Relats Conjunts (setembre - 2023)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Nit de setembre [September night]" (Harry Stooshinoff – 2021).

A L'EXPOSICIÓ

«Sens dubte, aquest quadre titulat "Nit de setembre" és la joia d’aquesta exposició d’art abstracte. L’artista ha sabut plasmar l’eclèctica paleta de colors d’aquest mes a mig camí entre l’estiu i la tardor quan sobre el fons negre d’un cel nocturn fa esclatar el groc del sol, el blau d’un toll i el lila d’un núvol tempestuós. Tota una cosmogonia que ens emociona.» (Un expert)

«Això t’ho dibuixa millor el meu nebot de quatre anys. Per cert, ara que m’hi fixo. Vols dir que no està cap per avall aquesta pintura? M’hi jugo un pèsol que l’han penjada al revés.» (Un visitant)

«Discrepo del meu distingit col·lega que ha parlat primer. En aquest quadre, el pintor no ens mostra la cosmogonia del mes de setembre sinó la seva gastronomia. El fons negre representa la paella on s’està fent un ou ferrat acompanyat d’unes rodanxes de patata vitelotte amb el seu característic color blavós.» (Un expert amb gana)

«Aquesta exposició és impressionant. M'ha deixat amb la boca tan oberta que fins i tot se m'ha assecat la gola. Em sembla que aniré a prendre una copa al bar de la cantonada.» (Un visitant amb set)

«Això és art en estat pur. No puc dir res més.» (Un expert sense paraules)

«A mi és que la pintura moderna no em fa ni fred ni calor. Si he entrat a la galeria és perquè s’ha posat a ploure de sobte, però de seguida que escampi marxaré que m’esperen.» (Un visitant sense paraigües)

«Molta gent, però ni cinc al calaix. Començo a pensar que la majoria només venen pel pica-pica.» (El galerista)

Els llibres d'en Jan McPetit [2023] (III)

Poso avui el punt final al "cicle Hitchcock" que aquest estiu (cada segon dilluns de juliol, agost i setembre) he dedicat als llibres en què es van basar algunes de les pel·lícules del genial director anglès, amb tot un clàssic del terror i el suspens.

PSICOSIS [Psycho]
(Robert Bloch – 1959)

En una nit de tempesta, una dona que fuig de la seva vida anterior amb uns diners que no són seus arriba a un motel solitari. N’és l'única clienta perquè l’establiment ha caigut en declivi des de la construcció d’una nova variant de la carretera, però les habitacions estan netes i l’encarregat fins i tot la convida a sopar. En la conversa l’home explica que viu amb la seva mare malalta que l’imposa la seva voluntat en tot moment i la noia li proposa que potser seria millor internar-la. Ha comés un greu error, la mare no pot suportar que algú interfereixi entre ella i el seu fill i més tard, quan la clienta ja ha tornat a la seva habitació i es disposa a dutxar-se, li farà una tràgica visita armada amb un ganivet...

No cal haver llegit el llibre ni, fins i tot, haver vist la pel·lícula, per recordar la icònica escena de l’apunyalament a la dutxa. Tothom la coneix i, per tant, tothom sap de què va la trama d’aquesta novel·la. Aquest és l’únic ‘problema’ que he tingut amb aquesta lectura, el fet de saber per endavant quina és la sorpresa que amaga el text provoca, evidentment, que no et sorprengui quan l’autor te la descobreix. Però, si obviem això, cal dir que aquesta novel·la m’ha semblat tota una joia. La malaltia mental del protagonista està molt ben explicada i la història del promès, la germana i el detectiu que busquen a la dona desapareguda manté permanentment l’interès del lector. No és ben bé un llibre de terror, en el sentit de buscar contínuament l’ensurt, però sí que fa por perquè t’introdueix dins la ment d’un malalt per trastorn dissociatiu de la personalitat i t’adones que el que s’hi explica podria ser ben real. En aquest sentit, jo l’he gaudit molt i la considero una lectura molt recomanable.

La pel·lícula d’Alfred Hitchcock [PSYCHO (1960)] segueix força fidelment la novel·la amb la que presenta només algunes diferències de no massa importància. Potser la més destacada seria l’elecció del protagonista principal, perquè Robert Bloch defineix Norman Bates com un home de quaranta anys, gras i amb ulleres i l’actor Anthony Perkins, que encara no havia complert els trenta en el moment del rodatge, no s’hi assembla gens. Però aquest detall no va en detriment del film perquè l’actuació de Perkins és magistral en una pel·lícula que comença com un thriller i fa un brusc gir cap al terror presentant-nos un dels primers psicòpates de la història del cinema. Ja l’havia vist, però m’ha tornat a enganxar totalment.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 007 [E03]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Jocs de sobretaula - 014

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'un dels dòlmens que forma part del conjunt de monuments megalítics situats al terme municipal d'Espolla, a l'Alt Empordà.
A mi, m'ha sortit això:

LA MALEDICCIÓ

Aquest matí, al bar del casino hi ha més animació de l’acostumada. Tothom parla de la novetat que ha sacsejat el poble.

- Alguna cosa ha passat al Turó d’Amunt, diu en Pere del taller. De bon matí he vist passar el Land Rover de la brigada que s'hi dirigia amb un altre totterreny foraster.

- No te n’has assabentat?, respon en Jaume de la ferreteria. Ahir al vespre, la canalla del mas d’en Gras van anar a jugar al bosc i darrere d’uns esbarzers van descobrir un monument megalític. És una gran troballa que ens pot fer famosos a tots. Aquests del totterreny que has vist passar, segur que són els experts de la capital que l’alcalde va fer avisar ahir mateix. Si confirmen que el dolmen és realment prehistòric, ens ha tocat la loteria.

- HAS DIT UN DOLMEN?, crida en Nicanor de la fleca.

En Nicanor acostuma a ser un home tranquil i el seu crit sorprèn tothom. Tots callen i el miren estranyats mentre ell continua:

- Però que no sabeu que un dolmen és un cementiri? En aquests llocs és on els antics enterraven els seus morts. Si fa segles que allí hi descansen els esperits, què penseu que passarà si ara els destorbem? Aquest monument megalític no és una loteria, és una maledicció per a tot el poble. Hem de posar-hi remei abans no comencin les desgràcies.

Quan en Nicanor acaba de parlar, tot el bar continua en silenci uns segons fins que esclata una gran riallada col·lectiva. En Pep, el cambrer, és l’únic que li contesta:

- Mira que ets torracollons, Nicanor. No siguis tan supersticiós i para de dir rucades, home. Quines desgràcies vols que ens portin quatre pedres prehistòriques?

En Nicanor no respon, s’aixeca de la cadira i ofès per les rialles abandona el bar donant un cop de porta. La resta el veuen marxar sense poder parar de riure, però alguns ja comencen a rumiar en allò que ha dit de la maledicció. No pot ser que tingui raó... però, i si en té?

I es veu que sí que tenia raó. A partir d’aquell moment i una darrere l’altra, les desgràcies se succeeixen per tot el poble. Es trenca una portalada de vidre, un noiet està a punt de ser atropellat, hi ha un accident de cotxe, per primera vegada en molts anys els masos dels afores es queden sense repartiment de pa, l’oncle Serafí es trenca una cama, a la tieta Rufina gairebé se li crema la casa i, la gota que fa vessar el vas, el padrí Miquel que estava fort com un roure es mor. Tot això no pot ser casualitat, el poble està maleït. En Nicanor ho havia avisat, només ell pot saber que s’ha de fer.

En Nicanor, darrere el taulell de la fleca, rep amb cara de satisfacció la delegació de convilatans que hi ha anat a disculpar-se per les rialles i a demanar-li consell i ajuda. És clar que els ajudarà, ell no és gens rancorós. A més, cal actuar sense perdre temps. És urgent que s’enderroqui el dolmen maleït abans que hi hagi més desgràcies. Un grup d’homes, amb Nicanor al capdavant, «armats» amb pics, pales i aixades (i torxes. Torxes? Per a què volem les torxes? No sé, als tumults sempre hi ha torxes, no? D’acord, agafa les torxes si vols) surten exaltats en direcció al Turó d’Amunt amb intenció d’expulsar els mals esperits abans que se’n despertin més i destrueixin tot el poble. Però, només tombar la primera cantonada, es troben de cara amb l’alcalde que sortia de l’Ajuntament:

- On aneu? Què és aquest aldarull? Es pot saber què redimonis esteu fent?

- Aparta’t, alcalde. No ens aturaràs!! Volem enderrocar el cementiri maleït!!

- Quin cementiri maleït? De què esteu parlant? Què aneu borratxos??

- No facis l’orni, alcalde. No ets cap enze i ja saps que parlem del dolmen.

- El dolmen? Però si allò no és cap cementiri. Els experts han confirmat que és un monument megalític prehistòric, però no hi han trobat restes humanes. Es veu que no tots els dòlmens eren monuments funeraris, potser aquest era un lloc de culte religiós o astronòmic o potser només era un simple magatzem. Sigui com sigui, és una bona notícia per al poble, segur que farà venir turistes.

- No ens enredaràs!! Que et penses que som rucs? De qui és culpa sinó el reguitzell de desgràcies que hem patit avui?

- Doncs mira, Nicanor, justament ara anava a veure’t per explicar-t’ho. La culpa de les desgràcies d’avui és tota teva. Quan has sortit del bar donant un cop de porta t’has carregat els vidres de l’entrada. Després, emprenyat com anaves, has sortit esperitat amb la furgoneta i per poc que no atropelles el petit de cal Nano que anava en bicicleta. Per esquivar-lo, has donat un cop de volant i t’has estavellat contra la paret del camp de futbol. Li has fet una bona rascada, però qui n’ha sortit més malparada és la furgoneta de la fleca que ha quedat feta un nyap i avui els masos s’han quedat sense pa incomplint el contracte que tens amb l’Ajuntament. Per a acabar-ho d'adobar, el terrabastall del xoc ha espantat l’oncle Serafí que estava collint figues i ha caigut de l’escala trencant-se la cama. Sentint els crits que feia, la tieta Rufina ha sortit de la cuina sense pensar a treure la paella del foc i l’oli s’ha encès. Si la seva filla no se n’hagués adonat, s’hauria cremat tota la casa. Tot fa pensar que la maledicció és més aviat cosa teva i de les teves supersticions, no trobes?

- I la mort del padrí Miquel també és culpa meva?

- Tens sort perquè sembla que no, en principi. Però tampoc hi busquis esperits malignes en aquest cas. Si s’ha mort el padrí Miquel malgrat estar fort com un roure és potser perquè ja li tocava, que l’home va fer els 103 anys la setmana passada.
Així que deixeu-vos estar de bestieses, apagueu les torxes (a qui se li ha acudit això de les torxes?) i torneu cap a casa, si no us la voleu carregar tots plegats...
Tu no, Nicanor. No marxis, que encara no hem acabat de parlar tu i jo. Suposo que tens en vigor totes les teves assegurances, oi?

Els llibres d'en Jan McPetit [2023] (II)

Continuo la sèrie de ressenyes de llibres que van inspirar alguna pel·lícula d'Alfred Hitchcock i que us vaig oferint cada segon dilluns de juliol, agost i setembre.

Avui és el torn de...

ESTRANYS EN UN TREN [Strangers on a Train]
(Patricia Highsmith – 1950)

«...Quina idea que he tingut! Podríem assassinar totes dues persones i beneficiar-nos-en. Jo mataré la teva esposa i tu mataràs el meu pare! Ens hem trobat en aquest tren i ningú no sap que ens coneixem! La coartada de cada un de nosaltres és perfecta. Ho comprens?...»

Aquest és el plantejament d’aquesta coneguda novel·la negra que ens explica com es desenvolupa aquest ‘pla perfecte’ i ens mostra com aquesta teòrica perfecció no és tal a la pràctica perquè els personatges que han de dur a terme els crims no són, com no ho és ningú, ni molt menys perfectes. L’autora incideix molt en el món interior dels dos protagonistes deixant ben paleses les seves personalitats antagòniques i la seva relació gairebé malaltissa d’amor-odi remarcant sobretot l’aspecte de la introspecció, el sentiment de culpa i els remordiments (o la falta de remordiments en un dels casos). El text, per tant, s’emmarca clarament dins la classificació de novel·la psicològica i he de dir que, a estones, m’ha semblat un pèl feixuc i massa lent. Així i tot, cal admetre que el llibre aconsegueix mantenir la intriga fins al final i que les ganes de saber com acabaria tot me l’han fet prou interessant en conjunt.

La pel·lícula de Hitchcock [STRANGERS ON A TRAIN (1951)] es basa en la idea principal de la novel·la, però introdueix diversos canvis tant en alguns detalls (el protagonista no és un arquitecte sinó un jugador de tenis, per exemple) com, sobretot, en la mateixa trama. Mentre que, com he explicat, el llibre mostra la dualitat entre les personalitats plenes de matisos dels protagonistes, al film queda ben clar que un d’ells és el ‘bo’ i l’altre el ‘dolent’ i es desenvolupa com un thriller d’intriga amb un final que és ben diferent del de l’obra literària. De totes maneres i agafant la pel·lícula com l’adaptació lliure que és, es gaudeix perfectament com un bon clàssic de suspens.

Test d'intel·ligència - 006 [M02]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Test d'intel·ligència - 005 [L02]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme "

Test d'intel·ligència - 004 [E02]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Montse "

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia d'una finestra gòtica amb arc conopial en un vell casalot envoltat de bardisses.
En aquesta ocasió, m'ha vingut de gust jugar amb les paraules:

HOMEOTELÈUTONS DEL DUC XARUC

Al duc caduc, vell xaruc i poruc, li fa mal el maluc on reposa el feixuc trabuc i fa un crit, que és un lladruc, per fer venir el seu mameluc. El servent ho sent i acudeix amatent:

- No cal que crideu, senyor meu. Si parleu per l’altaveu, us puc sentir en qualsevol racó d’aquest museu. Però... Valga'm Déu!! Què feu amb l’arma que porteu? Encara us disparareu al peu, que no ho veieu? Enretireu el fusell, no foteu!

- Plebeu galifardeu! Garleu com un pigmeu. No mereixeu que us faci hereu. Calleu i escolteu.

- Hereu d’aquest mausoleu? Quin trist trofeu! No hi toqueu. Acabeu, què voleu?

- Vull més afecte, subjecte abjecte. Soc el teu prefecte i, tot i no ser perfecte, exigeixo un tracte correcte. No soc un objecte ni un insecte... parla’m amb respecte.

- Us heu confós, no us poseu rabiós. No he volgut semblar irrespectuós, però no puc restar silenciós perquè és molt perillós per a vós. Esteu glaucomatós, emfisematós i, sovint, migranyós. Resumint, que no sou cap atleta i si us peta l’escopeta, serà una bona galeta i us hauré de recollir amb la baieta. No sigueu ruc, deixeu el trabuc!

- Ja pots dir missa. Aquesta arma no es farà fonedissa perquè he sentit fregadissa i dringadissa a la bardissa enfiladissa. La fina cortina és una ruïna i m’amoïna que entri dins aquesta cabina una gavina marina o una fagina sarraïna.

- No us deixeu la sardina felina, la tonyina alpina o la gallina assassina...

- No facis el paperina que això no és cap joguina, ni la meva por és anodina.

- Seieu al vostre setial del vell casal ducal, patint perquè pel finestral amb arc conopial penetri un animal que us faci mal? No recordeu que tot el rodal ja no és rural? Quan us vau quedar sense ni un ral, us van prendre fins a l’últim bancal i només conserveu la casa pairal. L’inspector fiscal us expropià tot el terreny feudal que passà a ser parcel·la cadastral, després se'l quedà un industrial que l’edificà fins al final. Tot molt legal, però també letal. Tret d’algun pardal, ja no queda cap animal per aquest veral.
S’ha acabat el passat daurat, tot s’ha esfumat i només jo he restat al vostre costat. Un vell xaró i jo que no soc cap minyó, compartim aquesta decrèpita mansió. No hauríeu de tenir por de cap animaló, que ens treguin la pensió o que ens tanquin en una institució és molt pitjor. Així que deixeu el mosquetó en aquell racó i ara us portaré un cafetó... o millor una infusió.