MOTS PROMISCUS

Els MOTS PROMISCUS són aquelles paraules formades per una sola vocal acompanyada per quatre o més consonants, com ara «llimbs», o les que presenten una única consonant amb quatre o més vocals, per exemple «omeia».

Aquesta denominació fou proposada per l’escriptor i enigmista català Màrius Serra que, al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), comenta que se li acudí fixar-se en aquesta mena de paraules quan es va assabentar que l’escriptor italià Italo Svevo es deia en realitat Ettore Schmitz, un cognom germànic on «la pobra "i" restava sola i perduda enmig de les sis agressives consonants que l’envoltaven». Amb data 11/07/1993 va publicar un article a la secció ENIGMÍSTICA del diari Avui on, a partir de l’anècdota del cognom de l’escriptor nascut a Trieste, va tenir la idea de proposar als lectors d’aquella columna la recerca de paraules similars formades per una única vocal amb diverses consonants (o viceversa). En aquell primer moment, les anomenà MOTS HAREM («per la gran desproporció que presenten entre lletres d’un sexe i de l’altre») i hi incloïa també les que continguessin tres (en comptes de quatre) lletres d’un ‘sexe’ acompanyant-ne només una del ‘sexe’ contrari. A continuació, podeu llegir complet aquell article que es pot considerar l’episodi fundacional d’un nou repte ludolingüístic:

Les llengües romàniques com la nostra no són gaire propenses a la presència de mots amb una forta desproporció entre vocals i consonants. En canvi, hi ha idiomes que admeten molt més fàcilment els grups consonàntics extensos, com seria el cas de les llengües germàniques i eslaves, cosa que facilita l’aparició de paraules amb una sola vocal envoltada de múltiples consonants, com «Schmerz» (alemany, ‘dolor’) o, fins i tot, sense cap vocal com «zmrzl» (eslovac, ‘es va congelar’). Cal precisar que moltes d’aquestes paraules "sense vocals" es poden pronunciar gràcies a lletres que exerceixen funcions sil·làbiques o semivocàliques, malgrat les comptem (perquè ho són) com a consonants. A l’altre extrem trobem llengües amb estructures sil·làbiques predominantment obertes, com el japonès o el hawaià, que afavoreixen els mots amb abundància de vocals. En el nostre idioma, però, aquest tipus de configuracions lèxiques són relativament menys freqüents perquè es tendeix a evitar les acumulacions massa complexes de consonants i, especialment, les seqüències llargues de vocals sense consonants intermèdies.

Això explica que, en el primer cas, la majoria dels Mots Promiscus més llargs que apareixen al nostre diccionari siguin manlleus d’altres idiomes com: WHISKY, KITSCH, KIRSCH, JANSKY o BYPASS. Tots ells de nivell 5, on també s’inclouen els més nostrats LLIMBS o PRENYS. En el nivell 4 (mots amb una vocal i quatre consonants) també trobem alguns estrangerismes com ZLOTY, TWIST, LOBBY, KHMER o CLOWN, entre d’altres, però la presència de mots genuïns catalans ja és força més gran amb exemples com: BLANC, BRILL, DONCS, FLANC, FRESC, FRONT, GLAND, GRUNY, LLARG, LLEST, LLUNY, MENYS, PLEBS, PSALM, TEMPS, TRIST, TRULL, etc.

Per altra banda, i ni que sigui per una raó purament numèrica (al nostre alfabet hi ha una proporció de 4 a 1 entre consonants i vocals), els Mots Promiscus on les vocals són majoria abunden molt menys en el nostre idioma. De nivell 5 (cinc vocals i una consonant) al diccionari només apareix el pentavocàlic OUAIRE i en podríem trobar alguns exemples més de nivell 4, com: AÈRIA, AIGUA, AIMIA, AIORÍ, ALAUÍ, ALEIA, AQUEU, ÀUDIO, IOGUI, OIOSA, OMEIA, OOIDE, OUERA, etc.

Però no cal limitar-nos només als diccionaris generals de la llengua, de la mateixa manera podem buscar "promiscuïtats" a la toponímia. Per exemple, a Catalunya tenim ANOIA en l’àmbit comarcal, i en el cas dels municipis: BRULL, CERCS, LLERS, PONTS, TORMS, TREMP i VALLS.

Igualment trobaríem personatges famosos promiscus (amb noms promiscus, vull dir) com els futbolistes Johan CRUYFF i Emilia SZYMCZAK, l’actriu GWYNETH Paltrow, la cantant BJÖRK, els escriptors Frederick FORSYTH i Fernando SCHWARTZ, o l’atleta Saïd AOUITA, entre molts d’altres.

I si volem complicar-nos una mica més la vida anant més enllà de la mera recerca d’aquest tipus de paraules, els Mots Promiscus també ens permeten posar a prova les nostres capacitats literàries creant textos que presentin una gran desproporció entre vocals i consonants. Per exemple:

• TOTS ELS DRACS VERDS, FENT LLARGS BRAMS SORDS, GRUNYEN MENJANT CARN DE TALP AMB CRANCS BLANCS. (76 lletres / 58C + 18V)
• AVUI, AQUÍ A L’AULA, UN IOGUI ATEU BEU AIGUA I DIU ADEU AL PAIO JUEU DE L’EGUA BAIA QUE VA AL SUAU OASI. (77 lletres / 54V + 23C)

Acabo amb un nou passatemps que he anomenat SINÒNIMS PROMISCUS on cal trobar uns sinònims de les paraules donades amb el benentès que totes les solucions han de ser Mots Promiscus. Aquí el teniu:

---

GLOSSARI:

• Mots Promiscus

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Paula"
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

POLIGRAMA

Un POLIGRAMA és una paraula que no conté cap lletra única. Dit d’una altra manera, són aquells mots en els quals cadascuna de les seves lletres es repeteix almenys dues vegades. Alguns exemples serien: «allà» (4 / 2a-2l), «carraca» (7 / 3a-2cr) o «terrasseta» (10 / 2teras)

Es tracta, per tant, del cas contrari als HETEROGRAMES que, com ja vam explicar en un anterior post de Glossari, són les paraules on cap lletra es repeteix o, si voleu, les que tenen cada lletra ‘repetida’ una sola vegada.

Ambdues categories de mots poden formar part dels ISOGRAMES, que són aquelles paraules en les quals totes les lletres apareixen el mateix nombre de vegades. Ara bé, mentre que tots els heterogrames compleixen aquesta condició, només alguns poligrames ho fan. Un poligrama és també un isograma si les seves lletres es repeteixen d’igual manera. Els que repeteixen les seves lletres, però no ho fan el mateix nombre de vegades, quedarien fora d’aquesta classificació.

Etimològicament, el mot «poligrama» prové de la unió de dues arrels gregues: ("πολύ / poly-" [molts, múltiples] + "γράμμα / -grama" [lletra, caràcter]), d’on obté el seu significat de «lletres múltiples o repetides». I, segons sembla, la primera vegada que s’utilitzà aquesta denominació per referir-se als mots sense cap lletra única va ser en un article de la revista estatunidenca especialitzada en ludolingüística «Word Ways: The Journal of Recreational Linguistics». Una de les seccions recurrents d’aquesta publicació s’anomenava KICKSHAWS i s’hi presentaven jocs de paraules i curiositats lingüístiques, sovint extravagants, tot fomentant la interacció amb els lectors, que podien enviar els seus propis exemples. Fou en el número de febrer de 1972 (Vol. 05 – Núm. 1) quan l’autor d’aquesta secció, David L. Silverman, va dedicar-hi una part a parlar sobre els poligrames en els següents termes:

«... Si paraules com ara DERMATOGLYPHICS s'anomenen isogrames, anomenem les paraules com ara NONILLION poligrames, és a dir, paraules en què cada lletra es repeteix almenys dues vegades. [...]
Una pregunta que m'agradaria veure resolta: quin és el poligrama més llarg? Per evitar allò que ‘El Pedant’ qualificaria d’«insatisfactori», no tindrem en compte "tautònims" com ara PAPA i DUMDUM.»

Com heu vist, el mateix autor de l’article proposa el repte habitual en aquest tipus de jocs de paraules: Trobar-ne l’espècimen més llarg. Acceptem, doncs, aquest repte i fem una tirallonga de poligrames creixents.
Podríem començar per un tendre BEBÈ (4 / 2b-2e) i continuar amb OSSÓS (5 / 3s-2o), RETRET (6 / 2ret), GÀRGARA (7 / 3a-2gr), BILABIAL (8 / 2bila), ADORADORA (9 / 3a-2dor), TACTICITAT (10 / 4t-2aci), TINTILLAINA (11 / 3i-2tnla), IMMINENTMENT (12 / 3mn-2iet), ANTITRINITARI (13 / 4i-3t-2anr), INCONDICIONADA (14 / 3in-2coda), AORTICOTORÀCICA (15 / 3aoc-2rti), TOXINAANTITOXINA (16 / 3tina-2ox), LARINGORRINOLOGIA (17 / 3rio-2lang) per acabar completant la llista amb ANTIASSOCIACIONISTA (19 / 4ai-3s-2ntoc).

A la secció ENIGMÍSTICA del diari Avui del dia 05/09/1996, Màrius Serra també va proposar als seus lectors el repte de trobar el poligrama més llarg. El recull de les respostes rebudes va aparèixer a la mateixa secció el 16/01/1997 i en aquella ocasió el ‘rècord’ va quedar establert en un mot de 12 lletres, com podeu comprovar a continuació:

Una variant molt més limitada d’aquest joc lingüístic és la recerca de paraules que presentin les seves lletres repetides contigües, formant parelles. Trobem alguns mots de quatre lletres que compleixen aquesta característica, com les formes verbals LLOO i LLUU del verb lluir i algunes sigles que mantenen la tradicional duplicació de lletres com a marca de plural, com ara CCOO (Comissions Obreres) o PPCC (Països Catalans). Aquests exemples serien poligrames perfectes, però no en trobaríem gaires més. Això fa que s'admetin també paraules més llargues que contenen aquestes "parelles" malgrat que no siguin pròpiament poligramàtiques; com DEESSA (es), ASSASSÍ (ss) o ARROSSEGALL (rsl).

Per acabar, us vull proposar un nou passatemps que he anomenat DESXIFRANT POLIGRAMES i que consisteix a trobar el mot que s’amaga sota la seva notació poligramàtica. Aquí el teniu:

---

GLOSSARI:

• Poligrama

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas , Artur i Pons"
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

MOTS BANANA / MOTS ANANÀS

Com ja hem vist (i continuarem veient) en altres posts de Glossari, la lingüística recreativa no només es fixa en el significat o l’ús dels mots, sinó també en la seva "forma" quan, per exemple, té en consideració la manera com es distribueixen les lletres dins cada paraula per trobar-ne, si és el cas, un patró característic que permeti classificar-les.

Avui toca parlar d’una d’aquestes classificacions. Més concretament, ens detindrem en les paraules que presenten una alternança regular en l’ordre de les seves vocals i consonants que es va repetint al llarg del mot. Són, per tant, aquelles paraules on darrere d’una vocal sempre apareix una consonant (i viceversa). Segons aquest criteri, podem establir quatre categories diferents:

• MOTS PARIVOCÀLICS: Són aquells que comencen amb una consonant seguida d’una vocal i mantenen sempre aquesta alternança [CV]. L’exemple més típic, que també es fa servir per denominar aquesta mena de paraules, és «banana» (CVCVCV).
• MOTS PARICONSONÀNTICS: El cas contrari a l’anterior. Aquestes paraules comencen amb una vocal seguida d’una consonant i repeteixen aquest patró [VC]. Igualment s’ha buscat una denominació dins el món de les fruites tropicals per referir-nos-hi, són els mots «ananàs» (VCVCVC).
• MOTS DISPARIVOCÀLICS: Mantenint l’alternança regular de vocals i consonants, són aquells que comencen i acaben amb una vocal. Per exemple, «ajuda» (VCVCV).
• MOTS DISPARICONSONÀNTICS: En aquest apartat s’inclouen les paraules que, també mantenint sempre l’alternança, comencen i acaben amb una consonant. Per exemple, «rigor» (CVCVC).

Val a dir que aquestes quatre categories no es distribueixen de manera uniforme: els mots amb l’alternança CVCV… (parivocàlics) són molt més nombrosos que no pas els VCVC… (pariconsonàntics).
I, malgrat que aquesta classificació ludolingüística es basa exclusivament en la successió de vocals i consonants dins la forma escrita dels mots (i no en la seva estructura sil·làbica ni en la seva realització fonològica), la raó d’aquesta diferència sí que l’hem de buscar en el funcionament general de les llengües pel que fa a l’organització de les síl·labes.
De manera simplificada i generalitzant força, podem dir que una síl·laba es construeix al voltant d’una vocal, que n’és el nucli, i que pot anar precedida o seguida de consonants. Doncs, en moltes llengües, la forma més simple, estable i freqüent de síl·laba és la que comença amb una consonant i acaba amb una vocal [CV]. Aquesta preponderància es reflecteix ja en les primeres paraules que emet un infant ("papa", "mama"…), i això mostra també la tendència clara en la gran majoria de llengües a formar mots a partir d’una successió d’aquest tipus de síl·labes o a adaptar-ne de forans seguint aquest mateix patró, ja que les paraules amb alternança consonant–vocal són més senzilles de mantenir i de transmetre.
En canvi, les síl·labes que comencen directament amb una vocal seguida de consonant [VC] tendeixen a ser menys estables i, en determinats contextos, poden resultar menys còmodes de produir o de percebre, especialment en les primeres etapes d’adquisició del llenguatge, fet que ajuda a explicar la menor freqüència dels mots amb alternança vocal–consonant.

En el camp de la ludolingüística, a part de ser considerada com una curiositat a destacar, aquesta alternança de consonants i vocals no ha anat gaire més enllà del repte d’intentar trobar la paraula més llarga en cadascuna de les diferents categories.

• Així, en l’apartat dels MOTS BANANA (o PARIVOCÀLICS) podríem començar des d’un còmode SOFÀ (2CV) i anar pujant l’aposta amb MÚSICA (3CV), GELATINA (4CV), VELOCÍPEDE (5CV), PANIFICADORA (6CV), FENOMENOLÒGICA (7CV), FISICOMATEMÀTICA (8CV) per arribar al cim amb dos termes mèdics, les denominacions dels enzims MUCOPOLISACARIDASA (9CV) i DESOXICITIDINACINASA (10CV).
• Fent el mateix exercici en l’àmbit dels MOTS ANANÀS (o PARICONSONÀNTICS) tindríem, per exemple: ÍDOL (2VC), UNITAT (3VC), ORIGINAL (4VC), EXAMINADOR (5VC), ADORABILITAT (6VC), UNILATERALITAT (7VC), ECONOMICOPOLÍTIC (8VC) i ANATOMICOPATOLÒGIC (9VC).
• En el cas dels MOTS DISPARIVOCÀLICS trobaríem entre d’altres: ERIÇÓ (2VC+V), OFICINA (3VC+V), ABECEDARI (4VC+V), IBEROROMANA (5VC+V), ADENOHIPÒFISI (6VC+V), ECOTOXICOLÒGICA (7VC+V), ECONOMICOJURÍDICA (8VC+V) i ERITEMATOVESICULOSA (9VC+V)
• I no oblidem els MOTS DISPARICONSONÀNTICS on, per exemple, podríem citar: PÈSOL (2CV+C), TAFANER (3CV+C), REMUNERAR (4CV+C), CARAGOLADÍS (5CV+C), REHABILITADOR (6CV+C), MODIFICABILITAT (7CV+C) i HEPATOPERITONITIS (8CV+C)

Una altra possibilitat de joc seria escriure un text, relativament extens, que mantingui en el seu conjunt l’alternança de vocals i consonants. Us en deixo un parell d’exemples de collita pròpia:

• LA SOPORÍFERA VISITA NO S’ACABAVA, LA PESADA RETÒRICA DE L’EDITOR ERA SUFOCADORA PER A TOTA LA SALA. (40CV)
• UNA PUDOR EXAGERADA SATURA L’OFICINA, L’OLOR ÀCIDA DE VÀTER EMANA DE L’URINARI DE L’EXIGU LAVABO TÒXIC. (41VC)

I un altre tret del llibre XOCOLATA DESFETA [EXERCICIS D'ESPILL] (La Magrana - 2010) on l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís presenta una de les 123 variacions d'un mateix relat escrita amb mots banana:

BANANER:
M’és una pena no poder anar a calar una xocolata càlida cap a la vila major. I, segur, ara no camino més, agafat a la vora d’una botiga de paradiluvis, a la casa numerada dis… (on és? oh, ací…) … set. Una dona jove, bonica, botó d’or al nas i pèl opac al cap, atura l’etapa. Malèvola, bufa mal icor i vocifera: «Caçà vora Girona!». Jo soc atemorit, atabalat i mut, i la miro, humil: ara ja desamaga la daga, l’acarona, la petoneja: hi posa com una mena d’amor. I l’eleva, sí… ja pega! Me la fica tota, xac!, i jec a la vorera.
Finida la nit, ajaçat en un edifici fet a mida per depurar una ferida, demano l’ajuda d’una cosina diputada. Me vigila, però deleja saber una sola petita cosa: si regalimava solidaritat amical i benèvola, la boca de la vil açacina.

També podríem fer recerca d’aquest tipus de paraules en àmbits diversos com l’onomàstica, la toponímia, etc. Per exemple, entre les 43 (42 més l’Aran) comarques de Catalunya n’apareixen dues de parivocàliques [BAGES i GIRONÈS] i dues de pariconsonàntiques [ARAN i OSONA]. Tal com esperàvem, aquest empat es trenca quan repassem la llista dels municipis catalans perquè hi trobem una bona colla de noms de pobles (86) que segueixen l’alternança consonant-vocal [BADALONA, BAGÀ, BEGUR, BESALÚ, BOT, BOVERA, CABACÉS, CABANABONA, CABANES, CABÓ, CALAF, CAMARASA, CAMÓS, CANEJAN, CÀNOVES I SAMALÚS, CAPOLAT, CASERES, CAVA, COGUL, COLERA, CONESA, CUNIT, DAS, FORADADA, FORÈS, GALERA, GAVÀ, GELIDA, GER, GIRONA, GÓSOL, JUNEDA, LES, MASÓ, MATADEPERA, MATARÓ, MILÀ, MIRAVET, MOLAR, MÓRA LA NOVA, MURA, NALEC, NAVÀS, NAVATA, NAVÈS, PALAMÓS, PERA, PERAFITA, PERALADA, PERAMOLA, PILES, PINEDA DE MAR, PINÓS, PIRA, POBOLEDA, RABÓS, RÀPITA, RIBA, RINER, RODA DE BERÀ, RODA DE TER, ROSES, RUBÍ, SAGÀS, SALOMÓ, SENAN, SERÒS, SEVA, SIDAMON, SOLERÀS, SORA, SOSES, TALAVERA, TONA, TORÀ, TOSES, VAJOL, VIC, VILA-RODONA, VILA-SANA, VILA-SECA, VILADA, VILADAMAT, VILAMACOLUM, VILAMÒS i VILANOVA DE L'AGUDA] i molts menys (11) que mostren l’alternança vocal consonant [ÀGER, ALAMÚS, AMER, ISÒVOL, ODÈN, ÒDENA, OLOT, OLUGES, ORÍS, OSOR i URÚS].

Per acabar, i per si de cas ara no us va bé anar a visitar cap d’aquestes boniques poblacions, us he preparat un passatemps que he anomenat SINÒNIMS AFRUITATS (perquè s’hi han de buscar els sinònims «banana» i «ananàs» d’una sèrie de paraules) i que podreu solucionar sense sortir de casa. Aquí el teniu:

---

GLOSSARI:

• Mots Banana / Ananàs

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna"
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

MOTS ISOMORFS

En ludolingüística, els MOTS ISOMORFS són aquells que presenten la mateixa configuració, la mateixa "forma". És a dir, que coincideixen pel que fa a la disposició de les seves lletres. Un exemple serien les paraules «arbre» i «coiot» perquè ambdues segueixen la seqüència 1-2-3-2-4 (mots de sis lletres en els quals la segona lletra es repeteix en la quarta posició i la resta són diferents entre si). En aquest cas, els dos mots no comparteixen cap lletra, però no hi ha cap inconvenient si ho fan. A l’exemple donat hi podríem afegir noves paraules com «badar», «cabal», «genet» o «futur», entre moltes d’altres, perquè totes segueixen la mateixa disposició de lletres, totes elles són mots isomorfs 12324.

Una modalitat diferent d’ISOMORFISME és la que agrupa els mots segons la disposició de vocals i consonants dins la paraula. Segons aquest altre criteri, «hereu» i «gasiu» són mots isomorfs entre ells perquè ambdós coincideixen a tenir les consonants i les vocals en el mateix ordre: CVCVV.

Sembla que l’aplicació a la ludolingüística de la denominació "isomorfisme" fou proposada per l’escriptor germano-estatunidenc Dmitri Alfred Borgmann (1927–1985). Aquest autor, conegut sobretot pel seu treball en lingüística recreativa, ja va utilitzar aquest nom per referir-se a aquest tipus de paraules a mitjans de la dècada dels anys seixanta del segle passat.

Per altra banda, la recopilació de mots ordenant-los segons unes característiques concretes o un patró determinat no és un fet estrany en l’àmbit ludolingüístic. Un exemple ben conegut en el món anglosaxó són les «List of Pattern Words» (Llista de models de paraules) del nord-americà Jack Levine, una mena de diccionaris on les paraules apareixen ordenades segons el seu nombre de lletres i el subgrup isomòrfic al qual pertanyen. Abans de la introducció de la informàtica que els va deixar obsolets, aquests reculls de mots foren molt utilitzats pels amants dels jocs de paraules quan necessitaven trobar-ne alguna que complís una característica específica.

De totes maneres, val a dir que l’isomorfisme no té gaire entitat per ell mateix més enllà d’aquesta simple recerca de mots isomòrfics que hem comentat. El seu interès principal recau en el seu ús com a mitjà auxiliar per a la creació d’altres artificis ludolingüístics com alguns passatemps o jocs de paraules.

I és en aquest sentit que m’he empescat un joc que he anomenat SINÒNIMS ISOMÒRFICS. Us en proposo un parell a continuació per si us ve de gust jugar-hi, simplement es tracta de buscar els sinònims d’unes paraules donades amb el benentès que totes les solucions han de ser mots isomorfs entre si. Aquí els teniu:

---

GLOSSARI:

• Mots Isomorfs
• Isomorfisme

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna i Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ i AQUÍ

PANGRAMA

Un PANGRAMA [del grec: "παν/pan" (tot) i "γραμμα/grama" (lletra)] és un text que conté totes les lletres de l’alfabet d’una llengua com a mínim una vegada.

Segons aquesta definició, qualsevol text prou extens seria un pangrama perquè, a la llarga, acabaríem trobant-hi totes les lletres. Per això, en ludolingüística, el repte és trobar el pangrama més curt possible, una frase versemblant on s’evitin al màxim les repeticions de lletres i amb l’afany d’aconseguir el pangrama perfecte que seria aquell on cadascuna de les lletres de l’alfabet aparegués una sola vegada. Tot i que, a la pràctica, aquest afany esdevingui una quimera a causa de la gran desproporció entre vocals i consonants del nostre abecedari.

En català, l’exemple més citat és:

«Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d'hidrogen, coi!»,

frase de 46 lletres que conté els 26 caràcters bàsics de l'alfabet llatí i la ce trencada, però no pas la ela geminada ni cap vocal accentuada o amb dièresi.
Un exemple que sí que inclou totes les anteriors seria:

«Despús-ahir el pingüí bèl·lic atenyé aïrat l'emú esquifit i menjà zelós xoriç, òvid i kiwi».

Al seu llibre MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra en recull alguns dels més destacats en diversos idiomes:

En espanyol, els clàssics són: «Jovencillo emponzoñado de whisky, qué mala figurota exhibes» (cinquanta-una lletres) i «Escríbanse politiquillos zafios, con orejas kiloméricas y uñas de gavilán» (seixanta-quatre). En anglès, dos dels més ajustats són «Pack my box with [five] dozen liquor jugs» (trenta-dos lletres, «carrega’m la caixa amb cinc dotzenes de gerres de licor»), i «Waltz, bad nymph, for quick jigs vex» (vint-i-vuit lletres, «balla un vals, nimfa dolenta, que els balls ràpids molesten»). L’enigmògraf nord-americà Dimitri Borgman va trobar cinc mots anglesos que comprenen tot l’alfabet sense repeticions («phlegms», «fyrd», «wuz», «qvint», «jackbox» —vint-i-sis lletres exactes—), però no va aconseguir treure’n cap frase amb sentit. Són mots exòtics que, en alguns casos, només figuren als diccionaris d'història de la llengua. En francès, els components de l'Obrador de literatura potencial OULIPO precisen el pangrama francès més breu, que conté vint-i-nou lletres «Whisky vert: jugez cinq fox d’aplomb» i el situen al costat d’un altre exemple clàssic de tall més exòtic: «Monsieur Jack, vous dactylographiez bien mieux que votre ami Wholf» (cinquanta-sis lletres). En català, arran del comentari sobre la cita inicial del recull de contes ‘Avaria’ de Josep Maria Fonalleras (la frase clàssica dels manuals de mecanografia anglesos «the quick brown-fox jumps over the lazy dog»), vaig proposar un modest pangrama de quaranta-tres lletres: «Jove xef, porti whisky amb quinze glaçons d’hidrogen». És ben curiosa la importància del «whisky» en els millors pangrames; de fet és un mot òptim per accedir a tres lletres de baix rendiment w-k-y i, segons com, h.
Nota: El segon exemple de pangrama en espanyol és erroni, la versió correcta fa: "Exhíbanse politiquillos zafios, con orejas kilométricas y uñas de gavilán" (63 lletres)

[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]

Més enllà del pur repte ludolingüístic, els pangrames són també una eina pràctica en l’àmbit de la tipografia. Amb l’aparició de les màquines d’escriure, aquestes frases van trobar de seguida el seu lloc dins els manuals de mecanografia perquè permetien als estudiants practicar el tecleig de totes i cadascuna de les lletres. Per altra banda, també són útils quan es crea o s’avalua una font tipogràfica concreta. En aquests casos, és fonamental observar com es comporten totes les lletres dins d’un mateix context i els pangrames esdevenen imprescindibles per poder comprovar-ne la coherència formal, ja que permeten veure al primer cop d’ull les peculiaritats de cadascun dels caràcters facilitant d’aquesta manera la detecció de possibles imperfeccions de disseny, incoherències d’interlletratge o problemes de llegibilitat.

Com s’ha dit, l’exemple clàssic en anglès seria: «The quick brown fox jumps over the lazy dog» (la ràpida guineu marró salta damunt del gos mandrós). Un pangrama de 35 lletres que ja es feia servir al segle XIX per provar els aparells de telecomunicació de la Western Union i que segueix utilitzant-se avui per a mostrar les famílies tipogràfiques instal·lades als ordinadors mitjançant programes informàtics com, per exemple, el visor de fonts de MS Windows. [C:\Windows\Fonts > Visualització Prèvia]
Els usuaris en espanyol d’aquest sistema operatiu segur que en coneixen un altre: «El veloz murciélago hindú comía feliz cardillo y kiwi. La cigüeña toca el saxofón detrás del palenque de paja». Aquest pangrama de 92 lletres que inclou a més de tot l’alfabet també les vocals accentuades i, és clar, la Ñ, té més de trenta anys i el van crear els encarregats de fer la versió castellana del Windows 95 que, segons un d’ells ha explicat més tard, van dedicar una hora completa a enllestir-lo.

Tornant al món dels jocs de paraules, una altra possibilitat a explorar seria la recerca dins de textos prèviament escrits per extreure’n el fragment més curt possible on apareguin totes les lletres de l’alfabet. Aquest "joc" s’anomena FINESTRA PANGRAMÀTICA i admet altres variants com la FINESTRA PANALFABÈTICA (recerca d’un tram de text on puguem trobar totes les lletres en ordre alfabètic) o el PANGRAMA LIPOGRAMÀTIC (també anomenat lipograma pangramàtic que apareix quan al fragment triat s’utilitzen totes les lletres de l'abecedari excepte una).

Una modalitat més lúdica dels pangrames fou presentada a la revista estatunidenca "Word Ways: The Journal of Recreational Linguistics". Al número d’agost de 1988 (Vol. 21 – Núm. 3) d’aquesta publicació de lingüística recreativa va aparèixer l’article THE PANGRAMMATIC HIGHWAY (L'autopista pangramàtica) signat per Udo Pernisz i al número de maig de 1990 (Vol. 23 – Núm. 2), Faith W. Eckler hi va publicar REVISITING THE PANGRAMMATIC HIGHWAY (Tornant a l'autopista pangramàtica). En aquests dos textos s’expliquen les regles bàsiques d’un joc lingüístic que consisteix a trobar totes les lletres de l’alfabet mentre es viatja en cotxe; llegint els senyals de trànsit, els cartells publicitaris i qualsevol altra inscripció visible des de la carretera (només són vàlids els signes fixos, les matrícules o rètols dels vehicles no compten). El joc admet diverses variants, com ara trobar les lletres en ordre alfabètic, usar només una lletra per inscripció o limitar-se als rètols oficials, per exemple. La distància necessària per completar l’alfabet rep el nom de «distància pangramàtica» i, evidentment, la millor d’aquestes «rutes pangramàtiques» és la més curta.

Una idea similar, la trobem a la proposta "Enrichissez vos itinéraires" de Georges Perec (1936-1982). En una sèrie d’articles publicats a la revista «Télérama» entre 1980 i 1981 (que l’any 1997 van ser recopilats al llibre PEREC/RINATIONS), aquest escriptor francès membre de l’OULIPO ens oferia una manera ‘diferent’ de visitar París combinant història, jocs de paraules i descobriments inusuals. I una de les seves propostes fou, precisament, fer un itinerari lexicogràfic passant pels carrers en ordre alfabètic de la A a la Z. Tot i que ell mateix admetia que: «Dans la pratique, ces itinéraires sont extrêmement difficiles à élaborer»...

Podeu provar de jugar-hi en el vostre pròxim viatge per carretera o quan aneu a passejar, però per acabar aquest text us proposo un altre entreteniment que es pot resoldre sense sortir de casa. Es tracta d’una variació d’un passatemps clàssic que ha passat pel sedàs dels pangrames per convertir-se en un ENCREUAT PANGRAMÀTIC. Com veureu, són uns mots encreuats de collita pròpia que no tenen definicions i que mostren les cinc vocals de l’alfabet (dues de cada). Per solucionar-los, haureu de completar la graella amb les vint-i-una consonants que falten (de fet, vint-i-dues perquè també he inclòs la Ç) sense deixar-vos-en cap i també sense repetir-ne cap. Aquí el teniu:

---

GLOSSARI:

• Pangrama

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

MOTS PENTAVOCÀLICS

En l’àmbit de la ludolingüística, el terme PENTAVOCALISME (o PANVOCALISME) fa referència a la presència simultània de totes les vocals en una paraula o frase, amb la restricció que aquestes no es repeteixin.

Val a dir que, en aquest cas, al parlar de «vocals» ens referim als cinc grafemes vocàlics de l’alfabet: [A – E – I – O – U] i no als fonemes vocàlics que en català són set (o vuit, si afegim la vocal neutra): [/a/ – /e/ – /ɛ/ – /i/ – /o/ – /ɔ/ – /u/ – /ə/]. En aquest sentit, doncs, malgrat que ambdues denominacions s’acostumen a utilitzar indistintament, potser el nom "panvocàlic" (totes les vocals) no resulta tan explícit com "pentavocàlic" (cinc vocals) que sembla indicar més clarament que els MOTS PENTAVOCÀLICS són aquells que contenen totes les cinc vocals una única vegada.

Fa temps, en vaig 'amagar' fins a vuit exemples en un dels enigmes del XAREL-10:

590.- Què tenen en comú unes agricultores caòtiques, uns ouaires bellugadissos i unes burocràcies insuportables. Sabeu que si ho encerteu a velocitat supersònica em fareu augmentar l'eufòria?

Més enllà de la recerca dels Mots Pentavocàlics pròpiament dits, el PANVOCALISME també ens ofereix altres possibilitats de joc. Com, per exemple:

• Formar frases o expressions amb diverses paraules que, entre totes, continguin totes les vocals: «El codi blau», «Licor de pruna», «Un dolç gat petit», «L’amic beu rom», «Pau és borni»...
• Escriure textos, més o menys llargs, on s’exigeix l’aparició ordenada de les vocals: «La pressió d’Urà és innòcua pel risc comú. Anem-hi, porucs?»
• Buscar noms pentavocàlics de gent coneguda. Com l’actor Béla Lugosi, les actrius Lucia Bosé, Ornella Muti o Julia Roberts, els escriptors Rubén Darío o Charles Bukowski, l’arquitecte Walter Gropius, el cineasta Louis Malle, el polític català J. Coscubiela, el president de Bielorússia Lukaixenko o l'ex-primera ministra pakistanesa Benazir Bhutto i, és clar, l’amic i company bloguer Xavier Pujol.

I això només són algunes de les opcions possibles. També podríem buscar Mots Pentavocàlics dins l'àmbit dels noms propis, dels topònims, de les marques, etc.
Si us ve de gust provar-ho, us ho deixo per a vosaltres. Jo ara m'estimo més convidar dues amigues mallorquines, l'Eulògia provinent de Port-au-Prince i l'Eufrosina nascuda a Fuengirola, a veure un partit de l'Eurolliga de bàsquet mentre compartim una ampolla de Cointreau que he comprat al mercat de la Boqueria. Abans, però, els recitaré el següent poema pentavocàlic (vers a vers):

VOCALISME NU

Jo t’escric un fals
clam en púdic tros
de fi full d’arròs.
Copsant l’univers,
sargint tot un vers,
ús les cinc vocals.

(Jaume Cabré – 2003)
[Font: VERBÀLIA (Màrius Serra)]

Com que es dona el cas que les cinc vocals poden ser ordenades de 120 maneres diferents (permutacions de cinc elements: P[5] = 5! = 120), això permet l’elaboració de col·leccions de mots pentavocàlics classificats segons la seva disposició vocàlica amb l’objectiu de trobar-ne exemplars de tantes categories com sigui possible.

Jo he fet la meva, de col·lecció, a partir de les llistes de mots del projecte «catalan-dict-tools» de Softcatalà. Aquest projecte té com a objectiu generar diccionaris i correctors informàtics en català i, al seu repositori de GitHub i en format de text pla, posa a la nostra disposició les llistes de paraules (sense definicions i separades segons la seva categoria gramatical) a partir de les quals es construeixen els altres diccionaris i que s’han obtingut de diverses fonts com el Gran Diccionari de la llengua catalana (GDLC), el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC), el Diccionari català-valencià-balear (DCVB), el Diccionari normatiu valencià (DNV-AVL) o el TERMCAT, entre d'altres.

He descarregat, doncs, aquestes llistes, les he unit en una de sola (agafant els noms i adjectius en masculí i femení, però no en plural i els verbs sense conjugar) i això m’ha permès comptar amb un total d'aproximadament 170.000 paraules on poder garbellar.
Aquest n’ha estat el resultat:

• He recollit un total de 958 Mots Pentavocàlics.
• D’aquests, el més llarg és l’adverbi CONSTRUCTIVAMENT [16 lletres] i els mots pentavocàlics més curts en el nostre idioma [6 lletres] són tres: OUAIRE (l’únic que apareix al DIEC2), OUERIA i EUNOIA.
• He trobat exemples per a 94 de les 120 disposicions vocàliques possibles (78%).
• Als diccionaris catalans no apareix cap paraula que presenti les vocals en ordre alfabètic convencional [AEIOU] i, en canvi, en podem trobar 9 que les contenen en ordre alfabètic invers [UOIEA] (Mucronífera, Plutonígena, Quodlibetal, Russo-xinesa, Sud-occidental, Sud-oriental, Sudorífera, Tumorígena i Ugrofinesa).
• Les disposicions vocàliques amb més exemplars trobats són: [EUOIA] (69 mots), [EOUIA] (53) i [EUAIO] (51). Aquestes són les tres primeres de les 30 categories (25%) que contenen més de deu paraules, les 51 següents (42,5%) en tenen entre dues i deu, a continuació n’hi ha 13 més (10,8%) amb una única paraula i acabem amb les 26 categories (21,7%) que no en tenen cap.

Us deixo a continuació el full de càlcul on he recopilat i classificat tots aquests 958 Mots Pentavocàlics, per si voleu fer-hi una ullada.

L'any 1994, Màrius Serra va demanar als lectors de la secció "Enigmística" del diari AVUI que l’ajudessin a trobar-ne com més millor. En aquell cas, s’acceptaven paraules i derivats que no apareixen als diccionaris (com els plurals, els verbs conjugats i, fins i tot, alguns neologismes inventats) i així van aconseguir fins a 113 de les 120 seqüències pentavocàliques possibles. Serra va dividir aquestes variants en cinc grups de 24, un per cadascuna de les inicials, i les va presentar en cinc articles farcits de mots pentavocàlics: A - La quinta del pandemònium (20/10/1994), E - La ventríloqua clandestina (17/11/1994), I - Sinagogues miraculoses (22/12/1994), O - Progenitura noucentista (26/01/1995) i U - Sublevació d'ucraïnesos (23/02/1995).

Els trobareu tots junts a continuació:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Pentavocalisme

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

HETEROGRAMA

Un HETEROGRAMA és una paraula (o grup de paraules) que es caracteritza per no tenir cap lletra repetida. Alguns exemples serien: «Profund», «Campió», «Glòria», «Prou de vi», «Sol i mar»...

Etimològicament, el mot «heterograma» prové del grec ("héteros" [diferent, un altre] + "grámma" [lletra, caràcter]), indicant que es tracta d’una «paraula composta de lletres diferents». No és del tot clar qui va crear o popularitzar aquest terme. El concepte d'«heterograma», en canvi, es descriu l’any 1965 al llibre «Language on Vacation: An Olio of Orthographical Oddities (Llengua de vacances: Miscel·lània de rareses ortogràfiques)» de l’escriptor germano-estatunidenc Dmitri Alfred Borgmann (1927–1985). En aquesta obra, l’autor, que fou conegut sobretot pel seu treball en lingüística recreativa, explica i presenta exemples de diversos jocs de paraules i quan arriba el torn dels mots que no tenen cap lletra repetida, els anomena «isogrames».

Actualment, però, aquest terme no es limita a definir, com feia Borgmann, els mots en els quals cada lletra apareix només una vegada. En la terminologia lingüística moderna, un ISOGRAMA (del grec, "isos" [igual] + "grámma" [lletra]) es fa servir per referir-se a aquella paraula o frase on cada lletra que apareix es repeteix el mateix nombre de vegades. Per tant, per ser precisos, hauríem de dir que un heterograma seria un isograma de grau 1, ja que cada lletra és única. Tanmateix, també hi ha altres isogrames que no són heterogrames perquè les seves lletres, mantenint sempre un nombre igual de repeticions, es repeteixen més d'una vegada. Així tindríem els isogrames de grau 2 («Mama», «Bilabial»...) o de grau 3 («Txa-txa-txa»), per exemple.

En ludolingüística, el repte principal és, evidentment, intentar trobar l’heterograma més llarg possible. Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), Màrius Serra ens en fa cinc cèntims:

El 9 de febrer del 1995 vaig publicar a la columna d’enigmística de l’Avui un article dedicat als heterogrames. Hi establia que el seu valor és directament proporcional a la seva longitud i ho exemplificava així: un cotxe (5) és un heterograma d’estar per casa, una revista (7) comença a poder anar pel món, un comptable (9) ja és prou presentable i unes harmòniques (11) són impecables des del punt de vista heterogramàtic. Posteriorment m’ha costat molt superar l’onzena de les harmòniques. Només he aconseguit igualar-les quan he localitzat una ventríloqua (11) entre republicans (11) i superar-les quan la ventríloqua m’ha fet adoptar un posat gesticulador (12). Després de la publicació de Verbàlia, Agustí Borrell augmentà el sostre heterogramàtic català amb dos nous mots: pneumogàstric (13) i hidrogensulfat (14)

En mans de la literatura potencial —que proposa un enfocament experimental de la creació literària, on les regles i restriccions serveixen com a eina per generar noves possibilitats narratives—, els heterogrames, en combinació amb els anagrames, s’han utilitzat com un mètode generador de poemes mitjançant combinacions i permutacions.
El primer exemple d’heterograma poètic és ULCÉRATIONS de Georges Perec (1936 – 1982). L’any 1974, Perec va agafar les onze lletres més productives de la llengua francesa [E, S, A, R, T, I, N, U, L, O, C] i les va recombinar fins a quatre-centes vegades per fer-les servir en la creació d’un poema, adaptant cadascun dels versos a alguna d’aquestes combinacions. Finalment, va presentar el resultat en dues formes: una convencional, amb versos i puntuació normal, i una altra experimental, disposant en línies fixes els grups d’onze lletres utilitzats. Amb aquest mètode volia mostrar com les limitacions formals poden generar noves possibilitats creatives en la poesia.

Acabo amb una curiosa aplicació dels heterogrames que ens porta a l’àmbit de la CRIPTOGRAFIA. La característica intrínseca d’aquests mots —que no tenen cap lletra repetida— els fa aptes per ser utilitzats com a clau d’un codi de xifratge per substitució i això s’ha fet servir, entre d’altres, en negocis on venedors i clients solen regatejar el preu final de la venda.
Ho explico amb un exemple: Imagineu un establiment de compravenda d’automòbils anomenat «Cotxes Dani» on el propietari dona un valor consecutiu i únic a cadascuna de les deu lletres d’aquest nom (C=1, O=2, T=3, X=4, E=5, S=6, D=7, A=8, N=9 i I=0). Això li permet escriure a l’etiqueta del preu de cada vehicle una combinació d’aquestes lletres que, malgrat ser ben visibles, no tindran cap significat per al client, però que serviran de referència als venedors per tenir present el valor nominal o el preu mínim de venda al que poden arribar (ÈXIT = 5403, CODI = 1270, NOIA = 9208...).

[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]

---

GLOSSARI:

• Heterograma
• Isograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

ALFABETS REDUÏTS

La tècnica del LIPOGRAMA, que es basa en l’omissió deliberada de les paraules que contenen unes determinades lletres a l’hora d’escriure un text, permet la creació de diversos artificis lingüístics que ens repten a jugar amb les possibilitats de l’abecedari.

Així, un lipograma canònic (on s’admeten totes les lletres excepte una) ens obliga a treballar amb un alfabet -1 que ens deixa "només" 25 lletres al nostre abast. En aquest cas, la tasca no semblaria massa difícil —tot i que això depèn de la lletra que vulguem eliminar—, però sempre ens la podem complicar imposant-nos noves traves lingüístiques que ens facin obviar encara més lletres per anar més enllà d’aquest alfabet -1. En teoria, totes les opcions són possibles: Alfabet -2, -3, -4... fins a arribar a un hipotètic i gens productiu monolletrisme -25 que només ens permetria usar una sola lletra de les 26 que componen el nostre abecedari. A la pràctica, però, només algunes d’aquestes possibilitats han fet forat dins la tradició ludolingüística. Les més destacades les cito a continuació:

MONOVOCALISME [ALFABET -4]

Variant del lipograma que ens permet utilitzar únicament paraules que compleixin la restricció lingüística que resulta d’haver d’obviar quatre de les cinc vocals.

Aquest joc lingüístic d’escriure textos on apareix només una vocal ha tingut, fins i tot, certa tradició literària i és, segurament, l’opció més coneguda dins els alfabets reduïts. Per aquest motiu, li vaig dedicar en exclusiva l’anterior entrada de Glossari on en vam parlar a bastament i on podreu trobar-ne diversos exemples. Us en deixo l’ENLLAÇ.

MONOCONSONANTISME [ALFABET -20]

Artifici complementari al monovocalisme —però molt menys practicat— que consisteix a escriure amb un alfabet de només sis elements: les cinc vocals i la consonant triada. Un exemple seria la frase: «N’Anna, una nena nana, anà en nau a un nou neó i n’uní una nina».

La limitació imposada per l’eliminació de 20 de les 26 lletres de l’abecedari ens deixa un marge de maniobra molt escàs que explica la poca tradició ludolingüística d’aquest joc de paraules. Tot i això, n’he trobat un exemple dins l’àmbit dels passatemps. Per commemorar els seus mots encreuats núm. 4000 a "La Vanguardia", l’enigmista Màrius Serra «es va aferrar a la R per fer una ‘vibrrrant grraella’ monoconsonàntica» —de fet, també hi apareix una altra consonant en un parell d’ocasions, però sí que és cert que la R és l’única que sona en tot l’encreuat—. Us el deixo a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-lo:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

CRONOGRAMES PURS [ALFABET -17]

Com ja vam explicar en un altre post de Glossari, un CRONOGRAMA és un artifici literari pel qual les lletres numerals que conté un enunciat, reunides, expressen una data determinada. En el nostre àmbit cultural, el més habitual és utilitzar la numeració romana que fa servir algunes lletres majúscules com a símbols per representar certs valors: I(J) = 1, V(U) = 5, X = 10, L = 50, C = 100, D = 500 i M = 1000.

Però també podem obviar el seu valor numèric i intentar escriure textos amb aquestes nou lletres. No és una tasca fàcil, sobretot tenint en compte que només comptem amb set consonants (C, D, J, L, M, V, X) i dues vocals (I, U) que, a més, són de les menys usades en el nostre idioma. La prova és que les paraules que únicament continguin les lletres numerals romanes són ben escasses al diccionari i això ho converteix en un repte molt complicat.

Un exemple possible seria la frase: «"VULL VI!, VULL XIM-XIM!!" DIU LLUC, XIC CÍVIC. ULL VIU!, IDÍL·LIC VICI CIVIL.»

[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]

ESCRIPTURA ESPECULAR [ALFABET -15 / ALFABET -17]

En aquest cas, només podem fer servir les lletres que es mantindrien sense variacions si apliquéssim un mirall al seu eix de simetria central.

Aquestes lletres simètriques —en majúscules i sense signes de puntuació com els accents o els apòstrofs— s’agrupen en dues categories diferents, segons s’hagin d’escriure verticalment o horitzontalment:

- Especulars Verticals [Alfabet -15]: A, H, I, M, O, T, U, V, W, X, Y
- Especulars Horitzontals [Alfabet -17]: B, C, D, E, H, I, K, O, X

MICROGRAMES (La constricció del presoner) [ALFABET -13]

La «Constricció del presoner» és una de les traves lingüístiques inventades pels membres de l’OuLiPo. En aquest cas, hem de suposar que som un presoner dins la nostra cel·la i que disposem de molt poc paper. Per tant, es tracta d’utilitzar el mínim espai possible per escriure evitant totes les lletres que superen la "línia d’escriptura", tant per dalt [b, d, f, h, k, l, t] com per sota [g, j, p, q, y], incloent-hi a més totes les majúscules, les vocals accentuades, els apòstrofs i també la i (pel punt). Això ens deixa un alfabet de només 13 lletres [a, c, e, m, n, o, r, s, u, v, w, x, z] al nostre abast.

El nom en català, Micrograma, fou proposat per l’escriptor rossellonenc Joan-Lluís Lluís i és del seu llibre XOCOLATA DESFETA: EXERCICIS D'ESPILL (La Magrana - 2010) d’on trec l’exemple següent:

MICROGRAMA: anar a mamar cacau en un carrer vacu. esverar-se en veure una no-rossa... maca mes orca: ronca renecs... cerca raons... arma un enrenou... avara un ver raor vers es meu cos e me massacra... mon cor es cansa en sec.
sanes mes xacres un usurer vora meu assevera: creu-me... sa mossa era sense sarcasmes...

[Imatge generada amb IA (ChatGPT)]

ELS EPITALAMIS [ALFABET -X]

Un epitalami és un poema nupcial escrit en honor dels nuvis. Agafant aquest terme d’una manera més àmplia, en aquest cas es tracta d’escriure un text dedicat a una persona utilitzant només les lletres del seu nom. Els ‘oulipians’ francesos batejaren aquests escrits fets amb alfabets personalitzats com "Beaux Présents" (Bells Regals).

També en trobem un exemple al llibre XOCOLATA DESFETA: EXERCICIS D'ESPILL (La Magrana - 2010) de Joan-Lluís Lluís:

NOBLE TRAVA PER A FRANCESC PUJOLS: En un carrer no pas nou, proper a Cucurulla, cerco cacau al forn, per llepar-ne culleres. Però no puc passejar, car una folla pallassa -pulcra, opaca, e un penjoll al nas- para els passos, un parapluja a prop. Jaupa còlera en parla cassanenca e, sorpresa!, pren una espasa roja... Ja no puc arrencar-la un cop la sé enclosa en l'aspra carn.
L'encèfal ja no pla, sec, sencer, en un cau on sóc presoner; e la culpa, crec, la creà el Papa. Escorcolla, el renec a flor de parla: "Era solacera, la fosca e fellona esposa, en colpejar?"

ALTRES VARIANTS

Hi ha força més opcions a l’hora d’inventar-nos aquesta mena de lipogrames "fets a mida".

Podríem, per exemple, portar la contrària a la «Constricció del presoner» i utilitzar únicament les consonants tipogràficament ascendents (b, d, f, h, k, l, t) amb les vocals accentuades o no [Alfabet -14] o només les consonants tipogràficament descendents (g, j, p, q, y) amb les vocals sense accentuar [Alfabet -16].

O buscar paraules "musicals" que s’escriguin amb les síl·labes de la notació llatina (DO, RE, MI, FA, SOL, LA, SI) o les lletres de la notació anglosaxona [A (la), B (si), C (do), D (re), E (mi), F (fa), G (sol)] o les síl·labes i les lletres de la notació musical alemanya [A (la), As (la bemoll), B (si bemoll), C (do), Cis (do sostingut), D (re), E (mi), Es (mi bemoll), F (fa), Fis (fa sostingut), G (sol), H (si)].

O podríem decidir escriure només amb la primera meitat de l’abecedari (de la A a la M) o amb la segona (de la N a la Z) [Alfabet -13].

O fixar-nos en la distribució del teclat QWERTY de les màquines d’escriure o els ordinadors i dividir les lletres en dues meitats prenent la mecanografia com a sistema. Així tindríem l’escriptura levòquira escollint només les lletres que s’han de teclejar amb la mà esquerra (q, w, e, r, t, a, s, d, f, g, z, x, c, v, b) [Alfabet -11] o l’escriptura dextròquira en el cas de fer servir les que corresponen a la mà dreta (p, o, i, u, y, l, k, j, h, m, n) [Alfabet -15]. També, posats a fer, podem dividir el teclat d’altres maneres i, per exemple, provar d’escriure només amb les lletres de la línia superior o central (la inferior no té cap vocal).

O triar qualsevol altra trava lingüística que ens imaginem... i jugar-hi una estona.

---

GLOSSARI:

• Alfabets Reduïts
• Epitalamis
• Microgrames
• Monoconsonantisme
• Mots Especulars

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

MONOVOCALISME

El MONOVOCALISME (o UNIVOCALISME) és un tipus de joc lingüístic que consisteix en la creació de textos on només pot aparèixer una única vocal. Es tracta, per tant, d’una variant del LIPOGRAMA en la qual únicament es poden utilitzar paraules que compleixin la restricció lingüística que resulta d’haver d’obviar quatre de les cinc vocals i, com en el cas de qualsevol altre lipograma, el seu interès i la seva dificultat depenen de la llargada del text final i de quina és la lletra escollida per crear-lo. Veieu-ne unes frases d’exemple:

A – A l’alba, na Marta acampà amb l’amant al camp. Ara fa marrada avall, badant davant cada sargantana amagada al bancal. A la tarda, cavalcarà amb la tartana cap a la mar blava caçant crancs a grapats a la marjal amarga.

E – El vell Ernest perd el temps refent, dels efectes del vent ressec, els rectes rengles plens de nesprers, pereres, préssecs vermells... Res de res, els terrenys erms semblen deserts mentre les dents de les llebres perverses es mengen les verdes herbes tendres.

I – L’Iris, visir filipí distingidíssim, dirigí vint-i-cinc míssils crítics fingint típic litigi il·lícit i nítids vicis incívics. Indicis ficticis, trist principi místic.

O – L’Ot, molt dropo, no fot brot. Dorm com tronc mort, fot forts roncs sords o dolços sopors monòtons

U – L’Hug, un brut mut, surt junt un curt mur curull d’un fum pur. Un ruc tus, un cuc put... Ull, Hug! Vudú fumut!!

El MONOVOCALISME s’emmarca dins dels jocs verbals i de la literatura experimental de grups com OuLiPo («Ouvroir de Littérature Potentielle»). Aquest «Taller de Literatura Potencial» fou un moviment fundat a França el 1960 que explorava diverses restriccions literàries imposades com a eina d’escriptura creativa fent que aquestes limitacions, que ells van anomenar "contraintes" (constriccions, traves), fossin les que definissin les regles a seguir a l’hora de compondre el text en qüestió.
Un dels autors ‘oulipians’ més reconegut fou Georges Perec (1936 – 1982) que va escriure la novel·la lipogramàtica «La Disparation» sense utilitzar cap vegada la lletra E en les gairebé 300 pàgines del llibre i que, tres anys després, va girar la truita escrivint «Les revenentes», una obra d’un centenar de pàgines on l’única vocal utilitzada és, justament, la E. Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), Màrius Serra ens en fa cinc cèntims d’aquest brillant exercici d’estil monovocàlic:

... Per poder complir les draconianes regles del joc Perec es veu obligat a transigir en algunes incorreccions, començant pel títol, que hauria de ser «revenantes». En una "règle" inicial de tres punts exposa que el dígraf "qu" esdevé "q" (segons una decisió presa per l’Oulipo en la sessió del 7 de març de 1972), que s’admet la "y" (New Jersey, Cheyenne…) i que algunes distorsions indeterminades són més o menys admeses en el decurs de les més de 100 pàgines que ocupa el text.
El primer paràgraf de «Les revenentes» fa així:

Telles des chèvres en détresse, sept Mercédès-Benz vertes, les fenêtres crêpées de reps grège, descendent lentement West End Street et prennent sénestrement Temple Street vers les vertes venelles semées de hêtres et de frêns près desqelles se dresse, svelte et empesé en même temps, l’Evêché d’Exeter. Près de l’entrée des thermes, des gens s’empressent. Qels secrets recèlent ces fenêtres scellées?
— Q’est-ce qe c’est?

En català, trobem un exemple de text literari univocàlic al llibre XOCOLATA DESFETA (La Magrana - 2010) de Joan-Lluís Lluís que escriu una de les 123 variacions del mateix relat utilitzant només paraules amb A:

MONOVOCALISME: Anava a Barna, a calar amarga saba calda a can Patratxal. Las, al basar amb paracalamarsa fats malvats s’han palplantat. La bàrbara, maca, malcarada, s’atansava: anava a carnaval amb llarga mata dansant, amb arracada a l’ala nasal… Arravatada, va llançar: «Ah! Cassà… Cassà…». M’assaltà amb la navalla nacrada abans amagada; l’alçà, la clavà a ma panxa. Tard, aclaparat, sagnava al matalàs; arran, l’avatar armat (anava amb llança, amb alabarda, tapat amb casc) clamà: «Xalava, la xavala, a l’atacar?».

Un altre exemple podria ser la cançó «A» de VERGE SANTA, un projecte del músic Santi Carcasona. Aquest tema, que va aparèixer l’any 2021 per Sant Jordi, no és únicament una proposta musical sinó que també esdevé un joc de paraules perquè a la lletra només s’utilitza la vocal "a".

A

Sagal gras. Panxa gran. Fatxa. Cap rapat.
Barba a la cara. Mala raça.
Parla català bastant «mal». Gasta mala bava.
Bat a la mà. Acaba la calada. Va cap a Barna. Va al banc.
Va a atracar la banca a can Fanga.

Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

Al banc, la Marta. Catalana. Alta.
Calba amb caspa. Arracada al nas.
Calça sabata blanca. Parla xava.
La Marta mana a la banca. «Talla’l» bacallà.
Passa la balda cada tarda al tancar.

Canta: Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

Fatxa amb cap rapat assalta la banca.
Salta la barana. Davant la Marta, palplantat.
La Marta, santa, calla atabalada.
“Ara m’atacarà!”, “Ara m’atracarà!”.
– Ah!

Fatxa amb cap rapat farà l’atac armat.
Branda la catana al braç. Brama. Clama:
“Saca la caja”, “agafa la pasta”, “«passa’m-la» a la mà!”
Pal a la banca. Salta l’alarma.
– Ah!

La Marta «alça’l» cap.
Para al sagal gras.
Arrabassa la catana amb la mà.
Ara, sagal gras brama a la Marta:
“Mamarratxa!”, “«Madafaca!»”

Canta: Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

La Marta agafa la catana. Gran navalla.
La clava a la papada al cap rapat.
La clava a la cama al cap rapat.
Fatxa amb la catana clavada a la cama.
– Ah!

Sagna. Palma. Taca la sabata blanca a la Marta.
Gran fracàs d'«atrac».
Atac tacat amb sang. «Atrac» mal acabat.
L’«atrac» carda cagar.
– Ah!

Aaaah, Lalalaralala, Aaaah

En un àmbit més ludolingüístic, a part d’intentar escriure textos més o menys extensos amb una sola vocal que resultin prou coherents, també se’ns presenta el repte de trobar mots monovocàlics tan llargs com sigui possible: Abracadabrant (13 lletres), Resplendentment (15), Simplicíssims (13), Trontollosos (12) o Cucurulls (9), per exemple. El filòleg, traductor i escriptor català Pau Vidal ens ho explica en un dels seus articles:

La família de "dividir" [...] té un honor molt especial: el rècord absolut de mot monovocàlic. És a dir, la paraula més llarga en què totes les síl·labes contenen la mateixa vocal. És un joc ludolingüístic: "urubús" és monovocàlic en U i té sis lletres, "corcorco" en O i en té vuit, "entretens" en E i nou lletres i "salamandra" en A i deu lletres. La cosa es pot millorar força, perquè els monovocàlics en E i en A, gràcies als prefixos, són força elàstics: "desencertes" (11), "assaplanaran" (12)… Però ningú pot competir amb les 16 d’"indivisibilíssim", que té el mèrit afegit de ser-ho amb una vocal menys productiva.

I també en podem trobar més d’una mostra en el camp dels passatemps. A la dècada dels 1980, Avel·lí Artís i Gener (Tísner) va establir una tradició enigmística basada en el monovocalisme a l’hora de confegir els mots encreuats de "La Vanguardia" quan va decidir commemorar els números rodons de la seva secció amb solucions monovocàliques. Així, per exemple, l’encreuat número 1000 només contenia mots escrits amb A [GRAELLA / SOLUCIÓ] i el número 1500 només amb I [GRAELLA / SOLUCIÓ]. Altres insignes enigmistes catalans van voler mantenir aquesta tradició i, d’igual forma, Miquel Sesé a l’"Avui" va publicar els seus mots encreuats número 100 amb solucions únicament amb A [GRAELLA / SOLUCIÓ] i el número 1000 només amb I [GRAELLA / SOLUCIÓ]. També ho feu Màrius Serra a "La Vanguardia" que, entre altres encreuats monovocàlics, va celebrar la publicació del seu problema número 2000 no només limitant-se a les solucions sinó que fins i tot les definicions contenien una única vocal, la E. Us el deixo a continuació (aquest sense la solució) per si us ve de gust resoldre’l:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Monovocalisme
• Univocalisme

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: