TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dilluns, 30 d’octubre del 2023
dilluns, 23 d’octubre del 2023
Relats Conjunts (octubre - 2023)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Sirenes [Wasserschlangen II]" (Gustav Klimt – 1907).
L’EXTINCIÓ DE LES SIRENES
Actualment, les sirenes no existeixen. Aquests éssers mitològics, meitat dona meitat peix, avui només apareixen a les rondalles, a les llegendes o a les pel·lícules de Disney, però anys enrere el Mediterrani n’estava ple i a la literatura clàssica podem trobar diverses proves de la seva presència al nostre mar, abans que s’extingissin per a sempre. No em refereixo a l’Odissea d’Homer que, segur, és l’exemple que primer us ha vingut al cap perquè en aquesta obra tot el capítol dedicat a les sirenes és una pura ficció novel·lesca sinó que citaré fonts historiogràfiques més fiables com serien les Quatre Grans Cròniques catalanes.
Aquestes cròniques recullen els fets més importants de la nostra història medieval i la primera d’elles és el ‘Llibre dels Feyts’ que explica els esdeveniments més destacats del regnat de Jaume I el Conqueridor. Recentment se n’ha descobert un nou apèndix on se’ns relata com va començar la conquesta de Mallorca l’any 1229: «... Partírem del port de Salou i, poc després de salpar, rebérem la visita d’un grup de sirenes que nadaren al costat dels nostres vaixells fent-nos companyia. Les belles dames amb cua de peix ens oferiren llurs cants melodiosos que delectaren la tripulació i ens feren créixer l’ànim per afrontar amb més valor la guerra contra els sarraïns. Quina sort tinguérem amb la seva presència que primer ens sadollà l’ànima i després, quan les pescarem i cuinarem, també ens omplí l’estómac. Foren un gran regal de Nostre Senyor!...»
Potser això us ha sorprès, però, efectivament, les sirenes eren comestibles i d’aquest fet també en quedà constància al ‘Llibre de Sent Soví’ (1324), el més antic receptari conegut de cuina catalana. En una primera edició completa, inèdita fins ara, hi podem trobar diverses receptes de sirena i alguns consells a tenir en compte per a la seva correcta elaboració: «La dama del mar ha de ser pescada amb cura i conservada viva fins que arribi a la cuina. Allí, el cuiner ha de saber mantenir-se completament sord als seus precs de clemència i, agafant-la dels cabells, ha de procedir a submergir-la tres cops en una olla d’aigua bullent. Aquesta tècnica, que estova la carn i fa més fàcil treure’n l’escata, no és tan cruel com podria semblar perquè hi ha estudis que demostren que les sirenes no pateixen en cap moment, malgrat que els esfereïdors crits de dolor que acostumen a proferir podrien fer-nos pensar equivocadament tot el contrari. La peça, un cop morta i escaldada, cal trossejar-la separant correctament la part superior (carn) de l’inferior (peix) que s’han d’assaonar de manera diferent abans de posar-les juntes a la cassola per preparar un suculent guisat ‘mar i muntanya’.»
Com s’ha vist, no era un plat fàcil de preparar i si a això li afegim el detall que a les mestresses de casa no els feia gaire gràcia cuinar un peix que, de meitat cap amunt, se’ls assemblava, doncs s’entén que la sirena no fos un plat habitual a les cuines del nostre país. De fet, només les utilitzaven alguns cuiners professionals i com que se’n pescaven molt poques, això en mantenia la població relativament estable. Aquest equilibri ecològic podria haver durat fins als nostres dies, però a mitjans del segle XVIII a Barcelona va tenir lloc un fet determinant per a aquesta història. A fi d'allotjar els ciutadans que havien vist enderrocades les seves cases amb motiu de la construcció de la ciutadella imposada per Felip V, es va crear la Barceloneta i, en pocs anys, aquest barri s’omplí de restaurants que competien per oferir el millor guisat de sirena possible. L'èxit d’aquesta iniciativa fou tan gran que ben aviat s’hi apuntaren restaurants de tota Catalunya (cal destacar aquí, la deliciosa variant de sirena amb romesco que feien al Serrallo de Tarragona) i de la resta d’Europa. Això va provocar una sobreexplotació dels caladors de sirenes i propicià la seva extinció definitiva.
Pel que sabem, l’última sirena de totes fou pescada el 13 de juliol de 1789 per un pescador del port de Benicàssim al País Valencià que la va vendre per una xifra astronòmica a l'ambaixador francès que estiuejava a la zona. Aquest la va enviar immediatament a la cort de França i aquella mateixa nit fou servida en un sopar de gala que Lluís XVI i Maria Antonieta van oferir als seus convidats dilapidant, un cop més, els impostos dels contribuents que patien gana. L’endemà al matí, quan el poble se n’assabentà, es va iniciar una revolta popular que els va portar amb tota la camarilla a prendre la Bastilla mentre cridaven: «Si no ens doneu sirena, us donarem tall rodó» (fent referència a la guillotina). Acabava de començar la Revolució Francesa, el primer entrebanc de la qual va ser haver de canviar a correcuita d’eslògan perquè les sirenes ja s’havien extingit i no es poden demanar impossibles. Ho van resoldre amb un lema igual d’impactant, però que (il·lusos) creien molt més assequible: «Llibertat, Igualtat i Fraternitat».
Aquestes cròniques recullen els fets més importants de la nostra història medieval i la primera d’elles és el ‘Llibre dels Feyts’ que explica els esdeveniments més destacats del regnat de Jaume I el Conqueridor. Recentment se n’ha descobert un nou apèndix on se’ns relata com va començar la conquesta de Mallorca l’any 1229: «... Partírem del port de Salou i, poc després de salpar, rebérem la visita d’un grup de sirenes que nadaren al costat dels nostres vaixells fent-nos companyia. Les belles dames amb cua de peix ens oferiren llurs cants melodiosos que delectaren la tripulació i ens feren créixer l’ànim per afrontar amb més valor la guerra contra els sarraïns. Quina sort tinguérem amb la seva presència que primer ens sadollà l’ànima i després, quan les pescarem i cuinarem, també ens omplí l’estómac. Foren un gran regal de Nostre Senyor!...»
Potser això us ha sorprès, però, efectivament, les sirenes eren comestibles i d’aquest fet també en quedà constància al ‘Llibre de Sent Soví’ (1324), el més antic receptari conegut de cuina catalana. En una primera edició completa, inèdita fins ara, hi podem trobar diverses receptes de sirena i alguns consells a tenir en compte per a la seva correcta elaboració: «La dama del mar ha de ser pescada amb cura i conservada viva fins que arribi a la cuina. Allí, el cuiner ha de saber mantenir-se completament sord als seus precs de clemència i, agafant-la dels cabells, ha de procedir a submergir-la tres cops en una olla d’aigua bullent. Aquesta tècnica, que estova la carn i fa més fàcil treure’n l’escata, no és tan cruel com podria semblar perquè hi ha estudis que demostren que les sirenes no pateixen en cap moment, malgrat que els esfereïdors crits de dolor que acostumen a proferir podrien fer-nos pensar equivocadament tot el contrari. La peça, un cop morta i escaldada, cal trossejar-la separant correctament la part superior (carn) de l’inferior (peix) que s’han d’assaonar de manera diferent abans de posar-les juntes a la cassola per preparar un suculent guisat ‘mar i muntanya’.»
Com s’ha vist, no era un plat fàcil de preparar i si a això li afegim el detall que a les mestresses de casa no els feia gaire gràcia cuinar un peix que, de meitat cap amunt, se’ls assemblava, doncs s’entén que la sirena no fos un plat habitual a les cuines del nostre país. De fet, només les utilitzaven alguns cuiners professionals i com que se’n pescaven molt poques, això en mantenia la població relativament estable. Aquest equilibri ecològic podria haver durat fins als nostres dies, però a mitjans del segle XVIII a Barcelona va tenir lloc un fet determinant per a aquesta història. A fi d'allotjar els ciutadans que havien vist enderrocades les seves cases amb motiu de la construcció de la ciutadella imposada per Felip V, es va crear la Barceloneta i, en pocs anys, aquest barri s’omplí de restaurants que competien per oferir el millor guisat de sirena possible. L'èxit d’aquesta iniciativa fou tan gran que ben aviat s’hi apuntaren restaurants de tota Catalunya (cal destacar aquí, la deliciosa variant de sirena amb romesco que feien al Serrallo de Tarragona) i de la resta d’Europa. Això va provocar una sobreexplotació dels caladors de sirenes i propicià la seva extinció definitiva.
Pel que sabem, l’última sirena de totes fou pescada el 13 de juliol de 1789 per un pescador del port de Benicàssim al País Valencià que la va vendre per una xifra astronòmica a l'ambaixador francès que estiuejava a la zona. Aquest la va enviar immediatament a la cort de França i aquella mateixa nit fou servida en un sopar de gala que Lluís XVI i Maria Antonieta van oferir als seus convidats dilapidant, un cop més, els impostos dels contribuents que patien gana. L’endemà al matí, quan el poble se n’assabentà, es va iniciar una revolta popular que els va portar amb tota la camarilla a prendre la Bastilla mentre cridaven: «Si no ens doneu sirena, us donarem tall rodó» (fent referència a la guillotina). Acabava de començar la Revolució Francesa, el primer entrebanc de la qual va ser haver de canviar a correcuita d’eslògan perquè les sirenes ja s’havien extingit i no es poden demanar impossibles. Ho van resoldre amb un lema igual d’impactant, però que (il·lusos) creien molt més assequible: «Llibertat, Igualtat i Fraternitat».
dilluns, 16 d’octubre del 2023
Els misteris d'en Mac – Cas 015
015 - EL CAS DE L’ASSASSÍ FUMADOR
La passada nit, han assassinat l’estanquer del nostre barri a casa seva i, com que jo el coneixia força bé, la policia m’ha demanat que els ajudi en la investigació.
Us en faig un resum. Per tal com s’ha trobat el cadàver, tot sembla indicar que l’assassí s’esperava amagat dins l’armari de la seva habitació i que, sorprenent la víctima per l’esquena, l’ha escanyat amb una de les seves corbates. La mort, doncs, ha estat per estrangulació i l’atac ha estat fet amb tanta traïdoria que ha impedit qualsevol possibilitat de defensa per part del malaurat estanquer. Això es demostra perquè a penes s’observa cap indici de baralla prèvia a la mort i, tant l’habitació com la resta de la casa, no mostra cap mena de desordre fora de l’habitual. Aquest fet faria descartar d’entrada que el mòbil del crim fos el robatori, però és massa aviat per afirmar res en aquest sentit.
El que sí que podem assegurar és que l’assassí és tot un professional. Ha tingut prou cura d’esborrar qualsevol prova de la seva presència a l’escenari del crim i no s’ha pogut trobar ni la més petita empremta seva en cap superfície de tota la casa. Els investigadors només han descobert un parell de detalls a partir dels quals començar a treballar. El primer és que dins l’armari on sabem que s’amagava l’autor del crim s’hi nota una forta pudor de tabac i com que l’estanquer no fumava (ja se sap que «A cal sabater, sabates de paper» o, si voleu, «A casa del ferrer, ganivet de fusta») això assenyala directament a un assassí fumador. Per desgràcia, no ha aparegut cap burilla d’on s’hauria pogut extreure una mostra d’ADN i l’única cosa que s’ha descobert, el segon detall que us deia, és una capsa de llumins amb una taca rodona al bell mig d’una de les seves cares que, per força, també ha de pertànyer al culpable.
La policia ha detingut ja un sospitós que ha admès que és un fumador habitual, però que evidentment nega qualsevol participació en el crim. Per tant, a falta de cap altra prova, la investigació queda en un punt mort i als inspectors els aniria molt bé descobrir una manera de relacionar la capsa de llumins trobada amb aquest home per poder collar-lo una mica més a l’hora de l’interrogatori... i a mi se m’ha acudit una idea per intentar aconseguir-ho.
I vosaltres, endevineu quina pensada he tingut per poder relacionar l’única pista amb el sospitós i així fer avançar la investigació?
Us en faig un resum. Per tal com s’ha trobat el cadàver, tot sembla indicar que l’assassí s’esperava amagat dins l’armari de la seva habitació i que, sorprenent la víctima per l’esquena, l’ha escanyat amb una de les seves corbates. La mort, doncs, ha estat per estrangulació i l’atac ha estat fet amb tanta traïdoria que ha impedit qualsevol possibilitat de defensa per part del malaurat estanquer. Això es demostra perquè a penes s’observa cap indici de baralla prèvia a la mort i, tant l’habitació com la resta de la casa, no mostra cap mena de desordre fora de l’habitual. Aquest fet faria descartar d’entrada que el mòbil del crim fos el robatori, però és massa aviat per afirmar res en aquest sentit.
El que sí que podem assegurar és que l’assassí és tot un professional. Ha tingut prou cura d’esborrar qualsevol prova de la seva presència a l’escenari del crim i no s’ha pogut trobar ni la més petita empremta seva en cap superfície de tota la casa. Els investigadors només han descobert un parell de detalls a partir dels quals començar a treballar. El primer és que dins l’armari on sabem que s’amagava l’autor del crim s’hi nota una forta pudor de tabac i com que l’estanquer no fumava (ja se sap que «A cal sabater, sabates de paper» o, si voleu, «A casa del ferrer, ganivet de fusta») això assenyala directament a un assassí fumador. Per desgràcia, no ha aparegut cap burilla d’on s’hauria pogut extreure una mostra d’ADN i l’única cosa que s’ha descobert, el segon detall que us deia, és una capsa de llumins amb una taca rodona al bell mig d’una de les seves cares que, per força, també ha de pertànyer al culpable.
La policia ha detingut ja un sospitós que ha admès que és un fumador habitual, però que evidentment nega qualsevol participació en el crim. Per tant, a falta de cap altra prova, la investigació queda en un punt mort i als inspectors els aniria molt bé descobrir una manera de relacionar la capsa de llumins trobada amb aquest home per poder collar-lo una mica més a l’hora de l’interrogatori... i a mi se m’ha acudit una idea per intentar aconseguir-ho.
I vosaltres, endevineu quina pensada he tingut per poder relacionar l’única pista amb el sospitós i així fer avançar la investigació?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Òscar "
dilluns, 9 d’octubre del 2023
DESCARTS
En enigmística, s’anomenen DESCARTS als jocs de paraules que permeten convertir un mot en un altre de diferent quan el desposseïm d’algunes de les seves lletres o síl·labes.
Segons la posició de les lletres eliminades en el mot inicial, trobem tres modalitats principals d’aquests artificis de supressió: la decapitació, l'amputació i el descart pròpiament dit.
La DECAPITACIÓ extreu la lletra (o síl·laba) inicial d’una paraula per formar-ne una altra, com veiem en els exemples «tapat / àpat» o «domàs / mas». Es basa en el fenomen fonètic de l’afèresi.
L’AMPUTACIÓ elimina la lletra (o síl·laba) final del mot de partida, com en el cas de les parelles «petó / pet» o «gascó / gas». Es fonamenta en la figura gramatical anomenada apòcope.
Finalment, el DESCART crea el nou mot suprimint alguna lletra (o síl·laba) intermèdia de la paraula inicial, com per exemple «barnús / banús» o «maraca / maca». Està basat en l’artifici retòric conegut com a síncope.
D’aquests tres fenòmens fonètics en trobem sengles exemples literaris a l’obra EXERCICES DE STYLE de Raymond Queneau (1903 - 1976). Com ja hem vist en algun post anterior, en aquest llibre l’autor ens presenta un incident trivial (un jove de coll llarg i amb un barret estrafolari puja a un autobús de la línia S, escridassa un viatger que el trepitja i tot seguit va a seure. Dues hores més tard, el tornen a veure parlant amb un company sobre un botó del seu abric) narrat de 99 maneres diferents i dedica tres d’aquestes versions a les figures retòriques que comentem en aquest text. Com que no són gaire llargues, us les transcric a continuació traduïdes al català per Annie Bats i Ramon Lladó:
Segons la posició de les lletres eliminades en el mot inicial, trobem tres modalitats principals d’aquests artificis de supressió: la decapitació, l'amputació i el descart pròpiament dit.
La DECAPITACIÓ extreu la lletra (o síl·laba) inicial d’una paraula per formar-ne una altra, com veiem en els exemples «tapat / àpat» o «domàs / mas». Es basa en el fenomen fonètic de l’afèresi.
L’AMPUTACIÓ elimina la lletra (o síl·laba) final del mot de partida, com en el cas de les parelles «petó / pet» o «gascó / gas». Es fonamenta en la figura gramatical anomenada apòcope.
Finalment, el DESCART crea el nou mot suprimint alguna lletra (o síl·laba) intermèdia de la paraula inicial, com per exemple «barnús / banús» o «maraca / maca». Està basat en l’artifici retòric conegut com a síncope.
D’aquests tres fenòmens fonètics en trobem sengles exemples literaris a l’obra EXERCICES DE STYLE de Raymond Queneau (1903 - 1976). Com ja hem vist en algun post anterior, en aquest llibre l’autor ens presenta un incident trivial (un jove de coll llarg i amb un barret estrafolari puja a un autobús de la línia S, escridassa un viatger que el trepitja i tot seguit va a seure. Dues hores més tard, el tornen a veure parlant amb un company sobre un botó del seu abric) narrat de 99 maneres diferents i dedica tres d’aquestes versions a les figures retòriques que comentem en aquest text. Com que no són gaire llargues, us les transcric a continuació traduïdes al català per Annie Bats i Ramon Lladó:
AFÈRESIS
Jar obús atgers. Xar-me cot va fa va ret ló nat. Dar tre atger se-li tgés us da da va va. Nar-se’n re ient va re.
Ant ve che var va unt all mic va sells cia cant-li mer tó bric.
APÒCOPES
Vaig pu en un aut ple de via. Vaig fixar en un xi el coll del qual s’assembla al de la gira i que porta un bar amb un ga tre. Es va enfa amb un al via queixant que li trepi els pe ca vega que puja o baixa gent. I va a a seu car un se queda lliu.
Torn cap a la ri gau el vaig obser quan camina am i av amb un a que li dona con d’elegància indi el pri bo del seu a.
SÍNCOPES
Vaig pjar en un aubús ple dvitgers. Vaig fxame en un jve alb collasblavalrafa i ab barvoltren. Es va enfamaltre vitger car sliqxava que trpeués. I ocpà un sient que hvia qudat llre.
Fent el matmé en sentrari, el vaig obsar a Courome que pia una lló d’egància apsit d’un btó.
Jar obús atgers. Xar-me cot va fa va ret ló nat. Dar tre atger se-li tgés us da da va va. Nar-se’n re ient va re.
Ant ve che var va unt all mic va sells cia cant-li mer tó bric.
APÒCOPES
Vaig pu en un aut ple de via. Vaig fixar en un xi el coll del qual s’assembla al de la gira i que porta un bar amb un ga tre. Es va enfa amb un al via queixant que li trepi els pe ca vega que puja o baixa gent. I va a a seu car un se queda lliu.
Torn cap a la ri gau el vaig obser quan camina am i av amb un a que li dona con d’elegància indi el pri bo del seu a.
SÍNCOPES
Vaig pjar en un aubús ple dvitgers. Vaig fxame en un jve alb collasblavalrafa i ab barvoltren. Es va enfamaltre vitger car sliqxava que trpeués. I ocpà un sient que hvia qudat llre.
Fent el matmé en sentrari, el vaig obsar a Courome que pia una lló d’egància apsit d’un btó.
Més enllà, però, de la pura gramàtica i pel que fa a l’àmbit més enigmístic, explicaré que els jocs de paraules basats en aquests artificis de supressió han existit des de sempre en qualsevol llengua. Així i tot, es considera que el seu origen formal respecte a la construcció d’enigmes el trobem a l’enigmística clàssica italiana de finals del segle XIX que els utilitzaven en uns passatemps anomenats ‘decapitazione’, ‘amputazione’ i ‘scarto’.
Aquests passatemps es poden presentar per separat o combinant-los entre si i, com hem anat explicant, tots ells contemplen les modalitats lletra-a-lletra o sil·làbica a les que, a més, també s’hi afegeix una variant anomenada progressiva que allarga el joc amb successives eliminacions de lletres fins a esgotar el mot inicial. Un exemple de Decapitació Progressiva Lletra-a-lletra seria: «cavarà / avara / vara / ara / ra / a».
Per acabar, us proposo algunes endevinalles creades a partir de les diverses variants dels DESCARTS.
La primera és obra d’en Màrius Serra al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) i és un exemple d'Amputació Sil·làbica Progressiva presentat criptogràficament que fa així:
Aquests passatemps es poden presentar per separat o combinant-los entre si i, com hem anat explicant, tots ells contemplen les modalitats lletra-a-lletra o sil·làbica a les que, a més, també s’hi afegeix una variant anomenada progressiva que allarga el joc amb successives eliminacions de lletres fins a esgotar el mot inicial. Un exemple de Decapitació Progressiva Lletra-a-lletra seria: «cavarà / avara / vara / ara / ra / a».
Per acabar, us proposo algunes endevinalles creades a partir de les diverses variants dels DESCARTS.
La primera és obra d’en Màrius Serra al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) i és un exemple d'Amputació Sil·làbica Progressiva presentat criptogràficament que fa així:
«Totes joioses expliquen la forma d'una paperina»
(Solució: --------- / ------ / ---)
(Solució: --------- / ------ / ---)
Les altres me les he empescat jo mateix:
1 - Decapitació:
«La pedra que es torna ocell»
(Solució: ---- / ---)
2 - Decapitació Sil·làbica:
«Si marxes del camp obtindràs 25 cèntims»
(Solució: ----- / ---)
3 - Amputació:
«En aquest munt trobaràs el teu destí»
(Solució: ---- / ---)
4 - Amputació Sil·làbica:
«L’insecte que alimenta una mica»
(Solució: ----- / ---)
5 - Descart:
«L’instrument musical del grup de soldats»
(Solució: ------ / -----)
6 - Descart Sil·làbic:
«Forns on cous esferes»
(Solució: ------- / -----)
«La pedra que es torna ocell»
(Solució: ---- / ---)
2 - Decapitació Sil·làbica:
«Si marxes del camp obtindràs 25 cèntims»
(Solució: ----- / ---)
3 - Amputació:
«En aquest munt trobaràs el teu destí»
(Solució: ---- / ---)
4 - Amputació Sil·làbica:
«L’insecte que alimenta una mica»
(Solució: ----- / ---)
5 - Descart:
«L’instrument musical del grup de soldats»
(Solució: ------ / -----)
6 - Descart Sil·làbic:
«Forns on cous esferes»
(Solució: ------- / -----)
 |  |  |
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Carme Rosanas "
dilluns, 2 d’octubre del 2023
15è aniversari
Avui XAREL-10 fa quinze anys!!
El «Joc del Quinze» que en català també es coneix com a ‘embolic’ i que en anglès es denomina ‘taken’ o ‘15 Puzzle’ és un popular trencaclosques presentat en una quadrícula 4 x 4 amb una de les caselles buida i les altres numerades de l'1 al 15. L’objectiu del joc és ordenar aquestes quinze caselles numerades fent-les lliscar, d’una en una, aprofitant l’espai que deixa la casella buida. Hi ha altres variants del joc com, per exemple, aquella on les caselles no mostren xifres sinó els fragments d’una imatge que s’ha de recompondre.
Aquest passatemps té al voltant de 150 anys, va ser creat a finals de la dècada de 1870 als Estats Units i generalment s’atribueix la seva invenció a l’enigmista Sam Loyd, tot i que sembla que el seu veritable creador fou Noyes Palmer Chapman, director d’una oficina de correus de Nova York. Inicialment, el trencaclosques es va comercialitzar com a "Gem Puzzle", però ben aviat li van posar el nom amb què el coneixem avui i en poc temps es va fer molt popular.
L’any 1880, el «Joc del 15» es va convertir en un veritable furor social que es va estendre pels Estats Units i per Europa. El ‘culpable’ d’aquesta fama sí que fou en Sam Loyd que quan va saber que s'havia demostrat matemàticament que algunes configuracions inicials del joc eren impossibles de resoldre, en va publicar una d'elles a un diari novaiorquès i va oferir 1.000 dòlars a qui aconseguís trobar-ne la solució.
Se n’han venut milions d’exemplars i milions de persones s’hi han passat hores intentant resoldre’l perquè malgrat la seva aparença senzilla, aquest passatemps no és gens fàcil. Amb el moviment de les peces podríem formar uns 10,5 bilions de possibles combinacions, i només una d'elles és la solució. Això fa que resoldre'l sigui un desafiament fascinant per als entusiastes dels trencaclosques.
Us deixo l’enllaç a una versió en línia per si voleu jugar-hi una estona: https://15puzzle.zone/ca/
El XAREL-10 no és tan famós ni té tants seguidors com el «Joc del Quinze», però això es deu exclusivament al fet que encara no ha complert el segle i mig d'existència. "Només" fa quinze anys que hi publico enigmes i entreteniments. De totes maneres, no em negareu que haver arribat fins aquí no és poca cosa i que cal celebrar-ho com cal.
Una celebració que comença, com no podia ser d’altra manera, agraint la presència dels que encara aneu passat per aquí: MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!
I que continua, per no perdre el costum, amb la proposta d’un nou Enigma Especial d'Aniversari. Aquí el teniu:
Aquest passatemps té al voltant de 150 anys, va ser creat a finals de la dècada de 1870 als Estats Units i generalment s’atribueix la seva invenció a l’enigmista Sam Loyd, tot i que sembla que el seu veritable creador fou Noyes Palmer Chapman, director d’una oficina de correus de Nova York. Inicialment, el trencaclosques es va comercialitzar com a "Gem Puzzle", però ben aviat li van posar el nom amb què el coneixem avui i en poc temps es va fer molt popular.
L’any 1880, el «Joc del 15» es va convertir en un veritable furor social que es va estendre pels Estats Units i per Europa. El ‘culpable’ d’aquesta fama sí que fou en Sam Loyd que quan va saber que s'havia demostrat matemàticament que algunes configuracions inicials del joc eren impossibles de resoldre, en va publicar una d'elles a un diari novaiorquès i va oferir 1.000 dòlars a qui aconseguís trobar-ne la solució.
Se n’han venut milions d’exemplars i milions de persones s’hi han passat hores intentant resoldre’l perquè malgrat la seva aparença senzilla, aquest passatemps no és gens fàcil. Amb el moviment de les peces podríem formar uns 10,5 bilions de possibles combinacions, i només una d'elles és la solució. Això fa que resoldre'l sigui un desafiament fascinant per als entusiastes dels trencaclosques.
Us deixo l’enllaç a una versió en línia per si voleu jugar-hi una estona: https://15puzzle.zone/ca/
El XAREL-10 no és tan famós ni té tants seguidors com el «Joc del Quinze», però això es deu exclusivament al fet que encara no ha complert el segle i mig d'existència. "Només" fa quinze anys que hi publico enigmes i entreteniments. De totes maneres, no em negareu que haver arribat fins aquí no és poca cosa i que cal celebrar-ho com cal.
Una celebració que comença, com no podia ser d’altra manera, agraint la presència dels que encara aneu passat per aquí: MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!
I que continua, per no perdre el costum, amb la proposta d’un nou Enigma Especial d'Aniversari. Aquí el teniu:
LLAMINADURES PER A LA FESTA D’ANIVERSARI
Per a la celebració del quinzè aniversari de la seva filla, un home vol fer una comanda a la principal botiga de llaminadures de la vila de la Xocolata de l’Illa de l’Escaquer i es decideix per un lot-sorpresa de cinquanta peces amb caramels i piruletes que serveixen en tres pots assortits. Per fer honor al nom del lot, el dependent insisteix a mantenir la incògnita negant-se a especificar quantes piruletes hi ha en total i només explica que cada pot en conté un nombre diferent amb un màxim de set i un mínim d’una. Pel que fa als caramels, sembla que té més ganes de xerrar i no li fa res explicar que van empaquetats i que tots els paquets contenen el mateix nombre de caramels, però tampoc vol dir quants paquets de caramels hi ha al lot. Sobre aquest punt, i després de molt insistir, l’únic que deixa anar és que mai n'inclouen més de quinze. El dependent posa punt final a les explicacions, informant que un dels pots conté dues piruletes i quatre paquets de caramels i que en un altre hi ha quatre piruletes i dos paquets de caramels. Això sí, es nega en rodó a facilitar cap dada del tercer pot.
Ja es veu que aquest lot-sorpresa sembla ben enigmàtic, però estic segur que a vosaltres no us sorprendré gens si us demano que em digueu quants caramels i quantes piruletes componen exactament el lot-sorpresa de la principal botiga de llaminadures de la vila de la Xocolata de l’Illa de l’Escaquer?
Per a la celebració del quinzè aniversari de la seva filla, un home vol fer una comanda a la principal botiga de llaminadures de la vila de la Xocolata de l’Illa de l’Escaquer i es decideix per un lot-sorpresa de cinquanta peces amb caramels i piruletes que serveixen en tres pots assortits. Per fer honor al nom del lot, el dependent insisteix a mantenir la incògnita negant-se a especificar quantes piruletes hi ha en total i només explica que cada pot en conté un nombre diferent amb un màxim de set i un mínim d’una. Pel que fa als caramels, sembla que té més ganes de xerrar i no li fa res explicar que van empaquetats i que tots els paquets contenen el mateix nombre de caramels, però tampoc vol dir quants paquets de caramels hi ha al lot. Sobre aquest punt, i després de molt insistir, l’únic que deixa anar és que mai n'inclouen més de quinze. El dependent posa punt final a les explicacions, informant que un dels pots conté dues piruletes i quatre paquets de caramels i que en un altre hi ha quatre piruletes i dos paquets de caramels. Això sí, es nega en rodó a facilitar cap dada del tercer pot.
Ja es veu que aquest lot-sorpresa sembla ben enigmàtic, però estic segur que a vosaltres no us sorprendré gens si us demano que em digueu quants caramels i quantes piruletes componen exactament el lot-sorpresa de la principal botiga de llaminadures de la vila de la Xocolata de l’Illa de l’Escaquer?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
Subscriure's a:
Missatges (Atom)