Jocs de sobretaula - 015

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (novembre - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Vista de l'Acròpolis d'Atenes" (Jean Auguste Dominique Ingres – 1841/49).

APUNTS D’UN VIATGE A GRÈCIA

Situada al sud-est d'Europa, Grècia és un destí turístic fonamental per a la comprensió del món occidental perquè n’és part intrínseca de les seves arrels culturals, polítiques i intel·lectuals. Considerada el bressol de la democràcia, fou en aquest país on, per allà al segle V aC, es posaren les bases d’aquest sistema polític que es fonamenta en donar veu al poble permetent la participació ciutadana en l’elecció directa dels seus representants polítics basant-se en les propostes electorals de cadascun d’ells. Aquestes ‘propostes electorals’ són una sèrie de promeses que fan els polítics i que, generalment, no es molesten a complir. Aquest fet, que a primer cop d’ull ens podria semblar molt greu, en realitat no representa cap problema per a la majoria de votants i els va molt bé als polítics perquè així poden repetir les mateixes promeses en successives eleccions i s’estalvien feina. Tot són avantatges.

Com acabem de dir, Grècia és reconeguda per la seva rica història i d’aquest fet en trobem mostres per tot el país. Un dels exemples de visita obligada és l’Acròpolis d’Atenes on destaca el magnífic Partenó. Cal dir, però, que aquest temple construït com un homenatge a la deessa Atena, no presenta actualment l’esplendor d’anys enrere sinó que m’atreviria a afirmar que el tenen força descuidat i, sense voler ofendre ningú, a mi em va semblar gairebé en ruïnes. Tanmateix, aquest detall sembla importar poc als grecs que no els fa res ensenyar-lo amb orgull als turistes i, fins i tot, fan pagar entrada per visitar-lo. No va ser el meu cas, jo no em deixo enredar tan fàcilment i ja li vaig dir al guia que abans de pagar per entrar-hi esperaré que s’hagin acabat les reformes. Ara bé, em sembla que les obres van per llarg perquè no vaig veure ni grues ni paletes treballant-hi. En fi, ells s’ho perden.

Més enllà de les ruïnes i els monuments, Grècia també destaca per la seva espectacular bellesa natural i pel seu clima mediterrani amb estius càlids, hiverns suaus i una pluviometria relativament escassa. Hi ha un antic proverbi atenenc que resumeix perfectament aquest últim aspecte i que fa així: «Προu quε πλοu, περò πλοu ποc». Si en fem una transcripció fonètica, aquesta parèmia popular grega es pronuncia «Prou que plou, però plou poc» i malgrat que, com totes les frases fetes, no té una traducció directa al català en podem fer una interpretació grosso modo per trobar-ne el significat que vindria a indicar que és ben cert que plou, però que no ho fa en quantitat suficient.

Aprofito aquest darrer apunt lingüístic per parlar de l’idioma grec, una llengua de gran importància històrica i considerada de les més antigues i influents de tot món occidental. És un idioma força incomprensible i que a mi em va semblar molt complicat d’aprendre, però potser estic equivocat i realment no és tan difícil com prova el fet que vaig trobar-me molts nens que, ja de ben petits, el parlaven perfectament. La seva característica principal, com heu vist al paràgraf anterior, és que no fan servir el nostre abecedari (a, be, ce, etc.) sinó que els grecs utilitzen unes lletres diferents, amb noms tan curiosos com alfa o beta, que no tenen res a veure amb l’alfabet.

No podem afirmar que coneixem un indret si no esmentem, ni que sigui breument, la seva gastronomia. El menjar grec destaca per l’ús dels ingredients frescos regats amb oli d'oliva i assaonats amb herbes aromàtiques. Una cuina típicament mediterrània que ens ofereix plats molt apetitosos amb una pinta estupenda, però que no us puc dir quin gust tenen perquè no en vaig tastar cap que a mi no m’agraden els menjars estranys. No patiu que no vaig passar gana, per sort a Atenes també hi han arribat els McDonald’s.

Per acabar i posant el punt final a aquest text dedicat al meu últim viatge, us parlaré dels habitants d’aquest pintoresc país. Els grecs són apassionats, acollidors i amb un fort sentit de la comunitat. Saben gaudir de la vida i es mostren orgullosos de les seves tradicions, alhora que demostren una gran hospitalitat cap als forasters. No obstant això, jo vaig trobar que els manca una mica de sentit de l’humor. Com que a mi em costa una mica trencar el gel quan conec gent nova, vaig preparar-me especialment per a aquest viatge un acudit molt bo que fa així: «Així que això és Grècia? Doncs quina gràcia!». És boníssim i no dubto que, tal com jo, tots vosaltres us esteu petant de riure ara mateix amb aquest genial joc de paraules. Doncs voleu creure que cap ni un dels molts grecs a qui els hi vaig explicar ho va trobar graciós? Ho trobo incomprensible i estic segur que vosaltres tampoc ho enteneu. Però ho hem de respectar, deu ser la seva cultura...

Els misteris d'en Mac – Cas 016

016 - EL CAS DELS INFORMES PERICIALS

Com ja sabeu per altres casos que us he portat aquí, molta de la feina d’un investigador privat s’ha de fer al carrer seguint sospitosos o interrogant testimonis, però no sempre va així i en més d’una ocasió ens toca quedar-nos al despatx repassant documents i informes pericials d’on traiem les pistes que ens calen per avançar.

Per exemple, ara estic estudiant l’informe de la revisió mèdica d’un tal David L. V. que us puc resumir així:
Home, edat 38 anys.
Antecedents Tòxics i Fisiològics: Consumidor habitual d'alcohol i tabac.
Antecedents Patològics: Valvulopatia cardíaca infantil.
Analítica: Hiperuricèmia. Hipercolesterolèmia. Transaminases i Transferases elevades. Trastorns en el metabolisme de lípids. Hipertensió arterial.
Control Ocular: Miopia alta, ús obligatori de lents correctores.
Control Audiomètric: Acúfens esporàdics. Pèrdua auditiva unilateral esquerra en etapa inicial.
Control Espiromètric: Trastorn ventilatori lleu. Capacitat pulmonar disminuïda.

Potser pensareu que no és un informe gaire optimista i que en David s’hauria de cuidar més, però per fer-vos canviar d’opinió en tinc prou amb ensenyar-vos un altre informe al seu nom. Aquest no el firma cap metge sinó que l’ha redactat el Servei Català de Trànsit:

Atestat d’accident de trànsit mortal per estimbada.
El vehicle, per raons que s’estan investigant, ha sortit de la via precipitant-se per un vessant pronunciat fet que, igualment a l’espera d’acabar les investigacions pertinents, sembla ser la causa de la mort del conductor i únic ocupant.
Després de forçar portes i finestres que havien quedat tancades, s’ha pogut recuperar el cos i s’ha procedit a la seva identificació gràcies al document d’identitat trobat dins la seva cartera on també hi havia el carnet de conduir, dues targetes de crèdit i diners en efectiu per valor de 35 euros. Aquesta cartera, un telèfon mòbil i un joc de claus eren els únics objectes que portava damunt, a més de la roba. Un cop identificat com en David L. V. de 38 anys d’edat s’han fet els tràmits oportuns per efectuar el seu trasllat al centre forense on es procedirà a l'examen físic i toxicològic del cadàver.
L’escorcoll de les restes de l’automòbil no han aportat cap dada rellevant. Els objectes trobats a l’interior han estat els següents: La documentació i la clau del vehicle, aquesta última encara al pany; un paquet de tabac amb mitja dotzena de cigarretes i un encenedor de plàstic a dins; un joc d’eines bàsiques del cotxe amb els triangles d’emergència i armilla obligatòria; un paquet de sis llaunes de cervesa; un tiquet d’aparcament caducat i alguns altres papers diversos que, a primer cop d’ull, no tenen gens d’interès per a la investigació.

Què em dieu ara? Segur que convindreu amb mi que per molt dolent que sigui l’informe d’una revisió mèdica mai serà tan greu com un atestat d’accident mortal. En fi, torno a la feina que si estava repassant aquests informes pericials, és per encàrrec de la companyia asseguradora que ha de pagar l’accident. Ara els truco per dir-los que no s’afanyin a fer-ho, hi ha un detall que em fa dubtar que hagi estat tan ‘accidental’ com sembla...

I vosaltres, sabeu quin detall és el que no quadra en aquest cas?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

TEXTOS ESPORGATS

En ludolingüística, es denominen TEXTOS ESPORGATS aquells que s'obtenen mitjançant la supressió de certs elements d'un text anterior. Aquests elements a eliminar poden ser lletres, paraules o frases senceres que, un cop esporgades del text original, deixen a la vista un nou text generalment amb un sentit ben diferent.

Aquest joc de paraules es basa en els DESCARTS, però en aquest cas en comptes d’aplicar-los sobre una única paraula ho fem sobre un text complet.
Seria el cas de la frase «Si voleu regnar, ataqueu el pont i feu la ronda pels nous quadrants. Ser grans és pensar tot planer» que quan suprimim totes les lletres ‘N’ es converteix en «Si voleu regar, ataqueu el pot i feu la roda pels ous quadrats. Ser gras és pesar tot plaer».
L’exemple més conegut serien aquells textos (o poemes) que oculten un doble sentit que se’ns fa evident quan els tornem a llegir sense tenir en compte, per exemple, totes les línies (o versos) parells.

Preparant aquest escrit, vaig trobar un recent acudit gràfic de l’il·lustrador i dibuixant escocès Tom Gauld que utilitza també aquest artifici lingüístic quan del llarg discurs d’un dels protagonistes de la vinyeta («Tinc una idea: Hem de fer el pacte de no tornar a comprar un altre llibre fins a haver-ne llegit algun més dels molts que ja tenim. Els llibres estan prenent el control!»), l’altre personatge només escolta allò que l’interessa («Tinc una idea: HEM DE fer el pacte de no tornar a COMPRAR un altre llibre fins a haver-ne llegit algun MÉS dels molts que ja tenim. Els LLIBRES estan prenent el control!»)

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra ens parla dels més clàssics d’aquests jocs de paraules:

Hi ha un exemple clàssic de text esporgat de rang sil·làbic que ha resultat d’una gran transcendència en el món de la música. Els noms de les notes que componen la nostra escala musical —ut, re, mi, fa, sol, la, si— són atribuïts al monjo benedictí italià Guido d’Arezzo (995-1050?). Aquest teòric musical va batejar les notes prenent la primera estrofa de l'himne a sant Joan Baptista ‘Ut queant laxis’ i amputant-ne sil·làbicament (ço és, apocopant) les primeres paraules de cada hemistiqui: UT queant laxis REsonare fibris / MIra gestorum FAmuli tuorum / SOLve pollutd  LAbii reatum / Sancte Ioannes.
Però els textos esporgats més interessants des d’un punt de vista ludolingüístic són els poemes de doble lectura a la manera de l’elogi enverinat als jesuïtes que recull Tabourot. Aquest artifici és força freqüent en la literatura espanyola. Tirso de Molina, per exemple, va incloure dues cartes en vers d’aquesta índole a les escenes VIII, IX i X de l’acte tercer d’una comèdia anomenada ‘Amar por arte mayor’. La primera té dos sentits distints i la segona tres. També Sor Juana Inés de la Cruz va escriure un vers de triple lectura que duu per títol ‘Labyrinto Hendecasyllabo’ que fins i tot porta instruccions d’ús: «Léese tres veces, empezando la lección desde el principio, o desde cualesquiera de las dos ordenes de rayas.» Cada vers conté un hendecasíl·lab, un octosíl·lab i una ‘endecha’ hexasil·làbica.
L’artifici es va popularitzar també en prosa com un divertiment per lloar algú i fotre-se’n alhora. El professor Albert Rossich me’n va fer arribar un exemple satíric que va localitzar al dors de la pàgina 345 del manuscrit 1.141 de la Biblioteca de Montserrat. L’original proposta, que Rossich considera anterior a 1807, duu per títol «Copia de la carta que cierto sujeto escribió a una señora para certificarla del amor que la profesaba». Llegint-ne només les ratlles senars la lloança desmesurada amb què l’autor obsequia la dama esdevé una càustica repassada de tots els seus defectes. També Carbonero en reprodueix dos exemples, entre els quals destaca la carta que una filla adreça a sa mare el dia que marxa de casa: de la lectura lineal es desprèn que la noia ingressa en un convent, però llegint-ne només les ratlles senars descobrim que fuig amb el seu amant.

Al mateix volum, Serra també ens ofereix dos exemples més contemporanis en català.

El primer apareix a la novel·la de Jordi Mata titulada ‘La compassió del dimoni’ (Ed. Bromera – 1999) on, a la pàgina 191, trobem el següent text que, quan n’eliminem les línies parells, amaga un missatge dedicat, segons sembla, a l’escriptor i articulista Xavier Bru de Sala que quan Jordi Mata va guanyar el premi Sant Jordi de l’any 1996 amb ‘El misteri de Berlín’ (Columna Ed. - 1997) va publicar un article molt crític sobre l’encert del veredicte sense haver llegit la novel·la. Òbviament, això a Mata no li va fer gens de gràcia i va decidir ‘venjar-se’ des de la ficció:

Ens permetem admirar i aplaudir de tot cor aquesta
noia que sembla haver domesticat el monarca de la dis-
puta constant, perquè apaivagar la crisi d’algú tan ca-
pacitat però avui tan desorientat i sense cap mena de
fre com Víctor Beltran és motiu de comentari de tots
aquells que busquen l’extraordinari, però també de tots
aquells que no s’acontenten a parlar només d’una fava
i d’una figa i volen saber per quin camí una fama s’em-
bruta, en aquest cas la de tan notable personatge.

El segon exemple en català és obra del mateix Màrius Serra que el dia 20/04/1995 a la seva secció ‘Enigmística’ del diari AVUI va publicar una suposada crònica anticipada de la diada de Sant Jordi que, també després d’esporgar-ne les línies parells, resultava ser una diatriba plena d’improperis cap a un crític literari. Us deixo el retall d’aquell diari per si us ve de gust llegir l’article complet:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Textos esporgats

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: