GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 14 de juny de 2021

Joc de Ment - 033

LA XIFRA SUPRIMIDA



- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per realitzar aquest joc de mentalisme, el mag entrega el full de paper amb el bolígraf a un espectador i li demana que, sense ensenyar-li el que escriu en cada moment, procedeixi a seguir una sèrie de senzilles instruccions que li anirà enumerant.

1. Escriu, a la part superior del paper i una al costat de l’altra, les deu xifres que van del 0 al 9 i subratlla’n cinc, les que prefereixis.

0 1 2 3 4 5 6 7 8 9

2. Escriu un número de cinc xifres agafant en qualsevol ordre aquestes xifres que has triat.

57194

3. Forma un altre número de cinc xifres utilitzant les que han quedat sense subratllar, també agafades en l’ordre que vulguis i escriu-lo a sota de l’anterior.

36082

4. Suma’ls.

57194 + 36082 = 93276

5. Del resultat, elimina una de les xifres diferent de zero (si és que n’hi ha algun) i forma un últim número barrejant les altres xifres de la suma.

Eliminem el 7 i formem el 6392

Arribats a aquest punt, el mag demana a l’espectador que li enunciï aquest últim número, remarcant que ha estat només ell el que ha triat i barrejat les xifres cada vegada i que també ha escollit lliurement la xifra eliminada en l’últim pas. Malgrat això i gràcies als seus poders telepàtics, el mag pot saber quina és aquesta xifra eliminada i, després d’uns instants de concentració, la dirà correctament per a sorpresa de tothom.





dilluns, 7 de juny de 2021

LAPSUS

Denominem LAPSUS (del llatí, «relliscada») als jocs de paraules involuntaris provocats per errors que es cometen inadvertidament parlant o escrivint. Quan les equivocacions es donen oralment s’anomenen LAPSUS LINGUAE i si apareixen en l’escriptura tenen el nom de LAPSUS CALAMI.

Els LAPSUS són errades a l’hora d’articular o d’organitzar mentalment el missatge lingüístic abans d’emetre’l. De totes maneres, cal remarcar que no són equivocacions a l’atzar perquè mai es genera una seqüència fonològica inacceptable. Els més comuns es produeixen quan es confon una paraula amb una altra de pronunciació similar, quan s’intercanvia la primera lletra (o síl·laba) d’un mot amb un altre que li va al darrere o quan es modifica l’ordre de les paraules d’una frase. Hi ha diverses teories per explicar per què es produeixen, per exemple el creador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud (1856 – 1939), opinava que tots els lapsus linguae són males jugades de l’inconscient que apareixen quan estem manifestant alguna cosa de la qual no n’estem segurs ni convençuts i, per tant, el subconscient ens fa dir allò que pensem i no allò que volíem dir. Sense dubtar que aquesta teoria pot ser ben encertada en alguns casos, també és cert que el refranyer ens ofereix una explicació més senzilla quan ens recorda que «qui té boca, s’equivoca».

Del món anglosaxó ens arriben dos termes molt concrets que s’utilitzen també per a designar els lapsus: SPOONERISMES i MALAPROPISMES.
Els SPOONERISMES reben aquest nom en honor de William Archibald Spooner (1844 – 1930) que fou un pastor anglicà, professor de la Universitat d’Oxford, que es va fer molt popular a la seva època perquè s’equivocava assíduament quan parlava, creant de manera involuntària divertits jocs de paraules que, majoritàriament, entrarien a la categoria dels contrapets perquè el seu error més habitual consistia a intercanviar les lletres inicials d’alguns dels mots de la frase que intentava pronunciar. Per aquesta raó, i com ja vam explicar a l’entrada corresponent, els CONTRAPETS que són un joc lingüístic basat en la transposició de les lletres o síl·labes dins una frase, es coneixen com a spoonerismes en anglès. Com a exemples de les seves errades podem esmentar quan es va dirigir a uns pagesos anomenant-los "noble tons of soil" (nobles munts de terra) en comptes de "noble sons of toil" (nobles fills del treball), quan va referir-se a Déu com "a shoving leopard to his flock" (un lleopard que atia el seu ramat) en comptes de "a loving shepherd to his flock" (un pastor amorós del seu ramat), quan va presentar a la reina Victòria I del Regne Unit com "our queer old dean" (el nostre extravagant vell degà) en comptes del preceptiu "our dear old queen" (la nostra estimada vella reina), etc., etc.
Un MALAPROPISME és un ús incorrecte d'una paraula en el lloc d'una altra que sona d'una manera similar. Acostuma a donar-se quan el parlant vol fer servir mots estrangers, paraules cultes o expressions complexes que li sonen però que desconeix i, en conseqüència, ho fa incorrectament i, sovint, amb un resultat que esdevé un sense sentit que fa riure. Aquesta denominació prové de Mrs. Malaprop, un personatge de la comèdia teatral «The Rivals» escrita l’any 1775 pel dramaturg angloirlandès Richard Brinsley Sheridan (1751-1816). El seu nom deriva de l’expressió francesa "mal à propos" (indegudament, inapropiat) i és molt adequat perquè el personatge, la tieta de la protagonista, parla d’una manera altisonant plena de mots fora de lloc, en un intent (contraproduent i hilarant) d’impressionar els seus oients amb el seu suposat domini del vocabulari. Alguns exemples dels malapropismes de la Sra. Malaprop serien, per exemple, quan diu “nice derangement of epitaph” (bonic desgavell d’epitafi) volent dir “her nice arrangement of epithets” (el seu bonic arranjament d’epítets) i quan utilitza paraules com “illiterate” (illetrat, analfabet) per “obliterate” (obliterat, esborrat), “laconically” (lacònicament) per “ironically” (irònicament) o “progeny” (progènie) per “prodigy” (prodigi).
Aquest personatge concret ha donat nom a aquests jocs de paraules, però Richard Brinsley Sheridan no ha estat l’únic autor a utilitzar-los i tampoc va ser el primer a fer-ho. Per citar un exemple de la literatura clàssica podem recórrer a Miguel de Cervantes Saavedra (1547 – 1616) que a «Rinconete y Cortadillo», una de les seves «Novelas Ejemplares» (1613), contraposa el to solemne d’una organització de lladres i delinqüents jerarquitzada i plena de normes amb la incultura dels seus membres utilitzant irònicament la deformació o substitució d’alguns mots. D’aquesta manera, aquests personatges capitanejats per l’ínclit Monipodio incorren inconscientment en divertits equívocs quan pronuncien: ‘solomico’ (sodomita), ‘estupendo’ (estipendio), ‘naufragio’ (sufragio), ‘adversario’ (aniversario), ‘popa y solenidad’ (pompa y solemnidad), ‘nata’ (annata, impost eclesiàstic), ‘sotomia’ (anatomía), ‘destruición’ (instrucción), ‘Tigre de Ocaña’ (Tigre de Hircania), ‘Negrofeo’ (Orfeo) o ‘Judas Macarelo’ (Judas Macabeo), entre d’altres.

He deixat pel final un exemple típic dels lapsus lingüístics a casa nostra, em refereixo a les PIQUIPONADES o PIQUIPONIANES. Unes divertides facècies atribuïdes al polític barceloní Joan Pich i Pon (1878-1937), que es veu que les deia de l’alçada d’un campanar quan parlava en públic. Hi ha documentades moltes de les seves errades com quan, parlant d’un premi que havia rebut i volent dir que per fi se li havia fet justícia, va dir “per fi m’han ajusticiat!”. També deia “llengües vespertines” per “viperines” o “perspicàcia” quan volia dir “perspectiva”. De totes maneres, no totes les PIQUIPONADES les va dir Pich i Pon. Moltes d’elles, eren inventades tal com ens explica Avel·lí Artís i Gener (1912 – 2000) al seu llibre CIRIS TRENCATS (La Campana – 1997):


VERITABLE HISTÒRIA DE LES PIQUIPONIANES

Durant la República, al nostre país van sortir dos setmanaris que van fer història en el periodisme. Un, ‘Mirador’, era dedicat principalment a la política, a les arts i a les lletres. L’altre, ‘El be negre’, consistia en quatre pàgines atapeïdes de mordacitat i agudesa. Ambdós, ‘Mirador’ i ‘El be negre’, s’havien especialitzat en la publicació d’unes notes breus, titulades «Piquiponianes», que aviat van assolir un èxit remarcable i feien que la gent les repetís a tort i a dret. Les piquiponianes —com el seu nom indica— eren atribuïdes al pintoresc senyor Joan Pich i Pon, un home d’escassa escolaritat (per no dir inexistent), que havia fet de lampista-electricista en els seus humils inicis. Ple, això no obstant, de sagacitat i de flaire per als negocis, havia fet una grossa fortuna. Ja immensament ric, havia fet dos diaris, un ‘El día gráfico’ i ‘La noche’ l’altre. Llançat pel camí de la política, s’havia afiliat al Partido Radical d’Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias i n’havia estat el cap de pont a Catalunya. Solament us diré que, durant uns quants dies del Bienni Negre va ser alhora president de la Generalitat, governador i alcalde de Barcelona.
Home com era sense cap cultura, aquells dos setmanaris que us deia van posar de moda tota mena d’espifiades lingüístiques atribuint-les a en Pich i Pon. Ell en cometia moltes, evidentment, però les millors eren les que hom li encolomava.
Quan algú escoltava una «piquiponiana», dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució. Jo en vaig escriure una pila i els meus proveïdors autèntics (persones que les veieu de bona fe) eren els senyors Asensi i Oromí.
Així, per exemple, sortia com si fos dit pel Pich i Pon, que els bombers no havien pogut apagar l’incendi d’El Siglo per culpa del gran ingredient que havia pres el foc. L’Oromí deia de debò «La venus del Mirlo» i quan feies veure l’error, i que calia dir de Milo, l’home replicava que a Berga sempre s’havia dit «Mirlo»!
«Oi que semblo un radiador romà!», dèiem que havia preguntat en Pich i Pon brandant una espasa.
També l’exlampista era l’autor de la frase que proclamava que a la Rambla de Catalunya havien obert un restaurant que tenia llum genital. I que, en el mateix establiment, hi havia uns urinaris individuals per una persona.
I, gràcies a aquests recursos, ‘El be’ i ‘Mirador’ publicaven «piquiponianes» que parlaven de «los siete pescados capitales», la «Batalla de Waterpolo», d’una vida «llicenciada» i dissipada, del conflicte nipojaponès, de la guerra anglobritànica, de les trombosis urinàries, de les coses servides en petites diòcesis i de totes les bestieses que us facin peça. No ve pas d’un pam!