LA FILLA DEL CARBONER (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui posem punt final a aquesta recopilació amb "LA FILLA DEL CARBONER". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada per Rosalia Tarragó, del Pla de Cabra [en l’actualitat, Pla de Santa Maria (Alt Camp)].

LA FILLA DEL CARBONER

Un dia el rei anant de cacera es va perdre i anà a parar a la barraca d'un carboner. Aquest era fora, i trobà una seva filla que ventava el foc. Entre el rei i la minyona s’entaulà el diàleg següent:

- On és ton pare?
- A treure gent de casa seva.
- I ta mare?
- A plorar l’alegria de l’any passat.
- On és ton germà?
- És a caçar, i els que mati, els deixarà, i els que no matí, els portarà a casa.
- I ta germana, on és?
- És al bosc a clavar una estaca, i quan l’hagi clavada deixarà l'estaca enmig del bosc i tornarà a casa amb el forat.
- Què hi ha en aquell sarrió tot boterut que hi ha allà terra?
- Hi ha la xerrembaix.

El rei no comprengué una paraula del que li havia dit la minyona. Un cop al palau, féu comparèixer el carboner, li exposà la conversa amb la seva filla i li manà que li n'aclarís les paraules.

- Què fèieu vós per treure gent de casa seva?
- Arrencava rabassons per encendre la carbonera; com que els treia d'on eren plantats els treia de casa seva.
- Què feia la vostra dona per plorar l’alegria de l’any passat?
- Era a enterrar una filla que tot just feia un any que s’havia casat. Ara fa un any que tot era alegria i aquell dia tot era plorar.
- Què caçava el vostre fill, que s'enduia els que no matava i deixava els que matava?
- Era a matar-se els polls; els que matava, els deixava, i els que no trobava, els tomava a casa.
- I la vostra filla, que era a clavar una estaca al bosc?
- Era a fer les seves feines i deixava clavada l'estaca enmig del bosc i se’n portava a casa el forat de l'estaca.
- I què és la xerrembaix, que hi havia dintre aquell sarrió?
- Hi havia la meva filla petita, perquè anava despullada i estava amagada dintre del sarrió perquè no la veiessin. Sóc tan pobre, que entre les dues filles petites, la que ventava el foc i la del sarrió, no tenen sinó un vestit i quan l’una va vestida l’altra va despullada i es posa dintre del sarrió perquè no la vegin. Com que no se saben estar de parlar, diuen entre elles: «Xerrem baix, que no ens sentin», i per això la que està al sarrió, l’anomenem la xerrembaix.
- Doncs mireu que la vostra filla m’agrada molt per a casar. Teniu, ací us dono un paquet de roba, i que comenci a fer-se les robes de núvia.

El rei lliurà al carboner un paquet de roba vella feta amb quaranta mil retallets i engrunetes tan petites, que no se'n podia aprofitar res. La donzella, en veure el present del rei, lliurà a son pare un grapat de serradures i li digué que les portés al rei perquè comencés a fer els mobles. Aquest nou enginy féu encara més interessant la donzella al rei, que li trameté un parell d’ous ben deixatats amb l’encàrrec que els fes covar, ja que amb els pollets que en sortissin podrien jugar els fillets que tindrien. La donzella lliurà al rei un grapat de sorra i farina perquè comencés a fer pastar els panellets per al dia de les noces. El rei encara envià a la minyona unes clofolles de nou perquè comencés a arranjar l’àpat de boda. I aquesta li féu portar uns pèls de cua d’ase perquè s’ensinistrés a menar els cavalls que tirarien de la carrossa el dia de noces.

L’agudesa de la minyona decidí el rei a fer-la la seva esposa; però digué a son pare que es presentés al palau ni vestida ni despullada, ni a peu ni a cavall i que en anar-hi no ho fes per camí ni per fora camí. La filla del carboner es cobrí amb una xarxa, i així no anava vestida, però tampoc no anava despullada. Cavalcà un ase molt baix, tant, que les cames li tocaven a terra, de manera que caminava i cavalcava: no anava, doncs, ni a peu ni a cavall. En fer el viatge féu caminar l’ase amb dues potes per dintre el camí i les altres dues pels camps de la vora, de manera que ni anava per camí ni per fora camí. El rei veié que encara era més llesta que no es creia, i es casà amb ella. Com a condició li posà que mai en sa vida no havia d’aconsellar ningú sinó a ell, amb què creia arribar a ésser un gran rei.

Van passar molts anys vivint feliços. Un dia que anaven de viatge, al mateix hostal on ells posaven va posar un marxant que anava cavalcat en una pollina. De nit aquesta tingué un pollí. Com que nasqué al mateix estable de l’hostal on el rei tenia el seu cavall, aquell digué que la pollina era seva, i de totes passades se la volgué quedar. El marxant demanà consell a la reina. Aquesta li digué que agafés una canya i fes veure que pescava en una bassa d’aigua que hi havia als afores de la població i que quan el rei en veure’l li preguntés què feia li digués que pescava sardina, i que en dir-li el rei que era impossible contestés:

Tan possible és pescar aquí sardina
com que un cavall faci una pollina.

El marxant ho féu així. EI rei comprengué al moment que la seva esposa l’havia aconsellat, i, tal com li havia promès en casar-se, la tragué de casa. Ella li demanà que li deixés emportar el que més estimava; el rei li ho concedí, La reina féu fer un gran dinar i posà dormicions al plat del rei. Aquest quedà adormit com un soc. Mentre dormia, la reina el féu pujar a la carrossa i en anar-se’n cap a casa dels seus pares, se l’emportà. Com que dormia tan fort i a casa del carboner no tenien llit, el posaren damunt d’una estiba de sarrions de carbó, tocant al sostre. Les teranyines que penjaven del sostre feren pessigolles al nas del rei i el van despertar. No sabé on es trobava i demanà auxili. La seva muller li digué que, obedient al seu manament, se n'havia anat del palau i que se n’havia emportat el que més estimava, que era el rei. Aquest la perdonà de tot i tornaren a viure feliços, i de segur que si no són morts encara són vius.

Si aquesta rondalla us agrada,
mengeu’s-la fregida;
si fregida no us agrada,
mengeu's-la pelada,
i si pelada tampoc us agrada,
aneu a Montserrat a buscar un gató vell
i fregueu’s-el ben bé per la pell.

EL PRÍNCEP MUT (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "EL PRÍNCEP MUT". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada per Rosalia Tarragó, del Pla de Cabra [en l’actualitat, Pla de Santa Maria (Alt Camp)].

EL PRÍNCEP MUT

Hi havia dos reis molts amics. Van prometre que si tenien fills de sexes contraris, els casarien per entrar en família. Un d’ells tingué un fill i l’altre una filla, però el fill era mut. Els pares tenien gran desconhort, car no podrien emparentar amb l’altre rei, tan amic. Quan ja era grandet l’enviaren a fer un viatge pel món acompanyat d’un criat, per veure si aconseguia el do de la paraula. Quan foren lluny el minyó digué al servent que no n’era de mut, però que el feia perquè els seus pares el volien casar amb una donzella que ell no coneixia, i que no volia casar-s'hi sense saber qui era. Anirien a conèixer la princesa i després tornarien a casa. Manà al criat que fos discret i que li donaria una bossa de diners.

Arribats a la ciutat on vivia la princesa, el príncep anà a aconsellar-se a una velleta a veure com ho podria fer per conèixer la donzella. La velleta li aconsellà que es vestís de marxant, que es fes fer una filosa d'or i que anés pels voltants del palau pregonant qui volia comprar-la-hi, que la princesa era enamoradissa i segurament sortiria en finestra per veure la filosa, i així la coneixeria. El minyó anà a casa d’un argenter i comprà una filosa d'or més preciosa que cap altra. Vestit de marxant anà pels voltants del palau cridant:

Qui em compra una filosa
que d’altra al món no n’hi ha de més preciosa?

Una cambrera de la princesa sortí en finestra, veié la filosa i en restà enamorada. La ponderà a la seva senyora, que li digué que baixés a comprar-la. El fals marxant li digué que només la vendria per poder besar els peus de la seva senyora. Aquesta primer refusava, però la cambrera la’n convencé. El minyó pujà al palau, féu un bes a la princesa i li lliurà la filosa. El breu tracte amb la princesa li fou grat i desitjà tornar-la a veure. Visità altra vegada la velleta, que li aconsellà que es fes fer un fus. El minyó ho féu i anà pels voltants del palau tot cridant:

Qui em vol comprar un fus d’or,
que d’altre de més bonic no n’hi ha al món?

La cambrera sortí altra vegada; també se n’enamorà i en parlà amb la seva mestressa, que sentí desig de tenir-lo. La serventa baixà a demanar el preu i el minyó li digué que per ben pagat es donaria si podia abraçar la seva senyora. La princesa no ho volia pas, però per fi la cambrera la’n convencé. El minyó pujà al palau i abraçà la princesa. Al fadrí, encara li quedaren més ganes de tornar a veure la donzella i anà altra vegada a aconsellar-se amb la velleta. Aquesta li aconsellà que es fes fer un aspi. El minyó ho féu així i es passejà pels voltants del palau tot cridant:

Qui em vol comprar un aspi d’or,
que d’altre de més bonic no n’hi ha al món?

La cambrera el tomà a sentir, sortí en finestra i es meravellà de l’aspi. En parlà a la seva mestressa, que també manifestà desig de tenir-lo. La serventa baixà a veure què en demanava, i el marxant li digué que es donaria per ben pagat de dormir una nit amb la seva senyora. A aquesta, li semblà que demanava molt però, per completar el joc, a precs de la cambrera accedí. El príncep pujà al palau. El minyó fou prou llest i prengué a la donzella un collaret sense que ella ho advertís.

El minyó ja es donà per satisfet. Tomà a casa seva i seguí fent el mut. Els seus pares tingueren un gran desconsol en veure que no havia cobrat la paraula. Escriviren una carta als seus amics dient-los que, ja que el seu fill era mut pensaven deixar córrer el casament ajustat, puix que la princesa mereixia millor sort que un marit mut. Va passar molt temps, i un dia els pares de la princesa feren saber als del fadrí que la casaven i els convidaven al casament. Els pares decidiren anar-hi sense llur fill, car els feia vergonya que fos mut. Quan els reis foren fora, el minyó féu ensellar el millor cavall i se n’anà cap a la ciutat on es feien les noces, a la qual arribà primer que els seus pares. A l’hora del convit, arribat el moment de dir les endevinalles, quan tocava al príncep mut, ja es disposava a dir-la el del seu costat, però el príncep s’alçà i digué:

Una matinada vaig sortir a caçar,
vaig tirar a una peça que se'm va escapar;
però un tros de pell, bé me’l va deixar.

I enmig del convit tragué el collaret que havia pres a la donzella, i com que ningú no sabé desxifrar l’endevinalla, ell l’explicà enmig de la sorpresa i alegria de tothom. Les noces, en lloc de fer-les amb el noble pretendent de la princesa es feren amb el príncep que tothom havia cregut mut fins aleshores.

Per ací i per allà
no m’han dat res per menjar.
Per allà i per ací
no m’han dat res pel camí.

L'ENDEVINETA LLAGOSTA (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "L'ENDEVINETA LLAGOSTA". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu pare Blai Amades que l’havia apresa a Bot (Terra Alta).

L'ENDEVINETA LLAGOSTA

Hi havia un minyó molt llest, però tan pobre que gairebé no podia menjar. Per ponderar la seva misèria deia que si arribava només a tenir tres dies de bona vida, després ja no li faria res morir-se. Es presentà al seu poble un moro enganyador, el qual deia que portava una bèstia mai vista: un ase que tenia el cap a la cua i la cua al cap. Plantà una barraca enmig de la plaça, on per una quantitat ensenyava la tal bèstia, la qual posava de cua a la menjadora i de cap enfora. En Llagosta sentia gran desig de veure l’estranya bèstia, però com que no tenia diners, un dia s’entaforà d’amagat dintre la barraca del moro en una hora intempestiva, i veié que el tal ase, de cap a la menjadora, menjava com els altres i que l’estranyesa de la bèstia no era altra cosa que un enginy del moro, que la posava en sentit contrari. En Llagosta féu córrer per tot el poble el seu descobriment, amb què gaudí de fama de gran endevineta, puix que havia vist el que ningú no havia comprès. El moro, indignat perquè li havia esguerrat el negoci, el volia matar, i en Llagosta tingué de fugir.

Camps a través se li féu de nit; s’enfilà a dormir dalt d’un arbre, vora d'un riu. A la poca estona veié venir un vell amb una xarxa, el qual es posà a pescar. Pescà un peixot estrany que tenia el ventre com inflat. Intrigat el pescador per la forma del peix, l'obrí i trobà al ventre un ou de gallina, que es devia haver menjat. El pescador cregué que d'aquell estrany cas, podia fer-ne una endevinalla i anar-la a vendre al rei.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.

Cregué que encara podia fer l'endevinalla més llarga, puix que si feia covar l'ou n'eixiria un pollet, cas que podria explicar en paraules cobertes.

Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.

En Llagosta des de dalt de l’arbre, s’assabentà del projecte del pescador i descobrí el secret de l'enigma.


Al rei, li van robar les joies, i oferí tres dies de bona vida al qui descobria els lladres. En Llagosta, que amb poder gaudir de tres dies de bon viure tant se li’n donava viure com morir, cregué arribat el moment de poder satisfer el seu desig. Es presentà al rei com a endevineta i li digué que ell era el qui havia endevinat el secret del moro enganyador. En Llagosta fou tractat a cos de rei i rodejat de gran admiració. Menjava enmig d’un jardí. Un dia, mentre dinava, una princesa volgué fer-li una gràcia, i agafà una llagosta que saltava pel jardí i ensenyant-li la mà tancada li preguntà si sabia què hi tenia a dintre. El minyó, veient-se descobert en la seva gosadia, exclamà: — Ai Llagosta!, ara sí que t’han ben agafat. La princesa li digué que, en efecte, era una llagosta el que havia agafat. Un altre dia un capità agafà de terra un grapat d’excrements i, presentant la mà a l'endevineta, li proposà que endevinés el que contenia. En Llagosta, en veure que es tractava d’un senzill capità, exclamà amb aire de menyspreu: — Obriu aquesta mà de m.... El soldat obrí la mà i es veié com, en efecte, contenia el que l’endevineta havia dit.

Aquestes passades feren adquirir gran fama d’endevineta al minyó, fins al punt que els lladres que havien pres les joies al rei, que eren els seus criats, temeren ésser descoberts i tractaren de fer-se amics d’en Llagosta. Un dia, mentre li servien el dinar, li demanaren que, sobretot, no els descobrís. Ell digué que era costum seu descobrir el lloc on es trobaven Ics coses robades, però no els lladres, i amb traça féu dir als servents on havien amagat les joies, i els prometé que no els descobriria. Arribada l’hora, digué al rei que sota la llosana del primer graó de la gran escala del palau trobarien amagades totes les joies robades, com així fou.

El rei no s’hi veia de content, de tenir entre els seus vassalls un endevineta tan famós, i fins tractà d’emparentar-se amb ell parlant de casar-lo amb una seva filla preciosa com una rosa, la qual era pretesa per gran nombre de nobles i cavallers. Els savis de la cort cregueren que un senzill endevineta era poc per a arribar a príncep. El rei proposà oferir la mà de la donzella al qui sabés desxifrar aquell intricat enigma que un pescador li havia venut. Així fou publicat i, naturalment, en Llagosta, que sabia el secret de la cosa, es presentà a concurs i el desxifrà.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.
Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.

Un peix que es menjà un ou (el nonat),
que no pogué pair, i es morí.
La panxa del peix fou oberta i tret l’ou,
que després de rentat amb aigua del riu
fou covat per una gallina i en sortí un pollet.

Ningú no s’atreví a posar-se davant del famós endevineta, i aquest es casà amb la princesa i arribà fins a ésser rei.

Dalt de la finestra hi ha un gat,
baix de la finestra hi ha un gos,
ací el conte s’ha acabat,
ací el conte s’ha fos.

EL MAL FILL (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "EL MAL FILL". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu oncle Vicenç Amades.

EL MAL FILL

Un matrimoni vell tenien un fill, al qual donaven tots els gustos. El fill es gastà tot el patrimoni dels pares fins al punt que ells mateixos es vengueren al rei per poder donar el producte de la venda al fill malgastador. Dels diners que el rei pagà pel pare, el fill se’n comprà un cavall, i dels que donà per la mare, un vestit. Al cap de pocs dies es presentà el fill a casa del rei i encara reclamà més diners als pares. Aquests romperen en gran plor en veure fins on arribava a ésser disbauxador llur fill. El rei, sentint tanta cridòria entre els esclaus, volgué saber què passava i s'assabentà del cas. Féu que li presentessin el fill i li digué que el protegiria. Li donà una carta escrita i li manà que anés a portar-la a un altre rei veí seu, el qual li donaria el que mereixia. Li posà com a condició que no l'obrís per res durant el camí, puix que si ho feia ell ho sabria i al moment el faria penjar per desobedient.

El minyó emprengué el viatge cap al reialme del rei a qui havia de lliurar la carta. Pel camí la set l'abrusava i no trobava cap font. Passà per vora d’un pou, però era molt profund i no tenia manera de poder-ne pouar aigua. Tingué una idea: amb un cordill que trobà va baixar la carta fins al fons del pou i xuclà l’aigua que el paper havia absorbit. El paper esdevingué transparent i sense obrir la carta, com li havia estat manat, pogué llegir el que deia. El rei contava al seu company qui era el portador I li encarregava que en rebre la lletra el fes penjar. El minyó dubtà quin camí seguir, però cregué que estava perdut i que havia de seguir el seu destí. En arribar a la terra on es dirigia sabé que el rei volia casar la filla i no sabia amb qui; havia ofert donar-la al qui fes un enigma que ningú no sabés desxifrar. El minyó decidí presentar-se al rei i fer-li un enigma del cas de la seva vida. Li digué:

He muntat damunt del meu pare,
he vestit de la meva mare
i he begut aigua de la meva mort.

Cap palatí ni cap savi del reialme no sabé desxifrar-lo i li fou cedida la mà de la princesa en lloc d’ésser penjat.

Darrere la porta n’hi ha un fus,
s’ha acabat, amén Jesús.

L'ENDEVINALLA (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us aniré oferint en una sèrie de posts.

Avui és el torn de "L'ENDEVINALLA". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu oncle Vicenç Amades, un mariner que l'havia apresa navegant.

L'ENDEVINALLA

Hi havia un rei que tenia una filla molt preciosa. Els pretendents li sortien a milers i el rei estava aclaparat, puix que no sabia a qui donar-la. Decidí casar-la amb el qui presentés una endevinalla que ningú no sabés desxifrar. Posà, però, com a condició que els qui presentessin enigmes als quals fos trobada solució foren penjats. La nova arribà a orelles d'un rústic pastor, que decidí provar fortuna. Explicà el cas a la seva mare i li digué que li preparés minestra per al viatge, puix que se n'anava cap a la cort i esperava que pel camí trobaria tema per a dictar el seu enigma. La mare cregué que l'empresa era una temeritat, i abans que el seu fill morís penjat preferí que morís d'altra manera, i li donà per al viatge una grossa coca emmetzinada.

El minyó emprengué el viatge a cavall d'una somera que anomenaven Sila. En passar per vora una figuera sentí gana i s'enfilà a l'arbre per fer-se un tip de figues. Mentrestant la somera se li menjà la coca que duia al sarró. Pocs moments després la somera morí emmetzinada. Vingueren uns ocellets, que es posaren damunt de la bèstia i menjaren de la seva carn, i al moment en moriren set. Uns captaires que passaven, en trobar els moixonets, els cogueren i se'ls menjaren, i com que estaven emmetzinats, també moriren. El pastor trobà en la facècia l'argument per a començar l'enigma.

La coca mata la Sila,
la Sila en mata set
i set en maten tres.

Seguí el seu camí i veié saltar un conill, al qual engegà un tret, i no el tocà; però matà una llebre que passava. En espellar-la trobà dintre seu una llebreta. Prop d'allí hi havia una ermita mig abandonada. El minyó en prengué un vell missal, amb què féu una foguera per coure la llebreta, la qual es menjà. Sentia set i, no sabent com apagar-la, es begué l'aigua d'una llàntia que hi havia penjada. Amb aquestes facècies allargà l'enigma.

He apuntat al que he vist
i he mort el que no he vist,
he menjat carn no nada
cuita amb paraula sagrada
i he begut aigua
que en el cel ni a la terra no estava.

Seguint el seu viatge degué travessar un riu servint-se d'una barca que era menada per un barquer. D'aquest simple episodi tragué més argument per a completar l'enigma.

He passat un riu
damunt d'un mort
que en portava dos de vius.

Arribat a palau, es presentà al rei i exposà el seu enigma.

La coca mata la Sila,
la Sila en mata set
i set en maten tres.
He apuntat al que he vist
i he mort el que no he vist,
he menjat carn no nada
cuita amb paraula sagrada
i he begut aigua
que en el cel ni en la terra no estava
i he passat un riu
damunt d'un mort
que en portava dos de vius.

Ni la princesa ni cap dels savis de la cort no entengueren una paraula del sentit de l'enigma ni en pogueren traspuntar res. Temeren que la princesa hauria de casar-se amb aquell rústic pastor. La cort es prenia tres dies de temps per resoldre l'enigma o donar-lo per insoluble. Mentrestant fou tancat a la presó. EI temps passava i ningú no trobava el desllorigador de l'endevinalla. Quan ja no mancaven sinó hores, la princesa es presentà a veure el pastor i li demanà que, per l'amor de Déu, li revelés la clau de l'enigma. La princesa es mostrà molt afectuosa amb el minyó i aquest li n'explicà fil per randa el significat. La princesa se n'anà molt satisfeta, però no advertí que ei pastor li havia tallat un bocí del pany de la camisa. La donzella es presentà a la cort i explicà l'enigma dient que ella l'havia resolt. El pastor fou portat a la forca, com tants d'altres pretendents les endevinalles dels quals havien estat desxifrades. Quan ja l'anaven a penjar, demanà que el deixessin parlar. Li fou concedit, i dirigint-se al poble congregat al voltant de la forca, parlà així:

Aquesta nit he anat a caçar,
el colom se m'ha escapat,
però una aleta se li ha trencat
que a les meves mans ha quedat.

I ensenyà al poble el retall de la camisa que havia tallat de la princesa. Aquesta es veié obligada a confessar que, en efecte, si havia resolt l'endevinalla era perquè el pastor li havia revelat la solució. Descoberta la facècia, la cort resolgué casar-los.

Ve't aquí un gat, ve't aquí un gos,
ve't aquí el conte fos;
ve't aquí un gos, ve't aquí un gat,
ve't aquí el conte acabat.