GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 28 de juny del 2021

EL PRÍNCEP MUT (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "EL PRÍNCEP MUT". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada per Rosalia Tarragó, del Pla de Cabra [en l’actualitat, Pla de Santa Maria (Alt Camp)].


EL PRÍNCEP MUT

Hi havia dos reis molts amics. Van prometre que si tenien fills de sexes contraris, els casarien per entrar en família. Un d’ells tingué un fill i l’altre una filla, però el fill era mut. Els pares tenien gran desconhort, car no podrien emparentar amb l’altre rei, tan amic. Quan ja era grandet l’enviaren a fer un viatge pel món acompanyat d’un criat, per veure si aconseguia el do de la paraula. Quan foren lluny el minyó digué al servent que no n’era de mut, però que el feia perquè els seus pares el volien casar amb una donzella que ell no coneixia, i que no volia casar-s'hi sense saber qui era. Anirien a conèixer la princesa i després tornarien a casa. Manà al criat que fos discret i que li donaria una bossa de diners.

Arribats a la ciutat on vivia la princesa, el príncep anà a aconsellar-se a una velleta a veure com ho podria fer per conèixer la donzella. La velleta li aconsellà que es vestís de marxant, que es fes fer una filosa d'or i que anés pels voltants del palau pregonant qui volia comprar-la-hi, que la princesa era enamoradissa i segurament sortiria en finestra per veure la filosa, i així la coneixeria. El minyó anà a casa d’un argenter i comprà una filosa d'or més preciosa que cap altra. Vestit de marxant anà pels voltants del palau cridant:

Qui em compra una filosa
que d’altra al món no n’hi ha de més preciosa?

Una cambrera de la princesa sortí en finestra, veié la filosa i en restà enamorada. La ponderà a la seva senyora, que li digué que baixés a comprar-la. El fals marxant li digué que només la vendria per poder besar els peus de la seva senyora. Aquesta primer refusava, però la cambrera la’n convencé. El minyó pujà al palau, féu un bes a la princesa i li lliurà la filosa. El breu tracte amb la princesa li fou grat i desitjà tornar-la a veure. Visità altra vegada la velleta, que li aconsellà que es fes fer un fus. El minyó ho féu i anà pels voltants del palau tot cridant:

Qui em vol comprar un fus d’or,
que d’altre de més bonic no n’hi ha al món?

La cambrera sortí altra vegada; també se n’enamorà i en parlà amb la seva mestressa, que sentí desig de tenir-lo. La serventa baixà a demanar el preu i el minyó li digué que per ben pagat es donaria si podia abraçar la seva senyora. La princesa no ho volia pas, però per fi la cambrera la’n convencé. El minyó pujà al palau i abraçà la princesa. Al fadrí, encara li quedaren més ganes de tornar a veure la donzella i anà altra vegada a aconsellar-se amb la velleta. Aquesta li aconsellà que es fes fer un aspi. El minyó ho féu així i es passejà pels voltants del palau tot cridant:

Qui em vol comprar un aspi d’or,
que d’altre de més bonic no n’hi ha al món?

La cambrera el tomà a sentir, sortí en finestra i es meravellà de l’aspi. En parlà a la seva mestressa, que també manifestà desig de tenir-lo. La serventa baixà a veure què en demanava, i el marxant li digué que es donaria per ben pagat de dormir una nit amb la seva senyora. A aquesta, li semblà que demanava molt però, per completar el joc, a precs de la cambrera accedí. El príncep pujà al palau. El minyó fou prou llest i prengué a la donzella un collaret sense que ella ho advertís.

El minyó ja es donà per satisfet. Tomà a casa seva i seguí fent el mut. Els seus pares tingueren un gran desconsol en veure que no havia cobrat la paraula. Escriviren una carta als seus amics dient-los que, ja que el seu fill era mut pensaven deixar córrer el casament ajustat, puix que la princesa mereixia millor sort que un marit mut. Va passar molt temps, i un dia els pares de la princesa feren saber als del fadrí que la casaven i els convidaven al casament. Els pares decidiren anar-hi sense llur fill, car els feia vergonya que fos mut. Quan els reis foren fora, el minyó féu ensellar el millor cavall i se n’anà cap a la ciutat on es feien les noces, a la qual arribà primer que els seus pares. A l’hora del convit, arribat el moment de dir les endevinalles, quan tocava al príncep mut, ja es disposava a dir-la el del seu costat, però el príncep s’alçà i digué:

Una matinada vaig sortir a caçar,
vaig tirar a una peça que se'm va escapar;
però un tros de pell, bé me’l va deixar.

I enmig del convit tragué el collaret que havia pres a la donzella, i com que ningú no sabé desxifrar l’endevinalla, ell l’explicà enmig de la sorpresa i alegria de tothom. Les noces, en lloc de fer-les amb el noble pretendent de la princesa es feren amb el príncep que tothom havia cregut mut fins aleshores.

Per ací i per allà
no m’han dat res per menjar.
Per allà i per ací
no m’han dat res pel camí.


dilluns, 21 de juny del 2021

Relats Conjunts (juny - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La torre de Babel" (Jenő Benedek - 2000).


BABEL

Tots coneixeu la història bíblica de la Torre de Babel que explica com Déu va crear els diferents idiomes per confondre els homes i evitar que, amb l’única llengua que tenien abans, s’entenguessin massa i fossin capaços d’assolir qualsevol fita que es proposessin.
També sabeu que quan la humanitat va inventar el motor de curvatura i es va fer possible el salt a l’hiperespai es va decidir que calia aprendre d’aquesta prevenció divina i actuar en conseqüència. Per tant, si volíem reeixir en la conquesta de l’univers, era imprescindible adoptar un únic idioma amb el qual viatjar a l’espai exterior. Així va néixer la panllengua que tots coneixem i que fem servir tant a la Terra com a qualsevol altre planeta d’aquesta i de les altres galàxies on hem arribat.
El que segur que no sabeu és que aquesta panllengua universal... hauria pogut ser el català.

Com recordareu, el català és la llengua dels Països Catalans. Un petit regne del Mediterrani que anys enrere formava part de la República d’Espanya quan Espanya era encara una monarquia... Per la cara que poseu, veig que no esteu entenent res. Suposo que heu oblidat les classes d’història del col·legi i caldrà que us refresqui una mica la memòria.
Temps era temps, al començament del segle XXI, Espanya tenia un rei i Catalunya volia independitzar-se d’aquesta monarquia creant una república pròpia. El que passa és que aquest afany democràtic no tenia gaire suport exterior perquè el tauler geopolític sempre ha estat una cosa molt complicada i ningú volia que es moguessin gaire les peces. En conseqüència, mentre els catalans demanaven diàleg constructiu i confrontació intel·ligent, els espanyols contestaven amb diàleg inexistent i confrontació judicial i la resta del món feia com si sentís ploure. Aquesta situació hauria pogut durar anys i panys, però va passar una cosa que ho va capgirar tot. Resulta que a Catalunya van trobar l’únic descendent directe viu de Jaume I el Conqueridor i, de cop i volta, els catalans es van tornar monàrquics. Evidentment, ningú fora d’ells en va fer gaire cas... excepte els espanyols. Primer el govern d’Espanya va intentar desacreditar aquest «rei català» però, com sempre, l’únic que van aconseguir és fer-lo encara més conegut i estimat. Al final, no van poder suportar la idea que a la península Ibèrica hi hagués més d’un rei i, per evitar-ho, no se’ls va ocórrer res millor que fer abdicar el seu proclamant la tercera república espanyola. Els altres governs mundials van quedar astorats per aquesta jugada que feia trontollar el delicat mapa geopolític global. Si no volien que es destarotés tot, havien de trobar una nova monarquia que omplís el lloc que Espanya havia deixat lliure i, és clar, Catalunya s’hi va apuntar de seguida. Al mateix temps que sorgia la nova República Espanyola també es creava el flamant Regne Independent de Catalunya. No cal dir que quan Espanya se’n va adonar va voler tirar enrere però ja no va poder ser, els van deixar ben clar que per tornar a ser una monarquia els calia esperar un nou lloc vacant al tauler geopolític mundial i així va quedar la cosa.

Bé, com us deia, els catalans parlen català. Si hem de ser sincers, cal dir que no el parlen gaire perquè és un idioma absent al cinema i als videojocs, molt escàs als mitjans de comunicació i que només treu una mica el cap a la literatura. No se sap perquè, però encara hi ha escriptors que escriuen en català tot i les potents raons per no fer-ho. Raons tan fonamentades com «escriu en espanyol, home, no veus que així t’entendrà tothom» o la més concloent de «que pone en tu DNI?». Faig un incís pels que no sabeu que volen dir les lletres DNI d’aquesta entranyable frase feta i us explico que es refereixen a un carnet que assenyalava la identitat nacional del portador. Convindreu amb mi que quan necessites portar un carnet obligatori per demostrar la teva identitat nacional vol dir que la nació que t’obliga a dur el carnet no et representa tant com vol fer veure...
En fi, deixem l’incís i tornem al català que, resumint, podríem afirmar que s’ha perdut força al carrer i que si es manté més o menys viu, és a causa del seu ús a les xarxes socials on els catalans el fan servir per barallar-se entre ells, un verdader esport nacional. Doncs a pesar de tot això i per motius que se’ns escapen als éssers humans, la Intel·ligència Artificial que es va encarregar de buscar una panllengua que servís per colonitzar l’espai va triar, com a primera opció, el català. Es veu que era l’idioma perfecte només que s’hi apliquessin uns mínims retocs destinats a facilitar la comunicació entre els humans i els robots destinats a la conquesta espacial.

Evidentment, aquesta decisió no es podia implementar sense consultar abans als catalans i per això es va promoure un referèndum amb la següent pregunta: «Com a parlant català, acceptaries que el teu idioma passi a ser el nou idioma universal convertint-se en la llengua parlada a tots els nous planetes descoberts i per descobrir de la nostra i de les altres galàxies amb la condició d’eliminar de la seva gramàtica els accents diacrítics que encara queden?».
Donats els incomptables avantatges que comportava tota l'operació, els pronòstics de més seny apuntaven a la victòria del sí... però no saps mai per on pot sortir la rauxa catalana. Per a sorpresa de tothom, la majoria dels votants van fer seva una campanya de boicot que, amb el lema «El català sense diacrítics, no és català», havia sorgit a Twitter uns dies abans de la votació i, en conseqüència, va guanyar el no. A Catalunya això va ser un daltabaix que els va donar motius per discutir-se a les xarxes socials una bona temporada, però la resta del món no hi vam patir gaire. No cal dir que la I. A. havia previst qualsevol possibilitat i, immediatament, va habilitar la segona opció que es va convertir en la panllengua que tots coneixem, parlada per tothom des d’aquí fins als últims confins de l’univers.

Per cert, que després es va saber que la campanya aquella de Twitter l’havia muntat un bot rus aprofitant-ne una altra que, més o menys amb els mateixos termes, havia corregut molts anys abans... però ja diuen que «Déu nos en guard d’un ja està fet».

dilluns, 14 de juny del 2021

Joc de Ment - 033

LA XIFRA SUPRIMIDA



- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per realitzar aquest joc de mentalisme, el mag entrega el full de paper amb el bolígraf a un espectador i li demana que, sense ensenyar-li el que escriu en cada moment, procedeixi a seguir una sèrie de senzilles instruccions que li anirà enumerant.

1. Escriu, a la part superior del paper i una al costat de l’altra, les deu xifres que van del 0 al 9 i subratlla’n cinc, les que prefereixis.

0 1 2 3 4 5 6 7 8 9

2. Escriu un número de cinc xifres agafant en qualsevol ordre aquestes xifres que has triat.

57194

3. Forma un altre número de cinc xifres utilitzant les que han quedat sense subratllar, també agafades en l’ordre que vulguis i escriu-lo a sota de l’anterior.

36082

4. Suma’ls.

57194 + 36082 = 93276

5. Del resultat, elimina una de les xifres diferent de zero (si és que n’hi ha algun) i forma un últim número barrejant les altres xifres de la suma.

Eliminem el 7 i formem el 6392

Arribats a aquest punt, el mag demana a l’espectador que li enunciï aquest últim número, remarcant que ha estat només ell el que ha triat i barrejat les xifres cada vegada i que també ha escollit lliurement la xifra eliminada en l’últim pas. Malgrat això i gràcies als seus poders telepàtics, el mag pot saber quina és aquesta xifra eliminada i, després d’uns instants de concentració, la dirà correctament per a sorpresa de tothom.





dilluns, 7 de juny del 2021

LAPSUS

Denominem LAPSUS (del llatí, «relliscada») als jocs de paraules involuntaris provocats per errors que es cometen inadvertidament parlant o escrivint. Quan les equivocacions es donen oralment s’anomenen LAPSUS LINGUAE i si apareixen en l’escriptura tenen el nom de LAPSUS CALAMI.

Els LAPSUS són errades a l’hora d’articular o d’organitzar mentalment el missatge lingüístic abans d’emetre’l. De totes maneres, cal remarcar que no són equivocacions a l’atzar perquè mai es genera una seqüència fonològica inacceptable. Els més comuns es produeixen quan es confon una paraula amb una altra de pronunciació similar, quan s’intercanvia la primera lletra (o síl·laba) d’un mot amb un altre que li va al darrere o quan es modifica l’ordre de les paraules d’una frase. Hi ha diverses teories per explicar per què es produeixen, per exemple el creador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud (1856 – 1939), opinava que tots els lapsus linguae són males jugades de l’inconscient que apareixen quan estem manifestant alguna cosa de la qual no n’estem segurs ni convençuts i, per tant, el subconscient ens fa dir allò que pensem i no allò que volíem dir. Sense dubtar que aquesta teoria pot ser ben encertada en alguns casos, també és cert que el refranyer ens ofereix una explicació més senzilla quan ens recorda que «qui té boca, s’equivoca».

Del món anglosaxó ens arriben dos termes molt concrets que s’utilitzen també per a designar els lapsus: SPOONERISMES i MALAPROPISMES.
Els SPOONERISMES reben aquest nom en honor de William Archibald Spooner (1844 – 1930) que fou un pastor anglicà, professor de la Universitat d’Oxford, que es va fer molt popular a la seva època perquè s’equivocava assíduament quan parlava, creant de manera involuntària divertits jocs de paraules que, majoritàriament, entrarien a la categoria dels contrapets perquè el seu error més habitual consistia a intercanviar les lletres inicials d’alguns dels mots de la frase que intentava pronunciar. Per aquesta raó, i com ja vam explicar a l’entrada corresponent, els CONTRAPETS que són un joc lingüístic basat en la transposició de les lletres o síl·labes dins una frase, es coneixen com a spoonerismes en anglès. Com a exemples de les seves errades podem esmentar quan es va dirigir a uns pagesos anomenant-los "noble tons of soil" (nobles munts de terra) en comptes de "noble sons of toil" (nobles fills del treball), quan va referir-se a Déu com "a shoving leopard to his flock" (un lleopard que atia el seu ramat) en comptes de "a loving shepherd to his flock" (un pastor amorós del seu ramat), quan va presentar a la reina Victòria I del Regne Unit com "our queer old dean" (el nostre extravagant vell degà) en comptes del preceptiu "our dear old queen" (la nostra estimada vella reina), etc., etc.
Un MALAPROPISME és un ús incorrecte d'una paraula en el lloc d'una altra que sona d'una manera similar. Acostuma a donar-se quan el parlant vol fer servir mots estrangers, paraules cultes o expressions complexes que li sonen però que desconeix i, en conseqüència, ho fa incorrectament i, sovint, amb un resultat que esdevé un sense sentit que fa riure. Aquesta denominació prové de Mrs. Malaprop, un personatge de la comèdia teatral «The Rivals» escrita l’any 1775 pel dramaturg angloirlandès Richard Brinsley Sheridan (1751-1816). El seu nom deriva de l’expressió francesa "mal à propos" (indegudament, inapropiat) i és molt adequat perquè el personatge, la tieta de la protagonista, parla d’una manera altisonant plena de mots fora de lloc, en un intent (contraproduent i hilarant) d’impressionar els seus oients amb el seu suposat domini del vocabulari. Alguns exemples dels malapropismes de la Sra. Malaprop serien, per exemple, quan diu “nice derangement of epitaph” (bonic desgavell d’epitafi) volent dir “her nice arrangement of epithets” (el seu bonic arranjament d’epítets) i quan utilitza paraules com “illiterate” (illetrat, analfabet) per “obliterate” (obliterat, esborrat), “laconically” (lacònicament) per “ironically” (irònicament) o “progeny” (progènie) per “prodigy” (prodigi).
Aquest personatge concret ha donat nom a aquests jocs de paraules, però Richard Brinsley Sheridan no ha estat l’únic autor a utilitzar-los i tampoc va ser el primer a fer-ho. Per citar un exemple de la literatura clàssica podem recórrer a Miguel de Cervantes Saavedra (1547 – 1616) que a «Rinconete y Cortadillo», una de les seves «Novelas Ejemplares» (1613), contraposa el to solemne d’una organització de lladres i delinqüents jerarquitzada i plena de normes amb la incultura dels seus membres utilitzant irònicament la deformació o substitució d’alguns mots. D’aquesta manera, aquests personatges capitanejats per l’ínclit Monipodio incorren inconscientment en divertits equívocs quan pronuncien: ‘solomico’ (sodomita), ‘estupendo’ (estipendio), ‘naufragio’ (sufragio), ‘adversario’ (aniversario), ‘popa y solenidad’ (pompa y solemnidad), ‘nata’ (annata, impost eclesiàstic), ‘sotomia’ (anatomía), ‘destruición’ (instrucción), ‘Tigre de Ocaña’ (Tigre de Hircania), ‘Negrofeo’ (Orfeo) o ‘Judas Macarelo’ (Judas Macabeo), entre d’altres.

He deixat pel final un exemple típic dels lapsus lingüístics a casa nostra, em refereixo a les PIQUIPONADES o PIQUIPONIANES. Unes divertides facècies atribuïdes al polític barceloní Joan Pich i Pon (1878-1937), que es veu que les deia de l’alçada d’un campanar quan parlava en públic. Hi ha documentades moltes de les seves errades com quan, parlant d’un premi que havia rebut i volent dir que per fi se li havia fet justícia, va dir “per fi m’han ajusticiat!”. També deia “llengües vespertines” per “viperines” o “perspicàcia” quan volia dir “perspectiva”. De totes maneres, no totes les PIQUIPONADES les va dir Pich i Pon. Moltes d’elles, eren inventades tal com ens explica Avel·lí Artís i Gener (1912 – 2000) al seu llibre CIRIS TRENCATS (La Campana – 1997):


VERITABLE HISTÒRIA DE LES PIQUIPONIANES

Durant la República, al nostre país van sortir dos setmanaris que van fer història en el periodisme. Un, ‘Mirador’, era dedicat principalment a la política, a les arts i a les lletres. L’altre, ‘El be negre’, consistia en quatre pàgines atapeïdes de mordacitat i agudesa. Ambdós, ‘Mirador’ i ‘El be negre’, s’havien especialitzat en la publicació d’unes notes breus, titulades «Piquiponianes», que aviat van assolir un èxit remarcable i feien que la gent les repetís a tort i a dret. Les piquiponianes —com el seu nom indica— eren atribuïdes al pintoresc senyor Joan Pich i Pon, un home d’escassa escolaritat (per no dir inexistent), que havia fet de lampista-electricista en els seus humils inicis. Ple, això no obstant, de sagacitat i de flaire per als negocis, havia fet una grossa fortuna. Ja immensament ric, havia fet dos diaris, un ‘El día gráfico’ i ‘La noche’ l’altre. Llançat pel camí de la política, s’havia afiliat al Partido Radical d’Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias i n’havia estat el cap de pont a Catalunya. Solament us diré que, durant uns quants dies del Bienni Negre va ser alhora president de la Generalitat, governador i alcalde de Barcelona.
Home com era sense cap cultura, aquells dos setmanaris que us deia van posar de moda tota mena d’espifiades lingüístiques atribuint-les a en Pich i Pon. Ell en cometia moltes, evidentment, però les millors eren les que hom li encolomava.
Quan algú escoltava una «piquiponiana», dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució. Jo en vaig escriure una pila i els meus proveïdors autèntics (persones que les veieu de bona fe) eren els senyors Asensi i Oromí.
Així, per exemple, sortia com si fos dit pel Pich i Pon, que els bombers no havien pogut apagar l’incendi d’El Siglo per culpa del gran ingredient que havia pres el foc. L’Oromí deia de debò «La venus del Mirlo» i quan feies veure l’error, i que calia dir de Milo, l’home replicava que a Berga sempre s’havia dit «Mirlo»!
«Oi que semblo un radiador romà!», dèiem que havia preguntat en Pich i Pon brandant una espasa.
També l’exlampista era l’autor de la frase que proclamava que a la Rambla de Catalunya havien obert un restaurant que tenia llum genital. I que, en el mateix establiment, hi havia uns urinaris individuals per una persona.
I, gràcies a aquests recursos, ‘El be’ i ‘Mirador’ publicaven «piquiponianes» que parlaven de «los siete pescados capitales», la «Batalla de Waterpolo», d’una vida «llicenciada» i dissipada, del conflicte nipojaponès, de la guerra anglobritànica, de les trombosis urinàries, de les coses servides en petites diòcesis i de totes les bestieses que us facin peça. No ve pas d’un pam!