022 - EL CAS DE L’ATRACAMENT AL BAR
Malgrat que estàvem en plena festa major del barri, aquella nit vaig haver-me de quedar al despatx unes quantes hores més del compte enllestint feina endarrerida. Per això, quan a la fi vaig plegar, vaig optar per no anar a fer-me el sopar a casa sinó que vaig decidir passar pel bar de la cantonada per fer un mos allí mateix i així poder gaudir, ni que fos una estona, de l’ambient festiu del carrer.
Es notava que estàvem de festa. Al carrer hi havia força animació i al bar s’hi veia molta concurrència, segur que estaven fent una molt bona caixa. La prova és que, just quan vaig entrar, l’encarregat estava buidant la registradora. Els clients habituals sabíem que ho feia cada cop que estava massa plena perquè preferia guardar els diners a la caixa forta del seu despatx i segur que no era la primera vegada que ho havia fet avui. Vaig saludar-lo amb un cop de cap i vaig dirigir-me a la barra per demanar al cambrer una cervesa i un entrepà de pernil salat amb formatge, per a un sopar ràpid ja n’hi havia prou.
Mentre esperava el menjar, vaig observar com l’encarregat treia els bitllets de la registradora i se’ls emportava cap al seu despatx. Una petita habitació situada al costat del magatzem just a l’altre extrem del bar d’on em trobava jo, a la qual s’accedeix pel mateix passadís que porta als lavabos i, per això, no vaig prestar atenció de si algú el seguia o no. Primer perquè no era estrany que la gent entrés i sortís per aquell passadís tota l’estona i segon perquè a aquella hora representa que jo ja no estava de «servei», no?
Doncs no, sembla que un detectiu privat mai es pot permetre estar fora de servei perquè pocs minuts després, just quan em disposava a donar la primera queixalada a l’entrepà que m’acabaven de servir, va sonar un fort espetec que ens va sorprendre a tots. De cap manera podia ser el primer tro d’avís del castell de focs previst per a aquella nit, allò havia estat un tret i l’havien disparat ben a prop. Vaig aixecar-me immediatament de la cadira per comprovar-ho, però no vaig tenir temps de fer res. De seguida, del passadís aquell que us deia, va sortir un individu amb la cara tapada i una bossa a les mans corrent cap a la sortida i, darrere seu, l’encarregat que l’intentava encalçar mentre cridava: «Al lladre!!, al lladre!!»
Cap dels altres clients va reaccionar a temps per aturar-lo i a pesar que jo sí que li vaig anar al darrere, ja us he explicat que em trobava a l’altra punta del bar i, per tant, quan vaig arribar a la porta el lladre ja s’havia fet fonedís entre la gentada del carrer. No vam poder fer res més que avisar a la policia per denunciar el robatori i, mentre els esperàvem, l’encarregat ens va explicar com havia anat tot: «Feia poca estona que havia entrat al despatx i estava recomptant els diners que havia tret de la registradora abans de guardar-los, quan, de sobte, un paio encaputxat ha entrat amenaçant-me amb una pistola. El meu primer pensament ha estat encarar-m’hi, però ell ha disparat un tret al sostre que me n’ha fet desdir a l’instant. He preferit obeir-lo i continuar viu abans que convertir-me en un heroi mort. Així que he agafat una bossa, l’he omplert amb els bitllets que tenia sobre la taula, hi he afegit també els que hi havia a la caixa forta que m’ha obligat a obrir i l’he deixat marxar sense oposar resistència. Això sí, just quan ha sortit l’he seguit tot cridant per avisar-vos del que estava passant. Llàstima que no hagi servit per a res...»
Era, efectivament, un ‘modus operandi’ ben lògic. Si ets un lladre, triar un dia on saps que hi haurà un bon botí i actuar de manera ràpida i contundent et garanteix un cop exitós. Malgrat tot, alguna cosa em grinyolava en aquell robatori...
I vosaltres, trobeu alguna cosa que no quadra en aquest relat?
Es notava que estàvem de festa. Al carrer hi havia força animació i al bar s’hi veia molta concurrència, segur que estaven fent una molt bona caixa. La prova és que, just quan vaig entrar, l’encarregat estava buidant la registradora. Els clients habituals sabíem que ho feia cada cop que estava massa plena perquè preferia guardar els diners a la caixa forta del seu despatx i segur que no era la primera vegada que ho havia fet avui. Vaig saludar-lo amb un cop de cap i vaig dirigir-me a la barra per demanar al cambrer una cervesa i un entrepà de pernil salat amb formatge, per a un sopar ràpid ja n’hi havia prou.
Mentre esperava el menjar, vaig observar com l’encarregat treia els bitllets de la registradora i se’ls emportava cap al seu despatx. Una petita habitació situada al costat del magatzem just a l’altre extrem del bar d’on em trobava jo, a la qual s’accedeix pel mateix passadís que porta als lavabos i, per això, no vaig prestar atenció de si algú el seguia o no. Primer perquè no era estrany que la gent entrés i sortís per aquell passadís tota l’estona i segon perquè a aquella hora representa que jo ja no estava de «servei», no?
Doncs no, sembla que un detectiu privat mai es pot permetre estar fora de servei perquè pocs minuts després, just quan em disposava a donar la primera queixalada a l’entrepà que m’acabaven de servir, va sonar un fort espetec que ens va sorprendre a tots. De cap manera podia ser el primer tro d’avís del castell de focs previst per a aquella nit, allò havia estat un tret i l’havien disparat ben a prop. Vaig aixecar-me immediatament de la cadira per comprovar-ho, però no vaig tenir temps de fer res. De seguida, del passadís aquell que us deia, va sortir un individu amb la cara tapada i una bossa a les mans corrent cap a la sortida i, darrere seu, l’encarregat que l’intentava encalçar mentre cridava: «Al lladre!!, al lladre!!»
Cap dels altres clients va reaccionar a temps per aturar-lo i a pesar que jo sí que li vaig anar al darrere, ja us he explicat que em trobava a l’altra punta del bar i, per tant, quan vaig arribar a la porta el lladre ja s’havia fet fonedís entre la gentada del carrer. No vam poder fer res més que avisar a la policia per denunciar el robatori i, mentre els esperàvem, l’encarregat ens va explicar com havia anat tot: «Feia poca estona que havia entrat al despatx i estava recomptant els diners que havia tret de la registradora abans de guardar-los, quan, de sobte, un paio encaputxat ha entrat amenaçant-me amb una pistola. El meu primer pensament ha estat encarar-m’hi, però ell ha disparat un tret al sostre que me n’ha fet desdir a l’instant. He preferit obeir-lo i continuar viu abans que convertir-me en un heroi mort. Així que he agafat una bossa, l’he omplert amb els bitllets que tenia sobre la taula, hi he afegit també els que hi havia a la caixa forta que m’ha obligat a obrir i l’he deixat marxar sense oposar resistència. Això sí, just quan ha sortit l’he seguit tot cridant per avisar-vos del que estava passant. Llàstima que no hagi servit per a res...»
Era, efectivament, un ‘modus operandi’ ben lògic. Si ets un lladre, triar un dia on saps que hi haurà un bon botí i actuar de manera ràpida i contundent et garanteix un cop exitós. Malgrat tot, alguna cosa em grinyolava en aquell robatori...
I vosaltres, trobeu alguna cosa que no quadra en aquest relat?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
