GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 21 de juny de 2021

Relats Conjunts (juny - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La torre de Babel" (Jenő Benedek - 2000).


BABEL

Tots coneixeu la història bíblica de la Torre de Babel que explica com Déu va crear els diferents idiomes per confondre els homes i evitar que, amb l’única llengua que tenien abans, s’entenguessin massa i fossin capaços d’assolir qualsevol fita que es proposessin.
També sabeu que quan la humanitat va inventar el motor de curvatura i es va fer possible el salt a l’hiperespai es va decidir que calia aprendre d’aquesta prevenció divina i actuar en conseqüència. Per tant, si volíem reeixir en la conquesta de l’univers, era imprescindible adoptar un únic idioma amb el qual viatjar a l’espai exterior. Així va néixer la panllengua que tots coneixem i que fem servir tant a la Terra com a qualsevol altre planeta d’aquesta i de les altres galàxies on hem arribat.
El que segur que no sabeu és que aquesta panllengua universal... hauria pogut ser el català.

Com recordareu, el català és la llengua dels Països Catalans. Un petit regne del Mediterrani que anys enrere formava part de la República d’Espanya quan Espanya era encara una monarquia... Per la cara que poseu, veig que no esteu entenent res. Suposo que heu oblidat les classes d’història del col·legi i caldrà que us refresqui una mica la memòria.
Temps era temps, al començament del segle XXI, Espanya tenia un rei i Catalunya volia independitzar-se d’aquesta monarquia creant una república pròpia. El que passa és que aquest afany democràtic no tenia gaire suport exterior perquè el tauler geopolític sempre ha estat una cosa molt complicada i ningú volia que es moguessin gaire les peces. En conseqüència, mentre els catalans demanaven diàleg constructiu i confrontació intel·ligent, els espanyols contestaven amb diàleg inexistent i confrontació judicial i la resta del món feia com si sentís ploure. Aquesta situació hauria pogut durar anys i panys, però va passar una cosa que ho va capgirar tot. Resulta que a Catalunya van trobar l’únic descendent directe viu de Jaume I el Conqueridor i, de cop i volta, els catalans es van tornar monàrquics. Evidentment, ningú fora d’ells en va fer gaire cas... excepte els espanyols. Primer el govern d’Espanya va intentar desacreditar aquest «rei català» però, com sempre, l’únic que van aconseguir és fer-lo encara més conegut i estimat. Al final, no van poder suportar la idea que a la península Ibèrica hi hagués més d’un rei i, per evitar-ho, no se’ls va ocórrer res millor que fer abdicar el seu proclamant la tercera república espanyola. Els altres governs mundials van quedar astorats per aquesta jugada que feia trontollar el delicat mapa geopolític global. Si no volien que es destarotés tot, havien de trobar una nova monarquia que omplís el lloc que Espanya havia deixat lliure i, és clar, Catalunya s’hi va apuntar de seguida. Al mateix temps que sorgia la nova República Espanyola també es creava el flamant Regne Independent de Catalunya. No cal dir que quan Espanya se’n va adonar va voler tirar enrere però ja no va poder ser, els van deixar ben clar que per tornar a ser una monarquia els calia esperar un nou lloc vacant al tauler geopolític mundial i així va quedar la cosa.

Bé, com us deia, els catalans parlen català. Si hem de ser sincers, cal dir que no el parlen gaire perquè és un idioma absent al cinema i als videojocs, molt escàs als mitjans de comunicació i que només treu una mica el cap a la literatura. No se sap perquè, però encara hi ha escriptors que escriuen en català tot i les potents raons per no fer-ho. Raons tan fonamentades com «escriu en espanyol, home, no veus que així t’entendrà tothom» o la més concloent de «que pone en tu DNI?». Faig un incís pels que no sabeu que volen dir les lletres DNI d’aquesta entranyable frase feta i us explico que es refereixen a un carnet que assenyalava la identitat nacional del portador. Convindreu amb mi que quan necessites portar un carnet obligatori per demostrar la teva identitat nacional vol dir que la nació que t’obliga a dur el carnet no et representa tant com vol fer veure...
En fi, deixem l’incís i tornem al català que, resumint, podríem afirmar que s’ha perdut força al carrer i que si es manté més o menys viu, és a causa del seu ús a les xarxes socials on els catalans el fan servir per barallar-se entre ells, un verdader esport nacional. Doncs a pesar de tot això i per motius que se’ns escapen als éssers humans, la Intel·ligència Artificial que es va encarregar de buscar una panllengua que servís per colonitzar l’espai va triar, com a primera opció, el català. Es veu que era l’idioma perfecte només que s’hi apliquessin uns mínims retocs destinats a facilitar la comunicació entre els humans i els robots destinats a la conquesta espacial.

Evidentment, aquesta decisió no es podia implementar sense consultar abans als catalans i per això es va promoure un referèndum amb la següent pregunta: «Com a parlant català, acceptaries que el teu idioma passi ser el nou idioma universal convertint-se en la llengua parlada a tots els nous planetes descoberts i per descobrir de la nostra i de les altres galàxies amb la condició d’eliminar de la seva gramàtica els accents diacrítics que encara queden?».
Donats els incomptables avantatges que comportava tota l'operació, els pronòstics de més seny apuntaven a la victòria del sí... però no saps mai per on pot sortir la rauxa catalana. Per a sorpresa de tothom, la majoria dels votants van fer seva una campanya de boicot que, amb el lema «El català sense diacrítics, no és català», havia sorgit a Twitter uns dies abans de la votació i, en conseqüència, va guanyar el no. A Catalunya això va ser un daltabaix que els va donar motius per discutir-se a les xarxes socials una bona temporada, però la resta del món no hi vam patir gaire. No cal dir que la I. A. havia previst qualsevol possibilitat i, immediatament, va habilitar la segona opció que es va convertir en la panllengua que tots coneixem, parlada per tothom des d’aquí fins als últims confins de l’univers.

Per cert, que després es va saber que la campanya aquella de Twitter l’havia muntat un bot rus aprofitant-ne una altra que, més o menys amb els mateixos termes, havia corregut molts anys abans... però ja diuen que «Déu nos en guard d’un ja està fet».

dilluns, 14 de juny de 2021

Joc de Ment - 033

LA XIFRA SUPRIMIDA



- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per realitzar aquest joc de mentalisme, el mag entrega el full de paper amb el bolígraf a un espectador i li demana que, sense ensenyar-li el que escriu en cada moment, procedeixi a seguir una sèrie de senzilles instruccions que li anirà enumerant.

1. Escriu, a la part superior del paper i una al costat de l’altra, les deu xifres que van del 0 al 9 i subratlla’n cinc, les que prefereixis.

0 1 2 3 4 5 6 7 8 9

2. Escriu un número de cinc xifres agafant en qualsevol ordre aquestes xifres que has triat.

57194

3. Forma un altre número de cinc xifres utilitzant les que han quedat sense subratllar, també agafades en l’ordre que vulguis i escriu-lo a sota de l’anterior.

36082

4. Suma’ls.

57194 + 36082 = 93276

5. Del resultat, elimina una de les xifres diferent de zero (si és que n’hi ha algun) i forma un últim número barrejant les altres xifres de la suma.

Eliminem el 7 i formem el 6392

Arribats a aquest punt, el mag demana a l’espectador que li enunciï aquest últim número, remarcant que ha estat només ell el que ha triat i barrejat les xifres cada vegada i que també ha escollit lliurement la xifra eliminada en l’últim pas. Malgrat això i gràcies als seus poders telepàtics, el mag pot saber quina és aquesta xifra eliminada i, després d’uns instants de concentració, la dirà correctament per a sorpresa de tothom.





dilluns, 7 de juny de 2021

LAPSUS

Denominem LAPSUS (del llatí, «relliscada») als jocs de paraules involuntaris provocats per errors que es cometen inadvertidament parlant o escrivint. Quan les equivocacions es donen oralment s’anomenen LAPSUS LINGUAE i si apareixen en l’escriptura tenen el nom de LAPSUS CALAMI.

Els LAPSUS són errades a l’hora d’articular o d’organitzar mentalment el missatge lingüístic abans d’emetre’l. De totes maneres, cal remarcar que no són equivocacions a l’atzar perquè mai es genera una seqüència fonològica inacceptable. Els més comuns es produeixen quan es confon una paraula amb una altra de pronunciació similar, quan s’intercanvia la primera lletra (o síl·laba) d’un mot amb un altre que li va al darrere o quan es modifica l’ordre de les paraules d’una frase. Hi ha diverses teories per explicar per què es produeixen, per exemple el creador de la psicoanàlisi, Sigmund Freud (1856 – 1939), opinava que tots els lapsus linguae són males jugades de l’inconscient que apareixen quan estem manifestant alguna cosa de la qual no n’estem segurs ni convençuts i, per tant, el subconscient ens fa dir allò que pensem i no allò que volíem dir. Sense dubtar que aquesta teoria pot ser ben encertada en alguns casos, també és cert que el refranyer ens ofereix una explicació més senzilla quan ens recorda que «qui té boca, s’equivoca».

Del món anglosaxó ens arriben dos termes molt concrets que s’utilitzen també per a designar els lapsus: SPOONERISMES i MALAPROPISMES.
Els SPOONERISMES reben aquest nom en honor de William Archibald Spooner (1844 – 1930) que fou un pastor anglicà, professor de la Universitat d’Oxford, que es va fer molt popular a la seva època perquè s’equivocava assíduament quan parlava, creant de manera involuntària divertits jocs de paraules que, majoritàriament, entrarien a la categoria dels contrapets perquè el seu error més habitual consistia a intercanviar les lletres inicials d’alguns dels mots de la frase que intentava pronunciar. Per aquesta raó, i com ja vam explicar a l’entrada corresponent, els CONTRAPETS que són un joc lingüístic basat en la transposició de les lletres o síl·labes dins una frase, es coneixen com a spoonerismes en anglès. Com a exemples de les seves errades podem esmentar quan es va dirigir a uns pagesos anomenant-los "noble tons of soil" (nobles munts de terra) en comptes de "noble sons of toil" (nobles fills del treball), quan va referir-se a Déu com "a shoving leopard to his flock" (un lleopard que atia el seu ramat) en comptes de "a loving shepherd to his flock" (un pastor amorós del seu ramat), quan va presentar a la reina Victòria I del Regne Unit com "our queer old dean" (el nostre extravagant vell degà) en comptes del preceptiu "our dear old queen" (la nostra estimada vella reina), etc., etc.
Un MALAPROPISME és un ús incorrecte d'una paraula en el lloc d'una altra que sona d'una manera similar. Acostuma a donar-se quan el parlant vol fer servir mots estrangers, paraules cultes o expressions complexes que li sonen però que desconeix i, en conseqüència, ho fa incorrectament i, sovint, amb un resultat que esdevé un sense sentit que fa riure. Aquesta denominació prové de Mrs. Malaprop, un personatge de la comèdia teatral «The Rivals» escrita l’any 1775 pel dramaturg angloirlandès Richard Brinsley Sheridan (1751-1816). El seu nom deriva de l’expressió francesa "mal à propos" (indegudament, inapropiat) i és molt adequat perquè el personatge, la tieta de la protagonista, parla d’una manera altisonant plena de mots fora de lloc, en un intent (contraproduent i hilarant) d’impressionar els seus oients amb el seu suposat domini del vocabulari. Alguns exemples dels malapropismes de la Sra. Malaprop serien, per exemple, quan diu “nice derangement of epitaph” (bonic desgavell d’epitafi) volent dir “her nice arrangement of epithets” (el seu bonic arranjament d’epítets) i quan utilitza paraules com “illiterate” (illetrat, analfabet) per “obliterate” (obliterat, esborrat), “laconically” (lacònicament) per “ironically” (irònicament) o “progeny” (progènie) per “prodigy” (prodigi).
Aquest personatge concret ha donat nom a aquests jocs de paraules, però Richard Brinsley Sheridan no ha estat l’únic autor a utilitzar-los i tampoc va ser el primer a fer-ho. Per citar un exemple de la literatura clàssica podem recórrer a Miguel de Cervantes Saavedra (1547 – 1616) que a «Rinconete y Cortadillo», una de les seves «Novelas Ejemplares» (1613), contraposa el to solemne d’una organització de lladres i delinqüents jerarquitzada i plena de normes amb la incultura dels seus membres utilitzant irònicament la deformació o substitució d’alguns mots. D’aquesta manera, aquests personatges capitanejats per l’ínclit Monipodio incorren inconscientment en divertits equívocs quan pronuncien: ‘solomico’ (sodomita), ‘estupendo’ (estipendio), ‘naufragio’ (sufragio), ‘adversario’ (aniversario), ‘popa y solenidad’ (pompa y solemnidad), ‘nata’ (annata, impost eclesiàstic), ‘sotomia’ (anatomía), ‘destruición’ (instrucción), ‘Tigre de Ocaña’ (Tigre de Hircania), ‘Negrofeo’ (Orfeo) o ‘Judas Macarelo’ (Judas Macabeo), entre d’altres.

He deixat pel final un exemple típic dels lapsus lingüístics a casa nostra, em refereixo a les PIQUIPONADES o PIQUIPONIANES. Unes divertides facècies atribuïdes al polític barceloní Joan Pich i Pon (1878-1937), que es veu que les deia de l’alçada d’un campanar quan parlava en públic. Hi ha documentades moltes de les seves errades com quan, parlant d’un premi que havia rebut i volent dir que per fi se li havia fet justícia, va dir “per fi m’han ajusticiat!”. També deia “llengües vespertines” per “viperines” o “perspicàcia” quan volia dir “perspectiva”. De totes maneres, no totes les PIQUIPONADES les va dir Pich i Pon. Moltes d’elles, eren inventades tal com ens explica Avel·lí Artís i Gener (1912 – 2000) al seu llibre CIRIS TRENCATS (La Campana – 1997):


VERITABLE HISTÒRIA DE LES PIQUIPONIANES

Durant la República, al nostre país van sortir dos setmanaris que van fer història en el periodisme. Un, ‘Mirador’, era dedicat principalment a la política, a les arts i a les lletres. L’altre, ‘El be negre’, consistia en quatre pàgines atapeïdes de mordacitat i agudesa. Ambdós, ‘Mirador’ i ‘El be negre’, s’havien especialitzat en la publicació d’unes notes breus, titulades «Piquiponianes», que aviat van assolir un èxit remarcable i feien que la gent les repetís a tort i a dret. Les piquiponianes —com el seu nom indica— eren atribuïdes al pintoresc senyor Joan Pich i Pon, un home d’escassa escolaritat (per no dir inexistent), que havia fet de lampista-electricista en els seus humils inicis. Ple, això no obstant, de sagacitat i de flaire per als negocis, havia fet una grossa fortuna. Ja immensament ric, havia fet dos diaris, un ‘El día gráfico’ i ‘La noche’ l’altre. Llançat pel camí de la política, s’havia afiliat al Partido Radical d’Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias i n’havia estat el cap de pont a Catalunya. Solament us diré que, durant uns quants dies del Bienni Negre va ser alhora president de la Generalitat, governador i alcalde de Barcelona.
Home com era sense cap cultura, aquells dos setmanaris que us deia van posar de moda tota mena d’espifiades lingüístiques atribuint-les a en Pich i Pon. Ell en cometia moltes, evidentment, però les millors eren les que hom li encolomava.
Quan algú escoltava una «piquiponiana», dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució. Jo en vaig escriure una pila i els meus proveïdors autèntics (persones que les veieu de bona fe) eren els senyors Asensi i Oromí.
Així, per exemple, sortia com si fos dit pel Pich i Pon, que els bombers no havien pogut apagar l’incendi d’El Siglo per culpa del gran ingredient que havia pres el foc. L’Oromí deia de debò «La venus del Mirlo» i quan feies veure l’error, i que calia dir de Milo, l’home replicava que a Berga sempre s’havia dit «Mirlo»!
«Oi que semblo un radiador romà!», dèiem que havia preguntat en Pich i Pon brandant una espasa.
També l’exlampista era l’autor de la frase que proclamava que a la Rambla de Catalunya havien obert un restaurant que tenia llum genital. I que, en el mateix establiment, hi havia uns urinaris individuals per una persona.
I, gràcies a aquests recursos, ‘El be’ i ‘Mirador’ publicaven «piquiponianes» que parlaven de «los siete pescados capitales», la «Batalla de Waterpolo», d’una vida «llicenciada» i dissipada, del conflicte nipojaponès, de la guerra anglobritànica, de les trombosis urinàries, de les coses servides en petites diòcesis i de totes les bestieses que us facin peça. No ve pas d’un pam!







dilluns, 31 de maig de 2021

Paradoxa del corb

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa del corb que ens arriba des d'Alemanya, als voltants de 1945.

Carl Gustav Hempel [1905 – 1997] (Tret d'AQUÍ)


Carl Gustav Hempel, que va morir el 1997, va ser un dels filòsofs de la ciència més importants del segle XX. Juntament amb Oppenheim, va crear el mètode d'explicació científica predominant durant les dècades de 1950 i 1960, conegut com el model deductiu-gnomològic. També va crear una fascinant paradoxa basada en un principi lògic.

Si partim del fet que l'afirmació (a) «tots els corbs són negres» és veritable, llavors per implicació tenim (b) «tot el que no és negre no és un corb». Per aportar alguna prova que doni suport a (a), podem observar que el meu corb mascota, 'Mai Més', és negre. Per donar suport a (b) -que al seu torn dona suport a (a)- podem observar que aquest objecte verd (i no negre) és una poma, no un corb.

Per tant, veure una poma verda prova que tots els corbs són negres.

On és l'error?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ



"Bird on Green Apple" (Peter Woytuk)


dilluns, 24 de maig de 2021

"Cartas de ilusión" [Q♥] [Q♣] [Q♠] [Q♦]


L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estats Units.

Avui us en presento les quatre [Q]:



[CORS ]
Un ànec o un conill?

[TRÈVOLS ]
El cap d'un indi? Un esquimal?

[PIQUES ]
Una dona vella? Una dona jove?

[DIAMANTS ]
Una dona jove o un pallasso vell i malcarat?


EXPLICACIÓ


dilluns, 17 de maig de 2021

Relats Conjunts (maig - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El col·leccionista d'estampes I" (Marià Fortuny - 1863).


UNA COL·LECCIÓ ÚNICA

- Teniu un recull d’estampes religioses d’allò més admirable. Fa molt de temps que en col·leccioneu?

- Gairebé tota la vida. Mireu, aquesta fou la primera. Una estampa de Santa Francesca Romana que em va donar mossèn Pasqual per fer-li d’escolanet i compteu si ha plogut des d’aleshores. Per això li tinc una especial estimació, tot i que no és de les més valuoses que posseeixo. Pel que fa als Francescs, la més buscada és la de Sant Francesc d’Assís. També la tinc, li vaig canviar a un col·leccionista de Reus per tres sants Antonis de Pàdua i un sant Lluís Bertran.

- Em sorpreneu. Desconeixia que també se’n fessin intercanvis. Em pensava que per aconseguir-les n’hi havia prou anant a oir missa...

- Bé, aquest és el mètode habitual però ja us dic jo que, si voleu arribar a tenir una col·lecció com la meva, no n’hi ha prou. Fins i tot procurant canviar de parròquia o d’horaris de missa, a la llarga només aconseguiríeu acumular un munt de repetits. I ho dic per experiència. Un any, per la missa del gall, vaig desplaçar-me expressament a la catedral de Tarragona perquè va córrer la brama que donarien una estampa adient a l’ocasió. Doncs sabeu quina em va tocar? Un simple sant Antoni Abat!! Imagineu-vos-ho, fer expressament un viatge la nit de Nadal per treure’n només un Sant Antoni del porquet. Vaig estar a punt d’apostatar allà mateix. Aquesta activitat demana molta paciència i resignació perquè, amb el temps, aprens que les millors estampes no les donen mai. Jo tinc la teoria que totes les S. I. se les queda l’arquebisbe per a la seva col·lecció particular.

- Les S. I.?

- Sí, les estampes de Sants Insignes. Són les més buscades i s’arriben a demanar disbarats per obtenir-ne alguna. Jo en tinc tres de les millors, són les joies de la meva col·lecció.

- M’encantaria veure-les.

- No hi tinc cap inconvenient, però us pregaria que no les toquéssiu. Jo mateix no les trec mai de l’àlbum per evitar que es facin malbé.
Aquí teniu la primera, una estampa original de Sant Pelegrí màrtir. N’hi ha molt poques d’aquestes. Els col·leccionistes la coneixem com «Pele» i qui en té una, com jo, en pot estar ben orgullós.
La segona S. I. de la meva col·lecció és aquesta imatge de Santa Maria de Nàpols. Una bella estampa de la Mare de Déu, la Madonna com en diuen a Itàlia. Per fer-ho més curt, nosaltres l’anomenem «Mare-donna».
I l’última que us ensenyo és la millor de totes. El sant més insigne entre els insignes, el més gran dels S. I. És a dir, el «Més S. I.»: Sant Lleó I, el magne. No em canso mai d’admirar-la i compti que m’han ofert fortunes per ella, però per poc que pugui no penso vendre-la mai.

- Realment m’heu obert els ulls a un món nou i impressionant. I jo que em pensava que era cosa només d’infants això de col·leccionar imatges.

- No és el mateix, home. El jovent d’ara no està interessat en aquests temes, prefereixen altres coses. Segons m’han dit, aquesta temporada està de moda col·leccionar retrats d’esportistes famosos. No sé com podeu gosar comparar-ho amb el que faig jo. No té absolutament res a veure...

dilluns, 10 de maig de 2021

Joc de Ment - 032

ENCERTAR LA SUMA DESCONEIXENT ELS SUMANDS



- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per començar, el mag demana a un espectador que pensi (sense dir-lo encara) un nombre natural entre l’1 i el 16. Quan la “víctima” ja té el número al cap, el mag agafarà el full de paper i, evitant que ningú pugui veure què hi posa, hi escriurà una predicció numèrica en una de les seves cares. A continuació girarà el paper i a l'altra cara del full hi escriurà els setze primers nombres naturals (sense el zero) repartits en una quadrícula de 4 files i 4 columnes. És a dir, els nombres han de quedar a la vista de tothom de la següent manera:

01 02 03 04
05 06 07 08
09 10 11 12
13 14 15 16

Ara és hora de passar el bolígraf a l’espectador i demanar-li que, d'entre els escrits al paper, encercli el número que havia pensat abans. Quan ho hagi fet, ha de ratllar tots els altres números que ocupen la fila i la columna de l’escollit. Vegem-ho en un exemple, si l’espectador tria el 7, encerclarà aquesta xifra i guixarà les altres de la mateixa fila (5, 6, 8) i de la mateixa columna (3, 11, 15).

El següent pas és repetir aquest procediment amb un altre número diferent que l’espectador triarà a l’atzar entre els que no han estat ratllats. Pot escollir el que prefereixi, encerclar-lo i ratllar els de la seva fila i columna. Per acabar el joc, caldrà fer això mateix una tercera vegada i així aconseguir que quedi un únic número final que també encerclarem.

Arribats a aquest punt, la quadrícula estarà tota guixada excepte les quatre xifres que han quedat encerclades. Cal remarcar que, d’aquests quatre números, els tres primers els ha triat l’espectador en l’ordre que ha volgut i el quart no l’ha escollit directament, però també és fruit de la seva tria perquè depèn directament dels tres primers. Evidentment, hauria estat un número completament diferent si l’espectador hagués fet unes eleccions prèvies diferents.

En aquestes condicions, sembla impossible fer cap predicció sobre les quatre xifres encerclades. Doncs bé, només cal sumar-los i comprovar, girant el full de paper, que el mag ha encertat el resultat d’aquesta suma abans que els sumands haguessin estat elegits.





dilluns, 3 de maig de 2021

CONTRAPETS

El CONTRAPET és un joc lingüístic que consisteix a intercanviar les lletres o síl·labes dins d’una frase de significat innocu per crear-ne una de diferent amb un nou significat més xocant i, generalment, amb certa tendència a l’obscenitat. Un exemple el trobaríem en dues frases pronunciades en moments diferents. La primera, després de passar-s’ho bé fent ràfting per un riu cabalós: «He gaudit d’un riu de pes». La segona, després d’un altre tipus de gaudi tot corroborant allò que diuen que la mida no és tan important: «He gaudit d’un piu de res».

En l’exemple anterior, el contrapet es produeix per la transposició de les consonants inicials dels mots «riu» i «pes» (riu de pes / piu de res), però aquesta no és l’única possibilitat que ens ofereix aquest joc lingüístic que té diverses variants definides per les diferents modalitats d’intercanvi dins la frase. Podem crear un contrapet transposant les consonants inicials, les consonants interiors, una consonant inicial amb una consonant interior, les vocals (simples o dobles), les síl·labes, fragments de paraula i, fins i tot, només desplaçant alguna lletra sense intercanviar-la amb cap altra.

Aquest joc de paraules es basa en la METÀTESI, figura retòrica que es produeix amb la inversió de dos fonemes o de dues síl·labes, generalment contigus, dins una cadena fònica (àguila / àliga). I també està relacionat amb la ANTÍSTROFA, que designa la repetició en ordre invers d’alguns mots dits prèviament en una frase (hem de menjar per viure i no viure per menjar). La denominació CONTRAPET prové del mot CONTREPÈTERIE (o CONTREPET) que designa aquest joc lingüístic en francès i d'aquí és d’on fou «importat» al català pel professor Enric Moreu-Rey (1917 – 1992), filòleg i escriptor barceloní que l’any 1988 va publicar «EL JOC DEL CONTRAPET», el primer recull de contrapets catalans on podem trobar-ne un centenar de fins a onze variants diferents, segons la posició de les vocals o consonants intercanviades i que el mateix autor ens presentava amb aquestes paraules:

L’entrebanc verbal que consisteix en transposar una consonant, o una vocal, o una síl·laba, d’un mot a l’altre, dintre d’una mateixa frase, és evidentment possible en totes les llengües; i ha creat, tant a Catalunya com a la península ibèrica, qualque historieta clàssica … Si algú que em llegeix no admet l’ús jocós de mots grollers i d’al·lusions brutes o pornogràfiques, el prego de plegar i de tancar el llibre; car aquí, com en molts jocs surrealistes, l’efecte prové precisament del contrast entre una declaració neutra i inofensiva i la seva substitució pariona, portadora d’un sentit xocant. Així ho han admès tots els meus respectables predecessors. (Enric Moreu-Rey)

En l’àmbit anglosaxó, els contrapets es coneixen com SPOONERISMES en honor al reverend londinenc William Archibald Spooner (1844 – 1930) que acostumava a fer transposicions inconscients de les inicials dels mots que pronunciava, uns hilarants lapsus linguae que el van fer famós al seu país i fora d’ell. Una mostra d'això la podem trobar al diari «La Publicitat» de Barcelona del dia 13 de setembre de 1930. A la primera pàgina de l'edició d'aquell dia s’hi publicà l’article "32º a l’ombra" signat per Joan Sacs [pseudònim de l’escriptor, caricaturista i pintor barceloní Feliu Elias i Bracons (1878 - 1948)] on es recorda la vida i obra del reverend Spooner que havia mort encara no feia quinze dies. El text, que us copiaré en part a continuació, val la pena perquè a més de recollir alguns dels lapsus del professor anglès, reivindica que no fou ell l’inventor d’aquests jocs lingüístics sinó un català, més concretament el mateix avi de l’autor de l’article. Força divertit, tot plegat:

La premsa anglesa ha tractat suara bastant extensament de la mort d'un savi professor del New College, d'Oxford, el doctor William Archibald Spooner, autor d'alguns llibres d'erudició i d'humanitats, orador considerable, periodista remarcable, etc, etc.
Aquest vellet venerable, car realment es tracta d'un home que aconseguí la respectable edat de vuitanta-sis anys, fou, a desgrat de la gravetat de les seves funcions, un humorista ben singular. De vegades ho era en funcions d'orador, àdhuc de predicador; i sovint ho fou a les seves pròpies costelles: ho fou fins a la mort.
La singularitat de l'humorisme del Dr. Spooner consistia en jugar espontàniament la metàtesi en tota la seva gama i bo i obviant la manca de sentit de les transposicions de lletres i de síl·labes, sovint bo i obviant i tot la incongruència. Així mai el doctor Spooner no s'hauria dignat dir "San relvi el Dei" per metàtesi de: "Déu salvi el Rei", sinó que transposava, per exemple, així: Sant Cau del Pam (p) = Sant Pau del Camp.
Del Dr. Spooner se citen tantes i tan bones metàtesis, totes tan oportunes i espontànies, que a Oxford, i àdhuc per tot Anglaterra, l'home aconseguí popularitat i àdhuc el seu transposicionisme fou el tema d'alguns llibres i articles: el mot spoonerisme arribà a prendre legitimitat en el Diccionari d'Oxford, l'spoonerisme s'estengué per tot el Regne Unit i, ja en vida del Dr. Spooner, es formà una bona llegenda o mite del gai vellet. Així es deia si en certa ocasió que el venerable humorista havia d'anar a Greenwich a la fonda del Dull Man, el doctor Spooner es trobà inadvertidament a la fonda del Green Man de Wool (d) Wich (Ulwich).
No cal dir que l'spoonerisme fou més difós entre la classe estudiantina que entre cap altra; però aquest spoonerisme era més aviat del gènere espuri: les seves transposicions no tenien solta. "L'Or del Rin", per exemple, hi esdevenia "L'Ir del Ron"...

L'engrescament dels anglesos per l'spoonerisme no s'explica sinó per la creença que, llevat dels casos de metàtesi fortuïta, llevat dels idiotismes metatèsics que han fet evolucionar el llenguatge, i d'altres comuns a tots els llenguatges ("fràbica", per fàbrica; "probetico", per pobretico; "brelue", per berlue), la metàtesi intencionada i amb solta és invenció del Dr. Spooner. I en això estan ben errats, perquè en aquestes costes mediterrànies, que Francesc Pujols considera el rovell de l'ou de l'Univers, ja s'havia produït l'spoonerisme abans del Dr. Spooner.
Un avi meu practicava a tot drap, i amb una espontaneïtat i gràcia indicibles, l'spoonerisme aplicat a tots els idiomes, àdhuc l'anglès. Com que també morí a 86 anys, i d'això ja en fa vint almenys, vull creure que el doctor Spooner no era sinó un avatar del meu avi, que creia haver trobat un llenguatge universal.
Aquest meu antecessor gloriós practicava indistintament la metàtesi espúria i la legítima ço que es comprèn molt bé i s'excusa, tota vegada que l'spoonerisme fluïa sens treva de la seva boca o del seu enteniment. Així el mateix deixava anar bajanades com és ara: "llengual universatge", que vol dir: llenguatge universal, com sublimitats per l'estil d'aquesta: "Pare nel, que estau en lo sostre", que no és sinó l'introïto a l'oració dominical.
Un dia presentà el seu llenguatge a un Congrés d'això i d'allò, que hom celebrava a honor del rei Amadeu en un envelat. El Jurat ho desestimà en presència del propi inventor, de la seva muller i d'un tendre oncle meu. —Señores, eso no es nada, digué amb arrogància el president. — Que no és nada, diu aquest home...? El meu avi eixí molt contrariat i gairebé furiós. — Anem, noia, digué a la seva muller. I al president aquests mots terribles: —Ustasón se nuéd!, que vol dir: Usted es un asno!.
Això passava en els terrenys de l'actual mercat de Sant Antoni (Marconi de Sant Tentat)...


Per acabar el post, torno al llibre del professor Enric Moreu-Rey per treure’n alguns exemples de contrapets [els que recull Màrius Serra al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) i algun altre més que n’he pogut trobar]. Us els presento tal com apareixen a EL JOC DEL CONTRAPET (Quaderns Crema – 1988), és a dir només en la seva versió més neutra. És feina vostra, si us ve de gust i si no us espanten certes grolleries, solucionar-los i descobrir-ne la versió no apta per a tots els públics. Aquí els teniu:

01 - Que el més fiable la doti
02 - Observava les cames de la moixa
03 - Era molt gros el bony de la Curra
04 - L’Armand goita enfilant la coma
05 - La Nita venia cordons
06 - La Tita segueix essent molt pura
07 - Amb una mà, li tallava els cupons
08 - Les dues costelles són massa grasses
09 - El bei ficava el nas a totes les raconades
10 - Si tarden tant, els ho callaré
11 - Vinga, noi: ens cal collar el mul
12 - No val un cóc de Molló
13 - S’estava com un pop, amorrat al llit
14 - La feia botre per tots els racons
15 - L’hi fica sempre que pot
16 - Sota la palla, apareixen els rebrots
17 - En aquest pas, s’estirarà la colla
18 - Els qui no solen callar així, són uns valents
19 - La fúria, que es noti
20 - El foc no té biga
21 - Té molta cura de la cama de la ferida
22 - Jo li deuria la llet de la vida
23 - El Pere li treia el nus del pap
24 - El mico preferia la llet de camella
25 - Cal netejar la palla d’aquesta ruta
26 - La Queta era d’aquelles que no tarden massa







dilluns, 26 d’abril de 2021

Paradoxa del cavall

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa del cavall que ens arriba des d'Àustria, als voltants de 1922.

George Pólya [1887 – 1985] (Tret d'AQUÍ)


Aquesta paradoxa la va crear el matemàtic hongarès George Pólya com a exemple de com els principis de la lògica i la matemàtica es poden aplicar malament quan no es procedeix amb rigor.

Tenim un grup de 5 cavalls. Si podem provar que en qualsevol grup de 4 cavalls són tots del mateix color, llavors, atès que es pot dividir un conjunt de 5 en subconjunts de 4 cobrint totes les possibles combinacions, el conjunt de 5 ha de ser d'un únic color.

Per tant, podem utilitzar la mateixa inducció lògica i afirmar que es pot provar que els grups de 4 són monocroms a partir de conjunts de 3; grups de 3 a partir dels de 2; i, finalment, grups de 2 a partir dels d'1. I, com que qualsevol cavall és inevitablement del mateix color que ell mateix, d'aquesta manera queda demostrat que en tots els grups de cavalls tots els animals són sempre del mateix color.

On és l'error?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ


dilluns, 19 d’abril de 2021

Relats Conjunts (abril - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'entrada dels animals a l'Arca de Noè" (Jan Brueghel el Vell - 1613).


L’ÚLTIM TRÀMIT

Gairebé ho aconseguim, vam estar ben a punt de reeixir. El projecte no era fàcil i el temps ens anava en contra. Havíem de recollir, embarcar i posar fora de perill tots els animals d’aquella petita illa amenaçada per la crescuda de les aigües i ho havíem de fer a correcuita. Reconec que ens hi vam posar tard perquè ens va costar adonar-nos del fet que el canvi climàtic era un perill real, vam perdre uns anys preciosos en discussions teòriques i només vam començar a actuar quan el desastre era imminent.

Així i tot, vam fer una gran feina. El projecte, que per raons òbvies havíem anomenat «Nova Arca de Noè», semblava rutllar i en cap moment vam perdre les esperances de sortir-nos-en. Teníem el lloc de destí previst i aprovat, amb totes les garanties que els animals s’hi podrien aclimatar sense problemes. Teníem l’embarcació a punt, un gran vaixell preparat per allotjar-los, alimentar-los i transportar-los en les millors condicions possibles. I, sobretot, teníem tots els animals localitzats i organitzats per ser embarcats seguint el pla establert. Aquesta última tasca era la que més ens havia fet patir, no havia estat gens fàcil aconseguir-ho. A l’Arca de Noè original van tenir l’ajuda de la divina providència i, en part almenys, nosaltres també hi comptàvem, però això no ens va fer renunciar a l’ús de les noves tecnologies. Vam atreure els animals utilitzant reclams auditius i olfactius d’última generació. Amb les aus fou relativament fàcil aplegar-les als llocs de reunió prefixats gràcies a aquests mètodes, però la cosa es va complicar una mica més pel que fa als animals terrestres. M’allargaria si us expliqués com vam aconseguir mantenir, per exemple, una parella de tigres a prop d’un ramat d’ovelles sense que passes res i, a més, seria mentida perquè de passar sí que va passar (vam haver de refer l’inventari de les ovelles més d’una vegada). Però ja hi comptàvem amb aquests imponderables i us he de dir que vam saber controlar-los i solucionar-los sense gaires problemes. El temps límit s’apropava, però estàvem preparats i ens n’hauríem pogut sortir amb èxit... si no fos perquè ens faltava un últim detall.

Si, amics, ens pensàvem que ho teníem tot a punt, però ens feia falta el més important. Un darrer tràmit sense el qual no podíem avançar. Cal dir que no vam perdre l’esperança i vam estar esperant fins a l’últim moment. Fins i tot quan l’aigua va començar a pujar i ja vèiem que tot el projecte se n’aniria en orris, no descartàvem que arribés aquella ajuda divina que us deia per tal que tot se solucionés miraculosament. No va anar així, al final no va poder ser. El necessari i obligatori permís governatiu de transport d’animals vius signat per l’inspector de ramaderia i pesca i aprovat pel ple del Departament, no va arribar a temps. Faltava una pòlissa, ens van dir, i això havia retardat la gestió. En fi, potser la culpa és nostra perquè, en aquest món on vivim, continuem esperant solucions miraculoses i ja hauríem d’haver après que davant la burocràcia ni la divina providència hi pot fer res...