Jocs de sobretaula - 012

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (maig - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'assemblea de Vizille [L'assemblée des trois ordres du Dauphiné au Château de Vizille le 21 juillet 1788]" (Alexandre Debelle – 1853).

PARLANT LA GENT S'ENTÉN?
o
EMBOLICA QUE FA FORT

@lingüista32 ha dit: L'autor ha eliminat aquest comentari. [--/500]

@exaltat99 ha dit: Trobo indignant que el primer comentari d’aquest fòrum sobre la llibertat d’expressió hagi estat censurat. Aquest fet vergonyós demostra el tarannà poc democràtic dels administradors d’aquest lloc web. [201/500]

@jurista78 ha dit: No soc ningú per defensar els administradors, però s’indica clarament que el primer comentari ha estat suprimit pel seu mateix autor. Potser abans d’escriure segons quines acusacions, @exaltat99 hauria d’aprendre a llegir. [222/500]

@primmirat55 ha dit: M’ha semblat entendre que @jurista78 aposta per limitar la llibertat d’expressió de @exaltat99 perquè aquest no ha llegit correctament l’avís del primer comentari. Si és així, jo hi estic completament en contra. Tothom ha de tenir dret a dir el que vulgui, també els analfabets. [278/500]

@prolix123 ha dit: En canvi, jo estic d’acord amb @jurista78 pel que fa a la seva crítica a l’atac totalment gratuït i sense fonament que @exaltat99 ha fet als administradors d’aquesta web. Però si tots nosaltres els hauríem d’estar agraïts pel fet que posin a la nostra disposició aquest apartat de comentaris on poder expressar lliurement les nostres opinions. En una societat cada vegada menys democràtica que limita al màxim l’aportació ciutadana no és fàcil trobar una finestra oberta, una àgora pública, que ofere [500/500]

@prolix123 ha dit: El meu comentari anterior ha quedat tallat per la limitació de caràcters. Entenc que potser hi ha raons tècniques que obliguen a marcar un topall a les intervencions, però no sé si això és massa adequat en un fòrum sobre la llibertat d’expressió. Si se’m permet, opino que els administradors haurien d’haver-ho tingut en compte. En fi, em deixo estar de disquisicions que no ens porten enlloc i torno al tema que ens ocupa agraint, malgrat tot, aquesta oportunitat de poder expressar aquí la meva opi [500/500]

@prolix123 ha dit: Quina merda!! Aneu a pastar fang, feixistes censuradors!!! [58/500]

@jurista78 ha dit: Agraeixo a @prolix123 el seu suport i comparteixo la seva frustració pel que fa a la limitació de caràcters. Però t’animo, amic, a no deixar d'aportar al fòrum. Si m’acceptes un consell, hauries d’intentar resumir les teves opinions en una única idea força. Un exemple seria la coneguda frase de Jean-Paul Sastre: «La censura, valga’m Déu quanta incultura» que amb només sis paraules no pot ser més adient ni explicar millor el tema que estem tractant. [452/500]

@primmirat55 ha dit: M’ha semblat entendre que @jurista78 ha citat a l’eminent filòsof francès Jean-Paul Sartre anomenant-lo Sastre. Si és així, trobo molt curiós (per no dir una altra cosa) que abans hagi tingut la barra de fer callar un altre comentarista acusant-lo d’analfabet. [260/500]

@jurista78 ha dit: Ja veig @primmirat55 que tu no t’equivoques mai. Quina sort que tens... i que torracollons que ets!!! [101/500]

@primmirat55 ha dit: Voldria demanar a l’imbècil de @jurista78 que mantingués el to i que s’abstingués d’insultar. [93/500]

@trincaire68 ha dit: Si us plau, companys. No ens enfadem, deixem-nos d’insults i limitem-nos a enriquir el debat amb idees i dades. En aquest sentit, voldria corregir un detall de les aportacions de @jurista78 i @primmirat55 per aclarir que la frase «La censura, valga’m Déu quanta incultura» no és ni de Sastre ni de Sartre, sinó que és la tornada d’una cançó de La Trinca. [354/500]

@jurista78 ha dit: Sempre ha de sortir el típic saberut que corregeix als altres! Segur que has estudiat molt i ets un gran expert en citacions de filòsofs francesos, @trincaire68. Però als llibres no hi és tot, xaval. Pots demostrar-me que aquesta frase no li va dir Sartre al seu sastre (per això la meva equivocació d’abans) un dia que s’emprovava una americana? Oi que no? Doncs no t’hi fiquis, home, que només fas el ridícul. [411/500]

@primmirat55 ha dit: Vols callar, pallasso!! [23/500]

@jurista78 ha dit: Això ja passa de mida @primmirat55. Fes-me el fotut favor de deixar-me en pau d’una vegada. [91/500]

@primmirat55 ha dit: Però si ara no em dirigia a tu, @jurista78. Em referia a @trincaire68. [70/500]

@jurista78 ha dit: Ah, d’acord @primmirat55. Perdona, doncs, perquè en aquesta ocasió coincidim. Jo també crec que @trincaire68 és un pallasso. [124/500]

@lingüista32 ha dit: Em sap greu haver esborrat el meu primer comentari, però és que se m’hi havia escapat una falta d’ortografia. Quan els de l’IEC van eliminar els diacrítics, jo vaig decidir que en sabia més que ells i que només faria cas a les normes ortogràfiques que m’agradessin. Així que ara accentuo una mica a la babalà i, de vegades, em passo. Això sí que ens limita la llibertat d’expressió perquè han aconseguit que la nostra llengua s'hagi tornat un verdader lio... o s’ha d’escriure lío? [481/500]

Els misteris d'en Mac – Cas 014

014 - EL CAS DEL COL·LECCIONISTA D’ARMES

N’hi ha que col·leccionen segells i d’altres arrepleguen totes les xapes de cava que poden. En Jordi Pujol Ferrusola tenia fins a dotze cotxes de luxe i l’actor Tom Hanks acumula més de cent màquines d’escriure antigues. Ja se sap que hi ha gent de tota mena i, per tant, és ben lògic que hi hagi aficions per a tots els gustos. La del nostre protagonista d’avui eren les armes de foc i s’havia especialitzat en les armes curtes, arribant a posseir una espectacular col·lecció de pistoles i revòlvers de totes les èpoques.

Si parlo en passat és perquè aquesta nit ha aparegut mort a casa seva. Tots els indicis apunten a un possible suïcidi. L’han trobat assegut a una de les butaques del seu despatx amb un tret al cap fet a boca de canó que li ha causat la mort a l’acte. L’arma del crim era als seus peus després de, segurament, haver-li relliscat de la seva mà dreta on es veien encara alguns dels residus que queden després de disparar una arma com aquella. I és que no era una arma qualsevol sinó que es tractava d’una de les joies de la seva col·lecció, un vell Colt d’aquells tan típics de les pel·lícules de l’oest. Un revòlver clàssic, on els forenses només hi han trobat les empremtes digitals de la víctima, amb el conegut tambor giratori de sis bales ple amb l’excepció d’un únic forat buit, que corresponia a la bala mortal i el casquet de la qual els investigadors han trobat també a terra ben a prop del cadàver.

L’escena del crim no presentava gaires indicis més. Els papers damunt la taula semblaven correctament ordenats, els calaixos no estaven oberts ni res indicava la presència de cap intrús. La dona del mort, l’única habitant de la casa a més d’ell, tot i que ja era a la seva habitació confirma no haver sentit cap soroll estrany abans que es disparés el tret. Assegura que, en sentir-lo, es va dirigir directament al despatx que tenia la porta tancada, però no amb clau i que no va arribar a entrar-hi. En va tenir prou observant la tràgica escena des del llindar per decidir demanar ajuda immediatament sense tocar res. Preguntada si algú podria haver matat al seu marit i sortir de la casa abans que ella arribés, ha assegurat que això no és possible perquè, si hagués estat aquest el cas, per força ella s’hauria trobat amb l’assassí i en cap moment va veure ningú.

Com he dit al començament, tots els indicis apunten a un suïcidi... però hi ha un detall que em fa dubtar d’aquesta conclusió. Considero que no podem tancar encara la investigació, estic segur que en aquest cas hi ha coses que no quadren.

I vosaltres, què en penseu? Quin és el detall que sembla invalidar la teoria del suïcidi?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

HOMEOTELÈUTONS

La definició d’HOMEOTELÈUTON al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) és: Terminació igual dels membres d’un període, sia un conjunt de mots amb la mateixa síl·laba, sia un conjunt de frases amb la mateixa paraula.

Etimològicament, prové dels mots grecs "ὅμοιος/hómoios" (semblant) i "τελευτή/teleutế" (final) i és, per tant, una figura retòrica que consisteix en la repetició d'una o més síl·labes finals homòfones de paraules, versos o frases.
Un exemple seria el següent text: «A ciutat, el candidat a diputat m’ha convidat a un restaurant acreditat. Hem demanat verat arrebossat amb pa torrat i ens l’han donat passat i mal assaonat. No m’ha agradat aquell plat caducat i, per dignitat, l’he tornat i he marxat indignat sense cap comiat. Quin disbarat!».
Com s’ha vist, el recurs fònic dels jocs de paraules creats pels homeotelèutons contribueix a donar un ritme poètic a un text en prosa i, alhora, posant en relleu aquesta HOMOFONIA en les terminacions de certes paraules s’aconsegueix un efecte d’insistència i, sovint, també humorístic que crida l’atenció del lector.

És en aquest sentit que s’han utilitzat els HOMEOTELÈUTONS en diversos camps que van des de la literatura als eslògans publicitaris. Vegem-ne alguns exemples:

En teatre clàssic, en trobem a EL MALALT IMAGINARI (1673). A l’escena V del tercer acte d’aquesta coneguda obra de Jean-Baptiste Poquelin [Molière] (1622 – 1673), el doctor Purgon, indignat perquè l'hipocondríac Argan ha rebutjat una de les seves lavatives, li "explica" les conseqüències del seu acte insensat amb un reguitzell de malalties cada vegada més greus. L’autor fa que totes aquestes calamitats tinguin la mateixa terminació i així, jugant amb l’arrel etimològica erudita dels mots, provoca l’efecte còmic desitjat. Us transcric aquest fragment amb la traducció de Josep Carner (1884 – 1970):

Ja que us heu declarat rebel als remeis que us ordenava.
[...]
He de dir-vos que us abandono a la vostra mala constitució, a la intempèrie de les vostres entranyes, a la corrupció de la vostra sang, a l’acritud de la vostra bilis i a la feculència de les vostres humors.
[...]
I vull que abans de quatre dies esdevingueu incurable.
[...]
Que caigueu a la bradipèpsia.
[...]
De la bradipèpsia a la dispèpsia.
[...]
De la dispèpsia a l'apèpsia.
[...]
De l'apèpsia a la lienteria.
[...]
De la lienteria a la disenteria.
[...]
De la disenteria a la hidropesia.
[...]
I de la hidropesia a l'agonia, on us haurà portat la vostra follia.

Una altra mostra literària apareix al llibre EXERCICIS D’ESTIL de Raymond Queneau (1903-1976). Aquesta obra, de la que ja vam parlar en un post anterior, conté fins a 99 variacions d’una mateixa història i una d’elles es titula, precisament, «Homéotéleutes». Us deixo a continuació la traducció al català que van fer, l’any 1989, Annie Bats i Ramon Lladó per a l’editorial Quaderns Crema:

Per un rodal de camí ral, un pardal de carnaval, alt com un fanal i amb una mona pasqual dalt el timbal, fa un salt i diu mal d’un animal per un assalt lateral: «Criminal, no s’hi val», però al final vol deixà’l per un setial del gabial municipal.
Al cal d’una horal, davant l’estacial de Saint-Lazale l'observal que xerral sobre un botal, un botal d’abrical.

En l’àmbit de la cultura popular, podem citar el llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars". En el capítol dedicat a les "rondalletes", el folklorista Joan Amades (1890 – 1959) ens parla d’un joc de paraules que feia servir les rimes (en aquest cas, inventades) per allargar les rondalles quan els que les havien d’explicar no en tenien gaires ganes:

Un altre tipus ben curiós i no gaire abundant de joc de paraules és aquell que pren l’aspecte de rondalla, i que consisteix a afegir a darrera del substantiu dominant de cada oració uns mots fòssils, de pronúncia un xic revessa, sempre iguals en llur arrel, però que canvien la terminació per fer-la rimar amb l'acabament del substantiu a què van afegits. Els exemples en donaran millor idea:
Una vegada eren tres germans, colans, bufans, entrampolicans;
varen anar de cacera, colera, bufera, entrampoliquera,
i mataren un conill, colill, bufill, entrampoliquill;
el van portar a casa d'una noia, coloia, bufoia, entrampolicoia,
i li van dir: - Noia coloia, bufoia, entrampolicoia,
ens vol coure aquest conill, colill, bufill, entrampoliquill?
- Sí, nois, colois, bufois, entrampolicois;
poseu-lo damunt la taula, colaula, bufaula, entrampolicaula,
i quan hauré rentat els plats, colats, bufats, entrampolicats,
us el faré amb romesco, colesco, bufesco, entrampoliquesco...

Per acabar, buscarem uns últims exemples endinsant-nos en el món de la publicitat on, potser amb més assiduïtat anys enrere que no pas ara, sovint s’han fet servir les «rimes fàcils» per ressaltar el missatge d’eslògans publicitaris tan diversos com els que veiem en la següent imatge:

Editat el 17/07/2023:
He escrit un relat curt jugant amb els homeotelèutons. El trobareu AQUÍ.

---

GLOSSARI:

• Homeotelèutons

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Joc de Ment - 044

ENDEVINACIÓ AMB ESCURADENTS

- Un paquet d'escuradents (també es pot fer amb cartes o monedes, per exemple)

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

El mag entrega a un espectador el paquet d’escuradents i, girant-se d’esquena, li explica que n’ha de treure un bon grapat i distribuir-los sobre la taula en tres grups iguals. Per a l’exemple, suposarem que l’espectador n’agafa un total de quinze i que forma, per tant, tres grups de cinc escuradents cadascun.

Ara el mag, que ignora quants escuradents hi ha sobre la taula perquè continua d’esquena, demana a l’espectador que li digui un número qualsevol (N) amb l’única condició que sigui més petit que el nombre d’escuradents que formen cada grup. En el nostre exemple, els grups són de cinc escuradents i suposem que l’espectador decideix que N=2.

En el següent pas, l’espectador haurà de treure N escuradents dels grups dels extrems (el de la dreta i el de l’esquerra) i afegir-los al del mig. En l’exemple, fet això hauran quedat tres escuradents al grup de l’esquerra (5-2), nou al grup central (5+2+2) i tres al grup de la dreta (5-2).

Per acabar el truc, el mag demana a l’espectador que reculli el grup de la seva esquerra i torni els escuradents al paquet. A continuació ha d’agafar el grup de la dreta, comptar quants escuradents hi ha (en el nostre exemple, 3), treure aquest mateix nombre d’escuradents del grup central per afegir-los als que té a les mans i, finalment, també tornar-los al paquet.

En aquest punt, a la taula només quedarà el grup central amb un nombre indeterminat d’escuradents que l’artista no pot conèixer perquè ignora quants n’havia escollit l’espectador a l’inici del joc, però gràcies als seus poders mentals i per a sorpresa de tothom, el mag encerta sense cap problema quants escuradents han quedat sobre la taula.

La solució del truc és purament matemàtica. Si fem correctament les operacions indicades, els escuradents que queden a la taula seran sempre tres vegades el nombre N que ha escollit l’espectador al segon pas. En el nostre exemple, 3 x 2 = 6.