GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 19 d’abril de 2021

Relats Conjunts (abril - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'entrada dels animals a l'Arca de Noè" (Jan Brueghel el Vell - 1613).


L’ÚLTIM TRÀMIT

Gairebé ho aconseguim, vam estar ben a punt de reeixir. El projecte no era fàcil i el temps ens anava en contra. Havíem de recollir, embarcar i posar fora de perill tots els animals d’aquella petita illa amenaçada per la crescuda de les aigües i ho havíem de fer a correcuita. Reconec que ens hi vam posar tard perquè ens va costar adonar-nos del fet que el canvi climàtic era un perill real, vam perdre uns anys preciosos en discussions teòriques i només vam començar a actuar quan el desastre era imminent.

Així i tot, vam fer una gran feina. El projecte, que per raons òbvies havíem anomenat «Nova Arca de Noè», semblava rutllar i en cap moment vam perdre les esperances de sortir-nos-en. Teníem el lloc de destí previst i aprovat, amb totes les garanties que els animals s’hi podrien aclimatar sense problemes. Teníem l’embarcació a punt, un gran vaixell preparat per allotjar-los, alimentar-los i transportar-los en les millors condicions possibles. I, sobretot, teníem tots els animals localitzats i organitzats per ser embarcats seguint el pla establert. Aquesta última tasca era la que més ens havia fet patir, no havia estat gens fàcil aconseguir-ho. A l’Arca de Noè original van tenir l’ajuda de la divina providència i, en part almenys, nosaltres també hi comptàvem, però això no ens va fer renunciar a l’ús de les noves tecnologies. Vam atreure els animals utilitzant reclams auditius i olfactius d’última generació. Amb les aus fou relativament fàcil aplegar-les als llocs de reunió prefixats gràcies a aquests mètodes, però la cosa es va complicar una mica més pel que fa als animals terrestres. M’allargaria si us expliqués com vam aconseguir mantenir, per exemple, una parella de tigres a prop d’un ramat d’ovelles sense que passes res i, a més, seria mentida perquè de passar sí que va passar (vam haver de refer l’inventari de les ovelles més d’una vegada). Però ja hi comptàvem amb aquests imponderables i us he de dir que vam saber controlar-los i solucionar-los sense gaires problemes. El temps límit s’apropava, però estàvem preparats i ens n’hauríem pogut sortir amb èxit... si no fos perquè ens faltava un últim detall.

Si, amics, ens pensàvem que ho teníem tot a punt, però ens feia falta el més important. Un darrer tràmit sense el qual no podíem avançar. Cal dir que no vam perdre l’esperança i vam estar esperant fins a l’últim moment. Fins i tot quan l’aigua va començar a pujar i ja vèiem que tot el projecte se n’aniria en orris, no descartàvem que arribés aquella ajuda divina que us deia per tal que tot se solucionés miraculosament. No va anar així, al final no va poder ser. El necessari i obligatori permís governatiu de transport d’animals vius signat per l’inspector de ramaderia i pesca i aprovat pel ple del Departament, no va arribar a temps. Faltava una pòlissa, ens van dir, i això havia retardat la gestió. En fi, potser la culpa és nostra perquè, en aquest món on vivim, continuem esperant solucions miraculoses i ja hauríem d’haver après que davant la burocràcia ni la divina providència hi pot fer res...

dilluns, 12 d’abril de 2021

Joc de Ment - 031

CERCLE TELEPÀTIC



- Una baralla de cartes
- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Abans de començar el joc, haurem d’extreure setze cartes de la baralla que, sense importar el pal, tinguin la següent numeració i en aquest ordre (amb els naips cara avall): 3, 6, 5, 8, 7, 2, 1, 4, 3, 6, 5, 8, 7, 2, 1, 4.



Presentem al públic el paquet de setze naips com si fossin un grapat de cartes agafades a l’atzar i, per tant, sense fer esment del nombre o de l’ordre que tenen, i diem que serviran per fer una demostració dels nostres poders telepàtics.

El primer pas serà escollir una carta d’inici i això deixarem que ho faci el mateix espectador. Amb aquesta finalitat, dipositem el paquet de cartes sobre la taula amb la cara cap avall i li demanarem que triï ell quantes vegades vol que tallem la baralla. Seguidament, nosaltres (o el mateix espectador sota la nostra supervisió) procedirem a fer aquest nombre de talls per, al final, deixar una carta damunt del paquet que hem de remarcar que és completament desconeguda, tant per a ell com per a nosaltres. Seguirem el joc recollint el paquet sense alterar-ne l’ordre que, suposadament, ha triat l’espectador i anirem deixant d’una en una les vuit primeres cartes amb la cara cap avall formant un cercle sobre la taula en el sentit de les agulles del rellotge. La resta de naips ja els podem descartar perquè no els farem servir per al joc.

En aquest moment, diem a l’espectador que pensi en una de les vuit cartes del cercle sense tocar-la encara i, mentre ho fa, nosaltres aprofitarem les seves ones mentals per escriure una predicció oculta en un paper que doblegarem i deixarem al mig del cercle de cartes fins al final del joc. Una vegada fet això, l’espectador ha de girar la carta que havia escollit, recordar-ne el número i tornar-la a girar per deixar-la en el seu lloc original dins el cercle. Aleshores, començant per la carta següent a l’escollida, comptarà en l’ordre de les agulles del rellotge tants naips com assenyala el número d’aquella primera carta. Això el portarà a una nova carta que ha de girar i retirar del cercle. Aquest procés es repetirà tantes vegades com calgui, amb la xifra que ens marqui cada vegada l’última carta girada, fins a aconseguir eliminar totes les cartes del cercle menys una.

Vegem-ho amb un exemple. Imaginem que la primera carta que gira l’espectador és un "4", aquesta la torna al seu lloc i començant per la següent, compta en sentit horari quatre naips per escollir una nova carta (en l’exemple, el "8") que girarà i traurà del cercle. Ara comptarà vuit començant per la carta que va a continuació d’aquesta que ha eliminat per arribar a una nova carta que també traurà del cercle abans de repetir el procediment amb el número que indiqui aquest última carta. I així fins que només en quedi una.

Arribats a aquest punt, hem de recordar que aquesta carta final depèn directament de la primera que ha començat el procés i que ha estat escollida lliurement per l’espectador. També cal remarcar que la nostra predicció l’hem fet abans de saber quina seria aquella primera carta. Així i tot, els nostres poders telepàtics no han fallat com demostrarem desplegant el paper que durant tot el truc ha estat a la vista de tothom sobre la taula on, evidentment, haurem escrit el mateix número exacte que porta la carta que ha quedat al cercle.





dilluns, 5 d’abril de 2021

PALÍNDROMS

Un PALÍNDROM és un mot o frase que és igual llegit d'esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Un exemple senzill seria el nom «Anna».

Etimològicament, la paraula «palíndrom» prové del grec (palin [de nou] – dromos [cursa]) indicant «que torna enrere», «que va i ve». Aquests mots també es coneixen com a ANACÍCLICS («reversible», del grec: ana [contra, invers] – ciclos [cercle]) i igualment ens hi podem referir amb el terme CAPICUA, tot i que aquesta última denominació és més específica per designar els números que tenen aquesta condició palindròmica, és a dir els que no s’alteren quan s’inverteix l’ordre de les seves xifres.

El palindromista Jesús Lledó classifica aquests jocs de paraules en tres tipus diferents. Els més habituals són els anomenats FONEMÀTICS o «lletra a lletra» que es basen en la inversió de l’ordre de les lletres una a una [És així, ase]. En segon lloc tindríem els SIL·LÀBICS, en què la simetria es produeix per síl·labes [La pela és la pela]. I, per últim, els MORFEMÀTICS o «paraula a paraula» [Sóc el que faig? No, faig que el sóc].

El seu origen històric, com en el cas dels BIFRONTS, s’atribueix al poeta de l'Antiga Grècia Sotades de Maronea que fou l’autor, al segle III aC, d’uns versos que revelaven missatges satírics en contra del rei Ptolemeu II Filadelf quan es llegien al revés. De totes maneres, aquests versos no serien exactament palíndroms perquè no tenien el mateix significat en els dos sentits de lectura i, per tant, es considerarien més genèricament com ANAGRAMES. Alguns experts afirmen que el seu origen és llatí perquè s’han conservat diversos exemples d’autèntics palíndroms en aquest idioma com els que recull, al segle I dC, el retòric hispanoromà Marc Fabi Quintilià i també la coneguda inscripció palindròmica «ROTAS/OPERA/TENET/AREPO/SATOR» que forma el famós quadrat màgic llatí (del que ja parlarem en un pròxim post) creant un complet palíndrom 2D, la representació més antiga del qual va ser descoberta a les ruïnes de Pompeia, a Herculà, una ciutat enterrada per les cendres a l'erupció del Vesuvi el 79 dC.

Pel que fa al nostre idioma, el folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", dedica un capítol als palíndroms i ens diu el següent:

...És un dels enginys lingüístics de major mèrit i de consecució més difícil. En català n’existeixen molt pocs i de mèrit escàs. És molt probable que la nostra llengua, que tant es presta a altres menes de combinacions, no deu adaptar-se als palíndroms. Només en coneixem un que forma oració i que pot ésser llegit del dret i del revés i diu sempre el mateix: «Margarita, tira gram». Cal advertir que no és correcte, car, en lloc de Margarita, hauria de dir Margarida, i en aquest cas ja no és perfecte...


El pas del temps ha desmentit Joan Amades perquè al nostre país també ha arrelat amb força la passió pels palíndroms i comptem amb grans palindromistes que han demostrat, a bastament, que el català es pot adaptar perfectament i sense problemes a aquest joc lingüístic.

De fet, els palíndroms existeixen de sempre perquè només cal consultar un diccionari per trobar paraules com «ala», «caiac», «mínim», «refer» o «tururut». Per tant, els mots palindròmics no es creen sinó que es troben. Una altra cosa, són les frases que sí que demanen una dedicació i un esforç per part dels afeccionats palindromistes per tal de confegir un text que ha de tenir un significat coherent (tot i que, de vegades, pot ser força surrealista) i que s’ha de poder llegir en ambdós sentits de lectura. Evidentment, com més llarg sigui aquest text, més gran és l’esforç necessari per a la seva elaboració, però també més satisfacció atorga al seu autor. Un cas a part són els palíndroms 'de rècord', extremadament llargs amb diversos milers de paraules, però que sovint esdevenen una llarga llista de mots sense cap significat conjunt.

Per a l'elaboració d’un palíndrom, a més dels mots palindròmics que hem comentat, també hem de comptar com una peça fonamental amb els bifronts (paraules que es poden llegir en els dos sentits de lectura amb significats diferents, com per exemple «cita / àtic»). Basant-nos en aquestes parelles de paraules que ofereixen els bifronts i afegint-hi elements com articles o preposicions, podem formar un palíndrom perfecte: «Cita-la a l’àtic». Com hem dit abans, aquest joc pot complicar-se a mesura que hi afegim més combinacions per trobar una frase palindròmica tan llarga com vulguem (o puguem).

Acabo aquest post amb un fragment extret del capítol dedicat als palíndroms del MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) on Màrius Serra ens parla dels més emblemàtics d’aquests jocs lingüístics en diferents idiomes:

...El palíndrom emblemàtic del català no és el que encapçala aquesta entrada [«Senén té sis nens i set nenes»] tot i que apareix a l’entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana, sinó l’antic «Margarita tira gram» (que pot ser normalitzat com «Margarida dirà gram») i el combatiu «Català a l’atac». L’espanyol és força divulgat, malgrat el seu significat xocant: «Dábale arroz a la zorra el abad». Els anglesos en posseeixen un que posen en boca de Napoleó exiliat («Able was I ere I saw Elba») i els nord-americans han adoptat l’eslògan que va fer servir Theodore Roosvelt a la campanya presidencial de 1904: «A man, A plan, A canal, Panama» (confegit pel publicista ‘avant la léttre’ Leigh Mercer). Els italians, per la seva banda, en tenen un de notable que descriu a la perfecció dos personatges de Shakespeare: «Ebro è Otel, ma Amleto è orbe», i els francesos disposen del clàssic «L’âme des uns jamais n’use de mal»... (*)

(*)
«Able was I ere I saw Elba» (Vaig ser capaç de veure abans l'Elba)
«A man, A plan, A canal, Panama» (Un home, un pla, un canal, Panamà)
«Ebro è Otel, ma Amleto è orbe» (Otel·lo està borratxo, però Hamlet és cec)
«L’âme des uns jamais n’use de mal» (L’ànima d’alguns no utilitza mai el mal) [palíndrom de l'Edat Mitjana, quan els escrits no diferenciaven la "i" de la "j"]





GLOSSARI:
  • Anacíclic
  • Palíndrom

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

dilluns, 29 de març de 2021

L'ENDEVINETA LLAGOSTA (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "L'ENDEVINETA LLAGOSTA". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu pare Blai Amades que l’havia apresa a Bot (Terra Alta).


L'ENDEVINETA LLAGOSTA

Hi havia un minyó molt llest, però tan pobre que gairebé no podia menjar. Per ponderar la seva misèria deia que si arribava només a tenir tres dies de bona vida, després ja no li faria res morir-se. Es presentà al seu poble un moro enganyador, el qual deia que portava una bèstia mai vista: un ase que tenia el cap a la cua i la cua al cap. Plantà una barraca enmig de la plaça, on per una quantitat ensenyava la tal bèstia, la qual posava de cua a la menjadora i de cap enfora. En Llagosta sentia gran desig de veure l’estranya bèstia, però com que no tenia diners, un dia s’entaforà d’amagat dintre la barraca del moro en una hora intempestiva, i veié que el tal ase, de cap a la menjadora, menjava com els altres i que l’estranyesa de la bèstia no era altra cosa que un enginy del moro, que la posava en sentit contrari. En Llagosta féu córrer per tot el poble el seu descobriment, amb què gaudí de fama de gran endevineta, puix que havia vist el que ningú no havia comprès. El moro, indignat perquè li havia esguerrat el negoci, el volia matar, i en Llagosta tingué de fugir.

Camps a través se li féu de nit; s’enfilà a dormir dalt d’un arbre, vora d'un riu. A la poca estona veié venir un vell amb una xarxa, el qual es posà a pescar. Pescà un peixot estrany que tenia el ventre com inflat. Intrigat el pescador per la forma del peix, l'obrí i trobà al ventre un ou de gallina, que es devia haver menjat. El pescador cregué que d'aquell estrany cas, podia fer-ne una endevinalla i anar-la a vendre al rei.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.

Cregué que encara podia fer l'endevinalla més llarga, puix que si feia covar l'ou n'eixiria un pollet, cas que podria explicar en paraules cobertes.

Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.

En Llagosta des de dalt de l’arbre, s’assabentà del projecte del pescador i descobrí el secret de l'enigma.


Al rei, li van robar les joies, i oferí tres dies de bona vida al qui descobria els lladres. En Llagosta, que amb poder gaudir de tres dies de bon viure tant se li’n donava viure com morir, cregué arribat el moment de poder satisfer el seu desig. Es presentà al rei com a endevineta i li digué que ell era el qui havia endevinat el secret del moro enganyador. En Llagosta fou tractat a cos de rei i rodejat de gran admiració. Menjava enmig d’un jardí. Un dia, mentre dinava, una princesa volgué fer-li una gràcia, i agafà una llagosta que saltava pel jardí i ensenyant-li la mà tancada li preguntà si sabia què hi tenia a dintre. El minyó, veient-se descobert en la seva gosadia, exclamà: — Ai Llagosta!, ara sí que t’han ben agafat. La princesa li digué que, en efecte, era una llagosta el que havia agafat. Un altre dia un capità agafà de terra un grapat d’excrements i, presentant la mà a l'endevineta, li proposà que endevinés el que contenia. En Llagosta, en veure que es tractava d’un senzill capità, exclamà amb aire de menyspreu: — Obriu aquesta mà de m.... El soldat obrí la mà i es veié com, en efecte, contenia el que l’endevineta havia dit.

Aquestes passades feren adquirir gran fama d’endevineta al minyó, fins al punt que els lladres que havien pres les joies al rei, que eren els seus criats, temeren ésser descoberts i tractaren de fer-se amics d’en Llagosta. Un dia, mentre li servien el dinar, li demanaren que, sobretot, no els descobrís. Ell digué que era costum seu descobrir el lloc on es trobaven Ics coses robades, però no els lladres, i amb traça féu dir als servents on havien amagat les joies, i els prometé que no els descobriria. Arribada l’hora, digué al rei que sota la llosana del primer graó de la gran escala del palau trobarien amagades totes les joies robades, com així fou.

El rei no s’hi veia de content, de tenir entre els seus vassalls un endevineta tan famós, i fins tractà d’emparentar-se amb ell parlant de casar-lo amb una seva filla preciosa com una rosa, la qual era pretesa per gran nombre de nobles i cavallers. Els savis de la cort cregueren que un senzill endevineta era poc per a arribar a príncep. El rei proposà oferir la mà de la donzella al qui sabés desxifrar aquell intricat enigma que un pescador li havia venut. Així fou publicat i, naturalment, en Llagosta, que sabia el secret de la cosa, es presentà a concurs i el desxifrà.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.
Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.


Un peix que es menjà un ou (el nonat),
que no pogué pair, i es morí.
La panxa del peix fou oberta i tret l’ou,
que després de rentat amb aigua del riu
fou covat per una gallina i en sortí un pollet.

Ningú no s’atreví a posar-se davant del famós endevineta, i aquest es casà amb la princesa i arribà fins a ésser rei.

Dalt de la finestra hi ha un gat,
baix de la finestra hi ha un gos,
ací el conte s’ha acabat,
ací el conte s’ha fos.

dilluns, 22 de març de 2021

Relats Conjunts (març - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'onada [La Ola]" (Vicente Romero Redondo - 2014).


ELS NERVIS DEL PRIMER COP

Havia tingut altres cites com aquesta, però la d’avui era la primera amb una altra dona. Per a una professional com jo aquest fet no hauria de tenir gaire importància ni m'hauria de posar nerviosa, però la meva és una feina on la diversitat de gènere brilla per la seva absència i, acostumada a tractar només amb homes, aquesta novetat em feia força il·lusió i incrementava les meves ganes de complir com cal. Havia de quedar bé i fer la feina millor que mai, seria un pas més per trencar aquest sostre de vidre que, des de sempre, ens impedeix avançar professionalment.

El lloc de la cita és al final de la platja. Unes roques a la vora del mar que ofereixen un espai prou apartat i resguardat per fer allò que hem de fer sense cridar massa l’atenció. Tal com estava convingut, ella ja hi és i fa una estona que simula estar immersa en els seus pensaments amb la vista perduda a l’horitzó. És només teatre perquè s’adona immediatament de la meva presència i, tan bon punt m’acosto, es treu la pamela blanca que li cobreix els llargs cabells rossos. Seguidament, sense gairebé moure el cap, assenteix imperceptiblement quan jo contesto el seu gest baixant també la meva ombrel·la. És el que tocava, el primer pas ha estat fet correctament. És ella i m’espera a mi, no en tinc cap dubte. Però aquesta feina té uns protocols que no es poden obviar, no voldria enviar-ho tot a rodar per voler córrer massa. Així que m’apropo a les roques i, al meu torn, dissimulo observant com les onades arriben mansament a la sorra mentre em disposo a fer el següent pas. Ara toca parlar-nos per primera vegada. Quan he arribat, se m’ha escapat un «bon dia» que ella no ha contestat. Tampoc ho esperava, el que hem de dir per identificar-nos està tan estipulat com el joc de la pamela i l’ombrel·la que acabem de fer. Si qualsevol de les dues no diu les paraules exactes, tot se n’anirà en orris.

Doncs resulta que no me’n recordo. Serà per l’emoció de la primera trobada amb una altra dona o serà per la vergonya d’haver-me passejat per tota la platja amb una ombrel·la vuitcentista, el fet és que he oblidat la contrasenya convinguda. Quin desastre! El dia que ho volia fer millor, serà el dia del meu fracàs. M’he de centrar, no era una frase tan difícil. Sempre són contrasenyes adients a l’ambient, però prou estranyes perquè ningú les digui per casualitat. Avui ha de ser alguna cosa del mar o de la platja... Res, no hi ha manera. No em surt i començo a notar que la rossa s’està posant nerviosa perquè m’ha fet un parell de llambregades ben evidents. Jo també ho estic de nerviosa, així que val més que no m’atabali i em deixi pensar tranquil·lament. No voldria haver de fer servir la pistola dissimulada que porto a la punta de l’ombrel·la i carregar-me-la. No em fa res saber que ella segurament també va armada, els de l’est són famosos per les seves bombes en miniatura i no m’estranyaria gens que la seva pamela anés farcida d’explosius. Però, què estic dient? Com puc pensar a matar-la? Si ho faig, ja puc oblidar-me de la meva feina per a sempre. Segur que més d’un ho aprofitarà per reiterar que les dones no servim per a fer d’espies i que ha estat un error no haver enviat un home. Tot i que avui, al mig de la platja, algú vestit amb barret i gavardina hauria fet el préssec. Per això m’hi han enviat a mi, vestida com una Mata Hari de pacotilla... JA HO TINC!!, acabo de recordar-ho. Quin descans, ja sabia jo que no podia ser tan difícil. Ara li diré a la rossa que «en aquesta platja hi ha més sorra que al desert de Kalahari», ella em contestarà que «sí, però no tanta com al del Gobi» i podrem enllestir la missió sense entrebancs. Ha costat, però avui també podré sumar un nou èxit al meu currículum. Amb un parell més, m’ascendiran de 0016 a 0015... tremola 007!!

dilluns, 15 de març de 2021

La paradoxa de Berry

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de Berry que ens arriba des del Regne Unit, al començament del segle XX.

"Principia Mathematica" de Bertrand Russell (Tret d'AQUÍ)


A la seva obra "Principia Mathematica", publicada el 1927, el filòsof Bertrand Russell planteja una paradoxa que li havia estat suggerida alguns anys enrere per G. G. Berry, bibliotecari de la Biblioteca Bodleiana d'Oxford.

Tal com assenyalava Berry, només hi ha un nombre finit de paraules, i en conseqüència només un nombre finit (tot i que gran) de frases possibles de 10 paraules o menys, fins i tot acceptant les combinacions sense sentit lingüístic. Això vol dir que només hi ha unes determinades maneres de descriure un nombre amb menys d'onze paraules. No obstant això, hi ha un nombre infinit de nombres.

Segons Russell, això vol dir que hi ha d'haver un enter positiu que no es pugui definir amb menys d'onze paraules, i atès que els nombres enters són seqüencials, ha d'existir l'enter positiu més petit que no sigui definible amb menys d'onze paraules. Llavors, aquest sencer pot definir-se com: "Enter positiu més petit indefinible amb menys d'onze paraules", una definició de 10 paraules.

Tenim llavors una paradoxa perquè ha d’existir l’enter més petit no definible amb menys d'onze paraules, però al mateix temps aquest enter, pel sol fet de ser aquest nombre, realment no pot ser l'enter més petit no definible amb menys d'onze paraules. Hi ha alguna solució?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ


dilluns, 8 de març de 2021

Joc de Ment - 030

QUANTES N’HI HA DE CARA AMUNT?



- Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



L’objectiu d’aquest truc és distingir, utilitzant únicament el sentit del tacte, si les cartes d’un grup de naips estan cara amunt o cara avall.

Per començar, traurem un grapat de cartes de la baralla. Aquest paquet de naips serà el que farem servir pel joc i no ha de ser ni molt petit ni massa gros per facilitar les manipulacions posteriors, al voltant de la vintena de cartes seria el més adequat. El que si és important és escollir un nombre parell de cartes, però hem de procurar no fer esment d’aquest fet ni tampoc del total de cartes que agafem. Nosaltres ho hem de saber, és clar, però és millor que els espectadors creguin que el paquet conté un nombre qualsevol de naips.

A continuació, demanarem a la “víctima” que segui davant nostre i li expliquem que quan li lliurem les cartes haurà de fer, d’amagat sota la taula, unes operacions que li mostrarem primer a la vista de tothom. Es tracta d’agafar les dues primeres cartes del paquet, girar-les juntes, deixar-les al seu lloc i tallar la baralla. Nosaltres ho farem tres o quatre vegades per ensenyar-li el procés i, després, li entregarem el munt de cartes perquè ell ho repeteixi les vegades que vulgui a sota la taula. Cal explicar que a més d’ignorar les vegades que s’han girat les parelles de cartes també és possible que, amb els diversos talls, tornem a girar algunes de les cartes ja girades prèviament i que, per tant, és impossible controlar quantes cartes han quedat cara amunt i quantes de cara avall.

Malgrat tot, nosaltres intentarem endevinar-ho només tocant les cartes. Per això, quan l’espectador consideri que ja ha fet prou vegades la maniobra que li hem demanat, ens tornarà els naips per sota la taula sense que ell ni nosaltres els veiem. Amb les cartes a la mà i només tocant-les d’una en una podrem determinar en quina posició estan i encertar el nombre de cartes que han quedat cara amunt. Un nombre exacte que anunciarem uns instants després de rebre les cartes i que comprovarem tornant a posar-les sobre la taula, obertes en ventall perquè tothom les pugui comptar.





dilluns, 1 de març de 2021

BIFRONTS

Un BIFRONT és aquella paraula o frase que té un significat quan la llegim d’esquerra a dreta i un altre de diferent, però igualment correcte, en ser llegida de dreta a esquerra. En cas que el resultat de la lectura inversa fos el mateix que el de la directa, ens trobaríem davant d’un PALÍNDROM (dels que ja parlarem més a bastament en un proper post). Els bifronts («amb dues cares») són, per tant, un tipus molt determinat d’ANAGRAMES on la transposició de les lletres que crea el nou significat es produeix, simplement, invertint-ne l’ordre. L’exemple més conegut és el clàssic: ROMA / AMOR.

El seu origen s’atribueix al poeta de l'Antiga Grècia Sotades de Maronea que, al segle III aC, va escriure uns versos on, en sentit invers de lectura, s'amagaven missatges satírics en contra del rei Ptolemeu II Filadelf que s’havia casat amb la seva pròpia germana. Quan el rei va descobrir la «broma» del poeta, va fer-lo detenir i, més tard, Sotades va acabar al fons del mar Egeu dins d’una caixa de plom. En honor seu, els versos que admeten els dos sentits de lectura i que es coneixen amb la denominació de RETRÒGRADS, s’anomenen també SOTÀDICS.

En el camp de l’enigmística, trobem alguns passatemps o enigmes que aprofiten el joc lingüístic que ofereixen els BIFRONTS. Tant els d’un sol mot [animal / làmina] com els que formen una frase [copaven / neva poc] i també els sorgits de les seves diverses variants. Entre aquestes variacions cal destacar l’ANTÍPODA que apareix quan, per crear el nou significat, movem la inicial del principi al final del mot original i llegim el resultat al revés o, dit d’una altra manera, quan mantenim la primera lletra al seu lloc i girem només les altres [colla / callo]. Si la lletra que mantenim al seu lloc és l’última, ens trobarem davant d’una ANTÍPODA INVERSA [marta / trama]. Un altre joc lingüístic ens l’ofereix el CANVI D’ANTÍPODA (directa o inversa) quan substituïm la lletra inicial o final per una altra i escrivim la resta al revés [tona / mano] o [sons / nosa]. Eixamplant les possibilitats, també podem trobar els BIFRONTS BILINGÜES que barregen dos idiomes [terra (català) / arret (francès)] i els que podríem anomenar PARCIALS perquè apareixen quan descartem la lletra inicial del mot original [camina / ànima], la lletra final [tapar / àpat] o ambdues [acuso / suc]. D’altra banda, si per obtenir el nou significat en comptes de variar l’ordre de les lletres invertim l’ordre de les síl·labes o de les paraules de la frase estarem, respectivament, davant d’un BIFRONT SIL·LÀBIC [camí / mica] o d’una FRASE BIFRONT o ANACÍCLICA [peus de porc / porc de peus].

Les endevinalles han utilitzat també el recurs dels bifronts per crear enigmes. Com a exemple, us en copio a continuació un parell que ja han sortit publicades al XAREL-10 i que són tot uns clàssics en català:

E026.- Mirat a l'endret / és un vegetal, / mirat al revés / soc un mineral.

E583.- Soc animal de manera / què, mirat per un cantó, / resulto una bèstia fera / però llegit pel darrere / soc animal petitó.


Un altre exemple ens el dona Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) quan ens explica que l’autor d’«Alícia en terra de meravelles», l'escriptor anglès Lewis Carroll (1832-1898), va anotar a l’entrada del seu diari corresponent al 30 de juny de 1892 que havia inventat un nou tipus d’enigma:

Un rus va tenir tres fills. El primer, anomenat Rab, va esdevenir advocat. El segon, que es deia Ymra, va ser soldat. El tercer es va fer mariner, com es deia?.


Sabent el truc de l’enigma i per pocs coneixements d’anglès que tingueu, no dubto que trobareu ben fàcilment la solució...






GLOSSARI:
  • Antípoda
  • Bifront
  • Retrògrad

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

dilluns, 22 de febrer de 2021

Relats Conjunts (febrer - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La defenestració, 1618" (Václav Brožík - 1890).


LES TRADICIONS

Sens dubte som víctimes d’una campanya difamatòria orquestrada per uns interessos que podríem denominar ocults si no fossin tan clars. És només l’enveja de l’èxit de la nostra festa de la defenestració el que ens ha portat davant d’aquest tribunal. Per aquest motiu, trobem inaudit i, fins i tot, insultant que ens obliguin a defensar-nos d’una acusació de barbàrie. Aquesta és una imputació gratuïta que no té en compte que estem parlant d’una tradició gairebé mil·lenària ben arrelada a la nostra societat. Una tradició que ha transcendit al món de l’art i que ens ha donat, per exemple, obres mestres de la pintura. I si la defenestració és art, en conseqüència, també és cultura. I és més que evident que la cultura és l'antítesi de la barbàrie, com tothom sap.

Podem arribar a entendre que, per a gent poc informada, el fet de llençar cada any un parell de persones des de la finestra de l’ajuntament pugui semblar un acte xocant que hauria de ser prohibit. El que cal, doncs, és explicar-ho millor i posar-ho en context. Com ja hem dit, la festa de la defenestració té una llarga tradició i, fa força anys, era un dels actes principals del dia del sant patró del nostre poble juntament amb el «tir al fugitiu» o les «xurriacades infantils». En nom d’un progrés mal entès, aquestes festes tradicionals van deixar de fer-se i, de la mateixa manera, la nostra festa major va anar perdent pistonada. Per això, i amb l’únic afany de recobrar l’empenta d’anys enrere, fa un parell de temporades la comissió de festes va proposar recuperar alguna d’aquelles velles tradicions. Descartats tant el «tir al fugitiu» per la impossibilitat legal de repartir armes a tota la població com les «xurriacades infantils» perquè avui en dia està mal vist fuetejar els nens (i així creixen de consentits i malcriats), vam decidir apostar fort per la defenestració. Cal dir que primer ens vam plantejar fer alguns canvis i una de les opcions va ser llençar un parell de cabres des del campanar en comptes de persones, però l’experiència anterior en altres municipis ens havia ensenyat que això ens posaria en el punt de mira de les entitats animalistes i, per evitar problemes, vam descartar-ho d’entrada.

Així i tot, els problemes els hem tingut igualment perquè, per sorpresa nostra, resulta que existeixen unes entitats humanistes que, sense tenir la força dels defensors dels animals, també poden ser molt torracollons defensant les persones. Amb arguments falsos que insisteixen en el patiment de les víctimes i que no tenen en compte que si hem enrajolat la plaça de l’ajuntament, és, justament, perquè el cop sigui més sec i l’agonia molt menor ens han denunciat davant la justícia i ens volen impedir que enguany tornem a defenestrar més gent. No sé si se’n sortiran, però per part nostra esperem una sentència favorable. Ens tranquil·litza saber que la resolució està en mans de la justícia perquè és un fet constatat que la defenestració ha anat sempre a favor de la llei... de la llei de la gravetat, per ser més exactes.

dilluns, 15 de febrer de 2021

"Cartas de ilusión" [J♥] [J♣] [J♠] [J♦]


L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estats Units.

Avui us en presento les quatre [J]:



[CORS ]
Quin és l'esglaó de més avall?

[TRÈVOLS ]
D'on surt la clavilla del mig?

[PIQUES ]
Els costats negres estan per la part de dins o per la part de fora?

[DIAMANTS ]
Els forats estan a la part de dalt o a la part interior?


EXPLICACIÓ


dilluns, 8 de febrer de 2021

Joc de Ment - 029

EL PENSAMENT REVELADOR



- Una baralla de 48 cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Es presenta el joc explicant que està científicament demostrat que els nostres pensaments influeixen sobre els nostres actes fins i tot de manera inconscient. Així que aprofitarem aquest fet per endevinar una carta que només l’espectador haurà vist i que, sense voler-ho, ens mostrarà ell mateix.

Per començar, entregarem a la “víctima” una baralla amb 48 cartes (una espanyola completa o una de pòquer de la que haurem retirat 4 naips), li demanarem que la barregi tant com vulgui i que ens la torni, sempre amb les figures cap per avall.

Quan tornem a tenir les cartes a les mans, explicarem que sense tornar a barrejar-les o manipular-les de cap manera, anirem descartant d’una en una tantes cartes com l’espectador vulgui. Seguidament procedirem a fer-ho, formant un nou munt de naips (que seguiran sense mostrar les figures) sobre la taula fins que l’espectador en tingui prou. Quan ens faci parar, li demanarem que miri l’última carta que hem llençat que és la que ha quedat sobre el munt i la que ell ha escollit lliurement perquè ens ha demanat que ens aturéssim just quan li ha semblat.

Quan hagi vist i memoritzat la carta, que no ens ha d’ensenyar en cap moment, l’ha de tornar al seu lloc i nosaltres completarem la baralla deixant-hi a sobre la resta de les cartes que tenim a les mans i tallarem unes quantes vegades per perdre completament la carta incògnita dins la baralla.

Amb la baralla completa altra vegada a les mans, expliquem que tots aquests preparatius han servit per fixar el pensament de l’espectador sobre aquella carta concreta que ara procedirem a descobrir. Li demanarem a l’espectador que es fixi bé en el que farem, però que no digui res en cap moment per no ajudar-nos amb cap possible pista. Seguidament procedirem a retirar d’una en una les sis primeres cartes de la baralla deixant-les sobre la taula amb la cara cap amunt i formant una fila horitzontal. Damunt de cadascuna d’aquestes sis cartes, però sense tapar-les del tot, deixarem les sis cartes següents del munt i això ho repetirem fins que tots els naips de la baralla es mostrin sobre la taula formant 6 columnes de 8 cartes cadascuna.

Evidentment, la carta incògnita estarà a la vista de tothom en una d’aquelles columnes que ara anirem assenyalant d’una en una. Quan ho fem, l’espectador no ha de dir res ni fer cap gest només ha de pensar “NO” si no veu la seva carta en aquella columna o “SÍ” quan li indiquem la columna que conté la carta incògnita. Aquest procés pot ser més o menys laboriós depenent del control mental que tingui l’espectador, però no podrà evitar que anem descartant columna rere columna, fins a escollir la que conté la carta buscada. Amb aquests 8 naips tornarem a repetir el mateix procediment anterior, però aquesta vegada formarem 4 columnes de 2 cartes. L’espectador seguirà sense obrir boca, però tampoc podrà evitar que el seu pensament ens mostri en quina d’aquestes columnes està la carta incògnita. Descartarem doncs les altres cartes i de les dues que han quedat no ens costarà gens endevinar, amb un 100% d’encert, quina és la que buscàvem.





dilluns, 1 de febrer de 2021

ANAGRAMES

Un ANAGRAMA es defineix com la transposició de les lletres d'una paraula, frase o sentència breu, de tal manera que es formi una nova paraula o frase.

Actualment es consideren només entreteniments enginyosos, però antigament se'ls donava gran importància. Els cabalistes creien que estaven relacionats amb el nom a partir del qual es formaven, de manera que podien indicar el caràcter o el destí de les persones. Plató, sostenia una idea semblant i els últims platònics rivalitzaven amb els cabalistes en atribuir als anagrames virtuts misterioses. Va ser un gran triomf dels anagramistes medievals trobar la resposta a un dels moments més potents del relat de la passió de Jesucrist. Pilat pregunta a Jesús si és rei, aquest li respon que sí, i que Ell ha vingut al món per donar testimoni de la veritat. Llavors Pilat replica: “I què és la veritat?” (Joan 18,38). Doncs aquest «Quid est veritas» (“Què és la veritat?”) amaga la seva pròpia resposta: «Est vir qui adest» (“És l'home que està present”).

Són molt destacables els anagrames que s'adeqüen, en major o menor mesura, a l'original d'on s'han format perquè, amb el nou ordre de lletres, mostren un significat que s'hi adiu o que, d'alguna manera, el defineix. En Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) en recull uns quants de força coneguts:

«...és notable el que posà en circulació André Breton a partir del nom de Salvador Dalí: «Avida Dollars», del qual en descobrim una altra versió catalana menys esplendorosa: «Vida llardosa». A tombants de segle, la veïna Itàlia estava tan aficionada a l’elaboració d’anagrames que es convocà un concurs mundial d’anagrames a partir de «Maestro Giuseppe Verdi» per commemorar la mort del genial compositor. El guanyador fou un anglès que presentà «Di vigor perpetua messe».
Val a dir que els anagrames poden arribar a ser molt populars quan es refereixen a personatges d’una certa rellevància política. Alguns dels més divertits són aquests. Clint Eastwood, «Old West action», que situa l’ex-actor en les seves actuacions polítiques. Piet Mondrian, «I paint modern», que contradiu molts crítics d’art. Margaret Thatcher, «that great charmer», «great charm threat» o «Meg, the arch-tartar», que mostra els sentiments enfrontats que aixecava la Dama de Ferro. «Victoria, England’s Queen, governs a nice quite land», un autèntic eslògan per als defensors de la moral victoriana. Pétain, «inapte», un nou argument per als resistents. A. Hitler, «the liar», una constatació de les innombrables «virtuts» del führer. Benito Mussolini, «Nobilis is ut nemo», un cant filofeixista. Harry Truman, «Rash army runt», un nou al·legat militarista americà. Eisenhower. «See hero win», la clàssica moral americana. Theodore Roosevelt, «Loved horse; tree, too», un cert cant a l’ecologisme. Abraham Lincoln, «Oh, call man brain», una constatació de la sensibilitat antiracista que el va dur a la mort...»


Aquests anagrames que semblen endevinar el destí del nom que els ha creat, es poden anomenar ONOGRAMES perquè l’onomància és l’endevinació basada en el nom d’una persona. En canvi quan l’anagrama revela un sentit contrari a l’original tindríem un ANTIGRAMA, com per exemple afirmar que els evangelistes són agents del mal perquè en anglès «Evangelists» = «Evil’s agents» o relacionar violència i amor perquè «Violence» = «Nice love». Per altra banda, formem un ALFAGRAMA quan ordenem alfabèticament les lletres de qualsevol paraula (l’alfagrama de la paraula «alfagrama» és «aaaafglmr»). Aquesta variant de l’anagrama fa irreconeixible la paraula original i s’utilitza en l’àmbit de la criptografia, els enigmes i els passatemps.

Els anagrames donen molt de joc en el camp enigmístic. En aquest mateix blog, vam publicar els ANAGRAMES LLETRAFERITS que us reptaven a descobrir unes obres literàries que es presentaven amb les lletres del seu títol i nom de l’autor ben barrejades.
Un altre joc amb anagrames, molt típic de qualsevol secció de passatemps, és l’anomenat TARGETA DE VISITA que consisteix a esbrinar la identitat exacta d’un personatge famós que s’oculta sota un suposat pseudònim anagramàtic. Si voleu jugar-hi, a continuació en trobareu una dotzena que he tret dels primers números de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card:



Però, com hem dit, no només els noms propis poden servir de base per crear anagrames i, per demostrar-ho i posar punt final a aquest post, m’he empescat el joc FRASES FETES – REFÀS FESTES. Us presento sis d’anagrames creats a partir de mitja dotzena de frases fetes catalanes molt conegudes. A veure si les descobriu:


(a). FUMA FLOR, SAL I PEBRE
(b). A LA TARDA, MÓN ILLENC
(c). ESPERO UNA TORRE D'ATAC
(d). SABEU? LA MORT CALLA ÀGIL
(e). PER A LA GANA, EL CAMELL FA PA
(f). LLEPAR ELS PACTES PARITS







dilluns, 25 de gener de 2021

La paradoxa del barber

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa del barber que ens arriba des del Regne Unit, al voltant de l'any 1900.

Bertrand Russell (Tret d'AQUÍ)


Bertrand Russell va ser un filòsof, matemàtic i reformador social britànic que va exercir una gran influència. Defensor a ultrança de les causes humanitàries i ferm opositor a la guerra, va guanyar el Premi Nobel de literatura el 1950, amb setanta-vuit anys, per la seva obra filosòfica i humanista. Com a filòsof, Russell creia en l'aplicació de la lògica al pensament, i en la utilitat del sentit comú i el llenguatge planer en la formulació del discurs filosòfic.

Imaginem una petita població que té només un barber. S'exigeix a tots els homes que vagin ben afaitats. Alguns s'afaiten a casa; a altres se'ls demana que vagin al barber, que està obligat a afaitar a tots els homes que no s'afaitin per la seva pròpia mà i ningú més. Qui afaita al barber?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ


dilluns, 18 de gener de 2021

Relats Conjunts (gener - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una il·lustració de la caputxeta vermella i el llop (treta del llibre "A child's book of stories") titulada "Little Red Riding Hood" (Jessie Willcox Smith - 1911).



EL PROGRÉS

Tot és molt diferent ara, res ja no s’assembla a allò que us havien explicat. Recordeu que per arribar a la cabana de l’àvia al mig del bosc podíem passar per dos camins diferents, un de més llarg que sempre agafava jo i un altre de més curt per on el llop feia drecera? Doncs els van destrossar tots dos quan van construir la nova variant de l’autopista. I, pel mateix preu, també es van carregar mig bosc. Això va provocar que el llop es quedés sense el seu hàbitat natural i me’l vaig haver d’emportar a casa. M’ho va demanar ell mateix quan es va adonar que els funcionaris de la gossera municipal li anaven al darrere per «salvar-lo». No em va saber greu acollir-lo, és cert que me les havia fet de tots colors però és que aquesta era la seva feina al conte. En el fons i després de tants anys de fer veure que me’l creia quan, ajagut al llit, intentava fer-se passar per l’àvia, el vaig acabar estimant i per això no vaig dubtar quan em va demanar que l’ajudés a buscar un nou lloc on viure. I, a més, tots dos hi hem sortit guanyant perquè ara, quan vull tornar al bosc de l’àvia (al que queda d’ell, almenys) sempre li demano que m’acompanyi. Per arribar-hi s'ha de fer un tomb de gairebé tres quilòmetres per trobar l’únic pas que van deixar sota l’autopista i no seria segur anar tanta estona caminant sola. El llop ja no hi és, però de depredadors en continuen sortint d’on menys t’esperes. L’única cosa bona d’aquesta llarga marrada que ens toca fer, és que passem molt a la vora de les cabines on cobren el peatge de l’autopista i ara allí hi treballa el caçador. A ell també el van deixar sense feina quan van fer les obres, però va tenir més sort que el llop i no es va quedar a l’atur perquè és tiet del tinent d’alcalde d’urbanisme i aquest li va aconseguir un lloc a la concessionària d’autopistes. No és una feina que li agradi massa, estar tot el dia tancat dins una cabina de peatges es fa pesat per algú acostumat a treballar en plena natura però fa el cor fort pensant que, amb vista a la jubilació, és molt millor tenir una feina fixa que no continuar sent autònom com abans. Quan el llop i jo hi passem, sempre ens saluda i tots tres estem molt contents de veure’ns ni que sigui de lluny separats per la tanca metàl·lica que rodeja tota l’autopista. Alguna vegada he pensat que podria convidar-lo a venir a casa i fer un berenar tots tres junts per parlar dels vells temps, però no goso proposar-li perquè em sembla que, tot i que ho intenten dissimular, entre ell i el llop encara queden temes pendents i potser la trobada seria un pèl tensa. De moment, val més continuar veient-nos només de tant en tant quan el llop i jo ens posem d'acord per tornar a visitar la casa de l’àvia. I dic de tant en tant perquè cada cop ens fa menys gràcia tornar-hi per tot el que va passar. Quan li van dir a l’àvia que havia de marxar de la seva cabana perquè quedava inclosa en la zona de limitació d’edificabilitat al voltant de l’autopista, ella s’hi va negar en rodó. No va voler vendre de cap manera i va jurar que només la traurien morta de casa seva. No patiu, no va anar així. El que va passar és que el govern va considerar l’autopista com obra d’utilitat pública i va signar un decret d’expropiació. L’àvia va ser desallotjada pels mossos i ara viu a la residència del poble. La vaig a veure molt sovint, tot i que ja no em reconeix ni recorda com em dic. En canvi, del llop no se n'ha oblidat i li fa moltes festes cada cop que li porto. Tornant a la cabana, cal explicar que finalment no la van enderrocar perquè, abans que hi entressin les excavadores, uns ocupes s’hi van instal·lar i la llei diu que a ells, com que no  tenen cap dret de propietat, no se’ls pot expropiar i, per tant, no se'ls pot fer fora. En conseqüència, l’autopista es va construir amb aquella gent vivint a la casa que abans havia estat de l’àvia i van ser ells els que van rebre la indemnització per haver hagut de suportar els sorolls i les molèsties de tots aquells mesos d'obres. No eren mala gent, malgrat que mai em van deixar entrar a dins la cabana per por que la reclamés, no els feia res deixar-me passejar pel jardí quan hi anava de visita. Ara ja no hi són, van marxar a un xalet abandonat de la nova urbanització que va quedar a mig fer quan el promotor es va arruïnar. La cabana sí que hi és, encara aguanta tot i que fa llàstima de veure. Pocs dies després que els ocupes marxessin, van entrar-hi uns vàndals que van arrasar amb tot el que tenia algun valor: les portes, les finestres, els cables elèctrics, les canonades i les aixetes de l’aigua... És per això que cada vegada hi anem menys, em cau l’ànima als peus quan veig aquell esquelet d’obra ple de pintades i recordo el que havia estat. I al llop li passa el mateix, no em diu res però li veig la tristesa als ulls. Tots dos quedem sense paraules davant aquell espectacle lamentable. No parlem de tan aclaparats que estem, però és que ni que no ho estiguéssim tampoc obriríem boca perquè no serviria de res. Simplement, no ens entendríem perquè el soroll continu dels cotxes i camions que passen per l'autopista és eixordador. És el que té el progrés... que no s’atura mai.

dilluns, 11 de gener de 2021

Joc de Ment - 028

ENDEVINACIÓ CALCULADA



- Una calculadora
o
- Un full de paper i un bolígraf



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag intentarà endevinar l’edat d’un dels espectadors a partir del resultat d’alguns càlculs aritmètics que la “víctima” haurà de fer en secret. Amb aquesta intenció, el mag facilitarà a l’espectador una calculadora (o un paper i un bolígraf) i li demanarà que segueixi les instruccions següents sense ensenyar els seus càlculs en cap moment:

1. Escriu la teva edat (Per exemple: 52)
2. Multiplica per 2 (52 x 2 = 104)
3. Suma 5 (104 + 5 = 109)
4. Multiplica per 50 (109 x 50 = 5450)
5. Resta 365 (5450 – 365 = 5085)
6. Pensa un nombre natural N menor de 100 (Per exemple: 16)
7. Suma N a l’últim resultat (5085 + 16 = 5101)
8. Digues el resultat final (En l’exemple: 5101)

Arribats a aquest punt, el mag ja sap l’edat de l’espectador i la diu immediatament. Però, per si amb això no n'hi hagués prou, a continuació també endevina el número N que l’espectador havia pensat uns minuts abans.





dilluns, 4 de gener de 2021

GUEMATRIA



Al seu llibre NUMEROMANÍA: NÚMEROS, MÍSTICA Y SUPERSTICIÓN (Debate - 2009), Lamberto García del Cid defineix la GUEMATRIA com una forma de la numerologia que consisteix a donar valor numèric a les lletres d’un alfabet i després cercar connexions entre paraules, o conjunts de lletres, que tinguin el mateix valor.

Una de les facetes que ofereix aquest procés és assumir que els nombres adquireixen el valor simbòlic de la paraula que representen. Per exemple, el 888 es considera el número de Jesús i és per aquest motiu que se li atribueixen connotacions favorables. Aquest resultat s’obté atorgant un valor determinat a cada lletra i sumant-los. Així JESÚS en grec s’escriu ΙΗΣΟΥΣ i, segons la taula generalment acceptada per a la guematria clàssica (veure imatge que encapçala aquest post), aquestes lletres gregues tenen, respectivament, els valors següents: (10 + 8 + 200 + 70 + 400 + 200). El total ens dona, efectivament, 888. Això atorga, dins el món cristià, unes qualitats positives a aquest número associat a Jesucrist que, d’alguna estranya manera, també es farien extensives a qualsevol altra paraula que tingui el mateix valor numèric.
Un altre aspecte diferent de les possibilitats que ofereix aquest càlcul numèric el veiem en l’exemple següent. En hebreu, el mot ISRAEL (ישראל) té un valor de 541 i aquest és exactament el mateix valor que sumen les lletres de la frase «El Senyor és present en aquest lloc» pronunciada, segons la Bíblia [Gènesi 28,16], per Jacob després de somiar amb la Terra Promesa. En conseqüència, la guematria ens donaria la resposta geogràfica a l’enigma bíblic.

La pràctica de la guematria és molt antiga i era utilitzada com un mètode endevinatori o per a pràctiques supersticioses i religioses tant a la Grècia o la Roma clàssiques com al món àrab i també entre els primers cristians que la feien servir a l’hora de predicar. El seu origen, però, és jueu (en hebreu, «Guematria» significa, literalment, «Càlcul alfabètic» o «Càlcul numèric dels mots») i és una pràctica estretament relacionada amb la Càbala.
La CÀBALA és el conjunt de teories metafísiques, místiques i exegètiques, de caràcter esotèric, que van sorgir entre els rabins jueus medievals que buscaven una interpretació teosòfica de certs elements de la tradició religiosa jueva. Per algunes d’aquestes interpretacions feien servir també la guematria com a mètode de numerologia cabalística.
Per exemple, un dels seus reptes era la recerca del número de Déu. Segons el gnòstic Basílides, el Déu Suprem de la Gnosi reunia dins d’Ell els 365 déus secundaris que regeixen sobre els dies de l’any i, per altra banda, d’Ell procedeix el poder màgic de les 7 vocals, les 7 notes de la gamma, els 7 planetes, els 7 metalls (or, plata, estany, coure, ferro, plom i mercuri) per això el nom de Déu havia de sortir d’aquests dos números màgics. D’aquesta manera, va arribar a la conclusió que ABRAXAS (o ABRASAX) era la solució buscada doncs és un mot de 7 lletres amb un valor de 365 (ΑΒΡΑΞΑΣ = 1 + 2 + 100 + 1 + 60 + 1 + 200 = 365). Partint d’aquest valor de referència, els gnòstics van dedicar-se a la recerca de Déu estudiant altres noms o frases que també valguessin 365. Per altra banda, sembla que d’aquest ABRAXAS és d’on prové el mot cabalístic ABRACADABRA, al qual se li suposen poders màgics i guaridors.


A l’època contemporània, la numerologia s’ha modernitzat. S’han substituït els idiomes arcaics com el grec o l’hebreu per altres de més propers i s’hi han adaptat les regles. En aquest sentit, cal citar el nord-americà d’origen hebreu Joshua S. Persky que l’any 1988, amb el pseudònim Peter K. Peterson, va publicar «ENGLISH IS GEMATRIA», una obra on aplica el sistema de donar a cada lletra de l’alfabet anglès un valor consecutiu (A = 1, B = 2, ..., Z = 26) i fer els càlculs corresponents per obtenir resultats tan notables com que Christ, Power i Glory sumen les tres 77 o que Israel i Zion estan relacionats perquè els dos mots sumen 64. També troba coincidències fora de l’àmbit religiós: Lock (pany) i Key (clau) [41 punts]; Mathematical i Arithmetic [106]; Energy i Nuclear [74]; Genius (geni) i Madness (bogeria) [75]. Fins i tot, arriba a afirmar que la circumferència d’un cercle de radi 1 ha de valer 2Pi perquè Circle [50] = 2 x Pi [25].

Una forma diferent de jugar amb la guematria la proposa Dmitri Borgmann amb la seva recerca de les «paraules equilibrades». Seguint els valors proposats per Peterson, podem calcular que el valor mitjà de les lletres de l’alfabet és 13’5 i una paraula serà més equilibrada com més s’aproximi a aquest valor. Així, el mot LOVE és perfectament equilibrat perquè les seves quatre lletres sumen 54 i 54 / 4 = 13,5.

Un altre repte d’aquesta guematria lúdica és el d’aconseguir un sistema de valors (diferents segons cada idioma) que permetin equiparar el màxim número de xifres amb el seu nom. Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) ens diu que en català, les equivalències (A = 0, N = 7, T = 1, C = 12, O = 8, U = -6, D = 2, Q = -1, V = -9, E = 14, R = -4, Z = -18, I = 22, S = -8) permeten arribar fins al número 11. De manera que zero = 0, un = una = 1, dos = dues = 2, tres = 3, quatre = 4, cinc = 5, sis = 6, set = 7, vuit = 8, nou = 9, deu = 10 i onze = 11.

En definitiva, als nostres dies la guematria ha esdevingut un entreteniment numèric que ha deixat enrere l’esoterisme i les capacitats endevinatòries. Tot i així, encara podem trobar resultats sorprenents com quan comprovem, aplicant els valors de la guematria simple d’en Peterson, que l’expressió «Llibertat Catalunya» [197 punts] no és compatible amb «Regió espanyola» [162 punts] ni tampoc amb «Comunitat autònoma» [216 punts] però, en canvi, quadra perfectament amb «República independent» que també suma 197 punts. Una coincidència?. Potser sí, però no em negareu que hi ha coincidències que semblen fetes expressament.