GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 28 de desembre de 2020

Lectures 2020 - Feliç 2021



Ha arribat l’últim post de l’any i toca presentar-vos la llista dels llibres que he llegit aquest 2020. Han estat un total de 71 volums i 20.790 pàgines (una mitjana de 57 al dia). Un increment, respecte a l’any passat, de només tres llibres però de gairebé 2.000 pàgines més i cal destacar que per primera vegada, d’ençà que en porto els comptes, he superat les 20.000 pàgines i les 7 desenes de llibres llegits en un any.

Per allargar una mica les dades estadístiques, podria afegir que aquest 2020 he llegit 22 llibres curts (fins a 200 pàgines), 36 estàndards (de 201 a 400), 9 llargs (de 401 a 600) i 4 totxos (més de 600 pàgines) i que el meu llibre mitjà ha estat de 293 pàgines.

Si féssim un rànquing d’autors, quedaria així:

5 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Ja fa cinc anys que vaig decidir repassar tota la seva obra que tingués disponible i enguany m’hi he posat amb el seu cicle «Temps Obert». Una sèrie de novel·les que constitueixen un interessant exercici literari.
Haruki Murakami. Amb aquestes cinc obres m’he posat al dia amb la bibliografia completa de l’autor que em va atrapar amb «1Q84».
Arthur Conan Doyle. A finals de 2018 em vaig proposar llegir els nou llibres que formen el «cànon holmesià» i aquests eren els últims. (Nota: a la llista en surten cinc perquè el primer el van editar en dues parts però, de fet, són quatre llibres).

3 LLIBRES:
Avel·lí Artís-Gener. Un altre dels «meus clàssics catalans» que vaig decidir retrobar. L’any passat vaig iniciar el repàs de les seves novel·les que aquest 2020 he continuat.
Jo Nesbo. Continuo gaudint de la sèrie «Harry Hole»; aquest policia alcohòlic que, malgrat totes les dificultats (i a fe que se li compliquen les coses en cada novel·la), sempre se’n surt amb prou enginy.
Salvador Macip. També fa unes quantes temporades seguides que en Salvador apareix a la meva llista de lectures. Enguany li ha tocat el torn a tres dels seus llibres divulgatius.

2 LLIBRES:
Margaret Atwood. LOS TESTAMENTOS no arriba al nivell de «El conte de la serventa» però n’és una continuació força digna. ÀLIES GRACE, em va semblar una novel·la més rodona i la vaig gaudir més.
Oriol Junqueras. He trobat molt interessants els dos llibres, ben diferents, que ha publicat aquest 2020. PARLANT AMB TU... són cartes escrites a la seva muller que mostren el seu vessant més personal. TORNAREM A VÈNCER, escrit amb la Marta Rovira, plasma la seva proposta per sortir de l’atzucac polític que ens ha tocat viure i, a parer meu, en fa una anàlisi molt lúcida, sense retrets i amb ànim d’avançar.
Olga Xirinacs. Un parell de llibres força curts que t’atrapen pel que tenen de records personals de l’autora.
Isabel-Clara Simó. Quan vaig assabentar-me de la seva mort vaig decidir rellegir algun dels seus llibres. Vaig triar un curt recull de relats i la seva novel·la que més m’agrada.

També cal remarcar que l’escriptora d‘Alcoi és la primera d’una sèrie d’autors que jo ja havia llegit en algun moment o altre i que ens han deixat aquest 2020. Els he volgut recordar fent sortir almenys un dels seus llibres a la meva llista de lectures d’enguany: Isabel-Clara Simó, Lluís Racionero, Josep Maria Benet i Jornet, Carlos Ruiz Zafón, Manuel Cuyàs, Mary Higgins Clark, Juan Marsé, James Randi i Montserrat Carulla.

Entre la resta d’autors de la llista, destaco els títols que més bons records em porten ara que n’he fet el repàs: EL FERROCARRIL SUBTERRANI (en vaig parlar aquí), L’ESPASA I LA LLAVOR (en vaig parlar aquí), L’ESPERIT DEL TEMPS (la lectura es fa feixuga a estones però colpeix comprovar la facilitat com alguna gent ‘intel·ligent’ assumia i justificava les atrocitats nazis), CONTES D’UNA BUTXACA (he tornat a trobar en alguns d’aquests relats la genial ironia de l’autor de «La guerra de les salamandres»), COMPLOT CONTRA ELS ESTATS UNITS (molt bona novel·la d’història-ficció que explica la vida d’una família jueva als EUA dels anys 40 del segle XX amb un president antisemita i aliat de Hitler a la Casa Blanca. La sèrie també val la pena, té un final més obert que la novel·la però, en general, segueix força fidelment el llibre), MÍSTER FOLCH (una novel·la ‘estranya’ tant per la trama com per la manera d’explicar-la però que enganxa), QUALITYLAND (un divertit llibre on s’ens presenta un futur proper que, realment, no fa gaire gràcia. Molt bona lectura), IGNOT (una novel·la polièdrica que ens parla de la creació artística. Hi ha parts més interessants que d’altres, però en conjunt totes les diverses cares que formen aquest poliedre m’han agradat prou per considerar-lo un bon llibre), LAS PRIMERAS QUINCE VIDAS DE HARRY AUGUST (el relat és un pèl embolicat en alguns capítols però el plantejament em va semblar molt original i m’ho vaig passar força bé llegint aquesta novel·la) i acabo amb la que ara tinc entre mans; SEGUIRÉ ELS TEUS PASSOS, l'última novel·la de Care Santos amb la mateixa protagonista de «Tot el bé i tot el mal» que vaig llegir l'any passat (en vaig parlar aquí).


Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2020


Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...

FELIÇ 2021!!


dimecres, 23 de desembre de 2020

Passatemps Nadalenc i BONES FESTES!!


Tot i que aquest 2020, les Festes Nadalenques seran (per força) ben diferents de les que estem acostumats, he volgut mantenir la tradició d'aquest blog i proposar-vos igualment algun passatemps adient a aquestes dates.

Enguany us porto un senzill puzle fet a partir d'una figura del pessebre, per si teniu ganes de trencar-vos-hi la closca (una mica).

Podeu deixar les vostres solucions als comentaris i, a canvi, us podeu emportar una d'aquestes xocolatines ad hoc que us ofereixo seguint una altra tradició, la dels Calendaris d'Advent i dels posts nadalencs de la Catosfera. Espero que us vinguin de gust. ;-))


Aprofito per desitjar-vos un
MOLT BON NADAL

divendres, 18 de desembre de 2020

Relats Conjunts (desembre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La dama de Shalott" [The Lady of Shalott] (John Williams Waterhouse - 1888).





LA DAMA BLANCA

 La nostra història té un tràgic començament. Un noiet, orfe de pare, desapareix dins les gèlides aigües del llac. Al principi, tot el poble acompanya la mare en la recerca però, a mesura que passen els dies i queda ben clar que el noi no se n’ha pogut sortir, la dona es queda sola recorrent les aigües una vegada i una altra, desesperadament. Malgrat els precs d’amics i parents, es nega a abandonar. Jura que no baixarà de la barca fins que no trobi el seu fill i, malauradament, compleix la promesa. Després de set dies d’infructuosa recerca, sense menjar ni beure, la dissortada dona mor. Però resulta que, com que no ha trobat el consol que buscava, la seva ànima es nega a abandonar aquest món i, convertida en un esperit maligne, decideix tornar cada any per les mateixes dates. En vida no va trobar el seu fill però una vegada morta no se n’anirà de buit, cada any raptarà i s’emportarà cap a l’avern un noiet del poble escollit a l’atzar. La seva desgràcia passarà a ser la desgràcia de tot el poble.

Però ja diuen que no hi ha mal que per bé no vingui i aquest malefici que semblava que havia de condemnar-nos, va servir per a tot el contrari. Un espectre d’aquesta entitat no és fàcil que passi desapercebut i, de seguida, el nostre poble s’omple de visitants que volen veure la Dama Blanca, com ben aviat tothom la coneix. La setmana que cada any se la pot veure navegant pel llac com una ànima en pena, es converteix en una font d’ingressos inesperada. No passa gaire temps abans que l’ajuntament decideixi organitzar la Setmana de la Dama Blanca, set dies a l’any dedicats per complet a l’aparició fantasmal que van molt bé a les arques municipals i omplen els calaixos dels botiguers i restauradors del poble. Tot i que, en part, és una festa agredolça, perquè al cap i a la fi una família es quedarà sense un dels seus fills, cal admetre que, més enllà de la desgràcia, aquesta setmana esdevé la gran festa major del poble.

Entre tots vam aconseguir sortir-nos-en i superar la fatalitat, però jo crec que no ens hem de quedar aquí. Per això, fa uns dies vaig proposar al regidor de comerç i turisme que s’hauria de contractar una mèdium de reconegut prestigi per parlar amb la Dama. La idea seria convèncer-la que, en comptes d’una vegada a l’any, passi pel poble cada sis mesos. Just abans de Nadal, com fins ara, i també a principis d’estiu. Això permetria allargar la temporada turística i crear la Setmana Blanca Estiuenca que segur que ho petaria. Doncs avui m’han comunicat que aquest pla genial, mal m’està el dir-ho, que convertiria el nostre poble en un dels principals destins turístics de la regió, no tirarà endavant. Pel que sembla, aquesta gran iniciativa ha topat amb l’oposició frontal d’alguns pares i mares que es neguen a perdre més fills per molt bo que això sigui per l’economia del poble. Ho entenc, tot és qüestió de prioritats i, des del seu punt de vista, la seva reacció és comprensible, no dic que no, però alguns pensem que potser no n’hi ha per tant i que, abans de prendre una decisió massa precipitada, ho hauríem de sospesar millor entre tots. A veure, jo no tinc fills, però tothom sap que fer-ne un no és gaire complicat: una mica de disbauxa, nou mesos d’espera i en pocs anys tornes a tenir un nen com el que t’han pres (o potser més maco i tot). En canvi, si ara perdem aquesta oportunitat, no sé si el prestigi turístic del nostre poble serà tan fàcil de recuperar.

divendres, 11 de desembre de 2020

Joc de Ment - 027

EL NÚMERO TRIAT



- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



En un paper, s’ha de dibuixar una quadrícula amb quatre files i quatre columnes, és a dir formada per 16 caselles i aquestes caselles s’han d’omplir amb els nombres naturals successius que van de l'1 al 16. L’ordre no té gens d'importància i, de fet, com més desordenats estiguin millor.



El mag presenta la quadrícula amb els 16 números a un espectador i li demana que triï una de les xifres senars sense dir-la. És a dir, ha de descartar els nombres parells i escollir només una de les caselles on hi ha els imparells (1-3-5-7-9-11-13-15).

La feina del mag serà endevinar aquest número triat i, per aconseguir-ho, començarà a assenyalar els números d’un en un. Cada vegada que el mag toqui un número, l’espectador ha de sumar mentalment una unitat al número incògnita (si ha triat el 9, amb el primer cop pensarà 10, amb el segon pensarà 11...) i així fins a arribar a 25.
Quan la seva suma mental arribi a 25, l’espectador ho dirà en veu alta i, per a sorpresa de tothom, just en aquell moment el mag estarà assenyalant el número que buscàvem.





divendres, 4 de desembre de 2020

PROBLEMA DE LÒGICA

La LÒGICA es defineix, segons la segona accepció que en dona el diccionari català-valencià-balear (DCVB), com: «Manera rigorosa de raonar; encadenament racional de les coses».

En conseqüència, un PROBLEMA DE LÒGICA és aquell enigma mental que es pot solucionar mitjançant l’ús d’un tipus de raonament deductiu que ens permeti estudiar ordenadament les dades per, d’aquesta manera, poder aplicar (o descartar) en cada moment les pistes que ens ofereix l’enunciat fins a aconseguir treure’n l’entrellat.

Sovint, quan aquests enigmes són publicats en forma de passatemps, incorporen un gràfic en forma de taula que relaciona les incògnites de l’enunciat i les pistes que aquest ens ofereix. A mesura que avancem en la resolució de l’enigma, s’han d’anar marcant les diferents caselles d’aquesta taula (generalment, amb una X quan descartem una relació o amb un punt quan trobem una concordança) fins a aconseguir completar-la i així descobrir, finalment, la resposta buscada. Segons s’indica al recull ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO (Grijalbo – 2011) aquests enigmes de taula lògica van aparèixer per primera vegada l’any 1962 als Estats Units i, entre altres denominacions, s’acostumen a conèixer pel terme japonès SUIRI, expressió que significa «raonament» o «raonar» i que també designa les novel·les de trama policíaca.

Al llibre de Rosalind Moore, LOS MEJORES PROBLEMAS LÓGICOS (Martínez Roca – 1990) trobem la següent defensa entusiasta d’aquest tipus de passatemps:
«Els problemes lògics són els més populars i sol·licitats entre els diferents tipus de jocs d'enginy. I això no és estrany, perquè són interessants, excitants i estimulants: resoldre problemes lògics agilitza la ment, posa a prova la capacitat de raonar, i es converteix en un passatemps de primera».

A la mateixa obra, també se’ns explica el mètode a seguir per resoldre aquests enigmes amb alguns exemples solucionats pas a pas. A continuació us en faig un resum:

COM RESOLDRE PROBLEMES LÒGICS

Aquests problemes d'enginy són exactament el que el seu nom indica, és a dir, problemes (passatemps, en realitat) basats en la lògica. Per resoldre'ls, no cal cap coneixement especialitzat, ni un vocabulari extens. Tot el que fa falta és sentit comú i una certa capacitat de raonament. Són casos clàssics de deducció on, normalment, se’ns demana que ordenem dues o més sèries de dades relacionades entre si, per exemple, quin nom de la primera es correspon amb tal nom de la segona, etc. A l’enunciat sempre trobarem totes les dades necessàries per arribar a la solució.

Plantegem a continuació un exemple de problema de lògica. Com la majoria d'aquests passatemps, l'enunciat consta d'una introducció i d'una sèrie de pistes. L'última part del plantejament ens indica les dades que hem de determinar per resoldre'l.

Exemple:
Una dona assisteix a una festa. Li presenten a quatre homes en una successió més aviat ràpida i, com és freqüent en aquestes reunions, aviat es fa esment a l’ocupació de cadascú. Malauradament, a la noia li falla una mica la memòria. Al cap de mitja hora, només és capaç de recordar que ha conegut el senyor Castany, el senyor Blanc, el senyor Bru i el senyor Ros. Sap que un d'ells és fotògraf i que també hi ha un botiguer, un banquer i un cantant, però li resulta impossible fer concordar noms i professions. La seva amfitriona, una amiga aficionada a les bromes, es nega a refrescar-li la memòria, però li proporciona quatre pistes. Per fortuna, la lògica de la noia és millor que la seva memòria i, ràpidament, aparella cada home amb la seva ocupació. Podeu fer-ho també vosaltres? Aquestes són les pistes:
1. El senyor Blanc sondeja el banquer sobre la possibilitat d'obtenir un préstec.
2. El senyor Castany va conèixer al fotògraf quan el va contractar per fer les fotografies del seu casament.
3. El cantant i el senyor Blanc són amics, però mai han tingut tractes de negocis.
4. Ni el senyor Bru ni el cantant coneixien el senyor Ros abans de la festa.

Resolució:
El primer pas consisteix a assenyalar totes les dades òbvies a partir de la informació donada a les pistes. De la número 1 es dedueix clarament que el senyor Blanc no és banquer. La pista número 2 diu també clarament que el senyor Castany no és el fotògraf. Segons la pista número 3, el senyor Blanc no és el cantant. I a la pista número 4 es pot veure que ni el senyor Bru ni el senyor Ros són el cantant.
Amb això, hem comprovat que l'únic que pot ser cantant és el senyor Castany que, per tant, no serà ni fotògraf (cosa que ja sabíem), ni botiguer, ni banquer.
Arribats a aquest punt, fa la impressió que ens trobem en una situació «desesperada». Ja hem utilitzat totes les claus i hem aparellat només un nom amb la seva professió, sense possibilitat de formar cap altra parella. Com hem de seguir, llavors?
Doncs el proper pas serà rellegir les pistes, considerant al mateix temps la nova informació que hem obtingut. Sabem que el senyor Castany és el cantant i que ha tingut tractes de negocis amb el fotògraf (pista 2). Però el cantant mai ha tingut tracte de negocis ni amb el senyor Blanc (pista 3), ni amb el senyor Ros (pista 4). El que significa que ni el senyor Blanc ni el senyor Ros poden ser el fotògraf. Hem trobat, per tant, noves respostes. El fotògraf ha de ser el senyor Bru i, per descart, el senyor Blanc ha de ser el botiguer.
Finalment només ens queda per determinar quina professió exerceix el senyor Ros i qui és el banquer. Òbviament, perquè és l’única possibilitat que ens queda, deduïm que el senyor Ros és el banquer. I amb això queda resolt tot el problema.

Totes les qüestions de lògica són tan fàcils de resoldre?
Per descomptat que no. Una gran part dels problemes són molt més complicats que aquest exemple que acabem de donar. Requereixen bastant més temps i cal pensar molt abans d'arribar a la solució. No obstant això, la tècnica que s'aplica per aconseguir-ho és essencialment la mateixa. Tota la informació necessària la dona el mateix problema, sigui en el plantejament o en les pistes. A mesura que es vagin eliminant possibilitats, disminuiran les eleccions a fer, fins que, finalment, podrem determinar algunes dades. Al seu torn, aquesta certesa ens permetrà normalment reduir les possibilitats en altres sèries de dades. Sempre que determinem alguna cosa, haurem de tornar a les pistes i rellegir-les, retenint a la memòria les dades que hem descobert. Tot d'una, una frase de les pistes ens dirà una cosa que no havíem copsat abans, amb el que reduirem encara més les possibilitats, fins que acabarem per localitzar tots els elements i el problema quedarà solucionat.



I després de la teoria, toca passar a la pràctica. A continuació, us deixo el PROBLEMA DE LÒGICA que va sortir publicat a la pàgina 22 del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. Ja sabeu que els comentaris estan a la vostra disposició per si us ve de gust provar de resoldre’l.






GLOSSARI:
  • Problema de lògica
  • Suiri

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

divendres, 27 de novembre de 2020

EL MAL FILL (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "EL MAL FILL". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu oncle Vicenç Amades.


EL MAL FILL

Un matrimoni vell tenien un fill, al qual donaven tots els gustos. El fill es gastà tot el patrimoni dels pares fins al punt que ells mateixos es vengueren al rei per poder donar el producte de la venda al fill malgastador. Dels diners que el rei pagà pel pare, el fill se’n comprà un cavall, i dels que donà per la mare, un vestit. Al cap de pocs dies es presentà el fill a casa del rei i encara reclamà més diners als pares. Aquests romperen en gran plor en veure fins on arribava a ésser disbauxador llur fill. El rei, sentint tanta cridòria entre els esclaus, volgué saber què passava i s'assabentà del cas. Féu que li presentessin el fill i li digué que el protegiria. Li donà una carta escrita i li manà que anés a portar-la a un altre rei veí seu, el qual li donaria el que mereixia. Li posà com a condició que no l'obrís per res durant el camí, puix que si ho feia ell ho sabria i al moment el faria penjar per desobedient.

El minyó emprengué el viatge cap al reialme del rei a qui havia de lliurar la carta. Pel camí la set l'abrusava i no trobava cap font. Passà per vora d’un pou, però era molt profund i no tenia manera de poder-ne pouar aigua. Tingué una idea: amb un cordill que trobà va baixar la carta fins al fons del pou i xuclà l’aigua que el paper havia absorbit. El paper esdevingué transparent i sense obrir la carta, com li havia estat manat, pogué llegir el que deia. El rei contava al seu company qui era el portador I li encarregava que en rebre la lletra el fes penjar. El minyó dubtà quin camí seguir, però cregué que estava perdut i que havia de seguir el seu destí. En arribar a la terra on es dirigia sabé que el rei volia casar la filla i no sabia amb qui; havia ofert donar-la al qui fes un enigma que ningú no sabés desxifrar. El minyó decidí presentar-se al rei i fer-li un enigma del cas de la seva vida. Li digué:

He muntat damunt del meu pare,
he vestit de la meva mare
i he begut aigua de la meva mort.

Cap palatí ni cap savi del reialme no sabé desxifrar-lo i li fou cedida la mà de la princesa en lloc d’ésser penjat.

Darrere la porta n’hi ha un fus,
s’ha acabat, amén Jesús.

divendres, 20 de novembre de 2020

Relats Conjunts (novembre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Cinc retrats" [Fem portrætter] (Vilhelm Hammershøi - 1901/02).





PENTACRÀCIA

Va arribar un moment que la classe política havia desprestigiat tant la democràcia que aquesta forma de govern va deixar de tenir sentit. Si el que la gent votava no importava perquè totes les decisions dels governs eren imposades per les elits econòmiques no valia la pena esmerçar temps i recursos en organitzar eleccions que no servien per a res perquè era igual qui guanyés, els que manaven sempre eren els mateixos.

S’havia, doncs, de canviar el règim polític. La democràcia ja no servia, havia quedat superada igual que abans havien quedat obsoletes les dictadures, les monarquies o les teocràcies. Calia fer una cosa diferent i deixar de triar els governants entre qui tenia com únic mèrit el saber fer discursos brillants o aconseguir caure simpàtic a la gent. Si tenim un problema sanitari, no és millor que l’intenti solucionar un metge abans que un polític que només ha trepitjat un hospital per fer-se la foto el dia de la inauguració? Si sorgeix un conflicte fronterer, no és preferible encarregar-lo a un diplomàtic expert abans de permetre que el president de torn pugui prémer el botó nuclear sense més ni més? Deixar la solució en mans dels que hi entenen és sempre una bona solució i, per tant, havíem de ser governats pels que estiguessin millor preparats per afrontar cadascun dels temes cabdals que afecten la nostra societat. No va ser fàcil trobar aquests experts perquè, com tothom sap, aquestes persones realment capacitades es poden comptar amb els dits d’una mà però una vegada localitzats tots cinc, la pentacràcia (que així es va denominar aquest nou sistema polític) va ser, per fi, instaurada.

Alguns, els que heu estudiat una mica d’història, potser pensareu que aquesta fórmula ja havia estat provada anys enrere sense gaire èxit. Aquest nou règim pot recordar els governs formats per tecnòcrates o, anant encara més enllà, aquells pobles de principis del segle XX on el poder el tenien l’alcalde, el capellà i el cap de la policia que feien sempre el que els semblava. Ni de bon tros, l’error de base d’aquells governs era que no deixaven espai a la participació ciutadana en cap moment i això no passa amb la pentacràcia. En circumstàncies normals, els cinc experts poden manegar la situació a la seva manera i tot ha de funcionar correctament però si sorgeix un afer massa complicat de resoldre, aleshores es posa en marxa un recurs innovador de solvència contrastada: el pentaconclave.

Imagineu que apareix un problema que afecta greument a part de la societat i que no hi ha manera de solucionar-lo des del govern. És el moment d’activar el pentaconclave i tancar els cinc experts dins una sala amb totes les comoditats que calgui però completament aïllats de l’exterior. No es tracta, com alguns pensareu, que aprofitin aquest aïllament per trobar una solució sinó just pel contrari, el que se’ls demana és que s’apartin un temps per no fer nosa i així permetre que la gent que pateix directament aquell problema pugui solucionar-lo. Després, quan tot estigui resolt, els cinc governants poden tornar a sortir per seguir encarregant-se del dia a dia que la població té altra feina.

divendres, 13 de novembre de 2020

Joc de Ment - 026

QUAN VÓS DIGUEU



- Una baralla de cartes.



Abans de fer el truc, hem de mirar i recordar el lloc que ocupa i el valor que té una de les cartes del mig de la baralla (aproximadament). Per exemple, suposem que el 2 de cors és la carta que ocupa la vintena posició començant per dalt (amb les cartes cap per avall).



Sense barrejar les cartes, el mag entrega la baralla a un espectador i li demana que en retiri un paquet de naips de la part superior. Aquest grup de cartes no ha de ser massa gros, d’entre 10 i 15 cartes aproximadament, i l’ha de deixar apartat damunt de la taula sense mirar-lo. Seguidament, l’espectador ha de repetir la mateixa acció amb les mateixes condicions però aquesta vegada el paquet l’ha de treure de la part inferior de la baralla.

Una vegada aquests dos paquets estan separats, l’espectador ha de deixar també la resta de la baralla sobre la taula i mirar quina carta ha quedat damunt de tot. L’ha de memoritzar i després l’ha de tornar al seu lloc. Per perdre-la entre els altres naips, procedirà a tallar i completar la baralla damunt la taula les vegades que vulgui.

Ara és el moment que el mag recuperi la baralla i demani a l’espectador que agafi el primer dels dos paquets que n’ha tret. A continuació, el mag girarà les cartes que té a la mà i les obrirà en ventall ensenyant-les d’una en una perquè l’espectador comprovi, sense dir res, que la seva està perduda entre les altres. Per complicar-ho encara més, el mag n’agafarà unes quantes i les passarà de davant al darrere (o viceversa). Acabades aquestes manipulacions (suposadament a l’atzar), demanarà a l’espectador que procedeixi a deixar d’una en una les cartes del primer paquet sobre la taula i per cada una que deixi ell, el mag en deixarà també una altra del seu munt. Quan a l’espectador se li acabin les cartes del primer paquet, agafarà el segon i ell i el mag continuaran llençant cartes. Però aquesta vegada no cal acabar-les totes, quan l’espectador vulgui dirà: “Aquest és l’últim naip que llanço” i la carta que a continuació tiri el mag serà, per a sorpresa de tothom, la carta que l’espectador havia vist i memoritzat.





divendres, 6 de novembre de 2020

CRIPTOGRAMA

La definició de CRIPTOGRAFIA al Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) és: Tècnica de conversió d’un text o d’unes dades en un missatge incomprensible per a la persona que no en posseeix la xifra o la clau.

Etimològicament, prové dels mots grecs "kryptós" (ocult) i "gráphin" (escriptura). És un mètode utilitzat des de l'antiguitat per aconseguir trametre missatges secrets que només han de poder desxifrar els receptors concrets coneixedors de la clau que permetrà tornar a fer intel·ligible aquell text encriptat.
La Criptografia clàssica feia servir mètodes basats en la transposició de les lletres, síl·labes o altres elements del text, o també la substitució d'aquests mateixos elements per altres, segons unes equivalències donades per una taula de xifrat que aportava la clau (o xifra). Actualment, la Criptografia moderna s'ha sofisticat amb l'ús de disciplines com les matemàtiques, la informàtica i l'electrotècnia.

En conseqüència, un CRIPTOGRAMA [del grec, "kryptós" (ocult) i "grámma" (lletra)] és qualsevol text xifrat mitjançant mètodes criptogràfics. Malgrat que, per extensió, aquest concepte es pot aplicar a una diversitat de "missatges enigmàtics" s'ha convingut que, en el camp de l'enigmística, s'utilitza aquest terme per referir-se a aquells JEROGLÍFICS que no fan servir imatges per ocultar el missatge sinó només lletres i números.

Un exemple clàssic de Criptograma el trobem al conte "L'escarabat d'or" ("The Gold-Bug") escrit l'any 1843 per Edgar Allan Poe. En aquesta obra, l'autor utilitza la criptografia per ocultar un missatge que el protagonista ha de desxifrar per poder trobar un tresor amagat:

53‡‡†305))6*;4826)4‡.)4‡);80
6*;48†8¶60))85;1‡(;:‡*8†83(88)
5*†;46(;88*96*?;8)*‡(;485);5*†
2:*‡(;4956*2(5*-4)8¶8*;40692
85);)6†8)4‡‡;1(‡9;48081;8:8‡1
;48†85;4)485†528806*81(‡9;48
;(88;4(‡?34;48)4‡;161;:188;‡?;

El relat ens dona també una detallada descripció del mètode que permet resoldre l'enigma. Aquest Criptograma es basa en una simple substitució de les lletres del missatge per números i signes i en podem treure l'entrellat estudiant la freqüència amb què apareix cada signe en el text i comparant-ho amb la freqüència d'ús de cada lletra en l'idioma anglès. És a dir, com que la lletra més utilitzada en anglès és la "E" podem concloure que el signe que surt més vegades dins el text ("8") correspondrà a aquesta lletra, i així successivament. Malgrat que el mètode que fa servir Poe presenta alguns errors tècnics, el seu conte va assolir un gran èxit en el seu moment i ben aviat altres autors de renom com Jules Verne o Arthur Conan Doyle també van aplicar tècniques similars en algunes de les seves obres.

A un nivell molt més popular, no podem deixar de citar aquella coneguda facècia criptogramàtica protagonitzada per un tal Emili que, segons sembla, era força dur d'orella:
«1001, 1001, 900? 900? 1001!!»
La solució, evidentment, és:
«Míliu, Míliu, no ho sents? No ho sents? Míliu!!»

En Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna - 1991) ens parla d'una variant concreta de criptograma creada per Jordi Esteban i Calm. Aquest professor i enigmògraf català es va inventar uns jeroglífics que basen el seu funcionament en la sinonímia. La seva mecànica és la mateixa que els jeroglífics convencionals però en comptes de tenir unes pistes de naturalesa gràfica (dibuixos o signes), en aquest cas hem d'arribar a la solució de la pregunta enigmàtica trobant un sinònim del mot clau que ens donen. Per exemple, si la pregunta és "Esperes alguna cosa de mi?" i la pista és "Pares" hem d'adonar-nos que un sinònim de "pares" pot ser "detures" i d'aquesta manera descobrim la resposta: "De tu res" no espero. Aquest és l'últim de la mitja dotzena d'aquests innovadors criptogrames que trobem al llibre de Màrius Serra, a continuació us copio els altres cinc (sense les solucions) per si us ve de gust intentar respondre'ls als comentaris:

1.- D'on ve el vaixell? Ordena
2.- On vas ara? Altra dansa
3.- Quantes cançons cantaven? Embruixa panxes
4.- De què és la melmelada? Retard
5.- On aniràs de viatge? Flaire

En l'àmbit dels passatemps, aquest joc es presenta en forma d'un text on s'han substituït les lletres per números. Cada número diferent equival a una lletra única que hem d'anar esbrinant fins a resoldre tot el text. Per facilitar-nos la feina, se'ns donen certes pistes que ens permeten establir algunes d'aquestes equivalències "lletra-número" per poder tirar endavant.
Us proposo que intenteu solucionar el criptograma que amb el títol de "La Cançó" es va publicar a la pàgina 38 del quart número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. En aquest cas, el text a descobrir és un fragment d'una coneguda cançó de Jaume Sisa.
Aquí el teniu









divendres, 30 d’octubre de 2020

El Vaixell de Teseu

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn del Vaixell de Teseu que ens arriba des de la Roma Clàssica al voltant de l'any 100 de la nostra era.

Plutarc de Queronea (Tret d'AQUÍ)


Plutarc va ser un filòsof i historiador grec que va viure al segle I de la nostra era. Actualment és més conegut pel seu llibre "Vides paral·leles" una sèrie de vint-i-tres estudis biogràfics de figures històriques, presentades per parelles, una grega i una de romana. Es va centrar particularment en el caràcter i va establir interessants correspondències entre les parelles triades.

En l'estudi dedicat a l'heroi grec Teseu, Plutarc diu que al seu retorn a Atenes, el vaixell en què va arribar a port va ser conservat com una relíquia històrica. A mesura que les taules es podrien, anaven sent reemplaçades amb duplicats exactes, fets amb tota cura. D'aquesta manera, el vaixell es conservà durant centenars d'anys, fins al segle III aC.

La pregunta que planteja Plutarc és la següent: si totes les peces de fusta que constituïen el vaixell havien estat canviades, possiblement moltes vegades, seguia sent el mateix vaixell?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ


divendres, 23 d’octubre de 2020

Relats Conjunts (octubre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia on es veuen vuit homes celebrant la fi de la "llei seca" i que porta per títol "The end of Prohibition" (05/12/1933 - USA).





ELS PERILLS DE L’ABÚS DE L’ALCOHOL

Diuen que una imatge val més que mil paraules però això no és del tot cert. Una imatge congela un instant i ens els mostra amb precisió però no ens pot ensenyar les circumstàncies que envolten aquell moment concret, és incapaç d’explicar la història que hi ha al darrere. Agafem, per exemple, aquesta fotografia on veiem un grup d’homes en un bar celebrant la derogació de la «llei seca» als Estats Units de la primera meitat del segle XX. Sembla una fotografia alegre, tots ells beuen contents i gaudeixen de l’ambient festiu que els rodeja. Ningú sembla conscient dels efectes perniciosos de beure en excés. Cap d’ells sap encara que, en un termini de 48 hores, els vuit seran morts.

Els primers a morir van ser en Patrick Patterson i els seus dos fills, Jerry i Tom. Els veiem a la dreta de la fotografia, el pare assegut amb un vas metàl·lic a la mà i els seus dos fills drets bevent d’una gran gerra i d’una bota de vidre respectivament. Aquell vespre, els tres van continuar bevent fins a gairebé acabar-se les reserves de cervesa del local i després es van acomiadar per tornar a casa. Com sempre, van marxar a peu perquè vivien molt a prop però, en comptes d’agafar el camí habitual, van decidir passar per la via del tren perquè així escurçaven el trajecte. Va ser el seu primer error, el segon fou tardar massa a descobrir que aquella llum que se’ls apropava de cara no provenia del far d’una bicicleta com es pensaven sinó del focus davanter de l’exprés en ruta cap a la capital de l’estat.

El soroll de l’impacte i la fregadissa dels frens del tren van fer sortir esperitats del bar a en Michael Mitchell, amb barret a la fotografia, i a l’home de la gorra just darrere seu, en Will Wilson. Eren, respectivament, el guardaagulles i el cap de l’estació del poble. Tot i el seu estat, entre tots dos gairebé s’havien begut tres ampolles senceres de ginebra, van pensar que la seva obligació era presentar-se al seu lloc de treball com a representants locals de la companyia ferroviària. Amb aquesta lloable intenció, van pujar al seu cotxe, aparcat just davant del bar, i van sortir a tota velocitat. El problema és que, en comptes de posar la primera, havien posat marxa enrere i l’automòbil va retrocedir inesperadament fins a quedar encastat sota el porxo de l’edifici que els va caure al damunt. El resultat de l’accident fou la mort immediata dels dos homes i també la d’en Allan Allen, el veiem a l’esquerra de la fotografia bevent un didalet de whisky, que havia sortit per veure que feien i perquè necessitava prendre una mica l’aire per rebaixar els efectes d’aquell primer glop de bourbon i dels molts altres que l’havien seguit.

Aquella nit no moriria ningú més. En Neil Nelson, cambrer i propietari del bar que a la fotografia surt amb jaqueta blanca, i Thomas Thompson, que va continuar xerricant de la bota que li aguantava en Neil fins a esgotar tot el vi ranci que contenia, es mantenien dins del local perquè en Thomas havia caigut rodó a terra a causa d’un coma etílic. El cambrer, que era l’únic que no havia begut gens, va intentar fer els primers auxilis al seu client fins que va arribar l’ambulància que se’l va emportar cap a l’hospital del comtat. De totes maneres, els esforços de l’equip mèdic que el va atendre allí no van servir de gaire. En Thomas Thompson, pianista aficionat que aquell vespre va oblidar-se de la música i va preferir agafar un pet com un piano, moria un parell de dies més tard sense haver recuperat la consciència ni per un instant.

La història té, si això és possible, un final encara més tràgic. Aquells dos darrers dies de la seva vida, el senyor Thompson no els va passar sol a l'hospital. En tot moment va estar acompanyat per en Neil Nelson que, segons van explicar les infermeres, va pregar sense defallir per la recuperació del seu client i amic. «Desperta’t», deia insistentment. «Te n’has de fer càrrec», repetia sense descans. «Tu no pots morir-te com tots els altres», exclamava desesperadament. Tot fou en va i, com hem dit, no havien passat ni quaranta-vuit hores quan en Thomas va deixar de respirar. Quan la infermera del torn de nit va entrar a l’habitació, just un minut després del decés, no va poder fer res més que constatar la defunció del seu pacient i veure astorada com el senyor Nelson obria la finestra d’aquella habitació de la cinquena planta i se suïcidava llençant-se al buit. Sobre el llit de mort del seu últim client, havia deixat dos documents esborronadors. El primer d’ells era aquesta mateixa fotografia que hem estat comentant on, ara sí, ja no hi sortia ningú amb vida. El segon era la factura de les consumicions del bar d’aquella nit, unes consumicions que ningú havia pagat i que havien abocat al pobre Neil a la ruïna econòmica i a la desesperació.


divendres, 16 d’octubre de 2020

Joc de Ment - 025

LA CARTA REVELADA ALS ULLS



- Una baralla de cartes.



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag entrega la baralla a un espectador perquè comprovi que són cartes normals i les barregi tant com vulgui. Quan ha quedat satisfet, el mag recupera la baralla i se la col·loca a l’esquena girant-se també ell al mateix temps. Per tant, en aquest moment les cartes queden a la vista de l’espectador damunt les mans del mag que està d’esquena.

El mag demana ara que l’espectador s’emporti unes quantes cartes (les que vulgui) en un paquet que ha d’aixecar i girar cap a ell per veure la carta de sota, la de tall. Per comprovar que se segueixen les seves instruccions, el mag es gira un moment i li recorda a l’espectador que s’ha de fixar bé en aquesta carta de tall que només ha vist ell i que ha sortit per pura casualitat quan ha tallat la baralla per on ell ha volgut.

El mag torna a girar-se i, per acabar, demana a l’espectador que torni a posar el seu paquet de naips allà on era al principi; és a dir, damunt la resta de la baralla que encara té a la seva esquena. Una vegada la baralla queda completa, el mag iguala les cartes i les talla, a cegues, un parell de vegades perquè no quedi cap dubte que no pot saber on ha quedat la carta incògnita.

Certament, sembla que en aquestes condicions el mag no pot saber quina és la carta que ha vist l’espectador però tothom sap que l’última imatge que hem vist queda retinguda, per uns instants, a la nostra retina i, efectivament, al mag només li caldrà mirar fixament els ulls de la seva víctima mentre repassa un a un els naips de la baralla per descobrir la carta amagada.





divendres, 9 d’octubre de 2020

SCRABBLE



¿SABIES QUE...

Scrabble, el joc del qual es va vendre un milió d'unitats l'any que va irrompre al mercat, era jugat amb assiduïtat pel seu inventor i els seus amics durant els vint-i-un anys anteriors?

L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, Alfred Butts, un arquitecte en atur, va dissenyar un joc basat únicament en la construcció de paraules, combinant l'habilitat i la sort a parts iguals?

No fou fins a l'any 1948, que el seu amic Jammes Brunnot va començar a fabricar-ne artesanalment a la seva casa rural de Newton, a Connecticut, i... va començar a perdre-hi diners durant els quatre anys posteriors?

A partir d'aquell moment, de cop, les vendes van començar a pujar de manera vertiginosa i no s'han aturat mai més?

Scrabble, definitivament, s'havia consolidat. Des d'aleshores, i a tot el món, se'l considera: EL LÍDER MUNDIAL DELS JOCS DE PARAULES.


Aquest breu apunt històric és el que consta a la capsa de les primeres edicions en català d'aquest joc de tauler lingüístic. Per ser exactes, l'he copiat de l'edició de 1992 que fou fabricada a Anglaterra per "Spear's Games" [actualment una filial de "Mattel"] i distribuïda a Catalunya per "Juegos Borrás" de Matarò (Maresme) [actualment l'empresa s'anomena "Educa-Borràs" i té la seu a Sant Quirze del Vallès]. Al llibre d'instruccions inclòs, també hi trobem la següent descripció del joc:

SCRABBLE és un joc de paraules encreuades per a 2, 3 o 4 jugadors.
El joc consisteix en formar paraules sobre el tauler, com als mots encreuats, utilitzant fitxes marcades amb lletres i punts.
Cada jugador intenta fer el nombre més gran de punts possible col·locant les lletres en les combinacions i posicions que li facin obtenir el profit més gran dels valors de les lletres i dels punts de les caselles amb premi del tauler.
El total de puntuació pot ser de 400 a 800 punts, o més, segons la destresa dels jugadors.


La gènesi de la versió catalana del joc ens l'explica Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991):

L'any 1990, l'editora mataronina "Borràs Plana S.A." (que té en el seu catàleg el clàssic joc del Monopoly) va treure la versió catalana de l'Scrabble amb el tauler original que "J. W. Spear & Sons" dissenyaren l'any 1948. L'adaptació catalana del joc la signen Lluís de Yzaguirre, Rosa M. Chico i Oriol Comas i Coma.
No es tractava només de traduir. Les especials característiques del joc exigien un estudi estadístic profund de la freqüència de l'aparició de les lletres en llengua catalana. El doctor Yzaguirre, a partir d'una base de dades de més de 800.000 mots, va establir els valors específics de les lletres de la versió catalana.
El resultat, un alfabet català d'Scrabble on les fitxes de més valor (10 punts) són les quatre que representen els dígrafs [L·L]-[NY] i les lletres [Ç]-[X], seguides per quatre fitxes de 8 punts, corresponent a les lletres [H]-[J]-[Q]-[Z]. L'alfabet es completa amb les fitxes següents:
De 4 punts: 1 [F] i 1 [V]
De 3 punts: 2 [B], 2 [G] i 2 [P]
De 2 punts: 3 [C], 3 [D] i 3 [M]
D'1 punt: 13 [E], 12 [A], 8 [I], 8 [R], 8 [S], 6 [N], 5 [T], 5 [O], 4 [L] i 4 [U].
També hi ha dues fitxes en blanc, anomenades escarràs que es poden fer servir per qualsevol lletra però no atorguen cap puntuació.

Cal destacar que la proposta d'utilitzar el mot ESCARRÀS per designar les fitxes comodí del joc va sorgir de l'escriptor i enigmista Avel·lí Artís-Gener. En Tísner fou un pioner en jugar a l'Scrabble en el nostre idioma perquè ja a principis dels anys 70 organitzava a casa seva partides, amb un joc que havia creat adaptant manualment un tauler de la versió original anglesa, on hi convidava altres escriptors de l'època com Jaume Fuster o Montserrat Roig.

L'any 2000 es va publicar el "Diccionari Oficial de l'Scrabble en Català (DOSC)" que és el diccionari arbitral que fan servir els jugadors de Scrabble en el nostre idioma, tant en els tornejos oficials com en les partides dels clubs. En aquest sentit, l'any 2009 es va fundar la "Federació Internacional de Scrabble en Català (FISC)", una entitat sense ànim de lucre que facilita la creació de nous clubs de Scrabble als diversos pobles i ciutats d'arreu dels Països Catalans, incloent-hi Andorra i l'Alguer.

Aquest joc de taula també ha passat al món dels passatemps quan en aquesta secció d'alguns diaris i revistes especialitzades s'han publicat "Problemes d'Scrabble" que mostren una partida a mig fer on el jugador ha de continuar el joc inserint al tauler (una graella de 15x15 caselles) la paraula amb la puntuació més alta possible que es pot aconseguir amb les lletres que té al seu hipotètic faristol. Com s'ha dit, per calcular aquesta puntuació es té en compte el valor de les lletres utilitzades i els bonificadors que hi pot haver a les caselles del tauler que ocupem amb cadascuna de les fitxes de la nostra jugada. A més, si podem col·locar en una sola tirada les set fitxes del faristol, haurem aconseguit un "scrabble" (o "escrable", en la versió catalanitzada) i la nostra jugada rebrà 50 punts addicionals.
Com a exemple i per acabar aquest post, us deixo a continuació un d'aquests problemes que va ser publicat a la pàgina 51 del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. Espero les vostres millors solucions als comentaris...

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)







divendres, 2 d’octubre de 2020

12è aniversari

Avui XAREL-10 fa dotze anys!!



Dia 2 del mes 10, 12 anys. Capicua


Dotze unitats fan una dotzena i dotze dotzenes fan una grossa. Fem, doncs, una grossa:


Això últim sí que és gros i tocaria fer-la grossa però, tal com està l'ambient blogaire, en tindrem prou celebrant que hi he arribat i que encara em queden ganes de seguir endavant amb el blog. Als que continueu a l'altre costat de la pantalla acompanyant-me... MOLTES GRÀCIES!!

El que si faré és, com ara fa un any, fer tornar al LLIBRE de la seva merescuda jubilació perquè us proposi un Enigma Especial d'Aniversari. Al d'enguany li correspondrien les etiquetes: [difícil], [lògica] i, com als vells temps, el primer que l'encerti s'emportarà un rètol vermell de felicitació. Aquí el teniu:

L’ORGANIGRAMA DELS DOTZE CÀRRECS EXECUTIUS

L’Abel és una de les dotze persones que constitueixen l’equip directiu de l’empresa «ENIGMES S.L.», una multinacional amb seu a l’Illa de l’Escaquer i sucursals als cinc continents amb una jerarquia oficial molt ben definida encapçalada pel Director General que està per sobre del President que, al seu torn, supera en rang al Tresorer. Per sota d’aquests tres càrrecs principals, tenim els tres Vicepresidents (tots ells amb el mateix rang) i completen l’equip de direcció els sis Secretaris assignats a cadascun dels directius citats. Tots els secretaris ostenten un rang inferior a qualsevol dels executius principals però entre ells tenen una jerarquia pròpia basada en el rang dels seus caps respectius. Per tant, el secretari del director general se situa per sota dels vicepresidents però té un rang superior al del secretari del president i els secretaris dels vicepresidents tenen un rang més baix que aquest últim però el mateix entre ells.

Coneixent aquestes dades de l’organització i amb les pistes que a continuació trobareu, relatives als sis executius i als seus secretaris (o secretàries), hauríeu de descobrir la posició exacta en l'organigrama de l’empresa de cadascuna de les dotze persones amb el seu nom i cognom (tots els cognoms corresponen a poblacions de les comarques tarragonines, com per exemple Ulldemolins).

PISTES:
1. Glòria té un rang inferior a Torroja, el mateix que Móra i més alt que el de Pilar o el de Jan. Aquest últim només sobrepassa en rang a altres tres dels dotze, és a dir, a Vicenç i dos més.
2. Tant Xerta com Vilaplana superen Jan.
3. Lluís, que no és el director general, supera en rang a Rosalia i a Hèctor que no es diu Móra de cognom.
4. Querol, secretari de l'executiu en cap, no es diu ni Cinta ni Carla.
5. Dos dels vicepresidents són homes. Cap d'ells té secretari, sinó secretària.
6. Salou, que no és el director general, supera en rang a Pradell, que al seu torn supera David, el qual no és un dels vicepresidents.
7. Margalef, que és secretari i home, supera en rang almenys a un altre. No obstant això, no és el secretari del tresorer.
8. Horta, que no es diu Vicenç, està per sota de Nulles.
9. Móra i Roquetes no treballen junts. Roquetes és una dona i el seu nom de pila no és Carla.
10. Xerta, que també és dona, se situa per sota de Pradell.
11. Ester, que supera en rang a David, no és la secretària del director general.
12. Almenys tres dels secretaris són dones. Rosalia no s'inclou entre elles.




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "


divendres, 25 de setembre de 2020

Joc de Ment - 024

LA PRECISIÓ DEL TALL IMPRECÍS



- Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag deixa la baralla a un espectador i li demana que n’extregui un petit grup de cartes que ha de deixar damunt la taula sense comptar-les. Seguidament, l’espectador ha de repetir la mateixa acció extraient un nou munt de cartes que tampoc ha de comptar però que ha de procurar que siguin unes quantes més que abans. D’aquesta manera, tindrem sobre la taula dos munts de cartes que es distingiran clarament per tenir un diferent nombre de naips cadascun d’ells.

No sabem quantes cartes hi ha a cada munt per això ara el mag demanarà a l’espectador que reculli el munt amb menys naips i que, sense dir res en veu alta, compti quantes cartes hi ha. Al seu torn, el mag agafarà el munt més gros i també comptarà les cartes que té. Quan hagi acabat de fer-ho, el mag dirà: “No sé quantes cartes tens al teu munt però estic segur que al meu tinc les mateixes cartes que tu, més X cartes suplementàries i que encara me’n quedaran prou per arribar a Y” (sent X i Y dos nombres enters triats pel mag).

Per acabar el joc, el mag demanarà a l’espectador que reveli quantes cartes hi ha al seu munt i procedirà a comptar els seus propis naips de la manera indicada demostrant així que la predicció feta és totalment correcta.

Vegem-ho en un exemple. Imaginem que el munt del mag hi ha 26 cartes i aquest afirma: “Al meu munt hi ha les mateixes cartes que al teu, més 6 cartes que em sobren i encara me'n queden prou per arribar a 20. Quantes cartes tens tu?”. Suposem que l’espectador diu, per exemple, 15. Aleshores el mag procedirà a deixar, d’una en una, les seves cartes sobre la taula fins a arribar a 15, després posarà en un munt a part 6 cartes més (les que li sobraven) i continuarà afegint cartes al primer munt comptant 16, 17, 18, 19 i 20. Aquesta última serà, tal com havia predit, la darrera carta del seu paquet.




divendres, 18 de setembre de 2020

Relats Conjunts (setembre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Reading and Texting" (David Hettinger).




SALTANT DE BRANCA EN BRANCA

- M’agrada venir a llegir a aquesta clariana al mig del bosc, és un lloc preciós.

- Sí que és maco, sí. La llàstima és que aquí el WhatsApp no funciona gaire bé. Fa quasi un minut que he enviat un missatge i encara no m’ha aparegut el doble check. Tanta natura deu limitar la cobertura. Massa arbres!!

- Dius que aquest bosquet ridícul té massa arbres? Doncs no sé què hauries dit si visquéssim uns quants segles enrere. S’explica que, a l’època d’Alexandre el Magne, la península Ibèrica estava tan plena de boscos que un esquirol l’hauria pogut recórrer de punta a punta sense posar els peus a terra, només saltant d'arbre en arbre.

- Ostres, quina passada. És veritat això?

- Bé, sembla que l'afirmació no és del tot certa. Més aviat l'hauríem de prendre com una metàfora.

- O com una al·legoria.

- Dona, no sé què dir-te. Jo no hi veig l'alegria enlloc, trobo que seria de mala persona alegrar-se d'una extinció.

- Quina extinció? Segurament és cert que actualment hi ha menys arbres que temps enrere però encara tenim força boscos i d'esquirols també en queden, no?

- Parlo de la gent arborícola, les persones que vivien dalts dels arbres. És per ells que aquella afirmació de l'esquirol no podia ser certa. Pensa que esquirol que passava, esquirol que es cruspien.

- Gent que vivia dalt dels arbres? No n'havia sentit parlar mai. I perquè ho feien?

- No tenien altre remei. Ja t'he dit que tot això passava a l'època del magma. En aquells temps, l'activitat volcànica del planeta era tan gran que tot el terra era de lava.

- Sí, això sí que ho recordo. No fa gaire ho vam commemorar amb un challenge d’internet, un divertit repte viral aquell. Però, ara que hi penso, si el terra era de lava... com és que això no provocava incendis que cremaven els arbres?

- Has de tenir en compte que aleshores el temps no era com ara que, per culpa del canvi climàtic, s'ha tornat boig. Abans a l'estiu feia tanta calor que es fonien les pedres però cada hivern venia una glaciació que ho tornava a solidificar tot. I contra una capa de diversos metres de gel, no hi ha incendi que hi pugui fer res.

- D'acord. Així les persones arborícoles es van extingir per una glaciació.

- No, no. Ells van desaparèixer molt abans. Van ser desplaçats del seu hàbitat per una espècie invasora que avui en dia encara omple els arbres de les nostres ciutats, la cotorra argentina.

- I no se les podien menjar, com feien amb els esquirols?

- Menjar cotorres? Quina bestiesa. Sempre fas igual. Intento tenir una conversa fonamentada i plena de dades i tu has de sortir amb un dels teus estirabots. Au, vés a mirar si ja t’ha sortit la segona ratlleta del WhatsApp i a mi deixa’m llegir tranquil·la. Amb tu no es pot parlar seriosament de res...


divendres, 11 de setembre de 2020

Els llibres d'en Jan McPetit [2020] (III)


Aprofitant l'estiu, he publicat (cada segon divendres de juliol. agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany i, de pas, us he ensenyat les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet amb ells.
Avui acabo aquest "cicle" amb una última novel·la històrica que ens situa als Estats Units esclavistes del segle XIX...


El «Ferrocarril Subterrani» és com s'anomenaven les rutes secretes i les cases de seguretat que, al segle XIX, ajudaven els esclaus afroamericans que fugien en recerca de la llibertat. En aquesta novel·la, l'autor les converteix en un tren real i ens explica com Cora, una esclava d'una plantació de cotó, l'utilitza per escapar-se i intentar començar una nova vida. Mentre llegim les vicissituds de la fugida de Cora, perseguida per un implacable caça-recompenses, se'ns fa present com era viure en aquella època on l'esclavitud era legal als Estats Units i uns éssers humans tenien dret sobre la vida (i la mort) d'uns altres, només perquè aquests últims eren d'un color de pell diferent.

És un llibre molt ben escrit que t'enganxa des de les primeres pàgines. Una lectura, molt dura a estones però també esperançadora en altres moments, que aconsegueix emocionar-te. Val la pena llegir-lo.

La fotografia està feta a l'estació de tren de Salou (Tarragonès). Una estació que no és subterrània però que, des de primers d'any, l'han «enterrat» fent-la passar a la història.




Un apunt final. Com he dit abans, la novel·la transcorre en una època on les lleis estaven a favor dels esclavistes i en defensaven els seus «drets». Així i tot, també hi havia algunes persones que s'enfrontaven a aquesta legalitat per considerar-la contrària als principis humans i morals i lluitaven per canviar-la, malgrat que aquesta confrontació els comportés problemes amb la justícia establerta com ens explica Colson Whitehead en el següent fragment, tret de la pàgina 327 del seu llibre, que fa referència a un d'aquests abolicionistes:

... Alguns xèrifs amb la cara encesa el van detenir per sedició. El van empresonar per haver instigat aldarulls que no havien passat de trobades pacífiques. L'honorable jutge [...] va dictar una ordre de crida i cerca contra ell, acusant-lo d'haver promogut ‘una ortodòxia infernal que fa perillar el teixit d'una societat òptima'...

En fi, representa que tot això passava fa dos segles. Res a veure amb l'actualitat...


Us desitjo a tots una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA