Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel cartell publicitari "My Goodness, my Guinness" (John Gilroy - dècada dels anys 30).
COM SEMPRE?
Era l'últim dia de la festa major d'estiu. L'envelat estava ple a vessar i els cambrers del bar se'n sortien com podien atenent aquella allau de gent assedegada. En Norbert feia estona que esperava pacientment el seu torn en un racó de la barra mentre veia com altres clients, que algú potser definiria com més agosarats però que realment només eren més barruts, feien les seves comandes i li passaven al davant.
Estava acostumat que les coses anessin així, sempre hi havien anat. Massa tímid per imposar-se, era inevitable que tothom li passés la mà per la cara. Per fi, un dels cambrers el va veure i s'apiadà d'ell. L'envelat ja feia quinze dies que estava en funcionament i en Norbert no havia fallat cap nit. Sempre al mateix racó de la barra, sempre esperant més del compte una oportunitat per demanar la seva cervesa. Amb la confiança de reconèixer un client habitual, el cambrer l'interpel·là amb la brometa també habitual: «Què posarem, mestre? Una ce-cervesa, com sempre?»
En Norbert no s'ofengué per la broma del quequeig, no valia la pena. A més, avui era un dia especial. Feia dues setmanes que anava a l'envelat cada nit només per trobar-se amb l'Elisenda. Cadascun d'aquests dies l'havia esperat bevent una cervesa i cada vegada, quan la noia apareixia, havia estat incapaç de dir-li res i havia fugit cames ajudeu-me com si qui hagués entrat a l'envelat fos un lleó salvatge. Però avui era l'últim dia i alguna cosa havia de canviar, no volia deixar escapar la seva última oportunitat. Avui no demanaria una cervesa, avui no quequejaria, avui quan arribés l'Elisenda estaria preparat. Així que, sense fer cas de la mitja rialla burleta del cambrer, li demanà el que realment necessitava: «No, avui em cal alguna cosa més forta. En una coctelera posa-hi dos glaçons i hi afegeixes un terç de coratge, un terç de voluntat i un terç de decisió. Tot això ho barreges bé durant un minut i ho aboques en un got llarg juntament amb una culleradeta d'atreviment, quatre gotes de temeritat i un polsim de valentia. Per acabar, i perquè sigui un còctel com cal, només li faltarà un rajolí d’angostura i me'l serveixes ben fred.»
El cambrer se’l va quedar mirant en silenci. Un dilema s’acabava d’obrir davant seu. Com passa als dibuixos animats, un petit àngel se li va aparèixer damunt l’espatlla dreta i un dimoniet va manifestar-se a la seva esquerra.
L'àngel l'animava a fer certa aquella afirmació que diu que tots els cambrers són uns bons psicòlegs: «El noi està passant un mal moment, l'has d'ajudar. Explica-li que el coratge i la valentia no s'aconsegueixen a la barra d’un bar. Anima'l dient-li que el primer pas per acabar amb la por que no el deixa parlar amb la noia és, simplement, parlar-hi sense gens de por.»
El dimoni anava per una altra banda: «Aquest noi és una mina! La broma del quequeig es queda curta. T'imagines el que pot donar de si, aquesta cursi recepta del còctel que t'acaba de demanar? En podràs fer acudits durant cinc anys seguits. Com ens en riurem d'aquest babau!!»
El cambrer dubtava. No sabia a quina de les dues veus fer cas... fins que en va escoltar una tercera. L'encarregat del bar, mirant-lo amb cara de pomes agres i assenyalant-li la barra plena de gent, començava a recriminar-li que perdés tant de temps amb un únic client. Així que va fer cas al refrany que diu que "On hi ha patró no manen ni angelets ni dimoniets" i va decidir escollir el camí del mig que, per altra banda i en aquelles circumstàncies, era l'únic que no li feia perillar el lloc de treball: «Va, no facis broma que ja veus que estic fins al capdamunt de feina. Un còctel? Això és un envelat de festa major, d'on vols que la tregui l'angostura en un lloc així? Et porto una cervesa, com sempre, eh?»
I li va servir una cervesa, com sempre. I en Norbert va tornar a quedar, com sempre, amb una cervesa a la mà esperant que arribés l'Elisenda. Però aquesta vegada tot seria diferent. El seu pla havia funcionat perfectament. Si s'havia atrevit a demanar-li un còctel ridícul a aquell cambrer que se'n burlava sempre del seu quequeig, com no s'havia d'atrevir a parlar amb la noia més maca del poble? Avui no fugiria com si hagués vist un lleó, avui faria el pas que feia dies que tenia ganes de fer. Perquè les coses són com sempre... fins que deixen de ser-ho.
Estava acostumat que les coses anessin així, sempre hi havien anat. Massa tímid per imposar-se, era inevitable que tothom li passés la mà per la cara. Per fi, un dels cambrers el va veure i s'apiadà d'ell. L'envelat ja feia quinze dies que estava en funcionament i en Norbert no havia fallat cap nit. Sempre al mateix racó de la barra, sempre esperant més del compte una oportunitat per demanar la seva cervesa. Amb la confiança de reconèixer un client habitual, el cambrer l'interpel·là amb la brometa també habitual: «Què posarem, mestre? Una ce-cervesa, com sempre?»
En Norbert no s'ofengué per la broma del quequeig, no valia la pena. A més, avui era un dia especial. Feia dues setmanes que anava a l'envelat cada nit només per trobar-se amb l'Elisenda. Cadascun d'aquests dies l'havia esperat bevent una cervesa i cada vegada, quan la noia apareixia, havia estat incapaç de dir-li res i havia fugit cames ajudeu-me com si qui hagués entrat a l'envelat fos un lleó salvatge. Però avui era l'últim dia i alguna cosa havia de canviar, no volia deixar escapar la seva última oportunitat. Avui no demanaria una cervesa, avui no quequejaria, avui quan arribés l'Elisenda estaria preparat. Així que, sense fer cas de la mitja rialla burleta del cambrer, li demanà el que realment necessitava: «No, avui em cal alguna cosa més forta. En una coctelera posa-hi dos glaçons i hi afegeixes un terç de coratge, un terç de voluntat i un terç de decisió. Tot això ho barreges bé durant un minut i ho aboques en un got llarg juntament amb una culleradeta d'atreviment, quatre gotes de temeritat i un polsim de valentia. Per acabar, i perquè sigui un còctel com cal, només li faltarà un rajolí d’angostura i me'l serveixes ben fred.»
El cambrer se’l va quedar mirant en silenci. Un dilema s’acabava d’obrir davant seu. Com passa als dibuixos animats, un petit àngel se li va aparèixer damunt l’espatlla dreta i un dimoniet va manifestar-se a la seva esquerra.
L'àngel l'animava a fer certa aquella afirmació que diu que tots els cambrers són uns bons psicòlegs: «El noi està passant un mal moment, l'has d'ajudar. Explica-li que el coratge i la valentia no s'aconsegueixen a la barra d’un bar. Anima'l dient-li que el primer pas per acabar amb la por que no el deixa parlar amb la noia és, simplement, parlar-hi sense gens de por.»
El dimoni anava per una altra banda: «Aquest noi és una mina! La broma del quequeig es queda curta. T'imagines el que pot donar de si, aquesta cursi recepta del còctel que t'acaba de demanar? En podràs fer acudits durant cinc anys seguits. Com ens en riurem d'aquest babau!!»
El cambrer dubtava. No sabia a quina de les dues veus fer cas... fins que en va escoltar una tercera. L'encarregat del bar, mirant-lo amb cara de pomes agres i assenyalant-li la barra plena de gent, començava a recriminar-li que perdés tant de temps amb un únic client. Així que va fer cas al refrany que diu que "On hi ha patró no manen ni angelets ni dimoniets" i va decidir escollir el camí del mig que, per altra banda i en aquelles circumstàncies, era l'únic que no li feia perillar el lloc de treball: «Va, no facis broma que ja veus que estic fins al capdamunt de feina. Un còctel? Això és un envelat de festa major, d'on vols que la tregui l'angostura en un lloc així? Et porto una cervesa, com sempre, eh?»
I li va servir una cervesa, com sempre. I en Norbert va tornar a quedar, com sempre, amb una cervesa a la mà esperant que arribés l'Elisenda. Però aquesta vegada tot seria diferent. El seu pla havia funcionat perfectament. Si s'havia atrevit a demanar-li un còctel ridícul a aquell cambrer que se'n burlava sempre del seu quequeig, com no s'havia d'atrevir a parlar amb la noia més maca del poble? Avui no fugiria com si hagués vist un lleó, avui faria el pas que feia dies que tenia ganes de fer. Perquè les coses són com sempre... fins que deixen de ser-ho.
