GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 16 de maig de 2022

Blogcelebració de la Carme (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Na CARME celebra el quinzè aniversari del seu COL·LECCIÓ DE MOMENTS i ens convida a participar d'aquesta blogcelebració escrivint un text curt situat a la bonica cala de Sa Tuna a Begur (Costa Brava).

Jo no hi he estat mai a Sa Tuna, però això no m'ha impedit apuntar-me a una festa que, de fet, no em perdria per res del món.

MOLTES FELICITATS I PER MOLTS ANYS, CARME!! Aquí tens el que m'ha sortit...


ENYORANÇA

Feia massa temps que era fora de casa. Els darrers anys me’ls he passat viatjant per tot el món en una recerca que, a la fi, ha resultat inútil. He estat a Tòquio, a Nova York, al Nepal, a Mònaco... però malgrat l’evident espectacularitat d’aquests indrets, cap d’ells ha pogut fer-me oblidar la petita cala de la Costa Brava on passava les vacances de la meva infantesa. Ben al contrari, com més lluny anava i com més temps passava, més enyorava la bonica platja de Sa Tuna.

Per això he decidit tornar, perquè per fi he après que no cal buscar lluny allò que tenim a tocar de casa. I ara que torno a ser aquí, gaudint de nou d’aquest sensacional paisatge m’ha quedat clar perquè cap meravella de la Terra ha aconseguit treure’m del cap aquest racó incomparable. Efectivament, era del tot impossible que me’l fessin oblidar perquè aquesta cala és tan petita com l’habitació d’un hotel-càpsula japonès, està tan plena de gent com la Cinquena Avinguda de Manhattan, hi ha tantes pedres com a tot l’Everest i els seus bars són més cars que el Cafè París de Montecarlo...


dilluns, 9 de maig de 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 003


003 - EL CAS DE LA RELÍQUIA FAMILIAR


Per a un bon investigador privat és molt important conèixer els antecedents del cas que té entre mans, per això sempre demano a qui me’n planteja algun que «comenci pel començament». El que no m’esperava és que avui, aquesta expressió tan típica i tòpica ens fes anar dos segles enrere.

- La història comença l’octubre de l’any 1852 –em va dir el meu client–. En aquella època, un avantpassat meu era de viatge per Espanya i feia nit a Saragossa. Des d’allí va enviar a la seva dona un paquet postal que contenia una pedra estranya i una carta que, entre altres coses, deia: «Caríssima muller. Havent de passar lluny teu la data de la teva onomàstica, t’envio un record del meu amor. La pedra que adjunto, amb forma de cor, està treta del pilar de la Verge del Pilar, de la qual ets tan devota...». La dona es devia esgarrifar. Si allò que li deia el seu marit era veritat, seria un sacrilegi. No hi ha heretgia més gran que comprar o pitjor, robar una relíquia de la Verge. Amb la seva inconsciència, l’home havia portat la maledicció a la nostra família. I, de fet, les conseqüències no es van fer esperar. El meu avantpassat no va tornar mai a casa, unes setmanes després d’enviar el paquet per correu la seva diligència va ser atacada als Monegres i l’home va morir en l’assalt.

- Bé –vaig intervenir jo–, en aquells temps els lladres de diligències eren molt abundants. Potser més que una maledicció, va ser només una casualitat.

- Sí, jo també ho penso. En aquella època, en canvi, la gent hi creia més en aquestes coses i, com que no podia tornar la pedra sense acusar el seu marit de lladre sacríleg, la meva avantpassada va decidir amagar-la a les golfes de la casa pairal. I allí va quedar, oblidada per tothom, fins que jo la vaig trobar, ara fa tres o quatre anys...

- Vostè coneixia la història d’abans?

- No, dins la família no se’n va tornar a parlar i a la nostra generació ja ningú sabia res de tot allò. Jo en vaig poder treure l’entrellat perquè a l’amagatall hi era tot: la pedra, la carta i, fins i tot, el paper que embolicava el paquet que només estava una mica fet malbé pel temps, però que encara es mantenia igual com el carter devia entregar-lo.

- I què va fer?

- Home, ja li he dit que no hi crec en aquestes coses, però tampoc volia perpetuar un possible sacrilegi. El primer que vaig fer va ser posar-me en contacte amb un amic historiador que fa de professor a la universitat de Saragossa per explicar-li el cas. Em va dir que no patís, que de suposades relíquies fetes amb el pilar de la Mare de Déu del Pilar n’hi havia centenars, sinó milers, i totes falses. El meu avantpassat va caure en una estafa molt típica d’aquella època.

- Així la pedra no té cap valor?

- No, d’espiritual cap ni un. I pel que fa a l’econòmic val entre dos i tres euros, el que costa un tros petit de jaspi rosat sense polir. Però, per a mi, té el valor de la història que hi ha al darrere i per això vaig emportar-me el paquet cap a casa. Des d’aquell dia, el tinc en un calaix del menjador i el trec quan venen convidats. No acostumo a explicar el que em va dir el meu amic historiador i deixo que el tema de la possible maledicció animi les converses de sobretaula.

- I quin és el problema?

- Doncs que fa uns dies va passar una cosa estranya. A un d’aquells àpats a casa, va venir un conegut d’un conegut que jo no havia vist mai. L’home no va participar gaire de la conversa ni de les bromes sobre «l’heretgia» del meu avantpassat mentre tots els convidats examinaven el paquet que jo havia, com sempre, deixat sobre la taula, però va procurar ser l’últim a marxar i, quan tothom ja s’havia acomiadat, va demanar-me si podia tornar a veure la pedra. No hi havia cap motiu per negar-m’hi i li vaig entregar el paquet que ja havia començat a recollir per desar-lo al calaix. L’home va treure la carta i la pedra del seu embolcall, va mirar-les un moment i tornant-me només la carta em va dir: «Es pot quedar la carta del seu avantpassat, però no té dret de quedar-se la pedra. Jo la tornaré a la Mare de Déu». Em va sobtar pel to greu que va fer servir, però no vaig permetre que m’intimidés i vaig replicar parant la mà: «Faci el favor de tornar-me-la ara mateix. La pedra no pertany a la Verge ni té cap valor fora del sentimental, li asseguro que no se l’emportarà». L’home es va alterar visiblement i vaig témer una reacció violenta, però finalment va posar-me de mala gana la pedra a la mà i, d’una revolada, va marxar de casa amb una última amenaça: «Jo he sigut massa amable, els altres no ho seran tant. Un calaix de menjador no és el lloc per a una relíquia i, ara que sabem on és, res ens aturarà». He de confessar que em vaig espantar i preocupar. Fins al punt que immediatament vaig decidir amagar la carta al meu despatx, és només un full de paper que queda ben dissimulat entre altres documents i la pedra la vaig posar dins la caixa forta, per si de cas. Però encara no estic tranquil, per això he vingut a veure’l.

- Què hi puc fer jo?

- He pensat que podria investigar qui era aquell individu i qui poden ser els «altres». No m’agradaria tornar-lo a veure, ni a ell ni a cap dels seus possibles col·legues.

- Doncs si és així, no cal que pagui els meus honoraris. Estic convençut que no tornarà a veure aquell home perquè ja va aconseguir el que volia...

- No entenc què vol dir.


I vosaltres ho enteneu? Podeu treure l’entrellat d’aquesta història?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "

dilluns, 2 de maig de 2022

MOTS SERIATS

Estimada Vanity: Fa tot just un any, el Nadal passat, dues jovenetes –sotmeses a aquest dolorós flagell de la humanitat femenina, el no tenir "res a fer"– em van demanar que els enviés "algunes endevinalles". Però no tenia cap endevinalla a mà, per això em vaig proposar idear alguna altra forma de tortura verbal que servís per al mateix propòsit. El resultat de les meves cavil·lacions va ser un nou tipus d'endevinalla –nou, almenys, per a mi– que, ara que ha estat força provat per l'experiència d'un any i recomanat per molts amics, us ofereixo, com una nou acabada de recollir, perquè la trenquin les dents omnívores que ja han mastegat tants dels vostres Acròstics Dobles.

Les regles del trencaclosques són força senzilles. Es proposen dues paraules de la mateixa longitud, i el trencaclosques consisteix a unir-les interposant altres paraules, cadascuna de les quals ha de diferir de la següent en una sola lletra. És a dir, es pot canviar una lletra en una de les paraules donades, després una lletra a la paraula així obtinguda, i així successivament, fins a arribar a l'altra paraula donada. Les lletres no s'han d'intercanviar entre si, sinó que cadascuna s'ha de mantenir al seu lloc. Per exemple, la paraula "head" [cap] pot canviar-se per "tail" [cua] interposant les paraules "heal, teal, tell, tall". Anomeno a les dues paraules donades "un Doblet", a les paraules interposades "Baules", i a tota la sèrie "una Cadena", de la qual aquí adjunto un exemple: HEAD – heal – teal – tell – tall - TAIL Potser no cal dir que és ‘de rigueur’ que les baules siguin paraules angleses, com les que es poden utilitzar a la bona societat.

Els "Doblets" més fàcils són aquells en què les consonants d'una paraula responen a les consonants de l'altra, i les vocals a les vocals; "head" i "tail" constitueixen un doblet d'aquest tipus. Quan aquest no és el cas, com en "head" i "hare", el primer que cal fer és transformar un membre del doblet en una paraula les consonants i vocals de la qual corresponguin a les de l'altre membre (per exemple, "head, herd, here"), després d’això poques vegades hi ha massa dificultat per completar la "Cadena".

M'han dit que hi ha un joc americà que implica un principi semblant. Mai l’he vist, i només puc dir dels seus inventors, "pereant qui ante nos nostra dixerunt!"
Lewis Carroll.

Aquest text que acabeu de llegir és la traducció de la carta que l’autor d’«Alícia en terra de meravelles» va escriure a la revista anglesa ‘Vanity Fair’ per presentar els DOUBLETS, el nou joc de paraules que havia creat i que a casa nostra coneixem actualment com a MOTS SERIATS.

La revista la va publicar a l’exemplar del dia 29 de març de 1879 dins d’un article on anunciava als seus lectors el nou joc de paraules inventat per Lewis Carroll i els proposava de participar en un concurs que es regiria per les següents regles de puntuació:

...s'assignarà a cada doblet un nombre de punts igual al nombre de lletres de les dues paraules donades. Per exemple, en el cas de “head” i “tail”, el nombre de punts possibles a guanyar seria de vuit; i aquest màxim el guanyarà cadascun dels que facin la cadena amb el menor nombre possible de canvis. Si se suposa que, en aquest cas, la cadena no es pot completar amb menys de les quatre baules indicades, qui la completi només amb quatre baules rebrà vuit punts, mentre que es deduirà un punt per cada baula addicional utilitzada més enllà de quatre. Per tant, qualsevol competidor que utilitzi cinc baules obtindrà set punts, qualsevol competidor que utilitzi vuit baules n'obtindrà quatre, i qualsevol que utilitzi dotze baules o més no obtindrà cap puntuació...

Aquell mateix dia, tot i que encara fora de concurs, van aparèixer els primers Doublets per a solucionar:
  • Drive PIG into STY [Porta el PORC a la CORT]
  • Raise FOUR to FIVE [Puja de QUATRE a CINC]
  • Make WHEAT into BREAD [Converteix el BLAT en PA]

Uns mesos després, aquests primers passatemps i els següents publicats a la revista fins a juny de 1879 amb les seves solucions van ser recopilats en un opuscle d’una quarantena de pàgines titulat DOUBLETS – A WORD-PUZZLE (Lewis Carroll – 1879) que incloïa també l’article i la carta que he comentat anteriorment així com les regles de joc, el mètode de puntuació i, fins i tot, un glossari dels mots anglesos d’entre tres i sis lletres que es podien fer servir. Actualment, aquesta obra es considera de domini públic i s’hi pot accedir lliurement a Google-Books.


Pel que fa al joc dels MOTS SERIATS en el nostre idioma, us copio un fragment del capítol que Màrius Serra els hi dedica al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991):

En català els 'doublets' de Lewis Carroll van agafar el nom de «mots seriats» arran del seu ús en el programa concurs de la Televisió de Catalunya «Tres pics i repicó». La simplicitat del joc el fa adaptable a qualsevol idioma i l'ús escalonat de la PARONOMÀSIA el converteix en un dels jocs més productius de l’enigmística. El col·lectiu Olissip els va incloure en els jocs habituals de la revista d’encreuats '...Més' i posteriorment els ha mantingut al «suplement dominical» de l’'Avui'. El format escollit estableix que l’única solució acceptable és aquella que arriba al final en el mínim d’etapes possible. La llargada dels mots és, en aquests exemples, sempre de cinc lletres i per tant només s’accepten quatre passos intermedis. Com a «Segre - sogre - sobre - pobre - poble - Pobla», o a «Marta - manta - marxa - panxa - panxó - pinxo». El lector només rep els mots origen i final.

Tot i que la qualitat d'un problema de mots seriats depèn del nombre de passos intermedis que separen les dues paraules clau, l'encert en la tria dels mots origen i final de la cadena és un factor molt important. Per això, quan a la columna d’«Enigmística» del diari Avui vaig proposar els mots «Barça» i «Lliga» per veure si les seves relacions eren factibles, vaig rebre diverses respostes. Les millors (les més curtes) eren dues sèries de vint i tretze passos. L’escriptor Jaume Capó proposava «Barça - barca - parca - parla - perla - perna - Berna - beina – buina (excrement de vaca) - [buida] - brida - Breda - brega - braga - [brava] - blava - clava - clama - clima - llima - Lliga». La proposta del dibuixant Néstor Macià és la més curta que coneixem: «Barça - barca - basca - bassa - passa - paisà - faisà - frisa - fresa - frega - prega - plega - llega - Lliga».

A la web de TV3 A LA CARTA hi ha disponible el vídeo complet de la primera emissió del programa TRES PICS I REPICÓ, n’he extret el fragment on els concursants han de solucionar un joc de MOTS SERIATS:


També he recuperat sis d’aquests passatemps que Màrius Serra comenta que es publicaven al suplement dominical del diari AVUI, més concretament els que van sortir durant el gener de 1992 (enguany han fet 30 anys) i us convido, si us ve de gust, a solucionar-los juntament amb un altre de collita pròpia i un parell més trets del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. Aquí els teniu:

0 – TANCO la PORTA en cinc passos.

A – Passeu de MARIT a PÈTAL

B – Passeu de SORNA a TENDÓ








TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna "


dilluns, 25 d’abril de 2022

Jocs de sobretaula - 002




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

dilluns, 18 d’abril de 2022

Relats Conjunts (abril - 2022)





CUQUES DELIGHT S.L.

Bé, sembla que ja hi som tots. Si us plau, aneu seient a taula que de seguida ens serviran l’àpat. Ja sé que si ens hem reunit en aquest restaurant, no és per a escoltar discursos sinó per a celebrar que la nostra empresa ha entrat a cotitzar en borsa, però abans de començar a menjar segur que permetreu que us dirigeixi quatre mots. I si no m’ho permeteu, us els diré igual que per alguna cosa soc el director general. Ha, ha, ha!

La gran majoria de vosaltres no hi éreu quan vaig fundar «Cuques Delight». Van ser uns començaments difícils perquè en aquella època ningú ens entenia i tothom qualificava d’utòpic el nostre afany d’aconseguir proteïna animal a l’abast de tothom. Encara recordo la reacció dels primers possibles inversors: «De veritat preteneu que la gent mengi insectes? Això no passarà mai, esteu bojos!», em van dir tancant-me la porta als nassos. Per altra banda, tampoc es pot dir que nosaltres les encertéssim totes al principi. Val més no recordar aquella desafortunada campanya de publicitat que, mentre mostrava en pantalla un nen africà desnodrit, repetia l’eslògan: «Si no vol que se’l mengin els cucs... hauria de començar a menjar Cuques Delight».

Però tot allò vam saber superar-ho i vam perseverar fins a assolir l’èxit que, sens dubte, mereixia el nostre projecte. La humanitat està sotmesa a una crisi climàtica que està tornant obsoletes les fonts d’alimentació clàssiques. Mentre la pesca s’esgota i la indústria càrnia deixa de ser sostenible, la gent ha de continuar menjant (poc o molt) cada dia. I som nosaltres qui els hi oferim proteïnes de qualitat a un preu assequible. En un context on els sous disminueixen mentre les despeses familiars no paren d’augmentar, els consumidors s’han d’acostumar a menjar allò que poden pagar i s’han adaptat als nostres productes més de pressa del que podíem imaginar. La venda d’insectes comestibles liofilitzats i esterilitzats ha crescut ininterrompudament els últims anys i això ha multiplicat els nostres beneficis exponencialment. Avui ja ningú ens titlla de bojos, al contrari ara són els inversors els que es barallen per deixar-nos diners perquè saben que aquella pretensió que tothom mengi insectes està a punt de fer-se realitat. Efectivament companys, aviat tot el món, de grat o perquè no els quedarà altre remei, menjarà cucs... menjarà Cuques Delight.

I això cal celebrar-ho, així que ja callo i endavant amb el banquet que ens l’hem ben guanyat. Per cert, gaudiu com cal amb la mariscada del primer plat, però penseu a reservar una mica de lloc a la panxa que de segon tenim entrecot de vedella...


dilluns, 11 d’abril de 2022

Els misteris d'en Mac – Cas 002


002 - EL CAS DE L’ESPIA INVISIBLE


Aquest cas d'espionatge industrial me'l va plantejar l’encarregat de comunicació d’una empresa emergent tecnològica que va començar la seva exposició amb les següents paraules:

- La meva feina consisteix a presentar les novetats de l’empresa a possibles inversors i era això el que havia de fer en la trobada d’emprenedors que s’ha celebrat aquest darrer cap de setmana en un hotel de muntanya. A la meva conferència, prevista pel dissabte al matí, havia de parlar sobretot d’una innovació revolucionària en el camp de la computació quàntica, però just el divendres al vespre vaig rebre un missatge del departament jurídic de l’empresa avisant-me que els tràmits de la patent s’havien retardat i que no podia encara parlar-ne en públic per no donar pistes a la competència.

- Devia ser un bon maldecap per a vostè això. – vaig comentar-li –

- I tant. Havia de refer la major part de la conferència per treure totes les dades sobre aquella innovació i tenia menys de dotze hores per fer-ho. Vaig posar-me a la feina i vaig començar a examinar els documents, però conscient que aquella nit em tocaria dormir poc i treballar molt, vaig decidir que seria millor que primer mengés alguna cosa i vaig baixar a sopar. Encara era aviat i al menjador no hi havia gaire gent, a la taula que tenia assignada només érem quatre. Vaig intentar dissimular, però se’m devia notar la mala cara perquè un dels altres comensals em va dir que si no m’agradava la bullabessa, que el cambrer ens havia començat a servir en aquell moment, podia demanar qualsevol altra cosa. Vaig agrair-li l’interès, aclarint-li que el problema no era la sopa i tot seguit... vaig cometre l’error d’explicar els motius de la meva preocupació als meus companys de menjador.

- Els coneixia d'abans?

- Sí, d’altres trobades similars. Un d’ells treballava per una multinacional especialitzada en la comunicació a distància, l’altre havia vingut a presentar uns drons en miniatura capaços de volar dins de qualsevol edifici gravant tot el que hi passa i el tercer era un expert en tecnologia militar d’alt secret. La relació és bona, però no els qualificaria de col·legues perquè ens fem la competència és clar.

- I, malgrat això, els ho va explicar tot. Quina imprudència, no?

- Efectivament ho va ser, malgrat que aleshores potser pels nervis no me’n vaig adonar. Ells van reaccionar amb comprensió, planyent-me tal com ha fet vostè pel maldecap que m'esperava i la resta del sopar va continuar sense problemes. Va ser després, en tornar a la meva habitació, quan vaig veure que algú hi havia entrat i m’havia remenat els papers de la conferència. Vaig notar que no estaven exactament com jo els havia deixat. Segur que algú va fer fotos dels folis més compromesos...

- Tinc un dubte – vaig afegir –. És possible que algú més del menjador, a part dels que estaven a la seva taula, escoltés les seves paraules?

- No, de cap manera. Ja li he dit que el menjador estava gairebé buit a aquella hora. Ningú seia prou a prop per escoltar-me. Només els meus companys de taula van conèixer el meu «secret» i, avançant-me a la seva propera pregunta, ja li dic que cap d’ells va sortir del menjador mentre va durar el sopar

- Potser tot va ser una casualitat i l’espia, coneixedor d’antuvi del tema de la seva conferència, va aprofitar que vostè sopava per entrar a la seva habitació...

- No, ningú de l’hotel sabia de què parlaria. I, si no hagués rebut l’avís de la meva empresa, els papers haurien estat tancats a la caixa forta. Per força, el culpable havia d’estar assabentat d’aquelles circumstàncies concretes i jo no n’havia parlat amb ningú abans de seure a taula.

- I els seus tres companys de taula queden descartats perquè cap d’ells va abandonar el menjador abans que vostè?

- Exacte. Quin misteri, oi?

- Bé –vaig concloure, amb un somriure als llavis –, els misteris són la meva feina. I crec que ja sé per on començar a treure l’entrellat d’aquest…


I vosaltres? Sabeu qui podria ser aquest espia invisible?


TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

dilluns, 4 d’abril de 2022

SÚMMUM

Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra dona la següent definició de SÚMMUM:

Fórmula clàssica d'acudit, corresponent al castellà ‘colmo’ («el colmo del alpinista es tener una hija plana»). Es tracta d’agudeses de caire popular basades en jocs de paraules simples i, a voltes, força matussers. Alguns exemples: «El súmmum d’un dentista és arrencar la boca d’un escenari»; «el d’un banyista és prendre un bany... maria»; «el d’un astròleg és estudiar els canvis d’una lluna... de mel» i «el súmmum d’una florista de la Rambla és tenir mals pensaments».

És a dir que es tracta d’un tipus de FACÈCIA que es crea associant algú o alguna cosa amb un atribut que li és antitètic per buscar un resultat xocant que faci riure. Aquesta utilització del contrast de sentits en una mateixa frase és la característica que situa els SÚMMUMS en la mateixa categoria que els OXÍMORONS i els VICEVERSA. Tots ells són artificis verbals que juguen amb la repetició de contraris i la paradoxa per generar un joc de paraules basat en el DOBLE SENTIT.

Es poden trobar diversos exemples de SÚMMUM en gairebé tots els reculls d’acudits. Des dels més clàssics i poca-soltes («Quin és el súmmum d'un músic? Que la seva dona es digui Tecla i la toqui un altre») fins als elaborats amb una mica més d’enginy («Quin és el súmmum d'un rector universitari? Perdre facultats», «Quin és el súmmum d’un astronauta? Emmalaltir greument de poca gravetat»).

També es poden crear aquests jocs de paraules aprofitant el sentit figurat de les frases fetes.
Aquest és el cas de gairebé tots els que apareixen al manual "JUNTS – AVANÇAT", un recull de recursos i activitats comunicatives que la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) posa a l’abast dels grups de conversa voluntaris organitzats per tots els territoris de parla catalana i destinats a les persones que volen començar a parlar el nostre idioma.
A l’apartat «Material complementari» d’aquest manual, trobem una llista de trenta-un «Súmmums per comentar» que us copio a continuació:

  • Quin és el súmmum d’un assassí? Matar el temps.
  • Quin és el súmmum d'un cuiner? Ser un somiatruites.
  • Quin és el súmmum d’un estudiant? Fugir d’estudi.
  • Quin és el súmmum d’un guàrdia de trànsit? Tenir malament la circulació (de la sang).
  • Quin és el súmmum d’un mariner? Tenir un mar de dubtes.
  • Quin és el súmmum d’un oftalmòleg? Fer la vista grossa.
  • Quin és el súmmum d’un policia? Atipar se com un lladre.
  • Quin és el súmmum de Pinotxo? Quedar-se amb un pam de nas.
  • Quin és el súmmum d’un cirurgià? Tenir-hi la mà trencada.
  • Quin és el súmmum d’una persona baixa? Que li passi tot per alt.
  • Quin és el súmmum d’un podòleg? Buscar els tres peus al gat.
  • Quin és el súmmum d’un sabater? No arribar a la sola de la sabata.
  • Quin és el súmmum d’un sastre? Estirar més el braç que la màniga.
  • Quin és el súmmum d'un vidrier? Bufar i fer ampolles.
  • Quin és el súmmum d'un cuiner? Tenir la paella pel mànec.
  • Quin és el súmmum d'un fruiter? Tocar la pera.
  • Quin és el súmmum d'un aviador? No tocar de peus a terra.
  • Quin és el súmmum d'un astronauta? Estar a la lluna.
  • Quin és el súmmum d'en Batman? Enfilar-se per les parets.
  • Quin és el súmmum d'un turista? Tenir la cara com un mapa.
  • Quin és el súmmum d'un agricultor? Agafar el rave per les fulles.
  • Quin és el súmmum d'un metge cardiòleg? Anar amb el cor a la mà.
  • Quin és el súmmum d'un meteoròleg? Anar a escampar la boira.
  • Quin és el súmmum d'un terrissaire? Anar a pastar fang.
  • Quin és el súmmum d'un músic? Que li vagin al darrere amb un flabiol sonant.
  • Quin és el súmmum d'un bon cristià? Arribar a misses dites.
  • Quin és el súmmum d'un mariner? Tenir bon vent i barca nova.
  • Quin és el súmmum d'un peixater? Tenir peix al cove.
  • Quin és el súmmum d'un carnisser? Lligar els gossos amb llonganisses.
  • Quin és el súmmum d'un modista? Posar fil a l'agulla.
  • Quin és el súmmum d'un dentista? Treure foc pels queixals.








dilluns, 28 de març de 2022

Jocs de sobretaula - 001




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

dilluns, 21 de març de 2022

Relats Conjunts (març - 2022)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Mort i Foc [Tod und Feuer]» (Paul Klee – 1940).



CULTURA I DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

- Bon dia a tothom. Abans que res, vull expressar la nostra gratitud cap a tots els periodistes i enviats especials que ompliu aquest auditori. Estem molt orgullosos que un acte cultural com aquest hagi despertat tanta expectació i ens fa feliços que mitjans de comunicació de tot el món hagin acceptat la nostra invitació. Moltíssimes gràcies per la vostra presència. I ara sí, si ja esteu tots a punt, començarem sense més dilació la conferència de presentació de l’última gran adquisició del nostre museu.
Ens omple de satisfacció poder anunciar que ja tenim en exposició el quadre «Mort i Foc» de Paul Klee. Una obra mestra de l’expressionisme abstracte que el genial pintor suís va fer a les acaballes de la seva vida. Greument malalt, l’autor va voler enfrontar-se al seu destí fatal que alhora és el de tota la humanitat: la mort inevitable. Per això la pintura ens mostra en primer pla una calavera que sembla feta només amb un parell de traços senzills, però que en realitat amaga un tètric jeroglífic. Si seguim l’ordre de les busques d’un rellotge i ens fixem en la boca, l’ull dret i el nas amb l’ull esquerre llegirem les tres lletres de la paraula TOD que significa «mort» en alemany. No és, però, l’única vegada que aquest mot macabre apareix al quadre sinó que també podem trobar les tres fatídiques lletres en dues ocasions més. Una d’elles la reconeixem clarament ajuntant la T que dibuixa el traç negre que limita el llenç a l’esquerra de l’espectador, la O del cercle superior que representa el sol (el «foc» del títol) i la D que forma el perímetre de la calavera central. L’altra «tod», que ja costa una mica més de veure, s’amaga entre els braços, el cap i el pit de l’esquemàtic personatge del fons. D’aquesta manera, el pintor ens vol mostrar que la mort és una part consubstancial de la nostra vida que ens acompanya durant tot el camí vital que recorrem cadascú de nosaltres damunt la Terra, representada pel segment circular verdós de la part inferior del quadre. En definitiva, l’artista assoleix la sublimació del fet tràgic del qual no podem deslliurar-nos provocant que el quadre ens colpeixi i ens emocioni perquè ens incumbeix a tots. Com he dit al principi, estem davant d’una gran obra mestra que ens enorgulleix poder mostrar a partir d’avui a tots els nostres visitants. Moltes gràcies de nou i, si no teniu cap pregunta a fer, clouríem aquí aquesta presentació...

- Ahora en español.

- Perdoni?

- Que ahora lo repita en español para los medios nacionales.

- Però si el dossier que els hem entregat ja està en diversos idiomes. Per això la presentació l’hem feta en català per a tothom i, com veu, cap dels mitjans de la resta del món aquí presents ens ha demanat cap traducció. Podrien posar el tall en català i amb subtítols, com faran tots ells...

- ¿Cómo quiere que pongamos subtítulos a un idioma regional? Quite, quite. Se empieza subtitulando el catalán y se acaba reconociendo que en España hay “diversidad lingüística”. Ni hartos de vino, oiga. Ya va siendo hora que nos dejemos de provincianismos y subamos de nivel, ¿no le parece?

- Miri, amb això últim m’ha convençut. Trobo que té raó i que vostè es mereix que li faci un resum que estigui al seu nivell.

- Claro que sí. Venga, haga un resumen en español para que lo entienda todo el mundo.

- Pues hoy nos hemos reunido aquí para presentar un cuadro del pintor Pablo Trébol. Esta pintura, una obra maestra del expresionismo abstracto, nos incumbe a todos porque muestra una parte muy importante de nuestro camino vital compartido. Efectivamente, este lienzo nos embarga de emoción cuando observamos como el genial pintor suizo ha conseguido convertir en obra de arte el conocido y entrañable “con un seis y con un cuatro, aquí tienes tu retrato”.

- Muy bien, perfecto. Ve como no costaba tanto...


dilluns, 14 de març de 2022

VICEVERSA

Hi ha una figura literària anomenada HIPÀL·LAGE (del grec clàssic υπαλλαγή, 'substitució') que el Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) defineix com una «Figura retòrica que consisteix en un bescanvi de construcció entre dos termes». En la seva forma més habitual, es produeix desplaçant un adjectiu dins del text per a atribuir a un substantiu una qualitat o acció pròpia d'un altre substantiu proper, trencant així la relació lògica dins l’oració. És un recurs usat, sobretot, en poesia per causar estranyesa i remarcar que es tracta d'un registre literari.

Aquesta figura retòrica és la base dels VICEVERSA. Un joc de paraules que es construeix a partir de l’ambigüitat creada al formar una frase on es duplica un sintagma invertint-ne els components, més o menys alterats, per aconseguir un significat diferent llegint les mateixes paraules en un altre ordre. Aquest contrast de sentit entre les dues ‘versions’ que s’obtenen gràcies a aquesta inversió és l’objectiu buscat i el resultat pot anar des d’una obvietat trivial («No és el mateix una nit de marxa que marxar de nit») fins a una citació cèlebre més elaborada com la brillant frase de Pascal: «Si no actues com penses, acabaràs pensant com actues» o la coneguda màxima antimilitarista: «És més fàcil militaritzar un civil que civilitzar un militar». Tanmateix, el més habitual és trobar-los com un popular joc de la tradició oral que sovint els presenta com una FACÈCIA (els coneguts acudits que comencen amb «No és el mateix...») buscant l’efecte xocant i divertit del DOBLE SENTIT.

A l’opuscle titulat «EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES" (Editorial Millà – 1979) en descobrim uns quants exemples clàssics del català:
  • No és el mateix vi bo que boví.
  • Ni mort de pena que pena de mort.
  • Ni cos de fada que fa de cos.
  • Ni llardó que ‘dòllar’.
  • Ni galimaties que Maties Galí.
  • Ni car ‘ron’ que roncar.
  • Ni una vela cara que una caravel·la.
  • Ni ‘oscense’ que sense os.
  • Ni una costella a la brasa que una brasa a la costella.
  • Ni Anna Porcell que porcellana.
  • Ni quina mar!, que Marquina.
  • Ni un mal de cap que un cap de mal.
  • Ni un joc de taula que una taula de joc.
  • Ni la cullera de fusta que la fusta de Cullera.
  • Ni Pau Garí que ‘garipau’.
  • Ni un viatge de gorra que una gorra de viatge.
  • Ni vestits de ball que ball de vestits.
  • Ni fer de nas que «què n'has de fer!».
  • Ni uns fusells de carro que un carro de fusells.
  • Ni senyora d'abric que un abric de senyora.
  • Ni un all sec que un secall.
  • Ni un pessic de pa que un pa de pessic.
  • Ni mil cent que cent mil.

També podem trobar diversos VICEVERSA en una de les divertides cançons de Pere Tàpias (1946 – 2017). El cantautor vilanoví va publicar l’any 1987 el disc LA MAR DE BÉ que conté el tema «Màximes i mínimes» amb una lletra plena d’aquests jocs de paraules. Us la transcric a continuació i us deixo l’àudio per si voleu escoltar-la.

MÀXIMES I MÍNIMES (Pere Tàpias)
[«La Mar de Bé» / PDI – 1987]

No és el mateix, no senyor, no senyor,
que no i que no, que no, no, no, no, no, no.
No, no, no, no, no, no, no, no, no, no.
No és el mateix, no senyor, no senyor,
que no i que no, que no, no, no, no, no, no.

La cuina pobra que la pobra cuina
El pa de pessic que el pessic de pa
Una cuixa de cabrit que un cabrit d'una cuixa
Ni tres sota zero que sota tres zero
Un ministre d'Hisenda que la hisenda d'un ministre
El ple de l'Ajuntament que l'Ajuntament ple
El nen que riu que el riu d'un nen
La família fora que: Fora la família!
L'art de menjar que menjar de l'art
La patata al caliu que el caliu de la patata.

Oh, no. No és el mateix, no senyor, no senyor,
que no i que no, que no, no, no, no, no, no.

Un urinari públic que el públic d'un urinari
Els peus de porc que el porc de peus
El ‘tonto’ d'una classe que una classe de ‘tonto’
La cara de tres déus que tres déus de cara
Tenir un pa a l'ull que un ull al pa
Un model de presó que la presó Model
El cul d'una vaca que una vaca de cul
Un mestretites que les tites del mestre
Un ou dur que un dur d'un ou
La T petita, que petita la té [x2]
El carrer de les Tàpies que el Tàpias al carrer
Que la mamà ve [x3], que bé que la mama.

No, no, no, no, no.
No és el mateix, no senyor, no senyor,
que no i que no, que no, no, no, no, no, no...


Caràtules del casset i el disc (que presenta un senzill jeroglífic)
de l’àlbum «LA MAR DE BÉ» de Pere Tàpies [PDI – 1987]