GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 26 de juliol del 2021

Joc de Ment - 034

ENDEVINANT LA INCÒGNITA



- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per realitzar aquest joc de mentalisme, el mag entrega el full de paper amb el bolígraf a un espectador i li demana que, sense ensenyar-li el que escriu en cada moment, procedeixi a seguir una sèrie de senzilles instruccions que li anirà enumerant.

1. Escriu un número qualsevol de quatre xifres.

6142

2. Forma un nou número a partir d'aquest, traslladant la xifra de la dreta (la de les unitats) a l’esquerra (convertint-la en la xifra dels milers) i suma'ls.

6142 + 2614 = 8756

3. Llegeix, dígit a dígit, el resultat d’aquesta suma però ocultant una de les xifres amb la incògnita X.

8 – X – 5 – 6

Queda clar que el mag no ha vist, en cap moment, els càlculs que ha efectuat la víctima i que aquesta ha ocultat la xifra que ha volgut. Però el fet d’ocultar-la no impedeix que hi segueixi pensant i que la tingui ben present al cap. En conseqüència, el mag només necessita usar els seus poders de lectura mental per endevinar, gairebé a l’instant, que en aquest cas la X equival a 7.





dilluns, 19 de juliol del 2021

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)



Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia:




SURFISTES D’AIGUA DOLÇA


Un bon surfista creix a mesura que creixen les onades que enfronta. Com un drogaddicte que necessita augmentar progressivament la seva dosi, quan el Mediterrani et deixa de convèncer fas el pas al Cantàbric i després, quan qualsevol platja de l’Atlàntic t’avorreix, no et queda cap altra sortida que fer el salt al Pacífic. Nosaltres ja hem arribat a aquest punt, les úniques onades prou grans per deixar-nos satisfets són les de la North Shore de l’illa d’Oahu a Hawaii...

I ja fa dos anys que no hi podem anar per culpa de la pandèmia. Evidentment ens hem d’aguantar, som conscients que aquest maleït virus ha provocat problemes molt més grossos a molta altra gent, però mentiríem si no diguéssim que ens va fer molta ràbia quan vam saber que enguany havíem de tornar a anul·lar el nostre viatge d’estiu. Des d’aquell moment, les reunions de la nostra colla van passar a semblar un enterro de tercera, cap altre destí més proper ens feia prou il·lusió, ens vèiem venir que ens quedaríem una altra temporada sense treure les planxes a l’aigua... fins que un conegut ens va proposar que li lloguéssim el seu xalet en una urbanització vora el riu. Se’ns va obrir el cel quan ens va assegurar que era el lloc ideal per a la pràctica del surf i ens vam imaginar els ràpids d’un cabalós riu de muntanya. No serien les Grans Onades de Hawaii, però segur que les emocions fortes que buscàvem estarien garantides.

Imagineu, doncs, la nostra decepció quan vam arribar a aquell xalet i ens vam adonar que no era a alta muntanya sinó a la desembocadura del riu. Un riu que, a més, no oferia ni una mínima onada perquè en aquella zona baixava més lent que un peresós coix. Era tot una broma pesada del nostre amic? Havia confós el surf, esport que ens enfronta directament a l’onatge amb el paddle surf que busca simplement navegar amb l’ajuda d’un rem? No podia ser, l’havíem convidat alguna vegada a venir amb la colla i sabia de sobres que el que nosaltres practiquem és un esport de risc que no té res a veure amb passejar sobre l’aigua tot remant. De fet, ell mateix ens havia assegurat que tindríem tantes onades com volguéssim i tantes emocions fortes com poguéssim suportar. Allò s'havia d'aclarir, així que li vam trucar per queixar-nos i demanar-li explicacions. No ens en va donar cap, es va limitar a dir-nos: «Poseu la música ben forta i ja ho veureu!»

No vam entendre res. No tenia cap lògica que la força amb que baixava el riu es veiés afectada per la música per molt alta que sonés, però ja érem allí i, perdut per perdut, vam decidir fer-li cas. En conseqüència, vam pujar a les nostres planxes, vam dirigir-nos cap al mig del riu i, un cop allí (i sentint-nos una mica com uns imbècils, tot s’ha de dir), vam posar a la màxima potència l’equip de música que portàvem. I, efectivament, va ser oli en un llum. No ens podíem ni imaginar que tot anés tan bé com va anar. No feia ni mig minut que havia començat el xivarri quan el veí del xalet del costat va sortir emprenyat com una mona, va pujar a la seva Zòdiac a motor i ens va començar a perseguir per tot el riu mentre ens cridava que li deixéssim fer la migdiada amb tranquil·litat. Mai abans ens ho havíem passat tan bé. Cap gran onada d’Oahu pot superar les provocades per aquella llanxa que ens envestia mentre nosaltres l’anàvem esquivant. Cap tauró blanc hawaià, per salvatge i perillós que sigui, li arriba a la sola de la sabata a un veí furibund. El nostre amic tenia raó, amb les onades més grans i les emocions més fortes, aquestes seran les millors vacances de la nostra vida.

dilluns, 12 de juliol del 2021

DILOGIA (DOBLE SENTIT)

La DILOGIA (o DOBLE SENTIT) és una figura retòrica que consisteix a utilitzar una paraula o expressió amb diversos significats dins d’un mateix enunciat. Es tracta, per tant, d’un joc de paraules en el qual una frase pot ser entesa de dues (o més) formes diferents que, fins i tot, poden resultar contradictòries perquè ocult darrere d’un primer significat literal i més o menys «neutre» se n’amaga un altre d’implícit que, sovint, pot resultar inadequat o irònic.

Quan utilitzem de manera premeditada (o no) aquests jocs de paraules que poden transmetre un significat que va més enllà del que mostra la literalitat dels mots que expressem, estem creant un EQUÍVOC perquè allò que diem pot ser entès o interpretat de més d’una manera. Això ho aconseguim, generalment, amb l’ús d’un llenguatge ambigu i aquesta ambigüitat tant pot ser lèxica com sintàctica.
Parlem d’AMBIGÜITAT LÈXICA quan es poden atribuir diversos significats a un mot en una oració. Aquest fenomen lingüístic es basa en la propietat per la qual una unitat lèxica pot tenir més d’un significat i és aquesta POLISÈMIA la que permet l’equívoc. Per exemple, la frase: «Has vist el paquet del repartidor?» agafa un sentit ben diferent segons com interpretem el terme «paquet».
L’AMBIGÜITAT SINTÀCTICA es dona quan es poden assignar diverses descripcions estructurals, i en conseqüència, diverses interpretacions semàntiques, a una oració. També es pot anomenar AMFIBOLOGIA que és quan una oració, proposició o sintagma és susceptible de ser interpretat de dues o més maneres. Com a exemple podem citar la frase amfibològica que el lingüista Jesús Tusón (1939 – 2017) analitza al seu llibre EL LUXE DEL LLENGUATGE (Empúries – 1986): «Hi ha una bossa de roba perduda a la Secretaria de l'Escola». Aquest avís, en aparença senzill, pot ser interpretat de dotze maneres diferents segons entenguem que la bossa s’ha perdut (o no) exactament a la Secretaria; que la bossa és (o no) de roba; que s’ha perdut només la bossa, o la bossa amb roba, o només la roba. Això ens dona, com hem dit, 2 x 2 x 3 = 12 interpretacions possibles i queda clar que, per encertar la correcta, necessitem disposar de més dades que les que ofereix el simple redactat. El mateix autor ens facilita la feina quan especifica que aquest rètol es troba en una escola de nens entremaliats i que el què ha passat és que algú ha ficat dins d'una bossa tot de mocadors, bufandes, jerseis i mitjons sense identificació i l'ha guardada a la Secretaria, tot esperant de desfer-se'n. Sabent això, l’avís hauria estat més aclaridor (però menys enigmàtic) redactat d’aquesta altra manera: «A la Secretaria hi ha una bossa amb la roba que s’ha perdut».

En l’àmbit de la ludolingüística, podem trobar diversos jocs de paraules basats en el doble sentit. En citaré tres modalitats només de manera resumida perquè de les dues primeres ja n’hem parlat anteriorment (enllaço els títols als posts corresponents) i a l’última li dedicaré la propera entrada d’aquest glossari. Són les següents:

- JOCS DE PUNTUACIÓ: Jugar amb els signes de puntuació d’un text (afegint-ne de nous, eliminant-ne els existents en part o per complet o, simplement, canviant-los de lloc dins l’oració) pot provocar que el sentit d’allò que hi ha escrit variï totalment. Un exemple clàssic, recollit pel folklorista Joan Amades, seria la frase: "Jo dormo sota el llit i dalt la teulada" que pren un sentit menys xocant i més lògic quan la puntuem correctament: "Jo dormo; sota, el llit i dalt, la teulada". Com he dit, trobareu més exemples i més extensament explicats en un post anterior dedicat específicament als Jocs de Puntuació.

- LAPSUS: Són equivocacions involuntàries a l’hora d’expressar-nos que fan que allò que estem dient no coincideixi amb allò que realment volem dir. Aquí el doble sentit apareix per error o ignorància, creant EQUÍVOCS que, sovint, poden resultar hilarants tal com vam veure quan en vam parlar més a bastament.

- HOMONÍMIA: Són paraules homònimes les que presenten idèntica escriptura o pronunciació, malgrat tenir significats i orígens diferents. En serien uns exemples les parelles de mots: «riu» (corrent d’aigua) / «riu» (forma del verb riure) o «vena» (vas sanguini) / «bena» (tira de teixit). Cal destacar que la semblança entre ambdós mots homònims és casual perquè, malgrat que han acabat adquirint significants iguals, la seva evolució lingüística no té res a veure i això els ha atorgat significats totalment diferents. És, per tant, un cas diferent del de la POLISÈMIA que hem citat més amunt. Els mots polisèmics tenen un mateix origen i és mitjançant procediments com la metàfora o la metonímia que el significat original únic ha donat lloc a altres significats diferents. La ludolingüística aprofita aquesta característica dels mots o grups de mots que sonen igual per crear diversos jocs de paraules (directament o per dissociació/associació dels mots). En parlarem amb més amplitud a la propera entrada d'aquest Glossari que tractarà de l’HOMOFONIA.


Per acabar, us deixo alguns exemples de frases ambigües que juguen amb la polisèmia, l’homonímia, els equívocs, etc. Totes elles, segons com s’interpretin, poden tenir un significat o un altre de ben diferent:
  1. Un pastor protestant
  2. Un toscà encès
  3. El mecànic no hi és perquè ha anat a buscar caragols
  4. Aquest home té moltes entrades
  5. Aquella nit vaig veure les estrelles
  6. Porta'm la llauneta dels pebrots!
  7. Ells venien llavors
  8. L'espia en vol
  9. Qualsevol pescador viu la pesca
  10. Ve amb la coca i la crema
  11. Ha vingut sense claus
  12. L'Eusebi estudia dret?
  13. Venem pisos sense entrada
  14. Hi ha comptes que tenen més interès
  15. El meu pare sempre té una granota a l’armari
  16. Ens trobarem al banc
  17. Sí, sí, la veu però res més
  18. No va voler cantar per por de la premsa
  19. Ha comprat una mona, i ara no sap a qui regalar-la
  20. Els bons psicòlegs són rars. Ves-hi amb compte!
  21. Estem tots convocats al laboratori. Ha arribat un peix molt gros
  22. La casa no era extraordinària, però al sostre hi havia unes aranyes grossíssimes
  23. Lloguem bicicletes per a noies en bon estat
  24. A Nova York un home és assassinat cada tres minuts
  25. Vaig haver de parar el cotxe i treure el gat






GLOSSARI:
  • Dilogia (Doble Sentit)

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

dilluns, 5 de juliol del 2021

Els llibres d'en Jan McPetit [2021] (I)



Ha tornat a arribar l'estiu i tornen les ressenyes de llibres al XAREL-10. Con en temporades anteriors, aprofitaré aquest període estival per comentar-vos que m'han semblat alguns llibres que he llegit enguany i ensenyar-vos-en les imatges corresponents protagonitzades per en Jan McPetit, que aquest any no seran fotografies fetes en una localització concreta sinó unes "recreacions artístiques d'estudi". ;-)

Per a aquest estiu, he escollit tres novel·les ben diferents que comparteixen el fet d’haver estat adaptades al cinema pel director Stanley Kubrick (1928-1999) i us les aniré presentant successivament cada primer dilluns dels mesos de juliol, agost i setembre.

Avui comencem amb un conegut representant del gènere de terror...




La trama és coneguda. En Jack Torrance, la seva dona Wendy i el seu fill de cinc anys Danny han de passar tot l’hivern aïllats per la neu mentre s’encarreguen del manteniment d’un hotel de muntanya que té una història plena de desgràcies. La presència del nen, amb uns poders psíquics molt desenvolupats, farà despertar els mals esperits que omplen l’hotel Overlook i aquests intentaran, fent embogir al pare, que la família mori allí dins i s’hi quedi per sempre.

He de dir que feia uns quants anys que no llegia cap novel·la de Stephen King (les últimes no em van acabar de convèncer) però aquest clàssic seu l’he gaudit molt. És un gran llibre que et deixa garratibat, amb un continu ai al cor a mesura que avança la trama, el pare es va tornant boig i les coses es compliquen cada vegada més fins a arribar a un final... força diferent del de la pel·lícula.

Efectivament, la pel·lícula [El Resplandor (Stanley Kubrick – 1980)] té un final diferent (més en la forma que en el fons) i, com sol passar en les adaptacions cinematogràfiques, moltes mancances respecte al llibre. L’obra de King parla molt de la història de l’hotel, del passat dels personatges i se centra en el nen i els seus poders («l’esplendor»). En canvi, la pel·lícula es basa sobretot en la bogeria del pare i obvia molts passatges de gran importància a la novel·la. Malgrat tot, és una molt bona pel·lícula que vista ara (quaranta anys després de la seva estrena) encara manté tota la força per ser considerada una obra mestra i tot un clàssic del gènere de terror psicològic.

En Jan McPetit us vol recordar una de les seves escenes més icòniques: