Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.
Avui posem punt final a aquesta recopilació amb "LA FILLA DEL CARBONER". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada per Rosalia Tarragó, del Pla de Cabra [en l’actualitat, Pla de Santa Maria (Alt Camp)].
LA FILLA DEL CARBONER
Un dia el rei anant de cacera es va perdre i anà a parar a la barraca d'un carboner. Aquest era fora, i trobà una seva filla que ventava el foc. Entre el rei i la minyona s’entaulà el diàleg següent:
- On és ton pare?
- A treure gent de casa seva.
- I ta mare?
- A plorar l’alegria de l’any passat.
- On és ton germà?
- És a caçar, i els que mati, els deixarà, i els que no matí, els portarà a casa.
- I ta germana, on és?
- És al bosc a clavar una estaca, i quan l’hagi clavada deixarà l'estaca enmig del bosc i tornarà a casa amb el forat.
- Què hi ha en aquell sarrió tot boterut que hi ha allà terra?
- Hi ha la xerrembaix.
El rei no comprengué una paraula del que li havia dit la minyona. Un cop al palau, féu comparèixer el carboner, li exposà la conversa amb la seva filla i li manà que li n'aclarís les paraules.
- Què fèieu vós per treure gent de casa seva?
- Arrencava rabassons per encendre la carbonera; com que els treia d'on eren plantats els treia de casa seva.
- Què feia la vostra dona per plorar l’alegria de l’any passat?
- Era a enterrar una filla que tot just feia un any que s’havia casat. Ara fa un any que tot era alegria i aquell dia tot era plorar.
- Què caçava el vostre fill, que s'enduia els que no matava i deixava els que matava?
- Era a matar-se els polls; els que matava, els deixava, i els que no trobava, els tomava a casa.
- I la vostra filla, que era a clavar una estaca al bosc?
- Era a fer les seves feines i deixava clavada l'estaca enmig del bosc i se’n portava a casa el forat de l'estaca.
- I què és la xerrembaix, que hi havia dintre aquell sarrió?
- Hi havia la meva filla petita, perquè anava despullada i estava amagada dintre del sarrió perquè no la veiessin. Sóc tan pobre, que entre les dues filles petites, la que ventava el foc i la del sarrió, no tenen sinó un vestit i quan l’una va vestida l’altra va despullada i es posa dintre del sarrió perquè no la vegin. Com que no se saben estar de parlar, diuen entre elles: «Xerrem baix, que no ens sentin», i per això la que està al sarrió, l’anomenem la xerrembaix.
- Doncs mireu que la vostra filla m’agrada molt per a casar. Teniu, ací us dono un paquet de roba, i que comenci a fer-se les robes de núvia.
El rei lliurà al carboner un paquet de roba vella feta amb quaranta mil retallets i engrunetes tan petites, que no se'n podia aprofitar res. La donzella, en veure el present del rei, lliurà a son pare un grapat de serradures i li digué que les portés al rei perquè comencés a fer els mobles. Aquest nou enginy féu encara més interessant la donzella al rei, que li trameté un parell d’ous ben deixatats amb l’encàrrec que els fes covar, ja que amb els pollets que en sortissin podrien jugar els fillets que tindrien. La donzella lliurà al rei un grapat de sorra i farina perquè comencés a fer pastar els panellets per al dia de les noces. El rei encara envià a la minyona unes clofolles de nou perquè comencés a arranjar l’àpat de boda. I aquesta li féu portar uns pèls de cua d’ase perquè s’ensinistrés a menar els cavalls que tirarien de la carrossa el dia de noces.
L’agudesa de la minyona decidí el rei a fer-la la seva esposa; però digué a son pare que es presentés al palau ni vestida ni despullada, ni a peu ni a cavall i que en anar-hi no ho fes per camí ni per fora camí. La filla del carboner es cobrí amb una xarxa, i així no anava vestida, però tampoc no anava despullada. Cavalcà un ase molt baix, tant, que les cames li tocaven a terra, de manera que caminava i cavalcava: no anava, doncs, ni a peu ni a cavall. En fer el viatge féu caminar l’ase amb dues potes per dintre el camí i les altres dues pels camps de la vora, de manera que ni anava per camí ni per fora camí. El rei veié que encara era més llesta que no es creia, i es casà amb ella. Com a condició li posà que mai en sa vida no havia d’aconsellar ningú sinó a ell, amb què creia arribar a ésser un gran rei.
Van passar molts anys vivint feliços. Un dia que anaven de viatge, al mateix hostal on ells posaven va posar un marxant que anava cavalcat en una pollina. De nit aquesta tingué un pollí. Com que nasqué al mateix estable de l’hostal on el rei tenia el seu cavall, aquell digué que la pollina era seva, i de totes passades se la volgué quedar. El marxant demanà consell a la reina. Aquesta li digué que agafés una canya i fes veure que pescava en una bassa d’aigua que hi havia als afores de la població i que quan el rei en veure’l li preguntés què feia li digués que pescava sardina, i que en dir-li el rei que era impossible contestés:
Tan possible és pescar aquí sardina
com que un cavall faci una pollina.
El marxant ho féu així. EI rei comprengué al moment que la seva esposa l’havia aconsellat, i, tal com li havia promès en casar-se, la tragué de casa. Ella li demanà que li deixés emportar el que més estimava; el rei li ho concedí, La reina féu fer un gran dinar i posà dormicions al plat del rei. Aquest quedà adormit com un soc. Mentre dormia, la reina el féu pujar a la carrossa i en anar-se’n cap a casa dels seus pares, se l’emportà. Com que dormia tan fort i a casa del carboner no tenien llit, el posaren damunt d’una estiba de sarrions de carbó, tocant al sostre. Les teranyines que penjaven del sostre feren pessigolles al nas del rei i el van despertar. No sabé on es trobava i demanà auxili. La seva muller li digué que, obedient al seu manament, se n'havia anat del palau i que se n’havia emportat el que més estimava, que era el rei. Aquest la perdonà de tot i tornaren a viure feliços, i de segur que si no són morts encara són vius.
Si aquesta rondalla us agrada,
mengeu’s-la fregida;
si fregida no us agrada,
mengeu's-la pelada,
i si pelada tampoc us agrada,
aneu a Montserrat a buscar un gató vell
i fregueu’s-el ben bé per la pell.
