UNA AVENTURA EMOCIONANT
M’agrada col·leccionar joguines, per a mi són un record d’una infantesa tranquil·la ben diferent d’aquest món caòtic que ens ha portat la modernitat. No us penseu, però, que em prenc la vida com un joc. Jo soc dels que toco de peus a terra, és tota la resta que no rutlla gaire fi. Per fer servir un símil pictòric, la vida ha deixat de ser «figurativa» per tornar-se cada cop més «impressionista» o «surrealista» o, fins i tot, «abstracta». Ja res és el que sembla i, en conseqüència, el nostre dia a dia es converteix en una aventura constant. Com a mostra, veieu quina me n’ha passat avui mateix.
La història comença quan, tot traient la pols de la meva col·lecció, la dona de fer feines fa caure un bonic cavall de fusta i li trenca una pota. En fi, tampoc cal fer-ne un drama i la meva reacció és desfer-me’n de seguida. Però el fet de despatxar la minyona, no em soluciona el problema. Alguna cosa he de fer amb la figura trencada...
El primer que se m’acudeix és comprar-ne una de nova, segur que a Amazon en trobaré tantes com en vulgui. Però després m’ho repenso millor, aquesta pot ser una bona oportunitat per ajudar a la sostenibilitat del planeta i fer palès el meu compromís amb el reciclatge, el bricolatge i el zero quilometratge. Estic decidit, no només no llençaré la joguina sinó que l’arreglaré jo mateix. Ara bé, he d’admetre que no soc gaire traçut pel que fa a les feines manuals i, per tant, he de començar buscant informació. Obro el Google i hi escric: «arreglar pota cavall». Les primeres webs que apareixen, m’aconsellen sacrificar la bèstia perquè no pateixi. Afegeixo «de fusta» a la cerca i, ara sí, trobo un tutorial a Youtube que m’explica exactament què he de fer. No sembla gaire complicat, però quan un no hi està acostumat aquestes coses enganyen. Així que em miro atentament els dos minuts del vídeo mentre prenc notes de tots els passos a seguir i totes les eines que necessitaré per fer la feina. Amb només tres o quatre visionats, ja ho tinc ben clar i entenc tot el que s’ha de fer. Al paper hi he escrit: «Agafar la pota trencada i enganxar-la al cavall» i a la llista de coses a comprar: «Cola».
És més engrescador del que em pensava això del "do it yourself", així que decideixo fer un pas més enllà i no demanar la cola per internet. La sortiré a comprar personalment i, encara més gros, ho faré en una botiga de comerç tradicional. Ja sé que són ganes de complicar-me la vida, però si ho hem de fer, fem-ho bé, no? Amb aquest ànim aventurer, surto de casa i em dirigeixo (amb transport públic, flipa!!) al centre de la ciutat. Quan arribo em trobo el primer problema, la majoria dels locals comercials tenen les persianes baixades amb els rètols "Es lloga" o "Es ven". Suposo que els botiguers, cansats de fer diners, han decidit plegar els negocis per viure de renda. El GPS del mòbil tampoc m’ajuda perquè m’envia al centre comercial més proper i jo, avui, no vull anar-hi. Tot i que no hi he comprat mai perquè és més còmode fer-ho des de casa a una multinacional globalitzada, la meva aposta pel petit comerç és inqüestionable i la prova és que soc dels primers a fer «m’agrada» als fils de Twitter que es lamenten quan tanca una botiga de tota la vida. Però jo no m’ofego en un got d’aigua, així que decideixo demanar ajuda a un grup de nois que passen l’estona en un parc. És oli en un llum. De seguida que els pregunto per una drogueria propera, m’orienten molt amablement, m’indiquen el tercer pis de l’edifici de la cantonada i m’aconsellen que pregunti per la Maria. Els dono les gràcies i me n’hi vaig.
Mentre pujo per una escala ben rònega, penso que l’establiment atrauria més clients si estigués situat als baixos de la casa, però qui soc jo per qüestionar les tècniques modernes de màrqueting? Després d’un parell de trucs al timbre, m’obre la porta un noiet de 10 o 11 anys. Quan li dic el que necessito, es gira i, dirigint-se a l’interior de la casa, crida: «Papa, surt. No és de la secreta. És un client que busca la Maria». No sé vosaltres, però a mi m’emociona aquesta tendra mostra de comerç familiar de proximitat. A més, el servei és immillorable perquè de seguida apareix l’adroguer vestit amb una samarreta imperi (què se n’ha fet de la típica bata de botiguer?) i m’ofereix una bossa de plàstic plena d’herbes. Li dic que hi ha hagut una confusió, que jo venia pel cavall. Aleshores, m’intenta vendre una bossa molt més petita plena d’una pols de color blanc. Tampoc és això, li explico, jo vull cola normal, la de tota la vida. L’home sembla que comença a posar-se nerviós (què se n’ha fet de l’ancestral paciència dels botiguers?), però finalment em dona el que he vingut a buscar. Obre un gran pot de cola industrial i n’aboca un parell de cullerades dins una altra bossa de plàstic que em ven per només vint euros. Escolto el seu últim consell: «Xucla ben fort» mentre em tanca la porta als nassos (què se n’ha fet de la modèlica amabilitat dels botiguers?). Palplantat al replà, m’adono que no m’ha donat el tiquet, però decideixo deixar-ho córrer i no demanar-li cap factura. Sense voler pecar de malpensat, asseguraria que aquest és un típic exemple d’un autònom que treballa en negre i, tot i que fer-ho és molt insolidari, tampoc vull posar-lo en un compromís amb Hisenda.
Surto al carrer i em trobo que els nois del parc m’estan esperant. Em saluden i em demanen si tinc algun cigarret, però jo no fumo i els explico que el tabac és molt perillós a la seva edat. M’agraeixen el consell i, quan em tombo per marxar, m’avisen que un colom s’ha embrutat damunt de la meva jaqueta. Ells mateixos m’ajuden a treure-me-la i a netejar-la. La mala fama dels joves d’ara és injustificada, quan se’ls tracta bé no poden ser més amables. M’acomiado i torno a casa a acabar la feina. No les tenia totes, però finalment me’n surto sense gaires problemes i, mal m’està el dir-ho, la reparació del cavall és tot un èxit. La cola, tot i fer una pudor que m’ha fet rodar una mica el cap, compleix la seva funció a la perfecció i el cavall queda com nou.
En definitiva, gràcies a la minyona sapastre he viscut una gran aventura on tot ha anat com una seda... si no fos per un petit detall: He perdut la meva targeta de crèdit. Suposo que m’ha caigut sense adonar-me'n quan m’he tret la jaqueta per netejar-la. Tant de bo l’hagin trobat aquells nois tan amables perquè segur que me la tornaran de seguida, però ni que no fos així tampoc em preocupa gaire. Just ahir vaig canviar el pin secret i en vaig posar un altre gairebé impossible de descobrir. Abans hi tenia els quatre dígits del meu any de naixement, però vaig llegir que aquesta és la contrasenya que primer proven els lladres i que és molt més aconsellable triar un número que no tingui cap relació amb l’usuari. Després de pensar-hi molt, em vaig decidir per posar l’any que, a proposta del papa Gregori IX, fou estipulat el matrimoni de Violant d’Hongria amb el rei Jaume I el Conqueridor. Només els historiadors molt especialitzats poden saber una dada així, no us sembla? Jo estic ben tranquil, segur que ningú que trobi per atzar la meva targeta no podrà descobrir mai que «1234» és la meva nova contrasenya secreta.
