"Cartas de ilusión" [9♥] [9♣] [9♠] [9♦]

L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estats Units.

Avui us en presento els quatre [9]:

[CORS ♥]
Què és això?

[TRÈVOLS ♣]
Quin dels dos cercles centrals és més gran?

[PIQUES ♠]
Pots fer desaparèixer la cara?

[DIAMANTS ♦]
Un cràter o una muntanya?

EXPLICACIÓ

[CORS]
És el cap d'una vaca. El musell i la boca estan sobre el text del naip. Es veu més fàcilment si es mira a distància.

[TRÈVOLS]
Ambdós són de la mateixa mida.

[PIQUES]
Acluca l'ull esquerre i mira la diana. Mou la carta gradualment, allunyant-la i apropant-la a l'ull. En un punt determinat, la cara desapareixerà.

[DIAMANTS]
La diferència en les ombres provoca que la figura sembli entrar cap a dins o sortir cap a fora respecte a l'àrea circumdant.

Relats Conjunts (març - 2020)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Pollice Verso" (Jean-León Gérôme - 1872).

AVE, TWITTER!!

Twitter és el nostre Colosseu. Fa dos mil anys, els gladiadors sortien a l'arena buscant agradar als espectadors del circ perquè eren aquests els que decidien, amb un simple moviment del polze, el seu destí. Els tuitaires som els gladiadors moderns. La nostra lluita és per la llibertat d'expressió, per mostrar les contradiccions del poder i només podem "sobreviure" en aquest camp de batalla si rebem molts «m'agrada» dels nostres seguidors, del nostre públic.

En conseqüència, jo em dec als que em llegiu i per això parlo tal com raja. Sovint, des del poder establert se m'ha acusat del fet que tracto temes que no entenc, que no sóc rigorós i que no m'informo abans de piular. Això és el que ells voldrien, que tot el que es digui aquí hagi passat primer pels seus filtres oficials i, per tant, manipuladors. Doncs no ho tindran. Aquest compte continuarà sent lliure, encara que això provoqui que em boicotegin. Ja ho he començat a notar, d'un temps ençà m'he adonat que vaig perdent força seguidors i això només pot ser culpa del mateix Twitter que intenta silenciar-me.

Doncs no callaré, ben al contrari. Vaig avisar que denunciaria la fatídica gestió de les tres "R" (erràtica, errònia i erresponsable) que les nostres autoritats fan de la pandèmia del coronavirus i ha arribat el moment de fer-ho.

Obro fil. ▼ ▼

1. Tancament dels centres educatius per protegir la comunitat escolar i els docents.
Típic, una vegada més els professors se'n desentenen (deuen voler fer més vacances, encara) i ens envien la mainada cap a casa, com si els pares tinguéssim l'obligació d'educar-los i cuidar-los. Però d'aquest tema ja en parlo cada estiu (i per Nadal, i per Setmana Santa), per això avui deixaré de banda els mestres i els professors per centrar-me en allò que ara més ens inquieta a tots. Volem saber, exigim saber, qui són aquests dos-cents que hem de protegir tan específicament del contagi. Són els alts càrrecs del Departament? Són un comitè governamental secret? Per què ens diuen quants són però ens oculten qui són? Des d'aquí, exigeixo que ben aviat en publiquin la llista completa, amb noms i cognoms.

2. Per informar-nos hem de telefonar al 061 i per emergències, al 112.
Bé, hem descobert que podem posar-nos en contacte amb dos dels individus de la llista dels dos-cents de la que he parlat al punt anterior, però... per què continuen identificant-los amb el seu número d'ordre en comptes de dir-nos el seu nom? I, si no volen dir-nos el nom, almenys que ens donin el seu número de telèfon, no? Com els hem de trucar si no el sabem?

3. Confinament de tothom arreu.
Això sí que no. A les comarques tarragonines ja suportem la petroquímica al Tarragonès i les centrals nuclears a la Ribera d'Ebre, ens neguem a permetre que la capital del Baix Camp s'ompli de malalts pel SARS-CoV-2. Però, que no s'adonen que és impossible confinar tothom a Reus? No s'hi cabria ni que afegíssim Salou amb tots els seus hotels. Que cadascú es quedi a casa seva!!

4. Fer cas de les opinions dels experts científics.
Només apuntar que els que van inventar la bomba atòmica, també eren uns científics experts... i tots en coneixem les conseqüències d'allò.

5. Extremar les mesures d'higiene.
Finalment, una recomanació amb cara i ulls. És evident que un augment de la higiene implica una disminució de la probabilitat d'infectar-nos per tant hem d'actuar en conseqüència i afanyar-nos a acumular tots els rotlles de paper de vàter que puguem comprar. Jo ja en tinc el rebost ple, faríeu bé d'imitar-me. Recordeu: "Com més paper higiènic, menys virus".

I amb aquest consell de servei públic, tanco els meus tuits d'avui. Demà tinc previst obrir un altre fil sobre el nom que li han posat a la malaltia: Per què COVID-19? Té alguna relació amb el COBI-92?
Ho descobriré i us ho explicaré perquè, com un gladiador incansable, no defalliré en la meva tasca de fer obrir els ulls a la població. Però, com he dit abans, per continuar dempeus i assolir aquesta fita us necessito a vosaltres. Feu-vos seguidors meus i retuiteu les meves piulades, omplint-les de «likes» per demostrar que us han agradat. En canvi, si no us agraden, no cal que perdeu el temps donant-me la vostra opinió perquè us bloquejaré immediatament. No necessitaré cap altra prova que el vostre intent de portar-me la contrària per confirmar que esteu venuts al poder i que, com ells, només sou uns botiflers i uns traïdors... o pitjor, uns bots miserables.

---

Nota 1. Les sigles SARS-CoV-2 utilitzades en el punt 3 són el nom científic del coronavirus. Qui és el poc rigorós, ara?

Nota 2. Ja sé que la tercera de les "R" amb les que he definit la gestió de la malaltia no està acceptada i que, segons el diccionari, s'hauria d'escriure "irresponsable" en comptes de "erresponsable". Però jo trobo que "irresponsable" és un mot massa semblant al seu equivalent en espanyol i, només amb això, ja en tinc prou per considerar-lo incorrecte. Per altra banda, ja sabem que aquests dels diccionaris tenen la màniga massa ampla quan es tracta d'acceptar paraules poc genuïnes. Sort en tenim dels comptes de Twitter que si que cuiden el nostre idioma.

Joc de Ment - 018

EL TRUC DEL PIANO

- Una baralla de cartes.

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Es demana a un espectador que posi les seves mans sobre la taula (com si es disposés a tocar el piano) amb els dits ben oberts. A continuació, el mag agafarà la baralla de cartes i anirà deixant, d’un en un, un parell de naips entre cada dos dits adjacents, amb l'excepció dels últims dos dits on deixarà només una carta. Per tant, en acabar aquest procés, sobre la taula quedaran vuit munts de cartes (set d'ells de dues cartes i l'últim amb un únic naip).

Ara l'espectador ja pot retirar les mans i, seguidament, el mag agafarà el primer parell de cartes. L'obrirà, per demostrar que efectivament només hi ha dos naips, i separarà les cartes deixant-les, cara avall, damunt la taula una al costat de l'altra. Això mateix, ho repetirà amb cada parell de naips col·locant cada vegada les cartes damunt de les dues primeres i formant, d'aquesta manera, dues piles de naips sobre la taula. Quan acabi amb els munts de dues cartes, agafarà el naip que queda sol i preguntarà a l'espectador: “En quin dels dos munts vols que deixi aquesta carta única?” i la dipositarà sobre la pila escollida. Per seguir l'explicació, suposem que l'espectador assenyala el munt de l'esquerra.

Aleshores, el mag anuncia que farà viatjar màgicament aquesta carta única del munt de l'esquerra a la pila de la dreta i, a continuació, efectuarà uns moviments màgics sobre els dos munts de naips però sense tocar-los fins que, amb un espetec de dits final, es completa l'efecte.

Efectivament, ara és hora que el mag agafi la pila de l'esquerra i procedeixi a treure els naips de dos en dos per demostrar que són parells i que no sobra cap carta. I, en canvi, quan es fa el mateix amb el munt de la dreta es constata que, després de separar-ne els naips en parelles, queda una sola carta. L’única carta desaparellada que, per art de màgia, ha viatjat de la pila que havia triat l'espectador a la contrària.

El truc és molt senzill i es basa en el fet que treballem amb set parells de cartes. Quan separem aquests parells ens quedaran dos munts de set naips, un nombre imparell. En conseqüència, quan afegim la carta extra a una de les piles, aquesta contindrà un nombre parell de cartes, tot i que sembla el contrari, i el truc ja està fet. El joc de fer posar les mans de l'espectador sobre la taula serveix perquè no es fixi amb el nombre concret de parells de naips que utilitzem i, en l'últim pas, quan separem les cartes altra vegada en parells, ho hem de fer sense comptar-les en veu alta per aconseguir que ningú s'adoni que un dels munts conté un parell més de naips que l'altre.

JOCS DE PUNTUACIÓ

Hi ha una figura de dicció anomenada ZEUGMA que el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) defineix així: "Figura gramatical per la qual un adjectiu o un verb que concorda amb un mot es refereix també a un altre de més lluny".

Com a exemple, tenim la següent ordre que el maître d'un restaurant podria donar als seus cambrers després de prendre nota a una taula:

"Els senyors menjaran els entrants; i els nens, no. Serviu els aperitius."

En aquesta frase, el verb "menjar" es refereix tant als "senyors" com als "nens" malgrat que només s'utilitza explícitament en el primer cas. Aquesta omissió d'un element lingüístic necessari (en aquest cas, el verb) perquè ja ha estat dit abans és el ZEUGMA.

Cal remarcar que en aquest recurs retòric és molt important la correcta utilització dels signes de puntuació perquè, en cas contrari, pot passar que el sentit d'allò que volem dir canviï completament. Veiem com la frase anterior varia substancialment quan en modifiquem els signes de puntuació i descobrim que l'especialitat culinària d'aquell restaurant és l'antropofàgia infantil:

"Els senyors menjaran els entrants i els nens. No serviu els aperitius."

Al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra cita un exemple clàssic d'aquesta mena de dilogies en català. Es tracta de la frase: "Un pagès tenia un gat i la mare del pagès era també el pare del gat" que, dita així, és extraordinàriament xocant però que només cal afegir-li una coma després de "mare" perquè tingui tot el sentit.

Al mateix llibre també trobem dos altres exemples antològics dels problemes que pot provocar l'absència d'una coma en una frase ambigua.

El primer ens situa a la Rússia dels tsars. Conta la llegenda que el tsar Alexandre III va condemnar un súbdit a morir desterrat amb un edicte on, literalment, hi havia escrit: «Perdó impossible, que el portin a Sibèria». La tsarina Maria Fiodorovna aconseguí salvar la vida d'aquell home mitjançant el simple mètode de moure una coma de lloc i deixar la sentència d'aquesta altra manera: «Perdó, impossible que el portin a Sibèria».

El segon es va conèixer com "la coma blasfema" i fa referència al passatge bíblic corresponent a Lluc 23:32 que relata l'escena de la crucifixió de Crist. Aquest versicle, en diverses edicions de la Bíblia anglesa oficial (King James Bible), va ser publicat de la següent manera: «And there were also two other malefactors» («i també hi havia dos altres malfactors»). Una formulació que sembla incloure entre aquests malfactors també a Jesús i que, per a descans dels teòlegs anglicans, es va corregir a les edicions posteriors només afegint una coma: «And there were also two other, malefactors» («i n’hi havia també uns altres dos, malfactors»).


En Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", ens explica que aquests JOCS DE PUNTUACIÓ formen part de l'enigmística i que, en conseqüència, es poden considerar una de les variants de l'endevinalla. El folklorista ens diu que són un tipus de joc molt escàs que basa la seva gràcia, no en les paraules, sinó en la puntuació, per l'alteració de la qual es fa prendre a les frases un sentit molt divers. Ens dona aquest exemple: "Jo dormo sota el llit i dalt la teulada" que, ben puntuat, vol dir: "Jo dormo; sota, el llit i dalt, la teulada". És a dir que no dorm posat sota del llit i situat dalt de la teulada, sinó tenint a sota el llit i a dalt, la teulada.

Amades també recull una enginyosa endevinalla de la qual es poden treure quatre interpretacions diferents només fent canvis de puntuació i que, a primeries del segle XIX, havia estat impresa en antics ventalls de paper, aconseguint així una gran difusió i popularitat. Us la copio a continuació:

Un fadrí visitava una casa on hi havia tres noies fadrines. El minyó les galantejava totes tres, però mai no els deia res que pogués donar a entendre a les donzelles per quina d'elles sentia preferència. Totes tres es pensaven ésser l’escollida. El temps passava i la situació no es definia, per la qual cosa les minyones decidiren d'enviar una lletra al galant demanant-li que es decidís i digués per quina de les tres sentia preferència. El galant escriví a totes tres una dècima igual sense cap signe de puntuació. Les fadrines cada una va posar-hi la puntuació al seu gust i segons llur conveniència, i cada una va interpretar que era ella l'escollida. La lletra, en forma de dècima sense puntuar, deia així:

Tres dames de gran valor
totes tres m'han demanat
que els contesti aviat
quina fa patir el meu cor
contestar és cosa d'honor.
Dic que estimo la Mercè
no la Maria que té
del món la més gran bellesa
no aspira el meu cor la Teresa
que no poques gràcies té.

La Mercè va llegir la segona part de la dècima, que és la que enclou l'enigma, de la manera següent:

Dic que estimo la Mercè;
no la Maria, que té
del món la més gran bellesa;
no aspira el meu cor la Teresa,
que no poques gràcies té.

La Maria la llegí així:

Dic que estimo la Mercè?
No; la Maria, que té
del món la més gran bellesa;
no aspira el meu cor la Teresa,
que no poques gràcies té.

La Teresa la llegí de la manera següent:

Dic que estimo la Mercè?
No. La Maria que té
del món la més gran bellesa?
No; aspira el meu cor la Teresa
que no poques gràcies té.

Les tres donzelles varen quedar molt satisfetes amb la creença d'haver estat cada una d'elles l'escollida. En arribar el galant a visitar-les, com de consuetud, les tres li varen parlar amb gran afecte, considerant-se les seves estimades; però ell els digué que no havien sabut llegir la lletra, puix que ell no donava pas el seu sí a cap d'elles, i llegí la dècima d'aquesta quarta manera:

Dic que estimo la Mercè?
No. La Maria que té
del món la més gran bellesa?
No. Aspira el meu cor la Teresa?
Que no: poques gràcies té.

Segons la manera de llegir del galant, aquest refusava la mà de les tres.

---

GLOSSARI:

• Jocs de puntuació
• Zeugma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: