir-la a les males.

- No hi ha res a agrair, és la meva feina... encara que a tu no et cobri per fer-la. –vaig afegir, fent broma–

- Doncs mira, aquesta vegada sí que cobraràs. Si m’ajudes a treure l’entrellat d’aquest nou enigma que et porto i em vols acompanyar, tenim unes vacances pagades a una ciutat catalana...

- Ep! Això són paraules majors. És clar que m’hi apunto. A quina ciutat són aquestes vacances gratis?

- Aquest és l’enigma que hem de desxifrar. Deixa’m que t’ho expliqui. Com em pensava, dins la caixa forta del meu tiet només hi havia uns quants records familiars sense gaire valor més enllà del sentimental, però també hi vaig trobar una carta al meu nom. En ella, el meu oncle em felicitava per l’enginy que m’havia permès obrir la caixa (felicitacions que et traspasso, evidentment) i em deia que volia premiar-m’ho amb una estada amb totes les despeses pagades en una ciutat catalana que jo hauria d’encertar d’entre una llista de cinc poblacions amb l'ajuda d'una única pista. El notari encarregat del seu testament, té ordres de donar-me el premi si descobreixo la ciutat exacta i explico de manera correcta com l'he trobat. No val endevinar-ho per atzar.

- Un joc molt engrescador i el premi s’ho val. Quina és la llista de ciutats?

- Són cinc capitals de comarca de Catalunya. En ordre alfabètic, tal com me la va deixar l’oncle, la llista és: BALAGUER (La Noguera), BARCELONA (Barcelonès), REUS (Baix Camp), RIPOLL (Ripollès) i la SEU D’URGELL (Alt Urgell).

- I la pista?

- Una única frase: POC CORRIA L’ESTRELLA.

- I ja està? Què té a veure això amb qualsevol d’aquestes ciutats?

- Si ho sabés, no et demanaria que m’ajudessis. He de confessar que abans de venir a veure’t he investigat pel meu compte. Primer vaig fer una mica de recerca sobre aquesta estranya pista que, per tal com està formulada, sembla un vers d’algun poema. Si ho és, jo no el vaig trobar. El que més s’hi acosta (relativament) són els primers versos del poema «El rústec villancet» de Josep Carner. La primera estrofa diu així: "Una estrella cau al prat, / una flor s’ha esbadellat, / tot belant juga el ramat / amb la rossa macaruia...". A mi em sembla evident que "poc corria l'estrella", si acaba caient en un prat. Però, si amb això no en tens prou, també he descobert que els dos últims mots de la quarteta: "rossa macaruia" (no em preguntis què volen dir) són l’anagrama de "massa corria, au!". No pot ser una coincidència això de "corria poc, corria massa", no trobes?

- De fet, sí que ho pot ser. Em sembla tot una mica agafat pels pèls. No tens res més?

- Amb la frase no he anat més enllà. Pel que fa a les ciutats, tampoc he trobat res en qualsevol d’elles per separat que les relacioni amb una estrella lenta, però en canvi agafades en conjunt tenen una característica comuna. Totes elles es poden unir amb un sol traç dibuixant sobre el mapa de Catalunya una estrella pentagonal. Cada una de les poblacions coincideix, gairebé exactament, amb un dels vèrtexs d’una estrella de cinc puntes. No pots negar que és molt curiós, o també em diràs que és una nova coincidència i que totes les meves investigacions no serveixen per a res?

- No, en aquest cas no t’ho diré. Estic segur que el teu oncle va triar expressament les ciutats perquè formessin aquesta estrella sobre el mapa. I tampoc crec que les teves investigacions no hagin servit per res. Ben al contrari, gràcies a un detall de les teves explicacions em sembla que ja sé quina és la població correcta que soluciona l’enigma.

I vosaltres? Podeu explicar quina és la deducció que permet trobar la solució correcta?



TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Pons "


dilluns, 4 de juliol de 2022

Els llibres d'en Jan McPetit [2022] (I)



Quan arriba l’estiu, en McPetit fa la viu-viu... i tornen les ressenyes de llibres al XAREL-10. Com en temporades anteriors, aprofitaré aquest període estival per comentar-vos que m'han semblat alguns llibres que he llegit enguany i ensenyar-vos-en les imatges que, basades en ells, s’ha fet en Jan McPetit. ;-)

Per a aquest estiu, he escollit tres novel·les de gènere fantàstic. Tres clàssics de la ciència-ficció que us aniré presentant successivament cada primer dilluns dels mesos de juliol, agost i setembre.

Avui és el torn de...




La novel·la comença quan «un dia de boira, el de l’última nevada de l’any, amb un vent i una neu que tallaven», un desconegut arriba a l’hostal ‘Cotxes i Cavalls’ i demana una habitació. L’home va ben tapat de cap a peus, porta ulleres fosques i el rostre totalment cobert amb benes que només deixen veure «la lluent punta del seu nas». Pel seu misteriós aspecte i el seu capteniment esquerp, aviat provoca recels entre els convilatans que es pregunten qui és i d’on ve. Ho descobriran, igual que el lector, a mesura que avança la novel·la i ens endinsem en una aventura que es va complicant pàgina rere pàgina fins a arribar a un final que, malgrat que sigui l’esperat per tal com s’ha anat desenvolupant tot, és ben tràgic.

Estem davant d’un conegut clàssic de la ciència-ficció, tot i que per conèixer la ‘ciència’ que explica la invisibilitat del protagonista haurem d’esperar fins al capítol 19 (de 28) quan relata les circumstàncies que l’han portat a la seva situació actual. No és cap demèrit això, ben al contrari perquè el que fa interessant el llibre és justament la suggestió i la seva capacitat de sorpresa. La història se’ns va presentant a poc a poc, revelant-ne els misteris en el moment precís i aconseguint d’aquesta manera que ens enganxem a la lectura. Personalment, m’ho he passat força bé llegint aquesta novel·la que, de fet, ens detalla la fugida cap el no-res d’un home invisible que se les prometia molt felices amb els avantatges que implica el no ser vist, però que s’adona ben aviat que aquest fet també comporta grans inconvenients i com això el va afectant psicològicament. D’aquesta manera, l’autor critica les conseqüències nefastes que pot comportar un mal ús del coneixement científic quan aquest es posa al servei de causes personals i egoistes. He d’afegir que aquesta ‘part científica’ queda molt ben integrada dins el relat i que resulta ben creïble dins la fantasia. També hi ha una petita part per a l’humor (i la crítica social) quan l’autor fa fantasiejar als convilatans que, ignorants encara de la invisibilitat, intenten esbrinar que li passa al protagonista fent suposicions tan surrealistes com: «Deu ser un home clapat [...] aquí blanc, aquí negre, a trossos [...] N’he sentit parlar de casos així. Al capdavall, això és una cosa que passa sovint als cavalls, tothom ho sap.»

En definitiva, m’ha semblat una bona lectura amb un ritme trepidant que t’enganxa capítol rere capítol fins a arribar a l’últim que, com ja he dit, és força tràgic. El llibre, però, no s’acaba aquí. Hi ha un epíleg final que obre la porta a una possible continuació de la història i que, quan et pensaves que tot havia acabat, et deixa altre cop amb l’ai al cor. Si no l’heu llegit, doneu-li una oportunitat que val força la pena i, si més no, passareu una bona estona.



dilluns, 27 de juny de 2022

Jocs de sobretaula - 004





TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Sa lluna "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ


dilluns, 20 de juny de 2022

Relats Conjunts (juny - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Joguines [Juguetes]» (Rafael Barradas – 1919).



UNA AVENTURA EMOCIONANT

M’agrada col·leccionar joguines, per a mi són un record d’una infantesa tranquil·la ben diferent d’aquest món caòtic que ens ha portat la modernitat. No us penseu, però, que em prenc la vida com un joc. Jo soc dels que toco de peus a terra, és tota la resta que no rutlla gaire fi. Per fer servir un símil pictòric, la vida ha deixat de ser «figurativa» per tornar-se cada cop més «impressionista» o «surrealista» o, fins i tot, «abstracta». Ja res és el que sembla i, en conseqüència, el nostre dia a dia es converteix en una aventura constant. Com a mostra, veieu quina me n’ha passat avui mateix.

La història comença quan, tot traient la pols de la meva col·lecció, la dona de fer feines fa caure un bonic cavall de fusta i li trenca una pota. En fi, tampoc cal fer-ne un drama i la meva reacció és desfer-me’n de seguida. Però el fet de despatxar la minyona, no em soluciona el problema. Alguna cosa he de fer amb la figura trencada...
El primer que se m’acudeix és comprar-ne una de nova, segur que a Amazon en trobaré tantes com en vulgui. Però després m’ho repenso millor, aquesta pot ser una bona oportunitat per ajudar a la sostenibilitat del planeta i fer palès el meu compromís amb el reciclatge, el bricolatge i el zero quilometratge. Estic decidit, no només no llençaré la joguina sinó que l’arreglaré jo mateix. Ara bé, he d’admetre que no soc gaire traçut pel que fa a les feines manuals i, per tant, he de començar buscant informació. Obro el Google i hi escric: «arreglar pota cavall». Les primeres webs que apareixen, m’aconsellen sacrificar la bèstia perquè no pateixi. Afegeixo «de fusta» a la cerca i, ara sí, trobo un tutorial a Youtube que m’explica exactament què he de fer. No sembla gaire complicat, però quan un no hi està acostumat aquestes coses enganyen. Així que em miro atentament els dos minuts del vídeo mentre prenc notes de tots els passos a seguir i totes les eines que necessitaré per fer la feina. Amb només tres o quatre visionats, ja ho tinc ben clar i entenc tot el que s’ha de fer. Al paper hi he escrit: «Agafar la pota trencada i enganxar-la al cavall» i a la llista de coses a comprar: «Cola».

És més engrescador del que em pensava això del "do it yourself", així que decideixo fer un pas més enllà i no demanar la cola per internet. La sortiré a comprar personalment i, encara més gros, ho faré en una botiga de comerç tradicional. Ja sé que són ganes de complicar-me la vida, però si ho hem de fer, fem-ho bé, no? Amb aquest ànim aventurer, surto de casa i em dirigeixo (amb transport públic, flipa!!) al centre de la ciutat. Quan arribo em trobo el primer problema, la majoria dels locals comercials tenen les persianes baixades amb els rètols "Es lloga" o "Es ven". Suposo que els botiguers, cansats de fer diners, han decidit plegar els negocis per viure de renda. El GPS del mòbil tampoc m’ajuda perquè m’envia al centre comercial més proper i jo, avui, no vull anar-hi. Tot i que no hi he comprat mai perquè és més còmode fer-ho des de casa a una multinacional globalitzada, la meva aposta pel petit comerç és inqüestionable i la prova és que soc dels primers a fer «m’agrada» als fils de Twitter que es lamenten quan tanca una botiga de tota la vida. Però jo no m’ofego en un got d’aigua, així que decideixo demanar ajuda a un grup de nois que passen l’estona en un parc. És oli en un llum. De seguida que els pregunto per una drogueria propera, m’orienten molt amablement, m’indiquen el tercer pis de l’edifici de la cantonada i m’aconsellen que pregunti per la Maria. Els dono les gràcies i me n’hi vaig.

Mentre pujo per una escala ben rònega, penso que l’establiment atrauria més clients si estigués situat als baixos de la casa, però qui soc jo per qüestionar les tècniques modernes de màrqueting? Després d’un parell de trucs al timbre, m’obre la porta un noiet de 10 o 11 anys. Quan li dic el que necessito, es gira i, dirigint-se a l’interior de la casa, crida: «Papa, surt. No és de la secreta. És un client que busca la Maria». No sé vosaltres, però a mi m’emociona aquesta tendra mostra de comerç familiar de proximitat. A més, el servei és immillorable perquè de seguida apareix l’adroguer vestit amb una samarreta imperi (què se n’ha fet de la típica bata de botiguer?) i m’ofereix una bossa de plàstic plena d’herbes. Li dic que hi ha hagut una confusió, que jo venia pel cavall. Aleshores, m’intenta vendre una bossa molt més petita plena d’una pols de color blanc. Tampoc és això, li explico, jo vull cola normal, la de tota la vida. L’home sembla que comença a posar-se nerviós (què se n’ha fet de l’ancestral paciència dels botiguers?), però finalment em dona el que he vingut a buscar. Obre un gran pot de cola industrial i n’aboca un parell de cullerades dins una altra bossa de plàstic que em ven per només vint euros. Escolto el seu últim consell: «Xucla ben fort» mentre em tanca la porta als nassos (què se n’ha fet de la modèlica amabilitat dels botiguers?). Palplantat al replà, m’adono que no m’ha donat el tiquet, però decideixo deixar-ho córrer i no demanar-li cap factura. Sense voler pecar de malpensat, asseguraria que aquest és un típic exemple d’un autònom que treballa en negre i, tot i que fer-ho és molt insolidari, tampoc vull posar-lo en un compromís amb Hisenda.

Surto al carrer i em trobo que els nois del parc m’estan esperant. Em saluden i em demanen si tinc algun cigarret, però jo no fumo i els explico que el tabac és molt perillós a la seva edat. M’agraeixen el consell i, quan em tombo per marxar, m’avisen que un colom s’ha embrutat damunt de la meva jaqueta. Ells mateixos m’ajuden a treure-me-la i a netejar-la. La mala fama dels joves d’ara és injustificada, quan se’ls tracta bé no poden ser més amables. M’acomiado i torno a casa a acabar la feina. No les tenia totes, però finalment me’n surto sense gaires problemes i, mal m’està el dir-ho, la reparació del cavall és tot un èxit. La cola, tot i fer una pudor que m’ha fet rodar una mica el cap, compleix la seva funció a la perfecció i el cavall queda com nou.

En definitiva, gràcies a la minyona sapastre he viscut una gran aventura on tot ha anat com una seda... si no fos per un petit detall: He perdut la meva targeta de crèdit. Suposo que m’ha caigut sense adonar-me'n quan m’he tret la jaqueta per netejar-la. Tant de bo l’hagin trobat aquells nois tan amables perquè segur que me la tornaran de seguida, però ni que no fos així tampoc em preocupa gaire. Just ahir vaig canviar el pin secret i en vaig posar un altre gairebé impossible de descobrir. Abans hi tenia els quatre dígits del meu any de naixement, però vaig llegir que aquesta és la contrasenya que primer proven els lladres i que és molt més aconsellable triar un número que no tingui cap relació amb l’usuari. Després de pensar-hi molt, em vaig decidir per posar l’any que, a proposta del papa Gregori IX, fou estipulat el matrimoni de Violant d’Hongria amb el rei Jaume I el Conqueridor. Només els historiadors molt especialitzats poden saber una dada així, no us sembla? Jo estic ben tranquil, segur que ningú que trobi per atzar la meva targeta no podrà descobrir mai que «1234» és la meva nova contrasenya secreta.


dilluns, 13 de juny de 2022

Els llibres d'en Jan McPetit [#JUNYNÒRDIC - 2022]


Ja he explicat alguna vegada que no soc gens actiu a les xarxes socials, per això és força estrany que me n’assabenti a temps si s’hi proposa alguna iniciativa i encara és més inaudit que hi participi.
Però tota regla té les seves excepcions i aquest mes he trencat aquesta norma per apuntar-me a la moguda que ens proposen @ElsBooksHunters a Instagram amb el hashtag #JUNYNÒRDIC. En Sergi (del blog Llibres, i Punt!) i la Laia ens conviden a ‘refrescar’ l’inici de l’estiu amb la lectura d’obres d’autors nòrdics o que passin en llocs on fa molt fred, una idea que m’ha semblat prou engrescadora per fer-me sortir de la meva autoimposada «zona de confort blogaire» i participar-hi.
Ho faig amb dos reculls de contes; el primer és d’una autora danesa i l’altre l’ha escrit un català, però ambdós coincideixen en incloure el mot HIVERN al títol. Durant aquest mes de juny he pujat a Instagram les imatges respectives (que, com no podia ser d’altra manera tractant-se de llibres, protagonitza en Jan McPetit), però també he volgut deixar constància al blog d’aquestes lectures i per això aquest post. Aquí les teniu:



Aquest recull de contes escrit fa vuitanta anys és tot un clàssic de la literatura nòrdica. Són onze relats que, geogràficament, se situen en diversos països del nord d’Europa, sobretot de la zona de Dinamarca, país on va néixer l’autora, i que temporalment ens traslladen a una època al voltant del segle XIX tot i que la majoria d’ells transcorren en un passat indeterminat sense especificar.

Algunes de les històries que s’hi expliquen són més realistes i d’altres aposten més directament per la fantasia, però tots els relats estan units per un estil narratiu romàntic i per compartir el tema comú del destí que marca l’esdevenir dels personatges incloent-hi també alguna mena d’ensenyament moral. A aquest fil conductor, per anomenar-ho d’alguna manera, s’hi pot afegir igualment un rerefons comú que podríem anomenar «hivernal» (d’aquí el títol del recull, suposo) però no tant per les baixes temperatures sinó per la grisor i la tristor pròpies de l’hivern que ambienten la lectura.

Com en la majoria de reculls de relats, no he gaudit igual de tots els contes i, fins i tot, n’hi ha alguns que se m’han fet una mica pesats de llegir, però en conjunt trobo que ha valgut la pena provar aquesta mostra de literatura nòrdica diferent de la que aquests últims anys s’ha posat de moda.





Els catorze contes que formen aquest recull tenen protagonistes variats, passen en llocs diferents i transcorren en èpoques històriques diverses. En conseqüència, podrien semblar relats totalment independents units només per un rerefons comú que els aporta allò que abans es coneixia com les «belles arts», sobretot la música però també la pintura i, en algun cas, la literatura. Tanmateix, a mesura que avancem en la lectura, descobrim que els relats no són tan independents com crèiem sinó que estan lligats entre ells per detalls, de vegades força subtils, que comparteixen i que provoquen al final la sensació d’haver llegit, en comptes d’un recull de relats, un text que podria haver estat una novel·la. D’alguna manera i en aquest sentit, m’ha recordat la genial «Jo confesso» del mateix autor que va ser publicada onze anys després d’aquest llibre i que jo també he llegit enguany.

Això fa que aquest «Viatge d’hivern» sigui un viatge per una part de la història d’Europa que recorrem, com he dit abans, acompanyats per la música de Bach i de Schubert o de la pintura de Rembrandt i que ens porta, tal com assenyala la contraportada del llibre, de Viena a Treblinka i d’Oslo a Bòsnia, passant pel Vaticà.

En el meu cas, llegir Jaume Cabré és una garantia d’èxit. Pocs escriptors aconsegueixen com ell fer-me gaudir quan agafo qualsevol dels seus llibres i aquest d’avui no ha estat una excepció. Us el recomano.