Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Gaulois en vue de Rome» [Els bàrbars davant de Roma] (Évariste-Vital Luminais – s. XIX).
ELS BÀRBARS, INVASIÓ SUBTIL
Som en ple apogeu de l’Imperi Romà. Tota Europa és ocupada pels romans... Tota? No! Uns pobles del nord habitats per guerrers indomables rebutgen una i altra vegada ferotgement l'invasor. Són els bàrbars.
La història els ha representat sovint com uns salvatges poc civilitzats i violents que van derrotar l'extraordinària maquinària bèl·lica romana més per la decadència de l'imperi que no per mèrits propis. Però aquesta visió no és del tot justa. Els bàrbars tenien estructures socials sofisticades, tàctiques militars efectives i líders carismàtics que van contribuir significativament a les seves conquestes. Aquests pobles estrangers (aquesta és l’etimologia del nom «bàrbar») van saber aprofitar aquests avantatges davant d’un imperi corcat per la corrupció, les lluites pel poder, la crisi econòmica i la ineficàcia administrativa que el feien més dèbil i, gràcies a això, els bàrbars van aconseguir superar l’exèrcit romà al camp de batalla en moltes ocasions. Però per a assolir la victòria definitiva, per a aconseguir la desfeta final d’un imperi que, fins a aquell moment, es considerava totpoderós, no n’hi havia prou. Va caldre, també, utilitzar l’astúcia i aplicar un mètode bèl·lic secret conegut com: «La invasió subtil».
No sé si heu llegit el conte de Pere Calders que porta aquest mateix títol i que ens explica com els japonesos s’infiltren en la societat catalana fent-se passar per catalans de soca-rel, adoptant el nostre aspecte, els nostres gustos i la nostra manera de ser fins al punt de fer-se totalment indistingibles dels habitants autòctons. Doncs els bàrbars també van aplicar aquest mateix procediment. Mentre, a la guerra, els soldats distreien l’exèrcit romà, un cos d'elit secret perfectament entrenat anava a viure als pobles i ciutats romanes per atacar l’enemic des de dins. Un cop instal·lats, el primer que feien era obrir noves barberies on, amb l’excusa de fer petar la xerrada mentre afaitaven les barbes dels seus clients, deixaven anar un reguitzell de «bueno», «vale», «ojalà» i «ademés» fins a aconseguir que, de mica en mica, aquella pobra gent que fins aleshores havien utilitzat correctament mots com «farmaciola», «penya-segat» o «setciències», els substituïssin per «botiquí», «acantilat» o «sabiondo». I la cosa no s’aturava aquí perquè després de les barberies venien els bars on els bàrbars es guanyaven la confiança dels vilatans servint-los unes delicioses racions d’escopinyes que ells anomenaven «tapes de barbaretxos». Com una taca d’oli, aquesta tasca incansable dels sabotejadors es va estendre entre els barbamecs romans que adoptaven despreocupats aquest nou ‘idioma’ sense adonar-se que, finalment i com si estiguessin sota els efectes d’una alta dosi de barbitúrics, ja només serien capaços de barbotejar barbulls inintel·ligibles i que aquesta barbaritat lingüística que practicaven era, indefectiblement, el cop de gràcia definitiu a la gloriosa civilització romana.
Així fou, doncs, com els bàrbars amb els seus barbarismes van aconseguir posar el punt final a l’etapa històrica de l’imperi romà i van plantar la llavor per a començar-ne una de nova que actualment anomenem Edat Mitjana, però que ells coneixien com l’època mitgeval.
La història els ha representat sovint com uns salvatges poc civilitzats i violents que van derrotar l'extraordinària maquinària bèl·lica romana més per la decadència de l'imperi que no per mèrits propis. Però aquesta visió no és del tot justa. Els bàrbars tenien estructures socials sofisticades, tàctiques militars efectives i líders carismàtics que van contribuir significativament a les seves conquestes. Aquests pobles estrangers (aquesta és l’etimologia del nom «bàrbar») van saber aprofitar aquests avantatges davant d’un imperi corcat per la corrupció, les lluites pel poder, la crisi econòmica i la ineficàcia administrativa que el feien més dèbil i, gràcies a això, els bàrbars van aconseguir superar l’exèrcit romà al camp de batalla en moltes ocasions. Però per a assolir la victòria definitiva, per a aconseguir la desfeta final d’un imperi que, fins a aquell moment, es considerava totpoderós, no n’hi havia prou. Va caldre, també, utilitzar l’astúcia i aplicar un mètode bèl·lic secret conegut com: «La invasió subtil».
No sé si heu llegit el conte de Pere Calders que porta aquest mateix títol i que ens explica com els japonesos s’infiltren en la societat catalana fent-se passar per catalans de soca-rel, adoptant el nostre aspecte, els nostres gustos i la nostra manera de ser fins al punt de fer-se totalment indistingibles dels habitants autòctons. Doncs els bàrbars també van aplicar aquest mateix procediment. Mentre, a la guerra, els soldats distreien l’exèrcit romà, un cos d'elit secret perfectament entrenat anava a viure als pobles i ciutats romanes per atacar l’enemic des de dins. Un cop instal·lats, el primer que feien era obrir noves barberies on, amb l’excusa de fer petar la xerrada mentre afaitaven les barbes dels seus clients, deixaven anar un reguitzell de «bueno», «vale», «ojalà» i «ademés» fins a aconseguir que, de mica en mica, aquella pobra gent que fins aleshores havien utilitzat correctament mots com «farmaciola», «penya-segat» o «setciències», els substituïssin per «botiquí», «acantilat» o «sabiondo». I la cosa no s’aturava aquí perquè després de les barberies venien els bars on els bàrbars es guanyaven la confiança dels vilatans servint-los unes delicioses racions d’escopinyes que ells anomenaven «tapes de barbaretxos». Com una taca d’oli, aquesta tasca incansable dels sabotejadors es va estendre entre els barbamecs romans que adoptaven despreocupats aquest nou ‘idioma’ sense adonar-se que, finalment i com si estiguessin sota els efectes d’una alta dosi de barbitúrics, ja només serien capaços de barbotejar barbulls inintel·ligibles i que aquesta barbaritat lingüística que practicaven era, indefectiblement, el cop de gràcia definitiu a la gloriosa civilització romana.
Així fou, doncs, com els bàrbars amb els seus barbarismes van aconseguir posar el punt final a l’etapa històrica de l’imperi romà i van plantar la llavor per a començar-ne una de nova que actualment anomenem Edat Mitjana, però que ells coneixien com l’època mitgeval.
