Els misteris d'en Mac – Cas 042

042 - EL CAS DE L’ASSALTANT MORT

L’inspector Roig, el meu amic investigador criminal dels Mossos, m’explicava (off the record, naturalment) els detalls del seu últim cas:

- Sembla un cas clar de violació de domicili amb resultat de mort, però aquí el mort ha estat l’assaltant i no l’habitant de la casa com sol passar. Els indicis apunten al fet que l’interfecte va entrar a l’habitatge, un xalet de la urbanització de la part alta, per una de les finestres del soterrani després de trencar-ne el vidre amb una palanca de ferro, una pota de cabra, que encara devia portar a la mà quan el van matar perquè la vam trobar al costat del cos. I és que resulta que va morir just sota aquella finestra d’un únic tret al cor disparat per la propietària de la casa que viu sola. Segons ens ha explicat ella mateixa, quan va sentir el soroll de vidres trencats va agafar la pistola (té el permís d’armes en regla, per si ho vols saber) i es va dirigir cap a la porta del soterrani des d’on, a contrallum, va veure l’individu amb aquella eina de ferro a la mà i, tement que l’atacaria, va disparar per defensar-se. Diu que no tenia intenció de matar-lo i que va apuntar a les cames, però no és gaire bona tiradora i, amb els nervis del moment, el tret va ser fatal.
I això no és tot, el més gros ve ara perquè després de disparar i encendre el llum va adonar-se que no es tractava d’un assaltant desconegut sinó que era el seu exmarit. Es veu que l'home creia que ella no seria a casa perquè li tocava gimnàs (no hi va anar perquè estava una mica empiocada) i ho va voler aprofitar per fer alguna malvestat a la casa, el divorci no va ser gens amistós pel que sembla.
Imagina’t el xoc per a la pobra dona, no només has disparat i mort a una persona sinó que aquesta resulta ser el teu ex. Per sort, va saber actuar com calia i ens va telefonar de seguida. Quan vam arribar, però, ja no s’hi podia fer res. Jo mateix vaig fer una primera inspecció ocular al cos i, malgrat l’escampadissa de vidres trencats que tenia pel damunt, vaig poder constatar sense cap dubte que la ferida era mortal de necessitat tal com després també va confirmar el forense. En fi, un trist accident que no hauria d’haver succeït. Evidentment, la dona haurà de passar per un judici, és preceptiu quan hi ha un cadàver, però crec que se’n sortirà amb un càrrec d’homicidi involuntari amb l’eximent de defensa pròpia, no trobes?

- Doncs no -vaig contestar jo-. A mi em sembla que aquest «accident» que dius tu, no va anar tal com explica la dona i que l’homicidi involuntari podria ser més aviat un assassinat...

I vosaltres, sabeu per què el detectiu opina d’aquesta manera?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

Els misteris d'en Mac – Cas 041

041 - EL CAS DE L’ARTICLE PERIODÍSTIC HISTÒRIC

Aquest matí s’ha presentat al despatx un possible client que volia contractar els meus serveis com a vigilant de seguretat. Ja us he explicat alguna vegada que aquest vessant de la meva feina és el que menys m’entusiasma i que si l’accepto de tant en tant és només perquè tinc la mania de menjar cada dia i necessito ingressos. El problema aquest cop era que semblava que el client anava més curt d’armilla que jo i em proposava un tracte «especial».

—Abans de dir que no, escolti’m si us plau —va advertir-me. El necessito per vigilar una subhasta que vull organitzar per posar a la venda un document històric que pot valer una fortuna. Si accepta el tracte de cobrar un percentatge dels guanys a posteriori, li asseguro que els seus honoraris multiplicaran per molt el que sol cobrar habitualment per un dia de feina.

—He d’admetre que ha aconseguit interessar-me —vaig replicar. Expliqui’m quin document és i perquè és tan valuós.

—Es tracta de l’article que es va publicar en un prestigiós setmanari europeu pocs dies després de la signatura de l’armistici que posava fi a la Primera Guerra Mundial. No estic parlant d’un simple retall del periòdic en qüestió sinó del full original en què el periodista va redactar l'article. A més de la seva signatura, que ja té prou valor perquè fou un dels millors reporters de l’època, també inclou la firma dels representants polítics i militars que van rubricar l’armistici perquè el periodista els va demanar l'autògraf a tots ells com a record. Això atorga al document, com ja li he dit, un valor incalculable.

—Realment, és impressionant. Abans d’acceptar, però, m’agradaria veure el document en qüestió si no li sap greu.

—En absolut. No el porto damunt, evidentment, però quan vulgui podem quedar per examinar-lo i, fins i tot, per fer-ne estudiar les firmes per un expert si així ho desitja. El que sí que puc ensenyar-li ara és una traducció exacta del text perquè pugui comprovar que tot és correcte. És aquest:

LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL HA ACABAT
Del nostre corresponsal a Compiègne (França), 20 de novembre de 1918

Fa poc més d'una setmana, en una clariana a prop de l'estació de Rethondes, al bosc de Compiègne a la Picardia francesa, els representants dels Governs aliats i de la delegació alemanya signaren l'armistici que ha posat fi a les hostilitats al front occidental.
La reunió tingué lloc dins d'un vagó de ferrocarril, on el mariscal Ferdinand Foch, comandant en cap dels exèrcits aliats, rebé els delegats alemanys, encapçalats pel secretari d'Estat Matthias Erzberger. Per part britànica hi assistí igualment l'almirall Sir Rosslyn Wemyss.

Les condicions de l'armistici havien estat comunicades a la delegació alemanya després de les converses mantingudes durant els dies precedents. El document fou signat a les cinc del matí de l'11 de novembre. Entre les seves disposicions principals hi figuren l'evacuació i retirada de les tropes alemanyes dels territoris ocupats, així com de la riba esquerra del Rin, el lliurament d'una important quantitat d'armes i material de guerra, l'alliberament immediat dels presoners de guerra aliats i la rendició de la flota alemanya d'alta mar.
El cessament de les hostilitats quedà fixat per a les onze del matí. A aquella hora, després de més de quatre anys de lluites, els canons del front occidental emmudiren. Arreu del territori francès, la notícia fou rebuda amb manifestacions d'alegria i amb el repic de les campanes. A les ciutats i als pobles, la població sortí als carrers per celebrar el final dels combats.

La signatura de l'armistici no constitueix encara un tractat de pau. Queden per resoldre nombroses qüestions entre les potències vencedores i Alemanya, i caldrà esperar les negociacions que hauran de fixar els termes de l'acord definitiu.
La guerra, el detonant de la qual fou l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo, el 28 de juny de 1914, havia començat formalment un mes més tard, quan Àustria-Hongria declarà la guerra a Sèrbia. En els anys transcorreguts des d'aleshores, el conflicte s'estengué per Europa i altres parts del món i provocà una pèrdua de vides i una destrucció sense precedents.
Finalment, però, les armes han callat al front occidental. Després de quatre anys de sacrificis, Europa pot esperar que l'armistici sigui el primer pas cap a una pau duradora.

—Què li sembla? -em va preguntar el client quan vaig acabar de llegir l’article.

—Doncs em sembla que no necessito fer examinar les signatures per saber que aquest article és una falsificació i que, per tant, no val res. I si no he de cobrar, doncs no hi ha tracte...

I vosaltres, sabeu què ha provocat la sorprenent decisió final del detectiu?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Els misteris d'en Mac – Cas 040

040 - EL CAS DELS LLADRES ESCÀPOLS

Avui us parlaré d’un cas antic, d’abans de fer-me investigador privat. Durant un temps vaig ser policia en una ciutat petita on, sovint, la meva feina consistia només a posar multes als cotxes mal aparcats. Però, de tant en tant, em tocava enfrontar-me a delictes de més volada, com el que ara us explicaré.

Eren quarts de nou del vespre d’un rúfol dia d’hivern. Conduïa el meu cotxe patrulla pensant que ja no faltava gaire per acabar la meva jornada laboral quan, de sobte, em van avisar per la ràdio d’un robatori a la joieria del carrer Major. Com que no era gaire lluny, vaig arribar-hi de seguida. Abans que pogués baixar del cotxe, l’amo del negoci atracat ja m'indicava cap a on havien fugit els lladres:

- Condueixen una furgoneta de color blau molt fosc, amb un gran bony a la porta de l’acompanyant –em va dir–. Fa poc que han marxat, potser encara els podràs atrapar.

Vaig demanar a la central que enviessin una altra dotació per redactar l'atestat mentre jo seguia la pista dels lladres. La descripció del vehicle que m'havia donat el joier em facilitava la feina. No seria difícil identificar-lo si el trobava, perquè de furgonetes blaves i abonyegades no n'hi podien haver gaires. El problema, però, era la via de fugida que havien agafat. Aquella direcció portava a la rotonda de la sortida sud del poble, i des d’allí hi havia dues rutes possibles. Tant l’una com l’altra eren carreteres comarcals, gairebé camins de carro. Una d'elles anava cap a la platja, l’altra cap a la muntanya. Si no els trobava abans, això em complicaria la recerca, ja que tenia un 50% de possibilitats de no encertar la ruta correcta.

No els vaig atrapar abans. Un cop a la rotonda, vaig decidir (encreuant els dits) prendre la carretera de la platja. Les dues rutes eren gairebé iguals (ambdues semblaven un mas robat), però si jo fos un lladre, hauria escollit la que em permetés escapar més fàcilment i la carretera de la platja era la que portava més directament al poble del costat, on seria més fàcil perdre’s entre el trànsit. Just al moment de posar l’intermitent per agafar aquella sortida de la rotonda, però, vaig veure una noia que estava al costat d’un pal indicador de parada d’autobús. L’autobús de la platja només funciona a l’estiu, així que vaig haver d’aturar-me.

- Hola, va tot bé? –vaig dir-li.
- No ho sé, agent –va contestar-me amoïnada–. Que no funcionen els autobusos avui? Fa estona que m’espero...
- En aquesta època de l’any, no donen servei. Pugi, si us plau, que l’acompanyaré fins al poble del costat.
- Li agraeixo –em va dir mentre entrava al cotxe patrulla i jo premia l’accelerador per seguir endavant–. No soc d’aquí i no ho sabia. He vingut passejant pel camí de ronda de la platja pensant que podria tornar amb l’autobús... Sort que m’ha trobat, si no encara hi seria. Ja m'estranyava que hi hagués tan poc trànsit per aquesta carretera. Es pot creure que, abans de vostè, només ha passat una furgoneta per aquí?
- Una furgoneta? I fa molt d’això? –li vaig preguntar immediatament, pensant que, al cap i a la fi, potser sí que havia encertat el camí correcte.
- No, encara no fa cinc minuts. Era blava i, tot i que anava força ràpida, juraria que tenia el lateral dret ben abonyegat.


En aquell moment, vaig adonar-me que m’havia equivocat i que els lladres havien fugit per l’altra carretera. Vaig frenar de cop i vaig girar cua per tornar al poble. La meva passatgera em va mirar amb cara de sorpresa, una expressió que es va fer encara més gran quan li vaig dir:

- No la porto al poble del costat, senyoreta. Ha de venir amb mi a la comissaria per poder interrogar-la. Està detinguda. Té dret a un advocat i a romandre en silenci, qualsevol cosa que digui podrà ser utilitzada en contra seva davant un tribunal...

I vosaltres, sabeu què ha provocat aquest sobtat canvi de parer del policia?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Editat el 18/05/2026:
Una vegada solucionat l'enigma, i per aclarir les diverses interpretacions que ha generat l'enunciat, he demanat al bo del ChatGPT que fes una recreació aproximada de la situació dels protagonistes a la rotonda en qüestió:

Els misteris d'en Mac – Cas 039

039 - EL CAS DEL JOQUEI ACCIDENTAT

Aquesta nit han trobat mort un famós joquei, guanyador de moltíssimes curses de cavalls. Era un bon amic meu, teníem gairebé la mateixa edat tot i que, quan anàvem junts, sovint el prenien pel meu fill per la seva reduïda alçada i poc pes característics de la seva professió. Quan m’han avisat per donar-me la tràgica notícia, no m’ho podia creure. La idea de no poder tornar a jugar les nostres llargues partides d’escacs o no compartir cap més concert de música clàssica —la seva passió i gairebé l’únic que escoltava— m’ha colpit profundament.

Demà havia de participar en una cursa important a l’hipòdrom de la ciutat i ja feia dies que les apostes el donaven com a favorit. Era habitual que encapçalés el rànquing de genets, però això no vol dir que no patís els nervis previs a cada cursa. Segons sembla, per mirar de relaxar-se, aquest vespre havia decidit fer un passeig per la muntanya. Han trobat el seu cotxe, un esportiu de luxe que no permetia que ningú toqués sinó ell, aparcat en un revolt del camí, molt a prop del lloc on han descobert el seu cos. Tot indica que va relliscar mentre passejava massa a prop d’un penya-segat i s’hi va estimbar, en un fatal accident que va posar fi a la seva vida.

Tot això m’ho ha explicat l’inspector Roig, un vell amic dels Mossos. Coneixent la meva amistat amb el difunt, ha pensat que voldria ser present durant l’aixecament del cadàver i ha vingut a buscar-me a casa per acompanyar-lo al lloc dels fets. Li he agraït el gest i he assistit compungit a la recuperació del cos, que ha dut a terme la unitat de rescat de muntanya. Quan finalment se l’han endut per fer-li l’autòpsia i tothom ha marxat, l’inspector Roig i jo ens hem dirigit cap al cotxe patrulla per tornar a casa. Llavors m’he recordat del vehicle del meu amic:

— Deixarem aquest esportiu de luxe abandonat aquí al mig del bosc? És massa llaminer, i no hi ha dubte que tan bon punt marxem, no tardarà gaire a desaparèixer.

— Tens raó —ha contestat l’inspector—. En tractar-se d’un accident fortuït, el cotxe no és rellevant per a la investigació. Teníem previst recollir-lo amb la grua demà al matí; però, com que per la teva feina també se’t pot considerar un agent de seguretat, te’l puc comissionar en custòdia fins que algú el reclami. Entre els objectes personals del mort hi havia les claus. Agafa-les i fes-te’n càrrec. Així estarem més tranquils.

Era la millor opció, i he acceptat les claus que m’oferia. Les he agafat, he obert el cotxe i m’he assegut sense problemes al seient del conductor. Rectifico: no ho he fet sense problemes. Haver de conduir el vehicle del meu amic on fins ara només hi havia pujat de copilot, i per un motiu tan tràgic, em suposava tot un mal tràngol. He hagut de fer el cor fort per poder cordar-me el cinturó i posar les claus al contacte. Així que he engegat el motor, també s’ha activat la ràdio, i les notes d’un hit de reggaeton han omplert l’habitacle. He apagat l’aparell de seguida: el meu amic mai no hauria suportat que allò sonés dins del seu cotxe...

Alto les seques! No només no ho hauria suportat, sinó que no ho hauria permès de cap manera. Trobar aquella emissora sintonitzada en aquell cotxe estava tan fora de lloc que, per força, ho havia hagut de fer algú altre i, coneixent al meu amic, segur que en contra de la seva voluntat. I a més, just ara ho veig, la ràdio no és l’única cosa que no encaixa. Hi ha una altra pista que indica clarament que algú desconegut ha conduït aquest cotxe fins aquí. Sort que l’inspector Roig encara no ha marxat: li he d’explicar el que he descobert. Potser aquest accident no és tan fortuït com ens semblava.

I vosaltres, sabeu a què es refereix el detectiu quan parla d’una nova pista que fa trontollar la hipòtesi de l’accident?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Els misteris d'en Mac – Cas 038

038 - EL CAS DELS PÈRITS JUDICIALS

La meva feina d’investigador privat m’obliga a anar sovint a judici. No pas com a acusat, per sort, sinó com a testimoni d’alguna de les parts en litigi que em requereix per aclarir algun detall o prestar declaració. No soc l’únic, evidentment. En tots els judicis, diversos pèrits són cridats per a donar llum al cas basant-se en els seus coneixements i la seva expertesa professional. Per trobar un exemple no cal anar gaire lluny, avui mateix m’he hagut de presentar davant del tribunal, citat per l’advocat defensor, per declarar en un possible cas d’assassinat. Per la seva banda, l’acusació ha cridat tres altres experts que també han donat el seu testimoni professional: un metge forense, una oficial de policia i un analista financer. Us resumeixo les seves intervencions:

Doctor Nicolau Nadal, metge forense: "La víctima, un home de 42 anys, va ser trobada al seu despatx la matinada del 14 de març. Segons el meu examen, la causa de la mort va ser estrangulament amb un objecte flexible, probablement una corretja de cuir o una corda fina. Basant-me en les condicions del cos i en l'aparició del rigor mortis, estimo que la mort es va produir entre les 11 i les 12 de la nit del 13 de març. La rigidesa cadavèrica era completa quan vaig examinar el cadàver a les 6 de la matinada i això confirma que la mort havia ocorregut dins del període temporal citat. A més de les ferides al coll, també vaig trobar marques a les mans de la víctima, indicant que havia intentat defensar-se."

Inspectora Òdena Olcina, oficial de policia: "Vaig ser la primera a arribar a l'escena del crim. Quan vaig entrar al despatx, vaig trobar el cos de la víctima estirat a terra, amb la cadira tombada al seu costat. La sala estava desordenada, amb papers i objectes caiguts, com si hagués hagut una lluita. També vaig observar una corretja de cuir amb rastres de sang parcialment amagada sota l'escriptori. Després d'assegurar la zona i recollir els principals indicis al lloc dels fets, vaig trucar al metge forense. Vull destacar que, malgrat el desordre general que ja he comentat, no hi havia cap senyal que l'entrada hagués sigut forçada. Això ens indicaria que l'assassí podria haver tingut accés directe a la casa."

Comptable Esteve Escandell, analista financer: "La meva tasca ha estat revisar els comptes de la víctima per determinar si hi havia algun possible mòbil financer darrere del crim. En els últims mesos, la víctima havia fet diverses transferències internacionals SEPA a un compte off-shore situat a les Illes Caiman. Aquestes operacions són sospitoses pel fet que estaven fragmentades en imports petits, probablement per evitar cridar l'atenció de les autoritats fiscals. A més, en els dies previs al crim, hi va haver una retirada en efectiu de 20.000 euros, que encara no hem pogut localitzar. És possible que aquests diners estiguessin destinats a alguna transacció que no es va arribar a completar."

Abans de presentar les seves conclusions finals, l’advocat defensor va mirar-me amb cara de resignació. Era cert que la part contrària comptava amb tres declaracions d’experts professionals i ell només amb la d’un pobre detectiu, però de vegades les aparences enganyen i els experts també poden tenir un mal dia...

A què es refereix el nostre investigador? Per què està tan convençut que el seu testimoni prevaldrà per davant del dels seus col·legues?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna , Artur i Teresa Duch "

Els misteris d'en Mac – Cas 037

037 - EL CAS DEL MORT A LA MAR MORTA

Un investigador privat, per molt treballador autònom que sigui, també es mereix de tant en tant unes vacances i, aprofitant uns quants dies de festa, vam decidir visitar el Pròxim Orient. Aquesta regió situada en la intersecció entre l'oest d'Àsia i l'est d'Àfrica presenta, malgrat la seva proximitat amb Europa, un exotisme que el fa un destí molt atractiu i la seva història mil·lenària ofereix al visitant diverses meravelles arqueològiques d’una enorme rellevància, sent el bressol d'algunes de les civilitzacions més antigues, com la mesopotàmica i la persa. A més, és l'epicentre de tres de les principals religions monoteistes: el cristianisme, el judaisme i l'islam. No es pot demanar gaire més d’un destí turístic, teníem tots els números per gaudir d’unes vacances perfectes.

I ho van ser... gairebé. A veure no dic que no ens ho passéssim bé durant el viatge ni que no ens encantessin totes les meravelles que vam veure, però vam tenir la mala sort de trobar-nos el típic viatger pesat i setciències que acostuma a aparèixer en totes les excursions. Ja el primer dia, quan ens va sentir parlar català, se’ns va presentar (ell era de Matadepera) i vam fer-nos «amics». Des d’aleshores, ell i la seva dona no ens van deixar de petja ni un moment i se’ns van enganxar com dues paparres. No voldria que us els imaginéssiu com persones desagradables que ens van amargar les vacances, ni de bon tros. Tots dos eren molt amables i està molt bé conèixer gent nova amb qui compartir les experiències lluny de casa. En aquest sentit, la dona era una bellíssima persona i ell també ho hauria estat si no fos per la seva mania de voler demostrar sempre que ho sabia tot i que dominava qualsevol tema millor que la resta de la humanitat. Suposo que tots sabeu de quina classe de persona us parlo, són aquella gent que quan el guia explica, per exemple, que la mar Morta és un llac salat situat en el punt terrestre més baix de la Terra i que la seva concentració de sal fa que l’aigua sigui més densa que l’habitual, no poden evitar afegir que es troba a més de 400 metres sota el nivell de la mar i que conté gairebé 9 vegades més sal que els oceans. Són feliços aportant dades i demostrant la seva sapiència, no hi poden fer més. El millor en aquests casos, ho sé per experiència, és seguir-los la veta i donar-los la raó de tant en tant. No cal escoltar-los, n’hi ha prou amb fer veure que ho fas perquè acostumen a tenir la metxa curta i si els portes la contrària sempre és pitjor. Aplicant aquesta recepta, vam aconseguir gaudir de les nostres vacances i, fins i tot, vam estar contents d’haver-los conegut perquè, en el fons, no eren pas mala gent. Per això ens va saber tan greu el desenllaç de tot plegat.

Fou, precisament, el dia que visitàvem la Mar Morta quan va ocórrer l’accident. Nosaltres vam acontentar-nos banyant-nos a la mateixa vora del llac i comprovant com, efectivament, hi pots surar amb moltíssima facilitat. Els nostres nous amics, en canvi, van llogar una de les barques que et permeten anar a capbussar-te a més profunditat i, tal com després ens va explicar entre plors la seva dona, quan ell s’hi va tirar de cap des de la part més alta de l’embarcació, es va desnucar pel xoc amb l’aigua de tan densa com era. El guia ens va confirmar que malgrat no ser un accident massa habitual, no era la primera vegada que passava i que per això es considerava molt perillós tirar-se de cap en aquell mar i estava totalment desaconsellat fer-ho. Tota una desgràcia...

Sí que va ser una desgràcia, però voleu dir que realment va ser un accident? Què en penseu vosaltres?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els misteris d'en Mac – Cas 036

036 - EL CAS DEL TE DE LES CINC

Estic investigant el cas del suïcidi d’un conegut empresari. És un cas estrany perquè ningú entén quin motiu podia tenir per llevar-se la vida. En el terreny personal, feia pocs mesos que s’havia casat amb una jove anglesa d’alta societat i, pel que m’ha explicat ella i pel que es veia a les revistes del cor, eren ben feliços. Pel que fa a la seva empresa, també sembla que rutllava prou bé. Tot i que recentment havia tingut un problema amb el seu assessor financer, es veu que l’havia pogut solucionar fàcilment contractant-ne un de nou més jove i més eficient. És a dir, en la seva vida tot eren flors i violes... o això ens pensàvem, perquè avui la viuda m’ha citat a casa seva perquè resulta que els comptables de l’empresa han descobert un possible desfalc que potser ens donarà finalment l’explicació del suïcidi del seu marit.

Així que he agafat el cotxe i m’he dirigit cap al xalet de la part alta on viu la meva clienta. Estava aparcant just davant la porta d’entrada quan, una mica més endavant, també s’ha aturat un altre automòbil. He reconegut de seguida el conductor perquè l’havia interrogat feia uns dies, era el nou assessor financer del difunt. Ell també m’ha vist i, pel posat que ha fet primer, em sembla que no li ha fet gaire gràcia trobar-me allí. Però potser només ha estat una impressió meva, perquè així que ha sortit del cotxe m’ha somrigut i ha vingut a saludar-me. Jo he aprofitat per a preguntar-li per aquesta coincidència:

- Bona tarda. Quina casualitat trobar-nos aquí, oi? També l’ha citat la viuda del seu cap?
- Hola, bona tarda -ha respost, donant-me la mà-. No, vinc per iniciativa pròpia. De fet, serà la primera vegada que vegi la senyora. Com que fa poc que treballo a l’empresa no hi hem coincidit mai i jo tampoc he vingut a aquesta casa abans. Tenia la intenció de presentar-me durant l’enterrament, però finalment no em va semblar bona idea i vaig decidir deixar passar uns dies abans de posar-me a la seva disposició. Per això he vingut avui. Però potser no seria el millor moment...
- Per mi, no cal que marxi. La viuda m’ha citat per parlar-me d’un problema a l’empresa que explicaria el suïcidi del seu marit i com que vostè és assessor financer encara em farà un favor si es queda. De totes maneres, qui ho ha de decidir és ella, és clar.

Vam dirigir-nos, doncs, cap a la porta del xalet i vaig trucar al timbre. Pocs segons després, ens va obrir la jove viuda i, per la cara de sorpresa que va posar, vaig tenir clar que no esperava veure’m acompanyat:

- Bona tarda, detectiu. Veig que no ve sol. El senyor és... el seu ajudant?
- No. Malgrat haver arribat plegats, no hem vingut junts. De fet, el senyor és un empleat seu. Ell mateix es pot presentar...

Els vaig observar mentre es donaven la mà i se saludaven. L’home va tornar a explicar el que ja m’havia dit a mi, mentre ella anava assentint amb interès i un somriure als llavis. Acabades les presentacions, la dona no va posar cap problema per la presència de l’assessor financer acceptant que ens podria ajudar a entendre el possible desfalc i ens va fer passar a la sala d’estar mentre ella anava a la cuina a buscar una safata amb la tetera, les tasses i les pastes. Eren gairebé les cinc i, com en qualsevol altra casa on visqui un anglès, era l’hora del te.

Vam seure en un còmode sofà de pell i la nostra amfitriona va començar a servir-nos aquell típic i tòpic berenar mentre ens explicava el que havien trobat els comptables:

- L'auditoria ha descobert que el mateix dia que va morir, el meu marit va treure una gran quantitat en efectiu dels fons de l’empresa. Llet o llimona, senyor detectiu?
- Un núvol de llet, si us plau -vaig contestar.

No us penseu que en prenc gaire de te, soc més de cafè jo. Però, no me’n vaig poder estar de dir això del «núvol de llet»... com si fos un personatge d'una novel·la de l’Agatha Christie. És tan britànic, això del te de les cinc. Però, en fi, no estàvem allí pel te, sinó per treure l’entrellat del cas. I fins i tot la viuda se’n devia adonar perquè, sense dir res més, va afanyar-se a abocar un raig de llet a la meva tassa i una rodanxa de llimona a les altres dues. Fou després de repartir-nos el te i deixar un plat amb galetes damunt la taula, que va continuar l’explicació del desfalc i com això semblava aclarir el motiu del suïcidi. Ella ho veia clar i l’assessor financer li donava la raó, però a mi se m’havia encès una llum vermella dins el cervell. Alguna cosa no quadrava allí...

I vosaltres, trobeu algun detall estrany en aquest relat?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Els misteris d'en Mac – Cas 035

035 - EL CAS DELS SOSPITOSOS GENS SOSPITOSOS

Passaven pocs minuts de dos quarts d’una quan el director de l’arxiu històric de la ciutat ha entrat al meu despatx. L’home semblava amoïnat i, efectivament, ho estava com ell mateix m’ha confirmat només començar a parlar:

- Estic molt amoïnat, ens acaben de robar un dels nostres incunables més valuosos i el lladre només ha pogut ser un dels dos nous treballadors que hem incorporat recentment. Per força, ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer. M’ha d’ajudar a solucionar-ho avui mateix, si hi involucrem la policia es muntarà un escàndol i m’hi jugo la feina!

Sé per experiència que un testimoni nerviós acostuma a ser poc fiable i això de «ho ha hagut de fer un d’ells dos, però alhora cap d’ells ho ha pogut fer» era una bona mostra que el pobre home no estava tan centrat com caldria. El millor en aquests casos és agafar-s’ho amb calma i anar per parts:

- Tranquil·litzis -li vaig dir-, necessito que m’ho expliqui tot ben a poc a poc. Comenci per això de les dues noves incorporacions laborals.

- A l'última reunió, vaig convèncer la junta d’incorporar un parell d’ajudants nous i vam decidir buscar els aspirants dins els col·lectius de la nostra societat que més difícil ho tenen a l’hora d’accedir al món laboral. Després d’entrevistar diversos candidats, vam acabar contractant en Jimmy, un exconvicte i el senyor Santi, paraplègic amb cadira de rodes. No fa ni deu dies que treballen amb nosaltres.

- I per què diu que són els principals sospitosos?

- Perquè el robatori ha succeït aquest matí en el moment que tots els altres treballadors de l’arxiu estàvem reunits al meu despatx. Només ells dos no hi eren.

- D’acord. Aleshores parli’m d’ells. Comenci per en Jimmy...

- En Jimmy té 21 anys. Fa poc que acaba de sortir de la presó, hi ha passat alguns mesos acusat d’atracament, de conducció perillosa sense carnet i de possessió d’estupefaents, però sembla un bon xicot i diu que vol reinserir-se a la societat. Els tatuatges i el seu aspecte de pinxo de barri no li ho posen fàcil, però jo crec que ho pot aconseguir tan bon punt aprengui a ser responsable i procuri no contestar sempre «Tranqui, bro; no m’estressis, tio» cada cop que li manen alguna feina. No li negaré que els primers dies no les vam tenir totes amb ell, però he de reconèixer que el noi s’hi esforça i vull creure que vam fer bé de donar-li aquesta oportunitat. De totes maneres, i tal com ja li he dit, ell no ho va poder fer perquè no en va tenir l’ocasió. Tot just vam tancar-nos al despatx per començar la reunió, ell va aprofitar per escaquejar-se i tota aquella estona se la va passar fumant al carrer. Ja li he comentat que, si no li estàs molt al damunt, encara li costa assumir responsabilitats.

- Bé, doncs això només ens deixa el senyor Santi...

- Té 52 anys i quan encara era un adolescent va sofrir un accident que el va deixar sense poder caminar gens. Ell i Jimmy són la cara i la creu, completament oposats en tots els aspectes. Al Sr. Santi no cal demanar-li dues vegades una feina, només insinuant-li què cal fer s’hi posa de seguida amb una gran eficiència. I, pel que fa a l’aparença, sempre ve a treballar tan impecable com si acabés de sortir del sastre. Diries que algú que vesteix així no li hauria d’interessar una feina temporal com la que nosaltres oferim, però si et fixes en detalls com els colzes descolorits de l’americana o les soles desgastades de les sabates, descobreixes que les aparences enganyen i que el seu vestit no és nou de trinca sinó que ja fa força anys que el reaprofita. És evident que necessita el sou i l’oportunitat de treballar que li hem donat. I encara amb més raó si tenim en compte que tampoc pot ser el lladre. Tot i que ell sí que es va quedar a la sala de l’arxiu mentre nosaltres estàvem reunits, és impossible que s’emportés l’incunable perquè el teníem guardat al prestatge superior de la llibreria i és totalment inviable que algú en cadira de rodes hi arribés per agafar-lo.

- Realment és un bon misteri aquest cas -vaig intervenir jo-. El que podia agafar el llibre, no hi era i el que hi era, no el podia agafar...

- A vostè també li sembla impossible, oi? Doncs res, si un professional de la seva vàlua tampoc se’n surt, ja veig que estic ben perdut. Avisaré la policia i presentaré la meva dimissió abans que em facin fora de la feina...

- No es precipiti, home. Li he dit que era un bon misteri, però això no implica que jo no el pugui solucionar. De fet, tinc una pista que em pot portar a descobrir el lladre de l’incunable. Si em deixa interrogar als dos sospitosos, crec que de seguida en podrem treure l’entrellat. Som-hi?

I vosaltres, sabeu quina és aquesta pista que ha de permetre resoldre el cas al nostre detectiu?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els misteris d'en Mac – Cas 034

034 - EL CAS DEL LLADRE VAPEJADOR

Com que avui tenia força feina d’oficina endarrerida, he decidit no sortir a dinar per poder aprofitar millor el temps. Ja sé que generalment no és gaire bona idea això de menjar al despatx i si, com era el cas, l’àpat és un entrepà de sardines de llauna encara pitjor perquè la catipén que fan converteix de seguida qualsevol estança en una peixateria. Però què voleu que us digui, m’agraden les sardines i cal tenir en compte que aporten molta vitamina D que, en una feina com la meva on em toca poc el sol perquè sobretot treballo de nit, sempre és benvinguda. A més, quina probabilitat hi ha que entri un client just mentre dino? Seria molta casualitat, no trobeu? Si, ja sé que la llei de Murphy diu que «si una cosa pot sortir malament, sortirà malament», però aquesta llei també deu tenir les seves excepcions, no?

I un be negre amb potes rosses! Ni excepcions, ni porres! Encara no havia fet ni un parell de mossegades a l’entrepà que s’ha obert la porta i una dona, perfectament mudada, se m’ha quedat mirant sense atrevir-se a acabar d’entrar mentre jo intentava empassar, sense ennuegar-me gaire, l’últim mos que m’havia posat a la boca. Una situació molt delicada que hem pogut esquivar gràcies a la sort que tenim tots plegats de viure en una societat que ens ha ensenyat a mantenir les formes i obviar tàcitament el que no ens interessa, en aquest sentit la conversa que ha seguit ha estat d’allò més educada:

- Ui, perdoni! -ha dit ella- Veig que està dinant. Vol que vingui més tard?
- No pateixi, només és un entrepà. Si li ve de gust... -he contestat jo, assenyalant el plat-

Ja ho sé, ja ho sé... Només haver pronunciat aquestes paraules, ja m'he adonat que eren una bestiesa. Per sort, la clienta ha tingut prou cintura per escapolir-se de l’escomesa:

- De què és l’entrepà?
- De sardines de llauna.
- En aquest cas, prefereixo declinar el seu l’oferiment. No és que no m’agradin les sardines, però ara no em venen de gust.

Aquestes amables paraules han servit perquè tot es posés a lloc d’una vegada. He fet el que hauria d’haver fet de bon començament (guardar el plat amb l’entrepà dins d’un calaix del meu escriptori) i, amb un somriure d’allò més professional, he anat per feina.

- Però no som aquí per parlar del meu dinar. Expliqui’m per què ha vingut, si us plau.
- Aquesta nit, algú ha entrat al meu pis mentre jo estava dormint i m’ha robat les joies. Posaria la mà al foc que ha estat el meu exmarit, segur que encara conserva les claus de casa...
- És una acusació massa directa que no hauria de fer sense proves. -li he dit jo.
- Però és que sí que en tinc de proves! -ha replicat la meva clienta, abans de seguir el seu relat-. Com li he dit, algú ha entrat a la meva habitació aquesta nit i m’ha despertat. M’he espantat tant que no he volgut fer cap moviment, he simulat que continuava adormida i així, malgrat no veure’l, he pogut escoltar com el meu ex obria el calaix del meu vestidor on guardo les joies i se les emportava.
- Li repeteixo allò de les proves -he insistit jo-. Si vostè mateixa admet que no l’ha vist, com sap que era el seu exmarit?
- Doncs perquè, just abans que marxés, m’ha arribat el tuf del seu vapejador. Conec de sobres, aquella aroma de vainilla i mango que és la seva preferida. Jo estic segura que era ell, la seva feina és investigar-ho per trobar aquestes proves més contundents que em demana...

Ho faré, evidentment. Investigaré aquest home i comprovaré si té alguna coartada per ahir a la nit, però tinc la intuïció que no servirà per a res. Alguna cosa em diu que la meva clienta s’ho ha inventat tot i que només necessita la meva investigació per demostrar davant la companyia d’assegurances que ha fet tot el possible per recuperar les joies i així cobrar més aviat la indemnització...

I vosaltres, sabeu per què el detectiu no es creu la clienta?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Els misteris d'en Mac – Cas 033

033 - EL CAS DEL TESTAMENT DEL LINGÜISTA

Segur que us heu assabentat de la recent mort del conegut ‘influencer’ conegut com a Horaci. Aquest lingüista i filòleg obsessionat amb l’ortografia havia triomfat a les xarxes socials gràcies al seu afany per l’escriptura correcta que l’impulsava a corregir els escrits dels altres usuaris sense que ningú li hagués demanat. Tenia una corrua de seguidors que el veien com un mestre que, ell sol, salvaria el català mitjançant la seva lluita sense quarter en contra de les expressions foranes que, segons ells, estan desfent el nostre idioma. Però aquesta dèria d'ultracorrecció també li havia creat força enemics que el consideraven només un ‘borde’ o, per dir-ho correctament en català, un torracollons. El fet és que gràcies a tants seguidors i detractors que, uns per alabar-lo i els altres per riure-se'n, no paraven de republicar els seus escrits, l’home s’havia fet famós i de retruc també s’havia fet ric gràcies al sucós contracte de patrocini signat amb una acreditada editorial especialitzada en diccionaris. I precisament és la seva gran fortuna el que fa que en parlem avui aquí...

L’advocat del difunt, un bon amic meu, m’ha explicat (off the record, evidentment) com va anar la lectura del testament. Es veu que just començar l'acte i abans de poder llegir res, la família va impugnar el testament registrat a la notaria amb l'argument que n’existia un altre de més recent que, per tant, prevalia sobre qualsevol d'anterior. El meu amic no en sabia res, és clar, però quan li van presentar els nous papers va veure que estaven escrits amb la vella màquina d'escriure del difunt que ell sabia que Horaci tenia la mania de fer servir quan es tractava de redactar documents importants i que era fàcilment reconeixible gràcies al fet que a la lletra "t" li faltava la ratlla horitzontal. Per la seva banda, la signatura o era una falsificació perfecta o es tractava, sens dubte de la del seu client que també coneixia de sobres. Malgrat la sorpresa inicial, tot semblava en ordre i, per tant, l’advocat va procedir a llegir el nou testament que començava així:

«Jo, Horaci V. O., en ple ús de les meves facultats mentals, declaro nul qualsevol altre testament anterior i em disposo a redactar-ne un de nou mitjançant aquest document composat per un total de tres pàgines que signaré i rubricaré davant dels dos testimonis que marca la llei. Aquesta és, per tant, la meva última voluntat i mitjançant aquest escrit a continuació disposo que la meva fortuna quedi repartida de la següent manera...»

L’advocat, com és lògic, no em va comentar res de la resta d'aquell testament farcit de les clàusules legals pertinents i, per tant, confidencials, però sí que em va fer avinent que després de finalitzar la lectura de les tres pàgines del document, la seva obligació era interrogar als testimonis que hi constaven per verificar que tot era correcte. I així ho va fer:

- En tractar-se d’un testament no registrat, la seva signatura és la que testifica i dona fe de la veracitat del que acabem de llegir. En conseqüència, tinc el deure imperatiu de demanar-los que confirmin sense cap dubte que aquests papers van ser escrits i firmats pel difunt.

- Efectivament, així va ser -van contestar els testimonis.

La rèplica del meu amic va resultar del tot inesperada:

- Doncs jo ho dubto molt i crec que vostès haurien de ser acusats de fals testimoni i de connivència amb els familiars que surten beneficiats amb aquest nou testament que estic ben segur que és una falsificació de cap a peus...

Un final ben sorprenent, no trobeu? Vosaltres podeu explicar per què l’advocat va arribar a aquesta conclusió?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els misteris d'en Mac – Cas 032

032 - EL CAS DE LA DESAPARICIÓ DEL PRODUCTOR AUDIOVISUAL

Una de les més grans plataformes audiovisuals del moment, que no puc anomenar per qüestions de confidencialitat, té la intenció de rodar alguns capítols de la nova temporada de la seva sèrie més coneguda a les muntanyes de Prades i hi han enviat un grup de treball compost pel director dels episodis, el cap de filmació i el productor audiovisual que, amb diversos ajudants, s’han d’encarregar de trobar les localitzacions precises on gravar les diferents escenes.

Si sé tot això, és perquè han contractat els meus serveis d’investigador privat per mirar de resoldre una desaparició. Fa un parell de dies que al productor no se’l troba per enlloc i ningú sap que se n’ha fet. M’he presentat, doncs, al «lloc dels fets» per mirar de treure’n l’entrellat parlant-ne amb els protagonistes, demanant-los que em posessin en antecedents i em detallessin els seus moviments.

M’han explicat que tots plegats havien arribat a la zona a començaments de setmana. El primer dia, no van treballar perquè van dedicar-lo a instal·lar-se a l’hotel. L’endemà, tota la colla van anar a la vila vermella de Prades on mentre els equips tècnics visitaven i fotografiaven a bastament la plaça Major amb la seva coneguda font renaixentista i l’església parroquial de santa Maria, el productor tenia una cita amb els responsables de l’ajuntament per parlar de les condicions econòmiques del rodatge. Sembla, però, que aquesta reunió no va anar massa bé i el productor en va sortir força amoïnat, es veu que les pretensions del consistori superaven el pressupost que tenia assignat. L'endemà, just el dia de la desaparició, tocava fer el mateix al poble de Vilaplana, però en aquest cas l’equip es va separar perquè les localitzacions que els interessaven eren a les muntanyes del terme i no al mateix nucli municipal. De totes maneres, per si de cas i aprofitant que ja hi eren, primer van prendre algunes imatges del poble i dels seus edificis més remarcables i després sí que el productor va quedar-se a parlar amb l’alcalde mentre els altres marxaven a fotografiar els magnífics paratges naturals de la zona. Havien quedat que es retrobarien a la plaça de la Vila abans de tornar a l’hotel, però quan van arribar-hi el productor no hi era i ja no l’han tornat a veure.

Quedava clar que la meva feina d’investigació havia de començar a Vilaplana. El meu primer objectiu havia de ser parlar amb l’alcalde per confirmar la seva trobada amb el productor i demanar-li que m’expliqués com havia anat la reunió perquè si havia resultat un fracàs, com la del dia anterior a Prades, potser això explicaria la desaparició sobtada. A continuació, tocava resseguir els passos del desaparegut per intentar descobrir cap on havia anat després, i per això necessitaria una fotografia prou recent del productor. En aquest punt val a dir que vaig tenir sort perquè un dels fotògrafs de l’equip va recordar que, repassant les fotografies del mateix dia de la desaparició, n’hi havia una on se'l veia de trascantó. Me la va passar al mòbil i, efectivament, en una de les imatges que van prendre de l'església de Sant Salvador a Vilaplana s’hi havia colat el productor, però se’l reconeixia perfectament i, en conseqüència, la fotografia em faria un bon servei per poder preguntar als possibles testimonis si l’havien vist o no, acotant així els seus moviments d’aquell dia.

Tocava, doncs, agafar el cotxe i començar la feina de camp... però no ho vaig fer. Alguna cosa em deia que calia insistir més en l’interrogatori a l’equip perquè les seves explicacions no acabaven de quadrar del tot.

I vosaltres, sabeu què falla en aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els misteris d'en Mac – Cas 031

031 - EL CAS DEL POSSIBLE ROBATORI A L’HOTEL

El meu col·lega que treballa de cap de seguretat en un hotel de Salou (ja el coneixeu per alguns altres casos anteriors) va tornar a contactar amb mi no fa gaire perquè l’ajudés a treure l’entrellat d’un nou problema que li havia sorgit en la seva feina. Em va explicar que un client acusava una de les cambreres de robatori, l’home deia que havia vist perfectament com ella li buidava la cartera mentre es pensava que no la veia ningú, però que malgrat haver-la enxampat in fraganti la dona havia pogut sortir de l’habitació i escapar-se-li.

Com que em va semblar que aquest relat no tenia ni cap ni peus, vaig demanar-li al meu amic que m’envies una còpia de les declaracions dels implicats per veure si m’ajudaven a aclarir les coses. Us en faig un resum:

DECLARACIÓ DEL CLIENT: Soc a Salou per negocis i aquesta tarda havia de fer un pagament en efectiu, per això després de dinar he anat a treure 600 € del caixer que he guardat a la meva cartera i, tot seguit, he pujat a la meva habitació per prendre una dutxa abans de la cita. Com que no suporto banyar-me amb aigua freda, el primer que he fet és entrar al lavabo a obrir les aixetes per eliminar aquells primers litres que sempre surten gelats, això m’ha permès adonar-me que aquell matí no m’havien canviat les tovalloles i, com que una altra cosa que no suporto és eixugar-me amb tovalloles humides, immediatament he trucat a recepció per exigir que me'n pugessin de netes. M’han dit que tardarien uns cinc minuts, així que he optat per despullar-me i començar a dutxar-me per no perdre més temps. He deixat la roba damunt del llit i he entrat al bany amb la precaució de no tancar-ne la porta tot esperant les tovalloles. Una estona després (més a prop dels deu minuts que dels cinc que m’havien promès) una cambrera ha trucat a la meva habitació i, des de la dutxa, li he dit que si portava les tovalloles que obrís ella mateixa i que les deixés sobre el llit. He vist com ho feia perquè resulta que el mirall del bany enfoca justament el llit quan el mires des de dins la dutxa i amb aquest ‘joc de miralls’ he pogut observar com la cambrera deixava les tovalloles i també com em buidava la cartera que tenia a la butxaca dels pantalons. Evidentment, quan m’he adonat del robatori l’he cridat immediatament, però nu com anava no he pogut sortir a atrapar-la i aquella lladre ha pogut fugir.

DECLARACIÓ DE LA CAMBRERA: He pujat tovalloles netes a l’habitació 509 i quan he trucat a la porta el client m’ha demanat que entrés amb la clau mestra perquè ell estava dutxant-se. Ho he fet, he deixat les tovalloles sobre una cadira a prop del bany i després he marxat sense tocar res més. No recordo si damunt del llit hi havia la roba del client; potser sí que hi era, però no m’hi he fixat. Sí que recordo que la porta del bany estava oberta, però no sé res d’això que m’expliqueu del mirall. Suposo que si ell em podia veure a mi des de dins la dutxa, jo també l’hauria vist a ell; però és que tampoc m’hi vaig fixar capficada com estava a deixar les tovalloles i marxar de seguida a continuar la meva feina. És clar que no he entrat dins del bany (per qui m’ha pres?), però de totes maneres sí que puc confirmar que el client estava dutxant-se perquè se sentia caure l’aigua i allò semblava una sauna, amb tanta humitat i calentor que hi havia. Li torno a repetir que jo només he entrat a deixar les tovalloles i he sortit de seguida, cregui'm si us plau, li reitero que NO vaig tocar la roba del client, que NO vaig robar res de la seva cartera i que NO vaig fugir perquè ell NO em va cridar en cap moment des de dins de la dutxa acusant-me de lladre, la primera notícia d’aquest embolic l’he tingut quan vostè m’ha fet venir per a aquest interrogatori.

INFORME DEL CAP DE SEGURETAT: La cambrera acusada gaudeix de la màxima confiança de l’encarregada de planta i del cap de personal perquè fa anys que treballa a l’hotel i no hi ha tingut mai cap problema. Tot i això, la meva investigació m’ha permès descobrir que últimament està passant dificultats econòmiques i ja se sap que «l’ocasió fa al lladre». El client era nou a l’hotel, però he pogut confirmar que realment és un home de negocis i m’ha presentat el rebut del caixer del banc que prova que havia tret 600 € en efectiu aquell mateix dia. Després de prendre'ls declaració a tots dos, m’he personat a l’habitació 509 per comprovar que l’explicació del client és completament certa quan afirma que, des de dins de la dutxa, el mirall del bany permet una visió perfecta del llit de l’habitació i del que passa al seu voltant.

Després de llegir tot això, he arribat a la conclusió que algun dels protagonistes no és del tot sincer i que el seu relat s’hauria d’investigar més a fons.

I a vosaltres, què us sembla?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Els misteris d'en Mac – Cas 030

030 - EL CAS DE L’ARTISTA PREMIADA

Acostumo a començar la jornada amb un bon esmorzar i amb un complet repàs a la premsa diària. Avui aquest últim ha estat un pèl monotemàtic perquè tots els diaris coincideixen en destacar com a notícia principal la gala d’entrega de premis musicals que ahir al vespre es va celebrar a un conegut hotel de la costa Daurada i que va guanyar una famosa cantant de casa nostra. La noia surt a totes i cadascuna de les portades, maquillada, enjoiada i mudada amb un espectacular vestit de nit mentre recull el prestigiós guardó internacional que li van atorgar.

És, certament, un premi merescut. En pocs anys ha esdevingut una artista mundialment coneguda i està molt bé que se li reconegui aquesta bona feina. Per això, i malgrat que el seu estil musical no entraria a la meva llista de preferits, he d’admetre que m’hauria agradat ser-hi en directe i vaig estar a punt de demanar a un amic meu que treballa de cap de seguretat a l’hotel on es va fer el lliurament de premis que m’aconseguís una entrada. Finalment, no vaig gosar perquè a aquest amic ja li devia un favor per un cas anterior (que també us vaig plantejar aquí) i vaig preferir no abusar un altre cop de la nostra amistat.

Us explico tot això perquè veieu com són les coses, jo no li vaig voler trucar ahir per no posar-lo en un compromís i resulta que aquest matí m’ha telefonat ell per demanar-me ajuda i dir-me que tant de bo hi hagués anat. Aquesta és la conversa que hem tingut:

- Quina casualitat que em truquis -li he dit jo-, justament estava llegint als diaris l’èxit de la gala d’anit i m’he imaginat com de bé t’ho devies passar presenciant-la a primera fila com a cap de seguretat de l’hotel. M’hauria agradat ser-hi!

- Tant de bo hi haguessis estat, segur que m’hauries ajudat a no cagar-la.

- Què vols dir? Què va passar?

- La gala, com dius, va anar molt bé. Com deus suposar malgrat la teva broma, la vaig gaudir poc perquè estava treballant i procurant que no es produís cap incident, però finalment vam aconseguir que tot rutllés com estava previst. De fet, em vaig centrar tant a vigilar l’auditori on s’entregaven els premis que vaig descuidar la resta de l’hotel i aquest va ser el meu error. Quan, després de la gala i la festa posterior, l’artista premiada va tornar a la seva habitació es va trobar que li havien desvalisat la caixa forta on tenia tots els seus objectes de valor. Si jo hagués sabut que els hi havia deixat hauria encarregat a un dels meus homes que fes guàrdia, però diu que ho va decidir a última hora i que ni li va passar pel cap que m’ho hauria hagut de comentar. Segons m’ha explicat després, sembla que va preferir recollir el guardó sense cap ostentació de riquesa per recordar els seus orígens humils. És que és molt humil la noia, per això aquests dies s’ha passejat pel poble amb el seu Porsche últim model i ha fet tancar al públic diversos locals per gaudir-los en exclusiva amb els seus amics...

- Carai, noi. Ho sento. Però no et facis mala sang, tu vas fer la teva feina tan bé com vas saber i segur que aviat també resoldràs aquest cas.

- Gràcies pels teus ànims, però jo no ho tinc tan clar. A part de la caixa ben buida, a l’habitació no he trobat cap detall que em permeti començar a investigar. Vaig ben perdut, sense cap pista.

- Però és que de pista sí que en tens una. Ara te l’explico...

I vosaltres, sabeu quina és aquesta pista que permetrà donar un tomb a la investigació d’aquest cas?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Els misteris d'en Mac – Cas 029

029 - EL CAS DEL TESTIMONI FALS

Una part crucial de la nostra feina és buscar testimonis dels fets que estem investigant, però això no sempre és senzill. De vegades, les circumstàncies fan que no en trobis perquè, o ningú vol parlar amb tu o els que ho volen fer t’enganyen. El cas que ara tinc entre mans és un d’aquests on «ningú ha vist res».

Es tracta d’un robatori en una tenda d’electrodomèstics d’un barri d’aquells que els polítics anomenen ‘conflictius’. Aprofitant l’hora de la migdiada quan l’establiment estava tancat, els lladres van forçar el cadenat de la persiana metàl·lica i van emportar-se tot allò que van voler. A mi em van contractar aquella mateixa tarda i va ser aleshores quan vaig inspeccionar ‘l’escena del crim’ i ja vaig intentar trobar algun testimoni sense èxit. Com que és difícil creure que ningú veiés res a plena llum del dia, li vaig dir al propietari que hi tornaria l’endemà més o menys a la mateixa hora que van ocórrer els fets, a veure si tenia més sort.

Així ho vaig fer, però al principi de sort ben poca. Just arribar al barri, va començar a ploure i, com no podia ser d’altra manera, no vaig trobar cap lloc lliure per aparcar a prop. Quan per fi vaig poder deixar el cotxe, em va tocar córrer fins a la botiga intentant entomar el mínim de pluja possible i encara gràcies que l’establiment té el rètol de sobre la porta instal·lat en un voladís. Això va evitar que em mullés encara més mentre comprovava que, seguint les meves indicacions, ja havien substituït el cadenat forçat per un de més robust. La pluja no parava i això tirava per terra les meves esperances de trobar algun vianant habitual d’aquell lloc a aquelles hores, per això vaig decidir provar-ho amb els veïns de l'edifici. Va ser una pèrdua de temps, la majoria no em va voler ni obrir la porta i els que sí que ho van fer fou per dir-me que no en sabien res. Només hi va haver una excepció, la senyora Assumpció del primer primera.

La senyora Assumpció és una velleta molt amable que viu just damunt de l’establiment robat i quan li vaig demanar per fer-li algunes preguntes, de seguida va acceptar. Em va fer entrar, em va fer seure al sofà del menjador, em va convidar a un te calent tant sí com no («I tant que es prendrà un te, no veu que mullat com va si no pren res calent pot agafar una calipàndria!») i em va explicar què havia vist el dia anterior perquè resulta que ho havia vist tot: «Sap, senyor detectiu, jo no faig mai migdiada i m’agrada passar l’estona mirant per la finestra. Doncs ahir, més o menys a aquesta hora, vaig veure arribar una furgoneta que va aparcar aquí al davant. En van sortir un parell de nois que, de seguida, van obrir la persiana metàl·lica. Bé de seguida no, perquè ara que hi penso s’hi van estar força estona i recordo que vaig pensar que no els devia funcionar bé la clau. Aquest matí m’he assabentat que el que feien era forçar el cadenat i he entès la verdadera raó de la tardança. En el que no van tardar gens, fou en omplir la furgoneta i marxar per on havien vingut. Que ximple vaig ser de no veure que eren uns lladres! Vaig pensar que eren uns simples repartidors, pobra de mi. Per cert, com que he vist moltes pel·lícules de lladres i serenos, ja sé que ara em preguntarà si els vaig reconèixer o si em vaig fixar en algun detall concret com la matrícula de la furgoneta, per exemple. Ja li dic que la meva vista no em va permetre llegir la matrícula, però, en canvi, sí que em vaig fixar en la jaqueta d’un dels nois. Quan es va ajupir per forçar el cadenat, vaig veure que a l’esquena portava un dibuix d’una calavera idèntic al que duen els membres d’aquella banda de motoristes que sovint passen per aquí davant fent sempre un soroll de mil dimonis. És una bona pista, no?»

Li vaig dir que ho investigaria, però no pensava fer-ho. El testimoni de la senyora Assumpció m’havia servit per al mateix que els de la resta de veïns que no havien vist res. Finalment, sí que aquella tarda havia estat una total pèrdua de temps i em tocaria investigar per una altra banda...

I vosaltres, què en penseu del testimoni de la senyora Assumpció?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Els misteris d'en Mac – Cas 028

028 - EL CAS DEL FALSIFICADOR DE QUADRES

Fa uns dies, vaig haver de declarar en un judici respecte a les meves investigacions en un cas de falsificació d’art. Un client m’havia demanat que localitzés el pintor d’un quadre fals que li havien venut i gràcies a la meva feina, es va destapar una trama de venda de quadres falsificats i la policia va poder detenir-ne el presumpte autor. Per tant, i com acabo de dir, quan va ser l’hora de jutjar-lo em va tocar anar a declarar i explicar davant el jutge com havia anat la meva investigació i quines proves m’havien permès solucionar el cas. Així ho vaig fer i, ja que hi era, després de prestar testimoni em vaig quedar a presenciar la resta del judici. Sempre és interessant veure l’aparell judicial en acció i en aquest cas concret, per les seves peculiars característiques, encara m’ho semblava més. No patiu que no us relataré tot el judici, només em centraré en les conclusions finals de l’acusació i de la defensa.

El primer que va parlar, com sempre, fou el fiscal i ho va fer amb aquests termes: «L’acusat és un geni. Sí, senyores i senyors, un geni capaç d’imitar a la perfecció el traç característic de qualsevol dels grans mestres de la pintura, capaç de copiar fins a l’últim detall qualsevol obra d’art pictòrica, capaç de fer pintures que reflecteixen fidelment l’esperit del quadre original. És tan bon pintor que podria haver excel·lit fent la seva pròpia obra, però ha preferit dedicar-se a falsificar la dels altres. I com que ho ha fet, repeteixo, amb unes còpies tan idèntiques als originals com si les veiéssim reflectides en un mirall, això demostra la seva voluntat d’enganyar als possibles compradors. Els demano, membres del jurat, que el considerin culpable del càrrec d’estafa amb premeditació i traïdoria. Gràcies.»

Quan va acabar i per corroborar el seu discurs, el fiscal ens va mostrar a tots els presents a la sala un dels quadres originals junt amb la còpia que n’havia fet l’acusat. Veure de tan a prop les dues obres, una al costat de l’altra, va permetre als membres del jurat i a tots nosaltres comprovar que l’acusació no havia exagerat gens. L’exactitud de tot el seu al·legat la teníem davant dels ulls i ningú ho podia discutir. Així que, mentre l’advocat defensor s’apropava a l’estrada per a utilitzar el seu torn de paraula, tota la sala ens preguntàvem quins arguments faria servir per refutar l’evidència. Hauria de ser molt eloqüent i fer un discurs prou convincent per poder girar la truita a favor del seu client. Per tant, els presents esperàvem un gran desplegament retòric per part seva i una llarga i persuasiva intervenció.

Doncs ni molt menys, tots ens vam quedar amb un pam de nas quan ho va enllestir només amb dues o tres frases: «Després d’aquest fonamentat parlament del senyor fiscal poc em queda per dir. Signo, paraula per paraula, tot el seu raonament i només discrepo de les seves conclusions. Per a aquesta defensa, això que hem sentit i hem vist fa uns minuts, demostra que l’acusat no tenia en cap moment la voluntat d’enganyar als possibles compradors i, en conseqüència, els demano, membres del jurat, que el considerin innocent. Gràcies.»

I sense dir res més, l’advocat defensor va tornar cap al seu seient amb un somriure als llavis. Havia aconseguit deixar-nos de pedra i, si no fos que em jugava una imputació per desacatament al tribunal, jo m’hauria aixecat a aplaudir-lo allí mateix. Tots vam coincidir a trobar magistral la seva defensa i vam tenir clar que el seu client se’n sortiria gairebé impune.

I vosaltres, podeu entendre l’estratègia de l’advocat defensor?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

Els misteris d'en Mac – Cas 027

027 - EL CAS DELS GERMANS MALAVINGUTS

El cas d’avui ens porta a la serra de Llaberia, a cavall de les comarques del Priorat, el Baix Camp i la Ribera d'Ebre. En un mas de la zona hi viuen en Nicanor de 58 anys i en Llibert de 55, dos germans solters que no es parlen. Mentre els seus pares encara eren vius, convivien guardant les aparences, però en quedar-se sols van decidir dividir la masia per la meitat i fer cadascú la seva vida. A l’edifici hi ha espai de sobres, així que no va ser difícil muntar-hi dos habitatges complets i independents, tant que fins i tot van tapiar els passadissos interiors i només s’hi pot accedir des de fora. L’únic que comparteixen, i per obligació, és la línia telefònica. En aquella àrea no tenen cobertura mòbil i les comunicacions han d’arribar pel cable de coure de tota la vida. Cadascú té el seu aparell telefònic, és clar, però el número és el mateix i quan algú els truca, sonen tots dos alhora. Si alguna vegada el germà que despenja no és a qui anava dirigida la telefonada, el crit a través de la finestra: «És per a tu!» d’un, i la resposta: «Entesos!» de l’altre pot ser l’única conversa que tenen en diversos dies. Amb el temps s’han acostumat a viure així i, per tant, no podríem afirmar que tenen una mala relació, tampoc és bona... simplement no en tenen.

Precisament amb una trucada telefònica comença la nostra història. Aquell vespre, en Llibert havia plegat de la feina al camp i es disposava a dutxar-se quan va sonar el telèfon. Va anar a contestar, despullat com anava, però al mateix temps que ell despenjava també ho feia en Nicanor des de l'altre aparell. La trucada provenia d’un pesat d’aquells que et volen ‘millorar’ el servei i com que Nicanor havia contestat en català, aviat s’havia acabat la conversa. Llibert es disposava a penjar quan, a través del telèfon, va sentir que a casa del seu germà passava alguna cosa estranya. Nicanor havia deixat caure l’auricular del seu telèfon i semblava barallar-se amb algú, en Llibert no va entendre què deien, però sí que va percebre clarament un tret. Això el va fer reaccionar, es parlessin o no en Nicanor era el seu germà i l’havia d’ajudar. Va vestir-se d’una revolada i, agafant la seva escopeta de caça, va sortir a fora. Els tres o quatre minuts que va tardar van ser suficients per a fer tard, només va tenir temps de veure un parell d’individus que fugien de la casa de son germà en una moto i, tot i que els va disparar un parell de perdigonades, no va poder aturar-los. Quan va entrar a veure què havia passat, va trobar en Nicanor mort a la cuina en mig d’un bassal de sang. Amb bon criteri, va preferir no tocar res i va tornar a casa seva per trucar a emergències des del seu telèfon.

Quan la policia va arribar, van trobar l’escena del crim tal com en Llibert l’havia descrit i a ell en estat de xoc. Veure el seu germà mort, l’havia fet adonar com havien estat de beneits tots dos en deixar-se de parlar i això l’havia enfonsat. Així i tot, el seu estat no li va estalviar haver de contestar algunes preguntes per mirar d’aclarir la seva versió dels fets. Alguna cosa no quadrava en aquella història...

I vosaltres, sabeu què grinyola en el relat d’en Llibert?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

Els misteris d'en Mac – Cas 026

026 - EL CAS DE LA NOTÍCIA DE SUCCESSOS

Us copio una notícia que he llegit aquest matí al diari:

«El conegut empresari de la nostra ciutat C.L.V. ha estat trobat mort al seu despatx.
L’home presentava un tret al cap i jeia, sense vida, sobre la taula de la seva oficina. A la mà dreta empunyava una pistola i, també damunt la taula, hi havia el seu mòbil i alguns papers. A la paret s’hi veia una petita caixa forta oberta que no contenia diners sinó només diversos documents. De totes maneres, ni la caixa forta ni la resta del despatx semblaven haver estat registrats perquè tot restava en perfecte ordre.
Fonts policials ens informen que, a falta de l'autòpsia pertinent, sembla clar que la mort va ser instantània a causa del tret fet gairebé a boca de canó i que la ferida és compatible amb l’arma trobada. El cadàver no mostra cap altra ferida que l’assenyalada, amb l’excepció d’unes lleugeres rascades sense importància als canells. No s'ha trobat tampoc cap empremta fora de les de l'empresari o la seva secretària. Pel que fa als papers i documents citats encara no han estat estudiats, però, en canvi, del mòbil sí que ha sorgit una pista crucial. S’hi ha trobat una breu nota d’àudio, d’encara no un minut de durada, gravada per la víctima on, visiblement nerviós i amb veu entretallada, confessa que tenia grans deutes de joc i s’acomiada de tothom. A continuació se sent el tret causant de la mort i tot seguit un cop sec que s’atribueix al cap de l’empresari picant sobre la taula ja sense vida. L’arxiu d'àudio acaba en aquest punt, però serveix per a indicar l'hora exacta del decés i és més que suficient per a confirmar la hipòtesi de suïcidi que els investigadors ja havien començat a sospesar.
Aquest periodista ha parlat amb la secretària del mort, que fou qui trobà el cadàver, i ens ha explicat que quan es va incorporar a la feina de bon matí trobà la porta de l’oficina tancada, però no amb clau. Això no la preocupà perquè no era un fet extraordinari que el seu cap arribés a treballar abans que ella. Per tant, va entrar tranquil·la, va deixar algunes coses sobre la seva taula i seguidament es va dirigir al despatx a saludar al seu cap i posar-se a la seva disposició, fou aleshores quan descobrí la tràgica escena. Afirma no haver tocat res i haver avisat immediatament a la policia. Preguntada sobre si havia notat res fora de lloc i sobre la falta de diners dins la caixa forta, ens va informar que no s’havia adonat de res estrany i que era normal que a la caixa no hi hagués efectiu perquè no n’acostumaven a tenir. Va afegir, però, que sí que va passar una cosa inusual el dia anterior perquè el seu cap la va fer plegar abans d’hora. Això no era gens habitual, però ho va atribuir al fet que feia dies que l’home estava força nerviós. Quan vam insistir en aquest punt, només ens va dir que ella no volia malparlar del mort, però que havia de ser cosa de diners perquè últimament havia intentat, sense èxit, demanar un crèdit en diverses entitats bancàries.
Aquestes declaracions descartarien el robatori com a causa del macabre succés i, malgrat que és necessari seguir investigant totes les circumstàncies, no està de més recordar que és vox populi el fet que C.L.V. era un habitual visitant del casino de la nostra ciutat on es jugava fortes quantitats de diners i que les males llengües afirmen que també era un ‘client’ assidu d’algunes timbes de cartes il·legals. En aquests llocs no sempre s’hi guanya i, de fet, no és estrany tenir-hi males ratxes. Potser aquest és el motiu que el va portar a la desesperació i va precipitar el seu final. Descansi en pau.»

Potser és deformació professional, però a mi em sembla que els que s'han precipitat són el periodista i la policia acceptant tan aviat el suïcidi com a causa de la mort. Hauré de trucar a l’inspector Roig perquè hi faci una nova ullada abans de tancar el cas.

I vosaltres, hi ha alguna cosa del relat que no us quadri amb la hipòtesi del suïcidi?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els misteris d'en Mac – Cas 025

025 - EL CAS DE LA MORT DEL SOCI EXTRAVAGANT

Mentre em dirigia a la cita que tenia amb un dels directors d’una coneguda empresa de la ciutat, pensava que aquests encàrrecs empresarials solen ser força avorrits. O impliquen llargs seguiments a empleats que volen acomiadar o, encara pitjor, suposen tedioses hores repassant arxius. En aquest cas, però, m’equivocava. El tema anava per tota una altra banda, com va començar a explicar-me el meu client quan vaig arribar al seu despatx:

- Necessito que trobi al meu soci, ens cal la seva firma per uns afers urgents i no sabem on és.

- Tem que sigui un accident o tal vegada un segrest? -vaig replicar jo, potser amb massa entusiasme pel gir que havia fet el cas-.

- Tant de bo! Ho sento, no ho volia dir així. És que el meu soci és, per dir-ho d’alguna manera, força extravagant i, de tant en tant, li agafen rampells estranys. Fa uns dies em va dir que per entendre millor les necessitats dels nostres possibles clients de baix poder adquisitiu, li calia viure com ells i va decidir instal·lar-se una temporada en un barri de l’extraradi. El problema és que no ens va informar d’on seria i, fins i tot, va deixar el seu mòbil aquí. Es veu que pensa que ser pobre també vol dir estar incomunicat. Bé potser m’he passat, em torno a disculpar, és que em fa perdre els nervis aquest home. Provi de trobar-lo, si us plau, em cal contactar amb ell...

No era una feina senzilla, però almenys no m’hi avorriria. Estirant el fil, vaig aconseguir refer els passos dels últims dies del ‘fugitiu’ i, finalment, vaig aconseguir localitzar-lo en un pis de lloguer d’un vell edifici de la perifèria. Vaig anar a visitar-lo i li vaig comentar que el seu soci el buscava per fer-li firmar uns papers de l’empresa. Però l’home, que realment semblava estar com un llum de ganxo, em va dir que ell no podia marxar d’allí ni un moment i que si de cas que fos el seu soci qui li portés els papers. Vaig tornar, doncs, a la seu de l’empresa i els vaig passar l’encàrrec junt amb la factura dels meus honoraris.

Però, malgrat el que jo em pensava, la meva feina encara no s’havia acabat. L’endemà mateix fou el meu client qui es presentà al meu despatx de forma inesperada:

- M’ha de tornar a ajudar, -em va dir-. Acabo de portar els documents per firmar a l’adreça que em va donar i he parlat amb el meu soci. Bé, de fet hem discutit. Jo li he tirat la cavalleria per sobre per les seves bogeries que fan anar malament tota l’empresa. Ell no s’ha quedat enrere i també me les ha dit ben grosses. Ha arribat a amenaçar-me que es mataria si l’obligava a estar tancat en un despatx, cridant que ell era un esperit lliure i no sé quantes bestieses més. No he volgut baixar del burro i, amenaçant-lo que parlaria amb el consell d’administració per fer-lo fora, he marxat ben emprenyat.

- I què hi puc fer? -vaig afegir jo-.

- Li demano que m’acompanyi a parlar amb ell. Quan m’he calmat una mica, he tornat per fer les paus, però no m’ha volgut obrir. El sentia moure’s per dins el pis, però no m’ha contestat en cap moment tot i que jo m’intentava disculpar a través de la porta. És un home de reaccions imprevisibles i ara em preocupa que compleixi la seva amenaça de suïcidar-se...

Vaig acompanyar-lo tal com em demanava i només arribar al nostre destí vam veure que alguna cosa no anava bé. Els veïns estaven alarmats per una forta pudor de gas que semblava sortir del pis en qüestió. En aquests casos, cal actuar ben de pressa i, d’un cop de peu, vaig forçar la porta per entrar. La pudor de gas omplia tot el pis i li vaig demanar al meu client que obrís les finestres mentre jo anava cap a la cuina on, amb el cap dins el forn, vaig trobar el cos sense vida del seu soci. Per sort, els comandaments de la cuina estaven tancats i això havia evitat una excessiva concentració de gas que hagués convertit el pis en un polvorí. Amb les finestres obertes, aviat es va esbandir la pudor i també la preocupació dels veïns. El cas, ara, passava a mans de la policia que es faria càrrec del suïcidi d’aquell pobre desgraciat.

Si és que havia estat un suïcidi, perquè jo en tenia els meus dubtes...

I vosaltres, què en penseu de la mort del soci extravagant?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Els misteris d'en Mac – Cas 024

024 - EL CAS DE L’ARQUITECTA DESAPAREGUDA

M’han contractat per investigar un cas de desaparició. La víctima és una famosa arquitecta coneguda per defensar que l’ecologia no ha de ser incompatible amb el luxe i haver creat el concepte ‘eco-luxury-building’ que promou les construccions sostenibles, autosuficients i ecològiques d’alt estànding perquè, cito textualment, l’ús de les energies renovables i dels materials reciclables no ha d’estar forçosament renyit amb el bon gust.

Actualment, estava treballant en la remodelació d’una vella masia on podia donar via lliure a les seves idees. El mas, aïllat i desconnectat de qualsevol xarxa de subministrament, li permetia combinar en una mateixa obra les plaques solars i el reaprofitament de l’aigua amb, per exemple, una cuina amb les últimes novetats en electrodomèstics i uns banys amb banyera d’hidromassatge. La propietat li havia donat carta blanca i això havia fet que ella la considerés l’obra culminant de la seva carrera on plasmar tot el seu ofici. Era, salvant les distàncies, la seva Sagrada Família i, per tant, hi estava molt a sobre. Fins i tot, tal com havia fet Antoni Gaudí al seu temple, sovint s’hi quedava a dormir per vigilar de ben a prop com anaven les obres.

I, com sempre que hi intervenen paletes i manobres, les obres no anaven al ritme previst. Algunes estances avançaven correctament, per exemple la cuina ja estava llesta, però d’altres com el bany principal havien quedat a mig fer perquè el fabricant de rajoles s’havia quedat sense estoc de marbre ecològic. En el mateix cas s’havien trobat els instal·ladors elèctrics que estaven aturats esperant l’entrega de les plaques fotovoltaiques encomanades. Com podeu suposar, tots aquests maldecaps afectaven la nostra protagonista que, darrerament, no abandonava l’obra ni de dia ni de nit com si la seva presència pogués, per si sola, arreglar tots els problemes.

Per això, tothom se’n va estranyar de no trobar-la un matí. Aquell dia, a mesura que els operaris anaven arribant per incorporar-se als seus llocs de treball, una pregunta s’anava repetint insistentment: «On és la ‘jefa’?» La seva absència no era normal, però en principi només van pensar que s’havia entretingut més del compte en un de les seves habituals passejades pel bosc que rodejava la masia. Però quan a l’hora d’esmorzar van constatar que la dona encara no havia tornat, aleshores sí que es van començar a preocupar. Tots tenien ben present que el dia anterior no havia estat gens plàcid: l’arquitecta havia tingut una discussió amb els encarregats sobre la interpretació dels plànols i havia amenaçat d’acomiadar-los, havia fet fora el camió de ciment perquè la mescla que portava no era la correcta, havia posat el crit al cel perquè s'havien quedat sense gasoil per al grup electrogen i, fins i tot, s’havia barallat amb els fusters per l’origen de la caoba que instal·laven. Va ser un dia de molts nervis, però finalment va semblar que les aigües es calmaven i la jornada laboral havia acabat sense més problemes. Així que quan els operaris van marxar no van notar res fora del normal i, fins i tot, el noi que fa les perforacions en formigó per a la instal·lació posterior dels baixants que havia estat l’últim a sortir de la casa va veure com la dona s’estava preparant alguna cosa al microones amb total tranquil·litat i aquesta li havia explicat que després aprofitaria les últimes hores de sol fent un llarg passeig per recarregar les piles.

Evidentment, no van voler esperar més. Això ho canviava tot. Si havia sortit al bosc al vespre i encara no havia tornat, és que li havia passat alguna cosa greu. Van sortir immediatament a buscar-la i van avisar a la policia que de seguida van escorcollar tota l’obra buscant proves i van organitzar un parell de batudes pel bosc. Però, fins ara, no han obtingut cap resultat de les seves investigacions. La meva feina, doncs, és intentar trobar una pista on ningú l’ha trobat. I em sembla que ja sé per on començar...

I vosaltres, heu descobert algun detall en aquesta història que permeti continuar la investigació?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Els misteris d'en Mac – Cas 023

023 - EL CAS DE L’«ACCIDENT» AL COMPLEX HOTELER

A mitjans d’agost de l’any passat, una investigació em va portar a Salou, una de les poblacions turístiques més conegudes del nostre país. Com podeu suposar, en plena temporada alta l’intent per part meva de trobar-hi allotjament sense haver reservat abans va resultar gairebé una missió impossible fins que, després d’haver-ho provat en multitud d’hotels sense cap èxit, vaig recordar que un antic company de professió treballa actualment en aquell poble fent de cap de seguretat en un gran complex hoteler. Li vaig trucar i va ser gràcies a ell que vaig aconseguir una de les habitacions que, malgrat que no ho expliquin, aquests establiments mantenen buides per a fer front a possibles emergències. Potser el meu cas no era ben bé una emergència, però no puc negar que la seva ajuda em va anar molt bé i li vaig agrair com cal. «Me’n deus una!», em va contestar.

L’habitació no era de les millors de l’hotel, però ja feia el fet. Situada al tercer pis de l’ala antiga de l’edifici, es notava que havia estat reformada no feia massa i em garantia una estada en perfectes condicions gràcies a un gran llit que semblava força còmode, un bany prou complet i un minibar ben assortit. L’únic ‘inconvenient’ era que no tenia balcó sinó només una gran finestra que donava, això sí, directament a la piscina principal de l’establiment, el rovell de l’ou. Vaig instal·lar-m’hi, doncs, i vaig dedicar el primer dia a gaudir del ‘tot inclòs’ com si fos un més entre aquella multitud d’estrangers vermells com gambes, joves que dormen de dia i viuen de nit i nens que, aviats pels seus pares, xisclen a tota hora sense importar que sigui de nit o de dia. Ja veieu que això del turisme de masses no em va massa, però quan estàs estirat en una gandula amb un mojito a la mà t’adaptes a tot. I tampoc us penseu que vaig ‘gaudir-ne’ excessivament de tot allò. Com he dit només va ser el primer dia, l’endemà tocava treballar i, per això, vaig retirar-me d’hora perdent-me el, sens dubte magnífic, entreteniment nocturn que l’equip d’animació de l’hotel tenia preparat.

Clar que, de fet, també en vaig tenir d’entreteniment nocturn perquè, ja de matinada, em van despertar uns sorolls a fora de l’habitació. Vaig reconèixer-hi la veu del meu amic, el cap de seguretat, i vaig treure el cap al passadís. Quan em va veure, m'interpel·là:

- M’alegro que hagis sortit. Dubtava si despertar-te perquè tampoc hi pots fer res, però és el primer cop que em trobo amb un cas així i em vindrà bé poder comentar-ho amb tu.

- Què ha passat? -vaig preguntar jo-

- Un accident. Els jardiners han trobat el cos d’un dels estadants al parterre que rodeja la piscina. Sembla que ha caigut des de l’habitació o potser s’hi ha llençat, no ho sé. Estava en una cambra individual igual que la teva en aquest mateix pis, però formava part d’un grup de joves anglesos que van arribar fa uns dies. Em temo que pugui ser un cas de ‘balconing’, aquesta moda estúpida de saltar a la piscina des del balcó (o la finestra, en aquest cas) de l’habitació per part de nois borratxos que la majoria de les vegades no encerten el seu objectiu i acaben esclafats contra el terra. Fins ara, no ens havia passat mai en aquest hotel. Ja no ho podrem dir.

- I què hi fas aquí dalt?

- Mentre esperem la policia se m’ha acudit fer una ullada a la seva habitació. Sense tocar res, és clar, però potser ens ajudarà a confirmar què ha passat. M’hi vols acompanyar?

Vaig accedir-hi i vam entrar a l’habitació del jove mort. Mentre ell hi feia una ullada general, jo vaig obrir la finestra per comprovar si era factible el salt a la piscina i, efectivament, des d’allí dalt semblava molt fàcil arribar-hi. Però el cos del noi que ara descansava tapat amb una manta sobre la zona enjardinada que rodejava l’aigua, era la prova que potser no ho era tant, de fàcil. L’interior de l’habitació, idèntica a la meva, no mostrava res fora de lloc. El llit estava desfet com si s’hi haguessin estirat a sobre, el bany amb un parell de tovalloles humides per terra mostrava senyals d’haver estat utilitzat i al minibar faltava una de les petites ampolles de whisky que vam trobar, buida, a la paperera de l’habitació. Tampoc vam saber veure res d’estrany entre les pertinences del noi: la seva cartera era sobre la tauleta de nit, la maleta dins l’armari i la seva roba no semblava estar massa rebregada o, almenys, massa més rebregada del que era d’esperar en aquests casos.

- Aquí no hi ha res d’irregular -va dir el meu amic-. O ha caigut o s’ha llençat i, tant en un cas com en l’altre, ho hem de considerar un accident per imprudència. Una llàstima, fet i fet. No sé què tenen al cap aquest jovent d’ara.

- Doncs jo no ho tinc tan clar que hagi estat un accident -vaig replicar-. Juraria que la víctima no era sola en aquesta habitació quan ha caigut... o quan l’han ‘ajudat’ a caure.

I vosaltres, sabeu quin detall em va fer dubtar de la hipòtesi de l’accident?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "