Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991),
Màrius Serra defineix la figura retòrica de l’
OXÍMORON amb aquestes paraules:
Tipus d’antítesi que confronta mots de significat oposat i teòricament excloent, com ara «fosca claror». És una de les figures retòriques més presents en la nostra societat contemporània. Si, per exemple, ens fixem en el sector automobilístic, tots els models presenten un model base i diverses opcions de millora. Però quan un possible comprador s’informa una mica, descobreix astorat que algunes d’aquelles opcions són obligatòries. Què vol dir una «opció obligatòria»? Es tracta d’un dels oxímorons (oxys «agut», moros «estúpid») clàssics del llenguatge publicitari.
L’
OXÍMORON es basa, doncs, en la juxtaposició de dos conceptes contradictoris per crear-ne un de nou que resulta inesperat i paradoxal. Tot i que també es pot designar emprant l’expressió llatina «Contradictio in Terminis» («contradicció en els termes»), aquesta denominació serveix sobretot per indicar les contradiccions en el llenguatge que sorgeixen espontàniament, sense adonar-nos-en. En canvi, l’oxímoron és sempre intencionat, utilitzat deliberadament per l'orador i destinat a ser entès com a tal per l'oient. És, per tant, una figura literària lògica que busca cridar l’atenció de l’interlocutor provocant un moment de reflexió que el porti a comprendre el sentit metafòric implícit en aquests jocs de paraules.
Hi ha també un tipus determinat d’oxímorons que es formen unint dos termes que, en un primer moment, no semblarien exactament contradictoris, però que s’hi converteixen quan passen pel sedàs de l’humor. Es coneixen com a
"Oxímorons còmics" (o també
"oxímorons d'opinió") perquè assoleixen el sentit paradoxal o xocant gràcies a l’ús de la ironia que, justament, és el tipus d’humor que consisteix a dir una cosa donant a entendre tot el contrari. És d’aquesta manera que s’entenen com oxímorons expressions com:
«democràcia plena», «justícia independent», «televisió educativa», «liberal intel·ligent», «intel·ligència militar», «ètica empresarial», «polític honest», «casat feliç» o, fins i tot,
«Microsoft Works».
La forma més freqüent d’aquest joc de paraules és la combinació d'un substantiu i d'un adjectiu (
«nit clara»), però també podem trobar oxímorons en altres entitats sintàctiques que utilitzin mots amb sentit oposat (com per exemple, l’expressió
«civilitzar la guerra» o el lema de la Falange Española
«viva la muerte»). Cal assenyalar que el mot
«oxímoron» és en si mateix un oxímoron, ja que està format per dos termes grecs antitètics que s’oposen entre ells. Per una banda, tenim
«oxus» (ὀξύς) que significa ‘agut’, ‘punxegut’, ‘savi’... i per l’altra
«môros» (μωρός) que es pot traduir com ‘avorrit’, ‘estúpid’, ‘ximple’, ‘neci’... L’etimologia, doncs, ja ens assenyala que el sentit literal del mot seria «oposat» o «absurd» ajustant-se perfectament a la seva definició.
Aquesta figura retòrica s’ha fet servir freqüentment en la literatura. A la Grècia clàssica descobrim oxímorons, per exemple, a l’obra del filòsof
Heràclit i també és un recurs habitual de la poesia mística o amorosa. En general, molts autors de gèneres diversos els han fet servir en les seves obres i això permet trobar multitud d’exemples literaris de l’ús dels oxímorons. En citaré només un parell:
El primer és un clàssic de la llengua anglesa. A l’escena I del primer acte de ROMEO I JULIETA, la coneguda tragèdia que el dramaturg anglès
William Shakespeare va publicar l'any 1597, apareix una conversa entre Benvolio i el seu cosí Romeo on aquest últim deixa anar tot un reguitzell d’oxímorons que podeu llegir a continuació amb la traducció al català de
Salvador Oliva:
Amor batallador! Odi amorós!
Oh tota cosa del no-res creada!
Lleugeresa pesant! Vanitat seriosa!
Caos deforme, fet de formes belles!
Ploma de plom, fum clar, foc fred, salut malalta!
Son desvetllat, que ets allò que no ets!
Jo sento aquest amor sense sentir-m’hi bé.
Un altre exemple d’oxímoron literari famós seria el títol d’una obra breu que el poeta i escriptor portuguès
Fernando Pessoa va escriure l’any 1922. S’anomena EL BANQUER ANARQUISTA i és un relat d’una vuitantena de pàgines, una «faula dialèctica» en paraules del mateix autor, on el protagonista argumenta i intenta demostrar amb deduccions lògiques que l’única manera real de mantenir la seva militància anarquista és continuar amb la seva activitat bancària. Partint d’aquesta antítesi, Pessoa construeix un text contra la societat burgesa i la divinització dels diners, ple d’enginy i ironia. Amb traducció de
Manuel Guerrero, aquest llibre fou editat en català per Quaderns Crema:
Acabo el post amb un recull d’una vintena d’exemples d’OXÍMORON i us convido, si us ve de gust, a augmentar la llista als comentaris.
- Instant etern
- Presència absent
- Pau armada
- Caos organitzat
- Creixement negatiu
- Realitat virtual
- Silenci eixordador
- Obscuritat lluminosa
- Docta ignorància
- Ciències ocultes
- Realisme màgic
- Societats unipersonals
- Morts vivents
- Còpia original
- Ordre aleatori
- Calma tensa
- Gel abrasador
- Dolça amargor
- Dolor dolç
- Culpa feliç
