Relats Conjunts (setembre - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dia d'estiu» (Berthe Morisot – 1879).

DIA D’ESTIU, DIA D'HIVERN

— Però si és estiu, per què van tan tapades?

Des que ens van pintar, i aviat farà un segle i mig d’això, aquesta és la pregunta que més vegades s’ha repetit davant el quadre. És comprensible. L’escena representa un passeig en barca pel parisenc Bois de Boulogne a l’estiu, però les models anem vestides com si haguéssim de fer la travessa de l’estret de Bering en ple hivern: guants, barrets, vestits de màniga llarga...

La resposta «oficial» és sempre la mateixa:

— És a causa de la moda i els rígids costums d’aquella època.

No és una mentida, però no és el que va passar. La veritable raó fou que la Nicole i jo ens vam plantar. Mai ens havíem negat a fer la nostra feina i tampoc ens hi vam negar aleshores, però ja n’hi havia prou d’haver de patir mentre la fèiem. Els treballadors també tenim els nostres drets i cal exigir-los quan convé. Ens vam afartar d’aguantar sense dir res.

Des de sempre, les models ens havíem de vestir segons el que exigia l'obra. Tenia tota la lògica que si el quadre representava un paisatge nevat no hi sortíssim en banyador, per exemple. El problema, però, són els terminis asfixiants que imposa la indústria artística. Un quadre no es pot fer d’avui per a demà. Les exposicions tenen un calendari fixat amb molta antelació. Els galeristes volen novetats cada temporada. Els clients demanen quadres estiuencs a l'estiu i hivernals a l’hivern, i els han de trobar fets...

Ho entenem. Si això obligava a pintar «Dia d’estiu» a finals de novembre, doncs perfecte. Que ho facin quan vulguin... però que no ens obliguin a congelar-nos mentre posem. Així que quan la pintora ens va convocar davant el llac per a una sessió de feina a l'aire lliure en aquell gèlid matí i ens va demanar que ens traguéssim la roba més gruixuda abans de seure a la barca, ens hi vam negar en rodó.

Aquella rotunda negativa va ser l’inici d’un estira-i-arronsa que ha passat als annals de les negociacions sindicals com una fita històrica en els drets laborals de les models:

— Com que no? És un quadre d’estiu.

— Ho sabem, però fa un fred que pela.

— L’art exigeix sacrificis.

— La nostra salut és més important.

— Els crítics se’n riuran quan vegin la pintura.

— Tant se val. Com va dir el poeta: «Anant jo calent, que rigui la gent».

— Però si ja he posat els ànecs dins el llac...

La Nicole i jo ens vam mirar durant uns segons aquells tres tristos ànecs de fusta que suraven damunt l’aigua gelada i que, al quadre, substituirien els reals que ja havien marxat buscant regions més càlides, i ens vam refermar encara més en la nostra decisió.

— Hem dit que no i és que no. Si vols fer el quadre, ja saps el que hi ha.

La pintora va esbufegar, va posar els ulls en blanc mentre remugava un «on anirem a parar» i va acabar cedint. Finalment, nosaltres vam seure a la barca amb tota la roba posada. I ella va pintar el quadre tal com el coneixeu.

Sempre ens ha quedat el dubte, però, de si va cedir convençuda pels nostres arguments o perquè també s’estava quedant gelada. Encara avui ens preguntem si aquestes pinzellades tan lliures i vibrants que fan del quadre una gran obra d’art impressionista són el resultat d’una revolucionària recerca pictòrica sobre la llum i el color o, simplement, el testimoni d’una artista que tremolava tant que no encertava el llenç amb prou precisió. Sigui com sigui, esperem que ningú ens negui el mèrit que ens correspon i se’ns reconegui que vam formar part del naixement de dos grans assoliments de la humanitat: L’impressionisme i la prevenció de riscos laborals.

Els misteris d'en Mac – Cas 041

041 - EL CAS DE L’ARTICLE PERIODÍSTIC HISTÒRIC

Aquest matí s’ha presentat al despatx un possible client que volia contractar els meus serveis com a vigilant de seguretat. Ja us he explicat alguna vegada que aquest vessant de la meva feina és el que menys m’entusiasma i que si l’accepto de tant en tant és només perquè tinc la mania de menjar cada dia i necessito ingressos. El problema aquest cop era que semblava que el client anava més curt d’armilla que jo i em proposava un tracte «especial».

—Abans de dir que no, escolti’m si us plau —va advertir-me. El necessito per vigilar una subhasta que vull organitzar per posar a la venda un document històric que pot valer una fortuna. Si accepta el tracte de cobrar un percentatge dels guanys a posteriori, li asseguro que els seus honoraris multiplicaran per molt el que sol cobrar habitualment per un dia de feina.

—He d’admetre que ha aconseguit interessar-me —vaig replicar. Expliqui’m quin document és i perquè és tan valuós.

—Es tracta de l’article que es va publicar en un prestigiós setmanari europeu pocs dies després de la signatura de l’armistici que posava fi a la Primera Guerra Mundial. No estic parlant d’un simple retall del periòdic en qüestió sinó del full original en què el periodista va redactar l'article. A més de la seva signatura, que ja té prou valor perquè fou un dels millors reporters de l’època, també inclou la firma dels representants polítics i militars que van rubricar l’armistici perquè el periodista els va demanar l'autògraf a tots ells com a record. Això atorga al document, com ja li he dit, un valor incalculable.

—Realment, és impressionant. Abans d’acceptar, però, m’agradaria veure el document en qüestió si no li sap greu.

—En absolut. No el porto damunt, evidentment, però quan vulgui podem quedar per examinar-lo i, fins i tot, per fer-ne estudiar les firmes per un expert si així ho desitja. El que sí que puc ensenyar-li ara és una traducció exacta del text perquè pugui comprovar que tot és correcte. És aquest:

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL HA ACABAT
Del nostre corresponsal a Compiègne (França), 20 de novembre de 1918

Fa poc més d'una setmana, en una clariana a prop de l'estació de Rethondes, al bosc de Compiègne a la Picardia francesa, els representants dels Governs aliats i de la delegació alemanya signaren l'armistici que ha posat fi a les hostilitats al front occidental.
La reunió tingué lloc dins d'un vagó de ferrocarril, on el mariscal Ferdinand Foch, comandant en cap dels exèrcits aliats, rebé els delegats alemanys, encapçalats pel secretari d'Estat Matthias Erzberger. Per part britànica hi assistí igualment l'almirall Sir Rosslyn Wemyss.

Les condicions de l'armistici havien estat comunicades a la delegació alemanya després de les converses mantingudes durant els dies precedents. El document fou signat a les cinc del matí de l'11 de novembre. Entre les seves disposicions principals hi figuren l'evacuació i retirada de les tropes alemanyes dels territoris ocupats, així com de la riba esquerra del Rin, el lliurament d'una important quantitat d'armes i material de guerra, l'alliberament immediat dels presoners de guerra aliats i la rendició de la flota alemanya d'alta mar.
El cessament de les hostilitats quedà fixat per a les onze del matí. A aquella hora, després de més de quatre anys de lluites, els canons del front occidental emmudiren. Arreu del territori francès, la notícia fou rebuda amb manifestacions d'alegria i amb el repic de les campanes. A les ciutats i als pobles, la població sortí als carrers per celebrar el final dels combats.

La signatura de l'armistici no constitueix encara un tractat de pau. Queden per resoldre nombroses qüestions entre les potències vencedores i Alemanya, i caldrà esperar les negociacions que hauran de fixar els termes de l'acord definitiu.
La guerra, el detonant de la qual fou l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo, el 28 de juny de 1914, havia començat formalment un mes més tard, quan Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia. En els anys transcorreguts des d'aleshores, el conflicte s'estengué per Europa i altres parts del món i provocà una pèrdua de vides i una destrucció sense precedents.
Finalment, però, les armes han callat al front occidental. Després de quatre anys de sacrificis, Europa pot esperar que l'armistici sigui el primer pas cap a una pau duradora.

—Què li sembla? -em va preguntar el client quan vaig acabar de llegir l’article.

—Doncs em sembla que no necessito fer examinar les signatures per saber que aquest article és una falsificació i que, per tant, no val res. I si no he de cobrar, doncs no hi ha tracte...

I vosaltres, sabeu què ha provocat la sorprenent decisió final del detectiu?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [IV]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Poso el punt final a les ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, que us he anat oferint durant l'estiu, amb una obra ben coneguda.

Aquí la teniu...

EL CAS MISTERIÓS DEL Dr. JEKYLL I Mr. HYDE
[The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde]
(Robert Louis Stevenson – 1866)

El doctor Henry Jekyll és un científic reconegut i un membre respectable de la societat. Tanmateix, darrerament apareix sovint relacionat amb un individu violent i moralment repulsiu: l’inquietant Edward Hyde. Aquesta estranya relació arriba a l’extrem que Jekyll ha fet hereu de tot el seu patrimoni a Hyde en un testament que custodia l’advocat Gabriel John Utterson, un bon amic del doctor que, incapaç de comprendre l’estrany comportament del seu camarada, decideix provar de treure’n l’entrellat.

És, per tant, a través de la mirada de l’advocat que la novel·la ens presenta el misteri d’aquesta relació tan enigmàtica i construeix una trama farcida de secrets, sospites i esdeveniments estranys que atrapen al lector. L’obra m’ha semblat especialment interessant perquè sap combinar diversos elements literaris que la converteixen en un relat ple d’intensitat. En primer lloc, Stevenson utilitza l’estructura narrativa del gènere de misteri: els fets es presenten de manera gradual i des de la perspectiva d’un observador extern que intenta comprendre què està passant. Això fa que el lector comparteixi la mateixa confusió i curiositat que el personatge, cosa que manté la tensió fins als darrers capítols on llegirem la confessió final de Jekyll que ens ho aclarirà tot. A més, aquest aspecte «misteriós» queda molt ben emmarcat dins un ambient urbà, fosc i boirós, amb el qual l’autor embolcalla perfectament el to inquietant de la història.
El segon element a destacar és com l’autor aconsegueix que la trama de misteri vagi derivant cap al terror. En el context científic i social del segle XIX, quan molts intel·lectuals debatien sobre els límits de la ciència, la moral i la naturalesa humana, Stevenson explora el concepte de la dualitat humana, desenvolupant la idea que dins de cada persona conviuen impulsos oposats: el bé i el mal, la moral i l’instint, alhora que ens qüestiona sobre la identitat i la responsabilitat moral. Aquesta reflexió, que avui pot semblar molt coneguda, va tenir un gran impacte en el moment de la publicació de la novel·la i ha influït profundament en la cultura popular, de tal manera que la figura de Jekyll i Hyde s’ha convertit en un símbol universal de la doble personalitat.

Personalment, he gaudit força d’aquesta lectura. És una obra molt coneguda, però, tot i això, aconsegueix mantenir l’interès des del principi fins al final i he d’admetre que no m’ho esperava. És evident que el «misteri» de la relació Jekyll-Hyde és, a hores d’ara, ben conegut per tothom. Com he dit abans, ha esdevingut un exemple paradigmàtic del trastorn de doble personalitat i, per tant, no hi ha ningú que no sàpiga que ambdós personatges són la mateixa persona. Però, com que el narrador és l’advocat que intenta esbrinar què està passant, això facilita que el lector l’acompanyi en les seves investigacions compartint la seva intriga. Amb un estil clar i directe i un ritme narratiu molt àgil, l’autor ens mostra com els esdeveniments es tornen cada vegada més inquietants perquè quan ens pensàvem que el bon doctor ha aconseguit dominar la seva part maligna, aquesta ressorgeix i s’imposa amb més força, fent que augmenti la curiositat del lector per saber què acabarà passant.
I és per això que m’ha semblat tan encertat el fet de reservar les explicacions per als capítols finals. Durant gran part de la novel·la, només disposem de pistes parcials i testimonis indirectes, fet que reforça el suspens. Quan finalment es revelen tots els detalls, la història adquireix un sentit complet i permet entendre tot el que havia passat abans. Aquest recurs narratiu fa que el desenllaç sigui especialment impactant i satisfactori. És un llibre curt (poc més de 100 pàgines), però molt ben trenat. Us el recomano.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 036 [M12]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "