GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dilluns, 28 d’agost del 2023
dilluns, 21 d’agost del 2023
Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)
Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un dels dòlmens que forma part del conjunt de monuments megalítics situats al terme municipal d'Espolla, a l'Alt Empordà.
A mi, m'ha sortit això:
A mi, m'ha sortit això:
LA MALEDICCIÓ
Aquest matí, al bar del casino hi ha més animació de l’acostumada. Tothom parla de la novetat que ha sacsejat el poble.
- Alguna cosa ha passat al Turó d’Amunt, diu en Pere del taller. De bon matí he vist passar el Land Rover de la brigada que s'hi dirigia amb un altre totterreny foraster.
- No te n’has assabentat?, respon en Jaume de la ferreteria. Ahir al vespre, la canalla del mas d’en Gras van anar a jugar al bosc i darrere d’uns esbarzers van descobrir un monument megalític. És una gran troballa que ens pot fer famosos a tots. Aquests del totterreny que has vist passar, segur que són els experts de la capital que l’alcalde va fer avisar ahir mateix. Si confirmen que el dolmen és realment prehistòric, ens ha tocat la loteria.
- HAS DIT UN DOLMEN?, crida en Nicanor de la fleca.
En Nicanor acostuma a ser un home tranquil i el seu crit sorprèn tothom. Tots callen i el miren estranyats mentre ell continua:
- Però que no sabeu que un dolmen és un cementiri? En aquests llocs és on els antics enterraven els seus morts. Si fa segles que allí hi descansen els esperits, què penseu que passarà si ara els destorbem? Aquest monument megalític no és una loteria, és una maledicció per a tot el poble. Hem de posar-hi remei abans no comencin les desgràcies.
Quan en Nicanor acaba de parlar, tot el bar continua en silenci uns segons fins que esclata una gran riallada col·lectiva. En Pep, el cambrer, és l’únic que li contesta:
- Mira que ets torracollons, Nicanor. No siguis tan supersticiós i para de dir rucades, home. Quines desgràcies vols que ens portin quatre pedres prehistòriques?
En Nicanor no respon, s’aixeca de la cadira i ofès per les rialles abandona el bar donant un cop de porta. La resta el veuen marxar sense poder parar de riure, però alguns ja comencen a rumiar en allò que ha dit de la maledicció. No pot ser que tingui raó... però, i si en té?
I es veu que sí que tenia raó. A partir d’aquell moment i una darrere l’altra, les desgràcies se succeeixen per tot el poble. Es trenca una portalada de vidre, un noiet està a punt de ser atropellat, hi ha un accident de cotxe, per primera vegada en molts anys els masos dels afores es queden sense repartiment de pa, l’oncle Serafí es trenca una cama, a la tieta Rufina gairebé se li crema la casa i, la gota que fa vessar el vas, el padrí Miquel que estava fort com un roure es mor. Tot això no pot ser casualitat, el poble està maleït. En Nicanor ho havia avisat, només ell pot saber que s’ha de fer.
En Nicanor, darrere el taulell de la fleca, rep amb cara de satisfacció la delegació de convilatans que hi ha anat a disculpar-se per les rialles i a demanar-li consell i ajuda. És clar que els ajudarà, ell no és gens rancorós. A més, cal actuar sense perdre temps. És urgent que s’enderroqui el dolmen maleït abans que hi hagi més desgràcies. Un grup d’homes, amb Nicanor al capdavant, «armats» amb pics, pales i aixades (i torxes. Torxes? Per a què volem les torxes? No sé, als tumults sempre hi ha torxes, no? D’acord, agafa les torxes si vols) surten exaltats en direcció al Turó d’Amunt amb intenció d’expulsar els mals esperits abans que se’n despertin més i destrueixin tot el poble. Però, només tombar la primera cantonada, es troben de cara amb l’alcalde que sortia de l’Ajuntament:
- On aneu? Què és aquest aldarull? Es pot saber què redimonis esteu fent?
- Aparta’t, alcalde. No ens aturaràs!! Volem enderrocar el cementiri maleït!!
- Quin cementiri maleït? De què esteu parlant? Què aneu borratxos??
- No facis l’orni, alcalde. No ets cap enze i ja saps que parlem del dolmen.
- El dolmen? Però si allò no és cap cementiri. Els experts han confirmat que és un monument megalític prehistòric, però no hi han trobat restes humanes. Es veu que no tots els dòlmens eren monuments funeraris, potser aquest era un lloc de culte religiós o astronòmic o potser només era un simple magatzem. Sigui com sigui, és una bona notícia per al poble, segur que farà venir turistes.
- No ens enredaràs!! Que et penses que som rucs? De qui és culpa sinó el reguitzell de desgràcies que hem patit avui?
- Doncs mira, Nicanor, justament ara anava a veure’t per explicar-t’ho. La culpa de les desgràcies d’avui és tota teva. Quan has sortit del bar donant un cop de porta t’has carregat els vidres de l’entrada. Després, emprenyat com anaves, has sortit esperitat amb la furgoneta i per poc que no atropelles el petit de cal Nano que anava en bicicleta. Per esquivar-lo, has donat un cop de volant i t’has estavellat contra la paret del camp de futbol. Li has fet una bona rascada, però qui n’ha sortit més malparada és la furgoneta de la fleca que ha quedat feta un nyap i avui els masos s’han quedat sense pa incomplint el contracte que tens amb l’Ajuntament. Per a acabar-ho d'adobar, el terrabastall del xoc ha espantat l’oncle Serafí que estava collint figues i ha caigut de l’escala trencant-se la cama. Sentint els crits que feia, la tieta Rufina ha sortit de la cuina sense pensar a treure la paella del foc i l’oli s’ha encès. Si la seva filla no se n’hagués adonat, s’hauria cremat tota la casa. Tot fa pensar que la maledicció és més aviat cosa teva i de les teves supersticions, no trobes?
- I la mort del padrí Miquel també és culpa meva?
- Tens sort perquè sembla que no, en principi. Però tampoc hi busquis esperits malignes en aquest cas. Si s’ha mort el padrí Miquel malgrat estar fort com un roure és potser perquè ja li tocava, que l’home va fer els 103 anys la setmana passada.
Així que deixeu-vos estar de bestieses, apagueu les torxes (a qui se li ha acudit això de les torxes?) i torneu cap a casa, si no us la voleu carregar tots plegats...
Tu no, Nicanor. No marxis, que encara no hem acabat de parlar tu i jo. Suposo que tens en vigor totes les teves assegurances, oi?
- Alguna cosa ha passat al Turó d’Amunt, diu en Pere del taller. De bon matí he vist passar el Land Rover de la brigada que s'hi dirigia amb un altre totterreny foraster.
- No te n’has assabentat?, respon en Jaume de la ferreteria. Ahir al vespre, la canalla del mas d’en Gras van anar a jugar al bosc i darrere d’uns esbarzers van descobrir un monument megalític. És una gran troballa que ens pot fer famosos a tots. Aquests del totterreny que has vist passar, segur que són els experts de la capital que l’alcalde va fer avisar ahir mateix. Si confirmen que el dolmen és realment prehistòric, ens ha tocat la loteria.
- HAS DIT UN DOLMEN?, crida en Nicanor de la fleca.
En Nicanor acostuma a ser un home tranquil i el seu crit sorprèn tothom. Tots callen i el miren estranyats mentre ell continua:
- Però que no sabeu que un dolmen és un cementiri? En aquests llocs és on els antics enterraven els seus morts. Si fa segles que allí hi descansen els esperits, què penseu que passarà si ara els destorbem? Aquest monument megalític no és una loteria, és una maledicció per a tot el poble. Hem de posar-hi remei abans no comencin les desgràcies.
Quan en Nicanor acaba de parlar, tot el bar continua en silenci uns segons fins que esclata una gran riallada col·lectiva. En Pep, el cambrer, és l’únic que li contesta:
- Mira que ets torracollons, Nicanor. No siguis tan supersticiós i para de dir rucades, home. Quines desgràcies vols que ens portin quatre pedres prehistòriques?
En Nicanor no respon, s’aixeca de la cadira i ofès per les rialles abandona el bar donant un cop de porta. La resta el veuen marxar sense poder parar de riure, però alguns ja comencen a rumiar en allò que ha dit de la maledicció. No pot ser que tingui raó... però, i si en té?
I es veu que sí que tenia raó. A partir d’aquell moment i una darrere l’altra, les desgràcies se succeeixen per tot el poble. Es trenca una portalada de vidre, un noiet està a punt de ser atropellat, hi ha un accident de cotxe, per primera vegada en molts anys els masos dels afores es queden sense repartiment de pa, l’oncle Serafí es trenca una cama, a la tieta Rufina gairebé se li crema la casa i, la gota que fa vessar el vas, el padrí Miquel que estava fort com un roure es mor. Tot això no pot ser casualitat, el poble està maleït. En Nicanor ho havia avisat, només ell pot saber que s’ha de fer.
En Nicanor, darrere el taulell de la fleca, rep amb cara de satisfacció la delegació de convilatans que hi ha anat a disculpar-se per les rialles i a demanar-li consell i ajuda. És clar que els ajudarà, ell no és gens rancorós. A més, cal actuar sense perdre temps. És urgent que s’enderroqui el dolmen maleït abans que hi hagi més desgràcies. Un grup d’homes, amb Nicanor al capdavant, «armats» amb pics, pales i aixades (i torxes. Torxes? Per a què volem les torxes? No sé, als tumults sempre hi ha torxes, no? D’acord, agafa les torxes si vols) surten exaltats en direcció al Turó d’Amunt amb intenció d’expulsar els mals esperits abans que se’n despertin més i destrueixin tot el poble. Però, només tombar la primera cantonada, es troben de cara amb l’alcalde que sortia de l’Ajuntament:
- On aneu? Què és aquest aldarull? Es pot saber què redimonis esteu fent?
- Aparta’t, alcalde. No ens aturaràs!! Volem enderrocar el cementiri maleït!!
- Quin cementiri maleït? De què esteu parlant? Què aneu borratxos??
- No facis l’orni, alcalde. No ets cap enze i ja saps que parlem del dolmen.
- El dolmen? Però si allò no és cap cementiri. Els experts han confirmat que és un monument megalític prehistòric, però no hi han trobat restes humanes. Es veu que no tots els dòlmens eren monuments funeraris, potser aquest era un lloc de culte religiós o astronòmic o potser només era un simple magatzem. Sigui com sigui, és una bona notícia per al poble, segur que farà venir turistes.
- No ens enredaràs!! Que et penses que som rucs? De qui és culpa sinó el reguitzell de desgràcies que hem patit avui?
- Doncs mira, Nicanor, justament ara anava a veure’t per explicar-t’ho. La culpa de les desgràcies d’avui és tota teva. Quan has sortit del bar donant un cop de porta t’has carregat els vidres de l’entrada. Després, emprenyat com anaves, has sortit esperitat amb la furgoneta i per poc que no atropelles el petit de cal Nano que anava en bicicleta. Per esquivar-lo, has donat un cop de volant i t’has estavellat contra la paret del camp de futbol. Li has fet una bona rascada, però qui n’ha sortit més malparada és la furgoneta de la fleca que ha quedat feta un nyap i avui els masos s’han quedat sense pa incomplint el contracte que tens amb l’Ajuntament. Per a acabar-ho d'adobar, el terrabastall del xoc ha espantat l’oncle Serafí que estava collint figues i ha caigut de l’escala trencant-se la cama. Sentint els crits que feia, la tieta Rufina ha sortit de la cuina sense pensar a treure la paella del foc i l’oli s’ha encès. Si la seva filla no se n’hagués adonat, s’hauria cremat tota la casa. Tot fa pensar que la maledicció és més aviat cosa teva i de les teves supersticions, no trobes?
- I la mort del padrí Miquel també és culpa meva?
- Tens sort perquè sembla que no, en principi. Però tampoc hi busquis esperits malignes en aquest cas. Si s’ha mort el padrí Miquel malgrat estar fort com un roure és potser perquè ja li tocava, que l’home va fer els 103 anys la setmana passada.
Així que deixeu-vos estar de bestieses, apagueu les torxes (a qui se li ha acudit això de les torxes?) i torneu cap a casa, si no us la voleu carregar tots plegats...
Tu no, Nicanor. No marxis, que encara no hem acabat de parlar tu i jo. Suposo que tens en vigor totes les teves assegurances, oi?
dilluns, 14 d’agost del 2023
Els llibres d'en Jan McPetit [2023] (II)
Continuo la sèrie de ressenyes de llibres que van inspirar alguna pel·lícula d'Alfred Hitchcock i que us vaig oferint cada segon dilluns de juliol, agost i setembre.
Avui és el torn de...
Avui és el torn de...
 |
|
|
 |
 |
«...Quina idea que he tingut! Podríem assassinar totes dues persones i beneficiar-nos-en. Jo mataré la teva esposa i tu mataràs el meu pare! Ens hem trobat en aquest tren i ningú no sap que ens coneixem! La coartada de cada un de nosaltres és perfecta. Ho comprens?...»
Aquest és el plantejament d’aquesta coneguda novel·la negra que ens explica com es desenvolupa aquest ‘pla perfecte’ i ens mostra com aquesta teòrica perfecció no és tal a la pràctica perquè els personatges que han de dur a terme els crims no són, com no ho és ningú, ni molt menys perfectes. L’autora incideix molt en el món interior dels dos protagonistes deixant ben paleses les seves personalitats antagòniques i la seva relació gairebé malaltissa d’amor-odi remarcant sobretot l’aspecte de la introspecció, el sentiment de culpa i els remordiments (o la falta de remordiments en un dels casos). El text, per tant, s’emmarca clarament dins la classificació de novel·la psicològica i he de dir que, a estones, m’ha semblat un pèl feixuc i massa lent. Així i tot, cal admetre que el llibre aconsegueix mantenir la intriga fins al final i que les ganes de saber com acabaria tot me l’han fet prou interessant en conjunt.
La pel·lícula de Hitchcock [STRANGERS ON A TRAIN (1951)] es basa en la idea principal de la novel·la, però introdueix diversos canvis tant en alguns detalls (el protagonista no és un arquitecte sinó un jugador de tenis, per exemple) com, sobretot, en la mateixa trama. Mentre que, com he explicat, el llibre mostra la dualitat entre les personalitats plenes de matisos dels protagonistes, al film queda ben clar que un d’ells és el ‘bo’ i l’altre el ‘dolent’ i es desenvolupa com un thriller d’intriga amb un final que és ben diferent del de l’obra literària. De totes maneres i agafant la pel·lícula com l’adaptació lliure que és, es gaudeix perfectament com un bon clàssic de suspens.
Aquest és el plantejament d’aquesta coneguda novel·la negra que ens explica com es desenvolupa aquest ‘pla perfecte’ i ens mostra com aquesta teòrica perfecció no és tal a la pràctica perquè els personatges que han de dur a terme els crims no són, com no ho és ningú, ni molt menys perfectes. L’autora incideix molt en el món interior dels dos protagonistes deixant ben paleses les seves personalitats antagòniques i la seva relació gairebé malaltissa d’amor-odi remarcant sobretot l’aspecte de la introspecció, el sentiment de culpa i els remordiments (o la falta de remordiments en un dels casos). El text, per tant, s’emmarca clarament dins la classificació de novel·la psicològica i he de dir que, a estones, m’ha semblat un pèl feixuc i massa lent. Així i tot, cal admetre que el llibre aconsegueix mantenir la intriga fins al final i que les ganes de saber com acabaria tot me l’han fet prou interessant en conjunt.
La pel·lícula de Hitchcock [STRANGERS ON A TRAIN (1951)] es basa en la idea principal de la novel·la, però introdueix diversos canvis tant en alguns detalls (el protagonista no és un arquitecte sinó un jugador de tenis, per exemple) com, sobretot, en la mateixa trama. Mentre que, com he explicat, el llibre mostra la dualitat entre les personalitats plenes de matisos dels protagonistes, al film queda ben clar que un d’ells és el ‘bo’ i l’altre el ‘dolent’ i es desenvolupa com un thriller d’intriga amb un final que és ben diferent del de l’obra literària. De totes maneres i agafant la pel·lícula com l’adaptació lliure que és, es gaudeix perfectament com un bon clàssic de suspens.
dilluns, 7 d’agost del 2023
Subscriure's a:
Missatges (Atom)