Relats Conjunts (juny - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La casa groga» (Vincent Van Gogh – 1888).

NOSTÀLGIA

En Joan n’ha fet un costum de sortir a caminar cada dia. Va començar en complir els cinquanta anys mig obligat pel metge, però ara que ja n’ha fet seixanta reconeix que aquestes passejades li van bé no només per controlar el colesterol sinó també per esbandir les cabòries quotidianes. Troba molt gratificant fer una mica d’exercici, alhora que deixa descansar el cervell i, en conseqüència, no suporta que l’interrompin mentre camina.

Per això, està a punt de no contestar aquella trucada que ara l’importuna al mig del carrer, però quan veu a la pantalla del mòbil que no és un número ocult o amb prefix de Madrid sinó que prové de Tarragona canvia d’opinió. Malgrat que no reconeix aquell telèfon concret, té força coneguts en aquella zona i podria ser algun d’ells...

—Digui’m?

—Hola. Parlo amb el senyor Josep Rius?

—No, jo soc en Joan. En Josep Rius era el meu pare.

—Ets en Joanet? Caram, no t’havia reconegut la veu. Sembles més gran per telèfon, tot i que ja ho ets força de gran, no? Enguany en faràs disset, oi? D’aquí no res ja et cridaran per fer la mili. Soc el senyor Anton de l’hostal «Les Barques», digues-li al pare que s’hi posi, si us plau.

—Si això és una broma, la trobo de molt mal gust. El pare fa gairebé quinze anys que és mort i «Les Barques» va tancar en fa més de vint. On vol anar a parar?

—Que el pare no s’hi pot posar? No passa res, et puc deixar l’encàrrec a tu. Digues-li que us guardem l’habitació com cada estiu, però que ens hauríeu de confirmar les dates exactes d’arribada i sortida de l’hostal. Aquest 1982, estem rebent moltes reserves de turistes italians que volen venir per al Mundial de Futbol i aviat haurem de penjar el rètol de complet. Te’n recordaràs, oi maco? Pensa que si no ens truqueu, enguany no us podrem garantir l’habitació de sempre per a les vacances. Saluda la teva mare, també. Adeu!

En Joan, encara amb el mòbil a la mà, busca un banc per seure. Se sent un pèl marejat perquè, ara que ha acabat, ha reconegut aquella trucada. És la mateixa que va contestar ja fa més de quaranta anys des del fix de casa els pares. N’ha recordat les paraules exactes fil per randa i això li ha despertat uns records oblidats des de feia molt de temps...

L’hostal «Les Barques», situat a la vora de l’estació de tren d’un petit poble costaner de la província de Tarragona, va ser el lloc d’estiueig familiar durant la seva infància i adolescència. Té encara ben present aquell edifici de tres plantes amb el bar-restaurant als baixos. La seva "habitació de sempre" era la 301, just a tocar de les escales i davant per davant del bany i un dels dos lavabos que compartien totes les cambres del tercer pis. Malgrat haver de dormir amb els pares, s’hi estava força bé perquè era prou àmplia per encabir-hi el seu ‘plegatín’ i, en estar dalt de tot, sempre hi corria una mica més d’aire quan obrien la finestra de bat a bat per suportar millor la xafogor de les nits estiuenques. Conserva un munt de records d’aquells estius: els banys interminables a la platja, les excursions en bicicleta, les aventures amb la colla d’amics del poble, les llaminadures i els gelats que comprava a la petita bodega que hi havia a prop de l’hostal, els ‘pijames’ que els diumenges servien de postres al restaurant... I aquell dia que va entrar al bany per dutxar-se i se’l va trobar ocupat per una turista alemanya que no havia pensat a passar la balda, tenia just tretze anys i mai abans havia vist una dona tota nua. Després també vindrien el primer ball de festa major sense els pares, la primera xicota, el primer petó...

Quan es va fer més gran, va començar a fer vacances pel seu compte i va deixar d’anar a «Les Barques», però sempre ha mantingut un record entranyable d’aquella època que, sens dubte, fou la més feliç de la seva vida. Per això, li va saber molt de greu quan l’hostal va tancar definitivament uns quants anys després perquè no va poder sobreviure a les noves exigències del sector ni a unes normatives fetes a mida de les grans cadenes hoteleres. Va tenir un disgust quan se’n va assabentar, però va entendre que era llei de vida. El temps passa per a tot i per a tothom, no podem tornar enrere...

Però, i si ara pogués fer-ho? Si, no se sap com o per què, se li hagués atorgat una oportunitat única de retrocedir en el temps? Només li caldria contestar aquesta trucada que ha rebut i reservar l’habitació 301 de l’hostal «Les Barques» per a la primera quinzena de juliol de 1982 per reviure aquella època i recuperar la felicitat perduda. Encara té el telèfon a la mà, seria molt fàcil fer el pas només prement el botó de tornar la trucada... Decideix no fer-ho. Quan ets adolescent potser t’adaptes a qualsevol cosa, però ara com ara prefereix les habitacions amb bany privat i aire condicionat en un hotel modern i amb ascensor.

Test d'intel·ligència - 032 [L11]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Paula "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [I] [#JUNYNÒRDIC]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Ha arribat l'estiu, i amb ell arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2026 publicaré cada segon divendres de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per alguns clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX. Avui us en presento el primer que, com que resulta que fou escrit per un islandès, serà també la proposta que em permetrà assolir la fita d’un lustre seguit participant en el #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Aquí el teniu...

MAKT MYRKRANNA
(Valdimar Ásmundsson – 1901)

Un advocat britànic novell viatja a Transsilvània per enllestir un negoci immobiliari amb un comte que està interessat a adquirir una propietat a Anglaterra. Abans i tot de trobar-se, aquella cita és plena de sensacions desagradables: la propietària de la posada on s’hostatja l’adverteix sobre uns suposats perills, els companys del carruatge li ofereixen amulets protectors... Escèptic com és, el jove advocat no fa cas al que ell creu que són només supersticions i finalment arriba, en plena nit i acompanyat per l'udol dels llops, al seu destí: el castell del comte Dràcula. Un cop allà, el nostre protagonista descobreix ben aviat que, darrere d’una amable aparença d’aristòcrata excèntric, el seu client amaga secrets inquietants que, a mesura que avanci la trama, l’aniran atrapant en una xarxa de misteris, conspiracions i episodis sobrenaturals que l’obligaran a lluitar per la seva supervivència.

Aquesta introducció podria valer per al famós Dràcula de Bram Stoker, però el llibre que ressenyo avui no és aquest clàssic del terror sinó una curiosa versió alternativa de la història. Es tracta de «Makt Myrkranna» [Los poderes de la oscuridad; Ediciones B, 2017], una mena de reinvenció lliure de l'obra original que el periodista i traductor islandès Valdimar Ásmundsson va fer a partir de la traducció al suec i que podria haver comptat, segons alguns investigadors, amb la participació del mateix Stoker.
Apareguda originàriament per capítols en un periòdic de Reykjavík l'any 1900, aquesta obra va quedar durant dècades amagada sota l'etiqueta d’una traducció més de Dràcula. No va ser fins a una edició moderna que es va posar de manifest que, tot i compartir la mateixa premissa argumental, desenvolupava molts aspectes de manera notablement diferent.
La primera gran diferència és l'extensió. «Makt Myrkranna» és més curt que «Dràcula», però no es pot considerar pas una traducció abreujada perquè la part de l’estada al castell és molt més extensa que l’original. Mentre que a Dràcula aquesta primera part és relativament breu, aquí ocupa una porció molt més significativa del relat amb la incorporació de nous personatges i escenes més llargues i laberíntiques. Això permet crear una atmosfera d'angoixa més intensa i aprofundir en la figura del comte, que apareix envoltat d'un aire encara més enigmàtic. En canvi, la segona part del llibre, la que es desenvolupa a Anglaterra, és, en comparació, gairebé telegràfica i s’hi han eliminat (o reduït molt) diverses escenes de l’obra de Bram Stoker. Personalment, és la part que menys m'ha convençut, ja que l'excessiva condensació dels esdeveniments fa que el relat avanci d'una manera massa precipitada.
També és destacable que, en aquesta versió, el comte sembla tenir una dimensió més política i conspirativa. Les seves relacions amb determinats grups i les insinuacions sobre plans de dominació mundial mitjançant el control social aporten una lectura diferent del personatge, menys centrada exclusivament en el vampirisme i més orientada cap al poder i la manipulació. Aquesta nova interpretació n'amplia l'abast de l'amenaça que representa.
Un altre element diferencial és el to general de la narració. Tot i mantenir els ingredients propis del terror gòtic, s’incorporen passatges que accentuen el misteri, la intriga i fins i tot certs aspectes gairebé onírics, incloent-hi escenes molt més detallades i sensuals que les que a Anglaterra permetia la rígida censura victoriana de l'època.

Els que hem llegit el Dràcula original el reconeixem immediatament en aquestes pàgines. Al mateix temps, però, el text també sorprèn constantment perquè va molt més enllà d'una simple reproducció. En el meu cas, l'he gaudit força. No es tracta només d'una curiositat literària o d'una peça reservada als especialistes, sinó d'un llibre amb personalitat pròpia que ofereix una altra manera d'aproximar-se a un gran mite literari. A més, la novel·la aconsegueix mantenir una atmosfera inquietant durant bona part de la narració. La sensació d'amenaça constant, la construcció del misteri i la manera com es desenvolupen les escenes al castell fan que, en aquesta primera meitat del llibre, sigui difícil abandonar la lectura.
En definitiva, es tracta d’una lectura molt recomanable tant per als admiradors de Dràcula com per als aficionats al terror gòtic en general. Una proposta curiosa que demostra fins a quin punt una història aparentment coneguda encara ens pot oferir sorpreses.

MOTS PROMISCUS

Els MOTS PROMISCUS són aquelles paraules formades per una sola vocal acompanyada per quatre o més consonants, com ara «llimbs», o les que presenten una única consonant amb quatre o més vocals, per exemple «omeia».

Aquesta denominació fou proposada per l’escriptor i enigmista català Màrius Serra que, al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), comenta que se li acudí fixar-se en aquesta mena de paraules quan es va assabentar que l’escriptor italià Italo Svevo es deia en realitat Ettore Schmitz, un cognom germànic on «la pobra "i" restava sola i perduda enmig de les sis agressives consonants que l’envoltaven». Amb data 11/07/1993 va publicar un article a la secció ENIGMÍSTICA del diari Avui on, a partir de l’anècdota del cognom de l’escriptor nascut a Trieste, va tenir la idea de proposar als lectors d’aquella columna la recerca de paraules similars formades per una única vocal amb diverses consonants (o viceversa). En aquell primer moment, les anomenà MOTS HAREM («per la gran desproporció que presenten entre lletres d’un sexe i de l’altre») i hi incloïa també les que continguessin tres (en comptes de quatre) lletres d’un ‘sexe’ acompanyant-ne només una del ‘sexe’ contrari. A continuació, podeu llegir complet aquell article que es pot considerar l’episodi fundacional d’un nou repte ludolingüístic:

Les llengües romàniques com la nostra no són gaire propenses a la presència de mots amb una forta desproporció entre vocals i consonants. En canvi, hi ha idiomes que admeten molt més fàcilment els grups consonàntics extensos, com seria el cas de les llengües germàniques i eslaves, cosa que facilita l’aparició de paraules amb una sola vocal envoltada de múltiples consonants, com «Schmerz» (alemany, ‘dolor’) o, fins i tot, sense cap vocal com «zmrzl» (eslovac, ‘es va congelar’). Cal precisar que moltes d’aquestes paraules "sense vocals" es poden pronunciar gràcies a lletres que exerceixen funcions sil·làbiques o semivocàliques, malgrat les comptem (perquè ho són) com a consonants. A l’altre extrem trobem llengües amb estructures sil·làbiques predominantment obertes, com el japonès o el hawaià, que afavoreixen els mots amb abundància de vocals. En el nostre idioma, però, aquest tipus de configuracions lèxiques són relativament menys freqüents perquè es tendeix a evitar les acumulacions massa complexes de consonants i, especialment, les seqüències llargues de vocals sense consonants intermèdies.

Això explica que, en el primer cas, la majoria dels Mots Promiscus més llargs que apareixen al nostre diccionari siguin manlleus d’altres idiomes com: WHISKY, KITSCH, KIRSCH, JANSKY o BYPASS. Tots ells de nivell 5, on també s’inclouen els més nostrats LLIMBS o PRENYS. En el nivell 4 (mots amb una vocal i quatre consonants) també trobem alguns estrangerismes com ZLOTY, TWIST, LOBBY, KHMER o CLOWN, entre d’altres, però la presència de mots genuïns catalans ja és força més gran amb exemples com: BLANC, BRILL, DONCS, FLANC, FRESC, FRONT, GLAND, GRUNY, LLARG, LLEST, LLUNY, MENYS, PLEBS, PSALM, TEMPS, TRIST, TRULL, etc.

Per altra banda, i ni que sigui per una raó purament numèrica (al nostre alfabet hi ha una proporció de 4 a 1 entre consonants i vocals), els Mots Promiscus on les vocals són majoria abunden molt menys en el nostre idioma. De nivell 5 (cinc vocals i una consonant) al diccionari només apareix el pentavocàlic OUAIRE i en podríem trobar alguns exemples més de nivell 4, com: AÈRIA, AIGUA, AIMIA, AIORÍ, ALAUÍ, ALEIA, AQUEU, ÀUDIO, IOGUI, OIOSA, OMEIA, OOIDE, OUERA, etc.

Però no cal limitar-nos només als diccionaris generals de la llengua, de la mateixa manera podem buscar "promiscuïtats" a la toponímia. Per exemple, a Catalunya tenim ANOIA en l’àmbit comarcal, i en el cas dels municipis: BRULL, CERCS, LLERS, PONTS, TORMS, TREMP i VALLS.

Igualment trobaríem personatges famosos promiscus (amb noms promiscus, vull dir) com els futbolistes Johan CRUYFF i Emilia SZYMCZAK, l’actriu GWYNETH Paltrow, la cantant BJÖRK, els escriptors Frederick FORSYTH i Fernando SCHWARTZ, o l’atleta Saïd AOUITA, entre molts d’altres.

I si volem complicar-nos una mica més la vida anant més enllà de la mera recerca d’aquest tipus de paraules, els Mots Promiscus també ens permeten posar a prova les nostres capacitats literàries creant textos que presentin una gran desproporció entre vocals i consonants. Per exemple:

• TOTS ELS DRACS VERDS, FENT LLARGS BRAMS SORDS, GRUNYEN MENJANT CARN DE TALP AMB CRANCS BLANCS. (76 lletres / 58C + 18V)
• AVUI, AQUÍ A L’AULA, UN IOGUI ATEU BEU AIGUA I DIU ADEU AL PAIO JUEU DE L’EGUA BAIA QUE VA AL SUAU OASI. (77 lletres / 54V + 23C)

Acabo amb un nou passatemps que he anomenat SINÒNIMS PROMISCUS on cal trobar uns sinònims de les paraules donades amb el benentès que totes les solucions han de ser Mots Promiscus. Aquí el teniu:

---

GLOSSARI:

• Mots Promiscus

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Paula"
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Test d'intel·ligència - 031 [E11]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Josep Mª Panadés "

Relats Conjunts (maig - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Al camp de blat de moro [Entre o milharal]» (Manuel Henrique Pinto – 1907).

EL NOU BLAT DE LA CRISTINA

La Cristina Margalef fou una dona emprenedora avançada al seu temps. Nascuda a començaments del segle XX en un petit poble de la plana de Lleida, es casà molt jove amb l’hereu del mas del Moro amb el qual tingué sis fills. Cal tenir en compte que en aquella època les dones no treballaven i, per això, després de fregar i escombrar el mas, fer els llits de tota la família, preparar els àpats, rentar la roba, anar al pou a buscar aigua, cuidar els fills, donar menjar als animals i encarregar-se de l’hort, la Cristina es trobava cada dia amb tant de temps lliure que es va poder dedicar a les seves dues passions: els animals de granja i la biotecnologia molecular aplicada a la botànica nutricional.

Val a dir que la nostra protagonista a penes sabia llegir i escriure i només havia après les quatre regles anant a costura de petita. Però això no va ser-li cap impediment sinó tot el contrari perquè si hagués tingut estudis segurament no hauria ni començat aquesta ingent tasca conscient que no tenia ni els coneixements ni els mitjans per dur-la a terme. En canvi, la gosadia que dona la ignorància li va permetre convertir la cuina del mas en un petit laboratori on poder dur a terme els seus experiments d’enginyeria genètica i d’hibridació cel·lular in vitro com aquell qui no vol la cosa. Evidentment i com en qualsevol altre projecte d’aquesta envergadura, no tot va ser ‘bufar i fer ampolles’. De fet, els inicis foren molt i molt complicats. Sobretot per a en Nicanor, el seu marit, que en més d’una ocasió en tornar d’un dia de feina dura al tros va haver d’esperar assegut a la taula del menjador fent morros mentre la seva dona acabava de preparar el sopar que se li havia endarrerit per culpa d’una seqüenciació d’ADN més llarga del compte. La història ha estat molt injusta amb aquests grans homes que hi ha darrere de tota gran dona, uns verdaders màrtirs sempre oblidats...

En fi, tornem al tema que ens ocupa per dir que, finalment, la Cristina se’n va sortir. Feia molts anys que, observant que quan alimentava les gallines amb les fulles passades de les cols de l’hort o amb un senzill grapat de blat els animals picaven aquell menjar d’esma i sense il·lusió, es va decidir a buscar un nou aliment que fes més feliç l’aviram. I, com hem dit, a la fi ho havia aconseguit. Havia produït la primera espècie vegetal creada artificialment en un laboratori modificant genèticament les llavors del blat comú per convertir-lo en un nou cereal que tornava boges les gallines de tant que els agradava. L’invent fou un èxit total, ben aviat s’estengué primer a tots els masos de la comarca i després a la resta del país. Tots els pagesos de Catalunya i Balears volien el «nou blat de la Cristina del mas de can Moro» que, per economia de llenguatge, tothom anomenava «blat de moro» o, encara més curt, «moresc».

I la cosa no es va quedar aquí perquè abans d’un any ja es comercialitzava també al País Valencià on va agafar el nom de l’empresa que l’envasava en aquella zona: "Delicatessen per a Animals de Corral Societat Anònima" (D.A.C.S.A.) i ben aviat va arribar a la resta del món on, majoritàriament, van seguir l’exemple valencià pel que fa a la denominació. Els casos més coneguts els trobem al món hispà: "Manjares Avícolas de Interés Zoosanitario" (M.A.I.Z.) i a l’anglosaxó: "Corporation Of Rooster Nutrition" (C.O.R.N.). Un últim apunt lingüístic per deixar constància que, preocupats per aquesta diversitat de noms als quals podríem afegir un fotimer més de variants locals, un grup de filòlegs han proposat una denominació universal que ja triomfa entre els joves: «la cosa groga de les amanides».

Ara bé, malgrat que la Cristina no va pensar a registrar-ne el nom sí que no va oblidar patentar el seu invent i això va convertir-la en multimilionària quan el consum i, per tant, la producció d’aquest nou producte va començar a disparar-se a escala global. De totes maneres, no cregueu que els diners van canviar el tarannà de la nostra protagonista que continuà treballant per a millorar la seva creació sense que li pugessin els fums al cap. L’única diferència és que ja no ho feia a la cuina del mas sinó en un modern laboratori d’última generació situat a la luxosa seu central de la seva flamant empresa que s’havia fet construir a tocar del seu nou xalet d’alt estànding.

La Cristina Margalef ens va deixar quan feia pocs dies que havia complert els 98 anys i fins a l’últim moment es mantingué voluntàriament allunyada d’una fama que es mereixia de sobres perquè ella només era feliç treballant i innovant. És ben conegut que just una setmana abans de morir, encara va voler presenciar personalment les últimes proves que els seus ajudants feien a un nou blat de moro de gra petit que acabaven de crear i va demanar que l'acompanyessin per últim cop al laboratori. Allí, el becari encarregat de sotmetre el nou cereal a condicions d’alta temperatura va veure que quan s’escalfaven massa els grans d’aquelles panotxes esclataven i va voler explicar-li a la seva mestressa: «Senyora Cristina, això peta». La nostra protagonista, que sordejava una mica per la seva avançada edat, no el va entendre i el noi, potser pecant d’una excessiva familiaritat, es va veure obligat a cridar: «CRIS!! PETA!!!!». S’acabava d’inventar el producte que salvaria les sales de cinema de qualsevol crisi econòmica futura, però això ja és una altra història.

Els misteris d'en Mac – Cas 040

040 - EL CAS DELS LLADRES ESCÀPOLS

Avui us parlaré d’un cas antic, d’abans de fer-me investigador privat. Durant un temps vaig ser policia en una ciutat petita on, sovint, la meva feina consistia només a posar multes als cotxes mal aparcats. Però, de tant en tant, em tocava enfrontar-me a delictes de més volada, com el que ara us explicaré.

Eren quarts de nou del vespre d’un rúfol dia d’hivern. Conduïa el meu cotxe patrulla pensant que ja no faltava gaire per acabar la meva jornada laboral quan, de sobte, em van avisar per la ràdio d’un robatori a la joieria del carrer Major. Com que no era gaire lluny, vaig arribar-hi de seguida. Abans que pogués baixar del cotxe, l’amo del negoci atracat ja m'indicava cap a on havien fugit els lladres:

- Condueixen una furgoneta de color blau molt fosc, amb un gran bony a la porta de l’acompanyant –em va dir–. Fa poc que han marxat, potser encara els podràs atrapar.

Vaig demanar a la central que enviessin una altra dotació per redactar l'atestat mentre jo seguia la pista dels lladres. La descripció del vehicle que m'havia donat el joier em facilitava la feina. No seria difícil identificar-lo si el trobava, perquè de furgonetes blaves i abonyegades no n'hi podien haver gaires. El problema, però, era la via de fugida que havien agafat. Aquella direcció portava a la rotonda de la sortida sud del poble, i des d’allí hi havia dues rutes possibles. Tant l’una com l’altra eren carreteres comarcals, gairebé camins de carro. Una d'elles anava cap a la platja, l’altra cap a la muntanya. Si no els trobava abans, això em complicaria la recerca, ja que tenia un 50% de possibilitats de no encertar la ruta correcta.

No els vaig atrapar abans. Un cop a la rotonda, vaig decidir (encreuant els dits) prendre la carretera de la platja. Les dues rutes eren gairebé iguals (ambdues semblaven un mas robat), però si jo fos un lladre, hauria escollit la que em permetés escapar més fàcilment i la carretera de la platja era la que portava més directament al poble del costat, on seria més fàcil perdre’s entre el trànsit. Just al moment de posar l’intermitent per agafar aquella sortida de la rotonda, però, vaig veure una noia que estava al costat d’un pal indicador de parada d’autobús. L’autobús de la platja només funciona a l’estiu, així que vaig haver d’aturar-me.

- Hola, va tot bé? –vaig dir-li.
- No ho sé, agent –va contestar-me amoïnada–. Que no funcionen els autobusos avui? Fa estona que m’espero...
- En aquesta època de l’any, no donen servei. Pugi, si us plau, que l’acompanyaré fins al poble del costat.
- Li agraeixo –em va dir mentre entrava al cotxe patrulla i jo premia l’accelerador per seguir endavant–. No soc d’aquí i no ho sabia. He vingut passejant pel camí de ronda de la platja pensant que podria tornar amb l’autobús... Sort que m’ha trobat, si no encara hi seria. Ja m'estranyava que hi hagués tan poc trànsit per aquesta carretera. Es pot creure que, abans de vostè, només ha passat una furgoneta per aquí?
- Una furgoneta? I fa molt d’això? –li vaig preguntar immediatament, pensant que, al cap i a la fi, potser sí que havia encertat el camí correcte.
- No, encara no fa cinc minuts. Era blava i, tot i que anava força ràpida, juraria que tenia el lateral dret ben abonyegat.


En aquell moment, vaig adonar-me que m’havia equivocat i que els lladres havien fugit per l’altra carretera. Vaig frenar de cop i vaig girar cua per tornar al poble. La meva passatgera em va mirar amb cara de sorpresa, una expressió que es va fer encara més gran quan li vaig dir:

- No la porto al poble del costat, senyoreta. Ha de venir amb mi a la comissaria per poder interrogar-la. Està detinguda. Té dret a un advocat i a romandre en silenci, qualsevol cosa que digui podrà ser utilitzada en contra seva davant un tribunal...

I vosaltres, sabeu què ha provocat aquest sobtat canvi de parer del policia?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Editat el 18/05/2026:
Una vegada solucionat l'enigma, i per aclarir les diverses interpretacions que ha generat l'enunciat, he demanat al bo del ChatGPT que fes una recreació aproximada de la situació dels protagonistes a la rotonda en qüestió:

POLIGRAMA

Un POLIGRAMA és una paraula que no conté cap lletra única. Dit d’una altra manera, són aquells mots en els quals cadascuna de les seves lletres es repeteix almenys dues vegades. Alguns exemples serien: «allà» (4 / 2a-2l), «carraca» (7 / 3a-2cr) o «terrasseta» (10 / 2teras)

Es tracta, per tant, del cas contrari als HETEROGRAMES que, com ja vam explicar en un anterior post de Glossari, són les paraules on cap lletra es repeteix o, si voleu, les que tenen cada lletra ‘repetida’ una sola vegada.

Ambdues categories de mots poden formar part dels ISOGRAMES, que són aquelles paraules en les quals totes les lletres apareixen el mateix nombre de vegades. Ara bé, mentre que tots els heterogrames compleixen aquesta condició, només alguns poligrames ho fan. Un poligrama és també un isograma si les seves lletres es repeteixen d’igual manera. Els que repeteixen les seves lletres, però no ho fan el mateix nombre de vegades, quedarien fora d’aquesta classificació.

Etimològicament, el mot «poligrama» prové de la unió de dues arrels gregues: ("πολύ / poly-" [molts, múltiples] + "γράμμα / -grama" [lletra, caràcter]), d’on obté el seu significat de «lletres múltiples o repetides». I, segons sembla, la primera vegada que s’utilitzà aquesta denominació per referir-se als mots sense cap lletra única va ser en un article de la revista estatunidenca especialitzada en ludolingüística «Word Ways: The Journal of Recreational Linguistics». Una de les seccions recurrents d’aquesta publicació s’anomenava KICKSHAWS i s’hi presentaven jocs de paraules i curiositats lingüístiques, sovint extravagants, tot fomentant la interacció amb els lectors, que podien enviar els seus propis exemples. Fou en el número de febrer de 1972 (Vol. 05 – Núm. 1) quan l’autor d’aquesta secció, David L. Silverman, va dedicar-hi una part a parlar sobre els poligrames en els següents termes:

«... Si paraules com ara DERMATOGLYPHICS s'anomenen isogrames, anomenem les paraules com ara NONILLION poligrames, és a dir, paraules en què cada lletra es repeteix almenys dues vegades. [...]
Una pregunta que m'agradaria veure resolta: quin és el poligrama més llarg? Per evitar allò que ‘El Pedant’ qualificaria d’«insatisfactori», no tindrem en compte "tautònims" com ara PAPA i DUMDUM.»

Com heu vist, el mateix autor de l’article proposa el repte habitual en aquest tipus de jocs de paraules: Trobar-ne l’espècimen més llarg. Acceptem, doncs, aquest repte i fem una tirallonga de poligrames creixents.
Podríem començar per un tendre BEBÈ (4 / 2b-2e) i continuar amb OSSÓS (5 / 3s-2o), RETRET (6 / 2ret), GÀRGARA (7 / 3a-2gr), BILABIAL (8 / 2bila), ADORADORA (9 / 3a-2dor), TACTICITAT (10 / 4t-2aci), TINTILLAINA (11 / 3i-2tnla), IMMINENTMENT (12 / 3mn-2iet), ANTITRINITARI (13 / 4i-3t-2anr), INCONDICIONADA (14 / 3in-2coda), AORTICOTORÀCICA (15 / 3aoc-2rti), TOXINAANTITOXINA (16 / 3tina-2ox), LARINGORRINOLOGIA (17 / 3rio-2lang) per acabar completant la llista amb ANTIASSOCIACIONISTA (19 / 4ai-3s-2ntoc).

A la secció ENIGMÍSTICA del diari Avui del dia 05/09/1996, Màrius Serra també va proposar als seus lectors el repte de trobar el poligrama més llarg. El recull de les respostes rebudes va aparèixer a la mateixa secció el 16/01/1997 i en aquella ocasió el ‘rècord’ va quedar establert en un mot de 12 lletres, com podeu comprovar a continuació:

Una variant molt més limitada d’aquest joc lingüístic és la recerca de paraules que presentin les seves lletres repetides contigües, formant parelles. Trobem alguns mots de quatre lletres que compleixen aquesta característica, com les formes verbals LLOO i LLUU del verb lluir i algunes sigles que mantenen la tradicional duplicació de lletres com a marca de plural, com ara CCOO (Comissions Obreres) o PPCC (Països Catalans). Aquests exemples serien poligrames perfectes, però no en trobaríem gaires més. Això fa que s'admetin també paraules més llargues que contenen aquestes "parelles" malgrat que no siguin pròpiament poligramàtiques; com DEESSA (es), ASSASSÍ (ss) o ARROSSEGALL (rsl).

Per acabar, us vull proposar un nou passatemps que he anomenat DESXIFRANT POLIGRAMES i que consisteix a trobar el mot que s’amaga sota la seva notació poligramàtica. Aquí el teniu:

---

GLOSSARI:

• Poligrama

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas , Artur i Pons"
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Trencaclosques de Sam Loyd - 002

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Relats Conjunts (abril - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El vestidor dels joqueis [The Jockeys’ Dressing Room at Ascot]» (John Lavery – 1923).

SEMBLAVA BONA PERSONA...

M’agradava la meva feina al complex poliesportiu municipal. M’encarregava una mica de tot, des de controlar els accessos fins a vetllar que les instal·lacions estiguessin a punt per rebre els diversos grups d’escolars que hi van a fer esport. Un simple conserge, direu; però jo soc dels que pensen que no hi ha tasca petita i que tot allò que fem, ho hem de fer bé sense importar què sigui. Per tant, no em queien els anells per fer aquella feina i, a més, la feia de gust, fins i tot gaudia dedicant-li més esforços dels estrictament necessaris. No era estrany que acabés passant més hores allà que al meu pis, però ja m’estava bé. Fa quatre anys que estic separat i a casa no m’hi espera mai ningú.

Tot era, doncs, perfecte. I ho hauria continuat sent si no haguessin trobat aquella càmera amagada al vestidor de les noies. No li havia posat jo, mai no la faria una cosa així. Però ningú em va creure. De seguida em vaig convertir en el principal sospitós:
—Ell és l’únic que té accés constant a les instal·lacions, qui si no ho ha pogut fer? A més sempre ens ha semblat un paio estrany: sense parella, sense gairebé amics, es limita a anar de casa a la feina i de la feina a casa. Ha de ser un pervertit per força!!
Per acabar-ho d’adobar, el diari local va publicar a primera plana la meva foto amb el titular «Presumpte pedòfil al nostre poble» i la meva vida es va convertir en un infern. La policia va registrar casa meva i em van requisar l’ordinador, a la feina em van acomiadar fulminantment, la gent em feia el buit, els botiguers no em volien atendre, les mares obligaven les seves filles a canviar de vorera quan em veien com si les hagués de violar al mig del carrer... Fins i tot el meu advocat em va aconsellar que em declarés culpable i acceptés una pena menor abans d’anar a judici.

M’hi vaig negar. Jo no ho havia fet allò i no ho admetria mai. Van ser uns mesos terribles, però finalment tot es va posar a lloc. Els policies no van trobar res al meu ordinador i la investigació va acabar demostrant que aquella càmera no era meva. Resulta que pertanyia a un dels operaris que aquells dies estaven arreglant la instal·lació elèctrica de la pista d’hípica. L’electricista volia gravar imatges de les noies despullades durant la setmana que havia de durar aquella reparació, però va tenir tan poques llums i fou tan sapastre a l’hora d’amagar la càmera, que la van descobrir l’endemà mateix. El jutge, és clar, em va declarar innocent de qualsevol càrrec i va ordenar que em readmetessin amb una bona indemnització per danys i perjudicis. Tot estava arreglat!

No, no ho estava. Jo no podia oblidar tot el mal que m’havien fet els meus veïns i no volia continuar al poble com si res. Vaig decidir vendre el pis i anar a viure a un altre lloc, ben lluny, per començar de nou. Però no marxaria sense fer una última visita a l’espai que havia estat com casa meva tots aquells anys. Vaig començar pel despatx del director, l’home es va disculpar de cor i va intentar convèncer-me que em quedés. Li vaig dir que no podia ser, que ja era massa tard i només li vaig demanar que m’escrivís una bona carta de recomanació que m’ajudés a trobar feina allà on anés. Ho va fer encantat i, fins i tot, em va dir que afegiria a la indemnització ordenada pel jutge, una gratificació pels serveis prestats perquè era el mínim que em mereixia per tot el que havia passat. Emocionat, vaig sortir d’allí i vaig dirigir-me cap a la zona de les pistes esportives que estaven gairebé desertes a aquella hora fora de l’horari escolar. Una llàstima, m’hauria agradat poder acomiadar-me de tota la quitxalla que hi ve a entrenar. Vaig aprofitar, això sí, per accedir a l’edifici dels vestidors. Al de les noies vaig trobar-hi el meu substitut que estava intentant arreglar la dutxa que sempre gotejava. Li hauria pogut explicar que si collava massa fort aquella volandera, la pressió de l’aigua faria que gotegessin alhora les altres tres dutxes, però vaig preferir que ho descobrís ell mateix. Vaig saludar-lo des de la porta i em vaig encaminar cap al final del passadís, cap a l’altre vestidor.

Era obligat que aquella visita s’acabés al vestidor dels nois. Un cop a dins, vaig ajustar la porta per assegurar-me que no em veia ningú. No hi havia d’estar gaire estona, el temps just de recuperar la càmera que hi tenia amagada. Aquesta no l’havia trobat ningú, ja us he dit que quan jo faig una cosa la faig ben feta. Amb la càmera a la butxaca i frisant per veure el munt d’imatges dels "meus nens" que s’hi havien gravat durant tot aquell temps, finalment vaig marxar per sempre d’aquell complex poliesportiu que tantes alegries m’havia donat. No em sabia gens de greu, estava completament segur que, gràcies a la carta de recomanació del director, no tardaria massa a trobar un altre lloc similar on igualment gaudiria... "treballant".