Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Miquel Àngel Vich que mostra una flor de dent de lleó escampant les llavors al vent.

L’ESPÈCIE INVASORA

Els primers exemplars van passar desapercebuts. Ningú no els va considerar una amenaça. Semblaven massa insignificants, condemnats a desaparèixer tan bon punt bufés una mica de vent. Però resultava que aquell era, precisament, el seu mecanisme de supervivència.

La seva biologia està dissenyada per a una colonització implacable. Cada exemplar madur és capaç de generar centenars de llavors, que s’escampen per tot arreu recorrent grans distàncies a una velocitat extraordinària. Per arrelar no necessiten un terreny especialment fèrtil; n'hi ha prou amb una petita esquerda, una mica de deixadesa o un espai sense vigilància perquè hi trobin les condicions adequades. Un cop han arrelat, es converteixen en nous focus de dispersió. La plaga s’escampa exponencialment, sense que ningú pugui aturar-la.

S’ha intentat, és clar. Els especialistes aviat van comprendre que el veritable problema no eren els exemplars visibles, sinó totes les llavors que emprenen el vol abans que algú comenci a detectar-les. Durant anys s’han anat proposant diverses estratègies de contenció. Alguns defensen que cal eliminar-les tan bon punt apareguin, però aquest mètode només proporciona una momentània sensació de control, una victòria il·lusòria. D’altres són partidaris d’ignorar-les i esperar que acabin desapareixent per manca de recursos. És un greu error de diagnòstic. Per reproduir-se, aquesta espècie no en necessita gaires de recursos; en té prou amb poder circular, cada nou moviment dispara les seves possibilitats de colonitzar un altre indret. Les teories més recents proposen que la millor resposta és educar la població perquè aprengui a identificar-les abans que no arribin a la fase de dispersió. Però si en alguna cosa coincideixen tots els experts és que una vegada les llavors s'han disseminat, recuperar el terreny perdut exigeix un esforç immens.

Malgrat les advertències i les crides a la prevenció, la societat s'hi ha acabat acostumant. Molta gent troba un cert encant en aquest espectacle efímer i ajuda a propagar-lo, amb el convenciment que un gest tan insignificant no pot tenir cap conseqüència. Avui el fenomen ha assolit una dimensió global. Les llavors ja no coneixen fronteres, viatgen tan de pressa que arriben a indrets on ningú no les hauria imaginat. N'hi ha prou amb un sol exemplar perquè, en qüestió de minuts, se'n dispersin milers i tot s’ompli de titulars cridaners, captures de pantalla, vídeos fora de context, àudios reenviats i rumors disfressats de certeses. Les ‘fake news’ proliferen impulsades pels algorismes, les notificacions i l'hàbit de compartir-les de manera irreflexiva. Arrelen en les esquerdes del dubte, prosperen en el terreny adobat pels prejudicis i, un cop hi han trobat lloc, s’escampen amb la mateixa facilitat que es desfà una flor de dent de lleó quan la bufem.

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per dues fotografies de les pintures rupestres de la Roca dels Moros [el Cogul - les Garrigues]: les originals (gairebé esborrades) i la reproducció que es mostra al Centre d'Interpretació del jaciment.

FENT HISTÒRIA, FENT REELS

Els youtubers responsables del videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis» s'han proposat produir un vídeo espectacular per rescabalar-se del fracàs de la seva última emissió en directe. Per raons que ara no venen al cas, no van poder emetre el vídeo que tenien previst des del refugi de muntanya del Gorg d’en Banyeta perquè, tan bon punt van encendre els focus per il·luminar el set de rodatge, uns "amables" excursionistes —un tal Xavi i els seus amics— els van fer fora a empentes del refugi en plena tempesta, acusant-los de fantasmes. Sembla increïble, oi? Doncs és ben cert, hi ha gent de tota mena en aquest món.

Per culpa d’aquells energúmens, van perdre un munt de ‘likes’ i un grapat de seguidors, i això no es pot permetre. Així que han decidit fer una emissió especial entrant d’estranquis a les coves de l’Alta Foixarda per gravar-hi el seu famós jaciment prehistòric. Aquest jaciment conté unes valuoses pintures rupestres que fa anys que ningú pot veure en directe, perquè, a causa del seu mal estat de conservació, no s’hi permeten les visites. La gent s’ha de conformar amb les reproduccions del centre d’interpretació. Però ells no són "gent". Ells són youtubers famosos, i per tant no els toca complir les mateixes regles que a la resta de mortals.

No podem explicar aquí com han aconseguit entrar a la cova prohibida (rebentant el cadenat com uns okupes qualssevol), però el fet és que ja són dins. Patint perquè no aparegui algun guarda que els enxampi in fraganti, preparen tot el material necessari per a la gravació amb l'ai al cor. Aquesta vegada no poden emetre en directe perquè allà dins no hi ha cobertura. Així que la prudència els obliga a ser discrets i treballen quasi a les fosques, amb prou feines veuen res. Un cop enllestits els preparatius, ja encendran els potents leds que els permetran gravar aquella obra d’art paleolítica. Però, quan ho fan... continuen sense veure res. Les pintures estan tan malmeses que gairebé no es distingeixen. És inútil gravar cap vídeo, els seus seguidors no els donaran cap m’agrada per veure una paret de roca que sembla ben buida.

Desolats, però decidits, descarten immediatament la idea de repassar les pintures per fer-les més visibles (per desgràcia no porten cap retolador a sobre, i un mamut fet a bolígraf no colaria gaire). Passaran al pla B: demà al matí aniran al centre d’interpretació com fa tothom, pagaran l’entrada com fa tothom i gravaran les reproduccions com fa tothom. Ara bé, no emetran un simple vídeo com faria tothom. No. Ells seran més originals: editaran el vídeo amb IA per aconseguir que els animals i els caçadors prehistòrics es moguin. Primer volien reproduir en 3D una cacera prehistòrica de manera fidel, però finalment, pensant en els seus seguidors, han decidit que serà millor que els protagonistes de les pintures es posin a ballar amb una musiqueta divertida de fons. Segur que ho petaran!!

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Xavier Pujol que mostra l'interior del refugi de muntanya de l'Illa (Estany de l'Illa - Principat d'Andorra).

TRAGÈDIA AL REFUGI

El cel ja estava força ennuvolat quan l’Enric, la Jana i en Xavi van arribar al nou refugi del Gorg d’en Banyeta. Havia estat una jornada dura trescant per la muntanya, però l’esforç havia valgut la pena i havien aconseguit arribar a destí abans que el mal temps no els fes la guitza. El refugi, modern i acollidor, s’alçava com una benedicció entre la boira que començava a baixar i seria el lloc ideal on passar la nit a sopluig de la tempesta que aquells núvols anunciaven.

El guarda els va rebre amb un somriure amable. En aquella època de l’any no hi havia gaire moviment a la muntanya i podrien gaudir, quasi en exclusiva, de les comoditats d’aquell refugi nou de trinca. L’edifici havia estat construït recentment al mateix lloc on abans hi havia l’anterior refugi que un devastador incendi havia destruït força anys enrere i substituïa, per fi, aquell barracó provisional que havien instal·lat uns metres més avall després de la tragèdia. “Sí que fou una tragèdia —els va dir el guarda—. Una parella d’excursionistes van voler fer-se el sopar amb un fogonet de gas que va resultar defectuós i va esclatar. En un instant, una gran bola de foc ho va cremar tot i el refugi va quedar convertit en cendra. Aquells dos dissortats van morir entremig de les flames sense que ningú pogués fer res per salvar-los”.

Malgrat que tot això havia passat quan ells encara eren uns nens i que ja havien sentit la mateixa història més d’una vegada, els nostres amics no van poder evitar el calfred que els provocà saber que passarien la nit al lloc exacte on havia succeït tot. Del calfred van passar al sobresalt quan el cel s’enfosquí ràpidament per donar pas a la tempesta anunciada. Un primer llamp els enlluernà i de seguida quedaren eixordats pel fort tro que esclatà a continuació, mentre l’intens vendaval feia espetegar sobre les finestres la pluja que queia furiosa. I darrere del sobresalt arribà l’ensurt quan, uns segons després, s’obrí la porta de sobte i dues figures mullades i enfangades van entrar, tremolant. Portaven roba passada de moda: pantalons de llana, botes de cuir desgastades i pesades motxilles que semblaven tretes d’un museu. Un d’ells desplegà un mapa de paper xop sobre la taula.

—L’última tecnologia en GPS, no? —va dir l’Enric, burleta. La Jana esclafí una rialla nerviosa.

Els nouvinguts no en feren cas. De fet, es comportaven com si estiguessin sols. Sense obrir boca i com si coneguessin de sobres el lloc, van dirigir-se directament a una taula en concret i començaren a dipositar-hi a sobre alguns estris de cuina que treien de les seves velles motxilles. Tot aquell parament tenia aspecte d’antic, d’una altra època. L’Enric, la Jana i en Xavi es miraven aquell desplegament amb una mitja rialla que se’ls hi glaçà en sec quan veieren que també hi deixaven una mena de vell fogonet de gas i es disposaven a encendre’l.

De sobte, ho entengueren tot. La història es repetia. Tenien davant seu els fantasmes dels excursionistes que van morir en l’incendi. El vell refugi havia quedat maleït i el nou no se’n deslliuraria de patir el mateix destí. La Jana feu un crit de terror i l’Enric mirà inútilment al seu voltant intentat trobar una inexistent sortida d’emergència. Només en Xavi va provar d’evitar el desastre:

—Eh! Atureu-vos! Això no es pot fer aquí! —va cridar, aixecant-se esperitat.

El seu advertiment, però, no va arribar a temps. El gran esclat de llum que sorgí d’aquell estri, els encegà i tot es tornà blanc en un instant.

...

—Què passa amb tants crits? —va dir un dels desconeguts—. Podríeu fer una mica menys de xivarri, si us plau. N’hi ha que estem treballant...

Quan els nostres protagonistes van recuperar completament la vista, tot el menjador del refugi estava il·luminat pels potents leds d’aquella llanterna amb forma de vell fogonet de gas i els nouvinguts, que ja havien acabat de preparar el "set de rodatge", es disposaven a començar a emetre el nou directe del seu videoblog «Excursionistes d’antany: Una aventura a la muntanya com si fóssim els nostres avis»

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Miquel Àngel Vich on veiem, de fons, una pantalla gegant amb volutes de fum i en primer pla, una bombolla de sabó il·luminada per un raig de llum blava.
Una imatge molt 'conceptual' que, segur, dona per a diverses interpretacions. Aquesta és la meva:

SEMPRE PLOU SOBRE MULLAT

L’organització d’aquest espectacle de cultura popular ha suposat un problema darrere l’altre.

Decidits a trencar esquemes i superar estereotips obsolets (perquè no pot ser que només els concerts de rock tinguin a l’abast l’última tecnologia mentre que els recitals populars s’hagin de limitar, amb sort, a una guitarra i un parell de micròfons) vam demanar que ens instal·lessin una gran pantalla multimèdia, un potent equip de so, un parell de canons de fum, una màquina de fer bombolles i diversos llums làser. Ens semblava lògic que si havíem de fer un espectacle el féssim espectacular (si la mateixa paraula ho diu), però es veu que hi ha patrocinadors que els sembla excessiu pagar el lloguer d’un altaveu d’última generació i alta potència per a cantar corrandes i hi ha programadors que no li saben veure el sentit a muntar una lluita de «Proverbs Freestyle» enfrontant dos paremiòlegs professionals en una competició de refranys mentre, al seu voltant, esclaten bombolles de sabó plenes de fum i il·luminades amb làsers, per posar només un parell d’exemples. Solucionar el problema del finançament va ser, doncs, una odissea, però ens en vam sortir.

Un altre maldecap va ser la burocràcia. Vosaltres sabíeu que substituir els bastons del ball de bastons per nunchakus japonesos incompleix no sé quin article de la normativa de riscos laborals? Nosaltres ho desconeixíem i van estar a punt de no donar-nos els permisos per aquest motiu. A un patrocinador o a un programador els pots arribar a convèncer si els teus arguments són prou ferms, però això és impossible quan el teu interlocutor és l’administració. Així que no ho vam ni provar, simplement vam claudicar i vam renunciar als nunchakus. L’important era poder fer el recital i tirar endavant.

Amb el finançament aprovat i els permisos atorgats, ja vam poder muntar l’escenari amb tots els aparells tecnològics que havíem llogat. Encara que sembli estrany, tot va anar com una seda i no ens va sorgir ni un entrebanc malgrat la complexitat tècnica del muntatge. He de dir que una mica ja ens ho esperàvem perquè és sabut que els problemes grossos sempre apareixen quan creus que ho tens tot a punt i això va ser just el que ens va passar. Què és el pitjor que li pot passar a un aparell elèctric? Exacte, que es mulli. Doncs ahir a la nit, quan no faltaven ni vint-i-quatre hores per a l’estrena, es va posar a ploure a bots i barrals. No patiu, vam ser prou previsors i vam arribar a temps de cobrir-ho tot. Amb el que havíem hagut de superar per a arribar fins allí, no ens deixaríem vèncer per un simple xàfec. Estàvem curats d’espants i preparats per fer front a qualsevol cosa. O això ens pensàvem…

He d’admetre, però, que l’últim problema no ens l’esperàvem. Quan aquest matí s’ha presentat la policia, no per demanar-nos si estàvem al corrent de tots els permisos, sinó per a interrogar-nos sobre dos assassinats, ens ha caigut el món a sobre. Han començat explicant-nos que, feia poques hores, havien trobat mort al seu compartiment del tren un dels paremiòlegs que havia d’actuar al recital i just després havia aparegut també al mig d’un bassal de sang el propietari del bar encarregat de servir el càtering dels artistes. Per si això no fos prou gros, a continuació ens han dit que les dues víctimes havien estat apunyalades de la mateixa manera i segurament per la mateixa persona que no havia deixat cap pista ni cap empremta, indicis clars d’un possible assassí en sèrie. I per acabar de reblar el clau, ens han anunciat que els investigadors anaven tan perduts que l’únic fil que podien estirar era la relació d’ambdós morts amb el nostre recital de cultura popular i que, en conseqüència, ens havien de detenir a tots per a investigar-nos i que no ens deixarien anar fins a haver comprovat fil per randa les nostres coartades.

Fins ara ens hi han tingut. Acabem de sortir de comissaria quan no falta ni una hora per a l’estrena. El més lògic seria suspendre-ho tot, però continuar endavant ja és una qüestió d’honor i hem obert taquilles com si no hagués passat res. Doncs s’ha complert allò de «Qui està de pega, fins amb els collons ensopega» perquè aquí no s’hi ha presentat ningú. Es veu que ha corregut la veu que ronda per la ciutat un assassí en sèrie que ataca als amants de la cultura popular i no hem venut cap entrada. Menteixo. De fet, n’hem venut una. Només ha vingut una dona que quan li hem dit que li tornaríem els diners perquè per a ella sola no ens veiem en cor de posar-ho tot en marxa, ens ha contestat que no patíssim i que en tenia prou si engegàvem una estona un dels canons de fum i la màquina de fer bombolles mentre li recitàvem alguns refranys.

Doncs mireu, ha estat oli en un llum. Cal dir que en un primer moment hem tingut un fort ensurt en veure que treia un llarg ganivet de dins la seva bossa, però després ha estat molt divertit veure-la pujar a l’escenari, envoltada de fum i rient com una boja, per dedicar-se a ‘apunyalar’ una bombolla de sabó per cada refrany que se’ns acudia. Ha estat catàrtic, aquesta simpàtica escena ens ha fet adonar que els problemes sempre són relatius i això ens ha donat ànims. Com aquestes bombolles que grimpen en la incertesa per trobar una sortida a través del fum (*), hem vist que fins i tot al mig de les tenebres s’hi pot trobar un xic d'esperança (*). Aquesta vegada no ha pogut ser, però no defallirem i aprendrem d’aquesta desastrosa experiència per sortir-ne més forts. Hem d’agrair-li-ho a aquesta dona valenta i tenaç que, fins i tot ara que ja ha rebentat totes les bombolles, ens continua demanant més i més refranys sense amollar el ganivet. N’estem convençuts, gràcies a ella tirarem endavant i a partir d’ara res més ens anirà malament…

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia en blanc i negre de SA LLUNA que mostra una dona entomant la pluja sota un paraigua en una andana de tren.
Donaria per fer-ne una bona novel·la negra, però a mi només m'ha sortit això:

QUI NO EN VE DE RAÇA, O EN FA POC O EN FA MASSA

Malgrat que els núvols vermellosos del capvespre ja ho havien avisat, es veu que la majoria dels passatgers del tren no havien tingut en compte allò de «cel rogent, pluja o vent» i ara els tocava abandonar l’estació més de pressa que corrents sorpresos per aquell xàfec inclement. Una dona, però, n’és l’excepció. Palplantada sota el paraigua al mig de l’andana, els observa com s’afanyen a tornar a casa mentre pensa que ella no té on anar. Qualsevol lloc que pogués anomenar ‘casa’ ha quedat oblidat ben enrere, massa lluny i acaba de descobrir que tampoc aquella ciutat li podrà oferir el recer que busca. Abans de pujar al tren no ho veia així. Estava convençuda que la seva fugida finalitzaria quan arribés a la gran ciutat, però just quan el tren entrava a l’estació tot s’havia capgirat. Aquell individu que li havia dit que «per aquell viatge, no calien tantes alforges», li havia fet veure que mai podria fugir prou lluny i que «per tot arreu toquen campanes».

Però també té clar que quedar-se allí parada no treu cap a res i, com si sabés que «la peresa porta tristesa», s’obliga a avançar perquè és ben conscient que no moure’s li pot fer «perdre bous i esquelles». Surt, doncs, de l’estació i s’endinsa per aquells carrers desconeguts. Tria els menys transitats, sap per experiència pròpia que interactuar amb massa gent sempre augmenta les possibilitats que les coses vagin malament. Sortosament, no li ha calgut allunyar-se gaire per quedar completament sola, amb l’únic acompanyament de la pluja que cau amb força sobre el seu paraigua. Encara que diuen que «hi ha mals que no volen soroll», a ella ja li va bé aquell brogit de l’aigua que li impedeix sentir res més perquè això li proporciona un aparent aïllament que l’alleuja i la tranquil·litza. Un cop més s’acompleix allò que «val més anar sol que mal acompanyat» i això li refà l’ànim. Torna a canviar d’opinió, ara pensa que potser aquell individu del tren era, com ella, un foraster vingut d’un poble més petit, més antic, més rural... i de nou es convenç que a ciutat la gent està feta d’una altra pasta i que aquí la deixaran en pau. No l’importa allò de «gran ciutat, gran soledat», ben al contrari, això l’anima i fa que s’esvaeixi aquella desesperació que l’angoixava. Ara se sent pletòrica i no pot evitar riure aixecant el cap al cel.

La freda aigua que, de sobte, li amara la cara, li fa entendre que la felicitat no la immunitza contra una possible pulmonia i decideix deixar de vagar com una ànima en pena per aquells carrers foscos i molls. Ara està convençuda que torna a tenir una possibilitat per sortir-se’n i aquell vell bar de finestres entelades i rètol desgastat que, com un far acollidor, sembla oferir-li refugi pot ser un lloc perfecte per resguardar-se de l’aiguat i començar a fer plans pel seu nou futur amb el desig que «després de la tempesta, arribi la calma». Hi entra esperançada i quan observa que a l’establiment, a part d’un cambrer que l’observa amatent des de darrere la barra, no hi ha ningú més, s’ho pren com el millor dels senyals. Ho considera la prova definitiva que ho ha encertat i que aquella ciutat serà el destí final de la seva fugida on trobarà el que fa massa temps que no troba enlloc.

S’atansa, doncs, somrient al cambrer. Però així que ell obre la boca, totes les seves il·lusions se’n van definitivament en orris. L’home, tornant-li el somriure, li explica que ja no esperava cap més client perquè ja se sap que «carrers humits, calaixos eixuts» i a ella li cau el món a sobre. Ni allí a la gran ciutat la gent pot deixar d'utilitzar els maleïts refranys? Quina gràcia troben a aquelles rimes sense sentit que es vanten de ser ‘saviesa popular’? Com poden ser sàvies unes dites que tant afirmen una cosa com la contrària? De veritat que n’està farta, havia arribat fins aquí decidida a passar full, però no hi ha manera. És inútil intentar escapar de l’inevitable i, mentre enfonsa al coll del cambrer el ganivet que sempre porta a la bossa encara tacat per la sang de l'interfecte del tren, decideix que ja ha acabat de fugir. No tornarà a dubtar mai més de la seva sagrada missió i continuarà sent una implacable assassina en sèrie paremiològica sense defallir fins a haver eliminat tots i cadascun dels amants dels refranys perquè ja se sap que «mort el gos, morta la ràbia».

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un dels dòlmens que forma part del conjunt de monuments megalítics situats al terme municipal d'Espolla, a l'Alt Empordà.
A mi, m'ha sortit això:

LA MALEDICCIÓ

Aquest matí, al bar del casino hi ha més animació de l’acostumada. Tothom parla de la novetat que ha sacsejat el poble.

- Alguna cosa ha passat al Turó d’Amunt, diu en Pere del taller. De bon matí he vist passar el Land Rover de la brigada que s'hi dirigia amb un altre totterreny foraster.

- No te n’has assabentat?, respon en Jaume de la ferreteria. Ahir al vespre, la canalla del mas d’en Gras van anar a jugar al bosc i darrere d’uns esbarzers van descobrir un monument megalític. És una gran troballa que ens pot fer famosos a tots. Aquests del totterreny que has vist passar, segur que són els experts de la capital que l’alcalde va fer avisar ahir mateix. Si confirmen que el dolmen és realment prehistòric, ens ha tocat la loteria.

- HAS DIT UN DOLMEN?, crida en Nicanor de la fleca.

En Nicanor acostuma a ser un home tranquil i el seu crit sorprèn tothom. Tots callen i el miren estranyats mentre ell continua:

- Però que no sabeu que un dolmen és un cementiri? En aquests llocs és on els antics enterraven els seus morts. Si fa segles que allí hi descansen els esperits, què penseu que passarà si ara els destorbem? Aquest monument megalític no és una loteria, és una maledicció per a tot el poble. Hem de posar-hi remei abans no comencin les desgràcies.

Quan en Nicanor acaba de parlar, tot el bar continua en silenci uns segons fins que esclata una gran riallada col·lectiva. En Pep, el cambrer, és l’únic que li contesta:

- Mira que ets torracollons, Nicanor. No siguis tan supersticiós i para de dir rucades, home. Quines desgràcies vols que ens portin quatre pedres prehistòriques?

En Nicanor no respon, s’aixeca de la cadira i ofès per les rialles abandona el bar donant un cop de porta. La resta el veuen marxar sense poder parar de riure, però alguns ja comencen a rumiar en allò que ha dit de la maledicció. No pot ser que tingui raó... però, i si en té?

I es veu que sí que tenia raó. A partir d’aquell moment i una darrere l’altra, les desgràcies se succeeixen per tot el poble. Es trenca una portalada de vidre, un noiet està a punt de ser atropellat, hi ha un accident de cotxe, per primera vegada en molts anys els masos dels afores es queden sense repartiment de pa, l’oncle Serafí es trenca una cama, a la tieta Rufina gairebé se li crema la casa i, la gota que fa vessar el vas, el padrí Miquel que estava fort com un roure es mor. Tot això no pot ser casualitat, el poble està maleït. En Nicanor ho havia avisat, només ell pot saber que s’ha de fer.

En Nicanor, darrere el taulell de la fleca, rep amb cara de satisfacció la delegació de convilatans que hi ha anat a disculpar-se per les rialles i a demanar-li consell i ajuda. És clar que els ajudarà, ell no és gens rancorós. A més, cal actuar sense perdre temps. És urgent que s’enderroqui el dolmen maleït abans que hi hagi més desgràcies. Un grup d’homes, amb Nicanor al capdavant, «armats» amb pics, pales i aixades (i torxes. Torxes? Per a què volem les torxes? No sé, als tumults sempre hi ha torxes, no? D’acord, agafa les torxes si vols) surten exaltats en direcció al Turó d’Amunt amb intenció d’expulsar els mals esperits abans que se’n despertin més i destrueixin tot el poble. Però, només tombar la primera cantonada, es troben de cara amb l’alcalde que sortia de l’Ajuntament:

- On aneu? Què és aquest aldarull? Es pot saber què redimonis esteu fent?

- Aparta’t, alcalde. No ens aturaràs!! Volem enderrocar el cementiri maleït!!

- Quin cementiri maleït? De què esteu parlant? Què aneu borratxos??

- No facis l’orni, alcalde. No ets cap enze i ja saps que parlem del dolmen.

- El dolmen? Però si allò no és cap cementiri. Els experts han confirmat que és un monument megalític prehistòric, però no hi han trobat restes humanes. Es veu que no tots els dòlmens eren monuments funeraris, potser aquest era un lloc de culte religiós o astronòmic o potser només era un simple magatzem. Sigui com sigui, és una bona notícia per al poble, segur que farà venir turistes.

- No ens enredaràs!! Que et penses que som rucs? De qui és culpa sinó el reguitzell de desgràcies que hem patit avui?

- Doncs mira, Nicanor, justament ara anava a veure’t per explicar-t’ho. La culpa de les desgràcies d’avui és tota teva. Quan has sortit del bar donant un cop de porta t’has carregat els vidres de l’entrada. Després, emprenyat com anaves, has sortit esperitat amb la furgoneta i per poc que no atropelles el petit de cal Nano que anava en bicicleta. Per esquivar-lo, has donat un cop de volant i t’has estavellat contra la paret del camp de futbol. Li has fet una bona rascada, però qui n’ha sortit més malparada és la furgoneta de la fleca que ha quedat feta un nyap i avui els masos s’han quedat sense pa incomplint el contracte que tens amb l’Ajuntament. Per a acabar-ho d'adobar, el terrabastall del xoc ha espantat l’oncle Serafí que estava collint figues i ha caigut de l’escala trencant-se la cama. Sentint els crits que feia, la tieta Rufina ha sortit de la cuina sense pensar a treure la paella del foc i l’oli s’ha encès. Si la seva filla no se n’hagués adonat, s’hauria cremat tota la casa. Tot fa pensar que la maledicció és més aviat cosa teva i de les teves supersticions, no trobes?

- I la mort del padrí Miquel també és culpa meva?

- Tens sort perquè sembla que no, en principi. Però tampoc hi busquis esperits malignes en aquest cas. Si s’ha mort el padrí Miquel malgrat estar fort com un roure és potser perquè ja li tocava, que l’home va fer els 103 anys la setmana passada.
Així que deixeu-vos estar de bestieses, apagueu les torxes (a qui se li ha acudit això de les torxes?) i torneu cap a casa, si no us la voleu carregar tots plegats...
Tu no, Nicanor. No marxis, que encara no hem acabat de parlar tu i jo. Suposo que tens en vigor totes les teves assegurances, oi?

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'una finestra gòtica amb arc conopial en un vell casalot envoltat de bardisses.
En aquesta ocasió, m'ha vingut de gust jugar amb les paraules:

HOMEOTELÈUTONS DEL DUC XARUC

Al duc caduc, vell xaruc i poruc, li fa mal el maluc on reposa el feixuc trabuc i fa un crit, que és un lladruc, per fer venir el seu mameluc. El servent ho sent i acudeix amatent:

- No cal que crideu, senyor meu. Si parleu per l’altaveu, us puc sentir en qualsevol racó d’aquest museu. Però... Valga'm Déu!! Què feu amb l’arma que porteu? Encara us disparareu al peu, que no ho veieu? Enretireu el fusell, no foteu!

- Plebeu galifardeu! Garleu com un pigmeu. No mereixeu que us faci hereu. Calleu i escolteu.

- Hereu d’aquest mausoleu? Quin trist trofeu! No hi toqueu. Acabeu, què voleu?

- Vull més afecte, subjecte abjecte. Soc el teu prefecte i, tot i no ser perfecte, exigeixo un tracte correcte. No soc un objecte ni un insecte... parla’m amb respecte.

- Us heu confós, no us poseu rabiós. No he volgut semblar irrespectuós, però no puc restar silenciós perquè és molt perillós per a vós. Esteu glaucomatós, emfisematós i, sovint, migranyós. Resumint, que no sou cap atleta i si us peta l’escopeta, serà una bona galeta i us hauré de recollir amb la baieta. No sigueu ruc, deixeu el trabuc!

- Ja pots dir missa. Aquesta arma no es farà fonedissa perquè he sentit fregadissa i dringadissa a la bardissa enfiladissa. La fina cortina és una ruïna i m’amoïna que entri dins aquesta cabina una gavina marina o una fagina sarraïna.

- No us deixeu la sardina felina, la tonyina alpina o la gallina assassina...

- No facis el paperina que això no és cap joguina, ni la meva por és anodina.

- Seieu al vostre setial del vell casal ducal, patint perquè pel finestral amb arc conopial penetri un animal que us faci mal? No recordeu que tot el rodal ja no és rural? Quan us vau quedar sense ni un ral, us van prendre fins a l’últim bancal i només conserveu la casa pairal. L’inspector fiscal us expropià tot el terreny feudal que passà a ser parcel·la cadastral, després se'l quedà un industrial que l’edificà fins al final. Tot molt legal, però també letal. Tret d’algun pardal, ja no queda cap animal per aquest veral.
S’ha acabat el passat daurat, tot s’ha esfumat i només jo he restat al vostre costat. Un vell xaró i jo que no soc cap minyó, compartim aquesta decrèpita mansió. No hauríeu de tenir por de cap animaló, que ens treguin la pensió o que ens tanquin en una institució és molt pitjor. Així que deixeu el mosquetó en aquell racó i ara us portaré un cafetó... o millor una infusió.

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'una casa pintada de blau, sense sostre i amb una antena de televisió a la finestra:

POLÍTICA MODERNA

Convilatans i convilatanes! Veïns tots d’aquest barri de baix! Com el vostre alcalde que soc, ja sabeu que sempre us tinc al cor i que la vostra prosperitat és l’única guia del meu programa de govern. Per això torno a ser avui aquí, per deixar palès com d’orgullosos n’estem al consistori de poder-vos anunciar la finalització de la primera fase del projecte de rehabilitació i modernització del barri.

Tots recordareu la meva última visita. De fet, no ha passat tant de temps. Tot just quatre anys perquè, ves quina coincidència, em sembla que també vaig venir unes setmanes abans de les eleccions com ara. Aleshores jo encara no era alcalde i us vaig prometre que si assolia el càrrec, m’esforçaria a solucionar els mals endèmics que havíeu de suportar. Era inconcebible que, en ple segle XXI, encara haguéssiu de viure en un barri degradat, amb moltes cases amenaçant ruïna i sense els serveis bàsics que tots us mereixeu. Gràcies als vostres vots, vaig guanyar les eleccions i, no ho dubteu, des del minut zero vaig posar-me mans a l’obra per implementar el projecte promès. És veritat, no em fa res admetre-ho, que segurament les coses no han anat tan de pressa com vaig dir i que potser hauria d’haver vingut més freqüentment a parlar amb vosaltres, però no dubteu que no us he oblidat mai i que molt sovint, quan al xafogós estiu sortia en plena nit a la terrassa del meu xalet de la zona alta i observava les estrelles que ressaltaven al cel gràcies a la foscor d’aquesta part baixa del poble, pensava en vosaltres i en com havíeu de patir per la calor asfixiant sense poder disposar d’aire condicionat. No sabeu la gran sort que teniu d'estar-hi acostumats, jo segur que no ho aguantaria.

Ara bé. Em coneixeu i sabeu que, tot i no venir, mai us he abandonat. Sempre he mantingut les portes del meu despatx de l’alcaldia ben obertes per a tot el que us ha convingut. Entenc que l’imprescindible tràmit previ de demanar cita per internet és un impediment quan encara no teniu instal·lades les connexions adients, però he de dir que aquest petit detall no serveix d’excusa per a tirar pel dret i muntar-me, com ara farà sis mesos, una manifestació per queixar-vos que en tres anys i mig de legislatura us havíem apujat la contribució dues vegades, però encara no havíem començat cap obra. Em va doldre allò. Les coses no es demanen a crits i potser un altre alcalde us hauria fet detenir a tots, però jo no soc així i em vaig acontentar posant-vos quatre multes de res. En fi, tot aquell malentès ja és aigua passada (menys pels que encara no heu pagat les sancions i que aviat veureu com us arriben els embargaments). El que de veritat importa ara és que, malgrat el que alguns us pensàveu, jo he complert la meva promesa i les obres s’han fet dins del termini.

Unes obres que, com us he dit, avui ens permeten donar per finalitzada la fase 1 d’aquest ambiciós projecte que se sustenta en dos eixos principals: la rehabilitació urbanística integral i la modernització de les xarxes de serveis i de comunicacions. Estic molt satisfet d’anunciar que, tal com em vaig comprometre, en aquesta primera legislatura hem cobert perfectament aquests dos aspectes. El primer, fent pintar totes les façanes del barri del color que heu escollit vosaltres mateixos (a triar entre els tres disponibles: blau cel, blau elèctric o blau marí) i el segon instal·lant a gairebé totes les cases unes modernes antenes de televisió. Però no volem quedar-nos aquí, això només és el principi. El proper pas hauria de ser refer les teulades que s’han enfonsat perquè és una llàstima que seguiu sense poder entrar a viure a les vostres llars ara que pintades de nou fan tant de goig i, potser més endavant, també caldria fer arribar l’electricitat al barri per així poder veure funcionant els televisors que endollareu a les noves antenes. Això és el que jo vull i segur que també és el que voleu vosaltres. Junts ho aconseguirem si em feu confiança de nou. He demostrat que compleixo. Voteu-me i us asseguro que acabaré el que he començat... un dia o altre.

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un pont ensorrat per una riuada a Molins de Rei:

ENGINYERIA MODERNA

- Si he entès bé la seva declaració, senyor enginyer, vostè rebutja qualsevol responsabilitat en l’enfonsament del pont i atribueix el desastre únicament als imponderables climàtics.

- Efectivament. No caldria explicitar que l’enginyeria moderna ha aconseguit un acurat mètode de treball que inclou en tot moment la possible afectació de l’entorn sobre les obres projectades. Abans de la construcció, tots els nostres projectes són sotmesos a multitud de càlculs fets per ordinador que tenen en compte detalls com el vector d’incidència logarítmic, la juxtaposició de forces adjacents o l’índex de dilatació dels materials per citar només alguns exemples de l’ús de la matemàtica avançada que fem servir per garantir la seguretat de les nostres construccions. Ara bé, per desgràcia tots aquests càlculs no serveixen de res davant d’una riuada extrema com la que ens va afectar. Enfrontats a les forces desfermades de la naturalesa hem de confessar la nostra impotència i admetre que res ni ningú pot aturar un desastre natural que inevitablement arrasa tot el que troba.

- Bé, tot el que troba potser no. M’agradaria deixar constància aquí que només uns pocs quilòmetres més amunt del mateix riu hi ha un pont romà que continua en peu a pesar d’haver sofert la mateixa riuada que va ensorrar el seu...

- Però això és diferent, home. No es poden comparar els mètodes de treball dels antics romans amb els nostres. Per favor, què en sabien ells de càlculs d’estructures per ordinador utilitzant algoritmes de matemàtica avançada? Ja li dic jo, res en sabien!! Eren uns ignorants que construïen a la bona de Déu sense tenir en compte cap de les complicades operacions matemàtiques que fem servir actualment. A ells només els preocupava que les seves obres aguantessin dretes durant segles i ja està, no els calia pensar en res més. Què vol, que retrocedim dos mil anys i que nosaltres fem el mateix? On va a parar!!!

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per un dibuix de Josep Aragay (1889-1973):

AMB UN PAM DE NAS

La festa major d’estiu de Vila-molla del Secà té molta anomenada a tota la comarca. Cada any, l’ajuntament proposa una idea comuna que cadascun dels carrers participants adapta a la seva manera per guarnir-se i disfressar-se convenientment. Enguany, el tema triat ha estat el cinema clàssic de terror i cada carrer ha escollit una pel·lícula diferent que, com sempre, han procurat mantenir en secret fins a l’últim moment intentant així provocar la màxima sorpresa i admiració a la comissió que recorre els carrers del poble decidint qui s’emportarà el primer premi.

Avui és el gran dia. Ja fa estona que la comissió de festes, formada pels membres més distingits del consistori i encapçalada per l’alcalde, està fent el seu recorregut. Fins al moment, són tres els carrers que els han impressionat més vivament. Al carrer Nou han badat les orelles escoltant les notes de l’òpera Faust de Charles Gounod tocades des d’un piano encabit, no se sap com, en un dels balcons mentre des dels altres els veïns s’ho miraven vestits com els personatges del Fantasma de l’Òpera. Al carrer Major han fet uns ulls com unes taronges, admirats per la fastuositat gòtica de la decoració i les tenebroses capes de vellut negre que portaven tots els participants disfressats de Dràcula. El carrer Ample els ha deixat amb la boca oberta amb la simetria divergent dels balcons de la banda mar enfrontats amb els de la banda muntanya interpretant la terrorífica dualitat del Doctor Jekyll i Míster Hyde. Serà difícil triar el millor, tots tres tenen possibilitats d’emportar-se el premi i, a més, la visita encara no s’ha acabat. Els queda un últim carrer que ha sabut amagar la seva pel·lícula tant a consciència que la comissió no té ni idea per on els sortiran, ha arribat l’hora de descobrir-ho...

Quan entren al carrer d’Amunt, el que veuen els deixa amb un pam de nas. O millor dit, el que no veuen perquè tots els balcons són buits. Ni un guarniment, ni una disfressa... Als de la comissió els comença a pujar la mosca al nas i, com que els tenien de pam, ja podeu comptar que l’emprenyada no es queda curta. L’alcalde està que treu foc pels queixals per aquesta falta de respecte. La subvenció que dona l’ajuntament per ajudar a comprar el material de les disfresses bé que l’han cobrat i no s’han dignat a fer res per participar en la festa major? Això no quedarà així, ningú se’n burla d’aquesta manera de l'excel·lentíssim ajuntament de Vila-molla. I com que no hi ha res per veure, aviat està tot vist. No hi perdran ni un minut més en aquest carrer que, evidentment, no s’emportarà cap premi però que, si en els dies vinents no donen una explicació prou coherent, potser sí que rebrà una bona sanció.

La comissió gira cua i es disposa a marxar quan senten una veu que surt des d’un dels balcons. Un balcó que, aparentment, continua tan buit com tots els altres, però des d’on s’escolta clarament algú que diu: «Ni dos minuts s’hi han estat! Quina barra, almenys podrien dissimular una mica més. Ja us ho vaig dir jo que no valia la pena que ens hi esforcéssim tant intentant imitar a la perfecció les disfresses de l’Home Invisible. Total, si tothom sap que en aquest poble els premis de l’ajuntament sempre se’ls emporten els de la colla de l’alcalde...»

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia:

SURFISTES D’AIGUA DOLÇA

Un bon surfista creix a mesura que creixen les onades que enfronta. Com un drogaddicte que necessita augmentar progressivament la seva dosi, quan el Mediterrani et deixa de convèncer fas el pas al Cantàbric i després, quan qualsevol platja de l’Atlàntic t’avorreix, no et queda cap altra sortida que fer el salt al Pacífic. Nosaltres ja hem arribat a aquest punt, les úniques onades prou grans per deixar-nos satisfets són les de la North Shore de l’illa d’Oahu a Hawaii...

I ja fa dos anys que no hi podem anar per culpa de la pandèmia. Evidentment ens hem d’aguantar, som conscients que aquest maleït virus ha provocat problemes molt més grossos a molta altra gent, però mentiríem si no diguéssim que ens va fer molta ràbia quan vam saber que enguany havíem de tornar a anul·lar el nostre viatge d’estiu. Des d’aquell moment, les reunions de la nostra colla van passar a semblar un enterro de tercera, cap altre destí més proper ens feia prou il·lusió, ens vèiem venir que ens quedaríem una altra temporada sense treure les planxes a l’aigua... fins que un conegut ens va proposar que li lloguéssim el seu xalet en una urbanització vora el riu. Se’ns va obrir el cel quan ens va assegurar que era el lloc ideal per a la pràctica del surf i ens vam imaginar els ràpids d’un cabalós riu de muntanya. No serien les Grans Onades de Hawaii, però segur que les emocions fortes que buscàvem estarien garantides.

Imagineu, doncs, la nostra decepció quan vam arribar a aquell xalet i ens vam adonar que no era a alta muntanya sinó a la desembocadura del riu. Un riu que, a més, no oferia ni una mínima onada perquè en aquella zona baixava més lent que un peresós coix. Era tot una broma pesada del nostre amic? Havia confós el surf, esport que ens enfronta directament a l’onatge amb el paddle surf que busca simplement navegar amb l’ajuda d’un rem? No podia ser, l’havíem convidat alguna vegada a venir amb la colla i sabia de sobres que el que nosaltres practiquem és un esport de risc que no té res a veure amb passejar sobre l’aigua tot remant. De fet, ell mateix ens havia assegurat que tindríem tantes onades com volguéssim i tantes emocions fortes com poguéssim suportar. Allò s'havia d'aclarir, així que li vam trucar per queixar-nos i demanar-li explicacions. No ens en va donar cap, es va limitar a dir-nos: «Poseu la música ben forta i ja ho veureu!»

No vam entendre res. No tenia cap lògica que la força amb que baixava el riu es veiés afectada per la música per molt alta que sonés, però ja érem allí i, perdut per perdut, vam decidir fer-li cas. En conseqüència, vam pujar a les nostres planxes, vam dirigir-nos cap al mig del riu i, un cop allí (i sentint-nos una mica com uns imbècils, tot s’ha de dir), vam posar a la màxima potència l’equip de música que portàvem. I, efectivament, va ser oli en un llum. No ens podíem ni imaginar que tot anés tan bé com va anar. No feia ni mig minut que havia començat el xivarri quan el veí del xalet del costat va sortir emprenyat com una mona, va pujar a la seva Zòdiac a motor i ens va començar a perseguir per tot el riu mentre ens cridava que li deixéssim fer la migdiada amb tranquil·litat. Mai abans ens ho havíem passat tan bé. Cap gran onada d’Oahu pot superar les provocades per aquella llanxa que ens envestia mentre nosaltres l’anàvem esquivant. Cap tauró blanc hawaià, per salvatge i perillós que sigui, li arriba a la sola de la sabata a un veí furibund. El nostre amic tenia raó, amb les onades més grans i les emocions més fortes, aquestes seran les millors vacances de la nostra vida.

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de la cúpula de la Fortalesa de Sant Julià de Ramis (Gironès):

EXPERIÈNCIA MULTISENSORIAL

Bon dia i benvinguts. Esteu a punt d’entrar dins la «Cúpula dels Sentits»® per viure una experiència única i irrepetible. Construïda amb materials d’última generació que incorporen els avenços tecnològics més innovadors al nostre abast, aquesta sala és capaç de portar els nostres sentits fins a nivells impossibles d’assolir fora d’aquí.

Permeteu que us recordi que, segons la classificació tradicional, les persones tenim cinc sentits bàsics per poder copsar els diferents aspectes del medi que ens rodeja: VISTA (les imatges que percebem quan les ones electromagnètiques de la llum visible ens arriben als ulls), OÏDA (els sons produïts per l’acció de les vibracions acústiques dins les nostres orelles), OLFACTE (les olors que ens arriben a través del nas), GUST (els sabors que descobrim quan s’activen les papil·les gustatives de la llengua) i TACTE (la percepció de la pressió sobre la nostra pell). A aquesta llista clàssica, actualment també s’hi afegeixen unes altres sensacions que percep el nostre cos i que anomenem sentits addicionals. Els més destacats són: EQUILIBRIOCEPCIÓ (sensació de l’equilibri que ens permet caminar sense caure), NOCICEPCIÓ (percepció del dolor), TERMOCEPCIÓ (que ens permet notar els canvis de temperatura) i PROPIOCEPCIÓ (percepció del nostre propi cos i de la situació de les diverses parts que el componen).

Com us he començat a explicar abans, la nostra «Cúpula dels Sentits»® està pensada fins a l’últim detall per potenciar-los tots i cadascun d’ells, portant-los al màxim nivell. Al principi de la visita us col·locareu fent rotllana a tocar de la paret circular que sosté la cúpula. Des d’allí podreu admirar el doll de llum que entra per l’obertura del sostre i que es reflecteix omplint l’espai de manera meticulosament calculada per oferir tota la gamma de l’escala cromàtica, veureu colors que ni podeu imaginar que existeixen [vista]. Al mateix moment i gràcies a desenes d’altaveus estratègicament distribuïts per tota la sala, escoltareu una selecció de sons orgànics naturals que us transportaran, en un viatge gairebé interdimensional, a llocs sonors desconeguts fins aquell instant [oïda]. Immediatament, s’hi afegirà una nova sensació gràcies a l’acció de les selectes olors que desprenen les plantes i flors que pengen del sostre [olfacte]. Sadollats aquests tres primers sentits, l’experiència es completarà amb la degustació d’uns plats exquisits [gust] que el nostre xef ha triat expressament per fer-vos arribar a un èxtasi sensorial d’un nivell que, us ho asseguro, esdevindrà insuperable.

No patiu que no he oblidat els altres sentits de la llista. Tots ells entraran en joc alhora en un extraordinari i apoteòsic final de festa que us costarà d’oblidar. En un moment determinat, retirarem els plats de l’àpat, elevarem les plantes aromàtiques, apagarem el so ambient i substituirem la llum zenital per uns focus que il·luminaran només pista central. Quan això passi, entraran a la sala uns nois uniformats equipats amb material antidisturbis que, a empentes i cops de porra [tacte], us convidaran a anar cap a la zona il·luminada central. El terra d’aquest espai ha estat polit a consciència i tractat amb un producte extralliscant; en conseqüència, notareu de seguida que rellisqueu i que teniu moltes dificultats per mantenir-vos drets [equilibriocepció]. Pel vostre compte o amb l’ajuda dels nostres amables empleats que en cap moment deixaran de colpejar-vos amb les porres, acabareu caient tots per terra donant-vos una gran patacada final. Aquest últim cop serà força contundent gràcies al formigó especialment reforçat amb què està construït el sòl i s’afegirà als que haureu rebut fins aquell moment produint-vos una fiblada extremadament dolorosa [nocicepció]. A continuació ve la part més divertida; quan tots esteu a terra, els nostres empleats marxaran i haureu d’intentar aixecar-vos sense ajuda. Com ja podeu suposar, no serà una feina fàcil perquè no podreu evitar relliscar contínuament. L’esforç que hi posareu i la vergonya que sentireu provocarà que us pugi la temperatura i notareu com us acaloreu [termocepció]. Tot i això, no us heu de preocupar gens perquè finalment tothom (ni que sigui arrossegant-se) aconsegueix sortir de la pista central i podreu abandonar la sala amb total percepció de la situació (més o menys adolorida) del vostre cos [propiocepció]. Amb aquesta última sensació, l’experiència es donarà per finalitzada i acabarem la visita passant per la botiga on podreu adquirir un bonic record d’aquesta excursió. Us recomano els carquinyolis, són boníssims...

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia:

PSICOANÀLISI

- Ja has tornat de la visita al psicoanalista? Sí que has fet via, em pensava que duraven més aquestes sessions.

- He plegat abans d'hora. M'he adonat que no em podia ajudar gens aquell metge.

- Però si és una eminència i ens el van recomanar molt. Què ha anat malament?

- Al principi, res. Quan he entrat al seu despatx, ha sigut molt amable i m'ha fet ajeure damunt un divan força còmode. Tot seguit, m'ha demanat que li expliqués què em preocupava i, és clar, jo li he relatat el somni que em turmenta.

- Aquell on camines sobre l'aigua?

- Exacte. Li he dit: Miri doctor, fa dies que tinc un somni recurrent. Em veig sortint de casa i trobant-me que no hi ha carrers sinó només una gran extensió d'aigua per on haig de caminar. No puc tornar enrere, així que avanço però cada vegada més angoixat perquè, a cada pas que dono, em penso que m'enfonsaré i m'ofegaré.

- I ell, què t'ha dit?

- Que no sóc el primer a qui li passa això. Que tot prové d'aquesta època d'inseguretat que ens ha tocat viure. Les circumstàncies que ens envolten s'han tornat incertes i és aquesta incertesa la que ens fa sentir que no trepitgem terra ferma i que, en qualsevol moment, tot se'n pot anar en orris.

- Jo ho trobo ben assenyat tot això...

- I ho és. El problema ha vingut quan m'ha dit que per solucionar-ho és necessari reduir al màxim aquesta incertesa que em rodeja. No serà fàcil, ha recalcat, perquè sovint no podem incidir sobre els factors externs però sí que podem actuar en l'àmbit personal i per això el primer pas és procurar fer del nostre dia a dia un lloc més segur. A partir d'avui, ha de ser més caut i dedicar uns segons a reflexionar que li cal fer en cada moment. És sabut que ser previngut ajuda a estar més tranquil, per tant ha de procurar anar sobre segur a cada pas que faci. Recordi, ha insistit, vagi sempre amb peus de plom.

- Doncs a mi em sembla un bon consell. No entenc la teva reacció en contra.

- Un bon consell? Que no hi toques, tu tampoc?? Li dic que em sento com si caminés sobre l'aigua i ell em recomana que vagi amb peus de plom!! Aquest paio no vol curar-me, el que vol és veure'm enfonsat!!!

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia de la llar de jubilats de Vila-sacra amb un ninot d'una bruixa a la porta.

TECNOLOGIA APLICADA

Permeteu que em presenti. Sóc la SAMBA (Sistema d'Assistència i Manteniment Bàsic Autònom), el primer robot de la història capaç de satisfer totes les necessitats assistencials de la gent gran. He estat dissenyada amb l'última tecnologia disponible i el meu programari amb aptituds heurístiques em permet adaptar-me a qualsevol funció dins l'àmbit de la salut i la higiene personal i col·lectiva dels residents d'una llar de jubilats. Pensada per substituir les cuidadores humanes, supero amb escreix les seves capacitats: No m'equivoco mai a l'hora de subministrar la medicació, no perdo els nervis si he de tornar a netejar la mateixa zona dues vegades perquè un altre pacient amb tremolors ha vessat la beguda, no m'estresso mai, no descanso mai, no agafo mai vacances...

La meva qualificació per a la feina estava sobradament testada al laboratori i l'empresa va decidir enviar-me a aquesta llar de jubilats per fer la prova definitiva sobre el terreny. Si tot anava com estava previst, jo seria la primera de moltes altres que treballaríem en totes les residències del país. Cal dir que la prova no era tant per mi, els tècnics estaven convençuts de les meves habilitats, sinó per comprovar la reacció dels avis. La gent gran acostuma a ser molt reticent a les novetats i els meus creadors temien que, al principi, els costaria acceptar-me. Es van equivocar però perquè van fer curt, no és que els costés acceptar-me sinó que, en menys d’una setmana de ser-hi, cap dels residents em suportava. Ningú s'explicava aquest rebuig unànime que no tenia cap lògica atès que el meu grau d'eficiència continuava sent insuperable. Un dels tècnics, intentant treure'n l'entrellat, va aventurar que, si la cosa no rutllava, era culpa del meu aspecte massa modern i excessivament cibernètic per a aquella colla de vells xarucs. Desesperats, perquè cap altra solució funcionava, van decidir fer-li cas i van optar per «disfressar-me» amb una llarga perruca pèl-roja, una espècie de xal de l’any de la picor i una carota ridícula que intentava dissimular els meus dispositius oculars amb visió nocturna i/o tèrmica. El resultat, com salta a la vista, va ser penós i, a sobre, no va servir de res. Bé, menteixo, el meu nou aspecte de ninot malgirbat sí que va servir per a alguna cosa. Va servir per fer riure als avis i perquè, a partir d'aquell moment, em posessin el malnom de «la bruixa». Pel que fa a la resta, res no va canviar. Continuaven no volent veure'm ni en pintura.

El fracàs, doncs, va ser estrepitós. El projecte SAMBA va ser desestimat sense que ningú entengués perquè havia fallat. Els inversors no van tardar a fugir, intentant minimitzar les pèrdues, i això va provocar la fallida total de l'empresa. Pel que fa a mi, vaig quedar abandonada en aquesta residència oblidada de tothom. He de dir que, una vegada els avis van aconseguir que les seves cuidadores humanes tornessin a la feina, a mi no em van desconnectar com em temia. Al contrari, ara sí que volien que treballés. Em van donar una escombra i em van encarregar de mantenir els terres ben nets perquè així les cuidadores tindrien més temps per estar per ells. Aleshores, per fi, ho vaig entendre tot. Vaig comprendre que per cuidar una persona no n'hi ha prou amb donar-li la pastilla quan toca o amb rentar-li el cul quan s'ha embrutat, per cuidar una persona cal tractar-la com una persona, escoltar-la quan et parla i interessar-se pels seus problemes quan en té. Jo no ho sé fer això, cap màquina sap fer-ho. Els meus creadors potser sí que ho sabien però la llàstima és que no ho van tenir en compte perquè només veien la gent gran com una oportunitat de fer negoci. Tots hem pagat la nostra penitència: ells estan arruïnats i jo em dedico a escombrar el terra.
Em torno a presentar. Sóc la SAMBA, la «rumba» més cara i amb més prestacions de la història.

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un senyal de trànsit "tunejat".

COMERÇ DE PROXIMITAT

I tant, que recordo aquest símbol. Jo era una criatura aleshores però la campanya "Aturem el repartiment" va tenir molt d'èxit i tots, petits i grans, ens hi vam adherir fent nostra aquesta imatge que modificava l'antic senyal de trànsit de «prohibit el pas», mantenint el fons vermell de prohibició i convertint la barra blanca central en un paquet a punt de ser lliurat per un repartidor.

Han passat més de seixanta anys des d'aleshores i vosaltres sou massa joves per haver-ho conegut, però em podeu ben creure si us dic que en aquells temps les nostres ciutats eren un caos amb tots els carrers permanentment col·lapsats per culpa les furgonetes de repartiment. I és que ningú sortia al carrer per anar a comprar, qualsevol cosa que necessitaves te la portaven a casa gairebé immediatament a qualsevol hora del dia. Des d'una bateria de mòbil fins a mitja dotzena d'ous, tothom s'havia acostumat a fer totes les compres quotidianes només amb un parell de clics sobre una pantalla sense adonar-se dels problemes afegits que comportava aquesta suposada comoditat que ens oferien. Ja us he parlat del col·lapse circulatori continu, afegiu-hi també l'augment d'emissions contaminants pel transport a llargues distàncies i la multiplicació de residus per tants envasos i embalatges utilitzats.

Per sort, uns quants van prendre consciència del desastre que ens venia a sobre i van posar en marxa aquesta campanya que us deia. No ho van tenir fàcil però, a poc a poc, la gent es va adonar que baixar al carrer i caminar una mica per anar a comprar no costava tant com s'havien imaginat i que, al contrari, comportava força avantatges per a tothom. Es van crear uns centres de proximitat on fer les compres que, jugant amb la idea que estaven situats sempre a poca distància, es van denominar Punts AntiKIlomètrics de Subministrament. En pocs anys, tothom comprava als PAKIS i la compra en línia va deixar de ser un problema.

Cal fer notar que, en un primer moment, aquests PAKIS obrien les 24 hores cada dia de l'any però, amb el temps, els compradors es van adonar que els dependents que els atenien en aquests establiments, tot i ser majoritàriament estrangers, també es mereixien tenir drets laborals com ells. En conseqüència, la gent va decidir que no els era totalment imprescindible baixar a comprar un diumenge a mitjanit i que, amb una mica de previsió, ho podien fer en un horari que permetés a aquells venedors conciliar la seva vida privada amb la laboral. Això va comportar una evolució d'aquells punts de venda que van convertir-se en els mercats i les botigues de barri on actualment anem a comprar.

I aquesta és la història de com ha evolucionat el comerç de proximitat des de la segona meitat del segle XXI fins avui, just començat el segle XXII. Deixeu-me afegir, ara que parlo d'història, que alguns estudiosos afirmen que aquesta mateixa evolució però en sentit completament contrari és la que va seguir el comerç durant els últims anys del segle XX i els primers del XXI. No sé què dir-vos, a mi em costa de creure que pogués existir una civilització que es deixés perdre així com així les botigues de barri però, per altra banda, tots sabem que els nostres avantpassats de fa cent anys i escaig sovint donaven mostres de no ser-ne gaire, de civilitzats...

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, per aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia.

CUINA MODERNA

- Passin, si us plau. Benvinguts al nostre restaurant. Com veuen hem mantingut intacte l’aspecte de la sala, aquest menjador està igual que quan vam obrir i continua conservant l’aparença del restaurant de poble mariner de tota la vida, ho considerem un tribut als nostres orígens. Nosaltres les innovacions les hem deixat per a la cuina. Cal dir que en aquests temes la Paquita, la nostra cuinera, està a l’última. En Ferran, la Carme i els germans... bé, no vull enredar la troca citant més noms, la consideren la seva mestra i, en la intimitat, reconeixen que tot el que saben ho van aprendre d’ella. En aquesta casa vam ser pioners fent desconstruccions, vam inventar les esferificacions i vam crear el concepte de cuina de fusió molt abans que es posés de moda...

- Sí, miri, molt interessant tot això que diu però nosaltres hem vingut a dinar. Passejàvem pel poble, ens ha entrat gana i hem vist el seu local. Si li he de ser sincer, no ens esperem gaire cosa del que poden oferir però hem pensat que una mica de pa amb tomàquet i quatre embotits de la zona sí que ens els podrien servir. I, permeti'm que li digui, tot això que ens explica més que fer gràcia resulta un pèl patètic. No troba que ja és una broma una mica gastada, a hores d'ara?

- Una broma?

- Sí, home. Perquè ara vindrà el desenllaç que representa que ens farà riure, no? Ara ens dirà que en Ferran, la Carme i els germans que enreden la troca no són el Ferran Adrià, ni la Carme Ruscalleda, ni els germans Roca sinó uns xicots d’aquí al poble que ajuden a la cuinera al pic de l’estiu. I que la Paquita va inventar les desconstruccions quan en comptes d’una truita de patates va servir una truita a la francesa amb patates xips de guarnició, o que fa esferificacions cada vegada que prepara mandonguilles, o que cuina a baixa temperatura quan posa els fogons a mig gas...
Això feia gràcia fa vint anys, mestre. Potser feia riure quan aquestes tècniques culinàries eren innovadores i sorprenents però ara més aviat fa pena. Sentir-ho en ple segle XXI provoca vergonya, així que no s’ofengui però encara li he fet un favor no deixant-lo continuar parlant.

- No, i ara. No m’ofenc pas. I espero que a vostè tampoc no s’enfadi si li dic que m’ha fet riure amb això del «pa amb tomàquet i embotits». No en trobaran pas d’aquestes coses a la nostra carta. Sort que no l’ha sentit la Paquita...
En fi, no pateixi que ja acabo però, tot i que li agraeixo el seu intent de fer-me un favor, he de continuar amb la meva explicació perquè no els puc servir res si primer no acabo de dir tot el que els he de dir. No és per gust, li asseguro. És el departament de sanitat qui ens obliga a fer-ho. Així que deixi'm acabar de parlar, de seguida s'adonarà que s’ha precipitat i que els trets no van per on vostè es pensa.
Just abans de la seva interrupció, els explicava que al nostre establiment vam inventar la cuina-fusió però aquest ja és un concepte molt superat. Aquesta temporada n’hem creat un de nou i ara tots els plats de la nostra carta es basen en la fissió, la fissió atòmica. No hi ha cap altre restaurant en tot el planeta que disposi, com nosaltres, d’un forn termonuclear aplicat a la cuina. És el primer que funciona en tot el món i, gràcies a ell, la Paquita prepara uns protons de rap amb neutrins d'escalivada que se’n lleparan els dits. I per postres els recomano el pijama molecular, no es poden ni imaginar la textura que agafa el préssec en almívar després de passar per l'accelerador de partícules... es desfà a la boca.
Això sí, i com els deia fa un moment, abans de servir l’àpat el departament de sanitat ens obliga a prevenir els clients sobre les fugues de radioactivitat residual que encara no hem pogut eliminar del tot. Per això els recomano que es posin aquests davantals de plom abans de seure a taula. Oi que seran tan amables de fer-ho? Els últims clients que s'hi van negar, se'ns van volatilitzar davant dels nassos just després dels cafès... sort que ja havien pagat el compte.

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, per aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia.

CAMPANYA CONSCIENCIADORA

Amb la campanya «És un ocell? És un avió? No!! És un afectat de la síndrome Chiroptera» volem conscienciar la població del nostre patiment i fer visible la nostra anomalia. Perquè tothom ha de tenir clar que això que ens passa no és una malaltia. Ni som uns malalts ni ens mereixem ser discriminats, només volem formar part de la societat en igualtat de condicions. Tant costa d'acceptar això?

Aquesta síndrome és només una singularitat genètica com tantes d'altres. Així com hi ha gent que neix amb uns gens determinats que els permeten assolir una estatura de més de dos metres i esdevenir uns genials jugadors de bàsquet, els nostres gens ens fan créixer a l'esquena unes enormes ales negres membranoses, similars a les dels ratpenats (d'aquí el nom de la síndrome), que ens permeten volar. Tan rar és això? Tan estrany és veure un noi que desplega unes ales de quatre metres d'envergadura i aixeca el vol? Bé, reconec que estrany sí que ho és, és clar, però així i tot, cal que ens feu sentir com si fóssim uns empestats?

Permeteu-me que us expliqui una experiència personal que il·lustra això que estic dient. El passat 9 de juny vam decidir, amb un amic, anar a passar el dia a la platja. Una vegada allí, se'm va ocórrer aprofitar que bufava una mica de vent per volar una estona. Tant de bo no ho hagués fet mai!! Quan vaig aterrar, tothom em mirava i xiuxiuejava a la meva esquena. Ens van fer sentir tan malament que el meu amic i jo vam haver de marxar de la platja, capcots i avergonyits, incapaços de suportar aquella pressió damunt nostre. I això no és tot. Per acabar de reblar el clau, resulta que mentre marxàvem encara hi havia una senyora que ens feia fotografies. Vés a saber perquè les volia. Espero que només les hagi penjat a les xarxes socials amb algun comentari graciós, no em vull ni imaginar que les hagi fet servir per publicar-les en un blog i aprofitar-les per proposar algun joc d'estiu. No ho crec perquè aquella senyora semblava ben normal i no tenia aspecte de bloguera. Veieu, aquests dels blogs sí que són un exemple de gent estranya però, en canvi, ningú els assenyala pel carrer ni els persegueix fent-los fotos, no?

Doncs és exactament això mateix el que demanem per a nosaltres. Que ens accepteu tal com som. Que quan despleguem les nostres ales i ens posem a volar no ens feu sentir com si estiguéssim fent una cosa mal feta. En definitiva, us fem una petició tan simple com que, quan anem a la platja, ens permeteu estar tranquil·lament al vostre costat... deixant-nos un parell de metres d'espai lliure a banda i banda, això sí.