GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

divendres, 30 d’octubre de 2020

El Vaixell de Teseu

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn del Vaixell de Teseu que ens arriba des de la Roma Clàssica al voltant de l'any 100 de la nostra era.

Plutarc de Queronea (Tret d'AQUÍ)


Plutarc va ser un filòsof i historiador grec que va viure al segle I de la nostra era. Actualment és més conegut pel seu llibre "Vides paral·leles" una sèrie de vint-i-tres estudis biogràfics de figures històriques, presentades per parelles, una grega i una de romana. Es va centrar particularment en el caràcter i va establir interessants correspondències entre les parelles triades.

En l'estudi dedicat a l'heroi grec Teseu, Plutarc diu que al seu retorn a Atenes, el vaixell en què va arribar a port va ser conservat com una relíquia històrica. A mesura que les taules es podrien, anaven sent reemplaçades amb duplicats exactes, fets amb tota cura. D'aquesta manera, el vaixell es conservà durant centenars d'anys, fins al segle III aC.

La pregunta que planteja Plutarc és la següent: si totes les peces de fusta que constituïen el vaixell havien estat canviades, possiblement moltes vegades, seguia sent el mateix vaixell?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ


divendres, 23 d’octubre de 2020

Relats Conjunts (octubre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia on es veuen vuit homes celebrant la fi de la "llei seca" i que porta per títol "The end of Prohibition" (05/12/1933 - USA).





ELS PERILLS DE L’ABÚS DE L’ALCOHOL

Diuen que una imatge val més que mil paraules però això no és del tot cert. Una imatge congela un instant i ens els mostra amb precisió però no ens pot ensenyar les circumstàncies que envolten aquell moment concret, és incapaç d’explicar la història que hi ha al darrere. Agafem, per exemple, aquesta fotografia on veiem un grup d’homes en un bar celebrant la derogació de la «llei seca» als Estats Units de la primera meitat del segle XX. Sembla una fotografia alegre, tots ells beuen contents i gaudeixen de l’ambient festiu que els rodeja. Ningú sembla conscient dels efectes perniciosos de beure en excés. Cap d’ells sap encara que, en un termini de 48 hores, els vuit seran morts.

Els primers a morir van ser en Patrick Patterson i els seus dos fills, Jerry i Tom. Els veiem a la dreta de la fotografia, el pare assegut amb un vas metàl·lic a la mà i els seus dos fills drets bevent d’una gran gerra i d’una bota de vidre respectivament. Aquell vespre, els tres van continuar bevent fins a gairebé acabar-se les reserves de cervesa del local i després es van acomiadar per tornar a casa. Com sempre, van marxar a peu perquè vivien molt a prop però, en comptes d’agafar el camí habitual, van decidir passar per la via del tren perquè així escurçaven el trajecte. Va ser el seu primer error, el segon fou tardar massa a descobrir que aquella llum que se’ls apropava de cara no provenia del far d’una bicicleta com es pensaven sinó del focus davanter de l’exprés en ruta cap a la capital de l’estat.

El soroll de l’impacte i la fregadissa dels frens del tren van fer sortir esperitats del bar a en Michael Mitchell, amb barret a la fotografia, i a l’home de la gorra just darrere seu, en Will Wilson. Eren, respectivament, el guardaagulles i el cap de l’estació del poble. Tot i el seu estat, entre tots dos gairebé s’havien begut tres ampolles senceres de ginebra, van pensar que la seva obligació era presentar-se al seu lloc de treball com a representants locals de la companyia ferroviària. Amb aquesta lloable intenció, van pujar al seu cotxe, aparcat just davant del bar, i van sortir a tota velocitat. El problema és que, en comptes de posar la primera, havien posat marxa enrere i l’automòbil va retrocedir inesperadament fins a quedar encastat sota el porxo de l’edifici que els va caure al damunt. El resultat de l’accident fou la mort immediata dels dos homes i també la d’en Allan Allen, el veiem a l’esquerra de la fotografia bevent un didalet de whisky, que havia sortit per veure que feien i perquè necessitava prendre una mica l’aire per rebaixar els efectes d’aquell primer glop de bourbon i dels molts altres que l’havien seguit.

Aquella nit no moriria ningú més. En Neil Nelson, cambrer i propietari del bar que a la fotografia surt amb jaqueta blanca, i Thomas Thompson, que va continuar xerricant de la bota que li aguantava en Neil fins a esgotar tot el vi ranci que contenia, es mantenien dins del local perquè en Thomas havia caigut rodó a terra a causa d’un coma etílic. El cambrer, que era l’únic que no havia begut gens, va intentar fer els primers auxilis al seu client fins que va arribar l’ambulància que se’l va emportar cap a l’hospital del comtat. De totes maneres, els esforços de l’equip mèdic que el va atendre allí no van servir de gaire. En Thomas Thompson, pianista aficionat que aquell vespre va oblidar-se de la música i va preferir agafar un pet com un piano, moria un parell de dies més tard sense haver recuperat la consciència ni per un instant.

La història té, si això és possible, un final encara més tràgic. Aquells dos darrers dies de la seva vida, el senyor Thompson no els va passar sol a l'hospital. En tot moment va estar acompanyat per en Neil Nelson que, segons van explicar les infermeres, va pregar sense defallir per la recuperació del seu client i amic. «Desperta’t», deia insistentment. «Te n’has de fer càrrec», repetia sense descans. «Tu no pots morir-te com tots els altres», exclamava desesperadament. Tot fou en va i, com hem dit, no havien passat ni quaranta-vuit hores quan en Thomas va deixar de respirar. Quan la infermera del torn de nit va entrar a l’habitació, just un minut després del decés, no va poder fer res més que constatar la defunció del seu pacient i veure astorada com el senyor Nelson obria la finestra d’aquella habitació de la cinquena planta i se suïcidava llençant-se al buit. Sobre el llit de mort del seu últim client, havia deixat dos documents esborronadors. El primer d’ells era aquesta mateixa fotografia que hem estat comentant on, ara sí, ja no hi sortia ningú amb vida. El segon era la factura de les consumicions del bar d’aquella nit, unes consumicions que ningú havia pagat i que havien abocat al pobre Neil a la ruïna econòmica i a la desesperació.


divendres, 16 d’octubre de 2020

Joc de Ment - 025

LA CARTA REVELADA ALS ULLS



- Una baralla de cartes.



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag entrega la baralla a un espectador perquè comprovi que són cartes normals i les barregi tant com vulgui. Quan ha quedat satisfet, el mag recupera la baralla i se la col·loca a l’esquena girant-se també ell al mateix temps. Per tant, en aquest moment les cartes queden a la vista de l’espectador damunt les mans del mag que està d’esquena.

El mag demana ara que l’espectador s’emporti unes quantes cartes (les que vulgui) en un paquet que ha d’aixecar i girar cap a ell per veure la carta de sota, la de tall. Per comprovar que se segueixen les seves instruccions, el mag es gira un moment i li recorda a l’espectador que s’ha de fixar bé en aquesta carta de tall que només ha vist ell i que ha sortit per pura casualitat quan ha tallat la baralla per on ell ha volgut.

El mag torna a girar-se i, per acabar, demana a l’espectador que torni a posar el seu paquet de naips allà on era al principi; és a dir, damunt la resta de la baralla que encara té a la seva esquena. Una vegada la baralla queda completa, el mag iguala les cartes i les talla, a cegues, un parell de vegades perquè no quedi cap dubte que no pot saber on ha quedat la carta incògnita.

Certament, sembla que en aquestes condicions el mag no pot saber quina és la carta que ha vist l’espectador però tothom sap que l’última imatge que hem vist queda retinguda, per uns instants, a la nostra retina i, efectivament, al mag només li caldrà mirar fixament els ulls de la seva víctima mentre repassa un a un els naips de la baralla per descobrir la carta amagada.





divendres, 9 d’octubre de 2020

SCRABBLE



¿SABIES QUE...

Scrabble, el joc del qual es va vendre un milió d'unitats l'any que va irrompre al mercat, era jugat amb assiduïtat pel seu inventor i els seus amics durant els vint-i-un anys anteriors?

L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, Alfred Butts, un arquitecte en atur, va dissenyar un joc basat únicament en la construcció de paraules, combinant l'habilitat i la sort a parts iguals?

No fou fins a l'any 1948, que el seu amic Jammes Brunnot va començar a fabricar-ne artesanalment a la seva casa rural de Newton, a Connecticut, i... va començar a perdre-hi diners durant els quatre anys posteriors?

A partir d'aquell moment, de cop, les vendes van començar a pujar de manera vertiginosa i no s'han aturat mai més?

Scrabble, definitivament, s'havia consolidat. Des d'aleshores, i a tot el món, se'l considera: EL LÍDER MUNDIAL DELS JOCS DE PARAULES.


Aquest breu apunt històric és el que consta a la capsa de les primeres edicions en català d'aquest joc de tauler lingüístic. Per ser exactes, l'he copiat de l'edició de 1992 que fou fabricada a Anglaterra per "Spear's Games" [actualment una filial de "Mattel"] i distribuïda a Catalunya per "Juegos Borrás" de Matarò (Maresme) [actualment l'empresa s'anomena "Educa-Borràs" i té la seu a Sant Quirze del Vallès]. Al llibre d'instruccions inclòs, també hi trobem la següent descripció del joc:

SCRABBLE és un joc de paraules encreuades per a 2, 3 o 4 jugadors.
El joc consisteix en formar paraules sobre el tauler, com als mots encreuats, utilitzant fitxes marcades amb lletres i punts.
Cada jugador intenta fer el nombre més gran de punts possible col·locant les lletres en les combinacions i posicions que li facin obtenir el profit més gran dels valors de les lletres i dels punts de les caselles amb premi del tauler.
El total de puntuació pot ser de 400 a 800 punts, o més, segons la destresa dels jugadors.


La gènesi de la versió catalana del joc ens l'explica Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991):

L'any 1990, l'editora mataronina "Borràs Plana S.A." (que té en el seu catàleg el clàssic joc del Monopoly) va treure la versió catalana de l'Scrabble amb el tauler original que "J. W. Spear & Sons" dissenyaren l'any 1948. L'adaptació catalana del joc la signen Lluís de Yzaguirre, Rosa M. Chico i Oriol Comas i Coma.
No es tractava només de traduir. Les especials característiques del joc exigien un estudi estadístic profund de la freqüència de l'aparició de les lletres en llengua catalana. El doctor Yzaguirre, a partir d'una base de dades de més de 800.000 mots, va establir els valors específics de les lletres de la versió catalana.
El resultat, un alfabet català d'Scrabble on les fitxes de més valor (10 punts) són les quatre que representen els dígrafs [L·L]-[NY] i les lletres [Ç]-[X], seguides per quatre fitxes de 8 punts, corresponent a les lletres [H]-[J]-[Q]-[Z]. L'alfabet es completa amb les fitxes següents:
De 4 punts: 1 [F] i 1 [V]
De 3 punts: 2 [B], 2 [G] i 2 [P]
De 2 punts: 3 [C], 3 [D] i 3 [M]
D'1 punt: 13 [E], 12 [A], 8 [I], 8 [R], 8 [S], 6 [N], 5 [T], 5 [O], 4 [L] i 4 [U].
També hi ha dues fitxes en blanc, anomenades escarràs que es poden fer servir per qualsevol lletra però no atorguen cap puntuació.

Cal destacar que la proposta d'utilitzar el mot ESCARRÀS per designar les fitxes comodí del joc va sorgir de l'escriptor i enigmista Avel·lí Artís-Gener. En Tísner fou un pioner en jugar a l'Scrabble en el nostre idioma perquè ja a principis dels anys 70 organitzava a casa seva partides, amb un joc que havia creat adaptant manualment un tauler de la versió original anglesa, on hi convidava altres escriptors de l'època com Jaume Fuster o Montserrat Roig.

L'any 2000 es va publicar el "Diccionari Oficial de l'Scrabble en Català (DOSC)" que és el diccionari arbitral que fan servir els jugadors de Scrabble en el nostre idioma, tant en els tornejos oficials com en les partides dels clubs. En aquest sentit, l'any 2009 es va fundar la "Federació Internacional de Scrabble en Català (FISC)", una entitat sense ànim de lucre que facilita la creació de nous clubs de Scrabble als diversos pobles i ciutats d'arreu dels Països Catalans, incloent-hi Andorra i l'Alguer.

Aquest joc de taula també ha passat al món dels passatemps quan en aquesta secció d'alguns diaris i revistes especialitzades s'han publicat "Problemes d'Scrabble" que mostren una partida a mig fer on el jugador ha de continuar el joc inserint al tauler (una graella de 15x15 caselles) la paraula amb la puntuació més alta possible que es pot aconseguir amb les lletres que té al seu hipotètic faristol. Com s'ha dit, per calcular aquesta puntuació es té en compte el valor de les lletres utilitzades i els bonificadors que hi pot haver a les caselles del tauler que ocupem amb cadascuna de les fitxes de la nostra jugada. A més, si podem col·locar en una sola tirada les set fitxes del faristol, haurem aconseguit un "scrabble" (o "escrable", en la versió catalanitzada) i la nostra jugada rebrà 50 punts addicionals.
Com a exemple i per acabar aquest post, us deixo a continuació un d'aquests problemes que va ser publicat a la pàgina 51 del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. Espero les vostres millors solucions als comentaris...

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)







divendres, 2 d’octubre de 2020

12è aniversari

Avui XAREL-10 fa dotze anys!!



Dia 2 del mes 10, 12 anys. Capicua


Dotze unitats fan una dotzena i dotze dotzenes fan una grossa. Fem, doncs, una grossa:


Això últim sí que és gros i tocaria fer-la grossa però, tal com està l'ambient blogaire, en tindrem prou celebrant que hi he arribat i que encara em queden ganes de seguir endavant amb el blog. Als que continueu a l'altre costat de la pantalla acompanyant-me... MOLTES GRÀCIES!!

El que si faré és, com ara fa un any, fer tornar al LLIBRE de la seva merescuda jubilació perquè us proposi un Enigma Especial d'Aniversari. Al d'enguany li correspondrien les etiquetes: [difícil], [lògica] i, com als vells temps, el primer que l'encerti s'emportarà un rètol vermell de felicitació. Aquí el teniu:

L’ORGANIGRAMA DELS DOTZE CÀRRECS EXECUTIUS

L’Abel és una de les dotze persones que constitueixen l’equip directiu de l’empresa «ENIGMES S.L.», una multinacional amb seu a l’Illa de l’Escaquer i sucursals als cinc continents amb una jerarquia oficial molt ben definida encapçalada pel Director General que està per sobre del President que, al seu torn, supera en rang al Tresorer. Per sota d’aquests tres càrrecs principals, tenim els tres Vicepresidents (tots ells amb el mateix rang) i completen l’equip de direcció els sis Secretaris assignats a cadascun dels directius citats. Tots els secretaris ostenten un rang inferior a qualsevol dels executius principals però entre ells tenen una jerarquia pròpia basada en el rang dels seus caps respectius. Per tant, el secretari del director general se situa per sota dels vicepresidents però té un rang superior al del secretari del president i els secretaris dels vicepresidents tenen un rang més baix que aquest últim però el mateix entre ells.

Coneixent aquestes dades de l’organització i amb les pistes que a continuació trobareu, relatives als sis executius i als seus secretaris (o secretàries), hauríeu de descobrir la posició exacta en l'organigrama de l’empresa de cadascuna de les dotze persones amb el seu nom i cognom (tots els cognoms corresponen a poblacions de les comarques tarragonines, com per exemple Ulldemolins).

PISTES:
1. Glòria té un rang inferior a Torroja, el mateix que Móra i més alt que el de Pilar o el de Jan. Aquest últim només sobrepassa en rang a altres tres dels dotze, és a dir, a Vicenç i dos més.
2. Tant Xerta com Vilaplana superen Jan.
3. Lluís, que no és el director general, supera en rang a Rosalia i a Hèctor que no es diu Móra de cognom.
4. Querol, secretari de l'executiu en cap, no es diu ni Cinta ni Carla.
5. Dos dels vicepresidents són homes. Cap d'ells té secretari, sinó secretària.
6. Salou, que no és el director general, supera en rang a Pradell, que al seu torn supera David, el qual no és un dels vicepresidents.
7. Margalef, que és secretari i home, supera en rang almenys a un altre. No obstant això, no és el secretari del tresorer.
8. Horta, que no es diu Vicenç, està per sota de Nulles.
9. Móra i Roquetes no treballen junts. Roquetes és una dona i el seu nom de pila no és Carla.
10. Xerta, que també és dona, se situa per sota de Pradell.
11. Ester, que supera en rang a David, no és la secretària del director general.
12. Almenys tres dels secretaris són dones. Rosalia no s'inclou entre elles.




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "


divendres, 25 de setembre de 2020

Joc de Ment - 024

LA PRECISIÓ DEL TALL IMPRECÍS



- Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag deixa la baralla a un espectador i li demana que n’extregui un petit grup de cartes que ha de deixar damunt la taula sense comptar-les. Seguidament, l’espectador ha de repetir la mateixa acció extraient un nou munt de cartes que tampoc ha de comptar però que ha de procurar que siguin unes quantes més que abans. D’aquesta manera, tindrem sobre la taula dos munts de cartes que es distingiran clarament per tenir un diferent nombre de naips cadascun d’ells.

No sabem quantes cartes hi ha a cada munt per això ara el mag demanarà a l’espectador que reculli el munt amb menys naips i que, sense dir res en veu alta, compti quantes cartes hi ha. Al seu torn, el mag agafarà el munt més gros i també comptarà les cartes que té. Quan hagi acabat de fer-ho, el mag dirà: “No sé quantes cartes tens al teu munt però estic segur que al meu tinc les mateixes cartes que tu, més X cartes suplementàries i que encara me’n quedaran prou per arribar a Y” (sent X i Y dos nombres enters triats pel mag).

Per acabar el joc, el mag demanarà a l’espectador que reveli quantes cartes hi ha al seu munt i procedirà a comptar els seus propis naips de la manera indicada demostrant així que la predicció feta és totalment correcta.

Vegem-ho en un exemple. Imaginem que el munt del mag hi ha 26 cartes i aquest afirma: “Al meu munt hi ha les mateixes cartes que al teu, més 6 cartes que em sobren i encara me'n queden prou per arribar a 20. Quantes cartes tens tu?”. Suposem que l’espectador diu, per exemple, 15. Aleshores el mag procedirà a deixar, d’una en una, les seves cartes sobre la taula fins a arribar a 15, després posarà en un munt a part 6 cartes més (les que li sobraven) i continuarà afegint cartes al primer munt comptant 16, 17, 18, 19 i 20. Aquesta última serà, tal com havia predit, la darrera carta del seu paquet.




divendres, 18 de setembre de 2020

Relats Conjunts (setembre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Reading and Texting" (David Hettinger).




SALTANT DE BRANCA EN BRANCA

- M’agrada venir a llegir a aquesta clariana al mig del bosc, és un lloc preciós.

- Sí que és maco, sí. La llàstima és que aquí el WhatsApp no funciona gaire bé. Fa quasi un minut que he enviat un missatge i encara no m’ha aparegut el doble check. Tanta natura deu limitar la cobertura. Massa arbres!!

- Dius que aquest bosquet ridícul té massa arbres? Doncs no sé què hauries dit si visquéssim uns quants segles enrere. S’explica que, a l’època d’Alexandre el Magne, la península Ibèrica estava tan plena de boscos que un esquirol l’hauria pogut recórrer de punta a punta sense posar els peus a terra, només saltant d'arbre en arbre.

- Ostres, quina passada. És veritat això?

- Bé, sembla que l'afirmació no és del tot certa. Més aviat l'hauríem de prendre com una metàfora.

- O com una al·legoria.

- Dona, no sé què dir-te. Jo no hi veig l'alegria enlloc, trobo que seria de mala persona alegrar-se d'una extinció.

- Quina extinció? Segurament és cert que actualment hi ha menys arbres que temps enrere però encara tenim força boscos i d'esquirols també en queden, no?

- Parlo de la gent arborícola, les persones que vivien dalts dels arbres. És per ells que aquella afirmació de l'esquirol no podia ser certa. Pensa que esquirol que passava, esquirol que es cruspien.

- Gent que vivia dalt dels arbres? No n'havia sentit parlar mai. I perquè ho feien?

- No tenien altre remei. Ja t'he dit que tot això passava a l'època del magma. En aquells temps, l'activitat volcànica del planeta era tan gran que tot el terra era de lava.

- Sí, això sí que ho recordo. No fa gaire ho vam commemorar amb un challenge d’internet, un divertit repte viral aquell. Però, ara que hi penso, si el terra era de lava... com és que això no provocava incendis que cremaven els arbres?

- Has de tenir en compte que aleshores el temps no era com ara que, per culpa del canvi climàtic, s'ha tornat boig. Abans a l'estiu feia tanta calor que es fonien les pedres però cada hivern venia una glaciació que ho tornava a solidificar tot. I contra una capa de diversos metres de gel, no hi ha incendi que hi pugui fer res.

- D'acord. Així les persones arborícoles es van extingir per una glaciació.

- No, no. Ells van desaparèixer molt abans. Van ser desplaçats del seu hàbitat per una espècie invasora que avui en dia encara omple els arbres de les nostres ciutats, la cotorra argentina.

- I no se les podien menjar, com feien amb els esquirols?

- Menjar cotorres? Quina bestiesa. Sempre fas igual. Intento tenir una conversa fonamentada i plena de dades i tu has de sortir amb un dels teus estirabots. Au, vés a mirar si ja t’ha sortit la segona ratlleta del WhatsApp i a mi deixa’m llegir tranquil·la. Amb tu no es pot parlar seriosament de res...


divendres, 11 de setembre de 2020

Els llibres d'en Jan McPetit [2020] (III)


Aprofitant l'estiu, he publicat (cada segon divendres de juliol. agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany i, de pas, us he ensenyat les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet amb ells.
Avui acabo aquest "cicle" amb una última novel·la històrica que ens situa als Estats Units esclavistes del segle XIX...


El «Ferrocarril Subterrani» és com s'anomenaven les rutes secretes i les cases de seguretat que, al segle XIX, ajudaven els esclaus afroamericans que fugien en recerca de la llibertat. En aquesta novel·la, l'autor les converteix en un tren real i ens explica com Cora, una esclava d'una plantació de cotó, l'utilitza per escapar-se i intentar començar una nova vida. Mentre llegim les vicissituds de la fugida de Cora, perseguida per un implacable caça-recompenses, se'ns fa present com era viure en aquella època on l'esclavitud era legal als Estats Units i uns éssers humans tenien dret sobre la vida (i la mort) d'uns altres, només perquè aquests últims eren d'un color de pell diferent.

És un llibre molt ben escrit que t'enganxa des de les primeres pàgines. Una lectura, molt dura a estones però també esperançadora en altres moments, que aconsegueix emocionar-te. Val la pena llegir-lo.

La fotografia està feta a l'estació de tren de Salou (Tarragonès). Una estació que no és subterrània però que, des de primers d'any, l'han «enterrat» fent-la passar a la història.




Un apunt final. Com he dit abans, la novel·la transcorre en una època on les lleis estaven a favor dels esclavistes i en defensaven els seus «drets». Així i tot, també hi havia algunes persones que s'enfrontaven a aquesta legalitat per considerar-la contrària als principis humans i morals i lluitaven per canviar-la, malgrat que aquesta confrontació els comportés problemes amb la justícia establerta com ens explica Colson Whitehead en el següent fragment, tret de la pàgina 327 del seu llibre, que fa referència a un d'aquests abolicionistes:

... Alguns xèrifs amb la cara encesa el van detenir per sedició. El van empresonar per haver instigat aldarulls que no havien passat de trobades pacífiques. L'honorable jutge [...] va dictar una ordre de crida i cerca contra ell, acusant-lo d'haver promogut ‘una ortodòxia infernal que fa perillar el teixit d'una societat òptima'...

En fi, representa que tot això passava fa dos segles. Res a veure amb l'actualitat...


Us desitjo a tots una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA


divendres, 4 de setembre de 2020

FALSES ETIMOLOGIES

L’ETIMOLOGIA és la branca de la lingüística que, utilitzant la filologia i els mètodes de la lingüística comparativa, estudia l’origen i l’evolució dels mots d’una llengua.

Però quan aquest mateix objectiu d’esbrinar l’origen d’una paraula s’intenta assolir deixant de banda la ciència etimològica i basant-se només en la pura especulació, les creences o les opinions de gent no especialitzada en lingüística passem a l’àmbit de l'ETIMOLOGIA POPULAR.

Una Etimologia Popular és, gairebé en tots els casos, una falsa etimologia perquè, com hem dit, no fa servir les eines de la ciència etimològica sinó que es basa en una relació que s’estableix entre dos mots que, aparentment, tenen una certa semblança formal però que en realitat són d’origen diferent. Aquesta relació, sovint s’aconsegueix utilitzant els mateixos mecanismes que fan possibles certs jocs de paraules i això ens situa de ple en el camp de la ludolingüística i l’enigmística.

Hi ha molts exemples de FALSES ETIMOLOGIES. Fins i tot, algunes d’elles han quedat recollides oficialment com el gos que apareix a l’escut de Calaf (Anoia) que indicaria que el nom del municipi prové de «ca» [gos] quan realment deriva de «calat» [castell, en àrab]. En el mateix cas, tindríem l’escut de Sabadell (Vallès Occidental) que mostra una «ceba» tot i que és clar que el nom de la ciutat no ve d’una hipotètica «ceba d’ell». Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra cita altres diversos exemples d’aquestes falses etimologies. En destaco un parell en aquest fragment que us transcric a continuació:

A casa nostra, hi ha etimologies populars realment encisadores. Per exemple la d’«orxata». Conta la llegenda que en arribar el rei En Jaume a València va rebre’n un tassó de mans d’una nadiua i exclamà complagut: «Això és or, xata!». Simplement genial. Més polèmica ha aixecat l'inefable «carajillo». Josep Maria Espinàs, en una entrevista a la revista d’encreuats "...Més", ens exposa unes quantes versions que li havien arribat a través de la correspondència que genera la seva famosa columna diària a l'AVUI. Hi havia la d’un conegut bar de la Ciutat Vella barcelonina que servia el cafè i la copa junts als treballadors murcians de les obres de l’Exposició Universal Els obrers, apressats, ho demanaven junt «perquè ara guillo»; aquesta versió és impossible des d’un punt de vista d’evolució fonètica de la llengua —el camí evolutiu correcte és l'invers—, però ha fet molta fortuna. Després, també hi ha una versió més obscena que fa derivar el combinat d'un «petit carajo», la qual cosa recorda la curiosa paronomàsia purista R-V que ha transformat una famosa roca fàl·lica de «Carall Bernat» en «Cavall Bernat», segons recull Joan Coromines a l’entrada «Carall» del seu "Diccionari etimològic". Finalment, la versió més versemblant sembla la que atorga un origen cubà al «carajillo». Resulta que els soldats de marina prenien un combinat de cafè amb rom per infondre’s coratge abans d’un combat i l'anomenaven «corajillo». Els catalans que van lluitar a la Guerra de Cuba l’haurien importat i el mot hauria evolucionat fins esdevenir l’actual «carajillo».

Quan parlem de Falses Etimologies en el nostre idioma, és gairebé obligatori citar el DICCIONARI CATALÀ DE FALSES ETIMOLOGIES que va escriure Josep M. Espinàs i va ser publicat l’any 1984 per Edicions 62. En aquest llibre, l’autor barceloní fa una gran demostració d’enginy i de sentit de l’humor, inventant-se el ‘possible’ origen d’una bona colla de paraules.

Per acabar aquest post, us deixo amb un fragment de la contraportada i una selecció d’algunes de les entrades d’aquest divertit diccionari:

... La intenció de Josep M. Espinàs en escriure aquest llibre ha estat la de divertir-se i divertir-nos. I perquè ningú no es confongui ja ho diu al pròleg, quan, referint-se al llibre com si fos un medicament, ens explica que: «...pot anar bé contra l’avorriment (qualsevol causa), contra l’empatx televisiu, contra la transcendentalitis i la seriositat crònica, i s’ha experimentat que produeix efectes de reanimació en situacions depressives de grup», i que «no és aconsellable als qui pateixin de restrenyiment mental, polític, religiós, acadèmic o nostrat, als afectats per hipersensibilitat culturalista, als al·lèrgics als jocs de paraules i a aquells a qui la lectura de paraules non sanctas -ni que siguin, com en aquest cas, matèria d'anàlisi científica- pot produir un xoc traumàtic»...


DICCIONARI CATALÀ DE FALSES ETIMOLOGIES
(Josep M. Espinàs)
[Edicions 62 / 1984 / 217 pàg. / ISBN: 8429722114]


ABSOLUTISME: Derivat d'absolució. Sistema polític en què el governant es considera absolt de qualsevol error o crim perquè no té limitacions de tipus jurídic en l'exercici del seu poder.

AGREDIR: Prové de "dir (un mot) agre". Posteriorment s'amplià el concepte de l'agressió verbal a l'agressió física, d'acord amb la norma catalana: tal dit tal fet.

ALARMAT: Que duu les ales armades: avions equipats amb míssils.

AMBULÀNCIA: Cal desemmascarar l’excessiva llatinofília de molts etimòlegs. No prové pas d’"ambulare", sinó del primer vehicle motoritzat que fou emprat per a traslladar un malalt. (Testimoniatge del doctor Josep Pla i Duat, de la Pobla de Segur): "Amb què el duen? (el malalt)" fou la pregunta en veure l’arribada del nou vehicle. I la resposta, després de llegir les lletres de la part frontal del cotxe, fou aquesta: "amb un Lancia".

ANALFABET: D'analfavet. Equivalència catalana -amb el pudor típic de la nostra llengua- de la més descarada i menys eufònica expressió castellana popular "tonto del culo". Per unió d'anal i favet, diminutiu de "fava", "fleuma".

BISTEC: De ‘bis-tec’. Tall de carn que per la seva consistència es considera un "tec doble", mot nascut en èpoques en les quals el consum de carn era excepcionalment rar.

BOHEMI: Prové de ‘bo’ i d’‘hemi’, del grec "mig", o sigui "només mig bo", explicatiu de la valoració que en la societat tradicionalment laboral i conservadora s’ha fet de qui duu un tipus de vida més lliure.

BRÚIXOLA: Dim. ‘-ola’ ("corretja/corretjola", etc.) Significa "petita bruixa" pel fet que permet orientar-se en la rosa dels vents fins i tot sense visibilitat.

BUFETADA: Prové del francès ‘bufet’, aplicat a la taula de menges i refrescos en una festa, que els convidats solen assaltar violentament: "En el còctel d’inauguració de l’exposició va haver-hi bufetades."

CATIFA: Prové de la forma prefixada cat-, del grec ‘katà’ = "sota", i ‘tifa’ = "excrement, cagarada". ‘Catifa’ és el lloc sota del qual s'amaga la merda.

CERÀMIQUES: Allò que en el futur, per la seva fragilitat, ‘serà miques’.

DECADENT: Que comença a envellir, a perdre força. Prové del grec "deca" = 10 i "dent". Procés que es fa visible quan ja només es conserven "deu dents".

ESCUDELLA: Prové d’escut, forma verbal ‘escudar’. Perquè ha protegit tradicionalment l’estómac, i els catalans, de la fam.

ESGUERRAR: Allò que fa la guerra. Del mateix origen: ‘esguerrifós’.

ESPANYA: Com en el cas de Castella i de Catalunya, no s’ha arribat a conclusions definitives. 1) D’espanyar, fer saltar el pany d’una porta (la del país veí). 2) Si prové d’Hispania, l’anglès dóna una pista interessant: ‘Hispang’, de ‘his’ = "d’ell" i ‘pang’ = "dolor, turment". "Hispang" seria, doncs, "el turment d’ell" (del català). 3) i 4) ‘Espanyoli’, deformació d’"és pa n’oli" (valencianisme) -"és pa amb oli"- i és ‘panoli’ (castellanisme) = "neci, babau, massa càndid" són conceptes despectius que no encaixen, si no és per antítesi sarcàstica, amb la realitat dels espanyols.

ESPASMÒDIC: El moviment que ens domina quan trobem que algun producte és massa car: ‘és poc mòdic’ de preu.

FEDERAL: Agregació dels mots ‘fe de ral’ (cf.: "pa de ral"). Expressa que els partidaris del federalisme hispànic només poden tenir en l’èxit de la seva teoria una fe molt limitada.

HECATOMBE: Pura transcripció fonètica: ‘eh, que tomba’.

HELICÒPTER: 1) De l’anglès ‘hell’ = "infern" i ‘licòpter’ = ales de llop o "llop alat" ("licos" = llop i "pter", en grec = ala). "Helicòpter", doncs, vol dir "llop alat infernal". Com que ‘hell’, a més d’infern també significa "abisme", "helicòpter" es podria interpretar com a "llop alat que desafia l’abisme". 2) D’‘hel·le’ = "grec" i ‘hel·lico’ = "de Grècia" més ‘pter’ = ala. Aquest "ala grega" s’entén perfectament si es recorda que els primers helicòpters tenien quatre ales rotatòries (no tres, com molts dels actuals) en forma precisament de "creu grega".

HEREU: De l’alemany ‘herr’ i el grec ‘eu’ = "bé, bon". L’"hereu" seia el "bon senyor" o qui "fa bé de senyor" (i potser qui "viu bé de senyor, d’amo" en comparació amb els altres germans).

HIPOTECA: Del grec ‘hipo’ = "per dessota, en menys quantitat" (hipocondri, hipoglucèmia) i ‘teca’ = "menjar, conjunt de coses comestibles". Coincidència de les circumstàncies que duen a fer una "hipoteca" amb les que suposen disposar de menys recursos alimentaris. (La interpretació ‘hipputeca’ = "col·lecció de putes a cavall", si aquí ‘hip’ provingués del grec "hippos", és totalment fantàstica.)

HUMÀ: D’"humus" (llatí) = "terra". Que és fet de terra i torna a la terra.

INGENU: Prové d'enginy i de nu. Ingenu="enginy nu", desproveït de malícia.

INTEL·LIGENT: De la partícula "in-" = sense, contra, "tele" i "gent". "Intelegent" = gent sense tele(visió).

MÚSIC: Del llatí "mus" = "rata". Els músics han viscut tradicionalment pobres com les rates.

NATURISTA: Prové de Mallorca. A la forastera se l'anomenava Na Turista, i aquest mot, "Na Turista", s'aplicà a la primera dona estrangera que es despullava per prendre el sol balear. D'aquí s'ha estès a tothom qui practica el costum de vida i terapèutica naturals: sol, aire, etc.

NIMI: Insignificant, negligible. Abreujament de l'expressió popular "ni m'hi va, ni m'hi ve", que apliquem a allò que no ens afecta o no té importància per nosaltres.

NOVICI: De no (negatiu) i vici. Efectivament, s'exigeix a un novici que no en tingui cap.

OSTEOPATIA: Malaltia òssia. Compost d'os, ‘teo’ = "déu" i ‘patia’ = "dolors". Significa l'os que fa un mal de cal Déu.

PARIR: Masclisme. Hauria d'ésser marir.

PEL·LÍCULA: De ‘pèl i cul’, amb la qual cosa es demostra que el primer cinema fou pornogràfic. (No es gosà traduir fonèticament de l’anglès ‘picture’ (pronúncia "pitxa" = pel·lícula).

PENICIL·LINA: Substància terapèutica emprada per a guarir infeccions provocades per l’ús del ‘penis’.

PENSAMENT: Del grec ‘pan’ = "tot, totalitat" i ‘sement’ = "llavor". El ‘pan-sement’ és la llavor de tot.

PERÍCIA: Pràctica o habilitat notables. Quan arriben al punt màxim, la gent s’admira i exclama: "És la pera!"

PIXADOR: Urinari, orinador públic. Del català pi i de l'anglès ‘shadow’ = "ombra, protecció". Abans que no es construïssin urinaris públics, o quan no n'hi ha a prop, la solució tradicional i encara vigent és el ‘pishadow’ = pixar a l'ombra d'un pi, o protegit/dissimulat per un pi.

PUZZLE: No és pas un anglicisme, com repeteixen tots els diccionaris i enciclopèdies. Prové del verb català posar. N'hi ha prou que hom demani a un anglès de pronunciar "puzzle" i es descobrirà que pronuncia prou correctament posa'l! El sentit és clar. Cada fragment d'aquest joc ha d'ésser posat en el seu lloc corresponent.

RAJOLÍ: Del català raig i del francès joli="bonic,festiu". Raig petit, bonic i alegre, especialment en una font.

REFERÈNDUM: De "res - ferèndum" (forma llatinitzant equivalent a "haver de fer"). Sovint, des del punt de vista de qui el convoca, "referèndum " vol dir "no en farem res del que contesteu" (no en farem cas).

RELLISCAR: No es un verb català. És compost de dos mots anglesos: "rally" i "car". Amb el partitiu saxó dóna "rally's car" = "cotxe de rally", essent un "rally" una cursa d'automòbils que es fa en condicions adverses o perilloses que afavoreixen "ralliscar".

SEXAGENARI: Prové de sexe i gener. Un "sexe-a-genari" és la persona que comença a tenir el "sexe al gener", és a dir, en fase de refredament.

SEXE: Prové del llatí "sex" = 6. Aquest nombre implicaria que la primitiva sexualitat era tribal o col·lectiva.

SÍNIA: Màquina de treure aigua. El mot prové del típic pessimisme del pagès: si n'hi ha, "si-ni-a".

SOTS-: S'aplica a "sots-director", "sots-inspector", etc. Del francès sot="neci", el qui no és prou llest per a ésser director, inspector, etc.

TROPICAL: Del francès ‘trop’ = "massa" i ‘cald’ = "càlid". Massa càlid.

VALOR: Qualitat que fa que una persona o cosa sigui preuada. De l'expressió ‘val or’.

WHISKY: Crit dels bevedors en alçar els vasos: "visqui!".






divendres, 28 d’agost de 2020

JOC DE MENT - 023

LA FLOR MÀGICA



- Un grapat de monedes


Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.


Utilitzant un nombre de monedes suficient, el mag dibuixarà una flor sobre la taula formant un cercle que representarà la corol·la d'on partirà una línia vertical que farà de peduncle o cua. El nombre de monedes necessari no importa, sempre que permeti crear correctament les dues parts de la flor. En el següent exemple, s'han usat 15 monedes (11 a la corol·la i 4 al peduncle):


Una vegada la flor queda enllestida, el mag es gira d’esquena i demana a un espectador que pensi un número qualsevol amb l'única condició que sigui més gran que el nombre de monedes que formen la cua [en l'exemple, hauria de ser major de 4]. Aquest número és el que l'espectador (sense dir res) començarà a comptar, assenyalant les monedes d'una en una, partint de la base de la cua i entrant dins la corol·la en sentit contrari a les agulles del rellotge. Si el número triat és tan alt que obliga a donar més d'una volta al cercle de monedes, l'espectador continuarà comptant mentre gira al voltant de la corol·la tot el que calgui sense tornar a baixar pel peduncle. D'aquesta manera, el número que ha triat l'espectador (i que només sap ell) el portarà fins a una moneda concreta [en l'exemple, si hagués triat el 21, el compte hauria acabat, després de fer una volta i mitja, a la moneda situada dalt de tot de la imatge].

A continuació, l'espectador repetirà novament el seu compte començant per aquesta última moneda que ha tocat però ara ho farà seguint el sentit de les agulles del rellotge (és a dir, al revés que abans). Aquest procediment el portarà fins a una altra moneda [en l'exemple, comptant 21 des de la moneda superior arribem a l'única de la imatge que mostra la cara]. Per acabar, l'espectador amagarà un petit tros de paper sota aquesta última moneda i haurà acabat la seva feina.

El mag es girarà i, tot i que no sap quin és el número triat per l'espectador ni ha vist (ni ha sentit) res del procediment que aquest ha seguit, endevinarà a la primera quina moneda amaga el tros de paper.



divendres, 21 d’agost de 2020

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)



Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de la cúpula de la Fortalesa de Sant Julià de Ramis (Gironès):


EXPERIÈNCIA MULTISENSORIAL


Bon dia i benvinguts. Esteu a punt d’entrar dins la «Cúpula dels Sentits»® per viure una experiència única i irrepetible. Construïda amb materials d’última generació que incorporen els avenços tecnològics més innovadors al nostre abast, aquesta sala és capaç de portar els nostres sentits fins a nivells impossibles d’assolir fora d’aquí.

Permeteu que us recordi que, segons la classificació tradicional, les persones tenim cinc sentits bàsics per poder copsar els diferents aspectes del medi que ens rodeja: VISTA (les imatges que percebem quan les ones electromagnètiques de la llum visible ens arriben als ulls), OÏDA (els sons produïts per l’acció de les vibracions acústiques dins les nostres orelles), OLFACTE (les olors que ens arriben a través del nas), GUST (els sabors que descobrim quan s’activen les papil·les gustatives de la llengua) i TACTE (la percepció de la pressió sobre la nostra pell). A aquesta llista clàssica, actualment també s’hi afegeixen unes altres sensacions que percep el nostre cos i que anomenem sentits addicionals. Els més destacats són: EQUILIBRIOCEPCIÓ (sensació de l’equilibri que ens permet caminar sense caure), NOCICEPCIÓ (percepció del dolor), TERMOCEPCIÓ (que ens permet notar els canvis de temperatura) i PROPIOCEPCIÓ (percepció del nostre propi cos i de la situació de les diverses parts que el componen).

Com us he començat a explicar abans, la nostra «Cúpula dels Sentits»® està pensada fins a l’últim detall per potenciar-los tots i cadascun d’ells, portant-los al màxim nivell. Al principi de la visita us col·locareu fent rotllana a tocar de la paret circular que sosté la cúpula. Des d’allí podreu admirar el doll de llum que entra per l’obertura del sostre i que es reflecteix omplint l’espai de manera meticulosament calculada per oferir tota la gamma de l’escala cromàtica, veureu colors que ni podeu imaginar que existeixen [vista]. Al mateix moment i gràcies a desenes d’altaveus estratègicament distribuïts per tota la sala, escoltareu una selecció de sons orgànics naturals que us transportaran, en un viatge gairebé interdimensional, a llocs sonors desconeguts fins aquell instant [oïda]. Immediatament, s’hi afegirà una nova sensació gràcies a l’acció de les selectes olors que desprenen les plantes i flors que pengen del sostre [olfacte]. Sadollats aquests tres primers sentits, l’experiència es completarà amb la degustació d’uns plats exquisits [gust] que el nostre xef ha triat expressament per fer-vos arribar a un èxtasi sensorial d’un nivell que, us ho asseguro, esdevindrà insuperable.

No patiu que no he oblidat els altres sentits de la llista. Tots ells entraran en joc alhora en un extraordinari i apoteòsic final de festa que us costarà d’oblidar. En un moment determinat, retirarem els plats de l’àpat, elevarem les plantes aromàtiques, apagarem el so ambient i substituirem la llum zenital per uns focus que il·luminaran només pista central. Quan això passi, entraran a la sala uns nois uniformats equipats amb material antidisturbis que, a empentes i cops de porra [tacte], us convidaran a anar cap a la zona il·luminada central. El terra d’aquest espai ha estat polit a consciència i tractat amb un producte extralliscant; en conseqüència, notareu de seguida que rellisqueu i que teniu moltes dificultats per mantenir-vos drets [equilibriocepció]. Pel vostre compte o amb l’ajuda dels nostres amables empleats que en cap moment deixaran de colpejar-vos amb les porres, acabareu caient tots per terra donant-vos una gran patacada final. Aquest últim cop serà força contundent gràcies al formigó especialment reforçat amb què està construït el sòl i s’afegirà als que haureu rebut fins aquell moment produint-vos una fiblada extremadament dolorosa [nocicepció]. A continuació ve la part més divertida; quan tots esteu a terra, els nostres empleats marxaran i haureu d’intentar aixecar-vos sense ajuda. Com ja podeu suposar, no serà una feina fàcil perquè no podreu evitar relliscar contínuament. L’esforç que hi posareu i la vergonya que sentireu provocarà que us pugi la temperatura i notareu com us acaloreu [termocepció]. Tot i això, no us heu de preocupar gens perquè finalment tothom (ni que sigui arrossegant-se) aconsegueix sortir de la pista central i podreu abandonar la sala amb total percepció de la situació (més o menys adolorida) del vostre cos [propiocepció]. Amb aquesta última sensació, l’experiència es donarà per finalitzada i acabarem la visita passant per la botiga on podreu adquirir un bonic record d’aquesta excursió. Us recomano els carquinyolis, són boníssims...

divendres, 14 d’agost de 2020

Els llibres d'en Jan McPetit [2020] (II)


Continuo aprofitant els mesos d'estiu per publicar (cada segon divendres de juliol. agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany i, de pas, ensenyar-vos les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet amb ells.
Avui toca una altra novel·la històrica que ens porta a la Barcelona de principis del segle passat...


La novel·la comença l’any 1892 quan un nadó és abandonat al torn dels expòsits de la casa de Maternitat de Barcelona i acaba el gener de 1939 amb l’entrada de les tropes franquistes a la capital catalana que provoca que aquell mateix personatge hagi d’abandonar el nostre país per anar a l'exili d’igual manera que tants altres combatents republicans de la Guerra Civil espanyola. Mentre van transcorrent aquests 47 anys, l’autora ens explica la vida dels diversos protagonistes del llibre amb el rerefons comú de la construcció del nou Hospital de la Santa Creu i Sant Pau.

És una novel·la interessant on es barregen els personatges de ficció amb d’altres de reals que, en major o menor grau, reconeixem. Un altre punt a favor és la manera com les vicissituds de la trama novel·lada s'embranquen amb els esdeveniments històrics reals que es van succeint, convertint la lectura en un repàs molt amè de la història d’aquells anys a cavall dels segles XIX i XX. Personalment potser m’esperava, donat el títol de l’obra, trobar-hi més «protagonisme» del mateix hospital i de la seva construcció que sovint queda, com he dit abans, només com el teló de fons que permet unir als personatges. Aquest fet, va provocar que al principi lectura em coixegés una mica però, un cop acabada, puc dir el regust final és positiu i que m’ho he passat bé llegint el llibre.

La fotografia està feta davant de l’Institut Pere Mata a Reus (Baix Camp). Un centre mèdic realitzat a les acaballes del segle XIX per Lluís Domènech i Montaner, el mateix arquitecte modernista que, uns anys més tard, s’encarregaria del projecte constructiu de l’Hospital de Sant Pau aplicant els coneixements, mèdicament innovadors, que ja havia utilitzat en aquest hospital psiquiàtric reusenc.


divendres, 7 d’agost de 2020

TRENCACLOSQUES

El mot TRENCACLOSQUES té, al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2), dues accepcions:

1 m. [LC] Problema, endevinalla, de difícil solució.
2 m. [JE] [LC] Joc consistent en un conjunt de peces, regulars o irregulars, de cartó o altra matèria, que cal combinar per a formar una figura.

També es pot anomenar TRENCACAPS i, sobretot pel que fa a la segona accepció, s'ha popularitzat la denominació PUZLE (de l'anglès, PUZZLE).


Hi ha diverses variants d'aquest joc d'ordenar peces però, en el camp de l'enigmística i els passatemps, un dels més utilitzats per proposar problemes per resoldre és el TANGRAM. Màrius Serra dedica a aquest trencaclosques xinès, tot un capítol del seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) que us resumeixo a continuació:

TANGRAM
Clàssic trencaclosques xinès basat en una de les branques més antigues de la matemàtica recreativa: els problemes de dissecció. A partir d’un simple quadrat, s’obtenen set figures anomenades TAN: dos triangles grans, un de mitjà, dos triangles petits, un quadrat i un romboide. Tots els vèrtexs resultants presenten angles múltiples de 45 graus, de manera que, si atorguem un valor 1 al costat del quadrat inicial, tots els segments interiors tindran quatre únics valors: u, dos, arrel de dos i dos arrel de dos. Les infinites possibilitats combinatòries dels set tans fan del joc un trencaclosques màgic que permet diverses construccions. [...]
Al tangram s’hi pot jugar de diverses maneres. Si el situem en un estoig quadrat, el sol fet de guardar les set peces ja és un trencaclosques considerable. Els matemàtics més empedreïts, però, es dediquen a resoldre la diversitat de problemes de geometria combinatòria que els set tans plantegen. Els simples consumidors del joc hi juguen des de dues perspectives: la constructiva o la deductiva. En el primer cas, es tracta d’elaborar una figura original que recordi un animal, una persona o un objecte; cal fer servir totes les peces i no n’hi pot haver cap que no estiguí en contacte amb les altres. Les possibilitats són més grans del que sembla; Martin Gardner, per exemple, elaborà una divertida caricatura tangramàtica de Richard Nixon en una de les seves famoses columnes a la revista "Scientific American". Els problemes de tangram, en canvi, proposen figures impreses en les quals no es distingeixen els límits de cada tan. De manera que cal esbrinar la posició exacta de cada peça dins d’aquella figura.
Moltes enciclopèdies antigues daten l’origen del tangram en la inimaginable Xina de fa 4.000 anys, a remolc de les asseveracions d’un peculiar britànic enamoriscat d’Orient. Sam Loyd publicà l’any 1903 un llibret —una autèntica joia de bibliòfil, avui— anomenat "The Eighth Book of Tan". La seva fabulosa tesi és que els xinesos compilaren fa 4.000 anys set llibres de tangrams, cadascun dels quals contenia més de 1.000 dissenys diferents de figures elaborades amb les set peces del trencaclosques. [...] Martin Garner, els anys seixanta, va demostrar que Loyd havia inventat tota aquella romàntica història. Resulta que cap erudit xinès no havia sentit parlar mai de tans ni del tangram. A la Xina, el joc és conegut com "txi-txiac tu" («pla de 7 enginyós») i no sembla haver nascut més enllà del segle XIX. De fet, el document més antic publicat a la Xina data de 1803 i se suposa que va provocar un fenomen equiparable al cub de Rubik durant la dècada de 1980...

Per acabar, us proposo uns Problemes de Tangram clàssics per si us ve de gust intentar solucionar-los:










GLOSSARI:
  • Tangram
  • Trencaclosques

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:









divendres, 31 de juliol de 2020

"Cartas de ilusión" [10♥] [10♣] [10♠] [10♦]


L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estats Units.

Avui us en presento els quatre [10]:



[CORS ]
Dues cares o un gerro?

[TRÈVOLS ]
Aquesta espiral fa que les coses semblin grosses o petites.

[PIQUES ]
Què és això?

[DIAMANTS ]
A quina distància està el cercle: És la lluna? Una pilota de bàsquet? Un anell?


EXPLICACIÓ


divendres, 24 de juliol de 2020

Joc de Ment - 022

CARA O CREU?



- Un grapat de monedes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.


El mag llença un grapat de monedes sobre la taula i les escampa de manera que quedin una mica separades entre elles i en cap cas l’una sobre l’altra.

A continuació es gira d’esquena i demana a un espectador que procedeixi a donar la volta a algunes de les monedes triades a l’atzar. Per fer-ho, l’espectador escollirà una de les monedes, dirà en veu alta la paraula “volta” i girarà aquella moneda concreta. Aquest procediment el pot repetir les vegades que vulgui amb les monedes que vulgui (fins i tot, pot tornar a donar la volta a una moneda que ja havia girat anteriorment) però sempre d’una en una.

Quan se’n cansi de girar monedes, n’escull una darrera i, sense donar-li la volta, li posa la mà al damunt fent que quedi tapada sobre la taula. Aleshores el mag es tomba i, només amb la simple observació de la resta de les monedes que han quedat destapades, encertarà a la primera si la moneda oculta mostra la cara o la creu.