TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme "
GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dilluns, 31 de juliol del 2023
dilluns, 24 de juliol del 2023
dilluns, 17 de juliol del 2023
Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)
Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'una finestra gòtica amb arc conopial en un vell casalot envoltat de bardisses.
En aquesta ocasió, m'ha vingut de gust jugar amb les paraules:
En aquesta ocasió, m'ha vingut de gust jugar amb les paraules:
HOMEOTELÈUTONS DEL DUC XARUC
Al duc caduc, vell xaruc i poruc, li fa mal el maluc on reposa el feixuc trabuc i fa un crit, que és un lladruc, per fer venir el seu mameluc. El servent ho sent i acudeix amatent:
- No cal que crideu, senyor meu. Si parleu per l’altaveu, us puc sentir en qualsevol racó d’aquest museu. Però... Valga'm Déu!! Què feu amb l’arma que porteu? Encara us disparareu al peu, que no ho veieu? Enretireu el fusell, no foteu!
- Plebeu galifardeu! Garleu com un pigmeu. No mereixeu que us faci hereu. Calleu i escolteu.
- Hereu d’aquest mausoleu? Quin trist trofeu! No hi toqueu. Acabeu, què voleu?
- Vull més afecte, subjecte abjecte. Soc el teu prefecte i, tot i no ser perfecte, exigeixo un tracte correcte. No soc un objecte ni un insecte... parla’m amb respecte.
- Us heu confós, no us poseu rabiós. No he volgut semblar irrespectuós, però no puc restar silenciós perquè és molt perillós per a vós. Esteu glaucomatós, emfisematós i, sovint, migranyós. Resumint, que no sou cap atleta i si us peta l’escopeta, serà una bona galeta i us hauré de recollir amb la baieta. No sigueu ruc, deixeu el trabuc!
- Ja pots dir missa. Aquesta arma no es farà fonedissa perquè he sentit fregadissa i dringadissa a la bardissa enfiladissa. La fina cortina és una ruïna i m’amoïna que entri dins aquesta cabina una gavina marina o una fagina sarraïna.
- No us deixeu la sardina felina, la tonyina alpina o la gallina assassina...
- No facis el paperina que això no és cap joguina, ni la meva por és anodina.
- Seieu al vostre setial del vell casal ducal, patint perquè pel finestral amb arc conopial penetri un animal que us faci mal? No recordeu que tot el rodal ja no és rural? Quan us vau quedar sense ni un ral, us van prendre fins a l’últim bancal i només conserveu la casa pairal. L’inspector fiscal us expropià tot el terreny feudal que passà a ser parcel·la cadastral, després se'l quedà un industrial que l’edificà fins al final. Tot molt legal, però també letal. Tret d’algun pardal, ja no queda cap animal per aquest veral.
S’ha acabat el passat daurat, tot s’ha esfumat i només jo he restat al vostre costat. Un vell xaró i jo que no soc cap minyó, compartim aquesta decrèpita mansió. No hauríeu de tenir por de cap animaló, que ens treguin la pensió o que ens tanquin en una institució és molt pitjor. Així que deixeu el mosquetó en aquell racó i ara us portaré un cafetó... o millor una infusió.
- No cal que crideu, senyor meu. Si parleu per l’altaveu, us puc sentir en qualsevol racó d’aquest museu. Però... Valga'm Déu!! Què feu amb l’arma que porteu? Encara us disparareu al peu, que no ho veieu? Enretireu el fusell, no foteu!
- Plebeu galifardeu! Garleu com un pigmeu. No mereixeu que us faci hereu. Calleu i escolteu.
- Hereu d’aquest mausoleu? Quin trist trofeu! No hi toqueu. Acabeu, què voleu?
- Vull més afecte, subjecte abjecte. Soc el teu prefecte i, tot i no ser perfecte, exigeixo un tracte correcte. No soc un objecte ni un insecte... parla’m amb respecte.
- Us heu confós, no us poseu rabiós. No he volgut semblar irrespectuós, però no puc restar silenciós perquè és molt perillós per a vós. Esteu glaucomatós, emfisematós i, sovint, migranyós. Resumint, que no sou cap atleta i si us peta l’escopeta, serà una bona galeta i us hauré de recollir amb la baieta. No sigueu ruc, deixeu el trabuc!
- Ja pots dir missa. Aquesta arma no es farà fonedissa perquè he sentit fregadissa i dringadissa a la bardissa enfiladissa. La fina cortina és una ruïna i m’amoïna que entri dins aquesta cabina una gavina marina o una fagina sarraïna.
- No us deixeu la sardina felina, la tonyina alpina o la gallina assassina...
- No facis el paperina que això no és cap joguina, ni la meva por és anodina.
- Seieu al vostre setial del vell casal ducal, patint perquè pel finestral amb arc conopial penetri un animal que us faci mal? No recordeu que tot el rodal ja no és rural? Quan us vau quedar sense ni un ral, us van prendre fins a l’últim bancal i només conserveu la casa pairal. L’inspector fiscal us expropià tot el terreny feudal que passà a ser parcel·la cadastral, després se'l quedà un industrial que l’edificà fins al final. Tot molt legal, però també letal. Tret d’algun pardal, ja no queda cap animal per aquest veral.
S’ha acabat el passat daurat, tot s’ha esfumat i només jo he restat al vostre costat. Un vell xaró i jo que no soc cap minyó, compartim aquesta decrèpita mansió. No hauríeu de tenir por de cap animaló, que ens treguin la pensió o que ens tanquin en una institució és molt pitjor. Així que deixeu el mosquetó en aquell racó i ara us portaré un cafetó... o millor una infusió.
dilluns, 10 de juliol del 2023
Els llibres d'en Jan McPetit [2023] (I)
L’estiu és època de ressenyes al XAREL-10. Com en anys anteriors, cada segon dilluns de juliol, agost i setembre us comentaré un dels llibres que he llegit enguany i us ensenyaré la "fotografia" que en Jan McPetit s’ha fet inspirant-s’hi. ;-)
Per a aquesta temporada he escollit obres que han estat adaptades al cinema pel director Alfred Hitchcock (1899 – 1980) i començo avui amb una entrega doble, dos relats que han inspirat dues grans pel·lícules...
Per a aquesta temporada he escollit obres que han estat adaptades al cinema pel director Alfred Hitchcock (1899 – 1980) i començo avui amb una entrega doble, dos relats que han inspirat dues grans pel·lícules...
 |
|
|
 |
 |
El relat «Els Ocells» ens explica com una família intenta defensar-se dins de la seva casa a la costa anglesa de l’atac inexplicable d’innumerables estols d’ocells embogits. Narrat amb una gran mestria, el text provoca al lector un constant neguit tant pel que sabem (els esforços del pare de família per evitar que els ocells entrin a casa) com pel que ignorem (Què ha provocat l’atac? Què està passant en altres indrets més poblats? Les autoritats podran fer alguna cosa?...). L’autora sap mantenir-nos amb l’ai al cor durant tot el relat que ens atrapa totalment.
El llibre el completen cinc relats més («Monte Verità», «La pomera», «El petit fotògraf», «Fes-me un altre petó, foraster» i «El vell») que, tot i ser ben diferents entre si, coincideixen en el fet d’explicar unes històries amb un rerefons que, sense ser ben bé sobrenatural, sí que mostra una realitat ‘diferent’ i inquietant que, d’alguna manera, neguiteja i sorprèn el lector. És el tercer llibre de Daphne du Maurier que llegeixo i, tot i que en vaig gaudir més les novel·les (sobretot «Rebeca»), aquest recull de relats tampoc m’ha decebut. Si no coneixeu l’autora, us la recomano.
La pel·lícula de Hitchcock [THE BIRDS (1963)] agafa l’idea principal del relat (els ocells atacant sense cap motiu aparent) i en canvia els protagonistes (el granger i la seva família es converteixen en una parella i la mare d’ell) i la localització (que passa d’Anglaterra a Califòrnia) per bastir una trama força diferent. L’he tornat a veure després de llegir el llibre i, al meu parer, s’allarga massa presentant els personatges i la relació de la parella protagonista, això fa que ens haguem d’esperar gairebé una hora abans de presenciar el primer atac seriós de les aus. És només a partir d’aquest punt, més o menys a la meitat del metratge, que el film fa un gir i comença a assolir l’ambient de terror i desassossec que, com al relat, es crea per l’inexplicable forma d’actuar dels ocells i pel desenllaç igualment obert.
El llibre el completen cinc relats més («Monte Verità», «La pomera», «El petit fotògraf», «Fes-me un altre petó, foraster» i «El vell») que, tot i ser ben diferents entre si, coincideixen en el fet d’explicar unes històries amb un rerefons que, sense ser ben bé sobrenatural, sí que mostra una realitat ‘diferent’ i inquietant que, d’alguna manera, neguiteja i sorprèn el lector. És el tercer llibre de Daphne du Maurier que llegeixo i, tot i que en vaig gaudir més les novel·les (sobretot «Rebeca»), aquest recull de relats tampoc m’ha decebut. Si no coneixeu l’autora, us la recomano.
La pel·lícula de Hitchcock [THE BIRDS (1963)] agafa l’idea principal del relat (els ocells atacant sense cap motiu aparent) i en canvia els protagonistes (el granger i la seva família es converteixen en una parella i la mare d’ell) i la localització (que passa d’Anglaterra a Califòrnia) per bastir una trama força diferent. L’he tornat a veure després de llegir el llibre i, al meu parer, s’allarga massa presentant els personatges i la relació de la parella protagonista, això fa que ens haguem d’esperar gairebé una hora abans de presenciar el primer atac seriós de les aus. És només a partir d’aquest punt, més o menys a la meitat del metratge, que el film fa un gir i comença a assolir l’ambient de terror i desassossec que, com al relat, es crea per l’inexplicable forma d’actuar dels ocells i pel desenllaç igualment obert.
|
|
|
|
|
El protagonista del relat «La finestra indiscreta» té una cama enguixada que li impedeix sortir de casa i s’entreté mirant des de la finestra del seu pis als veïns del bloc del davant. Aquest passatemps ‘innocent’ es complica quan creu observar un assassinat i, com que la policia no l’acaba de creure, intenta obtenir-ne alguna prova. Fent que la trama s’enredi cada cop més, l’autor aconsegueix que la intensitat del text vagi creixent progressivament fins a arribar a un final gairebé d’infart que, tot i ser una mica el que t’esperes, no decep gens i fa que sigui un relat molt rodó que m’ha semblat molt ben escrit.
Aquest llibre recull un total de vuit contes de l’autor escrits entre 1935 i 1967 que són, en conjunt, un bon exemple de literatura negra clàssica. Woolrich planteja unes històries, en principi, quotidianes, però que a mesura que avancen van abandonant aquesta aparent ‘normalitat’ per a deixar pas al crim i el drama, amb el gran mèrit d’aconseguir mantenir en tot moment el suspens que provoca que no puguis deixar de llegir fins a arribar al desenllaç i saber com se ‘soluciona’ cada cas. A més del relat que va inspirar la pel·lícula de Hitchcock, vull destacar també «Los ojos que vigilan» que planteja la denúncia i la resolució d'un crim familiar per part d'una anciana tetraplègica que només pot moure els ulls i «Cocaína» que explica com un individu que creu haver comès un assassinat sota els efectes de la droga intenta esbrinar si és innocent o culpable. Aquests serien el meu top-3 del llibre, però tot el recull en conjunt val molt la pena i m’ho he passat molt bé llegint-lo.
A la pel·lícula [REAR WINDOW (1954)], el protagonista és un fotògraf de premsa que ha sofert un accident i s’inventen els personatges de la seva promesa i d’una infermera per substituir el paper que al relat fa el seu assistent. Hi ha també unes quantes diferències més pel que fa a la història i el desenllaç, però en general el guió és prou fidel a l’original i, igual que passa al relat, aconsegueix mantenir l’interès tota l’estona. No la recordava gens i tornada a veure ara, m’ha semblat una pel·lícula força entretinguda..
Aquest llibre recull un total de vuit contes de l’autor escrits entre 1935 i 1967 que són, en conjunt, un bon exemple de literatura negra clàssica. Woolrich planteja unes històries, en principi, quotidianes, però que a mesura que avancen van abandonant aquesta aparent ‘normalitat’ per a deixar pas al crim i el drama, amb el gran mèrit d’aconseguir mantenir en tot moment el suspens que provoca que no puguis deixar de llegir fins a arribar al desenllaç i saber com se ‘soluciona’ cada cas. A més del relat que va inspirar la pel·lícula de Hitchcock, vull destacar també «Los ojos que vigilan» que planteja la denúncia i la resolució d'un crim familiar per part d'una anciana tetraplègica que només pot moure els ulls i «Cocaína» que explica com un individu que creu haver comès un assassinat sota els efectes de la droga intenta esbrinar si és innocent o culpable. Aquests serien el meu top-3 del llibre, però tot el recull en conjunt val molt la pena i m’ho he passat molt bé llegint-lo.
A la pel·lícula [REAR WINDOW (1954)], el protagonista és un fotògraf de premsa que ha sofert un accident i s’inventen els personatges de la seva promesa i d’una infermera per substituir el paper que al relat fa el seu assistent. Hi ha també unes quantes diferències més pel que fa a la història i el desenllaç, però en general el guió és prou fidel a l’original i, igual que passa al relat, aconsegueix mantenir l’interès tota l’estona. No la recordava gens i tornada a veure ara, m’ha semblat una pel·lícula força entretinguda..
dilluns, 3 de juliol del 2023
Jocs de sobretaula - 013
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna i Sa lluna "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
Subscriure's a:
Missatges (Atom)