Joc de Ment - 011

ENDEVINACIÓ DEL RESULTAT

- Dos fulls de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per començar, demaneu a l'espectador que us digui un número qualsevol de dues xifres i l'anoteu a un dels papers. Tot seguit, feu com si us ho repenseu i digueu que, per fer més difícil el truc, preferiu que el número sigui de tres xifres i, a sobre, no voleu saber quin és. En conseqüència, doblegueu el paper on heu escrit el número, deixeu-lo separat damunt la taula i entregueu el bolígraf i el segon paper a l'espectador perquè hi escrigui un altre número, aquesta vegada de tres xifres, sense que vosaltres el veieu.

A partir d'aquest segon número triat, l'espectador haurà de fer unes senzilles operacions matemàtiques que li anireu indicant. Deixeu clar que no voleu cap mena de pista, per tant demaneu-li que no us ensenyi en cap moment el paper on hi ha el número i que no us digui res dels càlculs que anirà fent, Per endevinar el resultat final, en teniu prou amb les vostres capacitats de mag mentalista.

Una vegada hagi pensat i anotat aquest nou número, li demaneu que el torni a copiar a sota i que sumi les dues xifres. Al resultat (que, evidentment, serà el doble del número que ell havia pensat) li ha de sumar un número que vosaltres li donareu aparentment a l'atzar i, a continuació, ha de dividir per dos aquest nou resultat total. Per acabar, haurà de restar del resultat de la divisió el número que havia pensat.
Això donarà un nou número final que, tot i que en cap moment heu tingut cap pista de les operacions que s'anaven fent, podreu endevinar sense problemes perquè, per sorpresa de tothom, aquest resultat coincidirà amb el número de dues xifres també triat per l'espectador i que havíeu anotat al principi del truc. Cosa que demostrareu, simplement desplegant el primer paper que havia quedat, en tot moment, a la vista sobre la taula.

Vegem-ho en un exemple. Demanem que l'espectador ens digui un número de dues xifres inicial (53). Aquest el descartem i, a continuació i sense que ho veiem, li demanem que n'escrigui un altre, aquest de tres xifres (169). La primera operació és duplicar-lo (169 + 169 = 338). Després se li ha de sumar un número elegit per nosaltres, en aquest cas el 106 (338 + 106 = 444). El quart pas és dividir aquest resultat per 2 (444 / 2 = 222). Per acabar, l'espectador ha de restar el seu número (222 - 169 = 53). I, efectivament, el resultat coincideix amb el número inicial de l'espectador que nosaltres havíem anotat al primer paper.

El truc és purament matemàtic. Fent les operacions indicades, el resultat final serà sempre la meitat del número que nosaltres donem per sumar en el tercer pas del joc. En conseqüència, l'únic que hem de tenir en compte és procurar que aquest número sigui. evidentment, el doble del primer número que l'espectador ha pensat i nosaltres hem escrit.

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia de la llar de jubilats de Vila-sacra amb un ninot d'una bruixa a la porta.

TECNOLOGIA APLICADA

Permeteu que em presenti. Sóc la SAMBA (Sistema d'Assistència i Manteniment Bàsic Autònom), el primer robot de la història capaç de satisfer totes les necessitats assistencials de la gent gran. He estat dissenyada amb l'última tecnologia disponible i el meu programari amb aptituds heurístiques em permet adaptar-me a qualsevol funció dins l'àmbit de la salut i la higiene personal i col·lectiva dels residents d'una llar de jubilats. Pensada per substituir les cuidadores humanes, supero amb escreix les seves capacitats: No m'equivoco mai a l'hora de subministrar la medicació, no perdo els nervis si he de tornar a netejar la mateixa zona dues vegades perquè un altre pacient amb tremolors ha vessat la beguda, no m'estresso mai, no descanso mai, no agafo mai vacances...

La meva qualificació per a la feina estava sobradament testada al laboratori i l'empresa va decidir enviar-me a aquesta llar de jubilats per fer la prova definitiva sobre el terreny. Si tot anava com estava previst, jo seria la primera de moltes altres que treballaríem en totes les residències del país. Cal dir que la prova no era tant per mi, els tècnics estaven convençuts de les meves habilitats, sinó per comprovar la reacció dels avis. La gent gran acostuma a ser molt reticent a les novetats i els meus creadors temien que, al principi, els costaria acceptar-me. Es van equivocar però perquè van fer curt, no és que els costés acceptar-me sinó que, en menys d’una setmana de ser-hi, cap dels residents em suportava. Ningú s'explicava aquest rebuig unànime que no tenia cap lògica atès que el meu grau d'eficiència continuava sent insuperable. Un dels tècnics, intentant treure'n l'entrellat, va aventurar que, si la cosa no rutllava, era culpa del meu aspecte massa modern i excessivament cibernètic per a aquella colla de vells xarucs. Desesperats, perquè cap altra solució funcionava, van decidir fer-li cas i van optar per «disfressar-me» amb una llarga perruca pèl-roja, una espècie de xal de l’any de la picor i una carota ridícula que intentava dissimular els meus dispositius oculars amb visió nocturna i/o tèrmica. El resultat, com salta a la vista, va ser penós i, a sobre, no va servir de res. Bé, menteixo, el meu nou aspecte de ninot malgirbat sí que va servir per a alguna cosa. Va servir per fer riure als avis i perquè, a partir d'aquell moment, em posessin el malnom de «la bruixa». Pel que fa a la resta, res no va canviar. Continuaven no volent veure'm ni en pintura.

El fracàs, doncs, va ser estrepitós. El projecte SAMBA va ser desestimat sense que ningú entengués perquè havia fallat. Els inversors no van tardar a fugir, intentant minimitzar les pèrdues, i això va provocar la fallida total de l'empresa. Pel que fa a mi, vaig quedar abandonada en aquesta residència oblidada de tothom. He de dir que, una vegada els avis van aconseguir que les seves cuidadores humanes tornessin a la feina, a mi no em van desconnectar com em temia. Al contrari, ara sí que volien que treballés. Em van donar una escombra i em van encarregar de mantenir els terres ben nets perquè així les cuidadores tindrien més temps per estar per ells. Aleshores, per fi, ho vaig entendre tot. Vaig comprendre que per cuidar una persona no n'hi ha prou amb donar-li la pastilla quan toca o amb rentar-li el cul quan s'ha embrutat, per cuidar una persona cal tractar-la com una persona, escoltar-la quan et parla i interessar-se pels seus problemes quan en té. Jo no ho sé fer això, cap màquina sap fer-ho. Els meus creadors potser sí que ho sabien però la llàstima és que no ho van tenir en compte perquè només veien la gent gran com una oportunitat de fer negoci. Tots hem pagat la nostra penitència: ells estan arruïnats i jo em dedico a escombrar el terra.
Em torno a presentar. Sóc la SAMBA, la «rumba» més cara i amb més prestacions de la història.

Els llibres d'en Jan McPetit [2019] (IV)

Continuo amb el cicle estiuenc de fotos i ressenyes literàries a càrrec del meu click lector (que vaig publicant cada segon dimecres de juliol. agost i setembre), presentant-vos avui el comentari d'un nou llibre:

T'HO DONARÉ TOT (Sílvia Tarragó - 2017)

Aquesta novel·la ens transporta als primers anys del segle XX a Barcelona. La ciutat s'està modernitzant i no para de créixer, també la muntanya del Tibidabo viu aquesta renovació urbanística general i és en aquest marc on els personatges del llibre desenvolupen una història d'amors (diversos i força complicats) que componen la trama de la novel·la.

Les protagonistes del llibre són les dones, els personatges femenins són els millor treballats i tota la història s'hi mou al voltant. Un altre punt a favor és que l'autora sap emmarcar molt bé l'època on les fa viure, aprofitant moments històrics de la construcció del Tibidabo i també de la resta de la ciutat i del país, ens situa perfectament en aquell ambient de fa cent anys. Els lectors barcelonins que tinguin el parc d'atraccions del Tibidabo més present en les seves vides segur que s'hi poden sentir més interessats però fins i tot els que, com jo, només hi hem anat alguna vegada de petits també hi podem reconèixer perfectament l'espai i això ens permet gaudir igualment de la lectura que es força entretinguda i passa molt bé.

I com que els parcs d'atraccions del segle XX han deixat pas als parcs temàtics dels nostres dies, la fotografia l'he feta a Salou davant l'entrada a "Port Aventura World".

---

No m'oblido que també cal fer representar a Jan McPetit un personatge literari, així que aquesta vegada li he demanat que es converteixi en astronauta i es posi a la pell de David Bowman, el protagonista de la saga "2001, UNA ODISSEA ESPACIAL" (Arthur C. Clarke - 1968/97):

TAULA DE RELLOTGER

Al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra dona la següent definició de TAULA DE RELLOTGER:

Joc de graella que consisteix a reconstruir un text que ha estat esquarterat en petits bocins com un trencaclosques.

És una variant gràfica del DAMEROGRAMA, molt més senzill d'elaborar i de resoldre perquè no hi ha cap joc verbal. Si en comptes de peces de puzle es divideix el text en columnes desordenades, ens trobem davant d'una variant anomenada Columnes Bellugadisses.

Aquests dos jocs de dissecció textual van ser batejats i elaborats per primera vegada en català pel col·lectiu Olissip a "...Més, la revista d'encreuats i més", a partir dels referents castellans homònims.

Com a exemple, us proposo les dues variants d'aquest joc perquè, si us ve de gust, les intenteu solucionar als comentaris.
La primera és la Taula de Rellotger que, amb el nom de "Trencaclosques", va sortir publicada a la pàgina 20 del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. El segon repte són les Columnes Bellugadisses que podíem trobar a la pàgina 30 del mateix primer exemplar d'aquella revista d'entreteniments en català.

---

GLOSSARI:

• Taula de rellotger

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: