TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "
GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dijous, 30 de gener del 2025
dijous, 23 de gener del 2025
Relats Conjunts (gener - 2025)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Missatge secret [Le courrier secret]» (François Boucher – 1767).
EL SECRET DE LA TIETA
De jove, la tieta Melània havia estat una dona de bellesa captivadora. El retrat que presideix el menjador de la torre on ha viscut tota la vida la mostra al jardí com una donzella delicada que llegeix un missatge secret portat per un colom. Quan jo la vaig conèixer, però, ja era una iaia solitària, reclosa en aquell casalot decadent que, com ella, s’anava marcint amb el pas dels anys. Malgrat tot, dos detalls del quadre s’havien mantingut intactes: aquella aura romàntica que semblava part intrínseca de la seva personalitat i la presència constant dels coloms a la seva vida.
Des de fora, tothom la veia només com una vella conca obsessionada pels seus coloms, però ja se sap que les aparences enganyen. És cert que els coloms sempre havien estat la seva passió i també és veritat que, fent cas omís de les queixes dels veïns per la pudor i la brutícia del colomar, mai no va voler desfer-se’n. Però no seria just que us l’imaginéssiu com una d’aquelles "velles boges dels gats" (o dels coloms, en el seu cas). La tieta Melània no estava boja, la seva dèria pels coloms tenia una bona raó al darrere... i jo la vaig descobrir.
Sempre vaig ser el seu nebot preferit i, com que des de petit m’han agradat molt els animals, la visitava sovint, encantat d’ajudar-la a cuidar els seus ocells. Reunia pa sec per alimentar-los, anava a comprar les veces i canviava l’aigua dels abeuradors. A canvi, la tieta em convidava a berenar i m’explicava històries viscudes que em transportaven a un passat pretèrit mentre les escoltava embadalit. Una cosa, però, no me la va voler explicar mai. Quan jo li preguntava pel secret que amagava el missatge del quadre, ella sempre feia un somriure enigmàtic i canviava de tema.
En aquella època, jo era un adolescent i tanta reserva per part seva no feia més que augmentar la meva curiositat innata. Així que vaig decidir espiar-la. Aviat vaig descobrir que aquell vell missatge secret no era l’únic. La tieta guardava, en una capsa de llauna ornamentada amb flors blaves, un munt de papers esgrogueïts que repassava quan es pensava que jo no la veia. Mai vaig gosar llegir-los. Vaig entendre que la fal·lera de la tieta vers els coloms provenia del fet que els utilitzava per intercanviar cartes romàntiques, segurament amb un antic amant, i vaig preferir respectar la seva intimitat. Això també explicava per què, de tant en tant, desapareixia alguna de les aus. Quan això passava, jo me la imaginava volant cap a un destí llunyà portant un nou missatge d’amor, fidel al seu paper de confident alat.
Els anys van passar. Vaig fer-me gran i vaig formar la meva pròpia família, però mai vaig perdre el contacte amb la tieta i vaig ser jo qui, fa uns dies, la vaig trobar morta al seu llit. La seva pèrdua em va colpir profundament. Avui he sabut que m’ha nomenat únic hereu. Entre les poques possessions que em deixa, hi ha els coloms. He de trobar-los una sortida perquè les meves actuals circumstàncies no em permeten fer-me’n càrrec, però alhora em dol desfer-me’n, seria una traïció al record de la tieta. Per sort, se m’acut un camí del mig que em pot ajudar a resoldre aquest problema. M’estranyaria que l’amor secret de la tieta Melània no estigués interessat en les aus i no acceptés quedar-se-les. Li enviaré la proposta amb un últim missatge, sigui com sigui també es mereix saber què ha passat.
El desenllaç de la història ha estat ben diferent del que m’esperava. Malgrat que un tràgic gir de guió final m’ha donat una solució fàcil al problema dels coloms respectant el record de la tieta, ho ha fet d’una manera que ni m’havia passat pel cap. Quan he obert la capsa de les flors blaves per provar d’identificar el destinatari dels suposats missatges d’amor, la sorpresa ha estat majúscula. Encara estic astorat. Només m’ha calgut llegir alguns d’aquells papers esgrogueïts i plens de taques perquè la visió romàntica que tenia de la tieta s'esvaís completament. De sobte, se m’ha fet evident que els coloms desapareguts no volaven tan lluny com jo m’havia imaginat i he comprovat de nou allò que se suposava que ja hauria de saber, que les aparences sempre enganyen. La tieta no mentia quan assegurava que li agradaven molt els coloms, però ara he vist que potser no se’ls estimava tant com m’havia fet pensar i que aquell somriure enigmàtic amagava un secret més aviat pragmàtic. Resulta que els vells documents no són pas cartes d’un amant perdut, sinó receptes de cuina: Colom rostit amb salsa de prunes, estofat de colom al vi de Porto, arròs de colomí...
Des de fora, tothom la veia només com una vella conca obsessionada pels seus coloms, però ja se sap que les aparences enganyen. És cert que els coloms sempre havien estat la seva passió i també és veritat que, fent cas omís de les queixes dels veïns per la pudor i la brutícia del colomar, mai no va voler desfer-se’n. Però no seria just que us l’imaginéssiu com una d’aquelles "velles boges dels gats" (o dels coloms, en el seu cas). La tieta Melània no estava boja, la seva dèria pels coloms tenia una bona raó al darrere... i jo la vaig descobrir.
Sempre vaig ser el seu nebot preferit i, com que des de petit m’han agradat molt els animals, la visitava sovint, encantat d’ajudar-la a cuidar els seus ocells. Reunia pa sec per alimentar-los, anava a comprar les veces i canviava l’aigua dels abeuradors. A canvi, la tieta em convidava a berenar i m’explicava històries viscudes que em transportaven a un passat pretèrit mentre les escoltava embadalit. Una cosa, però, no me la va voler explicar mai. Quan jo li preguntava pel secret que amagava el missatge del quadre, ella sempre feia un somriure enigmàtic i canviava de tema.
En aquella època, jo era un adolescent i tanta reserva per part seva no feia més que augmentar la meva curiositat innata. Així que vaig decidir espiar-la. Aviat vaig descobrir que aquell vell missatge secret no era l’únic. La tieta guardava, en una capsa de llauna ornamentada amb flors blaves, un munt de papers esgrogueïts que repassava quan es pensava que jo no la veia. Mai vaig gosar llegir-los. Vaig entendre que la fal·lera de la tieta vers els coloms provenia del fet que els utilitzava per intercanviar cartes romàntiques, segurament amb un antic amant, i vaig preferir respectar la seva intimitat. Això també explicava per què, de tant en tant, desapareixia alguna de les aus. Quan això passava, jo me la imaginava volant cap a un destí llunyà portant un nou missatge d’amor, fidel al seu paper de confident alat.
Els anys van passar. Vaig fer-me gran i vaig formar la meva pròpia família, però mai vaig perdre el contacte amb la tieta i vaig ser jo qui, fa uns dies, la vaig trobar morta al seu llit. La seva pèrdua em va colpir profundament. Avui he sabut que m’ha nomenat únic hereu. Entre les poques possessions que em deixa, hi ha els coloms. He de trobar-los una sortida perquè les meves actuals circumstàncies no em permeten fer-me’n càrrec, però alhora em dol desfer-me’n, seria una traïció al record de la tieta. Per sort, se m’acut un camí del mig que em pot ajudar a resoldre aquest problema. M’estranyaria que l’amor secret de la tieta Melània no estigués interessat en les aus i no acceptés quedar-se-les. Li enviaré la proposta amb un últim missatge, sigui com sigui també es mereix saber què ha passat.
El desenllaç de la història ha estat ben diferent del que m’esperava. Malgrat que un tràgic gir de guió final m’ha donat una solució fàcil al problema dels coloms respectant el record de la tieta, ho ha fet d’una manera que ni m’havia passat pel cap. Quan he obert la capsa de les flors blaves per provar d’identificar el destinatari dels suposats missatges d’amor, la sorpresa ha estat majúscula. Encara estic astorat. Només m’ha calgut llegir alguns d’aquells papers esgrogueïts i plens de taques perquè la visió romàntica que tenia de la tieta s'esvaís completament. De sobte, se m’ha fet evident que els coloms desapareguts no volaven tan lluny com jo m’havia imaginat i he comprovat de nou allò que se suposava que ja hauria de saber, que les aparences sempre enganyen. La tieta no mentia quan assegurava que li agradaven molt els coloms, però ara he vist que potser no se’ls estimava tant com m’havia fet pensar i que aquell somriure enigmàtic amagava un secret més aviat pragmàtic. Resulta que els vells documents no són pas cartes d’un amant perdut, sinó receptes de cuina: Colom rostit amb salsa de prunes, estofat de colom al vi de Porto, arròs de colomí...
dijous, 16 de gener del 2025
Els misteris d'en Mac – Cas 027
027 - EL CAS DELS GERMANS MALAVINGUTS
El cas d’avui ens porta a la serra de Llaberia, a cavall de les comarques del Priorat, el Baix Camp i la Ribera d'Ebre. En un mas de la zona hi viuen en Nicanor de 58 anys i en Llibert de 55, dos germans solters que no es parlen. Mentre els seus pares encara eren vius, convivien guardant les aparences, però en quedar-se sols van decidir dividir la masia per la meitat i fer cadascú la seva vida. A l’edifici hi ha espai de sobres, així que no va ser difícil muntar-hi dos habitatges complets i independents, tant que fins i tot van tapiar els passadissos interiors i només s’hi pot accedir des de fora. L’únic que comparteixen, i per obligació, és la línia telefònica. En aquella àrea no tenen cobertura mòbil i les comunicacions han d’arribar pel cable de coure de tota la vida. Cadascú té el seu aparell telefònic, és clar, però el número és el mateix i quan algú els truca, sonen tots dos alhora. Si alguna vegada el germà que despenja no és a qui anava dirigida la telefonada, el crit a través de la finestra: «És per a tu!» d’un, i la resposta: «Entesos!» de l’altre pot ser l’única conversa que tenen en diversos dies. Amb el temps s’han acostumat a viure així i, per tant, no podríem afirmar que tenen una mala relació, tampoc és bona... simplement no en tenen.
Precisament amb una trucada telefònica comença la nostra història. Aquell vespre, en Llibert havia plegat de la feina al camp i es disposava a dutxar-se quan va sonar el telèfon. Va anar a contestar, despullat com anava, però al mateix temps que ell despenjava també ho feia en Nicanor des de l'altre aparell. La trucada provenia d’un pesat d’aquells que et volen ‘millorar’ el servei i com que Nicanor havia contestat en català, aviat s’havia acabat la conversa. Llibert es disposava a penjar quan, a través del telèfon, va sentir que a casa del seu germà passava alguna cosa estranya. Nicanor havia deixat caure l’auricular del seu telèfon i semblava barallar-se amb algú, en Llibert no va entendre què deien, però sí que va percebre clarament un tret. Això el va fer reaccionar, es parlessin o no en Nicanor era el seu germà i l’havia d’ajudar. Va vestir-se d’una revolada i, agafant la seva escopeta de caça, va sortir a fora. Els tres o quatre minuts que va tardar van ser suficients per a fer tard, només va tenir temps de veure un parell d’individus que fugien de la casa de son germà en una moto i, tot i que els va disparar un parell de perdigonades, no va poder aturar-los. Quan va entrar a veure què havia passat, va trobar en Nicanor mort a la cuina en mig d’un bassal de sang. Amb bon criteri, va preferir no tocar res i va tornar a casa seva per trucar a emergències des del seu telèfon.
Quan la policia va arribar, van trobar l’escena del crim tal com en Llibert l’havia descrit i a ell en estat de xoc. Veure el seu germà mort, l’havia fet adonar com havien estat de beneits tots dos en deixar-se de parlar i això l’havia enfonsat. Així i tot, el seu estat no li va estalviar haver de contestar algunes preguntes per mirar d’aclarir la seva versió dels fets. Alguna cosa no quadrava en aquella història...
I vosaltres, sabeu què grinyola en el relat d’en Llibert?
Precisament amb una trucada telefònica comença la nostra història. Aquell vespre, en Llibert havia plegat de la feina al camp i es disposava a dutxar-se quan va sonar el telèfon. Va anar a contestar, despullat com anava, però al mateix temps que ell despenjava també ho feia en Nicanor des de l'altre aparell. La trucada provenia d’un pesat d’aquells que et volen ‘millorar’ el servei i com que Nicanor havia contestat en català, aviat s’havia acabat la conversa. Llibert es disposava a penjar quan, a través del telèfon, va sentir que a casa del seu germà passava alguna cosa estranya. Nicanor havia deixat caure l’auricular del seu telèfon i semblava barallar-se amb algú, en Llibert no va entendre què deien, però sí que va percebre clarament un tret. Això el va fer reaccionar, es parlessin o no en Nicanor era el seu germà i l’havia d’ajudar. Va vestir-se d’una revolada i, agafant la seva escopeta de caça, va sortir a fora. Els tres o quatre minuts que va tardar van ser suficients per a fer tard, només va tenir temps de veure un parell d’individus que fugien de la casa de son germà en una moto i, tot i que els va disparar un parell de perdigonades, no va poder aturar-los. Quan va entrar a veure què havia passat, va trobar en Nicanor mort a la cuina en mig d’un bassal de sang. Amb bon criteri, va preferir no tocar res i va tornar a casa seva per trucar a emergències des del seu telèfon.
Quan la policia va arribar, van trobar l’escena del crim tal com en Llibert l’havia descrit i a ell en estat de xoc. Veure el seu germà mort, l’havia fet adonar com havien estat de beneits tots dos en deixar-se de parlar i això l’havia enfonsat. Així i tot, el seu estat no li va estalviar haver de contestar algunes preguntes per mirar d’aclarir la seva versió dels fets. Alguna cosa no quadrava en aquella història...
I vosaltres, sabeu què grinyola en el relat d’en Llibert?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "
dijous, 9 de gener del 2025
EMBARBUSSAMENTS
El diccionari ens diu que un EMBARBUSSAMENT és una paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc. Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra s’hi esplaia una mica més:
[...] També anomenat entrebanc, l’embarbussament és una frase carregada d’al·literacions i dificultats de pronúncia, que cal dir amb la màxima rapidesa possible i sense entrebancar-se. És un dels jocs orals amb més tradició a totes les llengües; de fet, tots els folkloristes i paremiòlegs n’han recollit un bon munt, juntament amb altres facècies com ara endevinalles, dites o versets satírics que també es transmeten de generació en generació.
Com passa amb molts dels jocs més populars, cada àmbit cultural acostuma a tenir-ne un d’emblemàtic. En el nostre cas, sembla evident que el guardó se l’endú «Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; si el penjat despengen, els setze jutges ja no en mengen» [...]
El folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", dedica un llarg capítol als embarbussaments on els atorga una utilitat ortofònica perquè es poden fer servir no només com a joc sinó també per ensenyar als infants a pronunciar correctament «tota mena de paraules sense enfarfolls ni embuts». Per això ens diu que: «Aquestes fórmules lingüístiques són de domini internacional i es troben a totes les llengües. En català les anomenem embarbussaments, empatolls, embarassa-llengües i entrebancs de llengua. El seu terme científic és el de fórmules ortofòniques, això és, de fonètica recta o perfecta».
En el seu text, Amades també recull molts exemples d’embarbussaments en català que classifica en mitja dotzena de categories. Us en faig un resum:
En el seu text, Amades també recull molts exemples d’embarbussaments en català que classifica en mitja dotzena de categories. Us en faig un resum:
1. Embarbussaments que juguen amb l'homofonia. Amb la repetició dins la frase d’una mateixa paraula amb significats diferents, aquesta acaba convertint-se en un garbuix de difícil comprensió malgrat que no sigui difícil de pronunciar.
- En cap cap cap el que cap en aquest cap.
- El qui roba una arrova de roba, no roba l’arrova, que roba la roba.
- Quan dic dic, no dic dic, que dic dec; si dic dec i dic dic, dic que no és pas dic el que dic, sinó dec, com ho dic.
2. Embarbussaments que inclouen diversos derivats de difícil pronúncia d’un únic mot principal. La dificultat és, evidentment, intentar dir prou ràpidament aquests derivats ‘enrevessats’.
- Vaig anar a Constantinoble i al punt em varen constantinoblitzar, tan bé, que ara cap desconstantinoblitzador no fóra prou per a desconstantinoblitzar-me, encara que fos el primer desconstantinoblitzador de tots els desconstantinoblitzadors de Constantinoble.
- A una anguila anguilardenca, qui la desanguilardencarà un bon desanguilardencador serà; que la desanguilardenqui qui bon desanguilardencador sigui, que jo, que de desanguilardencar no sé, de desanguilardencar-la no provaré.
- Jo tinc una caixeta tan ben requinquilladeta, que cap requinquillador no la requinquillarà millor, tan ben requinquillada com ella està.
3. Embarbussaments amb un protagonista, generalment un animal o un objecte, al qual se li afegeixen un seguit d’epítets que el caracteritzen i que, amb la seva repetició, embullen la frase.
- Una polla xica, pica, pollarica, camacurta i becarica, que va tenir set polls xics, pics, pollarics, camacurts i becarics; si la polla no hagués estat xica, pica, pollarica, camacurta i becarica, no hauria tingut els set polls xics, pics, pollarics, camacurts i becarics.
- Una ovella banyuga, banyega, sedega, bedega, llanuda, llanada, peu forçada, xeixa barrada, cua segoviada, mena un anyell banyuc, banyec, sedec, bedec, llanut, llanat, peu forçat, xeixa barrat, cua segoviat; si l’ovella no hagués estat banyuga, banyega, sedega, bedega, llanuda, llanada, peu forçada, xeixa barrada, cua segoviada, no hauria menat el seu anyell banyuc, banyec, sedec, bedec, llanut, llanat, peu forçat, xeixa barrat, cua segoviat.
4. Embarbussaments que juguen amb la paronomàsia. L’ús d’una sèrie de mots diferents, però de fonètica similar en una mateixa frase complica la seva pronúncia i comprensió.
- Un pinxo va dir a un panxo: «Vols que et punxi amb un punxó?» I el panxo va dir al pinxo: «Punxa’m, però a la panxa no».
- Duc pa sec al sac, m'assec on sóc, i el suco amb suc.
- Visc al bosc i busco vesc, i visc del vesc que busco al bosc.
- L’estiba que estova l’Esteve, ni és tova ni és teva ni estava estibada a l’estiba.
- Teta tonta, amb tanta tinta tota t’untes.
- Un plat blanc, pla, ple de pebre negre n’era; un plat blanc, pla, ple de pebre negre està.
5. Embarbussaments que combinen algunes paraules o frases que individualment són senzilles, però que en dir-les juntes i de pressa faciliten la confusió.
- Què fas aquí, Pepa? / Pelo faves, Pau. / Faves peles, Pepa? / Pau, faves pelo.
- Tinc una son, una gana i una set, que ni dormo ni menjo ni bec. Si dormia, menjava i bevia, la son, la gana i la set em passaria; però com que ni dormo, ni menjo, ni bec, no em fuig la son, la gana i la set.
6. Embarbussaments que juguen amb el caire maliciós d’algunes paraules que pronunciades ràpidament i amb poca cura poden induir-nos a dir algun mot ‘malsonant’.
- De genollons genollons, collia collia, de genollons genollons, collia codonys; de genollades, codonyades, i amb els dits, codonys collits.
- Sota del pont n’hi ha una nina, que renta un davantal de cotolina, que la flor trau que la flor tria, que la flor tria que la flor trau.
- Dalt de la muntanya de Sant Martí hi ha un cairal d’aigua i un cairal de vi, un cairal de vi i un cairal d’aigua.
Acabaré el post amb tres exemples més en format àudio.
El protagonista del primer és Salvador Dalí. Es tracta de la coneguda gravació on el pintor empordanès fa una caricatura paròdica d’un discurs militar tot recitant, vestit d’almirall, l’embarbussament de la ‘Polla xica...’
En el segon, Miquel Cors canta «Setze Jutges». Una de les cançons del disc BESTIARI que es va publicar l’any 1972 amb textos de Pere Quart i música de La Trinca.
El tercer àudio és el tema «Jo soc el mariscal de la carrera més modèlica» de l'espectacle teatral "ELS PIRATES (The Pirates of Penzance)" de Dagoll Dagom, interpretat per Manel Barceló. Aquesta cançó no és d’entrada un embarbussament, però s’hi converteix en els seus compassos finals quan l’intèrpret ha de repetir a tota velocitat algunes de les seves estrofes farcides de paraules complicades.
El protagonista del primer és Salvador Dalí. Es tracta de la coneguda gravació on el pintor empordanès fa una caricatura paròdica d’un discurs militar tot recitant, vestit d’almirall, l’embarbussament de la ‘Polla xica...’
En el segon, Miquel Cors canta «Setze Jutges». Una de les cançons del disc BESTIARI que es va publicar l’any 1972 amb textos de Pere Quart i música de La Trinca.
El tercer àudio és el tema «Jo soc el mariscal de la carrera més modèlica» de l'espectacle teatral "ELS PIRATES (The Pirates of Penzance)" de Dagoll Dagom, interpretat per Manel Barceló. Aquesta cançó no és d’entrada un embarbussament, però s’hi converteix en els seus compassos finals quan l’intèrpret ha de repetir a tota velocitat algunes de les seves estrofes farcides de paraules complicades.
 |
|
 |  |
dijous, 2 de gener del 2025
Joc de Ment - 049
TRANSMISSIÓ MENTAL
Una baralla de cartes
Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.
El mag anuncia que pel joc de transmissió mental que es disposa a efectuar no necessita veure-hi i que, en conseqüència i per facilitar la concentració que necessita, el farà amb els ulls tapats. Es cobreix, doncs, la cara amb una bena i un cop comprovat que aquesta l’impedeix completament la visió procedeix amb el truc.
Per començar, un espectador agafarà una baralla de cartes i, després de verificar que són cartes normals, les barrejarà tant com vulgui. Fet això, se li demana que n'esculli un nombre N qualsevol (per facilitar i agilitzar el truc, l’ideal és que estigui entre 10 i 30) i que tregui de la baralla aquest nombre exacte de naips, descartant-ne la resta. No cal que digui quantes cartes treu, quan la transmissió mental és real no necessita cap pista. A continuació, l’espectador entrega aquest grup de N naips al mag i aquest li demana que ara pensi, també sense dir-lo, un altre número X entre 1 i N. La carta incògnita serà la que ocupi el lloc X dins del grup de N naips.
Per descobrir la carta a l’espectador, el mag agafarà el grup de naips amb els dorsos cap amunt sobre la mà esquerra (o la dreta si és esquerrà) i amb l’altra mà anirà mostrant-les d’una en una. Comença per la de dalt de tot, agafant-la pel dors i mostrant la figura a l’espectador. Després, sense deixar aquest naip, agafarà el següent fent la mateixa operació i així successivament, de manera que va passant les cartes d’una mà a l’altra mantenint en tot moment el mateix ordre que ja tenien.
Durant aquesta operació, l’espectador ha d’anar comptant les cartes a mesura que el mag les vagi mostrant i recordar quin naip hi ha quan arribi a la carta número X. Evidentment, quan això passi no ha de dir res i ni fer cap senyal, sinó que ha de deixar que el mag acabi de passar totes les cartes sense donar cap pista. Per facilitar aquesta manipulació, quan el mag n’hagi passat més o menys la meitat, deixarà aquesta primera tongada de naips sobre la taula i continuarà amb la resta fins a haver-les mostrat totes. En acabar posarà aquesta segona part dels naips sobre els de la taula i els recollirà junts per tornar a formar el grup inicial.
Ara el mag donarà les cartes a l’espectador i aquest haurà de passar de dalt a baix tantes cartes com el número d’ordre escollit. L’espectador pot passar aquestes cartes d’una en una o totes de cop, l’únic que cal és que les X cartes de dalt quedin ara a sota del grup de naips. Un cop fet això, el mag recupera les cartes i malgrat que després d’aquestes manipulacions aparentment no té manera de saber on és la carta incògnita, només li cal anar descartant-ne unes quantes fins a trobar-la, per a sorpresa de tothom.
Per començar, un espectador agafarà una baralla de cartes i, després de verificar que són cartes normals, les barrejarà tant com vulgui. Fet això, se li demana que n'esculli un nombre N qualsevol (per facilitar i agilitzar el truc, l’ideal és que estigui entre 10 i 30) i que tregui de la baralla aquest nombre exacte de naips, descartant-ne la resta. No cal que digui quantes cartes treu, quan la transmissió mental és real no necessita cap pista. A continuació, l’espectador entrega aquest grup de N naips al mag i aquest li demana que ara pensi, també sense dir-lo, un altre número X entre 1 i N. La carta incògnita serà la que ocupi el lloc X dins del grup de N naips.
Per descobrir la carta a l’espectador, el mag agafarà el grup de naips amb els dorsos cap amunt sobre la mà esquerra (o la dreta si és esquerrà) i amb l’altra mà anirà mostrant-les d’una en una. Comença per la de dalt de tot, agafant-la pel dors i mostrant la figura a l’espectador. Després, sense deixar aquest naip, agafarà el següent fent la mateixa operació i així successivament, de manera que va passant les cartes d’una mà a l’altra mantenint en tot moment el mateix ordre que ja tenien.
Durant aquesta operació, l’espectador ha d’anar comptant les cartes a mesura que el mag les vagi mostrant i recordar quin naip hi ha quan arribi a la carta número X. Evidentment, quan això passi no ha de dir res i ni fer cap senyal, sinó que ha de deixar que el mag acabi de passar totes les cartes sense donar cap pista. Per facilitar aquesta manipulació, quan el mag n’hagi passat més o menys la meitat, deixarà aquesta primera tongada de naips sobre la taula i continuarà amb la resta fins a haver-les mostrat totes. En acabar posarà aquesta segona part dels naips sobre els de la taula i els recollirà junts per tornar a formar el grup inicial.
Ara el mag donarà les cartes a l’espectador i aquest haurà de passar de dalt a baix tantes cartes com el número d’ordre escollit. L’espectador pot passar aquestes cartes d’una en una o totes de cop, l’únic que cal és que les X cartes de dalt quedin ara a sota del grup de naips. Un cop fet això, el mag recupera les cartes i malgrat que després d’aquestes manipulacions aparentment no té manera de saber on és la carta incògnita, només li cal anar descartant-ne unes quantes fins a trobar-la, per a sorpresa de tothom.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)