GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dimecres, 29 de maig del 2024

dimecres, 22 de maig del 2024

Relats Conjunts (maig - 2024)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Natura morta amb cebes i arengada» (Isidre Nonell – 1910).



EL TEMPS PASSAT, SEMPRE ENVEJAT

Jo no soc un nostàlgic recalcitrant. Sé de sobres que aquella frase feta castellana que proclama que «tot temps passat fou millor» és una exageració. No és cert que tot el d’abans sigui millor... però algunes coses sí. I, per a mi almenys, un exemple clar d’una d’aquestes coses que hem perdut amb el pas del temps és el bon menjar. No trobeu que hem anat a menys en l’aspecte gastronòmic? No us deprimiu quan obriu la nevera de casa vostra? A mi sí que em passa perquè tot el que hi trobo és baix en greix i sucres, però alt en additius. La llet, desnatada. La cervesa, sense alcohol. La carn, vegana i, per tant, sense carn. Tot és prefabricat, tot és light, tot és sintètic.

Com enyoro els meus esmorzars d’antany. Aquelles arengades tan salades acompanyades d’un tomacó fregit que em deixaven la boca plena de salabror perquè mai en tenia prou amb una de sola.

Com enyoro els meus berenars d’infantesa. Aquella llesca de pa de pagès coberta d’un dit de sucre i regada amb un bon raig de vi que a casa en comptes de negre era moscatell perquè m’agradava ben dolç, tant que m’hi llepava els dits.

Com enyoro els meus dinars i sopars d’anys enrere, on mai faltava a taula un plat curull dels embotits del poble. Aquell xoriço tan gustós, aquella sobrassada tan saborosa, aquelles botifarres que em regalaven el paladar...

Com enyoro, en definitiva, els meus àpats d’abans. D’abans que el metge em prohibís menjar tot el que més m’agrada perquè en aquella maleïda anàlisi va sortir que tinc la tensió alta per consum exagerat de sal, la glucosa disparada per haver ingerit massa sucre i el colesterol pels núvols per abusar dels greixos.


dimecres, 15 de maig del 2024

Els misteris d'en Mac – Cas 022


022 - EL CAS DE L’ATRACAMENT AL BAR


Malgrat que estàvem en plena festa major del barri, aquella nit vaig haver-me de quedar al despatx unes quantes hores més del compte enllestint feina endarrerida. Per això, quan a la fi vaig plegar, vaig optar per no anar a fer-me el sopar a casa sinó que vaig decidir passar pel bar de la cantonada per fer un mos allí mateix i així poder gaudir, ni que fos una estona, de l’ambient festiu del carrer.

Es notava que estàvem de festa. Al carrer hi havia força animació i al bar s’hi veia molta concurrència, segur que estaven fent una molt bona caixa. La prova és que, just quan vaig entrar, l’encarregat estava buidant la registradora. Els clients habituals sabíem que ho feia cada cop que estava massa plena perquè preferia guardar els diners a la caixa forta del seu despatx i segur que no era la primera vegada que ho havia fet avui. Vaig saludar-lo amb un cop de cap i vaig dirigir-me a la barra per demanar al cambrer una cervesa i un entrepà de pernil salat amb formatge, per a un sopar ràpid ja n’hi havia prou.

Mentre esperava el menjar, vaig observar com l’encarregat treia els bitllets de la registradora i se’ls emportava cap al seu despatx. Una petita habitació situada al costat del magatzem just a l’altre extrem del bar d’on em trobava jo, a la qual s’accedeix pel mateix passadís que porta als lavabos i, per això, no vaig prestar atenció de si algú el seguia o no. Primer perquè no era estrany que la gent entrés i sortís per aquell passadís tota l’estona i segon perquè a aquella hora representa que jo ja no estava de «servei», no?

Doncs no, sembla que un detectiu privat mai es pot permetre estar fora de servei perquè pocs minuts després, just quan em disposava a donar la primera queixalada a l’entrepà que m’acabaven de servir, va sonar un fort espetec que ens va sorprendre a tots. De cap manera podia ser el primer tro d’avís del castell de focs previst per a aquella nit, allò havia estat un tret i l’havien disparat ben a prop. Vaig aixecar-me immediatament de la cadira per comprovar-ho, però no vaig tenir temps de fer res. De seguida, del passadís aquell que us deia, va sortir un individu amb la cara tapada i una bossa a les mans corrent cap a la sortida i, darrere seu, l’encarregat que l’intentava encalçar mentre cridava: «Al lladre!!, al lladre!!»

Cap dels altres clients va reaccionar a temps per aturar-lo i a pesar que jo sí que li vaig anar al darrere, ja us he explicat que em trobava a l’altra punta del bar i, per tant, quan vaig arribar a la porta el lladre ja s’havia fet fonedís entre la gentada del carrer. No vam poder fer res més que avisar a la policia per denunciar el robatori i, mentre els esperàvem, l’encarregat ens va explicar com havia anat tot: «Feia poca estona que havia entrat al despatx i estava recomptant els diners que havia tret de la registradora abans de guardar-los, quan, de sobte, un paio encaputxat ha entrat amenaçant-me amb una pistola. El meu primer pensament ha estat encarar-m’hi, però ell ha disparat un tret al sostre que me n’ha fet desdir a l’instant. He preferit obeir-lo i continuar viu abans que convertir-me en un heroi mort. Així que he agafat una bossa, l’he omplert amb els bitllets que tenia sobre la taula, hi he afegit també els que hi havia a la caixa forta que m’ha obligat a obrir i l’he deixat marxar sense oposar resistència. Això sí, just quan ha sortit l’he seguit tot cridant per avisar-vos del que estava passant. Llàstima que no hagi servit per a res...»

Era, efectivament, un ‘modus operandi’ ben lògic. Si ets un lladre, triar un dia on saps que hi haurà un bon botí i actuar de manera ràpida i contundent et garanteix un cop exitós. Malgrat tot, alguna cosa em grinyolava en aquell robatori...

I vosaltres, trobeu alguna cosa que no quadra en aquest relat?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

dimecres, 8 de maig del 2024

ENCADENATS

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra defineix els ENCADENATS de la manera següent:

Hi ha molts jocs de paraules basats en l’encadenament d’elements, però tots tenen en comú que la part final d’un mot o frase es repeteix a la següent, com per exemple a la sèrie «casa-sacrifici-cirera-rave-vexa-xaman-manca-casa...». La majoria dels encadenats són orals i de caire competitiu, però també hi ha variants infantils (com els mots emmirallats que cal repetir molt de pressa perquè canviïn de sentit: «pesca pesca pescapes... capes») o artístiques (com alguns jocs aleatoris dels surrealistes). La variant més formalitzada són els ‘lucchetti’ [cadenats] de l’enigmística italiana. Un ‘lucchetto’ és una variant de la xarada basat en dos mots encadenats per un grup de lletres que, en desaparèixer, fan que emergeixi un tercer mot. Per exemple, si als mots «penquin-quines» els manllevem les lletres redundants (quin) emergeixen unes «penes». La presentació pot ser de caire enigmístic: «¿Com ho tindrà qui mati un tigre?» (qui maTI un Tigre ho tindrà «magre»). Els encadenats més populars són els onomàstics. Un sobtat ‘morphing’ lingüístic entre el mític capità Horace Nelson i el líder sud-africà Nelson Mandela fa néixer un hipotètic Horace Mandela. Els logologistes nord-americans l’anomenen ‘padlock’ [cadenat].


Tots hem jugat alguna vegada a les PARAULES ENCADENADES, un passatemps lingüístic molt popular amb regles ben senzilles que, bàsicament, consisteix a connectar mots mitjançant l'última síl·laba o lletra de la paraula anterior. Es pot jugar informalment entre amics o en forma de competicions, i admet perfectament l’aplicació de diverses variacions en les normes, com ara limitar els mots a un tema específic per augmentar-ne el nivell de dificultat.
A més de ser divertit i entretingut, aquest joc també ofereix significatius beneficis cognitius. No només millora el desenvolupament lingüístic, el vocabulari i les habilitats de comunicació, sinó que també estimula la ment i fomenta la creativitat. Requereix pensament ràpid, imaginació en la resolució de problemes i l’ús del pensament lateral per encarar satisfactòriament el repte de buscar connexions entre paraules d’una manera innovadora per a intentar fer-les d'allò més inesperades pel contrincant. En resum, el joc de les paraules encadenades és una forma divertida i educativa de passar el temps que ens ajuda a mantenir la ment àgil i activa.

No seria difícil buscar, o directament crear, diverses llistes de paraules encadenades per fer-les servir d’exemple, però n’he triat una de molt especial. L’any 1998 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona, una obra de Jaume Galceran que es titulava, justament, PARAULES ENCADENADES on l’autor barceloní imaginava un context molt diferent del lúdic habitual per a aquest passatemps: un psicòpata assassí té segrestada una dona i li proposa a la seva víctima aquest ‘joc’ que, evidentment, no serà gens divertit en el seu cas. A YOUTUBE hi ha disponible la representació completa que en van fer els Amics del Teatre de Ripollet, però a continuació us en transcric només un fragment que ens serveix com un exemple literari perfecte d’una partida de Paraules Encadenades (tot i que aquesta en particular no la voldríem jugar cap de nosaltres). És una mica llarg, però crec que val la pena:
[...]
EL PSICÒPATA: Saps jugar a encadenar paraules?
LA INFERMERA (que suplica): Sisplau.
EL PSICÒPATA: És molt fàcil. Jo dic una paraula i tu n’has de dir una altra que comenci per l’última síl·laba de la meva. I així tota l’estona fins que algú falli. No s’hi val repetir.
LA INFERMERA: Escolta...
EL PSICÒPATA: Va. És un exercici molt bo, perquè a més de demostrar la competència lingüística fa que apareguin relacions subconscients de paraules molt reveladores. T’ho demanaré ben demanat. (Com si fos un nen petit.) Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?
(LA INFERMERA, que no sap què fer ni què dir, se’l mira.)
EL PSICÒPATA: Una altra vegada. Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?... Ningú? No hi ha ningú que vulgui jugar amb mi a les paraules encadenades?
LA INFERMERA (amb un fil de veu): No puc...
EL PSICÒPATA: Què vol dir que no pots? Jo crec que sí. Estic convençut que sí. (L’agafa pels cabells.) Qui vol jugar amb mi a les paraules encadenades?
LA INFERMERA (que li fa mal, accepta): Jo.
EL PSICÒPATA: Quin poc entusiasme.
(EL PSICÒPATA la deixa anar, agafa una cadira i s’asseu davant per davant de LA INFERMERA.)
EL PSICÒPATA (amb solemnitat): Començo.
(EL PSICÒPATA la mira en silenci. Se li escapa el riure.)
EL PSICÒPATA: Temps! (Rient.) La primera paraula era «començo», burra.
(EL PSICÒPATA li dóna un calbot al cap. És un cop fort.)
LA INFERMERA (amb ulls i veu de pànic, mig plorant, crida a mitja veu): Socors! Socors!
(EL PSICÒPATA se la mira, impassible. Somriu.)
EL PSICÒPATA: «Començo» va amb ce trencada. Si jo dic «començo» tu no pots dir «socors», perquè comença per essa. Concentra’t. Tornem-ho a provar... Un moment Ens hi jugarem alguna cosa per fer-ho més emocionant. Què t’hi vols jugar? Ja ho tinc: si em guanyes podràs marxar. Anar-te’n. Què et sembla? Bé, no? Si perds et buidaré un ull... És molt fàcil, fiques una cullereta pel costat, pitges endins i fas palanca, (Fent el gest.) Flop! No pateixis, no et moriràs per això. T’aturaré l’hemorràgia. A dins tinc una farmaciola molt completa. Va. A partir d’ara ja val. (EL PSICÒPATA es posa darrere d’ella.) Guerra.
LA INFERMERA (acollonida): Ramon.
EL PSICÒPATA: Moneda.
LA INFERMERA (suplicant): Sisplau...
EL PSICÒPATA (li posa el dit a l’ull, amenaçadorament): Flop! Flop! Flop!
LA INFERMERA: Molt bé. Molt bé. Jugaré. Què has dit?
EL PSICÒPATA: Moneda.
LA INFERMERA: Moneda... Doncs, da... rrera.
EL PSICÒPATA: Ràpid.
LA INFERMERA: Pi... dolaire.
EL PSICÒPATA: Sí, senyor. Aquesta era molt difícil. Pidolaire... Retorn.
LA INFERMERA: Tornar.
EL PSICÒPATA: Retorn... tomar. Ho veus? Tot va lligant. Tornar... Narcotràfic.
LA INFERMERA: Ficar.
EL PSICÒPATA: Es poden ficar moltes coses. Ficar... carta a la bústia. Carta.
LA INFERMERA: Tarat.
EL PSICÒPATA: Ja comencem amb les paraules gruixudes. Molt bé. Tarat... Rata.
LA INFERMERA: Targeta.
EL PSICÒPATA: Talent.
LA INFERMERA: Lentitud.
EL PSICÒPATA: Ràpidament a lentitud responc amb «tudó».
LA INFERMERA: Tudó?
EL PSICÒPATA: És un ocell. Et toca.
LA INFERMERA: Tudó... Dona.
EL PSICÒPATA: Nadal.
LA INFERMERA: Daltonisme.
EL PSICÒPATA: Meta.
LA INFERMERA: Taca.
EL PSICÒPATA: Caire.
LA INFERMERA: Record.
EL PSICÒPATA: Conservo un record... cordial.
LA INFERMERA: Diàlisi.
EL PSICÒPATA (satisfet): Diàlisi. Una paraula d’infermera. Em sap molt de greu comunicar-te que, malgrat ser una excel·lent jugadora, has errat. Error gramatical. Cor-di-al. Di-al. En català la «i» i la «a» no fan diftong. Havies de començar per «al» i no per «dial». Però això tu ja ho saps. Què t’ha passat? T’has posat nerviosa? T’havies de concentrar. Gairebé tothom s’equivoca en aquestes, però tu... Bé. He guanyat. Vaig a buscar una cullereta.
[...]


Per acabar el post sense tant de mal rotllo, us deixo alguns passatemps que m’he empescat a partir del concepte dels ENCADENATS. Podeu jugar-hi, si us ve de gust, amb la seguretat que, en cas de no encertar-los, no patireu cap conseqüència física greu (almenys per part meva, del LLIBRE no me’n faig responsable :-D)









TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Carme Rosanas "

dimecres, 1 de maig del 2024

Joc de Ment - 046

ENDEVINACIÓ LLETRA A LLETRA



Per fer aquest joc no necessitem portar cap material.



Abans de començar haurem de tenir pensada una llista de sis o set objectes que es trobin a la sala on som. Aquesta llista començarà amb un objecte el nom del qual tingui tres lletres i continuarà de manera que els següents noms tinguin cadascun d’ells una lletra més que l’anterior.



Aquest joc és una versió d’un truc ben conegut que en aquest cas s’ha adaptat per convertir-lo en un entreteniment de sobretaula.

Abans de començar «l’actuació» el mag es fixarà en alguns objectes que tingui a la vista escollint-ne sis o set, de manera que el nombre de lletres dels seus noms vagi augmentant progressivament de lletra en lletra a partir de tres. Ja que hem dit que es tracta d’un entreteniment de sobretaula, un exemple podria ser aquest: GOT (3 lletres), PLAT (4), TAULA (5), CADIRA (6), GANIVET (7), ESTALVIS (8) i FORQUILLA (9) o qualsevol altra llista similar segons les circumstàncies de cada cas.

Una vegada ens hem preparat mentalment la llista d’objectes que utilitzarem, hem de dirigir-nos a la nostra «víctima» dient-li que seguidament assenyalarem a l’atzar diversos objectes de la sala i que ell n’ha de triar un sense dir-lo en veu alta. A continuació, anirem assenyalant i anomenant ben clarament tots els objectes de la nostra llista de manera aleatòria (per evitar que algú s’adoni del fet que el seu nombre de lletres va augmentant) i en acabar preguntarem al nostre amic si ja ha escollit el seu. En cas que no s’hagi decidit, tornem a repetir el procés d’assenyalar i anomenar tots els objectes de la nostra llista en qualsevol ordre.

Ara és hora d’intentar endevinar quin objecte ha estat triat i, per fer-ho, necessitem llegir el pensament de l’espectador. Per tant, li demanem que es concentri en el nom del seu objecte i l’informem que anirem assenyalant de nou (ara sense anomenar-los) tots els objectes mentre ell, mentalment, va lletrejant la paraula que té al cap. Així, per exemple, si va escollir el GANIVET, en assenyalar el primer objecte pensarà en la lletra «G»; amb el segon, pensarà en la «A»; amb el tercer, en la «N» i així successivament fins a arribar a l’última lletra del nom del seu objecte quan haurà de dir en veu alta: «Prou» (o «Ja» o el que vulgui per aturar el recompte).

En aquest moment i per a sorpresa de tothom, nosaltres estarem assenyalant justament l’objecte que havia estat escollit i així confirmarem que, efectivament, hem aconseguit llegir la ment del nostre col·laborador.