Jocs de sobretaula - 005

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un pont ensorrat per una riuada a Molins de Rei:

ENGINYERIA MODERNA

- Si he entès bé la seva declaració, senyor enginyer, vostè rebutja qualsevol responsabilitat en l’enfonsament del pont i atribueix el desastre únicament als imponderables climàtics.

- Efectivament. No caldria explicitar que l’enginyeria moderna ha aconseguit un acurat mètode de treball que inclou en tot moment la possible afectació de l’entorn sobre les obres projectades. Abans de la construcció, tots els nostres projectes són sotmesos a multitud de càlculs fets per ordinador que tenen en compte detalls com el vector d’incidència logarítmic, la juxtaposició de forces adjacents o l’índex de dilatació dels materials per citar només alguns exemples de l’ús de la matemàtica avançada que fem servir per garantir la seguretat de les nostres construccions. Ara bé, per desgràcia tots aquests càlculs no serveixen de res davant d’una riuada extrema com la que ens va afectar. Enfrontats a les forces desfermades de la naturalesa hem de confessar la nostra impotència i admetre que res ni ningú pot aturar un desastre natural que inevitablement arrasa tot el que troba.

- Bé, tot el que troba potser no. M’agradaria deixar constància aquí que només uns pocs quilòmetres més amunt del mateix riu hi ha un pont romà que continua en peu a pesar d’haver sofert la mateixa riuada que va ensorrar el seu...

- Però això és diferent, home. No es poden comparar els mètodes de treball dels antics romans amb els nostres. Per favor, què en sabien ells de càlculs d’estructures per ordinador utilitzant algoritmes de matemàtica avançada? Ja li dic jo, res en sabien!! Eren uns ignorants que construïen a la bona de Déu sense tenir en compte cap de les complicades operacions matemàtiques que fem servir actualment. A ells només els preocupava que les seves obres aguantessin dretes durant segles i ja està, no els calia pensar en res més. Què vol, que retrocedim dos mil anys i que nosaltres fem el mateix? On va a parar!!!

Els misteris d'en Mac – Cas 005

005 - EL CAS DE LES CINC CIUTATS

Com recordareu, en un cas anterior vaig ajudar a un amic a descobrir la combinació correcta per poder obrir una caixa forta que havia rebut en herència. Doncs resulta que a dins hi va trobar un nou repte mental que, com no podia ser d’altra manera, també va venir a plantejar-me...

- No saps com t’agraeixo que m’ajudessis a obrir la caixa forta sense haver de forçar-la –em va dir només arribar–. Com suposava, és més valuosa la mateixa caixa, tota una antiguitat, que no el que hi havia a l’interior i m’hauria sabut greu haver-la fet malbé provant d’obrir-la a les males.

- No hi ha res a agrair, és la meva feina... encara que a tu no et cobri per fer-la. –vaig afegir, fent broma–

- Doncs mira, aquesta vegada sí que cobraràs. Si m’ajudes a treure l’entrellat d’aquest nou enigma que et porto i em vols acompanyar, tenim unes vacances pagades a una ciutat catalana...

- Ep! Això són paraules majors. És clar que m’hi apunto. A quina ciutat són aquestes vacances gratis?

- Aquest és l’enigma que hem de desxifrar. Deixa’m que t’ho expliqui. Com em pensava, dins la caixa forta del meu tiet només hi havia uns quants records familiars sense gaire valor més enllà del sentimental, però també hi vaig trobar una carta al meu nom. En ella, el meu oncle em felicitava per l’enginy que m’havia permès obrir la caixa (felicitacions que et traspasso, evidentment) i em deia que volia premiar-m’ho amb una estada amb totes les despeses pagades en una ciutat catalana que jo hauria d’encertar d’entre una llista de cinc poblacions amb l'ajuda d'una única pista. El notari encarregat del seu testament, té ordres de donar-me el premi si descobreixo la ciutat exacta i explico de manera correcta com l'he trobat. No val endevinar-ho per atzar.

- Un joc molt engrescador i el premi s’ho val. Quina és la llista de ciutats?

- Són cinc capitals de comarca de Catalunya. En ordre alfabètic, tal com me la va deixar l’oncle, la llista és: BALAGUER (La Noguera), BARCELONA (Barcelonès), REUS (Baix Camp), RIPOLL (Ripollès) i la SEU D’URGELL (Alt Urgell).

- I la pista?

- Una única frase: POC CORRIA L’ESTRELLA.

- I ja està? Què té a veure això amb qualsevol d’aquestes ciutats?

- Si ho sabés, no et demanaria que m’ajudessis. He de confessar que abans de venir a veure’t he investigat pel meu compte. Primer vaig fer una mica de recerca sobre aquesta estranya pista que, per tal com està formulada, sembla un vers d’algun poema. Si ho és, jo no el vaig trobar. El que més s’hi acosta (relativament) són els primers versos del poema «El rústec villancet» de Josep Carner. La primera estrofa diu així: "Una estrella cau al prat, / una flor s’ha esbadellat, / tot belant juga el ramat / amb la rossa macaruia...". A mi em sembla evident que "poc corria l'estrella", si acaba caient en un prat. Però, si amb això no en tens prou, també he descobert que els dos últims mots de la quarteta: "rossa macaruia" (no em preguntis què volen dir) són l’anagrama de "massa corria, au!". No pot ser una coincidència això de "corria poc, corria massa", no trobes?

- De fet, sí que ho pot ser. Em sembla tot una mica agafat pels pèls. No tens res més?

- Amb la frase no he anat més enllà. Pel que fa a les ciutats, tampoc he trobat res en qualsevol d’elles per separat que les relacioni amb una estrella lenta, però en canvi agafades en conjunt tenen una característica comuna. Totes elles es poden unir amb un sol traç dibuixant sobre el mapa de Catalunya una estrella pentagonal. Cada una de les poblacions coincideix, gairebé exactament, amb un dels vèrtexs d’una estrella de cinc puntes. No pots negar que és molt curiós, o també em diràs que és una nova coincidència i que totes les meves investigacions no serveixen per a res?

- No, en aquest cas no t’ho diré. Estic segur que el teu oncle va triar expressament les ciutats perquè formessin aquesta estrella sobre el mapa. I tampoc crec que les teves investigacions no hagin servit per res. Ben al contrari, gràcies a un detall de les teves explicacions em sembla que ja sé quina és la població correcta que soluciona l’enigma.

I vosaltres? Podeu explicar quina és la deducció que permet trobar la solució correcta?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Pons "

Els llibres d'en Jan McPetit [2022] (I)

Quan arriba l’estiu, en McPetit fa la viu-viu... i tornen les ressenyes de llibres al XAREL-10. Com en temporades anteriors, aprofitaré aquest període estival per comentar-vos que m'han semblat alguns llibres que he llegit enguany i ensenyar-vos-en les imatges que, basades en ells, s’ha fet en Jan McPetit. ;-)

Per a aquest estiu, he escollit tres novel·les de gènere fantàstic. Tres clàssics de la ciència-ficció que us aniré presentant successivament cada primer dilluns dels mesos de juliol, agost i setembre.

Avui és el torn de...

L’HOME INVISIBLE [THE INVISIBLE MAN] (H. G. Wells – 1897)

La novel·la comença quan «un dia de boira, el de l’última nevada de l’any, amb un vent i una neu que tallaven», un desconegut arriba a l’hostal ‘Cotxes i Cavalls’ i demana una habitació. L’home va ben tapat de cap a peus, porta ulleres fosques i el rostre totalment cobert amb benes que només deixen veure «la lluent punta del seu nas». Pel seu misteriós aspecte i el seu capteniment esquerp, aviat provoca recels entre els convilatans que es pregunten qui és i d’on ve. Ho descobriran, igual que el lector, a mesura que avança la novel·la i ens endinsem en una aventura que es va complicant pàgina rere pàgina fins a arribar a un final que, malgrat que sigui l’esperat per tal com s’ha anat desenvolupant tot, és ben tràgic.

Estem davant d’un conegut clàssic de la ciència-ficció, tot i que per conèixer la ‘ciència’ que explica la invisibilitat del protagonista haurem d’esperar fins al capítol 19 (de 28) quan relata les circumstàncies que l’han portat a la seva situació actual. No és cap demèrit això, ben al contrari perquè el que fa interessant el llibre és justament la suggestió i la seva capacitat de sorpresa. La història se’ns va presentant a poc a poc, revelant-ne els misteris en el moment precís i aconseguint d’aquesta manera que ens enganxem a la lectura. Personalment, m’ho he passat força bé llegint aquesta novel·la que, de fet, ens detalla la fugida cap el no-res d’un home invisible que se les prometia molt felices amb els avantatges que implica el no ser vist, però que s’adona ben aviat que aquest fet també comporta grans inconvenients i com això el va afectant psicològicament. D’aquesta manera, l’autor critica les conseqüències nefastes que pot comportar un mal ús del coneixement científic quan aquest es posa al servei de causes personals i egoistes. He d’afegir que aquesta ‘part científica’ queda molt ben integrada dins el relat i que resulta ben creïble dins la fantasia. També hi ha una petita part per a l’humor (i la crítica social) quan l’autor fa fantasiejar als convilatans que, ignorants encara de la invisibilitat, intenten esbrinar que li passa al protagonista fent suposicions tan surrealistes com: «Deu ser un home clapat [...] aquí blanc, aquí negre, a trossos [...] N’he sentit parlar de casos així. Al capdavall, això és una cosa que passa sovint als cavalls, tothom ho sap.»

En definitiva, m’ha semblat una bona lectura amb un ritme trepidant que t’enganxa capítol rere capítol fins a arribar a l’últim que, com ja he dit, és força tràgic. El llibre, però, no s’acaba aquí. Hi ha un epíleg final que obre la porta a una possible continuació de la història i que, quan et pensaves que tot havia acabat, et deixa altre cop amb l’ai al cor. Si no l’heu llegit, doneu-li una oportunitat que val força la pena i, si més no, passareu una bona estona.