GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 25 d’octubre de 2021

Relats Conjunts (octubre - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Un conte per anar a dormir" (Fina Veciana - 2021).


EXPLORACIÓ ESPACIAL

Des de dalt la seva nau espacial, els dos astronautes observen atentament el nou planeta recentment descobert. No és la primera vegada que viatgen a l’espai exterior i són conscients dels riscos que això sempre comporta, però aquest cop la sensació d’estar vivint una aventura perillosa és més gran que mai. Hi ajuda el fet que el nou sistema planetari on han arribat no s’assembla a cap altre per on haguessin transitat abans.

El primer detall que els ha sorprès d’aquest sistema desconegut, és constatar que està format per un únic planeta gegant de superfície cristal·lina on no es distingeix cap possible continent ni cap altre accident geogràfic. Malgrat que soni impossible, tot ell sembla cobert per una brillant capa uniforme que incrementa la sensació de desolació. Només un altre astre fa companyia a aquest gran planeta, una petita estrella que orbita al seu voltant. Aquesta és una altra de les particularitats que presenta aquest sistema, el planeta n’és el centre i es manté immòbil mentre que el sol és l’astre que hi gira al voltant i, alhora, volta sobre si mateix a gran velocitat. Aquestes dues característiques, una estrella en constant moviment i un planeta que sembla un mirall, provoquen que aquell sector de l’univers sigui ben diferent de la típica imatge que tots tenim de l’espai. Els rajos de llum solars que es reflecteixen en el planeta no només esvaeixen la negror espacial que els astronautes esperaven, sinó que també els ofereixen un espectacle calidoscòpic que els meravella. La inusitada velocitat de gir d’aquella petita estrella, sobre ella mateixa i davant del planeta, provoca un centelleig que, per dir-ho d’alguna manera, il·lumina tot aquell racó del firmament omplint-lo de noves estrelles que semblen apagar-se i encendre’s al ritme que marca la llum reflectida pel planeta. Mai havien vist res semblant, és una experiència extraordinària que els corprèn.


De sobte, tot s’atura i el devessall lluminós desapareix. Amb una explosió, l’estrella s’ha apagat i, en conseqüència, tot s’enfosqueix de cop. També el planeta, fins ara brillant, esdevé un cercle negre sense vida que a penes es distingeix de tot el que l’envolta. Els astronautes passen del goig a l’espant, no s’esperaven que tot acabés d’aquesta manera. La por, però, no els impedeix raonar i són ben conscients que, si volen evitar els efectes de l’explosió, han d’abandonar la nau com més aviat millor. No estan gens segurs allà dalt després del que ha passat...

Però ja no són a temps de deslliurar-se de l’ona expansiva. Tan sobtadament com abans han quedat a les fosques, ara torna la llum. Una nova estrella, aquesta més gran i potent que la primera, s’ha encès a dalt del cel i els enlluerna, impedint-los cap possibilitat d’escapatòria. Se saben perduts sense remei i encara més quan senten una veu irada que sembla sortir de tot arreu i que se’ls dirigeix directament:

- Nois!!! Què diantres feu en plena nit enfilats a la calaixera de l’habitació dels avis? I aquests vidres que hi ha per terra? Però si us heu carregat la làmpada de la tauleta de nit. Què dirà l’àvia quan torni del viatge de l’Imserso? Com si no fóssiu prou grans per saber que no s’ha de jugar amb els aparells elèctrics. Avui heu fet petar una bombeta, però un altre dia podeu provocar un curtcircuit i acabareu electrocutats. O si no, se us escaparà de les mans i trencareu el mirall rodó. Aleshores sí que em sentireu. Va, baixeu de la calaixera abans que també la desmanegueu i de pet cap al llit, immediatament!!


Capcots, els dos astronautes tornen a la base estel·lar en silenci. Aquesta vegada han estat capturats pels alienígenes, però això no vol dir que els hagin vençut. El seu afany aventurer no s’atura al primer entrebanc, queden molts sistemes planetaris per descobrir i uns astronautes intrèpids com ells aprofitaran qualsevol nova oportunitat per explorar-los.


dilluns, 18 d’octubre de 2021

Joc de Ment - 037

LES DUES PREDICCIONS ENCERTADES



- Una baralla de cartes
- Dos fulls de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag entrega la baralla a un espectador i li demana que la barregi tant com vulgui. Quan ho hagi fet, el mag recupera les cartes i les obre en ventall, amb les cares cap amunt, per mostrar que, efectivament, els naips estan perfectament barrejats. Això permetrà al mag fixar-se amb la primera i l’última de les cartes de la baralla i memoritzar-les. Imaginem, com a exemple, que la carta que ha quedat a sobre del munt (amb les cartes cara avall) és el «3 de Cors» i a sota del tot tenim el «8 de Piques».

A continuació, el mag deixa el munt de naips sobre la taula (sense tornar-lo a barrejar, evidentment) i agafa un dels papers on escriurà, sense que ningú ho vegi, la seva primera predicció: «La segona carta serà el 3 de Cors» (el nom de la carta superior de la baralla). Aquest paper, doblegat perquè ningú el pugui llegir, quedarà en un racó de la taula fins al final del truc.

El següent pas és demanar a l’espectador que digui un número qualsevol (ha de ser menor que el nombre de cartes de la baralla, però tampoc massa petit. Entre 10 i 40 seria una bona opció). Aleshores el mag, comença a llençar sobre la taula, una damunt de l’altra i amb la cara cap avall, les cartes d’una en una fins a arribar al nombre triat. Aquesta carta, sense mirar-la ell en cap moment, la mostrarà a l’espectador perquè la recordi (imaginem que ha sortit l’As de Trèvols) i també la deixarà al munt de sobre la taula que a continuació completarà amb la resta de naips que encara té a les mans. Seguidament, agafarà la baralla completa i la tallarà diverses vegades amb la intenció de perdre-hi aquesta primera carta que ha triat l’espectador. A continuació, tornarà a obrir la baralla en ventall, amb les cares cap amunt, per mostrar que, efectivament, els naips estan perfectament barrejats i perquè l’espectador comprovi que la seva carta (que només ell coneix) està en algun lloc indeterminat de la baralla que no ha de dir. El mag aprofitarà aquest pas per buscar les dues cartes que havia memoritzat a l’inici del joc. La carta inferior (8 de Piques) li mostrarà el naip (As de Trèvols) que ha triat l’espectador perquè estaran una a continuació de l’altra i la carta superior (3 de Cors) ha de ser el punt on ha de tornar a tallar la baralla a les seves mans de manera que ara aquesta carta quedi a sota de tot.

És hora de fer la segona predicció. El mag agafarà un altre paper i hi escriurà: «La primera carta és l’As de Trèvol» (la carta que ja sap que ha escollit l’espectador). Aquest paper, també doblegat perquè ningú el pugui llegir, el deixarà sobre la taula al costat del primer i després demanarà a l’espectador que digui un nou número a l’atzar per trobar aquesta segona carta que acaba de predir. El procés serà el mateix que abans, però ara quan arribi al nombre escollit en comptes de mostrar la carta que toca, traurà dissimuladament l’última de la baralla (3 de Cors) i serà aquesta la que ensenyarà a l’espectador. Per a ell, l’atzar ha fet que la primera carta que ha triat hagi estat l’As de Piques i la segona el 3 de Cors i com que aquest és l’ordre exacte indicat per les prediccions (que ningú sap que s’han fet al revés) la sorpresa final serà completa.





dilluns, 11 d’octubre de 2021

IMITACIONS

Al llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un capítol a uns jocs verbals que ell anomena IMITACIONS i que es podrien definir com aquells jocs de paraules que es basen en la combinació d’aquestes de manera que imitin altres mots diferents o simulin expressions en altres idiomes.

Relacionat també amb l’HOMOFONIA, és un joc oral similar als MIMOLOGISMES, però mentre que en aquests es combinen mots per «interpretar» el llenguatge dels animals o els sons que fan alguns objectes, en el cas de les IMITACIONS el que es busca és que aquesta combinació faci que, en llegir el text, sembli que pronunciem unes altres paraules diferents de les que hi ha escrites o que recordin la fonètica d’un idioma estranger.

Un dels exemples que ens dona Joan Amades, són dues frases on s’amaguen els noms de diversos animals que segur que trobareu ben de pressa:

- Me’n vaig per dalt a veure quina la fan, per di’ho a la Coloma.
- Mentre éreu per dalt tot fent un lloro, jo us vaig cridar per di’us que teníem que anar-hi.

Un altre tipus d’aquests jocs de paraules podria ser la creació d’un «llenguatge musical» que només faria servir síl·labes iguals als monosíl·labs de les notes musicals:

- Re m’hi fa si fa sol.
- Si fa sol, la Sila fa midó.

Però, sens dubte, les IMITACIONS més conegudes són les que consisteixen en la generació de frases en una llengua simulant la fonètica d’una altra. En el nostre idioma, es va fer molt popular un recull titulat «EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES» que intentava demostrar, humorísticament, que tots els idiomes del món s’havien generat a partir del sistema fonològic català.
(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)


Una primera versió d’aquest recull va aparèixer l’any 1865 a l’almanac humorístic «Lo Xanguet» i mostrava, sobretot, mots aïllats o simples locucions en deu llengües «diferents». Aquest article va servir de base per a edicions posteriors on ja es presentaven frases senceres en cadascun dels suposats idiomes. El primer text d’aquestes característiques es va publicar al número 30 de «La Llumanera de Nova York» el 30 d'octubre de 1877, en un article molt complet que incloïa frases en vint-i-dos idiomes. L’any 1895, a l'«Almanach de La Esquella de la Torratxa» es recullen les bromades de «Lo Xanguet» i de «La Llumanera» amb l’afegitó de noves frases inèdites, convertint-se en la versió que acabaria sent la base de totes les edicions posteriors, com les que van sortir al diari «La Veu de Catalunya» (1900), a la revista «El Patufet» (1904 i 1911) i als diversos opuscles publicats des de principis del segle XX. Entre aquests destaquem el que la Llibreria Editorial Millà va començar a publicar a la dècada del 1920 o del 1930 amb el títol «El català, mare de totes les llengües (Humorada fonètica)». La darrera edició, publicada l’any 1979 dins la col·lecció Biblioteca Popular, es considera actualment la versió clàssica d’aquest joc lingüístic. Us el copio complet a continuació:

EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES (HUMORADA FONÈTICA)

UNS MOTS PREVIS
Fa un grapat d'anys que aparegué, a l'almanac de Lo Xanguet (1865), un aplec de frases catalanes, la fonètica de les quals era la mateixa de moltes llengües vives i mortes. Més ençà, La Llumanera de Nova York (1872), portà una col·lecció nombrosa de frases catalanes per l'estil, en demostració humorística que la llengua catalana havia d'ésser la mare de totes les llengües perquè ella sola comprenia els sons de totes elles.
Aquestes publicacions vuitcentistes estan completament esgotades. Avui, en recollir novament aquelles bromades de la més bona llei, hem procurat enriquir l'aplec amb bona cosa de frases noves, o almenys inèdites, i les hem classificades totes d'acord amb el quadre universal de llengües traçat pel savi Max-Múller, perquè es vegi que totes les llengües del mon tenen arrels en la fonètica catalana. La qual cosa, sí non è vero, no es pot negar que è ben trovato. Ací teniu, doncs, el recull més complet d'aquesta facècia lingüística.
[A. M.]

EL CATALÀ, MARE DE TOTES LES LLENGÜES
(HUMORADA FONÈTICA)
  • PRIMER GRUP - LLENGÜES MONOSIL·LÀBIQUES
    • XINÈS
      • Quin fou el sant gai que tens a l'estanc?
      • Com que tinc tanta sang, a les cinc tinc son.
      • Tinc cinc fills tísics i prims, i amics íntims, vint-i-cinc.
    • SIAMÈS
      • Teta tonta, tanta tinta tota t'unta.
      • En quin tinter té tinta, Anton?
      • Aquest estúpid ha escopit en un tupí que està tupit.
  • SEGON GRUP - LLENGÜES AGLUTINANTS
    Família africana
    • MANDINGA
      • Els encenalls s'empassen per les senalles.
      • Les bagasses malaltisses s'esllavissen sacsejant.
      • Estic pensant de quan ençà s'han esquinçat els cinc-cents sacs.
    • ZULÚ
      • Setze agutzils s'han emmetzinat amb brots d'atzavara.
      • Amb xerigot els nois s'esquitxen.
      • Si el botxí botzina, esbotza-li l'atzerola.
    • EGIPCI
      • Dono gola al caire del pedrís.
      • No remeni, tafaner, si no el faré anar d'oros.
      • Tot el meu se'n va en misses o ciris.

  • Família turània
    • TURCOMÀ
      • Si és tova costa calés.
      • Dins del cove hi ha cargolets molt cars.
    • SÀNSCRIT
      • Com que ha de rajar, faci-me-la barateta.
      • La madrastra i sa mare m'han escrit que l'ase brama.

  • Família holofràstica
    • ASTECA
      • Està feta l'escala? Guaiti-la, porti-la, cuiti.
      • Quan en Quico xiscla, la Tecla xiula.
      • El vailet del magatzem cala piules.
      • Estripa-li el queixal xic a la mula.
      • A pi xic, escala no cal; si cal, du-la-hi.
      • A pi alt escala hi cal; a pi xic no n'hi cal i si la-hi cal, du-la-hi.
    • ÈUSCAR
      • Arri, bagarra, no me la carreguis.
      • M'has arrencat la cua de la gua.
      • Oi que van enrere els esguerrats?
      • Un sagarreta se m'agarra.
      • Amb el casc se sua.
  • TERCER GRUP - LLENGÜES PER FLEXIÓ
    Família semítica
    • HEBREU
      • Em raca el sabatot rebec.
      • Què hi fas? Agafar-ne un és el que et toca.
      • Carat, quin rot!
      • Nostramo, trec l'haca?
      • La traca s'atraca.
    • ÀRAB
      • Amb les alicates ben segur fem mirinyacs.
      • Hola, Laia, volem oli.
      • Bufar no fa fi.
      • Anant a la babalà li han esqueixat la bufanda.
      • Hala, baliga-balaga, vés a cabdellar fil fi.
    • SIRÍAC
      • El gos s'esgarrifa de tocar l'os calent.
      • Que ètica està la Tona!
      • A ca l'Hipòlit no cal anar-hi.
      • Que és bo escumar vi amb espàtula?
      • Quan arrenqui la bullida, penja-la amb els clemàstecs.

  • Família indoeuropea
    • LLATÍ
      • Melis és fusta per a bigues.
      • Et demano estam i em surts amb corda.
      • Si no m'aturo perdo l'oremus.
      • D'anar amb els nuvis a l'òmnibus gairebé l'àvia sua.
      • Avis murris porten els nuvis a Gràcia en òmnibus gratis.
    • ITALIÀ
      • Fesolet o caldo és bo per a qui matina.
      • Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini.
      • Per un escapulari van donar-li un picotí de carquinyolis.
      • En Geldoni fa un tiberi de vi xarel·lo amb allioli.
    • CASTELLÀ
      • A través de la dilatada carretera castellana canta, alegre, un escultor.
      • La rosa és una flor olorosa.
      • Una gavina blanca destaca sobre el mar.
    • GALLEC
      • Guaita, minyó, la gaita de nyigui-nyogui.
      • Ai!, guenyo del meu carinyo, que els morros t'espinyo.
    • PORTUGUÈS
      • Què li cau en el sarau a la dona de casa?
      • El que em cou ho porto a sobre.
      • Tingueu la festa en pau.
      • A peresa no em guanyeu.
      • Dos reis van anar a sarau.
      • Noia, la perruca us cau.
    • FRANCÈS
      • Un jornal fa de bon suar.
      • Amb fang del carrer m'ha embrutat el cotó.
      • Un xaval m'ha atrapat un calé.
      • Ja ve el marxant?
      • Comprem pa?
      • Què és que sé que sap tothom?
    • RUS
      • Que ho vols com arrop?
      • La garrafa del xarop s'ha aixafat amb el trepig.
      • D'un buf va quedar pitof.
      • Un ruc xic de Garraf va fer-se un· tip de garrofes.
      • Aqueixa escarxofa fa tuf d'aiguanaf.
    • POLONÈS
      • A qui li piqui que s'ho rasqui.
      • Mira que no s'osqui.
      • Ves que no s'envesqui.
      • No s'engresqui i no m'esquinci.
      • Vingui aquí a jugar a la brisca.
      • Si té basca que busqui qui el refresqui.
      • No es trenqui la closca quan rellisqui.
    • ALEMANY
      • Saben si el gotim verd fa les oques grasses?
      • Un cranc va caure sobre una brasa grossa.
      • Xafen xuixos i fan traus.
      • Jo et flic, que floc que duu.
      • És que s'ha fet un gros trenc al nas amb un catúfol esberlat de la cisterna.
      • Ja vol préssecs grocs?
      • El mal de fetge engreixa el metge.
      • Elàstics blaus fan fàstic si es mullen i es taquen.
    • ANGLÈS
      • L'ànec ha mort sense haver-hi hagut espeternec.
      • No es toquin ni es moquin.
      • Mai no estic tip de bescuits.
      • L'oncle broda a la moda.
      • Mai cap gec no em fa sacsons.
      • No pot haver-hi hagut mai vi en aquest got.
      • El got donem-lo al xicot que s'ha cruspit el torró perquè no xerri.


Com heu vist, aquest divertiment de les IMITACIONS dona per a molt. Podem citar igualment que també es fan servir per crear FACÈCIES com els típics acudits de traduccions inventades (Com es diu «Se m’ha espatllat la moto» en japonès? Lamoto Nokamina) i, fins i tot, que són la base d’una popular cançó infantil típica d'arreu dels Països Catalans que em servirà per posar un punt final musical a aquest text.
Em refereixo, com segur que ja heu endevinat, a la coneguda «SI TU VAS AL CEL» que consisteix en una estrofa la qual és repetida en diversos idiomes al principi i després continua amb unes estrofes d'estructura idèntica en català en què es parodien altres idiomes emprant paraules sense sentit o no que n’imiten la fonètica. D’aquesta cançó n’existeixen moltes versions que varien en el nombre i l’ordre dels idiomes imitats, la que jo he triat forma part del disc «Apasupersom-hi!» que l’any 1998 va publicar el Club Super3 de Televisió de Catalunya. En aquest cas els idiomes reals inicials són el català, l’espanyol i el francès i les llengües imitades són l’anglès, l’àrab i el rus:







dissabte, 2 d’octubre de 2021

13è aniversari

Avui XAREL-10 fa tretze anys!!



Per als SUPERSTICIOSOS, el número 13 és un excel·lent talismà en algunes cultures mentre que en altres (generalment les de tot Occident) es considera un número nefast a evitar de totes totes. Sembla que això va començar a partir del relat bíblic de l’Últim Sopar, ja que Jesús i els apòstols sumaven 13 i la tretzena persona, Judes, resultà ser un traïdor. Per aquest motiu, hi ha persones que renunciarien a menjar abans de seure a una taula de tretze persones i també és un número proscrit en molts hotels que l'exclouen de la numeració de les habitacions, alguns ajuntaments no el fan servir per numerar els carrers o en molts avions no hi ha fila 13.

Per als MATEMÀTICS, el 13 és un número curiós. Elevat al quadrat és 169, que escrit al revés és 961 que té com arrel quadrada 31, és a dir 13 al revés. També, la suma dels dígits de 169 és 16 i la suma dels dígits de 13, l’arrel quadrada de 169, és 4 que és l’arrel quadrada de 16.

Per als FOLKLORISTES, el número 13 es coneix com "la Dotzena del Frare" (encara que alguns puntualitzen que això és quan es tracta de cobrar i que quan els frares han de pagar aleshores la seva dotzena és d’onze). Joan Amades al seu llibre NÚMEROS MERAVELLOSOS (Selecta - 1982) explica que l’origen d’aquesta denominació sorgeix d’una llegenda popular protagonitzada pel pare proveïdor d’un convent que, per als seus quefers culinaris, necessitava tretze ous diaris. Com que aquest nombre feia de mal comptar, aquest frare va adoptar un sistema que li permetés aconseguir tretze ous demanant-ne una dotzena. Per fer-ho, anava a comprar els ous amb una bossa, un sarró i un cistell i es dirigia al pagès de la següent manera: «Voldria una dotzena d’ous, però me’ls hauríeu de servir per separat. A la bossa me’n poseu la meitat que són per fer les truites de la comunitat, al sarró en vull un quartet que seran pels pobres malalts i al cistell en prendré un tercet que serviran per preparar la minestra del pare prior que és molt vellet i li cal menjar bé». Com que el pagès venedor no els veia mai junts no s’adonava que el frare prenia 6 + 4 + 3 = 13 ous i li cobrava el preu d’una dotzena. De la mateixa manera, a l’àmbit anglosaxó, trobem la «Baker’s Dozen» (Dotzena de flequer) que també es refereix a tretze unitats. L’origen d’aquesta expressió neix a l’Anglaterra medieval. En aquella època els venedors que mesuraven els seus productes per sota del pes estipulat eren castigats severament i, per evitar-se qualsevol problema, els forners afegien a la dotzena una peça de pa suplementària pel mateix preu. Actualment, aquesta «dotzena llarga» es continua utilitzant en l’empaquetatge d’alguns productes de pastisseria i també d’ous com veiem a la imatge que encapçala aquest post.

I per al XAREL-10, avui el número 13 és motiu d’una celebració d’aniversari. Un fet que també és prou important i que mereix, sens dubte, ser destacat.

Doncs ho destacarem, és clar. Primer, agraint-vos que malgrat el transcurs dels anys us continuï venint de gust seguir passant per aquí (a alguns de vosaltres, almenys)... MOLTES GRÀCIES A TOTS!!

I també, tal com ja s'ha convertit en una tradició de cada dos d'octubre, fent tornar al LLIBRE perquè us proposi un Enigma Especial d'Aniversari. Al d'enguany li correspondrien les etiquetes: [difícil], [matemàtic], [lògica] i, com als vells temps, el primer que l'encerti s'emportarà un rètol vermell de felicitació. Aquí el teniu:

PER FER UNA TRUITA, S'HAN DE TRENCAR ELS OUS

A la Tretzena Avinguda de la Vila del Xip, principal centre tecnològic de l’Illa de l’Escaquer, s’alça «La Torre», un imponent edifici de 64 plantes (tantes com caselles té un tauler d’escacs). Aquest gratacel és la seu del DAMA (Departament Autoritzat per a la Manipulació Avícola), un departament secret del govern que, mitjançant la manipulació genètica de les aus, té l’encàrrec exclusiu d’aconseguir modificar a voluntat la resistència de la closca dels ous de gallina. Fa anys que s’hi dediquen i l’últim avenç dels investigadors del centre ha estat crear una nova raça de gallines molt especial. Al laboratori tenen 64 d’aquests animals i cadascun d’ells pon ous que són idèntics en aparença però molt diferents en resistència. Així, una de les gallines pon ous que es trencarien quan els llencéssim des d’un primer pis, els ous de la següent resistirien la caiguda d’un pis, però no la de dos i així successivament fins a arribar a l’última que produeix ous capaços de suportar una caiguda de 63 pisos i trencar-se només quan els llancem des d’un 64è pis.

Ens expliquen que una de les proves d’aptitud per entrar a treballar al DAMA és donar als candidats dos ous d’una d’aquestes gallines escollida a l’atzar i demanar-los que descobreixin el seu grau de resistència amb el senzill mètode de llançar-los per la finestra des dels diferents pisos de «La Torre» per comprovar si suporten la caiguda o no. Aconsegueix la feina qui compleixi l’encàrrec amb menys intents, podeu calcular quin seria, com a molt, aquest menor nombre d’intents possible en qualsevol cas i des de quins pisos en concret s’haurien de llençar els ous per assolir-lo?




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "



dilluns, 27 de setembre de 2021

Joc de Ment - 036

LA MANSIÓ EMBRUIXADA



- Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per començar, deixarem nou cartes sobre la taula formant un quadrat 3x3 i comentarem que representen una mansió embruixada amb habitacions que apareixen i desapareixen i que és igual per on entrem perquè, més tard o més aviat, tothom queda atrapat a la mateixa cambra final.

Després de formar la «mansió» sobre la taula, explicarem que cada carta és una de les habitacions i que ens podem moure d’una a l’altra per les portes que tenen a cada costat. Per tant, els moviments permesos són a la dreta, a l’esquerra, cap a dalt o cap avall però no en diagonal. És a dir, si numerem les cartes de l’1 al 9 (d’esquerra a dreta i de dalt a baix) des de la carta 1 podríem anar només a la 2 i a la 4, des de la 2 tindríem accés a la 1, la 3 i la 5, des de la carta 5 (la central) entraríem a les 2, 4, 6 i 8... i així successivament. També ha de quedar clar que cada pas d’una habitació a una altra es considera un moviment.

Una vegada entès aquest mecanisme, pot començar el joc:

- Torn 1. Desapareixen cinc habitacions. Retirem la carta central i les dels quatre cantons i demanem als espectadors que se situïn mentalment, sense dir-ho, en una de les cartes restants. Poden triar l’habitació que vulguin de les quatre que queden.

- Torn 2: Reapareixen totes les habitacions desaparegudes. Tornem a col·locar les cinc cartes que havíem tret al primer torn i després demanem als espectadors que facin 4 moviments. És a dir que canviïn quatre vegades d’habitació seguint les normes explicades abans. No ens podem moure en diagonal, però sí que podem tornar enrere i reocupar una carta on ja havíem estat.

- Torn 3: Desapareixen dues habitacions. Retirem les dues cartes dels cantons superiors i després demanem als espectadors que facin 5 moviments.

- Torn 4: Desapareixen dues habitacions. Retirem l’única carta que queda de la primera fila i la tercera carta de la segona fila. Després demanem als espectadors que facin 3 moviments.

- Torn 5: Desapareixen dues habitacions. Retirem la segona carta de la segona fila i la tercera de la tercera fila. Després demanem als espectadors que facin 1 moviment.

- Torn 6: Desapareixen dues habitacions. Retirem la primera carta de la segona fila i la segona carta de la tercera fila. Els espectadors ja no poden fer cap moviment perquè, tal com els havíem avisat al principi del joc i malgrat que han fet els moviments que han volgut, han quedat tots atrapats en l’única «habitació» que ha quedat.





dilluns, 20 de setembre de 2021

Relats Conjunts (setembre - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El pati blau" (Santiago Rusiñol - 1913).


EL PATI BLAU

- Perdoni: que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati?

Així ha estat com m’he dirigit a la mestressa d’aquesta vella casa marinera que encara conserva el seu típic pati pintat de color blau. No ho puc evitar, soc pintor d’olis costumistes i quan veig racons que encara mantenen l’esperit d’anys enrere sento un impuls que em crida a plasmar-los en un llenç. I aquest pati em crida molt fort amb les seves parets escrostonades d’on la típica pintura blava, d’un ultramar violat, cau a trossos. És, a ulls d’un artista com jo i malgrat que sembli contradictori, un espai d’una bellesa fora mida gràcies a la seva decadència evident. I, per si amb això no n’hi hagués prou, segur que aquesta deixadesa amaga un rerefons tràgic. Potser la mort recent de l’home de la casa, o la malaltia greu de la germana de la mestressa, o... No ho sé encara, però, si obtinc el permís per fer el quadre, me n'assabentaré com sigui i faré tot el possible perquè aquesta història impregni la meva pintura. Estic convençut que soc capaç de concretar aquests sentiments damunt la tela i, d’aquesta manera, crear una verdadera obra mestra. No puc deixar passar l’oportunitat, he d’entrar en aquesta casa. He d’insistir...

- Perdoni: que tindria inconvenient de deixar-me pintar aquest pati?

- Que si en tindria inconvenient? Que se’n burla o què? Fa gairebé tres mesos que vaig avisar la seva empresa de reformes perquè la pintura començava a caure i ara se’m presenta aquí preguntant-me «si tindria inconvenient». Faci el favor de passar cap a dins i comenci la feina d’una vegada. Tal com vam quedar, al pati trobarà el pot de pintura blava per a parets i un parell de brotxes. No sé si en tindrà prou perquè en aquest temps s’ha desprès molta més pintura de la que faltava quan els vam avisar, però ja l’adverteixo que jo no penso pagar ni un euro més del que estava pressupostat... així aprendran a ser més puntuals quan se’ls encarrega una feina.


dilluns, 13 de setembre de 2021

MIMOLOGISMES

El folklorista Joan Amades va publicar, a la dècada dels anys trenta del segle XX, la «Biblioteca de Tradicions Populars» una col·lecció de 42 monografies dedicades als diversos aspectes del folklore català. El primer d’aquests llibres, publicat l’any 1933 i reeditat en edició facsímil l’any 2003 per Edicions El Mèdol, porta per títol EL LLENGUATGE DE LES BÈSTIES I DE LES COSES i, a la seva introducció, ens explica el següent:

El poble ha cregut sentir en la veu i cant de certs animals, sobretot dels ocells, i en el so de les campanes i instruments musicals, com també en la remor produïda per altres coses, l’articulació de paraules del llenguatge humà, i ha creat un seguit de frases que, segons la seva audició fantasiosa i senzilla, són pronunciades per animals i coses. La interpretació d’aquestes veus amb termes de parla humana, és un aspecte de l’onomatopeia, que rep el nom especial de mimología.

I afegeix:

La majoria de les enginyoses interpretacions dels cants, crits i sorolls [...] tenen tota la seva gràcia i escaiença precisament en la manera especial i en l’entonació pròpia amb que són emesos o produïts, ara precipitadament en una part i lentament en una altra; ara allargant-se desmesuradament en una síl·laba, mentre que la següent és tota precipitada, o bé accentuant amb tota agudesa un so per donar un gran amanyagament al següent, cercant sempre la major adaptació possible a la imitació fonètica del so que es proposa pintar.
[...]
És digna de remarcar la multiplicitat de maneres com és oït el cant d’un mateix animal, segons les orelles que el senten, puix que és quasi incomprensible que el mateix crit que unes persones interpreten: «Vedell, vedell, carn de vedell», d’altres l’entenguin: «Besalú, Besalú, camí de Besalú»...


Un MIMOLOGISME és, per tant, la interpretació mitjançant paraules dels sons inintel·ligibles produïts pels animals o alguns objectes. És un joc verbal relacionat amb l’HOMOFONIA i malgrat que és un terme utilitzat com a sinònim d’onomatopeia no es basa, com aquesta, només en la formació de mots nous a partir de la imitació de sons naturals sinó que agafa paraules o expressions del nostre idioma que sonen de manera similar a aquells crits o sorolls i les adapta per crear un «llenguatge» amb sentit on, fins i tot, hi tenen cabuda llargues converses del tot enraonades de manera que aquests suposats diàlegs dels animals també s’han utilitzat per crear petites rondalles o narracions.

Al seu llibre, Joan Amades recull mimologismes atribuïts als ocells, les aus casolanes, els mamífers i animals varis, els instruments musicals, les campanes i, fins i tot, a objectes diversos com la roba planxada o la mola.
A continuació i a tall d’exemple, podeu llegir una dotzena d’aquests mimologismes del nostre folklore amb l’afegitó (quan l’he trobada) de l’onomatopeia que correspon a cadascun dels sons:

- El refilet de la CADERNERA: «Rostit, rostit, rostit»
- El grall del CORB [cra, cra]: «Carn, carn, carn, carn»
- L’esgarip del DUC [uh, uuu]: «Puuuja, puuuja, puuja» o «Vedell, vedell, carn de vedell» o (a terres pirinenques) «Besalú, Besalú, camí de Besalú»
- El xerroteig del PARDAL [piu-piu, xiu-xiu]: «Aixuriiit, aixuriiit» o (al Pallars) «Gira’t i jeu, gira’t i jeu»
- El nyec de l’ÀNEC [qüec-qüec, nyec]: «Vull naps, vull naps» o «Naps, naps, naps» o «Qui sap, qui sap, qui sap»
- El gruny del PORC [gronyc, oic, oinc]: «Encara no?, encara no? Remaleïts, remaleïts» (porcells esperant el menjar)
- El rauc de la GRANOTA [rac, rac]: «Un raig, un raig, un raig» o «Rei, rei, rei»
- El carrisqueig del GRILL [cric-cric]: «Ric, ric, ric»
- El brunzit del MOSQUIT [bzzz]: «Cosir, cosir, cosir»
- El repic d’una CAMPANA [cling-clong, ding-dong, ning-nang]: «Sang i ceba, ceba i sang, sang, sang, sang, sang, ceba i sang» o «Arròs i fesols, fesols, fesols, fesols i arròs» o «Trumfes i cols, i cols, i cols, trumfes i cols» o «De codim, de codam, de caldera mo n’anam, de codim, de codam»
- La fressa d’una MOLA: «Casa’t, casa’t, casa’t» (a les fadrines) o «Perquè t’hi casaves, perquè t’hi casaves» (a les casades)
- El dringar d’una ESQUELLA [dring, clinc]: «Set, set, set»


Queda ben clar que els MIMOLOGISMES estan basats en una interpretació molt lliure i subjectiva dels sons escoltats i, per si això no fos prou, com que són part de la tradició oral quan s’escriuen queden, com també ens diu Joan Amades al davantal del seu llibre: «notablement desvirtuats i desfigurats».
Per això, vull acabar aquest post aprofitant un altre recull clàssic de mimologismes catalans. Em refereixo a QUÈ DIUEN ELS OCELLS?, obra de Jacint Verdaguer publicada per primera vegada l’any 1907. D’aquest llibre de mossèn Cinto dedicat a la interpretació dels cants de diverses aus (i que també forma part de la bibliografia utilitzada per Joan Amades per fer el seu recull), se n’han fet diverses edicions i una d’elles, la que l’any 2003 van publicar Edicions del País Valencià i la revista EL TEMPS, incloïa un CD amb els arxius sonors d’una selecció de fragments del llibre llegits per Carme Callol i dels corresponents cants dels ocells gravats per Eloïsa Matheu.
N’he tret mitja dotzena d’exemples perquè els pugueu escoltar:

GUATLLA (so)GUATLLA (text)


COLOM (so)COLOM (text)


GALL (so)GALL (text)


TÒRTORA (so)TÒRTORA (text)


ROSSINYOL (so)ROSSINYOL (text)


CUCUT / CIGALA (so)CUCUT / CIGALA (text)


QUÈ DIUEN ELS OCELLS? (SONS)


QUÈ DIUEN ELS OCELLS? (TEXT)









dilluns, 6 de setembre de 2021

Els llibres d'en Jan McPetit [2021] (III)



Acabo aquest cicle estiuenc on he publicat (cada primer dilluns de juliol, agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany acompanyades de les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet basant-se en ells, amb una altra gran obra literària que també va tenir una versió cinematogràfica a càrrec del director Stanley Kubrick. Avui és el torn d'una novel·la distòpica i d'una pel·lícula de culte...




L’Àlex surt cada notxi amb la seva xaica de drugs nadsats a pitejar moloca plus i després es dedica a dratsar-se amb altres malxics, crastar deng o vestxes dorogois, llubillubar alguna ptitsa o tolxocar un txelovec estarri per vidar-lo cobert de crova. La seva jisni es basa en l’ultraviolència i ho troba esmecant i horrouxou.
Però tot això s’acabarà escorri quan ubiva una sumca, la militsa el lloveteja i el tanquen a l’estaja. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...


Apipologies [disculpes] perquè segurament no esteu copant [entenent] ni una odinoqui eslova [ni una sola paraula] i pensareu que m’he tornat betzumni [foll], així que torno a natxinar [començar].

L’Àlex surt cada nit amb la seva banda d’amics adolescents a beure llet barrejada amb droga i després es dedica a barallar-se amb altres nois, robar diners o coses valuoses, cardar amb alguna noia o colpejar un ancià per veure’l cobert de sang. La seva vida es basa en la violència extrema i ho troba divertit i meravellós.
Però tot això s’acabarà ben de pressa quan mata una dona gran, la policia l’enxampa i el tanquen a la presó. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...

Tota la novel·la està narrada en primera persona per l’Àlex i, per tant, escrita com ell parla: utilitzant el «nadsat», aquest argot adolescent que us he mig presentat al primer paràgraf. Això pot semblar un impediment per a lectura, però cal dir que només és així a les primeres (poques) pàgines. Ben aviat, gràcies a que el vocabulari és limitat i els principals mots es repeteixen sovint, el context permet entendre’n la majoria i seguir la trama sense problemes. De fet, quan acabes la novel·la et queda la sensació que més que un impediment aquest fet és un punt a favor del text perquè l’ús del nadsat t’ubica perfectament en la manera de ser i de pensar del protagonista donant més força al relat de violència juvenil portada a l’extrem i de com els mètodes que des del govern s’utilitzen per combatre-la poden ser igual d’extremistes quan obvien la llibertat individual buscant una suposada tranquil·litat social. A mi m’ha agradat força i diria que és una lectura molt recomanable... però no apta per a tots els públics.

La pel·lícula de Kubrick [«A Clockwork Orange» - 1971], en la que cal destacar la gran actuació de Malcolm McDowell en el paper d’Àlex, és, encara ara, molt impactant i, exceptuant-ne alguns detalls puntuals, segueix molt fidelment la història de la novel·la... si no tenim en compte el final. Efectivament, el final és diferent perquè a la versió cinematogràfica van prescindir de l’últim capítol del llibre (que, pel que he llegit, tampoc havia sortit publicat a la versió americana de la novel·la). Així, mentre Burgess aposta per la redempció del protagonista amb l’edat, Kubrick deixa entendre que la seva maldat roman intacta. Jo no sabria dir quina opció és «millor»...

Aquí teniu en Jan McPetit a la pell de l’Àlex, no trobeu que està horrouxou?...



dilluns, 30 d’agost de 2021

Joc de Ment - 035

LA CARTA DEL DIA



- Una baralla de cartes de pòquer



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag entrega la baralla a un espectador, que la pot examinar i barrejar tant com desitgi, i li demana que la divideixi en dos munts iguals de 26 cartes cadascun. Una vegada fet, el mateix espectador entregarà una de les meitats de la baralla, la que vulgui, al mag i, seguidament, agafarà l’altra meitat per tornar-la a dividir en dos nous munts que, per tant, seran de 13 cartes cadascun.

En aquest moment sobre la taula hi ha tres munts de cartes. Un de 26 cartes que el mag ha deixat davant seu després que l’espectador li hagi entregat i dos de 13 cartes, tots ells mostrant els dorsos dels naips. Ha arribat el moment de girar les cartes, però abans el mag farà una predicció perquè ja sap quina és la carta que aquell dia sortirà quan acabi el truc. La diu en veu alta o, millor, l’apunta en un paper per revelar-la al final del joc.

Amb la predicció feta, ja es poden manipular les cartes però, per evitar suspicàcies, ho farà el mateix espectador. Aquest agafarà un dels munts de 13 cartes i procedirà a deixar-les d’una en una damunt la taula amb la cara cap amunt i comptant en ordre invers. És a dir, dirà «13» i deixarà la primera carta del munt girada sobre la taula, «12» per la segona, «11» per la tercera i així successivament. Quan el valor numèric de la carta que ha llençat (recordem que les figures J, Q i K valen 11, 12 i 13 respectivament) coincideixi amb el número que ha dit, aturarà el procés i entregarà la resta de cartes que encara li queden a la mà al mag que, sense girar-les ni manipular-les de cap manera, les deixarà sobre el seu munt de 26 cartes. Pot passar que l’espectador esgoti les 13 cartes sense que aparegui cap coincidència entre la xifra d’ordre invers i el valor de la carta, aleshores caldrà tornar a barrejar aquell mateix munt i tornar a començar. Com a exemple, imaginem que quan l’espectador diu «8», la carta que ha girat és un «8 de Piques». Aleshores deixarà aquell naip sobre la taula i la resta, sense girar, faran cap sobre el munt del mag.

Un cop fet això amb el primer munt de 13 cartes, s’ha de repetir igualment amb el segon munt. Imaginem que, en aquesta ocasió, quan l’espectador ha dit «12», la carta que ha girat és una «Q de Diamants». Aleshores deixarà aquell naip sobre la taula i la resta, sense girar, faran cap sobre el munt del mag.

Arribats a aquest punt, continua havent-hi tres munts de cartes sobre la taula. Dos d’ells amb les cartes cara amunt que, en l’exemple que estem explicant, mostren el «8 de Piques» i la «Q de Diamants». El tercer, amb els dorsos cap amunt, és la meitat del mag on també s’han deixat les cartes sobrants del procés anterior. Per finalitzar, només cal que l’espectador agafi aquest últim munt i procedeixi a comptar tantes cartes com marca la suma de les cartes descobertes per atzar (que en l’exemple són 8 i Q), i com que 8 + 12 = 20 resultarà que la vintena carta del munt serà exactament la que el mag havia predit al principi del joc.





dilluns, 23 d’agost de 2021

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)



Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per un dibuix de Josep Aragay (1889-1973):



AMB UN PAM DE NAS


La festa major d’estiu de Vila-molla del Secà té molta anomenada a tota la comarca. Cada any, l’ajuntament proposa una idea comuna que cadascun dels carrers participants adapta a la seva manera per guarnir-se i disfressar-se convenientment. Enguany, el tema triat ha estat el cinema clàssic de terror i cada carrer ha escollit una pel·lícula diferent que, com sempre, han procurat mantenir en secret fins a l’últim moment intentant així provocar la màxima sorpresa i admiració a la comissió que recorre els carrers del poble decidint qui s’emportarà el primer premi.

Avui és el gran dia. Ja fa estona que la comissió de festes, formada pels membres més distingits del consistori i encapçalada per l’alcalde, està fent el seu recorregut. Fins al moment, són tres els carrers que els han impressionat més vivament. Al carrer Nou han badat les orelles escoltant les notes de l’òpera Faust de Charles Gounod tocades des d’un piano encabit, no se sap com, en un dels balcons mentre des dels altres els veïns s’ho miraven vestits com els personatges del Fantasma de l’Òpera. Al carrer Major han fet uns ulls com unes taronges, admirats per la fastuositat gòtica de la decoració i les tenebroses capes de vellut negre que portaven tots els participants disfressats de Dràcula. El carrer Ample els ha deixat amb la boca oberta amb la simetria divergent dels balcons de la banda mar enfrontats amb els de la banda muntanya interpretant la terrorífica dualitat del Doctor Jekyll i Míster Hyde. Serà difícil triar el millor, tots tres tenen possibilitats d’emportar-se el premi i, a més, la visita encara no s’ha acabat. Els queda un últim carrer que ha sabut amagar la seva pel·lícula tant a consciència que la comissió no té ni idea per on els sortiran, ha arribat l’hora de descobrir-ho...

Quan entren al carrer d’Amunt, el que veuen els deixa amb un pam de nas. O millor dit, el que no veuen perquè tots els balcons són buits. Ni un guarniment, ni una disfressa... Als de la comissió els comença a pujar la mosca al nas i, com que els tenien de pam, ja podeu comptar que l’emprenyada no es queda curta. L’alcalde està que treu foc pels queixals per aquesta falta de respecte. La subvenció que dona l’ajuntament per ajudar a comprar el material de les disfresses bé que l’han cobrat i no s’han dignat a fer res per participar en la festa major? Això no quedarà així, ningú se’n burla d’aquesta manera de l'excel·lentíssim ajuntament de Vila-molla. I com que no hi ha res per veure, aviat està tot vist. No hi perdran ni un minut més en aquest carrer que, evidentment, no s’emportarà cap premi però que, si en els dies vinents no donen una explicació prou coherent, potser sí que rebrà una bona sanció.

La comissió gira cua i es disposa a marxar quan senten una veu que surt des d’un dels balcons. Un balcó que, aparentment, continua tan buit com tots els altres, però des d’on s’escolta clarament algú que diu: «Ni dos minuts s’hi han estat! Quina barra, almenys podrien dissimular una mica més. Ja us ho vaig dir jo que no valia la pena que ens hi esforcéssim tant intentant imitar a la perfecció les disfresses de l’Home Invisible. Total, si tothom sap que en aquest poble els premis de l’ajuntament sempre se’ls emporten els de la colla de l’alcalde...»