GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

divendres, 27 de novembre del 2020

EL MAL FILL (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "EL MAL FILL". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu oncle Vicenç Amades.


EL MAL FILL

Un matrimoni vell tenien un fill, al qual donaven tots els gustos. El fill es gastà tot el patrimoni dels pares fins al punt que ells mateixos es vengueren al rei per poder donar el producte de la venda al fill malgastador. Dels diners que el rei pagà pel pare, el fill se’n comprà un cavall, i dels que donà per la mare, un vestit. Al cap de pocs dies es presentà el fill a casa del rei i encara reclamà més diners als pares. Aquests romperen en gran plor en veure fins on arribava a ésser disbauxador llur fill. El rei, sentint tanta cridòria entre els esclaus, volgué saber què passava i s'assabentà del cas. Féu que li presentessin el fill i li digué que el protegiria. Li donà una carta escrita i li manà que anés a portar-la a un altre rei veí seu, el qual li donaria el que mereixia. Li posà com a condició que no l'obrís per res durant el camí, puix que si ho feia ell ho sabria i al moment el faria penjar per desobedient.

El minyó emprengué el viatge cap al reialme del rei a qui havia de lliurar la carta. Pel camí la set l'abrusava i no trobava cap font. Passà per vora d’un pou, però era molt profund i no tenia manera de poder-ne pouar aigua. Tingué una idea: amb un cordill que trobà va baixar la carta fins al fons del pou i xuclà l’aigua que el paper havia absorbit. El paper esdevingué transparent i sense obrir la carta, com li havia estat manat, pogué llegir el que deia. El rei contava al seu company qui era el portador I li encarregava que en rebre la lletra el fes penjar. El minyó dubtà quin camí seguir, però cregué que estava perdut i que havia de seguir el seu destí. En arribar a la terra on es dirigia sabé que el rei volia casar la filla i no sabia amb qui; havia ofert donar-la al qui fes un enigma que ningú no sabés desxifrar. El minyó decidí presentar-se al rei i fer-li un enigma del cas de la seva vida. Li digué:

He muntat damunt del meu pare,
he vestit de la meva mare
i he begut aigua de la meva mort.

Cap palatí ni cap savi del reialme no sabé desxifrar-lo i li fou cedida la mà de la princesa en lloc d’ésser penjat.

Darrere la porta n’hi ha un fus,
s’ha acabat, amén Jesús.

divendres, 20 de novembre del 2020

Relats Conjunts (novembre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Cinc retrats" [Fem portrætter] (Vilhelm Hammershøi - 1901/02).





PENTACRÀCIA

Va arribar un moment que la classe política havia desprestigiat tant la democràcia que aquesta forma de govern va deixar de tenir sentit. Si el que la gent votava no importava perquè totes les decisions dels governs eren imposades per les elits econòmiques no valia la pena esmerçar temps i recursos en organitzar eleccions que no servien per a res perquè era igual qui guanyés, els que manaven sempre eren els mateixos.

S’havia, doncs, de canviar el règim polític. La democràcia ja no servia, havia quedat superada igual que abans havien quedat obsoletes les dictadures, les monarquies o les teocràcies. Calia fer una cosa diferent i deixar de triar els governants entre qui tenia com únic mèrit el saber fer discursos brillants o aconseguir caure simpàtic a la gent. Si tenim un problema sanitari, no és millor que l’intenti solucionar un metge abans que un polític que només ha trepitjat un hospital per fer-se la foto el dia de la inauguració? Si sorgeix un conflicte fronterer, no és preferible encarregar-lo a un diplomàtic expert abans de permetre que el president de torn pugui prémer el botó nuclear sense més ni més? Deixar la solució en mans dels que hi entenen és sempre una bona solució i, per tant, havíem de ser governats pels que estiguessin millor preparats per afrontar cadascun dels temes cabdals que afecten la nostra societat. No va ser fàcil trobar aquests experts perquè, com tothom sap, aquestes persones realment capacitades es poden comptar amb els dits d’una mà però una vegada localitzats tots cinc, la pentacràcia (que així es va denominar aquest nou sistema polític) va ser, per fi, instaurada.

Alguns, els que heu estudiat una mica d’història, potser pensareu que aquesta fórmula ja havia estat provada anys enrere sense gaire èxit. Aquest nou règim pot recordar els governs formats per tecnòcrates o, anant encara més enllà, aquells pobles de principis del segle XX on el poder el tenien l’alcalde, el capellà i el cap de la policia que feien sempre el que els semblava. Ni de bon tros, l’error de base d’aquells governs era que no deixaven espai a la participació ciutadana en cap moment i això no passa amb la pentacràcia. En circumstàncies normals, els cinc experts poden manegar la situació a la seva manera i tot ha de funcionar correctament però si sorgeix un afer massa complicat de resoldre, aleshores es posa en marxa un recurs innovador de solvència contrastada: el pentaconclave.

Imagineu que apareix un problema que afecta greument a part de la societat i que no hi ha manera de solucionar-lo des del govern. És el moment d’activar el pentaconclave i tancar els cinc experts dins una sala amb totes les comoditats que calgui però completament aïllats de l’exterior. No es tracta, com alguns pensareu, que aprofitin aquest aïllament per trobar una solució sinó just pel contrari, el que se’ls demana és que s’apartin un temps per no fer nosa i així permetre que la gent que pateix directament aquell problema pugui solucionar-lo. Després, quan tot estigui resolt, els cinc governants poden tornar a sortir per seguir encarregant-se del dia a dia que la població té altra feina.

divendres, 13 de novembre del 2020

Joc de Ment - 026

QUAN VÓS DIGUEU



- Una baralla de cartes.



Abans de fer el truc, hem de mirar i recordar el lloc que ocupa i el valor que té una de les cartes del mig de la baralla (aproximadament). Per exemple, suposem que el 2 de cors és la carta que ocupa la vintena posició començant per dalt (amb les cartes cap per avall).



Sense barrejar les cartes, el mag entrega la baralla a un espectador i li demana que en retiri un paquet de naips de la part superior. Aquest grup de cartes no ha de ser massa gros, d’entre 10 i 15 cartes aproximadament, i l’ha de deixar apartat damunt de la taula sense mirar-lo. Seguidament, l’espectador ha de repetir la mateixa acció amb les mateixes condicions però aquesta vegada el paquet l’ha de treure de la part inferior de la baralla.

Una vegada aquests dos paquets estan separats, l’espectador ha de deixar també la resta de la baralla sobre la taula i mirar quina carta ha quedat damunt de tot. L’ha de memoritzar i després l’ha de tornar al seu lloc. Per perdre-la entre els altres naips, procedirà a tallar i completar la baralla damunt la taula les vegades que vulgui.

Ara és el moment que el mag recuperi la baralla i demani a l’espectador que agafi el primer dels dos paquets que n’ha tret. A continuació, el mag girarà les cartes que té a la mà i les obrirà en ventall ensenyant-les d’una en una perquè l’espectador comprovi, sense dir res, que la seva està perduda entre les altres. Per complicar-ho encara més, el mag n’agafarà unes quantes i les passarà de davant al darrere (o viceversa). Acabades aquestes manipulacions (suposadament a l’atzar), demanarà a l’espectador que procedeixi a deixar d’una en una les cartes del primer paquet sobre la taula i per cada una que deixi ell, el mag en deixarà també una altra del seu munt. Quan a l’espectador se li acabin les cartes del primer paquet, agafarà el segon i ell i el mag continuaran llençant cartes. Però aquesta vegada no cal acabar-les totes, quan l’espectador vulgui dirà: “Aquest és l’últim naip que llanço” i la carta que a continuació tiri el mag serà, per a sorpresa de tothom, la carta que l’espectador havia vist i memoritzat.





divendres, 6 de novembre del 2020

CRIPTOGRAMA

La definició de CRIPTOGRAFIA al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) és: Tècnica de conversió d’un text o d’unes dades en un missatge incomprensible per a la persona que no en posseeix la xifra o la clau.

Etimològicament, prové dels mots grecs "kryptós" (ocult) i "gráphin" (escriptura). És un mètode utilitzat des de l'antiguitat per aconseguir trametre missatges secrets que només han de poder desxifrar els receptors concrets coneixedors de la clau que permetrà tornar a fer intel·ligible aquell text encriptat.
La Criptografia clàssica feia servir mètodes basats en la transposició de les lletres, síl·labes o altres elements del text, o també la substitució d'aquests mateixos elements per altres, segons unes equivalències donades per una taula de xifrat que aportava la clau (o xifra). Actualment, la Criptografia moderna s'ha sofisticat amb l'ús de disciplines com les matemàtiques, la informàtica i l'electrotècnia.

En conseqüència, un CRIPTOGRAMA [del grec, "kryptós" (ocult) i "grámma" (lletra)] és qualsevol text xifrat mitjançant mètodes criptogràfics. Malgrat que, per extensió, aquest concepte es pot aplicar a una diversitat de "missatges enigmàtics" s'ha convingut que, en el camp de l'enigmística, s'utilitza aquest terme per referir-se a aquells JEROGLÍFICS que no fan servir imatges per ocultar el missatge sinó només lletres i números.

Un exemple clàssic de Criptograma el trobem al conte "L'escarabat d'or" ("The Gold-Bug") escrit l'any 1843 per Edgar Allan Poe. En aquesta obra, l'autor utilitza la criptografia per ocultar un missatge que el protagonista ha de desxifrar per poder trobar un tresor amagat:

53‡‡†305))6*;4826)4‡.)4‡);80
6*;48†8¶60))85;1‡(;:‡*8†83(88)
5*†;46(;88*96*?;8)*‡(;485);5*†
2:*‡(;4956*2(5*-4)8¶8*;40692
85);)6†8)4‡‡;1(‡9;48081;8:8‡1
;48†85;4)485†528806*81(‡9;48
;(88;4(‡?34;48)4‡;161;:188;‡?;

El relat ens dona també una detallada descripció del mètode que permet resoldre l'enigma. Aquest Criptograma es basa en una simple substitució de les lletres del missatge per números i signes i en podem treure l'entrellat estudiant la freqüència amb què apareix cada signe en el text i comparant-ho amb la freqüència d'ús de cada lletra en l'idioma anglès. És a dir, com que la lletra més utilitzada en anglès és la "E" podem concloure que el signe que surt més vegades dins el text ("8") correspondrà a aquesta lletra, i així successivament. Malgrat que el mètode que fa servir Poe presenta alguns errors tècnics, el seu conte va assolir un gran èxit en el seu moment i ben aviat altres autors de renom com Jules Verne o Arthur Conan Doyle també van aplicar tècniques similars en algunes de les seves obres.

A un nivell molt més popular, no podem deixar de citar aquella coneguda facècia criptogramàtica protagonitzada per un tal Emili que, segons sembla, era força dur d'orella:
«1001, 1001, 900? 900? 1001!!»
La solució, evidentment, és:
«Míliu, Míliu, no ho sents? No ho sents? Míliu!!»

En Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna - 1991) ens parla d'una variant concreta de criptograma creada per Jordi Esteban i Calm. Aquest professor i enigmògraf català es va inventar uns jeroglífics que basen el seu funcionament en la sinonímia. La seva mecànica és la mateixa que els jeroglífics convencionals però en comptes de tenir unes pistes de naturalesa gràfica (dibuixos o signes), en aquest cas hem d'arribar a la solució de la pregunta enigmàtica trobant un sinònim del mot clau que ens donen. Per exemple, si la pregunta és "Esperes alguna cosa de mi?" i la pista és "Pares" hem d'adonar-nos que un sinònim de "pares" pot ser "detures" i d'aquesta manera descobrim la resposta: "De tu res" no espero. Aquest és l'últim de la mitja dotzena d'aquests innovadors criptogrames que trobem al llibre de Màrius Serra, a continuació us copio els altres cinc (sense les solucions) per si us ve de gust intentar respondre'ls als comentaris:

1.- D'on ve el vaixell? Ordena
2.- On vas ara? Altra dansa
3.- Quantes cançons cantaven? Embruixa panxes
4.- De què és la melmelada? Retard
5.- On aniràs de viatge? Flaire

En l'àmbit dels passatemps, aquest joc es presenta en forma d'un text on s'han substituït les lletres per números. Cada número diferent equival a una lletra única que hem d'anar esbrinant fins a resoldre tot el text. Per facilitar-nos la feina, se'ns donen certes pistes que ens permeten establir algunes d'aquestes equivalències "lletra-número" per poder tirar endavant.
Us proposo que intenteu solucionar el criptograma que amb el títol de "La Cançó" es va publicar a la pàgina 38 del quart número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. En aquest cas, el text a descobrir és un fragment d'una coneguda cançó de Jaume Sisa.
Aquí el teniu