Relats Conjunts (setembre - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dia d'estiu» (Berthe Morisot – 1879).

DIA D’ESTIU, DIA D'HIVERN

— Però si és estiu, per què van tan tapades?

Des que ens van pintar, i aviat farà un segle i mig d’això, aquesta és la pregunta que més vegades s’ha repetit davant el quadre. És comprensible. L’escena representa un passeig en barca pel parisenc Bois de Boulogne a l’estiu, però les models anem vestides com si haguéssim de fer la travessa de l’estret de Bering en ple hivern: guants, barrets, vestits de màniga llarga...

La resposta «oficial» és sempre la mateixa:

— És a causa de la moda i els rígids costums d’aquella època.

No és una mentida, però no és el que va passar. La veritable raó fou que la Nicole i jo ens vam plantar. Mai ens havíem negat a fer la nostra feina i tampoc ens hi vam negar aleshores, però ja n’hi havia prou d’haver de patir mentre la fèiem. Els treballadors també tenim els nostres drets i cal exigir-los quan convé. Ens vam afartar d’aguantar sense dir res.

Des de sempre, les models ens havíem de vestir segons el que exigia l'obra. Tenia tota la lògica que si el quadre representava un paisatge nevat no hi sortíssim en banyador, per exemple. El problema, però, són els terminis asfixiants que imposa la indústria artística. Un quadre no es pot fer d’avui per a demà. Les exposicions tenen un calendari fixat amb molta antelació. Els galeristes volen novetats cada temporada. Els clients demanen quadres estiuencs a l'estiu i hivernals a l’hivern, i els han de trobar fets...

Ho entenem. Si això obligava a pintar «Dia d’estiu» a finals de novembre, doncs perfecte. Que ho facin quan vulguin... però que no ens obliguin a congelar-nos mentre posem. Així que quan la pintora ens va convocar davant el llac per a una sessió de feina a l'aire lliure en aquell gèlid matí i ens va demanar que ens traguéssim la roba més gruixuda abans de seure a la barca, ens hi vam negar en rodó.

Aquella rotunda negativa va ser l’inici d’un estira-i-arronsa que ha passat als annals de les negociacions sindicals com una fita històrica en els drets laborals de les models:

— Com que no? És un quadre d’estiu.

— Ho sabem, però fa un fred que pela.

— L’art exigeix sacrificis.

— La nostra salut és més important.

— Els crítics se’n riuran quan vegin la pintura.

— Tant se val. Com va dir el poeta: «Anant jo calent, que rigui la gent».

— Però si ja he posat els ànecs dins el llac...

La Nicole i jo ens vam mirar durant uns segons aquells tres tristos ànecs de fusta que suraven damunt l’aigua gelada i que, al quadre, substituirien els reals que ja havien marxat buscant regions més càlides, i ens vam refermar encara més en la nostra decisió.

— Hem dit que no i és que no. Si vols fer el quadre, ja saps el que hi ha.

La pintora va esbufegar, va posar els ulls en blanc mentre remugava un «on anirem a parar» i va acabar cedint. Finalment, nosaltres vam seure a la barca amb tota la roba posada. I ella va pintar el quadre tal com el coneixeu.

Sempre ens ha quedat el dubte, però, de si va cedir convençuda pels nostres arguments o perquè també s’estava quedant gelada. Encara avui ens preguntem si aquestes pinzellades tan lliures i vibrants que fan del quadre una gran obra d’art impressionista són el resultat d’una revolucionària recerca pictòrica sobre la llum i el color o, simplement, el testimoni d’una artista que tremolava tant que no encertava el llenç amb prou precisió. Sigui com sigui, esperem que ningú ens negui el mèrit que ens correspon i se’ns reconegui que vam formar part del naixement de dos grans assoliments de la humanitat: L’impressionisme i la prevenció de riscos laborals.

Els misteris d'en Mac – Cas 041

041 - EL CAS DE L’ARTICLE PERIODÍSTIC HISTÒRIC

Aquest matí s’ha presentat al despatx un possible client que volia contractar els meus serveis com a vigilant de seguretat. Ja us he explicat alguna vegada que aquest vessant de la meva feina és el que menys m’entusiasma i que si l’accepto de tant en tant és només perquè tinc la mania de menjar cada dia i necessito ingressos. El problema aquest cop era que semblava que el client anava més curt d’armilla que jo i em proposava un tracte «especial».

—Abans de dir que no, escolti’m si us plau —va advertir-me. El necessito per vigilar una subhasta que vull organitzar per posar a la venda un document històric que pot valer una fortuna. Si accepta el tracte de cobrar un percentatge dels guanys a posteriori, li asseguro que els seus honoraris multiplicaran per molt el que sol cobrar habitualment per un dia de feina.

—He d’admetre que ha aconseguit interessar-me —vaig replicar. Expliqui’m quin document és i perquè és tan valuós.

—Es tracta de l’article que es va publicar en un prestigiós setmanari europeu pocs dies després de la signatura de l’armistici que posava fi a la Primera Guerra Mundial. No estic parlant d’un simple retall del periòdic en qüestió sinó del full original en què el periodista va redactar l'article. A més de la seva signatura, que ja té prou valor perquè fou un dels millors reporters de l’època, també inclou la firma dels representants polítics i militars que van rubricar l’armistici perquè el periodista els va demanar l'autògraf a tots ells com a record. Això atorga al document, com ja li he dit, un valor incalculable.

—Realment, és impressionant. Abans d’acceptar, però, m’agradaria veure el document en qüestió si no li sap greu.

—En absolut. No el porto damunt, evidentment, però quan vulgui podem quedar per examinar-lo i, fins i tot, per fer-ne estudiar les firmes per un expert si així ho desitja. El que sí que puc ensenyar-li ara és una traducció exacta del text perquè pugui comprovar que tot és correcte. És aquest:

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL HA ACABAT
Del nostre corresponsal a Compiègne (França), 20 de novembre de 1918

Fa poc més d'una setmana, en una clariana a prop de l'estació de Rethondes, al bosc de Compiègne a la Picardia francesa, els representants dels Governs aliats i de la delegació alemanya signaren l'armistici que ha posat fi a les hostilitats al front occidental.
La reunió tingué lloc dins d'un vagó de ferrocarril, on el mariscal Ferdinand Foch, comandant en cap dels exèrcits aliats, rebé els delegats alemanys, encapçalats pel secretari d'Estat Matthias Erzberger. Per part britànica hi assistí igualment l'almirall Sir Rosslyn Wemyss.

Les condicions de l'armistici havien estat comunicades a la delegació alemanya després de les converses mantingudes durant els dies precedents. El document fou signat a les cinc del matí de l'11 de novembre. Entre les seves disposicions principals hi figuren l'evacuació i retirada de les tropes alemanyes dels territoris ocupats, així com de la riba esquerra del Rin, el lliurament d'una important quantitat d'armes i material de guerra, l'alliberament immediat dels presoners de guerra aliats i la rendició de la flota alemanya d'alta mar.
El cessament de les hostilitats quedà fixat per a les onze del matí. A aquella hora, després de més de quatre anys de lluites, els canons del front occidental emmudiren. Arreu del territori francès, la notícia fou rebuda amb manifestacions d'alegria i amb el repic de les campanes. A les ciutats i als pobles, la població sortí als carrers per celebrar el final dels combats.

La signatura de l'armistici no constitueix encara un tractat de pau. Queden per resoldre nombroses qüestions entre les potències vencedores i Alemanya, i caldrà esperar les negociacions que hauran de fixar els termes de l'acord definitiu.
La guerra, el detonant de la qual fou l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo, el 28 de juny de 1914, havia començat formalment un mes més tard, quan Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia. En els anys transcorreguts des d'aleshores, el conflicte s'estengué per Europa i altres parts del món i provocà una pèrdua de vides i una destrucció sense precedents.
Finalment, però, les armes han callat al front occidental. Després de quatre anys de sacrificis, Europa pot esperar que l'armistici sigui el primer pas cap a una pau duradora.

—Què li sembla? -em va preguntar el client quan vaig acabar de llegir l’article.

—Doncs em sembla que no necessito fer examinar les signatures per saber que aquest article és una falsificació i que, per tant, no val res. I si no he de cobrar, doncs no hi ha tracte...

I vosaltres, sabeu què ha provocat la sorprenent decisió final del detectiu?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [IV]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Poso el punt final a les ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, que us he anat oferint durant l'estiu, amb una obra ben coneguda.

Aquí la teniu...

EL CAS MISTERIÓS DEL Dr. JEKYLL I Mr. HYDE
[The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde]
(Robert Louis Stevenson – 1866)

El doctor Henry Jekyll és un científic reconegut i un membre respectable de la societat. Tanmateix, darrerament apareix sovint relacionat amb un individu violent i moralment repulsiu: l’inquietant Edward Hyde. Aquesta estranya relació arriba a l’extrem que Jekyll ha fet hereu de tot el seu patrimoni a Hyde en un testament que custodia l’advocat Gabriel John Utterson, un bon amic del doctor que, incapaç de comprendre l’estrany comportament del seu camarada, decideix provar de treure’n l’entrellat.

És, per tant, a través de la mirada de l’advocat que la novel·la ens presenta el misteri d’aquesta relació tan enigmàtica i construeix una trama farcida de secrets, sospites i esdeveniments estranys que atrapen al lector. L’obra m’ha semblat especialment interessant perquè sap combinar diversos elements literaris que la converteixen en un relat ple d’intensitat. En primer lloc, Stevenson utilitza l’estructura narrativa del gènere de misteri: els fets es presenten de manera gradual i des de la perspectiva d’un observador extern que intenta comprendre què està passant. Això fa que el lector comparteixi la mateixa confusió i curiositat que el personatge, cosa que manté la tensió fins als darrers capítols on llegirem la confessió final de Jekyll que ens ho aclarirà tot. A més, aquest aspecte «misteriós» queda molt ben emmarcat dins un ambient urbà, fosc i boirós, amb el qual l’autor embolcalla perfectament el to inquietant de la història.
El segon element a destacar és com l’autor aconsegueix que la trama de misteri vagi derivant cap al terror. En el context científic i social del segle XIX, quan molts intel·lectuals debatien sobre els límits de la ciència, la moral i la naturalesa humana, Stevenson explora el concepte de la dualitat humana, desenvolupant la idea que dins de cada persona conviuen impulsos oposats: el bé i el mal, la moral i l’instint, alhora que ens qüestiona sobre la identitat i la responsabilitat moral. Aquesta reflexió, que avui pot semblar molt coneguda, va tenir un gran impacte en el moment de la publicació de la novel·la i ha influït profundament en la cultura popular, de tal manera que la figura de Jekyll i Hyde s’ha convertit en un símbol universal de la doble personalitat.

Personalment, he gaudit força d’aquesta lectura. És una obra molt coneguda, però, tot i això, aconsegueix mantenir l’interès des del principi fins al final i he d’admetre que no m’ho esperava. És evident que el «misteri» de la relació Jekyll-Hyde és, a hores d’ara, ben conegut per tothom. Com he dit abans, ha esdevingut un exemple paradigmàtic del trastorn de doble personalitat i, per tant, no hi ha ningú que no sàpiga que ambdós personatges són la mateixa persona. Però, com que el narrador és l’advocat que intenta esbrinar què està passant, això facilita que el lector l’acompanyi en les seves investigacions compartint la seva intriga. Amb un estil clar i directe i un ritme narratiu molt àgil, l’autor ens mostra com els esdeveniments es tornen cada vegada més inquietants perquè quan ens pensàvem que el bon doctor ha aconseguit dominar la seva part maligna, aquesta ressorgeix i s’imposa amb més força, fent que augmenti la curiositat del lector per saber què acabarà passant.
I és per això que m’ha semblat tan encertat el fet de reservar les explicacions per als capítols finals. Durant gran part de la novel·la, només disposem de pistes parcials i testimonis indirectes, fet que reforça el suspens. Quan finalment es revelen tots els detalls, la història adquireix un sentit complet i permet entendre tot el que havia passat abans. Aquest recurs narratiu fa que el desenllaç sigui especialment impactant i satisfactori. És un llibre curt (poc més de 100 pàgines), però molt ben trenat. Us el recomano.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 036 [M12]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Fra Miquel que mostra un dels murals del poble de Penelles (La Noguera), situat al número 17 del carrer Gran i obra de Laia Sauret, on s'hi veu una noia a la gatzoneta amb el text: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència».

MÀGIA A LA PLACETA

Un matí, a la paret de darrere del vell banc de la placeta, hi va aparèixer un mural. Els veïns van trobar-hi pintada una noia a la gatzoneta que escrivia: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència». Ningú sabia qui l’havia dibuixat ni per què, però tant era. L’important és que, a partir d’aquell instant, alguna cosa havia canviat en aquell petit espai al mig del barri.

El lloc era el mateix de sempre. El banc continuava tenint gairebé tots els llistons de fusta bruts i despintats i semblava anar de gairell, per culpa d’una pota més curta que les altres. Però la gent va començar a explicar-ne històries. Molts asseguraven que la seva vida havia canviat després de seure-hi, i aviat tothom es va convèncer que aquell banc era màgic.

En Narcís no hi creia gaire en aquelles martingales, però que li canviés la vida era just el que necessitava en aquell moment. Sortir de l’avorrida rutina de cada dia era el que més desitjava i, si aquell banc podia complir el seu desig, no perdia res per provar-ho.
Així que cada tarda —total, tampoc no tenia altra cosa a fer— anava a la placeta, seia al banc i esperava que la promesa escrita al mural es fes realitat. Ja feia dues setmanes que ho feia, gairebé quinze dies esperant que passés alguna cosa... i allí no passava res de res. De fet, passar, el que es diu passar, només hi passaven els cotxes, algun colom despistat... i la Nora.

Bé, en Narcís encara no sabia que es deia Nora. De moment, només la coneixia com aquella noia que, també cada tarda, s’instal·lava a l’altre extrem del banc amb els auriculars posats. No hi escoltava música; només li servien per espantar els borinots. Ella també esperava, ves a saber què.
Durant catorze dies seguits, doncs, tots dos havien ocupat el seu cantó de banc, separats per menys de dos metres de fusta buida. Més enllà d’algun «bona tarda» de rigor, no s’havien dirigit la paraula. Volien evitar qualsevol distracció que pogués trencar el suposat encanteri còsmic que havia de fer funcionar el mural. No eren allí per fer-la petar, sinó per aconseguir aquella nova vida promesa. I, si tocava esperar que la màgia del banc es fes realitat, doncs esperarien, ben concentrats, tant com calgués.

El quinzè dia, a mitja tarda, el cel es va enfosquir de cop i va començar a ploure. No va ser un gran xàfec, només una típica tempesta urbana, amb gotes grosses i brutes que rebotaven contra l’asfalt. Cap dels dos portava paraigua. Ell es va apujar el coll de la jaqueta. Ella es va tapar el cap amb la bossa de mà. No volien aixecar-se del banc; marxar abans d’hora potser hauria reiniciat el comptador que marcava el termini d’actuació de la màgia. Per sort, l’aiguat no va durar gaire i es van poder mantenir ferms al seu lloc. L’alternativa hauria significat admetre la derrota davant del mural, i ells no es rendirien per quatre gotes de res.
Just en aquell instant, però, un autobús de la línia 22 va passar a tota velocitat per damunt del bassal que s’havia acumulat davant del banc. Una onada d’aigua marronosa va descriure una paràbola perfecta i va anar a caure damunt dels nostres protagonistes, que van quedar encara més xops.

Allò va ser, i mai millor dit, la gota que va fer vessar el got. En Narcís, amb la vista posada a les lletres de la paret, on l’aigua bruta regalimava sobre la paraula «vivència», va decidir que ja n’hi havia prou de fer el préssec en aquell banc.

—Doncs tenien tota la raó —va dir en veu alta, assenyalant el mural—. Aquí i ara, acabo d’aconseguir la meva vivència nova. Ja puc marxar. Fins ara no havia patit mai una pulmonia com la que agafaré amb aquesta mullena...

La Nora se’l va mirar, es va treure els auriculars apagats i, amb una gran rialla, va respondre:

—Fa dues setmanes que fem el ridícul aquí asseguts, oi? Em dic Nora, per cert.

En Narcís també va riure.

—Jo, Narcís. Sí, prou temps per constatar que la màgia d’aquest banc és només una enganyifa. Què et sembla si anem a fer un cafè ben calent i ens deixem de bestieses?

El banc va quedar ben buit mentre la parella s’allunyava carrer enllà. A la paret, la noia dibuixada va aixecar el cap i, somrient per fi, els va observar fins que van desaparèixer per la cantonada. Aquest cop havia estat més difícil del compte. Prou que havia costat que reaccionessin aquell parell d’estaquirots. I sort que s’havia posat a ploure; si no, potser encara hi serien...

Test d'intel·ligència - 035 [L12]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [III]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Seguint amb el meu mini-cicle estiuenc de ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, avui és el torn de...

EL RETRAT DE DORIAN GRAY
[The Picture of Dorian Gray]
(Oscar Wilde – 1891)

En aquest llibre, l’única novel·la d’Oscar Wilde i una de les seves obres més destacades, hi trobem la història de Dorian Gray, un jove extraordinàriament atractiu que, després de ser retratat pel pintor Basil Hallward, expressa el desig de mantenir-se sempre tal com apareix en aquell magnífic quadre mentre que tots els estralls del pas del temps recauen sobre la seva imatge pintada. I, sense saber com, aquest desig es compleix. La primera reacció de Dorian quan se n’adona és amagar el retrat de la vista de tothom i, a partir d’aquell moment, aprofitar aquest privilegi per lliurar-se a una vida de vici i hedonisme sense patir-ne les conseqüències físiques. Aquestes només es fan visibles a la pintura que, convertida en mirall de la seva perversió moral, es va degradant progressivament.

Aquest punt de partida permet a l’autor desplegar un univers decadent, dominat per la fascinació per la bellesa superficial, la corrupció moral i la recerca incessant del plaer. La trama avança a partir de la dualitat entre l’aparença immaculada de Dorian i el seu horror interior reflectit en el retrat ocult. Malgrat això, i tot i que sovint és citada com un exemple del gènere de les novel·les gòtiques de terror, jo l’he trobada més filosòfica que no pas terrorífica. Abunden les reflexions sobre la joventut, l’art, el plaer i la moralitat que arriben a ocupar capítols sencers i que he d’admetre que a mi se m’han fet un pèl feixugues. He tingut la sensació que aquesta «divagació filosòfica» no acabava d’integrar-se bé dins la narració diluint la força dramàtica de la història principal: la constatació que, a pesar de la seva bellesa intacta, la corrupció de Dorian és real i s’intensifica amb el pas dels anys.

Vull destacar que jo he llegit la versió original que l’any 1890 Wilde va lliurar per a la seva publicació en una revista. En aquell primer moment, l’editor ja en va suprimir alguns passatges per considerar-los massa controvertits per a l’època, especialment aquells que feien més explícita la dimensió homoeròtica de l’admiració que Basil sent per Dorian. Quan, l’any següent, la novel·la es publicà en format llibre, l’autor no només va acceptar aquelles modificacions que suavitzaven el text, sinó que també el va ampliar considerablement (passant de tretze a vint capítols) per poder matisar millor el context social i les conseqüències dels actes del protagonista. No va ser fins a 2011 que una nova edició va permetre recuperar aquell primer original i aquesta és la que vaig triar per fer la ressenya. Un cop acabada la lectura, però, he de dir que no sé si va ser la millor decisió en el meu cas. Com he comentat abans, he gaudit molt més de la dimensió dramàtica i inquietant de la història que no pas dels extensos passatges més especulatius, i sembla que en aquest aspecte la versió més habitual (censurada) és millor que l’original (sense censurar). Per altra banda, tot allò de l’escàndol moral queda, actualment, totalment desdibuixat. Les al·lusions a l’homosexualitat o a la vida immoral del protagonista, que al segle XIX van generar una forta polèmica i fins i tot van ser utilitzades contra Wilde en el seu procés judicial, ara difícilment ens poden resultar mínimament transgressores. Tot i haver llegit la versió «sense filtres», la novel·la no m’ha semblat gens ni mica escandalosa. Avui en dia, aquests temes que fa cent anys provocaven un gran rebombori, ja no ens fan ni fred ni calor.

En conclusió, malgrat que els (a parer meu) excessius passatges «filosòfics» poden arribar a fer-se pesats, la història central és prou potent per mantenir l’interès del lector. La transformació progressiva d’un Dorian cada cop més corrupte i el seu afany per escapar de qualsevol responsabilitat moral (arribant fins i tot a ser capaç de cometre un assassinat a sang freda), ens dirigeix cap a un tràgic final ple d’intensitat i simbolisme. Aquesta gran capacitat d’Oscar Wilde per explorar les profunditats de l'ànima humana és el que, sens dubte, ha convertit aquesta obra en tot un clàssic de la literatura que ens convida a reflexionar sobre els perills de la recerca del plaer a qualsevol preu i ens reafirma en la certesa d’aquella dita popular que ens recorda que «les aparences enganyen».

Test d'intel·ligència - 034 [E12]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Paula i Carme Rosanas "

Trencaclosques de Sam Loyd - 003

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Teresa Duch "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Miquel Àngel Vich que mostra una flor de dent de lleó escampant les llavors al vent.

L’ESPÈCIE INVASORA

Els primers exemplars van passar desapercebuts. Ningú no els va considerar una amenaça. Semblaven massa insignificants, condemnats a desaparèixer tan bon punt bufés una mica de vent. Però resultava que aquell era, precisament, el seu mecanisme de supervivència.

La seva biologia està dissenyada per a una colonització implacable. Cada exemplar madur és capaç de generar centenars de llavors, que s’escampen per tot arreu recorrent grans distàncies a una velocitat extraordinària. Per arrelar no necessiten un terreny especialment fèrtil; n'hi ha prou amb una petita esquerda, una mica de deixadesa o un espai sense vigilància perquè hi trobin les condicions adequades. Un cop han arrelat, es converteixen en nous focus de dispersió. La plaga s’escampa exponencialment, sense que ningú pugui aturar-la.

S’ha intentat, és clar. Els especialistes aviat van comprendre que el veritable problema no eren els exemplars visibles, sinó totes les llavors que emprenen el vol abans que algú comenci a detectar-les. Durant anys s’han anat proposant diverses estratègies de contenció. Alguns defensen que cal eliminar-les tan bon punt apareguin, però aquest mètode només proporciona una momentània sensació de control, una victòria il·lusòria. D’altres són partidaris d’ignorar-les i esperar que acabin desapareixent per manca de recursos. És un greu error de diagnòstic. Per reproduir-se, aquesta espècie no en necessita gaires de recursos; en té prou amb poder circular, cada nou moviment dispara les seves possibilitats de colonitzar un altre indret. Les teories més recents proposen que la millor resposta és educar la població perquè aprengui a identificar-les abans que no arribin a la fase de dispersió. Però si en alguna cosa coincideixen tots els experts és que una vegada les llavors s'han disseminat, recuperar el terreny perdut exigeix un esforç immens.

Malgrat les advertències i les crides a la prevenció, la societat s'hi ha acabat acostumant. Molta gent troba un cert encant en aquest espectacle efímer i ajuda a propagar-lo, amb el convenciment que un gest tan insignificant no pot tenir cap conseqüència. Avui el fenomen ha assolit una dimensió global. Les llavors ja no coneixen fronteres, viatgen tan de pressa que arriben a indrets on ningú no les hauria imaginat. N'hi ha prou amb un sol exemplar perquè, en qüestió de minuts, se'n dispersin milers i tot s’ompli de titulars cridaners, captures de pantalla, vídeos fora de context, àudios reenviats i rumors disfressats de certeses. Les ‘fake news’ proliferen impulsades pels algorismes, les notificacions i l'hàbit de compartir-les de manera irreflexiva. Arrelen en les esquerdes del dubte, prosperen en el terreny adobat pels prejudicis i, un cop hi han trobat lloc, s’escampen amb la mateixa facilitat que es desfà una flor de dent de lleó quan la bufem.

Jocs de sobretaula - 023

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [II]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Continuant amb les ressenyes literàries estiuenques, arriba el torn d'un altre clàssic del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX.

Aquí el teniu...

EL FANTASMA DE L’ÒPERA
[Le Fantôme de l'Opéra]
(Gaston Leroux – 1910)

Gaston Leroux ens trasllada a l'Òpera de París de finals del segle XIX, per a convertir aquell edifici majestuós en l'escenari d'una història de misteri, passió i horror. La trama gira al voltant d’una jove i talentosa cantant, Christine Daaé, atrapada entre dos amors: Erik, un enigmàtic protector a qui ella considera un "Àngel de la música", i el vescomte Raoul de Chagny, un antic amic d'infantesa. Resulta, però, que aquest protector misteriós no és cap àngel sinó el temut Fantasma de l’Òpera, un personatge emmascarat i deforme que habita als soterranis de l’edifici, sembrant el terror entre els seus ocupants. Quan Christine descobreix la veritat, decideix fugir amb Raoul i això provoca que Erik, consumit per la gelosia, intenti retenir-la... a qualsevol preu.

Val a dir que no és només una història de romanticisme tràgic; més aviat és una apassionant novel·la de misteri amb un rerefons de terror que manté l'interès del lector en tot moment. Es nota que la novel·la va aparèixer per entregues en un diari abans de ser publicada com a llibre, ja que molts dels capítols acaben amb finals oberts plens de suspens que t’atrapen i t’obliguen a continuar llegint. No m’ha fet tant el pes, però, que els personatges siguin tan arquetípics: El Fantasma és el típic malvat torturat i obsessiu, Christine és la noia innocent, i Raoul, el jove cavaller que lluita per alliberar-la. Probablement es tracta d’una elecció conscient de l’autor, per representar el clàssic enfrontament entre el «bé» i el «mal», però crec que la història hi hauria guanyat amb uns protagonistes més treballats i amb més matisos. Ara bé, això no vol dir que els personatges siguin completament ‘plans’, ni de bon tros. De fet, en alguns moments sí que mostren una certa complexitat emocional. Especialment en el cas del Fantasma que, basculant entre la maldat i l’amor, provoca una certa compassió en ser presentat com un producte de la seva reclusió forçada pel rebuig social que causa la seva deformitat.

De totes maneres, el que realment m’ha semblat el gran punt fort de la novel·la és la seva ambientació. He trobat excel·lent la manera com l’autor descriu la societat parisenca de l'època i ens presenta l'Òpera de París com un espai laberíntic, ple de passadissos secrets, soterranis i escenaris ocults que semblen tenir vida pròpia. A mesura que seguim els protagonistes amunt i avall per aquest enorme edifici, l'òpera mateixa es converteix en un personatge més de la història, creant una sensació de claustrofòbia que resulta perfecta per al misteri que s’hi desenvolupa.

En resum, «El Fantasma de l’Òpera» és una història que t’atrapa, ambientada en una atmosfera fascinant. Tot i ser un melodrama de cap a peus, també hi trobem algunes pinzellades de sàtira social que ens fan somriure i la trama manté un ritme prou trepidant fins a arribar a un final on tot sembla penjar d’un fil fins a l'últim moment. Les últimes pàgines tanquen la història deixant oberta una possible reflexió sobre la maldat del Fantasma i si aquesta es podria haver evitat si Erik no hagués patit un constant rebuig social per la seva lletjor extrema. Potser aquest dilema també seria massa típic i tòpic avui dia, però no s’ha d’oblidar que la novel·la fou escrita fa gairebé 120 anys. Jo em quedo amb la sensació general, força positiva, que m’ha deixat el conjunt de la lectura.

Test d'intel·ligència - 033 [M11]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Relats Conjunts (juny - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La casa groga» (Vincent Van Gogh – 1888).

NOSTÀLGIA

En Joan n’ha fet un costum de sortir a caminar cada dia. Va començar en complir els cinquanta anys mig obligat pel metge, però ara que ja n’ha fet seixanta reconeix que aquestes passejades li van bé no només per controlar el colesterol sinó també per esbandir les cabòries quotidianes. Troba molt gratificant fer una mica d’exercici, alhora que deixa descansar el cervell i, en conseqüència, no suporta que l’interrompin mentre camina.

Per això, està a punt de no contestar aquella trucada que ara l’importuna al mig del carrer, però quan veu a la pantalla del mòbil que no és un número ocult o amb prefix de Madrid sinó que prové de Tarragona canvia d’opinió. Malgrat que no reconeix aquell telèfon concret, té força coneguts en aquella zona i podria ser algun d’ells...

—Digui’m?

—Hola. Parlo amb el senyor Josep Rius?

—No, jo soc en Joan. En Josep Rius era el meu pare.

—Ets en Joanet? Caram, no t’havia reconegut la veu. Sembles més gran per telèfon. Tot i que ja ho ets força de gran, no? Oi que enguany en faràs disset? D’aquí no res ja et cridaran per fer la mili. Soc el senyor Anton de l’hostal «Les Barques», digues-li al pare que s’hi posi, si us plau.

—Si això és una broma, la trobo de molt mal gust. El pare fa gairebé quinze anys que és mort i «Les Barques» va tancar en fa més de vint. On vol anar a parar?

—Que el pare no s’hi pot posar? No passa res, et puc deixar l’encàrrec a tu. Digues-li que us guardem l’habitació com cada estiu, però que ens hauríeu de confirmar les dates exactes d’arribada i sortida de l’hostal. Aquest 1982, estem rebent moltes reserves de turistes italians que volen venir per al Mundial de Futbol i aviat haurem de penjar el rètol de complet. Te’n recordaràs, oi maco? Pensa que si no ens truqueu, enguany no us podrem garantir l’habitació de sempre per a les vacances. Saluda la teva mare, també. Adeu!

En Joan, encara amb el mòbil a la mà, busca un banc per seure. Se sent un pèl marejat perquè, ara que ha acabat, ha reconegut aquella trucada. És la mateixa que va contestar ja fa més de quaranta anys des del fix de casa els pares. N’ha recordat les paraules exactes fil per randa i això li ha despertat uns records oblidats des de feia molt de temps...

L’hostal «Les Barques», situat a la vora de l’estació de tren d’un petit poble costaner de la província de Tarragona, va ser el lloc d’estiueig familiar durant la seva infància i adolescència. Té encara ben present aquell edifici de tres plantes amb el bar-restaurant als baixos. La seva "habitació de sempre" era la 301, just a tocar de les escales i davant per davant del bany i un dels dos lavabos que compartien totes les cambres del tercer pis. Malgrat haver de dormir amb els pares, s’hi estava força bé perquè era prou àmplia per encabir-hi el seu ‘plegatín’ i, en estar dalt de tot, sempre hi corria una mica més d’aire quan obrien la finestra de bat a bat per suportar millor la xafogor de les nits estiuenques. Conserva un munt de records d’aquells estius: els banys interminables a la platja, les excursions en bicicleta, les aventures amb la colla d’amics del poble, les llaminadures i els gelats que comprava a la petita bodega que hi havia a prop de l’hostal, els ‘pijames’ que els diumenges servien de postres al restaurant... I aquell dia que va entrar al bany per dutxar-se i se’l va trobar ocupat per una turista alemanya que no havia pensat a passar la balda, tenia just tretze anys i mai abans havia vist una dona tota nua. Després també vindrien el primer ball de festa major sense els pares, la primera xicota, el primer petó...

Quan es va fer més gran, va començar a fer vacances pel seu compte i va deixar d’anar a «Les Barques», però sempre ha mantingut un record entranyable d’aquella època que, sens dubte, fou la més feliç de la seva vida. Per això, li va saber molt de greu quan l’hostal va tancar definitivament uns quants anys després perquè no va poder sobreviure a les noves exigències del sector ni a unes normatives fetes a mida de les grans cadenes hoteleres. Va tenir un disgust quan se’n va assabentar, però va entendre que era llei de vida. El temps passa per a tot i per a tothom, no podem tornar enrere...

Però, i si ara pogués fer-ho? Si, no se sap com o per què, se li hagués atorgat una oportunitat única de retrocedir en el temps? Només li caldria contestar aquesta trucada que ha rebut i reservar l’habitació 301 de l’hostal «Les Barques» per a la primera quinzena de juliol de 1982 per reviure aquella època i recuperar la felicitat perduda. Encara té el telèfon a la mà, seria molt fàcil fer el pas només prement el botó de tornar la trucada... Decideix no fer-ho. Quan ets adolescent potser t’adaptes a qualsevol cosa, però ara com ara prefereix les habitacions amb bany privat i aire condicionat en un hotel modern i amb ascensor.

Test d'intel·ligència - 032 [L11]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Paula "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [I] [#JUNYNÒRDIC]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Ha arribat l'estiu, i amb ell arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2026 publicaré cada segon divendres de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per alguns clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX. Avui us en presento el primer que, com que resulta que fou escrit per un islandès, serà també la proposta que em permetrà assolir la fita d’un lustre seguit participant en el #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Aquí el teniu...

MAKT MYRKRANNA
(Valdimar Ásmundsson – 1901)

Un advocat britànic novell viatja a Transsilvània per enllestir un negoci immobiliari amb un comte que està interessat a adquirir una propietat a Anglaterra. Abans i tot de trobar-se, aquella cita és plena de sensacions desagradables: la propietària de la posada on s’hostatja l’adverteix sobre uns suposats perills, els companys del carruatge li ofereixen amulets protectors... Escèptic com és, el jove advocat no fa cas al que ell creu que són només supersticions i finalment arriba, en plena nit i acompanyat per l'udol dels llops, al seu destí: el castell del comte Dràcula. Un cop allà, el nostre protagonista descobreix ben aviat que, darrere d’una amable aparença d’aristòcrata excèntric, el seu client amaga secrets inquietants que, a mesura que avanci la trama, l’aniran atrapant en una xarxa de misteris, conspiracions i episodis sobrenaturals que l’obligaran a lluitar per la seva supervivència.

Aquesta introducció podria valer per al famós Dràcula de Bram Stoker, però el llibre que ressenyo avui no és aquest clàssic del terror sinó una curiosa versió alternativa de la història. Es tracta de «Makt Myrkranna» [Los poderes de la oscuridad; Ediciones B, 2017], una mena de reinvenció lliure de l'obra original que el periodista i traductor islandès Valdimar Ásmundsson va fer a partir de la traducció al suec i que podria haver comptat, segons alguns investigadors, amb la participació del mateix Stoker.
Apareguda originàriament per capítols en un periòdic de Reykjavík l'any 1900, aquesta obra va quedar durant dècades amagada sota l'etiqueta d’una traducció més de Dràcula. No va ser fins a una edició moderna que es va posar de manifest que, tot i compartir la mateixa premissa argumental, desenvolupava molts aspectes de manera notablement diferent.
La primera gran diferència és l'extensió. «Makt Myrkranna» és més curt que «Dràcula», però no es pot considerar pas una traducció abreujada perquè la part de l’estada al castell és molt més extensa que l’original. Mentre que a Dràcula aquesta primera part és relativament breu, aquí ocupa una porció molt més significativa del relat amb la incorporació de nous personatges i escenes més llargues i laberíntiques. Això permet crear una atmosfera d'angoixa més intensa i aprofundir en la figura del comte, que apareix envoltat d'un aire encara més enigmàtic. En canvi, la segona part del llibre, la que es desenvolupa a Anglaterra, és, en comparació, gairebé telegràfica i s’hi han eliminat (o reduït molt) diverses escenes de l’obra de Bram Stoker. Personalment, és la part que menys m'ha convençut, ja que l'excessiva condensació dels esdeveniments fa que el relat avanci d'una manera massa precipitada.
També és destacable que, en aquesta versió, el comte sembla tenir una dimensió més política i conspirativa. Les seves relacions amb determinats grups i les insinuacions sobre plans de dominació mundial mitjançant el control social aporten una lectura diferent del personatge, menys centrada exclusivament en el vampirisme i més orientada cap al poder i la manipulació. Aquesta nova interpretació n'amplia l'abast de l'amenaça que representa.
Un altre element diferencial és el to general de la narració. Tot i mantenir els ingredients propis del terror gòtic, s’incorporen passatges que accentuen el misteri, la intriga i fins i tot certs aspectes gairebé onírics, incloent-hi escenes molt més detallades i sensuals que les que a Anglaterra permetia la rígida censura victoriana de l'època.

Els que hem llegit el Dràcula original el reconeixem immediatament en aquestes pàgines. Al mateix temps, però, el text també sorprèn constantment perquè va molt més enllà d'una simple reproducció. En el meu cas, l'he gaudit força. No es tracta només d'una curiositat literària o d'una peça reservada als especialistes, sinó d'un llibre amb personalitat pròpia que ofereix una altra manera d'aproximar-se a un gran mite literari. A més, la novel·la aconsegueix mantenir una atmosfera inquietant durant bona part de la narració. La sensació d'amenaça constant, la construcció del misteri i la manera com es desenvolupen les escenes al castell fan que, en aquesta primera meitat del llibre, sigui difícil abandonar la lectura.
En definitiva, es tracta d’una lectura molt recomanable tant per als admiradors de Dràcula com per als aficionats al terror gòtic en general. Una proposta curiosa que demostra fins a quin punt una història aparentment coneguda encara ens pot oferir sorpreses.