XAREL·10

divendres, 27 de març de 2020

"Cartas de ilusión" [9♥] [9♣] [9♠] [9♦]

L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estats Units.

Avui us en presento els quatre [9]:

[CORS ♥]
Què és això?

[TRÈVOLS ♣]
Quin dels dos cercles centrals és més gran?

[PIQUES ♠]
Pots fer desaparèixer la cara?

[DIAMANTS ♦]
Un cràter o una muntanya?

EXPLICACIÓ

divendres, 20 de març de 2020

Relats Conjunts (març - 2020)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Pollice Verso" (Jean-León Gérôme - 1872).

AVE, TWITTER!!

Twitter és el nostre Colosseu. Fa dos mil anys, els gladiadors sortien a l'arena buscant agradar als espectadors del circ perquè eren aquests els que decidien, amb un simple moviment del polze, el seu destí. Els tuitaires som els gladiadors moderns. La nostra lluita és per la llibertat d'expressió, per mostrar les contradiccions del poder i només podem "sobreviure" en aquest camp de batalla si rebem molts «m'agrada» dels nostres seguidors, del nostre públic.

En conseqüència, jo em dec als que em llegiu i per això parlo tal com raja. Sovint, des del poder establert se m'ha acusat del fet que tracto temes que no entenc, que no sóc rigorós i que no m'informo abans de piular. Això és el que ells voldrien, que tot el que es digui aquí hagi passat primer pels seus filtres oficials i, per tant, manipuladors. Doncs no ho tindran. Aquest compte continuarà sent lliure, encara que això provoqui que em boicotegin. Ja ho he començat a notar, d'un temps ençà m'he adonat que vaig perdent força seguidors i això només pot ser culpa del mateix Twitter que intenta silenciar-me.

Doncs no callaré, ben al contrari. Vaig avisar que denunciaria la fatídica gestió de les tres "R" (erràtica, errònia i erresponsable) que les nostres autoritats fan de la pandèmia del coronavirus i ha arribat el moment de fer-ho.

Obro fil. ▼ ▼

1. Tancament dels centres educatius per protegir la comunitat escolar i els docents.
Típic, una vegada més els professors se'n desentenen (deuen voler fer més vacances, encara) i ens envien la mainada cap a casa, com si els pares tinguéssim l'obligació d'educar-los i cuidar-los. Però d'aquest tema ja en parlo cada estiu (i per Nadal, i per Setmana Santa), per això avui deixaré de banda els mestres i els professors per centrar-me en allò que ara més ens inquieta a tots. Volem saber, exigim saber, qui són aquests dos-cents que hem de protegir tan específicament del contagi. Són els alts càrrecs del Departament? Són un comitè governamental secret? Per què ens diuen quants són però ens oculten qui són? Des d'aquí, exigeixo que ben aviat en publiquin la llista completa, amb noms i cognoms.

2. Per informar-nos hem de telefonar al 061 i per emergències, al 112.
Bé, hem descobert que podem posar-nos en contacte amb dos dels individus de la llista dels dos-cents de la que he parlat al punt anterior, però... per què continuen identificant-los amb el seu número d'ordre en comptes de dir-nos el seu nom? I, si no volen dir-nos el nom, almenys que ens donin el seu número de telèfon, no? Com els hem de trucar si no el sabem?

3. Confinament de tothom arreu.
Això sí que no. A les comarques tarragonines ja suportem la petroquímica al Tarragonès i les centrals nuclears a la Ribera d'Ebre, ens neguem a permetre que la capital del Baix Camp s'ompli de malalts pel SARS-CoV-2. Però, que no s'adonen que és impossible confinar tothom a Reus? No s'hi cabria ni que afegíssim Salou amb tots els seus hotels. Que cadascú es quedi a casa seva!!

4. Fer cas de les opinions dels experts científics.
Només apuntar que els que van inventar la bomba atòmica, també eren uns científics experts... i tots en coneixem les conseqüències d'allò.

5. Extremar les mesures d'higiene.
Finalment, una recomanació amb cara i ulls. És evident que un augment de la higiene implica una disminució de la probabilitat d'infectar-nos per tant hem d'actuar en conseqüència i afanyar-nos a acumular tots els rotlles de paper de vàter que puguem comprar. Jo ja en tinc el rebost ple, faríeu bé d'imitar-me. Recordeu: "Com més paper higiènic, menys virus".

I amb aquest consell de servei públic, tanco els meus tuits d'avui. Demà tinc previst obrir un altre fil sobre el nom que li han posat a la malaltia: Per què COVID-19? Té alguna relació amb el COBI-92?
Ho descobriré i us ho explicaré perquè, com un gladiador incansable, no defalliré en la meva tasca de fer obrir els ulls a la població. Però, com he dit abans, per continuar dempeus i assolir aquesta fita us necessito a vosaltres. Feu-vos seguidors meus i retuiteu les meves piulades, omplint-les de «likes» per demostrar que us han agradat. En canvi, si no us agraden, no cal que perdeu el temps donant-me la vostra opinió perquè us bloquejaré immediatament. No necessitaré cap altra prova que el vostre intent de portar-me la contrària per confirmar que esteu venuts al poder i que, com ells, només sou uns botiflers i uns traïdors... o pitjor, uns bots miserables.

Nota 1. Les sigles SARS-CoV-2 utilitzades en el punt 3 són el nom científic del coronavirus. Qui és el poc rigorós, ara?

Nota 2. Ja sé que la tercera de les "R" amb les que he definit la gestió de la malaltia no està acceptada i que, segons el diccionari, s'hauria d'escriure "irresponsable" en comptes de "erresponsable". Però jo trobo que "irresponsable" és un mot massa semblant al seu equivalent en espanyol i, amb això, ja en tinc prou per considerar-lo incorrecte. Per altra banda, ja sabem que aquests dels diccionaris tenen la màniga massa ampla quan es tracta d'acceptar paraules poc genuïnes. Sort en tenim dels comptes de Twitter que si que cuiden el nostre idioma.

divendres, 13 de març de 2020

Joc de Ment - 018

EL TRUC DEL PIANO

- Una baralla de cartes.

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Es demana a un espectador que posi les seves mans sobre la taula (com si es disposés a tocar el piano) amb els dits ben oberts. A continuació, el mag agafarà la baralla de cartes i anirà deixant, d’un en un, un parell de naips entre cada dos dits adjacents, amb l'excepció dels últims dos dits on deixarà només una carta. Per tant, en acabar aquest procés, sobre la taula quedaran vuit munts de cartes (set d'ells de dues cartes i l'últim amb un únic naip).

Ara l'espectador ja pot retirar les mans i, seguidament, el mag agafarà el primer parell de cartes. L'obrirà, per demostrar que efectivament només hi ha dos naips, i separarà les cartes deixant-les, cara avall, damunt la taula una al costat de l'altra. Això mateix, ho repetirà amb cada parell de naips col·locant cada vegada les cartes damunt de les dues primeres i formant, d'aquesta manera, dues piles de naips sobre la taula. Quan acabi amb els munts de dues cartes, agafarà el naip que queda sol i preguntarà a l'espectador: “En quin dels dos munts vols que deixi aquesta carta única?” i la dipositarà sobre la pila escollida. Per seguir l'explicació, suposem que l'espectador assenyala el munt de l'esquerra.

Aleshores, el mag anuncia que farà viatjar màgicament aquesta carta única del munt de l'esquerra a la pila de la dreta i, a continuació, efectuarà uns moviments màgics sobre els dos munts de naips però sense tocar-los fins que, amb un espetec de dits final, es completa l'efecte.

Efectivament, ara és hora que el mag agafi la pila de l'esquerra i procedeixi a treure els naips de dos en dos per demostrar que són parells i que no sobra cap carta. I, en canvi, quan es fa el mateix amb el munt de la dreta es constata que, després de separar-ne els naips en parelles, queda una sola carta. L’única carta desaparellada que, per art de màgia, ha viatjat de la pila que havia triat l'espectador a la contrària.

divendres, 6 de març de 2020

JOCS DE PUNTUACIÓ

Hi ha una figura de dicció anomenada ZEUGMA que el Diccionari català-valencià-balear (DCVB) defineix així: "Figura gramatical per la qual un adjectiu o un verb que concorda amb un mot es refereix també a un altre de més lluny".

Com a exemple, tenim la següent ordre que el maître d'un restaurant podria donar als seus cambrers després de prendre nota a una taula:

"Els senyors menjaran els entrants; i els nens, no. Serviu els aperitius."

En aquesta frase, el verb "menjar" es refereix tant als "senyors" com als "nens" malgrat que només s'utilitza explícitament en el primer cas. Aquesta omissió d'un element lingüístic necessari (en aquest cas, el verb) perquè ja ha estat dit abans és el ZEUGMA.

Cal remarcar que en aquest recurs retòric és molt important la correcta utilització dels signes de puntuació perquè, en cas contrari, pot passar que el sentit d'allò que volem dir canviï completament. Veiem com la frase anterior varia substancialment quan en modifiquem els signes de puntuació i descobrim que l'especialitat culinària d'aquell restaurant és l'antropofàgia infantil:

"Els senyors menjaran els entrants i els nens. No serviu els aperitius."

Al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra cita un exemple clàssic d'aquesta mena de dilogies en català. Es tracta de la frase: "Un pagès tenia un gat i la mare del pagès era també el pare del gat" que, dita així, és extraordinàriament xocant però que només cal afegir-li una coma després de "mare" perquè tingui tot el sentit.

Al mateix llibre també trobem dos altres exemples antològics dels problemes que pot provocar l'absència d'una coma en una frase ambigua.

El primer ens situa a la Rússia dels tsars. Conta la llegenda que el tsar Alexandre III va condemnar un súbdit a morir desterrat amb un edicte on, literalment, hi havia escrit: «Perdó impossible, que el portin a Sibèria». La tsarina Maria Fiodorovna aconseguí salvar la vida d'aquell home mitjançant el simple mètode de moure una coma de lloc i deixar la sentència d'aquesta altra manera: «Perdó, impossible que el portin a Sibèria».

El segon es va conèixer com "la coma blasfema" i fa referència al passatge bíblic corresponent a Lluc 23:32 que relata l'escena de la crucifixió de Crist. Aquest versicle, en diverses edicions de la Bíblia anglesa oficial (King James Bible), va ser publicat de la següent manera: «And there were also two other malefactors» («i també hi havia dos altres malfactors»). Una formulació que sembla incloure entre aquests malfactors també a Jesús i que, per a descans dels teòlegs anglicans, es va corregir a les edicions posteriors només afegint una coma: «And there were also two other, malefactors» («i n’hi havia també uns altres dos, malfactors»).

En Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", ens explica que aquests JOCS DE PUNTUACIÓ formen part de l'enigmística i que, en conseqüència, es poden considerar una de les variants de l'endevinalla. El folklorista ens diu que són un tipus de joc molt escàs que basa la seva gràcia, no en les paraules, sinó en la puntuació, per l'alteració de la qual es fa prendre a les frases un sentit molt divers. Ens dona aquest exemple: "Jo dormo sota el llit i dalt la teulada" que, ben puntuat, vol dir: "Jo dormo; sota, el llit i dalt, la teulada". És a dir que no dorm posat sota del llit i situat dalt de la teulada, sinó tenint a sota el llit i a dalt, la teulada.

Amades també recull una enginyosa endevinalla de la qual es poden treure quatre interpretacions diferents només fent canvis de puntuació i que, a primeries del segle XIX, havia estat impresa en antics ventalls de paper, aconseguint així una gran difusió i popularitat. Us la copio a continuació:

Un fadrí visitava una casa on hi havia tres noies fadrines. El minyó les galantejava totes tres, però mai no els deia res que pogués donar a entendre a les donzelles per quina d'elles sentia preferència. Totes tres es pensaven ésser l’escollida. El temps passava i la situació no es definia, per la qual cosa les minyones decidiren d'enviar una lletra al galant demanant-li que es decidís i digués per quina de les tres sentia preferència. El galant escriví a totes tres una dècima igual sense cap signe de puntuació. Les fadrines cada una va posar-hi la puntuació al seu gust i segons llur conveniència, i cada una va interpretar que era ella l'escollida. La lletra, en forma de dècima sense puntuar, deia així:

Tres dames de gran valor
totes tres m'han demanat
que els contesti aviat
quina fa patir el meu cor
contestar és cosa d'honor.
Dic que estimo la Mercè
no la Maria que té
del món la més gran bellesa
no aspira el meu cor la Teresa
que no poques gràcies té.

La Mercè va llegir la segona part de la dècima, que és la que enclou l'enigma, de la manera següent:

Dic que estimo la Mercè;
no la Maria, que té
del món la més gran bellesa;
no aspira el meu cor la Teresa,
que no poques gràcies té.

La Maria la llegí així:

Dic que estimo la Mercè?
No; la Maria, que té
del món la més gran bellesa;
no aspira el meu cor la Teresa,
que no poques gràcies té.

La Teresa la llegí de la manera següent:

Dic que estimo la Mercè?
No. La Maria que té
del món la més gran bellesa?
No; aspira el meu cor la Teresa
que no poques gràcies té.

Les tres donzelles varen quedar molt satisfetes amb la creença d'haver estat cada una d'elles l'escollida. En arribar el galant a visitar-les, com de consuetud, les tres li varen parlar amb gran afecte, considerant-se les seves estimades; però ell els digué que no havien sabut llegir la lletra, puix que ell no donava pas el seu sí a cap d'elles, i llegí la dècima d'aquesta quarta manera:

Dic que estimo la Mercè?
No. La Maria que té
del món la més gran bellesa?
No. Aspira el meu cor la Teresa?
Que no: poques gràcies té.

Segons la manera de llegir del galant, aquest refusava la mà de les tres.

GLOSSARI:

Jocs de puntuació
Zeugma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

divendres, 28 de febrer de 2020

Dicotomia de Zenó

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Dicotomia de Zenó que ens arriba des de la Grècia Antiga al voltant de l'any 470 a. de C.

Zenó d'Elea (Tret d'AQUÍ)

Zenó d'Elea va ser un filòsof grec que va viure des del 490 aC fins al 430, aproximadament. Va morir lapidat després d'unir-se a un aixecament infructuós per enderrocar el tirà Diomedó. Pertanyia a l'escola eleàtica de filosofia, que sostenia que tant l'existència com el temps no són sinó constructes [objectes conceptuals], i totes les aparences que contradiguin aquest fet (pluralitat, moviment, canvi, etc.) són il·lusòries. En la seva joventut, va escriure un llibre de quaranta paradoxes lògiques per donar suport a la filosofia eleàtica i reforçar al seu mestre, Parmènides. Zenó encara no havia decidit si publicaria el llibre o no quan l'hi van robar i el van publicar sense el seu permís. Fins als nostres dies han arribat vuit d'aquestes paradoxes, gràcies als comentaris realitzats per Aristòtil i Simplici. Ara són el seu llegat més famós.

En aquesta dicotomia, Zenó assenyala que el moviment és impossible perquè qualsevol moviment ha de passar per la seva etapa intermèdia abans d'arribar al seu destí. Però llavors el mig camí es converteix en una nova meta, que al seu torn també té una etapa intermèdia, i així successivament. De fet, fins i tot el més mínim moviment té una infinitat d'etapes intermèdies cada vegada més petites que cal assolir prèviament, i cap quantitat finita de temps és suficient per assolir un nombre infinit d'etapes.

Deixant de banda que es tracta d'un argument de reductio ad absurdum òbviament erroni des del punt de vista experimental (les coses es mouen), hi ha algun error lògic en el plantejament?

Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ

divendres, 21 de febrer de 2020

Relats Conjunts (febrer - 2020)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La vella i la nena amb espelmes" [Oude vrouw en jongen met kaarsen] (Peter Paul Rubens - 1616/17).

UN CONTE DE POR

- A la nena li agradava que l'àvia li expliqués un conte cada nit abans d'anar a dormir i no entenia per què, d'uns dies ençà, no ho feia. Li havia preguntat a la seva mare però no n'havia tret l'entrellat. Cada vegada que li parlava de l'àvia, la mare es posava a plorar i marxava corrents. Aquest vespre, el pare li ha dit que ja n'hi havia prou de fer patir la mare. Que ja li havien explicat que l'àvia s'havia posat molt malalta, que no se n'havia sortit i que ja no era amb ells. «Ets prou gran per entendre que l'àvia ja no podrà venir mai més a explicar-te un conte», li havia dit. Doncs no, no ho entenia. Ella volia que l'àvia li expliqués el conte de cada nit i, per això, quan el pare va sortir de l'habitació, va tancar molt els ulls i va desitjar amb totes les seves forces que l'àvia aparegués.
I el seu desig es va complir. Encara no havia comptat fins a cent quan va notar que algú seia sobre el llit al seu costat. Va obrir els ulls lentament i es va posar molt contenta en veure que la seva àvia havia tornat. I encara se n'alegrà més quan va fixar-se que portava una espelma a la mà perquè això volia dir que li explicaria un conte de por, els seus preferits. Sense dir res, l'àvia li donà una altra espelma i li va oferir la seva perquè l'encengués. Immediatament l'habitació es va enfosquir perquè les espelmes funcionen així, obtenen la seva llum de tot el que les envolta i, més enllà d'un petit cercle al voltant de la flama, ho deixen tot en penombra. Aquesta vegada, però, alguna cosa no anava a l'hora. No era penombra allò que les envoltava sinó una negror total, la nena no podia veure res del que hi havia a l'habitació llevat de la seva àvia. De fet, no veia ni el llit perquè, ara se n'adonava, ja no estava sobre cap llit. I tampoc era a la seva habitació. No veia res però notava que es trobaven en un lloc molt més gran. Feia fred i se sentia olor d'humitat, com aquella vegada que, amb l'escola, havien visitat la cripta d'un castell. Estava clar que, sense saber com, s'havien traslladat a una cova subterrània. Eren sota terra i, el que era més greu, no estaven soles. La nena notava presències que les anaven rodejant, no les podia veure però sentia com s'apropaven a poc a poc. Per què l'àvia no deia res? Per què encara no havia dit res?
De sobte, la nena va notar que algú li acariciava els cabells. Es va girar espantada però, evidentment, no va veure res més que una negror absoluta. Així i tot, sabia que allò era allí, a tocar seu i que volia emportar-se-la per sempre més cap aquella foscor que les envoltava. Espantada, va fer un xiscle i en aquell mateix instant l'àvia, per fi, va parlar: «Deixeu-la, és meva!». Va ser pitjor. No era la dolça veu de la seva àvia, era un ronc gutural que la va terroritzar. I encara més quan, en obrir la boca per parlar, la suposada àvia havia mostrat un rengle de dents punxegudes i amenaçadores. La nena no podia fugir enlloc, immobilitzada per la por va pronunciar les seves últimes paraules: «Àvia, quines dents més llargues que tens». I, un segon abans de sentir com aquells ullals se li clavaven al coll per devorar-la de viu en viu, va escoltar la ronca resposta de l'ésser maligne que s'havia apoderat del cos de la seva dissortada àvia: «Són per menjar-te millor!!».

- Àvia!! Que això és de la Caputxeta Vermella!!

- Ja ho sé. Però com veia que t'estaves espantant de veritat, m'ha semblat que valia més acabar-ho així.

- Espantada?? Gens ni gota!! No saps que jo sóc molt valenta?

- És clar que ho sé. Per això, per demà et tinc preparat un conte sobre uns extraterrestres caníbals que viuen a la cara oculta de la lluna que ja veuràs el pa que s'hi dona. Però ara toca anar a dormir...

- Bona nit, àvia.

- Bona nit, estimada.

- Àvia...

- Sí?

- No tanquis la porta del tot quan surtis i... podries deixar el llum del passadís encès encara una estona?

- No pateixis. Hi deixaré una espelma...

divendres, 14 de febrer de 2020

Joc de Ment - 017

PÒQUER DE CARTES ENDEVINADES

- Una baralla de cartes.

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per a aquest joc cal la col·laboració de quatre espectadors que seuran al voltant d'una taula amb el mag com si anessin a jugar una partida de cartes. Abans de començar, es pot oferir la baralla a un o més dels espectadors perquè l'examinin i la barregin tant com vulguin.

Una vegada les cartes han estat comprovades, el mag les recupera i procedeix a repartir cinc mans de cinc cartes cadascuna. Seguidament, es demana a cada persona que reculli la seva mà, miri les cartes sense ensenyar-les a ningú, en triï una mentalment i torni a deixar la seva jugada sobre la taula, sempre amb les cartes cara cap avall.

Quan els quatre espectadors han escollit (i recordat) la seva carta, el mag recull els cinc grups de naips que torna a haver-hi sobre la taula ajuntant les vint-i-cinc cartes a la mà i després les torna a distribuir altra vegada en cinc piles de cinc cartes. A continuació, el mag aixeca un dels nous munts creats (o demana a un espectador que en triï un), l'obre en ventall de cara als espectadors i pregunta si algú d'ells veu la carta que ha triat. Si la resposta és afirmativa, el mag (sense mirar les cartes) l'extreu immediatament d'entre les cinc cartes que té a la mà. Això es repeteix amb cada pila de cartes fins que surtin les quatre cartes triades. En algunes mans pot ser que cap espectador trobi la seva carta i en d'altres pot ser que responguin afirmativament dos o més d'ells però, en qualsevol cas, el mag trobarà la (o les) cartes a l'instant.

divendres, 7 de febrer de 2020

LABERINTS

Un LABERINT és, segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB): "Clos amb caminals intricats, dels quals és difícil trobar la sortida".

Aquest concepte s'ha adaptat al món de l'enigmística i els passatemps convertint-lo en un joc gràfic on hem de descobrir l'únic camí que ens permet arribar al final i, d'aquesta manera, trobar la solució al repte que se'ns proposa. Un repte que pot tenir diversos graus de dificultat, en funció de la mida del laberint i del disseny dels camins que el recorren.

A més d'aquest joc clàssic també podem trobar altres modalitats que van més enllà del dibuix del típic laberint i ens repten a solucionar l'enigma trobant el camí correcte a través d'un tauler ple de números que hem de relacionar mitjançant determinats càlculs o de lletres que amaguen un text incògnita. Pel que fa a aquesta darrera variant, en Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna - 1991) ens explica que: "L'enigmògraf català Àngel Tortadès va inventar una nova modalitat de laberint per al suplement dominical de 'La Vanguardia' que permet extreure una sentència popular del camí que assenyala la sortida".

Com a exemple d'aquestes altres modalitats de laberint, us presento uns enigmes creats fa més d'un segle per Sam Loyd i recopilats l'any 1959 per Martin Gardner al llibre "LOS ACERTIJOS DE SAM LOYD" (RBA - 2007). Us els deixo a continuació, amb les solucions ocultes per si voleu intentar resoldre'ls pel vostre compte:

ELS CANALS DE MART
Visiteu totes les ciutats lletrejant una frase

Aquí teniu un mapa de les recentment descobertes ciutats i canals del nostre planeta veí més pròxim, Mart. Comenceu a la ciutat marcada amb una S, al pol sud, i intenteu lletrejar una frase completa recorrent totes les ciutats, visitant-les una sola vegada i tornat al punt de partida.
Quan aquest enigma va ser publicat per primera vegada a una revista, més de cinquanta mil lectors van respondre: "Sense solució possible". No obstant això, és un enigma molt simple.

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

[SOLUCIÓ]

TORNANT DE KLONDIKE
Trobeu una ruta numerada des del centre fins a sortir del bosc

Euler, el gran matemàtic, trobà una regla per resoldre qualsevol mena d'enigma laberíntic que, com tots els bons afeccionats saben, consisteix a treballar al revés, és a dir, començant per la sortida. L'enigma que aquí presentem, en canvi, va ser expressament concebut per a desqualificar la regla d'Euler i, entre molts altres intents, potser és l'únic laberint que posa en dubte el seu mètode.
Comenceu des del centre. Avanceu tres passes en qualsevol de les vuit direccions, Nord, Sud, Est, Oest, o en diagonal, Nord-est, Nord-oest, Sud-est o Sud-oest. Després d'haver avançat les tres passes en línia recta arribareu a una casella numerada que assenyala el segon dia de viatge i que serà de tantes passes com indiqui el número corresponent. Des d'aquest nou punt, s'ha de tornar a avançar de la mateixa manera i s'ha de seguir igual fins a arribar a una casella amb un número que faci donar una passa, només una, més enllà del límit. Aleshores haureu sortit del bosc i podreu cridar ben fort: "He resolt l'enigma!!"

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

[SOLUCIÓ]

I després d'aquests enigmes venerables, us en proposo un parell més que acaben de sortir del forn cuinats especialment per a aquest post. D'aquests no us dono les respostes, si voleu sortir de laberint, haureu de trobar el camí correcte vosaltres mateixos i ja sabeu que, com sempre, els comentaris del post estan a la vostra disposició per deixar-hi les solucions... si les trobeu. ;-)

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

GLOSSARI:

Laberint

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

divendres, 31 de gener de 2020

Paradoxa d'Epimènides

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els aniré oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Comencem avui amb la Paradoxa d'Epimènides que ens arriba des de la Grècia Antiga al voltant de l'any 550 a. de C.

Epimènides de Creta (Tret d'AQUÍ)

Epimènides de Cnossos era un poeta cretenc, filòsof i visionari del segle VI aC. En el seu poema "Crètica", clama contra els seus paisans cretencs perquè neguen la immortalitat del déu Zeus, amb aquestes paraules: «Els cretencs, sempre mentiders, bèsties malvades». En un moment determinat, el poema es va associar amb la paradoxa del mentider i finalment va ser conegut com la paradoxa d'Epimènides.

No hi ha cap formulació fixa de la paradoxa però, expressada de la forma més simple, consisteix a dir que Epimènides, un cretenc, afirma que «Tots els cretencs són mentiders». Però com que resulta que ell també és cretenc aleshores si diu la veritat, la seva afirmació ha de ser una mentida, i per tant no pot estar dient la veritat; en canvi, si menteix, llavors està acceptant la veritat de la seva afirmació, i en conseqüència no està mentint.

Quins errors trobem en aquest plantejament?

SOLUCIÓ