El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) defineix
ENDEVINALLA com "Frase o recitat enigmàtic compost perquè s'entretinguin a interpretar-lo".
L'endevinalla és, en conseqüència, un enigma però no tots els enigmes són endevinalles. Com vam veure al post que vaig dedicar als
ENIGMES, aquests van néixer com una manera d'ocultar el coneixement que en un primer moment només estava a l'abast de sacerdots, savis i filòsofs però, amb el temps, aquests enigmes deixen de pertànyer només als oracles per passar a ser de domini públic, els enigmes es popularitzen i els enigmes més populars de tots són les endevinalles.
Creades per la tradició oral (estan fetes més per ser oïdes que no llegides) es refereixen sobretot a objectes de la vida quotidiana (fenomens atmosfèrics, eines i elements casolans, animals, plantes...) i, gairebé sempre, utilitzen el vers. Les endevinalles poden estar formades per diversos elements característics,
Maria Margarida Bassols al seu llibre "ENDEVINALLER" (3 i 4 - 1994) en cita cinc:
- Element introductor de camp: Fórmula que inicia l'enunciació enigmística. Pot ser ben orientadora com "Endevina, endevineta..." o més paradoxal com "Una cosa que no és cosa..."
- Element denominatiu: Part que explica a què es refereix l'endevinalla però d'una manera no habitual utilitzant, per exemple, la metàfora.
- Element descriptiu: Part que ens dona alguna característica (forma, moviment, activitat, efectes...) de l'element denominatiu.
- Element nuclear: Aquest seria l'element que marca el centre de la construcció enigmàtica. No queda definit clarament i, de fet, la seva presència és molt poc habitual.
- Element tancador de camp: De forma similar a l'element inicial, es tracta d'una fórmula que clou l'enunciat i en reforça el sentit enigmàtic. Per exemple, "... endevina el disbarat", "... ase serà qui no l'endevinarà" o "... endevina-la, sabut".
Com a exemple, assenyalarem aquests conceptes en una endevinalla concreta:
Saps, [1]
jo sóc aquella eineta [2]
que menjo per la panxeta [3]
i m'ho trec per l'esqueneta. [3]
Endevina'm, doncs, Quimeta. [5]
Evidentment, no tots aquests elements han d'aparèixer per força en totes les endevinalles i, de fet, és difícil trobar-ne alguna on apareguin tots. I això si parlem de l'
ENDEVINALLA pròpiament dita (la que proposa l'enigma donant alguna característica o condició sovint de forma paradoxal o metafòrica i usualment en vers), en altres variants més específiques com les
DE PARENTIU (on cal endevinar la relació familiar), les
LITERALS (quan tenen per solució una lletra) o les
ARITMÈTIQUES (que ens proposen un petit càlcul mental), aquests elements queden més difuminats o, simplement, no existeixen.
Aquestes quatre variants d'endevinalles que acabo de citar, afegides a les
PREGUNTES, les
SEMBLANCES, els
ENGANYALLS i els
CALEMBURS,
PALÍNDROMS i altres
JOCS DE PARAULES (de les que ja parlaré més a bastament en altres posts d'aquesta sèrie) formen les diferents categories en què Amades divideix els diversos tipus d'enigmes quan els classifica segons la seva "manera de ser". Però aquest criteri és només un dels possibles a seguir per classificar les endevinalles, el mateix
Joan Amades al seu llibre "ENIGMES POPULARS" (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", n'exposa un parell més:
-
Classificació de les endevinalles segons l'enunciat:
- PLANTEJADORES (es limiten al planteig d'una qüestió enigmàtica)
- ENUMERATIVES (enumeren un seguit de coses o idees que componen el sentit de l'enigma)
- DEFINIDORES (defineixen, més o menys dissimuladament, l'objecte de l'enigma)
- METAFÒRIQUES (descriuen allò que s'ha d'endevinar utilitzant una metàfora)
- PARADOXALS (contraposen dues figures antitètiques o contradictòries)
- EQUÍVOQUES (contenen una idea falsa o equivocada en la qual es basa el sentit de l'enigma)
- ERÒTIQUES (amb un enunciat rebuscat per fer malpensar, juguen amb el doble sentit)
-
Classificació de les endevinalles segons la solució:
- PRÒPIES (les que tenen una única solució i no cap altra)
- IMPRÒPIES (les que, per ser molt genèriques, admeten diverses solucions possibles)
- MÚLTIPLES (les que estan compostes per una successió de coses o idees i, per tant, tenen més d'una solució)
- CAPCIOSES (les que es basen en una confusió de conceptes)
[Nota: Clicant els enllaços trobareu un exemple de cadascuna de les categories]
Cal dir, de totes maneres, que als reculls publicats d'endevinalles els criteris més comunament utilitzats per ordenar-les són el TEMÀTIC (segons el tema del qual tracten), l'ALFABÈTIC (segons la inicial de la solució) o una barreja d'aquests dos.
Farem, per acabar, una mirada més concreta a les endevinalles de casa nostra. També al seu llibre "ENIGMES POPULARS", Amades es qüestiona sobre el caràcter de l'endevinalla catalana i les seves característiques diferenciadores. Això és el que ens diu:
"Tant si les endevinalles han arribat fins a nosaltres a través d'una llarga transmissió oral heretatge de cultures i civilitzacions més reculades, com si són de formació autòctona, emprant els mateixos mitjans creadors que hagin pogut tenir altres pobles situats en un pla cultural semblant al nostre, les nostres endevinalles tenen una lleugera fesomia pròpia, puix que encara que un document sigui comú a molts països, i en essència sigui igual arreu, no per això es pot sostreure a la idiosincràsia pròpia de la raça que se l'ha assimilat, la qual hi ha imprès quelcom del seu ésser. De les comparacions fetes amb endevinalles d'altres terres, en les catalanes n'hem trobat un major tant per cent l'enunciat de les quals és condensat en dues ratlles, revelador d'un intens sentit d'abreujament i condensació de les idees. Abundant en el mateix criteri, cal notar que en les nostres endevinalles són molt escasses en nombre les que tenen un enunciat superior a quatre ratlles, i aquestes es troben en proporció inferior a les d'igual condició en altres països.
També ens ha semblat trobar en les nostres, per damunt de les altres, una major agudesa en les circumstàncies adduïdes per pintar la fesomia del subjecte enigmístic, i un major contrast en els detalls i enclouen, per tant, un major refinament i agudesa enigmística. En retreure aquestes condicions de les nostres endevinalles no les volem ponderar com de condició superior a les altres ni suposar que tenen fesomia pròpia. Llur contrast i agudesa més refinat que els altres ho són en grau poc intens, però sí remarcable.
Nosaltres posseïm un nombre d'endevinalles pròpies, basades en particularitats lingüístiques i sols adaptables al català, com les té tota llengua, les quals són difícils d'adaptar per una altra unitat lingüística. Difícilment són extensives a més d'una llengua els fenomens que donen lloc als calemburs, palíndroms i fórmules ortofòniques o jocs de paraules. És remarcable un tipus d'endevinalla basada en un fenomen de llenguatge ben propi del català, que no es troba en cap altra llengua, que nosaltres sapiguem. Quan dues idees d'ordre molt semblant es distingeixen per una mateixa arrel, canviant-ne sols el sexe, sempre el femení és de mesura superior al masculí. D'un sac i una saca, aquesta és més grossa que aquell; es dóna el mateix cas entre el plat i la plata, el ganivet i la ganiveta, el carbassó i la carbassa, etc, fenomen curiós que no es dóna en altres llengües i que ha donat lloc a la formació d'un tipus d'endevinalla de solució impròpia, que diu: "Què és allò, que quan és petit és ell i quan és gros és ella?". Es pot donar com a solució qualsevol de les idees que es troben dintre el cas que hem exposat. Aquest tipus d'endevinalla, no el coneixem en cap altra llengua, i és ben propi del català.
En tots els reculls enigmístics ocupen un lloc important les endevinalles de coses de la natura, els astres, els animals, els vegetals i els fruits, com una resta de la simplicitat d'idees de l'home primitiu. En l'endevinalla catalana les idees més riques són el sol i el bou. Sortint de les coses naturals, les idees més repetides són la campana i el vaixell."
