MEMÒRIES D'UN CONSTRUCTOR
(MATERIAL DESCARTAT)
... I per fi, va arribar el moment que havia estat esperant durant tot el dia. Els convidats a la festa d'inauguració de la nova seu de l'empresa ja no hi eren, s'havia fet tard i jo m'havia quedat gairebé sol al meu gratacels. El meu gratacels!, que bé que sonava. No havia estat gens fàcil arribar fins aquí però ho havíem aconseguit. Havíem convertit la meva constructora en la primera del país, augmentant els beneficis any rere any fins ser prou solvents per poder construir l'edifici d'oficines més alt de la ciutat. Per fer-ho, en una època de recessió on els ingressos no paraven de baixar, no ens va quedar més remei que baixar encara més les despeses. No podíem disminuir la qualitat dels materials ni tampoc les prestacions dels despatxos (i menys sabent que aquesta havia de ser la seu central de la nostra empresa), així que ens vam veure obligats a rebaixar sous i retallar en mesures de seguretat dels treballadors. No tothom ho va entendre, encara recordo les discussions que teníem amb l'encarregat de riscos laborals que es negava a permetre que els operaris treballessin en les noves condicions. Com sempre, vaig trobar de seguida la solució: l'encarregat de riscos laborals va ser acomiadat de manera fulminant i substituït per algú amb menys ganes de portar la contrària. No us penseu que no em va saber greu acomiadar-lo, encara no feia una setmana que era fora quan un treballador va caure de la biga on treballava i no sabeu com m'hauria agradat poder responsabilitzar de l'accident a aquell encarregat perepunyetes. Cal reconèixer també que aquell no va ser l'únic accident greu que vam patir durant les obres del gratacels però, en total, van morir només onze treballadors i, tenint en compte que l'edifici donava feina a més d'un miler de persones, no es pot negar que aquesta era una xifra perfectament raonable.
Tenia tot això al cap aquella nit que, com he dit abans, estava sol al meu gratacels i em dirigia a estrenar el meu nou despatx de la planta 69. Aquell mateix matí, els decoradors havien enllestit la seva feina i jo em moria de ganes de veure'n el resultat. Era el moment que havia estat esperant tot el dia, no sabeu amb quina il·lusió vaig obrir la porta del meu despatx. I encara menys podeu imaginar l'ensurt que em vaig emportar. Eren allí, els onze eren allí. No podia ser, sabia que era impossible però, malgrat això, els estava veient perfectament a través del finestral del despatx. Els fantasmes dels onze treballadors morts em miraven des de l'altra banda de la meva finestra, asseguts en una biga que semblava flotar en el no res a una alçada de 69 pisos. Vaig tancar i obrir els ulls però no van desaparèixer, continuaven allí. Com difuminats i amb aquell color grisós que solen tenir els fantasmes però continuaven allí.
Em va venir a la memòria la visita de la vídua d'un d'ells. La pobra dona va tenir la mala sort que no teníem assegurat al seu marit (podeu comprendre que tenir assegurats a tots els més de mil treballadors hauria disparat el pressupost) i, és clar, no li va correspondre cap indemnització. Em va maleir i em va prometre que el seu home tornaria de la tomba per a turmentar-me. S'estava fent realitat aquella maledicció?. Estava, per primera vegada a la meva vida, tenint remordiments?. Tenia encara l'oportunitat de posar remei al què havia fet?.
Si alguna cosa no sóc, és un home poruc que no s'enfronta als seus problemes. Així que vaig fer un pas endavant, vaig entrar al despatx i, només encendre els llums, vaig entendre que per arreglar-ho havia d'estar disposat a fer canvis. La visió fantasmal havia desaparegut en aquell mateix moment però sabia que tornaria a aparèixer si no m'hi posava immediatament. Com sempre, vaig trobar de seguida la solució. El canvi no podia esperar, així que vaig gravar a l'intèrfon unes ordres clares perquè la meva secretària les trobés a primera hora del matí: “Faci venir immediatament al decorador perquè substitueixi el quadre amb la fotografia 'Lunch atop a Skyscraper' que hi ha al meu despatx i que es reflecteix al vidre de la finestra. Que hi posi un Tàpies o un Van Gogh o qualsevol altra bestiesa d'aquestes modernes. I després acomiadi'l fulminantment!!”...
