Lectures 2018 - Feliç 2019

Ha tornat a arribar el moment de publicar la meva llista de llibres llegits durant aquest any que està a punt d'acabar-se. Una llista que aquest 2018, conté 69 llibres que sumen un total de 18.801 pàgines (una mitjana de 51 al dia). Una mica menys que l'any passat però dins dels meus "registres habituals". ;-)

Enguany, a més de continuar el meu repàs personal a l'obra de Manuel de Pedrolo i de Pere Calders, he llegit dues sagues literàries (i també cinematogràfiques). Em refereixo a les "ODISSEES DE L'ESPAI" d'Arthur C. Clarke (han estat una relectura però feia prou temps perquè les hagi tornat a gaudir força) i la "SAGA D'HANNIBAL LECTER" de Thomas Harris (n'havia vist les pel·lícules però no havia llegit les novel·les). També he llegit dos clàssics de la literatura de terror, el març es celebrava el 200è aniversari de la publicació de "FRANKENSTEIN" de Mary Shelley que ja havia llegit feia molts anys en espanyol i vaig aprofitar l'efemèride per fer-ho ara en català, aquesta lectura em va animar a agafar "DRÀCULA" de Bram Stoker que no havia llegit encara. Són dues obres ben diferents però ambdues són interessants i força recomanables.

Aquest 2018 m'he "estrenat" amb la novel·la negra nòrdica. El gènere negre m'agrada però no havia llegit res d'aquests autors i ho vaig voler provar. La meva primera idea, perquè era el que em sonava més, fou agafar la trilogia MILLENNIUM de Stieg Larsson que ara continua David Lagercrantz però un amic que d'aquest tema en sap més que jo, m'ho va desaconsellar i em va recomanar, entre d'altres, les novel·les protagonitzades pel comissari KURT WALLANDER de Hennig Mankell i les de l'inspector HARRY HOLE de Jo Nesbo. N'he llegit obres de tots dos i tant un com l'altre m'han agradat força però m'he decantat per aquest últim del que ja en porto tres títols i penso continuar amb la resta de la sèrie.

Vull destacar també un parell de títols sobre el "procés català", no acostumo a llegir gaire sobre temes polítics però "NOU HOMENATGE A CATALUNYA" i "OPERACIÓ URNES" m'han semblat un bon resum de tot el que ha passat en l'àmbit polític aquests últims anys a Catalunya i han estat molt interessants de llegir.

Com en anys anteriors, vull deixar constància dels llibres de la llista escrits per bloguers de "La meva blogosfera". Aquests "autors-amics" han estat, per ordre de lectura: Montse Sanjuan, Daniel Closa, Salvador Macip (2), Gemma Barberan i Jesús M. Tibau.

Entre la resta d'autors de la meva llista, destaco els llibres que més bons records em porten ara que n'he fet el repàs: "LA GUERRA DE LES SALAMANDRES" (vaig descobrir Karel Capek amb aquesta genial novel·la distòpica i he seguit, i seguiré, amb la resta dels seus llibres que pugui aconseguir), "ORIGEN" (ja sabem el que ofereixen els llibres protagonitzats pel professor Langdon, entreteniment i diversió que no són poca cosa), "FARIÑA" (el vaig llegir per la "propaganda" que en va fer el jutge que el va prohibir, no és una novel·la de ficció sinó un relat periodístic real i, justament per això, força impactant), "LA NOVEL·LA DE SANT JORDI" (divertida i "enigmàtica", no em perdré la segona entrega de la sèrie quan es publiqui), "EL SINDICAT DE L'OBLIT" (una novel·la d'espies situada en una Catalunya ucrònica, independent des de 1934), "L'ESGLÉSIA DEL MAR" (no l'havia llegit quan va sortir i ho he volgut fer ara en ocasió de l'estrena de la sèrie per TV3, ha valgut la pena perquè està ben documentada històricament i alhora és molt entretinguda de llegir), "JO SOC AQUELL QUE VA MATAR FRANCO" (la trama és molt interessant però les reflexions que provoca sobre la nostra llengua i el nostre país encara ho son més, una lectura molt recomanable), "LA DONA A LA FINESTRA" (una mica previsible a estones però també amb girs sorprenents que fan que la història t'atrapi fins el final). Acabo amb el penúltim de la llista, "ESTUDI EN ESCARLATA" d'Arthur Conan Doyle, la primera novel·la on apareix Sherlock Holmes amb la que enceto un altre dels meus reptes lectors, el de llegir complet tot el cànon holmesià.

Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2018

Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...
FELIÇ 2019!!

Bons Desitjos Nadalencs [i II]

(Aquest post també el trobareu publicat al blog del CALENDARI D'ADVENT)

Suplement de Nadal del diari "AVUI"
(22/XII/1982)

Dilluns passat, us explicava una anècdota relacionada amb la resposta que va donar un ambaixador en una entrevista radiofònica sobre el tema dels bons desitjos de Nadal i Cap d'Any. És ben sabut que aquest tipus de preguntes són tot un tòpic d'aquestes dates en molts mitjans que les aprofiten des de fa molts anys per omplir els seus suplements nadalencs i un exemple el tindríem en el que mostra la imatge que encapçala aquest post.

El 22 de desembre de l'any 1982, el diari AVUI va publicar el seu habitual suplement de Nadal on, entre altres escrits dedicats a aquestes festes, podem llegir dos articles signats per Teresa Carreras que es titulen, respectivament, "Nadal, dies de reunió familiar" i "La il·lusió màgica del Dia de Reis". En aquests articles trobem petites entrevistes a diversos personatges populars de l'època on aquests expliquen el significat que aquestes dates tan assenyalades tenen per a ells i n'expressen els seus millors desitjos.

Per a aquest segon (i últim) post nadalenc, he seleccionat mitja dotzena d'aquests desitjos:

1. M'agradaria que la capacitat d'il·lusió que encara té la gent per una sèrie de valors no es malmeti. Per això demano una gran dosi d'esperança.
2. A mi m'agradaria poder continuar com ara. Em sento molt feliç a tots nivells. Però jo demano que aquest govern nou que tenim, funcioni tal com molta gent espera que ho faci.
3. Desitjo que els meus Reis es portin bé. Jo he demanat un nounat, el nostre tercer fill, i esperem rebre'l per aquestes dates.
4. Jo demano als Reis molta sort, molts diners i moltes flors espirituals; tot això acompanyat d'una bona copa de whisky.
5. Jo demano que tothom tingui feina, que hi hagi més benestar i, per tant, que el PSUC guanyi les pròximes eleccions municipals.
6. La meva carta als Reis demana sobretot pau. Aquesta és una paraula molt trepitjada, però jo em refereixo a la pau interior, a la llum que totes les persones necessitem per a poder comprendre totes les coses que passen al nostre entorn.

I aquí teniu els autors ordenats alfabèticament:

	[A] Enrique Castro "Quini" (1949-2018) Futbolista. L'any 1982 jugava al Futbol Club Barcelona i va ser l'autor del gol que va donar al club la seva segona Recopa d'Europa.
	[B] Josep Maria Cullell i Nadal (Barcelona, 1942) Polític i economista. L'any 1982 era conseller de política territorial i obres públiques de la Generalitat de Catalunya.
	[C] Emilio Gutiérrez Caba (Valladolid, 1942) Actor. L'any 1982 feia set anys que residia a Catalunya i havia rodat "La colmena", una pel·lícula dirigida per Mario Camus.
	[D] Christa Leem (1953-2004) Actriu i vedet. L'any 1982 protagonitzava l'espectacle "Para Cúpula, con amor" a la sala Cúpula Venus de Barcelona.
	[E] Guillermina Motta (Barcelona, 1942) Cantautora i actriu. L'any 1981 havia protagonitzat la sèrie "Les Guillermines del rei Salomó" a TVE-Catalunya.
	[F] Jordi Solé Tura (1930-2009) Advocat, polític i professor universitari. Al desembre de 1982 feia poques setmanes que havia deixat de ser diputat per la circumscripció electoral de Barcelona al Congrés dels Diputats.

Si us ve de gust jugar-hi, la vostra feina és emparellar cada desig amb el personatge que el va formular. A veure quants n'encerteu!!

Podeu deixar les vostres propostes als comentaris i després no us oblideu d'agafar un d'aquests bombons de licor...

O si ho preferiu, també hi ha aigua mineral...

Anunci de "Vichy Catalán" (1982)

Aprofito per brindar i desitjar-vos un
MOLT BON NADAL

Bons Desitjos Nadalencs [I]

(Aquest post també el trobareu publicat al blog del CALENDARI D'ADVENT)

"Arriba el Nadal" (Elfriede Weidenhaus)
[Coberta posterior de la revista "Selecciones del Reader's Digest" (XII/1975)]

Som a la setmana abans de Nadal i per aquests dies us he preparat un parell de posts dedicats als "Bons Desitjos de Nadal i Cap d'Any" que tant proliferen durant aquestes dates (i que, una vegada han passat, oblidem força ràpidament).
En el post següent, que publicaré divendres que ve, us proposaré un petit joc (és marca de la casa :-D) sobre aquest tema però avui vull explicar-vos una anècdota que potser ja coneixeu però que jo trobo molt reveladora.

És una història que podria ser ben real malgrat que, com de tota bona anècdota, se n'expliquen diferents versions on no coincideixen tots els protagonistes. Així i tot, sembla que podem situar l'escena el desembre de 1948 i que estaria protagonitzada per alguns dels ambaixadors estrangers d'aquella època a Washington D. C., la capital dels Estats Units: El britànic Oliver Franks, el francès Henri Bonnet i el rus Alexander Panyushkin.

La versió que jo coneixia la vaig llegir fa un bon grapat d'anys a la pàgina 120 del número de desembre de 1975 de la revista "Selecciones del Reader's Digest" on consta extreta del Sunday Express de Londres i allí, a més d'aquests tres personatges, també se cita l'ambaixador alemany, tot i que Alemanya i els Estats Units van trencar relacions diplomàtiques entre 1941 i 1949 a causa de la Segona Guerra Mundial.
Malgrat aquesta possible incoherència, és aquesta mateixa versió la que he recuperat i us tradueixo a continuació:

El dia abans de Nadal, l'ambaixador britànic a Washington va rebre una trucada telefònica d'una emissora de ràdio local preguntant que li agradaria rebre com a regal de Nadal. L'ambaixador va pensar un moment i va donar la seva resposta.

L'endemà va sentir al locutor que deia:
«Hem fet una enquesta sobre el que desitgen rebre per Nadal els ambaixadors estrangers.

L'ambaixador francès digué: "Desitjo ardentment que l'any vinent sigui un any de pau per al món".

L'ambaixador rus esperava un any de justícia per a tots els homes.

L'ambaixador alemany desitjava veure un millor repartiment dels béns del món.

I l'ambaixador britànic va dir: "M'agradaria una capsa de fruita confitada"»

Malgrat que l'anècdota no ho especifica, jo diria que no és gens agosarat afirmar que l'ambaixador britànic va ser l'únic que realment va veure complerts els seus desitjos. :-))

Agafeu-ne una, no hi ha cap mal a intentar endolcir-nos
la vida mentre seguim desitjant que arribi la pau mundial,
la justícia universal i un millor repartiment de la riquesa...

Joc de Ment - 003

ELS TRES DAUS

- Tres daus de parxís
- Un gobelet

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Deixeu que el públic examini els tres daus i el gobelet per comprovar que no estan trucats i que són tres daus normals de jugar al parxís.
Una vegada examinats, quedeu-vos el gobelet i doneu els tres daus a un dels espectadors mentre li expliqueu que els haurà de barrejar i apilar un sobre l'altre en l'ordre que prefereixi sense que vosaltres ho vegeu. A continuació, doncs, us gireu d'esquena i deixeu que ho faci.
Quan hagi acabat, us torneu a girar i tapeu immediatament la pila dels tres daus amb el gobelet. Tot seguit, expliqueu que l'ordre dels daus l'ha triat l'espectador i que, per tant, només ell ha decidit quines han estat les cares que han quedat ocultes després de fer la pila. Aquestes cares que no estan a la vista són cinc: la de sota del dau de dalt, la superior i inferior del dau del mig i la superior i inferior del dau de baix de tot.
Com que, segurament, ni l'espectador les recorda, no seria agosarat afirmar que ningú pot saber quins són aquests cinc valors ocults si no aixequem el gobelet i desmuntem la pila de daus per comprovar-los. Ningú, menys vosaltres és clar. Perquè vosaltres sí que sou capaços d'endevinar-los i, per tant, no us costaria res calcular la suma d'aquestes cares que no estan a la vista.
I, efectivament, per sorpresa de tothom doneu un resultat que, quan es comprovin els daus, coincidirà exactament amb la suma de les cinc cares ocultes.

Aquest joc es basa en la regla que indica que les dues cares oposades d'un dau sempre sumen 7.
En conseqüència, la suma de les cares ocultes dels tres daus apilats serà sempre 21 menys el valor de la cara superior del dau de dalt que haurem vist (i memoritzat) durant l'instant en què hem tapat els daus amb el gobelet.
Un truc senzill però que, si es fa amb prou desimboltura, té el seu efecte.

PENSAMENT LATERAL

En un dels capítols del seu llibre EL PENSAMIENTO CREATIVO (Paidós - 1994), l'escriptor i psicòleg maltès Edward de Bono explica que va concedir una entrevista a la revista London Life per parlar de les seves investigacions en el camp del pensament. En aquella xerrada va comentar que hi ha ocasions en què el pensament seqüencial i purament lògic no és suficient sinó que cal que la ment es desplaci «lateralment» per trobar nous enfocaments i altres alternatives. Immediatament se li va ocórrer que aquesta era la paraula que calia i va batejar aquesta «altra classe de pensament» amb el nom de PENSAMENT LATERAL.
Això va passar l'any 1967, actualment aquest concepte és totalment acceptat i, fins i tot, surt als diccionaris. Al Concise Oxford Dictionary llegim aquesta definició de Pensament Lateral: «Tractar de resoldre problemes mitjançant mètodes no ortodoxos o aparentment il·lògics».

Quan prenem decisions de manera seqüencial, fem servir el Pensament Vertical. És a dir, partim d'una posició i tractem de construir a partir d'aquella base. Les decisions posteriors estan vinculades a les anteriors i, des del punt de vista lògic, en depenen totalment. En canvi, amb el Pensament Lateral no seguim cap seqüència sinó que ens «desplacem cap als costats» per provar diferents percepcions, diferents conceptes, diferents punts de partida... En definitiva, diferents mètodes que ens fan sortir de la línia habitual de pensament. Aquests mètodes, molt relacionats amb la percepció, ens permeten proposar diversos punts de vista que poden coexistir sense problemes perquè tots poden ser igualment vàlids. El Pensament Lateral s'ocupa de les possibilitats, d'allò que podria ser, i és acumulant aquests diversos «podria ser» com s'arriba finalment a «el que és».

Veiem, doncs, que això no implica ser "molt intel·ligent" en el sentit de saber moltes coses sinó que es tracta de saber utilitzar les estratègies correctes en cada moment. De fet, algunes de les proves que pretenen mesurar la nostra capacitat intel·lectual, el que realment quantifiquen són les nostres aptituds verbals, numèriques, visuals o de memòria perquè són exercicis que obliguen al pensament a buscar una única solució entre diverses opcions. Quan busquem, per exemple, quin número continua una sèrie, la nostra ment opera amb diverses dades per acabar «convergint» en una última dada que és la solució; és a dir, utilitzem el Pensament Convergent. En canvi, amb el Pensament Divergent operem en sentit contrari. Quan se'ns presenta un problema amb poques dades, busquem moltes possibles solucions, fins i tot, les més estranyes i «poc lògiques». Aquesta distinció entre pensament Convergent i Divergent la va proposar el psicòleg nord-americà J. P. Guilford, Segons ell, el que fem amb el Pensament Divergent és crear i buscar solucions originals i eficaces per afrontar els problemes que ens planteja la vida.
De totes maneres, el Pensament Lateral no és exactament un sinònim de Pensament Divergent, aquest últim és només un aspecte del pensament lateral que pot incloure també aspectes perfectament lògics i «convergents». En el mateix sentit, tampoc s'ha de confondre amb el Pensament Creatiu malgrat que en certs aspectes hi coincideix. El concepte de creativitat és força més ampli i abasta diversos processos molt diferents entre si, un dels quals podria ser el Pensament Lateral però no l'únic.

Tret d'AQUÍ

Aplicant-ho al tema dels enigmes mentals, hem de parlar de l'enginyer britànic Paul Sloane que l'any 1991 va publicar el seu llibre EJERCICIOS DE PENSAMIENTO LATERAL (Zugarto – 1992), el primer volum d'una col·lecció d'èxit on ens presentava un recull d'enigmes que hem d'intentar resoldre abandonant el procés lineal de raonament a què estem acostumats i explorant altres camins que ens portin a trobar la solució.
La forma ideal de resoldre un d'aquests enigmes és fer-ho en grup. Hi ha d'haver algú que, coneixent prèviament la solució, ha de proposar-lo als altres. La resta ha d'intentar solucionar-lo aplicant el seu pensament lateral i, per tant, formulant qualsevol pregunta que els vingui al cap. Han de ser preguntes que es puguin contestar dient "sí", "no" o "no és rellevant" que és l'únic que pot respondre qui ha proposat l'enigma. Només en el cas que el grup es quedés encallat, podrà també afegir alguna pista per encaminar al grup cap a la solució que s'està buscant.

Un dels enigmes plantejats per Paul Sloane en aquest llibre és ja tot un clàssic i l'utilitzarem com a exemple. Em refereixo a «L'enigma de l'ascensor»:

Un home viu al desè pis d'un edifici. Cada dia, quan surt de casa per anar a treballar, agafa l'ascensor fins a la planta baixa. En canvi, quan torna sempre puja amb l'ascensor fins al setè pis i després continua per l'escala els tres pisos que li queden per arribar a casa. Per què ho fa?

Segons el llibre de Franco Agostini i Nicola Alberto de Carlo, JUEGOS DE LA INTELIGENCIA (Círculo de Lectores – 1989), les respostes més freqüents quan apliquem el pensament lateral anirien en la línia d'aquestes dues:

• L'home vol mantenir-se en forma i aprofita aquests tres últims pisos per fer una mica d’exercici físic.
• L'home baixa al pis setè per visitar un dels seus veïns i després ja no troba necessari tornar a utilitzar l’ascensor per només tres pisos.

Altres respostes que també s’han donat a aquest enigma, són més originals:

• L'home sempre torna begut a casa de matinada i, per evitar que la seva dona el senti, prefereix pujar els últims pisos de puntetes.
• Una vegada, l'home va quedar bloquejat dins l'ascensor al vuitè pis i va passar tanta por que no vol tornar a repetir l'experiència.
• L'ascensor no funciona massa bé i, als pisos més alts, tremola i fa un sorellet estrany. Per evitar aquesta desagradable sensació, l'home prefereix baixar abans.
• L'home sent un rebuig inconscient cap a casa seva i, baixant abans de l'ascensor, retarda d'alguna manera la seva tornada.

S'ha de fer notar que qualsevol d'aquestes possibles solucions està, d'una manera o altra, relacionada amb l'experiència subjectiva de qui la formula.

Com sabem, la resposta que es dona com a correcta és, relativament, més senzilla:

• L'home és molt baixet. Quan surt de casa no té cap problema en tocar el botó de la planta baixa però al pujar ha d'abandonar abans d'hora l'ascensor perquè només arriba al botó del setè pis.

Aquest, com he dit, és un exemple clàssic d'aquest tipus d'enigmes i ja fa més de 10 anys que el vaig publicar al blog (027- L'ascensor del gratacels). Va ser un dels primers d'aquesta classe de reptes mentals que podeu trobar al XAREL-10 classificats amb l'etiqueta LATERAL.

Per acabar, us en proposo un altre també tret del llibre de Paul Sloane però encara inèdit en aquest blog:

Un home jeu mort dins d'un remolc, tot indica que s'ha disparat un tret a si mateix. Prop d'ell veiem un tros de fusta. Aquesta fusta, que fa al voltant de 60 cm. de llarg per 2 cm. d'ample, no té cap marca especial ni porta res escrit però podríem afirmar que haver mirat aquest tros de fusta comuna just avui ha estat la causa del suïcidi de l'home. Podeu explicar-ho?

D'aquest no us dono ara la solució. Si voleu descobrir-la, haureu de fer treballar el vostre pensament lateral. Jo estic a la vostra disposició per respondre (recordeu només amb "sí", "no" o "no és rellevant" ) qualsevol pregunta que se us ocorri.

---

GLOSSARI:

• Pensament Lateral

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: