TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons i Sa lluna "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dilluns, 27 de juny del 2022
dilluns, 20 de juny del 2022
Relats Conjunts (juny - 2022)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Joguines [Juguetes]» (Rafael Barradas – 1919).
UNA AVENTURA EMOCIONANT
M’agrada col·leccionar joguines, per a mi són un record d’una infantesa tranquil·la ben diferent d’aquest món caòtic que ens ha portat la modernitat. No us penseu, però, que em prenc la vida com un joc. Jo soc dels que toco de peus a terra, és tota la resta que no rutlla gaire fi. Per fer servir un símil pictòric, la vida ha deixat de ser «figurativa» per tornar-se cada cop més «impressionista» o «surrealista» o, fins i tot, «abstracta». Ja res és el que sembla i, en conseqüència, el nostre dia a dia es converteix en una aventura constant. Com a mostra, veieu quina me n’ha passat avui mateix.
La història comença quan, tot traient la pols de la meva col·lecció, la dona de fer feines fa caure un bonic cavall de fusta i li trenca una pota. En fi, tampoc cal fer-ne un drama i la meva reacció és desfer-me’n de seguida. Però el fet de despatxar la minyona, no em soluciona el problema. Alguna cosa he de fer amb la figura trencada...
El primer que se m’acudeix és comprar-ne una de nova, segur que a Amazon en trobaré tantes com en vulgui. Però després m’ho repenso millor, aquesta pot ser una bona oportunitat per ajudar a la sostenibilitat del planeta i fer palès el meu compromís amb el reciclatge, el bricolatge i el zero quilometratge. Estic decidit, no només no llençaré la joguina sinó que l’arreglaré jo mateix. Ara bé, he d’admetre que no soc gaire traçut pel que fa a les feines manuals i, per tant, he de començar buscant informació. Obro el Google i hi escric: «arreglar pota cavall». Les primeres webs que apareixen, m’aconsellen sacrificar la bèstia perquè no pateixi. Afegeixo «de fusta» a la cerca i, ara sí, trobo un tutorial a Youtube que m’explica exactament què he de fer. No sembla gaire complicat, però quan un no hi està acostumat aquestes coses enganyen. Així que em miro atentament els dos minuts del vídeo mentre prenc notes de tots els passos a seguir i totes les eines que necessitaré per fer la feina. Amb només tres o quatre visionats, ja ho tinc ben clar i entenc tot el que s’ha de fer. Al paper hi he escrit: «Agafar la pota trencada i enganxar-la al cavall» i a la llista de coses a comprar: «Cola».
És més engrescador del que em pensava això del "do it yourself", així que decideixo fer un pas més enllà i no demanar la cola per internet. La sortiré a comprar personalment i, encara més gros, ho faré en una botiga de comerç tradicional. Ja sé que són ganes de complicar-me la vida, però si ho hem de fer, fem-ho bé, no? Amb aquest ànim aventurer, surto de casa i em dirigeixo (amb transport públic, flipa!!) al centre de la ciutat. Quan arribo em trobo el primer problema, la majoria dels locals comercials tenen les persianes baixades amb els rètols "Es lloga" o "Es ven". Suposo que els botiguers, cansats de fer diners, han decidit plegar els negocis per viure de renda. El GPS del mòbil tampoc m’ajuda perquè m’envia al centre comercial més proper i jo, avui, no vull anar-hi. Tot i que no hi he comprat mai perquè és més còmode fer-ho des de casa a una multinacional globalitzada, la meva aposta pel petit comerç és inqüestionable i la prova és que soc dels primers a fer «m’agrada» als fils de Twitter que es lamenten quan tanca una botiga de tota la vida. Però jo no m’ofego en un got d’aigua, així que decideixo demanar ajuda a un grup de nois que passen l’estona en un parc. És oli en un llum. De seguida que els pregunto per una drogueria propera, m’orienten molt amablement, m’indiquen el tercer pis de l’edifici de la cantonada i m’aconsellen que pregunti per la Maria. Els dono les gràcies i me n’hi vaig.
Mentre pujo per una escala ben rònega, penso que l’establiment atrauria més clients si estigués situat als baixos de la casa, però qui soc jo per qüestionar les tècniques modernes de màrqueting? Després d’un parell de trucs al timbre, m’obre la porta un noiet de 10 o 11 anys. Quan li dic el que necessito, es gira i, dirigint-se a l’interior de la casa, crida: «Papa, surt. No és de la secreta. És un client que busca la Maria». No sé vosaltres, però a mi m’emociona aquesta tendra mostra de comerç familiar de proximitat. A més, el servei és immillorable perquè de seguida apareix l’adroguer vestit amb una samarreta imperi (què se n’ha fet de la típica bata de botiguer?) i m’ofereix una bossa de plàstic plena d’herbes. Li dic que hi ha hagut una confusió, que jo venia pel cavall. Aleshores, m’intenta vendre una bossa molt més petita plena d’una pols de color blanc. Tampoc és això, li explico, jo vull cola normal, la de tota la vida. L’home sembla que comença a posar-se nerviós (què se n’ha fet de l’ancestral paciència dels botiguers?), però finalment em dona el que he vingut a buscar. Obre un gran pot de cola industrial i n’aboca un parell de cullerades dins una altra bossa de plàstic que em ven per només vint euros. Escolto el seu últim consell: «Xucla ben fort» mentre em tanca la porta als nassos (què se n’ha fet de la modèlica amabilitat dels botiguers?). Palplantat al replà, m’adono que no m’ha donat el tiquet, però decideixo deixar-ho córrer i no demanar-li cap factura. Sense voler pecar de malpensat, asseguraria que aquest és un típic exemple d’un autònom que treballa en negre i, tot i que fer-ho és molt insolidari, tampoc vull posar-lo en un compromís amb Hisenda.
Surto al carrer i em trobo que els nois del parc m’estan esperant. Em saluden i em demanen si tinc algun cigarret, però jo no fumo i els explico que el tabac és molt perillós a la seva edat. M’agraeixen el consell i, quan em tombo per marxar, m’avisen que un colom s’ha embrutat damunt de la meva jaqueta. Ells mateixos m’ajuden a treure-me-la i a netejar-la. La mala fama dels joves d’ara és injustificada, quan se’ls tracta bé no poden ser més amables. M’acomiado i torno a casa a acabar la feina. No les tenia totes, però finalment me’n surto sense gaires problemes i, mal m’està el dir-ho, la reparació del cavall és tot un èxit. La cola, tot i fer una pudor que m’ha fet rodar una mica el cap, compleix la seva funció a la perfecció i el cavall queda com nou.
En definitiva, gràcies a la minyona sapastre he viscut una gran aventura on tot ha anat com una seda... si no fos per un petit detall: He perdut la meva targeta de crèdit. Suposo que m’ha caigut sense adonar-me'n quan m’he tret la jaqueta per netejar-la. Tant de bo l’hagin trobat aquells nois tan amables perquè segur que me la tornaran de seguida, però ni que no fos així tampoc em preocupa gaire. Just ahir vaig canviar el pin secret i en vaig posar un altre gairebé impossible de descobrir. Abans hi tenia els quatre dígits del meu any de naixement, però vaig llegir que aquesta és la contrasenya que primer proven els lladres i que és molt més aconsellable triar un número que no tingui cap relació amb l’usuari. Després de pensar-hi molt, em vaig decidir per posar l’any que, a proposta del papa Gregori IX, fou estipulat el matrimoni de Violant d’Hongria amb el rei Jaume I el Conqueridor. Només els historiadors molt especialitzats poden saber una dada així, no us sembla? Jo estic ben tranquil, segur que ningú que trobi per atzar la meva targeta no podrà descobrir mai que «1234» és la meva nova contrasenya secreta.
La història comença quan, tot traient la pols de la meva col·lecció, la dona de fer feines fa caure un bonic cavall de fusta i li trenca una pota. En fi, tampoc cal fer-ne un drama i la meva reacció és desfer-me’n de seguida. Però el fet de despatxar la minyona, no em soluciona el problema. Alguna cosa he de fer amb la figura trencada...
El primer que se m’acudeix és comprar-ne una de nova, segur que a Amazon en trobaré tantes com en vulgui. Però després m’ho repenso millor, aquesta pot ser una bona oportunitat per ajudar a la sostenibilitat del planeta i fer palès el meu compromís amb el reciclatge, el bricolatge i el zero quilometratge. Estic decidit, no només no llençaré la joguina sinó que l’arreglaré jo mateix. Ara bé, he d’admetre que no soc gaire traçut pel que fa a les feines manuals i, per tant, he de començar buscant informació. Obro el Google i hi escric: «arreglar pota cavall». Les primeres webs que apareixen, m’aconsellen sacrificar la bèstia perquè no pateixi. Afegeixo «de fusta» a la cerca i, ara sí, trobo un tutorial a Youtube que m’explica exactament què he de fer. No sembla gaire complicat, però quan un no hi està acostumat aquestes coses enganyen. Així que em miro atentament els dos minuts del vídeo mentre prenc notes de tots els passos a seguir i totes les eines que necessitaré per fer la feina. Amb només tres o quatre visionats, ja ho tinc ben clar i entenc tot el que s’ha de fer. Al paper hi he escrit: «Agafar la pota trencada i enganxar-la al cavall» i a la llista de coses a comprar: «Cola».
És més engrescador del que em pensava això del "do it yourself", així que decideixo fer un pas més enllà i no demanar la cola per internet. La sortiré a comprar personalment i, encara més gros, ho faré en una botiga de comerç tradicional. Ja sé que són ganes de complicar-me la vida, però si ho hem de fer, fem-ho bé, no? Amb aquest ànim aventurer, surto de casa i em dirigeixo (amb transport públic, flipa!!) al centre de la ciutat. Quan arribo em trobo el primer problema, la majoria dels locals comercials tenen les persianes baixades amb els rètols "Es lloga" o "Es ven". Suposo que els botiguers, cansats de fer diners, han decidit plegar els negocis per viure de renda. El GPS del mòbil tampoc m’ajuda perquè m’envia al centre comercial més proper i jo, avui, no vull anar-hi. Tot i que no hi he comprat mai perquè és més còmode fer-ho des de casa a una multinacional globalitzada, la meva aposta pel petit comerç és inqüestionable i la prova és que soc dels primers a fer «m’agrada» als fils de Twitter que es lamenten quan tanca una botiga de tota la vida. Però jo no m’ofego en un got d’aigua, així que decideixo demanar ajuda a un grup de nois que passen l’estona en un parc. És oli en un llum. De seguida que els pregunto per una drogueria propera, m’orienten molt amablement, m’indiquen el tercer pis de l’edifici de la cantonada i m’aconsellen que pregunti per la Maria. Els dono les gràcies i me n’hi vaig.
Mentre pujo per una escala ben rònega, penso que l’establiment atrauria més clients si estigués situat als baixos de la casa, però qui soc jo per qüestionar les tècniques modernes de màrqueting? Després d’un parell de trucs al timbre, m’obre la porta un noiet de 10 o 11 anys. Quan li dic el que necessito, es gira i, dirigint-se a l’interior de la casa, crida: «Papa, surt. No és de la secreta. És un client que busca la Maria». No sé vosaltres, però a mi m’emociona aquesta tendra mostra de comerç familiar de proximitat. A més, el servei és immillorable perquè de seguida apareix l’adroguer vestit amb una samarreta imperi (què se n’ha fet de la típica bata de botiguer?) i m’ofereix una bossa de plàstic plena d’herbes. Li dic que hi ha hagut una confusió, que jo venia pel cavall. Aleshores, m’intenta vendre una bossa molt més petita plena d’una pols de color blanc. Tampoc és això, li explico, jo vull cola normal, la de tota la vida. L’home sembla que comença a posar-se nerviós (què se n’ha fet de l’ancestral paciència dels botiguers?), però finalment em dona el que he vingut a buscar. Obre un gran pot de cola industrial i n’aboca un parell de cullerades dins una altra bossa de plàstic que em ven per només vint euros. Escolto el seu últim consell: «Xucla ben fort» mentre em tanca la porta als nassos (què se n’ha fet de la modèlica amabilitat dels botiguers?). Palplantat al replà, m’adono que no m’ha donat el tiquet, però decideixo deixar-ho córrer i no demanar-li cap factura. Sense voler pecar de malpensat, asseguraria que aquest és un típic exemple d’un autònom que treballa en negre i, tot i que fer-ho és molt insolidari, tampoc vull posar-lo en un compromís amb Hisenda.
Surto al carrer i em trobo que els nois del parc m’estan esperant. Em saluden i em demanen si tinc algun cigarret, però jo no fumo i els explico que el tabac és molt perillós a la seva edat. M’agraeixen el consell i, quan em tombo per marxar, m’avisen que un colom s’ha embrutat damunt de la meva jaqueta. Ells mateixos m’ajuden a treure-me-la i a netejar-la. La mala fama dels joves d’ara és injustificada, quan se’ls tracta bé no poden ser més amables. M’acomiado i torno a casa a acabar la feina. No les tenia totes, però finalment me’n surto sense gaires problemes i, mal m’està el dir-ho, la reparació del cavall és tot un èxit. La cola, tot i fer una pudor que m’ha fet rodar una mica el cap, compleix la seva funció a la perfecció i el cavall queda com nou.
En definitiva, gràcies a la minyona sapastre he viscut una gran aventura on tot ha anat com una seda... si no fos per un petit detall: He perdut la meva targeta de crèdit. Suposo que m’ha caigut sense adonar-me'n quan m’he tret la jaqueta per netejar-la. Tant de bo l’hagin trobat aquells nois tan amables perquè segur que me la tornaran de seguida, però ni que no fos així tampoc em preocupa gaire. Just ahir vaig canviar el pin secret i en vaig posar un altre gairebé impossible de descobrir. Abans hi tenia els quatre dígits del meu any de naixement, però vaig llegir que aquesta és la contrasenya que primer proven els lladres i que és molt més aconsellable triar un número que no tingui cap relació amb l’usuari. Després de pensar-hi molt, em vaig decidir per posar l’any que, a proposta del papa Gregori IX, fou estipulat el matrimoni de Violant d’Hongria amb el rei Jaume I el Conqueridor. Només els historiadors molt especialitzats poden saber una dada així, no us sembla? Jo estic ben tranquil, segur que ningú que trobi per atzar la meva targeta no podrà descobrir mai que «1234» és la meva nova contrasenya secreta.
dilluns, 13 de juny del 2022
Els llibres d'en Jan McPetit [#JUNYNÒRDIC - 2022]
Ja he explicat alguna vegada que no soc gens actiu a les xarxes socials, per això és força estrany que me n’assabenti a temps si s’hi proposa alguna iniciativa i encara és més inaudit que hi participi.
Però tota regla té les seves excepcions i aquest mes he trencat aquesta norma per apuntar-me a la moguda que ens proposen @ElsBooksHunters a Instagram amb el hashtag #JUNYNÒRDIC. En Sergi (del blog Llibres, i Punt!) i la Laia ens conviden a ‘refrescar’ l’inici de l’estiu amb la lectura d’obres d’autors nòrdics o que passin en llocs on fa molt fred, una idea que m’ha semblat prou engrescadora per fer-me sortir de la meva autoimposada «zona de confort blogaire» i participar-hi.
Ho faig amb dos reculls de contes; el primer és d’una autora danesa i l’altre l’ha escrit un català, però ambdós coincideixen en incloure el mot HIVERN al títol. Durant aquest mes de juny he pujat a Instagram les imatges respectives (que, com no podia ser d’altra manera tractant-se de llibres, protagonitza en Jan McPetit), però també he volgut deixar constància al blog d’aquestes lectures i per això aquest post. Aquí les teniu:
Però tota regla té les seves excepcions i aquest mes he trencat aquesta norma per apuntar-me a la moguda que ens proposen @ElsBooksHunters a Instagram amb el hashtag #JUNYNÒRDIC. En Sergi (del blog Llibres, i Punt!) i la Laia ens conviden a ‘refrescar’ l’inici de l’estiu amb la lectura d’obres d’autors nòrdics o que passin en llocs on fa molt fred, una idea que m’ha semblat prou engrescadora per fer-me sortir de la meva autoimposada «zona de confort blogaire» i participar-hi.
Ho faig amb dos reculls de contes; el primer és d’una autora danesa i l’altre l’ha escrit un català, però ambdós coincideixen en incloure el mot HIVERN al títol. Durant aquest mes de juny he pujat a Instagram les imatges respectives (que, com no podia ser d’altra manera tractant-se de llibres, protagonitza en Jan McPetit), però també he volgut deixar constància al blog d’aquestes lectures i per això aquest post. Aquí les teniu:
 |
|
|
 |
|
Aquest recull de contes escrit fa vuitanta anys és tot un clàssic de la literatura nòrdica. Són onze relats que, geogràficament, se situen en diversos països del nord d’Europa, sobretot de la zona de Dinamarca, país on va néixer l’autora, i que temporalment ens traslladen a una època al voltant del segle XIX tot i que la majoria d’ells transcorren en un passat indeterminat sense especificar.
Algunes de les històries que s’hi expliquen són més realistes i d’altres aposten més directament per la fantasia, però tots els relats estan units per un estil narratiu romàntic i per compartir el tema comú del destí que marca l’esdevenir dels personatges incloent-hi també alguna mena d’ensenyament moral. A aquest fil conductor, per anomenar-ho d’alguna manera, s’hi pot afegir igualment un rerefons comú que podríem anomenar «hivernal» (d’aquí el títol del recull, suposo) però no tant per les baixes temperatures sinó per la grisor i la tristor pròpies de l’hivern que ambienten la lectura.
Com en la majoria de reculls de relats, no he gaudit igual de tots els contes i, fins i tot, n’hi ha alguns que se m’han fet una mica pesats de llegir, però en conjunt trobo que ha valgut la pena provar aquesta mostra de literatura nòrdica diferent de la que aquests últims anys s’ha posat de moda.
Algunes de les històries que s’hi expliquen són més realistes i d’altres aposten més directament per la fantasia, però tots els relats estan units per un estil narratiu romàntic i per compartir el tema comú del destí que marca l’esdevenir dels personatges incloent-hi també alguna mena d’ensenyament moral. A aquest fil conductor, per anomenar-ho d’alguna manera, s’hi pot afegir igualment un rerefons comú que podríem anomenar «hivernal» (d’aquí el títol del recull, suposo) però no tant per les baixes temperatures sinó per la grisor i la tristor pròpies de l’hivern que ambienten la lectura.
Com en la majoria de reculls de relats, no he gaudit igual de tots els contes i, fins i tot, n’hi ha alguns que se m’han fet una mica pesats de llegir, però en conjunt trobo que ha valgut la pena provar aquesta mostra de literatura nòrdica diferent de la que aquests últims anys s’ha posat de moda.
|
|
|
|
|
Els catorze contes que formen aquest recull tenen protagonistes variats, passen en llocs diferents i transcorren en èpoques històriques diverses. En conseqüència, podrien semblar relats totalment independents units només per un rerefons comú que els aporta allò que abans es coneixia com les «belles arts», sobretot la música però també la pintura i, en algun cas, la literatura. Tanmateix, a mesura que avancem en la lectura, descobrim que els relats no són tan independents com crèiem sinó que estan lligats entre ells per detalls, de vegades força subtils, que comparteixen i que provoquen al final la sensació d’haver llegit, en comptes d’un recull de relats, un text que podria haver estat una novel·la. D’alguna manera i en aquest sentit, m’ha recordat la genial «Jo confesso» del mateix autor que va ser publicada onze anys després d’aquest llibre i que jo també he llegit enguany.
Això fa que aquest «Viatge d’hivern» sigui un viatge per una part de la història d’Europa que recorrem, com he dit abans, acompanyats per la música de Bach i de Schubert o de la pintura de Rembrandt i que ens porta, tal com assenyala la contraportada del llibre, de Viena a Treblinka i d’Oslo a Bòsnia, passant pel Vaticà.
En el meu cas, llegir Jaume Cabré és una garantia d’èxit. Pocs escriptors aconsegueixen com ell fer-me gaudir quan agafo qualsevol dels seus llibres i aquest d’avui no ha estat una excepció. Us el recomano.
Això fa que aquest «Viatge d’hivern» sigui un viatge per una part de la història d’Europa que recorrem, com he dit abans, acompanyats per la música de Bach i de Schubert o de la pintura de Rembrandt i que ens porta, tal com assenyala la contraportada del llibre, de Viena a Treblinka i d’Oslo a Bòsnia, passant pel Vaticà.
En el meu cas, llegir Jaume Cabré és una garantia d’èxit. Pocs escriptors aconsegueixen com ell fer-me gaudir quan agafo qualsevol dels seus llibres i aquest d’avui no ha estat una excepció. Us el recomano.
dilluns, 6 de juny del 2022
Els misteris d'en Mac – Cas 004
004 - EL CAS DE LA CAIXA FORTA
La professió d'investigador privat està molt mitificada i sobrevalorada, fins a l'extrem que hi ha força gent que es pensa que els detectius som capaços de fer qualsevol cosa. Per això, no em va estranyar que, no fa gaire i sense venir a tomb, un amic meu em preguntés:
- Escolta, tu saps obrir caixes fortes?
- Evidentment, - vaig contestar-li-. Tinc dos mètodes infal·libles. El primer d'ells és fer-ho a les bones amb la clau o la combinació corresponents i, si aquest mètode falla i toca anar a males, doncs amb un cartutx de dinamita com als westerns de sèrie B.
El meu amic es va posar a riure, abans de començar a explicar-me el seu cas.
- No facis broma que parlo seriosament. Ja saps que fa unes setmanes va morir el meu tiet americà, el que es va casar amb la meva tieta Gertrudis quan ella va emigrar als Estats Units i que, quan es va jubilar, va decidir venir a viure a Catalunya. Doncs una de les coses que va portar d'Amèrica, fou una caixa forta com aquestes de les pel·lícules de l'oest que tu deies. Tota una antiguitat que ell sabia que em tenia el cor robat i que, per això, em va llegar en el seu testament.
- Carai! Així potser ets propietari de tota una fortuna i no ho saps perquè no tens la combinació de la caixa? –vaig intervenir jo, començant-me a interessar per la seva història.
- Ni una cosa ni l’altra –va contradir-me ell–. No compto que dins la caixa hi hagi res més que alguns papers i quatre records familiars de l’oncle. De fet, segur que té més valor la mateixa caixa que no el què amaga a l’interior i per això m’agradaria obrir-la sense forçar-la. La teva idea de la dinamita està descartada d’entrada –va afegir amb un somriure–, però si puc evitar-ho, també m’agradaria no haver de cridar cap serraller exposant-me a fer malbé el pany.
- Doncs, noi. Sense la combinació em sembla que ho tens magre. No sé com t’ho faràs...
- És que la combinació sí que la tinc. Quan es va llegir el testament, el notari em va entregar un sobre que contenia el tros de paper on el meu tiet la tenia apuntada. Ell no m'havia ensenyat mai directament aquest paper ni m'havia deixat que jo obrís la caixa, però alguna vegada sí que estava al seu despatx quan ell ho feia i estic segur que el paper és exactament el mateix. Un tros de paper vell i esgrogueït, on ell havia escrit la combinació molts anys enrere. Estic segur, repeteixo, que la combinació és la correcta i també sé del cert que l’oncle no l’ha canviat mai, però malgrat tot, no hi ha manera que funcioni.
- És molt estrany això. Tens aquí el paper aquest que dius?
- Sí, però no cal que el tregui. Recordo perfectament la combinació que hi ha apuntada: «12r2715». La caixa forta té un pany giratori amb una combinació de tres números. És a dir, primer has de girar en un sentit fins a trobar un primer número, després en sentit contrari fins a arribar al segon i finalment trobar la tercera xifra fent el gir en el mateix sentit que al principi. També cal tenir en compte que el meu tiet era americà i, per tant, que la «R» no pot indicar res més que «right», és a dir «dreta». Sabent tot això, la deducció més lògica és suposar que la combinació hauria de ser: «12R» (girar a la dreta fins al número 12), «27» (després a l’esquerra fins al 27) i «15» (finalment altre cop a la dreta fins al 15). Però no, no l’és.
Com que allí l’expert en deduccions lògiques representava que era jo, vaig voler ficar-hi cullerada
- Home, també seria igual de lògic deduir que la combinació és «12 – R27 – 15», és dir començar girant cap a l’esquerra fins al 12, després a la dreta fins al 27 i altra vegada a l’esquerra fins al 15. I, si filem més prim, hi ha moltes altres possibilitats de crear tres números amb aquesta combinació. Per què no podria ser: «12R – 271 – 5» o «12 – R2 – 715», per exemple?
- Aquestes darreres no són vàlides perquè la xifra més alta que marca el disc del pany giratori és 30, per tant oblida’t dels nombres de més de dues xifres. En canvi, t’he de felicitar per haver pensat tan de pressa en la primera que has dit. Jo vaig tardar tres dies a adonar-me d’aquesta possibilitat i provar-la. Com ara ja deus suposar, tampoc és la bona.
- Doncs, noi. No se m’acudeix res més. Llevat que el teu oncle tingui una lletra molt complicada i hagis confós algun número per un altre en llegir-los al paper.
- Que va! Això tampoc és possible perquè la combinació està escrita a màquina. Mira, aquí la tens. Ja ho veus, hi posa el que t’he dit al principi «12r2715» i segur que el tiet la va escriure amb la seva Underwood de principis del segle passat. Una altra de les seves antiguitats genials que, sigui dit de passada, també m’hauria agradat que em deixés al testament.
- Què deies? Perdona, no t’escoltava perquè em sembla que ara ja sé com obrir la teva caixa forta. Anem i provem-ho?
I vosaltres? Teniu alguna idea de quina pot ser la combinació correcta per obrir aquesta caixa forta?
- Escolta, tu saps obrir caixes fortes?
- Evidentment, - vaig contestar-li-. Tinc dos mètodes infal·libles. El primer d'ells és fer-ho a les bones amb la clau o la combinació corresponents i, si aquest mètode falla i toca anar a males, doncs amb un cartutx de dinamita com als westerns de sèrie B.
El meu amic es va posar a riure, abans de començar a explicar-me el seu cas.
- No facis broma que parlo seriosament. Ja saps que fa unes setmanes va morir el meu tiet americà, el que es va casar amb la meva tieta Gertrudis quan ella va emigrar als Estats Units i que, quan es va jubilar, va decidir venir a viure a Catalunya. Doncs una de les coses que va portar d'Amèrica, fou una caixa forta com aquestes de les pel·lícules de l'oest que tu deies. Tota una antiguitat que ell sabia que em tenia el cor robat i que, per això, em va llegar en el seu testament.
- Carai! Així potser ets propietari de tota una fortuna i no ho saps perquè no tens la combinació de la caixa? –vaig intervenir jo, començant-me a interessar per la seva història.
- Ni una cosa ni l’altra –va contradir-me ell–. No compto que dins la caixa hi hagi res més que alguns papers i quatre records familiars de l’oncle. De fet, segur que té més valor la mateixa caixa que no el què amaga a l’interior i per això m’agradaria obrir-la sense forçar-la. La teva idea de la dinamita està descartada d’entrada –va afegir amb un somriure–, però si puc evitar-ho, també m’agradaria no haver de cridar cap serraller exposant-me a fer malbé el pany.
- Doncs, noi. Sense la combinació em sembla que ho tens magre. No sé com t’ho faràs...
- És que la combinació sí que la tinc. Quan es va llegir el testament, el notari em va entregar un sobre que contenia el tros de paper on el meu tiet la tenia apuntada. Ell no m'havia ensenyat mai directament aquest paper ni m'havia deixat que jo obrís la caixa, però alguna vegada sí que estava al seu despatx quan ell ho feia i estic segur que el paper és exactament el mateix. Un tros de paper vell i esgrogueït, on ell havia escrit la combinació molts anys enrere. Estic segur, repeteixo, que la combinació és la correcta i també sé del cert que l’oncle no l’ha canviat mai, però malgrat tot, no hi ha manera que funcioni.
- És molt estrany això. Tens aquí el paper aquest que dius?
- Sí, però no cal que el tregui. Recordo perfectament la combinació que hi ha apuntada: «12r2715». La caixa forta té un pany giratori amb una combinació de tres números. És a dir, primer has de girar en un sentit fins a trobar un primer número, després en sentit contrari fins a arribar al segon i finalment trobar la tercera xifra fent el gir en el mateix sentit que al principi. També cal tenir en compte que el meu tiet era americà i, per tant, que la «R» no pot indicar res més que «right», és a dir «dreta». Sabent tot això, la deducció més lògica és suposar que la combinació hauria de ser: «12R» (girar a la dreta fins al número 12), «27» (després a l’esquerra fins al 27) i «15» (finalment altre cop a la dreta fins al 15). Però no, no l’és.
Com que allí l’expert en deduccions lògiques representava que era jo, vaig voler ficar-hi cullerada
- Home, també seria igual de lògic deduir que la combinació és «12 – R27 – 15», és dir començar girant cap a l’esquerra fins al 12, després a la dreta fins al 27 i altra vegada a l’esquerra fins al 15. I, si filem més prim, hi ha moltes altres possibilitats de crear tres números amb aquesta combinació. Per què no podria ser: «12R – 271 – 5» o «12 – R2 – 715», per exemple?
- Aquestes darreres no són vàlides perquè la xifra més alta que marca el disc del pany giratori és 30, per tant oblida’t dels nombres de més de dues xifres. En canvi, t’he de felicitar per haver pensat tan de pressa en la primera que has dit. Jo vaig tardar tres dies a adonar-me d’aquesta possibilitat i provar-la. Com ara ja deus suposar, tampoc és la bona.
- Doncs, noi. No se m’acudeix res més. Llevat que el teu oncle tingui una lletra molt complicada i hagis confós algun número per un altre en llegir-los al paper.
- Que va! Això tampoc és possible perquè la combinació està escrita a màquina. Mira, aquí la tens. Ja ho veus, hi posa el que t’he dit al principi «12r2715» i segur que el tiet la va escriure amb la seva Underwood de principis del segle passat. Una altra de les seves antiguitats genials que, sigui dit de passada, també m’hauria agradat que em deixés al testament.
- Què deies? Perdona, no t’escoltava perquè em sembla que ara ja sé com obrir la teva caixa forta. Anem i provem-ho?
I vosaltres? Teniu alguna idea de quina pot ser la combinació correcta per obrir aquesta caixa forta?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "
Subscriure's a:
Missatges (Atom)