TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dilluns, 28 de novembre del 2022
dilluns, 21 de novembre del 2022
Relats Conjunts (novembre - 2022)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Crani fumant un cigarret» (Vincent van Gogh – 1886).
EL PINTOR FAMÓS QUE NOMÉS VA VENDRE UN QUADRE
L’artista del qual parlarem avui no necessita gaires presentacions. La seva obra és admirada arreu i tothom coneix detalls de la seva extraordinària biografia. Tant és així que només dient-vos que es tracta del pintor conegut per haver venut un únic quadre en la seva vida, estic segur que tots ja heu endevinat el seu nom. Efectivament, avui us vull parlar del gran i inimitable Vicenç Vall Gorg.
És sabut que en Vicenç es va voler dedicar a la pintura des de ben jove. Al principi, però, no ho va tenir gens fàcil. Com ja he dit, els seus quadres no es venien i això l’obligava a buscar contínuament noves fonts d’ingressos que li permetessin seguir amb la seva afició. Va ser per aquest motiu que es va apuntar a un concurs de pintura organitzat per la regidoria de salut del seu ajuntament en el marc d’una campanya antitabac. Es tractava de fer una obra que mostrés els perjudicis del tabaquisme i el premi era de 500 €. Aquesta quantitat no li solucionaria la vida, però almenys sí que li permetria poder pintar durant una bona temporada i, per això, en Vicenç Vall Gorg es va prendre l’encàrrec molt seriosament. El resultat, com tothom sap, va ser «Crani fumant un cigarret». No hi ha dubte que una calavera amb un cigarret als llavis era una imatge punyent que mostrava sense pal·liatius els efectes nocius del tabac. En Vicenç estava convençut que guanyaria... però no va ser així.
La seva obra va ser rebutjada pel jurat sense gaires explicacions i aquest fet va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’artista. Va decidir que ja havia aguantat prou i que deixaria la ciutat per anar al camp. Li havien parlat dels meravellosos paisatges de la Provença francesa, però, és clar, per anar-hi també necessitava diners i no en tenia. Desesperat, va fer venir un nou possible comprador al seu estudi amb la intenció, si hagués calgut, de malvendre els seus quadres per obtenir els diners per poder marxar. L’expert en art es va mirar les pintures i, com tots els altres abans que ell, no se’n va voler quedar cap. En Vicenç Vall Gorg es va enfonsar, es va deprimir tant amb aquest nou fracàs que gairebé va deixar d’escoltar el que li estava dient el marxant: «Mira, Vicenç, els teus quadres no valen res. Pintes molt "raro", noi. Com a galerista no m’interessen gens, però ja saps que també treballo en una agència de publicitat. Doncs un dels nostres clients principals és una empresa tabaquera internacional i estic segur que els agradarà molt aquest últim quadre que has fet. Te n’ofereixo 10.000 €».
La resta de la història també és ben coneguda. En Vicenç potser no va sentir l’oferta que li feien, però el seu germà Teodor que sempre l’acompanyava no en va perdre detall i va negociar un contracte que a més dels deu mil euros incloïa també un percentatge sobre totes les reproduccions futures. Quan poc temps després, el quadre «Crani fumant un cigarret» va ser escollit com la imatge corporativa dels Cigarrets Skeleton, el tabac que fumen els homes de veritat que no tenen por de res i va començar a aparèixer en tots i cadascun dels paquets d’aquesta marca, en Vicenç Vall Gorg es va convertir en multimilionari. Avui en dia continua pintant, instal·lat còmodament a la seva finca de luxe de la Camarga francesa, però no ha volgut vendre cap més quadre. Ara no li cal i cada vegada que algú li proposa fa aquell gest tan típic de tallar-se una orella, com volent dir: «Ni t’escolto, ni et vull escoltar». Repeteix que actualment ja no busca cap reconeixement i que els seus quadres ja es vendran quan es mori. És una llàstima perquè no pinta gens malament el paio, el vaig visitar fa pocs dies i em va enamorar amb la seva última pintura: un paisatge d’una nit estrellada que és tota una obra d’art mereixedora de ser exposada al MoMA de Nova York, per citar un gran museu a l’atzar.
És sabut que en Vicenç es va voler dedicar a la pintura des de ben jove. Al principi, però, no ho va tenir gens fàcil. Com ja he dit, els seus quadres no es venien i això l’obligava a buscar contínuament noves fonts d’ingressos que li permetessin seguir amb la seva afició. Va ser per aquest motiu que es va apuntar a un concurs de pintura organitzat per la regidoria de salut del seu ajuntament en el marc d’una campanya antitabac. Es tractava de fer una obra que mostrés els perjudicis del tabaquisme i el premi era de 500 €. Aquesta quantitat no li solucionaria la vida, però almenys sí que li permetria poder pintar durant una bona temporada i, per això, en Vicenç Vall Gorg es va prendre l’encàrrec molt seriosament. El resultat, com tothom sap, va ser «Crani fumant un cigarret». No hi ha dubte que una calavera amb un cigarret als llavis era una imatge punyent que mostrava sense pal·liatius els efectes nocius del tabac. En Vicenç estava convençut que guanyaria... però no va ser així.
La seva obra va ser rebutjada pel jurat sense gaires explicacions i aquest fet va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’artista. Va decidir que ja havia aguantat prou i que deixaria la ciutat per anar al camp. Li havien parlat dels meravellosos paisatges de la Provença francesa, però, és clar, per anar-hi també necessitava diners i no en tenia. Desesperat, va fer venir un nou possible comprador al seu estudi amb la intenció, si hagués calgut, de malvendre els seus quadres per obtenir els diners per poder marxar. L’expert en art es va mirar les pintures i, com tots els altres abans que ell, no se’n va voler quedar cap. En Vicenç Vall Gorg es va enfonsar, es va deprimir tant amb aquest nou fracàs que gairebé va deixar d’escoltar el que li estava dient el marxant: «Mira, Vicenç, els teus quadres no valen res. Pintes molt "raro", noi. Com a galerista no m’interessen gens, però ja saps que també treballo en una agència de publicitat. Doncs un dels nostres clients principals és una empresa tabaquera internacional i estic segur que els agradarà molt aquest últim quadre que has fet. Te n’ofereixo 10.000 €».
La resta de la història també és ben coneguda. En Vicenç potser no va sentir l’oferta que li feien, però el seu germà Teodor que sempre l’acompanyava no en va perdre detall i va negociar un contracte que a més dels deu mil euros incloïa també un percentatge sobre totes les reproduccions futures. Quan poc temps després, el quadre «Crani fumant un cigarret» va ser escollit com la imatge corporativa dels Cigarrets Skeleton, el tabac que fumen els homes de veritat que no tenen por de res i va començar a aparèixer en tots i cadascun dels paquets d’aquesta marca, en Vicenç Vall Gorg es va convertir en multimilionari. Avui en dia continua pintant, instal·lat còmodament a la seva finca de luxe de la Camarga francesa, però no ha volgut vendre cap més quadre. Ara no li cal i cada vegada que algú li proposa fa aquell gest tan típic de tallar-se una orella, com volent dir: «Ni t’escolto, ni et vull escoltar». Repeteix que actualment ja no busca cap reconeixement i que els seus quadres ja es vendran quan es mori. És una llàstima perquè no pinta gens malament el paio, el vaig visitar fa pocs dies i em va enamorar amb la seva última pintura: un paisatge d’una nit estrellada que és tota una obra d’art mereixedora de ser exposada al MoMA de Nova York, per citar un gran museu a l’atzar.
dilluns, 14 de novembre del 2022
Els misteris d'en Mac – Cas 009
009 - EL CAS DEL TRÈVOL DE QUATRE FULLES
De tant en tant, per aclarir algun detall del cas que estic investigant, m’he de posar en contacte amb la policia i demanar-los ajuda. El meu contacte als mossos d’esquadra és l’inspector Roig, un vell amic que, sempre dins la més estricta legalitat, no té mai un no quan li demano alguna cosa. Evidentment, aquest sentiment és recíproc i ell també sap que si alguna vegada necessita un punt de vista diferent per desencallar una de les seves investigacions, pot comptar amb mi.
Aquest ha estat el cas de la trucada que m’ha fet aquest matí i que ha iniciat amb les següents paraules:
- Escolta Mac, tinc un historiador, un entomòleg, un astrònom i un matemàtic...
- Què m’has telefonat per explicar-me un acudit? –l’he interromput jo, divertit–.
- No em parlis d’acudits que la cosa és seriosa. Ahir a la nit es va produir un assassinat al Centre Internacional d’Investigacions Aplicades. La víctima és un reconegut científic i quan tot es faci públic hi haurà un bon rebombori, per això m’agradaria tenir el tema mínimament encarrilat com més aviat millor. Però no me n’acabo de sortir i per això et truco, és sabut que quatre ulls sempre hi veuen més que dos.
- Explica’m, doncs, que has vist fins ara.
- El detall principal és que la víctima no va morir a l’acte i va tenir temps de deixar-nos una pista. Per desgràcia i potser perquè temia que l’assassí encara rondés per allí, no va ser tan explícit com per escriure el nom del culpable sinó que va optar per fer un dibuix. Abans d’anar-se’n a l’altre barri va esbossar clarament un trèvol de quatre fulles.
- Que no li va portar gaire sort, evidentment. –he afegit jo–
- Efectivament, no gens. Però almenys ens ha de servir per assenyalar clarament un dels quatre únics sospitosos. Que, com t’intentava dir al començament, són un historiador irlandès especialitzat en la història del seu país, un entomòleg francès que estudia els insectes dels prats, un astrònom alemany que investiga les alteracions que la radiació solar produeix en els gens i un matemàtic italià que treballa fent càlculs de paràmetres estadístics i de probabilitat. No hi ha dubte que un d’ells és el culpable, però no aconsegueixo trobar quin té una relació prou evident amb la pista per poder acusar-lo directament. Per això la telefonada, per veure si tu ho tens més clar.
- Doncs diria que sí, que ho tinc força clar...
I vosaltres? Sabeu qui pot ser l’assassí?
Aquest ha estat el cas de la trucada que m’ha fet aquest matí i que ha iniciat amb les següents paraules:
- Escolta Mac, tinc un historiador, un entomòleg, un astrònom i un matemàtic...
- Què m’has telefonat per explicar-me un acudit? –l’he interromput jo, divertit–.
- No em parlis d’acudits que la cosa és seriosa. Ahir a la nit es va produir un assassinat al Centre Internacional d’Investigacions Aplicades. La víctima és un reconegut científic i quan tot es faci públic hi haurà un bon rebombori, per això m’agradaria tenir el tema mínimament encarrilat com més aviat millor. Però no me n’acabo de sortir i per això et truco, és sabut que quatre ulls sempre hi veuen més que dos.
- Explica’m, doncs, que has vist fins ara.
- El detall principal és que la víctima no va morir a l’acte i va tenir temps de deixar-nos una pista. Per desgràcia i potser perquè temia que l’assassí encara rondés per allí, no va ser tan explícit com per escriure el nom del culpable sinó que va optar per fer un dibuix. Abans d’anar-se’n a l’altre barri va esbossar clarament un trèvol de quatre fulles.
- Que no li va portar gaire sort, evidentment. –he afegit jo–
- Efectivament, no gens. Però almenys ens ha de servir per assenyalar clarament un dels quatre únics sospitosos. Que, com t’intentava dir al començament, són un historiador irlandès especialitzat en la història del seu país, un entomòleg francès que estudia els insectes dels prats, un astrònom alemany que investiga les alteracions que la radiació solar produeix en els gens i un matemàtic italià que treballa fent càlculs de paràmetres estadístics i de probabilitat. No hi ha dubte que un d’ells és el culpable, però no aconsegueixo trobar quin té una relació prou evident amb la pista per poder acusar-lo directament. Per això la telefonada, per veure si tu ho tens més clar.
- Doncs diria que sí, que ho tinc força clar...
I vosaltres? Sabeu qui pot ser l’assassí?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "
dilluns, 7 de novembre del 2022
ACRÒSTICS
El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) defineix ACRÒSTIC com:
Composició versificada en la qual les lletres inicials, medials o finals dels versos, confegides, formen una paraula o frase.
Un exemple el trobaríem en un text que el periodista, poeta i dibuixant català Josep Maria Junoy (1887 – 1955) va incloure en el catàleg de la primera exposició del pintor Joan Miró (1893 – 1983) a les Galeries Dalmau de Barcelona l’any 1918. Per a aquest catàleg, Junoy s’empesca una peculiar descripció de la pintura del genial artista barceloní: «Forta pictòrica Matèria Impregnada d’una Refractibilitat cÓngestionant» on hi apareixen destacades les quatre lletres del cognom del pintor.
En aquest cas, com es pot veure a la imatge, les lletres utilitzades per formar el mot «Miró» estan situades en posicions centrals dins del text i, per tant, es tractaria d’una variant de l’acròstic anomenada MESÒSTIC. Altres variacions d’aquest joc de paraules serien el TELEÒSTIC (quan ocultem el missatge críptic a les últimes lletres de cada vers), el CATADIAGONÒSTIC (quan fem servir la primera lletra del primer vers, la segona del segon, la tercera del tercer i així successivament, per ocultar el missatge en lectura diagonal descendent des de la part superior esquerra a la inferior dreta) i l’ANADIAGONÒSTIC (que és l’acròstic que es llegeix en diagonal ascendent des de la part inferior esquerra a la superior dreta). De totes maneres, l’ACRÒSTIC més típic i al que ens referim directament amb aquest nom és el que utilitza les lletres inicials de cada vers per escriure el missatge que volem ocultar.
L’origen de l’acròstic és molt antic. Se’n troben ja en les Sagrades Escriptures on diversos salms presenten acròstics alfabètics. Així per exemple, al salm 119 cadascun dels vuit versos de la primera sèrie comença per la primera lletra de l'alfabet, ALEPH; cadascun dels vuit de la segona per la segona lletra, BETH, i així successivament amb tot l'alfabet hebreu. També alguns escriptors grecs i romans compongueren acròstics amb els títols de les seves obres. Al segle IV, Eusebi de Cesarea (c. 265 – 339) cita certs versos religiosos grecs que estan escrits de manera que les lletres inicials formen la frase «Jesucrist, fill de Déu, Salvador». Les primeres lletres de les cinc paraules d'aquesta frase formen el mot grec "Ichthys" (peix), circumstància que va fer que els primers cristians utilitzessin el dibuix d’un peix com a símbol. Després la tradició dels acròstics fou recollida pels monjos medievals i pels grans poetes del Renaixement.
A la literatura clàssica espanyola és famós l’acròstic que Fernando de Rojas (c. 1470 – 1541) va fer servir per a presentar-se com autor de LA CELESTINA. Al preàmbul de la segona edició (Toledo – 1500) trobem onze estrofes de versos d’art major titulades: «El auctor, escusándose de su yerro en esta obra que escribió, contra sí arguye y compara» on s’explica que va trobar a Salamanca "la obra presente" i que, en unes vacances, es va proposar acabar-la. Doncs bé, ajuntant les primeres lletres d’aquests versos podem llegir el següent acròstic: «El bachiller Fernando de Royas acabó la comedia de Calysto y Melibea y fue nascido en la Puebla de Montalván».
Els acròstics han arribat fins als temps moderns, però van tenir el seu major auge durant el barroc. En aquella època, la literatura els utilitzà abusivament creant els anomenats LABERINTS, uns MULTIACRÒSTICS que anaven més enllà de la mera lectura lineal combinant les lectures horitzontal, vertical, diagonal i fins i tot circular dins del mateix text. En català, en tenim un gran exemple en el «Sonet set vegades acrostich» (també conegut com «En forma de labirinto») escrit per Vicent Garcia [el Rector de Vallfogona] (1579 – 1623). En aquest poema multiacròstic trobem fins a disset ÈSTICS (denominació proposada per l’escriptor i polític Josep Bargalló i Valls per anomenar les diverses variants d’acròstics) que amaguen el nom de santa Teresa de Jesús: un acròstic convencional, cinc mesòstics, deu catadiagonòstics i un èstic horitzontal en el darrer vers. El mateix Josep Bargalló dedicà una minuciosa anàlisi a aquest poema i a la seva estructura en un article publicat l’any 1990 a les pàgines del diari AVUI que us deixo a continuació per si és del vostre interès:
L’origen de l’acròstic és molt antic. Se’n troben ja en les Sagrades Escriptures on diversos salms presenten acròstics alfabètics. Així per exemple, al salm 119 cadascun dels vuit versos de la primera sèrie comença per la primera lletra de l'alfabet, ALEPH; cadascun dels vuit de la segona per la segona lletra, BETH, i així successivament amb tot l'alfabet hebreu. També alguns escriptors grecs i romans compongueren acròstics amb els títols de les seves obres. Al segle IV, Eusebi de Cesarea (c. 265 – 339) cita certs versos religiosos grecs que estan escrits de manera que les lletres inicials formen la frase «Jesucrist, fill de Déu, Salvador». Les primeres lletres de les cinc paraules d'aquesta frase formen el mot grec "Ichthys" (peix), circumstància que va fer que els primers cristians utilitzessin el dibuix d’un peix com a símbol. Després la tradició dels acròstics fou recollida pels monjos medievals i pels grans poetes del Renaixement.
A la literatura clàssica espanyola és famós l’acròstic que Fernando de Rojas (c. 1470 – 1541) va fer servir per a presentar-se com autor de LA CELESTINA. Al preàmbul de la segona edició (Toledo – 1500) trobem onze estrofes de versos d’art major titulades: «El auctor, escusándose de su yerro en esta obra que escribió, contra sí arguye y compara» on s’explica que va trobar a Salamanca "la obra presente" i que, en unes vacances, es va proposar acabar-la. Doncs bé, ajuntant les primeres lletres d’aquests versos podem llegir el següent acròstic: «El bachiller Fernando de Royas acabó la comedia de Calysto y Melibea y fue nascido en la Puebla de Montalván».
Els acròstics han arribat fins als temps moderns, però van tenir el seu major auge durant el barroc. En aquella època, la literatura els utilitzà abusivament creant els anomenats LABERINTS, uns MULTIACRÒSTICS que anaven més enllà de la mera lectura lineal combinant les lectures horitzontal, vertical, diagonal i fins i tot circular dins del mateix text. En català, en tenim un gran exemple en el «Sonet set vegades acrostich» (també conegut com «En forma de labirinto») escrit per Vicent Garcia [el Rector de Vallfogona] (1579 – 1623). En aquest poema multiacròstic trobem fins a disset ÈSTICS (denominació proposada per l’escriptor i polític Josep Bargalló i Valls per anomenar les diverses variants d’acròstics) que amaguen el nom de santa Teresa de Jesús: un acròstic convencional, cinc mesòstics, deu catadiagonòstics i un èstic horitzontal en el darrer vers. El mateix Josep Bargalló dedicà una minuciosa anàlisi a aquest poema i a la seva estructura en un article publicat l’any 1990 a les pàgines del diari AVUI que us deixo a continuació per si és del vostre interès:
(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)
En l’àmbit de l’enigmística, cal citar un joc anomenat «Double Acrostic» que ara fa uns cent anys, abans de l’esclat dels mots encreuats, va ser molt popular a la premsa anglosaxona i que consistia a endevinar quatre mots que en formaven dos de nous acròsticament, el primer amb les inicials i el segon amb les lletres finals.
Avui en dia potser ja no tenen la popularitat d’antany, però el recurs de l’acròstic continua sent ben vàlid en la creació de passatemps. Per demostrar-ho i posar el punt final a aquest post, us he preparat un MENÚ ACRÒSTIC que us proposo que completeu i desxifreu. Com veieu a la imatge, cadascun dels tres apartats d’aquest menú (Primers, Segons i Postres) conté sis productes diferents d’una mateixa categoria que, un cop trobats, deixaran al descobert un nou element de la mateixa classe que es podrà llegir en l’acròstic que apareixerà a les caselles vermelles. La vostra feina és, per tant, omplir tot el menú i descobrir quins tres plats (una verdura, un peix i una fruita) són les recomanacions incògnites del xef en aquest MENÚ ACRÒSTIC tan especial... si us ve de gust, és clar. :-)
Avui en dia potser ja no tenen la popularitat d’antany, però el recurs de l’acròstic continua sent ben vàlid en la creació de passatemps. Per demostrar-ho i posar el punt final a aquest post, us he preparat un MENÚ ACRÒSTIC que us proposo que completeu i desxifreu. Com veieu a la imatge, cadascun dels tres apartats d’aquest menú (Primers, Segons i Postres) conté sis productes diferents d’una mateixa categoria que, un cop trobats, deixaran al descobert un nou element de la mateixa classe que es podrà llegir en l’acròstic que apareixerà a les caselles vermelles. La vostra feina és, per tant, omplir tot el menú i descobrir quins tres plats (una verdura, un peix i una fruita) són les recomanacions incògnites del xef en aquest MENÚ ACRÒSTIC tan especial... si us ve de gust, és clar. :-)
 |  |  |
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
Subscriure's a:
Missatges (Atom)