GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 29 de març de 2021

L'ENDEVINETA LLAGOSTA (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "L'ENDEVINETA LLAGOSTA". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu pare Blai Amades que l’havia apresa a Bot (Terra Alta).


L'ENDEVINETA LLAGOSTA

Hi havia un minyó molt llest, però tan pobre que gairebé no podia menjar. Per ponderar la seva misèria deia que si arribava només a tenir tres dies de bona vida, després ja no li faria res morir-se. Es presentà al seu poble un moro enganyador, el qual deia que portava una bèstia mai vista: un ase que tenia el cap a la cua i la cua al cap. Plantà una barraca enmig de la plaça, on per una quantitat ensenyava la tal bèstia, la qual posava de cua a la menjadora i de cap enfora. En Llagosta sentia gran desig de veure l’estranya bèstia, però com que no tenia diners, un dia s’entaforà d’amagat dintre la barraca del moro en una hora intempestiva, i veié que el tal ase, de cap a la menjadora, menjava com els altres i que l’estranyesa de la bèstia no era altra cosa que un enginy del moro, que la posava en sentit contrari. En Llagosta féu córrer per tot el poble el seu descobriment, amb què gaudí de fama de gran endevineta, puix que havia vist el que ningú no havia comprès. El moro, indignat perquè li havia esguerrat el negoci, el volia matar, i en Llagosta tingué de fugir.

Camps a través se li féu de nit; s’enfilà a dormir dalt d’un arbre, vora d'un riu. A la poca estona veié venir un vell amb una xarxa, el qual es posà a pescar. Pescà un peixot estrany que tenia el ventre com inflat. Intrigat el pescador per la forma del peix, l'obrí i trobà al ventre un ou de gallina, que es devia haver menjat. El pescador cregué que d'aquell estrany cas, podia fer-ne una endevinalla i anar-la a vendre al rei.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.

Cregué que encara podia fer l'endevinalla més llarga, puix que si feia covar l'ou n'eixiria un pollet, cas que podria explicar en paraules cobertes.

Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.

En Llagosta des de dalt de l’arbre, s’assabentà del projecte del pescador i descobrí el secret de l'enigma.


Al rei, li van robar les joies, i oferí tres dies de bona vida al qui descobria els lladres. En Llagosta, que amb poder gaudir de tres dies de bon viure tant se li’n donava viure com morir, cregué arribat el moment de poder satisfer el seu desig. Es presentà al rei com a endevineta i li digué que ell era el qui havia endevinat el secret del moro enganyador. En Llagosta fou tractat a cos de rei i rodejat de gran admiració. Menjava enmig d’un jardí. Un dia, mentre dinava, una princesa volgué fer-li una gràcia, i agafà una llagosta que saltava pel jardí i ensenyant-li la mà tancada li preguntà si sabia què hi tenia a dintre. El minyó, veient-se descobert en la seva gosadia, exclamà: — Ai Llagosta!, ara sí que t’han ben agafat. La princesa li digué que, en efecte, era una llagosta el que havia agafat. Un altre dia un capità agafà de terra un grapat d’excrements i, presentant la mà a l'endevineta, li proposà que endevinés el que contenia. En Llagosta, en veure que es tractava d’un senzill capità, exclamà amb aire de menyspreu: — Obriu aquesta mà de m.... El soldat obrí la mà i es veié com, en efecte, contenia el que l’endevineta havia dit.

Aquestes passades feren adquirir gran fama d’endevineta al minyó, fins al punt que els lladres que havien pres les joies al rei, que eren els seus criats, temeren ésser descoberts i tractaren de fer-se amics d’en Llagosta. Un dia, mentre li servien el dinar, li demanaren que, sobretot, no els descobrís. Ell digué que era costum seu descobrir el lloc on es trobaven Ics coses robades, però no els lladres, i amb traça féu dir als servents on havien amagat les joies, i els prometé que no els descobriria. Arribada l’hora, digué al rei que sota la llosana del primer graó de la gran escala del palau trobarien amagades totes les joies robades, com així fou.

El rei no s’hi veia de content, de tenir entre els seus vassalls un endevineta tan famós, i fins tractà d’emparentar-se amb ell parlant de casar-lo amb una seva filla preciosa com una rosa, la qual era pretesa per gran nombre de nobles i cavallers. Els savis de la cort cregueren que un senzill endevineta era poc per a arribar a príncep. El rei proposà oferir la mà de la donzella al qui sabés desxifrar aquell intricat enigma que un pescador li havia venut. Així fou publicat i, naturalment, en Llagosta, que sabia el secret de la cosa, es presentà a concurs i el desxifrà.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.
Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.


Un peix que es menjà un ou (el nonat),
que no pogué pair, i es morí.
La panxa del peix fou oberta i tret l’ou,
que després de rentat amb aigua del riu
fou covat per una gallina i en sortí un pollet.

Ningú no s’atreví a posar-se davant del famós endevineta, i aquest es casà amb la princesa i arribà fins a ésser rei.

Dalt de la finestra hi ha un gat,
baix de la finestra hi ha un gos,
ací el conte s’ha acabat,
ací el conte s’ha fos.

dilluns, 22 de març de 2021

Relats Conjunts (març - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'onada [La Ola]" (Vicente Romero Redondo - 2014).


ELS NERVIS DEL PRIMER COP

Havia tingut altres cites com aquesta, però la d’avui era la primera amb una altra dona. Per a una professional com jo aquest fet no hauria de tenir gaire importància ni m'hauria de posar nerviosa, però la meva és una feina on la diversitat de gènere brilla per la seva absència i, acostumada a tractar només amb homes, aquesta novetat em feia força il·lusió i incrementava les meves ganes de complir com cal. Havia de quedar bé i fer la feina millor que mai, seria un pas més per trencar aquest sostre de vidre que, des de sempre, ens impedeix avançar professionalment.

El lloc de la cita és al final de la platja. Unes roques a la vora del mar que ofereixen un espai prou apartat i resguardat per fer allò que hem de fer sense cridar massa l’atenció. Tal com estava convingut, ella ja hi és i fa una estona que simula estar immersa en els seus pensaments amb la vista perduda a l’horitzó. És només teatre perquè s’adona immediatament de la meva presència i, tan bon punt m’acosto, es treu la pamela blanca que li cobreix els llargs cabells rossos. Seguidament, sense gairebé moure el cap, assenteix imperceptiblement quan jo contesto el seu gest baixant també la meva ombrel·la. És el que tocava, el primer pas ha estat fet correctament. És ella i m’espera a mi, no en tinc cap dubte. Però aquesta feina té uns protocols que no es poden obviar, no voldria enviar-ho tot a rodar per voler córrer massa. Així que m’apropo a les roques i, al meu torn, dissimulo observant com les onades arriben mansament a la sorra mentre em disposo a fer el següent pas. Ara toca parlar-nos per primera vegada. Quan he arribat, se m’ha escapat un «bon dia» que ella no ha contestat. Tampoc ho esperava, el que hem de dir per identificar-nos està tan estipulat com el joc de la pamela i l’ombrel·la que acabem de fer. Si qualsevol de les dues no diu les paraules exactes, tot se n’anirà en orris.

Doncs resulta que no me’n recordo. Serà per l’emoció de la primera trobada amb una altra dona o serà per la vergonya d’haver-me passejat per tota la platja amb una ombrel·la vuitcentista, el fet és que he oblidat la contrasenya convinguda. Quin desastre! El dia que ho volia fer millor, serà el dia del meu fracàs. M’he de centrar, no era una frase tan difícil. Sempre són contrasenyes adients a l’ambient, però prou estranyes perquè ningú les digui per casualitat. Avui ha de ser alguna cosa del mar o de la platja... Res, no hi ha manera. No em surt i començo a notar que la rossa s’està posant nerviosa perquè m’ha fet un parell de llambregades ben evidents. Jo també ho estic de nerviosa, així que val més que no m’atabali i em deixi pensar tranquil·lament. No voldria haver de fer servir la pistola dissimulada que porto a la punta de l’ombrel·la i carregar-me-la. No em fa res saber que ella segurament també va armada, els de l’est són famosos per les seves bombes en miniatura i no m’estranyaria gens que la seva pamela anés farcida d’explosius. Però, què estic dient? Com puc pensar a matar-la? Si ho faig, ja puc oblidar-me de la meva feina per a sempre. Segur que més d’un ho aprofitarà per reiterar que les dones no servim per a fer d’espies i que ha estat un error no haver enviat un home. Tot i que avui, al mig de la platja, algú vestit amb barret i gavardina hauria fet el préssec. Per això m’hi han enviat a mi, vestida com una Mata Hari de pacotilla... JA HO TINC!!, acabo de recordar-ho. Quin descans, ja sabia jo que no podia ser tan difícil. Ara li diré a la rossa que «en aquesta platja hi ha més sorra que al desert de Kalahari», ella em contestarà que «sí, però no tanta com al del Gobi» i podrem enllestir la missió sense entrebancs. Ha costat, però avui també podré sumar un nou èxit al meu currículum. Amb un parell més, m’ascendiran de 0016 a 0015... tremola 007!!

dilluns, 15 de març de 2021

La paradoxa de Berry

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de Berry que ens arriba des del Regne Unit, al començament del segle XX.

"Principia Mathematica" de Bertrand Russell (Tret d'AQUÍ)


A la seva obra "Principia Mathematica", publicada el 1927, el filòsof Bertrand Russell planteja una paradoxa que li havia estat suggerida alguns anys enrere per G. G. Berry, bibliotecari de la Biblioteca Bodleiana d'Oxford.

Tal com assenyalava Berry, només hi ha un nombre finit de paraules, i en conseqüència només un nombre finit (tot i que gran) de frases possibles de 10 paraules o menys, fins i tot acceptant les combinacions sense sentit lingüístic. Això vol dir que només hi ha unes determinades maneres de descriure un nombre amb menys d'onze paraules. No obstant això, hi ha un nombre infinit de nombres.

Segons Russell, això vol dir que hi ha d'haver un enter positiu que no es pugui definir amb menys d'onze paraules, i atès que els nombres enters són seqüencials, ha d'existir l'enter positiu més petit que no sigui definible amb menys d'onze paraules. Llavors, aquest sencer pot definir-se com: "Enter positiu més petit indefinible amb menys d'onze paraules", una definició de 10 paraules.

Tenim llavors una paradoxa perquè ha d’existir l’enter més petit no definible amb menys d'onze paraules, però al mateix temps aquest enter, pel sol fet de ser aquest nombre, realment no pot ser l'enter més petit no definible amb menys d'onze paraules. Hi ha alguna solució?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ


dilluns, 8 de març de 2021

Joc de Ment - 030

QUANTES N’HI HA DE CARA AMUNT?



- Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



L’objectiu d’aquest truc és distingir, utilitzant únicament el sentit del tacte, si les cartes d’un grup de naips estan cara amunt o cara avall.

Per començar, traurem un grapat de cartes de la baralla. Aquest paquet de naips serà el que farem servir pel joc i no ha de ser ni molt petit ni massa gros per facilitar les manipulacions posteriors, al voltant de la vintena de cartes seria el més adequat. El que si és important és escollir un nombre parell de cartes, però hem de procurar no fer esment d’aquest fet ni tampoc del total de cartes que agafem. Nosaltres ho hem de saber, és clar, però és millor que els espectadors creguin que el paquet conté un nombre qualsevol de naips.

A continuació, demanarem a la “víctima” que segui davant nostre i li expliquem que quan li lliurem les cartes haurà de fer, d’amagat sota la taula, unes operacions que li mostrarem primer a la vista de tothom. Es tracta d’agafar les dues primeres cartes del paquet, girar-les juntes, deixar-les al seu lloc i tallar la baralla. Nosaltres ho farem tres o quatre vegades per ensenyar-li el procés i, després, li entregarem el munt de cartes perquè ell ho repeteixi les vegades que vulgui a sota la taula. Cal explicar que a més d’ignorar les vegades que s’han girat les parelles de cartes també és possible que, amb els diversos talls, tornem a girar algunes de les cartes ja girades prèviament i que, per tant, és impossible controlar quantes cartes han quedat cara amunt i quantes de cara avall.

Malgrat tot, nosaltres intentarem endevinar-ho només tocant les cartes. Per això, quan l’espectador consideri que ja ha fet prou vegades la maniobra que li hem demanat, ens tornarà els naips per sota la taula sense que ell ni nosaltres els veiem. Amb les cartes a la mà i només tocant-les d’una en una podrem determinar en quina posició estan i encertar el nombre de cartes que han quedat cara amunt. Un nombre exacte que anunciarem uns instants després de rebre les cartes i que comprovarem tornant a posar-les sobre la taula, obertes en ventall perquè tothom les pugui comptar.





dilluns, 1 de març de 2021

BIFRONTS

Un BIFRONT és aquella paraula o frase que té un significat quan la llegim d’esquerra a dreta i un altre de diferent, però igualment correcte, en ser llegida de dreta a esquerra. En cas que el resultat de la lectura inversa fos el mateix que el de la directa, ens trobaríem davant d’un PALÍNDROM (dels que ja parlarem més a bastament en un proper post). Els bifronts («amb dues cares») són, per tant, un tipus molt determinat d’ANAGRAMES on la transposició de les lletres que crea el nou significat es produeix, simplement, invertint-ne l’ordre. L’exemple més conegut és el clàssic: ROMA / AMOR.

El seu origen s’atribueix al poeta de l'Antiga Grècia Sotades de Maronea que, al segle III aC, va escriure uns versos on, en sentit invers de lectura, s'amagaven missatges satírics en contra del rei Ptolemeu II Filadelf que s’havia casat amb la seva pròpia germana. Quan el rei va descobrir la «broma» del poeta, va fer-lo detenir i, més tard, Sotades va acabar al fons del mar Egeu dins d’una caixa de plom. En honor seu, els versos que admeten els dos sentits de lectura i que es coneixen amb la denominació de RETRÒGRADS, s’anomenen també SOTÀDICS.

En el camp de l’enigmística, trobem alguns passatemps o enigmes que aprofiten el joc lingüístic que ofereixen els BIFRONTS. Tant els d’un sol mot [animal / làmina] com els que formen una frase [copaven / neva poc] i també els sorgits de les seves diverses variants. Entre aquestes variacions cal destacar l’ANTÍPODA que apareix quan, per crear el nou significat, movem la inicial del principi al final del mot original i llegim el resultat al revés o, dit d’una altra manera, quan mantenim la primera lletra al seu lloc i girem només les altres [colla / callo]. Si la lletra que mantenim al seu lloc és l’última, ens trobarem davant d’una ANTÍPODA INVERSA [marta / trama]. Un altre joc lingüístic ens l’ofereix el CANVI D’ANTÍPODA (directa o inversa) quan substituïm la lletra inicial o final per una altra i escrivim la resta al revés [tona / mano] o [sons / nosa]. Eixamplant les possibilitats, també podem trobar els BIFRONTS BILINGÜES que barregen dos idiomes [terra (català) / arret (francès)] i els que podríem anomenar PARCIALS perquè apareixen quan descartem la lletra inicial del mot original [camina / ànima], la lletra final [tapar / àpat] o ambdues [acuso / suc]. D’altra banda, si per obtenir el nou significat en comptes de variar l’ordre de les lletres invertim l’ordre de les síl·labes o de les paraules de la frase estarem, respectivament, davant d’un BIFRONT SIL·LÀBIC [camí / mica] o d’una FRASE BIFRONT o ANACÍCLICA [peus de porc / porc de peus].

Les endevinalles han utilitzat també el recurs dels bifronts per crear enigmes. Com a exemple, us en copio a continuació un parell que ja han sortit publicades al XAREL-10 i que són tot uns clàssics en català:

E026.- Mirat a l'endret / és un vegetal, / mirat al revés / soc un mineral.

E583.- Soc animal de manera / què, mirat per un cantó, / resulto una bèstia fera / però llegit pel darrere / soc animal petitó.


Un altre exemple ens el dona Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) quan ens explica que l’autor d’«Alícia en terra de meravelles», l'escriptor anglès Lewis Carroll (1832-1898), va anotar a l’entrada del seu diari corresponent al 30 de juny de 1892 que havia inventat un nou tipus d’enigma:

Un rus va tenir tres fills. El primer, anomenat Rab, va esdevenir advocat. El segon, que es deia Ymra, va ser soldat. El tercer es va fer mariner, com es deia?.


Sabent el truc de l’enigma i per pocs coneixements d’anglès que tingueu, no dubto que trobareu ben fàcilment la solució...






GLOSSARI:
  • Antípoda
  • Bifront
  • Retrògrad

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: