QUADRATS MÀGICS [123]

4	9	2
3	5	7
8	1	6

Un QUADRAT MÀGIC és una quadrícula numèrica on la suma dels valors de cadascuna de les seves files, columnes i diagonals és la mateixa.

Tot i que pot haver-hi altres variacions, usualment les caselles dels quadrats màgics típics s’omplen amb els nombres enters consecutius des de l’1 a N². Aquest valor N equival a l’Ordre del Quadrat, és a dir el seu nombre de files o columnes.
Encapçalant aquest post i com a exemple, podem veure un quadrat màgic d’ordre 3 (amb tres files i tres columnes) format amb els nombres de l’1 al 9 (3²) que compleix que les seves tres files (4+9+2, 3+5+7, 8+1+6), les tres columnes (4+3+8, 9+5+1, 2+7+6) i les dues diagonals (4+5+6, 8+5+2) sumen 15.

Aquest resultat idèntic que resulta de sumar els valors que trobem a cada fila, columna o diagonal s’anomena Constant Màgica i és la resultant del sumatori de totes les xifres que omplen el quadrat dividit pel nombre de files o columnes que el formen. Com hem vist, el quadrat màgic d’ordre 3 de l’exemple té una constant màgica igual a 15 [(1+2+3+4+5+6+7+8+9) / 3 = 15] i de la mateixa manera podríem calcular aquest valor per a qualsevol altre quadrat màgic. En el cas dels quadrats típics (els que s’omplen amb els nombres enters consecutius de l’1 a N²) podem utilitzar la fórmula M = (N³ + N) / 2 que ens permet trobar la constant màgica (M) a partir de l’ordre del quadrat (N). Així tenim que per a N=3 ens dona M = 15 com ja s’ha dit i també és fàcil calcular que M valdrà 34 en un quadrat màgic d’ordre 4, 65 en un d’ordre 5, 111 en un quadrat d’ordre 6 i així successivament. Cal fer constar que només hi ha una manera (sense comptar els simètrics que es poden obtenir per rotació o reflexió) de completar un quadrat màgic típic d’ordre 3, però en podem obtenir fins a 880 de diferents d’ordre 4 i n’hi ha 275.305.224 d'ordre 5. És clar que aquestes xifres es multipliquen fins a l’infinit si incloem els quadrats màgics formats amb altres nombres més enllà dels enters consecutius de l’1 a N² perquè és evident que un quadrat continua sent màgic si sumen, restem o multipliquem tots els seus elements per un mateix número o que també podem formar quadrats màgics omplint-ne les caselles amb valors diversos sempre que compleixin la regla que la suma de files, columnes i diagonals sigui la mateixa.

La història dels QUADRATS MÀGICS és ancestral i ja els trobem a les antigues cultures xinesa, àrab o hindú on, des de temps remots, s’han considerat uns signes de bona sort i s’han utilitzat per confeccionar talismans i amulets. Diu la llegenda que l’origen dels quadrats màgics es remunta a l’any 2200 aC. En aquells temps, a la mil·lenària Xina, va sortir del riu Lo una gran tortuga (símbol de l’eternitat) que tenia a la seva closca una sèrie de taques de diferents colors. Substituint aquestes taques per números, s’obtenia un senzill trencaclosques aritmètic on els nombres de l’1 al 9 estaven ordenats perquè sempre sumessin 15. Segons s’explica al «Llibre dels Ritus», un dels Cinc Clàssics xinesos del cànon confucià, aquesta curiosa distribució va inspirar a l’emperador Yu el Gran el tractat anomenat «El Gran Pla» que va fer servir de base per governar el seu regne. A continuació podeu veure una representació d’aquest quadrat màgic original que, com ja haureu endevinat, es correspon a l’exemple que he comentat abans i que també encapçala el post.

Al món occidental van ser mencionats per primera vegada als escrits de Teó d’Esmirna, al voltant del 130 aC i se sap que al segle IX de la nostra era, aquests quadrats eren usats pels astròlegs en la confecció d’horòscops. Però no va ser fins més endavant, cap allà l’any 1300 i gràcies al matemàtic grec Moscòpul, que els quadrats màgics i les seves propietats es van expandir per tot Occident, aprofitant els aires de renovació del Renaixement.

A Europa, el quadrat màgic més famós és d’ordre 4 i és el que apareix al gravat «La Malenconia» de l’artista alemany Albrecht Dürer (1471 – 1528). La seva constant màgica és 34 i els nombres centrals de l’última fila són el 15 i el 14 per assenyalar que aquest gravat es va fer l’any 1514.
A Catalunya, és ben conegut el quadrat màgic que l’escultor Josep Maria Subirachs (1927 – 2014) va incloure en el conjunt escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família de Barcelona. És també un quadrat 4x4, tot i que estrictament no seria un quadrat màgic perquè incompleix la condició de no repetir les xifres. El motiu d’això és que Subirachs va modificar el quadrat màgic de Dürer suprimint els valors 12 i 16 i repetint els nombres 14 i 10 per aconseguir que la constant màgica passés a ser 33 (en comptes de 34), una xifra simbòlica en el món cristià perquè tradicionalment es considera que Jesús tenia trenta-tres anys quan va ser crucificat. Ho expliquen més a bastament en el post del blog de la Sagrada Família que us deixo en aquest ENLLAÇ.

Segons les seves característiques, alguns quadrats màgics concrets reben una denominació especial. Entre d’altres, podríem trobar els ANTIMÀGICS que són els quadrats sense constant màgica perquè les sumes de les files, columnes i diagonals són totes diferents; els SEMIMÀGICS, quan només coincideixen les sumes de les files i les columnes, però no les de les diagonals; els BIMÀGICS (o els TRIMÀGICS) quan després d’elevar al quadrat (o al cub) totes les seves xifres s’obté un altre quadrat màgic; els CONCÈNTRICS que són els quadrats màgics que n’inclouen un altre (o altres) a l’interior; els MULTIPLICATIUS on la constant màgica resulta de la multiplicació dels valors de les files, columnes i diagonals; els DIABÒLICS (o PANMÀGICS) que són aquells on també les diagonals complementàries [les dues diagonals paral·leles a la principal] sumen la constant màgica; els PERFECTES que presenten la constant màgica en la suma de files, columnes, diagonals, diagonals complementàries i també en els subquadrats interiors o en els valors dels cantons; els ALFAMÀGICS quan les xifres que omplen el quadrat s’escriuen amb el seu nom i resulta que el nombre de lletres d’aquests noms també formen un quadrat màgic; el del TAULER D’ESCACS, fet pel matemàtic suís Leonhard Euler que en un quadrat 8x8 va distribuir els números de l’1 al 64 de manera que es pot anar consecutivament del primer a l’últim seguint els moviments d’un cavall d’escacs; l’APOCALÍPTIC, creat per A. W. Johnson és d’ordre 6, està format per nombres primers i la seva constant màgica és 666...

Es coneixen diversos procediments per poder crear un quadrat màgic que comporten major o menor dificultat depenent, sobretot, de l’ordre del quadrat que volem obtenir. Per un valor de N senar, els quadrats màgics són més fàcils de generar mentre que els quadrats d’ordre parell són més complicats de fer i, dins d’aquests últims, resulten d’elaboració més directa els quadrats amb un ordre múltiple de 4 que els que tenen un N parell però no divisible per 4. A l’article que la Viquipèdia dedica a aquest joc numèric es detallen els mètodes més genèrics per construir un quadrat màgic, ho podeu veure AQUÍ.

Però per acabar aquest post, n’he triat un de força senzill que he trobat al llibre JUEGOS DE MANOS DE BOLSILLO VOL.2 (Wenceslao Ciuró – 1961). Aquest és un sistema que permet construir un quadrat màgic d’ordre 5 amb la possibilitat de començar per qualsevol xifra inicial i només seguint unes simples regles que ens indiquen que partint d’un primer número donat, el seu consecutiu estarà situat dues caselles més amunt i una a la dreta del primer, excepte quan aquest és un múltiple de 5 (5, 10, 15, 20 i 25) perquè aleshores haurem de posar el segon a dues caselles a la dreta del primer. Amb el benentès que per poder omplir tot el quadrat hem d’imaginar cadascuna de les files i les columnes com si fossin cadenes sense fi, és a dir que si hem d’avançar dues caselles i se’ns «acaba» el quadrat, el que hem de fer és continuar per l’altre extrem de la mateixa fila o columna.
Per deixar-ho més clar, millor que ho fem amb un exemple. Partim d’una quadrícula 5x5 buida. Hem d’omplir les 25 caselles amb els nombres que van de l’1 al 25 i ens diuen que comencem situant el número 13 a la segona casella de la tercera fila (és a dir, a la casella de la fila 3, columna 2 [3,2]). El 14, per tant, l’haurem de col·locar dues files més amunt i una columna a la dreta i això correspon a la casella [1,3]. Com aquest 14 ha caigut a la primera fila i no n’hi ha cap més per sobre seguirem el compte per la part de sota i així els mateixos càlculs portaran el 15 a la casella [4,4]. Ara hem arribat a un dels múltiples de cinc i, en conseqüència, per col·locar el 16 canviarem de moviment i el posarem a dues caselles a la dreta del 15, és a dir a la [4,1]; pel 17 tornarem a comptar dues files cap amunt i una a la dreta per trobar la [2,2]... i així successivament (quan arribem al número 25, continuarem amb l’1) fins a omplir totes les caselles. Si no ens equivoquem, al final haurem format el següent quadrat màgic d’ordre 5 i amb una constant màgica de valor 65.

8	21	14	2	20
4	17	10	23	11
25	13	1	19	7
16	9	22	15	3
12	5	18	6	24

---

GLOSSARI:

• Quadrat màgic [123]

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Jocs de sobretaula - 009

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (novembre - 2022)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Crani fumant un cigarret» (Vincent van Gogh – 1886).

EL PINTOR FAMÓS QUE NOMÉS VA VENDRE UN QUADRE

L’artista del qual parlarem avui no necessita gaires presentacions. La seva obra és admirada arreu i tothom coneix detalls de la seva extraordinària biografia. Tant és així que només dient-vos que es tracta del pintor conegut per haver venut un únic quadre en la seva vida, estic segur que tots ja heu endevinat el seu nom. Efectivament, avui us vull parlar del gran i inimitable Vicenç Vall Gorg.

És sabut que en Vicenç es va voler dedicar a la pintura des de ben jove. Al principi, però, no ho va tenir gens fàcil. Com ja he dit, els seus quadres no es venien i això l’obligava a buscar contínuament noves fonts d’ingressos que li permetessin seguir amb la seva afició. Va ser per aquest motiu que es va apuntar a un concurs de pintura organitzat per la regidoria de salut del seu ajuntament en el marc d’una campanya antitabac. Es tractava de fer una obra que mostrés els perjudicis del tabaquisme i el premi era de 500 €. Aquesta quantitat no li solucionaria la vida, però almenys sí que li permetria poder pintar durant una bona temporada i, per això, en Vicenç Vall Gorg es va prendre l’encàrrec molt seriosament. El resultat, com tothom sap, va ser «Crani fumant un cigarret». No hi ha dubte que una calavera amb un cigarret als llavis era una imatge punyent que mostrava sense pal·liatius els efectes nocius del tabac. En Vicenç estava convençut que guanyaria... però no va ser així.

La seva obra va ser rebutjada pel jurat sense gaires explicacions i aquest fet va marcar un punt d’inflexió en la trajectòria de l’artista. Va decidir que ja havia aguantat prou i que deixaria la ciutat per anar al camp. Li havien parlat dels meravellosos paisatges de la Provença francesa, però, és clar, per anar-hi també necessitava diners i no en tenia. Desesperat, va fer venir un nou possible comprador al seu estudi amb la intenció, si hagués calgut, de malvendre els seus quadres per obtenir els diners per poder marxar. L’expert en art es va mirar les pintures i, com tots els altres abans que ell, no se’n va voler quedar cap. En Vicenç Vall Gorg es va enfonsar, es va deprimir tant amb aquest nou fracàs que gairebé va deixar d’escoltar el que li estava dient el marxant: «Mira, Vicenç, els teus quadres no valen res. Pintes molt "raro", noi. Com a galerista no m’interessen gens, però ja saps que també treballo en una agència de publicitat. Doncs un dels nostres clients principals és una empresa tabaquera internacional i estic segur que els agradarà molt aquest últim quadre que has fet. Te n’ofereixo 10.000 €».

La resta de la història també és ben coneguda. En Vicenç potser no va sentir l’oferta que li feien, però el seu germà Teodor que sempre l’acompanyava no en va perdre detall i va negociar un contracte que a més dels deu mil euros incloïa també un percentatge sobre totes les reproduccions futures. Quan poc temps després, el quadre «Crani fumant un cigarret» va ser escollit com la imatge corporativa dels Cigarrets Skeleton, el tabac que fumen els homes de veritat que no tenen por de res i va començar a aparèixer en tots i cadascun dels paquets d’aquesta marca, en Vicenç Vall Gorg es va convertir en multimilionari. Avui en dia continua pintant, instal·lat còmodament a la seva finca de luxe de la Camarga francesa, però no ha volgut vendre cap més quadre. Ara no li cal i cada vegada que algú li proposa fa aquell gest tan típic de tallar-se una orella, com volent dir: «Ni t’escolto, ni et vull escoltar». Repeteix que actualment ja no busca cap reconeixement i que els seus quadres ja es vendran quan es mori. És una llàstima perquè no pinta gens malament el paio, el vaig visitar fa pocs dies i em va enamorar amb la seva última pintura: un paisatge d’una nit estrellada que és tota una obra d’art mereixedora de ser exposada al MoMA de Nova York, per citar un gran museu a l’atzar.

Els misteris d'en Mac – Cas 009

009 - EL CAS DEL TRÈVOL DE QUATRE FULLES

De tant en tant, per aclarir algun detall del cas que estic investigant, m’he de posar en contacte amb la policia i demanar-los ajuda. El meu contacte als mossos d’esquadra és l’inspector Roig, un vell amic que, sempre dins la més estricta legalitat, no té mai un no quan li demano alguna cosa. Evidentment, aquest sentiment és recíproc i ell també sap que si alguna vegada necessita un punt de vista diferent per desencallar una de les seves investigacions, pot comptar amb mi.

Aquest ha estat el cas de la trucada que m’ha fet aquest matí i que ha iniciat amb les següents paraules:

- Escolta Mac, tinc un historiador, un entomòleg, un astrònom i un matemàtic...

- Què m’has telefonat per explicar-me un acudit? –l’he interromput jo, divertit–.

- No em parlis d’acudits que la cosa és seriosa. Ahir a la nit es va produir un assassinat al Centre Internacional d’Investigacions Aplicades. La víctima és un reconegut científic i quan tot es faci públic hi haurà un bon rebombori, per això m’agradaria tenir el tema mínimament encarrilat com més aviat millor. Però no me n’acabo de sortir i per això et truco, és sabut que quatre ulls sempre hi veuen més que dos.

- Explica’m, doncs, que has vist fins ara.

- El detall principal és que la víctima no va morir a l’acte i va tenir temps de deixar-nos una pista. Per desgràcia i potser perquè temia que l’assassí encara rondés per allí, no va ser tan explícit com per escriure el nom del culpable sinó que va optar per fer un dibuix. Abans d’anar-se’n a l’altre barri va esbossar clarament un trèvol de quatre fulles.

- Que no li va portar gaire sort, evidentment. –he afegit jo–

- Efectivament, no gens. Però almenys ens ha de servir per assenyalar clarament un dels quatre únics sospitosos. Que, com t’intentava dir al començament, són un historiador irlandès especialitzat en la història del seu país, un entomòleg francès que estudia els insectes dels prats, un astrònom alemany que investiga les alteracions que la radiació solar produeix en els gens i un matemàtic italià que treballa fent càlculs de paràmetres estadístics i de probabilitat. No hi ha dubte que un d’ells és el culpable, però no aconsegueixo trobar quin té una relació prou evident amb la pista per poder acusar-lo directament. Per això la telefonada, per veure si tu ho tens més clar.

- Doncs diria que sí, que ho tinc força clar...

I vosaltres? Sabeu qui pot ser l’assassí?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

ACRÒSTICS

El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) defineix ACRÒSTIC com:

Composició versificada en la qual les lletres inicials, medials o finals dels versos, confegides, formen una paraula o frase.

Un exemple el trobaríem en un text que el periodista, poeta i dibuixant català Josep Maria Junoy (1887 – 1955) va incloure en el catàleg de la primera exposició del pintor Joan Miró (1893 – 1983) a les Galeries Dalmau de Barcelona l’any 1918. Per a aquest catàleg, Junoy s’empesca una peculiar descripció de la pintura del genial artista barceloní: «Forta pictòrica Matèria Impregnada d’una Refractibilitat cÓngestionant» on hi apareixen destacades les quatre lletres del cognom del pintor.

En aquest cas, com es pot veure a la imatge, les lletres utilitzades per formar el mot «Miró» estan situades en posicions centrals dins del text i, per tant, es tractaria d’una variant de l’acròstic anomenada MESÒSTIC. Altres variacions d’aquest joc de paraules serien el TELEÒSTIC (quan ocultem el missatge críptic a les últimes lletres de cada vers), el CATADIAGONÒSTIC (quan fem servir la primera lletra del primer vers, la segona del segon, la tercera del tercer i així successivament, per ocultar el missatge en lectura diagonal descendent des de la part superior esquerra a la inferior dreta) i l’ANADIAGONÒSTIC (que és l’acròstic que es llegeix en diagonal ascendent des de la part inferior esquerra a la superior dreta). De totes maneres, l’ACRÒSTIC més típic i al que ens referim directament amb aquest nom és el que utilitza les lletres inicials de cada vers per escriure el missatge que volem ocultar.

L’origen de l’acròstic és molt antic. Se’n troben ja en les Sagrades Escriptures on diversos salms presenten acròstics alfabètics. Així per exemple, al salm 119 cadascun dels vuit versos de la primera sèrie comença per la primera lletra de l'alfabet, ALEPH; cadascun dels vuit de la segona per la segona lletra, BETH, i així successivament amb tot l'alfabet hebreu. També alguns escriptors grecs i romans compongueren acròstics amb els títols de les seves obres. Al segle IV, Eusebi de Cesarea (c. 265 – 339) cita certs versos religiosos grecs que estan escrits de manera que les lletres inicials formen la frase «Jesucrist, fill de Déu, Salvador». Les primeres lletres de les cinc paraules d'aquesta frase formen el mot grec "Ichthys" (peix), circumstància que va fer que els primers cristians utilitzessin el dibuix d’un peix com a símbol. Després la tradició dels acròstics fou recollida pels monjos medievals i pels grans poetes del Renaixement.

A la literatura clàssica espanyola és famós l’acròstic que Fernando de Rojas (c. 1470 – 1541) va fer servir per a presentar-se com autor de LA CELESTINA. Al preàmbul de la segona edició (Toledo – 1500) trobem onze estrofes de versos d’art major titulades: «El auctor, escusándose de su yerro en esta obra que escribió, contra sí arguye y compara» on s’explica que va trobar a Salamanca "la obra presente" i que, en unes vacances, es va proposar acabar-la. Doncs bé, ajuntant les primeres lletres d’aquests versos podem llegir el següent acròstic: «El bachiller Fernando de Royas acabó la comedia de Calysto y Melibea y fue nascido en la Puebla de Montalván».

Els acròstics han arribat fins als temps moderns, però van tenir el seu major auge durant el barroc. En aquella època, la literatura els utilitzà abusivament creant els anomenats LABERINTS, uns MULTIACRÒSTICS que anaven més enllà de la mera lectura lineal combinant les lectures horitzontal, vertical, diagonal i fins i tot circular dins del mateix text. En català, en tenim un gran exemple en el «Sonet set vegades acrostich» (també conegut com «En forma de labirinto») escrit per Vicent Garcia [el Rector de Vallfogona] (1579 – 1623). En aquest poema multiacròstic trobem fins a disset ÈSTICS (denominació proposada per l’escriptor i polític Josep Bargalló i Valls per anomenar les diverses variants d’acròstics) que amaguen el nom de santa Teresa de Jesús: un acròstic convencional, cinc mesòstics, deu catadiagonòstics i un èstic horitzontal en el darrer vers. El mateix Josep Bargalló dedicà una minuciosa anàlisi a aquest poema i a la seva estructura en un article publicat l’any 1990 a les pàgines del diari AVUI que us deixo a continuació per si és del vostre interès:

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

En l’àmbit de l’enigmística, cal citar un joc anomenat «Double Acrostic» que ara fa uns cent anys, abans de l’esclat dels mots encreuats, va ser molt popular a la premsa anglosaxona i que consistia a endevinar quatre mots que en formaven dos de nous acròsticament, el primer amb les inicials i el segon amb les lletres finals.

Avui en dia potser ja no tenen la popularitat d’antany, però el recurs de l’acròstic continua sent ben vàlid en la creació de passatemps. Per demostrar-ho i posar el punt final a aquest post, us he preparat un MENÚ ACRÒSTIC que us proposo que completeu i desxifreu. Com veieu a la imatge, cadascun dels tres apartats d’aquest menú (Primers, Segons i Postres) conté sis productes diferents d’una mateixa categoria que, un cop trobats, deixaran al descobert un nou element de la mateixa classe que es podrà llegir en l’acròstic que apareixerà a les caselles vermelles. La vostra feina és, per tant, omplir tot el menú i descobrir quins tres plats (una verdura, un peix i una fruita) són les recomanacions incògnites del xef en aquest MENÚ ACRÒSTIC tan especial... si us ve de gust, és clar. :-)

---

GLOSSARI:

• Acròstic

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Jocs de sobretaula - 008

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Els misteris d'en Mac – Cas 008

008 - EL CAS DE LA CONTRASENYA PAREMIOLÒGICA

En un cas anterior, us explicava que un laboratori d’informàtica forense havia demanat la meva ajuda per poder accedir a un ordinador protegit per una contrasenya que es resistia als seus moderns mètodes d’investigació perquè estava creada a partir d’una sèrie d’endevinalles tradicionals catalanes.

Doncs avui m’ha arribat la torna d’aquell cas. Resulta que després d’introduir la paraula de pas que els vaig proporcionar, els ha aparegut un nou entrebanc perquè aquell equip informàtic incorpora un sistema de seguretat redundant i ara els demana una segona contrasenya de nou lletres per poder accedir al contingut del disc dur. Quan m’han trucat per dir-m’ho, he suposat que si tornaven a recórrer a mi és perquè havien trobat una nova llista d’endevinalles i que calia solucionar-les. Però no, aquesta vegada no hi ha endevinalles per resoldre ni cap llibre amb el qual treballar. L’única pista que tenim és una petita llista de refranys catalans ordenats i numerats de la següent manera:

1. Interès i amistat mai no s'han ajuntat.
2. Anar al llit sense sopar mai cap metge ha fet llevar.
3. Boca que menja fel, no pot escopir mel.
4. Casoris amb condicions, motius de separacions.
5. Llarga salut, vigília de malaltia.
6. Gallina petita no pot fer ou gros.
7. Abstenir-se de pecar és el millor dejunar.
8. Aprenent de tot, mestre de res.
9. Escudella per dinar i per sopar acaba per cansar.

Res més que això... però jo crec que ja en tinc ben bé prou per trobar la contrasenya amagada i resoldre el cas.

I vosaltres? Sabeu com trobar la solució que busquem?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Relats Conjunts (octubre - 2022)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El Temerari remolcat a dic sec [The Fighting Temeraire tugged to her last berth to be broken up]» (Joseph Mallord William Turner - 1839).

L'ÚLTIM VIATGE DEL "TEMERARI"

- Encara tinc al cap l’emotiva cerimònia d’ahir. El port estava a vessar de gent que aplaudia fervorosament mentre el remolcador portava el vell navili cap al seu últim destí. Realment va ser molt emocionant presenciar el comiat del «Temerari» i del seu capità després de tants anys de servei a la pàtria. Molts m’han titllat d’insensible per haver ordenat el seu desballestament, però governar també és això. Cal saber sobreposar-se als sentimentalismes i a la nostàlgia per poder fer avançar el país. El progrés no s’atura i nosaltres no podem quedar estancats en el passat per molt gloriós que aquest hagi sigut. Cal fer foc nou i deixar pas a sang fresca, no hi ha més remei per molt greu que ens sàpiga. Suposo, per tant, que s’han complert les meves ordres sense entrebancs, oi?

- Efectivament, senyor president. Cal dir que hi ha hagut algunes protestes, però això no ha impedit que aquest matí s’hagi procedit al desballestament tal com vau ordenar.

- Ja m’ho temia això de les protestes. Imagino que el vell capità ha estat qui més s’ha queixat, no?

- Sí, és clar. Bé, de fet més que ell qui ha protestat més insistentment ha sigut la seva família. El capità, pobre, ha deixat de cridar ben aviat. Quan li han arrencat el segon braç, l’hemorràgia ha estat ja tan abundant que no li ha quedat esma per a res. Per cert, senyor, abans que me n’oblidi. M'hauríeu de dir quines són les vostres ordres sobre el vaixell, l’hem de desballestar també?

MOT AL SET (S+7)

L’any 1960 a París, l’escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais van crear un grup d’experimentació literària que van denominar OuLiPo («Ouvroir de Littérature Potentielle»). Aquest «Taller de Literatura Potencial» tenia com a objectiu la creació de textos literaris utilitzant tècniques d’escriptura que incloguessin algunes limitacions de partida que caldria superar a l’hora d’escriure. Aquestes limitacions que ells van anomenar «contraintes» (constriccions, traves) defineixen les regles a seguir per compondre un text on, en conseqüència, tindrà més importància la forma que no el contingut. Una «contrainte» pot ser tant de tipus lingüístic (limitació imposada d’algunes paraules o lletres, ús d’anagrames o palíndroms, etc.) com matemàtic (estructures combinatòries, permutacions, translacions, poemes eulerians...) i es pot aplicar per crear un text nou o per modificar-ne un de prèviament escrit.

D’entre els diversos tipus de jocs literaris creats per OuLiPo, un dels més coneguts és l’S+7 (Substantiu + 7) que consisteix a reemplaçar cada substantiu d’un text triat pel setè substantiu que, en ordre alfabètic, apareix darrere d’ell en un diccionari determinat. El resultat d’aquesta «reescriptura automàtica» on l’única concessió que es permet és poder adaptar, si cal, el gènere gramatical dels articles i adjectius al nou substantiu fa que, com diu Màrius Serra: «... la transformació del text base per la via de l’S+7 l’eleva a una categoria d’artifici superior, en la qual les lleis de la lògica trontollen al voltant del regne de la paradoxa...»

Aquesta citació l’he extret del seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), on també podem trobar una breu explicació de com encarar aquest artifici lingüístic amb un curiós exemple en català:

El primer pas per practicar amb garanties l’S+7 és triar el text base del qual pretenem apropiar-nos. La segona opció del creador és més important encara. Cal escollir un diccionari adient. Fins i tot, es poden fer servir textos clàssics; aleshores els substantius que caldrà introduir seran el 7è, el 14è, el 21è... de l’obra escollida. Els resultats poden ser tan sorprenents com l’exemple que proposem en català; un Pare nostre potencial passat per l’S+7 del ‘Diccionari de l’esport’ d’Enric Bañeres, Manuel de Seabra i Ester Bonet (Enciclopèdia Catalana, 1989): «Partit nostre que esteu en la cenyida, sia santificat el vostre nord-oest, vingui a nosaltres el vostre rei, faci’s la vostra ‘Vuelta’, així en el testimoni com es fa en la cenyida. El nostre pal de cada diana, doneu-nos serrà en la diana del ‘back-up’ i perdoneu les nostres curses així com nosaltres perdonem els nostres ‘Diamidovs’; no permeteu que nosaltres caiguem en la tenista i deslliureu-nos de qualsevol mampara. Amén.»

En català aquest joc es coneix també com MOT AL SET, denominació creada per l’escriptor rossellonès Joan-Lluís Lluís en la seva obra «Antologia septentrional del mot al 7» publicada l’any 1997.

AJUNTAMENT DE GIRONA - Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions
SENHAL nº 39 (21/12/1997–21/3/1998)

Per altra banda, igualment cal destacar que la regla que obliga a escollir el setè substantiu és completament arbitrària i que, amb el mateix mètode de resolució, aquest artifici literari admet diverses variants on podem decidir no només el número del substantiu que intercanviarem sinó també que les paraules canviades no siguin només els noms. D’aquesta manera, podríem crear noves regles de partida que implicarien substitucions de, per exemple, verbs (V+n) o adjectius (A+n) de manera individual o, fins i tot, de manera conjunta (S+V+A+7).

Aquesta última variant (S+V+A+7) és la que he escollit per transformar el paràgraf inicial d’una conegudíssima novel·la catalana. Per fer-ho he fet servir un clàssic dels nostres diccionaris, concretament el DICCIONARI GENERAL DE LA LLENGUA CATALANA – POMPEU FABRA (Tercera Edició – 1962) i a continuació us deixo el resultat que, tot i la triple modificació, penso que no us costarà gens d’identificar:

Quadratura del desvariejament i de la salvatel·la – TT/1

(1) L’Albarà, un nòlit de cauliflors anyils, verinós i brut, torrejava de l’hospici del casament seu amb una cisterneta de figueretes nemoroses, de col·lador de damnatge, quan s’autenticà a avilar dotze nòlits, que n’aparellaven un alví i el ferumejaven cavallonar al toluïl de la reserva, i els va discordar:

- Què us ha ferumejat?

I ells li van contraatacar:

- No el vorellem amb nosaltres, perquè serreja nemorós.

- I si s’olia?

I ells es van arrufar d’espatllons, car serrejaven dotze nòlits fortificats en un ambre cuallarg, de prelusions.

---

GLOSSARI:

• Mot al set (S+7)

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

14è aniversari

Avui XAREL-10 fa catorze anys!!

A mitjans del segle XX, la infermera nord-americana Virgínia Henderson (1897 - 1996) defensora de la idea que des de la seva professió no només s'havia de tractar la malaltia sinó també la persona en general, va voler catalogar les necessitats bàsiques humanes amb la intenció de presentar una visió esquemàtica del funcionament i les exigències del cos humà que servís de guia als cuidadors. El resultat va ser la creació d'un model conceptual que encara es fa servir actualment i que consta de 14 punts que enumeren les necessitats fonamentals comunes a tota persona, malalta o sana. Aquesta n'és la llista:

1. RESPIRACIÓ / CIRCULACIÓ: Respirar amb normalitat per mantenir l’organisme correctament oxigenat.
2. ALIMENTACIÓ / HIDRATACIÓ: Menjar i beure adequadament.
3. EXCRECIÓ: Eliminar correctament tots els productes de rebuig de l'organisme.
4. MOBILITZACIÓ: Moure’s i mantenir una positura adequada.
5. REPÒS: Descansar i dormir tot el necessari.
6. VESTIR-SE / DESVESTIR-SE: Poder triar el vestit adequat i tenir la capacitat d’utilitzar-lo.
7. TERMOREGULACIÓ: Mantenir la temperatura corporal dins uns límits acceptables.
8. HIGIENE: Mantenir la netedat i sanitat corporal.
9. SEGURETAT: Evitar els perills de l'entorn.
10. COMUNICACIÓ: Poder comunicar-se amb els altres; expressant emocions, necessitats, pors i opinions.
11. CREENCES / PRINCIPIS: Viure segons les nostres idees i conviccions.
12. OCUPACIÓ: Treballar i sentir-se realitzat.
13. OCI: Participar en activitats recreatives.
14. APRENENTATGE: Capacitat de descobrir, adquirir coneixements i satisfer la curiositat.

Haureu notat que «Fer un blog» no apareix explícitament en aquesta llista, per jo estic convençut que implícitament entraria en més d’un d’aquests catorze punts. Soc conscient del fet que definir els blogs com "una necessitat" pot resultar exagerat, però ningú pot negar que aporten més d'una cosa positiva als que encara voltem per aquest món blogaire. En cas contrari, us asseguro que jo no n'hauria fet un durant catorze anys seguits i ben segur que a vosaltres tampoc us abelliria seguir passant per aquí. Així que... MOLTES GRÀCIES PER SER-HI!!

I, per no perdre el que ja s'ha convertit en una tradició de cada dos d'octubre, també faré tornar al LLIBRE perquè us proposi un Enigma Especial d'Aniversari. Al d'enguany li correspondrien les etiquetes: ⁣[difícil], [lògica] i, com als vells temps, el primer que l'encerti s'emportarà un rètol vermell de felicitació. Aquí el teniu:

ESMORZAR O NO ESMORZAR, AQUESTA ÉS LA QÜESTIÓ

Volem passar una setmana de vacances a l’Illa de l’Escaquer i hem escollit l’hotel «The Fourteenth Riddle», un B(✔) & B(?) [Bed(✔) and Breakfast(?)] de solvència contrastada. Com la seva categoria indica, aquest establiment ofereix els serveis d’allotjament (garantit) i esmorzar (segons com). És a dir que tindrem assegurat el llit cadascun dels set dies, però en canvi l’esmorzar depèn de l’atzar i ens l’haurem de guanyar (o no) cada matí. Com que el preu està força bé, acceptem aquestes condicions i ens hi instal·lem.

El primer dia, dilluns, baixem al restaurant i damunt la taula que ens correspon hi trobem cinc safates tapades, en fila i numerades de l’1 al 5. El cambrer ens diu que el cuiner ha deixat el nostre esmorzar en una de les safates i ens dona l’oportunitat de triar la que preferim. Aixequem una de les tapes a l’atzar i, com mana la llei de probabilitats, la safata escollida és buida. Seguidament, amb molta amabilitat això sí, el cambrer ens fa fora del menjador sense haver menjat res i ens informa que ho podrem tornar a provar l’endemà. També ens diu que cada matí el cuiner deixa l’esmorzar en una safata contigua a la safata on era el dia anterior, però nosaltres no sabem on és l’esmorzar d’avui i, pels nervis, tampoc recordem quina de les safates acabem de destapar.

En conseqüència l’endemà, dimarts, haurem de començar de zero i tornarem a tenir només una probabilitat entre cinc de poder esmorzar. No podem refiar-nos de l’atzar i ens agradaria assegurar-nos almenys un esmorzar a l’hotel durant la nostra estada, com ho podem fer?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "