Lectures 2023 - Feliç 2024

Amb l’últim post de l’any, arriba la llista dels llibres que he llegit aquest 2023. Amb una mitjana de 58 diàries, he arribat a les 21.020 pàgines repartides en 79 volums. Set llibres més que l’any passat, però només 287 pàgines llegides més. Això ha fet que el meu «llibre mitjà» hagi quedat una mica més curt, passant a ser enguany de 266 pàgines.

Si classifiquem aquests 79 volums per l’espai (que ocupen) tenim 28 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 38 Estàndards (de 201 a 400), 13 Llargs (de 401 a 600) i 0 Totxos (més de 600 pàgines).

Classificats pel temps (que fa que van ser escrits) resulten 24 Novetats (d’aquest any o l’anterior), 12 Actuals (entre 2 i 10 anys), 27 Contemporanis (entre 11 i 50 anys) i 16 Antics (amb més de 50 anys).

I el rànquing d’autors de l’any ha quedat així:
6 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Continuo repassant la seva obra literària, enguany han caigut 2 novel·les i 4 reculls de relats. I, encara que no escrits per ell, també he llegit un parell de volums de la recuperació del seu cicle Temps Obert que ha publicat Comanegra, una iniciativa editorial que no em puc estar d’aplaudir des d’aquí.

3 LLIBRES:
Jaume Cabré, Jaume Fuster, Jesús Moncada, Mercè Rodoreda, Emili Teixidor i Ferran Torrent. Mitja dotzena d’autors d’aquells que anomeno «els meus clàssics catalans» perquè fa anys que formen part de la biblioteca de casa. Algunes d’aquestes obres són, doncs, relectures recuperades després de molt de temps; però no totes, n'hi ha també que les llegeixo ara per primera vegada.

2 LLIBRES:
H. G. Wells. Un clàssic de la ciència-ficció que s’ha de repassar de tant en tant.
Josep M. Espinàs. He recuperat un parell de títols de la seva extensa bibliografia per recordar-lo aquest any que ens ha deixat.
Karmele Jaio. Una amiga em va recomanar aquesta autora basca i ha estat un grat descobriment. No seran els últims llibres seus que llegeixi.
N. K. Jemisin. He acabat la trilogia de «La Terra Fragmentada» que vaig començar l’any passat. Una gran obra del gènere fantàstic que he trobat molt interessant i prou entretinguda.

Vull recordar també el parell de llibres dedicats a la neu que vaig llegir al juny i que em van servir per participar en la iniciativa #JunyNòrdic de @elsbookhunters. En vaig parlar AQUÍ.

Entre la resta d’autors de la llista, faig una tria dels títols més destacats ara que n’he fet el repàs:
MATER; amb l’eix central de la maternitat provoca una interessant reflexió sobre un possible futur (no gaire esperançador) al que semblem abocats.
A L’OMBRA D’AMAZON; un gran exercici periodístic que demostra (per si algú no ho sabia) que no tot són avantatges en la globalització i el liberalisme econòmic que només beneficien a uns quants a costa de crear molta misèria.
LA VENTANA INDISCRETA Y OTROS RELATOS (en vaig parlar AQUÍ)
PSICOSIS (en vaig parlar AQUÍ)
L’ESTIU QUE LA MARE VA TENIR ELS ULLS VERDS; «... La mare semblava una planta d’interior treta al balcó. Jo semblava un criminal lobotomitzat. Per fi érem una família...». Aquesta frase, treta del llibre, explica com és aquesta novel·la: estranya, colpidora, difícil de pair, impactant... genial, en definitiva.
PREGÀRIA A PROSÈRPINA; aventures a l’antiga Roma amb l’estil (i els monstres) característics d’Albert Sánchez Piñol. T’ho passes molt bé llegint-lo i, alhora, et fa reflexionar sobre com funciona la nostra societat.
NOSALTRES EN LA NIT; una història quotidiana, però narrada d’una manera magistral. L’aparent senzillesa del text no amaga, ben al contrari, l’ampli ventall d’emocions que ofereix aquesta lectura. Un gran llibre.
QUALITYLAND 2.0; la trama m’ha semblat menys potent que la de la primera part, però la ironia, la paròdia i la crítica social es mantenen intactes. És una lectura molt divertida... però rius per no plorar quan veus quin futur ens espera si seguim per on anem.
ELS NENS SÓN REIS; el relat va sobre la desaparició d’una nena, però del que ens parla el llibre és de la gent que busca diners i fama exhibint els seus fills a les xarxes socials. Fa pensar.
ALLEGRO CON FUOCO; no és el primer llibre d’en Jair Domínguez que llegeixo, però sí que és el que m’ha agradat més. Una novel·la farcida de sarcasme amb la mala llet típica de l’autor que esdevé una divertida paròdia de la sempre difícil relació entre creadors i buròcrates.

I acabo aquesta llista amb el llibre que ara mateix tinc entre mans:
LA DONA MÉS PINTADA; Màrius Serra ens parla de Maties Palau Ferré, el pintor de Montblanc que cremava els seus quadres. Pel que porto llegit fins ara, és una novel·la molt amena que t’enganxa barrejant parts ben documentades de la història real amb altres que són fruit de la imaginació de l’autor. Això sol ja la fa una lectura força interessant, però en el meu cas encara ho és una mica més perquè part de l’acció transcorre a prop de casa, al Camp de Tarragona.

Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2023

Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...
FELIÇ 2024!!

Passatemps Nadalenc i BONES FESTES!!

Com cada any per aquestes dates, us he preparat l'Enigma Nadalenc del XAREL-10. Tota una tradició en aquest blog.

Enguany es tracta d'un passatemps de lògica on heu de col·locar quinze mitjons al lloc que els toca sobre la llar de foc, tal com s'indica a la imatge que encapçala aquest post.

Podeu deixar les vostres solucions als comentaris i, a canvi, us convido a una xocolatina. Així no deixem perdre una altra tradició, la dels Calendaris d'Advent i dels posts nadalencs de la Catosfera. Aquí en teniu un altre mitjó ple a vessar, agafeu-ne les que vulgueu. ;-))

[Imatge creada per Bing]

Aprofito per a desitjar-vos un
MOLT BON NADAL

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Artur "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (desembre - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Tres arbres i una sola capçada" (Ramón Herreros – 2013).

COMPARTINT RESPONSABILITATS

Per acabar aquesta reunió de la junta de la nostra associació, parlarem de la moció que s’ha introduït a l’ordre del dia a última hora i gairebé d’amagat. Em refereixo a la proposta d’alguns de vosaltres que demana compartir responsabilitats malgrat, i cito textualment, «això pugui saber greu als que manen».

És evident que aquesta última frase va per mi que soc el president des del primer dia. Doncs us he de dir que hi ha una cosa que sí que em sap greu i és que em tingueu en tan baix concepte. Per favor, com em pot saber greu que també vulgueu tenir responsabilitats? Al revès, estic content que m’ho proposeu. M’ha encantat la metàfora que heu fet servir al vostre escrit comparant la nostra associació amb un conjunt d’arbres que comparteixen una única capçada. És exactament aquesta unió el que sempre he defensat i, per tant, coincideixo que aquest sigui a partir d’ara el nostre leitmotiv. Només faltaria!

Entenc que si no us heu atrevit a suggerir-m’ho directament és perquè, com que aquest local social és meu, potser us feia por que em prengués malament la proposta i que us augmentés la quota que us cobro per fer-lo servir. O potser temíeu que us malinterpretés pensant-me que em voleu fer fora del càrrec i, en conseqüència, també us fes fora del meu local. Tranquils que això no passarà, com us he dit assumeixo plenament la vostra demanda sense cap problema. Nosaltres no som com aquells polítics que es barallen entre ells per a estar al capdamunt oblidant els objectius comuns, ben al contrari nosaltres volem anar sempre a l’una prioritzant aquests objectius que hem d'aconseguir plegats. Ho repeteixo, nosaltres som un conjunt d’arbres que només tenen una capçada. I tant que sí!

Bé no m’enrotllo més que ja veieu que tots estem ben d’acord. No cal ni votar-la, la vostra moció queda acceptada per unanimitat. Per tant, a partir d’avui jo continuaré manant i aquí es continuarà fent tot allò que jo digui (si no voleu que us apugi la quota o que us faci fora), però si sorgeix algun problema vosaltres també en sereu responsables. S’aixeca la sessió!

Els misteris d'en Mac – Cas 017

017 - EL CAS DEL TALLER MECÀNIC

L’altre dia vaig estar en un taller mecànic tan modern que només es dedica a arreglar vehicles elèctrics. Més que un taller semblava un hospital. Tot estava net com una patena, perfectament ordenat, ple d’aparells electrònics que, connectats a cada cotxe ‘malalt’, diagnostiquen els possibles errors i els mostren a les seves pantalles digitals. Fins i tot els operaris, amb les seves bates blanques i els seus guants, podrien passar perfectament per metges si duguessin un estetoscopi en comptes d’una clau anglesa. Imagineu si tot és tan diferent dels garatges de tota la vida que no vaig veure per enlloc el típic calendari amb la noia lleugera de roba, l’han substituït per un rètol que avisa sobre el perill per descàrrega elèctrica que comporta treballar amb bateries d’alt voltatge.

No vaig ser-hi, però, de visita. Ni tampoc per fer-hi arreglar el meu cotxe que encara és dels que continua cremant combustibles fòssils a tort i a dret. Vaig anar-hi per feina. Havien sol·licitat la meva presència per esclarir un suposat accident. El taller ja havia tancat i només hi quedaven l’encarregat amb un dels seus ajudants quan, per causes que jo hauria d'intentar determinar, s’havia produït el fet tràgic que malauradament havia posat fi a la vida del primer d’ells.

Quan vaig arribar, el cos de l’encarregat encara era a terra al costat d’un toll d’un líquid tirant a grogós. Pel color, era evident que no es tractava de la sang de la víctima i de seguida vaig esbrinar-ne l’origen. Un envàs de líquid de frens s’havia vessat provocant aquell petit desgavell que, en mig de la netedat que imperava arreu, semblava més important del que realment era. Sense perdre-hi més temps, vaig procedir a examinar el cadàver que presentava un fort cop a la part posterior del cap que podia ser, perfectament, la causa de la mort. No vaig saber trobar-hi cap indici més, des de la sola de les sabates aïllants que calçava fins al coll de la bata blanca que vestia, l’home no mostrava ni una simple taca. Es notava que, com he explicat al principi, anar totalment impol·lut sembla ser una condició indispensable per treballar en un d’aquests tallers moderns.

Si l’examen del cos no m’havia donat gaires pistes, era l’hora de parlar amb l’únic testimoni. Però l’ajudant, encara commocionat, tampoc va saber aclarir-me gaire cosa:

- No sé com ha pogut passar -va començar entre sanglots-. Estàvem plegant, repassant que tots els operaris haguessin recollit les eines tal com toca i quan s’ha apropat a aquell lloc de treball ha relliscat amb el líquid de frens vessat. L’he vist caure cap enrere, però no era prou a prop per subjectar-lo i no he pogut evitar que es donés un fort cop de cap contra el cantell de l’altra taula. Per desgràcia, s’ha desnucat i ha mort a l’acte. Quan he vist que no respirava, no he volgut tocar res més i he donat l’alarma de seguida...

En aquell moment, vam haver d’apartar-nos del mig perquè acabaven d’arribar els de la funerària que s’havien d’emportar el cadàver. Vaig aprofitar l’avinentesa per avisar un parell dels policies que rondaven per l’escena del crim i dir-los que ells també s’haurien d’emportar algú quan marxessin d’allí, al contrari del que semblava resulta que la mort no havia estat accidental sinó que l’ajudant havia assassinat a l’encarregat...

I vosaltres, sabeu quin detall em va fer sospitar de l’ajudant com a possible assassí?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

EMPELT (o ENCAST)

En enigmística, un EMPELT és l’artifici lingüístic que consisteix a inserir una paraula dins d’una altra per a obtenir un tercer mot final que n’és la suma. Per exemple, si a un BUDA l’armem amb una FONA, en resultarà una BUFONADA.

N’existeix una variant més senzilla anomenada FALCA que seria la versió contrària al DESCART i que consisteix a empeltar una sola lletra (o síl·laba) dins la paraula contenidor per crear-ne una altra de diferent. Així per exemple, quan encastem una D dins d’una PERA la fruita es transforma en una PEDRA.

[Imatges generades amb intel·ligència artificial per Bing]

Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra ens explica que la FALCA agafa aquesta denominació de l'italià ‘zeppa’ i que es fa servir a les definicions críptiques dels mots encreuats, afegint que és un joc que només té un cert interès quan la falca introduïda té sentit per si mateixa. També ens en dona un parell d’exemples sil·làbics: «Si li agafes POR als COMTES ja veuràs com et COMPORTES» o «Quan la CARINA ve a prendre el TE sembla la CATERINA».

Tornant als EMPELTS pròpiament dits, que també es poden denominar ENCASTS o ENCASTAMENTS, n’hi ha diverses variants depenent de la manera com s’introdueix una paraula dins l’altra (sencera, per síl·labes, per lletres, fragmentada, etc.). Màrius Serra en destaca, però, dues de bàsiques en l’àmbit dels passatemps:

EMPELT: Adaptació catalana del joc enigmístic italià anomenat ‘intarsio’, que consisteix en la introducció alterna de les síl·labes d’un mot a l’interior d’un altre per tal de formar-ne un tercer, com per exemple: «La moció prospera al consistori de Delos» es resol amb «Demolició» (Moció al consistori deli; Mo-ci-ó a De-li; De-mo-li-ci-ó).
La fórmula de presentació de l'empelt acostumava a ser rimada en l’enigmística italiana clàssica, i la millor variant resultava ser la sil·làbica.

ENCASTAMENT: Adaptació catalana del joc enigmístic italià anomenat ‘incastro’, que consisteix en la formació d’una paraula oculta sil·làbicament en l'estructura interna d’altres. En Miquel Sesé, primer a la revista «...Més» i després al «Suplement dominical» del diari Avui, ha adoptat una fórmula fixa a base de noms propis de quatre síl·labes encastats en una bateria de quatre troiques de mots trisíl·labs amb la segona síl·laba oculta. Un exemple d’aquesta modalitat, seria:

Les síl·labes ocultes formen el cognom d’un excel·lent jugador de bàsquet català:
Di—na / Mu—da / Es—par / Ca—tàs
Ca—tat / Rat—dor / Re—bra / Sim—tic
Pa—ment / Co—da / Es—bell / Cla—da

La resposta, com es pot comprovar, és VILLACAMPA, tot i que no hi pot haver l’absoluta certesa que sigui resposta única.

Per a acabar el post, he recuperat mitja dotzena d’aquests passatemps publicats ja fa més de tres dècades al diari AVUI. Us els presento a continuació, per si us ve de gust intentar solucionar-los:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Empelt (o Encast)
• Falca

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

---

ADDENDA:

Com heu vist, per a il·lustrar aquest text he fet servir el creador d'imatges per intel·ligència artificial de Microsoft Bing. He trobat molt interessant comprovar la capacitat d'aquesta eina per a generar imatges a partir d'una descripció d'allò que vols que et dibuixi i cal admetre que se'n surt força bé. En el cas de les dues del post d'avui, us he de dir que la "peDra" ha sortit de seguida només demanant-li que fes una «escultura de pedra amb forma de pera amb una lletra D a dins». En canvi, la "buFONAda" ha costat molt més perquè de la descripció «escultura d’un buda amb barret de bufó disparant una fona» no ha sabut plasmar com és una fona i la substituïa per un arc amb fletxes. He hagut d’anar modificant diverses vegades aquesta descripció, utilitzant sinònims i ampliant-la, fins que ha sortit la que he publicat.

Si us explico tot això és perquè en una de les tongades d’imatges que m’ha presentat, a més del buda assegut, el barret de bufó i la ‘fona’, la IA hi ha afegit un simpàtic animaló. Primer m’ha sorprès, però quan n’he entès la raó m’ha fet molta gràcia. Us en mostro una d'aquestes a continuació, a veure si vosaltres també endevineu perquè quan demanes una imatge amb una "fona" et pot arribar a aparèixer un "peresós"...

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "

Jocs de sobretaula - 015

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (novembre - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Vista de l'Acròpolis d'Atenes" (Jean Auguste Dominique Ingres – 1841/49).

APUNTS D’UN VIATGE A GRÈCIA

Situada al sud-est d'Europa, Grècia és un destí turístic fonamental per a la comprensió del món occidental perquè n’és part intrínseca de les seves arrels culturals, polítiques i intel·lectuals. Considerada el bressol de la democràcia, fou en aquest país on, per allà al segle V aC, es posaren les bases d’aquest sistema polític que es fonamenta en donar veu al poble permetent la participació ciutadana en l’elecció directa dels seus representants polítics basant-se en les propostes electorals de cadascun d’ells. Aquestes ‘propostes electorals’ són una sèrie de promeses que fan els polítics i que, generalment, no es molesten a complir. Aquest fet, que a primer cop d’ull ens podria semblar molt greu, en realitat no representa cap problema per a la majoria de votants i els va molt bé als polítics perquè així poden repetir les mateixes promeses en successives eleccions i s’estalvien feina. Tot són avantatges.

Com acabem de dir, Grècia és reconeguda per la seva rica història i d’aquest fet en trobem mostres per tot el país. Un dels exemples de visita obligada és l’Acròpolis d’Atenes on destaca el magnífic Partenó. Cal dir, però, que aquest temple construït com un homenatge a la deessa Atena, no presenta actualment l’esplendor d’anys enrere sinó que m’atreviria a afirmar que el tenen força descuidat i, sense voler ofendre ningú, a mi em va semblar gairebé en ruïnes. Tanmateix, aquest detall sembla importar poc als grecs que no els fa res ensenyar-lo amb orgull als turistes i, fins i tot, fan pagar entrada per visitar-lo. No va ser el meu cas, jo no em deixo enredar tan fàcilment i ja li vaig dir al guia que abans de pagar per entrar-hi esperaré que s’hagin acabat les reformes. Ara bé, em sembla que les obres van per llarg perquè no vaig veure ni grues ni paletes treballant-hi. En fi, ells s’ho perden.

Més enllà de les ruïnes i els monuments, Grècia també destaca per la seva espectacular bellesa natural i pel seu clima mediterrani amb estius càlids, hiverns suaus i una pluviometria relativament escassa. Hi ha un antic proverbi atenenc que resumeix perfectament aquest últim aspecte i que fa així: «Προu quε πλοu, περò πλοu ποc». Si en fem una transcripció fonètica, aquesta parèmia popular grega es pronuncia «Prou que plou, però plou poc» i malgrat que, com totes les frases fetes, no té una traducció directa al català en podem fer una interpretació grosso modo per trobar-ne el significat que vindria a indicar que és ben cert que plou, però que no ho fa en quantitat suficient.

Aprofito aquest darrer apunt lingüístic per parlar de l’idioma grec, una llengua de gran importància històrica i considerada de les més antigues i influents de tot món occidental. És un idioma força incomprensible i que a mi em va semblar molt complicat d’aprendre, però potser estic equivocat i realment no és tan difícil com prova el fet que vaig trobar-me molts nens que, ja de ben petits, el parlaven perfectament. La seva característica principal, com heu vist al paràgraf anterior, és que no fan servir el nostre abecedari (a, be, ce, etc.) sinó que els grecs utilitzen unes lletres diferents, amb noms tan curiosos com alfa o beta, que no tenen res a veure amb l’alfabet.

No podem afirmar que coneixem un indret si no esmentem, ni que sigui breument, la seva gastronomia. El menjar grec destaca per l’ús dels ingredients frescos regats amb oli d'oliva i assaonats amb herbes aromàtiques. Una cuina típicament mediterrània que ens ofereix plats molt apetitosos amb una pinta estupenda, però que no us puc dir quin gust tenen perquè no en vaig tastar cap que a mi no m’agraden els menjars estranys. No patiu que no vaig passar gana, per sort a Atenes també hi han arribat els McDonald’s.

Per acabar i posant el punt final a aquest text dedicat al meu últim viatge, us parlaré dels habitants d’aquest pintoresc país. Els grecs són apassionats, acollidors i amb un fort sentit de la comunitat. Saben gaudir de la vida i es mostren orgullosos de les seves tradicions, alhora que demostren una gran hospitalitat cap als forasters. No obstant això, jo vaig trobar que els manca una mica de sentit de l’humor. Com que a mi em costa una mica trencar el gel quan conec gent nova, vaig preparar-me especialment per a aquest viatge un acudit molt bo que fa així: «Així que això és Grècia? Doncs quina gràcia!». És boníssim i no dubto que, tal com jo, tots vosaltres us esteu petant de riure ara mateix amb aquest genial joc de paraules. Doncs voleu creure que cap ni un dels molts grecs a qui els hi vaig explicar ho va trobar graciós? Ho trobo incomprensible i estic segur que vosaltres tampoc ho enteneu. Però ho hem de respectar, deu ser la seva cultura...

Els misteris d'en Mac – Cas 016

016 - EL CAS DELS INFORMES PERICIALS

Com ja sabeu per altres casos que us he portat aquí, molta de la feina d’un investigador privat s’ha de fer al carrer seguint sospitosos o interrogant testimonis, però no sempre va així i en més d’una ocasió ens toca quedar-nos al despatx repassant documents i informes pericials d’on traiem les pistes que ens calen per avançar.

Per exemple, ara estic estudiant l’informe de la revisió mèdica d’un tal David L. V. que us puc resumir així:
Home, edat 38 anys.
Antecedents Tòxics i Fisiològics: Consumidor habitual d'alcohol i tabac.
Antecedents Patològics: Valvulopatia cardíaca infantil.
Analítica: Hiperuricèmia. Hipercolesterolèmia. Transaminases i Transferases elevades. Trastorns en el metabolisme de lípids. Hipertensió arterial.
Control Ocular: Miopia alta, ús obligatori de lents correctores.
Control Audiomètric: Acúfens esporàdics. Pèrdua auditiva unilateral esquerra en etapa inicial.
Control Espiromètric: Trastorn ventilatori lleu. Capacitat pulmonar disminuïda.

Potser pensareu que no és un informe gaire optimista i que en David s’hauria de cuidar més, però per fer-vos canviar d’opinió en tinc prou amb ensenyar-vos un altre informe al seu nom. Aquest no el firma cap metge sinó que l’ha redactat el Servei Català de Trànsit:

Atestat d’accident de trànsit mortal per estimbada.
El vehicle, per raons que s’estan investigant, ha sortit de la via precipitant-se per un vessant pronunciat fet que, igualment a l’espera d’acabar les investigacions pertinents, sembla ser la causa de la mort del conductor i únic ocupant.
Després de forçar portes i finestres que havien quedat tancades, s’ha pogut recuperar el cos i s’ha procedit a la seva identificació gràcies al document d’identitat trobat dins la seva cartera on també hi havia el carnet de conduir, dues targetes de crèdit i diners en efectiu per valor de 35 euros. Aquesta cartera, un telèfon mòbil i un joc de claus eren els únics objectes que portava damunt, a més de la roba. Un cop identificat com en David L. V. de 38 anys d’edat s’han fet els tràmits oportuns per efectuar el seu trasllat al centre forense on es procedirà a l'examen físic i toxicològic del cadàver.
L’escorcoll de les restes de l’automòbil no han aportat cap dada rellevant. Els objectes trobats a l’interior han estat els següents: La documentació i la clau del vehicle, aquesta última encara al pany; un paquet de tabac amb mitja dotzena de cigarretes i un encenedor de plàstic a dins; un joc d’eines bàsiques del cotxe amb els triangles d’emergència i armilla obligatòria; un paquet de sis llaunes de cervesa; un tiquet d’aparcament caducat i alguns altres papers diversos que, a primer cop d’ull, no tenen gens d’interès per a la investigació.

Què em dieu ara? Segur que convindreu amb mi que per molt dolent que sigui l’informe d’una revisió mèdica mai serà tan greu com un atestat d’accident mortal. En fi, torno a la feina que si estava repassant aquests informes pericials, és per encàrrec de la companyia asseguradora que ha de pagar l’accident. Ara els truco per dir-los que no s’afanyin a fer-ho, hi ha un detall que em fa dubtar que hagi estat tan ‘accidental’ com sembla...

I vosaltres, sabeu quin detall és el que no quadra en aquest cas?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

TEXTOS ESPORGATS

En ludolingüística, es denominen TEXTOS ESPORGATS aquells que s'obtenen mitjançant la supressió de certs elements d'un text anterior. Aquests elements a eliminar poden ser lletres, paraules o frases senceres que, un cop esporgades del text original, deixen a la vista un nou text generalment amb un sentit ben diferent.

Aquest joc de paraules es basa en els DESCARTS, però en aquest cas en comptes d’aplicar-los sobre una única paraula ho fem sobre un text complet.
Seria el cas de la frase «Si voleu regnar, ataqueu el pont i feu la ronda pels nous quadrants. Ser grans és pensar tot planer» que quan suprimim totes les lletres ‘N’ es converteix en «Si voleu regar, ataqueu el pot i feu la roda pels ous quadrats. Ser gras és pesar tot plaer».
L’exemple més conegut serien aquells textos (o poemes) que oculten un doble sentit que se’ns fa evident quan els tornem a llegir sense tenir en compte, per exemple, totes les línies (o versos) parells.

Preparant aquest escrit, vaig trobar un recent acudit gràfic de l’il·lustrador i dibuixant escocès Tom Gauld que utilitza també aquest artifici lingüístic quan del llarg discurs d’un dels protagonistes de la vinyeta («Tinc una idea: Hem de fer el pacte de no tornar a comprar un altre llibre fins a haver-ne llegit algun més dels molts que ja tenim. Els llibres estan prenent el control!»), l’altre personatge només escolta allò que l’interessa («Tinc una idea: HEM DE fer el pacte de no tornar a COMPRAR un altre llibre fins a haver-ne llegit algun MÉS dels molts que ja tenim. Els LLIBRES estan prenent el control!»)

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens parla dels més clàssics d’aquests jocs de paraules:

Hi ha un exemple clàssic de text esporgat de rang sil·làbic que ha resultat d’una gran transcendència en el món de la música. Els noms de les notes que componen la nostra escala musical —ut, re, mi, fa, sol, la, si— són atribuïts al monjo benedictí italià Guido d’Arezzo (995-1050?). Aquest teòric musical va batejar les notes prenent la primera estrofa de l'himne a sant Joan Baptista ‘Ut queant laxis’ i amputant-ne sil·làbicament (ço és, apocopant) les primeres paraules de cada hemistiqui: UT queant laxis REsonare fibris / MIra gestorum FAmuli tuorum / SOLve pollutd  LAbii reatum / Sancte Ioannes.
Però els textos esporgats més interessants des d’un punt de vista ludolingüístic són els poemes de doble lectura a la manera de l’elogi enverinat als jesuïtes que recull Tabourot. Aquest artifici és força freqüent en la literatura espanyola. Tirso de Molina, per exemple, va incloure dues cartes en vers d’aquesta índole a les escenes VIII, IX i X de l’acte tercer d’una comèdia anomenada ‘Amar por arte mayor’. La primera té dos sentits distints i la segona tres. També Sor Juana Inés de la Cruz va escriure un vers de triple lectura que duu per títol ‘Labyrinto Hendecasyllabo’ que fins i tot porta instruccions d’ús: «Léese tres veces, empezando la lección desde el principio, o desde cualesquiera de las dos ordenes de rayas.» Cada vers conté un hendecasíl·lab, un octosíl·lab i una ‘endecha’ hexasil·làbica.
L’artifici es va popularitzar també en prosa com un divertiment per lloar algú i fotre-se’n alhora. El professor Albert Rossich me’n va fer arribar un exemple satíric que va localitzar al dors de la pàgina 345 del manuscrit 1.141 de la Biblioteca de Montserrat. L’original proposta, que Rossich considera anterior a 1807, duu per títol «Copia de la carta que cierto sujeto escribió a una señora para certificarla del amor que la profesaba». Llegint-ne només les ratlles senars la lloança desmesurada amb què l’autor obsequia la dama esdevé una càustica repassada de tots els seus defectes. També Carbonero en reprodueix dos exemples, entre els quals destaca la carta que una filla adreça a sa mare el dia que marxa de casa: de la lectura lineal es desprèn que la noia ingressa en un convent, però llegint-ne només les ratlles senars descobrim que fuig amb el seu amant.

Al mateix volum, Serra també ens ofereix dos exemples més contemporanis en català.

El primer apareix a la novel·la de Jordi Mata titulada ‘La compassió del dimoni’ (Ed. Bromera – 1999) on, a la pàgina 191, trobem el següent text que, quan n’eliminem les línies parells, amaga un missatge dedicat, segons sembla, a l’escriptor i articulista Xavier Bru de Sala que quan Jordi Mata va guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1996 amb ‘El misteri de Berlín’ (Columna Ed. - 1997) va publicar un article molt crític sobre l’encert del veredicte sense haver llegit la novel·la. Òbviament, això a Mata no li va fer gens de gràcia i va decidir ‘venjar-se’ des de la ficció:

Ens permetem admirar i aplaudir de tot cor aquesta
noia que sembla haver domesticat el monarca de la dis-
puta constant, perquè apaivagar la crisi d’algú tan ca-
pacitat però avui tan desorientat i sense cap mena de
fre com Víctor Beltran és motiu de comentari de tots
aquells que busquen l’extraordinari, però també de tots
aquells que no s’acontenten a parlar només d’una fava
i d’una figa i volen saber per quin camí una fama s’em-
bruta, en aquest cas la de tan notable personatge.

El segon exemple en català és obra del mateix Màrius Serra que el dia 20/04/1995 a la seva secció ‘Enigmística’ del diari AVUI va publicar una suposada crònica anticipada de la diada de Sant Jordi que, també després d’esporgar-ne les línies parells, resultava ser una diatriba plena d’improperis cap a un crític literari. Us deixo el retall d’aquell diari per si us ve de gust llegir l’article complet:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Textos esporgats

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Test d'intel·ligència - 009 [M03]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Relats Conjunts (octubre - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Sirenes [Wasserschlangen II]" (Gustav Klimt – 1907).

L’EXTINCIÓ DE LES SIRENES

Actualment, les sirenes no existeixen. Aquests éssers mitològics, meitat dona meitat peix, avui només apareixen a les rondalles, a les llegendes o a les pel·lícules de Disney, però anys enrere el Mediterrani n’estava ple i a la literatura clàssica podem trobar diverses proves de la seva presència al nostre mar, abans que s’extingissin per a sempre. No em refereixo a l’Odissea d’Homer que, segur, és l’exemple que primer us ha vingut al cap perquè en aquesta obra tot el capítol dedicat a les sirenes és una pura ficció novel·lesca sinó que citaré fonts historiogràfiques més fiables com serien les Quatre Grans Cròniques catalanes.
Aquestes cròniques recullen els fets més importants de la nostra història medieval i la primera d’elles és el ‘Llibre dels Feyts’ que explica els esdeveniments més destacats del regnat de Jaume I el Conqueridor. Recentment se n’ha descobert un nou apèndix on se’ns relata com va començar la conquesta de Mallorca l’any 1229: «... Partírem del port de Salou i, poc després de salpar, rebérem la visita d’un grup de sirenes que nadaren al costat dels nostres vaixells fent-nos companyia. Les belles dames amb cua de peix ens oferiren llurs cants melodiosos que delectaren la tripulació i ens feren créixer l’ànim per afrontar amb més valor la guerra contra els sarraïns. Quina sort tinguérem amb la seva presència que primer ens sadollà l’ànima i després, quan les pescarem i cuinarem, també ens omplí l’estómac. Foren un gran regal de Nostre Senyor!...»

Potser això us ha sorprès, però, efectivament, les sirenes eren comestibles i d’aquest fet també en quedà constància al ‘Llibre de Sent Soví’ (1324), el més antic receptari conegut de cuina catalana. En una primera edició completa, inèdita fins ara, hi podem trobar diverses receptes de sirena i alguns consells a tenir en compte per a la seva correcta elaboració: «La dama del mar ha de ser pescada amb cura i conservada viva fins que arribi a la cuina. Allí, el cuiner ha de saber mantenir-se completament sord als seus precs de clemència i, agafant-la dels cabells, ha de procedir a submergir-la tres cops en una olla d’aigua bullent. Aquesta tècnica, que estova la carn i fa més fàcil treure’n l’escata, no és tan cruel com podria semblar perquè hi ha estudis que demostren que les sirenes no pateixen en cap moment, malgrat que els esfereïdors crits de dolor que acostumen a proferir podrien fer-nos pensar equivocadament tot el contrari. La peça, un cop morta i escaldada, cal trossejar-la separant correctament la part superior (carn) de l’inferior (peix) que s’han d’assaonar de manera diferent abans de posar-les juntes a la cassola per preparar un suculent guisat ‘mar i muntanya’.»

Com s’ha vist, no era un plat fàcil de preparar i si a això li afegim el detall que a les mestresses de casa no els feia gaire gràcia cuinar un peix que, de meitat cap amunt, se’ls assemblava, doncs s’entén que la sirena no fos un plat habitual a les cuines del nostre país. De fet, només les utilitzaven alguns cuiners professionals i com que se’n pescaven molt poques, això en mantenia la població relativament estable. Aquest equilibri ecològic podria haver durat fins als nostres dies, però a mitjans del segle XVIII a Barcelona va tenir lloc un fet determinant per a aquesta història. A fi d'allotjar els ciutadans que havien vist enderrocades les seves cases amb motiu de la construcció de la ciutadella imposada per Felip V, es va crear la Barceloneta i, en pocs anys, aquest barri s’omplí de restaurants que competien per oferir el millor guisat de sirena possible. L'èxit d’aquesta iniciativa fou tan gran que ben aviat s’hi apuntaren restaurants de tota Catalunya (cal destacar aquí, la deliciosa variant de sirena amb romesco que feien al Serrallo de Tarragona) i de la resta d’Europa. Això va provocar una sobreexplotació dels caladors de sirenes i propicià la seva extinció definitiva.

Pel que sabem, l’última sirena de totes fou pescada el 13 de juliol de 1789 per un pescador del port de Benicàssim al País Valencià que la va vendre per una xifra astronòmica a l'ambaixador francès que estiuejava a la zona. Aquest la va enviar immediatament a la cort de França i aquella mateixa nit fou servida en un sopar de gala que Lluís XVI i Maria Antonieta van oferir als seus convidats dilapidant, un cop més, els impostos dels contribuents que patien gana. L’endemà al matí, quan el poble se n’assabentà, es va iniciar una revolta popular que els va portar amb tota la camarilla a prendre la Bastilla mentre cridaven: «Si no ens doneu sirena, us donarem tall rodó» (fent referència a la guillotina). Acabava de començar la Revolució Francesa, el primer entrebanc de la qual va ser haver de canviar a correcuita d’eslògan perquè les sirenes ja s’havien extingit i no es poden demanar impossibles. Ho van resoldre amb un lema igual d’impactant, però que (il·lusos) creien molt més assequible: «Llibertat, Igualtat i Fraternitat».

Els misteris d'en Mac – Cas 015

015 - EL CAS DE L’ASSASSÍ FUMADOR

La passada nit, han assassinat l’estanquer del nostre barri a casa seva i, com que jo el coneixia força bé, la policia m’ha demanat que els ajudi en la investigació.

Us en faig un resum. Per tal com s’ha trobat el cadàver, tot sembla indicar que l’assassí s’esperava amagat dins l’armari de la seva habitació i que, sorprenent la víctima per l’esquena, l’ha escanyat amb una de les seves corbates. La mort, doncs, ha estat per estrangulació i l’atac ha estat fet amb tanta traïdoria que ha impedit qualsevol possibilitat de defensa per part del malaurat estanquer. Això es demostra perquè a penes s’observa cap indici de baralla prèvia a la mort i, tant l’habitació com la resta de la casa, no mostra cap mena de desordre fora de l’habitual. Aquest fet faria descartar d’entrada que el mòbil del crim fos el robatori, però és massa aviat per afirmar res en aquest sentit.

El que sí que podem assegurar és que l’assassí és tot un professional. Ha tingut prou cura d’esborrar qualsevol prova de la seva presència a l’escenari del crim i no s’ha pogut trobar ni la més petita empremta seva en cap superfície de tota la casa. Els investigadors només han descobert un parell de detalls a partir dels quals començar a treballar. El primer és que dins l’armari on sabem que s’amagava l’autor del crim s’hi nota una forta pudor de tabac i com que l’estanquer no fumava (ja se sap que «A cal sabater, sabates de paper» o, si voleu, «A casa del ferrer, ganivet de fusta») això assenyala directament a un assassí fumador. Per desgràcia, no ha aparegut cap burilla d’on s’hauria pogut extreure una mostra d’ADN i l’única cosa que s’ha descobert, el segon detall que us deia, és una capsa de llumins amb una taca rodona al bell mig d’una de les seves cares que, per força, també ha de pertànyer al culpable.

La policia ha detingut ja un sospitós que ha admès que és un fumador habitual, però que evidentment nega qualsevol participació en el crim. Per tant, a falta de cap altra prova, la investigació queda en un punt mort i als inspectors els aniria molt bé descobrir una manera de relacionar la capsa de llumins trobada amb aquest home per poder collar-lo una mica més a l’hora de l’interrogatori... i a mi se m’ha acudit una idea per intentar aconseguir-ho.

I vosaltres, endevineu quina pensada he tingut per poder relacionar l’única pista amb el sospitós i així fer avançar la investigació?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Òscar "

DESCARTS

En enigmística, s’anomenen DESCARTS als jocs de paraules que permeten convertir un mot en un altre de diferent quan el desposseïm d’algunes de les seves lletres o síl·labes.
Segons la posició de les lletres eliminades en el mot inicial, trobem tres modalitats principals d’aquests artificis de supressió: la decapitació, l'amputació i el descart pròpiament dit.

La DECAPITACIÓ extreu la lletra (o síl·laba) inicial d’una paraula per formar-ne una altra, com veiem en els exemples «tapat / àpat» o «domàs / mas». Es basa en el fenomen fonètic de l’afèresi.

L’AMPUTACIÓ elimina la lletra (o síl·laba) final del mot de partida, com en el cas de les parelles «petó / pet» o «gascó / gas». Es fonamenta en la figura gramatical anomenada apòcope.

Finalment, el DESCART crea el nou mot suprimint alguna lletra (o síl·laba) intermèdia de la paraula inicial, com per exemple «barnús / banús» o «maraca / maca». Està basat en l’artifici retòric conegut com a síncope.

D’aquests tres fenòmens fonètics en trobem sengles exemples literaris a l’obra EXERCICES DE STYLE de Raymond Queneau (1903 - 1976). Com ja hem vist en algun post anterior, en aquest llibre l’autor ens presenta un incident trivial (un jove de coll llarg i amb un barret estrafolari puja a un autobús de la línia S, escridassa un viatger que el trepitja i tot seguit va a seure. Dues hores més tard, el tornen a veure parlant amb un company sobre un botó del seu abric) narrat de 99 maneres diferents i dedica tres d’aquestes versions a les figures retòriques que comentem en aquest text. Com que no són gaire llargues, us les transcric a continuació traduïdes al català per Annie Bats i Ramon Lladó:

AFÈRESIS
Jar obús atgers. Xar-me cot va fa va ret ló nat. Dar tre atger se-li tgés us da da va va. Nar-se’n re ient va re.
Ant ve che var va unt all mic va sells cia cant-li mer tó bric.


APÒCOPES
Vaig pu en un aut ple de via. Vaig fixar en un xi el coll del qual s’assembla al de la gira i que porta un bar amb un ga tre. Es va enfa amb un al via queixant que li trepi els pe ca vega que puja o baixa gent. I va a a seu car un se queda lliu.
Torn cap a la ri gau el vaig obser quan camina am i av amb un a que li dona con d’elegància indi el pri bo del seu a.


SÍNCOPES
Vaig pjar en un aubús ple dvitgers. Vaig fxame en un jve alb collasblavalrafa i ab barvoltren. Es va enfamaltre vitger car sliqxava que trpeués. I ocpà un sient que hvia qudat llre.
Fent el matmé en sentrari, el vaig obsar a Courome que pia una lló d’egància apsit d’un btó.

Més enllà, però, de la pura gramàtica i pel que fa a l’àmbit més enigmístic, explicaré que els jocs de paraules basats en aquests artificis de supressió han existit des de sempre en qualsevol llengua. Així i tot, es considera que el seu origen formal respecte a la construcció d’enigmes el trobem a l’enigmística clàssica italiana de finals del segle XIX que els utilitzaven en uns passatemps anomenats ‘decapitazione’, ‘amputazione’ i ‘scarto’.
Aquests passatemps es poden presentar per separat o combinant-los entre si i, com hem anat explicant, tots ells contemplen les modalitats lletra-a-lletra o sil·làbica a les que, a més, també s’hi afegeix una variant anomenada progressiva que allarga el joc amb successives eliminacions de lletres fins a esgotar el mot inicial. Un exemple de Decapitació Progressiva Lletra-a-lletra seria: «cavarà / avara / vara / ara / ra / a».

Per acabar, us proposo algunes endevinalles creades a partir de les diverses variants dels DESCARTS.
La primera és obra d’en Màrius Serra al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) i és un exemple d'Amputació Sil·làbica Progressiva presentat criptogràficament que fa així:

«Totes joioses expliquen la forma d'una paperina»
(Solució: --------- / ------ / ---)

Les altres me les he empescat jo mateix:

1 - Decapitació:
«La pedra que es torna ocell»
(Solució: ---- / ---)

2 - Decapitació Sil·làbica:
«Si marxes del camp obtindràs 25 cèntims»
(Solució: ----- / ---)

3 - Amputació:
«En aquest munt trobaràs el teu destí»
(Solució: ---- / ---)

4 - Amputació Sil·làbica:
«L’insecte que alimenta una mica»
(Solució: ----- / ---)

5 - Descart:
«L’instrument musical del grup de soldats»
(Solució: ------ / -----)

6 - Descart Sil·làbic:
«Forns on cous esferes»
(Solució: ------- / -----)

---

GLOSSARI:

• Amputació
• Decapitació
• Descart

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Carme Rosanas "

15è aniversari

Avui XAREL-10 fa quinze anys!!

El «Joc del Quinze» que en català també es coneix com a ‘embolic’ i que en anglès es denomina ‘taken’ o ‘15 Puzzle’ és un popular trencaclosques presentat en una quadrícula 4 x 4 amb una de les caselles buida i les altres numerades de l'1 al 15. L’objectiu del joc és ordenar aquestes quinze caselles numerades fent-les lliscar, d’una en una, aprofitant l’espai que deixa la casella buida. Hi ha altres variants del joc com, per exemple, aquella on les caselles no mostren xifres sinó els fragments d’una imatge que s’ha de recompondre.

Aquest passatemps té al voltant de 150 anys, va ser creat a finals de la dècada de 1870 als Estats Units i generalment s’atribueix la seva invenció a l’enigmista Sam Loyd, tot i que sembla que el seu veritable creador fou Noyes Palmer Chapman, director d’una oficina de correus de Nova York. Inicialment, el trencaclosques es va comercialitzar com a "Gem Puzzle", però ben aviat li van posar el nom amb què el coneixem avui i en poc temps es va fer molt popular.

L’any 1880, el «Joc del 15» es va convertir en un veritable furor social que es va estendre pels Estats Units i per Europa. El ‘culpable’ d’aquesta fama sí que fou en Sam Loyd que quan va saber que s'havia demostrat matemàticament que algunes configuracions inicials del joc eren impossibles de resoldre, en va publicar una d'elles a un diari novaiorquès i va oferir 1.000 dòlars a qui aconseguís trobar-ne la solució.

Se n’han venut milions d’exemplars i milions de persones s’hi han passat hores intentant resoldre’l perquè malgrat la seva aparença senzilla, aquest passatemps no és gens fàcil. Amb el moviment de les peces podríem formar uns 10,5 bilions de possibles combinacions, i només una d'elles és la solució. Això fa que resoldre'l sigui un desafiament fascinant per als entusiastes dels trencaclosques.

Us deixo l’enllaç a una versió en línia per si voleu jugar-hi una estona: https://15puzzle.zone/ca/


El XAREL-10 no és tan famós ni té tants seguidors com el «Joc del Quinze», però això es deu exclusivament al fet que encara no ha complert el segle i mig d'existència. "Només" fa quinze anys que hi publico enigmes i entreteniments. De totes maneres, no em negareu que haver arribat fins aquí no és poca cosa i que cal celebrar-ho com cal.
Una celebració que comença, com no podia ser d’altra manera, agraint la presència dels que encara aneu passat per aquí: MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!
I que continua, per no perdre el costum, amb la proposta d’un nou Enigma Especial d'Aniversari. Aquí el teniu:

LLAMINADURES PER A LA FESTA D’ANIVERSARI

Per a la celebració del quinzè aniversari de la seva filla, un home vol fer una comanda a la principal botiga de llaminadures de la vila de la Xocolata de l’Illa de l’Escaquer i es decideix per un lot-sorpresa de cinquanta peces amb caramels i piruletes que serveixen en tres pots assortits. Per fer honor al nom del lot, el dependent insisteix a mantenir la incògnita negant-se a especificar quantes piruletes hi ha en total i només explica que cada pot en conté un nombre diferent amb un màxim de set i un mínim d’una. Pel que fa als caramels, sembla que té més ganes de xerrar i no li fa res explicar que van empaquetats i que tots els paquets contenen el mateix nombre de caramels, però tampoc vol dir quants paquets de caramels hi ha al lot. Sobre aquest punt, i després de molt insistir, l’únic que deixa anar és que mai n'inclouen més de quinze. El dependent posa punt final a les explicacions, informant que un dels pots conté dues piruletes i quatre paquets de caramels i que en un altre hi ha quatre piruletes i dos paquets de caramels. Això sí, es nega en rodó a facilitar cap dada del tercer pot.

Ja es veu que aquest lot-sorpresa sembla ben enigmàtic, però estic segur que a vosaltres no us sorprendré gens si us demano que em digueu quants caramels i quantes piruletes componen exactament el lot-sorpresa de la principal botiga de llaminadures de la vila de la Xocolata de l’Illa de l’Escaquer?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Test d'intel·ligència - 008 [L03]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Relats Conjunts (setembre - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Nit de setembre [September night]" (Harry Stooshinoff – 2021).

A L'EXPOSICIÓ

«Sens dubte, aquest quadre titulat "Nit de setembre" és la joia d’aquesta exposició d’art abstracte. L’artista ha sabut plasmar l’eclèctica paleta de colors d’aquest mes a mig camí entre l’estiu i la tardor quan sobre el fons negre d’un cel nocturn fa esclatar el groc del sol, el blau d’un toll i el lila d’un núvol tempestuós. Tota una cosmogonia que ens emociona.» (Un expert)

«Això t’ho dibuixa millor el meu nebot de quatre anys. Per cert, ara que m’hi fixo. Vols dir que no està cap per avall aquesta pintura? M’hi jugo un pèsol que l’han penjada al revés.» (Un visitant)

«Discrepo del meu distingit col·lega que ha parlat primer. En aquest quadre, el pintor no ens mostra la cosmogonia del mes de setembre sinó la seva gastronomia. El fons negre representa la paella on s’està fent un ou ferrat acompanyat d’unes rodanxes de patata vitelotte amb el seu característic color blavós.» (Un expert amb gana)

«Aquesta exposició és impressionant. M'ha deixat amb la boca tan oberta que fins i tot se m'ha assecat la gola. Em sembla que aniré a prendre una copa al bar de la cantonada.» (Un visitant amb set)

«Això és art en estat pur. No puc dir res més.» (Un expert sense paraules)

«A mi és que la pintura moderna no em fa ni fred ni calor. Si he entrat a la galeria és perquè s’ha posat a ploure de sobte, però de seguida que escampi marxaré que m’esperen.» (Un visitant sense paraigües)

«Molta gent, però ni cinc al calaix. Començo a pensar que la majoria només venen pel pica-pica.» (El galerista)

Els llibres d'en Jan McPetit [2023] (III)

Poso avui el punt final al "cicle Hitchcock" que aquest estiu (cada segon dilluns de juliol, agost i setembre) he dedicat als llibres en què es van basar algunes de les pel·lícules del genial director anglès, amb tot un clàssic del terror i el suspens.

PSICOSIS [Psycho]
(Robert Bloch – 1959)

En una nit de tempesta, una dona que fuig de la seva vida anterior amb uns diners que no són seus arriba a un motel solitari. N’és l'única clienta perquè l’establiment ha caigut en declivi des de la construcció d’una nova variant de la carretera, però les habitacions estan netes i l’encarregat fins i tot la convida a sopar. En la conversa l’home explica que viu amb la seva mare malalta que l’imposa la seva voluntat en tot moment i la noia li proposa que potser seria millor internar-la. Ha comés un greu error, la mare no pot suportar que algú interfereixi entre ella i el seu fill i més tard, quan la clienta ja ha tornat a la seva habitació i es disposa a dutxar-se, li farà una tràgica visita armada amb un ganivet...

No cal haver llegit el llibre ni, fins i tot, haver vist la pel·lícula, per recordar la icònica escena de l’apunyalament a la dutxa. Tothom la coneix i, per tant, tothom sap de què va la trama d’aquesta novel·la. Aquest és l’únic ‘problema’ que he tingut amb aquesta lectura, el fet de saber per endavant quina és la sorpresa que amaga el text provoca, evidentment, que no et sorprengui quan l’autor te la descobreix. Però, si obviem això, cal dir que aquesta novel·la m’ha semblat tota una joia. La malaltia mental del protagonista està molt ben explicada i la història del promès, la germana i el detectiu que busquen a la dona desapareguda manté permanentment l’interès del lector. No és ben bé un llibre de terror, en el sentit de buscar contínuament l’ensurt, però sí que fa por perquè t’introdueix dins la ment d’un malalt per trastorn dissociatiu de la personalitat i t’adones que el que s’hi explica podria ser ben real. En aquest sentit, jo l’he gaudit molt i la considero una lectura molt recomanable.

La pel·lícula d’Alfred Hitchcock [PSYCHO (1960)] segueix força fidelment la novel·la amb la que presenta només algunes diferències de no massa importància. Potser la més destacada seria l’elecció del protagonista principal, perquè Robert Bloch defineix Norman Bates com un home de quaranta anys, gras i amb ulleres i l’actor Anthony Perkins, que encara no havia complert els trenta en el moment del rodatge, no s’hi assembla gens. Però aquest detall no va en detriment del film perquè l’actuació de Perkins és magistral en una pel·lícula que comença com un thriller i fa un brusc gir cap al terror presentant-nos un dels primers psicòpates de la història del cinema. Ja l’havia vist, però m’ha tornat a enganxar totalment.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 007 [E03]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Jocs de sobretaula - 014

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un dels dòlmens que forma part del conjunt de monuments megalítics situats al terme municipal d'Espolla, a l'Alt Empordà.
A mi, m'ha sortit això:

LA MALEDICCIÓ

Aquest matí, al bar del casino hi ha més animació de l’acostumada. Tothom parla de la novetat que ha sacsejat el poble.

- Alguna cosa ha passat al Turó d’Amunt, diu en Pere del taller. De bon matí he vist passar el Land Rover de la brigada que s'hi dirigia amb un altre totterreny foraster.

- No te n’has assabentat?, respon en Jaume de la ferreteria. Ahir al vespre, la canalla del mas d’en Gras van anar a jugar al bosc i darrere d’uns esbarzers van descobrir un monument megalític. És una gran troballa que ens pot fer famosos a tots. Aquests del totterreny que has vist passar, segur que són els experts de la capital que l’alcalde va fer avisar ahir mateix. Si confirmen que el dolmen és realment prehistòric, ens ha tocat la loteria.

- HAS DIT UN DOLMEN?, crida en Nicanor de la fleca.

En Nicanor acostuma a ser un home tranquil i el seu crit sorprèn tothom. Tots callen i el miren estranyats mentre ell continua:

- Però que no sabeu que un dolmen és un cementiri? En aquests llocs és on els antics enterraven els seus morts. Si fa segles que allí hi descansen els esperits, què penseu que passarà si ara els destorbem? Aquest monument megalític no és una loteria, és una maledicció per a tot el poble. Hem de posar-hi remei abans no comencin les desgràcies.

Quan en Nicanor acaba de parlar, tot el bar continua en silenci uns segons fins que esclata una gran riallada col·lectiva. En Pep, el cambrer, és l’únic que li contesta:

- Mira que ets torracollons, Nicanor. No siguis tan supersticiós i para de dir rucades, home. Quines desgràcies vols que ens portin quatre pedres prehistòriques?

En Nicanor no respon, s’aixeca de la cadira i ofès per les rialles abandona el bar donant un cop de porta. La resta el veuen marxar sense poder parar de riure, però alguns ja comencen a rumiar en allò que ha dit de la maledicció. No pot ser que tingui raó... però, i si en té?

I es veu que sí que tenia raó. A partir d’aquell moment i una darrere l’altra, les desgràcies se succeeixen per tot el poble. Es trenca una portalada de vidre, un noiet està a punt de ser atropellat, hi ha un accident de cotxe, per primera vegada en molts anys els masos dels afores es queden sense repartiment de pa, l’oncle Serafí es trenca una cama, a la tieta Rufina gairebé se li crema la casa i, la gota que fa vessar el vas, el padrí Miquel que estava fort com un roure es mor. Tot això no pot ser casualitat, el poble està maleït. En Nicanor ho havia avisat, només ell pot saber que s’ha de fer.

En Nicanor, darrere el taulell de la fleca, rep amb cara de satisfacció la delegació de convilatans que hi ha anat a disculpar-se per les rialles i a demanar-li consell i ajuda. És clar que els ajudarà, ell no és gens rancorós. A més, cal actuar sense perdre temps. És urgent que s’enderroqui el dolmen maleït abans que hi hagi més desgràcies. Un grup d’homes, amb Nicanor al capdavant, «armats» amb pics, pales i aixades (i torxes. Torxes? Per a què volem les torxes? No sé, als tumults sempre hi ha torxes, no? D’acord, agafa les torxes si vols) surten exaltats en direcció al Turó d’Amunt amb intenció d’expulsar els mals esperits abans que se’n despertin més i destrueixin tot el poble. Però, només tombar la primera cantonada, es troben de cara amb l’alcalde que sortia de l’Ajuntament:

- On aneu? Què és aquest aldarull? Es pot saber què redimonis esteu fent?

- Aparta’t, alcalde. No ens aturaràs!! Volem enderrocar el cementiri maleït!!

- Quin cementiri maleït? De què esteu parlant? Què aneu borratxos??

- No facis l’orni, alcalde. No ets cap enze i ja saps que parlem del dolmen.

- El dolmen? Però si allò no és cap cementiri. Els experts han confirmat que és un monument megalític prehistòric, però no hi han trobat restes humanes. Es veu que no tots els dòlmens eren monuments funeraris, potser aquest era un lloc de culte religiós o astronòmic o potser només era un simple magatzem. Sigui com sigui, és una bona notícia per al poble, segur que farà venir turistes.

- No ens enredaràs!! Que et penses que som rucs? De qui és culpa sinó el reguitzell de desgràcies que hem patit avui?

- Doncs mira, Nicanor, justament ara anava a veure’t per explicar-t’ho. La culpa de les desgràcies d’avui és tota teva. Quan has sortit del bar donant un cop de porta t’has carregat els vidres de l’entrada. Després, emprenyat com anaves, has sortit esperitat amb la furgoneta i per poc que no atropelles el petit de cal Nano que anava en bicicleta. Per esquivar-lo, has donat un cop de volant i t’has estavellat contra la paret del camp de futbol. Li has fet una bona rascada, però qui n’ha sortit més malparada és la furgoneta de la fleca que ha quedat feta un nyap i avui els masos s’han quedat sense pa incomplint el contracte que tens amb l’Ajuntament. Per a acabar-ho d'adobar, el terrabastall del xoc ha espantat l’oncle Serafí que estava collint figues i ha caigut de l’escala trencant-se la cama. Sentint els crits que feia, la tieta Rufina ha sortit de la cuina sense pensar a treure la paella del foc i l’oli s’ha encès. Si la seva filla no se n’hagués adonat, s’hauria cremat tota la casa. Tot fa pensar que la maledicció és més aviat cosa teva i de les teves supersticions, no trobes?

- I la mort del padrí Miquel també és culpa meva?

- Tens sort perquè sembla que no, en principi. Però tampoc hi busquis esperits malignes en aquest cas. Si s’ha mort el padrí Miquel malgrat estar fort com un roure és potser perquè ja li tocava, que l’home va fer els 103 anys la setmana passada.
Així que deixeu-vos estar de bestieses, apagueu les torxes (a qui se li ha acudit això de les torxes?) i torneu cap a casa, si no us la voleu carregar tots plegats...
Tu no, Nicanor. No marxis, que encara no hem acabat de parlar tu i jo. Suposo que tens en vigor totes les teves assegurances, oi?