GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 17 de gener de 2022

Joc de Ment - 040

ENDEVINACIÓ TELEPÀTICA



- 19 monedes que poden ser de diferent valor (també valdrien 19 petits objectes qualssevol).



Abans de començar, el mag ha de comptar dinou monedes i posar-se-les a la butxaca.



El mag treu de la butxaca (o d’un moneder) les dinou monedes que ja portava comptades i les escampa sobre la taula presentant-les com un grapat de monedes indeterminat; és a dir, sense esmentar en cap moment el seu nombre exacte.

Seguidament, es posa d’esquena a la taula i demana l’ajuda d’un espectador per continuar el joc, dient: «Per fer el truc és necessari que jo ignori el nombre de monedes que hi ha sobre la taula. Com que estàs en el teu dret de sospitar que podria haver-les comptat quan les he escampat, et demano que en treguis unes quantes i te les posis a la butxaca. Pots treure’n la quantitat que vulguis, amb la condició que quedin prou monedes per continuar el joc. Com a mínim, n’han de quedar deu».

Quan l’espectador ha retirat les monedes que ha volgut, el mag continua: «Ara que és evident que jo no puc saber quantes monedes hi ha sobre la taula, començaré el truc. Per no donar-me cap pista, et demano que segueixis les meves instruccions sense dir res en cap moment. Primer, has de comptar les monedes que hi ha sobre la taula. El total serà un nombre de dues xifres que has de sumar i, seguidament, has de guardar-te a la butxaca tantes monedes com marqui aquest resultat (Per exemple si han quedat 15 monedes, se n’han de treure 1+5 = 6). Fet això, ara caldria que retiressis un parell de monedes més i haurem acabat la feina».

Una vegada l’espectador s’ha posat a la butxaca aquestes últimes monedes, el mag afirma: «Si jo no sabia amb quantes monedes hem començat, tampoc puc saber quantes n’han quedat al final sobre la taula. Et demano que les comptis i les tapis amb les mans, perquè em pugui girar i mirar de llegir-te el pensament per endevinar-ho».

Quan el mag es gira, només ha de rumiar un instant per rebre el senyal telepàtic que li permet encertar que, al final, sobre la taula han quedat set monedes.





dilluns, 10 de gener de 2022

CALEMBOURS

El folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", defineix els CALEMBOURS (o CALEMBURS) de la següent manera:

El calembur cau plenament dintre el camp de l’enigma o endevinalla. Té per objecte dir la paraula o expressar la idea que hom fa objecte de l’enigma, de tal manera, que el qui escolta no la pugui veure o comprendre. En l’enunciat es fa una combinació de síl·labes, les darreres d’un terme amb les primeres d’un altre, combinades, per exemple, de tal manera que diguin la paraula o expressin la idea de l’enigma. També es fa una combinació de llenguatge que presenti un planteig de l’enigma, aparentment impossible, però no a causa del forçat significat que hom els hagi pogut trobar, fill d’una combinació de paraules, sinó degut al recte sentit de les idees.

De les endevinalles i enigmes clàssics que cita com a exemple, us en copio alguns:
  • Te la dic i no m’entens, te la repeteixo i no em comprens molt te la diré i no sabràs què é.
    [La tela]
  • És possible de menjar un pa, menjat avui i pastat demà.
    [És possible si el pa és pastat de mà, és a dir, amb la mà]
  • En Vives va anar a caçar, tres perdius va matar i vives a casa les va portar.
    [El caçador es deia Vives]
  • Dotze peres en un plat, dotze frares convidats. Cadaqual menja sa pera, i en van quedar onze al plat; com s’explica aquest passat?
    [Entre els dotze frares n’hi havia un que es deia Cadaqual]

Però no només trobem CALEMBOURS en les endevinalles, aquest joc lingüístic té un abast molt més ampli com ens explica Màrius Serra al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991):

El calembour es correspon als ‘puns’ anglesos i als ‘punticci’ italians i és una denominació que abasta gairebé tots els jocs de paraules. La seva indefinició, però, no impedeix que s’acostumi a aplicar a aquells paral·lelismes entre mots HOMÒFONS (que sonen igual) o PARÒNIMS (que divergeixen en molt pocs fonemes). Evidentment tot bon joc de paraules es basa en l’ambigüitat i suposadament en l’enginy, tot i que aquest darrer aspecte és variable.

Per tant, es podria afirmar que el CALEMBOUR és el joc de paraules per excel·lència en el sentit que es crea directament per una distorsió lingüística, sobretot fonètica. Aquesta «distorsió» es pot aconseguir amb l’ús de diversos recursos lingüístics com, entre d’altres: La POLISÈMIA [propietat per la qual una paraula té més d’un significat. Exemple: "Hi he anat dos cops i no m’han obert, tot i els forts cops que he donat a la porta"], l’ANTANÀCLASI [recurs literari consistent a crear un joc de paraules per la repetició d’un mot amb un sentit diferent aprofitant l'homonímia. Exemple: "El lladre roba roba a la botiga"], el PLEONASME [figura retòrica en la qual existeix una redundància produïda per l’ús de mots d’idèntic sentit en un mateix enunciat. Exemple: "Bromes humorístiques de persones humanes"] o la SIL·LEPSI [recurs literari consistent en agafar un mot alhora en el seu sentit literal i figurat. Exemple: "La seva dona és més dolça que la mel"].

L’ús d’aquests i altres recursos literaris facilita l’aparició d’EQUÍVOCS en el missatge emès creant un efecte de sorpresa en el receptor. Efecte que encara és més gran quan, aparentment, es fan servir de manera espontània. Per això, els CALEMBOURS són presentats generalment com una FACÈCIA, en forma de pregunta o integrats dins d’una conversa suposadament «real» per reforçar d’aquesta manera l’efecte xocant i divertit que, en aquest cas i a diferència d’altres acudits, es basa directament (i literalment) només en un joc de paraules.
Dels molts exemples que podríem trobar, en destaco quatre d’origen ben diferent. Els dos primers s’atribueixen a l’insigne poeta noucentista Josep Carner (1884 – 1970) i els últims són un parell dels acudits de l’humorista tarragoní Cast Sendra i Barrufet [Cassen] (1928 – 1991):
  • Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?
    [Un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix: Has faltat, has faltat!]
  • Quin és el sant que ha de beure per força a galet?
    [Sant Privat de Bas]
  • Quin és el cotxe que més agrada als valencians?
    [El Citroën, perquè diuen que s’hi ‘troen’ bé dintre]
  • Quin és el cotxe que més agrada als calbs?
    [L’Opel, perquè diuen: Oh, pèl! Oh, pèl!!]



És evident, per tant, que aquest recurs còmic dels jocs de paraules té una llarga tradició i s’ha fet servir arreu. En l’àmbit anglosaxó, un exemple clàssic serien els Germans Marx. Actors de cinema i teatre durant els primers anys del segle XX, aquests cinc germans novaiorquesos basaven el seu humor en la bateria constant de PUNS que disparaven en els seus guions. Una mostra podem gaudir-la en català gràcies al llibre GROUCHO I CHICO, ADVOCATS (Columna - 1989), un recull de vint-i-sis episodis radiofònics emesos l’any 1932 per l’emissora estatunidenca NBC (National Broadcasting Company) que van ser traduïts al nostre idioma per Màrius Serra procurant mantenir el to original més enllà de la literalitat, una tasca no gens fàcil com ell mateix explica en un interessant article periodístic on repassa alguns dels millors ‘puns marxistes’ junt amb la seva versió en català i que va publicar al número de novembre de 1989 de la revista Cultura editada per la Generalitat de Catalunya. És aquest:

CULTURA, núm. 6; novembre 1989, quarta època [en línia].
Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1989.
[http://hdl.handle.net/20.500.12368/15081] / [Pàgines 59 i 60].
(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)


Sense deixar l’idioma anglès ni l’humor, vull acabar el post parlant-vos d’uns calembours molt més recents. Em refereixo als que apareixen a la sèrie televisiva ELS SIMPSONS utilitzats també com un divertit recurs còmic. A les primeres temporades, era un gag habitual veure l’adolescent Bart Simpson fent bromes telefòniques a Moe Szyslak (propietari del Bar d’en Moe) preguntant-li per un nom fictici que amagava un d’aquests jocs de paraules (més o menys enginyós). En Bart li donava el nom en l’ordre "cognom-nom" i quan en Moe el repetia en veu alta en l’ordre correcte "nom-cognom" es produïa l’efecte xocant del calembour que feia riure als clients del bar i feia enfurismar el bàrman per no haver detectat a temps que li estaven fent una broma.
Com a exemple he triat el calembour que apareix a l’episodi «El flamejat d’en Moe» (capítol 10 de la tercera temporada), malgrat que aquesta vegada la broma no surt bé perquè l’individu en qüestió existeix, és al bar i es posa al telèfon fent que al bromista li surti el tret per la culata. Un fet que té força lògica perquè en aquest episodi en Bart demana per un suposat amic seu de cognom Jazz i de nom Hug, un tal "Hugh Jazz" que en anglès sona igual a "Huge ass" [cul enorme].

A continuació, us deixo el vídeo on he recopilat aquest fragment de l’episodi 03x10 dels Simpsons en versió original anglesa precedit per les versions doblades en català [Senyor Gros, de nom Cul = Sr. Culgròs], en espanyol d’Espanya [Señor Ogordo, Don Cul = Don culo gordo] i en espanyol de Llatinoamèrica [Señor Rosado, de primer nombre Modesto = Modesto Rosado (?)]. Una petita mostra que també serveix per deixar palès que traduir un joc de paraules és molt complicat si no directament impossible. Aquí el teniu:






GLOSSARI:
  • Antanàclasi
  • Calembour

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:



dilluns, 3 de gener de 2022

LA FILLA DEL CARBONER (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui posem punt final a aquesta recopilació amb "LA FILLA DEL CARBONER". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada per Rosalia Tarragó, del Pla de Cabra [en l’actualitat, Pla de Santa Maria (Alt Camp)].


LA FILLA DEL CARBONER

Un dia el rei anant de cacera es va perdre i anà a parar a la barraca d'un carboner. Aquest era fora, i trobà una seva filla que ventava el foc. Entre el rei i la minyona s’entaulà el diàleg següent:

- On és ton pare?
- A treure gent de casa seva.
- I ta mare?
- A plorar l’alegria de l’any passat.
- On és ton germà?
- És a caçar, i els que mati, els deixarà, i els que no matí, els portarà a casa.
- I ta germana, on és?
- És al bosc a clavar una estaca, i quan l’hagi clavada deixarà l'estaca enmig del bosc i tornarà a casa amb el forat.
- Què hi ha en aquell sarrió tot boterut que hi ha allà terra?
- Hi ha la xerrembaix.


El rei no comprengué una paraula del que li havia dit la minyona. Un cop al palau, féu comparèixer el carboner, li exposà la conversa amb la seva filla i li manà que li n'aclarís les paraules.

- Què fèieu vós per treure gent de casa seva?
- Arrencava rabassons per encendre la carbonera; com que els treia d'on eren plantats els treia de casa seva.
- Què feia la vostra dona per plorar l’alegria de l’any passat?
- Era a enterrar una filla que tot just feia un any que s’havia casat. Ara fa un any que tot era alegria i aquell dia tot era plorar.
- Què caçava el vostre fill, que s'enduia els que no matava i deixava els que matava?
- Era a matar-se els polls; els que matava, els deixava, i els que no trobava, els tomava a casa.
- I la vostra filla, que era a clavar una estaca al bosc?
- Era a fer les seves feines i deixava clavada l'estaca enmig del bosc i se’n portava a casa el forat de l'estaca.
- I què és la xerrembaix, que hi havia dintre aquell sarrió?
- Hi havia la meva filla petita, perquè anava despullada i estava amagada dintre del sarrió perquè no la veiessin. Sóc tan pobre, que entre les dues filles petites, la que ventava el foc i la del sarrió, no tenen sinó un vestit i quan l’una va vestida l’altra va despullada i es posa dintre del sarrió perquè no la vegin. Com que no se saben estar de parlar, diuen entre elles: «Xerrem baix, que no ens sentin», i per això la que està al sarrió, l’anomenem la xerrembaix.
- Doncs mireu que la vostra filla m’agrada molt per a casar. Teniu, ací us dono un paquet de roba, i que comenci a fer-se les robes de núvia.


El rei lliurà al carboner un paquet de roba vella feta amb quaranta mil retallets i engrunetes tan petites, que no se'n podia aprofitar res. La donzella, en veure el present del rei, lliurà a son pare un grapat de serradures i li digué que les portés al rei perquè comencés a fer els mobles. Aquest nou enginy féu encara més interessant la donzella al rei, que li trameté un parell d’ous ben deixatats amb l’encàrrec que els fes covar, ja que amb els pollets que en sortissin podrien jugar els fillets que tindrien. La donzella lliurà al rei un grapat de sorra i farina perquè comencés a fer pastar els panellets per al dia de les noces. El rei encara envià a la minyona unes clofolles de nou perquè comencés a arranjar l’àpat de boda. I aquesta li féu portar uns pèls de cua d’ase perquè s’ensinistrés a menar els cavalls que tirarien de la carrossa el dia de noces.

L’agudesa de la minyona decidí el rei a fer-la la seva esposa; però digué a son pare que es presentés al palau ni vestida ni despullada, ni a peu ni a cavall i que en anar-hi no ho fes per camí ni per fora camí. La filla del carboner es cobrí amb una xarxa, i així no anava vestida, però tampoc no anava despullada. Cavalcà un ase molt baix, tant, que les cames li tocaven a terra, de manera que caminava i cavalcava: no anava, doncs, ni a peu ni a cavall. En fer el viatge féu caminar l’ase amb dues potes per dintre el camí i les altres dues pels camps de la vora, de manera que ni anava per camí ni per fora camí. El rei veié que encara era més llesta que no es creia, i es casà amb ella. Com a condició li posà que mai en sa vida no havia d’aconsellar ningú sinó a ell, amb què creia arribar a ésser un gran rei.

Van passar molts anys vivint feliços. Un dia que anaven de viatge, al mateix hostal on ells posaven va posar un marxant que anava cavalcat en una pollina. De nit aquesta tingué un pollí. Com que nasqué al mateix estable de l’hostal on el rei tenia el seu cavall, aquell digué que la pollina era seva, i de totes passades se la volgué quedar. El marxant demanà consell a la reina. Aquesta li digué que agafés una canya i fes veure que pescava en una bassa d’aigua que hi havia als afores de la població i que quan el rei en veure’l li preguntés què feia li digués que pescava sardina, i que en dir-li el rei que era impossible contestés:

Tan possible és pescar aquí sardina
com que un cavall faci una pollina.

El marxant ho féu així. EI rei comprengué al moment que la seva esposa l’havia aconsellat, i, tal com li havia promès en casar-se, la tragué de casa. Ella li demanà que li deixés emportar el que més estimava; el rei li ho concedí, La reina féu fer un gran dinar i posà dormicions al plat del rei. Aquest quedà adormit com un soc. Mentre dormia, la reina el féu pujar a la carrossa i en anar-se’n cap a casa dels seus pares, se l’emportà. Com que dormia tan fort i a casa del carboner no tenien llit, el posaren damunt d’una estiba de sarrions de carbó, tocant al sostre. Les teranyines que penjaven del sostre feren pessigolles al nas del rei i el van despertar. No sabé on es trobava i demanà auxili. La seva muller li digué que, obedient al seu manament, se n'havia anat del palau i que se n’havia emportat el que més estimava, que era el rei. Aquest la perdonà de tot i tornaren a viure feliços, i de segur que si no són morts encara són vius.

Si aquesta rondalla us agrada,
mengeu’s-la fregida;
si fregida no us agrada,
mengeu's-la pelada,
i si pelada tampoc us agrada,
aneu a Montserrat a buscar un gató vell
i fregueu’s-el ben bé per la pell.