Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La garsa [La Pie]" (Claude Monet - 1868/69).
EL DESTÍ INEVITABLE
L’estrident crit d’una garsa que semblava vigilar-nos des de dalt de la tanca, va trencar la placidesa que ens envoltava i em va neguitejar com un mal averany. Un neguit, però, que de seguida es va esvair quan la meva dona va fer volar l’ocellot amb un simple moviment de braços i em va fer un tendre petó. Havíem vingut a celebrar el nostre vint-i-cinquè aniversari de noces lluny dels maldecaps quotidians, recercant tota la tranquil·litat que podia oferir aquell hotel solitari en plena muntanya i no deixaríem que res pertorbés aquella setmana on només volíem estar l’un per a l’altre gaudint de la natura i, encara que soni cursi, també del nostre amor que continuava ferm com el primer dia.
Aquell petit hotel era el lloc ideal per fer-ho. En mig del bosc que en aquesta època lluïa preciós completament cobert de neu, s’alçava el vell mas que havien reformat amb totes les comoditats possibles per acollir els hostes. Ens va rebre el mateix gerent, d’origen alemany segons ens va explicar, que amb la diligència que caracteritza la gent d’aquell país ens va instal·lar a l’habitació que teníem reservada i a continuació també ens va acompanyar al menjador on coneixeríem la resta d’estadants que, a aquella hora, es disposaven a començar a dinar. Com que estàvem en temporada baixa, l’hotel no tenia gaires clients: un parell de joves excursionistes que sortien cada matí carregats amb unes motxilles immenses a recórrer la muntanya, un empresari barceloní a punt de jubilar-se acompanyat de la seva neboda que li feia de secretària i un pintor anglès que havia vingut a buscar la inspiració en aquell magnífic paisatge que ens rodejava. Tots ells eren gent amable i simpàtica que ens van acollir amb els braços oberts i vam congeniar-hi immediatament, feliços d’haver encertat el millor lloc on passar la nostra setmana de vacances.
Tot va anar com una seda durant els primers dies que van transcórrer plàcidament entre passejos pel bosc, menjars casolans exquisits i, al vespre, converses a la vora del foc amb els nous coneguts que ja s’havien convertit en uns amics... fins que l’arribada d’un nou hoste ho va capgirar tot. El vam reconèixer de seguida quan ens va saludar amb aquell fort accent francès (o com diria ell: «Belga, monsieur. Jo no soc pas francès, je suis de la Belgique»), era el famós detectiu protagonista d’innumerables novel·les de misteri. Mentre li donava la mà no vaig poder evitar un calfred recordant el mal presagi que m’havia provocat la garsa del primer dia perquè la seva presència només podia dir una cosa: Més aviat que tard, algú de nosaltres seria assassinat.
Era inevitable i tots ho sabíem. Amb tota seguretat, un de nosaltres moriria i algú altre es convertiria en un assassí. A més, el detectiu utilitzaria la seva lògica infal·lible per trobar el mòbil del culpable i descobriria, per exemple, que el gerent alemany tenia avantpassats nazis o que els excursionistes es dedicaven al contraban o que la jove secretària de l’empresari no era la seva neboda sinó la seva amant o que el pintor era un falsificador d’art buscat per la Interpol o que la meva dona amagava un secret que m’obligaria a divorciar-me’n. La fatalitat havia arribat a aquell indret fins aleshores feliç i no podíem fer-hi res, més enllà d’esperar mentre provàvem d’endevinar quan es produiria el desenllaç fatal. Aviat ho vam saber, quan el gerent ens va informar que a causa d’una forta nevada havia quedat tallada la pista forestal que ens comunicava amb el poble, l’escenari es va completar i vam entendre que el final era imminent. Aquella nit vam retirar-nos d’hora a les nostres cambres i ens vam acomiadar els uns dels altres conscients que l’endemà al matí algú de nosaltres ja seria mort.
No vam haver d’esperar tant, no feia ni una hora que érem al llit quan els llums es van apagar, vam sentir corredisses al passadís, va espetegar un tret i, finalment, el crit de terror d’una de les cambreres va posar-nos l’ai al cor. Com si fos el senyal que tots estàvem esperant, vam anar sortint de les nostres habitacions i vam baixar al menjador. És ben sabut que perquè el detectiu descobreixi l’assassí necessita tenir a tots els sospitosos reunits en una sala i, sense dir-nos-ho, suposo que tots vam pensar que com més aviat ho fes, més ràpid passaríem el mal tràngol. Quan la meva dona i jo vam arribar-hi ens vam trobar el gerent que ja havia tornat a connectar els ploms acompanyat de la resta del personal de l’hotel i també el pintor que ens va rebre amb cara de circumstàncies. De seguida, van baixar els dos excursionistes i darrere d’ells l’empresari amb la seva (presumpta) neboda encara amb l’espant al rostre.
No podia ser. Hi érem tots? Havíem evitat l’inevitable? No, és clar que no. El destí no es pot defugir i aquella nit algú havia estat assassinat tal com tocava, el que passa és que en un inesperat gir de guió el mort era el detectiu. Mal m’està el dir-ho, però ens en vam alegrar. És cert que un de nosaltres l’havia matat, però d’això ja se n’ocuparia la policia (si és que no decidíem desfer-nos del cadàver i fer com si no hagués passat res). Mentrestant havíem recuperat la tranquil·litat i tots plegats podríem acabar feliços les nostres vacances que des de l’arribada del detectiu s’havien convertit en un infern.
Aquell petit hotel era el lloc ideal per fer-ho. En mig del bosc que en aquesta època lluïa preciós completament cobert de neu, s’alçava el vell mas que havien reformat amb totes les comoditats possibles per acollir els hostes. Ens va rebre el mateix gerent, d’origen alemany segons ens va explicar, que amb la diligència que caracteritza la gent d’aquell país ens va instal·lar a l’habitació que teníem reservada i a continuació també ens va acompanyar al menjador on coneixeríem la resta d’estadants que, a aquella hora, es disposaven a començar a dinar. Com que estàvem en temporada baixa, l’hotel no tenia gaires clients: un parell de joves excursionistes que sortien cada matí carregats amb unes motxilles immenses a recórrer la muntanya, un empresari barceloní a punt de jubilar-se acompanyat de la seva neboda que li feia de secretària i un pintor anglès que havia vingut a buscar la inspiració en aquell magnífic paisatge que ens rodejava. Tots ells eren gent amable i simpàtica que ens van acollir amb els braços oberts i vam congeniar-hi immediatament, feliços d’haver encertat el millor lloc on passar la nostra setmana de vacances.
Tot va anar com una seda durant els primers dies que van transcórrer plàcidament entre passejos pel bosc, menjars casolans exquisits i, al vespre, converses a la vora del foc amb els nous coneguts que ja s’havien convertit en uns amics... fins que l’arribada d’un nou hoste ho va capgirar tot. El vam reconèixer de seguida quan ens va saludar amb aquell fort accent francès (o com diria ell: «Belga, monsieur. Jo no soc pas francès, je suis de la Belgique»), era el famós detectiu protagonista d’innumerables novel·les de misteri. Mentre li donava la mà no vaig poder evitar un calfred recordant el mal presagi que m’havia provocat la garsa del primer dia perquè la seva presència només podia dir una cosa: Més aviat que tard, algú de nosaltres seria assassinat.
Era inevitable i tots ho sabíem. Amb tota seguretat, un de nosaltres moriria i algú altre es convertiria en un assassí. A més, el detectiu utilitzaria la seva lògica infal·lible per trobar el mòbil del culpable i descobriria, per exemple, que el gerent alemany tenia avantpassats nazis o que els excursionistes es dedicaven al contraban o que la jove secretària de l’empresari no era la seva neboda sinó la seva amant o que el pintor era un falsificador d’art buscat per la Interpol o que la meva dona amagava un secret que m’obligaria a divorciar-me’n. La fatalitat havia arribat a aquell indret fins aleshores feliç i no podíem fer-hi res, més enllà d’esperar mentre provàvem d’endevinar quan es produiria el desenllaç fatal. Aviat ho vam saber, quan el gerent ens va informar que a causa d’una forta nevada havia quedat tallada la pista forestal que ens comunicava amb el poble, l’escenari es va completar i vam entendre que el final era imminent. Aquella nit vam retirar-nos d’hora a les nostres cambres i ens vam acomiadar els uns dels altres conscients que l’endemà al matí algú de nosaltres ja seria mort.
No vam haver d’esperar tant, no feia ni una hora que érem al llit quan els llums es van apagar, vam sentir corredisses al passadís, va espetegar un tret i, finalment, el crit de terror d’una de les cambreres va posar-nos l’ai al cor. Com si fos el senyal que tots estàvem esperant, vam anar sortint de les nostres habitacions i vam baixar al menjador. És ben sabut que perquè el detectiu descobreixi l’assassí necessita tenir a tots els sospitosos reunits en una sala i, sense dir-nos-ho, suposo que tots vam pensar que com més aviat ho fes, més ràpid passaríem el mal tràngol. Quan la meva dona i jo vam arribar-hi ens vam trobar el gerent que ja havia tornat a connectar els ploms acompanyat de la resta del personal de l’hotel i també el pintor que ens va rebre amb cara de circumstàncies. De seguida, van baixar els dos excursionistes i darrere d’ells l’empresari amb la seva (presumpta) neboda encara amb l’espant al rostre.
No podia ser. Hi érem tots? Havíem evitat l’inevitable? No, és clar que no. El destí no es pot defugir i aquella nit algú havia estat assassinat tal com tocava, el que passa és que en un inesperat gir de guió el mort era el detectiu. Mal m’està el dir-ho, però ens en vam alegrar. És cert que un de nosaltres l’havia matat, però d’això ja se n’ocuparia la policia (si és que no decidíem desfer-nos del cadàver i fer com si no hagués passat res). Mentrestant havíem recuperat la tranquil·litat i tots plegats podríem acabar feliços les nostres vacances que des de l’arribada del detectiu s’havien convertit en un infern.
