Relats Conjunts (octubre - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Tornant de missa» (Lluïsa Vidal - 1909/18).

COM SEMPRE

Un cop acabada la cerimònia, les portes s’obriren de bat a bat amb el mateix grinyol metàl·lic de cada diumenge i la gent començà a sortir del temple en silenci. Primer els homes i darrere les dones, com sempre s’havia fet. Les mares portaven els nens agafats de la mà per impedir que es posessin a córrer per la plaça i tots plegats, com en una processó, caminaven amb el cap cot. Ningú recordava per quin motiu feien sempre el mateix recorregut. Primer passaven davant la font, després travessaven tota la plaça i, a continuació, giraven per aquell carrer tan estret...

La Marina se sabia el trajecte de memòria. Després vindria la casa amb la façana groga, el portal de pedra esquerdat i, més endavant, la cruïlla de la rotonda on, com cada diumenge, tothom giraria cap a la dreta.

— Marina —va dir la seva mare.

— Què?

— No et despistis.

La Marina va assentir mentre tots plegats arribaven a la cruïlla. Allí, un darrere l’altre, van anar passant en direcció al carrer de la dreta. Ella, però, es va quedar quieta. La seva mare va fer tres passes abans d’adonar-se que ja no la seguia.

— Marina?

La noia mirava el carrer de l’esquerra. No tenia res d’especial. Era un carrer com qualsevol altre.

— Què hi ha allà? —va preguntar.

La mare va seguir-li la mirada.

— Allà?

— Sí.

— No ho sé.

La resposta va sorprendre més la mare que no pas la Marina.

— Però... per què no ho saps?

La dona va mirar el grup, que s’esperava una mica més amunt, i després va tornar a mirar la seva filla.

— Perquè no hi hem anat mai.

Era la mateixa resposta de sempre. La Marina va notar una sensació estranya. Va alçar la vista cap al rellotge de la façana de l’ajuntament. Faltava un minut per a un quart d’una. La mateixa hora de sempre.

— Mama?

— Digues.

— Quin dia és avui?

La dona va arrufar el front.

— Diumenge.

— No. Quin diumenge?

La mare no va saber què respondre. Algú insistí des de la fila.

— Sempre girem per aquí.

Era la senyora Elvira. La Marina la va mirar. El mateix barret blanc. El mateix somriure. La mateixa arruga al costat dels llavis.

— Per què?

La senyora Elvira va trigar a contestar. Per un instant, semblà que ella també s’havia fet aquella pregunta alguna vegada i que intentava trobar una raó perduda feia generacions.

— Perquè sempre ho hem fet així —va repetir finalment, per afegir tot seguit—. Tot i que... jo fa temps que tinc ganes de provar el carrer del mig.

I aleshores va assenyalar un petit carreró que s’obria entre dues cases a l’altra banda de la rotonda i que passava pràcticament desapercebut. La Marina va clavar la mirada en aquell tercer carrer en el qual no s’havia fixat mai, després girà la vista cap al de la dreta i, finalment, tornà a centrar la seva atenció en el de l’esquerra.

Durant una estona molt llarga, ningú no va dir res. El rellotge continuava aturat a un minut del quart d’una. De sobte, la noia va fer un primer pas cap al carrer de l’esquerra. Un murmuri de sorpresa va recórrer la multitud. Algú va cridar. Ella no en feu cas i continuà caminant. Quan va arribar a la cantonada, es va girar i va mirar la seva mare que l’observava astorada.

— Anem? —li va dir.

La dona va dubtar durant uns segons. Després la va seguir amb un somriure als llavis. La senyora Elvira, que s’havia anat acostant, pas a pas, cap al carreró del mig, finalment hi va entrar. Al grup, primer un i després un altre, molts també van començar a moure’s pel seu compte. La ciutat sencera semblà despertar-se d’un son massa llarg. I, aleshores, va sonar una estrident campanada. Ja era un quart d’una.

======

L’endemà era dilluns. Com sempre, la Marina es va despertar a les set. Es va vestir, va esmorzar i va sortir de casa. En arribar a la cruïlla, es va aturar un moment. A l’esquerra hi havia el carrer que havia descobert el dia abans. Al mig, el carreró que la senyora Elvira havia volgut provar durant anys. A la dreta, el mateix carrer de sempre.

La Marina els va mirar un per un. Ara, finalment, podia escollir. Va somriure... i va agafar el de la dreta.

Relats Conjunts (setembre - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dia d'estiu» (Berthe Morisot – 1879).

DIA D’ESTIU, DIA D'HIVERN

— Però si és estiu, per què van tan tapades?

Des que ens van pintar, i aviat farà un segle i mig d’això, aquesta és la pregunta que més vegades s’ha repetit davant el quadre. És comprensible. L’escena representa un passeig en barca pel parisenc Bois de Boulogne a l’estiu, però les models anem vestides com si haguéssim de fer la travessa de l’estret de Bering en ple hivern: guants, barrets, vestits de màniga llarga...

La resposta «oficial» és sempre la mateixa:

— És a causa de la moda i els rígids costums d’aquella època.

No és una mentida, però no és el que va passar. La veritable raó fou que la Nicole i jo ens vam plantar. Mai ens havíem negat a fer la nostra feina i tampoc ens hi vam negar aleshores, però ja n’hi havia prou d’haver de patir mentre la fèiem. Els treballadors també tenim els nostres drets i cal exigir-los quan convé. Ens vam afartar d’aguantar sense dir res.

Des de sempre, les models ens havíem de vestir segons el que exigia l'obra. Tenia tota la lògica que si el quadre representava un paisatge nevat no hi sortíssim en banyador, per exemple. El problema, però, són els terminis asfixiants que imposa la indústria artística. Un quadre no es pot fer d’avui per a demà. Les exposicions tenen un calendari fixat amb molta antelació. Els galeristes volen novetats cada temporada. Els clients demanen quadres estiuencs a l'estiu i hivernals a l’hivern, i els han de trobar fets...

Ho entenem. Si això obligava a pintar «Dia d’estiu» a finals de novembre, doncs perfecte. Que ho facin quan vulguin... però que no ens obliguin a congelar-nos mentre posem. Així que quan la pintora ens va convocar davant el llac per a una sessió de feina a l'aire lliure en aquell gèlid matí i ens va demanar que ens traguéssim la roba més gruixuda abans de seure a la barca, ens hi vam negar en rodó.

Aquella rotunda negativa va ser l’inici d’un estira-i-arronsa que ha passat als annals de les negociacions sindicals com una fita històrica en els drets laborals de les models:

— Com que no? És un quadre d’estiu.

— Ho sabem, però fa un fred que pela.

— L’art exigeix sacrificis.

— La nostra salut és més important.

— Els crítics se’n riuran quan vegin la pintura.

— Tant se val. Com va dir el poeta: «Anant jo calent, que rigui la gent».

— Però si ja he posat els ànecs dins el llac...

La Nicole i jo ens vam mirar durant uns segons aquells tres tristos ànecs de fusta que suraven damunt l’aigua gelada i que, al quadre, substituirien els reals que ja havien marxat buscant regions més càlides, i ens vam refermar encara més en la nostra decisió.

— Hem dit que no i és que no. Si vols fer el quadre, ja saps el que hi ha.

La pintora va esbufegar, va posar els ulls en blanc mentre remugava un «on anirem a parar» i va acabar cedint. Finalment, nosaltres vam seure a la barca amb tota la roba posada. I ella va pintar el quadre tal com el coneixeu.

Sempre ens ha quedat el dubte, però, de si va cedir convençuda pels nostres arguments o perquè també s’estava quedant gelada. Encara avui ens preguntem si aquestes pinzellades tan lliures i vibrants que fan del quadre una gran obra d’art impressionista són el resultat d’una revolucionària recerca pictòrica sobre la llum i el color o, simplement, el testimoni d’una artista que tremolava tant que no encertava el llenç amb prou precisió. Sigui com sigui, esperem que ningú ens negui el mèrit que ens correspon i se’ns reconegui que vam formar part del naixement de dos grans assoliments de la humanitat: L’impressionisme i la prevenció de riscos laborals.

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [IV]

[Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes]

Poso el punt final a les ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, que us he anat oferint durant l'estiu, amb una obra ben coneguda.

Aquí la teniu...

EL CAS MISTERIÓS DEL Dr. JEKYLL I Mr. HYDE
[The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde]
(Robert Louis Stevenson – 1866)

El doctor Henry Jekyll és un científic reconegut i un membre respectable de la societat. Tanmateix, darrerament apareix sovint relacionat amb un individu violent i moralment repulsiu: l’inquietant Edward Hyde. Aquesta estranya relació arriba a l’extrem que Jekyll ha fet hereu de tot el seu patrimoni a Hyde en un testament que custodia l’advocat Gabriel John Utterson, un bon amic del doctor que, incapaç de comprendre l’estrany comportament del seu camarada, decideix provar de treure’n l’entrellat.

És, per tant, a través de la mirada de l’advocat que la novel·la ens presenta el misteri d’aquesta relació tan enigmàtica i construeix una trama farcida de secrets, sospites i esdeveniments estranys que atrapen al lector. L’obra m’ha semblat especialment interessant perquè sap combinar diversos elements literaris que la converteixen en un relat ple d’intensitat. En primer lloc, Stevenson utilitza l’estructura narrativa del gènere de misteri: els fets es presenten de manera gradual i des de la perspectiva d’un observador extern que intenta comprendre què està passant. Això fa que el lector comparteixi la mateixa confusió i curiositat que el personatge, cosa que manté la tensió fins als darrers capítols on llegirem la confessió final de Jekyll que ens ho aclarirà tot. A més, aquest aspecte «misteriós» queda molt ben emmarcat dins un ambient urbà, fosc i boirós, amb el qual l’autor embolcalla perfectament el to inquietant de la història.
El segon element a destacar és com l’autor aconsegueix que la trama de misteri vagi derivant cap al terror. En el context científic i social del segle XIX, quan molts intel·lectuals debatien sobre els límits de la ciència, la moral i la naturalesa humana, Stevenson explora el concepte de la dualitat humana, desenvolupant la idea que dins de cada persona conviuen impulsos oposats: el bé i el mal, la moral i l’instint, alhora que ens qüestiona sobre la identitat i la responsabilitat moral. Aquesta reflexió, que avui pot semblar molt coneguda, va tenir un gran impacte en el moment de la publicació de la novel·la i ha influït profundament en la cultura popular, de tal manera que la figura de Jekyll i Hyde s’ha convertit en un símbol universal de la doble personalitat.

Personalment, he gaudit força d’aquesta lectura. És una obra molt coneguda, però, tot i això, aconsegueix mantenir l’interès des del principi fins al final i he d’admetre que no m’ho esperava. És evident que el «misteri» de la relació Jekyll-Hyde és, a hores d’ara, ben conegut per tothom. Com he dit abans, ha esdevingut un exemple paradigmàtic del trastorn de doble personalitat i, per tant, no hi ha ningú que no sàpiga que ambdós personatges són la mateixa persona. Però, com que el narrador és l’advocat que intenta esbrinar què està passant, això facilita que el lector l’acompanyi en les seves investigacions compartint la seva intriga. Amb un estil clar i directe i un ritme narratiu molt àgil, l’autor ens mostra com els esdeveniments es tornen cada vegada més inquietants perquè quan ens pensàvem que el bon doctor ha aconseguit dominar la seva part maligna, aquesta ressorgeix i s’imposa amb més força, fent que augmenti la curiositat del lector per saber què acabarà passant.
I és per això que m’ha semblat tan encertat el fet de reservar les explicacions per als capítols finals. Durant gran part de la novel·la, només disposem de pistes parcials i testimonis indirectes, fet que reforça el suspens. Quan finalment es revelen tots els detalls, la història adquireix un sentit complet i permet entendre tot el que havia passat abans. Aquest recurs narratiu fa que el desenllaç sigui especialment impactant i satisfactori. És un llibre curt (poc més de 100 pàgines), però molt ben trenat. Us el recomano.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Fra Miquel que mostra un dels murals del poble de Penelles (La Noguera), situat al número 17 del carrer Gran i obra de Laia Sauret, on s'hi veu una noia a la gatzoneta amb el text: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència».

MÀGIA A LA PLACETA

Un matí, a la paret de darrere del vell banc de la placeta, hi va aparèixer un mural. Els veïns van trobar-hi pintada una noia a la gatzoneta que escrivia: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència». Ningú sabia qui l’havia dibuixat ni per què, però tant era. L’important és que, a partir d’aquell instant, alguna cosa havia canviat en aquell petit espai al mig del barri.

El lloc era el mateix de sempre. El banc continuava tenint gairebé tots els llistons de fusta bruts i despintats i semblava anar de gairell, per culpa d’una pota més curta que les altres. Però la gent va començar a explicar-ne històries. Molts asseguraven que la seva vida havia canviat després de seure-hi, i aviat tothom es va convèncer que aquell banc era màgic.

En Narcís no hi creia gaire en aquelles martingales, però que li canviés la vida era just el que necessitava en aquell moment. Sortir de l’avorrida rutina de cada dia era el que més desitjava i, si aquell banc podia complir el seu desig, no perdia res per provar-ho.
Així que cada tarda —total, tampoc no tenia altra cosa a fer— anava a la placeta, seia al banc i esperava que la promesa escrita al mural es fes realitat. Ja feia dues setmanes que ho feia, gairebé quinze dies esperant que passés alguna cosa... i allí no passava res de res. De fet, passar, el que es diu passar, només hi passaven els cotxes, algun colom despistat... i la Nora.

Bé, en Narcís encara no sabia que es deia Nora. De moment, només la coneixia com aquella noia que, també cada tarda, s’instal·lava a l’altre extrem del banc amb els auriculars posats. No hi escoltava música; només li servien per espantar els borinots. Ella també esperava, ves a saber què.
Durant catorze dies seguits, doncs, tots dos havien ocupat el seu cantó de banc, separats per menys de dos metres de fusta buida. Més enllà d’algun «bona tarda» de rigor, no s’havien dirigit la paraula. Volien evitar qualsevol distracció que pogués trencar el suposat encanteri còsmic que havia de fer funcionar el mural. No eren allí per fer-la petar, sinó per aconseguir aquella nova vida promesa. I, si tocava esperar que la màgia del banc es fes realitat, doncs esperarien, ben concentrats, tant com calgués.

El quinzè dia, a mitja tarda, el cel es va enfosquir de cop i va començar a ploure. No va ser un gran xàfec, només una típica tempesta urbana, amb gotes grosses i brutes que rebotaven contra l’asfalt. Cap dels dos portava paraigua. Ell es va apujar el coll de la jaqueta. Ella es va tapar el cap amb la bossa de mà. No volien aixecar-se del banc; marxar abans d’hora potser hauria reiniciat el comptador que marcava el termini d’actuació de la màgia. Per sort, l’aiguat no va durar gaire i es van poder mantenir ferms al seu lloc. L’alternativa hauria significat admetre la derrota davant del mural, i ells no es rendirien per quatre gotes de res.
Just en aquell instant, però, un autobús de la línia 22 va passar a tota velocitat per damunt del bassal que s’havia acumulat davant del banc. Una onada d’aigua marronosa va descriure una paràbola perfecta i va anar a caure damunt dels nostres protagonistes, que van quedar encara més xops.

Allò va ser, i mai millor dit, la gota que va fer vessar el got. En Narcís, amb la vista posada a les lletres de la paret, on l’aigua bruta regalimava sobre la paraula «vivència», va decidir que ja n’hi havia prou de fer el préssec en aquell banc.

—Doncs tenien tota la raó —va dir en veu alta, assenyalant el mural—. Aquí i ara, acabo d’aconseguir la meva vivència nova. Ja puc marxar. Fins ara no havia patit mai una pulmonia com la que agafaré amb aquesta mullena...

La Nora se’l va mirar, es va treure els auriculars apagats i, amb una gran rialla, va respondre:

—Fa dues setmanes que fem el ridícul aquí asseguts, oi? Em dic Nora, per cert.

En Narcís també va riure.

—Jo, Narcís. Sí, prou temps per constatar que la màgia d’aquest banc és només una enganyifa. Què et sembla si anem a fer un cafè ben calent i ens deixem de bestieses?

El banc va quedar ben buit mentre la parella s’allunyava carrer enllà. A la paret, la noia dibuixada va aixecar el cap i, somrient per fi, els va observar fins que van desaparèixer per la cantonada. Aquest cop havia estat més difícil del compte. Prou que havia costat que reaccionessin aquell parell d’estaquirots. I sort que s’havia posat a ploure; si no, potser encara hi serien...

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [III]

[Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes]

Seguint amb el meu mini-cicle estiuenc de ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, avui és el torn de...

EL RETRAT DE DORIAN GRAY
[The Picture of Dorian Gray]
(Oscar Wilde – 1891)

En aquest llibre, l’única novel·la d’Oscar Wilde i una de les seves obres més destacades, hi trobem la història de Dorian Gray, un jove extraordinàriament atractiu que, després de ser retratat pel pintor Basil Hallward, expressa el desig de mantenir-se sempre tal com apareix en aquell magnífic quadre mentre que tots els estralls del pas del temps recauen sobre la seva imatge pintada. I, sense saber com, aquest desig es compleix. La primera reacció de Dorian quan se n’adona és amagar el retrat de la vista de tothom i, a partir d’aquell moment, aprofitar aquest privilegi per lliurar-se a una vida de vici i hedonisme sense patir-ne les conseqüències físiques. Aquestes només es fan visibles a la pintura que, convertida en mirall de la seva perversió moral, es va degradant progressivament.

Aquest punt de partida permet a l’autor desplegar un univers decadent, dominat per la fascinació per la bellesa superficial, la corrupció moral i la recerca incessant del plaer. La trama avança a partir de la dualitat entre l’aparença immaculada de Dorian i el seu horror interior reflectit en el retrat ocult. Malgrat això, i tot i que sovint és citada com un exemple del gènere de les novel·les gòtiques de terror, jo l’he trobada més filosòfica que no pas terrorífica. Abunden les reflexions sobre la joventut, l’art, el plaer i la moralitat que arriben a ocupar capítols sencers i que he d’admetre que a mi se m’han fet un pèl feixugues. He tingut la sensació que aquesta «divagació filosòfica» no acabava d’integrar-se bé dins la narració diluint la força dramàtica de la història principal: la constatació que, a pesar de la seva bellesa intacta, la corrupció de Dorian és real i s’intensifica amb el pas dels anys.

Vull destacar que jo he llegit la versió original que l’any 1890 Wilde va lliurar per a la seva publicació en una revista. En aquell primer moment, l’editor ja en va suprimir alguns passatges per considerar-los massa controvertits per a l’època, especialment aquells que feien més explícita la dimensió homoeròtica de l’admiració que Basil sent per Dorian. Quan, l’any següent, la novel·la es publicà en format llibre, l’autor no només va acceptar aquelles modificacions que suavitzaven el text, sinó que també el va ampliar considerablement (passant de tretze a vint capítols) per poder matisar millor el context social i les conseqüències dels actes del protagonista. No va ser fins a 2011 que una nova edició va permetre recuperar aquell primer original i aquesta és la que vaig triar per fer la ressenya. Un cop acabada la lectura, però, he de dir que no sé si va ser la millor decisió en el meu cas. Com he comentat abans, he gaudit molt més de la dimensió dramàtica i inquietant de la història que no pas dels extensos passatges més especulatius, i sembla que en aquest aspecte la versió més habitual (censurada) és millor que l’original (sense censurar). Per altra banda, tot allò de l’escàndol moral queda, actualment, totalment desdibuixat. Les al·lusions a l’homosexualitat o a la vida immoral del protagonista, que al segle XIX van generar una forta polèmica i fins i tot van ser utilitzades contra Wilde en el seu procés judicial, ara difícilment ens poden resultar mínimament transgressores. Tot i haver llegit la versió «sense filtres», la novel·la no m’ha semblat gens ni mica escandalosa. Avui en dia, aquests temes que fa cent anys provocaven un gran rebombori, ja no ens fan ni fred ni calor.

En conclusió, malgrat que els (a parer meu) excessius passatges «filosòfics» poden arribar a fer-se pesats, la història central és prou potent per mantenir l’interès del lector. La transformació progressiva d’un Dorian cada cop més corrupte i el seu afany per escapar de qualsevol responsabilitat moral (arribant fins i tot a ser capaç de cometre un assassinat a sang freda), ens dirigeix cap a un tràgic final ple d’intensitat i simbolisme. Aquesta gran capacitat d’Oscar Wilde per explorar les profunditats de l'ànima humana és el que, sens dubte, ha convertit aquesta obra en tot un clàssic de la literatura que ens convida a reflexionar sobre els perills de la recerca del plaer a qualsevol preu i ens reafirma en la certesa d’aquella dita popular que ens recorda que «les aparences enganyen».

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Miquel Àngel Vich que mostra una flor de dent de lleó escampant les llavors al vent.

L’ESPÈCIE INVASORA

Els primers exemplars van passar desapercebuts. Ningú no els va considerar una amenaça. Semblaven massa insignificants, condemnats a desaparèixer tan bon punt bufés una mica de vent. Però resultava que aquell era, precisament, el seu mecanisme de supervivència.

La seva biologia està dissenyada per a una colonització implacable. Cada exemplar madur és capaç de generar centenars de llavors, que s’escampen per tot arreu recorrent grans distàncies a una velocitat extraordinària. Per arrelar no necessiten un terreny especialment fèrtil; n'hi ha prou amb una petita esquerda, una mica de deixadesa o un espai sense vigilància perquè hi trobin les condicions adequades. Un cop han arrelat, es converteixen en nous focus de dispersió. La plaga s’escampa exponencialment, sense que ningú pugui aturar-la.

S’ha intentat, és clar. Els especialistes aviat van comprendre que el veritable problema no eren els exemplars visibles, sinó totes les llavors que emprenen el vol abans que algú comenci a detectar-les. Durant anys s’han anat proposant diverses estratègies de contenció. Alguns defensen que cal eliminar-les tan bon punt apareguin, però aquest mètode només proporciona una momentània sensació de control, una victòria il·lusòria. D’altres són partidaris d’ignorar-les i esperar que acabin desapareixent per manca de recursos. És un greu error de diagnòstic. Per reproduir-se, aquesta espècie no en necessita gaires de recursos; en té prou amb poder circular, cada nou moviment dispara les seves possibilitats de colonitzar un altre indret. Les teories més recents proposen que la millor resposta és educar la població perquè aprengui a identificar-les abans que no arribin a la fase de dispersió. Però si en alguna cosa coincideixen tots els experts és que una vegada les llavors s'han disseminat, recuperar el terreny perdut exigeix un esforç immens.

Malgrat les advertències i les crides a la prevenció, la societat s'hi ha acabat acostumant. Molta gent troba un cert encant en aquest espectacle efímer i ajuda a propagar-lo, amb el convenciment que un gest tan insignificant no pot tenir cap conseqüència. Avui el fenomen ha assolit una dimensió global. Les llavors ja no coneixen fronteres, viatgen tan de pressa que arriben a indrets on ningú no les hauria imaginat. N'hi ha prou amb un sol exemplar perquè, en qüestió de minuts, se'n dispersin milers i tot s’ompli de titulars cridaners, captures de pantalla, vídeos fora de context, àudios reenviats i rumors disfressats de certeses. Les ‘fake news’ proliferen impulsades pels algorismes, les notificacions i l'hàbit de compartir-les de manera irreflexiva. Arrelen en les esquerdes del dubte, prosperen en el terreny adobat pels prejudicis i, un cop hi han trobat lloc, s’escampen amb la mateixa facilitat que es desfà una flor de dent de lleó quan la bufem.

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [II]

[Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes]

Continuant amb les ressenyes literàries estiuenques, arriba el torn d'un altre clàssic del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX.

Aquí el teniu...

EL FANTASMA DE L’ÒPERA
[Le Fantôme de l'Opéra]
(Gaston Leroux – 1910)

Gaston Leroux ens trasllada a l'Òpera de París de finals del segle XIX, per a convertir aquell edifici majestuós en l'escenari d'una història de misteri, passió i horror. La trama gira al voltant d’una jove i talentosa cantant, Christine Daaé, atrapada entre dos amors: Erik, un enigmàtic protector a qui ella considera un "Àngel de la música", i el vescomte Raoul de Chagny, un antic amic d'infantesa. Resulta, però, que aquest protector misteriós no és cap àngel sinó el temut Fantasma de l’Òpera, un personatge emmascarat i deforme que habita als soterranis de l’edifici, sembrant el terror entre els seus ocupants. Quan Christine descobreix la veritat, decideix fugir amb Raoul i això provoca que Erik, consumit per la gelosia, intenti retenir-la... a qualsevol preu.

Val a dir que no és només una història de romanticisme tràgic; més aviat és una apassionant novel·la de misteri amb un rerefons de terror que manté l'interès del lector en tot moment. Es nota que la novel·la va aparèixer per entregues en un diari abans de ser publicada com a llibre, ja que molts dels capítols acaben amb finals oberts plens de suspens que t’atrapen i t’obliguen a continuar llegint. No m’ha fet tant el pes, però, que els personatges siguin tan arquetípics: El Fantasma és el típic malvat torturat i obsessiu, Christine és la noia innocent, i Raoul, el jove cavaller que lluita per alliberar-la. Probablement es tracta d’una elecció conscient de l’autor, per representar el clàssic enfrontament entre el «bé» i el «mal», però crec que la història hi hauria guanyat amb uns protagonistes més treballats i amb més matisos. Ara bé, això no vol dir que els personatges siguin completament ‘plans’, ni de bon tros. De fet, en alguns moments sí que mostren una certa complexitat emocional. Especialment en el cas del Fantasma que, basculant entre la maldat i l’amor, provoca una certa compassió en ser presentat com un producte de la seva reclusió forçada pel rebuig social que causa la seva deformitat.

De totes maneres, el que realment m’ha semblat el gran punt fort de la novel·la és la seva ambientació. He trobat excel·lent la manera com l’autor descriu la societat parisenca de l'època i ens presenta l'Òpera de París com un espai laberíntic, ple de passadissos secrets, soterranis i escenaris ocults que semblen tenir vida pròpia. A mesura que seguim els protagonistes amunt i avall per aquest enorme edifici, l'òpera mateixa es converteix en un personatge més de la història, creant una sensació de claustrofòbia que resulta perfecta per al misteri que s’hi desenvolupa.

En resum, «El Fantasma de l’Òpera» és una història que t’atrapa, ambientada en una atmosfera fascinant. Tot i ser un melodrama de cap a peus, també hi trobem algunes pinzellades de sàtira social que ens fan somriure i la trama manté un ritme prou trepidant fins a arribar a un final on tot sembla penjar d’un fil fins a l'últim moment. Les últimes pàgines tanquen la història deixant oberta una possible reflexió sobre la maldat del Fantasma i si aquesta es podria haver evitat si Erik no hagués patit un constant rebuig social per la seva lletjor extrema. Potser aquest dilema també seria massa típic i tòpic avui dia, però no s’ha d’oblidar que la novel·la fou escrita fa gairebé 120 anys. Jo em quedo amb la sensació general, força positiva, que m’ha deixat el conjunt de la lectura.

Relats Conjunts (juny - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La casa groga» (Vincent Van Gogh – 1888).

NOSTÀLGIA

En Joan n’ha fet un costum de sortir a caminar cada dia. Va començar en complir els cinquanta anys mig obligat pel metge, però ara que ja n’ha fet seixanta reconeix que aquestes passejades li van bé no només per controlar el colesterol sinó també per esbandir les cabòries quotidianes. Troba molt gratificant fer una mica d’exercici, alhora que deixa descansar el cervell i, en conseqüència, no suporta que l’interrompin mentre camina.

Per això, està a punt de no contestar aquella trucada que ara l’importuna al mig del carrer, però quan veu a la pantalla del mòbil que no és un número ocult o amb prefix de Madrid sinó que prové de Tarragona canvia d’opinió. Malgrat que no reconeix aquell telèfon concret, té força coneguts en aquella zona i podria ser algun d’ells...

—Digui’m?

—Hola. Parlo amb el senyor Josep Rius?

—No, jo soc en Joan. En Josep Rius era el meu pare.

—Ets en Joanet? Caram, no t’havia reconegut la veu. Sembles més gran per telèfon. Tot i que ja ho ets força de gran, no? Oi que enguany en faràs disset? D’aquí no res ja et cridaran per fer la mili. Soc el senyor Anton de l’hostal «Les Barques», digues-li al pare que s’hi posi, si us plau.

—Si això és una broma, la trobo de molt mal gust. El pare fa gairebé quinze anys que és mort i «Les Barques» va tancar en fa més de vint. On vol anar a parar?

—Que el pare no s’hi pot posar? No passa res, et puc deixar l’encàrrec a tu. Digues-li que us guardem l’habitació com cada estiu, però que ens hauríeu de confirmar les dates exactes d’arribada i sortida de l’hostal. Aquest 1982, estem rebent moltes reserves de turistes italians que volen venir per al Mundial de Futbol i aviat haurem de penjar el rètol de complet. Te’n recordaràs, oi maco? Pensa que si no ens truqueu, enguany no us podrem garantir l’habitació de sempre per a les vacances. Saluda la teva mare, també. Adeu!

En Joan, encara amb el mòbil a la mà, busca un banc per seure. Se sent un pèl marejat perquè, ara que ha acabat, ha reconegut aquella trucada. És la mateixa que va contestar ja fa més de quaranta anys des del fix de casa els pares. N’ha recordat les paraules exactes fil per randa i això li ha despertat uns records oblidats des de feia molt de temps...

L’hostal «Les Barques», situat a la vora de l’estació de tren d’un petit poble costaner de la província de Tarragona, va ser el lloc d’estiueig familiar durant la seva infància i adolescència. Té encara ben present aquell edifici de tres plantes amb el bar-restaurant als baixos. La seva "habitació de sempre" era la 301, just a tocar de les escales i davant per davant del bany i un dels dos lavabos que compartien totes les cambres del tercer pis. Malgrat haver de dormir amb els pares, s’hi estava força bé perquè era prou àmplia per encabir-hi el seu ‘plegatín’ i, en estar dalt de tot, sempre hi corria una mica més d’aire quan obrien la finestra de bat a bat per suportar millor la xafogor de les nits estiuenques. Conserva un munt de records d’aquells estius: els banys interminables a la platja, les excursions en bicicleta, les aventures amb la colla d’amics del poble, les llaminadures i els gelats que comprava a la petita bodega que hi havia a prop de l’hostal, els ‘pijames’ que els diumenges servien de postres al restaurant... I aquell dia que va entrar al bany per dutxar-se i se’l va trobar ocupat per una turista alemanya que no havia pensat a passar la balda, tenia just tretze anys i mai abans havia vist una dona tota nua. Després també vindrien el primer ball de festa major sense els pares, la primera xicota, el primer petó...

Quan es va fer més gran, va començar a fer vacances pel seu compte i va deixar d’anar a «Les Barques», però sempre ha mantingut un record entranyable d’aquella època que, sens dubte, fou la més feliç de la seva vida. Per això, li va saber molt de greu quan l’hostal va tancar definitivament uns quants anys després perquè no va poder sobreviure a les noves exigències del sector ni a unes normatives fetes a mida de les grans cadenes hoteleres. Va tenir un disgust quan se’n va assabentar, però va entendre que era llei de vida. El temps passa per a tot i per a tothom, no podem tornar enrere...

Però, i si ara pogués fer-ho? Si, no se sap com o per què, se li hagués atorgat una oportunitat única de retrocedir en el temps? Només li caldria contestar aquesta trucada que ha rebut i reservar l’habitació 301 de l’hostal «Les Barques» per a la primera quinzena de juliol de 1982 per reviure aquella època i recuperar la felicitat perduda. Encara té el telèfon a la mà, seria molt fàcil fer el pas només prement el botó de tornar la trucada... Decideix no fer-ho. Quan ets adolescent potser t’adaptes a qualsevol cosa, però ara com ara prefereix les habitacions amb bany privat i aire condicionat en un hotel modern i amb ascensor.

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [I] [#JUNYNÒRDIC]

[Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes]

Ha arribat l'estiu, i amb ell arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2026 publicaré cada segon divendres de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per alguns clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX. Avui us en presento el primer que, com que resulta que fou escrit per un islandès, serà també la proposta que em permetrà assolir la fita d’un lustre seguit participant en el #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Aquí el teniu...

MAKT MYRKRANNA
(Valdimar Ásmundsson – 1901)

Un advocat britànic novell viatja a Transsilvània per enllestir un negoci immobiliari amb un comte que està interessat a adquirir una propietat a Anglaterra. Abans i tot de trobar-se, aquella cita és plena de sensacions desagradables: la propietària de la posada on s’hostatja l’adverteix sobre uns suposats perills, els companys del carruatge li ofereixen amulets protectors... Escèptic com és, el jove advocat no fa cas al que ell creu que són només supersticions i finalment arriba, en plena nit i acompanyat per l'udol dels llops, al seu destí: el castell del comte Dràcula. Un cop allà, el nostre protagonista descobreix ben aviat que, darrere d’una amable aparença d’aristòcrata excèntric, el seu client amaga secrets inquietants que, a mesura que avanci la trama, l’aniran atrapant en una xarxa de misteris, conspiracions i episodis sobrenaturals que l’obligaran a lluitar per la seva supervivència.

Aquesta introducció podria valer per al famós Dràcula de Bram Stoker, però el llibre que ressenyo avui no és aquest clàssic del terror sinó una curiosa versió alternativa de la història. Es tracta de «Makt Myrkranna» [Los poderes de la oscuridad; Ediciones B, 2017], una mena de reinvenció lliure de l'obra original que el periodista i traductor islandès Valdimar Ásmundsson va fer a partir de la traducció al suec i que podria haver comptat, segons alguns investigadors, amb la participació del mateix Stoker.
Apareguda originàriament per capítols en un periòdic de Reykjavík l'any 1900, aquesta obra va quedar durant dècades amagada sota l'etiqueta d’una traducció més de Dràcula. No va ser fins a una edició moderna que es va posar de manifest que, tot i compartir la mateixa premissa argumental, desenvolupava molts aspectes de manera notablement diferent.
La primera gran diferència és l'extensió. «Makt Myrkranna» és més curt que «Dràcula», però no es pot considerar pas una traducció abreujada perquè la part de l’estada al castell és molt més extensa que l’original. Mentre que a Dràcula aquesta primera part és relativament breu, aquí ocupa una porció molt més significativa del relat amb la incorporació de nous personatges i escenes més llargues i laberíntiques. Això permet crear una atmosfera d'angoixa més intensa i aprofundir en la figura del comte, que apareix envoltat d'un aire encara més enigmàtic. En canvi, la segona part del llibre, la que es desenvolupa a Anglaterra, és, en comparació, gairebé telegràfica i s’hi han eliminat (o reduït molt) diverses escenes de l’obra de Bram Stoker. Personalment, és la part que menys m'ha convençut, ja que l'excessiva condensació dels esdeveniments fa que el relat avanci d'una manera massa precipitada.
També és destacable que, en aquesta versió, el comte sembla tenir una dimensió més política i conspirativa. Les seves relacions amb determinats grups i les insinuacions sobre plans de dominació mundial mitjançant el control social aporten una lectura diferent del personatge, menys centrada exclusivament en el vampirisme i més orientada cap al poder i la manipulació. Aquesta nova interpretació n'amplia l'abast de l'amenaça que representa.
Un altre element diferencial és el to general de la narració. Tot i mantenir els ingredients propis del terror gòtic, s’incorporen passatges que accentuen el misteri, la intriga i fins i tot certs aspectes gairebé onírics, incloent-hi escenes molt més detallades i sensuals que les que a Anglaterra permetia la rígida censura victoriana de l'època.

Els que hem llegit el Dràcula original el reconeixem immediatament en aquestes pàgines. Al mateix temps, però, el text també sorprèn constantment perquè va molt més enllà d'una simple reproducció. En el meu cas, l'he gaudit força. No es tracta només d'una curiositat literària o d'una peça reservada als especialistes, sinó d'un llibre amb personalitat pròpia que ofereix una altra manera d'aproximar-se a un gran mite literari. A més, la novel·la aconsegueix mantenir una atmosfera inquietant durant bona part de la narració. La sensació d'amenaça constant, la construcció del misteri i la manera com es desenvolupen les escenes al castell fan que, en aquesta primera meitat del llibre, sigui difícil abandonar la lectura.
En definitiva, es tracta d’una lectura molt recomanable tant per als admiradors de Dràcula com per als aficionats al terror gòtic en general. Una proposta curiosa que demostra fins a quin punt una història aparentment coneguda encara ens pot oferir sorpreses.

Relats Conjunts (maig - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Al camp de blat de moro [Entre o milharal]» (Manuel Henrique Pinto – 1907).

EL NOU BLAT DE LA CRISTINA

La Cristina Margalef fou una dona emprenedora avançada al seu temps. Nascuda a començaments del segle XX en un petit poble de la plana de Lleida, es casà molt jove amb l’hereu del mas del Moro amb el qual tingué sis fills. Cal tenir en compte que en aquella època les dones no treballaven i, per això, després de fregar i escombrar el mas, fer els llits de tota la família, preparar els àpats, rentar la roba, anar al pou a buscar aigua, cuidar els fills, donar menjar als animals i encarregar-se de l’hort, la Cristina es trobava cada dia amb tant de temps lliure que es va poder dedicar a les seves dues passions: els animals de granja i la biotecnologia molecular aplicada a la botànica nutricional.

Val a dir que la nostra protagonista a penes sabia llegir i escriure i només havia après les quatre regles anant a costura de petita. Però això no va ser-li cap impediment sinó tot el contrari perquè si hagués tingut estudis segurament no hauria ni començat aquesta ingent tasca conscient que no tenia ni els coneixements ni els mitjans per dur-la a terme. En canvi, la gosadia que dona la ignorància li va permetre convertir la cuina del mas en un petit laboratori on poder dur a terme els seus experiments d’enginyeria genètica i d’hibridació cel·lular in vitro com aquell qui no vol la cosa. Evidentment i com en qualsevol altre projecte d’aquesta envergadura, no tot va ser ‘bufar i fer ampolles’. De fet, els inicis foren molt i molt complicats. Sobretot per a en Nicanor, el seu marit, que en més d’una ocasió en tornar d’un dia de feina dura al tros va haver d’esperar assegut a la taula del menjador fent morros mentre la seva dona acabava de preparar el sopar que se li havia endarrerit per culpa d’una seqüenciació d’ADN més llarga del compte. La història ha estat molt injusta amb aquests grans homes que hi ha darrere de tota gran dona, uns verdaders màrtirs sempre oblidats...

En fi, tornem al tema que ens ocupa per dir que, finalment, la Cristina se’n va sortir. Feia molts anys que, observant que quan alimentava les gallines amb les fulles passades de les cols de l’hort o amb un senzill grapat de blat els animals picaven aquell menjar d’esma i sense il·lusió, es va decidir a buscar un nou aliment que fes més feliç l’aviram. I, com hem dit, a la fi ho havia aconseguit. Havia produït la primera espècie vegetal creada artificialment en un laboratori modificant genèticament les llavors del blat comú per convertir-lo en un nou cereal que tornava boges les gallines de tant que els agradava. L’invent fou un èxit total, ben aviat s’estengué primer a tots els masos de la comarca i després a la resta del país. Tots els pagesos de Catalunya i Balears volien el «nou blat de la Cristina del mas de can Moro» que, per economia de llenguatge, tothom anomenava «blat de moro» o, encara més curt, «moresc».

I la cosa no es va quedar aquí perquè abans d’un any ja es comercialitzava també al País Valencià on va agafar el nom de l’empresa que l’envasava en aquella zona: "Delicatessen per a Animals de Corral Societat Anònima" (D.A.C.S.A.) i ben aviat va arribar a la resta del món on, majoritàriament, van seguir l’exemple valencià pel que fa a la denominació. Els casos més coneguts els trobem al món hispà: "Manjares Avícolas de Interés Zoosanitario" (M.A.I.Z.) i a l’anglosaxó: "Corporation Of Rooster Nutrition" (C.O.R.N.). Un últim apunt lingüístic per deixar constància que, preocupats per aquesta diversitat de noms als quals podríem afegir un fotimer més de variants locals, un grup de filòlegs han proposat una denominació universal que ja triomfa entre els joves: «la cosa groga de les amanides».

Ara bé, malgrat que la Cristina no va pensar a registrar-ne el nom sí que no va oblidar patentar el seu invent i això va convertir-la en multimilionària quan el consum i, per tant, la producció d’aquest nou producte va començar a disparar-se a escala global. De totes maneres, no cregueu que els diners van canviar el tarannà de la nostra protagonista que continuà treballant per a millorar la seva creació sense que li pugessin els fums al cap. L’única diferència és que ja no ho feia a la cuina del mas sinó en un modern laboratori d’última generació situat a la luxosa seu central de la seva flamant empresa que s’havia fet construir a tocar del seu nou xalet d’alt estànding.

La Cristina Margalef ens va deixar quan feia pocs dies que havia complert els 98 anys i fins a l’últim moment es mantingué voluntàriament allunyada d’una fama que es mereixia de sobres perquè ella només era feliç treballant i innovant. És ben conegut que just una setmana abans de morir, encara va voler presenciar personalment les últimes proves que els seus ajudants feien a un nou blat de moro de gra petit que acabaven de crear i va demanar que l'acompanyessin per últim cop al laboratori. Allí, el becari encarregat de sotmetre el nou cereal a condicions d’alta temperatura va veure que quan s’escalfaven massa els grans d’aquelles panotxes esclataven i va voler explicar-li a la seva mestressa: «Senyora Cristina, això peta». La nostra protagonista, que sordejava una mica per la seva avançada edat, no el va entendre i el noi, potser pecant d’una excessiva familiaritat, es va veure obligat a cridar: «CRIS!! PETA!!!!». S’acabava d’inventar el producte que salvaria les sales de cinema de qualsevol crisi econòmica futura, però això ja és una altra història.

Relats Conjunts (abril - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El vestidor dels joqueis [The Jockeys’ Dressing Room at Ascot]» (John Lavery – 1923).

SEMBLAVA BONA PERSONA...

M’agradava la meva feina al complex poliesportiu municipal. M’encarregava una mica de tot, des de controlar els accessos fins a vetllar que les instal·lacions estiguessin a punt per rebre els diversos grups d’escolars que hi van a fer esport. Un simple conserge, direu; però jo soc dels que pensen que no hi ha tasca petita i que tot allò que fem, ho hem de fer bé sense importar què sigui. Per tant, no em queien els anells per fer aquella feina i, a més, la feia de gust, fins i tot gaudia dedicant-li més esforços dels estrictament necessaris. No era estrany que acabés passant més hores allà que al meu pis, però ja m’estava bé. Fa quatre anys que estic separat i a casa no m’hi espera mai ningú.

Tot era, doncs, perfecte. I ho hauria continuat sent si no haguessin trobat aquella càmera amagada al vestidor de les noies. No li havia posat jo, mai no la faria una cosa així. Però ningú em va creure. De seguida em vaig convertir en el principal sospitós:
—Ell és l’únic que té accés constant a les instal·lacions, qui si no ho ha pogut fer? A més sempre ens ha semblat un paio estrany: sense parella, sense gairebé amics, es limita a anar de casa a la feina i de la feina a casa. Ha de ser un pervertit per força!!
Per acabar-ho d’adobar, el diari local va publicar a primera plana la meva foto amb el titular «Presumpte pedòfil al nostre poble» i la meva vida es va convertir en un infern. La policia va registrar casa meva i em van requisar l’ordinador, a la feina em van acomiadar fulminantment, la gent em feia el buit, els botiguers no em volien atendre, les mares obligaven les seves filles a canviar de vorera quan em veien com si les hagués de violar al mig del carrer... Fins i tot el meu advocat em va aconsellar que em declarés culpable i acceptés una pena menor abans d’anar a judici.

M’hi vaig negar. Jo no ho havia fet allò i no ho admetria mai. Van ser uns mesos terribles, però finalment tot es va posar a lloc. Els policies no van trobar res al meu ordinador i la investigació va acabar demostrant que aquella càmera no era meva. Resulta que pertanyia a un dels operaris que aquells dies estaven arreglant la instal·lació elèctrica de la pista d’hípica. L’electricista volia gravar imatges de les noies despullades durant la setmana que havia de durar aquella reparació, però va tenir tan poques llums i fou tan sapastre a l’hora d’amagar la càmera, que la van descobrir l’endemà mateix. El jutge, és clar, em va declarar innocent de qualsevol càrrec i va ordenar que em readmetessin amb una bona indemnització per danys i perjudicis. Tot estava arreglat!

No, no ho estava. Jo no podia oblidar tot el mal que m’havien fet els meus veïns i no volia continuar al poble com si res. Vaig decidir vendre el pis i anar a viure a un altre lloc, ben lluny, per començar de nou. Però no marxaria sense fer una última visita a l’espai que havia estat com casa meva tots aquells anys. Vaig començar pel despatx del director, l’home es va disculpar de cor i va intentar convèncer-me que em quedés. Li vaig dir que no podia ser, que ja era massa tard i només li vaig demanar que m’escrivís una bona carta de recomanació que m’ajudés a trobar feina allà on anés. Ho va fer encantat i, fins i tot, em va dir que afegiria a la indemnització ordenada pel jutge, una gratificació pels serveis prestats perquè era el mínim que em mereixia per tot el que havia passat. Emocionat, vaig sortir d’allí i vaig dirigir-me cap a la zona de les pistes esportives que estaven gairebé desertes a aquella hora fora de l’horari escolar. Una llàstima, m’hauria agradat poder acomiadar-me de tota la quitxalla que hi ve a entrenar. Vaig aprofitar, això sí, per accedir a l’edifici dels vestidors. Al de les noies vaig trobar-hi el meu substitut que estava intentant arreglar la dutxa que sempre gotejava. Li hauria pogut explicar que si collava massa fort aquella volandera, la pressió de l’aigua faria que gotegessin alhora les altres tres dutxes, però vaig preferir que ho descobrís ell mateix. Vaig saludar-lo des de la porta i em vaig encaminar cap al final del passadís, cap a l’altre vestidor.

Era obligat que aquella visita s’acabés al vestidor dels nois. Un cop a dins, vaig ajustar la porta per assegurar-me que no em veia ningú. No hi havia d’estar gaire estona, el temps just de recuperar la càmera que hi tenia amagada. Aquesta no l’havia trobat ningú, ja us he dit que quan jo faig una cosa la faig ben feta. Amb la càmera a la butxaca i frisant per veure el munt d’imatges dels "meus nens" que s’hi havien gravat durant tot aquell temps, finalment vaig marxar per sempre d’aquell complex poliesportiu que tantes alegries m’havia donat. No em sabia gens de greu, estava completament segur que, gràcies a la carta de recomanació del director, no tardaria massa a trobar un altre lloc similar on igualment gaudiria... "treballant".

Relats Conjunts (març - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia d'un «Picaporta de la Casa de l'Ardiaca» (Museu Cau Ferrat – s. XV).

EL PICAPORTA DEL DRAC

Aquell picaporta de ferro amb forma de drac em va cridar l’atenció des del primer moment. No era excessivament gros ni estava especialment treballat, però hi havia alguna cosa inquietant en la seva expressió: tenia la boca mig oberta mostrant uns ullals petits i corbats, i els ulls que sobresortien del metall envellit semblaven vigilar-te intensament. Atrapat per aquells dos punts foscos, vaig deixar, per un moment, d’escoltar les indicacions del propietari de la casa i aquest, veient que no li feia cas, va entregar-me les claus fent-me un últim advertiment:

—És una andròmina inútil —em va dir, assenyalant el picaporta—. Fa bonic, però no funciona. Si has de tenir visites, recorda avisar-los perquè truquin al timbre.

Vaig somriure, com si es tractés d’una broma estranya. Havia llogat aquella casa antiga i perduda en un carreró solitari del barri vell, buscant tranquil·litat i inspiració per enllestir la meva novel·la. No comptava passar-m’hi gaires dies i només ho havia dit al meu editor, així que m’era ben igual si el picaporta funcionava o no: ningú vindria a veure’m. Ja sabia que l’edifici era molt antic i que no havia estat reformat, però això era just el que buscava. Com més rònega fos la casa, més m’inspiraria. Vaig acomiadar-me d’aquell home, vaig instal·lar-me a l’habitació i vaig disposar-ho tot per començar a escriure.

No vaig poder. No em treia del cap el picaporta. A veure, un escalfador d’aigua es pot avariar i la instal·lació elèctrica pot fallar. Però un picaporta? No té cap secret. Si es mou, funciona. Vaig tornar a la porta per examinar-lo, sabia que no podria avançar mentre no ho fes. Amb només un cop d’ull, vaig confirmar que la peça no tenia gens de rovell ni estava encallada, que l’anella colpejava perfectament sobre la base metàl·lica i que... no se sentia cap soroll. Realment, el picaporta no funcionava. Ho vaig provar una altra vegada, i una altra, i una més. El resultat sempre era el mateix: l’anella de ferro pegava amb força contra el metall… però no produïa cap so.

Primer vaig pensar que era víctima d’una broma de càmera oculta, però no va aparèixer ningú per riure’s de mi. Aleshores em va passar pel cap que potser m’havia tornat sord i, per descartar-ho, vaig prémer el botó del timbre. La seva dringadissa va sonar estrident en aquell carreró silenciós i, just en aquell moment sí que vaig tenir la sensació que algú se’n reia. Per un instant, hauria jurat que el drac em mirava divertit. Només m’ho va semblar. Quan vaig girar la vista cap al picaporta, aquest estava igual com sempre.

Vaig tornar a dins i vaig seure a l’escriptori, però ni pensaments de posar-me a escriure res. La ment em bullia intentant trobar una explicació lògica a aquell picaporta que semblava incomplir les lleis més bàsiques de la física. Capficat, vaig passar-m’hi hores sense treure’n l’entrellat. Fins que es va fer fosc i, de sobte, el silenci es va trencar…

CLANG

Algú havia fet sonar el picaporta. Vaig alçar-me d’un bot i vaig córrer cap a l’entrada. Però al carrer no hi havia ningú. Malgrat la foscor, els fanals l’il·luminaven prou per comprovar que continuava desert. No sabia què fer. Vaig tancar-me a casa, però no em vaig poder moure de darrere la porta. Ja no estava preocupat, ara estava espantat de debò. I, de nou…

CLANG, CLANG

Vaig obrir tot seguit, però sense cap esperança de trobar-hi algú. Efectivament, a fora només hi havia el petit drac de ferro que em mirava. Me’l vaig mirar jo també, i aleshores vaig adonar-me d’un detall que em va glaçar la sang: aquells ulls negres no eren protuberàncies de metall, sinó forats profunds que semblaven no tenir fons. M’hi vaig acostar, com hipnotitzat. I llavors ho vaig sentir: un alè antic, molt lent, que sorgia de dins del picaporta. El drac respirava.

Finalment vaig entendre les paraules del propietari: el picaporta no funcionava… des de fora. No estava fet per a aquells que volien entrar. Només servia perquè allò que s’oculta a dins pogués avisar abans de sortir.

CLANG, CLANG, CLANG

I aleshores... la boca del drac es va obrir del tot.

Relats Conjunts (febrer - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dona espigada amb gat [Karcsú nő macskával]» (Géza Faragó – 1913).

LLARGA I PRIMA

La Neus ha estat sempre una dona molt alta i esvelta. En edat escolar, ja passava per més d’un pam a la resta dels seus companys de classe i quan s’ha anat fent gran, això no ha canviat gens. La causa l’hem de buscar en la genètica, tot és culpa dels gens de la família. Entre els seus avantpassats trobaríem molts exemples de "gegants" que superaven l’alçada mitjana de la seva època i, fins i tot, uns quants que la superaven de molt. Només cal mirar el retrat del besavi Nicolau per comprovar-ho, aquell home era alt com un sant Pau. Per tant, sempre ha tingut clar que la seva mida no és cap maledicció, sinó una herència familiar i de les herències (de les genètiques, però també en general) no se n’ha de renegar mai. De totes maneres, i malgrat que és conscient que, en alguns casos, l’excessiva alçada es pot considerar un defecte, a ella aquest aspecte mai li ha representat cap problema ni li ha comportat cap inconvenient. La Neus té un «poder» que la fa estar per sobre de qualsevol possible defecte.

Per això, si excloem la tieta Natàlia que li diu "espigada" (però la tieta és de la família i se li pot perdonar), mai ha hagut de patir cap burla ni cap insult per la seva mida. No cal dir que ara que és adulta no els permetria pas, però fins i tot se’n deslliurava quan era petita. I no us penseu que els nens de la seva escola no fossin tan cruels com acostuma a ser la mainada habitualment. Prou que martiritzaven per portar ulleres a Oleguer "el quatre-ulls" o pel seu sobrepès a la pobra Elisa "la vaca". Però a ella, no. A la Neus ningú li deia mai res en aquest sentit... gràcies al seu «poder».

Amb tant de misteri, potser us esteu imaginant que aquest poder té alguna cosa a veure amb la màgia negra o l’esoterisme. Doncs us equivoqueu, el tema no va per aquí. És cert que fa una bona temporada que sempre se la veu acompanyada d’un gat negre com el sutge que sembla la seva ombra i no la deixa ni un instant. Però això és simplement una casualitat i en cap cas vol dir que la Neus sigui una bruixa capaç de llençar maleficis o fer pocions estranyes. Res d'això, el seu «poder» és més prosaic que totes aquestes martingales... i molt més efectiu.

Un poder, per altra banda, que malgrat que tots el voldríem perquè ha de ser un goig poder viure amb la tranquil·litat que viu la Neus, no està pas a l’abast de tothom. Només uns quants poden posseir-lo i si ella el té és perquè l’ha obtingut, precisament, gràcies al protagonista del quadre que mencionàvem abans. El besavi Nicolau Bufa fou un emprenedor que va saber convertir una rònega fira de poble en un modern parc temàtic, el famós "Bufaland Park Resort", i a continuació va fundar l’empresa familiar BUFA Entertainment S.A. que va acabar esdevenint l’actual multinacional de l’entreteniment present als cinc continents amb uns ingressos nets de centenars de milions d’euros cada any. La nostra amiga és, doncs, multimilionària i aquest és el seu «poder». Ningú se’n riu d’un multimilionari si sap el que li convé. Per molt que tothom vegi que la Neus és exageradament llarga i prima, ningú troba rellevants aquests detalls perquè l’única cosa realment important és que sigui parenta d’en Bufa.

Relats Conjunts (gener - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La mort i l'infant [Døden og barnet]» (Edvard Munch – 1899).

LA MARE ESTÀ DORMINT

Tot i que aquests dies a casa hi ha més gent del compte perquè han vingut els avis i la tieta, ell no necessita ningú que l’ajudi a vestir-se. Ja és un nen prou gran per fer-ho sol i després, com cada dia, surt de la seva cambra per anar cap a la de la seva mare. Perquè, des que la mare està malalta al llit i no pot venir a la seva habitació, és ell qui va a donar-li el bon dia cada matí.

Avui s’estranya de no sentir l’habitual xivarri de la tieta preparant l’esmorzar a la cuina. De fet, a tota la casa hi regna un silenci estrany. Massa tranquil·litat. On és la gent? Quan passa davant la porta del menjador, els veu tots reunits allí dins, sense parlar i tan capficats que ni s’adonen de la seva presència. Els adults són difícils d’entendre, de vegades. Bé, és igual. Després ja els preguntarà què estan fent, primer ha de saludar la mare.

Quan entra al seu quarto, però, hi nota alguna cosa diferent. Allà també hi ha massa silenci. Avui no sent aquella respiració característica, dificultosa i cada cop més entrebancada, de la mare...

—Mare? —diu en veu baixa.

No ha rebut cap resposta. Empeny la porta amb la mà, una mica tímid, com si no estigués segur d’estar fent el que toca. A dins, veu la mare al llit, tapada fins al coll amb la flassada i amb les mans creuades sobre el pit. S’hi apropa amb cautela, mirant-la fixament. El seu rostre, molt blanc, sembla tranquil, però alguna cosa no acaba de rutllar. Quan li toca les mans, les troba gelades. Ella no s’ha mogut ni una mica.

—Mare? —insisteix, més preocupat.

Aleshores, sent el so d’unes passes que s’apropen. La porta, que ell havia deixat a mig obrir, s’obre del tot per deixar pas a la tieta, que l’agafa del braç i se l’emporta.

—Tu no hauries de veure-ho, això —li diu mentre es dirigeixen cap al menjador.

Quan hi arriben, la pregunta que fa és força diferent de la que havia previst abans:

—Què li passa a la mare?

—Està adormida —respon l’avi.

—Ha marxat de viatge —afegeix l’àvia.

—És al cel —rebla la tieta.

El nen els mira, cada cop més desconcertat. No és veritat que la mare sigui de viatge i, encara menys, al cel. Ell l’acaba de veure al llit. I, si està dormint, com és que no s’ha despertat quan l’ha cridat? Veu que no li diuen la veritat i això encara el confon més. No para de fer preguntes per aclarir què està passant, però no se’n surt. Li repeteixen que ja ho entendrà quan sigui gran, però ell ho vol saber ara, què li ha passat a la mare. Finalment, el seu pare, que continuava callat, decideix intervenir:

—Prou! —protesta—. No veieu que només l’esteu atabalant? Que sigui un nen no vol dir que sigui estúpid.

Ara el pare el mira només a ell. Té els ulls molt vermells, com si hagués plorat, però li somriu mentre li demana que s’acosti.

—Escolta’m bé —li diu, amb un to suau però ferm—. Ja saps que la mare estava molt malalta. Doncs el seu cor no ha pogut aguantar més i el seu cos ha deixat de funcionar. És morta, fill meu, i ja no pot estar amb nosaltres com abans.

—Vols dir que no la veurem més?

El pare somriu tristament. Li costa contestar aquesta pregunta, la més difícil de totes.

—No, fill. La mare ha marxat per sempre. Però continua sent part de nosaltres. Sempre la recordarem i l’estimarem. I això mai canviarà.

—Puc fer-li un petó de comiat?

La tieta inicia una temptativa de protesta, repetint que els nens no haurien de veure aquestes coses. El pare la fa callar:

—La seva mare no és una cosa —exclama tallant-la i, dirigint-se al nen, afegeix—. És clar que sí. Anem-hi junts, jo també vull fer-li un últim petó.

Lectures 2025 - Feliç 2026

Amb l’últim post de l’any, torna la meva llista de lectures. Aquest 2025 he llegit el mateix nombre de llibres (79) que l’any passat, però 543 pàgines més (21.439). Això fa que augmentin una mica la mitjana de lectura diària (58,7 pàgines/dia) i la longitud del «llibre mitjà» (271 pàgines).

Si classifiquem aquests 79 volums per l’espai (que ocupen) tenim 24 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 49 Estàndards (de 201 a 400), 3 Llargs (de 401 a 600) i 3 Totxos (més de 600 pàgines).

Classificats pel temps (que fa que van ser escrits) resulten 12 Novetats (d’aquest any o l’anterior), 7 Actuals (entre 2 i 10 anys), 36 Contemporanis (entre 11 i 50 anys) i 24 Antics (amb més de 50 anys).

I el rànquing d’autors de l’any ha quedat així:
6 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Durant aquests dotze mesos, he llegit cinc de les seves primeres novel·les i el recull d’articles, en bona part publicats ara per primera vegada, que ha estat la seva novetat literària d’enguany.

3 LLIBRES:
Maria Barbal, Xavier Benguerel, Jaume Cabré, Joan Perucho, Isabel-Clara Simó i Ferran Torrent. Mitja dotzena d’autors d’aquells que anomeno «els meus clàssics catalans» perquè fa anys que formen part de la biblioteca de casa. Algunes d’aquestes obres són, doncs, relectures recuperades després de molt de temps; però no totes, n'hi ha també que les llegeixo ara per primera vegada.

2 LLIBRES:
Terry Pratchett. Feia temps que no llegia cap obra seva i, amb l’excusa que aquest 2025 es complien els deu anys de la seva mort, he volgut tornar-hi amb els dos llibres seus que a la biblioteca del meu poble tenen en català.
Rudyard Kipling. Les dues entregues del seu «Llibre de la Jungla» que van formar part de les meves ressenyes estiuenques. En vaig parlar AQUÍ.
Ferran Cremades i Arlandis. L’únic escriptor, fins ara, que ha guanyat dues vegades el premi Sant Jordi de novel·la.
Patrick Rothfuss. La lectura de «L'estret camí entre desitjos» l’any passat, em va fer adonar que tenia ganes de tornar a recórrer, aquesta vegada en català, el món de la Crònica de l'Assassí de Reis i que no tenia sentit continuar esperant el tercer llibre de la trilogia que potser no arribarà mai.

Entre la resta d’autors de la llista, faig una tria dels títols més destacats ara que n’he fet el repàs:
CAVALL, ATLETA, OCELL; una història de la relació al llarg dels anys entre un pare i un fill en un marc amb detalls força surrealistes. Aquest «realisme màgic» de la novel·la a mi m’ha fet venir al cap Pere Calders o Haruki Murakami que són dos dels meus escriptors preferits, no és estrany que m’hagi agradat tant.
A VOLTES, UN PLANETA; el nou llibre del company bloguer Jesús M. Tibau que s’allunya del recull de contes que ens tenia acostumats per a fer una «guia de viatges» dels països d’un planeta inventat. Un text ple d’imaginació que m’ha recordat LES CIUTATS INVISIBLES d’Italo Calvino i que he gaudit tant o més. Com a mostra, us deixo una frase (a parer meu, genial) treta de la descripció d’un dels territoris: «... els encanten les tradicions. Un cop l’any, com a mínim, o sempre que s’avorreixen, se n’inventen una de nova...».
TAN LLUNY DE CASA; la novetat literària d’un altre company bloguer, Sergi Purcet. En vaig parlar AQUÍ.
SOMIÀVEM UNA ILLA; l’últim premi Sant Jordi ens mostra diversos moments en la vida de la protagonista com si es tractés d’un periple a través d’illes metafòriques barrejant-los amb la història real d’illes autèntiques. Una proposta que m’ha semblat molt ben trobada.
STRANGE PICTURES – DIBUIXOS ESTRANYS; una barreja de terror i misteri detectivesc resolt com en un joc de pistes. L’he trobat ben sorprenent.
LES TENEBRES DEL COR; la mescla d’història, antropologia, aventures i anècdotes (tot amanit amb el genial estil de Sánchez Piñol), el converteixen en una lectura molt interessant que m’ha enganxat de principi a final.
ELS XIPRERS; amb un to que aquest cop és més àcid que humorístic, Jair Domínguez ens explica com va evolucionant la vida d’uns protagonistes que de petits van ser educats deixant-los fer sempre la seva perquè no es frustressin i que de grans continuen fent la seva, ben frustrats. Malgrat un final una mica depriment, la novel·la és molt amena de llegir i representa una bona reflexió crítica de cap a on va la nostra societat.

I acabo aquesta llista amb el llibre que ara mateix tinc entre mans:
LA VIDA MANUAL D’ÚS; la nova edició en català publicada aquest 2025 i l’exhaustiva sèrie de posts que li ha dedicat l’ALLAU, van fer que em decidís, finalment, a incloure dins la meva llista de lectures aquest llibre de Georges Perec que feia anys que tenia pendent. Ha estat una decisió encertada, el que porto llegit fins ara m'està semblant un gran exercici literari.

Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2025

Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...
FELIÇ 2026!!