La concepció clàssica del joc el defineix com una activitat lliure i voluntària que es duu a terme principalment per diversió, amb independència del resultat i de l'existència o no d'un guanyador, i subjecta a unes regles. Normalment es desenvolupa en un espai i un temps diferenciats de la vida quotidiana dels participants, els quals són conscients d'aquesta separació i assumeixen la «intranscendència» del que estan fent. Quan es perd alguna d'aquestes característiques i deixa de ser una activitat merament recreativa per convertir-se en una obligació o en un mitjà de vida, es perd el seu caràcter lúdic. Això explica que, tradicionalment, no s'hagin considerat jocs activitats com el teatre o, per a molts autors, les competicions esportives.
En edat infantil, el joc compleix nombroses funcions en l’evolució fisiològica i psíquica de l’individu i aporta importants elements constructius de la personalitat. També a l’edat adulta, el joc és d’una gran importància perquè ens permet alliberar la tensió provocada per les obligacions diàries. Quan passem del joc individual al joc col·lectiu, aquest esdevé un gran agent sociològic que ens ajuda a relacionar-nos amb altres persones. Entès en aquest sentit ampli, el joc ha estat una constant en totes les societats humanes. Des de sempre, en totes les cultures i a totes les èpoques, la humanitat ha buscat entreteniments de tota mena, tant físics com intel·lectuals.
En edat infantil, el joc compleix nombroses funcions en l’evolució fisiològica i psíquica de l’individu i aporta importants elements constructius de la personalitat. També a l’edat adulta, el joc és d’una gran importància perquè ens permet alliberar la tensió provocada per les obligacions diàries. Quan passem del joc individual al joc col·lectiu, aquest esdevé un gran agent sociològic que ens ajuda a relacionar-nos amb altres persones. Entès en aquest sentit ampli, el joc ha estat una constant en totes les societats humanes. Des de sempre, en totes les cultures i a totes les èpoques, la humanitat ha buscat entreteniments de tota mena, tant físics com intel·lectuals.
La història del joc i els passatemps és, doncs, tan antiga com la humanitat. Alguns objectes estranys trobats en jaciments prehistòrics podien haver estat els precursors dels nostres daus. En antics palaus micènics s’han descobert taulers molt semblants als dels actuals jocs de dames. Molts jocs d’avui ja eren coneguts pels romans, que els practicaven no només pel plaer del triomf sinó per l’emoció associada al risc de guanyar o perdre diners apostant-hi. A l’edat mitjana arribaren del món oriental jocs com els escacs i els naips, que es difongueren per Europa majoritàriament a través del món islàmic i s’afegiren als jocs heretats dels romans. A mesura que passaven els anys i milloraven les condicions de vida, la popularitat dels jocs es va anar estenent. Es van fer habituals les activitats lúdiques i esportives a l'aire lliure i també es va posar de moda amenitzar les reunions socials amb els anomenats «jocs de saló».
Aquests JOCS DE SALÓ incloïen els diversos entreteniments que es practicaven per passar el temps a l’interior de les cases. Van tenir el seu moment d’esplendor entre els segles XVIII i XIX, especialment en ambients burgesos i aristocràtics europeus. En una època sense televisió ni tecnologia digital, el saló era l’espai de reunió per excel·lència: familiars i convidats s’hi trobaven per conversar, escoltar música… i jugar. Així i tot, la funció d’aquests jocs anava més enllà de l’entreteniment. Servien per socialitzar, demostrar enginy, educació i habilitats comunicatives. Sovint eren activitats lleugeres que fomentaven la participació de tothom i que no requerien cap material específic per poder jugar-hi.
Entre aquests entreteniments ocupaven un lloc destacat els jocs basats en l'enigmística, en què la paraula, la imaginació i la interacció entre els participants eren els elements fonamentals. Molts d’aquells jocs encara avui continuen sent ben coneguts:
Aquests JOCS DE SALÓ incloïen els diversos entreteniments que es practicaven per passar el temps a l’interior de les cases. Van tenir el seu moment d’esplendor entre els segles XVIII i XIX, especialment en ambients burgesos i aristocràtics europeus. En una època sense televisió ni tecnologia digital, el saló era l’espai de reunió per excel·lència: familiars i convidats s’hi trobaven per conversar, escoltar música… i jugar. Així i tot, la funció d’aquests jocs anava més enllà de l’entreteniment. Servien per socialitzar, demostrar enginy, educació i habilitats comunicatives. Sovint eren activitats lleugeres que fomentaven la participació de tothom i que no requerien cap material específic per poder jugar-hi.
Entre aquests entreteniments ocupaven un lloc destacat els jocs basats en l'enigmística, en què la paraula, la imaginació i la interacció entre els participants eren els elements fonamentals. Molts d’aquells jocs encara avui continuen sent ben coneguts:
- ENDEVINALLES: Consistien a plantejar enigmes o preguntes amb doble sentit que els altres havien de resoldre. Posaven a prova la lògica i la creativitat, i sovint incorporaven humor o jocs lingüístics.
- REFRANYS: Es tractava de jugar amb les parèmies, modificant-les o reinterpretant-les amb finalitats humorístiques o creatives.
- XARADES: Eren especialment populars i es poden considerar el joc de saló més clàssic i paradigmàtic. Originalment, consistien en un enigma oral on es descrivia un mot o una frase dividida en síl·labes mitjançant pistes. Amb el temps, van evolucionar cap a la "xarada en acció", on un participant representava aquestes parts mitjançant gestos o petites escenes sense parlar. Aquesta variant és l’antecedent directe dels jocs moderns de mímica.
- JOCS DE MEMÒRIA: Posaven a prova la capacitat de retenir paraules, objectes o seqüències, i sovint es combinaven amb elements humorístics o de rapidesa mental.
- JOCS DE PARAULES: Incloïen activitats com els acròstics, els anagrames, els cronogrames, els logogrifs, els embarbussaments, els tautogrames, els lipogrames, les paraules encadenades, els jeroglífics, les rimes o les definicions, entre d’altres. Aquests jocs estimulaven l’agilitat mental i el domini del llenguatge.
- JOCS DE PREGUNTES I RESPOSTES: Consistien a respondre preguntes amb enginy, fora de context (joc dels despropòsits) o sota determinades restriccions (per exemple, sense fer servir una lletra concreta). Sovint generaven situacions divertides i inesperades.
- JOCS D’ACCIÓ, D’INTERPRETACIÓ I MUSICALS: Alguns jocs tenien un component més físic, sense arribar mai al nivell d’un esport. Incloïen des de petites dramatitzacions (on els participants assumien rols improvisats o recreaven escenes artístiques i històriques) fins a proves musicals on es posava a prova l'oïda identificant melodies o fent improvisacions cantades. Aquests jocs de moviment i contacte (com la gallineta cega, molt popular també entre adults) eren l'única excusa socialment acceptada per trencar la rigidesa del protocol, en permetre un contacte físic lleuger i el flirteig entre homes i dones en un entorn lúdic però controlat.
- JOCS DE PENYORES: Molts dels jocs citats incloïen alguna "penitència" per als perdedors. Aquestes solien consistir en petites proves humorístiques o d’habilitat, com ara recitar versos, cantar una cançó, imitar algun personatge, respondre preguntes compromeses o executar accions divertides davant de la resta de participants.
L’arribada del segle XX i la creació de nous mitjans de diversió com el cinema, la ràdio o la televisió van relegar a un segon terme, en certa manera, l’interès per aquesta mena de passatemps que es poden considerar els predecessors dels jocs de taula i de tauler moderns.
Cal dir que l’evolució dels jocs de saló cap als jocs de taula actuals no va ser només un canvi de format, sinó també una adaptació cultural. Tot i això, aquells entreteniments basats en l’oralitat i l’enginy directe van establir moltes de les mecàniques que avui considerem fonamentals en el disseny de jocs.
Per una banda, els jocs de saló van establir la importància de les regles com a contracte social: la transgressió de la norma en un saló del segle XIX no era només perdre una partida, sinó trencar el protocol d'etiqueta. Aquesta disciplina és la que permet que avui puguem gaudir de jocs de tauler complexos.
Per altra part, la digitalització i la industrialització han transformat la "paraula" en components físics (cartes, daus o fitxes), però l'essència de la deducció social i la gestió de la informació continua sent la mateixa en molts dels jocs actuals.
Abans que la producció industrial omplís les llars de capses plenes de peces, el saló mateix era el tauler i la paraula n’era la fitxa principal. Encara avui, malgrat els dispositius espectaculars i les tecnologies immersives, l’èxit de qualsevol joc continua depenent d’aquell mateix esperit que omplia els salons clàssics: la capacitat de sorprendre, deduir i connectar amb els altres a través de l’enginy.
Abans que la producció industrial omplís les llars de capses plenes de peces, el saló mateix era el tauler i la paraula n’era la fitxa principal. Encara avui, malgrat els dispositius espectaculars i les tecnologies immersives, l’èxit de qualsevol joc continua depenent d’aquell mateix esperit que omplia els salons clàssics: la capacitat de sorprendre, deduir i connectar amb els altres a través de l’enginy.
Per acabar, vull compartir amb tots vosaltres algunes perles en referència als jocs de saló que he trobat tot garbellant l’Arxiu de Revistes Catalanes Antigues (ARCA).
El primer document és de l’any 1889. A la secció literària de la revista LA ESPAÑA REGIONAL (Vol. VII - Any IV), editada a Barcelona, es recullen unes «Memorias inéditas de un caballero catalán del siglo XVII» escrites per «D. Jerónimo de Real Fontclara de Gerona». Jeroni de Real i Ferrer (Girona, 1592-1683), conegut també com a Real de Fontclara o Jeroni del Real de Fontclara, fou un noble català que destacà com a historiador i cronista. En aquestes memòries d'estil novel·lat, l'autor se serveix de l'alter ego Heleodoro per descriure els «Juegos de salón y costumbres de la nobleza en el siglo XVII». El text, que funciona com una síntesi narrativa de diversos entreteniments de l'època, explica com les dames i els cavallers de Girona sortien a l’estiu a prendre la fresca a la vora del riu Onyar i passaven la tarda entretenint-se amb diversos jocs de paraules i d’enginy. D’aquesta manera, l’autor gironí ens ofereix un retrat de primera mà dels entreteniments i jocs de saló de la seva ciutat i del seu temps que podeu llegir complet a continuació:
El primer document és de l’any 1889. A la secció literària de la revista LA ESPAÑA REGIONAL (Vol. VII - Any IV), editada a Barcelona, es recullen unes «Memorias inéditas de un caballero catalán del siglo XVII» escrites per «D. Jerónimo de Real Fontclara de Gerona». Jeroni de Real i Ferrer (Girona, 1592-1683), conegut també com a Real de Fontclara o Jeroni del Real de Fontclara, fou un noble català que destacà com a historiador i cronista. En aquestes memòries d'estil novel·lat, l'autor se serveix de l'alter ego Heleodoro per descriure els «Juegos de salón y costumbres de la nobleza en el siglo XVII». El text, que funciona com una síntesi narrativa de diversos entreteniments de l'època, explica com les dames i els cavallers de Girona sortien a l’estiu a prendre la fresca a la vora del riu Onyar i passaven la tarda entretenint-se amb diversos jocs de paraules i d’enginy. D’aquesta manera, l’autor gironí ens ofereix un retrat de primera mà dels entreteniments i jocs de saló de la seva ciutat i del seu temps que podeu llegir complet a continuació:
Els següents són dos articles de la revista satírica PAPITU que tracten, des de l’humor, el tema que ens ocupa. El primer, publicat a l’exemplar del 10/12/1930 (Any 22 – Núm. 1134), relata una reunió de societat a cal notari on els assistents es diverteixen amb el joc de les preguntes amb respostes fora de context. L’altre va ser publicat a la «Pàgina Femenina» de la revista del 17/12/1936 (Any 28 – Núm. 1447) i l’autora, una tal Mary-Llum de Sulfat Sòdic, hi proposava uns quants jocs de saló "diferents" amb la intenció que els lectors poguessin «passar divertits a casa les tardes plujoses de l’hivern». Aquí els teniu:
 |  |
