GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 19 d’abril de 2021

Relats Conjunts (abril - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'entrada dels animals a l'Arca de Noè" (Jan Brueghel el Vell - 1613).


L’ÚLTIM TRÀMIT

Gairebé ho aconseguim, vam estar ben a punt de reeixir. El projecte no era fàcil i el temps ens anava en contra. Havíem de recollir, embarcar i posar fora de perill tots els animals d’aquella petita illa amenaçada per la crescuda de les aigües i ho havíem de fer a correcuita. Reconec que ens hi vam posar tard perquè ens va costar adonar-nos del fet que el canvi climàtic era un perill real, vam perdre uns anys preciosos en discussions teòriques i només vam començar a actuar quan el desastre era imminent.

Així i tot, vam fer una gran feina. El projecte, que per raons òbvies havíem anomenat «Nova Arca de Noè», semblava rutllar i en cap moment vam perdre les esperances de sortir-nos-en. Teníem el lloc de destí previst i aprovat, amb totes les garanties que els animals s’hi podrien aclimatar sense problemes. Teníem l’embarcació a punt, un gran vaixell preparat per allotjar-los, alimentar-los i transportar-los en les millors condicions possibles. I, sobretot, teníem tots els animals localitzats i organitzats per ser embarcats seguint el pla establert. Aquesta última tasca era la que més ens havia fet patir, no havia estat gens fàcil aconseguir-ho. A l’Arca de Noè original van tenir l’ajuda de la divina providència i, en part almenys, nosaltres també hi comptàvem, però això no ens va fer renunciar a l’ús de les noves tecnologies. Vam atreure els animals utilitzant reclams auditius i olfactius d’última generació. Amb les aus fou relativament fàcil aplegar-les als llocs de reunió prefixats gràcies a aquests mètodes, però la cosa es va complicar una mica més pel que fa als animals terrestres. M’allargaria si us expliqués com vam aconseguir mantenir, per exemple, una parella de tigres a prop d’un ramat d’ovelles sense que passes res i, a més, seria mentida perquè de passar sí que va passar (vam haver de refer l’inventari de les ovelles més d’una vegada). Però ja hi comptàvem amb aquests imponderables i us he de dir que vam saber controlar-los i solucionar-los sense gaires problemes. El temps límit s’apropava, però estàvem preparats i ens n’hauríem pogut sortir amb èxit... si no fos perquè ens faltava un últim detall.

Si, amics, ens pensàvem que ho teníem tot a punt, però ens feia falta el més important. Un darrer tràmit sense el qual no podíem avançar. Cal dir que no vam perdre l’esperança i vam estar esperant fins a l’últim moment. Fins i tot quan l’aigua va començar a pujar i ja vèiem que tot el projecte se n’aniria en orris, no descartàvem que arribés aquella ajuda divina que us deia per tal que tot se solucionés miraculosament. No va anar així, al final no va poder ser. El necessari i obligatori permís governatiu de transport d’animals vius signat per l’inspector de ramaderia i pesca i aprovat pel ple del Departament, no va arribar a temps. Faltava una pòlissa, ens van dir, i això havia retardat la gestió. En fi, potser la culpa és nostra perquè, en aquest món on vivim, continuem esperant solucions miraculoses i ja hauríem d’haver après que davant la burocràcia ni la divina providència hi pot fer res...

dilluns, 12 d’abril de 2021

Joc de Ment - 031

CERCLE TELEPÀTIC



- Una baralla de cartes
- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Abans de començar el joc, haurem d’extreure setze cartes de la baralla que, sense importar el pal, tinguin la següent numeració i en aquest ordre (amb els naips cara avall): 3, 6, 5, 8, 7, 2, 1, 4, 3, 6, 5, 8, 7, 2, 1, 4.



Presentem al públic el paquet de setze naips com si fossin un grapat de cartes agafades a l’atzar i, per tant, sense fer esment del nombre o de l’ordre que tenen, i diem que serviran per fer una demostració dels nostres poders telepàtics.

El primer pas serà escollir una carta d’inici i això deixarem que ho faci el mateix espectador. Amb aquesta finalitat, dipositem el paquet de cartes sobre la taula amb la cara cap avall i li demanarem que triï ell quantes vegades vol que tallem la baralla. Seguidament, nosaltres (o el mateix espectador sota la nostra supervisió) procedirem a fer aquest nombre de talls per, al final, deixar una carta damunt del paquet que hem de remarcar que és completament desconeguda, tant per a ell com per a nosaltres. Seguirem el joc recollint el paquet sense alterar-ne l’ordre que, suposadament, ha triat l’espectador i anirem deixant d’una en una les vuit primeres cartes amb la cara cap avall formant un cercle sobre la taula en el sentit de les agulles del rellotge. La resta de naips ja els podem descartar perquè no els farem servir per al joc.

En aquest moment, diem a l’espectador que pensi en una de les vuit cartes del cercle sense tocar-la encara i, mentre ho fa, nosaltres aprofitarem les seves ones mentals per escriure una predicció oculta en un paper que doblegarem i deixarem al mig del cercle de cartes fins al final del joc. Una vegada fet això, l’espectador ha de girar la carta que havia escollit, recordar-ne el número i tornar-la a girar per deixar-la en el seu lloc original dins el cercle. Aleshores, començant per la carta següent a l’escollida, comptarà en l’ordre de les agulles del rellotge tants naips com assenyala el número d’aquella primera carta. Això el portarà a una nova carta que ha de girar i retirar del cercle. Aquest procés es repetirà tantes vegades com calgui, amb la xifra que ens marqui cada vegada l’última carta girada, fins a aconseguir eliminar totes les cartes del cercle menys una.

Vegem-ho amb un exemple. Imaginem que la primera carta que gira l’espectador és un "4", aquesta la torna al seu lloc i començant per la següent, compta en sentit horari quatre naips per escollir una nova carta (en l’exemple, el "8") que girarà i traurà del cercle. Ara comptarà vuit començant per la carta que va a continuació d’aquesta que ha eliminat per arribar a una nova carta que també traurà del cercle abans de repetir el procediment amb el número que indiqui aquest última carta. I així fins que només en quedi una.

Arribats a aquest punt, hem de recordar que aquesta carta final depèn directament de la primera que ha començat el procés i que ha estat escollida lliurement per l’espectador. També cal remarcar que la nostra predicció l’hem fet abans de saber quina seria aquella primera carta. Així i tot, els nostres poders telepàtics no han fallat com demostrarem desplegant el paper que durant tot el truc ha estat a la vista de tothom sobre la taula on, evidentment, haurem escrit el mateix número exacte que porta la carta que ha quedat al cercle.





dilluns, 5 d’abril de 2021

PALÍNDROMS

Un PALÍNDROM és un mot o frase que és igual llegit d'esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Un exemple senzill seria el nom «Anna».

Etimològicament, la paraula «palíndrom» prové del grec (palin [de nou] – dromos [cursa]) indicant «que torna enrere», «que va i ve». Aquests mots també es coneixen com a ANACÍCLICS («reversible», del grec: ana [contra, invers] – ciclos [cercle]) i igualment ens hi podem referir amb el terme CAPICUA, tot i que aquesta última denominació és més específica per designar els números que tenen aquesta condició palindròmica, és a dir els que no s’alteren quan s’inverteix l’ordre de les seves xifres.

El palindromista Jesús Lledó classifica aquests jocs de paraules en tres tipus diferents. Els més habituals són els anomenats FONEMÀTICS o «lletra a lletra» que es basen en la inversió de l’ordre de les lletres una a una [És així, ase]. En segon lloc tindríem els SIL·LÀBICS, en què la simetria es produeix per síl·labes [La pela és la pela]. I, per últim, els MORFEMÀTICS o «paraula a paraula» [Sóc el que faig? No, faig que el sóc].

El seu origen històric, com en el cas dels BIFRONTS, s’atribueix al poeta de l'Antiga Grècia Sotades de Maronea que fou l’autor, al segle III aC, d’uns versos que revelaven missatges satírics en contra del rei Ptolemeu II Filadelf quan es llegien al revés. De totes maneres, aquests versos no serien exactament palíndroms perquè no tenien el mateix significat en els dos sentits de lectura i, per tant, es considerarien més genèricament com ANAGRAMES. Alguns experts afirmen que el seu origen és llatí perquè s’han conservat diversos exemples d’autèntics palíndroms en aquest idioma com els que recull, al segle I dC, el retòric hispanoromà Marc Fabi Quintilià i també la coneguda inscripció palindròmica «ROTAS/OPERA/TENET/AREPO/SATOR» que forma el famós quadrat màgic llatí (del que ja parlarem en un pròxim post) creant un complet palíndrom 2D, la representació més antiga del qual va ser descoberta a les ruïnes de Pompeia, a Herculà, una ciutat enterrada per les cendres a l'erupció del Vesuvi el 79 dC.

Pel que fa al nostre idioma, el folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", dedica un capítol als palíndroms i ens diu el següent:

...És un dels enginys lingüístics de major mèrit i de consecució més difícil. En català n’existeixen molt pocs i de mèrit escàs. És molt probable que la nostra llengua, que tant es presta a altres menes de combinacions, no deu adaptar-se als palíndroms. Només en coneixem un que forma oració i que pot ésser llegit del dret i del revés i diu sempre el mateix: «Margarita, tira gram». Cal advertir que no és correcte, car, en lloc de Margarita, hauria de dir Margarida, i en aquest cas ja no és perfecte...


El pas del temps ha desmentit Joan Amades perquè al nostre país també ha arrelat amb força la passió pels palíndroms i comptem amb grans palindromistes que han demostrat, a bastament, que el català es pot adaptar perfectament i sense problemes a aquest joc lingüístic.

De fet, els palíndroms existeixen de sempre perquè només cal consultar un diccionari per trobar paraules com «ala», «caiac», «mínim», «refer» o «tururut». Per tant, els mots palindròmics no es creen sinó que es troben. Una altra cosa, són les frases que sí que demanen una dedicació i un esforç per part dels afeccionats palindromistes per tal de confegir un text que ha de tenir un significat coherent (tot i que, de vegades, pot ser força surrealista) i que s’ha de poder llegir en ambdós sentits de lectura. Evidentment, com més llarg sigui aquest text, més gran és l’esforç necessari per a la seva elaboració, però també més satisfacció atorga al seu autor. Un cas a part són els palíndroms 'de rècord', extremadament llargs amb diversos milers de paraules, però que sovint esdevenen una llarga llista de mots sense cap significat conjunt.

Per a l'elaboració d’un palíndrom, a més dels mots palindròmics que hem comentat, també hem de comptar com una peça fonamental amb els bifronts (paraules que es poden llegir en els dos sentits de lectura amb significats diferents, com per exemple «cita / àtic»). Basant-nos en aquestes parelles de paraules que ofereixen els bifronts i afegint-hi elements com articles o preposicions, podem formar un palíndrom perfecte: «Cita-la a l’àtic». Com hem dit abans, aquest joc pot complicar-se a mesura que hi afegim més combinacions per trobar una frase palindròmica tan llarga com vulguem (o puguem).

Acabo aquest post amb un fragment extret del capítol dedicat als palíndroms del MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) on Màrius Serra ens parla dels més emblemàtics d’aquests jocs lingüístics en diferents idiomes:

...El palíndrom emblemàtic del català no és el que encapçala aquesta entrada [«Senén té sis nens i set nenes»] tot i que apareix a l’entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana, sinó l’antic «Margarita tira gram» (que pot ser normalitzat com «Margarida dirà gram») i el combatiu «Català a l’atac». L’espanyol és força divulgat, malgrat el seu significat xocant: «Dábale arroz a la zorra el abad». Els anglesos en posseeixen un que posen en boca de Napoleó exiliat («Able was I ere I saw Elba») i els nord-americans han adoptat l’eslògan que va fer servir Theodore Roosvelt a la campanya presidencial de 1904: «A man, A plan, A canal, Panama» (confegit pel publicista ‘avant la léttre’ Leigh Mercer). Els italians, per la seva banda, en tenen un de notable que descriu a la perfecció dos personatges de Shakespeare: «Ebro è Otel, ma Amleto è orbe», i els francesos disposen del clàssic «L’âme des uns jamais n’use de mal»... (*)

(*)
«Able was I ere I saw Elba» (Vaig ser capaç de veure abans l'Elba)
«A man, A plan, A canal, Panama» (Un home, un pla, un canal, Panamà)
«Ebro è Otel, ma Amleto è orbe» (Otel·lo està borratxo, però Hamlet és cec)
«L’âme des uns jamais n’use de mal» (L’ànima d’alguns no utilitza mai el mal) [palíndrom de l'Edat Mitjana, quan els escrits no diferenciaven la "i" de la "j"]





GLOSSARI:
  • Anacíclic
  • Palíndrom

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

dilluns, 29 de març de 2021

L'ENDEVINETA LLAGOSTA (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "L'ENDEVINETA LLAGOSTA". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu pare Blai Amades que l’havia apresa a Bot (Terra Alta).


L'ENDEVINETA LLAGOSTA

Hi havia un minyó molt llest, però tan pobre que gairebé no podia menjar. Per ponderar la seva misèria deia que si arribava només a tenir tres dies de bona vida, després ja no li faria res morir-se. Es presentà al seu poble un moro enganyador, el qual deia que portava una bèstia mai vista: un ase que tenia el cap a la cua i la cua al cap. Plantà una barraca enmig de la plaça, on per una quantitat ensenyava la tal bèstia, la qual posava de cua a la menjadora i de cap enfora. En Llagosta sentia gran desig de veure l’estranya bèstia, però com que no tenia diners, un dia s’entaforà d’amagat dintre la barraca del moro en una hora intempestiva, i veié que el tal ase, de cap a la menjadora, menjava com els altres i que l’estranyesa de la bèstia no era altra cosa que un enginy del moro, que la posava en sentit contrari. En Llagosta féu córrer per tot el poble el seu descobriment, amb què gaudí de fama de gran endevineta, puix que havia vist el que ningú no havia comprès. El moro, indignat perquè li havia esguerrat el negoci, el volia matar, i en Llagosta tingué de fugir.

Camps a través se li féu de nit; s’enfilà a dormir dalt d’un arbre, vora d'un riu. A la poca estona veié venir un vell amb una xarxa, el qual es posà a pescar. Pescà un peixot estrany que tenia el ventre com inflat. Intrigat el pescador per la forma del peix, l'obrí i trobà al ventre un ou de gallina, que es devia haver menjat. El pescador cregué que d'aquell estrany cas, podia fer-ne una endevinalla i anar-la a vendre al rei.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.

Cregué que encara podia fer l'endevinalla més llarga, puix que si feia covar l'ou n'eixiria un pollet, cas que podria explicar en paraules cobertes.

Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.

En Llagosta des de dalt de l’arbre, s’assabentà del projecte del pescador i descobrí el secret de l'enigma.


Al rei, li van robar les joies, i oferí tres dies de bona vida al qui descobria els lladres. En Llagosta, que amb poder gaudir de tres dies de bon viure tant se li’n donava viure com morir, cregué arribat el moment de poder satisfer el seu desig. Es presentà al rei com a endevineta i li digué que ell era el qui havia endevinat el secret del moro enganyador. En Llagosta fou tractat a cos de rei i rodejat de gran admiració. Menjava enmig d’un jardí. Un dia, mentre dinava, una princesa volgué fer-li una gràcia, i agafà una llagosta que saltava pel jardí i ensenyant-li la mà tancada li preguntà si sabia què hi tenia a dintre. El minyó, veient-se descobert en la seva gosadia, exclamà: — Ai Llagosta!, ara sí que t’han ben agafat. La princesa li digué que, en efecte, era una llagosta el que havia agafat. Un altre dia un capità agafà de terra un grapat d’excrements i, presentant la mà a l'endevineta, li proposà que endevinés el que contenia. En Llagosta, en veure que es tractava d’un senzill capità, exclamà amb aire de menyspreu: — Obriu aquesta mà de m.... El soldat obrí la mà i es veié com, en efecte, contenia el que l’endevineta havia dit.

Aquestes passades feren adquirir gran fama d’endevineta al minyó, fins al punt que els lladres que havien pres les joies al rei, que eren els seus criats, temeren ésser descoberts i tractaren de fer-se amics d’en Llagosta. Un dia, mentre li servien el dinar, li demanaren que, sobretot, no els descobrís. Ell digué que era costum seu descobrir el lloc on es trobaven Ics coses robades, però no els lladres, i amb traça féu dir als servents on havien amagat les joies, i els prometé que no els descobriria. Arribada l’hora, digué al rei que sota la llosana del primer graó de la gran escala del palau trobarien amagades totes les joies robades, com així fou.

El rei no s’hi veia de content, de tenir entre els seus vassalls un endevineta tan famós, i fins tractà d’emparentar-se amb ell parlant de casar-lo amb una seva filla preciosa com una rosa, la qual era pretesa per gran nombre de nobles i cavallers. Els savis de la cort cregueren que un senzill endevineta era poc per a arribar a príncep. El rei proposà oferir la mà de la donzella al qui sabés desxifrar aquell intricat enigma que un pescador li havia venut. Així fou publicat i, naturalment, en Llagosta, que sabia el secret de la cosa, es presentà a concurs i el desxifrà.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.
Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.


Un peix que es menjà un ou (el nonat),
que no pogué pair, i es morí.
La panxa del peix fou oberta i tret l’ou,
que després de rentat amb aigua del riu
fou covat per una gallina i en sortí un pollet.

Ningú no s’atreví a posar-se davant del famós endevineta, i aquest es casà amb la princesa i arribà fins a ésser rei.

Dalt de la finestra hi ha un gat,
baix de la finestra hi ha un gos,
ací el conte s’ha acabat,
ací el conte s’ha fos.

dilluns, 22 de març de 2021

Relats Conjunts (març - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'onada [La Ola]" (Vicente Romero Redondo - 2014).


ELS NERVIS DEL PRIMER COP

Havia tingut altres cites com aquesta, però la d’avui era la primera amb una altra dona. Per a una professional com jo aquest fet no hauria de tenir gaire importància ni m'hauria de posar nerviosa, però la meva és una feina on la diversitat de gènere brilla per la seva absència i, acostumada a tractar només amb homes, aquesta novetat em feia força il·lusió i incrementava les meves ganes de complir com cal. Havia de quedar bé i fer la feina millor que mai, seria un pas més per trencar aquest sostre de vidre que, des de sempre, ens impedeix avançar professionalment.

El lloc de la cita és al final de la platja. Unes roques a la vora del mar que ofereixen un espai prou apartat i resguardat per fer allò que hem de fer sense cridar massa l’atenció. Tal com estava convingut, ella ja hi és i fa una estona que simula estar immersa en els seus pensaments amb la vista perduda a l’horitzó. És només teatre perquè s’adona immediatament de la meva presència i, tan bon punt m’acosto, es treu la pamela blanca que li cobreix els llargs cabells rossos. Seguidament, sense gairebé moure el cap, assenteix imperceptiblement quan jo contesto el seu gest baixant també la meva ombrel·la. És el que tocava, el primer pas ha estat fet correctament. És ella i m’espera a mi, no en tinc cap dubte. Però aquesta feina té uns protocols que no es poden obviar, no voldria enviar-ho tot a rodar per voler córrer massa. Així que m’apropo a les roques i, al meu torn, dissimulo observant com les onades arriben mansament a la sorra mentre em disposo a fer el següent pas. Ara toca parlar-nos per primera vegada. Quan he arribat, se m’ha escapat un «bon dia» que ella no ha contestat. Tampoc ho esperava, el que hem de dir per identificar-nos està tan estipulat com el joc de la pamela i l’ombrel·la que acabem de fer. Si qualsevol de les dues no diu les paraules exactes, tot se n’anirà en orris.

Doncs resulta que no me’n recordo. Serà per l’emoció de la primera trobada amb una altra dona o serà per la vergonya d’haver-me passejat per tota la platja amb una ombrel·la vuitcentista, el fet és que he oblidat la contrasenya convinguda. Quin desastre! El dia que ho volia fer millor, serà el dia del meu fracàs. M’he de centrar, no era una frase tan difícil. Sempre són contrasenyes adients a l’ambient, però prou estranyes perquè ningú les digui per casualitat. Avui ha de ser alguna cosa del mar o de la platja... Res, no hi ha manera. No em surt i començo a notar que la rossa s’està posant nerviosa perquè m’ha fet un parell de llambregades ben evidents. Jo també ho estic de nerviosa, així que val més que no m’atabali i em deixi pensar tranquil·lament. No voldria haver de fer servir la pistola dissimulada que porto a la punta de l’ombrel·la i carregar-me-la. No em fa res saber que ella segurament també va armada, els de l’est són famosos per les seves bombes en miniatura i no m’estranyaria gens que la seva pamela anés farcida d’explosius. Però, què estic dient? Com puc pensar a matar-la? Si ho faig, ja puc oblidar-me de la meva feina per a sempre. Segur que més d’un ho aprofitarà per reiterar que les dones no servim per a fer d’espies i que ha estat un error no haver enviat un home. Tot i que avui, al mig de la platja, algú vestit amb barret i gavardina hauria fet el préssec. Per això m’hi han enviat a mi, vestida com una Mata Hari de pacotilla... JA HO TINC!!, acabo de recordar-ho. Quin descans, ja sabia jo que no podia ser tan difícil. Ara li diré a la rossa que «en aquesta platja hi ha més sorra que al desert de Kalahari», ella em contestarà que «sí, però no tanta com al del Gobi» i podrem enllestir la missió sense entrebancs. Ha costat, però avui també podré sumar un nou èxit al meu currículum. Amb un parell més, m’ascendiran de 0016 a 0015... tremola 007!!

dilluns, 15 de març de 2021

La paradoxa de Berry

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de Berry que ens arriba des del Regne Unit, al començament del segle XX.

"Principia Mathematica" de Bertrand Russell (Tret d'AQUÍ)


A la seva obra "Principia Mathematica", publicada el 1927, el filòsof Bertrand Russell planteja una paradoxa que li havia estat suggerida alguns anys enrere per G. G. Berry, bibliotecari de la Biblioteca Bodleiana d'Oxford.

Tal com assenyalava Berry, només hi ha un nombre finit de paraules, i en conseqüència només un nombre finit (tot i que gran) de frases possibles de 10 paraules o menys, fins i tot acceptant les combinacions sense sentit lingüístic. Això vol dir que només hi ha unes determinades maneres de descriure un nombre amb menys d'onze paraules. No obstant això, hi ha un nombre infinit de nombres.

Segons Russell, això vol dir que hi ha d'haver un enter positiu que no es pugui definir amb menys d'onze paraules, i atès que els nombres enters són seqüencials, ha d'existir l'enter positiu més petit que no sigui definible amb menys d'onze paraules. Llavors, aquest sencer pot definir-se com: "Enter positiu més petit indefinible amb menys d'onze paraules", una definició de 10 paraules.

Tenim llavors una paradoxa perquè ha d’existir l’enter més petit no definible amb menys d'onze paraules, però al mateix temps aquest enter, pel sol fet de ser aquest nombre, realment no pot ser l'enter més petit no definible amb menys d'onze paraules. Hi ha alguna solució?


Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ


dilluns, 8 de març de 2021

Joc de Ment - 030

QUANTES N’HI HA DE CARA AMUNT?



- Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



L’objectiu d’aquest truc és distingir, utilitzant únicament el sentit del tacte, si les cartes d’un grup de naips estan cara amunt o cara avall.

Per començar, traurem un grapat de cartes de la baralla. Aquest paquet de naips serà el que farem servir pel joc i no ha de ser ni molt petit ni massa gros per facilitar les manipulacions posteriors, al voltant de la vintena de cartes seria el més adequat. El que si és important és escollir un nombre parell de cartes, però hem de procurar no fer esment d’aquest fet ni tampoc del total de cartes que agafem. Nosaltres ho hem de saber, és clar, però és millor que els espectadors creguin que el paquet conté un nombre qualsevol de naips.

A continuació, demanarem a la “víctima” que segui davant nostre i li expliquem que quan li lliurem les cartes haurà de fer, d’amagat sota la taula, unes operacions que li mostrarem primer a la vista de tothom. Es tracta d’agafar les dues primeres cartes del paquet, girar-les juntes, deixar-les al seu lloc i tallar la baralla. Nosaltres ho farem tres o quatre vegades per ensenyar-li el procés i, després, li entregarem el munt de cartes perquè ell ho repeteixi les vegades que vulgui a sota la taula. Cal explicar que a més d’ignorar les vegades que s’han girat les parelles de cartes també és possible que, amb els diversos talls, tornem a girar algunes de les cartes ja girades prèviament i que, per tant, és impossible controlar quantes cartes han quedat cara amunt i quantes de cara avall.

Malgrat tot, nosaltres intentarem endevinar-ho només tocant les cartes. Per això, quan l’espectador consideri que ja ha fet prou vegades la maniobra que li hem demanat, ens tornarà els naips per sota la taula sense que ell ni nosaltres els veiem. Amb les cartes a la mà i només tocant-les d’una en una podrem determinar en quina posició estan i encertar el nombre de cartes que han quedat cara amunt. Un nombre exacte que anunciarem uns instants després de rebre les cartes i que comprovarem tornant a posar-les sobre la taula, obertes en ventall perquè tothom les pugui comptar.





dilluns, 1 de març de 2021

BIFRONTS

Un BIFRONT és aquella paraula o frase que té un significat quan la llegim d’esquerra a dreta i un altre de diferent, però igualment correcte, en ser llegida de dreta a esquerra. En cas que el resultat de la lectura inversa fos el mateix que el de la directa, ens trobaríem davant d’un PALÍNDROM (dels que ja parlarem més a bastament en un proper post). Els bifronts («amb dues cares») són, per tant, un tipus molt determinat d’ANAGRAMES on la transposició de les lletres que crea el nou significat es produeix, simplement, invertint-ne l’ordre. L’exemple més conegut és el clàssic: ROMA / AMOR.

El seu origen s’atribueix al poeta de l'Antiga Grècia Sotades de Maronea que, al segle III aC, va escriure uns versos on, en sentit invers de lectura, s'amagaven missatges satírics en contra del rei Ptolemeu II Filadelf que s’havia casat amb la seva pròpia germana. Quan el rei va descobrir la «broma» del poeta, va fer-lo detenir i, més tard, Sotades va acabar al fons del mar Egeu dins d’una caixa de plom. En honor seu, els versos que admeten els dos sentits de lectura i que es coneixen amb la denominació de RETRÒGRADS, s’anomenen també SOTÀDICS.

En el camp de l’enigmística, trobem alguns passatemps o enigmes que aprofiten el joc lingüístic que ofereixen els BIFRONTS. Tant els d’un sol mot [animal / làmina] com els que formen una frase [copaven / neva poc] i també els sorgits de les seves diverses variants. Entre aquestes variacions cal destacar l’ANTÍPODA que apareix quan, per crear el nou significat, movem la inicial del principi al final del mot original i llegim el resultat al revés o, dit d’una altra manera, quan mantenim la primera lletra al seu lloc i girem només les altres [colla / callo]. Si la lletra que mantenim al seu lloc és l’última, ens trobarem davant d’una ANTÍPODA INVERSA [marta / trama]. Un altre joc lingüístic ens l’ofereix el CANVI D’ANTÍPODA (directa o inversa) quan substituïm la lletra inicial o final per una altra i escrivim la resta al revés [tona / mano] o [sons / nosa]. Eixamplant les possibilitats, també podem trobar els BIFRONTS BILINGÜES que barregen dos idiomes [terra (català) / arret (francès)] i els que podríem anomenar PARCIALS perquè apareixen quan descartem la lletra inicial del mot original [camina / ànima], la lletra final [tapar / àpat] o ambdues [acuso / suc]. D’altra banda, si per obtenir el nou significat en comptes de variar l’ordre de les lletres invertim l’ordre de les síl·labes o de les paraules de la frase estarem, respectivament, davant d’un BIFRONT SIL·LÀBIC [camí / mica] o d’una FRASE BIFRONT o ANACÍCLICA [peus de porc / porc de peus].

Les endevinalles han utilitzat també el recurs dels bifronts per crear enigmes. Com a exemple, us en copio a continuació un parell que ja han sortit publicades al XAREL-10 i que són tot uns clàssics en català:

E026.- Mirat a l'endret / és un vegetal, / mirat al revés / soc un mineral.

E583.- Soc animal de manera / què, mirat per un cantó, / resulto una bèstia fera / però llegit pel darrere / soc animal petitó.


Un altre exemple ens el dona Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) quan ens explica que l’autor d’«Alícia en terra de meravelles», l'escriptor anglès Lewis Carroll (1832-1898), va anotar a l’entrada del seu diari corresponent al 30 de juny de 1892 que havia inventat un nou tipus d’enigma:

Un rus va tenir tres fills. El primer, anomenat Rab, va esdevenir advocat. El segon, que es deia Ymra, va ser soldat. El tercer es va fer mariner, com es deia?.


Sabent el truc de l’enigma i per pocs coneixements d’anglès que tingueu, no dubto que trobareu ben fàcilment la solució...






GLOSSARI:
  • Antípoda
  • Bifront
  • Retrògrad

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

dilluns, 22 de febrer de 2021

Relats Conjunts (febrer - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La defenestració, 1618" (Václav Brožík - 1890).


LES TRADICIONS

Sens dubte som víctimes d’una campanya difamatòria orquestrada per uns interessos que podríem denominar ocults si no fossin tan clars. És només l’enveja de l’èxit de la nostra festa de la defenestració el que ens ha portat davant d’aquest tribunal. Per aquest motiu, trobem inaudit i, fins i tot, insultant que ens obliguin a defensar-nos d’una acusació de barbàrie. Aquesta és una imputació gratuïta que no té en compte que estem parlant d’una tradició gairebé mil·lenària ben arrelada a la nostra societat. Una tradició que ha transcendit al món de l’art i que ens ha donat, per exemple, obres mestres de la pintura. I si la defenestració és art, en conseqüència, també és cultura. I és més que evident que la cultura és l'antítesi de la barbàrie, com tothom sap.

Podem arribar a entendre que, per a gent poc informada, el fet de llençar cada any un parell de persones des de la finestra de l’ajuntament pugui semblar un acte xocant que hauria de ser prohibit. El que cal, doncs, és explicar-ho millor i posar-ho en context. Com ja hem dit, la festa de la defenestració té una llarga tradició i, fa força anys, era un dels actes principals del dia del sant patró del nostre poble juntament amb el «tir al fugitiu» o les «xurriacades infantils». En nom d’un progrés mal entès, aquestes festes tradicionals van deixar de fer-se i, de la mateixa manera, la nostra festa major va anar perdent pistonada. Per això, i amb l’únic afany de recobrar l’empenta d’anys enrere, fa un parell de temporades la comissió de festes va proposar recuperar alguna d’aquelles velles tradicions. Descartats tant el «tir al fugitiu» per la impossibilitat legal de repartir armes a tota la població com les «xurriacades infantils» perquè avui en dia està mal vist fuetejar els nens (i així creixen de consentits i malcriats), vam decidir apostar fort per la defenestració. Cal dir que primer ens vam plantejar fer alguns canvis i una de les opcions va ser llençar un parell de cabres des del campanar en comptes de persones, però l’experiència anterior en altres municipis ens havia ensenyat que això ens posaria en el punt de mira de les entitats animalistes i, per evitar problemes, vam descartar-ho d’entrada.

Així i tot, els problemes els hem tingut igualment perquè, per sorpresa nostra, resulta que existeixen unes entitats humanistes que, sense tenir la força dels defensors dels animals, també poden ser molt torracollons defensant les persones. Amb arguments falsos que insisteixen en el patiment de les víctimes i que no tenen en compte que si hem enrajolat la plaça de l’ajuntament, és, justament, perquè el cop sigui més sec i l’agonia molt menor ens han denunciat davant la justícia i ens volen impedir que enguany tornem a defenestrar més gent. No sé si se’n sortiran, però per part nostra esperem una sentència favorable. Ens tranquil·litza saber que la resolució està en mans de la justícia perquè és un fet constatat que la defenestració ha anat sempre a favor de la llei... de la llei de la gravetat, per ser més exactes.

dilluns, 15 de febrer de 2021

"Cartas de ilusión" [J♥] [J♣] [J♠] [J♦]


L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estats Units.

Avui us en presento les quatre [J]:



[CORS ]
Quin és l'esglaó de més avall?

[TRÈVOLS ]
D'on surt la clavilla del mig?

[PIQUES ]
Els costats negres estan per la part de dins o per la part de fora?

[DIAMANTS ]
Els forats estan a la part de dalt o a la part interior?


EXPLICACIÓ