GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 30 d’agost del 2021

Joc de Ment - 035

LA CARTA DEL DIA



- Una baralla de cartes de pòquer



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag entrega la baralla a un espectador, que la pot examinar i barrejar tant com desitgi, i li demana que la divideixi en dos munts iguals de 26 cartes cadascun. Una vegada fet, el mateix espectador entregarà una de les meitats de la baralla, la que vulgui, al mag i, seguidament, agafarà l’altra meitat per tornar-la a dividir en dos nous munts que, per tant, seran de 13 cartes cadascun.

En aquest moment sobre la taula hi ha tres munts de cartes. Un de 26 cartes que el mag ha deixat davant seu després que l’espectador li hagi entregat i dos de 13 cartes, tots ells mostrant els dorsos dels naips. Ha arribat el moment de girar les cartes, però abans el mag farà una predicció perquè ja sap quina és la carta que aquell dia sortirà quan acabi el truc. La diu en veu alta o, millor, l’apunta en un paper per revelar-la al final del joc.

Amb la predicció feta, ja es poden manipular les cartes però, per evitar suspicàcies, ho farà el mateix espectador. Aquest agafarà un dels munts de 13 cartes i procedirà a deixar-les d’una en una damunt la taula amb la cara cap amunt i comptant en ordre invers. És a dir, dirà «13» i deixarà la primera carta del munt girada sobre la taula, «12» per la segona, «11» per la tercera i així successivament. Quan el valor numèric de la carta que ha llençat (recordem que les figures J, Q i K valen 11, 12 i 13 respectivament) coincideixi amb el número que ha dit, aturarà el procés i entregarà la resta de cartes que encara li queden a la mà al mag que, sense girar-les ni manipular-les de cap manera, les deixarà sobre el seu munt de 26 cartes. Pot passar que l’espectador esgoti les 13 cartes sense que aparegui cap coincidència entre la xifra d’ordre invers i el valor de la carta, aleshores caldrà tornar a barrejar aquell mateix munt i tornar a començar. Com a exemple, imaginem que quan l’espectador diu «8», la carta que ha girat és un «8 de Piques». Aleshores deixarà aquell naip sobre la taula i la resta, sense girar, faran cap sobre el munt del mag.

Un cop fet això amb el primer munt de 13 cartes, s’ha de repetir igualment amb el segon munt. Imaginem que, en aquesta ocasió, quan l’espectador ha dit «12», la carta que ha girat és una «Q de Diamants». Aleshores deixarà aquell naip sobre la taula i la resta, sense girar, faran cap sobre el munt del mag.

Arribats a aquest punt, continua havent-hi tres munts de cartes sobre la taula. Dos d’ells amb les cartes cara amunt que, en l’exemple que estem explicant, mostren el «8 de Piques» i la «Q de Diamants». El tercer, amb els dorsos cap amunt, és la meitat del mag on també s’han deixat les cartes sobrants del procés anterior. Per finalitzar, només cal que l’espectador agafi aquest últim munt i procedeixi a comptar tantes cartes com marca la suma de les cartes descobertes per atzar (que en l’exemple són 8 i Q), i com que 8 + 12 = 20 resultarà que la vintena carta del munt serà exactament la que el mag havia predit al principi del joc.





dilluns, 23 d’agost del 2021

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)



Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per un dibuix de Josep Aragay (1889-1973):



AMB UN PAM DE NAS


La festa major d’estiu de Vila-molla del Secà té molta anomenada a tota la comarca. Cada any, l’ajuntament proposa una idea comuna que cadascun dels carrers participants adapta a la seva manera per guarnir-se i disfressar-se convenientment. Enguany, el tema triat ha estat el cinema clàssic de terror i cada carrer ha escollit una pel·lícula diferent que, com sempre, han procurat mantenir en secret fins a l’últim moment intentant així provocar la màxima sorpresa i admiració a la comissió que recorre els carrers del poble decidint qui s’emportarà el primer premi.

Avui és el gran dia. Ja fa estona que la comissió de festes, formada pels membres més distingits del consistori i encapçalada per l’alcalde, està fent el seu recorregut. Fins al moment, són tres els carrers que els han impressionat més vivament. Al carrer Nou han badat les orelles escoltant les notes de l’òpera Faust de Charles Gounod tocades des d’un piano encabit, no se sap com, en un dels balcons mentre des dels altres els veïns s’ho miraven vestits com els personatges del Fantasma de l’Òpera. Al carrer Major han fet uns ulls com unes taronges, admirats per la fastuositat gòtica de la decoració i les tenebroses capes de vellut negre que portaven tots els participants disfressats de Dràcula. El carrer Ample els ha deixat amb la boca oberta amb la simetria divergent dels balcons de la banda mar enfrontats amb els de la banda muntanya interpretant la terrorífica dualitat del Doctor Jekyll i Míster Hyde. Serà difícil triar el millor, tots tres tenen possibilitats d’emportar-se el premi i, a més, la visita encara no s’ha acabat. Els queda un últim carrer que ha sabut amagar la seva pel·lícula tant a consciència que la comissió no té ni idea per on els sortiran, ha arribat l’hora de descobrir-ho...

Quan entren al carrer d’Amunt, el que veuen els deixa amb un pam de nas. O millor dit, el que no veuen perquè tots els balcons són buits. Ni un guarniment, ni una disfressa... Als de la comissió els comença a pujar la mosca al nas i, com que els tenien de pam, ja podeu comptar que l’emprenyada no es queda curta. L’alcalde està que treu foc pels queixals per aquesta falta de respecte. La subvenció que dona l’ajuntament per ajudar a comprar el material de les disfresses bé que l’han cobrat i no s’han dignat a fer res per participar en la festa major? Això no quedarà així, ningú se’n burla d’aquesta manera de l'excel·lentíssim ajuntament de Vila-molla. I com que no hi ha res per veure, aviat està tot vist. No hi perdran ni un minut més en aquest carrer que, evidentment, no s’emportarà cap premi però que, si en els dies vinents no donen una explicació prou coherent, potser sí que rebrà una bona sanció.

La comissió gira cua i es disposa a marxar quan senten una veu que surt des d’un dels balcons. Un balcó que, aparentment, continua tan buit com tots els altres, però des d’on s’escolta clarament algú que diu: «Ni dos minuts s’hi han estat! Quina barra, almenys podrien dissimular una mica més. Ja us ho vaig dir jo que no valia la pena que ens hi esforcéssim tant intentant imitar a la perfecció les disfresses de l’Home Invisible. Total, si tothom sap que en aquest poble els premis de l’ajuntament sempre se’ls emporten els de la colla de l’alcalde...»


dilluns, 16 d’agost del 2021

Paradoxa de l'execució per sorpresa

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de l'execució per sorpresa que ens arriba des dels Estats Units, als voltants de 1948.


L'any 1948, D. O'Connor va plantejar una paradoxa filosòfica relativament moderna. Un jutge comunica a un presoner condemnat a mort que serà penjat a les 12 hores d'un dia de la setmana següent, entre setmana, i li garanteix que l'execució serà per sorpresa: no sabrà el dia fins que el botxí vagi a buscar-lo a la cel·la.

El presoner rumia que si segueix viu el divendres, últim dia possible, no hi hauria sorpresa quan vagin a cercar-lo, i per aquest motiu l'execució no pot ser el divendres. Això fa que dijous sigui l'últim dia possible, però llavors, si tria el dijous, no hi haurà sorpresa, de manera que no el penjaran tampoc dijous. De fet, seguint la mateixa línia de raonament, no és possible cap dels dies. El jutge li ha donat la seva paraula, per això el presoner conclou que no el penjaran.

Però, per a sorpresa seva, el botxí apareix el dimecres al matí.
Què va fallar en la lògica del presoner?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ




dilluns, 9 d’agost del 2021

HOMOFONIA

Com vam apuntar quan parlàvem del DOBLE SENTIT, una de les causes que provoquen que un enunciat pugui tenir més d’una interpretació és l’ambigüitat lèxica que apareix amb l’ús dels mots homònims que són les paraules que comparteixen la mateixa escriptura o pronunciació malgrat tenir significats diferents.

Quan aquests mots HOMÒNIMS tenen idèntica escriptura i pronunciació s’anomenen Homògrafs («deu» aflorament d'aigua / «deu» una desena / «deu» verb deure). En canvi, quan es pronuncien igual, però tenen l'escriptura i els significats diferents són Homòfons («cup» recipient on el most es transforma en vi / «cub» hexaedre en què les sis cares són quadrats).

L’HOMOFONIA és, per tant, la qualitat dels mots diferents en significat, però que es pronuncien de la mateixa manera. Aquesta propietat no es limita només a les parelles de mots individuals com hem vist a l’exemple anterior, sinó que també es pot donar quan agrupem o dissociem algunes paraules i així creem expressions homòfones com ara «suposa / s’oposa / s’ho posa» o bé «l’amenaça / la manassa». Aquesta característica ha servit com a base per crear jocs de paraules de tota mena, tot i que s’ha de tenir en compte que molts d’ells es veuen condicionats per les diverses variants dialectals de l’idioma que provoquen diferències de pronunciació segons l’àmbit geogràfic.

Com a exemple d’un d’aquests jocs de paraules, podem citar el CONUNDRUM (o CÒNUNDRUM) que és un tipus d’endevinalla anglesa que basa la clau que resol l’enigma en l’homofonia de la seva resposta. Aquesta és la definició que ens dona Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) on, entre d’altres, també trobem el següent exemple: «What is black and white and red all over?» (És negre i blanc i vermell pertot; què és?). La resposta –un diari– es basa en l’homofonia entre «red» (vermell) i «read» (participi de llegir) amb la qual cosa la pregunta es transforma (És negre i blanc i el llegeixen pertot; què és?).

En català, també podem trobar moltes endevinalles d’aquesta mena. Com a exemple, us en copio una dotzena d’entre les diverses que s’han publicat al XAREL-10:

E309.- Que estic pres i sec em diuen, / més no ho cregueu pas això, / puix en el camp estic lliure / i sóc gras de bo de bo.
E433.- Què és allò que quan és car és bo?
E490.- És fàcil d'endevinar. / Diu, menja! / i està fet per descansar.
E655.- Ho sabràs endevinar? / És pa per no menjar.
E665.- Verda per fora, / blanca per dins; / si vols que t'ho digui / espera, que vinc.
E667.- Per diumenge et convido. / Ja t'he dit què menjaràs. / D'endevinar-ho ets capaç?
E719.- Estic sa i bo i res no menjo; / cap metge m'ha visitat, / la netedat és la meva vida / i em mata la netedat.
E746.- Te la dic, / te la diré / i te la repetiré. / Què seré?
E769.- Per un camí va caminant / un animal que ja t'he dit.
E847.- Quan construeixen una casa, què fan els paletes per Nadal?
E897.- Què és lo que cau quan plou?
E937.- Jo ho dic, / jo ho torno a dir / i no saps el que vull dir.


Un altre tipus d’enigma popular que, en algunes ocasions, aprofita el joc que permet l’homofonia són les SEMBLANCES.

- En què s'assembla un ballador de tangos a un carreter?
En que el carreter toca l'esquena del cavall i el ballador de tangos toca l'esquena de la que balla.

Alguns altres exemples d’HOMOFONIA apareixen en els següents enunciats:
  • La colla ve / La colla bé
  • No té sentit / No t'he sentit
  • El cavall no menja civada / El cavall no menja si bada
  • Fas cara de be petit / Fas cara d'haver patit
  • No se'n sent / No s'encén
  • La Marta viu a Montgat / La Marta viu amb un gat
  • Tomaca! Cassola! Cabàs! / Tu, maca! Que sola que vas!

I també trobem un bon reguitzell d’exemples en un text genial on l’escriptor i enigmista català Avel·lí Artís-Gener “Tísner” va demostrar, una vegada més, el seu gran domini del nostre idioma, aquest cop jugant amb els mots homòfons. L’article va sortir publicat l’any 1991 a la revista PRESÈNCIA i portava l’adient títol de «I com ho fonies, això de les homofonies?». Us el transcric a continuació:


I COM HO FONIES, AIXÒ DE LES HOMOFONIES?

(A M-A Rius S’erra)
Jo sóc d’aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor. Encara que faci vent, la mampara m’empara. Me la va fer un bon fuster, un d’aquells experts que us fa un armari, us serra un tauló, i tot ho enllesteix amb una facilitat calcada.
Aquell poeta, excitat per la ciutat, se’n va anar al camp. Calia posar atenció a la tensió. Va viure uns dies en una masia i se’n va tornar a Barcelona desolat. A les cinc del matí l’havien despertat els crits de: «La vaca ha vedellat! La vaca ha vedellat!», i va pensar que si per un badall feien tot aquell mullader de crits i renou, què no hauria passat si el bòvid hagués esternudat o hagués sofert un excessiu accés de tos.
Aquest estiu passat he romàs gairebé íntegrament a Barcelona. Solament vaig anar a Girona a un recital d’en Celdoni Fonoll. El meu amic va dir versos diversos. El van aplaudir amb entusiasme, però l’ovació va ser cosa de no res quan va aparèixer una bella —que no pas vella— danesa turista naturista. Va pujar a l’escenari nua i al públic li va caure la bava.
La susdita danesa cantava en anglès i va demanar a en Joan Garrobé si no la podia acompanyar en el sentiment. En Joan va rascar harmònicament les tres cordes les tres descordes, mentre la noia cantava Begin the beguine i I scream ice cream, fent una lleugera imitació de la llunyana Annie Cordy. En acabat l’espectacle la noia nua es va passejar entre el públic, el qual la va acollir amb cants d’anar a collir acants. I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven.
Vaig veure televisió al vestíbul de l’hotel on m’allotjava. Feien una pel·lícula en la qual hi havia una escapada de cérvols aterrits. La meva companya va observar un singular detall i me’l va recalcar:
—La bèstia que comanda l’escapada és capada.
Era, en efecte, un cèrvid que havia pertangut a una col·lecció zoològica i l’havien castrat per culpa de la seva impetuositat sexual. «Per tal que sigui fidel al ramat el castro», va dir el director del zoo. I aleshores es va adonar que, sense voler, feia política internacional: s’estava ficant amb el comandant Fidel Castro, a qui no cal carregar de vans epítets. Al Comandant no el tragueu de la seva capsa d’havans d’abans.
La cambra de bany de l’hotel era minúscula i la meva còrpora amb prou feines si hi cabia. Si volia obrar obrant de bona fe, m’havia d’encongir llastimosament i fer la deposició en la forçada posició.
—Si ens quedéssim a viure a Girona —va dir la meva companya—, caldria que trobéssim un apartament que em fes dir, mal que fos a part, amén.







dilluns, 2 d’agost del 2021

Els llibres d'en Jan McPetit [2021] (II)



Continuo aprofitant els mesos d'estiu per publicar (cada primer dilluns de juliol, agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany i, de pas, ensenyar-vos les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet basant-se en ells.

Avui, i continuant el cicle Stanley Kubrick, és el torn d'una gran novel·la del gènere bèl·lic...




Aquesta novel·la explica l’evolució d’un marine nord-americà destinat a la guerra del Vietnam en tres parts ben diferenciades. La primera narra el seu entrenament com a recluta sota les ordres d’un sergent instructor que no dubta a utilitzar l’insult, la humiliació i els càstigs per aconseguir fer d’aquell grup uns «verdaders soldats». A la segona part veiem com el protagonista és destinat com a corresponsal de guerra i com descobreix de primera mà l’horror que comporta aquell escenari bèl·lic vietnamita. Un horror que va assimilant i que el deshumanitza progressivament fins que, a la tercera part del llibre, es converteix en un veterà que l’únic que fa és comptar els dies que li queden per tornar a casa i intentar sobreviure’ls a qualsevol preu.

L’autor no ens estalvia res de la cruesa d’aquella guerra. En un text directe i colpidor, llegim sense embuts fins a on pot arribar la violència i la crueltat que exerceixen ambdós bàndols perquè en aquesta història no hi ha «bons» i «dolents», tots són igualment salvatges donades les circumstàncies. Una novel·la bèl·lica tan realista que esdevé tot un al·legat antibel·licista. És una lectura molt recomanable que, sense ànim de fer riure perquè res del que s’hi explica fa gràcia, m’atreveixo a resumir utilitzant un dels aforismes del recordat Jaume Perich que feia, més o menys, així: «Diuen que quan un home torna de la guerra, ho fa molt més home; això és fals, alguns soldats tornen molt menys homes: els falta un braç o una cama»... i molts no tenen aquesta sort perquè s’hi queden, afegiria jo.

La pel·lícula [La Jaqueta Metàl·lica («Full metal jacket» - 1987)] manté el to de la novel·la i n’és ben fidel, sobretot en la primera part que explica l'entrenament a l’acadèmia dels marines. A la segona part de la cinta que passa a Vietnam, Stanley Kubrick resumeix les dues últimes parts de la novel·la i no en presenta tots els episodis que surten al llibre. Això, a parer meu, en fa baixar el nivell aconseguit a la primera part. En conjunt, diria que és una bona pel·lícula que s’ha guanyat, merescudament, la fama de ser dura i contundent, però que al costat de la novel·la es queda curta.

I aquí teniu en Jan McPetit «Nascut per a matar»... pobret.