Lectures 2021 - Feliç 2022

Amb l’últim post de l’any, arriba la llista dels llibres que he llegit aquest 2021. Han estat un total de 20826 pàgines (una mitjana de 57 al dia) repartides en 75 volums. Gairebé exactament les mateixes pàgines que l’any passat, però quatre llibres més. Això fa que el meu llibre mitjà d’enguany hagi sigut de 278 pàgines.

Podria classificar aquests llibres per l’espai (que ocupen) i així tindríem 21 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 42 Estàndards (de 201 a 400), 7 Llargs (de 401 a 600) i 5 Totxos (més de 600 pàgines).

O podria classificar-los pel temps (que fa que van ser escrits) i resultaria que he llegit 19 Novetats (d’aquest any o l’anterior), 8 Actuals (entre 2 i 10 anys), 29 Contemporanis (entre 11 i 50 anys) i 19 Antics (amb més de 50 anys).

I si els classifico per autors, el rànquing d’enguany quedaria així:
6 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Amb aquestes he acabat les onze novel·les del seu cicle «Temps Obert» que vaig començar l’any passat. Un extraordinari exercici literari que, en conjunt, ha sigut una lectura molt interessant pel que té de mosaic calidoscòpic de la vida a Catalunya durant els anys posteriors a la Guerra Civil Espanyola.

4 LLIBRES:
Arthur Conan Doyle. Després d’enllestir els llibres de Sherlock Holmes, vaig voler provar una vessant diferent de l’autor llegint les seves novel·les d’aventures i ciència-ficció. No tenen la grapa dels relats del detectiu, però en general també són força entretingudes.
Avel·lí Artís-Gener. Enguany li he llegit un parell de reculls de narrativa testimonial i els seus dos divertits anecdotaris.
Isaac Asimov. Havia llegit sobretot la seva obra de ciència-ficció i de divulgació científica, però Asimov també va escriure llibres d’intriga i misteri detectivesc. La sèrie de relats curts protagonitzada pels «Black Widowers» han estat una molt agradable troballa en aquest sentit.

3 LLIBRES:
Jaume Fuster. He recuperat la trilogia «Cròniques del món conegut», tres novel·les d’aventures i fantasia èpica dedicades a cadascun dels tres grans territoris dels Països Catalans.
Salvador Macip. Dues de les seves novetats literàries d’enguany i una novel·la que aquest 2021 ha complert deu anys. Tres llibres ben diferents, però igual de recomanables.
Margaret Atwood. La trilogia de MaddAddam, ciència-ficció distòpica que ens parla de temes com el canvi climàtic, la manipulació genètica i la hipersexualització de la societat. M’han agradat molt.

2 LLIBRES:
Jo Nesbo. Amb aquestes dues obres, he acabat tota la saga Harry Hole. N’he quedat prou satisfet, així que estaré estaré al cas si se’n publiquen més.
Ferran Torrent. Aparcada la novel·la negra nòrdica, he volgut tornar a la més nostrada amb aquest parell de volums de les aventures del detectiu Toni Butxana. Tot un altre estil, tant d’investigador com de manera d’escriure.
Mònica Batet. M’he estrenat enguany amb aquesta autora i m’ha agradat força com escriu. Repetiré segur.

Entre la resta d’autors de la llista, faig una tria dels títols més destacats ara que n’he fet el repàs:
ELS NOIS DE LA NICKEL; l’any passat vaig destacar «El ferrocarril subterrani» (en vaig parlar aquí) i enguany hi torno amb aquesta altra novel·la de l’autor que ens parla de racisme i maltractes en un reformatori dels Estats Units a mitjans del segle XX. Un llibre molt ben escrit que presenta un relat realment colpidor basat en fets reals.
ELS INTERNATS DE LA POR; a continuació de la novel·la de Colson Whitehead vaig voler recuperar aquest treball periodístic que deixa constància que l’horror als internats infantils no era exclusiu dels Estats Units racistes sinó que també el podíem trobar a la molt catòlica (però poc cristiana) Espanya franquista. Més colpidor, si això és possible, pel fet que ens toca de més a prop.
UN CHALECO DE ACERO (en vaig parlar aquí)
LA TARONJA MECÀNICA (en vaig parlar aquí)
CONSUMITS PEL FOC; una novel·la tan curta que és com un conte, una imaginativa faula molt ben escrita.
READY PLAYER TWO; és la continuació de la primera i, per tant, perd la grapa que li donava la novetat. Malgrat això és també ben entretinguda.
REBECA; un clàssic que només coneixia per la versió cinematogràfica, ha valgut molt la pena llegir-lo i segur que repetiré amb l’autora.
BISTURÍ; la nova novel·la de Ramona Solé, amb un plantejament força diferent de les anteriors. En aquesta, la trama se centra més en la investigació policíaca i he trobat a faltar aquella visió «coral» de les seves altres novel·les que les feia anar més enllà i que a mi tant m’agradava. Aquesta és una novel·la negra més «clàssica», més lineal, però això no vol dir que no m’hagi agradat. Ben al contrari, la història (amb dilema moral incorporat) enganxa i és molt interessant de llegir amb un final que a mi m’ha semblat un «continuarà».
LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY; ja havia llegit aquesta novel·la epistolar l’any 2010, però la vaig voler recuperar després de l’emissió de la pel·lícula per TV3 i m’ha tornat a semblar una lectura que val molt la pena.
DUNA; l’estrena aquest setembre passat de l’última versió cinematogràfica em va animar a llegir aquest clàssic de la ciència-ficció. La nova pel·lícula (que només abasta la primera part de la novel·la) està més bé que la de 1984, però (com gairebé sempre) jo em quedo amb el llibre.
FLORS PER A L’ALGERNON; aquesta novel·la explica com gràcies a un mètode experimental un discapacitat intel·lectual es converteix temporalment en un geni. Això permet a l’autor mostrar-nos com de difícil (impossible?) és la integració dins la nostra societat dels individus ‘diferents’. Un gran llibre, punyent i corprenedor. Molt recomanable.

I acabo aquesta llista amb el llibre que ara mateix tinc entre mans:
CRIM i CÀSTIG; aquest 2021 s’ha celebrat el 200è aniversari del naixement de l’escriptor rus Fiòdor Dostoievski i ho he volgut commemorar llegint una de les seves novel·les més conegudes.

Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2021

Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...
FELIÇ 2022!!

Passatemps Nadalenc i BONES FESTES!!

Com cada any per aquestes dates, us he preparat l'Enigma Nadalenc del XAREL-10. Tota una tradició en aquest blog.

Si us ve de gust jugar-hi, el passatemps d'enguany us farà rumiar (una mica) mentre proveu de col·locar en l'ordre correcte les boles de l'arbre de Nadal que encapçala aquest post.

Podeu deixar les vostres solucions als comentaris i, a canvi, us deixo agafar una d'aquestes xocolatines ad hoc que us ofereixo seguint una altra tradició, la dels Calendaris d'Advent i dels posts nadalencs de la Catosfera. Espero que us vinguin de gust. ;-))

Aprofito per desitjar-vos un
MOLT BON NADAL

Relats Conjunts (desembre - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Comtes de Bell Lloc" (Gerard Palomeras - 2018).

RECORDANT LA CRISI IMMOBILIÀRIA

La meva memòria ja no és el que era, però encara recordo perfectament gran part de la història.

Quan tot va començar vivíem en plena bombolla immobiliària. En aquella època, els bancs donaven crèdits sense mirar-s’hi gaire i, com que era tan fàcil hipotecar-se, la demanda de pisos creixia dia a dia. Això feia que els constructors ja no esperessin a tenir un bloc acabat (i cobrat) abans de començar el següent, sinó que finançaven les noves obres demanant també crèdits als bancs. Uns deutes que esperaven liquidar amb la venda dels pisos que la gent comprava endeutant-se. Un pla perfecte i sense escletxes? Doncs no, perquè va arribar un moment on molta de la gent que havia anat al banc a demanar una hipoteca de 100.000 € per comprar-se un pis i n’havia sortit amb una de 150.000 €, perquè «ja que hi som també et pots canviar el cotxe, home; i si pots pagar 500 € cada mes, també en pagaràs 750 €; aprofita-ho», es va adonar que no podia pagar els 750 € (i que segurament tampoc hauria pogut assumir els 500 €) i va deixar de pagar els seus deutes. I va ser tanta la gent que va deixar de pagar cada mes que els bancs van començar a tenir problemes de liquiditat i van haver de tancar l’aixeta del crèdit fàcil, provocant que els constructors deixessin de vendre pisos i que molts d’ells, endeutats fins al coll, fessin fallida acomiadant una gran quantitat de treballadors que, en quedar-se sense la major part dels seus ingressos, tampoc van poder seguir pagant les seves hipoteques. I embolica que fa fort...
De la bombolla havíem passat a la crisi. Una crisi immobiliària i, de retruc, també financera. Les llistes de l’atur estaven disparades, la gent perdia casa seva per no poder pagar-la i els bancs rebien aquests immobles que ara no tenien, ni de lluny, el valor pel qual s’havien taxat en el moment d’hipotecar-los. I no només aquests pisos dels particulars van fer cap als bancs, també es van quedar els edificis i els solars dels constructors que tampoc van poder pagar els deutes. En definitiva, els bancs eren propietaris d’un gran parc immobiliari amb el qual no podien fer res i alhora no tenien la liquiditat monetària que necessitaven per treballar. Això era un problema majúscul que afectava tota l’economia, s’havia d’actuar i el govern ho va fer. La banca va rebre una injecció multimilionària de capital públic que va permetre que tothom (sobretot els bancs) respirés tranquil perquè s’havia evitat el col·lapse econòmic i social on ens havíem abocat.

I fins aquí els meus records, la memòria em falla pel que fa a què va passar després. Són les xacres de la vellesa, ja se sap que a certes edats és més fàcil recordar allò que va passar alguns anys enrere que no els esdeveniments més recents. De totes maneres, trobo que ha de ser fàcil seguir el relat només tenint en compte el que he explicat fins ara i aplicant la lògica. Ho provo, segur que no m’equivocaré de gaire.

És evident que tots vam sortir d’aquell atzucac amb la lliçó ben apresa i sobretot els nostres governants que es van comprometre, ara de veritat, a prioritzar els interessos de les persones per sobre dels de les elits econòmiques i van adonar-se, finalment, que calia afrontar amb urgència el problema de l’habitatge. Continuava havent-hi multitud de pisos buits en mans de la banca i, al mateix temps, una gran quantitat de gent que s’havia quedat sense casa. Si no es feia res, aquestes persones es veurien obligades a caure en l’ocupació il·legal. Moltes d’elles, serien estafades per les màfies que els cobrarien per entrar a viure en pisos, sovint sense aigua ni llum, que aconseguien rebentant les portes i canviant el pany. Això no podia ser i s’havia d’evitar tant sí com no. Per tant, el govern va decidir que s’havien de compensar les ajudes públiques atorgades i, com que semblava que la intenció de la banca de retornar aquell grapat de milions anava per a llarg, va decretar que tots aquells pisos buits s’havien de destinar a lloguer social. Els bancs van remugar una mica (la seva primera idea era mantenir-los buits esperant que els preus pugessin), les màfies dels ocupes van remugar molt més (se’ls havia acabat la bicoca perquè la gent ja tenia una possibilitat legal d’obtenir habitatge assequible i, per això, els que seguien ocupant propietats alienes ara podien ser punits tal com tocava), però en general tothom va entendre que era una solució justa i que gràcies al bon govern s’havia resolt un gran problema.

Sí, segur que va anar així perquè el contrari hauria estat com si a una pandèmia global prou difícil per a tothom s’hi afegís una crisi energètica sobrevinguda i els preus de l’electricitat es multipliquessin dia rere dia. Impensable!

Joc de Ment - 039

UN TRIO DE TRES EN TRES

- Una baralla de cartes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per començar, el mag entrega la baralla a un espectador perquè aquest l’examini i barregi tant com vulgui. Una vegada ho ha fet, recuperem la baralla i l’obrim en ventall amb les cartes cara amunt per deixar ben palès que l’ordre dels naips és completament aleatori. Finalment, tornem a plegar la baralla, la deixem sobre la taula amb les cartes cara avall i iniciem el joc.

Primer, demanem a l’espectador que talli la baralla en dues meitats més o menys iguals. Una vegada estiguin els dos munts formats, li explicarem que només en farem servir un pel joc i que el triarà ell mateix. Per fer-ho li demanarem que tapi cada munt amb una mà i que, quan nosaltres li diguem, aixequi la mà que vulgui. El que ens interessa és que l’espectador es quedi el paquet que conté els naips de la part superior de la baralla, per tant, si és aquest el que l’espectador descobreix l’agafarem i li entregarem, descartant el que encara té tapat. Si pel contrari, aixeca la mà que tapava la part inferior de la baralla agafarem aquell munt i el retirarem, convidant-lo a quedar-se el paquet de l’altra mà.

Amb la meitat que (suposadament) ell ha triat lliurement, l’espectador ha de fer el següent procés amb tres de les cartes. Agafarà la primera carta de dalt de tot i la perdrà a l’interior del munt, després farà el mateix amb l’última carta, la de sota de tot. La tercera carta que ha de moure és la que ara ha quedat dalt de tot, però aquesta no la introduirà al munt sinó que la deixarà sobre la taula, de moment encara sense ensenyar-ne el valor. Aquest procés el repetirà dues vegades més, per obtenir un trio de cartes sobre la taula que semblen escollides totalment a l’atzar, però que el mag coneix perfectament i endevina sense equivocar-se.

Si repassem el mètode utilitzat, veurem que les cartes resultants són les que ocupaven els llocs 2, 4 i 6 de la baralla original. Tres cartes que el mag ha memoritzat quan, abans de començar el joc, ha obert tota la baralla en ventall per mostrar que estava perfectament barrejada.

PARONOMÀSIA

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) defineix la PARONOMÀSIA com una figura retòrica que consisteix en la proximitat de dos o més mots que només es diferencien en algun fonema, o en l’ús del mateix mot en dos sentits diferents.

Per tant, i en contraposició als HOMÒNIMS que són els mots amb significat diferent que coincideixen exactament en la manera de pronunciar-se o escriure’s [‘frau’ (congost) / ‘frau’ (engany)], els PARÒNIMS són aquelles paraules diferents en significat i molt semblants en grafia sense ser exactament iguals [‘simple’ (senzill) / ‘ximple’ (beneit)].

Aquesta característica dels mots parònims els fa molt apropiats per formar part de molts jocs de paraules perquè aquesta similitud entre ells facilita l’ambigüitat i provoca una distorsió del missatge transmès creant l’equívoc o la sorpresa que són la base de diversos jocs lingüístics.

Un exemple d’aquests jocs de paraules seria el que Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) anomena CANVI i que defineix d’aquesta manera:

És una adaptació de la denominació italiana ‘cambio’ del popular joc francès ‘métagramme’, que consisteix en la substitució d’una lletra o síl·laba en una paraula per una o més d’altres, per tal de formar cada vegada un mot diferent.

En el mateix llibre i a l’entrada dedicada a la PARONOMÀSIA, també podem llegir el següent:

Des d’un punt de vista enigmístic, la paronomàsia vocàlica és el joc més fascinant. La possibilitat de trobar sèries de cinc mots parònims que només es diferenciïn en una vocal és una de les recerques clàssiques dels juganers de mena. Allò del ‘pim-pam-pum’ però en complet. Hi ha força exemples il·lustres de troballes paronomàstiques en totes les llengües.
[...]
En Víctor Alba, en un anecdotari anomenat ‘Homo Sapiens Catalanibus’ (Pòrtic, 1974), esmenta una frase paronomàstica de similar magnitud en català, atribuïda al filòsof Francesc Pujols. Resulta que a l’època hi havia un poeta anomenat Climent [Carles Fages de Climent (1902 – 1968)] que emprava una llengua de tall arcaïtzant. Rebla Alba que tothom li deia el «Faixes» de Climent perquè sempre anava molt tibat. Es conta que quan Climent publicà un llibre anomenat ‘Les bruixes de Llers’, Pujols va deixar anar: «A les llars de Llers els llirs i els llors són llurs»

Per acabar, us deixo unes quantes frases paronomàstiques a tall d’exemple i us convido, si us ve de gust, a fer créixer la llista als comentaris:

• En una terrassa de Terrassa venen terrissa.
• La gata xata mata la rata.
• Els de la ceba van molt a la seva.
• Amb un sanglot li va passar el singlot.
• Compte!, el comte histèric vol explicar-nos un conte històric.
• La sang blava reial no és real, es tracta del típic tòpic.
• Aquesta nau espacial és molt especial, porta el signe de la constel·lació del Cigne.
• La data d’inici de l’avanç és la dada que has de buscar abans.
• És molt lleig això d’espiar, hauràs d’expiar aquest pecat si no vols caure a l’infern en picat.
• Per consegüent, has de ser conseqüent i no anar tant de bòlit quan albires un bòlid al cel.
• És un delicte flagrant que em trepitgis el terra que estic fregant amb aquest detergent tan fragant.
• Aquest actor fa un posat moix perquè camina coix d’ençà que el teló li va caure sobre el taló.
• Van al·ludir a un suposat cervell per eludir les responsabilitats del servei.
• Per una espècie de previsió, van augmentar la provisió d’espècia.
• Depenent del tràfic, el dependent passa més o menys tràfec.
• Carregant aquest sac de musclos, se’t desenvoluparan els músculs dels muscles.
• La vaig abraçar i em va abrasar, aquest és l’efecte que em provoca l’afecte.
• En Mac no és un mag, el que publica al blog ho treu d’un bloc de notes vell que només a ell li sembla bell.

---

GLOSSARI:

• Paronomàsia

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

La paradoxa de Fermi

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de Fermi que ens arriba des dels Estats Units, als voltants de 1950.

Enrico Fermi [1901 – 1954] (Tret d'AQUÍ)

L'italià Enrico Fermi va ser un científic destacat, i un dels grans físics del segle XX. Va contribuir de manera decisiva en moltes àrees, entre elles la teoria quàntica i la física nuclear, i sovint es va destacar la seva discreta modèstia. Al contrari de molts altres físics, va ser un mestre tant en la teoria com en l'experimentació, i va guanyar un Premi Nobel pels seus treballs sobre la radioactivitat. Malauradament va morir de càncer amb poc més de cinquanta anys mentre treballava, però va considerar que pagar aquest preu va valer la pena.

Durant una recepció al Laboratori Nacional de Los Álamos, a Nou Mèxic, Fermi i alguns dels seus col·legues —Teller, Konopinskv i York— van iniciar una petita discussió sobre els extraterrestres. Transcorreguts alguns minuts, Fermi va preguntar de sobte: «On són?». Va fer alguns càlculs bàsics relatius a la vida a l'univers, i va arribar a la conclusió que la Terra hauria d'haver estat visitada moltes vegades per alienígenes al llarg de la prehistòria i de la història, i hauria d'haver quedat un rastre visible d’ells, o almenys la prova de les seves civilitzacions.

Hi ha al voltant de 250 mil milions d'estrelles a la nostra galàxia, i centenars de milers de milions de vegades aquesta xifra que no aconseguim veure. Amb tants planetes com existeixen, hi ha d'haver un gran nombre de civilitzacions només a la nostra galàxia. El sol és una estrella relativament jove, de manera que podria haver-hi amb facilitat civilitzacions amb milers de milions d'anys a l'esquena. Per què no han colonitzat la terra? O si més no, per què no trobem les proves del seu pas?

Tant els pensadors escèptics com els religiosos han fet servir la paradoxa de Fermi com a prova que no hi ha vida intel·ligent extraterrestre. Tenen raó en fer-ho?

Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ

La paradoxa de Fermi es recolza en una llarga sèrie de suposicions, algunes de les quals o totes podrien ser falses: (a) Que reconeixerem els alienígenes o les seves activitats tan aviat els veiem; (b) Que l'accés a la Terra i al seu entorn no té restriccions: en efecte, que puguem ser un «zoològic»; (c) Que els alienígenes ja no són aquí d'incògnit, o que els governs ens ho dirien en cas que se'n descobrís alguna prova; (d) Que la Terra té prou interès per merèixer encara que només sigui una mínima atenció alienígena; (e) Que els alienígenes interessats podrien localitzar-nos en la immensitat de l'espai; suposant, en primer lloc, que realment ho volguessin fer; (f) Que portem el temps suficient observant: potser han vingut fa 500 anys, per exemple; (g) Que una civilització alienígena voldrà expandir-se i explorar, per començar. En altres paraules, les incògnites són massa enormes. La paradoxa de Fermi és una base per fer conjectures, però és massa limitada per proporcionar qualsevol prova de la inexistència de vida alienígena.

Relats Conjunts (novembre - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La loteria [Die Staatslotterie]" (Vincent van Gogh - 1882).

LOTERIA: MATEMÀTIQUES O SUPERSTICIÓ?

- Qui és l’últim?

- Vostè, que acaba d’arribar.

- Molt graciós. Em poso a la cua, doncs. Tot i que no m’esperava trobar tota aquesta multitud. Com és que hi ha tanta gent esperant per comprar loteria?

- No se n’ha assabentat? Aquí va caure la grossa de l’últim sorteig i, des d’aleshores, això s’ha tornat una bogeria. Fins i tot han hagut de contractar un nou ajudant, però som tants clients que igualment no donen l’abast. Tots volem comprar un bitllet d’aquesta administració esperant que ens toqui. Ja se sap que la sort va a ratxes i si ara ronda per aquí val més aprofitar-ho abans que marxi.

- Això que diu és una gran bestiesa. Perdoni, no el vull ofendre. Simplement, em refereixo al fet que el joc de la loteria es basa en una probabilitat matemàtica i, com que cada sorteig comença de nou, el resultat obtingut en una rifa anterior no influeix de cap manera en el següent. Convindrà amb mi que si dins el bombo hi ha totes les boles, qualsevol d’elles té la mateixa probabilitat de sortir. Per tant, que a l’últim sorteig hagi tocat el premi en aquesta administració no vol dir que ara tornarà a tocar-hi ni vol dir tot el contrari. Realment, no és garantia de res. Per això se’n diu joc d’atzar, perquè no es pot preveure el resultat.

- Home, vist així...

- I no parlem de la possibilitat real d’aconseguir un bon premi. Entre desenes de milers de números, només un serà el primer. Una probabilitat ben ínfima si ens parem a pensar-ho.

- Però diuen que hi ha una gran quantitat de bitllets agraciats en cada sorteig, no?

- Un clar exemple de publicitat enganyosa. No hauríem de confondre «agraciat» amb «premiat» perquè no és exactament el mateix. Pensi que entre els «agraciats» també compten els reintegraments que, de fet, no són cap premi perquè només et tornen els diners que ja tenies. Com que perquè et toqui el reintegrament has d’encertar l’última xifra del número premiat, un jugador de loteria té un 10% de probabilitats de mantenir intactes els seus diners. En canvi, per a un no jugador que no compra cap número aquesta possibilitat és del 100%. Els únics que guanyen diners segurs amb les loteries són els que les organitzen, ja hi pot pujar de peus.

- Sap que gairebé m’ha convençut i que començo a pensar que realment és una bestiesa perdre el temps en aquesta cua. Així i tot, tinc encara un dubte. Em permet una pregunta?

- És clar. Digui...

- Què fa vostè aquí? Si confia tant en les matemàtiques, en la teoria de la probabilitat i en la llei de l’atzar, com és que ha vingut precisament a comprar loteria d’aquesta administració com tots nosaltres?

- No és el mateix, ja li he explicat que els meus motius no tenen res a veure amb els seus.

- Però alguna raó hi haurà, no?

- Sí, és clar. Justament vostè l’ha citat al principi de la nostra conversa. He vingut a aquesta administració i no a qualsevol altra perquè aquí han contractat un treballador nou.

- El coneix? És un familiar seu, potser, i vol ajudar-lo a mantenir el lloc de feina augmentant la clientela del negoci?

- No, no, res d’això. El que passa és que m’han dit que el nou dependent és una mica geperut i penso demanar-li que em deixi fregar-li el dècim per la gepa després de comprar-lo. Segur que així em toca el premi gros!!!

Joc de Ment - 038

LA BUFADA MÀGICA

- Una baralla de cartes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Abans de començar, podem deixar que l’espectador examini i barregi la baralla tant com vulgui. Una vegada s’ha convençut que l’ordre dels naips és completament aleatori, recuperem la baralla i iniciem el joc.

El mag obre les cartes en ventall i demana a l’espectador que en triï una, l’agafi i la miri sense ensenyar-la. Quan l’ha memoritzat, l’ha de tornar a la baralla que el mag ha plegat i ha separat en dues parts a les seves mans. L’espectador deixarà la seva carta sobre el munt inferior que, tot seguit, el mag taparà amb la resta de naips per perdre-la dins la baralla. Per si això no fos suficient, a continuació el mag també remenarà diverses vegades la baralla perquè quedi clar que la carta incògnita ha quedat completament perduda.

El següent pas és comprovar les capacitats màgiques de l’espectador. El mag li demana que digui un número a l’atzar (imaginem, per exemple, que tria el 9) i que bufi sobre la baralla sense deixar de pensar en aquesta xifra. Quan ho fa, el mag fa una ganyota, diu: «Em sembla que no tens prou bufera màgica. En fi, malgrat tot ho comprovarem...» i comença a llençar les cartes, una a una i cara avall, sobre la taula fins a arribar a la novena (el nombre triat per l’espectador) que li mostra per comprovar que és l’escollida per ell. Però resulta, com el mag ja sospitava, que no ha sortit la carta correcta.

El mag, aleshores, llença també la novena carta sobre el munt que hi ha a la taula, les recull totes i les posa sobre la resta de la baralla que té a les mans mentre diu: «Si ja ho he vist que no aniria bé amb aquesta manera de bufar que tens. Fixa’t i aprèn com es fa una verdadera bufada màgica. Has dit el 9, no?». A continuació, el mag bufa sobre la baralla i repeteix el procés anterior d’anar descartant les cartes una a una, amb la diferència que aquesta vegada quan arribi a la novena sí que sortirà el naip que l’espectador havia triat al principi.

L’única dificultat d’aquest truc ve de la correcta manipulació dels naips. Quan l’espectador torna la carta a la baralla després de veure-la, el mag ha de controlar aquell punt de tall per tenir situada la carta incògnita en tot moment. El més habitual és posar-hi dissimuladament el dit petit a sobre abans de completar la baralla, així quan procedim a barrejar posteriorment ens serà fàcil (amb una mica d’entrenament) fer que la carta incògnita quedi a dalt de tot de la baralla. Una vegada hem aconseguit això, la resta del joc surt automàticament.

COMPOSICIONS BILINGÜES

Ens referim a una COMPOSICIÓ BILINGÜE quan parlem d’un text que es pot llegir en més d’una llengua sense alterar-ne cap dels seus elements substancials. En Màrius Serra, al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) comenta que seria preferible anomenar-los «poemes de doble (o triple o...) lectura» per evitar confondre’ls amb una varietat menys interessant, des del punt de vista ludolingüístic, que consisteix a confegir textos "apedaçats" combinant paraules o frases en diversos idiomes de manera més o menys aleatòria. Tampoc s’han de confondre amb els escrits pròxims a l’argot que es basen en una fusió espontània de dues llengües com el franglais, l’espanglish o el catanyol.

En quant a la història d’aquest artifici lingüístic, ens explica que els més habituals serien els que es poden llegir alhora en llatí i en una llengua romànica, tot i que no falten exemples trilingües i multilingües. Pel que fa al nostre idioma, sembla que el primer poema de doble lectura castellà-català va ser publicat l’any 1561 al cançoner «Sarao de Amor», obra de Joan Timoneda (1518/20-1583). Aquí el teniu:

Soneto a la muerte de nuestro emperador Carlos Quinto,
en dos lenguajes

L’amarga, fatigosa i dura pena
que causa del gran Carlos invencible
la presta despedida, és imposible
contarla, si dolor no es desordena.

De vates gloriosos la gran vena
és impedida del dolor terrible,
i en pena tan aguda i tan sensible
és insensible penya al que no pena.

Si el gran Rei Celestial a Carlos dava
la general, terrena monarquia,
¿universal será aquesta tristura?

I en relatar fatiga que és tan brava,
los versos faltaran, i l’amargura
no faltará, que augmenta cada dia.

Aquesta tradició multilingüe arriba fins ben entrat el segle XIX en la majoria de les llengües romàniques i a la Catalunya de la Renaixença agafa una nova empenta amb l’aparició d’un joc lingüístic que es va fer molt popular consistent en crear frases catalanes que, en ser pronunciades, simulessin estar escrites en altres idiomes. Aquestes facècies "internacionalistes" van tenir molt d’èxit i se’n van publicar diverses agrupades en uns reculls que, ironitzant sobre el debat existent en aquella època sobre quin hauria estat l’idioma primigeni anterior al càstig diví de la Torre de Babel, portaven per títol «EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES». En trobareu una versió completa al post que vaig dedicar a les IMITACIONS, així que aquí em limitaré a reproduir les tres frases que apareixen a l’apartat de la llengua castellana, exemples perfectes del tema que estem tractant:

- A través de la dilatada carretera castellana canta, alegre, un escultor.
- La rosa és una flor olorosa.
- Una gavina blanca destaca sobre el mar.

També cal comentar que aquest joc lingüístic, més enllà de les facècies i els acudits, va ser utilitzat durant l’època franquista per alguns empresaris catalans que van batejar les seves empreses amb noms que admetien la doble lectura, un exemple seria «Gallina Blanca», i així poder fer servir el nostre idioma que durant la dictadura estava prohibit en l’àmbit públic. També el poeta i pastisser J. V. Foix (1893 - 1987), ja durant la dictadura de Primo de Rivera, va saber mantenir els rètols de la seva confiteria en català creant uns eslògans comercials "bilingües" com «Bomboneria selecta», «Postres del país», o «Pasta seca superior» que van permetre que no hagués de canviar-los durant el franquisme, a diferència de la resta de comerços de Catalunya.

Com hem vist, les COMPOSICIONS BILINGÜES són possibles gràcies a l’existència d’algunes paraules que s’escriuen de la mateixa manera (o de manera molt similar) en dos idiomes diferents.
Habitualment, aquests mots homògrafs tenen idèntic significat en ambdues llengües perquè l’origen etimològic és el mateix i així trobem paraules que, per exemple, s’escriuen igual i volen dir el mateix en català que en espanyol (el responsable gestor del local virtual explica un programa digital innovador en una aula formativa superior, adaptada al sistema social actual del primer sector...), en anglès (ample, calm, editor, vague...), en alemany (blau, Parlament...), etc., etc.
Però, també ens podem trobar que aquestes paraules que s’escriuen igual (o gairebé igual) en dues llengües, no tinguin el mateix significat. Aleshores reben el nom de FALSOS AMICS i, sovint, són causa de confusions i maldecaps per als estudiants d’idiomes. N’hi ha llargues llistes a l’abast, n’he escollit una petita mostra multilingüe com a exemple:

- AMO (català: «dirigent» / italià: «ham de pescar»)
- ARGUMENT (català: «tesi, tema» / anglès: «discussió»)
- BANCAL (català: «tros de terra conreada» / francès: «vacil·lant»)
- BURRO (català: «ase» / italià: «mantega»)
- CALDO (català: «brou» / italià: «calent»)
- CAMA (català: «extremitat inferior» / espanyol: «llit»)
- COSÍ (català: «fill d’un oncle» / italià: «així»)
- COLGAR (català: «enterrar» / espanyol: «penjar»)
- CONTENT (català: «feliç» / anglès: «contingut»)
- CURSES (català: «carreres» / anglès: «maleficis»)
- EVENTUAL (català: «possible» / anglès: «definitiu»)
- ESCOLTAR (català: «oir» / espanyol: «escortar»)
- ÈXIT (català: «triomf, victòria» / anglès (sense accent): «sortida»)
- FART (català: «ple» / anglès: «pet»)
- FULL (català: «paper» / anglès: «ple, complet»)
- FRACÀS (català: «fallada» / francès (sense accent): «soroll violent»)
- HOME (català: «persona» / anglès: «casa»)
- LUPA (català: «vidre d’augment» / italià: «lloba»)
- NAP (català: «verdura» / anglès: «migdiada»)
- NATA (català: «crema de llet» / italià: «nascuda»)
- NOI (català: «marrec» / italià: «nosaltres»)
- PET (català: «ventositat» / anglès: «mascota»)
- PRIMA (català: «escanyolida» / espanyol: «cosina» / italià: «primer»)
- RATA (català: «rosegador» / italià: «termini, quota»)
- RENTABLE (català: «que es pot rentar» / espanyol: «rendible»)
- RES (català: «cap cosa» / espanyol: «bèstia quadrúpeda»)
- SOT (català: «clot» / francès: «ximple»)
- TASCA (català: «feina» / espanyol: «taverna»)
- TUB (català: «canonada» / anglès: «banyera»)
- VOLER (català: «voluntat» / francès: «robar»)

Per acabar aquest post, us mostraré un parell de COMPOSICIONS BILINGÜES separades per gairebé cent anys.
La primera és un vers que recull el folklorista Joan Amades al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars":

Contesta, nena galana,
la pregunta del poeta;
contesta si la quarteta
és catalana o castellana.

L’altra és un «discurs polític» tret del programa POLÒNIA de Televisió de Catalunya emès el 26/01/2012. En el vídeo següent, veiem com els diputats d’ERC Joan Tardà (Cesc Casanovas) i Alfred Bosch (Toni Albà) decideixen fer un discurs en català a Madrid... però de manera dissimulada perquè no se n’adoni el president del Congrés dels Diputats, Jesús Posada (Fermí Fernández) del PP.

---

GLOSSARI:

• Comp. Bilingües

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

"Cartas de ilusión" [K♥] [K♣] [K♠] [K♦]

L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estats Units.

Amb aquest post, posarem el punt final a la sèrie on us he anat ensenyant tots els naips d'aquesta baralla agrupats segons la seva numeració.
Avui us presento les quatre [K]:

[CORS ♥]
[TRÈVOLS ♣]
[PIQUES ♠]
[DIAMANTS ♦]

A quin estat representa aquesta bandera?

EXPLICACIÓ

COLORS INVERSOS: Mira fixament cada carta durant 30 segons. Després mira una superfície blanca i en ella veuràs reflectides les següents banderes: ♥ Estats Units, ♣ Gran Bretanya, ♠ Alemanya i ♦ Japó

Relats Conjunts (octubre - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Un conte per anar a dormir" (Fina Veciana - 2021).

EXPLORACIÓ ESPACIAL

Des de dalt la seva nau espacial, els dos astronautes observen atentament el nou planeta recentment descobert. No és la primera vegada que viatgen a l’espai exterior i són conscients dels riscos que això sempre comporta, però aquest cop la sensació d’estar vivint una aventura perillosa és més gran que mai. Hi ajuda el fet que el nou sistema planetari on han arribat no s’assembla a cap altre per on haguessin transitat abans.

El primer detall que els ha sorprès d’aquest sistema desconegut, és constatar que està format per un únic planeta gegant de superfície cristal·lina on no es distingeix cap possible continent ni cap altre accident geogràfic. Malgrat que soni impossible, tot ell sembla cobert per una brillant capa uniforme que incrementa la sensació de desolació. Només un altre astre fa companyia a aquest gran planeta, una petita estrella que orbita al seu voltant. Aquesta és una altra de les particularitats que presenta aquest sistema, el planeta n’és el centre i es manté immòbil mentre que el sol és l’astre que hi gira al voltant i, alhora, volta sobre si mateix a gran velocitat. Aquestes dues característiques, una estrella en constant moviment i un planeta que sembla un mirall, provoquen que aquell sector de l’univers sigui ben diferent de la típica imatge que tots tenim de l’espai. Els rajos de llum solars que es reflecteixen en el planeta no només esvaeixen la negror espacial que els astronautes esperaven, sinó que també els ofereixen un espectacle calidoscòpic que els meravella. La inusitada velocitat de gir d’aquella petita estrella, sobre ella mateixa i davant del planeta, provoca un centelleig que, per dir-ho d’alguna manera, il·lumina tot aquell racó del firmament omplint-lo de noves estrelles que semblen apagar-se i encendre’s al ritme que marca la llum reflectida pel planeta. Mai havien vist res semblant, és una experiència extraordinària que els corprèn.


De sobte, arriba el desastre. Tot s’atura quan el devessall lluminós desapareix de cop. Amb una explosió, l’estrella s’ha apagat i, en conseqüència, tot s’enfosqueix en un instant. També el planeta, fins ara brillant, esdevé un cercle negre sense vida que a penes es distingeix de tot el que l’envolta. Els astronautes passen del goig a l’espant, no s’esperaven que tot acabés d’aquesta manera. La por, però, no els impedeix raonar i són ben conscients que, si volen evitar els efectes de l’explosió, han d’abandonar la nau com més aviat millor. No estan gens segurs allà dalt després del que ha passat...

Però ja no són a temps de deslliurar-se de l’ona expansiva. Tan sobtadament com abans han quedat a les fosques, ara torna la llum. Una nova estrella, aquesta més gran i potent que la primera, s’ha encès a dalt del cel i els enlluerna, impedint-los cap possibilitat d’escapatòria. Se saben perduts sense remei i encara més quan senten una veu irada que sembla sortir de tot arreu i que se’ls dirigeix directament:

- Nois!!! Què diantres feu en plena nit enfilats a la calaixera de l’habitació dels avis? I aquests vidres que hi ha per terra? Però si us heu carregat la làmpada de la tauleta de nit. Què dirà l’àvia quan torni del viatge de l’Imserso? Com si no fóssiu prou grans per saber que no s’ha de jugar amb els aparells elèctrics. Avui heu fet petar una bombeta, però un altre dia podeu provocar un curtcircuit i acabareu electrocutats. O si no, se us escaparà de les mans i trencareu el mirall rodó. Aleshores sí que em sentireu. Va, baixeu de la calaixera abans que també la desmanegueu i de pet cap al llit, immediatament!!


Capcots, els dos astronautes tornen a la base estel·lar en silenci. Aquesta vegada han estat capturats pels alienígenes, però això no vol dir que els hagin vençut. El seu afany aventurer no s’atura al primer entrebanc, queden molts sistemes planetaris per descobrir i uns astronautes intrèpids com ells aprofitaran qualsevol nova oportunitat per explorar-los.

Joc de Ment - 037

LES DUES PREDICCIONS ENCERTADES

- Una baralla de cartes
- Dos fulls de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

El mag entrega la baralla a un espectador i li demana que la barregi tant com vulgui. Quan ho hagi fet, el mag recupera les cartes i les obre en ventall, amb les cares cap amunt, per mostrar que, efectivament, els naips estan perfectament barrejats. Això permetrà al mag fixar-se amb la primera i l’última de les cartes de la baralla i memoritzar-les. Imaginem, com a exemple, que la carta que ha quedat a sobre del munt (amb les cartes cara avall) és el «3 de Cors» i a sota del tot tenim el «8 de Piques».

A continuació, el mag deixa el munt de naips sobre la taula (sense tornar-lo a barrejar, evidentment) i agafa un dels papers on escriurà, sense que ningú ho vegi, la seva primera predicció: «La segona carta serà el 3 de Cors» (el nom de la carta superior de la baralla). Aquest paper, doblegat perquè ningú el pugui llegir, quedarà en un racó de la taula fins al final del truc.

El següent pas és demanar a l’espectador que digui un número qualsevol (ha de ser menor que el nombre de cartes de la baralla, però tampoc massa petit. Entre 10 i 40 seria una bona opció). Aleshores el mag, comença a llençar sobre la taula, una damunt de l’altra i amb la cara cap avall, les cartes d’una en una fins a arribar al nombre triat. Aquesta carta, sense mirar-la ell en cap moment, la mostrarà a l’espectador perquè la recordi (imaginem que ha sortit l’As de Trèvols) i també la deixarà al munt de sobre la taula que a continuació completarà amb la resta de naips que encara té a les mans. Seguidament, agafarà la baralla completa i la tallarà diverses vegades amb la intenció de perdre-hi aquesta primera carta que ha triat l’espectador. A continuació, tornarà a obrir la baralla en ventall, amb les cares cap amunt, per mostrar que, efectivament, els naips estan perfectament barrejats i perquè l’espectador comprovi que la seva carta (que només ell coneix) està en algun lloc indeterminat de la baralla que no ha de dir. El mag aprofitarà aquest pas per buscar les dues cartes que havia memoritzat a l’inici del joc. La carta inferior (8 de Piques) li mostrarà el naip (As de Trèvols) que ha triat l’espectador perquè estaran una a continuació de l’altra i la carta superior (3 de Cors) ha de ser el punt on ha de tornar a tallar la baralla a les seves mans de manera que ara aquesta carta quedi a sota de tot.

És hora de fer la segona predicció. El mag agafarà un altre paper i hi escriurà: «La primera carta és l’As de Trèvol» (la carta que ja sap que ha escollit l’espectador). Aquest paper, també doblegat perquè ningú el pugui llegir, el deixarà sobre la taula al costat del primer i després demanarà a l’espectador que digui un nou número a l’atzar per trobar aquesta segona carta que acaba de predir. El procés serà el mateix que abans, però ara quan arribi al nombre escollit en comptes de mostrar la carta que toca, traurà dissimuladament l’última de la baralla (3 de Cors) i serà aquesta la que ensenyarà a l’espectador. Per a ell, l’atzar ha fet que la primera carta que ha triat hagi estat l’As de Piques i la segona el 3 de Cors i com que aquest és l’ordre exacte indicat per les prediccions (que ningú sap que s’han fet al revés) la sorpresa final serà completa.

El truc es basa només a recordar les cartes inferior i superior de la baralla a l’inici del joc. Com hem vist, una d’elles ens permetrà saber quina ha estat la primera carta escollida per l’espectador (ja sabem d’altres trucs anteriors que tallar repetidament la baralla no la barreja, encara que ho sembli) i l'altra la forçarem perquè sigui la segona (aquest pas cal entrenar-lo una mica per dissimular tant com es pugui que la carta que ensenyem l’hem tret de sota la baralla en comptes d'on tocaria).

IMITACIONS

Al llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un capítol a uns jocs verbals que ell anomena IMITACIONS i que es podrien definir com aquells jocs de paraules que es basen en la combinació d’aquestes de manera que imitin altres mots diferents o simulin expressions en altres idiomes.

Relacionat també amb l’HOMOFONIA, és un joc oral similar als MIMOLOGISMES, però mentre que en aquests es combinen mots per «interpretar» el llenguatge dels animals o els sons que fan alguns objectes, en el cas de les IMITACIONS el que es busca és que aquesta combinació faci que, en llegir el text, sembli que pronunciem unes altres paraules diferents de les que hi ha escrites o que recordin la fonètica d’un idioma estranger.

Un dels exemples que ens dona Joan Amades, són dues frases on s’amaguen els noms de diversos animals que segur que trobareu ben de pressa:

- Me’n vaig per dalt a veure quina la fan, per di’ho a la Coloma.
- Mentre éreu per dalt tot fent un lloro, jo us vaig cridar per di’us que teníem que anar-hi.

Un altre tipus d’aquests jocs de paraules podria ser la creació d’un «llenguatge musical» que només faria servir síl·labes iguals als monosíl·labs de les notes musicals:

- Re m’hi fa si fa sol.
- Si fa sol, la Sila fa midó.

Però, sens dubte, les IMITACIONS més conegudes són les que consisteixen en la generació de frases en una llengua simulant la fonètica d’una altra. En el nostre idioma, es va fer molt popular un recull titulat «EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES» que intentava demostrar, humorísticament, que tots els idiomes del món s’havien generat a partir del sistema fonològic català.

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

Una primera versió d’aquest recull va aparèixer l’any 1865 a l’almanac humorístic «Lo Xanguet» i mostrava, sobretot, mots aïllats o simples locucions en deu llengües «diferents». Aquest article va servir de base per a edicions posteriors on ja es presentaven frases senceres en cadascun dels suposats idiomes. El primer text d’aquestes característiques es va publicar al número 30 de «La Llumanera de Nova York» el 30 d'octubre de 1877, en un article molt complet que incloïa frases en vint-i-dos idiomes. L’any 1895, a l'«Almanach de La Esquella de la Torratxa» es recullen les bromades de «Lo Xanguet» i de «La Llumanera» amb l’afegitó de noves frases inèdites, convertint-se en la versió que acabaria sent la base de totes les edicions posteriors, com les que van sortir al diari «La Veu de Catalunya» (1900), a la revista «El Patufet» (1904 i 1911) i als diversos opuscles publicats des de principis del segle XX. Entre aquests destaquem el que la Llibreria Editorial Millà va començar a publicar a la dècada del 1920 o del 1930 amb el títol «El català, mare de totes les llengües (Humorada fonètica)». La darrera edició, publicada l’any 1979 dins la col·lecció Biblioteca Popular, es considera actualment la versió clàssica d’aquest joc lingüístic. Us el copio complet a continuació:

EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES (HUMORADA FONÈTICA)

UNS MOTS PREVIS
Fa un grapat d'anys que aparegué, a l'almanac de Lo Xanguet (1865), un aplec de frases catalanes, la fonètica de les quals era la mateixa de moltes llengües vives i mortes. Més ençà, La Llumanera de Nova York (1872), portà una col·lecció nombrosa de frases catalanes per l'estil, en demostració humorística que la llengua catalana havia d'ésser la mare de totes les llengües perquè ella sola comprenia els sons de totes elles.
Aquestes publicacions vuitcentistes estan completament esgotades. Avui, en recollir novament aquelles bromades de la més bona llei, hem procurat enriquir l'aplec amb bona cosa de frases noves, o almenys inèdites, i les hem classificades totes d'acord amb el quadre universal de llengües traçat pel savi Max-Múller, perquè es vegi que totes les llengües del mon tenen arrels en la fonètica catalana. La qual cosa, sí non è vero, no es pot negar que è ben trovato. Ací teniu, doncs, el recull més complet d'aquesta facècia lingüística.
[A. M.]

EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES
(HUMORADA FONÈTICA)

• PRIMER GRUP - LLENGÜES MONOSIL·LÀBIQUES
  • XINÈS
    • Quin fou el sant gai que tens a l'estanc?
    • Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc son.
    • Tinc cinc fills tísics i prims, i amics íntims, vint-i-cinc.
  • SIAMÈS
    • Teta tonta, tanta tinta tota t'unta.
    • En quin tinter té tinta, Anton?
    • Aquest estúpid ha escopit en un tupí que està tupit.

• SEGON GRUP - LLENGÜES AGLUTINANTS
  Família africana
  • MANDINGA
    • Els encenalls s'empassen per les senalles.
    • Les bagasses malaltisses s'esllavissen sacsejant.
    • Estic pensant de quan ençà s'han esquinçat els cinc-cents sacs.
  • ZULÚ
    • Setze agutzils s'han emmetzinat amb brots d'atzavara.
    • Amb xerigot els nois s'esquitxen.
    • Si el botxí botzina, esbotza-li l'atzerola.
  • EGIPCI
    • Dono gola al caire del pedrís.
    • No remeni, tafaner, si no el faré anar d'oros.
    • Tot el meu se'n va en misses o ciris.

• 
  Família turània
  • TURCOMÀ
    • Si és tova costa calés.
    • Dins del cove hi ha cargolets molt cars.
  • SÀNSCRIT
    • Com que ha de rajar, faci-me-la barateta.
    • La madrastra i sa mare m'han escrit que l'ase brama.

• 
  Família holofràstica
  • ASTECA
    • Està feta l'escala? Guaiti-la, porti-la, cuiti.
    • Quan en Quico xiscla, la Tecla xiula.
    • El vailet del magatzem cala piules.
    • Estripa-li el queixal xic a la mula.
    • A pi xic, escala no cal; si cal, du-la-hi.
    • A pi alt escala hi cal; a pi xic no n'hi cal i si la-hi cal, du-la-hi.
  • ÈUSCAR
    • Arri, bagarra, no me la carreguis.
    • M'has arrencat la cua de la gua.
    • Oi que van enrere els esguerrats?
    • Un sagarreta se m'agarra.
    • Amb el casc se sua.

• TERCER GRUP - LLENGÜES PER FLEXIÓ
  Família semítica
  • HEBREU
    • Em raca el sabatot rebec.
    • Què hi fas? Agafar-ne un és el que et toca.
    • Carat, quin rot!
    • Nostramo, trec l'haca?
    • La traca s'atraca.
  • ÀRAB
    • Amb les alicates ben segur fem mirinyacs.
    • Hola, Laia, volem oli.
    • Bufar no fa fi.
    • Anant a la babalà li han esqueixat la bufanda.
    • Hala, baliga-balaga, vés a cabdellar fil fi.
  • SIRÍAC
    • El gos s'esgarrifa de tocar l'os calent.
    • Que ètica està la Tona!
    • A ca l'Hipòlit no cal anar-hi.
    • Que és bo escumar vi amb espàtula?
    • Quan arrenqui la bullida, penja-la amb els clemàstecs.

• 
  Família indoeuropea
  • LLATÍ
    • Melis és fusta per a bigues.
    • Et demano estam i em surts amb corda.
    • Si no m'aturo perdo l'oremus.
    • D'anar amb els nuvis a l'òmnibus gairebé l'àvia sua.
    • Avis murris porten els nuvis a Gràcia en òmnibus gratis.
  • ITALIÀ
    • Fesolet o caldo és bo per a qui matina.
    • Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini.
    • Per un escapulari van donar-li un picotí de carquinyolis.
    • En Geldoni fa un tiberi de vi xarel·lo amb allioli.
  • CASTELLÀ
    • A través de la dilatada carretera castellana canta, alegre, un escultor.
    • La rosa és una flor olorosa.
    • Una gavina blanca destaca sobre el mar.
  • GALLEC
    • Guaita, minyó, la gaita de nyigui-nyogui.
    • Ai!, guenyo del meu carinyo, que els morros t'espinyo.
  • PORTUGUÈS
    • Què li cau en el sarau a la dona de casa?
    • El que em cou ho porto a sobre.
    • Tingueu la festa en pau.
    • A peresa no em guanyeu.
    • Dos reis van anar a sarau.
    • Noia, la perruca us cau.
  • FRANCÈS
    • Un jornal fa de bon suar.
    • Amb fang del carrer m'ha embrutat el cotó.
    • Un xaval m'ha atrapat un calé.
    • Ja ve el marxant?
    • Comprem pa?
    • Què és que sé que sap tothom?
  • RUS
    • Que ho vols com arrop?
    • La garrafa del xarop s'ha aixafat amb el trepig.
    • D'un buf va quedar pitof.
    • Un ruc xic de Garraf va fer-se un· tip de garrofes.
    • Aqueixa escarxofa fa tuf d'aiguanaf.
  • POLONÈS
    • A qui li piqui que s'ho rasqui.
    • Mira que no s'osqui.
    • Ves que no s'envesqui.
    • No s'engresqui i no m'esquinci.
    • Vingui aquí a jugar a la brisca.
    • Si té basca que busqui qui el refresqui.
    • No es trenqui la closca quan rellisqui.
  • ALEMANY
    • Saben si el gotim verd fa les oques grasses?
    • Un cranc va caure sobre una brasa grossa.
    • Xafen xuixos i fan traus.
    • Jo et flic, que floc que duu.
    • És que s'ha fet un gros trenc al nas amb un catúfol esberlat de la cisterna.
    • Ja vol préssecs grocs?
    • El mal de fetge engreixa el metge.
    • Elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen.
  • ANGLÈS
    • L'ànec ha mort sense haver-hi hagut espeternec.
    • No es toquin ni es moquin.
    • Mai no estic tip de bescuits.
    • L'oncle broda a la moda.
    • Mai cap gec no em fa sacsons.
    • No pot haver-hi hagut mai vi en aquest got.
    • El got donem-lo al xicot que s'ha cruspit el torró perquè no xerri.

Com heu vist, aquest divertiment de les IMITACIONS dona per a molt. Podem citar igualment que també es fan servir per crear FACÈCIES com els típics acudits de traduccions inventades (Com es diu «Se m’ha espatllat la moto» en japonès? Lamoto Nokamina) i, fins i tot, que són la base d’una popular cançó infantil típica d'arreu dels Països Catalans que em servirà per posar un punt final musical a aquest text.
Em refereixo, com segur que ja heu endevinat, a la coneguda «SI TU VAS AL CEL» que consisteix en una estrofa la qual és repetida en diversos idiomes al principi i després continua amb unes estrofes d'estructura idèntica en català en què es parodien altres idiomes emprant paraules sense sentit o no que n’imiten la fonètica. D’aquesta cançó n’existeixen moltes versions que varien en el nombre i l’ordre dels idiomes imitats, la que jo he triat forma part del disc «Apasupersom-hi!» que l’any 1998 va publicar el Club Super3 de Televisió de Catalunya. En aquest cas els idiomes reals inicials són el català, l’espanyol i el francès i les llengües imitades són l’anglès, l’àrab i el rus:

---

GLOSSARI:

• Imitacions

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

13è aniversari

Avui XAREL-10 fa tretze anys!!

Per als SUPERSTICIOSOS, el número 13 és un excel·lent talismà en algunes cultures mentre que en altres (generalment les de tot Occident) es considera un número nefast a evitar de totes totes. Sembla que això va començar a partir del relat bíblic de l’Últim Sopar, ja que Jesús i els apòstols sumaven 13 i la tretzena persona, Judes, resultà ser un traïdor. Per aquest motiu, hi ha persones que renunciarien a menjar abans de seure a una taula de tretze persones i també és un número proscrit en molts hotels que l'exclouen de la numeració de les habitacions, alguns ajuntaments no el fan servir per numerar els carrers o en molts avions no hi ha fila 13.

Per als MATEMÀTICS, el 13 és un número curiós. Elevat al quadrat és 169, que escrit al revés és 961 que té com arrel quadrada 31, és a dir 13 al revés. També, la suma dels dígits de 169 és 16 i la suma dels dígits de 13, l’arrel quadrada de 169, és 4 que és l’arrel quadrada de 16.

Per als FOLKLORISTES, el número 13 es coneix com "la Dotzena del Frare" (encara que alguns puntualitzen que això és quan es tracta de cobrar i que quan els frares han de pagar aleshores la seva dotzena és d’onze). Joan Amades al seu llibre NÚMEROS MERAVELLOSOS (Selecta - 1982) explica que l’origen d’aquesta denominació sorgeix d’una llegenda popular protagonitzada pel pare proveïdor d’un convent que, per als seus quefers culinaris, necessitava tretze ous diaris. Com que aquest nombre feia de mal comptar, aquest frare va adoptar un sistema que li permetés aconseguir tretze ous demanant-ne una dotzena. Per fer-ho, anava a comprar els ous amb una bossa, un sarró i un cistell i es dirigia al pagès de la següent manera: «Voldria una dotzena d’ous, però me’ls hauríeu de servir per separat. A la bossa me’n poseu la meitat que són per fer les truites de la comunitat, al sarró en vull un quartet que seran pels pobres malalts i al cistell en prendré un tercet que serviran per preparar la minestra del pare prior que és molt vellet i li cal menjar bé». Com que el pagès venedor no els veia mai junts no s’adonava que el frare prenia 6 + 4 + 3 = 13 ous i li cobrava el preu d’una dotzena. De la mateixa manera, a l’àmbit anglosaxó, trobem la «Baker’s Dozen» (Dotzena de flequer) que també es refereix a tretze unitats. L’origen d’aquesta expressió neix a l’Anglaterra medieval. En aquella època els venedors que mesuraven els seus productes per sota del pes estipulat eren castigats severament i, per evitar-se qualsevol problema, els forners afegien a la dotzena una peça de pa suplementària pel mateix preu. Actualment, aquesta «dotzena llarga» es continua utilitzant en l’empaquetatge d’alguns productes de pastisseria i també d’ous com veiem a la imatge que encapçala aquest post.

I per al XAREL-10, avui el número 13 és motiu d’una celebració d’aniversari. Un fet que també és prou important i que mereix, sens dubte, ser destacat.

Doncs ho destacarem, és clar. Primer, agraint-vos que malgrat el transcurs dels anys us continuï venint de gust seguir passant per aquí (a alguns de vosaltres, almenys)... MOLTES GRÀCIES A TOTS!!

I també, tal com ja s'ha convertit en una tradició de cada dos d'octubre, fent tornar al LLIBRE perquè us proposi un Enigma Especial d'Aniversari. Al d'enguany li correspondrien les etiquetes: [difícil], [matemàtic], [lògica] i, com als vells temps, el primer que l'encerti s'emportarà un rètol vermell de felicitació. Aquí el teniu:

PER FER UNA TRUITA, S'HAN DE TRENCAR ELS OUS

A la Tretzena Avinguda de la Vila del Xip, principal centre tecnològic de l’Illa de l’Escaquer, s’alça «La Torre», un imponent edifici de 64 plantes (tantes com caselles té un tauler d’escacs). Aquest gratacel és la seu del DAMA (Departament Autoritzat per a la Manipulació Avícola), un departament secret del govern que, mitjançant la manipulació genètica de les aus, té l’encàrrec exclusiu d’aconseguir modificar a voluntat la resistència de la closca dels ous de gallina. Fa anys que s’hi dediquen i l’últim avenç dels investigadors del centre ha estat crear una nova raça de gallines molt especial. Al laboratori tenen 64 d’aquests animals i cadascun d’ells pon ous que són idèntics en aparença però molt diferents en resistència. Així, una de les gallines pon ous que es trencarien quan els llencéssim des d’un primer pis, els ous de la següent resistirien la caiguda d’un pis, però no la de dos i així successivament fins a arribar a l’última que produeix ous capaços de suportar una caiguda de 63 pisos i trencar-se només quan els llancem des d’un 64è pis.

Ens expliquen que una de les proves d’aptitud per entrar a treballar al DAMA és donar als candidats dos ous d’una d’aquestes gallines escollida a l’atzar i demanar-los que descobreixin el seu grau de resistència amb el senzill mètode de llançar-los per la finestra des dels diferents pisos de «La Torre» per comprovar si suporten la caiguda o no. Aconsegueix la feina qui compleixi l’encàrrec amb menys intents, podeu calcular quin seria, com a molt, aquest menor nombre d’intents possible en qualsevol cas i des de quins pisos en concret s’haurien de llençar els ous per assolir-lo?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Joc de Ment - 036

LA MANSIÓ EMBRUIXADA

- Una baralla de cartes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per començar, deixarem nou cartes sobre la taula formant un quadrat 3x3 i comentarem que representen una mansió embruixada amb habitacions que apareixen i desapareixen i que és igual per on entrem perquè, més tard o més aviat, tothom queda atrapat a la mateixa cambra final.

Després de formar la «mansió» sobre la taula, explicarem que cada carta és una de les habitacions i que ens podem moure d’una a l’altra per les portes que tenen a cada costat. Per tant, els moviments permesos són a la dreta, a l’esquerra, cap a dalt o cap avall però no en diagonal. És a dir, si numerem les cartes de l’1 al 9 (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) des de la carta 1 podríem anar només a la 2 i a la 4, des de la 2 tindríem accés a la 1, la 3 i la 5, des de la carta 5 (la central) entraríem a les 2, 4, 6 i 8... i així successivament. També ha de quedar clar que cada pas d’una habitació a una altra es considera un moviment.

Una vegada entès aquest mecanisme, pot començar el joc:

- Torn 1. Desapareixen cinc habitacions. Retirem la carta central i les dels quatre cantons i demanem als espectadors que se situïn mentalment, sense dir-ho, en una de les cartes restants. Poden triar l’habitació que vulguin de les quatre que queden.

- Torn 2: Reapareixen totes les habitacions desaparegudes. Tornem a col·locar les cinc cartes que havíem tret al primer torn i després demanem als espectadors que facin 4 moviments. És a dir que canviïn quatre vegades d’habitació seguint les normes explicades abans. No ens podem moure en diagonal, però sí que podem tornar enrere i reocupar una carta on ja havíem estat.

- Torn 3: Desapareixen dues habitacions. Retirem les dues cartes dels cantons superiors i després demanem als espectadors que facin 5 moviments.

- Torn 4: Desapareixen dues habitacions. Retirem l’única carta que queda de la primera fila i la tercera carta de la segona fila. Després demanem als espectadors que facin 3 moviments.

- Torn 5: Desapareixen dues habitacions. Retirem la segona carta de la segona fila i la tercera de la tercera fila. Després demanem als espectadors que facin 1 moviment.

- Torn 6: Desapareixen dues habitacions. Retirem la primera carta de la segona fila i la segona carta de la tercera fila. Els espectadors ja no poden fer cap moviment perquè, tal com els havíem avisat al principi del joc i malgrat que han fet els moviments que han volgut, han quedat tots atrapats en l’única «habitació» que ha quedat.

El truc es basa en la paritat matemàtica. Per entendre-ho, podem imaginar que les cartes (que en aquest cas formen un quadrat 3x3, però també podríem formar un rectangle de qualsevol mida) estan sobre un tauler d’escacs i, per tant, que algunes ocupen caselles negres i altres blanques. Perquè el truc funcioni, les caselles d’inici de tots els espectadors han de ser del mateix color i, per això, en retirem la resta. A partir d’aquí, sabem que un nombre parell de moviments ens situa en una casella de la mateixa paritat i un nombre imparell ens la fa canviar i, per tant, podem anar retirant les cartes en cada torn amb la seguretat que estan buides fins que només en quedi una.