GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 11 d’octubre de 2021

IMITACIONS

Al llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un capítol a uns jocs verbals que ell anomena IMITACIONS i que es podrien definir com aquells jocs de paraules que es basen en la combinació d’aquestes de manera que imitin altres mots diferents o simulin expressions en altres idiomes.

Relacionat també amb l’HOMOFONIA, és un joc oral similar als MIMOLOGISMES, però mentre que en aquests es combinen mots per «interpretar» el llenguatge dels animals o els sons que fan alguns objectes, en el cas de les IMITACIONS el que es busca és que aquesta combinació faci que, en llegir el text, sembli que pronunciem unes altres paraules diferents de les que hi ha escrites o que recordin la fonètica d’un idioma estranger.

Un dels exemples que ens dona Joan Amades, són dues frases on s’amaguen els noms de diversos animals que segur que trobareu ben de pressa:

- Me’n vaig per dalt a veure quina la fan, per di’ho a la Coloma.
- Mentre éreu per dalt tot fent un lloro, jo us vaig cridar per di’us que teníem que anar-hi.

Un altre tipus d’aquests jocs de paraules podria ser la creació d’un «llenguatge musical» que només faria servir síl·labes iguals als monosíl·labs de les notes musicals:

- Re m’hi fa si fa sol.
- Si fa sol, la Sila fa midó.

Però, sens dubte, les IMITACIONS més conegudes són les que consisteixen en la generació de frases en una llengua simulant la fonètica d’una altra. En el nostre idioma, es va fer molt popular un recull titulat «EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES» que intentava demostrar, humorísticament, que tots els idiomes del món s’havien generat a partir del sistema fonològic català.
(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)


Una primera versió d’aquest recull va aparèixer l’any 1865 a l’almanac humorístic «Lo Xanguet» i mostrava, sobretot, mots aïllats o simples locucions en deu llengües «diferents». Aquest article va servir de base per a edicions posteriors on ja es presentaven frases senceres en cadascun dels suposats idiomes. El primer text d’aquestes característiques es va publicar al número 30 de «La Llumanera de Nova York» el 30 d'octubre de 1877, en un article molt complet que incloïa frases en vint-i-dos idiomes. L’any 1895, a l'«Almanach de La Esquella de la Torratxa» es recullen les bromades de «Lo Xanguet» i de «La Llumanera» amb l’afegitó de noves frases inèdites, convertint-se en la versió que acabaria sent la base de totes les edicions posteriors, com les que van sortir al diari «La Veu de Catalunya» (1900), a la revista «El Patufet» (1904 i 1911) i als diversos opuscles publicats des de principis del segle XX. Entre aquests destaquem el que la Llibreria Editorial Millà va començar a publicar a la dècada del 1920 o del 1930 amb el títol «El català, mare de totes les llengües (Humorada fonètica)». La darrera edició, publicada l’any 1979 dins la col·lecció Biblioteca Popular, es considera actualment la versió clàssica d’aquest joc lingüístic. Us el copio complet a continuació:

EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES (HUMORADA FONÈTICA)

UNS MOTS PREVIS
Fa un grapat d'anys que aparegué, a l'almanac de Lo Xanguet (1865), un aplec de frases catalanes, la fonètica de les quals era la mateixa de moltes llengües vives i mortes. Més ençà, La Llumanera de Nova York (1872), portà una col·lecció nombrosa de frases catalanes per l'estil, en demostració humorística que la llengua catalana havia d'ésser la mare de totes les llengües perquè ella sola comprenia els sons de totes elles.
Aquestes publicacions vuitcentistes estan completament esgotades. Avui, en recollir novament aquelles bromades de la més bona llei, hem procurat enriquir l'aplec amb bona cosa de frases noves, o almenys inèdites, i les hem classificades totes d'acord amb el quadre universal de llengües traçat pel savi Max-Múller, perquè es vegi que totes les llengües del mon tenen arrels en la fonètica catalana. La qual cosa, sí non è vero, no es pot negar que è ben trovato. Ací teniu, doncs, el recull més complet d'aquesta facècia lingüística.
[A. M.]

EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES
(HUMORADA FONÈTICA)
  • PRIMER GRUP - LLENGÜES MONOSIL·LÀBIQUES
    • XINÈS
      • Quin fou el sant gai que tens a l'estanc?
      • Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc son.
      • Tinc cinc fills tísics i prims, i amics íntims, vint-i-cinc.
    • SIAMÈS
      • Teta tonta, tanta tinta tota t'unta.
      • En quin tinter té tinta, Anton?
      • Aquest estúpid ha escopit en un tupí que està tupit.
  • SEGON GRUP - LLENGÜES AGLUTINANTS
    Família africana
    • MANDINGA
      • Els encenalls s'empassen per les senalles.
      • Les bagasses malaltisses s'esllavissen sacsejant.
      • Estic pensant de quan ençà s'han esquinçat els cinc-cents sacs.
    • ZULÚ
      • Setze agutzils s'han emmetzinat amb brots d'atzavara.
      • Amb xerigot els nois s'esquitxen.
      • Si el botxí botzina, esbotza-li l'atzerola.
    • EGIPCI
      • Dono gola al caire del pedrís.
      • No remeni, tafaner, si no el faré anar d'oros.
      • Tot el meu se'n va en misses o ciris.

  • Família turània
    • TURCOMÀ
      • Si és tova costa calés.
      • Dins del cove hi ha cargolets molt cars.
    • SÀNSCRIT
      • Com que ha de rajar, faci-me-la barateta.
      • La madrastra i sa mare m'han escrit que l'ase brama.

  • Família holofràstica
    • ASTECA
      • Està feta l'escala? Guaiti-la, porti-la, cuiti.
      • Quan en Quico xiscla, la Tecla xiula.
      • El vailet del magatzem cala piules.
      • Estripa-li el queixal xic a la mula.
      • A pi xic, escala no cal; si cal, du-la-hi.
      • A pi alt escala hi cal; a pi xic no n'hi cal i si la-hi cal, du-la-hi.
    • ÈUSCAR
      • Arri, bagarra, no me la carreguis.
      • M'has arrencat la cua de la gua.
      • Oi que van enrere els esguerrats?
      • Un sagarreta se m'agarra.
      • Amb el casc se sua.
  • TERCER GRUP - LLENGÜES PER FLEXIÓ
    Família semítica
    • HEBREU
      • Em raca el sabatot rebec.
      • Què hi fas? Agafar-ne un és el que et toca.
      • Carat, quin rot!
      • Nostramo, trec l'haca?
      • La traca s'atraca.
    • ÀRAB
      • Amb les alicates ben segur fem mirinyacs.
      • Hola, Laia, volem oli.
      • Bufar no fa fi.
      • Anant a la babalà li han esqueixat la bufanda.
      • Hala, baliga-balaga, vés a cabdellar fil fi.
    • SIRÍAC
      • El gos s'esgarrifa de tocar l'os calent.
      • Que ètica està la Tona!
      • A ca l'Hipòlit no cal anar-hi.
      • Que és bo escumar vi amb espàtula?
      • Quan arrenqui la bullida, penja-la amb els clemàstecs.

  • Família indoeuropea
    • LLATÍ
      • Melis és fusta per a bigues.
      • Et demano estam i em surts amb corda.
      • Si no m'aturo perdo l'oremus.
      • D'anar amb els nuvis a l'òmnibus gairebé l'àvia sua.
      • Avis murris porten els nuvis a Gràcia en òmnibus gratis.
    • ITALIÀ
      • Fesolet o caldo és bo per a qui matina.
      • Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini.
      • Per un escapulari van donar-li un picotí de carquinyolis.
      • En Geldoni fa un tiberi de vi xarel·lo amb allioli.
    • CASTELLÀ
      • A través de la dilatada carretera castellana canta, alegre, un escultor.
      • La rosa és una flor olorosa.
      • Una gavina blanca destaca sobre el mar.
    • GALLEC
      • Guaita, minyó, la gaita de nyigui-nyogui.
      • Ai!, guenyo del meu carinyo, que els morros t'espinyo.
    • PORTUGUÈS
      • Què li cau en el sarau a la dona de casa?
      • El que em cou ho porto a sobre.
      • Tingueu la festa en pau.
      • A peresa no em guanyeu.
      • Dos reis van anar a sarau.
      • Noia, la perruca us cau.
    • FRANCÈS
      • Un jornal fa de bon suar.
      • Amb fang del carrer m'ha embrutat el cotó.
      • Un xaval m'ha atrapat un calé.
      • Ja ve el marxant?
      • Comprem pa?
      • Què és que sé que sap tothom?
    • RUS
      • Que ho vols com arrop?
      • La garrafa del xarop s'ha aixafat amb el trepig.
      • D'un buf va quedar pitof.
      • Un ruc xic de Garraf va fer-se un· tip de garrofes.
      • Aqueixa escarxofa fa tuf d'aiguanaf.
    • POLONÈS
      • A qui li piqui que s'ho rasqui.
      • Mira que no s'osqui.
      • Ves que no s'envesqui.
      • No s'engresqui i no m'esquinci.
      • Vingui aquí a jugar a la brisca.
      • Si té basca que busqui qui el refresqui.
      • No es trenqui la closca quan rellisqui.
    • ALEMANY
      • Saben si el gotim verd fa les oques grasses?
      • Un cranc va caure sobre una brasa grossa.
      • Xafen xuixos i fan traus.
      • Jo et flic, que floc que duu.
      • És que s'ha fet un gros trenc al nas amb un catúfol esberlat de la cisterna.
      • Ja vol préssecs grocs?
      • El mal de fetge engreixa el metge.
      • Elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen.
    • ANGLÈS
      • L'ànec ha mort sense haver-hi hagut espeternec.
      • No es toquin ni es moquin.
      • Mai no estic tip de bescuits.
      • L'oncle broda a la moda.
      • Mai cap gec no em fa sacsons.
      • No pot haver-hi hagut mai vi en aquest got.
      • El got donem-lo al xicot que s'ha cruspit el torró perquè no xerri.


Com heu vist, aquest divertiment de les IMITACIONS dona per a molt. Podem citar igualment que també es fan servir per crear FACÈCIES com els típics acudits de traduccions inventades (Com es diu «Se m’ha espatllat la moto» en japonès? Lamoto Nokamina) i, fins i tot, que són la base d’una popular cançó infantil típica d'arreu dels Països Catalans que em servirà per posar un punt final musical a aquest text.
Em refereixo, com segur que ja heu endevinat, a la coneguda «SI TU VAS AL CEL» que consisteix en una estrofa la qual és repetida en diversos idiomes al principi i després continua amb unes estrofes d'estructura idèntica en català en què es parodien altres idiomes emprant paraules sense sentit o no que n’imiten la fonètica. D’aquesta cançó n’existeixen moltes versions que varien en el nombre i l’ordre dels idiomes imitats, la que jo he triat forma part del disc «Apasupersom-hi!» que l’any 1998 va publicar el Club Super3 de Televisió de Catalunya. En aquest cas els idiomes reals inicials són el català, l’espanyol i el francès i les llengües imitades són l’anglès, l’àrab i el rus:







dissabte, 2 d’octubre de 2021

13è aniversari

Avui XAREL-10 fa tretze anys!!



Per als SUPERSTICIOSOS, el número 13 és un excel·lent talismà en algunes cultures mentre que en altres (generalment les de tot Occident) es considera un número nefast a evitar de totes totes. Sembla que això va començar a partir del relat bíblic de l’Últim Sopar, ja que Jesús i els apòstols sumaven 13 i la tretzena persona, Judes, resultà ser un traïdor. Per aquest motiu, hi ha persones que renunciarien a menjar abans de seure a una taula de tretze persones i també és un número proscrit en molts hotels que l'exclouen de la numeració de les habitacions, alguns ajuntaments no el fan servir per numerar els carrers o en molts avions no hi ha fila 13.

Per als MATEMÀTICS, el 13 és un número curiós. Elevat al quadrat és 169, que escrit al revés és 961 que té com arrel quadrada 31, és a dir 13 al revés. També, la suma dels dígits de 169 és 16 i la suma dels dígits de 13, l’arrel quadrada de 169, és 4 que és l’arrel quadrada de 16.

Per als FOLKLORISTES, el número 13 es coneix com "la Dotzena del Frare" (encara que alguns puntualitzen que això és quan es tracta de cobrar i que quan els frares han de pagar aleshores la seva dotzena és d’onze). Joan Amades al seu llibre NÚMEROS MERAVELLOSOS (Selecta - 1982) explica que l’origen d’aquesta denominació sorgeix d’una llegenda popular protagonitzada pel pare proveïdor d’un convent que, per als seus quefers culinaris, necessitava tretze ous diaris. Com que aquest nombre feia de mal comptar, aquest frare va adoptar un sistema que li permetés aconseguir tretze ous demanant-ne una dotzena. Per fer-ho, anava a comprar els ous amb una bossa, un sarró i un cistell i es dirigia al pagès de la següent manera: «Voldria una dotzena d’ous, però me’ls hauríeu de servir per separat. A la bossa me’n poseu la meitat que són per fer les truites de la comunitat, al sarró en vull un quartet que seran pels pobres malalts i al cistell en prendré un tercet que serviran per preparar la minestra del pare prior que és molt vellet i li cal menjar bé». Com que el pagès venedor no els veia mai junts no s’adonava que el frare prenia 6 + 4 + 3 = 13 ous i li cobrava el preu d’una dotzena. De la mateixa manera, a l’àmbit anglosaxó, trobem la «Baker’s Dozen» (Dotzena de flequer) que també es refereix a tretze unitats. L’origen d’aquesta expressió neix a l’Anglaterra medieval. En aquella època els venedors que mesuraven els seus productes per sota del pes estipulat eren castigats severament i, per evitar-se qualsevol problema, els forners afegien a la dotzena una peça de pa suplementària pel mateix preu. Actualment, aquesta «dotzena llarga» es continua utilitzant en l’empaquetatge d’alguns productes de pastisseria i també d’ous com veiem a la imatge que encapçala aquest post.

I per al XAREL-10, avui el número 13 és motiu d’una celebració d’aniversari. Un fet que també és prou important i que mereix, sens dubte, ser destacat.

Doncs ho destacarem, és clar. Primer, agraint-vos que malgrat el transcurs dels anys us continuï venint de gust seguir passant per aquí (a alguns de vosaltres, almenys)... MOLTES GRÀCIES A TOTS!!

I també, tal com ja s'ha convertit en una tradició de cada dos d'octubre, fent tornar al LLIBRE perquè us proposi un Enigma Especial d'Aniversari. Al d'enguany li correspondrien les etiquetes: [difícil], [matemàtic], [lògica] i, com als vells temps, el primer que l'encerti s'emportarà un rètol vermell de felicitació. Aquí el teniu:

PER FER UNA TRUITA, S'HAN DE TRENCAR ELS OUS

A la Tretzena Avinguda de la Vila del Xip, principal centre tecnològic de l’Illa de l’Escaquer, s’alça «La Torre», un imponent edifici de 64 plantes (tantes com caselles té un tauler d’escacs). Aquest gratacel és la seu del DAMA (Departament Autoritzat per a la Manipulació Avícola), un departament secret del govern que, mitjançant la manipulació genètica de les aus, té l’encàrrec exclusiu d’aconseguir modificar a voluntat la resistència de la closca dels ous de gallina. Fa anys que s’hi dediquen i l’últim avenç dels investigadors del centre ha estat crear una nova raça de gallines molt especial. Al laboratori tenen 64 d’aquests animals i cadascun d’ells pon ous que són idèntics en aparença però molt diferents en resistència. Així, una de les gallines pon ous que es trencarien quan els llencéssim des d’un primer pis, els ous de la següent resistirien la caiguda d’un pis, però no la de dos i així successivament fins a arribar a l’última que produeix ous capaços de suportar una caiguda de 63 pisos i trencar-se només quan els llancem des d’un 64è pis.

Ens expliquen que una de les proves d’aptitud per entrar a treballar al DAMA és donar als candidats dos ous d’una d’aquestes gallines escollida a l’atzar i demanar-los que descobreixin el seu grau de resistència amb el senzill mètode de llançar-los per la finestra des dels diferents pisos de «La Torre» per comprovar si suporten la caiguda o no. Aconsegueix la feina qui compleixi l’encàrrec amb menys intents, podeu calcular quin seria, com a molt, aquest menor nombre d’intents possible en qualsevol cas i des de quins pisos en concret s’haurien de llençar els ous per assolir-lo?




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "



dilluns, 27 de setembre de 2021

Joc de Ment - 036

LA MANSIÓ EMBRUIXADA



- Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per començar, deixarem nou cartes sobre la taula formant un quadrat 3x3 i comentarem que representen una mansió embruixada amb habitacions que apareixen i desapareixen i que és igual per on entrem perquè, més tard o més aviat, tothom queda atrapat a la mateixa cambra final.

Després de formar la «mansió» sobre la taula, explicarem que cada carta és una de les habitacions i que ens podem moure d’una a l’altra per les portes que tenen a cada costat. Per tant, els moviments permesos són a la dreta, a l’esquerra, cap a dalt o cap avall però no en diagonal. És a dir, si numerem les cartes de l’1 al 9 (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) des de la carta 1 podríem anar només a la 2 i a la 4, des de la 2 tindríem accés a la 1, la 3 i la 5, des de la carta 5 (la central) entraríem a les 2, 4, 6 i 8... i així successivament. També ha de quedar clar que cada pas d’una habitació a una altra es considera un moviment.

Una vegada entès aquest mecanisme, pot començar el joc:

- Torn 1. Desapareixen cinc habitacions. Retirem la carta central i les dels quatre cantons i demanem als espectadors que se situïn mentalment, sense dir-ho, en una de les cartes restants. Poden triar l’habitació que vulguin de les quatre que queden.

- Torn 2: Reapareixen totes les habitacions desaparegudes. Tornem a col·locar les cinc cartes que havíem tret al primer torn i després demanem als espectadors que facin 4 moviments. És a dir que canviïn quatre vegades d’habitació seguint les normes explicades abans. No ens podem moure en diagonal, però sí que podem tornar enrere i reocupar una carta on ja havíem estat.

- Torn 3: Desapareixen dues habitacions. Retirem les dues cartes dels cantons superiors i després demanem als espectadors que facin 5 moviments.

- Torn 4: Desapareixen dues habitacions. Retirem l’única carta que queda de la primera fila i la tercera carta de la segona fila. Després demanem als espectadors que facin 3 moviments.

- Torn 5: Desapareixen dues habitacions. Retirem la segona carta de la segona fila i la tercera de la tercera fila. Després demanem als espectadors que facin 1 moviment.

- Torn 6: Desapareixen dues habitacions. Retirem la primera carta de la segona fila i la segona carta de la tercera fila. Els espectadors ja no poden fer cap moviment perquè, tal com els havíem avisat al principi del joc i malgrat que han fet els moviments que han volgut, han quedat tots atrapats en l’única «habitació» que ha quedat.





dilluns, 20 de setembre de 2021

Relats Conjunts (setembre - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El pati blau" (Santiago Rusiñol - 1913).


EL PATI BLAU

- Perdoni: que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati?

Així ha estat com m’he dirigit a la mestressa d’aquesta vella casa marinera que encara conserva el seu típic pati pintat de color blau. No ho puc evitar, soc pintor d’olis costumistes i quan veig racons que encara mantenen l’esperit d’anys enrere sento un impuls que em crida a plasmar-los en un llenç. I aquest pati em crida molt fort amb les seves parets escrostonades d’on la típica pintura blava, d’un ultramar violat, cau a trossos. És, a ulls d’un artista com jo i malgrat que sembli contradictori, un espai d’una bellesa fora mida gràcies a la seva decadència evident. I, per si amb això no n’hi hagués prou, segur que aquesta deixadesa amaga un rerefons tràgic. Potser la mort recent de l’home de la casa, o la malaltia greu de la germana de la mestressa, o... No ho sé encara, però, si obtinc el permís per fer el quadre, me n'assabentaré com sigui i faré tot el possible perquè aquesta història impregni la meva pintura. Estic convençut que soc capaç de concretar aquests sentiments damunt la tela i, d’aquesta manera, crear una verdadera obra mestra. No puc deixar passar l’oportunitat, he d’entrar en aquesta casa. He d’insistir...

- Perdoni: que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati?

- Que si en tindria inconvenient? Que se’n burla o què? Fa gairebé tres mesos que vaig avisar la seva empresa de reformes perquè la pintura començava a caure i ara se’m presenta aquí preguntant-me «si tindria inconvenient». Faci el favor de passar cap a dins i comenci la feina d’una vegada. Tal com vam quedar, al pati trobarà el pot de pintura blava per a parets i un parell de brotxes. No sé si en tindrà prou perquè en aquest temps s’ha desprès molta més pintura de la que faltava quan els vam avisar, però ja l’adverteixo que jo no penso pagar ni un euro més del que estava pressupostat... així aprendran a ser més puntuals quan se’ls encarrega una feina.


dilluns, 13 de setembre de 2021

MIMOLOGISMES

El folklorista Joan Amades va publicar, a la dècada dels anys trenta del segle XX, la «Biblioteca de Tradicions Populars» una col·lecció de 42 monografies dedicades als diversos aspectes del folklore català. El primer d’aquests llibres, publicat l’any 1933 i reeditat en edició facsímil l’any 2003 per Edicions El Mèdol, porta per títol EL LLENGUATGE DE LES BÈSTIES I DE LES COSES i, a la seva introducció, ens explica el següent:

El poble ha cregut sentir en la veu i cant de certs animals, sobretot dels ocells, i en el so de les campanes i instruments musicals, com també en la remor produïda per altres coses, l’articulació de paraules del llenguatge humà, i ha creat un seguit de frases que, segons la seva audició fantasiosa i senzilla, són pronunciades per animals i coses. La interpretació d’aquestes veus amb termes de parla humana, és un aspecte de l’onomatopeia, que rep el nom especial de mimología.

I afegeix:

La majoria de les enginyoses interpretacions dels cants, crits i sorolls [...] tenen tota la seva gràcia i escaiença precisament en la manera especial i en l’entonació pròpia amb que són emesos o produïts, ara precipitadament en una part i lentament en una altra; ara allargant-se desmesuradament en una síl·laba, mentre que la següent és tota precipitada, o bé accentuant amb tota agudesa un so per donar un gran amanyagament al següent, cercant sempre la major adaptació possible a la imitació fonètica del so que es proposa pintar.
[...]
És digna de remarcar la multiplicitat de maneres com és oït el cant d’un mateix animal, segons les orelles que el senten, puix que és quasi incomprensible que el mateix crit que unes persones interpreten: «Vedell, vedell, carn de vedell», d’altres l’entenguin: «Besalú, Besalú, camí de Besalú»...


Un MIMOLOGISME és, per tant, la interpretació mitjançant paraules dels sons inintel·ligibles produïts pels animals o alguns objectes. És un joc verbal relacionat amb l’HOMOFONIA i malgrat que és un terme utilitzat com a sinònim d’onomatopeia no es basa, com aquesta, només en la formació de mots nous a partir de la imitació de sons naturals sinó que agafa paraules o expressions del nostre idioma que sonen de manera similar a aquells crits o sorolls i les adapta per crear un «llenguatge» amb sentit on, fins i tot, hi tenen cabuda llargues converses del tot enraonades de manera que aquests suposats diàlegs dels animals també s’han utilitzat per crear petites rondalles o narracions.

Al seu llibre, Joan Amades recull mimologismes atribuïts als ocells, les aus casolanes, els mamífers i animals varis, els instruments musicals, les campanes i, fins i tot, a objectes diversos com la roba planxada o la mola.
A continuació i a tall d’exemple, podeu llegir una dotzena d’aquests mimologismes del nostre folklore amb l’afegitó (quan l’he trobada) de l’onomatopeia que correspon a cadascun dels sons:

- El refilet de la CADERNERA: «Rostit, rostit, rostit»
- El grall del CORB [cra, cra]: «Carn, carn, carn, carn»
- L’esgarip del DUC [uh, uuu]: «Puuuja, puuuja, puuja» o «Vedell, vedell, carn de vedell» o (a terres pirinenques) «Besalú, Besalú, camí de Besalú»
- El xerroteig del PARDAL [piu-piu, xiu-xiu]: «Aixuriiit, aixuriiit» o (al Pallars) «Gira’t i jeu, gira’t i jeu»
- El nyec de l’ÀNEC [qüec-qüec, nyec]: «Vull naps, vull naps» o «Naps, naps, naps» o «Qui sap, qui sap, qui sap»
- El gruny del PORC [gronyc, oic, oinc]: «Encara no?, encara no? Remaleïts, remaleïts» (porcells esperant el menjar)
- El rauc de la GRANOTA [rac, rac]: «Un raig, un raig, un raig» o «Rei, rei, rei»
- El carrisqueig del GRILL [cric-cric]: «Ric, ric, ric»
- El brunzit del MOSQUIT [bzzz]: «Cosir, cosir, cosir»
- El repic d’una CAMPANA [cling-clong, ding-dong, ning-nang]: «Sang i ceba, ceba i sang, sang, sang, sang, sang, ceba i sang» o «Arròs i fesols, fesols, fesols, fesols i arròs» o «Trumfes i cols, i cols, i cols, trumfes i cols» o «De codim, de codam, de caldera mo n’anam, de codim, de codam»
- La fressa d’una MOLA: «Casa’t, casa’t, casa’t» (a les fadrines) o «Perquè t’hi casaves, perquè t’hi casaves» (a les casades)
- El dringar d’una ESQUELLA [dring, clinc]: «Set, set, set»


Queda ben clar que els MIMOLOGISMES estan basats en una interpretació molt lliure i subjectiva dels sons escoltats i, per si això no fos prou, com que són part de la tradició oral quan s’escriuen queden, com també ens diu Joan Amades al davantal del seu llibre: «notablement desvirtuats i desfigurats».
Per això, vull acabar aquest post aprofitant un altre recull clàssic de mimologismes catalans. Em refereixo a QUÈ DIUEN ELS OCELLS?, obra de Jacint Verdaguer publicada per primera vegada l’any 1907. D’aquest llibre de mossèn Cinto dedicat a la interpretació dels cants de diverses aus (i que també forma part de la bibliografia utilitzada per Joan Amades per fer el seu recull), se n’han fet diverses edicions i una d’elles, la que l’any 2003 van publicar Edicions del País Valencià i la revista EL TEMPS, incloïa un CD amb els arxius sonors d’una selecció de fragments del llibre llegits per Carme Callol i dels corresponents cants dels ocells gravats per Eloïsa Matheu.
N’he tret mitja dotzena d’exemples perquè els pugueu escoltar:

GUATLLA (so)GUATLLA (text)


COLOM (so)COLOM (text)


GALL (so)GALL (text)


TÒRTORA (so)TÒRTORA (text)


ROSSINYOL (so)ROSSINYOL (text)


CUCUT / CIGALA (so)CUCUT / CIGALA (text)


QUÈ DIUEN ELS OCELLS? (SONS)


QUÈ DIUEN ELS OCELLS? (TEXT)









dilluns, 6 de setembre de 2021

Els llibres d'en Jan McPetit [2021] (III)



Acabo aquest cicle estiuenc on he publicat (cada primer dilluns de juliol, agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany acompanyades de les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet basant-se en ells, amb una altra gran obra literària que també va tenir una versió cinematogràfica a càrrec del director Stanley Kubrick. Avui és el torn d'una novel·la distòpica i d'una pel·lícula de culte...




L’Àlex surt cada notxi amb la seva xaica de drugs nadsats a pitejar moloca plus i després es dedica a dratsar-se amb altres malxics, crastar deng o vestxes dorogois, llubillubar alguna ptitsa o tolxocar un txelovec estarri per vidar-lo cobert de crova. La seva jisni es basa en l’ultraviolència i ho troba esmecant i horrouxou.
Però tot això s’acabarà escorri quan ubiva una sumca, la militsa el lloveteja i el tanquen a l’estaja. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...


Apipologies [disculpes] perquè segurament no esteu copant [entenent] ni una odinoqui eslova [ni una sola paraula] i pensareu que m’he tornat betzumni [foll], així que torno a natxinar [començar].

L’Àlex surt cada nit amb la seva banda d’amics adolescents a beure llet barrejada amb droga i després es dedica a barallar-se amb altres nois, robar diners o coses valuoses, cardar amb alguna noia o colpejar un ancià per veure’l cobert de sang. La seva vida es basa en la violència extrema i ho troba divertit i meravellós.
Però tot això s’acabarà ben de pressa quan mata una dona gran, la policia l’enxampa i el tanquen a la presó. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...

Tota la novel·la està narrada en primera persona per l’Àlex i, per tant, escrita com ell parla: utilitzant el «nadsat», aquest argot adolescent que us he mig presentat al primer paràgraf. Això pot semblar un impediment per a lectura, però cal dir que només és així a les primeres (poques) pàgines. Ben aviat, gràcies a que el vocabulari és limitat i els principals mots es repeteixen sovint, el context permet entendre’n la majoria i seguir la trama sense problemes. De fet, quan acabes la novel·la et queda la sensació que més que un impediment aquest fet és un punt a favor del text perquè l’ús del nadsat t’ubica perfectament en la manera de ser i de pensar del protagonista donant més força al relat de violència juvenil portada a l’extrem i de com els mètodes que des del govern s’utilitzen per combatre-la poden ser igual d’extremistes quan obvien la llibertat individual buscant una suposada tranquil·litat social. A mi m’ha agradat força i diria que és una lectura molt recomanable... però no apta per a tots els públics.

La pel·lícula de Kubrick [«A Clockwork Orange» - 1971], en la que cal destacar la gran actuació de Malcolm McDowell en el paper d’Àlex, és, encara ara, molt impactant i, exceptuant-ne alguns detalls puntuals, segueix molt fidelment la història de la novel·la... si no tenim en compte el final. Efectivament, el final és diferent perquè a la versió cinematogràfica van prescindir de l’últim capítol del llibre (que, pel que he llegit, tampoc havia sortit publicat a la versió americana de la novel·la). Així, mentre Burgess aposta per la redempció del protagonista amb l’edat, Kubrick deixa entendre que la seva maldat roman intacta. Jo no sabria dir quina opció és «millor»...

Aquí teniu en Jan McPetit a la pell de l’Àlex, no trobeu que està horrouxou?...



dilluns, 30 d’agost de 2021

Joc de Ment - 035

LA CARTA DEL DIA



- Una baralla de cartes de pòquer



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag entrega la baralla a un espectador, que la pot examinar i barrejar tant com desitgi, i li demana que la divideixi en dos munts iguals de 26 cartes cadascun. Una vegada fet, el mateix espectador entregarà una de les meitats de la baralla, la que vulgui, al mag i, seguidament, agafarà l’altra meitat per tornar-la a dividir en dos nous munts que, per tant, seran de 13 cartes cadascun.

En aquest moment sobre la taula hi ha tres munts de cartes. Un de 26 cartes que el mag ha deixat davant seu després que l’espectador li hagi entregat i dos de 13 cartes, tots ells mostrant els dorsos dels naips. Ha arribat el moment de girar les cartes, però abans el mag farà una predicció perquè ja sap quina és la carta que aquell dia sortirà quan acabi el truc. La diu en veu alta o, millor, l’apunta en un paper per revelar-la al final del joc.

Amb la predicció feta, ja es poden manipular les cartes però, per evitar suspicàcies, ho farà el mateix espectador. Aquest agafarà un dels munts de 13 cartes i procedirà a deixar-les d’una en una damunt la taula amb la cara cap amunt i comptant en ordre invers. És a dir, dirà «13» i deixarà la primera carta del munt girada sobre la taula, «12» per la segona, «11» per la tercera i així successivament. Quan el valor numèric de la carta que ha llençat (recordem que les figures J, Q i K valen 11, 12 i 13 respectivament) coincideixi amb el número que ha dit, aturarà el procés i entregarà la resta de cartes que encara li queden a la mà al mag que, sense girar-les ni manipular-les de cap manera, les deixarà sobre el seu munt de 26 cartes. Pot passar que l’espectador esgoti les 13 cartes sense que aparegui cap coincidència entre la xifra d’ordre invers i el valor de la carta, aleshores caldrà tornar a barrejar aquell mateix munt i tornar a començar. Com a exemple, imaginem que quan l’espectador diu «8», la carta que ha girat és un «8 de Piques». Aleshores deixarà aquell naip sobre la taula i la resta, sense girar, faran cap sobre el munt del mag.

Un cop fet això amb el primer munt de 13 cartes, s’ha de repetir igualment amb el segon munt. Imaginem que, en aquesta ocasió, quan l’espectador ha dit «12», la carta que ha girat és una «Q de Diamants». Aleshores deixarà aquell naip sobre la taula i la resta, sense girar, faran cap sobre el munt del mag.

Arribats a aquest punt, continua havent-hi tres munts de cartes sobre la taula. Dos d’ells amb les cartes cara amunt que, en l’exemple que estem explicant, mostren el «8 de Piques» i la «Q de Diamants». El tercer, amb els dorsos cap amunt, és la meitat del mag on també s’han deixat les cartes sobrants del procés anterior. Per finalitzar, només cal que l’espectador agafi aquest últim munt i procedeixi a comptar tantes cartes com marca la suma de les cartes descobertes per atzar (que en l’exemple són 8 i Q), i com que 8 + 12 = 20 resultarà que la vintena carta del munt serà exactament la que el mag havia predit al principi del joc.





dilluns, 23 d’agost de 2021

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)



Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per un dibuix de Josep Aragay (1889-1973):



AMB UN PAM DE NAS


La festa major d’estiu de Vila-molla del Secà té molta anomenada a tota la comarca. Cada any, l’ajuntament proposa una idea comuna que cadascun dels carrers participants adapta a la seva manera per guarnir-se i disfressar-se convenientment. Enguany, el tema triat ha estat el cinema clàssic de terror i cada carrer ha escollit una pel·lícula diferent que, com sempre, han procurat mantenir en secret fins a l’últim moment intentant així provocar la màxima sorpresa i admiració a la comissió que recorre els carrers del poble decidint qui s’emportarà el primer premi.

Avui és el gran dia. Ja fa estona que la comissió de festes, formada pels membres més distingits del consistori i encapçalada per l’alcalde, està fent el seu recorregut. Fins al moment, són tres els carrers que els han impressionat més vivament. Al carrer Nou han badat les orelles escoltant les notes de l’òpera Faust de Charles Gounod tocades des d’un piano encabit, no se sap com, en un dels balcons mentre des dels altres els veïns s’ho miraven vestits com els personatges del Fantasma de l’Òpera. Al carrer Major han fet uns ulls com unes taronges, admirats per la fastuositat gòtica de la decoració i les tenebroses capes de vellut negre que portaven tots els participants disfressats de Dràcula. El carrer Ample els ha deixat amb la boca oberta amb la simetria divergent dels balcons de la banda mar enfrontats amb els de la banda muntanya interpretant la terrorífica dualitat del Doctor Jekyll i Míster Hyde. Serà difícil triar el millor, tots tres tenen possibilitats d’emportar-se el premi i, a més, la visita encara no s’ha acabat. Els queda un últim carrer que ha sabut amagar la seva pel·lícula tant a consciència que la comissió no té ni idea per on els sortiran, ha arribat l’hora de descobrir-ho...

Quan entren al carrer d’Amunt, el que veuen els deixa amb un pam de nas. O millor dit, el que no veuen perquè tots els balcons són buits. Ni un guarniment, ni una disfressa... Als de la comissió els comença a pujar la mosca al nas i, com que els tenien de pam, ja podeu comptar que l’emprenyada no es queda curta. L’alcalde està que treu foc pels queixals per aquesta falta de respecte. La subvenció que dona l’ajuntament per ajudar a comprar el material de les disfresses bé que l’han cobrat i no s’han dignat a fer res per participar en la festa major? Això no quedarà així, ningú se’n burla d’aquesta manera de l'excel·lentíssim ajuntament de Vila-molla. I com que no hi ha res per veure, aviat està tot vist. No hi perdran ni un minut més en aquest carrer que, evidentment, no s’emportarà cap premi però que, si en els dies vinents no donen una explicació prou coherent, potser sí que rebrà una bona sanció.

La comissió gira cua i es disposa a marxar quan senten una veu que surt des d’un dels balcons. Un balcó que, aparentment, continua tan buit com tots els altres, però des d’on s’escolta clarament algú que diu: «Ni dos minuts s’hi han estat! Quina barra, almenys podrien dissimular una mica més. Ja us ho vaig dir jo que no valia la pena que ens hi esforcéssim tant intentant imitar a la perfecció les disfresses de l’Home Invisible. Total, si tothom sap que en aquest poble els premis de l’ajuntament sempre se’ls emporten els de la colla de l’alcalde...»


dilluns, 16 d’agost de 2021

Paradoxa de l'execució per sorpresa

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de l'execució per sorpresa que ens arriba des dels Estats Units, als voltants de 1948.


L'any 1948, D. O'Connor va plantejar una paradoxa filosòfica relativament moderna. Un jutge comunica a un presoner condemnat a mort que serà penjat a les 12 hores d'un dia de la setmana següent, entre setmana, i li garanteix que l'execució serà per sorpresa: no sabrà el dia fins que el botxí vagi a buscar-lo a la cel·la.

El presoner rumia que si segueix viu el divendres, últim dia possible, no hi hauria sorpresa quan vagin a cercar-lo, i per aquest motiu l'execució no pot ser el divendres. Això fa que dijous sigui l'últim dia possible, però llavors, si tria el dijous, no hi haurà sorpresa, de manera que no el penjaran tampoc dijous. De fet, seguint la mateixa línia de raonament, no és possible cap dels dies. El jutge li ha donat la seva paraula, per això el presoner conclou que no el penjaran.

Però, per a sorpresa seva, el botxí apareix el dimecres al matí.
Què va fallar en la lògica del presoner?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ




dilluns, 9 d’agost de 2021

HOMOFONIA

Com vam apuntar quan parlàvem del DOBLE SENTIT, una de les causes que provoquen que un enunciat pugui tenir més d’una interpretació és l’ambigüitat lèxica que apareix amb l’ús dels mots homònims que són les paraules que comparteixen la mateixa escriptura o pronunciació malgrat tenir significats diferents.

Quan aquests mots HOMÒNIMS tenen idèntica escriptura i pronunciació s’anomenen Homògrafs («deu» aflorament d'aigua / «deu» una desena / «deu» verb deure). En canvi, quan es pronuncien igual, però tenen l'escriptura i els significats diferents són Homòfons («cup» recipient on el most es transforma en vi / «cub» hexaedre en què les sis cares són quadrats).

L’HOMOFONIA és, per tant, la qualitat dels mots diferents en significat, però que es pronuncien de la mateixa manera. Aquesta propietat no es limita només a les parelles de mots individuals com hem vist a l’exemple anterior, sinó que també es pot donar quan agrupem o dissociem algunes paraules i així creem expressions homòfones com ara «suposa / s’oposa / s’ho posa» o bé «l’amenaça / la manassa». Aquesta característica ha servit com a base per crear jocs de paraules de tota mena, tot i que s’ha de tenir en compte que molts d’ells es veuen condicionats per les diverses variants dialectals de l’idioma que provoquen diferències de pronunciació segons l’àmbit geogràfic.

Com a exemple d’un d’aquests jocs de paraules, podem citar el CONUNDRUM (o CÒNUNDRUM) que és un tipus d’endevinalla anglesa que basa la clau que resol l’enigma en l’homofonia de la seva resposta. Aquesta és la definició que ens dona Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) on, entre d’altres, també trobem el següent exemple: «What is black and white and red all over?» (És negre i blanc i vermell pertot; què és?). La resposta –un diari– es basa en l’homofonia entre «red» (vermell) i «read» (participi de llegir) amb la qual cosa la pregunta es transforma (És negre i blanc i el llegeixen pertot; què és?).

En català, també podem trobar moltes endevinalles d’aquesta mena. Com a exemple, us en copio una dotzena d’entre les diverses que s’han publicat al XAREL-10:

E309.- Que estic pres i sec em diuen, / més no ho cregueu pas això, / puix en el camp estic lliure / i sóc gras de bo de bo.
E433.- Què és allò que quan és car és bo?
E490.- És fàcil d'endevinar. / Diu, menja! / i està fet per descansar.
E655.- Ho sabràs endevinar? / És pa per no menjar.
E665.- Verda per fora, / blanca per dins; / si vols que t'ho digui / espera, que vinc.
E667.- Per diumenge et convido. / Ja t'he dit què menjaràs. / D'endevinar-ho ets capaç?
E719.- Estic sa i bo i res no menjo; / cap metge m'ha visitat, / la netedat és la meva vida / i em mata la netedat.
E746.- Te la dic, / te la diré / i te la repetiré. / Què seré?
E769.- Per un camí va caminant / un animal que ja t'he dit.
E847.- Quan construeixen una casa, què fan els paletes per Nadal?
E897.- Què és lo que cau quan plou?
E937.- Jo ho dic, / jo ho torno a dir / i no saps el que vull dir.


Un altre tipus d’enigma popular que, en algunes ocasions, aprofita el joc que permet l’homofonia són les SEMBLANCES.

- En què s'assembla un ballador de tangos a un carreter?
En que el carreter toca l'esquena del cavall i el ballador de tangos toca l'esquena de la que balla.

Alguns altres exemples d’HOMOFONIA apareixen en els següents enunciats:
  • La colla ve / La colla bé
  • No té sentit / No t'he sentit
  • El cavall no menja civada / El cavall no menja si bada
  • Fas cara de be petit / Fas cara d'haver patit
  • No se'n sent / No s'encén
  • La Marta viu a Montgat / La Marta viu amb un gat
  • Tomaca! Cassola! Cabàs! / Tu, maca! Que sola que vas!

I també trobem un bon reguitzell d’exemples en un text genial on l’escriptor i enigmista català Avel·lí Artís-Gener “Tísner” va demostrar, una vegada més, el seu gran domini del nostre idioma, aquest cop jugant amb els mots homòfons. L’article va sortir publicat l’any 1991 a la revista PRESÈNCIA i portava l’adient títol de «I com ho fonies, això de les homofonies?». Us el transcric a continuació:


I COM HO FONIES, AIXÒ DE LES HOMOFONIES?

(A M-A Rius S’erra)
Jo sóc d’aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor. Encara que faci vent, la mampara m’empara. Me la va fer un bon fuster, un d’aquells experts que us fa un armari, us serra un tauló, i tot ho enllesteix amb una facilitat calcada.
Aquell poeta, excitat per la ciutat, se’n va anar al camp. Calia posar atenció a la tensió. Va viure uns dies en una masia i se’n va tornar a Barcelona desolat. A les cinc del matí l’havien despertat els crits de: «La vaca ha vedellat! La vaca ha vedellat!», i va pensar que si per un badall feien tot aquell mullader de crits i renou, què no hauria passat si el bòvid hagués esternudat o hagués sofert un excessiu accés de tos.
Aquest estiu passat he romàs gairebé íntegrament a Barcelona. Solament vaig anar a Girona a un recital d’en Celdoni Fonoll. El meu amic va dir versos diversos. El van aplaudir amb entusiasme, però l’ovació va ser cosa de no res quan va aparèixer una bella —que no pas vella— danesa turista naturista. Va pujar a l’escenari nua i al públic li va caure la bava.
La susdita danesa cantava en anglès i va demanar a en Joan Garrobé si no la podia acompanyar en el sentiment. En Joan va rascar harmònicament les tres cordes les tres descordes, mentre la noia cantava Begin the beguine i I scream ice cream, fent una lleugera imitació de la llunyana Annie Cordy. En acabat l’espectacle la noia nua es va passejar entre el públic, el qual la va acollir amb cants d’anar a collir acants. I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven.
Vaig veure televisió al vestíbul de l’hotel on m’allotjava. Feien una pel·lícula en la qual hi havia una escapada de cérvols aterrits. La meva companya va observar un singular detall i me’l va recalcar:
—La bèstia que comanda l’escapada és capada.
Era, en efecte, un cèrvid que havia pertangut a una col·lecció zoològica i l’havien castrat per culpa de la seva impetuositat sexual. «Per tal que sigui fidel al ramat el castro», va dir el director del zoo. I aleshores es va adonar que, sense voler, feia política internacional: s’estava ficant amb el comandant Fidel Castro, a qui no cal carregar de vans epítets. Al Comandant no el tragueu de la seva capsa d’havans d’abans.
La cambra de bany de l’hotel era minúscula i la meva còrpora amb prou feines si hi cabia. Si volia obrar obrant de bona fe, m’havia d’encongir llastimosament i fer la deposició en la forçada posició.
—Si ens quedéssim a viure a Girona —va dir la meva companya—, caldria que trobéssim un apartament que em fes dir, mal que fos a part, amén.







dilluns, 2 d’agost de 2021

Els llibres d'en Jan McPetit [2021] (II)



Continuo aprofitant els mesos d'estiu per publicar (cada primer dilluns de juliol, agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany i, de pas, ensenyar-vos les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet basant-se en ells.

Avui, i continuant el cicle Stanley Kubrick, és el torn d'una gran novel·la del gènere bèl·lic...




Aquesta novel·la explica l’evolució d’un marine nord-americà destinat a la guerra del Vietnam en tres parts ben diferenciades. La primera narra el seu entrenament com a recluta sota les ordres d’un sergent instructor que no dubta a utilitzar l’insult, la humiliació i els càstigs per aconseguir fer d’aquell grup uns «verdaders soldats». A la segona part veiem com el protagonista és destinat com a corresponsal de guerra i com descobreix de primera mà l’horror que comporta aquell escenari bèl·lic vietnamita. Un horror que va assimilant i que el deshumanitza progressivament fins que, a la tercera part del llibre, es converteix en un veterà que l’únic que fa és comptar els dies que li queden per tornar a casa i intentar sobreviure’ls a qualsevol preu.

L’autor no ens estalvia res de la cruesa d’aquella guerra. En un text directe i colpidor, llegim sense embuts fins a on pot arribar la violència i la crueltat que exerceixen ambdós bàndols perquè en aquesta història no hi ha «bons» i «dolents», tots són igualment salvatges donades les circumstàncies. Una novel·la bèl·lica tan realista que esdevé tot un al·legat antibel·licista. És una lectura molt recomanable que, sense ànim de fer riure perquè res del que s’hi explica fa gràcia, m’atreveixo a resumir utilitzant un dels aforismes del recordat Jaume Perich que feia, més o menys, així: «Diuen que quan un home torna de la guerra, ho fa molt més home; això és fals, alguns soldats tornen molt menys homes: els falta un braç o una cama»... i molts no tenen aquesta sort perquè s’hi queden, afegiria jo.

La pel·lícula [La Jaqueta Metàl·lica («Full metal jacket» - 1987)] manté el to de la novel·la i n’és ben fidel, sobretot en la primera part que explica l'entrenament a l’acadèmia dels marines. A la segona part de la cinta que passa a Vietnam, Stanley Kubrick resumeix les dues últimes parts de la novel·la i no en presenta tots els episodis que surten al llibre. Això, a parer meu, en fa baixar el nivell aconseguit a la primera part. En conjunt, diria que és una bona pel·lícula que s’ha guanyat, merescudament, la fama de ser dura i contundent, però que al costat de la novel·la es queda curta.

I aquí teniu en Jan McPetit «Nascut per a matar»... pobret.



dilluns, 26 de juliol de 2021

Joc de Ment - 034

ENDEVINANT LA INCÒGNITA



- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per realitzar aquest joc de mentalisme, el mag entrega el full de paper amb el bolígraf a un espectador i li demana que, sense ensenyar-li el que escriu en cada moment, procedeixi a seguir una sèrie de senzilles instruccions que li anirà enumerant.

1. Escriu un número qualsevol de quatre xifres.

6142

2. Forma un nou número a partir d'aquest, traslladant la xifra de la dreta (la de les unitats) a l’esquerra (convertint-la en la xifra dels milers) i suma'ls.

6142 + 2614 = 8756

3. Llegeix, dígit a dígit, el resultat d’aquesta suma però ocultant una de les xifres amb la incògnita X.

8 – X – 5 – 6

Queda clar que el mag no ha vist, en cap moment, els càlculs que ha efectuat la víctima i que aquesta ha ocultat la xifra que ha volgut. Però el fet d’ocultar-la no impedeix que hi segueixi pensant i que la tingui ben present al cap. En conseqüència, el mag només necessita usar els seus poders de lectura mental per endevinar, gairebé a l’instant, que en aquest cas la X equival a 7.





dilluns, 19 de juliol de 2021

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)



Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia:




SURFISTES D’AIGUA DOLÇA


Un bon surfista creix a mesura que creixen les onades que enfronta. Com un drogaddicte que necessita augmentar progressivament la seva dosi, quan el Mediterrani et deixa de convèncer fas el pas al Cantàbric i després, quan qualsevol platja de l’Atlàntic t’avorreix, no et queda cap altra sortida que fer el salt al Pacífic. Nosaltres ja hem arribat a aquest punt, les úniques onades prou grans per deixar-nos satisfets són les de la North Shore de l’illa d’Oahu a Hawaii...

I ja fa dos anys que no hi podem anar per culpa de la pandèmia. Evidentment ens hem d’aguantar, som conscients que aquest maleït virus ha provocat problemes molt més grossos a molta altra gent, però mentiríem si no diguéssim que ens va fer molta ràbia quan vam saber que enguany havíem de tornar a anul·lar el nostre viatge d’estiu. Des d’aquell moment, les reunions de la nostra colla van passar a semblar un enterro de tercera, cap altre destí més proper ens feia prou il·lusió, ens vèiem venir que ens quedaríem una altra temporada sense treure les planxes a l’aigua... fins que un conegut ens va proposar que li lloguéssim el seu xalet en una urbanització vora el riu. Se’ns va obrir el cel quan ens va assegurar que era el lloc ideal per a la pràctica del surf i ens vam imaginar els ràpids d’un cabalós riu de muntanya. No serien les Grans Onades de Hawaii, però segur que les emocions fortes que buscàvem estarien garantides.

Imagineu, doncs, la nostra decepció quan vam arribar a aquell xalet i ens vam adonar que no era a alta muntanya sinó a la desembocadura del riu. Un riu que, a més, no oferia ni una mínima onada perquè en aquella zona baixava més lent que un peresós coix. Era tot una broma pesada del nostre amic? Havia confós el surf, esport que ens enfronta directament a l’onatge amb el paddle surf que busca simplement navegar amb l’ajuda d’un rem? No podia ser, l’havíem convidat alguna vegada a venir amb la colla i sabia de sobres que el que nosaltres practiquem és un esport de risc que no té res a veure amb passejar sobre l’aigua tot remant. De fet, ell mateix ens havia assegurat que tindríem tantes onades com volguéssim i tantes emocions fortes com poguéssim suportar. Allò s'havia d'aclarir, així que li vam trucar per queixar-nos i demanar-li explicacions. No ens en va donar cap, es va limitar a dir-nos: «Poseu la música ben forta i ja ho veureu!»

No vam entendre res. No tenia cap lògica que la força amb que baixava el riu es veiés afectada per la música per molt alta que sonés, però ja érem allí i, perdut per perdut, vam decidir fer-li cas. En conseqüència, vam pujar a les nostres planxes, vam dirigir-nos cap al mig del riu i, un cop allí (i sentint-nos una mica com uns imbècils, tot s’ha de dir), vam posar a la màxima potència l’equip de música que portàvem. I, efectivament, va ser oli en un llum. No ens podíem ni imaginar que tot anés tan bé com va anar. No feia ni mig minut que havia començat el xivarri quan el veí del xalet del costat va sortir emprenyat com una mona, va pujar a la seva Zòdiac a motor i ens va començar a perseguir per tot el riu mentre ens cridava que li deixéssim fer la migdiada amb tranquil·litat. Mai abans ens ho havíem passat tan bé. Cap gran onada d’Oahu pot superar les provocades per aquella llanxa que ens envestia mentre nosaltres l’anàvem esquivant. Cap tauró blanc hawaià, per salvatge i perillós que sigui, li arriba a la sola de la sabata a un veí furibund. El nostre amic tenia raó, amb les onades més grans i les emocions més fortes, aquestes seran les millors vacances de la nostra vida.

dilluns, 12 de juliol de 2021

DILOGIA (DOBLE SENTIT)

La DILOGIA (o DOBLE SENTIT) és una figura retòrica que consisteix a utilitzar una paraula o expressió amb diversos significats dins d’un mateix enunciat. Es tracta, per tant, d’un joc de paraules en el qual una frase pot ser entesa de dues (o més) formes diferents que, fins i tot, poden resultar contradictòries perquè ocult darrere d’un primer significat literal i més o menys «neutre» se n’amaga un altre d’implícit que, sovint, pot resultar inadequat o irònic.

Quan utilitzem de manera premeditada (o no) aquests jocs de paraules que poden transmetre un significat que va més enllà del que mostra la literalitat dels mots que expressem, estem creant un EQUÍVOC perquè allò que diem pot ser entès o interpretat de més d’una manera. Això ho aconseguim, generalment, amb l’ús d’un llenguatge ambigu i aquesta ambigüitat tant pot ser lèxica com sintàctica.
Parlem d’AMBIGÜITAT LÈXICA quan es poden atribuir diversos significats a un mot en una oració. Aquest fenomen lingüístic es basa en la propietat per la qual una unitat lèxica pot tenir més d’un significat i és aquesta POLISÈMIA la que permet l’equívoc. Per exemple, la frase: «Has vist el paquet del repartidor?» agafa un sentit ben diferent segons com interpretem el terme «paquet».
L’AMBIGÜITAT SINTÀCTICA es dona quan es poden assignar diverses descripcions estructurals, i en conseqüència, diverses interpretacions semàntiques, a una oració. També es pot anomenar AMFIBOLOGIA que és quan una oració, proposició o sintagma és susceptible de ser interpretat de dues o més maneres. Com a exemple podem citar la frase amfibològica que el lingüista Jesús Tusón (1939 – 2017) analitza al seu llibre EL LUXE DEL LLENGUATGE (Empúries – 1986): «Hi ha una bossa de roba perduda a la Secretaria de l'Escola». Aquest avís, en aparença senzill, pot ser interpretat de dotze maneres diferents segons entenguem que la bossa s’ha perdut (o no) exactament a la Secretaria; que la bossa és (o no) de roba; que s’ha perdut només la bossa, o la bossa amb roba, o només la roba. Això ens dona, com hem dit, 2 x 2 x 3 = 12 interpretacions possibles i queda clar que, per encertar la correcta, necessitem disposar de més dades que les que ofereix el simple redactat. El mateix autor ens facilita la feina quan especifica que aquest rètol es troba en una escola de nens entremaliats i que el què ha passat és que algú ha ficat dins d'una bossa tot de mocadors, bufandes, jerseis i mitjons sense identificació i l'ha guardada a la Secretaria, tot esperant de desfer-se'n. Sabent això, l’avís hauria estat més aclaridor (però menys enigmàtic) redactat d’aquesta altra manera: «A la Secretaria hi ha una bossa amb la roba que s’ha perdut».

En l’àmbit de la ludolingüística, podem trobar diversos jocs de paraules basats en el doble sentit. En citaré tres modalitats només de manera resumida perquè de les dues primeres ja n’hem parlat anteriorment (enllaço els títols als posts corresponents) i a l’última li dedicaré la propera entrada d’aquest glossari. Són les següents:

- JOCS DE PUNTUACIÓ: Jugar amb els signes de puntuació d’un text (afegint-ne de nous, eliminant-ne els existents en part o per complet o, simplement, canviant-los de lloc dins l’oració) pot provocar que el sentit d’allò que hi ha escrit variï totalment. Un exemple clàssic, recollit pel folklorista Joan Amades, seria la frase: "Jo dormo sota el llit i dalt la teulada" que pren un sentit menys xocant i més lògic quan la puntuem correctament: "Jo dormo; sota, el llit i dalt, la teulada". Com he dit, trobareu més exemples i més extensament explicats en un post anterior dedicat específicament als Jocs de Puntuació.

- LAPSUS: Són equivocacions involuntàries a l’hora d’expressar-nos que fan que allò que estem dient no coincideixi amb allò que realment volem dir. Aquí el doble sentit apareix per error o ignorància, creant EQUÍVOCS que, sovint, poden resultar hilarants tal com vam veure quan en vam parlar més a bastament.

- HOMONÍMIA: Són paraules homònimes les que presenten idèntica escriptura o pronunciació, malgrat tenir significats i orígens diferents. En serien uns exemples les parelles de mots: «riu» (corrent d’aigua) / «riu» (forma del verb riure) o «vena» (vas sanguini) / «bena» (tira de teixit). Cal destacar que la semblança entre ambdós mots homònims és casual perquè, malgrat que han acabat adquirint significants iguals, la seva evolució lingüística no té res a veure i això els ha atorgat significats totalment diferents. És, per tant, un cas diferent del de la POLISÈMIA que hem citat més amunt. Els mots polisèmics tenen un mateix origen i és mitjançant procediments com la metàfora o la metonímia que el significat original únic ha donat lloc a altres significats diferents. La ludolingüística aprofita aquesta característica dels mots o grups de mots que sonen igual per crear diversos jocs de paraules (directament o per dissociació/associació dels mots). En parlarem amb més amplitud a la propera entrada d'aquest Glossari que tractarà de l’HOMOFONIA.


Per acabar, us deixo alguns exemples de frases ambigües que juguen amb la polisèmia, l’homonímia, els equívocs, etc. Totes elles, segons com s’interpretin, poden tenir un significat o un altre de ben diferent:
  1. Un pastor protestant
  2. Un toscà encès
  3. El mecànic no hi és perquè ha anat a buscar caragols
  4. Aquest home té moltes entrades
  5. Aquella nit vaig veure les estrelles
  6. Porta'm la llauneta dels pebrots!
  7. Ells venien llavors
  8. L'espia en vol
  9. Qualsevol pescador viu la pesca
  10. Ve amb la coca i la crema
  11. Ha vingut sense claus
  12. L'Eusebi estudia dret?
  13. Venem pisos sense entrada
  14. Hi ha comptes que tenen més interès
  15. El meu pare sempre té una granota a l’armari
  16. Ens trobarem al banc
  17. Sí, sí, la veu però res més
  18. No va voler cantar per por de la premsa
  19. Ha comprat una mona, i ara no sap a qui regalar-la
  20. Els bons psicòlegs són rars. Ves-hi amb compte!
  21. Estem tots convocats al laboratori. Ha arribat un peix molt gros
  22. La casa no era extraordinària, però al sostre hi havia unes aranyes grossíssimes
  23. Lloguem bicicletes per a noies en bon estat
  24. A Nova York un home és assassinat cada tres minuts
  25. Vaig haver de parar el cotxe i treure el gat






GLOSSARI:
  • Dilogia (Doble Sentit)

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

dilluns, 5 de juliol de 2021

Els llibres d'en Jan McPetit [2021] (I)



Ha tornat a arribar l'estiu i tornen les ressenyes de llibres al XAREL-10. Con en temporades anteriors, aprofitaré aquest període estival per comentar-vos que m'han semblat alguns llibres que he llegit enguany i ensenyar-vos-en les imatges corresponents protagonitzades per en Jan McPetit, que aquest any no seran fotografies fetes en una localització concreta sinó unes "recreacions artístiques d'estudi". ;-)

Per a aquest estiu, he escollit tres novel·les ben diferents que comparteixen el fet d’haver estat adaptades al cinema pel director Stanley Kubrick (1928-1999) i us les aniré presentant successivament cada primer dilluns dels mesos de juliol, agost i setembre.

Avui comencem amb un conegut representant del gènere de terror...




La trama és coneguda. En Jack Torrance, la seva dona Wendy i el seu fill de cinc anys Danny han de passar tot l’hivern aïllats per la neu mentre s’encarreguen del manteniment d’un hotel de muntanya que té una història plena de desgràcies. La presència del nen, amb uns poders psíquics molt desenvolupats, farà despertar els mals esperits que omplen l’hotel Overlook i aquests intentaran, fent embogir al pare, que la família mori allí dins i s’hi quedi per sempre.

He de dir que feia uns quants anys que no llegia cap novel·la de Stephen King (les últimes no em van acabar de convèncer) però aquest clàssic seu l’he gaudit molt. És un gran llibre que et deixa garratibat, amb un continu ai al cor a mesura que avança la trama, el pare es va tornant boig i les coses es compliquen cada vegada més fins a arribar a un final... força diferent del de la pel·lícula.

Efectivament, la pel·lícula [El Resplandor (Stanley Kubrick – 1980)] té un final diferent (més en la forma que en el fons) i, com sol passar en les adaptacions cinematogràfiques, moltes mancances respecte al llibre. L’obra de King parla molt de la història de l’hotel, del passat dels personatges i se centra en el nen i els seus poders («l’esplendor»). En canvi, la pel·lícula es basa sobretot en la bogeria del pare i obvia molts passatges de gran importància a la novel·la. Malgrat tot, és una molt bona pel·lícula que vista ara (quaranta anys després de la seva estrena) encara manté tota la força per ser considerada una obra mestra i tot un clàssic del gènere de terror psicològic.

En Jan McPetit us vol recordar una de les seves escenes més icòniques: