Relats Conjunts (juny - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La casa groga» (Vincent Van Gogh – 1888).

NOSTÀLGIA

En Joan n’ha fet un costum de sortir a caminar cada dia. Va començar en complir els cinquanta anys mig obligat pel metge, però ara que ja n’ha fet seixanta reconeix que aquestes passejades li van bé no només per controlar el colesterol sinó també per esbandir les cabòries quotidianes. Troba molt gratificant fer una mica d’exercici, alhora que deixa descansar el cervell i, en conseqüència, no suporta que l’interrompin mentre camina.

Per això, està a punt de no contestar aquella trucada que ara l’importuna al mig del carrer, però quan veu a la pantalla del mòbil que no és un número ocult o amb prefix de Madrid sinó que prové de Tarragona canvia d’opinió. Malgrat que no reconeix aquell telèfon concret, té força coneguts en aquella zona i podria ser algun d’ells...

—Digui’m?

—Hola. Parlo amb el senyor Josep Rius?

—No, jo soc en Joan. En Josep Rius era el meu pare.

—Ets en Joanet? Caram, no t’havia reconegut la veu. Sembles més gran per telèfon. Tot i que ja ho ets força de gran, no? Oi que enguany en faràs disset? D’aquí no res ja et cridaran per fer la mili. Soc el senyor Anton de l’hostal «Les Barques», digues-li al pare que s’hi posi, si us plau.

—Si això és una broma, la trobo de molt mal gust. El pare fa gairebé quinze anys que és mort i «Les Barques» va tancar en fa més de vint. On vol anar a parar?

—Que el pare no s’hi pot posar? No passa res, et puc deixar l’encàrrec a tu. Digues-li que us guardem l’habitació com cada estiu, però que ens hauríeu de confirmar les dates exactes d’arribada i sortida de l’hostal. Aquest 1982, estem rebent moltes reserves de turistes italians que volen venir per al Mundial de Futbol i aviat haurem de penjar el rètol de complet. Te’n recordaràs, oi maco? Pensa que si no ens truqueu, enguany no us podrem garantir l’habitació de sempre per a les vacances. Saluda la teva mare, també. Adeu!

En Joan, encara amb el mòbil a la mà, busca un banc per seure. Se sent un pèl marejat perquè, ara que ha acabat, ha reconegut aquella trucada. És la mateixa que va contestar ja fa més de quaranta anys des del fix de casa els pares. N’ha recordat les paraules exactes fil per randa i això li ha despertat uns records oblidats des de feia molt de temps...

L’hostal «Les Barques», situat a la vora de l’estació de tren d’un petit poble costaner de la província de Tarragona, va ser el lloc d’estiueig familiar durant la seva infància i adolescència. Té encara ben present aquell edifici de tres plantes amb el bar-restaurant als baixos. La seva "habitació de sempre" era la 301, just a tocar de les escales i davant per davant del bany i un dels dos lavabos que compartien totes les cambres del tercer pis. Malgrat haver de dormir amb els pares, s’hi estava força bé perquè era prou àmplia per encabir-hi el seu ‘plegatín’ i, en estar dalt de tot, sempre hi corria una mica més d’aire quan obrien la finestra de bat a bat per suportar millor la xafogor de les nits estiuenques. Conserva un munt de records d’aquells estius: els banys interminables a la platja, les excursions en bicicleta, les aventures amb la colla d’amics del poble, les llaminadures i els gelats que comprava a la petita bodega que hi havia a prop de l’hostal, els ‘pijames’ que els diumenges servien de postres al restaurant... I aquell dia que va entrar al bany per dutxar-se i se’l va trobar ocupat per una turista alemanya que no havia pensat a passar la balda, tenia just tretze anys i mai abans havia vist una dona tota nua. Després també vindrien el primer ball de festa major sense els pares, la primera xicota, el primer petó...

Quan es va fer més gran, va començar a fer vacances pel seu compte i va deixar d’anar a «Les Barques», però sempre ha mantingut un record entranyable d’aquella època que, sens dubte, fou la més feliç de la seva vida. Per això, li va saber molt de greu quan l’hostal va tancar definitivament uns quants anys després perquè no va poder sobreviure a les noves exigències del sector ni a unes normatives fetes a mida de les grans cadenes hoteleres. Va tenir un disgust quan se’n va assabentar, però va entendre que era llei de vida. El temps passa per a tot i per a tothom, no podem tornar enrere...

Però, i si ara pogués fer-ho? Si, no se sap com o per què, se li hagués atorgat una oportunitat única de retrocedir en el temps? Només li caldria contestar aquesta trucada que ha rebut i reservar l’habitació 301 de l’hostal «Les Barques» per a la primera quinzena de juliol de 1982 per reviure aquella època i recuperar la felicitat perduda. Encara té el telèfon a la mà, seria molt fàcil fer el pas només prement el botó de tornar la trucada... Decideix no fer-ho. Quan ets adolescent potser t’adaptes a qualsevol cosa, però ara com ara prefereix les habitacions amb bany privat i aire condicionat en un hotel modern i amb ascensor.

Relats Conjunts (maig - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Al camp de blat de moro [Entre o milharal]» (Manuel Henrique Pinto – 1907).

EL NOU BLAT DE LA CRISTINA

La Cristina Margalef fou una dona emprenedora avançada al seu temps. Nascuda a començaments del segle XX en un petit poble de la plana de Lleida, es casà molt jove amb l’hereu del mas del Moro amb el qual tingué sis fills. Cal tenir en compte que en aquella època les dones no treballaven i, per això, després de fregar i escombrar el mas, fer els llits de tota la família, preparar els àpats, rentar la roba, anar al pou a buscar aigua, cuidar els fills, donar menjar als animals i encarregar-se de l’hort, la Cristina es trobava cada dia amb tant de temps lliure que es va poder dedicar a les seves dues passions: els animals de granja i la biotecnologia molecular aplicada a la botànica nutricional.

Val a dir que la nostra protagonista a penes sabia llegir i escriure i només havia après les quatre regles anant a costura de petita. Però això no va ser-li cap impediment sinó tot el contrari perquè si hagués tingut estudis segurament no hauria ni començat aquesta ingent tasca conscient que no tenia ni els coneixements ni els mitjans per dur-la a terme. En canvi, la gosadia que dona la ignorància li va permetre convertir la cuina del mas en un petit laboratori on poder dur a terme els seus experiments d’enginyeria genètica i d’hibridació cel·lular in vitro com aquell qui no vol la cosa. Evidentment i com en qualsevol altre projecte d’aquesta envergadura, no tot va ser ‘bufar i fer ampolles’. De fet, els inicis foren molt i molt complicats. Sobretot per a en Nicanor, el seu marit, que en més d’una ocasió en tornar d’un dia de feina dura al tros va haver d’esperar assegut a la taula del menjador fent morros mentre la seva dona acabava de preparar el sopar que se li havia endarrerit per culpa d’una seqüenciació d’ADN més llarga del compte. La història ha estat molt injusta amb aquests grans homes que hi ha darrere de tota gran dona, uns verdaders màrtirs sempre oblidats...

En fi, tornem al tema que ens ocupa per dir que, finalment, la Cristina se’n va sortir. Feia molts anys que, observant que quan alimentava les gallines amb les fulles passades de les cols de l’hort o amb un senzill grapat de blat els animals picaven aquell menjar d’esma i sense il·lusió, es va decidir a buscar un nou aliment que fes més feliç l’aviram. I, com hem dit, a la fi ho havia aconseguit. Havia produït la primera espècie vegetal creada artificialment en un laboratori modificant genèticament les llavors del blat comú per convertir-lo en un nou cereal que tornava boges les gallines de tant que els agradava. L’invent fou un èxit total, ben aviat s’estengué primer a tots els masos de la comarca i després a la resta del país. Tots els pagesos de Catalunya i Balears volien el «nou blat de la Cristina del mas de can Moro» que, per economia de llenguatge, tothom anomenava «blat de moro» o, encara més curt, «moresc».

I la cosa no es va quedar aquí perquè abans d’un any ja es comercialitzava també al País Valencià on va agafar el nom de l’empresa que l’envasava en aquella zona: "Delicatessen per a Animals de Corral Societat Anònima" (D.A.C.S.A.) i ben aviat va arribar a la resta del món on, majoritàriament, van seguir l’exemple valencià pel que fa a la denominació. Els casos més coneguts els trobem al món hispà: "Manjares Avícolas de Interés Zoosanitario" (M.A.I.Z.) i a l’anglosaxó: "Corporation Of Rooster Nutrition" (C.O.R.N.). Un últim apunt lingüístic per deixar constància que, preocupats per aquesta diversitat de noms als quals podríem afegir un fotimer més de variants locals, un grup de filòlegs han proposat una denominació universal que ja triomfa entre els joves: «la cosa groga de les amanides».

Ara bé, malgrat que la Cristina no va pensar a registrar-ne el nom sí que no va oblidar patentar el seu invent i això va convertir-la en multimilionària quan el consum i, per tant, la producció d’aquest nou producte va començar a disparar-se a escala global. De totes maneres, no cregueu que els diners van canviar el tarannà de la nostra protagonista que continuà treballant per a millorar la seva creació sense que li pugessin els fums al cap. L’única diferència és que ja no ho feia a la cuina del mas sinó en un modern laboratori d’última generació situat a la luxosa seu central de la seva flamant empresa que s’havia fet construir a tocar del seu nou xalet d’alt estànding.

La Cristina Margalef ens va deixar quan feia pocs dies que havia complert els 98 anys i fins a l’últim moment es mantingué voluntàriament allunyada d’una fama que es mereixia de sobres perquè ella només era feliç treballant i innovant. És ben conegut que just una setmana abans de morir, encara va voler presenciar personalment les últimes proves que els seus ajudants feien a un nou blat de moro de gra petit que acabaven de crear i va demanar que l'acompanyessin per últim cop al laboratori. Allí, el becari encarregat de sotmetre el nou cereal a condicions d’alta temperatura va veure que quan s’escalfaven massa els grans d’aquelles panotxes esclataven i va voler explicar-li a la seva mestressa: «Senyora Cristina, això peta». La nostra protagonista, que sordejava una mica per la seva avançada edat, no el va entendre i el noi, potser pecant d’una excessiva familiaritat, es va veure obligat a cridar: «CRIS!! PETA!!!!». S’acabava d’inventar el producte que salvaria les sales de cinema de qualsevol crisi econòmica futura, però això ja és una altra història.

Relats Conjunts (abril - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El vestidor dels joqueis [The Jockeys’ Dressing Room at Ascot]» (John Lavery – 1923).

SEMBLAVA BONA PERSONA...

M’agradava la meva feina al complex poliesportiu municipal. M’encarregava una mica de tot, des de controlar els accessos fins a vetllar que les instal·lacions estiguessin a punt per rebre els diversos grups d’escolars que hi van a fer esport. Un simple conserge, direu; però jo soc dels que pensen que no hi ha tasca petita i que tot allò que fem, ho hem de fer bé sense importar què sigui. Per tant, no em queien els anells per fer aquella feina i, a més, la feia de gust, fins i tot gaudia dedicant-li més esforços dels estrictament necessaris. No era estrany que acabés passant més hores allà que al meu pis, però ja m’estava bé. Fa quatre anys que estic separat i a casa no m’hi espera mai ningú.

Tot era, doncs, perfecte. I ho hauria continuat sent si no haguessin trobat aquella càmera amagada al vestidor de les noies. No li havia posat jo, mai no la faria una cosa així. Però ningú em va creure. De seguida em vaig convertir en el principal sospitós:
—Ell és l’únic que té accés constant a les instal·lacions, qui si no ho ha pogut fer? A més sempre ens ha semblat un paio estrany: sense parella, sense gairebé amics, es limita a anar de casa a la feina i de la feina a casa. Ha de ser un pervertit per força!!
Per acabar-ho d’adobar, el diari local va publicar a primera plana la meva foto amb el titular «Presumpte pedòfil al nostre poble» i la meva vida es va convertir en un infern. La policia va registrar casa meva i em van requisar l’ordinador, a la feina em van acomiadar fulminantment, la gent em feia el buit, els botiguers no em volien atendre, les mares obligaven les seves filles a canviar de vorera quan em veien com si les hagués de violar al mig del carrer... Fins i tot el meu advocat em va aconsellar que em declarés culpable i acceptés una pena menor abans d’anar a judici.

M’hi vaig negar. Jo no ho havia fet allò i no ho admetria mai. Van ser uns mesos terribles, però finalment tot es va posar a lloc. Els policies no van trobar res al meu ordinador i la investigació va acabar demostrant que aquella càmera no era meva. Resulta que pertanyia a un dels operaris que aquells dies estaven arreglant la instal·lació elèctrica de la pista d’hípica. L’electricista volia gravar imatges de les noies despullades durant la setmana que havia de durar aquella reparació, però va tenir tan poques llums i fou tan sapastre a l’hora d’amagar la càmera, que la van descobrir l’endemà mateix. El jutge, és clar, em va declarar innocent de qualsevol càrrec i va ordenar que em readmetessin amb una bona indemnització per danys i perjudicis. Tot estava arreglat!

No, no ho estava. Jo no podia oblidar tot el mal que m’havien fet els meus veïns i no volia continuar al poble com si res. Vaig decidir vendre el pis i anar a viure a un altre lloc, ben lluny, per començar de nou. Però no marxaria sense fer una última visita a l’espai que havia estat com casa meva tots aquells anys. Vaig començar pel despatx del director, l’home es va disculpar de cor i va intentar convèncer-me que em quedés. Li vaig dir que no podia ser, que ja era massa tard i només li vaig demanar que m’escrivís una bona carta de recomanació que m’ajudés a trobar feina allà on anés. Ho va fer encantat i, fins i tot, em va dir que afegiria a la indemnització ordenada pel jutge, una gratificació pels serveis prestats perquè era el mínim que em mereixia per tot el que havia passat. Emocionat, vaig sortir d’allí i vaig dirigir-me cap a la zona de les pistes esportives que estaven gairebé desertes a aquella hora fora de l’horari escolar. Una llàstima, m’hauria agradat poder acomiadar-me de tota la quitxalla que hi ve a entrenar. Vaig aprofitar, això sí, per accedir a l’edifici dels vestidors. Al de les noies vaig trobar-hi el meu substitut que estava intentant arreglar la dutxa que sempre gotejava. Li hauria pogut explicar que si collava massa fort aquella volandera, la pressió de l’aigua faria que gotegessin alhora les altres tres dutxes, però vaig preferir que ho descobrís ell mateix. Vaig saludar-lo des de la porta i em vaig encaminar cap al final del passadís, cap a l’altre vestidor.

Era obligat que aquella visita s’acabés al vestidor dels nois. Un cop a dins, vaig ajustar la porta per assegurar-me que no em veia ningú. No hi havia d’estar gaire estona, el temps just de recuperar la càmera que hi tenia amagada. Aquesta no l’havia trobat ningú, ja us he dit que quan jo faig una cosa la faig ben feta. Amb la càmera a la butxaca i frisant per veure el munt d’imatges dels "meus nens" que s’hi havien gravat durant tot aquell temps, finalment vaig marxar per sempre d’aquell complex poliesportiu que tantes alegries m’havia donat. No em sabia gens de greu, estava completament segur que, gràcies a la carta de recomanació del director, no tardaria massa a trobar un altre lloc similar on igualment gaudiria... "treballant".

Relats Conjunts (març - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia d'un «Picaporta de la Casa de l'Ardiaca» (Museu Cau Ferrat – s. XV).

EL PICAPORTA DEL DRAC

Aquell picaporta de ferro amb forma de drac em va cridar l’atenció des del primer moment. No era excessivament gros ni estava especialment treballat, però hi havia alguna cosa inquietant en la seva expressió: tenia la boca mig oberta mostrant uns ullals petits i corbats, i els ulls que sobresortien del metall envellit semblaven vigilar-te intensament. Atrapat per aquells dos punts foscos, vaig deixar, per un moment, d’escoltar les indicacions del propietari de la casa i aquest, veient que no li feia cas, va entregar-me les claus fent-me un últim advertiment:

—És una andròmina inútil —em va dir, assenyalant el picaporta—. Fa bonic, però no funciona. Si has de tenir visites, recorda avisar-los perquè truquin al timbre.

Vaig somriure, com si es tractés d’una broma estranya. Havia llogat aquella casa antiga i perduda en un carreró solitari del barri vell, buscant tranquil·litat i inspiració per enllestir la meva novel·la. No comptava passar-m’hi gaires dies i només ho havia dit al meu editor, així que m’era ben igual si el picaporta funcionava o no: ningú vindria a veure’m. Ja sabia que l’edifici era molt antic i que no havia estat reformat, però això era just el que buscava. Com més rònega fos la casa, més m’inspiraria. Vaig acomiadar-me d’aquell home, vaig instal·lar-me a l’habitació i vaig disposar-ho tot per començar a escriure.

No vaig poder. No em treia del cap el picaporta. A veure, un escalfador d’aigua es pot avariar i la instal·lació elèctrica pot fallar. Però un picaporta? No té cap secret. Si es mou, funciona. Vaig tornar a la porta per examinar-lo, sabia que no podria avançar mentre no ho fes. Amb només un cop d’ull, vaig confirmar que la peça no tenia gens de rovell ni estava encallada, que l’anella colpejava perfectament sobre la base metàl·lica i que... no se sentia cap soroll. Realment, el picaporta no funcionava. Ho vaig provar una altra vegada, i una altra, i una més. El resultat sempre era el mateix: l’anella de ferro pegava amb força contra el metall… però no produïa cap so.

Primer vaig pensar que era víctima d’una broma de càmera oculta, però no va aparèixer ningú per riure’s de mi. Aleshores em va passar pel cap que potser m’havia tornat sord i, per descartar-ho, vaig prémer el botó del timbre. La seva dringadissa va sonar estrident en aquell carreró silenciós i, just en aquell moment sí que vaig tenir la sensació que algú se’n reia. Per un instant, hauria jurat que el drac em mirava divertit. Només m’ho va semblar. Quan vaig girar la vista cap al picaporta, aquest estava igual com sempre.

Vaig tornar a dins i vaig seure a l’escriptori, però ni pensaments de posar-me a escriure res. La ment em bullia intentant trobar una explicació lògica a aquell picaporta que semblava incomplir les lleis més bàsiques de la física. Capficat, vaig passar-m’hi hores sense treure’n l’entrellat. Fins que es va fer fosc i, de sobte, el silenci es va trencar…

CLANG

Algú havia fet sonar el picaporta. Vaig alçar-me d’un bot i vaig córrer cap a l’entrada. Però al carrer no hi havia ningú. Malgrat la foscor, els fanals l’il·luminaven prou per comprovar que continuava desert. No sabia què fer. Vaig tancar-me a casa, però no em vaig poder moure de darrere la porta. Ja no estava preocupat, ara estava espantat de debò. I, de nou…

CLANG, CLANG

Vaig obrir tot seguit, però sense cap esperança de trobar-hi algú. Efectivament, a fora només hi havia el petit drac de ferro que em mirava. Me’l vaig mirar jo també, i aleshores vaig adonar-me d’un detall que em va glaçar la sang: aquells ulls negres no eren protuberàncies de metall, sinó forats profunds que semblaven no tenir fons. M’hi vaig acostar, com hipnotitzat. I llavors ho vaig sentir: un alè antic, molt lent, que sorgia de dins del picaporta. El drac respirava.

Finalment vaig entendre les paraules del propietari: el picaporta no funcionava… des de fora. No estava fet per a aquells que volien entrar. Només servia perquè allò que s’oculta a dins pogués avisar abans de sortir.

CLANG, CLANG, CLANG

I aleshores... la boca del drac es va obrir del tot.

Relats Conjunts (febrer - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dona espigada amb gat [Karcsú nő macskával]» (Géza Faragó – 1913).

LLARGA I PRIMA

La Neus ha estat sempre una dona molt alta i esvelta. En edat escolar, ja passava per més d’un pam a la resta dels seus companys de classe i quan s’ha anat fent gran, això no ha canviat gens. La causa l’hem de buscar en la genètica, tot és culpa dels gens de la família. Entre els seus avantpassats trobaríem molts exemples de "gegants" que superaven l’alçada mitjana de la seva època i, fins i tot, uns quants que la superaven de molt. Només cal mirar el retrat del besavi Nicolau per comprovar-ho, aquell home era alt com un sant Pau. Per tant, sempre ha tingut clar que la seva mida no és cap maledicció, sinó una herència familiar i de les herències (de les genètiques, però també en general) no se n’ha de renegar mai. De totes maneres, i malgrat que és conscient que, en alguns casos, l’excessiva alçada es pot considerar un defecte, a ella aquest aspecte mai li ha representat cap problema ni li ha comportat cap inconvenient. La Neus té un «poder» que la fa estar per sobre de qualsevol possible defecte.

Per això, si excloem la tieta Natàlia que li diu "espigada" (però la tieta és de la família i se li pot perdonar), mai ha hagut de patir cap burla ni cap insult per la seva mida. No cal dir que ara que és adulta no els permetria pas, però fins i tot se’n deslliurava quan era petita. I no us penseu que els nens de la seva escola no fossin tan cruels com acostuma a ser la mainada habitualment. Prou que martiritzaven per portar ulleres a Oleguer "el quatre-ulls" o pel seu sobrepès a la pobra Elisa "la vaca". Però a ella, no. A la Neus ningú li deia mai res en aquest sentit... gràcies al seu «poder».

Amb tant de misteri, potser us esteu imaginant que aquest poder té alguna cosa a veure amb la màgia negra o l’esoterisme. Doncs us equivoqueu, el tema no va per aquí. És cert que fa una bona temporada que sempre se la veu acompanyada d’un gat negre com el sutge que sembla la seva ombra i no la deixa ni un instant. Però això és simplement una casualitat i en cap cas vol dir que la Neus sigui una bruixa capaç de llençar maleficis o fer pocions estranyes. Res d'això, el seu «poder» és més prosaic que totes aquestes martingales... i molt més efectiu.

Un poder, per altra banda, que malgrat que tots el voldríem perquè ha de ser un goig poder viure amb la tranquil·litat que viu la Neus, no està pas a l’abast de tothom. Només uns quants poden posseir-lo i si ella el té és perquè l’ha obtingut, precisament, gràcies al protagonista del quadre que mencionàvem abans. El besavi Nicolau Bufa fou un emprenedor que va saber convertir una rònega fira de poble en un modern parc temàtic, el famós "Bufaland Park Resort", i a continuació va fundar l’empresa familiar BUFA Entertainment S.A. que va acabar esdevenint l’actual multinacional de l’entreteniment present als cinc continents amb uns ingressos nets de centenars de milions d’euros cada any. La nostra amiga és, doncs, multimilionària i aquest és el seu «poder». Ningú se’n riu d’un multimilionari si sap el que li convé. Per molt que tothom vegi que la Neus és exageradament llarga i prima, ningú troba rellevants aquests detalls perquè l’única cosa realment important és que sigui parenta d’en Bufa.

Relats Conjunts (gener - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La mort i l'infant [Døden og barnet]» (Edvard Munch – 1899).

LA MARE ESTÀ DORMINT

Tot i que aquests dies a casa hi ha més gent del compte perquè han vingut els avis i la tieta, ell no necessita ningú que l’ajudi a vestir-se. Ja és un nen prou gran per fer-ho sol i després, com cada dia, surt de la seva cambra per anar cap a la de la seva mare. Perquè, des que la mare està malalta al llit i no pot venir a la seva habitació, és ell qui va a donar-li el bon dia cada matí.

Avui s’estranya de no sentir l’habitual xivarri de la tieta preparant l’esmorzar a la cuina. De fet, a tota la casa hi regna un silenci estrany. Massa tranquil·litat. On és la gent? Quan passa davant la porta del menjador, els veu tots reunits allí dins, sense parlar i tan capficats que ni s’adonen de la seva presència. Els adults són difícils d’entendre, de vegades. Bé, és igual. Després ja els preguntarà què estan fent, primer ha de saludar la mare.

Quan entra al seu quarto, però, hi nota alguna cosa diferent. Allà també hi ha massa silenci. Avui no sent aquella respiració característica, dificultosa i cada cop més entrebancada, de la mare...

—Mare? —diu en veu baixa.

No ha rebut cap resposta. Empeny la porta amb la mà, una mica tímid, com si no estigués segur d’estar fent el que toca. A dins, veu la mare al llit, tapada fins al coll amb la flassada i amb les mans creuades sobre el pit. S’hi apropa amb cautela, mirant-la fixament. El seu rostre, molt blanc, sembla tranquil, però alguna cosa no acaba de rutllar. Quan li toca les mans, les troba gelades. Ella no s’ha mogut ni una mica.

—Mare? —insisteix, més preocupat.

Aleshores, sent el so d’unes passes que s’apropen. La porta, que ell havia deixat a mig obrir, s’obre del tot per deixar pas a la tieta, que l’agafa del braç i se l’emporta.

—Tu no hauries de veure-ho, això —li diu mentre es dirigeixen cap al menjador.

Quan hi arriben, la pregunta que fa és força diferent de la que havia previst abans:

—Què li passa a la mare?

—Està adormida —respon l’avi.

—Ha marxat de viatge —afegeix l’àvia.

—És al cel —rebla la tieta.

El nen els mira, cada cop més desconcertat. No és veritat que la mare sigui de viatge i, encara menys, al cel. Ell l’acaba de veure al llit. I, si està dormint, com és que no s’ha despertat quan l’ha cridat? Veu que no li diuen la veritat i això encara el confon més. No para de fer preguntes per aclarir què està passant, però no se’n surt. Li repeteixen que ja ho entendrà quan sigui gran, però ell ho vol saber ara, què li ha passat a la mare. Finalment, el seu pare, que continuava callat, decideix intervenir:

—Prou! —protesta—. No veieu que només l’esteu atabalant? Que sigui un nen no vol dir que sigui estúpid.

Ara el pare el mira només a ell. Té els ulls molt vermells, com si hagués plorat, però li somriu mentre li demana que s’acosti.

—Escolta’m bé —li diu, amb un to suau però ferm—. Ja saps que la mare estava molt malalta. Doncs el seu cor no ha pogut aguantar més i el seu cos ha deixat de funcionar. És morta, fill meu, i ja no pot estar amb nosaltres com abans.

—Vols dir que no la veurem més?

El pare somriu tristament. Li costa contestar aquesta pregunta, la més difícil de totes.

—No, fill. La mare ha marxat per sempre. Però continua sent part de nosaltres. Sempre la recordarem i l’estimarem. I això mai canviarà.

—Puc fer-li un petó de comiat?

La tieta inicia una temptativa de protesta, repetint que els nens no haurien de veure aquestes coses. El pare la fa callar:

—La seva mare no és una cosa —exclama tallant-la i, dirigint-se al nen, afegeix—. És clar que sí. Anem-hi junts, jo també vull fer-li un últim petó.

Relats Conjunts (desembre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Nena tibetana (Hiperrealisme)» (Liu Yun Sheng - 1937).

INSOLIDARIS

— Mou-te una mica, Piluca, que em sembla que es perd la cobertura. No entenc com encara fas servir un mòbil que ja té gairebé dos mesos, llança’l d’una vegada i compra-te’n l’últim model com vaig fer jo. Si no fossis tan rata no et passarien aquestes coses...

— [...]

— Sí, ara ja et sento millor. Et deia que aquest estiu vam provar de fer alguna cosa diferent i en comptes d’embarcar-nos al iot per anar a Montecarlo i a la Costa Blava com sempre, enguany vam voler canviar el mar per la muntanya i vam decidir agafar el jet privat per anar al Tibet a escalar l’Everest.

— [...]

— Evidentment que s’hi ha d’anar ben preparat, dona. Per això tant en Borjamari com jo portàvem un equipament muntanyenc de gamma alta, el més car de la botiga. Què et pensaves? Però tens raó quan dius que pujar a l’Everest requereix molt d’esforç. Hauries d’haver vist els xerpes que ens van portar a collibè fins al cim. Anaven amb la llengua fora, pobres. Sort que ja hi estan acostumats.

— [...]

— Naturalment que també vam aprofitar per fer turisme cultural. No és que allà hi tinguin monuments gaire espectaculars, però la tradició d’aquella zona és mil·lenària i val la pena visitar-la.

— [...]

— De somni, va ser un viatge genial. De fet, l’únic ensurt que vam tenir en tot el trajecte fou en una d’aquestes excursions que et deia. Resulta que mentre visitàvem un d’aquells pobles perduts a la muntanya, en Borjamari va atropellar una nena petita amb el totterreny que havíem llogat.

— [...]

— No, no va ser res. El cop i prou. Una simple topada sense conseqüències. No vam fer ni una rascada a la pintura.

— [...]

— Ah, parles de la nena? No ho sé del cert. El cap li sagnava força, però suposo que no va morir. Bé, de fet, la vam deixar estesa allí a terra, però juraria que encara bellugava.

— [...]

— No, per descomptat que no vam baixar del cotxe a comprovar com estava ni a ajudar-la. Ni se’ns va acudir fer-ho. Entén-me, dins del vehicle el filtre de l’aire condicionat et protegeix, però allí fora ves a saber què pots arribar a agafar si respires aquell aire tan ple de me..., de misèria. I, de totes maneres, quina importància té això? Si de veritat la vam matar; tu creus que a aquella gent els vindrà d’un infant més o menys? Si d’alguna cosa els en sobra, són els nens. No entendré mai què tenen al cap les classes baixes. Com més pobres són, més fills tenen. I, a sobre, els cuiden fatal. La majoria d’infants estan desnodrits de tan malament com mengen. Els seus pares els haurien d’obligar a menjar bons filets o marisc de qualitat, que aporten proteïnes, i no tants aliments ultraprocessats que insisteixen a donar-los perquè prefereixen anar al bar en comptes de passar temps cuinant. En qualsevol cas, que mengin malament tampoc arregla res: haurien de tenir en compte que ja són moltes boques a alimentar i que els recursos de la Terra no són infinits. És clar que, als pobres, això els és igual. Ells sempre van a la seva. No paren de reproduir-se desenfrenadament sense tenir en compte el greu problema de la superpoblació mundial. Són uns insolidaris!

PS: Amb aquest ja he arribat al 3200è post de XAREL-10; més a poc a poc, però continuem sumant que és el que compta. Moltes gràcies als que, malgrat tot, encara seguiu acompanyant-me en aquest camí. :-)

Relats Conjunts (novembre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Garrote vil» (Ramon Casas – 1894).

BAN DE L’ALCALDE

BAN INFORMATIU

L'il·lustríssim senyor alcalde del municipi de Vila-molla del Secà, amb motiu de les circumstàncies de força major que obliguen a modificar el programa d’actes previst per als pròxims dies a la nostra població,

FA SABER:

Primer. Que, malauradament, s’ha confirmat la impossibilitat per part de l’advocat defensor d’assistir al judici que s’havia de celebrar dissabte vinent al Palau de Justícia.

Segon. Que, atès que un judici sense advocat defensor no té cap sentit jurídic, ens hem vist obligats a cancel·lar aquest acte. En conseqüència, el susdit judici ja no se celebrarà i el convicte serà directament condemnat a mort sense necessitat d’aquest carregós tràmit previ.

Tercer. Que, per tal d’omplir el buit que aquesta circumstància ha deixat en el nostre programa de festes, s’avança l’execució del reu a aquest mateix dissabte en comptes de fer-la diumenge com inicialment havia estat anunciat.

Quart. Que aquest avançament de l’aplicació de la pena capital no afectarà, en cap cas, la qualitat de l’acte i que, per tant, es mantindrà la novetat anunciada per a enguany: l’ús de l’innovador mètode del garrot vil, procediment d’execució molt més net que la forca emprada fins ara.

Quart Bis. Que l’equip de govern en ple desmenteix rotundament els rumors —sens dubte escampats per l’oposició— sobre la suposada intenció d’aquest consistori d’adquirir una guillotina. Com ha quedat clar en el punt anterior, el nostre govern és un ferm defensor de la netedat en les execucions, i poc net pot ser un aparell que talla el coll dels condemnats omplint-ho tot d’esquitxos de sang.

Cinquè. Que el canvi de data no implica cap modificació de l’hora ni del lloc previstos. Tal com consta al programa d’actes, l’execució es farà a la plaça Major, just davant de l’Ajuntament, a les cinc de la tarda. Amb el benentès que, també tal com s’havia anunciat, en cas de pluja l’espectacle es traslladarà als magatzems de la Cooperativa Agrícola.

Sisè. Que cal recordar que, tot i que l’entrada és gratuïta, l’aforament de la plaça és limitat i per aquest motiu s’aconsella anar-hi amb prou antelació per evitar aglomeracions d’última hora. Pel que fa als infants, es recomana que els menors de dotze anys hi assisteixin acompanyats d’un adult que, en el moment exacte que l’ajusticiat exhali el seu últim alè, els hi doni un fort calbot perquè aprenguin la lliçó i recordin que s’han de portar bé si no volen acabar com l’interfecte.

Setè. Que, després de l’esdeveniment i previ pagament del tiquet corresponent, els convilatans que ho vulguin podran assistir a un berenar-sopar que se celebrarà al Casal de la Vila. Aquest acte comptarà amb la presència del botxí, amb qui els assistents podran comentar directament les circumstàncies i anècdotes de l’execució en un ambient distès, un cop deslliurats tots plegats de la natural tensió que, vulguis o no, comporta qualsevol pena de mort.

Vuitè. Que si hi ha alguna persona o persones que desitgin emportar-se el cadàver del condemnat, ho hauran de notificar per escrit (instància model N-03) a aquest Ajuntament amb una antelació mínima de vint-i-quatre hores i fer-se càrrec de les taxes que corresponguin. Es fa constar que, tal com està estipulat, aquestes taxes gaudiran d’unes bonificacions variables segons les circumstàncies dels demandants. Així, i en funció del grau de parentiu, els familiars del difunt tindran uns descomptes d’entre el 25% i el 50%. Si es donés el cas que algun dels interessats fos una institució sense ànim de lucre que al·legui un interès científic, la bonificació serà del 100% i tindrà prioritat en l’adjudicació.

I perquè així consti, publico i signo el present ban amb data d’avui.
L’alcalde.

Relats Conjunts (octubre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Costa abstracta» (Anònim, creat per Gallery Today).

FULL DE RECLAMACIONS

Per la present, vull deixar constància de la meva queixa pels fets succeïts aquesta tarda a l’establiment «HOLODECK: The Next Generation» de la nostra ciutat. Hi he anat, amb el meu fill, per gaudir d'una (i cito textualment de la seva publicitat) "experiència multisensorial d'entreteniment immersiu, dissenyada amb la tecnologia més innovadora en hologrames d'alta resolució, que et submergirà dins un món virtual sense límits". Es tracta, per tant, de l’aplicació pràctica d’una revolució tecnològica que fins ara només podíem imaginar a les sèries de ciència-ficció i que ens permet viure una simulació 3D completament realista d'un entorn real o imaginari triat per l’usuari. A la nostra família ens encanten les innovacions científiques i no podíem deixar passar l’oportunitat de provar-ho. Així que, entre les diverses opcions disponibles, el meu fill i jo hem escollit "viatjar" fins a una cala de la Costa Brava. Malgrat saber que es tractava de realitat virtual, seria la nostra única oportunitat de visitar una d’aquelles platges paradisíaques sense estar rodejats de desenes d’altres banyistes.

Quan hem accedit a l’aparell, però, la nostra sorpresa ha estat majúscula. El que ens envoltava era una costa que semblava pintada per un artista modern amb una copa (o alguna cosa més forta) de més. Les roques no eren roques, eren una espècie de pastís de nata i maduixa amb ‘toppings’ de xocolata amb llet i el que se suposava que era la sorra de la platja semblava una mena de vellut de color porpra. En comptes d’entrar dins una fotografia d’una cala secreta de la Costa Brava, havíem entrat dins un quadre abstracte.

Allò era inadmissible i, tot i que el sòmines del meu fill no parava de dir que ho trobava molt "guai", he sortit indignat per demanar explicacions al responsable. L’encarregat, un home gras vestit amb una samarreta suada i pantalons texans, m’ha dit que no m’havia de preocupar per res perquè allò era habitual. «De vegades, els generadors d’hologrames s’encallen i barregen els colors a la babalà» —m’ha explicat— «No pateixi que ho solucionaré immediatament i podran gaudir de l’experiència que han demanat sense cap problema». I, efectivament, de seguida ha arreglat aquella distorsió òptica amb el simple mètode de donar uns quants cops ben forts a la màquina hologràfica per fer que tornés a funcionar correctament.

I aquesta és la meva queixa. Com es pot permetre que un establiment que presumeix d’utilitzar tecnologia capdavantera d’última generació estigui a càrrec d’algú que no només no porta un uniforme de científic, sinó que repara les avaries de la mateixa manera que els nostres avis arreglaven els televisors mal sintonitzats? Com puc jo, que intento ser un pare responsable, exigir al meu fill que s’esforci en els estudis per arribar a ser algú en aquesta vida, si l’exemple que li donem és que no cal saber ni fer anar un tornavís perquè les coses s’arreglen a cops? És una vergonya! Exigeixo una indemnització per danys i perjudicis!!

Relats Conjunts (setembre - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Ballarina amb ram de flors» (Edgar Degas – 1878).

EL PRIMER MESTRE

Així que l’orquestra ha fet sonar l’última nota, el públic ha continuat uns segons en silenci com si necessités pair allò que acabava de veure, però després la reacció ha estat unànime. Tot el teatre, dempeus, ha esclatat en una ovació eixordadora mentre desenes de rams de flors eren llençats des de la platea. L’Alba, primera ballarina d’aquella companyia de ballet clàssic, n’ha recollit un de sol i l’ha mostrat a tot l’auditori abans d'apropar-se’l al cor com a mostra d’agraïment als aplaudiments que no paraven. Era conscient que havia fet una actuació excepcional i sabia que aquella nit s’havia guanyat un lloc destacat dins l’elit de la dansa clàssica, però també tenia clar que el mèrit no era només seu. Ella hi havia posat una part de talent i moltes hores d’esforç en els interminables assajos, però si havia arribat fins allí era també gràcies als seus mestres que li havien tramès tot allò que sabien. I ara, mentre emocionada continua rebent aquella gran ovació, en recorda el primer de tots. Se li fa present aquell llunyà dia que va decidir que el ballet seria la seva vida i, d’amagat dels seus pares, va anar a matricular-se a l’acadèmia Flabiol...

— Bon dia, em dic Alba Albereda i vull que em facin classes. Els he de dir, però, que si he escollit aquesta acadèmia és perquè m’he assabentat que hi tenen un professor que va estar a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou, és cert això?

— I tant, jo mateix. Flavi Flabiol, director de l’acadèmia que, amb molt de gust, seré el teu professor si decideixes unir-te a nosaltres.

— És un gran honor que accepti fer-me de mestre. El teatre Bolxoi és la seu d’una de les companyies amb més renom internacional, clar exponent de la prestigiosa escola russa de ballet que juntament amb l’escola anglesa de la Royal Academy londinenca marquen les pautes a seguir en el món de la dansa clàssica. Intentaré no decebre’l i m’esforçaré al màxim per aprendre tot allò que pugui ensenyar-me. Val a dir que no començo des de zero, conec alguns dels conceptes més bàsics. Vol que li mostri un Grand Jeté o potser prefereix un Demi Plié?

— Bé, jo havia pensat començar amb el Petit Pois. Tot i que t’he d’advertir que aquí no som partidaris d’aquesta mania de posar noms en francès als nostres plats. No seràs una millor xef per anomenar-los «Petits pois mijotés au jambon ibérique avec réduction de jus de volaille et émulsion d'herbes fraîches», l’important és que els «Pèsols ofegats amb pernil i un toc de menta» de tota la vida et surtin d’allò més bons...

— Xef? Pèsols ofegats? Que no és una acadèmia de ballet, això?

— De ballet? És clar que no, aquí ensenyem cuina. I no qualsevol cuina, pensa que jo vaig estar a punt d’entrar al restaurant El Bulli de Roses.

— Però si abans m’ha dit que havia estat a punt d’entrar al Gran Teatre Bolxoi de Moscou...

— Sí, també. I, per desgràcia, als dos llocs em va passar el mateix. Resulta que vaig anar-hi just el dia que havien tancat per descans setmanal dels treballadors i, tant en un cas com en l’altre, em vaig quedar sense poder fer la visita guiada. Encara no me'n sé avenir de tanta mala sort!

Efectivament, l’Alba Albereda recorda emocionada i agraïda el seu primer mestre perquè aquell dia Flavi Flabiol li va ensenyar dues coses que no només li han permès excel·lir com a ballarina de ballet, sinó que han estat cabdals en el decurs de la seva vida. La primera és que l’alimentació és primordial i que la verdura acompanyada amb pernil o botifarra resulta més saborosa. I la segona és que sempre és millor no precipitar-se i que val la pena ser d’allò més curós a l’hora de triar els mestres.

Relats Conjunts (juny - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia pictorialista de l'edifici «The Flatiron» (Edward Steichen – 1904).

HISTÒRIES VEÏNALS

Una gran ciutat és plena d’històries desconegudes. Cada barri, cada carrer, cada edifici és un caldo de cultiu on la gent interactua, un microcosmos on la vida de cada ciutadà topa amb la d’alguns dels seus veïns sense que la resta ens n’adonem. I, com que ens passen desapercebudes, hem de tenir clar que d’aquestes històries mai en podrem arribar a conèixer més que una mínima part. Totes les altres, només ens les podem imaginar.

Imaginem, doncs, que entrem dins d’un bloc de pisos d’un carrer qualsevol i fixem-nos en tres dels seus estadants. Els dos primers són en Nil i l’Otger, la jove parella homosexual que recentment ha llogat el 4t 2a i l’altra dels nostres protagonistes és la senyora Encarnació del 3r 1a, vídua i sense fills, que tota la vida ha viscut allí. Ara comparteixen edifici, però són d’èpoques (fins i tot, de mons) diferents i, en conseqüència, no tenen gairebé cap relació. Malgrat això, és inevitable que de tant en tant es trobin, ni que sigui utilitzant l’ascensor...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i li responen: «El que és una vergonya és que hagi de carretejar sola tot aquest pes». Dit això, els nois l'ajuden a posar el cistell dins l'ascensor i després també insistiran a portar-li la compra fins a la porta del pis. La senyora Encarnació només ha estat capaç de pronunciar un simple «Gràcies», però ells no n'esperaven res més. En tenen prou d'haver ajudat l’anciana i també, perquè no dir-ho, d'haver-la pogut desconcertar una mica.

o...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament. De totes maneres, prefereixen no dir res i decideixen pujar per les escales, no els ve de gust compartir l’ascensor amb aquella dona. Ara bé, aniran prement el botó de l’ascensor a cada pis que passin per a així aconseguir que aquest s’aturi cada vegada. Ho fan rient perquè ells mateixos s’adonen que aquesta ‘venjança’ és només una criaturada.

o, si no...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i se li encaren: «El que li hauria de fer vergonya és la seva homofòbia, iaia amargada!». A continuació, pugen a l’ascensor que acaba d’arribar i l'activen sense esperar la dona. Quan arribaran al seu replà, procuraran que la porta quedi travada i així deixaran l’aparell inutilitzat. Avui la vella haurà de pujar els tres pisos a peu amb tota la compra, que es foti!

o, potser...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament tot i que fan com si res i, amb un somriure, retenen l'ascensor per donar temps a la dona a entrar-hi. Només han de pujar tres pisos junts, però el trajecte és més que suficient perquè en Nil pugui escanyar la vella amb un tros de cable elèctric que duu a la butxaca. La senyora Encarnació, d'edat avançada i agafada per sorpresa, no es pot defensar i, a més, l'expertesa d'en Nil pel que fa a l'estrangulació demostra que no és la primera vegada que ho fa, així que quan l'ascensor arriba a destí, la vella ja és morta. Mentrestant, l’Otger ha aprofitat per treure-li les claus del pis de dins el moneder i, per això, en un tres i no res hi han pogut entrar sense que cap veí els hagi vist o sentit. Un cop allí, han deixat el cadàver per terra i han aprofitat per robar les joies, els diners i els quatre objectes de valor que hi havia. Després han sortit del pis de la senyora Encarnació, tan sigil·losament com hi havien entrat. Són conscients que, més tard o més d'hora, algú descobrirà el cadàver, però també estan convençuts que quan això passi ningú sospitarà de la simpàtica parella gai del 4t 2a.

Relats Conjunts (maig - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]» (Gerrit Albertus Beneker - 1921).

DIGUI’M?

Un estrident timbre el desperta de la migdiada. No és que dormís, que consti, però cada dia acostuma a tancar els ulls un momentet quan, després de dinar, s’asseu al sofà davant el televisor i, perquè no dir-ho, li agrada gaudir d’aquestes mini becaines d’un parell o tres d’hores. Avui, però, li han interromput la dormida (una lleugera capcinada, segons ell) quan només feia una hora i mitja que s’hi havia posat i s’aixeca confós intentant esbrinar d’on prové aquell maleït so. No pot ser del mòbil perquè el to de trucada que s’hi va instal·lar és el tema principal del cànon de Pachelbel, tampoc sembla el ding-dong de la porta ni el bip-bip d’avís del microones. El que sona és més aviat un riing-riing com si fos un telèfon. Ostres, evidentment que és el telèfon. El fix, és clar. Fa tant de temps que no l’utilitza que ja l’havia oblidat.

Es dirigeix, doncs, cap al menjador i, efectivament, a la tauleta del costat de la finestra hi ha el seu telèfon fix que truca insistentment. Se’l mira un instant, li fa gràcia veure que encara funciona i recorda amb nostàlgia quan aquell aparell era l’única eina de comunicació de les cases. El timbre, però, no para i això el torna a portar al present. Qui pot trucar a aquelles hores? No pot ser ningú conegut perquè tots ells utilitzarien el mòbil i tampoc serà cap trucada més o menys oficial perquè a l’administració pleguen tots abans de les dues i ja són quarts de cinc. L’única opció possible és que sigui una teleoperadora intentant vendre-li alguna cosa que no li interessa. N’ha sentit parlar d’aquestes trucades i ja l’han avisat que ha d’anar molt amb compte si en rep alguna, sobretot ha d’evitar donar cap dada personal i procurar no allargar massa la conversa perquè aquestes telefonistes estan perfectament entrenades per convèncer-te de qualsevol cosa enredant-te amb bones paraules. Per sort, sembla que hi ha un antídot que sempre funciona i que fa que siguin elles mateixes les que pengin; només cal parlar en català que es veu que els provoca al·lèrgia.

Ho té clar. Contestarà i escoltarà breument el que li diuen. Si no li interessa, no els deixarà continuar, els ho dirà amablement i penjarà. No farà ni dirà res més i així no el podran entabanar. Amb les ‘instruccions’ clares, doncs, despenja el telèfon, s’acosta l’auricular al rostre i pronuncia un únic monosíl·lab: «Sí?» A l’altre costat de la línia telefònica, la teleoperadora que ja havia començat a parlar calla de cop i deixa anar una riallada abans de penjar. Aleshores el nostre protagonista s’adona que l’ha cagat i molt. Mira que l’havien avisat també d’això, però no hi ha pensat fins ara. I ja ha fet tard. Quan ha pronunciat aquell «Sí» és com si hagués firmat la seva pròpia sentència a cadena perpètua. Convenientment gravat i reproduït tantes vegades com calgui, l’empresa que li ha trucat el farà servir per apuntar-lo a multitud de serveis que només necessiten una confirmació verbal per donar-los d’alta (mentre que cal fer tràmits infinits per desempallegar-te’n) i aviat començarà a rebre càrrecs inesperats al seu compte corrent. És conscient que, pel seu descuit, la seva vida s’acaba de convertir en un infern del qual li costarà sang, suor i llàgrimes sortir-ne si és que mai ho aconsegueix. I si només es queda en això, encara pot estar content perquè a Twitter va llegir que aquests «Sí» dits a la babalà també els compra la màfia russa per fer-los servir de consentiment per poder extirpar-te un ronyó i vendre’l al mercat negre. Això ell no ho suportaria, ja va patir massa quan el van ingressar per operar-li l’ungla encarnada del dit gros del peu i no vol tornar de cap manera a un quiròfan. Si no vol permetre que l’atrapi aquest malson, només li queda una única sortida. Demà mateix iniciarà els tràmits per canviar d’identitat i després deixarà la ciutat on ha viscut tota la vida per a començar de zero en un altre lloc, en una nova casa... sense telèfon fix.

Relats Conjunts (abril - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Gaulois en vue de Rome» [Els bàrbars davant de Roma] (Évariste-Vital Luminais – s. XIX).

ELS BÀRBARS, INVASIÓ SUBTIL

Som en ple apogeu de l’Imperi Romà. Tota Europa és ocupada pels romans... Tota? No! Uns pobles del nord habitats per guerrers indomables rebutgen una i altra vegada ferotgement l'invasor. Són els bàrbars.

La història els ha representat sovint com uns salvatges poc civilitzats i violents que van derrotar l'extraordinària maquinària bèl·lica romana més per la decadència de l'imperi que no per mèrits propis. Però aquesta visió no és del tot justa. Els bàrbars tenien estructures socials sofisticades, tàctiques militars efectives i líders carismàtics que van contribuir significativament a les seves conquestes. Aquests pobles estrangers (aquesta és l’etimologia del nom «bàrbar») van saber aprofitar aquests avantatges davant d’un imperi corcat per la corrupció, les lluites pel poder, la crisi econòmica i la ineficàcia administrativa que el feien més dèbil i, gràcies a això, els bàrbars van aconseguir superar l’exèrcit romà al camp de batalla en moltes ocasions. Però per a assolir la victòria definitiva, per a aconseguir la desfeta final d’un imperi que, fins a aquell moment, es considerava totpoderós, no n’hi havia prou. Va caldre, també, utilitzar l’astúcia i aplicar un mètode bèl·lic secret conegut com: «La invasió subtil».

No sé si heu llegit el conte de Pere Calders que porta aquest mateix títol i que ens explica com els japonesos s’infiltren en la societat catalana fent-se passar per catalans de soca-rel, adoptant el nostre aspecte, els nostres gustos i la nostra manera de ser fins al punt de fer-se totalment indistingibles dels habitants autòctons. Doncs els bàrbars també van aplicar aquest mateix procediment. Mentre, a la guerra, els soldats distreien l’exèrcit romà, un cos d'elit secret perfectament entrenat anava a viure als pobles i ciutats romanes per atacar l’enemic des de dins. Un cop instal·lats, el primer que feien era obrir noves barberies on, amb l’excusa de fer petar la xerrada mentre afaitaven les barbes dels seus clients, deixaven anar un reguitzell de «bueno», «vale», «ojalà» i «ademés» fins a aconseguir que, de mica en mica, aquella pobra gent que fins aleshores havien utilitzat correctament mots com «farmaciola», «penya-segat» o «setciències», els substituïssin per «botiquí», «acantilat» o «sabiondo». I la cosa no s’aturava aquí perquè després de les barberies venien els bars on els bàrbars es guanyaven la confiança dels vilatans servint-los unes delicioses racions d’escopinyes que ells anomenaven «tapes de barbaretxos». Com una taca d’oli, aquesta tasca incansable dels sabotejadors es va estendre entre els barbamecs romans que adoptaven despreocupats aquest nou ‘idioma’ sense adonar-se que, finalment i com si estiguessin sota els efectes d’una alta dosi de barbitúrics, ja només serien capaços de barbotejar barbulls inintel·ligibles i que aquesta barbaritat lingüística que practicaven era, indefectiblement, el cop de gràcia definitiu a la gloriosa civilització romana.

Així fou, doncs, com els bàrbars amb els seus barbarismes van aconseguir posar el punt final a l’etapa històrica de l’imperi romà i van plantar la llavor per a començar-ne una de nova que actualment anomenem Edat Mitjana, però que ells coneixien com l’època mitgeval.

Relats Conjunts (març - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel grafit «Shop Until You Drop [Comprar fins a l’esgotament]» (Banksy – 2005).

LA RELIGIÓ DE LES OFERTES

El centre comercial obre a les nou, però l’Hermínia hi ha arribat una hora abans. Fidel devota d’aquell temple de les ofertes perpètues, és ben conscient que: «Si no ets la primera, algú altre acapararà les millors promocions», mantra que ja té interioritzat amb la solemnitat d’un dogma de fe. Amb el carretó preparat per entrar així que la persiana metàl·lica comenci a pujar, aprofita l’estona d’espera per repassar el fulletó quinzenal. Tot i que no li caldria repassar-lo, perquè ja se l’ha estudiat abans de sortir de casa i ha ideat un pla perfecte, digne del millor estrateg, per a no perdre’s cap de les ofertes.

A les nou en punt, les portes s’obren i una riuada de carretons envaeix els passadissos del supermercat. L’Hermínia posa en marxa el seu pla, vol aprofitar la seva experiència de clienta de fa anys per arribar abans que ningú a la secció dels snacks i aperitius i, tombant cap a la dreta, intenta fer drecera pel passadís de la roba infantil. Però alguna cosa no va bé: on abans hi havia la roba per a nadons, ara hi troba les conserves vegetals i els prestatges on esperava trobar els aperitius estan plens de brics de llet. Els responsables del súper, experts en màrqueting i doctorats en enginyeria del desori, han tornat a canviar la disposició dels productes per obligar els clients a passejar per tot l’establiment a la recerca d’allò que desitgen. És una estratègia comercial habitual, però que ho hagin fet el primer dia de les ofertes no té perdó de Déu.

Quan, finalment, aconsegueix trobar els snacks (al passadís on abans hi havia els bolquers), respira tranquil·la en veure que encara queden moltes bosses de les noves patates fregides amb gust d’escudella i carn d’olla. Fa una setmana que a totes les pauses publicitàries del seu programa de televisió preferit anuncien insistentment el llançament d’aquesta nova línia de sabors, i avui és el primer dia que es poden trobar al mercat. Com que a casa seva aquests gustos estranys no acaben d’agradar perquè la família prefereix, des de sempre, les patates fregides amb sabor de patata fregida, sap que seria millor comprar-ne només una bossa per provar-les. Però l’oferta és de 4x3 i això no es pot deixar perdre. N’agafarà vuit bosses perquè li’n surtin dues de gratis... serà molt que n’hagi de llençar set i mitja.

El temps que perd mentre busca per tot el supermercat on són ara els productes que necessita li destarota tota la seva estratègia compradora. No li estranya, doncs, que quan arriba a la zona de parament de cuina ja s’hagin acabat els jocs de paelles amb un 30% de descompte. Li haurien anat bé perquè les seves paelles necessiten un canvi urgent, però assumeix resignada que el món de les ofertes funciona d’aquesta manera. Per compensar, aprofita per comprar un lot de tisores multifuncionals que, segons diu el rètol: «Serveixen per a tot!». L’Hermínia sap que ella no les farà servir per a res, ja en té prou de tisores a casa, però eren tan barates que no comprar-les hauria estat un pecat.

A poc a poc, el carretó es va omplint amb els productes de la seva llista de la compra i, sobretot, amb molts d’altres que no portava apuntats (però que estaven a un preu irresistible) fins a gairebé sobreeixir. Aquest és el senyal que indica que ja toca passar per caixa i, amb alguna recança això sí, s’hi dirigeix. Quan és l’hora de pagar, l’aparell del TPV li demana dues vegades el PIN de la targeta. Potser s’ha equivocat en introduir el primer número, però també podria ser que la màquina intenti avisar-la que 289,90 € són molts euros. L’Hermínia ja ho sap això i comença a sentir un cert remordiment, que de seguida s’esvaeix quan, al final del tiquet, veu la suma dels descomptes que li han aplicat en aquella compra. Somriu satisfeta quan comprova que sense ells, hauria pagat gairebé 300 €!

Amb un bon munt de bosses reutilitzables (de fet gairebé mai les reutilitza i les ha de comprar de nou cada vegada, però tot sigui per ajudar a salvar el planeta), l’Hermínia carrega la compra al cotxe. De camí cap a casa, la nostra protagonista pensa que potser sí que ha gastat massa, però s’autoconvenç que, d’una manera o altra (i sempre amb l’esperança que les patates amb gust d’escudella siguin, com a mínim, mengívoles), aprofitarà tot el que ha comprat. Malgrat tot, a partir d’ara es fa el ferm determini de no anar al súper tan sovint i controlar-se pel que fa a les compres compulsives. Aquesta força de voluntat li dura exactament fins que tomba la cantonada. Els llampants rètols publicitaris («Descomptes mai vistos!», «Rebaixes fins al 70%!») d’un nou hipermercat que acaben d’inaugurar, la fan frenar en sec i dirigir-s’hi de cap. No es perdonaria mai si deixés escapar una bona oferta i les d’inauguració són sempre les millors...

Relats Conjunts (febrer - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «A l’esmorzar [За завтраком]» (Zinaïda Serebriakova – 1914).

Nota: Fa gairebé dos anys, des dels Relats Conjunts ja ens van presentar un quadre de la mateixa pintora amb els mateixos protagonistes i jo he aprofitat aquesta coincidència per tornar a explotar la meva vena de dramaturg com aleshores.
Si en aquella ocasió vaig fer un drama en tres actes, avui m’he decantat per la comèdia i he escrit un monòleg. Espero que us agradi!

LA SOPA, UNA ALTRA CATÀSTROFE FAMILIAR (MONÒLEG)

[L’escena mostra el menjador d’un pis d’aspecte modest. A la taula hi veiem una sopera mig buida i els plats bruts de l’esmorzar. En primer terme, sol, assegut al sofà, amb una tassa de cafè a la mà i cara de cansament, el pare de la família es dirigeix al públic...]

PARE:
La meva dona i jo hem tingut quatre fills. Bé, la que segur n'ha tingut quatre és ella. Jo… jo tinc els meus dubtes amb el petit. No sé com explicar-vos-ho. És un superdotat en matemàtiques, i jo, sincerament, amb prou feines entenc la regla de tres o ser fer anar una calculadora. A més, hi ha un altre detall que també em fa pujar la mosca al nas: Per què dimonis somriu tant el veí matemàtic del tercer quan ens creuem a l’ascensor?

Però anem al gra: quatre fills! Quatre! Ho sabeu que això significa que fa anys que no puc fer unes vacances tranquil·les i que potser no les faré fins que m'enterrin, oi? I a casa tampoc és que hi hagi massa tranquil·litat, però almenys hi regna una espècie de jerarquia natural que ens ajuda a tirar endavant... més o menys.

Per començar tenim el gran, en MAX, un adolescent de quinze anys. No el veiem gaire. Com que va amb tren a l’institut, al matí ha de sortir de casa quan encara és fosc per intentar no arribar tard. De fet, no sé mai si va a classe o a una manifestació permanent contra la Renfe. Al vespre sí que és a casa, però com que es passa hores tancat a la seva habitació doncs tampoc li veiem gaire el pèl. Crec que ara passa per una etapa revolucionària, l’últim dia que vam parlar em va dir que s’havia fet vegetarià perquè menjar carn era participar d’un «sistema opressor i poc sostenible». Jo li vaig contestar que la carn la comprem al carnisser del barri i seria injust titllar d’opressor aquell pobre botiguer. En canvi, això de poc sostenible potser sí que l’hi escau més. No hi ha manera que "sostingui" els preus...

Després venen els bessons, en TEO i la ZOE. Tenen onze anys i són una joia. Què voleu que us digui? Sempre juguen junts, mengen tot el que els hi poses al plat i gairebé mai discuteixen. A més, com que si algun cop s’enfaden ho fan a duo i en estèreo doncs surt a compte. Dues persones, però només una única enrabiada.

I, finalment, tenim en NEL. Nou anys i tan intel·ligent que no saps mai per on et sortirà. Aquest matí, per exemple, s’ha presentat a esmorzar vestit amb una faldilla, pentinat amb mitja cabellera i amb un llibre de Quino sota el braç. Ha posat la mà dreta sobre el plat per impedir-me servir la sopa i ha dit: «Ja no soc en Nel, ara em dic Mafalda i no em penso empassar aquesta gasòfia immunda i fastigosa per esmorzar! Odio la sopa!!»

Ja sé que penseu: A quin pare se li acudeix servir sopa per esmorzar? M’acullo a la presumpció d'innocència, deixeu-me explicar com ha anat tot abans de condemnar-me. La meva dona marxa a treballar de bon matí (encara més aviat que en Max i tot) i, per tant, a mi em toca fer d’esclau domèstic... vull dir, de pare responsable i preparar l’esmorzar dels petits. I si al rebost s’han acabat la llet i els cereals i només hi trobeu sopa de sobre, què faríeu vosaltres? Així que la resposta a la vostra pregunta surt sola: A qui li passa pel cap fer sopa per esmorzar? Doncs a un pare desesperat completament superat per les circumstàncies que ja no sap què fer amb la seva vida.

Total, que serveixo la sopa. En Teo i la Zoe, com sempre, calladets i contents, agafen la cullera i comencen a menjar. Però en Nel… ai, perdó, la Mafalda... s’hi nega en rodó. Primer m’he quedat allí palplantat, amb el cullerot a la mà, sense saber que dir. Després he intentat amenaçar-lo que si no es menjava la sopa, el castigaria una setmana sense postres. Ja hauria de saber que amb en Nel aquestes coses no funcionen. M’ha mirat fixament als ulls i, fent honor a la seva nova personalitat, ha replicat: «Tant me fa, no vull saber res de les postres si són utilitzades com una forma capitalista de control represor».

En aquell precís instant, he tornat a pensar que potser sí que el nen és del veí del tercer, però he intentat calmar-me perquè, a veure, no pots discutir a les vuit del matí amb algú que diu que és la Mafalda. És una regla no escrita que tots els pares coneixem. Els bessons, per la seva banda, han intentat fer-me costat. «La sopa és bona i porta vitamines», ha dit la Zoe. «I el pare l’ha fet amb tot l’amor», ha afegit en Teo. Però quan en Nel dispara, ni els seus germans se’n salven: «L’amor no s’ha de barrejar mai amb els fideus», ha sentenciat.

Després d’això, no m’ha quedat més remei que fer el que qualsevol pare veritablement responsable faria en aquest cas: ignorar-lo i deixar-lo sense esmorzar. A l’hora de dinar, la seva mare ja és a casa i si el nen té més gana del compte, segur que ella ho solucionarà...

TELÓ

Relats Conjunts (gener - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Missatge secret [Le courrier secret]» (François Boucher – 1767).

EL SECRET DE LA TIETA

De jove, la tieta Melània havia estat una dona de bellesa captivadora. El retrat que presideix el menjador de la torre on ha viscut tota la vida la mostra al jardí com una donzella delicada que llegeix un missatge secret portat per un colom. Quan jo la vaig conèixer, però, ja era una iaia solitària, reclosa en aquell casalot decadent que, com ella, s’anava marcint amb el pas dels anys. Malgrat tot, dos detalls del quadre s’havien mantingut intactes: aquella aura romàntica que semblava part intrínseca de la seva personalitat i la presència constant dels coloms a la seva vida.

Des de fora, tothom la veia només com una vella conca obsessionada pels seus coloms, però ja se sap que les aparences enganyen. És cert que els coloms sempre havien estat la seva passió i també és veritat que, fent cas omís de les queixes dels veïns per la pudor i la brutícia del colomar, mai no va voler desfer-se’n. Però no seria just que us l’imaginéssiu com una d’aquelles "velles boges dels gats" (o dels coloms, en el seu cas). La tieta Melània no estava boja, la seva dèria pels coloms tenia una bona raó al darrere... i jo la vaig descobrir.

Sempre vaig ser el seu nebot preferit i, com que des de petit m’han agradat molt els animals, la visitava sovint, encantat d’ajudar-la a cuidar els seus ocells. Reunia pa sec per alimentar-los, anava a comprar les veces i canviava l’aigua dels abeuradors. A canvi, la tieta em convidava a berenar i m’explicava històries viscudes que em transportaven a un passat pretèrit mentre les escoltava embadalit. Una cosa, però, no me la va voler explicar mai. Quan jo li preguntava pel secret que amagava el missatge del quadre, ella sempre feia un somriure enigmàtic i canviava de tema.

En aquella època, jo era un adolescent i tanta reserva per part seva no feia més que augmentar la meva curiositat innata. Així que vaig decidir espiar-la. Aviat vaig descobrir que aquell vell missatge secret no era l’únic. La tieta guardava, en una capsa de llauna ornamentada amb flors blaves, un munt de papers esgrogueïts que repassava quan es pensava que jo no la veia. Mai vaig gosar llegir-los. Vaig entendre que la fal·lera de la tieta vers els coloms provenia del fet que els utilitzava per intercanviar cartes romàntiques, segurament amb un antic amant, i vaig preferir respectar la seva intimitat. Això també explicava per què, de tant en tant, desapareixia alguna de les aus. Quan això passava, jo me la imaginava volant cap a un destí llunyà portant un nou missatge d’amor, fidel al seu paper de confident alat.

Els anys van passar. Vaig fer-me gran i vaig formar la meva pròpia família, però mai vaig perdre el contacte amb la tieta i vaig ser jo qui, fa uns dies, la vaig trobar morta al seu llit. La seva pèrdua em va colpir profundament. Avui he sabut que m’ha nomenat únic hereu. Entre les poques possessions que em deixa, hi ha els coloms. He de trobar-los una sortida perquè les meves actuals circumstàncies no em permeten fer-me’n càrrec, però alhora em dol desfer-me’n, seria una traïció al record de la tieta. Per sort, se m’acut un camí del mig que em pot ajudar a resoldre aquest problema. M’estranyaria que l’amor secret de la tieta Melània no estigués interessat en les aus i no acceptés quedar-se-les. Li enviaré la proposta amb un últim missatge, sigui com sigui també es mereix saber què ha passat.

El desenllaç de la història ha estat ben diferent del que m’esperava. Malgrat que un tràgic gir de guió final m’ha donat una solució fàcil al problema dels coloms respectant el record de la tieta, ho ha fet d’una manera que ni m’havia passat pel cap. Quan he obert la capsa de les flors blaves per provar d’identificar el destinatari dels suposats missatges d’amor, la sorpresa ha estat majúscula. Encara estic astorat. Només m’ha calgut llegir alguns d’aquells papers esgrogueïts i plens de taques perquè la visió romàntica que tenia de la tieta s'esvaís completament. De sobte, se m’ha fet evident que els coloms desapareguts no volaven tan lluny com jo m’havia imaginat i he comprovat de nou allò que se suposava que ja hauria de saber, que les aparences sempre enganyen. La tieta no mentia quan assegurava que li agradaven molt els coloms, però ara he vist que potser no se’ls estimava tant com m’havia fet pensar i que aquell somriure enigmàtic amagava un secret més aviat pragmàtic. Resulta que els vells documents no són pas cartes d’un amant perdut, sinó receptes de cuina: Colom rostit amb salsa de prunes, estofat de colom al vi de Porto, arròs de colomí...

Relats Conjunts (desembre - 2024)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Sobre la ciutat» (Marc Chagall – 1918).

VOLANT, VOLANT SEMPRE AMUNT

Tampoc cal posar-se així. He dit que la vostra proposta no és viable ara com ara, però això no vol dir que no em sembli bé. De fet, és una idea genial per solucionar el problema crònic de saturació dels nostres carrers. Si, com proposeu, tothom anés volant a tot arreu, la ciutat es descongestionaria de seguida. En això teniu raó, però a mi em sembla que hi ha alguns problemes logístics que no heu tingut en compte.

Heu pensat com s’ho farà la gent per volar? Vull dir que, evidentment, no podem fer servir propulsors amb motors de reacció. Si el que intentem és evitar la pol·lució dels cotxes, aquests motors encara contaminen més. De fet, aquest detall ja impedeix que puguem utilitzar qualsevol altre tipus de giny mecànic. Tampoc és qüestió d’inventar una píndola voladora, s’ha de conscienciar la societat dels perills de l’automedicació, i això és incompatible amb posar més pastilles al mercat. A més, també s’ha de pensar en els efectes secundaris. Imagineu que la pastilla que permet volar també provoca mal de panxa. A ningú li agradaria volar amb mal de panxa, no trobeu?

Encara més. Suposant que la gent pugui volar, això no vol dir que ho sàpiga fer correctament. Si no tothom és capaç de controlar el seu vol, podrien produir-se molts accidents. Per tant, primer hauríem de fer-los anar a una escola on s’haurien de treure un carnet. Després necessitaríem crear una Agència d’Afers Aeris Individuals (AAAI) que s’encarregaria de definir els espais aeris reservats per als vianants voladors, regular les altures màximes i establir zones d'aterratge. També hauríem de col·locar estacions d'inspecció al mig del cel per revisar que els vols compleixen amb la normativa. I, si molta gent s’apunta a la idea, potser també caldria instal·lar semàfors flotants per tota la ciutat. Jo no sé quant val un semàfor flotant, però segur que és molt més car que un d’estàndard i costa molt més de mantenir. I els ocells? Hi heu pensat en els ocells? Qui tindria prioritat en cas d’un conflicte de pas, un estol d’estornells migrant o una parella que arriba tard al seu casament? Cal rumiar-ho tot això.

Per últim, però no per això menys important, també s’ha de tenir en compte l’aspecte jurídic. A primer cop d’ull, aquesta proposta que em feu incompleix diversos articles de la llei de la gravetat, i no és fàcil modificar aquesta llei. No és tan sagrada com la Constitució, però gairebé. Evidentment, no podem derogar-la tota. Eliminar la llei de la gravetat produiria un desgavell a escala mundial impossible de controlar. Suposo que seria qüestió de modificar-ne només alguns aspectes per fer que les persones volin, però els testos dels balcons no, per exemple. També podríem instaurar un horari, podríem fer que la llei de la gravetat fos una mica més flexible entre les 9 del matí i les 5 de la tarda; però només en zones urbanes, suposo que als pobles no caldria un lapse tan llarg. De totes maneres, no sé si és del tot factible això; n’hauríem de parlar amb el departament jurídic i quan els advocats es fiquen pel mig, tot es complica.

No us penseu, però, que la meva intenció és desil·lusionar-vos. Us repeteixo que no estic en contra de la vostra idea i, a més, he d’admetre que es nota que està treballada perquè en aquesta segona versió ja no hi heu fet sortir ni els núvols Kinton ni el ‘canvi de lloc instantani’, però malgrat això em veig obligat a dir-vos el mateix que quan vau venir a proposar les càpsules Hoi-Poi com a solució al problema de l’aparcament. El problema principal és que, de moment, les vostres propostes no poden ser implementades i cal deixar passar una mica de temps per veure si més endavant es donen les condicions que les facin possibles. M’heu dit que ara esteu a segon de primària, oi? Doncs que us sembla si ho rumieu tot una mica més i en tornem a parlar quan entreu a la universitat?

"Bola de Drac" torna a 3Cat, 30 anys després de la primera emissió en català