ACRÒSTICS

El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) defineix ACRÒSTIC com:

Composició versificada en la qual les lletres inicials, medials o finals dels versos, confegides, formen una paraula o frase.

Un exemple el trobaríem en un text que el periodista, poeta i dibuixant català Josep Maria Junoy (1887 – 1955) va incloure en el catàleg de la primera exposició del pintor Joan Miró (1893 – 1983) a les Galeries Dalmau de Barcelona l’any 1918. Per a aquest catàleg, Junoy s’empesca una peculiar descripció de la pintura del genial artista barceloní: «Forta pictòrica Matèria Impregnada d’una Refractibilitat cÓngestionant» on hi apareixen destacades les quatre lletres del cognom del pintor.

En aquest cas, com es pot veure a la imatge, les lletres utilitzades per formar el mot «Miró» estan situades en posicions centrals dins del text i, per tant, es tractaria d’una variant de l’acròstic anomenada MESÒSTIC. Altres variacions d’aquest joc de paraules serien el TELEÒSTIC (quan ocultem el missatge críptic a les últimes lletres de cada vers), el CATADIAGONÒSTIC (quan fem servir la primera lletra del primer vers, la segona del segon, la tercera del tercer i així successivament, per ocultar el missatge en lectura diagonal descendent des de la part superior esquerra a la inferior dreta) i l’ANADIAGONÒSTIC (que és l’acròstic que es llegeix en diagonal ascendent des de la part inferior esquerra a la superior dreta). De totes maneres, l’ACRÒSTIC més típic i al que ens referim directament amb aquest nom és el que utilitza les lletres inicials de cada vers per escriure el missatge que volem ocultar.

L’origen de l’acròstic és molt antic. Se’n troben ja en les Sagrades Escriptures on diversos salms presenten acròstics alfabètics. Així per exemple, al salm 119 cadascun dels vuit versos de la primera sèrie comença per la primera lletra de l'alfabet, ALEPH; cadascun dels vuit de la segona per la segona lletra, BETH, i així successivament amb tot l'alfabet hebreu. També alguns escriptors grecs i romans compongueren acròstics amb els títols de les seves obres. Al segle IV, Eusebi de Cesarea (c. 265 – 339) cita certs versos religiosos grecs que estan escrits de manera que les lletres inicials formen la frase «Jesucrist, fill de Déu, Salvador». Les primeres lletres de les cinc paraules d'aquesta frase formen el mot grec "Ichthys" (peix), circumstància que va fer que els primers cristians utilitzessin el dibuix d’un peix com a símbol. Després la tradició dels acròstics fou recollida pels monjos medievals i pels grans poetes del Renaixement.

A la literatura clàssica espanyola és famós l’acròstic que Fernando de Rojas (c. 1470 – 1541) va fer servir per a presentar-se com autor de LA CELESTINA. Al preàmbul de la segona edició (Toledo – 1500) trobem onze estrofes de versos d’art major titulades: «El auctor, escusándose de su yerro en esta obra que escribió, contra sí arguye y compara» on s’explica que va trobar a Salamanca "la obra presente" i que, en unes vacances, es va proposar acabar-la. Doncs bé, ajuntant les primeres lletres d’aquests versos podem llegir el següent acròstic: «El bachiller Fernando de Royas acabó la comedia de Calysto y Melibea y fue nascido en la Puebla de Montalván».

Els acròstics han arribat fins als temps moderns, però van tenir el seu major auge durant el barroc. En aquella època, la literatura els utilitzà abusivament creant els anomenats LABERINTS, uns MULTIACRÒSTICS que anaven més enllà de la mera lectura lineal combinant les lectures horitzontal, vertical, diagonal i fins i tot circular dins del mateix text. En català, en tenim un gran exemple en el «Sonet set vegades acrostich» (també conegut com «En forma de labirinto») escrit per Vicent Garcia [el Rector de Vallfogona] (1579 – 1623). En aquest poema multiacròstic trobem fins a disset ÈSTICS (denominació proposada per l’escriptor i polític Josep Bargalló i Valls per anomenar les diverses variants d’acròstics) que amaguen el nom de santa Teresa de Jesús: un acròstic convencional, cinc mesòstics, deu catadiagonòstics i un èstic horitzontal en el darrer vers. El mateix Josep Bargalló dedicà una minuciosa anàlisi a aquest poema i a la seva estructura en un article publicat l’any 1990 a les pàgines del diari AVUI que us deixo a continuació per si és del vostre interès:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

En l’àmbit de l’enigmística, cal citar un joc anomenat «Double Acrostic» que ara fa uns cent anys, abans de l’esclat dels mots encreuats, va ser molt popular a la premsa anglosaxona i que consistia a endevinar quatre mots que en formaven dos de nous acròsticament, el primer amb les inicials i el segon amb les lletres finals.

Avui en dia potser ja no tenen la popularitat d’antany, però el recurs de l’acròstic continua sent ben vàlid en la creació de passatemps. Per demostrar-ho i posar el punt final a aquest post, us he preparat un MENÚ ACRÒSTIC que us proposo que completeu i desxifreu. Com veieu a la imatge, cadascun dels tres apartats d’aquest menú (Primers, Segons i Postres) conté sis productes diferents d’una mateixa categoria que, un cop trobats, deixaran al descobert un nou element de la mateixa classe que es podrà llegir en l’acròstic que apareixerà a les caselles vermelles. La vostra feina és, per tant, omplir tot el menú i descobrir quins tres plats (una verdura, un peix i una fruita) són les recomanacions incògnites del xef en aquest MENÚ ACRÒSTIC tan especial... si us ve de gust, és clar. :-)

---

GLOSSARI:

• Acròstic

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "