TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dimecres, 27 de novembre del 2024
dimecres, 20 de novembre del 2024
Relats Conjunts (novembre - 2024)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per la pintura «Interior de taller» (Ramon Casas – 1883).
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d%27Art_de_Catalunya.jpg?uselang=ca)
EL MISTERI DEL PARAIGUA VERMELL
Quan tothom ja ha marxat, en comptes d’una festa sembla que per allí hi hagi passat un huracà. Els globus, les garlandes i els grans cors inflables que adornaven el sostre i les parets, ara pengen flàccids com si també estiguessin esgotats després de la gresca. La taula, plena de gots i ampolles mig buides, i el terra cobert de brossa no fan pas més bona fila. Però tot això ja era d’esperar, el que no és tan normal és el gran paraigua vermell obert de bat a bat que penja del sostre. Què hi fa aquest paraigua aquí?
Això és el que sembla preguntar-se la Núria que, en comptes de dedicar-se a recollir, s’ha quedat parada sense poder treure els ulls d’aquell objecte, quotidià, però completament estrany en aquell context. Quan en Narcís arriba per ajudar-la a netejar i la veu allí parada, li retreu que s’estigui sense fer res amb la feinada que tenen. Ella se’l mira i, seriosa, li repeteix la pregunta que li ronda pel cap:
- Què hi fa aquest paraigua aquí?
El noi arronsa les espatlles mentre es dirigeix cap a la taula plena de restes de la festa.
- No ho sé Núria, només és un paraigua. No és tan estrany trobar coses fora de lloc després d'una festa —Aixeca una ampolla mig buida i la sacseja—. És evident que aquí hi ha hagut gent amb ganes de jugar... i amb massa alcohol a les venes.
Però la Núria no pot deixar de mirar aquell paraigua penjant del sostre, com si fos la peça clau d'un trencaclosques que no acaba d'entendre. S'hi acosta lentament, examinant-lo de més a prop.
- Sí, però... com ha arribat aquí dalt? —insisteix.
El Narcís deixa anar un sospir exagerat mentre recull un plat de plàstic que gairebé es desintegra a les seves mans.
- Segur que algú va decidir ser creatiu amb la decoració... o potser és només una altra broma del Nèstor. Ja el coneixes, li encanta fer bestieses.
Però la Núria no sembla convençuda. Es queda sota el paraigua, aixecant la vista. No és una cosa que algú hagi llançat en un moment d’eufòria, segur que té un propòsit. Sense pensar-s’ho gaire, agafa una cadira...
- Què fas ara? —li diu el Narcís amb un to barreja de cansament i incredulitat.
- Vull veure’l de prop. —respon ella, concentrada.
La noia s’enfila a la cadira i comença a trastejar amb el paraigua intentant despenjar-lo. Sembla que estigui molt ben lligat perquè s’hi passa una bona estona sense acabar de sortir-se’n. Mentrestant el noi ha continuat fent feina, ja ha recollit tota la brossa en un parell de bosses de plàstic gegants que demà al matí llençaran al contenidor i, finalment, s’interessa en el que està fent la Núria.
- Què? Encara no has resolt el misteri del paraigua vermell? Jo ja he acabat de netejar-ho tot.
- Ja has acabat? Així ja podem marxar. Sort que he portat el paraigua perquè han dit que aquesta nit potser plourà...
La Núria despenja el paraigua, el seu paraigua vermell, el que ella mateixa havia penjat al sostre per tenir l’excusa perfecta per a no haver de netejar aquesta vegada, baixa de la cadira i es dirigeix cap a la porta del local donant la mà a en Narcís perquè l’acompanyi. El noi la segueix... fent cara de no acabar d’entendre que ha passat.
Això és el que sembla preguntar-se la Núria que, en comptes de dedicar-se a recollir, s’ha quedat parada sense poder treure els ulls d’aquell objecte, quotidià, però completament estrany en aquell context. Quan en Narcís arriba per ajudar-la a netejar i la veu allí parada, li retreu que s’estigui sense fer res amb la feinada que tenen. Ella se’l mira i, seriosa, li repeteix la pregunta que li ronda pel cap:
- Què hi fa aquest paraigua aquí?
El noi arronsa les espatlles mentre es dirigeix cap a la taula plena de restes de la festa.
- No ho sé Núria, només és un paraigua. No és tan estrany trobar coses fora de lloc després d'una festa —Aixeca una ampolla mig buida i la sacseja—. És evident que aquí hi ha hagut gent amb ganes de jugar... i amb massa alcohol a les venes.
Però la Núria no pot deixar de mirar aquell paraigua penjant del sostre, com si fos la peça clau d'un trencaclosques que no acaba d'entendre. S'hi acosta lentament, examinant-lo de més a prop.
- Sí, però... com ha arribat aquí dalt? —insisteix.
El Narcís deixa anar un sospir exagerat mentre recull un plat de plàstic que gairebé es desintegra a les seves mans.
- Segur que algú va decidir ser creatiu amb la decoració... o potser és només una altra broma del Nèstor. Ja el coneixes, li encanta fer bestieses.
Però la Núria no sembla convençuda. Es queda sota el paraigua, aixecant la vista. No és una cosa que algú hagi llançat en un moment d’eufòria, segur que té un propòsit. Sense pensar-s’ho gaire, agafa una cadira...
- Què fas ara? —li diu el Narcís amb un to barreja de cansament i incredulitat.
- Vull veure’l de prop. —respon ella, concentrada.
La noia s’enfila a la cadira i comença a trastejar amb el paraigua intentant despenjar-lo. Sembla que estigui molt ben lligat perquè s’hi passa una bona estona sense acabar de sortir-se’n. Mentrestant el noi ha continuat fent feina, ja ha recollit tota la brossa en un parell de bosses de plàstic gegants que demà al matí llençaran al contenidor i, finalment, s’interessa en el que està fent la Núria.
- Què? Encara no has resolt el misteri del paraigua vermell? Jo ja he acabat de netejar-ho tot.
- Ja has acabat? Així ja podem marxar. Sort que he portat el paraigua perquè han dit que aquesta nit potser plourà...
La Núria despenja el paraigua, el seu paraigua vermell, el que ella mateixa havia penjat al sostre per tenir l’excusa perfecta per a no haver de netejar aquesta vegada, baixa de la cadira i es dirigeix cap a la porta del local donant la mà a en Narcís perquè l’acompanyi. El noi la segueix... fent cara de no acabar d’entendre que ha passat.
dimecres, 13 de novembre del 2024
Els misteris d'en Mac – Cas 025
025 - EL CAS DE LA MORT DEL SOCI EXTRAVAGANT
Mentre em dirigia a la cita que tenia amb un dels directors d’una coneguda empresa de la ciutat, pensava que aquests encàrrecs empresarials solen ser força avorrits. O impliquen llargs seguiments a empleats que volen acomiadar o, encara pitjor, suposen tedioses hores repassant arxius. En aquest cas, però, m’equivocava. El tema anava per tota una altra banda, com va començar a explicar-me el meu client quan vaig arribar al seu despatx:
- Necessito que trobi al meu soci, ens cal la seva firma per uns afers urgents i no sabem on és.
- Tem que sigui un accident o tal vegada un segrest? -vaig replicar jo, potser amb massa entusiasme pel gir que havia fet el cas-.
- Tant de bo! Ho sento, no ho volia dir així. És que el meu soci és, per dir-ho d’alguna manera, força extravagant i, de tant en tant, li agafen rampells estranys. Fa uns dies em va dir que per entendre millor les necessitats dels nostres possibles clients de baix poder adquisitiu, li calia viure com ells i va decidir instal·lar-se una temporada en un barri de l’extraradi. El problema és que no ens va informar d’on seria i, fins i tot, va deixar el seu mòbil aquí. Es veu que pensa que ser pobre també vol dir estar incomunicat. Bé potser m’he passat, em torno a disculpar, és que em fa perdre els nervis aquest home. Provi de trobar-lo, si us plau, em cal contactar amb ell...
No era una feina senzilla, però almenys no m’hi avorriria. Estirant el fil, vaig aconseguir refer els passos dels últims dies del ‘fugitiu’ i, finalment, vaig aconseguir localitzar-lo en un pis de lloguer d’un vell edifici de la perifèria. Vaig anar a visitar-lo i li vaig comentar que el seu soci el buscava per fer-li firmar uns papers de l’empresa. Però l’home, que realment semblava estar com un llum de ganxo, em va dir que ell no podia marxar d’allí ni un moment i que si de cas que fos el seu soci qui li portés els papers. Vaig tornar, doncs, a la seu de l’empresa i els vaig passar l’encàrrec junt amb la factura dels meus honoraris.
Però, malgrat el que jo em pensava, la meva feina encara no s’havia acabat. L’endemà mateix fou el meu client qui es presentà al meu despatx de forma inesperada:
- M’ha de tornar a ajudar, -em va dir-. Acabo de portar els documents per firmar a l’adreça que em va donar i he parlat amb el meu soci. Bé, de fet hem discutit. Jo li he tirat la cavalleria per sobre per les seves bogeries que fan anar malament tota l’empresa. Ell no s’ha quedat enrere i també me les ha dit ben grosses. Ha arribat a amenaçar-me que es mataria si l’obligava a estar tancat en un despatx, cridant que ell era un esperit lliure i no sé quantes bestieses més. No he volgut baixar del burro i, amenaçant-lo que parlaria amb el consell d’administració per fer-lo fora, he marxat ben emprenyat.
- I què hi puc fer? -vaig afegir jo-.
- Li demano que m’acompanyi a parlar amb ell. Quan m’he calmat una mica, he tornat per fer les paus, però no m’ha volgut obrir. El sentia moure’s per dins el pis, però no m’ha contestat en cap moment tot i que jo m’intentava disculpar a través de la porta. És un home de reaccions imprevisibles i ara em preocupa que compleixi la seva amenaça de suïcidar-se...
Vaig acompanyar-lo tal com em demanava i només arribar al nostre destí vam veure que alguna cosa no anava bé. Els veïns estaven alarmats per una forta pudor de gas que semblava sortir del pis en qüestió. En aquests casos, cal actuar ben de pressa i, d’un cop de peu, vaig forçar la porta per entrar. La pudor de gas omplia tot el pis i li vaig demanar al meu client que obrís les finestres mentre jo anava cap a la cuina on, amb el cap dins el forn, vaig trobar el cos sense vida del seu soci. Per sort, els comandaments de la cuina estaven tancats i això havia evitat una excessiva concentració de gas que hagués convertit el pis en un polvorí. Amb les finestres obertes, aviat es va esbandir la pudor i també la preocupació dels veïns. El cas, ara, passava a mans de la policia que es faria càrrec del suïcidi d’aquell pobre desgraciat.
Si és que havia estat un suïcidi, perquè jo en tenia els meus dubtes...
I vosaltres, què en penseu de la mort del soci extravagant?
- Necessito que trobi al meu soci, ens cal la seva firma per uns afers urgents i no sabem on és.
- Tem que sigui un accident o tal vegada un segrest? -vaig replicar jo, potser amb massa entusiasme pel gir que havia fet el cas-.
- Tant de bo! Ho sento, no ho volia dir així. És que el meu soci és, per dir-ho d’alguna manera, força extravagant i, de tant en tant, li agafen rampells estranys. Fa uns dies em va dir que per entendre millor les necessitats dels nostres possibles clients de baix poder adquisitiu, li calia viure com ells i va decidir instal·lar-se una temporada en un barri de l’extraradi. El problema és que no ens va informar d’on seria i, fins i tot, va deixar el seu mòbil aquí. Es veu que pensa que ser pobre també vol dir estar incomunicat. Bé potser m’he passat, em torno a disculpar, és que em fa perdre els nervis aquest home. Provi de trobar-lo, si us plau, em cal contactar amb ell...
No era una feina senzilla, però almenys no m’hi avorriria. Estirant el fil, vaig aconseguir refer els passos dels últims dies del ‘fugitiu’ i, finalment, vaig aconseguir localitzar-lo en un pis de lloguer d’un vell edifici de la perifèria. Vaig anar a visitar-lo i li vaig comentar que el seu soci el buscava per fer-li firmar uns papers de l’empresa. Però l’home, que realment semblava estar com un llum de ganxo, em va dir que ell no podia marxar d’allí ni un moment i que si de cas que fos el seu soci qui li portés els papers. Vaig tornar, doncs, a la seu de l’empresa i els vaig passar l’encàrrec junt amb la factura dels meus honoraris.
Però, malgrat el que jo em pensava, la meva feina encara no s’havia acabat. L’endemà mateix fou el meu client qui es presentà al meu despatx de forma inesperada:
- M’ha de tornar a ajudar, -em va dir-. Acabo de portar els documents per firmar a l’adreça que em va donar i he parlat amb el meu soci. Bé, de fet hem discutit. Jo li he tirat la cavalleria per sobre per les seves bogeries que fan anar malament tota l’empresa. Ell no s’ha quedat enrere i també me les ha dit ben grosses. Ha arribat a amenaçar-me que es mataria si l’obligava a estar tancat en un despatx, cridant que ell era un esperit lliure i no sé quantes bestieses més. No he volgut baixar del burro i, amenaçant-lo que parlaria amb el consell d’administració per fer-lo fora, he marxat ben emprenyat.
- I què hi puc fer? -vaig afegir jo-.
- Li demano que m’acompanyi a parlar amb ell. Quan m’he calmat una mica, he tornat per fer les paus, però no m’ha volgut obrir. El sentia moure’s per dins el pis, però no m’ha contestat en cap moment tot i que jo m’intentava disculpar a través de la porta. És un home de reaccions imprevisibles i ara em preocupa que compleixi la seva amenaça de suïcidar-se...
Vaig acompanyar-lo tal com em demanava i només arribar al nostre destí vam veure que alguna cosa no anava bé. Els veïns estaven alarmats per una forta pudor de gas que semblava sortir del pis en qüestió. En aquests casos, cal actuar ben de pressa i, d’un cop de peu, vaig forçar la porta per entrar. La pudor de gas omplia tot el pis i li vaig demanar al meu client que obrís les finestres mentre jo anava cap a la cuina on, amb el cap dins el forn, vaig trobar el cos sense vida del seu soci. Per sort, els comandaments de la cuina estaven tancats i això havia evitat una excessiva concentració de gas que hagués convertit el pis en un polvorí. Amb les finestres obertes, aviat es va esbandir la pudor i també la preocupació dels veïns. El cas, ara, passava a mans de la policia que es faria càrrec del suïcidi d’aquell pobre desgraciat.
Si és que havia estat un suïcidi, perquè jo en tenia els meus dubtes...
I vosaltres, què en penseu de la mort del soci extravagant?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "
dimecres, 6 de novembre del 2024
TAUTOGRAMA
Un TAUTOGRAMA [del grec, “tauto” (el mateix) i “gramma” (lletra)] és un text compost per paraules que comencen totes per la mateixa lletra.
La dificultat d’aquest joc lingüístic, lògicament, augmenta a mesura que incrementem el nombre de paraules utilitzades; com més llarg és el text, més difícil és trobar els mots adequats que, a més de compartir inicial, també han de mantenir la coherència i el sentit del resultat final. Enfrontar-nos a la limitació de vocabulari (molt significativa en segons quines lletres) i intentar mantenir sempre un mínim de fluïdesa (és complicat fer frases que sonin naturals i no forçades), fomenta la nostra creativitat i posa a prova les nostres habilitats lingüístiques.
Sabent tot això, potser podríem intentar trobar una definició de TAUTOGRAMA en forma de tautograma (amb la T, és clar). Jo m’he empescat aquesta:
La dificultat d’aquest joc lingüístic, lògicament, augmenta a mesura que incrementem el nombre de paraules utilitzades; com més llarg és el text, més difícil és trobar els mots adequats que, a més de compartir inicial, també han de mantenir la coherència i el sentit del resultat final. Enfrontar-nos a la limitació de vocabulari (molt significativa en segons quines lletres) i intentar mantenir sempre un mínim de fluïdesa (és complicat fer frases que sonin naturals i no forçades), fomenta la nostra creativitat i posa a prova les nostres habilitats lingüístiques.
Sabent tot això, potser podríem intentar trobar una definició de TAUTOGRAMA en forma de tautograma (amb la T, és clar). Jo m’he empescat aquesta:
TAUTOGRAMA: Text totalment treballat. Trampejant topall temàtic, tossut tries transcripció tendenciosa testimoniant tothora talent teledirigit tècnicament transparent.
[Imatge creada per Bing]
Històricament, els primers exemples de repetició sonora que podríem associar als tautogrames es troben en la literatura clàssica, especialment a través de l'al·literació en textos grecs i llatins. Tanmateix, els tautogrames com a tal comencen a destacar a partir de l'època medieval, sovint en contextos poètics o religiosos. El seu moment de màxima esplendor arriba durant el Barroc, quan els escriptors experimenten amb maneres innovadores de jugar amb el llenguatge per crear efectes estètics i retòrics complexos. En la literatura moderna, els tautogrames han continuat usant-se tant en poesia com en prosa, amb finalitats humorístiques o com a exercici de creativitat. Avui en dia, segueixen sent una forma popular d'expressió literària, especialment en jocs de paraules, concursos i fins i tot en publicitat per captar l'atenció del públic.
En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) ens parla d’una variant anomenada ISOACRÒNIM que és un tipus d’ACRÒNIM format per la repetició d’una única lletra. Un exemple seria la quàdruple S que les agències de turisme britàniques solien oferir per incitar a viatjar a Mallorca ("Sun, Sex, Sand, Sangria" / Sol, Sexe, Sorra i Sangria) i, en un àmbit més literari, també podem recordar la llista de vuit paraules amb B que James Joyce cita al seu ULYSSES (1922) per referir-se a les «British Beatitudes!…Beer, beef, business, bibles, bulldogs, battleships, buggery and bishops» (Belleses britàniques!... Beure, bou, bíblies, buldogs, barques bèl·liques, bardaixos i bisbes; segons la traducció de Joaquim Mallafré). La diferència principal entre un isoacrònim i un tautograma és que els primers solen ser una limitada enumeració de termes, mentre que els segons volen ser un text complet, coherent i més llarg.
En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) ens parla d’una variant anomenada ISOACRÒNIM que és un tipus d’ACRÒNIM format per la repetició d’una única lletra. Un exemple seria la quàdruple S que les agències de turisme britàniques solien oferir per incitar a viatjar a Mallorca ("Sun, Sex, Sand, Sangria" / Sol, Sexe, Sorra i Sangria) i, en un àmbit més literari, també podem recordar la llista de vuit paraules amb B que James Joyce cita al seu ULYSSES (1922) per referir-se a les «British Beatitudes!…Beer, beef, business, bibles, bulldogs, battleships, buggery and bishops» (Belleses britàniques!... Beure, bou, bíblies, buldogs, barques bèl·liques, bardaixos i bisbes; segons la traducció de Joaquim Mallafré). La diferència principal entre un isoacrònim i un tautograma és que els primers solen ser una limitada enumeració de termes, mentre que els segons volen ser un text complet, coherent i més llarg.
[Imatge creada per Bing]
Podem trobar multitud d’exemples de l’ús dels tautogrames, des dels més literaris als ‘simples’ jocs lingüístics per a infants. Sense anar més lluny, recordo que a la nostra catosfera també hi hem jugat alguna vegada al blog de SA LLUNA. Però per a aquesta ocasió, n’he volgut triar quatre de ben especials que podríem considerar ‘multimèdia’.
El primer, que és per a llegir, és un sonet que he compost jo mateix. Hi ha un tipus de sonet, anomenat anglès o shakespearià, en el qual els catorze versos s’estructuren en tres quartets més un apariat i he provat de fer-ne un. Evidentment, un Sonet Shakespearià ha de ser amb «S»...
El primer, que és per a llegir, és un sonet que he compost jo mateix. Hi ha un tipus de sonet, anomenat anglès o shakespearià, en el qual els catorze versos s’estructuren en tres quartets més un apariat i he provat de fer-ne un. Evidentment, un Sonet Shakespearià ha de ser amb «S»...
SEGURETAT SOBREESTIMADA
(Sonet Shakespearià, solament «S»)
Sorgeix, sense seny, subtil sargantana
somrient senyal sobre sorral somnolent.
Sempre sotjant, solitària sultana,
somniant sorprendre sopar suculent.
Sota sol serè, surt serp sigil·losa
serpentejant sense so, sempre suau.
Seductora, solemne, sumptuosa,
secretejant, serena, sense sarau.
Sense salutació, sobtat serpenteig,
setge sibil·lí, savi sabotatge...
Saure sorprès, sistemàtic sacseig,
sòrdid sotrac, sofriment salvatge.
Sentiment segur, sagrat santuari?
Simple suflé, sarcasme sanguinari.
(Sonet Shakespearià, solament «S»)
Sorgeix, sense seny, subtil sargantana
somrient senyal sobre sorral somnolent.
Sempre sotjant, solitària sultana,
somniant sorprendre sopar suculent.
Sota sol serè, surt serp sigil·losa
serpentejant sense so, sempre suau.
Seductora, solemne, sumptuosa,
secretejant, serena, sense sarau.
Sense salutació, sobtat serpenteig,
setge sibil·lí, savi sabotatge...
Saure sorprès, sistemàtic sacseig,
sòrdid sotrac, sofriment salvatge.
Sentiment segur, sagrat santuari?
Simple suflé, sarcasme sanguinari.
[Imatge creada per Bing]
El segon exemple és per a veure’l, es tracta d’un fragment de la pel·lícula «V de Vendetta» (2005) en el qual el protagonista es descriu utilitzant (gairebé) únicament paraules començades per «V». Voilà...
|
|
El tercer l’hem d’escoltar. És la cançó «ABCdário» (2017) del raper, poeta i cantautor brasiler Fabio Brazza. És en portuguès, però s'entén perfectament...
|
|
El quart i últim exemple també el podem escoltar. Un divertit «Poema a Messi amb la M» escrit pel locutor i humorista Andreu Juanola que es va emetre al programa radiofònic LA SOTANA el dia 22/02/2018. Aquí el teniu...
Acabo aquest post proposant-vos un joc basat en els tautogrames. Es tracta que endevineu quins mots s’amaguen darrere unes definicions tautogramàtiques amb el benentès que les solucions són paraules que també comparteixen la mateixa inicial. És a dir, si us demanès per un «monument megalític» la resposta seria «menhir» perquè és un tipus de megàlit que comença amb «M», doncs això mateix heu de fer per a solucionar les vint-i-sis definicions següents (una per cada lletra de l’alfabet català). Som-hi!
DICCIONARI TAUTOGRAMÀTIC
- A = Afecte autèntic, amistat accentuada, afinitat acompanyada
- B = Ballarina baliga-balaga, bibelot boterut
- C = Cilindre cancerigen, consumint cicuta cremada
- D = Discussió diplomàtica, deliberació desenvolupada, destresa declamatòria
- E = Engranatge encefàlic, enteniment esmolat, esperit espavilat
- F = Fantasma fugitiu, façana fictícia, faramalla fútil
- G = Giradiscs grandiloqüent, gatzara giratòria
- H = Home herculi, halo hieràtic, història honorable
- I = Idea inusual, invenció irrealitzable, impuls inabastable
- J = Juguesca jurídica, jutge justicier, jurisprudència judicial
- K = Kyrieleison kafkià
- L = Lleure literari, litúrgia lletraferida
- M = Mecanisme mental, moviola multimèdia, moments meritoris
- N = Negror notable, natura nocturna, neguit noctàmbul, non-non
- O = Onades obstinades, observació oberta, odissea omnipresent
- P = Pas per parets, pany protector, prohibit passar
- Q = Querella quotidiana, qualificació qüestionable, quixot quimèric
- R = Romanç rústic, relat recíproc, rotllana recreativa
- S = Senderi sensacional, seny sistemàtic, solució solvent
- T = Text transformat, transferint termes, transcrivint tradicions, transmetent tons
- U = Ubiqüitat unànime, unió ubèrrima, ufologia ufanosa, usdefruit utòpic
- V = Vagabundeig valorat, visitant viles velles, veient valls verges, vivint vivències vibrants
- W = Winchester, whisky, Wyoming, Wayne [John]
- X = Xim-xim xocant, xoll xipollejant, xaragall xop
- Y (dígraf NY) = Nyèbit (de) nyigui-nyogui
- Z = Zona zebra, zona zebú... Zeladors zoòfils
 |  |
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons , Sa Lluna i Carme Rosanas "
Subscriure's a:
Missatges (Atom)