Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia en blanc i negre de SA LLUNA que mostra una dona entomant la pluja sota un paraigua en una andana de tren.
Donaria per fer-ne una bona novel·la negra, però a mi només m'ha sortit això:

QUI NO EN VE DE RAÇA, O EN FA POC O EN FA MASSA

Malgrat que els núvols vermellosos del capvespre ja ho havien avisat, es veu que la majoria dels passatgers del tren no havien tingut en compte allò de «cel rogent, pluja o vent» i ara els tocava abandonar l’estació més de pressa que corrents sorpresos per aquell xàfec inclement. Una dona, però, n’és l’excepció. Palplantada sota el paraigua al mig de l’andana, els observa com s’afanyen a tornar a casa mentre pensa que ella no té on anar. Qualsevol lloc que pogués anomenar ‘casa’ ha quedat oblidat ben enrere, massa lluny i acaba de descobrir que tampoc aquella ciutat li podrà oferir el recer que busca. Abans de pujar al tren no ho veia així. Estava convençuda que la seva fugida finalitzaria quan arribés a la gran ciutat, però just quan el tren entrava a l’estació tot s’havia capgirat. Aquell individu que li havia dit que «per aquell viatge, no calien tantes alforges», li havia fet veure que mai podria fugir prou lluny i que «per tot arreu toquen campanes».

Però també té clar que quedar-se allí parada no treu cap a res i, com si sabés que «la peresa porta tristesa», s’obliga a avançar perquè és ben conscient que no moure’s li pot fer «perdre bous i esquelles». Surt, doncs, de l’estació i s’endinsa per aquells carrers desconeguts. Tria els menys transitats, sap per experiència pròpia que interactuar amb massa gent sempre augmenta les possibilitats que les coses vagin malament. Sortosament, no li ha calgut allunyar-se gaire per quedar completament sola, amb l’únic acompanyament de la pluja que cau amb força sobre el seu paraigua. Encara que diuen que «hi ha mals que no volen soroll», a ella ja li va bé aquell brogit de l’aigua que li impedeix sentir res més perquè això li proporciona un aparent aïllament que l’alleuja i la tranquil·litza. Un cop més s’acompleix allò que «val més anar sol que mal acompanyat» i això li refà l’ànim. Torna a canviar d’opinió, ara pensa que potser aquell individu del tren era, com ella, un foraster vingut d’un poble més petit, més antic, més rural... i de nou es convenç que a ciutat la gent està feta d’una altra pasta i que aquí la deixaran en pau. No l’importa allò de «gran ciutat, gran soledat», ben al contrari, això l’anima i fa que s’esvaeixi aquella desesperació que l’angoixava. Ara se sent pletòrica i no pot evitar riure aixecant el cap al cel.

La freda aigua que, de sobte, li amara la cara, li fa entendre que la felicitat no la immunitza contra una possible pulmonia i decideix deixar de vagar com una ànima en pena per aquells carrers foscos i molls. Ara està convençuda que torna a tenir una possibilitat per sortir-se’n i aquell vell bar de finestres entelades i rètol desgastat que, com un far acollidor, sembla oferir-li refugi pot ser un lloc perfecte per resguardar-se de l’aiguat i començar a fer plans pel seu nou futur amb el desig que «després de la tempesta, arribi la calma». Hi entra esperançada i quan observa que a l’establiment, a part d’un cambrer que l’observa amatent des de darrere la barra, no hi ha ningú més, s’ho pren com el millor dels senyals. Ho considera la prova definitiva que ho ha encertat i que aquella ciutat serà el destí final de la seva fugida on trobarà el que fa massa temps que no troba enlloc.

S’atansa, doncs, somrient al cambrer. Però així que ell obre la boca, totes les seves il·lusions se’n van definitivament en orris. L’home, tornant-li el somriure, li explica que ja no esperava cap més client perquè ja se sap que «carrers humits, calaixos eixuts» i a ella li cau el món a sobre. Ni allí a la gran ciutat la gent pot deixar d'utilitzar els maleïts refranys? Quina gràcia troben a aquelles rimes sense sentit que es vanten de ser ‘saviesa popular’? Com poden ser sàvies unes dites que tant afirmen una cosa com la contrària? De veritat que n’està farta, havia arribat fins aquí decidida a passar full, però no hi ha manera. És inútil intentar escapar de l’inevitable i, mentre enfonsa al coll del cambrer el ganivet que sempre porta a la bossa encara tacat per la sang de l'interfecte del tren, decideix que ja ha acabat de fugir. No tornarà a dubtar mai més de la seva sagrada missió i continuarà sent una implacable assassina en sèrie paremiològica sense defallir fins a haver eliminat tots i cadascun dels amants dels refranys perquè ja se sap que «mort el gos, morta la ràbia».

Test d'intel·ligència - 015 [M05]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els llibres d'en Jan McPetit - 2024 [I]

Com ja ve sent tradicional, les ressenyes al XAREL-10 tornen per l’estiu i enguany no podria ser menys. Així que cada segon dimecres de juliol, agost i setembre us comentaré algun dels llibres que he llegit il·lustrant-ho amb una "fotografia" ad hoc d’en Jan McPetit. ;-)

El 20 de juliol de 1969, els astronautes de la missió Apollo 11 de la NASA van trepitjar la Lluna per primera vegada i això vol dir que aquest 2024 es commemora el 55è aniversari d’aquella efemèride. M’ha semblat una excusa ‘immillorable’ per a dedicar les meves ressenyes estiuenques a una selecció de llibres clàssics on s’anticipaven els viatges lunars. Comencem amb el més antic...

DE LA TERRA A LA LLUNA / AL VOLTANT DE LA LLUNA
[De la Terre à la Lune / Autour de la Lune]
(Jules Verne – 1865 / 1869)

Aquesta serà una ressenya doble perquè Jules Verne dedicà dos volums dels seus «Viatges Extraordinaris» a explicar com seria una hipotètica missió lunar a les acaballes del segle XIX.

El primer llibre (DE LA TERRA A LA LLUNA – 1865) narra com, un cop finalitzada la Guerra Civil dels Estats Units, els membres del «Gun-Club» de Baltimore s’han quedat sense ‘feina’ perquè els militars ja no necessiten més artilleria i, per tant, decideixen embrancar-se en un projecte civil: dissenyar i fabricar un canó gegantí que els permeti enviar un gran projectil a la Lluna. Aquesta primera part s’acaba un cop efectuat el llançament de la nau espacial (que primer havia de ser una bala de canó i acaba esdevenint una càpsula tripulada) i l’autor ho fa amb un final penjat, allò que en anglès en diuen ‘cliffhanger’, sobre el destí real dels tres astronautes i els dos gossos que els acompanyen. Serà en el segon volum (AL VOLTANT DE LA LLUNA – 1869) quan sabrem si se n’han sortit o no (que serà que sí, evidentment) i descobrirem les peripècies del viatge.

Està clar que és una obra de ciència-ficció, però Jules Verne intenta fer-la completament creïble amb tot de dades i descripcions tècniques. Així, nombroses pàgines de la primera part estan dedicades a explicar en detall com han de ser el canó, el projectil i el llançament i des d’on s’ha d’efectuar aquest perquè la missió tingui èxit (per cert, el lloc escollit per l’autor francès és a la península de Florida, el mateix estat nord-americà on es troba el cap Canaveral des d’on es van enlairar els coets del Programa Apollo). I aquest afany erudit continua en el segon llibre on dedica, per exemple, tot un capítol a desenvolupar la fórmula matemàtica que permet calcular la velocitat de sortida del projectil i, més endavant, també s’esplaia amb minucioses descripcions sobre l’aspecte de la superfície lunar (arribant a citar la longitud i la latitud on està situat cada cràter, vall o muntanya). No dic que aquesta part més teòrica no tingui el seu interès (si més no per comparar els coneixements de fa cent anys amb els actuals), però alhora provoca que la lectura es torni feixuga quan et trobes amb tants nombres i dades. Cal dir que, potser conscient d’això, l’autor ho amaneix (sobretot al primer llibre) amb algunes gotes d’humor sarcàstic que de tant en tant alleugereixen el text i fan que aquest passi millor.

El problema, però, és que aquest intent de fer-ho tot ‘científicament creïble’ no acaba de rutllar perquè el text té algunes errades bàsiques, ja de concepte, que vistes amb els coneixements d’ara criden molt l’atenció i fan que t’adonis que, malgrat tots els càlculs, l’aventura tal com ens l’estan explicant no és gens viable. Com que estem llegint ciència-ficció, que la ‘ciència’ grinyoli no ha de ser un impediment per gaudir de la narració sempre que la ‘ficció’ t’atrapi perquè és prou emocionant, però això no succeeix en aquest cas perquè l’aventura sempre queda en un segon terme superada pel devessall d’informació (fins i tot els diàlegs dels protagonistes serveixen per introduir més dades sobre els coneixements que es tenien a l’època). I això és així gairebé tota l’estona, només en comptades excepcions com el rescat final a l’oceà (perquè, en una altra ‘premonició’, la càpsula també cau al Pacífic com un segle després faria l’Apollo 11) la lectura va aconseguir atrapar-me prou. Potser quan van sortir les novel·les es considerava més necessari donar tanta informació científica, però, com a lector actual, jo hauria preferit que l’obra no s’hagués centrat tant en unes explicacions que arriben a fer-se carregoses. Crec que així hauria gaudit molt més i alhora hauria acceptat sense problemes coses com que els astronautes sobrevisquin fàcilment a l’enorme acceleració que provocaria un tret de canó d’aquestes característiques, que trobin una segona lluna orbitant la Terra o que puguin obrir una escotilla en el buit «només un moment perquè no marxi gaire aire», entre d’altres.

La conclusió és, doncs, que la lectura no m’ha fet prou el pes i que no situaria cap d’aquestes dues novel·les entre les millors de l’autor (vaig gaudir moltíssim més amb «La volta al món en 80 dies», per exemple). Però dit això, també vull deixar clar que reconec el mèrit d’haver arribat a imaginar i explicar ‘científicament’ un possible viatge lunar cent anys abans que s’efectués de veritat i, només per això, m’ha agradat haver-les pogut llegir.

Test d'intel·ligència - 014 [L05]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Relats Conjunts (juny - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la pintura «L’escola d’Atenes» (Raffaello Sanzio – 1511).

L’ESCOLA D’ATENES

«L’escola d’Atenes» és una pintura mural renaixentista que representa la filosofia clàssica grega. Els dos personatges centrals són Plató i Aristòtil envoltats per altres pensadors dels segles VI aC fins al IV aC. La majoria d’aquests personatges són coneguts, però n’hi ha alguns que encara no han estat identificats i que se suposa que eren estudiants anònims. Gràcies a una investigació exhaustiva, hem pogut descobrir la identitat d’un d’ells. Avui us parlaré d’aquell noi que, al fons del quadre, pren apunts frenèticament recolzat sobre una única cama.

Es deia Pèricles de Rodes i va ser un dels alumnes més aplicats d’aquesta prestigiosa escola d’Atenes on va ingressar de molt jove. No sabem gairebé res de la seva vida anterior, però estudis recents semblen confirmar que realment no es deia Pèricles sinó Pep i que tampoc provenia de l’illa de Rodes sinó que havia nascut a Reus. En aquella època (faltaven gairebé dos segles per a la fundació de Tàrraco i no existia la província Tarraconensis que posteriorment li restaria protagonisme), la capital del Baix Camp era una important metròpoli que al costat d’altres destacades ciutats europees com París i Londres formava el que aleshores es coneixia com el «triangle virtuós de les arts i les ciències» que impulsava el coneixement per tot el continent. Influenciat per un ambient cultural com aquell, no és d’estranyar que en Pep decidís embarcar-se cap a Grècia tan bon punt es va assabentar de l’existència d’una escola filosòfica que feia furor a l’altra punta del Mediterrani. Només arribar a destí, s’hi va dirigir de seguida disposat a aprendre sense perdre ni un minut i, casualitats de la vida, qui primer es va trobar fou en Plató que baixava l’escalinata de l’entrada. La fama del gran filòsof havia traspassat fronteres i en Pep va quedar glaçat de l’emoció al mig del pas. En Plató, que anava despistat rumiant el mite de la caverna, gairebé s’hi entrebanca i el va apartar d’una empenta mentre li deia irat: «Què fots aquí plantat com un estúpid estaquirot?».

Fer enfadar a qui ha de ser el teu principal mestre no és la millor manera de començar un aprenentatge, però el pitjor problema no era aquest. El nostre protagonista es va adonar en aquell moment d’una cosa que no havia tingut en compte fins aleshores i és que no havia entès res del que havia dit Plató perquè, evidentment, aquest li havia parlat en grec antic i en Pep no en sabia ni un borrall. Un petit incís per aclarir que en aquella època el grec no era antic sinó que era modern, però no el modern d’ara sinó el modern d’aleshores que ara en diem antic. Bé, ja m’enteneu... suposo. En fi, tornem al problema que ens ocupa per dir que amb aquesta complicació de l’idioma s’hi trobaven tots els estudiants vinguts de fora i que, per tant, a en Pep no li quedava altra abans d’entrar a l’escola filosòfica d’Atenes que matricular-se a l’acadèmia atenenca d’idiomes. Era un pas necessari i tots els alumnes estrangers s’hi avenien de grat, la majoria, o per força, com per exemple en Paco. En Paco era un noi espanyol que, queixós per aquesta obligació d’aprendre el grec, insistia a exigir que tothom parlés en castellà perquè aquest era l’idioma «en que nos entendemos todos» i «que mania teneis de hablar catalán solo para joder». En Pep, sempre de tarannà dialogant, va intentar fer-li veure que en aquella època, abans de la llatinització de la península Ibèrica, el català i l’espanyol no existien i el va intentar consolar explicant-li que segur que en un futur ja tindria altres oportunitats més adients per carregar-se les llengües minoritàries, però no hi va haver manera de convèncer-lo. Es veu que en Paco tenia un tarannà diferent...

Per la seva banda, en Pep va superar ben aviat l’entrebanc de l’idioma. Va aprofitar com cal els ensenyaments de l’acadèmia i al cap de poc temps ja va poder assistir sense problemes a totes les classes de l’escola de filosofia. Era un bon estudiant, però ho volia abastar tot i anava tan atabalat d’una aula a una altra que, sovint, feia tard i arribava a misses dites malgrat intentar portar sempre la clepsidra a l’hora. A empentes i rodolons, va aconseguir avançar en els estudis i va arribar el moment de presentar el treball de fi de curs. El seu tutor li va proposar que desenvolupés la coneguda teoria filosòfica que afirma que és més important ser capaç de formular una bona pregunta que no saber encertar una resposta correcta. En Pep havia de trobar una pregunta senzilla amb una resposta aparentment assequible, però alhora que fos impossible d’encertar. No era una feina fàcil i no tenia massa temps per fer-la, però ja estava acostumat a treballar a contrarellotge i se’n va sortir. O s’ho pensava, almenys. Davant els examinadors encapçalats per l’insigne Plató va dir: «He trobat la pregunta infinita, una pregunta que per molt que es repeteixi mai pot deixar-te satisfet durant molt de temps i l’hauràs de tornar a plantejar, per força, moltíssimes vegades durant la resta de la teva vida perquè una resposta que t’ha semblat correcta ara, ja no ho serà una estona després. Aquesta pregunta és: ‘Quina hora és?’». Els examinadors se’l van mirar estupefactes i en Plató, que es veu que encara li guardava rancor per aquella antiga topada, el va suspendre obligant-lo a repetir curs mentre li deia tres paraules que en Pep tampoc va entendre: «Estàs tonto, nen». Potser era un vell dialecte xinès? En Pep també hauria de tornar a l’acadèmia d’idiomes el curs següent...

En fi, ja ho heu vist. En Pèricles de Rodes (o en Pep de Reus, com preferiu) podria haver estat un filòsof eminent a l’altura de Plató, Aristòtil o Sòcrates i si avui en dia no és tan famós com aquests personatges és simplement perquè la història és molt injusta... i perquè en Plató li tenia mania.

Els llibres d'en Jan McPetit [#JUNYNÒRDIC - 2024]

Per tercer any consecutiu, m’he volgut apuntar al #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters llegint (tal com vaig fer el 2022 i el 2023) un parell de llibres ambientats en el fred. Enguany he triat una novel·la d’un autor noruec i una altra d’una escriptora catalana que coincideixen a portar la paraula NEU al títol. Aquí les teniu:

SANG A LA NEU [Blod på snø] (Jo Nesbø – 2014)

L’Olav es descriu a ell mateix amb aquestes paraules: «Soc incapaç de conduir a poc a poc, soc tou com la mantega, m’enamoro amb massa facilitat, perdo el cap quan m’emprenyo i soc ruc per a les matemàtiques. He llegit una mica, però sé ben poca cosa i, en tot cas, res d’utilitat». Aquestes característiques, quan treballes per a un dels majors traficants de drogues d’Oslo, et descarten per a moltes feines i, per tant, l’Olav ha acabat fent de ‘despatxador’. En això sí que és bo i li va prou bé treballant de sicari, però quan el seu cap li mana que assassini a la seva muller que li està fent el salt, la cosa es complica perquè l’Olav, enamoradís de mena, és incapaç de fer mal a una dona. Així que decideix solucionar el problema d’una altra manera...

Aquesta és una novel·la molt curta de l’autor de la saga Harry Hole que ens explica en primera persona uns pocs dies de la vida d’un assassí a sou en una ciutat, la capital de Noruega, glaçada poc abans de Nadal. És un relat cru ple de sang i fetge, però on també trobem la part més íntima i personal del protagonista i és que en Jo Nesbø aconsegueix que gairebé empatitzem amb aquest sicari al qual se li complica molt la vida per voler fer les coses ‘ben fetes’ (segons el seu criteri). El llibre es llegeix en un no res, tot passa molt de pressa i la trama, que no es pot embrancar gaire en un llibre de menys de 200 pàgines, t’enganxa des del principi amb més d’un gir de guió i un final que primer sembla una cosa, però que n’acaba sent una altra totalment diferent.

N’he gaudit la lectura, és una obra sense la complexitat dels llibres de la saga Harry Hole (que he llegit completa i que m’agrada força), però on també trobem la mestria explicant aquesta classe d’històries d’un autor que per alguna cosa és un gran referent en la literatura negra nòrdica. Per cert, aquesta novel·la és la primera d’una sèrie de dues, així que em tocarà llegir-ne la segona un dia d’aquests.

---

QUAN LA NEU ES FON (Laia Vilaseca – 2022)

En el seu llit de mort, l’àvia de la Sarah li explica que el seu pare no és un desconegut com li havien fet creure des de petita sinó que és un ‘famós’ guardabosc del parc natural de Yosemite. Famós perquè, tres anys enrere, es va encarregar d’investigar la desaparició d’una noia al parc, va publicar un llibre explicant-ne el cas i finalment també va acabar desapareixent ell mateix. Evidentment, la Sarah, jugadora professional de pòquer a Las Vegas, voldrà treure l’entrellat d’aquesta història intentant esbrinar tot el que pugui sobre el seu pare recentment descobert i això, inevitablement, l’obligarà també a endinsar-se en la desaparició encara no resolta d’aquella noia...

Aquest és el misteri que ens presenta aquest llibre, un thriller clàssic que ens atrapa des de la primera pàgina. L’autora ens ofereix aquestes dues històries entrelligades fent que les dues línies temporals s’entremesclin en cada capítol, de manera que avancem en la lectura mentre coneixem com la Sarah va descobrint qui era el seu pare, trobem progressivament noves dades sobre la noia desapareguda a partir dels fragments del llibre que va escriure ell o dels extractes del blog de ‘true crime’ que li van dedicar i sabem, de boca d’altres protagonistes, més detalls de tot el que va passar realment en una trama que no para d’embolicar-se. Drogues, segrestos, morts, venjances, mentides... van formant una mena de puzle literari que es va completant de mica en mica amb les peces que anem trobant a mesura que llegim i això fa que, com he dit abans, et mantinguis constantment atrapat en la lectura fins a arribar a un final on tot convergeix i que no puc dir que sigui una gran sorpresa perquè en part ja te l’esperes, però que com a lector et deixa prou satisfet. Almenys a mi m’ha agradat força.

Aquest és el segon llibre que llegeixo de Laia Vilaseca. La vaig descobrir l’any passat amb «La noia del vestit blau», una novel·la de misteri rural ambientada als Pirineus que vaig gaudir prou per repetir ara amb aquest viatge als Estats Units del que, ja ho heu vist, també n’he quedat satisfet. El següent de la llista serà, doncs, la seva nova novel·la d’aquest 2024 que es titula «L’illa del silenci» i que, pel que he llegit, és un retorn als paisatges del Pirineu català. No tinc intenció de deixar-me-la perdre.

Els misteris d'en Mac – Cas 023

023 - EL CAS DE L’«ACCIDENT» AL COMPLEX HOTELER

A mitjans d’agost de l’any passat, una investigació em va portar a Salou, una de les poblacions turístiques més conegudes del nostre país. Com podeu suposar, en plena temporada alta l’intent per part meva de trobar-hi allotjament sense haver reservat abans va resultar gairebé una missió impossible fins que, després d’haver-ho provat en multitud d’hotels sense cap èxit, vaig recordar que un antic company de professió treballa actualment en aquell poble fent de cap de seguretat en un gran complex hoteler. Li vaig trucar i va ser gràcies a ell que vaig aconseguir una de les habitacions que, malgrat que no ho expliquin, aquests establiments mantenen buides per a fer front a possibles emergències. Potser el meu cas no era ben bé una emergència, però no puc negar que la seva ajuda em va anar molt bé i li vaig agrair com cal. «Me’n deus una!», em va contestar.

L’habitació no era de les millors de l’hotel, però ja feia el fet. Situada al tercer pis de l’ala antiga de l’edifici, es notava que havia estat reformada no feia massa i em garantia una estada en perfectes condicions gràcies a un gran llit que semblava força còmode, un bany prou complet i un minibar ben assortit. L’únic ‘inconvenient’ era que no tenia balcó sinó només una gran finestra que donava, això sí, directament a la piscina principal de l’establiment, el rovell de l’ou. Vaig instal·lar-m’hi, doncs, i vaig dedicar el primer dia a gaudir del ‘tot inclòs’ com si fos un més entre aquella multitud d’estrangers vermells com gambes, joves que dormen de dia i viuen de nit i nens que, aviats pels seus pares, xisclen a tota hora sense importar que sigui de nit o de dia. Ja veieu que això del turisme de masses no em va massa, però quan estàs estirat en una gandula amb un mojito a la mà t’adaptes a tot. I tampoc us penseu que vaig ‘gaudir-ne’ excessivament de tot allò. Com he dit només va ser el primer dia, l’endemà tocava treballar i, per això, vaig retirar-me d’hora perdent-me el, sens dubte magnífic, entreteniment nocturn que l’equip d’animació de l’hotel tenia preparat.

Clar que, de fet, també en vaig tenir d’entreteniment nocturn perquè, ja de matinada, em van despertar uns sorolls a fora de l’habitació. Vaig reconèixer-hi la veu del meu amic, el cap de seguretat, i vaig treure el cap al passadís. Quan em va veure, m'interpel·là:

- M’alegro que hagis sortit. Dubtava si despertar-te perquè tampoc hi pots fer res, però és el primer cop que em trobo amb un cas així i em vindrà bé poder comentar-ho amb tu.

- Què ha passat? -vaig preguntar jo-

- Un accident. Els jardiners han trobat el cos d’un dels estadants al parterre que rodeja la piscina. Sembla que ha caigut des de l’habitació o potser s’hi ha llençat, no ho sé. Estava en una cambra individual igual que la teva en aquest mateix pis, però formava part d’un grup de joves anglesos que van arribar fa uns dies. Em temo que pugui ser un cas de ‘balconing’, aquesta moda estúpida de saltar a la piscina des del balcó (o la finestra, en aquest cas) de l’habitació per part de nois borratxos que la majoria de les vegades no encerten el seu objectiu i acaben esclafats contra el terra. Fins ara, no ens havia passat mai en aquest hotel. Ja no ho podrem dir.

- I què hi fas aquí dalt?

- Mentre esperem la policia se m’ha acudit fer una ullada a la seva habitació. Sense tocar res, és clar, però potser ens ajudarà a confirmar què ha passat. M’hi vols acompanyar?

Vaig accedir-hi i vam entrar a l’habitació del jove mort. Mentre ell hi feia una ullada general, jo vaig obrir la finestra per comprovar si era factible el salt a la piscina i, efectivament, des d’allí dalt semblava molt fàcil arribar-hi. Però el cos del noi que ara descansava tapat amb una manta sobre la zona enjardinada que rodejava l’aigua, era la prova que potser no ho era tant, de fàcil. L’interior de l’habitació, idèntica a la meva, no mostrava res fora de lloc. El llit estava desfet com si s’hi haguessin estirat a sobre, el bany amb un parell de tovalloles humides per terra mostrava senyals d’haver estat utilitzat i al minibar faltava una de les petites ampolles de whisky que vam trobar, buida, a la paperera de l’habitació. Tampoc vam saber veure res d’estrany entre les pertinences del noi: la seva cartera era sobre la tauleta de nit, la maleta dins l’armari i la seva roba no semblava estar massa rebregada o, almenys, massa més rebregada del que era d’esperar en aquests casos.

- Aquí no hi ha res d’irregular -va dir el meu amic-. O ha caigut o s’ha llençat i, tant en un cas com en l’altre, ho hem de considerar un accident per imprudència. Una llàstima, fet i fet. No sé què tenen al cap aquest jovent d’ara.

- Doncs jo no ho tinc tan clar que hagi estat un accident -vaig replicar-. Juraria que la víctima no era sola en aquesta habitació quan ha caigut... o quan l’han ‘ajudat’ a caure.

I vosaltres, sabeu quin detall em va fer dubtar de la hipòtesi de l’accident?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

CICLOGRAMA

En l’àmbit ludolingüístic, s’anomenen CICLOGRAMES les paraules que repeteixen al final les mateixes lletres de l’inici i en el mateix ordre. És a dir, que comencen i acaben igual. Un exemple típic seria el mot «ADORADOR» que és un ciclograma pur de grau quatre perquè repeteix les mateixes quatre lletres («ador») al principi i al final.

Pel que fa a l’origen d’aquesta denominació, Màrius Serra explica al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) que va ser creada l’any 1973 per l’escriptor i columnista neerlandès Hugo Brandt Corstius (1935 – 2014). I, malgrat que possiblement no va anar així, no costa res imaginar que aquest lingüista nascut als Països Baixos es va interessar per aquesta classe de paraules quan va adonar-se que el nom de la capital del seu país és un ciclograma de grau dos: «AMsterdAM».

Com hem vist, aquests jocs de paraules poden utilitzar totes les lletres del mot en qüestió com «MAMA» o només algunes com «MAgMA», «MAroMA», «MAresMA», «MArítiMA», «MAjordoMA» o «MAquíssiMA». En aquests set exemples, tan el ciclograma pur (en el qual no sobra cap lletra) com tota la resta són ciclogrames de grau dos perquè comencen i acaben amb dues lletres idèntiques (en aquest cas «ma»).

Es dona la circumstància que qualsevol mot palindròmic («ala», «caiac», «mínim», «refer», «tururut»...) és també un ciclograma de grau 1 perquè, per definició, tots són paraules que comencen i acaben amb la mateixa lletra. Evidentment, hi ha molts altres mots a més dels palíndroms que igualment compleixen aquesta característica i és que la dificultat del joc morfològic que resulta de la recerca d’aquestes paraules va augmentant a mesura que incrementem el grau que ens proposem obtenir. Mentre que és relativament senzill recopilar ciclogrames de grau 1 «AiguA» o de grau 2 «SOnSO», la cosa ja es complica si en volem de grau 3 «BÀRBAR» o de grau 4 «MENTalMENT» i arriba a fer-se gairebé inabastable per a graus superiors com aquest «DISSIMulaDÍSSIM» de grau 6.

Més enllà d’aquest ‘repte’ de trobar un ciclograma del grau més alt possible, aquest joc de paraules no ofereix gaires més possibilitats de joc (valgui la redundància). Potser l’única destacable seria la confecció dels ALFABETS CICLOGRAMÀTICS de grau 1, una proposta que ens convida a trobar una llista de paraules que comencin i acabin amb cadascuna de les lletres de l’alfabet. Lògicament, la dificultat d’aquesta tasca no és la mateixa per a totes les lletres i, depenent de l’idioma que utilitzem, per a algunes és directament impossible.
Jo he provat de completar les vint-i-sis lletres del nostre abecedari i malgrat que gairebé totes són paraules en català, també m’he pres algunes llicències per a poder acabar la llista. Aquí la teniu:

1. AurA
2. BulB
3. CranC
4. DarD
5. EdictE
6. FilòsoF
7. GoiG
8. HānnaH [versió hebrea del nom Anna]
9. IvorI
10. JutJ [(balear, alguerès) primera persona del singular del present d'indicatiu de jutjar]
11. KodaK [marca de material fotogràfic]
12. LegaL
13. MalnoM
14. NeN
15. OrfeÓ
16. PrínceP
17. QuiQ [eina de missatgeria empresarial en línia]
18. RigoR
19. SedàS
20. TerraT
21. UrdÚ
22. VladislaV [versió anglosaxona del nom Vladislau]
23. WładysłaW [versió polonesa del nom Vladislau]
24. XeiX
25. YaracuY [estat de Veneçuela]
26. ZarautZ [població del País Basc]

---

GLOSSARI:

• Ciclograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Test d'intel·ligència - 013 [E05]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Relats Conjunts (maig - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Natura morta amb cebes i arengada» (Isidre Nonell – 1910).

EL TEMPS PASSAT, SEMPRE ENVEJAT

Jo no soc un nostàlgic recalcitrant. Sé de sobres que aquella frase feta castellana que proclama que «tot temps passat fou millor» és una exageració. No és cert que tot el d’abans sigui millor... però algunes coses sí. I, per a mi almenys, un exemple clar d’una d’aquestes coses que hem perdut amb el pas del temps és el bon menjar. No trobeu que hem anat a menys en l’aspecte gastronòmic? No us deprimiu quan obriu la nevera de casa vostra? A mi sí que em passa perquè tot el que hi trobo és baix en greix i sucres, però alt en additius. La llet, desnatada. La cervesa, sense alcohol. La carn, vegana i, per tant, sense carn. Tot és prefabricat, tot és light, tot és sintètic.

Com enyoro els meus esmorzars d’antany. Aquelles arengades tan salades acompanyades d’un tomacó fregit que em deixaven la boca plena de salabror perquè mai en tenia prou amb una de sola.

Com enyoro els meus berenars d’infantesa. Aquella llesca de pa de pagès coberta d’un dit de sucre i regada amb un bon raig de vi que a casa en comptes de negre era moscatell perquè m’agradava ben dolç, tant que m’hi llepava els dits.

Com enyoro els meus dinars i sopars d’anys enrere, on mai faltava a taula un plat curull dels embotits del poble. Aquell xoriço tan gustós, aquella sobrassada tan saborosa, aquelles botifarres que em regalaven el paladar...

Com enyoro, en definitiva, els meus àpats d’abans. D’abans que el metge em prohibís menjar tot el que més m’agrada perquè en aquella maleïda anàlisi va sortir que tinc la tensió alta per consum exagerat de sal, la glucosa disparada per haver ingerit massa sucre i el colesterol pels núvols per abusar dels greixos.

Els misteris d'en Mac – Cas 022

022 - EL CAS DE L’ATRACAMENT AL BAR

Malgrat que estàvem en plena festa major del barri, aquella nit vaig haver-me de quedar al despatx unes quantes hores més del compte enllestint feina endarrerida. Per això, quan a la fi vaig plegar, vaig optar per no anar a fer-me el sopar a casa sinó que vaig decidir passar pel bar de la cantonada per fer un mos allí mateix i així poder gaudir, ni que fos una estona, de l’ambient festiu del carrer.

Es notava que estàvem de festa. Al carrer hi havia força animació i al bar s’hi veia molta concurrència, segur que estaven fent una molt bona caixa. La prova és que, just quan vaig entrar, l’encarregat estava buidant la registradora. Els clients habituals sabíem que ho feia cada cop que estava massa plena perquè preferia guardar els diners a la caixa forta del seu despatx i segur que no era la primera vegada que ho havia fet avui. Vaig saludar-lo amb un cop de cap i vaig dirigir-me a la barra per demanar al cambrer una cervesa i un entrepà de pernil salat amb formatge, per a un sopar ràpid ja n’hi havia prou.

Mentre esperava el menjar, vaig observar com l’encarregat treia els bitllets de la registradora i se’ls emportava cap al seu despatx. Una petita habitació situada al costat del magatzem just a l’altre extrem del bar d’on em trobava jo, a la qual s’accedeix pel mateix passadís que porta als lavabos i, per això, no vaig prestar atenció de si algú el seguia o no. Primer perquè no era estrany que la gent entrés i sortís per aquell passadís tota l’estona i segon perquè a aquella hora representa que jo ja no estava de «servei», no?

Doncs no, sembla que un detectiu privat mai es pot permetre estar fora de servei perquè pocs minuts després, just quan em disposava a donar la primera queixalada a l’entrepà que m’acabaven de servir, va sonar un fort espetec que ens va sorprendre a tots. De cap manera podia ser el primer tro d’avís del castell de focs previst per a aquella nit, allò havia estat un tret i l’havien disparat ben a prop. Vaig aixecar-me immediatament de la cadira per comprovar-ho, però no vaig tenir temps de fer res. De seguida, del passadís aquell que us deia, va sortir un individu amb la cara tapada i una bossa a les mans corrent cap a la sortida i, darrere seu, l’encarregat que l’intentava encalçar mentre cridava: «Al lladre!!, al lladre!!»

Cap dels altres clients va reaccionar a temps per aturar-lo i a pesar que jo sí que li vaig anar al darrere, ja us he explicat que em trobava a l’altra punta del bar i, per tant, quan vaig arribar a la porta el lladre ja s’havia fet fonedís entre la gentada del carrer. No vam poder fer res més que avisar a la policia per denunciar el robatori i, mentre els esperàvem, l’encarregat ens va explicar com havia anat tot: «Feia poca estona que havia entrat al despatx i estava recomptant els diners que havia tret de la registradora abans de guardar-los, quan, de sobte, un paio encaputxat ha entrat amenaçant-me amb una pistola. El meu primer pensament ha estat encarar-m’hi, però ell ha disparat un tret al sostre que me n’ha fet desdir a l’instant. He preferit obeir-lo i continuar viu abans que convertir-me en un heroi mort. Així que he agafat una bossa, l’he omplert amb els bitllets que tenia sobre la taula, hi he afegit també els que hi havia a la caixa forta que m’ha obligat a obrir i l’he deixat marxar sense oposar resistència. Això sí, just quan ha sortit l’he seguit tot cridant per avisar-vos del que estava passant. Llàstima que no hagi servit per a res...»

Era, efectivament, un ‘modus operandi’ ben lògic. Si ets un lladre, triar un dia on saps que hi haurà un bon botí i actuar de manera ràpida i contundent et garanteix un cop exitós. Malgrat tot, alguna cosa em grinyolava en aquell robatori...

I vosaltres, trobeu alguna cosa que no quadra en aquest relat?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

ENCADENATS

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra defineix els ENCADENATS de la manera següent:

Hi ha molts jocs de paraules basats en l’encadenament d’elements, però tots tenen en comú que la part final d’un mot o frase es repeteix a la següent, com per exemple a la sèrie «casa-sacrifici-cirera-rave-vexa-xaman-manca-casa...». La majoria dels encadenats són orals i de caire competitiu, però també hi ha variants infantils (com els mots emmirallats que cal repetir molt de pressa perquè canviïn de sentit: «pesca pesca pescapes... capes») o artístiques (com alguns jocs aleatoris dels surrealistes). La variant més formalitzada són els ‘lucchetti’ [cadenats] de l’enigmística italiana. Un ‘lucchetto’ és una variant de la xarada basat en dos mots encadenats per un grup de lletres que, en desaparèixer, fan que emergeixi un tercer mot. Per exemple, si als mots «penquin-quines» els manllevem les lletres redundants (quin) emergeixen unes «penes». La presentació pot ser de caire enigmístic: «¿Com ho tindrà qui mati un tigre?» (qui maTI un Tigre ho tindrà «magre»). Els encadenats més populars són els onomàstics. Un sobtat ‘morphing’ lingüístic entre el mític capità Horace Nelson i el líder sud-africà Nelson Mandela fa néixer un hipotètic Horace Mandela. Els logologistes nord-americans l’anomenen ‘padlock’ [cadenat].

Tots hem jugat alguna vegada a les PARAULES ENCADENADES, un passatemps lingüístic molt popular amb regles ben senzilles que, bàsicament, consisteix a connectar mots mitjançant l'última síl·laba o lletra de la paraula anterior. Es pot jugar informalment entre amics o en forma de competicions, i admet perfectament l’aplicació de diverses variacions en les normes, com ara limitar els mots a un tema específic per augmentar-ne el nivell de dificultat.
A més de ser divertit i entretingut, aquest joc també ofereix significatius beneficis cognitius. No només millora el desenvolupament lingüístic, el vocabulari i les habilitats de comunicació, sinó que també estimula la ment i fomenta la creativitat. Requereix pensament ràpid, imaginació en la resolució de problemes i l’ús del pensament lateral per encarar satisfactòriament el repte de buscar connexions entre paraules d’una manera innovadora per a intentar fer-les d'allò més inesperades pel contrincant. En resum, el joc de les paraules encadenades és una forma divertida i educativa de passar el temps que ens ajuda a mantenir la ment àgil i activa.

No seria difícil buscar, o directament crear, diverses llistes de paraules encadenades per fer-les servir d’exemple, però n’he triat una de molt especial. L’any 1998 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, una obra de Jaume Galceran que es titulava, justament, PARAULES ENCADENADES on l’autor barceloní imaginava un context molt diferent del lúdic habitual per a aquest passatemps: un psicòpata assassí té segrestada una dona i li proposa a la seva víctima aquest ‘joc’ que, evidentment, no serà gens divertit en el seu cas. A YOUTUBE hi ha disponible la representació completa que en van fer els Amics del Teatre de Ripollet, però a continuació us en transcric només un fragment que ens serveix com un exemple literari perfecte d’una partida de Paraules Encadenades (tot i que aquesta en particular no la voldríem jugar cap de nosaltres). És una mica llarg, però crec que val la pena:

[...]
EL PSICÒPATA: Saps jugar a encadenar paraules?
LA INFERMERA (que suplica): Sisplau.
EL PSICÒPATA: És molt fàcil. Jo dic una paraula i tu n’has de dir una altra que comenci per l’última síl·laba de la meva. I així tota l’estona fins que algú falli. No s’hi val repetir.
LA INFERMERA: Escolta...
EL PSICÒPATA: Va. És un exercici molt bo, perquè a més de demostrar la competència lingüística fa que apareguin relacions subconscients de paraules molt reveladores. T’ho demanaré ben demanat. (Com si fos un nen petit.) Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?
(LA INFERMERA, que no sap què fer ni què dir, se’l mira.)
EL PSICÒPATA: Una altra vegada. Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?... Ningú? No hi ha ningú que vulgui jugar amb mi a les paraules encadenades?
LA INFERMERA (amb un fil de veu): No puc...
EL PSICÒPATA: Què vol dir que no pots? Jo crec que sí. Estic convençut que sí. (L’agafa pels cabells.) Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?
LA INFERMERA (que li fa mal, accepta): Jo.
EL PSICÒPATA: Quin poc entusiasme.
(EL PSICÒPATA la deixa anar, agafa una cadira i s’asseu davant per davant de LA INFERMERA.)
EL PSICÒPATA (amb solemnitat): Començo.
(EL PSICÒPATA la mira en silenci. Se li escapa el riure.)
EL PSICÒPATA: Temps! (Rient.) La primera paraula era «començo», burra.
(EL PSICÒPATA li dóna un calbot al cap. És un cop fort.)
LA INFERMERA (amb ulls i veu de pànic, mig plorant, crida a mitja veu): Socors! Socors!
(EL PSICÒPATA se la mira, impassible. Somriu.)
EL PSICÒPATA: «Començo» va amb ce trencada. Si jo dic «començo» tu no pots dir «socors», perquè comença per essa. Concentra’t. Tornem-ho a provar... Un moment Ens hi jugarem alguna cosa per fer-ho més emocionant. Què t’hi vols jugar? Ja ho tinc: si em guanyes podràs marxar. Anar-te’n. Què et sembla? Bé, no? Si perds et buidaré un ull... És molt fàcil, fiques una cullereta pel costat, pitges endins i fas palanca, (Fent el gest.) Flop! No pateixis, no et moriràs per això. T’aturaré l’hemorràgia. A dins tinc una farmaciola molt completa. Va. A partir d’ara ja val. (EL PSICÒPATA es posa darrere d’ella.) Guerra.
LA INFERMERA (acollonida): Ramon.
EL PSICÒPATA: Moneda.
LA INFERMERA (suplicant): Sisplau...
EL PSICÒPATA (li posa el dit a l’ull, amenaçadorament): Flop! Flop! Flop!
LA INFERMERA: Molt bé. Molt bé. Jugaré. Què has dit?
EL PSICÒPATA: Moneda.
LA INFERMERA: Moneda... Doncs, da... rrera.
EL PSICÒPATA: Ràpid.
LA INFERMERA: Pi... dolaire.
EL PSICÒPATA: Sí, senyor. Aquesta era molt difícil. Pidolaire... Retorn.
LA INFERMERA: Tornar.
EL PSICÒPATA: Retorn... tomar. Ho veus? Tot va lligant. Tornar... Narcotràfic.
LA INFERMERA: Ficar.
EL PSICÒPATA: Es poden ficar moltes coses. Ficar... carta a la bústia. Carta.
LA INFERMERA: Tarat.
EL PSICÒPATA: Ja comencem amb les paraules gruixudes. Molt bé. Tarat... Rata.
LA INFERMERA: Targeta.
EL PSICÒPATA: Talent.
LA INFERMERA: Lentitud.
EL PSICÒPATA: Ràpidament a lentitud responc amb «tudó».
LA INFERMERA: Tudó?
EL PSICÒPATA: És un ocell. Et toca.
LA INFERMERA: Tudó... Dona.
EL PSICÒPATA: Nadal.
LA INFERMERA: Daltonisme.
EL PSICÒPATA: Meta.
LA INFERMERA: Taca.
EL PSICÒPATA: Caire.
LA INFERMERA: Record.
EL PSICÒPATA: Conservo un record... cordial.
LA INFERMERA: Diàlisi.
EL PSICÒPATA (satisfet): Diàlisi. Una paraula d’infermera. Em sap molt de greu comunicar-te que, malgrat ser una excel·lent jugadora, has errat. Error gramatical. Cor-di-al. Di-al. En català la «i» i la «a» no fan diftong. Havies de començar per «al» i no per «dial». Però això tu ja ho saps. Què t’ha passat? T’has posat nerviosa? T’havies de concentrar. Gairebé tothom s’equivoca en aquestes, però tu... Bé. He guanyat. Vaig a buscar una cullereta.
[...]

Per acabar el post sense tant de mal rotllo, us deixo alguns passatemps que m’he empescat a partir del concepte dels ENCADENATS. Podeu jugar-hi, si us ve de gust, amb la seguretat que, en cas de no encertar-los, no patireu cap conseqüència física greu (almenys per part meva, del LLIBRE no me’n faig responsable :-D)

---

GLOSSARI:

• Encadenats

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Carme Rosanas "

Joc de Ment - 046

ENDEVINACIÓ LLETRA A LLETRA

Per fer aquest joc no necessitem portar cap material.

Abans de començar haurem de tenir pensada una llista de sis o set objectes que es trobin a la sala on som. Aquesta llista començarà amb un objecte el nom del qual tingui tres lletres i continuarà de manera que els següents noms tinguin cadascun d’ells una lletra més que l’anterior.

Aquest joc és una versió d’un truc ben conegut que en aquest cas s’ha adaptat per convertir-lo en un entreteniment de sobretaula.

Abans de començar «l’actuació» el mag es fixarà en alguns objectes que tingui a la vista escollint-ne sis o set, de manera que el nombre de lletres dels seus noms vagi augmentant progressivament de lletra en lletra a partir de tres. Ja que hem dit que es tracta d’un entreteniment de sobretaula, un exemple podria ser aquest: GOT (3 lletres), PLAT (4), TAULA (5), CADIRA (6), GANIVET (7), ESTALVIS (8) i FORQUILLA (9) o qualsevol altra llista similar segons les circumstàncies de cada cas.

Una vegada ens hem preparat mentalment la llista d’objectes que utilitzarem, hem de dirigir-nos a la nostra «víctima» dient-li que seguidament assenyalarem a l’atzar diversos objectes de la sala i que ell n’ha de triar un sense dir-lo en veu alta. A continuació, anirem assenyalant i anomenant ben clarament tots els objectes de la nostra llista de manera aleatòria (per evitar que algú s’adoni del fet que el seu nombre de lletres va augmentant) i en acabar preguntarem al nostre amic si ja ha escollit el seu. En cas que no s’hagi decidit, tornem a repetir el procés d’assenyalar i anomenar tots els objectes de la nostra llista en qualsevol ordre.

Ara és hora d’intentar endevinar quin objecte ha estat triat i, per fer-ho, necessitem llegir el pensament de l’espectador. Per tant, li demanem que es concentri en el nom del seu objecte i l’informem que anirem assenyalant de nou (ara sense anomenar-los) tots els objectes mentre ell, mentalment, va lletrejant la paraula que té al cap. Així, per exemple, si va escollir el GANIVET, en assenyalar el primer objecte pensarà en la lletra «G»; amb el segon, pensarà en la «A»; amb el tercer, en la «N» i així successivament fins a arribar a l’última lletra del nom del seu objecte quan haurà de dir en veu alta: «Prou» (o «Ja» o el que vulgui per aturar el recompte).

En aquest moment i per a sorpresa de tothom, nosaltres estarem assenyalant justament l’objecte que havia estat escollit i així confirmarem que, efectivament, hem aconseguit llegir la ment del nostre col·laborador.

Aquest és un joc força senzill, però també sorprenent si es fa amb prou habilitat. Perquè el truc funcioni, l’únic que hem de tenir en compte és començar assenyalant dos objectes qualssevol, però en arribar al tercer aquest ha de ser el primer de la llista que té tres lletres i després continuarem amb la resta d’objectes per ordre segons el seu nombre de lletres. Quan l’espectador ens aturi, estarem assenyalant automàticament el seu objecte. Cal remarcar que la llista pot començar amb una paraula de qualsevol nombre de lletres, només cal que adaptem el mètode de resolució a aquesta circumstància.

Relats Conjunts (abril - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Trompe-l'œil: El revers d'una pintura emmarcada» (Cornelis Norbertus Gysbrechts - 1668/72).

EL REVERS REVÉS D’UNA PINTURA

I després d'aquest interessant publireportatge sobre la nova empresa de medicaments homeopàtics que ha guanyat el primer premi en innovació per vendre només les capses buides dels seus productes perquè està demostrat que aquestes medecines augmenten en eficàcia a mesura que es disminueix el principi actiu que contenen, continuem l'emissió de "LA VERITAT ÉS ALLÀ FORA", el programa de parapsicologia i fenòmens estranys líder de la televisió, amb la secció d’entrevistes d’actualitat. El nostre convidat d’avui és el principal protagonista del conegut «Cas del quadre 36» que aquests dies celebra el seu desè aniversari encara sense resoldre. Un fort aplaudiment per al senyor Eleuteri Guaix que ja està entrant al plató.

- Bona nit, senyor Guaix. Aquesta setmana ha fet deu anys que vostè va penjar al revés el fatídic quadre 36 a la seva galeria d’art, se’n penedeix d’haver-ho fet tal com han anat les coses?

- Bona nit. Abans que res vull deixar ben clara una cosa que porto aquests deu anys intentant explicar i que, la seva pregunta n’és una mostra, sembla que ningú vol entendre. Jo NO vaig penjar el quadre al revés, és el quadre el que estava al revés. L’artista va pintar el que es coneix com un trompe-l'œil, una espècie d’il·lusió òptica, que mostrava el revers d’un quadre. Tan simple com això i no hi ha manera que ho comprengueu, me’n faig creus.

- No s’alteri, Eleuteri. Si l’hem convidat és, precisament, per donar-li l’oportunitat d’explicar-nos-ho. Potser seria més fàcil si ens poses en antecedents, com va anar tot?

- Bé, fa deu anys jo era el propietari de la galeria d’art més famosa de la ciutat i, com feia periòdicament, vaig organitzar una exposició amb diversos quadres, entre ells aquest número 36 que hem comentat. L’exposició anava tenint un èxit relatiu i havia obtingut alguna crítica positiva quan inesperadament va aparèixer un article incendiari al diari de l’oposició criticant-me a mi i de retruc al govern de la ciutat per, i cito textualment, "practicar la censura per haver penjat un quadre al revés". En un primer moment me’n vaig riure de la falta de cultura de segons quins periodistes, però aviat se’m va glaçar el somriure quan em va arribar un requeriment urgent de l’ajuntament on se m’imposava una multa de 5000 € i se’m clausurava preventivament la galeria fins que m’avingués a "tornar el quadre a la seva posició correcta".

- I vostè que va fer?

- Evidentment, vaig presentar un recurs tot seguit. Explicant el que li acabo de dir sobre el quadre i demanant la màxima celeritat en la resolució perquè el tancament de la galeria m’estava produint unes pèrdues irreparables. La resposta va arribar dos o tres mesos després quan un guàrdia urbà es va presentar a inspeccionar el quadre. Com durant tot aquest temps la galeria havia continuat tancada, jo ja estava amb l’aigua al coll, però em vaig alegrar de poder ensenyar, per fi, la pintura número 36 a algú i explicar-li en directe les meves al·legacions. He de dir que l’home ho va comprendre de seguida i va fer constar al seu informe que, efectivament, el quadre estava al revés.

- Però això no va solucionar res, veritat?

- No, ni de bon tros. El funcionari que va llegir aquell informe no va entendre que el quadre estava fet al revés sinó que continuava penjat al revés i, en conseqüència, va desestimar el meu recurs decretant la nul·litat de la meva llicència com a galerista alhora que m’augmentava la multa fins als 10000 € en aplicació de l’agreujant d’incompliment. Per altra banda i gairebé al mateix temps, una associació anomenada "Abogados Intransigentes" va presentar una querella acusant-me d’anar en contra de la llibertat d’expressió artística que em va obligar a personar-me al jutjat amb les despeses que això comporta.

- Entenc que posar el cas en mans de la justícia tampoc va servir de res?

- Al contrari. Com li he dit vaig haver de contractar un advocat i un procurador i per fer-ho, com que m’havien deixat sense ingressos, va caldre endeutar-me. A sobre, el jutge va ordenar que entregués el quadre número 36 com a prova del delicte i resulta que el van perdre. Se suposa que deu estar en algun magatzem dels jutjats, però ningú és capaç de trobar-lo. Això, evidentment, va comportar que el pintor em denunciés per haver extraviat la seva obra quan la tenia sota custòdia...

- Déu n’hi do. Com està l’assumpte a hores d’ara?

- He anat perdent tots els judicis que m’han fet perquè, com que no puc mostrar el quadre que ells han perdut, sempre preval l’informe del municipal per damunt de la meva paraula. Les multes judicials se m’acumulen, l’ajuntament manté la sanció amb els recàrrecs corresponents, el banc em reclama el deute i el pintor vol cobrar el valor total del quadre que, amb tota aquesta publicitat, no para de pujar de preu. Ara estic a l’espera del recurs que el meu advocat ha presentat davant el Suprem, però he de dir que no tinc gaires esperances que prosperi. Mentrestant tinc tot el meu patrimoni embargat i també em prenen una part del meu sou cada mes.

- Ha trobat feina? Això és una bona notícia. Suposo que continua dedicant-se al món de l’art i la pintura?

- Podríem dir que sí. Treballo d’ajudant en la secció de pintures d’una drogueria de barri...

- Doncs amb aquesta genial i esperançadora dada final, donem per acabada una entrevista que, si més no, ens ha servit per constatar que les situacions paranormals més terrorífiques no venen sempre d’esperits malignes o alienígenes perversos sinó que també poden ser causades per aquell monstre que anomenem "Burocràcia". Un monstre implacable que per posar-se en marxa només necessita que cometem un error tan simple com penjar un quadre al revés...

- No, escolti, que jo no vaig penjar el quadre al rev... Bé, és igual. Deixem-ho córrer.

- Exacte, el que jo he dit. Ho hem de deixar córrer per avui perquè ja és hora d’acomiadar-nos dels nostres teleespectadors fins a la pròxima emissió de "LA VERITAT ÉS ALLÀ FORA", el programa de parapsicologia i fenòmens estranys líder de la televisió. Bona i misteriosa nit a tothom!

Els misteris d'en Mac – Cas 021

021 - EL CAS DEL VIATGE A FRANÇA

Ja us he parlat alguna altra vegada del meu cosí Avel·lí. Potser el podríem definir com un mentider compulsiu, però val més dir que és un bon jan amb molta imaginació. Sigui com sigui, els parents sabem que tot el que diu s’ha de posar en quarantena i, tenint això ben clar, ens agrada escoltar les seves aventures.

- Aquest gener, -va començar a explicar en una de les nostres sobretaules familiars-, vaig voler fer una excursió amb el cotxe nou i vaig anar uns dies a França.
El primer dia vaig visitar Perpinyà, a la Catalunya del Nord, des d’allí vaig continuar cap al poble de Puègverd, amb un interessant castell càtar, i vaig acabar ruta a Limós per fer-hi nit. Abans d’anar a dormir, però, vaig poder gaudir una estona de l’espectacle del seu famós carnaval i sopar un fricassé de porc amb guarnició de fesols tous, el plat típic d’aquella ciutat.
El segon dia, vaig desviar-me primer cap al sud per visitar Rènnas del Castèl (sense oblidar fer-me una foto amb el dimoni que tenen a l’església) i Coisan (on hi ha un altre castell i on vaig cercar, sense èxit, una ‘boulangerie’ oberta per comprar uns croissants per esmorzar. Llàstima, m’hauria agradat tastar un croissant de Coisan) i després ja vaig dirigir-me cap a Carcassona on vaig dinar després de la visita obligada a la seva ciutat fortificada que és patrimoni mundial de la humanitat. A la tarda, vaig marxar cap a Tolosa per buscar-hi allotjament. Per cert, que aquí me’n va passar una de grossa. Resulta que un cop instal·lat, vaig sortir a fer un tomb per la ciutat i em vaig oblidar el mòbil a l’hotel. Just aquell vespre havia de fer una trucada a casa i se’m va acudir demanar a un ‘indígena’ amb qui la feia petar en un bar que em deixés el seu mòbil. Quina cara va posar! Va treure l’excusa que, per motius d’higiene, no deixava mai el mòbil a ningú, però jo li vaig dir que allò no era cap problema. A mi no em calia tocar el seu mòbil, podia marcar el número ell mateix. A contracor, va accedir-hi. Va treure’s el mòbil de la butxaca, va desbloquejar-lo i jo li vaig anar dictant les xifres d’una en una, vocalitzant amb el meu ‘perfecte’ francès. Quan les va haver marcat totes nou, va prémer la tecla de trucada i, amb el mans lliures activat, jo ja vaig poder parlar. No era res urgent, però m’havia picat amb allò de la higiene i vaig insistir com si fos cosa de vida o mort. Va ser divertit veure-li la cara de contrarietat tota l’estona. Cal dir que la telefonada a Catalunya no va durar gairebé gens i això el va calmar. A més, també vaig convidar-lo a un parell de cerveses i d’aquesta manera la vetllada va continuar sense cap problema. Així que quan vaig tirar cap a l’hotel, tots dos estàvem ben contents i el francès fins i tot em va voler fer un petó per acomiadar-se. Es veu que ja no pensava en la higiene, a aquella hora. Ha ha ha.
El tercer dia vaig despertar-me tard (per raons òbvies) i vaig dedicar la jornada a visitar la ‘Cité de l'espace’, un parc temàtic dedicat a l'astronomia i a l'astronàutica situat a Tolosa de Llenguadoc. Em va agradar molt entrar al mòdul de l’estació espacial MIR que hi exposen i resulta que allí vaig conèixer una noia nascuda al mateix poble que la primera astronauta francesa que havia estat dins la MIR a l’espai durant 16 dies, realment el món és un mocador. Tinc una altra anècdota per explicar de l’hora de dinar, per beure vaig demanar una llimonada (‘une limonade, s'il vous plaît’ vaig dir-li clarament al cambrer), però em van servir una gasosa. Aquests francesos no t’entenen ni que els parlis en francès! En fi, no vaig voler fer-ne cap drama i ho vaig deixar passar. Just després de dinar, altra vegada al cotxe i cap a Andorra falta gent.
El quart i últim dia, doncs, el vaig passar al país dels Pirineus. Amb una bona estona en remull a Caldea, el dinar a una típica borda i les obligades compres a última hora vaig posar el punt final a un viatge memorable. Què us ha semblat?

- A mi m’ha semblat -vaig contestar-li- que potser sí que va ser un viatge memorable, però algun detall no l’has recordat massa bé. Vaja, que hi ha alguna cosa que no em quadra...

I vosaltres, heu trobat alguna incongruència al relat del meu cosí Avel·lí?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

POEMES MÚLTIPLES

Els POEMES MÚLTIPLES són els que es formen a còpia d’anar unint versos intercanviables entre si i que, en conseqüència, permeten la creació de nombroses variacions del mateix poema. Comparteixen amb els CENTONS el procediment d’elaboració basat en la combinació de textos preexistents, però també hi presenten algunes diferències. Així, mentre que en els centons es fan servir generalment fragments literaris d'autors aliens triats expressament segons el resultat que busquem, en el cas dels poemes múltiples els textos utilitzats acostumen a ser propis i hi predomina molt més l'aspecte de la combinació aleatòria.

Un exemple molt conegut és el llibre de poesia combinatòria CENT MILLE MILLIARDS DE POÈMES (Raymond Queneau – 1961). Aquesta obra només té 10 pàgines que contenen un sonet cadascuna, però estan tallades en 14 tires horitzontals (una per cada vers del sonet) que es poden girar individualment i, per tant, combinar-se amb tota la resta. Això permet un total de 10¹⁴ combinacions, és a dir 100.000.000.000.000 poemes diferents. Si volguéssim llegir aquests cent bilions de poemes, el mateix autor va calcular que: «Comptant 45 segons per llegir un sonet i 15 segons per a canviar les tires durant 8 hores al dia, 200 dies a l'any, tindríem més d'un milió de segles de lectura, i si llegim tot el dia, els 365 dies de l'any, trigaríem 190.258.751 anys (sense tenir en compte els anys de traspàs i altres detalls)».

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens descriu un altre exemple de POEMA MÚLTIPLE en català:

... el 23 de gener del 2000. L’artista Josep Mercadé Rimbau va inaugurar a Vespella de Gaià, al Tarragonès, una escultura en homenatge a Ramon Llull anomenada "Art de trobar veritat".
En l’acte Mercadé va donar a conèixer el que ell anomena "La inesgotable màquina de versos". Es tracta de dos grups de sis i quatre cercles concèntrics dividits cadascun en 6 sectors a la manera de les figures lul·lianes. Però les de Mercadé estan pensades per a fabricar poemes.
El grup de sis cercles conté els mots que formaran els versos senars i el de quatre els que constituiran els parells, de manera que l’artefacte permet fabricar un quadrilió de poemes de dotze versos decasíl·labs rimats a partir de la combinació de sintagmes breus, sovint mots solts.
Mercadé encapçala les instruccions d’ús amb unes consideracions delicioses: «Imagina que l’amor de la teva vida no et fa cas i que decideixes adreçar-li tants poemes d’amor com siguin necessaris per a conquerir-lo. Si no vols copiar de l’infinit arsenal que et proporcionarien tots els poetes, d’Ausiàs Marc a Salvat-Papasseit, aquesta màquina et soluciona el problema. Aquests dos cercles et produiran, si vols, una munió inexhaurible de poemes amorosos diferents».
Una variant funcional de l’invent permet prescindir de la complexitat dels cercles concèntrics i substituir-los per daus, tot adjudicant un sintagma a cada número de l’u al sis. En tal cas cal tirar el dau sis vegades per escriure (o transcriure) els versos senars i quatre pels parells. Aquests són els mots que cal combinar:

VERSOS SENARS	A	B	C	D	E	F
1	Porta	de	llum,	escampa	ma	tendresa
2	Casa	de	pau,	dibuixa	ma	nuesa
3	Vèrtex	de	gel,	replega	ma	riquesa
4	Pedra	sens	déu,	carrega	ta	saviesa
5	Flama	sens	foc,	arrela	ta	dolcesa
6	Ona	sens	llamps,	arranja	ta	promesa

VERSOS PARELLS	A	B	C	D
1	en el	cimal	de gestos	immortals.
2	dins del	brogit	de besos	triomfals.
3	per tot	tresor	de càntics	infernals.
4	sota el	dolor	de danses	tardorals.
5	sobre el	batec	de ritmes	eternals.
6	cap al	bressol	de ròssecs	terrenals.

Amb l’aparició de la informàtica es va fer molt més fàcil la possibilitat de combinar una gran quantitat de textos diferents d’una manera molt més ràpida i, amb aquest objecte, podem trobar diverses eines que fan aquesta ‘feina’ per nosaltres oferint-nos el resultat final només clicant un botó. Un exemple primerenc en català seria un programa d’ordinador anomenat «InFoixMàtic», creat l’any 1993 per Joan-Anton Cárdenas i Víctor Sunyol, que generava sonets, amb la rima que havia triat l'usuari, a partir dels 980 versos que integren els 70 sonets del poemari SOL, I DE DOL de J.V. Foix.
D’aquest programa concret no n’he trobat cap versió en línia, però si que hi ha altres exemples similars que tenim a l’abast d’un simple clic de ratolí. N’he recollit una petita mostra que podeu provar clicant sobre cadascun dels noms:

[100 BILIONS DE POEMES]: Versió en català del llibre CENT MILLE MILLIARDS DE POÈMES. Ester Xargay i Carles Hac Mor s’encarregaren dels versos i Eugenio Tisselli en fou el programador. (També podem trobar-lo arxivat a Wayback Machine)

[CENT MILLE MILLIARDS DE POÈMES]: Versió interactiva del llibre de Raymond Queneau en la seva versió original francesa i amb traducció a l’anglès.

[SHAKESPEARE’S SONNET GENERATOR]: Com el seu nom indica, aquesta web genera cada vegada un sonet ‘nou’ de William Shakespeare d’entre els 61.036.015.625 possibles que es poden confegir barrejant només 70 línies (catorze jocs de cinc versos rimats) originals de l’autor anglès.

En el món de la música també s’ha ‘jugat’ a crear noves composicions amb el mètode de barrejar aleatòriament parts d’obres prèvies. Al segle XVIII van ser força populars els «Musikalisches Würfelspiel» (en alemany: "joc de daus musicals"), un sistema que utilitzava una tirada de daus per a generar música aleatòriament. Es partia d’una composició amb una estructura molt esquemàtica i harmònica (majoritàriament valsos, poloneses o minuets) i a aquesta peça se li afegien diverses variacions. Era l’atzar dels daus qui decidia quina d’aquestes variants es tocava en cada ocasió i així la peça final que acabava sonant era ‘nova’ cada vegada.
Un exemple molt més modern i que, per tant, aprofita la tecnologia actual és l’app «N» que el cantant Jorge Drexler va publicar l’any 2012. Aquesta aplicació mòbil incloïa tres projectes diferents (n1, n2 i n3) que partien cadascun d’ells d’una cançó de l’autor uruguaià i que permetien interactuar a l’usuari combinant-ne les estrofes o les tornades (entre altres canvis possibles) fins a crear una nova cançó diferent. A continuació us deixo un vídeo explicatiu d’un dels projectes:

Deixant definitivament enrere el concepte de POEMES MÚLTIPLES, però sense abandonar la creació literària ‘aleatòria’, em referiré a diversos exemples de la utilització de la combinatòria per escriure literatura en prosa.
Un de ben conegut és el llibre RAYUELA (Julio Cortázar – 1963) que, a banda de la lectura tradicional lineal, també permet llegir cada capítol seguint l’ordre del dibuix de la xarranca (la «rayuela» del títol) o mitjançant un recorregut lliure triat pel lector.
De manera similar, els llibres juvenils de la col·lecció TRIA LA TEVA AVENTURA, de gran èxit als anys 80 i 90 del segle passat, permetien al jove lector assumir el paper del protagonista i anar modificant la història en funció de quina pàgina s’escollia, al final de cada capítol, per a continuar la lectura.
I, per acabar amb un últim exemple de caire totalment diferent, també cal citar els textos que es basen en la figura retòrica anomenada SÍNQUISI que busca provocar un major o menor grau de confusió sintàctica alterant l’ordre lògic dels elements d’un enunciat. En Raymond Queneau dedica a aquest recurs literari un dels seus EXERCICIS D’ESTIL que us copio a continuació traduït per Annie Bats i Ramon Lladó:

SÍNQUISIS: Ridícul noi, que vaig trobar-me un dia en un autobús de la línia S atapeït per tracció potser coll allargat, al barret el cordó, vaig fixar-me en un. Arrogant i llagrimós en un to, que té al seu costat, contra aquest senyor, protesta. Car diu que l’empeny vegada cada que gent baixa. Lliure s’asseu i es precipita cap a un seient, dit això. Rome (Cour de) el trobo més tard dues hores a l’abric un botó d’afegir-se un amic li aconsella.

---

GLOSSARI:

• Poemes Múltiples

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: