La
DILOGIA (o DOBLE SENTIT) és una figura retòrica que consisteix a utilitzar una paraula o expressió amb diversos significats dins d’un mateix enunciat. Es tracta, per tant, d’un joc de paraules en el qual una frase pot ser entesa de dues (o més) formes diferents que, fins i tot, poden resultar contradictòries perquè ocult darrere d’un primer significat literal i més o menys «neutre» se n’amaga un altre d’implícit que, sovint, pot resultar inadequat o irònic.
Quan utilitzem de manera premeditada (o no) aquests jocs de paraules que poden transmetre un significat que va més enllà del que mostra la literalitat dels mots que expressem, estem creant un
EQUÍVOC perquè allò que diem pot ser entès o interpretat de més d’una manera. Això ho aconseguim, generalment, amb l’ús d’un llenguatge ambigu i aquesta ambigüitat tant pot ser lèxica com sintàctica.
Parlem d’
AMBIGÜITAT LÈXICA quan es poden atribuir diversos significats a un mot en una oració. Aquest fenomen lingüístic es basa en la propietat per la qual una unitat lèxica pot tenir més d’un significat i és aquesta
POLISÈMIA la que permet l’equívoc. Per exemple, la frase:
«Has vist el paquet del repartidor?» agafa un sentit ben diferent segons com interpretem el terme
«paquet».
L’
AMBIGÜITAT SINTÀCTICA es dona quan es poden assignar diverses descripcions estructurals, i en conseqüència, diverses interpretacions semàntiques, a una oració. També es pot anomenar
AMFIBOLOGIA que és quan una oració, proposició o sintagma és susceptible de ser interpretat de dues o més maneres. Com a exemple podem citar la frase amfibològica que el lingüista
Jesús Tusón (1939 – 2017) analitza al seu llibre EL LUXE DEL LLENGUATGE (Empúries – 1986):
«Hi ha una bossa de roba perduda a la Secretaria de l'Escola». Aquest avís, en aparença senzill, pot ser interpretat de dotze maneres diferents segons entenguem que la bossa s’ha perdut (o no) exactament a la Secretaria; que la bossa és (o no) de roba; que s’ha perdut només la bossa, o la bossa amb roba, o només la roba. Això ens dona, com hem dit, 2 x 2 x 3 = 12 interpretacions possibles i queda clar que, per encertar la correcta, necessitem disposar de més dades que les que ofereix el simple redactat. El mateix autor ens facilita la feina quan especifica que aquest rètol es troba en una escola de nens entremaliats i que el què ha passat és que algú ha ficat dins d'una bossa tot de mocadors, bufandes, jerseis i mitjons sense identificació i l'ha guardada a la Secretaria, tot esperant de desfer-se'n. Sabent això, l’avís hauria estat més aclaridor (però menys enigmàtic) redactat d’aquesta altra manera:
«A la Secretaria hi ha una bossa amb la roba que s’ha perdut».
En l’àmbit de la ludolingüística, podem trobar diversos jocs de paraules basats en el doble sentit. En citaré tres modalitats només de manera resumida perquè de les dues primeres ja n’hem parlat anteriorment (enllaço els títols als posts corresponents) i a l’última li dedicaré la propera entrada d’aquest glossari. Són les següents:
-
JOCS DE PUNTUACIÓ: Jugar amb els signes de puntuació d’un text (afegint-ne de nous, eliminant-ne els existents en part o per complet o, simplement, canviant-los de lloc dins l’oració) pot provocar que el sentit d’allò que hi ha escrit variï totalment. Un exemple clàssic, recollit pel folklorista Joan Amades, seria la frase:
"Jo dormo sota el llit i dalt la teulada" que pren un sentit menys xocant i més lògic quan la puntuem correctament:
"Jo dormo; sota, el llit i dalt, la teulada". Com he dit, trobareu més exemples i més extensament explicats en un post anterior dedicat específicament als Jocs de Puntuació.
-
LAPSUS: Són equivocacions involuntàries a l’hora d’expressar-nos que fan que allò que estem dient no coincideixi amb allò que realment volem dir. Aquí el doble sentit apareix per error o ignorància, creant EQUÍVOCS que, sovint, poden resultar hilarants tal com vam veure quan en vam parlar més a bastament.
-
HOMONÍMIA: Són paraules homònimes les que presenten idèntica escriptura o pronunciació, malgrat tenir significats i orígens diferents. En serien uns exemples les parelles de mots: «riu» (corrent d’aigua) / «riu» (forma del verb riure) o «vena» (vas sanguini) / «bena» (tira de teixit). Cal destacar que la semblança entre ambdós mots homònims és casual perquè, malgrat que han acabat adquirint significants iguals, la seva evolució lingüística no té res a veure i això els ha atorgat significats totalment diferents. És, per tant, un cas diferent del de la POLISÈMIA que hem citat més amunt. Els mots polisèmics tenen un mateix origen i és mitjançant procediments com la metàfora o la metonímia que el significat original únic ha donat lloc a altres significats diferents. La ludolingüística aprofita aquesta característica dels mots o grups de mots que sonen igual per crear diversos jocs de paraules (directament o per dissociació/associació dels mots). En parlarem amb més amplitud a la propera entrada d'aquest
Glossari que tractarà de l’HOMOFONIA.
Per acabar, us deixo alguns exemples de frases ambigües que juguen amb la polisèmia, l’homonímia, els equívocs, etc. Totes elles, segons com s’interpretin, poden tenir un significat o un altre de ben diferent: