003 - EL CAS DE LA RELÍQUIA FAMILIAR
Per a un bon investigador privat és molt important conèixer els antecedents del cas que té entre mans, per això sempre demano a qui me’n planteja algun que «comenci pel començament». El que no m’esperava és que avui, aquesta expressió tan típica i tòpica ens fes anar dos segles enrere.
- La història comença l’octubre de l’any 1852 –em va dir el meu client–. En aquella època, un avantpassat meu era de viatge per Espanya i feia nit a Saragossa. Des d’allí va enviar a la seva dona un paquet postal que contenia una pedra estranya i una carta que, entre altres coses, deia: «Caríssima muller. Havent de passar lluny teu la data de la teva onomàstica, t’envio un record del meu amor. La pedra que adjunto, amb forma de cor, està treta del pilar de la Verge del Pilar, de la qual ets tan devota...». La dona es devia esgarrifar. Si allò que li deia el seu marit era veritat, seria un sacrilegi. No hi ha heretgia més gran que comprar o pitjor, robar una relíquia de la Verge. Amb la seva inconsciència, l’home havia portat la maledicció a la nostra família. I, de fet, les conseqüències no es van fer esperar. El meu avantpassat no va tornar mai a casa, unes setmanes després d’enviar el paquet per correu la seva diligència va ser atacada als Monegres i l’home va morir en l’assalt.
- Bé –vaig intervenir jo–, en aquells temps els lladres de diligències eren molt abundants. Potser més que una maledicció, va ser només una casualitat.
- Sí, jo també ho penso. En aquella època, en canvi, la gent hi creia més en aquestes coses i, com que no podia tornar la pedra sense acusar el seu marit de lladre sacríleg, la meva avantpassada va decidir amagar-la a les golfes de la casa pairal. I allí va quedar, oblidada per tothom, fins que jo la vaig trobar, ara fa tres o quatre anys...
- Vostè coneixia la història d’abans?
- No, dins la família no se’n va tornar a parlar i a la nostra generació ja ningú sabia res de tot allò. Jo en vaig poder treure l’entrellat perquè a l’amagatall hi era tot: la pedra, la carta i, fins i tot, el paper que embolicava el paquet que només estava una mica fet malbé pel temps, però que encara es mantenia igual com el carter devia entregar-lo.
- I què va fer?
- Home, ja li he dit que no hi crec en aquestes coses, però tampoc volia perpetuar un possible sacrilegi. El primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb un amic historiador que fa de professor a la universitat de Saragossa per explicar-li el cas. Em va dir que no patís, que de suposades relíquies fetes amb el pilar de la Mare de Déu del Pilar n’hi havia centenars, sinó milers, i totes falses. El meu avantpassat va caure en una estafa molt típica d’aquella època.
- Així la pedra no té cap valor?
- No, d’espiritual cap ni un. I pel que fa a l’econòmic val entre dos i tres euros, el que costa un tros petit de jaspi rosat sense polir. Però, per a mi, té el valor de la història que hi ha al darrere i per això vaig emportar-me el paquet cap a casa. Des d’aquell dia, el tinc en un calaix del menjador i el trec quan venen convidats. No acostumo a explicar el que em va dir el meu amic historiador i deixo que el tema de la possible maledicció animi les converses de sobretaula.
- I quin és el problema?
- Doncs que fa uns dies va passar una cosa estranya. A un d’aquells àpats a casa, va venir un conegut d’un conegut que jo no havia vist mai. L’home no va participar gaire de la conversa ni de les bromes sobre «l’heretgia» del meu avantpassat mentre tots els convidats examinaven el paquet que jo havia, com sempre, deixat sobre la taula, però va procurar ser l’últim a marxar i, quan tothom ja s’havia acomiadat, va demanar-me si podia tornar a veure la pedra. No hi havia cap motiu per negar-m’hi i li vaig entregar el paquet que ja havia començat a recollir per desar-lo al calaix. L’home va treure la carta i la pedra del seu embolcall, va mirar-les un moment i tornant-me només la carta em va dir: «Es pot quedar la carta del seu avantpassat, però no té dret de quedar-se la pedra. Jo la tornaré a la Mare de Déu». Em va sobtar pel to greu que va fer servir, però no vaig permetre que m’intimidés i vaig replicar parant la mà: «Faci el favor de tornar-me-la ara mateix. La pedra no pertany a la Verge ni té cap valor fora del sentimental, li asseguro que no se l’emportarà». L’home es va alterar visiblement i vaig témer una reacció violenta, però finalment va posar-me de mala gana la pedra a la mà i, d’una revolada, va marxar de casa amb una última amenaça: «Jo he sigut massa amable, els altres no ho seran tant. Un calaix de menjador no és el lloc per a una relíquia i, ara que sabem on és, res ens aturarà». He de confessar que em vaig espantar i preocupar. Fins al punt que immediatament vaig decidir amagar la carta al meu despatx, és només un full de paper que queda ben dissimulat entre altres documents i la pedra la vaig posar dins la caixa forta, per si de cas. Però encara no estic tranquil, per això he vingut a veure’l.
- Què hi puc fer jo?
- He pensat que podria investigar qui era aquell individu i qui poden ser els «altres». No m’agradaria tornar-lo a veure, ni a ell ni a cap dels seus possibles col·legues.
- Doncs si és així, no cal que pagui els meus honoraris. Estic convençut que no tornarà a veure aquell home perquè ja va aconseguir el que volia...
- No entenc què vol dir.
I vosaltres ho enteneu? Podeu treure l’entrellat d’aquesta història?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "