Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [IV]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Poso el punt final a les ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, que us he anat oferint durant l'estiu, amb una obra ben coneguda.

Aquí la teniu...

EL CAS MISTERIÓS DEL Dr. JEKYLL I Mr. HYDE
[The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde]
(Robert Louis Stevenson – 1866)

El doctor Henry Jekyll és un científic reconegut i un membre respectable de la societat. Tanmateix, darrerament apareix sovint relacionat amb un individu violent i moralment repulsiu: l’inquietant Edward Hyde. Aquesta estranya relació arriba a l’extrem que Jekyll ha fet hereu de tot el seu patrimoni a Hyde en un testament que custodia l’advocat Gabriel John Utterson, un bon amic del doctor que, incapaç de comprendre l’estrany comportament del seu camarada, decideix provar de treure’n l’entrellat.

És, per tant, a través de la mirada de l’advocat que la novel·la ens presenta el misteri d’aquesta relació tan enigmàtica i construeix una trama farcida de secrets, sospites i esdeveniments estranys que atrapen al lector. L’obra m’ha semblat especialment interessant perquè sap combinar diversos elements literaris que la converteixen en un relat ple d’intensitat. En primer lloc, Stevenson utilitza l’estructura narrativa del gènere de misteri: els fets es presenten de manera gradual i des de la perspectiva d’un observador extern que intenta comprendre què està passant. Això fa que el lector comparteixi la mateixa confusió i curiositat que el personatge, cosa que manté la tensió fins als darrers capítols on llegirem la confessió final de Jekyll que ens ho aclarirà tot. A més, aquest aspecte «misteriós» queda molt ben emmarcat dins un ambient urbà, fosc i boirós, amb el qual l’autor embolcalla perfectament el to inquietant de la història.
El segon element a destacar és com l’autor aconsegueix que la trama de misteri vagi derivant cap al terror. En el context científic i social del segle XIX, quan molts intel·lectuals debatien sobre els límits de la ciència, la moral i la naturalesa humana, Stevenson explora el concepte de la dualitat humana, desenvolupant la idea que dins de cada persona conviuen impulsos oposats: el bé i el mal, la moral i l’instint, alhora que ens qüestiona sobre la identitat i la responsabilitat moral. Aquesta reflexió, que avui pot semblar molt coneguda, va tenir un gran impacte en el moment de la publicació de la novel·la i ha influït profundament en la cultura popular, de tal manera que la figura de Jekyll i Hyde s’ha convertit en un símbol universal de la doble personalitat.

Personalment, he gaudit força d’aquesta lectura. És una obra molt coneguda, però, tot i això, aconsegueix mantenir l’interès des del principi fins al final i he d’admetre que no m’ho esperava. És evident que el «misteri» de la relació Jekyll-Hyde és, a hores d’ara, ben conegut per tothom. Com he dit abans, ha esdevingut un exemple paradigmàtic del trastorn de doble personalitat i, per tant, no hi ha ningú que no sàpiga que ambdós personatges són la mateixa persona. Però, com que el narrador és l’advocat que intenta esbrinar què està passant, això facilita que el lector l’acompanyi en les seves investigacions compartint la seva intriga. Amb un estil clar i directe i un ritme narratiu molt àgil, l’autor ens mostra com els esdeveniments es tornen cada vegada més inquietants perquè quan ens pensàvem que el bon doctor ha aconseguit dominar la seva part maligna, aquesta ressorgeix i s’imposa amb més força, fent que augmenti la curiositat del lector per saber què acabarà passant.
I és per això que m’ha semblat tan encertat el fet de reservar les explicacions per als capítols finals. Durant gran part de la novel·la, només disposem de pistes parcials i testimonis indirectes, fet que reforça el suspens. Quan finalment es revelen tots els detalls, la història adquireix un sentit complet i permet entendre tot el que havia passat abans. Aquest recurs narratiu fa que el desenllaç sigui especialment impactant i satisfactori. És un llibre curt (poc més de 100 pàgines), però molt ben trenat. Us el recomano.

Aprofito per desitjar-vos una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

Test d'intel·ligència - 036 [M12]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Un any més, la CARME torna a organitzar els seus RELATS D'ESTIU i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per una fotografia de Fra Miquel que mostra un dels murals del poble de Penelles (La Noguera), situat al número 17 del carrer Gran i obra de Laia Sauret, on s'hi veu una noia a la gatzoneta amb el text: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència».

MÀGIA A LA PLACETA

Un matí, a la paret de darrere del vell banc de la placeta, hi va aparèixer un mural. Els veïns van trobar-hi pintada una noia a la gatzoneta que escrivia: «Aquí i ara, pots començar una nova vivència». Ningú sabia qui l’havia dibuixat ni per què, però tant era. L’important és que, a partir d’aquell instant, alguna cosa havia canviat en aquell petit espai al mig del barri.

El lloc era el mateix de sempre. El banc continuava tenint gairebé tots els llistons de fusta bruts i despintats i semblava anar de gairell, per culpa d’una pota més curta que les altres. Però la gent va començar a explicar-ne històries. Molts asseguraven que la seva vida havia canviat després de seure-hi, i aviat tothom es va convèncer que aquell banc era màgic.

En Narcís no hi creia gaire en aquelles martingales, però que li canviés la vida era just el que necessitava en aquell moment. Sortir de l’avorrida rutina de cada dia era el que més desitjava i, si aquell banc podia complir el seu desig, no perdia res per provar-ho.
Així que cada tarda —total, tampoc no tenia altra cosa a fer— anava a la placeta, seia al banc i esperava que la promesa escrita al mural es fes realitat. Ja feia dues setmanes que ho feia, gairebé quinze dies esperant que passés alguna cosa... i allí no passava res de res. De fet, passar, el que es diu passar, només hi passaven els cotxes, algun colom despistat... i la Nora.

Bé, en Narcís encara no sabia que es deia Nora. De moment, només la coneixia com aquella noia que, també cada tarda, s’instal·lava a l’altre extrem del banc amb els auriculars posats. No hi escoltava música; només li servien per espantar els borinots. Ella també esperava, ves a saber què.
Durant catorze dies seguits, doncs, tots dos havien ocupat el seu cantó de banc, separats per menys de dos metres de fusta buida. Més enllà d’algun «bona tarda» de rigor, no s’havien dirigit la paraula. Volien evitar qualsevol distracció que pogués trencar el suposat encanteri còsmic que havia de fer funcionar el mural. No eren allí per fer-la petar, sinó per aconseguir aquella nova vida promesa. I, si tocava esperar que la màgia del banc es fes realitat, doncs esperarien, ben concentrats, tant com calgués.

El quinzè dia, a mitja tarda, el cel es va enfosquir de cop i va començar a ploure. No va ser un gran xàfec, només una típica tempesta urbana, amb gotes grosses i brutes que rebotaven contra l’asfalt. Cap dels dos portava paraigua. Ell es va apujar el coll de la jaqueta. Ella es va tapar el cap amb la bossa de mà. No volien aixecar-se del banc; marxar abans d’hora potser hauria reiniciat el comptador que marcava el termini d’actuació de la màgia. Per sort, l’aiguat no va durar gaire i es van poder mantenir ferms al seu lloc. L’alternativa hauria significat admetre la derrota davant del mural, i ells no es rendirien per quatre gotes de res.
Just en aquell instant, però, un autobús de la línia 22 va passar a tota velocitat per damunt del bassal que s’havia acumulat davant del banc. Una onada d’aigua marronosa va descriure una paràbola perfecta i va anar a caure damunt dels nostres protagonistes, que van quedar encara més xops.

Allò va ser, i mai millor dit, la gota que va fer vessar el got. En Narcís, amb la vista posada a les lletres de la paret, on l’aigua bruta regalimava sobre la paraula «vivència», va decidir que ja n’hi havia prou de fer el préssec en aquell banc.

—Doncs tenien tota la raó —va dir en veu alta, assenyalant el mural—. Aquí i ara, acabo d’aconseguir la meva vivència nova. Ja puc marxar. Fins ara no havia patit mai una pulmonia com la que agafaré amb aquesta mullena...

La Nora se’l va mirar, es va treure els auriculars apagats i, amb una gran rialla, va respondre:

—Fa dues setmanes que fem el ridícul aquí asseguts, oi? Em dic Nora, per cert.

En Narcís també va riure.

—Jo, Narcís. Sí, prou temps per constatar que la màgia d’aquest banc és només una enganyifa. Què et sembla si anem a fer un cafè ben calent i ens deixem de bestieses?

El banc va quedar ben buit mentre la parella s’allunyava carrer enllà. A la paret, la noia dibuixada va aixecar el cap i, somrient per fi, els va observar fins que van desaparèixer per la cantonada. Aquest cop havia estat més difícil del compte. Prou que havia costat que reaccionessin aquell parell d’estaquirots. I sort que s’havia posat a ploure; si no, potser encara hi serien...

Test d'intel·ligència - 035 [L12]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [III]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Seguint amb el meu mini-cicle estiuenc de ressenyes de clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX, avui és el torn de...

EL RETRAT DE DORIAN GRAY
[The Picture of Dorian Gray]
(Oscar Wilde – 1891)

En aquest llibre, l’única novel·la d’Oscar Wilde i una de les seves obres més destacades, hi trobem la història de Dorian Gray, un jove extraordinàriament atractiu que, després de ser retratat pel pintor Basil Hallward, expressa el desig de mantenir-se sempre tal com apareix en aquell magnífic quadre mentre que tots els estralls del pas del temps recauen sobre la seva imatge pintada. I, sense saber com, aquest desig es compleix. La primera reacció de Dorian quan se n’adona és amagar el retrat de la vista de tothom i, a partir d’aquell moment, aprofitar aquest privilegi per lliurar-se a una vida de vici i hedonisme sense patir-ne les conseqüències físiques. Aquestes només es fan visibles a la pintura que, convertida en mirall de la seva perversió moral, es va degradant progressivament.

Aquest punt de partida permet a l’autor desplegar un univers decadent, dominat per la fascinació per la bellesa superficial, la corrupció moral i la recerca incessant del plaer. La trama avança a partir de la dualitat entre l’aparença immaculada de Dorian i el seu horror interior reflectit en el retrat ocult. Malgrat això, i tot i que sovint és citada com un exemple del gènere de les novel·les gòtiques de terror, jo l’he trobada més filosòfica que no pas terrorífica. Abunden les reflexions sobre la joventut, l’art, el plaer i la moralitat que arriben a ocupar capítols sencers i que he d’admetre que a mi se m’han fet un pèl feixugues. He tingut la sensació que aquesta «divagació filosòfica» no acabava d’integrar-se bé dins la narració diluint la força dramàtica de la història principal: la constatació que, a pesar de la seva bellesa intacta, la corrupció de Dorian és real i s’intensifica amb el pas dels anys.

Vull destacar que jo he llegit la versió original que l’any 1890 Wilde va lliurar per a la seva publicació en una revista. En aquell primer moment, l’editor ja en va suprimir alguns passatges per considerar-los massa controvertits per a l’època, especialment aquells que feien més explícita la dimensió homoeròtica de l’admiració que Basil sent per Dorian. Quan, l’any següent, la novel·la es publicà en format llibre, l’autor no només va acceptar aquelles modificacions que suavitzaven el text, sinó que també el va ampliar considerablement (passant de tretze a vint capítols) per poder matisar millor el context social i les conseqüències dels actes del protagonista. No va ser fins a 2011 que una nova edició va permetre recuperar aquell primer original i aquesta és la que vaig triar per fer la ressenya. Un cop acabada la lectura, però, he de dir que no sé si va ser la millor decisió en el meu cas. Com he comentat abans, he gaudit molt més de la dimensió dramàtica i inquietant de la història que no pas dels extensos passatges més especulatius, i sembla que en aquest aspecte la versió més habitual (censurada) és millor que l’original (sense censurar). Per altra banda, tot allò de l’escàndol moral queda, actualment, totalment desdibuixat. Les al·lusions a l’homosexualitat o a la vida immoral del protagonista, que al segle XIX van generar una forta polèmica i fins i tot van ser utilitzades contra Wilde en el seu procés judicial, ara difícilment ens poden resultar mínimament transgressores. Tot i haver llegit la versió «sense filtres», la novel·la no m’ha semblat gens ni mica escandalosa. Avui en dia, aquests temes que fa cent anys provocaven un gran rebombori, ja no ens fan ni fred ni calor.

En conclusió, malgrat que els (a parer meu) excessius passatges «filosòfics» poden arribar a fer-se pesats, la història central és prou potent per mantenir l’interès del lector. La transformació progressiva d’un Dorian cada cop més corrupte i el seu afany per escapar de qualsevol responsabilitat moral (arribant fins i tot a ser capaç de cometre un assassinat a sang freda), ens dirigeix cap a un tràgic final ple d’intensitat i simbolisme. Aquesta gran capacitat d’Oscar Wilde per explorar les profunditats de l'ànima humana és el que, sens dubte, ha convertit aquesta obra en tot un clàssic de la literatura que ens convida a reflexionar sobre els perills de la recerca del plaer a qualsevol preu i ens reafirma en la certesa d’aquella dita popular que ens recorda que «les aparences enganyen».

Test d'intel·ligència - 034 [E12]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Paula i Carme Rosanas "

Trencaclosques de Sam Loyd - 003

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Teresa Duch "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ