TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "
GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dimecres, 27 de març del 2024
dimecres, 20 de març del 2024
Relats Conjunts (març - 2024)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El joc de pòquer [Poker Game]» (Cassius Marcellus Coolidge - 1894).
.png?uselang=ca)
CAL LLEGIR MÉS
Ja fa un parell de mesos que, cada dimecres al vespre, un grup de quatre gossos entren al bar, s’asseuen a la taula del racó, demanen una botella de whisky, una altra de sifó i força gel per preparar-se uns highballs, encenen uns cigars i comencen a jugar al pòquer.
El primer dia, la seva presència va causar estupor entre la resta de parroquians i l’amo del bar, fins i tot, va provar de fer-los fora apel·lant a la prohibició d’entrada d’animals als establiments públics, però només els va caldre grunyir ensenyant una mica les dents perquè els deixessin quedar. El propietari va preferir no prendre mal i ara està ben satisfet d’haver actuat així perquè ha corregut la veu i cada dimecres el seu local s’omple de clients que volen presenciar personalment aquest insòlit fet que ningú es pot explicar. Tota la concurrència, cada cop més abundant, no para de preguntar-se qui o què són aquests gossos que actuen d’aquesta manera tan estranya.
Els quatre gossos, per la seva banda, semblen aliens a tota aquesta expectació que es crea al seu voltant i aparentment només els interessa la seva partida de cartes. Però això només és en aparença perquè, de fet, són ben conscients de tot l’interès que desperten i els agrada promoure’l. No només no fan res per a satisfer la curiositat de la gent que els rodeja, sinó que encara la incrementen quan, amb aire distret, dos d’ells es posen a parlar fent-se bromes com aquesta:
- No has portat el teu humà, avui?
- És clar que no. No saps que als bars no deixen entrar animals de companyia?
- És cert, quina mania tenen els governants de prohibir-ho tot. Què serà el següent, que no ens hi deixin fumar tampoc?
Just després de pronunciar aquests mots (per cert, en un català prou correcte), els gossos riuen mentre deixen anar, satisfets, el fum dels seus havans. I ho fan sense tenir cap dubte que han tornat a impressionar tota aquella colla de badocs que no poden explicar-se ni qui són, ni què són ni d’on venen. Això és el que els fa gaudir més!
Avui, però, alguna cosa ha canviat. Els gossos han notat que un dels clients del bar no els hi fa gens de cas i això no els agrada. Com pot ser que aquell home no estigui amb la boca oberta per la sorpresa com tota la resta? S’estan posant nerviosos i aquest vespre la partida no avança de cap manera. Fins i tot han provat d’explicar algun altre acudit, però res sembla impressionar a aquell personatge. El problema és que per culpa seva ara ells estan deixant de ser el focus d’atenció i tota la gent es fixa únicament en aquell home que no dona gens d’importància a un fet que tothom considera importantíssim. Això no es pot permetre i, per primera vegada, els gossos es veuen obligats a interpel·lar directament un humà:
- Què li passa, mestre? - li diuen-. No li sembla estranya la nostra presència? No es pregunta qui som o d’on venim?
- No m’ho pregunto, perquè la resposta és evident. Només cal veure com actueu i sentir com parleu per reconèixer que sou una prosopopeia o personificació, és a dir una figura retòrica que consisteix en l’atribució de qualitats humanes als animals. Si amb això no n'hi hagués prou, també està clar que se us pot considerar una metàfora o, si voleu, una al·legoria. Sigui com sigui, no passeu de ser un mer recurs literari i només cal haver llegit algun llibre per saber que com vosaltres n’hi ha una bona colla. No sou, ni de bon tros, tan especials com us penseu...
El primer dia, la seva presència va causar estupor entre la resta de parroquians i l’amo del bar, fins i tot, va provar de fer-los fora apel·lant a la prohibició d’entrada d’animals als establiments públics, però només els va caldre grunyir ensenyant una mica les dents perquè els deixessin quedar. El propietari va preferir no prendre mal i ara està ben satisfet d’haver actuat així perquè ha corregut la veu i cada dimecres el seu local s’omple de clients que volen presenciar personalment aquest insòlit fet que ningú es pot explicar. Tota la concurrència, cada cop més abundant, no para de preguntar-se qui o què són aquests gossos que actuen d’aquesta manera tan estranya.
Els quatre gossos, per la seva banda, semblen aliens a tota aquesta expectació que es crea al seu voltant i aparentment només els interessa la seva partida de cartes. Però això només és en aparença perquè, de fet, són ben conscients de tot l’interès que desperten i els agrada promoure’l. No només no fan res per a satisfer la curiositat de la gent que els rodeja, sinó que encara la incrementen quan, amb aire distret, dos d’ells es posen a parlar fent-se bromes com aquesta:
- No has portat el teu humà, avui?
- És clar que no. No saps que als bars no deixen entrar animals de companyia?
- És cert, quina mania tenen els governants de prohibir-ho tot. Què serà el següent, que no ens hi deixin fumar tampoc?
Just després de pronunciar aquests mots (per cert, en un català prou correcte), els gossos riuen mentre deixen anar, satisfets, el fum dels seus havans. I ho fan sense tenir cap dubte que han tornat a impressionar tota aquella colla de badocs que no poden explicar-se ni qui són, ni què són ni d’on venen. Això és el que els fa gaudir més!
Avui, però, alguna cosa ha canviat. Els gossos han notat que un dels clients del bar no els hi fa gens de cas i això no els agrada. Com pot ser que aquell home no estigui amb la boca oberta per la sorpresa com tota la resta? S’estan posant nerviosos i aquest vespre la partida no avança de cap manera. Fins i tot han provat d’explicar algun altre acudit, però res sembla impressionar a aquell personatge. El problema és que per culpa seva ara ells estan deixant de ser el focus d’atenció i tota la gent es fixa únicament en aquell home que no dona gens d’importància a un fet que tothom considera importantíssim. Això no es pot permetre i, per primera vegada, els gossos es veuen obligats a interpel·lar directament un humà:
- Què li passa, mestre? - li diuen-. No li sembla estranya la nostra presència? No es pregunta qui som o d’on venim?
- No m’ho pregunto, perquè la resposta és evident. Només cal veure com actueu i sentir com parleu per reconèixer que sou una prosopopeia o personificació, és a dir una figura retòrica que consisteix en l’atribució de qualitats humanes als animals. Si amb això no n'hi hagués prou, també està clar que se us pot considerar una metàfora o, si voleu, una al·legoria. Sigui com sigui, no passeu de ser un mer recurs literari i només cal haver llegit algun llibre per saber que com vosaltres n’hi ha una bona colla. No sou, ni de bon tros, tan especials com us penseu...
dimecres, 13 de març del 2024
Els misteris d'en Mac – Cas 020
020 - EL CAS DE LA VELLETA CINÈFILA
Acabava de tancar el despatx i sortia de l’edifici pensant que em faria avui per sopar quan un home que semblava força atabalat m’interpel·là:
- Quina casualitat, trobar-te. Acabo de parlar amb la tieta i em sembla que ha passat una desgràcia. Voldries acompanyar-me a comprovar-ho, si us plau?
El coneixia. Era el nebot de la senyora Caterina, una velleta encantadora que vivia sola al quart segona amb qui havia fet amistat perquè compartíem l’afició pels clàssics del cinema i sovint m’havia deixat alguns dels DVD de la seva gran col·lecció. En un cas així, el sopar podia esperar i, per tant, vaig girar cua accedint a la petició del seu nebot. Mentre pujàvem amb l’ascensor, m’acabà d’explicar què estava passant:
- Com saps, la tieta viu sola i jo telefono cada vespre per preguntar com li ha anat la jornada i comprovar que tot rutlli. Avui ho he fet com cada dia i m’ha contestat que es trobava bé, que ja havia sopat i que abans d’anar al llit s’havia posat una pel·lícula «de les que m’agraden», havia dit. Com que la conec, vaig témer que n’hagués escollit una de por i li vaig recordar que el metge l’havia avisat sobre el seu cor delicat i els ensurts. «Què sabrà el metge?», va afegir, «Avui tinc ganes d’un bon Hitchcock i estic veient ‘Psicosi’». Vaig voler recriminar-li la seva inconsciència, però no vaig tenir temps. El següent que vaig sentir va ser un «Ai!» de la tieta i el cop del telèfon caient a terra mentre, de fons, sonava la terrorífica música dels violins grinyolant de l’escena de la dutxa. Estic segur que ha sofert un atac de cor, i per això he vingut corrents. Ha estat una sort haver-te trobat, tant de bo hi arribem a temps...
Però no hi vam arribar. Vaig seguir-lo quan va obrir la porta de casa de la senyora Caterina i, des del mateix rebedor, va cridar a la seva tieta. El silenci que vam rebre com a resposta ja no augurava res de bo i vam endinsar-nos al pis, que a aquella hora ja estava completament fosc, amb l’ai al cor. Quan vam arribar a la sala i vam encendre-hi el llum, vam trobar-nos amb el fatal desenllaç. La senyora Caterina jeia, sense sentits, sobre el sofà de davant el televisor. Vaig afanyar-me a comprovar-li el pols, però era evident que ja no respirava. A la cara, molt pàl·lida, mostrava un rictus de dolor i tenia el braç dret sobre el pit sense que s’apreciés cap ferida i això semblava refermar la hipòtesi de l’infart. Per altra banda, vaig trobar el seu telèfon per terra ben a prop del cos i quan vaig engegar el televisor per comprovar el DVD que s’hi estava reproduint, aquest era el de la pel·lícula ‘Psicosi’ de Hitchcock tal com tocava.
L’home, desfet i sense esma de res, em va deixar que anés comprovant l’exactitud de tot el que m’havia dit a l’ascensor i després em va demanar que fos jo qui m’encarregués d’avisar l’ambulància i la policia. Ho vaig fer és clar, però quan van arribar la meva explicació dels fets va ser un pèl diferent de com s’esperava el nebot. Alguna cosa no em quadrava en el seu relat...
I vosaltres, trobeu alguna cosa fora de lloc en aquesta història?
- Quina casualitat, trobar-te. Acabo de parlar amb la tieta i em sembla que ha passat una desgràcia. Voldries acompanyar-me a comprovar-ho, si us plau?
El coneixia. Era el nebot de la senyora Caterina, una velleta encantadora que vivia sola al quart segona amb qui havia fet amistat perquè compartíem l’afició pels clàssics del cinema i sovint m’havia deixat alguns dels DVD de la seva gran col·lecció. En un cas així, el sopar podia esperar i, per tant, vaig girar cua accedint a la petició del seu nebot. Mentre pujàvem amb l’ascensor, m’acabà d’explicar què estava passant:
- Com saps, la tieta viu sola i jo telefono cada vespre per preguntar com li ha anat la jornada i comprovar que tot rutlli. Avui ho he fet com cada dia i m’ha contestat que es trobava bé, que ja havia sopat i que abans d’anar al llit s’havia posat una pel·lícula «de les que m’agraden», havia dit. Com que la conec, vaig témer que n’hagués escollit una de por i li vaig recordar que el metge l’havia avisat sobre el seu cor delicat i els ensurts. «Què sabrà el metge?», va afegir, «Avui tinc ganes d’un bon Hitchcock i estic veient ‘Psicosi’». Vaig voler recriminar-li la seva inconsciència, però no vaig tenir temps. El següent que vaig sentir va ser un «Ai!» de la tieta i el cop del telèfon caient a terra mentre, de fons, sonava la terrorífica música dels violins grinyolant de l’escena de la dutxa. Estic segur que ha sofert un atac de cor, i per això he vingut corrents. Ha estat una sort haver-te trobat, tant de bo hi arribem a temps...
Però no hi vam arribar. Vaig seguir-lo quan va obrir la porta de casa de la senyora Caterina i, des del mateix rebedor, va cridar a la seva tieta. El silenci que vam rebre com a resposta ja no augurava res de bo i vam endinsar-nos al pis, que a aquella hora ja estava completament fosc, amb l’ai al cor. Quan vam arribar a la sala i vam encendre-hi el llum, vam trobar-nos amb el fatal desenllaç. La senyora Caterina jeia, sense sentits, sobre el sofà de davant el televisor. Vaig afanyar-me a comprovar-li el pols, però era evident que ja no respirava. A la cara, molt pàl·lida, mostrava un rictus de dolor i tenia el braç dret sobre el pit sense que s’apreciés cap ferida i això semblava refermar la hipòtesi de l’infart. Per altra banda, vaig trobar el seu telèfon per terra ben a prop del cos i quan vaig engegar el televisor per comprovar el DVD que s’hi estava reproduint, aquest era el de la pel·lícula ‘Psicosi’ de Hitchcock tal com tocava.
L’home, desfet i sense esma de res, em va deixar que anés comprovant l’exactitud de tot el que m’havia dit a l’ascensor i després em va demanar que fos jo qui m’encarregués d’avisar l’ambulància i la policia. Ho vaig fer és clar, però quan van arribar la meva explicació dels fets va ser un pèl diferent de com s’esperava el nebot. Alguna cosa no em quadrava en el seu relat...
I vosaltres, trobeu alguna cosa fora de lloc en aquesta història?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
dimecres, 6 de març del 2024
CENTONS
Un CENTÓ és una obra literària en vers o en prosa composta totalment o parcialment per fragments d’altres obres alienes que, en conjunt, agafen un nou significat.
Etimològicament, aquesta denominació prové del terme grec ‘κεντονιον’ que va passar al llatí com a ‘cento’ i que designava una capa apedaçada amb diverses teles una sobre l’altra que els soldats romans utilitzaven per a protegir-se dels cops dels seus enemics. Fou per analogia, doncs, que aquest terme va passar a indicar aquests poemes fets a base de ‘pedaços’ unint parts diverses d’altres obres. Pel mateix motiu, en anglès també reben el nom de «Patchwork Poetry».
Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens diu que:
Etimològicament, aquesta denominació prové del terme grec ‘κεντονιον’ que va passar al llatí com a ‘cento’ i que designava una capa apedaçada amb diverses teles una sobre l’altra que els soldats romans utilitzaven per a protegir-se dels cops dels seus enemics. Fou per analogia, doncs, que aquest terme va passar a indicar aquests poemes fets a base de ‘pedaços’ unint parts diverses d’altres obres. Pel mateix motiu, en anglès també reben el nom de «Patchwork Poetry».
Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens diu que:
«...Els centons són un plagi legal en el qual l'autor del trencaclosques cita la font de procedència de cada hemistiqui que empra. La gràcia d'un bon centó és que no grinyoli. Evidentment cal triar amb molta cura l’autor de partida, com més prolífic millor, i després remenar entre tots els seus versos els passatges que millor escaiguin a les intencions temàtiques del reescriptor centonista...»
[Imatge creada per Bing]
Aquests ‘trencaclosques literaris’ van tenir força difusió a les darreries de la Grècia clàssica i a finals de l'Imperi Romà, quan s’elaboraven seguint les regles establertes pel poeta llatí Ausoni (310 – 395) que va escriure el llibre ‘Cento Nuptialis’ amb una selecció de versos de Virgili, autor al qual es recorria sovint per a aquesta classe de composicions. A l'Edat Mitjana, molts erudits els tenien com a ocupació favorita i un exemple seria un monjo de l'abadia de Tegernsee a Baviera (Alemanya) anomenat Metelo que al segle XII va compondre un centó d'himnes pietosos i espirituals prenent com a base als poetes clàssics Horaci i Virgili.
En un altre ordre de coses, també es consideren CENTONS els "Refranys Barrejats" o "Refranys Apedaçats". Aquest és un joc lingüístic que segons sembla ja es practicava a la cort de la reina Germana de Foix (1488 – 1536) i que consisteix a mesclar dues parèmies diferents per crear-ne una de nova. Un exemple serien les parelles: «Qui de jove no treballa, perd les amistats» i «Qui diu les veritats, de vell dorm a la palla».
I, amb el pas del temps, també s’han inclòs dins d’aquest terme altres obres, sobretot musicals, que s’elaboren unint parts de temes preexistents. És allò que en anglès en diuen ‘medley’ i en català coneixem per ‘popurri’. N’hi ha moltíssims exemples, a continuació us en deixo un que, justament amb el títol POTPOURRIS, va publicar LA TRINCA en el seu àlbum recopilatori «7 Anys i 1 Dia» (1977) i que uneix diverses cançons populars catalanes en una de sola.
En un altre ordre de coses, també es consideren CENTONS els "Refranys Barrejats" o "Refranys Apedaçats". Aquest és un joc lingüístic que segons sembla ja es practicava a la cort de la reina Germana de Foix (1488 – 1536) i que consisteix a mesclar dues parèmies diferents per crear-ne una de nova. Un exemple serien les parelles: «Qui de jove no treballa, perd les amistats» i «Qui diu les veritats, de vell dorm a la palla».
I, amb el pas del temps, també s’han inclòs dins d’aquest terme altres obres, sobretot musicals, que s’elaboren unint parts de temes preexistents. És allò que en anglès en diuen ‘medley’ i en català coneixem per ‘popurri’. N’hi ha moltíssims exemples, a continuació us en deixo un que, justament amb el títol POTPOURRIS, va publicar LA TRINCA en el seu àlbum recopilatori «7 Anys i 1 Dia» (1977) i que uneix diverses cançons populars catalanes en una de sola.
 |
Vull acabar el post amb tres exemples de CENTONS pròpiament dits. Aquesta vegada, però, no els he anat a buscar enlloc perquè són obra meva i ja han sortit publicats en aquest blog com a participació en algun d’aquells Jocs Literaris Catosfèrics que tant abundaven fa uns anys en aquest món bloguer.
El primer és un sonet fet a base de versos trets de catorze poemes escrits per poetes catalans d’entre els segles XIV al XX: [1] ESCOLIUM (Joan Maragall), [2] CALA GENTIL (Miquel Costa i Llobera), [3] EL CAPTIU (Bartomeu Rosselló Porcel), [4] LA COMPLANTA D’EN GUILLEM (Manuel Milà i Fontanals), [5] VACANCES PAGADES (Pere Quart), [6] POEMA INACABAT (Gabriel Ferrater), [7] EL CEMENTIRI DELS MARINERS (Josep M. de Sagarra), [8] ASSAIG DE CÀNTIC AL TEMPLE (Salvador Espriu), [9] NABÍ (Josep Carner), [10] SOVINT SOSPIR, DONA... (Jordi de Sant Jordi), [11] ANY MIL (Àngel Guimerà), [12] COL·LOQUI (Joan Alcover), [13] CANT D’AMOR (Jacint Verdaguer) i [14] VELES E VENTS... (Ausiàs March).
El primer és un sonet fet a base de versos trets de catorze poemes escrits per poetes catalans d’entre els segles XIV al XX: [1] ESCOLIUM (Joan Maragall), [2] CALA GENTIL (Miquel Costa i Llobera), [3] EL CAPTIU (Bartomeu Rosselló Porcel), [4] LA COMPLANTA D’EN GUILLEM (Manuel Milà i Fontanals), [5] VACANCES PAGADES (Pere Quart), [6] POEMA INACABAT (Gabriel Ferrater), [7] EL CEMENTIRI DELS MARINERS (Josep M. de Sagarra), [8] ASSAIG DE CÀNTIC AL TEMPLE (Salvador Espriu), [9] NABÍ (Josep Carner), [10] SOVINT SOSPIR, DONA... (Jordi de Sant Jordi), [11] ANY MIL (Àngel Guimerà), [12] COL·LOQUI (Joan Alcover), [13] CANT D’AMOR (Jacint Verdaguer) i [14] VELES E VENTS... (Ausiàs March).
La poesia tot just ha començat:
Oh!, de mos càntics inefable niu.
Canto l'absència de la llibertat,
la vostra flor més bella no la teniu.
La terra que va ser la nostra herència,
t'he confessat que em convencia.
I sempre un clima d'indiferència
mentre jo, ben lluny, em riuria.
La gran ciutat que talla i ascla i serra,
que així forçat m'has de vós allunyar.
Jeia la pols en los trofeus de guerra.
De part de Déu: - Minyó, te'n vols anar?...
Com cantaria els núvols de la terra
faent camins dubtosos per la mar?
Oh!, de mos càntics inefable niu.
Canto l'absència de la llibertat,
la vostra flor més bella no la teniu.
La terra que va ser la nostra herència,
t'he confessat que em convencia.
I sempre un clima d'indiferència
mentre jo, ben lluny, em riuria.
La gran ciutat que talla i ascla i serra,
que així forçat m'has de vós allunyar.
Jeia la pols en los trofeus de guerra.
De part de Déu: - Minyó, te'n vols anar?...
Com cantaria els núvols de la terra
faent camins dubtosos per la mar?
El següent és un altre sonet, cada vers del qual és una frase (o part d’una frase) extreta de les contraportades dels següents 14 llibres de narrativa: [1] EL COMPLOT DELS ANELLS (Assumpció Maresma), [2] EL MAL FRANCÈS (Lluís Maria Todó), [3] 556, BRIGADA MIXTA (Avel·lí Artís-Gener), [4] MECANOSCRIT DEL SEGON ORIGEN (Manuel de Pedrolo), [5] EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA (Jesús M. Tibau), [6] L'HISTORIADOR (Elizabeth Kostova), [7] MOSSEGAR-SE LA CUA (Manuel de Pedrolo), [8] EL PERFUM (Patrick Süskind), [9] SE SABRÀ TOT (Xavier Bosch), [10] LA VIDA I LA MORT D'EN JORDI FRAGINALS (Josep Pous i Pagès), [11] EL LLIBRE DE LES MOSQUES (Emili Teixidor), [12] UN DIABLE AL PARADÍS (Henry Miller), [13] ELOGI DE LA FORMIGA (Joaquim Carbó) i [14] ELS ÀNGELS QUÀNTICS (Lluís Racionero i Grau).
Una història d'amor passional
li va provocar temors i il·lusions.
Plena de càrrega testimonial,
fins i tot serioses discussions.
La realitat i aquesta indecisió,
transcurs d'esdeveniments posteriors,
reclamava una investigació:
Un descens als abismes més torbadors.
La veritat sembla emmanillada
lluita per escapar al destí imposat,
cada cop més involucrada
la veritable personalitat.
Una imaginació desbordada
potser és massa responsabilitat.
li va provocar temors i il·lusions.
Plena de càrrega testimonial,
fins i tot serioses discussions.
La realitat i aquesta indecisió,
transcurs d'esdeveniments posteriors,
reclamava una investigació:
Un descens als abismes més torbadors.
La veritat sembla emmanillada
lluita per escapar al destí imposat,
cada cop més involucrada
la veritable personalitat.
Una imaginació desbordada
potser és massa responsabilitat.
I l’últim és en prosa. Un text que podria ser la ressenya de contraportada d’una hipotètica novel·la perquè és una recopilació de frases tretes de les ressenyes de contraportada de 9 novel·les reals guanyadores del premi Sant Jordi: LA SALVATGE (Isabel-Clara Simó), L'OMBRA DE L'ATZAVARA (Pere Calders), EL TEMPS DE LES CIRERES (Montserrat Roig), LA TERANYINA (Jaume Cabré), EL SOL DE LA TARDA (Robert Saladrigas), EVANGELI GRIS (Vicenç Villatoro), AL MEU CAP UNA LLOSA (Olga Xirinacs), ELS COLORS DE L'AIGUA (Isidre Grau) i L'ENQUESTA DEL CANAL 4 (Avel·lí Artís-Gener).
Un sexagenari ric i divorciat amb un profund coneixement de la psicologia humana, en el marc de la Barcelona dels anys setanta i per tal de conquerir el poder, redescobreix la fúria de l'amor en el moment que la seva vida s'endinsa en el descens del sol de la tarda.
La seva vida errant a la recerca d'una mica de pau, al límit entre la realitat i la fabulació, dóna vida als grans arquetips de l'imaginari col·lectiu en que es reconeix, des del punt de vista periodístic, una vasta indagació esmaltada d'episodis adjacents i anecdòtics
La seva vida errant a la recerca d'una mica de pau, al límit entre la realitat i la fabulació, dóna vida als grans arquetips de l'imaginari col·lectiu en que es reconeix, des del punt de vista periodístic, una vasta indagació esmaltada d'episodis adjacents i anecdòtics
 |  |
Subscriure's a:
Missatges (Atom)