GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 27 de juny de 2022

Jocs de sobretaula - 004





TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Sa lluna "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ


dilluns, 20 de juny de 2022

Relats Conjunts (juny - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Joguines [Juguetes]» (Rafael Barradas – 1919).



UNA AVENTURA EMOCIONANT

M’agrada col·leccionar joguines, per a mi són un record d’una infantesa tranquil·la ben diferent d’aquest món caòtic que ens ha portat la modernitat. No us penseu, però, que em prenc la vida com un joc. Jo soc dels que toco de peus a terra, és tota la resta que no rutlla gaire fi. Per fer servir un símil pictòric, la vida ha deixat de ser «figurativa» per tornar-se cada cop més «impressionista» o «surrealista» o, fins i tot, «abstracta». Ja res és el que sembla i, en conseqüència, el nostre dia a dia es converteix en una aventura constant. Com a mostra, veieu quina me n’ha passat avui mateix.

La història comença quan, tot traient la pols de la meva col·lecció, la dona de fer feines fa caure un bonic cavall de fusta i li trenca una pota. En fi, tampoc cal fer-ne un drama i la meva reacció és desfer-me’n de seguida. Però el fet de despatxar la minyona, no em soluciona el problema. Alguna cosa he de fer amb la figura trencada...
El primer que se m’acudeix és comprar-ne una de nova, segur que a Amazon en trobaré tantes com en vulgui. Però després m’ho repenso millor, aquesta pot ser una bona oportunitat per ajudar a la sostenibilitat del planeta i fer palès el meu compromís amb el reciclatge, el bricolatge i el zero quilometratge. Estic decidit, no només no llençaré la joguina sinó que l’arreglaré jo mateix. Ara bé, he d’admetre que no soc gaire traçut pel que fa a les feines manuals i, per tant, he de començar buscant informació. Obro el Google i hi escric: «arreglar pota cavall». Les primeres webs que apareixen, m’aconsellen sacrificar la bèstia perquè no pateixi. Afegeixo «de fusta» a la cerca i, ara sí, trobo un tutorial a Youtube que m’explica exactament què he de fer. No sembla gaire complicat, però quan un no hi està acostumat aquestes coses enganyen. Així que em miro atentament els dos minuts del vídeo mentre prenc notes de tots els passos a seguir i totes les eines que necessitaré per fer la feina. Amb només tres o quatre visionats, ja ho tinc ben clar i entenc tot el que s’ha de fer. Al paper hi he escrit: «Agafar la pota trencada i enganxar-la al cavall» i a la llista de coses a comprar: «Cola».

És més engrescador del que em pensava això del "do it yourself", així que decideixo fer un pas més enllà i no demanar la cola per internet. La sortiré a comprar personalment i, encara més gros, ho faré en una botiga de comerç tradicional. Ja sé que són ganes de complicar-me la vida, però si ho hem de fer, fem-ho bé, no? Amb aquest ànim aventurer, surto de casa i em dirigeixo (amb transport públic, flipa!!) al centre de la ciutat. Quan arribo em trobo el primer problema, la majoria dels locals comercials tenen les persianes baixades amb els rètols "Es lloga" o "Es ven". Suposo que els botiguers, cansats de fer diners, han decidit plegar els negocis per viure de renda. El GPS del mòbil tampoc m’ajuda perquè m’envia al centre comercial més proper i jo, avui, no vull anar-hi. Tot i que no hi he comprat mai perquè és més còmode fer-ho des de casa a una multinacional globalitzada, la meva aposta pel petit comerç és inqüestionable i la prova és que soc dels primers a fer «m’agrada» als fils de Twitter que es lamenten quan tanca una botiga de tota la vida. Però jo no m’ofego en un got d’aigua, així que decideixo demanar ajuda a un grup de nois que passen l’estona en un parc. És oli en un llum. De seguida que els pregunto per una drogueria propera, m’orienten molt amablement, m’indiquen el tercer pis de l’edifici de la cantonada i m’aconsellen que pregunti per la Maria. Els dono les gràcies i me n’hi vaig.

Mentre pujo per una escala ben rònega, penso que l’establiment atrauria més clients si estigués situat als baixos de la casa, però qui soc jo per qüestionar les tècniques modernes de màrqueting? Després d’un parell de trucs al timbre, m’obre la porta un noiet de 10 o 11 anys. Quan li dic el que necessito, es gira i, dirigint-se a l’interior de la casa, crida: «Papa, surt. No és de la secreta. És un client que busca la Maria». No sé vosaltres, però a mi m’emociona aquesta tendra mostra de comerç familiar de proximitat. A més, el servei és immillorable perquè de seguida apareix l’adroguer vestit amb una samarreta imperi (què se n’ha fet de la típica bata de botiguer?) i m’ofereix una bossa de plàstic plena d’herbes. Li dic que hi ha hagut una confusió, que jo venia pel cavall. Aleshores, m’intenta vendre una bossa molt més petita plena d’una pols de color blanc. Tampoc és això, li explico, jo vull cola normal, la de tota la vida. L’home sembla que comença a posar-se nerviós (què se n’ha fet de l’ancestral paciència dels botiguers?), però finalment em dona el que he vingut a buscar. Obre un gran pot de cola industrial i n’aboca un parell de cullerades dins una altra bossa de plàstic que em ven per només vint euros. Escolto el seu últim consell: «Xucla ben fort» mentre em tanca la porta als nassos (què se n’ha fet de la modèlica amabilitat dels botiguers?). Palplantat al replà, m’adono que no m’ha donat el tiquet, però decideixo deixar-ho córrer i no demanar-li cap factura. Sense voler pecar de malpensat, asseguraria que aquest és un típic exemple d’un autònom que treballa en negre i, tot i que fer-ho és molt insolidari, tampoc vull posar-lo en un compromís amb Hisenda.

Surto al carrer i em trobo que els nois del parc m’estan esperant. Em saluden i em demanen si tinc algun cigarret, però jo no fumo i els explico que el tabac és molt perillós a la seva edat. M’agraeixen el consell i, quan em tombo per marxar, m’avisen que un colom s’ha embrutat damunt de la meva jaqueta. Ells mateixos m’ajuden a treure-me-la i a netejar-la. La mala fama dels joves d’ara és injustificada, quan se’ls tracta bé no poden ser més amables. M’acomiado i torno a casa a acabar la feina. No les tenia totes, però finalment me’n surto sense gaires problemes i, mal m’està el dir-ho, la reparació del cavall és tot un èxit. La cola, tot i fer una pudor que m’ha fet rodar una mica el cap, compleix la seva funció a la perfecció i el cavall queda com nou.

En definitiva, gràcies a la minyona sapastre he viscut una gran aventura on tot ha anat com una seda... si no fos per un petit detall: He perdut la meva targeta de crèdit. Suposo que m’ha caigut sense adonar-me'n quan m’he tret la jaqueta per netejar-la. Tant de bo l’hagin trobat aquells nois tan amables perquè segur que me la tornaran de seguida, però ni que no fos així tampoc em preocupa gaire. Just ahir vaig canviar el pin secret i en vaig posar un altre gairebé impossible de descobrir. Abans hi tenia els quatre dígits del meu any de naixement, però vaig llegir que aquesta és la contrasenya que primer proven els lladres i que és molt més aconsellable triar un número que no tingui cap relació amb l’usuari. Després de pensar-hi molt, em vaig decidir per posar l’any que, a proposta del papa Gregori IX, fou estipulat el matrimoni de Violant d’Hongria amb el rei Jaume I el Conqueridor. Només els historiadors molt especialitzats poden saber una dada així, no us sembla? Jo estic ben tranquil, segur que ningú que trobi per atzar la meva targeta no podrà descobrir mai que «1234» és la meva nova contrasenya secreta.


dilluns, 13 de juny de 2022

Els llibres d'en Jan McPetit [#JUNYNÒRDIC - 2022]


Ja he explicat alguna vegada que no soc gens actiu a les xarxes socials, per això és força estrany que me n’assabenti a temps si s’hi proposa alguna iniciativa i encara és més inaudit que hi participi.
Però tota regla té les seves excepcions i aquest mes he trencat aquesta norma per apuntar-me a la moguda que ens proposen @ElsBooksHunters a Instagram amb el hashtag #JUNYNÒRDIC. En Sergi (del blog Llibres, i Punt!) i la Laia ens conviden a ‘refrescar’ l’inici de l’estiu amb la lectura d’obres d’autors nòrdics o que passin en llocs on fa molt fred, una idea que m’ha semblat prou engrescadora per fer-me sortir de la meva autoimposada «zona de confort blogaire» i participar-hi.
Ho faig amb dos reculls de contes; el primer és d’una autora danesa i l’altre l’ha escrit un català, però ambdós coincideixen en incloure el mot HIVERN al títol. Durant aquest mes de juny he pujat a Instagram les imatges respectives (que, com no podia ser d’altra manera tractant-se de llibres, protagonitza en Jan McPetit), però també he volgut deixar constància al blog d’aquestes lectures i per això aquest post. Aquí les teniu:



Aquest recull de contes escrit fa vuitanta anys és tot un clàssic de la literatura nòrdica. Són onze relats que, geogràficament, se situen en diversos països del nord d’Europa, sobretot de la zona de Dinamarca, país on va néixer l’autora, i que temporalment ens traslladen a una època al voltant del segle XIX tot i que la majoria d’ells transcorren en un passat indeterminat sense especificar.

Algunes de les històries que s’hi expliquen són més realistes i d’altres aposten més directament per la fantasia, però tots els relats estan units per un estil narratiu romàntic i per compartir el tema comú del destí que marca l’esdevenir dels personatges incloent-hi també alguna mena d’ensenyament moral. A aquest fil conductor, per anomenar-ho d’alguna manera, s’hi pot afegir igualment un rerefons comú que podríem anomenar «hivernal» (d’aquí el títol del recull, suposo) però no tant per les baixes temperatures sinó per la grisor i la tristor pròpies de l’hivern que ambienten la lectura.

Com en la majoria de reculls de relats, no he gaudit igual de tots els contes i, fins i tot, n’hi ha alguns que se m’han fet una mica pesats de llegir, però en conjunt trobo que ha valgut la pena provar aquesta mostra de literatura nòrdica diferent de la que aquests últims anys s’ha posat de moda.





Els catorze contes que formen aquest recull tenen protagonistes variats, passen en llocs diferents i transcorren en èpoques històriques diverses. En conseqüència, podrien semblar relats totalment independents units només per un rerefons comú que els aporta allò que abans es coneixia com les «belles arts», sobretot la música però també la pintura i, en algun cas, la literatura. Tanmateix, a mesura que avancem en la lectura, descobrim que els relats no són tan independents com crèiem sinó que estan lligats entre ells per detalls, de vegades força subtils, que comparteixen i que provoquen al final la sensació d’haver llegit, en comptes d’un recull de relats, un text que podria haver estat una novel·la. D’alguna manera i en aquest sentit, m’ha recordat la genial «Jo confesso» del mateix autor que va ser publicada onze anys després d’aquest llibre i que jo també he llegit enguany.

Això fa que aquest «Viatge d’hivern» sigui un viatge per una part de la història d’Europa que recorrem, com he dit abans, acompanyats per la música de Bach i de Schubert o de la pintura de Rembrandt i que ens porta, tal com assenyala la contraportada del llibre, de Viena a Treblinka i d’Oslo a Bòsnia, passant pel Vaticà.

En el meu cas, llegir Jaume Cabré és una garantia d’èxit. Pocs escriptors aconsegueixen com ell fer-me gaudir quan agafo qualsevol dels seus llibres i aquest d’avui no ha estat una excepció. Us el recomano.


dilluns, 6 de juny de 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 004


004 - EL CAS DE LA CAIXA FORTA


La professió d'investigador privat està molt mitificada i sobrevalorada, fins a l'extrem que hi ha força gent que es pensa que els detectius som capaços de fer qualsevol cosa. Per això, no em va estranyar que, no fa gaire i sense venir a tomb, un amic meu em preguntés:

- Escolta, tu saps obrir caixes fortes?

- Evidentment, - vaig contestar-li-. Tinc dos mètodes infal·libles. El primer d'ells és fer-ho a les bones amb la clau o la combinació corresponents i, si aquest mètode falla i toca anar a males, doncs amb un cartutx de dinamita com als westerns de sèrie B.

El meu amic es va posar a riure, abans de començar a explicar-me el seu cas.

- No facis broma que parlo seriosament. Ja saps que fa unes setmanes va morir el meu tiet americà, el que es va casar amb la meva tieta Gertrudis quan ella va emigrar als Estats Units i que, quan es va jubilar, va decidir venir a viure a Catalunya. Doncs una de les coses que va portar d'Amèrica, fou una caixa forta com aquestes de les pel·lícules de l'oest que tu deies. Tota una antiguitat que ell sabia que em tenia el cor robat i que, per això, em va llegar en el seu testament.

- Carai! Així potser ets propietari de tota una fortuna i no ho saps perquè no tens la combinació de la caixa? –vaig intervenir jo, començant-me a interessar per la seva història.

- Ni una cosa ni l’altra –va contradir-me ell–. No compto que dins la caixa hi hagi res més que alguns papers i quatre records familiars de l’oncle. De fet, segur que té més valor la mateixa caixa que no el què amaga a l’interior i per això m’agradaria obrir-la sense forçar-la. La teva idea de la dinamita està descartada d’entrada –va afegir amb un somriure–, però si puc evitar-ho, també m’agradaria no haver de cridar cap serraller exposant-me a fer malbé el pany.

- Doncs, noi. Sense la combinació em sembla que ho tens magre. No sé com t’ho faràs...

- És que la combinació sí que la tinc. Quan es va llegir el testament, el notari em va entregar un sobre que contenia el tros de paper on el meu tiet la tenia apuntada. Ell no m'havia ensenyat mai directament aquest paper ni m'havia deixat que jo obrís la caixa, però alguna vegada sí que estava al seu despatx quan ell ho feia i estic segur que el paper és exactament el mateix. Un tros de paper vell i esgrogueït, on ell havia escrit la combinació molts anys enrere. Estic segur, repeteixo, que la combinació és la correcta i també sé del cert que l’oncle no l’ha canviat mai, però malgrat tot, no hi ha manera que funcioni.

- És molt estrany això. Tens aquí el paper aquest que dius?

- Sí, però no cal que el tregui. Recordo perfectament la combinació que hi ha apuntada: «12r2715». La caixa forta té un pany giratori amb una combinació de tres números. És a dir, primer has de girar en un sentit fins a trobar un primer número, després en sentit contrari fins a arribar al segon i finalment trobar la tercera xifra fent el gir en el mateix sentit que al principi. També cal tenir en compte que el meu tiet era americà i, per tant, que la «R» no pot indicar res més que «right», és a dir «dreta». Sabent tot això, la deducció més lògica és suposar que la combinació hauria de ser: «12R» (girar a la dreta fins al número 12), «27» (després a l’esquerra fins al 27) i «15» (finalment altre cop a la dreta fins al 15). Però no, no l’és.

Com que allí l’expert en deduccions lògiques representava que era jo, vaig voler ficar-hi cullerada

- Home, també seria igual de lògic deduir que la combinació és «12 – R27 – 15», és dir començar girant cap a l’esquerra fins al 12, després a la dreta fins al 27 i altra vegada a l’esquerra fins al 15. I, si filem més prim, hi ha moltes altres possibilitats de crear tres números amb aquesta combinació. Per què no podria ser: «12R – 271 – 5» o «12 – R2 – 715», per exemple?

- Aquestes darreres no són vàlides perquè la xifra més alta que marca el disc del pany giratori és 30, per tant oblida’t dels nombres de més de dues xifres. En canvi, t’he de felicitar per haver pensat tan de pressa en la primera que has dit. Jo vaig tardar tres dies a adonar-me d’aquesta possibilitat i provar-la. Com ara ja deus suposar, tampoc és la bona.

- Doncs, noi. No se m’acudeix res més. Llevat que el teu oncle tingui una lletra molt complicada i hagis confós algun número per un altre en llegir-los al paper.

- Que va! Això tampoc és possible perquè la combinació està escrita a màquina. Mira, aquí la tens. Ja ho veus, hi posa el que t’he dit al principi «12r2715» i segur que el tiet la va escriure amb la seva Underwood de principis del segle passat. Una altra de les seves antiguitats genials que, sigui dit de passada, també m’hauria agradat que em deixés al testament.

- Què deies? Perdona, no t’escoltava perquè em sembla que ara ja sé com obrir la teva caixa forta. Anem i provem-ho?


I vosaltres? Teniu alguna idea de quina pot ser la combinació correcta per obrir aquesta caixa forta?




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "


dilluns, 30 de maig de 2022

Jocs de sobretaula - 003




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

dilluns, 23 de maig de 2022

Relats Conjunts (maig - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El transcurs de l’imperi: Destrucció» (Thomas Cole - 1836).



LA FI DEL MÓN

La història ens havia ensenyat que a tots els grans imperis els arriba el final. Cap de les civilitzacions que ens havien precedit, per molt grans i poderoses que fossin, havien estat eternes i, en conseqüència, sabíem que la nostra tampoc ho seria. Érem conscients que, un dia o altre, el món tal com el coneixíem s’acabaria i que seria per culpa nostra. Ningú podia negar que teníem molts números en la loteria de l’autodestrucció i qualsevol d’ells podia ser el «premiat»: Canvi climàtic, crisi energètica, sobreexplotació de recursos naturals, acumulació de residus contaminants, conflicte social, precarietat laboral, pandèmies incontrolades, experiments genètics, guerres nuclears o biològiques...
Raons de pes perquè tot se n’anés en orris en qualsevol moment. Cadascun d’aquests motius era més que suficient per fer-ho petar tot i passar a la història gràcies a un gran cataclisme digne de competir amb el meteorit que va causar l’extinció dels dinosaures.

Però ni això vam saber fer bé. Per vergonya nostra, el detonant que s’ho va carregar tot no va ser un motiu tan èpic com els citats sinó només una nova comissió bancària. En aquella època, els bancs et cobraven per tot: per ingressar diners, per treure’n, per pagar amb targeta, per tenir una targeta encara que no hi paguessis res, per fer transferències, per rebre’n... En resum, qualsevol operació imaginable tenia associada la corresponent comissió. Però no s’ha de subestimar la imaginació de les entitats financeres a l’hora de fer negoci. Es van adonar que encara els quedava un servei bancari que ens oferien sovint i pel qual no ens cobraven explícitament i, com que això no podia ser, van decidir crear una nova comissió que gravés... les comissions.
Va ser el principi del final. Una vegada introduït aquest nou pagament al sistema, tot va començar a anar malament perquè cada comissió generava una nova comissió que, al seu torn, en creava una altra que, immediatament, també en produïa una de nova... convertint-se en un bucle infinit sense aturador. Alguns pensaven que el procés potser s’aturaria quan tots els comptes dels clients quedessin a zero, però aquesta esperança aviat es va esfumar quan van recordar que també hi havia una comissió per descobert. Els comptes en números vermells generaven encara més comissions que els operatius i això va incrementar el problema fins a provocar el col·lapse definitiu. Com que tota la xarxa financera mundial es dedicava només a cobrar comissions, tota la resta va deixar de funcionar. Quan la gent no va poder accedir als seus diners, el comerç es va aturar i, en conseqüència, la indústria va deixar de produir. De la mateixa manera, tots els subministraments energètics que feien rutllar la nostra societat van acabar-se de cop perquè les empreses de llum i gas van deixar automàticament de subministrar a llars i empreses quan els bancs van deixar de pagar les seves factures. Tot va deixar de funcionar i els saquejos, disturbis i guerres que van venir després només van servir per allargar una mica l’agonia. El col·lapse de la nostra antiga civilització era un fet i ningú va poder evitar l’extinció gairebé total de la humanitat...

Només uns quants afortunats ens en vam poder sortir. L’única opció que teníem era tornar als orígens. Per això, vam crear petites comunitats rurals i vam començar a conrear els nostres aliments. Va ser molt dur perquè no disposàvem de cap tecnologia moderna (tota ella havia deixat de funcionar), però vam saber adaptar-nos a la nova manera de viure i, a poc a poc, vam poder prosperar.
Això no vol dir que hàgim oblidat el que va passar, ben al contrari. Ho tenim encara molt present per no repetir els errors anteriors i és per això que tots els productes que venem al mercat comunitari estan lliures de comissions.
Bé, per ser exactes, gairebé tots. Els que estan fora de temporada sí que tenen una petita comissió, és clar. És evident que els considerats exòtics també l’han de tenir. I potser algun altre que ara no em ve al cap, però us asseguro que la gran majoria són sense comissions... de moment.


dilluns, 16 de maig de 2022

Blogcelebració de la Carme (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Na CARME celebra el quinzè aniversari del seu COL·LECCIÓ DE MOMENTS i ens convida a participar d'aquesta blogcelebració escrivint un text curt situat a la bonica cala de Sa Tuna a Begur (Costa Brava).

Jo no hi he estat mai a Sa Tuna, però això no m'ha impedit apuntar-me a una festa que, de fet, no em perdria per res del món.

MOLTES FELICITATS I PER MOLTS ANYS, CARME!! Aquí tens el que m'ha sortit...


ENYORANÇA

Feia massa temps que era fora de casa. Els darrers anys me’ls he passat viatjant per tot el món en una recerca que, a la fi, ha resultat inútil. He estat a Tòquio, a Nova York, al Nepal, a Mònaco... però malgrat l’evident espectacularitat d’aquests indrets, cap d’ells ha pogut fer-me oblidar la petita cala de la Costa Brava on passava les vacances de la meva infantesa. Ben al contrari, com més lluny anava i com més temps passava, més enyorava la bonica platja de Sa Tuna.

Per això he decidit tornar, perquè per fi he après que no cal buscar lluny allò que tenim a tocar de casa. I ara que torno a ser aquí, gaudint de nou d’aquest sensacional paisatge m’ha quedat clar perquè cap meravella de la Terra ha aconseguit treure’m del cap aquest racó incomparable. Efectivament, era del tot impossible que me’l fessin oblidar perquè aquesta cala és tan petita com l’habitació d’un hotel-càpsula japonès, està tan plena de gent com la Cinquena Avinguda de Manhattan, hi ha tantes pedres com a tot l’Everest i els seus bars són més cars que el Cafè París de Montecarlo...


dilluns, 9 de maig de 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 003


003 - EL CAS DE LA RELÍQUIA FAMILIAR


Per a un bon investigador privat és molt important conèixer els antecedents del cas que té entre mans, per això sempre demano a qui me’n planteja algun que «comenci pel començament». El que no m’esperava és que avui, aquesta expressió tan típica i tòpica ens fes anar dos segles enrere.

- La història comença l’octubre de l’any 1852 –em va dir el meu client–. En aquella època, un avantpassat meu era de viatge per Espanya i feia nit a Saragossa. Des d’allí va enviar a la seva dona un paquet postal que contenia una pedra estranya i una carta que, entre altres coses, deia: «Caríssima muller. Havent de passar lluny teu la data de la teva onomàstica, t’envio un record del meu amor. La pedra que adjunto, amb forma de cor, està treta del pilar de la Verge del Pilar, de la qual ets tan devota...». La dona es devia esgarrifar. Si allò que li deia el seu marit era veritat, seria un sacrilegi. No hi ha heretgia més gran que comprar o pitjor, robar una relíquia de la Verge. Amb la seva inconsciència, l’home havia portat la maledicció a la nostra família. I, de fet, les conseqüències no es van fer esperar. El meu avantpassat no va tornar mai a casa, unes setmanes després d’enviar el paquet per correu la seva diligència va ser atacada als Monegres i l’home va morir en l’assalt.

- Bé –vaig intervenir jo–, en aquells temps els lladres de diligències eren molt abundants. Potser més que una maledicció, va ser només una casualitat.

- Sí, jo també ho penso. En aquella època, en canvi, la gent hi creia més en aquestes coses i, com que no podia tornar la pedra sense acusar el seu marit de lladre sacríleg, la meva avantpassada va decidir amagar-la a les golfes de la casa pairal. I allí va quedar, oblidada per tothom, fins que jo la vaig trobar, ara fa tres o quatre anys...

- Vostè coneixia la història d’abans?

- No, dins la família no se’n va tornar a parlar i a la nostra generació ja ningú sabia res de tot allò. Jo en vaig poder treure l’entrellat perquè a l’amagatall hi era tot: la pedra, la carta i, fins i tot, el paper que embolicava el paquet que només estava una mica fet malbé pel temps, però que encara es mantenia igual com el carter devia entregar-lo.

- I què va fer?

- Home, ja li he dit que no hi crec en aquestes coses, però tampoc volia perpetuar un possible sacrilegi. El primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb un amic historiador que fa de professor a la universitat de Saragossa per explicar-li el cas. Em va dir que no patís, que de suposades relíquies fetes amb el pilar de la Mare de Déu del Pilar n’hi havia centenars, sinó milers, i totes falses. El meu avantpassat va caure en una estafa molt típica d’aquella època.

- Així la pedra no té cap valor?

- No, d’espiritual cap ni un. I pel que fa a l’econòmic val entre dos i tres euros, el que costa un tros petit de jaspi rosat sense polir. Però, per a mi, té el valor de la història que hi ha al darrere i per això vaig emportar-me el paquet cap a casa. Des d’aquell dia, el tinc en un calaix del menjador i el trec quan venen convidats. No acostumo a explicar el que em va dir el meu amic historiador i deixo que el tema de la possible maledicció animi les converses de sobretaula.

- I quin és el problema?

- Doncs que fa uns dies va passar una cosa estranya. A un d’aquells àpats a casa, va venir un conegut d’un conegut que jo no havia vist mai. L’home no va participar gaire de la conversa ni de les bromes sobre «l’heretgia» del meu avantpassat mentre tots els convidats examinaven el paquet que jo havia, com sempre, deixat sobre la taula, però va procurar ser l’últim a marxar i, quan tothom ja s’havia acomiadat, va demanar-me si podia tornar a veure la pedra. No hi havia cap motiu per negar-m’hi i li vaig entregar el paquet que ja havia començat a recollir per desar-lo al calaix. L’home va treure la carta i la pedra del seu embolcall, va mirar-les un moment i tornant-me només la carta em va dir: «Es pot quedar la carta del seu avantpassat, però no té dret de quedar-se la pedra. Jo la tornaré a la Mare de Déu». Em va sobtar pel to greu que va fer servir, però no vaig permetre que m’intimidés i vaig replicar parant la mà: «Faci el favor de tornar-me-la ara mateix. La pedra no pertany a la Verge ni té cap valor fora del sentimental, li asseguro que no se l’emportarà». L’home es va alterar visiblement i vaig témer una reacció violenta, però finalment va posar-me de mala gana la pedra a la mà i, d’una revolada, va marxar de casa amb una última amenaça: «Jo he sigut massa amable, els altres no ho seran tant. Un calaix de menjador no és el lloc per a una relíquia i, ara que sabem on és, res ens aturarà». He de confessar que em vaig espantar i preocupar. Fins al punt que immediatament vaig decidir amagar la carta al meu despatx, és només un full de paper que queda ben dissimulat entre altres documents i la pedra la vaig posar dins la caixa forta, per si de cas. Però encara no estic tranquil, per això he vingut a veure’l.

- Què hi puc fer jo?

- He pensat que podria investigar qui era aquell individu i qui poden ser els «altres». No m’agradaria tornar-lo a veure, ni a ell ni a cap dels seus possibles col·legues.

- Doncs si és així, no cal que pagui els meus honoraris. Estic convençut que no tornarà a veure aquell home perquè ja va aconseguir el que volia...

- No entenc què vol dir.


I vosaltres ho enteneu? Podeu treure l’entrellat d’aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "

dilluns, 2 de maig de 2022

MOTS SERIATS

Estimada Vanity: Fa tot just un any, el Nadal passat, dues jovenetes –sotmeses a aquest dolorós flagell de la humanitat femenina, el no tenir "res a fer"– em van demanar que els enviés "algunes endevinalles". Però no tenia cap endevinalla a mà, per això em vaig proposar idear alguna altra forma de tortura verbal que servís per al mateix propòsit. El resultat de les meves cavil·lacions va ser un nou tipus d'endevinalla –nou, almenys, per a mi– que, ara que ha estat força provat per l'experiència d'un any i recomanat per molts amics, us ofereixo, com una nou acabada de recollir, perquè la trenquin les dents omnívores que ja han mastegat tants dels vostres Acròstics Dobles.

Les regles del trencaclosques són força senzilles. Es proposen dues paraules de la mateixa longitud, i el trencaclosques consisteix a unir-les interposant altres paraules, cadascuna de les quals ha de diferir de la següent en una sola lletra. És a dir, es pot canviar una lletra en una de les paraules donades, després una lletra a la paraula així obtinguda, i així successivament, fins a arribar a l'altra paraula donada. Les lletres no s'han d'intercanviar entre si, sinó que cadascuna s'ha de mantenir al seu lloc. Per exemple, la paraula "head" [cap] pot canviar-se per "tail" [cua] interposant les paraules "heal, teal, tell, tall". Anomeno a les dues paraules donades "un Doblet", a les paraules interposades "Baules", i a tota la sèrie "una Cadena", de la qual aquí adjunto un exemple: HEAD – heal – teal – tell – tall - TAIL Potser no cal dir que és ‘de rigueur’ que les baules siguin paraules angleses, com les que es poden utilitzar a la bona societat.

Els "Doblets" més fàcils són aquells en què les consonants d'una paraula responen a les consonants de l'altra, i les vocals a les vocals; "head" i "tail" constitueixen un doblet d'aquest tipus. Quan aquest no és el cas, com en "head" i "hare", el primer que cal fer és transformar un membre del doblet en una paraula les consonants i vocals de la qual corresponguin a les de l'altre membre (per exemple, "head, herd, here"), després d’això poques vegades hi ha massa dificultat per completar la "Cadena".

M'han dit que hi ha un joc americà que implica un principi semblant. Mai l’he vist, i només puc dir dels seus inventors, "pereant qui ante nos nostra dixerunt!"
Lewis Carroll.

Aquest text que acabeu de llegir és la traducció de la carta que l’autor d’«Alícia en terra de meravelles» va escriure a la revista anglesa ‘Vanity Fair’ per presentar els DOUBLETS, el nou joc de paraules que havia creat i que a casa nostra coneixem actualment com a MOTS SERIATS.

La revista la va publicar a l’exemplar del dia 29 de març de 1879 dins d’un article on anunciava als seus lectors el nou joc de paraules inventat per Lewis Carroll i els proposava de participar en un concurs que es regiria per les següents regles de puntuació:

...s'assignarà a cada doblet un nombre de punts igual al nombre de lletres de les dues paraules donades. Per exemple, en el cas de “head” i “tail”, el nombre de punts possibles a guanyar seria de vuit; i aquest màxim el guanyarà cadascun dels que facin la cadena amb el menor nombre possible de canvis. Si se suposa que, en aquest cas, la cadena no es pot completar amb menys de les quatre baules indicades, qui la completi només amb quatre baules rebrà vuit punts, mentre que es deduirà un punt per cada baula addicional utilitzada més enllà de quatre. Per tant, qualsevol competidor que utilitzi cinc baules obtindrà set punts, qualsevol competidor que utilitzi vuit baules n'obtindrà quatre, i qualsevol que utilitzi dotze baules o més no obtindrà cap puntuació...

Aquell mateix dia, tot i que encara fora de concurs, van aparèixer els primers Doublets per a solucionar:
  • Drive PIG into STY [Porta el PORC a la CORT]
  • Raise FOUR to FIVE [Puja de QUATRE a CINC]
  • Make WHEAT into BREAD [Converteix el BLAT en PA]

Uns mesos després, aquests primers passatemps i els següents publicats a la revista fins a juny de 1879 amb les seves solucions van ser recopilats en un opuscle d’una quarantena de pàgines titulat DOUBLETS – A WORD-PUZZLE (Lewis Carroll – 1879) que incloïa també l’article i la carta que he comentat anteriorment així com les regles de joc, el mètode de puntuació i, fins i tot, un glossari dels mots anglesos d’entre tres i sis lletres que es podien fer servir. Actualment, aquesta obra es considera de domini públic i s’hi pot accedir lliurement a Google-Books.


Pel que fa al joc dels MOTS SERIATS en el nostre idioma, us copio un fragment del capítol que Màrius Serra els hi dedica al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991):

En català els 'doublets' de Lewis Carroll van agafar el nom de «mots seriats» arran del seu ús en el programa concurs de la Televisió de Catalunya «Tres pics i repicó». La simplicitat del joc el fa adaptable a qualsevol idioma i l'ús escalonat de la PARONOMÀSIA el converteix en un dels jocs més productius de l’enigmística. El col·lectiu Olissip els va incloure en els jocs habituals de la revista d’encreuats '...Més' i posteriorment els ha mantingut al «suplement dominical» de l’'Avui'. El format escollit estableix que l’única solució acceptable és aquella que arriba al final en el mínim d’etapes possible. La llargada dels mots és, en aquests exemples, sempre de cinc lletres i per tant només s’accepten quatre passos intermedis. Com a «Segre - sogre - sobre - pobre - poble - Pobla», o a «Marta - manta - marxa - panxa - panxó - pinxo». El lector només rep els mots origen i final.

Tot i que la qualitat d'un problema de mots seriats depèn del nombre de passos intermedis que separen les dues paraules clau, l'encert en la tria dels mots origen i final de la cadena és un factor molt important. Per això, quan a la columna d’«Enigmística» del diari Avui vaig proposar els mots «Barça» i «Lliga» per veure si les seves relacions eren factibles, vaig rebre diverses respostes. Les millors (les més curtes) eren dues sèries de vint i tretze passos. L’escriptor Jaume Capó proposava «Barça - barca - parca - parla - perla - perna - Berna - beina – buina (excrement de vaca) - [buida] - brida - Breda - brega - braga - [brava] - blava - clava - clama - clima - llima - Lliga». La proposta del dibuixant Néstor Macià és la més curta que coneixem: «Barça - barca - basca - bassa - passa - paisà - faisà - frisa - fresa - frega - prega - plega - llega - Lliga».

A la web de TV3 A LA CARTA hi ha disponible el vídeo complet de la primera emissió del programa TRES PICS I REPICÓ, n’he extret el fragment on els concursants han de solucionar un joc de MOTS SERIATS:


També he recuperat sis d’aquests passatemps que Màrius Serra comenta que es publicaven al suplement dominical del diari AVUI, més concretament els que van sortir durant el gener de 1992 (enguany han fet 30 anys) i us convido, si us ve de gust, a solucionar-los juntament amb un altre de collita pròpia i un parell més trets del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. Aquí els teniu:

0 – TANCO la PORTA en cinc passos.

A – Passeu de MARIT a PÈTAL

B – Passeu de SORNA a TENDÓ








TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "


dilluns, 25 d’abril de 2022

Jocs de sobretaula - 002




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

dilluns, 18 d’abril de 2022

Relats Conjunts (abril - 2022)





CUQUES DELIGHT S.L.

Bé, sembla que ja hi som tots. Si us plau, aneu seient a taula que de seguida ens serviran l’àpat. Ja sé que si ens hem reunit en aquest restaurant, no és per a escoltar discursos sinó per a celebrar que la nostra empresa ha entrat a cotitzar en borsa, però abans de començar a menjar segur que permetreu que us dirigeixi quatre mots. I si no m’ho permeteu, us els diré igual que per alguna cosa soc el director general. Ha, ha, ha!

La gran majoria de vosaltres no hi éreu quan vaig fundar «Cuques Delight». Van ser uns començaments difícils perquè en aquella època ningú ens entenia i tothom qualificava d’utòpic el nostre afany d’aconseguir proteïna animal a l’abast de tothom. Encara recordo la reacció dels primers possibles inversors: «De veritat preteneu que la gent mengi insectes? Això no passarà mai, esteu bojos!», em van dir tancant-me la porta als nassos. Per altra banda, tampoc es pot dir que nosaltres les encertéssim totes al principi. Val més no recordar aquella desafortunada campanya de publicitat que, mentre mostrava en pantalla un nen africà desnodrit, repetia l’eslògan: «Si no vol que se’l mengin els cucs... hauria de començar a menjar Cuques Delight».

Però tot allò vam saber superar-ho i vam perseverar fins a assolir l’èxit que, sens dubte, mereixia el nostre projecte. La humanitat està sotmesa a una crisi climàtica que està tornant obsoletes les fonts d’alimentació clàssiques. Mentre la pesca s’esgota i la indústria càrnia deixa de ser sostenible, la gent ha de continuar menjant (poc o molt) cada dia. I som nosaltres qui els hi oferim proteïnes de qualitat a un preu assequible. En un context on els sous disminueixen mentre les despeses familiars no paren d’augmentar, els consumidors s’han d’acostumar a menjar allò que poden pagar i s’han adaptat als nostres productes més de pressa del que podíem imaginar. La venda d’insectes comestibles liofilitzats i esterilitzats ha crescut ininterrompudament els últims anys i això ha multiplicat els nostres beneficis exponencialment. Avui ja ningú ens titlla de bojos, al contrari ara són els inversors els que es barallen per deixar-nos diners perquè saben que aquella pretensió que tothom mengi insectes està a punt de fer-se realitat. Efectivament companys, aviat tot el món, de grat o perquè no els quedarà altre remei, menjarà cucs... menjarà Cuques Delight.

I això cal celebrar-ho, així que ja callo i endavant amb el banquet que ens l’hem ben guanyat. Per cert, gaudiu com cal amb la mariscada del primer plat, però penseu a reservar una mica de lloc a la panxa que de segon tenim entrecot de vedella...


dilluns, 11 d’abril de 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 002


002 - EL CAS DE L’ESPIA INVISIBLE


Aquest cas d'espionatge industrial me'l va plantejar l’encarregat de comunicació d’una empresa emergent tecnològica que va començar la seva exposició amb les següents paraules:

- La meva feina consisteix a presentar les novetats de l’empresa a possibles inversors i era això el que havia de fer en la trobada d’emprenedors que s’ha celebrat aquest darrer cap de setmana en un hotel de muntanya. A la meva conferència, prevista pel dissabte al matí, havia de parlar sobretot d’una innovació revolucionària en el camp de la computació quàntica, però just el divendres al vespre vaig rebre un missatge del departament jurídic de l’empresa avisant-me que els tràmits de la patent s’havien retardat i que no podia encara parlar-ne en públic per no donar pistes a la competència.

- Devia ser un bon maldecap per a vostè això. – vaig comentar-li –

- I tant. Havia de refer la major part de la conferència per treure totes les dades sobre aquella innovació i tenia menys de dotze hores per fer-ho. Vaig posar-me a la feina i vaig començar a examinar els documents, però conscient que aquella nit em tocaria dormir poc i treballar molt, vaig decidir que seria millor que primer mengés alguna cosa i vaig baixar a sopar. Encara era aviat i al menjador no hi havia gaire gent, a la taula que tenia assignada només érem quatre. Vaig intentar dissimular, però se’m devia notar la mala cara perquè un dels altres comensals em va dir que si no m’agradava la bullabessa, que el cambrer ens havia començat a servir en aquell moment, podia demanar qualsevol altra cosa. Vaig agrair-li l’interès, aclarint-li que el problema no era la sopa i tot seguit... vaig cometre l’error d’explicar els motius de la meva preocupació als meus companys de menjador.

- Els coneixia d'abans?

- Sí, d’altres trobades similars. Un d’ells treballava per una multinacional especialitzada en la comunicació a distància, l’altre havia vingut a presentar uns drons en miniatura capaços de volar dins de qualsevol edifici gravant tot el que hi passa i el tercer era un expert en tecnologia militar d’alt secret. La relació és bona, però no els qualificaria de col·legues perquè ens fem la competència és clar.

- I, malgrat això, els ho va explicar tot. Quina imprudència, no?

- Efectivament ho va ser, malgrat que aleshores potser pels nervis no me’n vaig adonar. Ells van reaccionar amb comprensió, planyent-me tal com ha fet vostè pel maldecap que m'esperava i la resta del sopar va continuar sense problemes. Va ser després, en tornar a la meva habitació, quan vaig veure que algú hi havia entrat i m’havia remenat els papers de la conferència. Vaig notar que no estaven exactament com jo els havia deixat. Segur que algú va fer fotos dels folis més compromesos...

- Tinc un dubte – vaig afegir –. És possible que algú més del menjador, a part dels que estaven a la seva taula, escoltés les seves paraules?

- No, de cap manera. Ja li he dit que el menjador estava gairebé buit a aquella hora. Ningú seia prou a prop per escoltar-me. Només els meus companys de taula van conèixer el meu «secret» i, avançant-me a la seva propera pregunta, ja li dic que cap d’ells va sortir del menjador mentre va durar el sopar

- Potser tot va ser una casualitat i l’espia, coneixedor d’antuvi del tema de la seva conferència, va aprofitar que vostè sopava per entrar a la seva habitació...

- No, ningú de l’hotel sabia de què parlaria. I, si no hagués rebut l’avís de la meva empresa, els papers haurien estat tancats a la caixa forta. Per força, el culpable havia d’estar assabentat d’aquelles circumstàncies concretes i jo no n’havia parlat amb ningú abans de seure a taula.

- I els seus tres companys de taula queden descartats perquè cap d’ells va abandonar el menjador abans que vostè?

- Exacte. Quin misteri, oi?

- Bé –vaig concloure, amb un somriure als llavis –, els misteris són la meva feina. I crec que ja sé per on començar a treure l’entrellat d’aquest…


I vosaltres? Sabeu qui podria ser aquest espia invisible?


TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

dilluns, 4 d’abril de 2022

SÚMMUM

Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra dona la següent definició de SÚMMUM:

Fórmula clàssica d'acudit, corresponent al castellà ‘colmo’ («el colmo del alpinista es tener una hija plana»). Es tracta d’agudeses de caire popular basades en jocs de paraules simples i, a voltes, força matussers. Alguns exemples: «El súmmum d’un dentista és arrencar la boca d’un escenari»; «el d’un banyista és prendre un bany... maria»; «el d’un astròleg és estudiar els canvis d’una lluna... de mel» i «el súmmum d’una florista de la Rambla és tenir mals pensaments».

És a dir que es tracta d’un tipus de FACÈCIA que es crea associant algú o alguna cosa amb un atribut que li és antitètic per buscar un resultat xocant que faci riure. Aquesta utilització del contrast de sentits en una mateixa frase és la característica que situa els SÚMMUMS en la mateixa categoria que els OXÍMORONS i els VICEVERSA. Tots ells són artificis verbals que juguen amb la repetició de contraris i la paradoxa per generar un joc de paraules basat en el DOBLE SENTIT.

Es poden trobar diversos exemples de SÚMMUM en gairebé tots els reculls d’acudits. Des dels més clàssics i poca-soltes («Quin és el súmmum d'un músic? Que la seva dona es digui Tecla i la toqui un altre») fins als elaborats amb una mica més d’enginy («Quin és el súmmum d'un rector universitari? Perdre facultats», «Quin és el súmmum d’un astronauta? Emmalaltir greument de poca gravetat»).

També es poden crear aquests jocs de paraules aprofitant el sentit figurat de les frases fetes.
Aquest és el cas de gairebé tots els que apareixen al manual "JUNTS – AVANÇAT", un recull de recursos i activitats comunicatives que la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) posa a l’abast dels grups de conversa voluntaris organitzats per tots els territoris de parla catalana i destinats a les persones que volen començar a parlar el nostre idioma.
A l’apartat «Material complementari» d’aquest manual, trobem una llista de trenta-un «Súmmums per comentar» que us copio a continuació:

  • Quin és el súmmum d’un assassí? Matar el temps.
  • Quin és el súmmum d'un cuiner? Ser un somiatruites.
  • Quin és el súmmum d’un estudiant? Fugir d’estudi.
  • Quin és el súmmum d’un guàrdia de trànsit? Tenir malament la circulació (de la sang).
  • Quin és el súmmum d’un mariner? Tenir un mar de dubtes.
  • Quin és el súmmum d’un oftalmòleg? Fer la vista grossa.
  • Quin és el súmmum d’un policia? Atipar se com un lladre.
  • Quin és el súmmum de Pinotxo? Quedar-se amb un pam de nas.
  • Quin és el súmmum d’un cirurgià? Tenir-hi la mà trencada.
  • Quin és el súmmum d’una persona baixa? Que li passi tot per alt.
  • Quin és el súmmum d’un podòleg? Buscar els tres peus al gat.
  • Quin és el súmmum d’un sabater? No arribar a la sola de la sabata.
  • Quin és el súmmum d’un sastre? Estirar més el braç que la màniga.
  • Quin és el súmmum d'un vidrier? Bufar i fer ampolles.
  • Quin és el súmmum d'un cuiner? Tenir la paella pel mànec.
  • Quin és el súmmum d'un fruiter? Tocar la pera.
  • Quin és el súmmum d'un aviador? No tocar de peus a terra.
  • Quin és el súmmum d'un astronauta? Estar a la lluna.
  • Quin és el súmmum d'en Batman? Enfilar-se per les parets.
  • Quin és el súmmum d'un turista? Tenir la cara com un mapa.
  • Quin és el súmmum d'un agricultor? Agafar el rave per les fulles.
  • Quin és el súmmum d'un metge cardiòleg? Anar amb el cor a la mà.
  • Quin és el súmmum d'un meteoròleg? Anar a escampar la boira.
  • Quin és el súmmum d'un terrissaire? Anar a pastar fang.
  • Quin és el súmmum d'un músic? Que li vagin al darrere amb un flabiol sonant.
  • Quin és el súmmum d'un bon cristià? Arribar a misses dites.
  • Quin és el súmmum d'un mariner? Tenir bon vent i barca nova.
  • Quin és el súmmum d'un peixater? Tenir peix al cove.
  • Quin és el súmmum d'un carnisser? Lligar els gossos amb llonganisses.
  • Quin és el súmmum d'un modista? Posar fil a l'agulla.
  • Quin és el súmmum d'un dentista? Treure foc pels queixals.








dilluns, 28 de març de 2022

Jocs de sobretaula - 001




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

dilluns, 21 de març de 2022

Relats Conjunts (març - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Mort i Foc [Tod und Feuer]» (Paul Klee – 1940).



CULTURA I DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

- Bon dia a tothom. Abans que res, vull expressar la nostra gratitud cap a tots els periodistes i enviats especials que ompliu aquest auditori. Estem molt orgullosos que un acte cultural com aquest hagi despertat tanta expectació i ens fa feliços que mitjans de comunicació de tot el món hagin acceptat la nostra invitació. Moltíssimes gràcies per la vostra presència. I ara sí, si ja esteu tots a punt, començarem sense més dilació la conferència de presentació de l’última gran adquisició del nostre museu.
Ens omple de satisfacció poder anunciar que ja tenim en exposició el quadre «Mort i Foc» de Paul Klee. Una obra mestra de l’expressionisme abstracte que el genial pintor suís va fer a les acaballes de la seva vida. Greument malalt, l’autor va voler enfrontar-se al seu destí fatal que alhora és el de tota la humanitat: la mort inevitable. Per això la pintura ens mostra en primer pla una calavera que sembla feta només amb un parell de traços senzills, però que en realitat amaga un tètric jeroglífic. Si seguim l’ordre de les busques d’un rellotge i ens fixem en la boca, l’ull dret i el nas amb l’ull esquerre llegirem les tres lletres de la paraula TOD que significa «mort» en alemany. No és, però, l’única vegada que aquest mot macabre apareix al quadre sinó que també podem trobar les tres fatídiques lletres en dues ocasions més. Una d’elles la reconeixem clarament ajuntant la T que dibuixa el traç negre que limita el llenç a l’esquerra de l’espectador, la O del cercle superior que representa el sol (el «foc» del títol) i la D que forma el perímetre de la calavera central. L’altra «tod», que ja costa una mica més de veure, s’amaga entre els braços, el cap i el pit de l’esquemàtic personatge del fons. D’aquesta manera, el pintor ens vol mostrar que la mort és una part consubstancial de la nostra vida que ens acompanya durant tot el camí vital que recorrem cadascú de nosaltres damunt la Terra, representada pel segment circular verdós de la part inferior del quadre. En definitiva, l’artista assoleix la sublimació del fet tràgic del qual no podem deslliurar-nos provocant que el quadre ens colpeixi i ens emocioni perquè ens incumbeix a tots. Com he dit al principi, estem davant d’una gran obra mestra que ens enorgulleix poder mostrar a partir d’avui a tots els nostres visitants. Moltes gràcies de nou i, si no teniu cap pregunta a fer, clouríem aquí aquesta presentació...

- Ahora en español.

- Perdoni?

- Que ahora lo repita en español para los medios nacionales.

- Però si el dossier que els hem entregat ja està en diversos idiomes. Per això la presentació l’hem feta en català per a tothom i, com veu, cap dels mitjans de la resta del món aquí presents ens ha demanat cap traducció. Podrien posar el tall en català i amb subtítols, com faran tots ells...

- ¿Cómo quiere que pongamos subtítulos a un idioma regional? Quite, quite. Se empieza subtitulando el catalán y se acaba reconociendo que en España hay “diversidad lingüística”. Ni hartos de vino, oiga. Ya va siendo hora que nos dejemos de provincianismos y subamos de nivel, ¿no le parece?

- Miri, amb això últim m’ha convençut. Trobo que té raó i que vostè es mereix que li faci un resum que estigui al seu nivell.

- Claro que sí. Venga, haga un resumen en español para que lo entienda todo el mundo.

- Pues hoy nos hemos reunido aquí para presentar un cuadro del pintor Pablo Trébol. Esta pintura, una obra maestra del expresionismo abstracto, nos incumbe a todos porque muestra una parte muy importante de nuestro camino vital compartido. Efectivamente, este lienzo nos embarga de emoción cuando observamos como el genial pintor suizo ha conseguido convertir en obra de arte el conocido y entrañable “con un seis y con un cuatro, aquí tienes tu retrato”.

- Muy bien, perfecto. Ve como no costaba tanto...


dilluns, 14 de març de 2022

VICEVERSA

Hi ha una figura literària anomenada HIPÀL·LAGE (del grec clàssic υπαλλαγή, 'substitució') que el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) defineix com una «Figura retòrica que consisteix en un bescanvi de construcció entre dos termes». En la seva forma més habitual, es produeix desplaçant un adjectiu dins del text per a atribuir a un substantiu una qualitat o acció pròpia d'un altre substantiu proper, trencant així la relació lògica dins l’oració. És un recurs usat, sobretot, en poesia per causar estranyesa i remarcar que es tracta d'un registre literari.

Aquesta figura retòrica és la base dels VICEVERSA. Un joc de paraules que es construeix a partir de l’ambigüitat creada al formar una frase on es duplica un sintagma invertint-ne els components, més o menys alterats, per aconseguir un significat diferent llegint les mateixes paraules en un altre ordre. Aquest contrast de sentit entre les dues ‘versions’ que s’obtenen gràcies a aquesta inversió és l’objectiu buscat i el resultat pot anar des d’una obvietat trivial («No és el mateix una nit de marxa que marxar de nit») fins a una citació cèlebre més elaborada com la brillant frase de Pascal: «Si no actues com penses, acabaràs pensant com actues» o la coneguda màxima antimilitarista: «És més fàcil militaritzar un civil que civilitzar un militar». Tanmateix, el més habitual és trobar-los com un popular joc de la tradició oral que sovint els presenta com una FACÈCIA (els coneguts acudits que comencen amb «No és el mateix...») buscant l’efecte xocant i divertit del DOBLE SENTIT.

A l’opuscle titulat «EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES" (Editorial Millà – 1979) en descobrim uns quants exemples clàssics del català:
  • No és el mateix vi bo que boví.
  • Ni mort de pena que pena de mort.
  • Ni cos de fada que fa de cos.
  • Ni llardó que ‘dòllar’.
  • Ni galimaties que Maties Galí.
  • Ni car ‘ron’ que roncar.
  • Ni una vela cara que una caravel·la.
  • Ni ‘oscense’ que sense os.
  • Ni una costella a la brasa que una brasa a la costella.
  • Ni Anna Porcell que porcellana.
  • Ni quina mar!, que Marquina.
  • Ni un mal de cap que un cap de mal.
  • Ni un joc de taula que una taula de joc.
  • Ni la cullera de fusta que la fusta de Cullera.
  • Ni Pau Garí que ‘garipau’.
  • Ni un viatge de gorra que una gorra de viatge.
  • Ni vestits de ball que ball de vestits.
  • Ni fer de nas que «què n'has de fer!».
  • Ni uns fusells de carro que un carro de fusells.
  • Ni senyora d'abric que un abric de senyora.
  • Ni un all sec que un secall.
  • Ni un pessic de pa que un pa de pessic.
  • Ni mil cent que cent mil.

També podem trobar diversos VICEVERSA en una de les divertides cançons de Pere Tàpias (1946 – 2017). El cantautor vilanoví va publicar l’any 1987 el disc LA MAR DE BÉ que conté el tema «Màximes i mínimes» amb una lletra plena d’aquests jocs de paraules. Us la transcric a continuació i us deixo l’àudio per si voleu escoltar-la.

MÀXIMES I MÍNIMES (Pere Tàpias)
[«La Mar de Bé» / PDI – 1987]

No és el mateix, no senyor, no senyor,
que no i que no, que no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
No és el mateix, no senyor, no senyor,
que no i que no, que no, no, no, no, no, no.

La cuina pobra que la pobra cuina
El pa de pessic que el pessic de pa
Una cuixa de cabrit que un cabrit d'una cuixa
Ni tres sota zero que sota tres zero
Un ministre d'Hisenda que la hisenda d'un ministre
El ple de l'Ajuntament que l'Ajuntament ple
El nen que riu que el riu d'un nen
La família fora que: Fora la família!
L'art de menjar que menjar de l'art
La patata al caliu que el caliu de la patata.

Oh, no. No és el mateix, no senyor, no senyor,
que no i que no, que no, no, no, no, no, no.

Un urinari públic que el públic d'un urinari
Els peus de porc que el porc de peus
El ‘tonto’ d'una classe que una classe de ‘tonto’
La cara de tres déus que tres déus de cara
Tenir un pa a l'ull que un ull al pa
Un model de presó que la presó Model
El cul d'una vaca que una vaca de cul
Un mestretites que les tites del mestre
Un ou dur que un dur d'un ou
La T petita, que petita la té [x2]
El carrer de les Tàpies que el Tàpias al carrer
Que la mamà ve [x3], que bé que la mama.

No, no, no, no, no.
No és el mateix, no senyor, no senyor,
que no i que no, que no, no, no, no, no, no...


Caràtules del casset i el disc (que presenta un senzill jeroglífic)
de l’àlbum «LA MAR DE BÉ» de Pere Tàpies [PDI – 1987]







dilluns, 7 de març de 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 001 (i POST 3000)


Aquest és el 3000è Post de XAREL-10. Tota una efemèride que cal destacar com es mereix i, fins i tot, que caldria celebrar com cal.

Ara bé, a diferència de l’any 2011 quan vaig publicar el Post 1000 o del 2015 quan va sortir el Post 2000, aquesta vegada no organitzaré cap Concurs Blogaire perquè trobo que les circumstàncies actuals no conviden a repetir una moguda com aquelles. Ja veurem com està l’ambient quan li arribi el torn al Post 4000 (a començaments del 2041, al ritme de publicació actual), però aquest 2022 prefereixo fer alguna cosa més tranquil·la per a, malgrat tot, convertir aquest Post 3000 en un post especial.

En conseqüència, he decidit que aquesta podria ser una immillorable ocasió per fer tornar el LLIBRE (i els seus Rètols Vermells) recuperant d’aquesta manera la publicació periòdica d’enigmes al XAREL-10. Quan, l’any 2018 en ocasió del 10è Aniversari, vaig canviar el format del blog i vaig deixar de publicar enigmes diaris, us vaig explicar que una de les idees que tenia per continuar fent bullir l’olla, era aprofitar una sèrie d’històries curtes amb enigma inclòs que havia recopilat. Doncs les he repassat i n’he adaptat algunes en forma d’enigma de detectius que us aniré plantejant a partir d’avui amb periodicitat (més o menys) mensual, esperant que us agradi la idea i us engresqueu a jugar-hi.

I després d’aquest llarg preàmbul (tant que fins i tot he pogut encabir-hi un ou de pasqua), el que toca és desempolsegar el meu carnet d’investigador privat i proposar-vos el primer MISTERI D’EN MAC perquè proveu de treure’n l’entrellat. Aquí el teniu...


001 - EL CAS DEL DOCUMENT AMAGAT


Per resoldre el primer misteri que us presento no em caldrà sortir de casa perquè me l'ha plantejat un oncle meu. Em refereixo al tiet Pere Llada que, després d’uns mesos vivint amb nosaltres, ens va deixar per passar a millor vida. Efectivament, no hi ha dubte que l'home viu molt millor al nou xalet de luxe que s’ha fet construir al Priorat que no al nostre pis. Tot això us ho explico perquè ahir em va enviar el següent correu: «Hola, Mac. Necessito un document que vaig amagar (molt ben amagat) a casa teva. Com que una imatge val més que mil paraules, en comptes d’explicar-te on és t’adjunto un petit esbós. És urgent. Salut».

El meu tiet és molt detallista, per això no em va estranyar que el seu «petit esbós» fos un meticulós dibuix al carbonet que gairebé sembla una fotografia del moble-llibreria del meu menjador. I també és un amant dels enigmes, per aquest motiu tampoc se’m va fer rar que l’única pista fos una simple creu vermella sense cap més aclariment.

Com es veu a la imatge, la meva llibreria ocupa tot un pany de paret i consta de cinc mòduls independents. Un de gros al centre on tinc algunes fotografies i trofeus, dos petits amb llibres a cada costat del central i dos més als extrems, de mida mitjana i amb portes de vidre, també plens de llibres. La marca vermella assenyala un d’aquests últims, el de més a la dreta, i està situada justament sobre la meva col·lecció de novel·les de Manuel de Pedrolo.

El primer que vaig pensar és que l’oncle havia amagat el document dins d’un d’aquests llibres, però en cap d’ells hi havia res. A continuació els vaig treure tots per mirar si el document estava amagat al prestatge, però tampoc. Aleshores se’m va ocórrer que si el dibuix era tan minuciós, és perquè la pista es referia a un llibre en concret que em donaria les dades que em faltaven per treure’n l’entrellat, però quan vaig buidar la llibreria ho vaig fer desordenadament i ara no recordo exactament quin exemplar estava situat just on marca la creu vermella. Dubto entre uns quants i vaig ben perdut. Alguns títols semblen indicar que he de buscar al jardí (NOU PAMS DE TERRA [1955] / SI SÓN ROSES, FLORIRAN [1961] / VIURE A LA INTEMPÈRIE [1962]), uns altres em dirigeixen al soterrani de casa (S'ALCEN VEUS DEL SOTERRANI [1967] / M'ENTERRO EN ELS FONAMENTS [1962]), n’hi ha que assenyalen la façana de l’edifici (L'ORDENACIÓ DELS MAONS [1966] / S'HAN DEIXAT LES CLAUS SOTA L'ESTORA [1977]), els següents em fan pensar en l’interior del pis (DOMICILI PROVISIONAL [1953] / L'INTERIOR ÉS AL FINAL [1953] / A CASA AMB PAPERS FALSOS [1976/78]) o potser he de revisar la totalitat de la llibreria (LECTURA A BANDA I BANDA DE PARET [1975] / D'ESQUERRA A DRETA, RESPECTIVAMENT [1976]) Com us he dit, vaig ben perdut. No sé si buscar en algun d’aquests llocs que he citat o en qualsevol altre més enllà perquè el llibre assenyalat era VIOLACIÓ DE LÍMITS [1955]. L’encàrrec és urgent, no tinc temps de mirar a tot arreu i no vull que el meu tiet es pensi que no me’n surto demanant-li cap pista addicional, per això recorro a vosaltres. Teniu alguna idea de per on he de començar a buscar?


TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "