TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
GRÀCIES!!
 | BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 € |
dilluns, 27 de març de 2023
dilluns, 20 de març de 2023
Relats Conjunts (març - 2023)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Castell de cartes» (Zinaïda Serebriakova - 1919).
LA REGLA DE TRES (DRAMA EN TRES ACTES)
Protagonistes:
NEL, 7 anys, el fill petit; TEO i ZOE, 9 anys, els bessons; MAX, 13 anys, el fill gran; la MARE i el PARE.
ACTE PRIMER
L’escena transcorre al menjador d’un pis d’aspecte modest. Al centre, hi trobem una taula amb sis cadires. En un dels costats hi ha un sofà i un televisor, ara apagat. Al fons hi veiem dues portes; la de la dreta que dona a la cuina és oberta i amb llum a dins, la de l’esquerra que porta als dormitoris està tancada.
Els quatre germans juguen amb unes cartes damunt la taula del menjador...
MAX: No feu el castell així. Poseu les cartes com us he explicat abans.
TEO i ZOE (que sempre parlen a duo): Mamaaaaaaaaa!! En Max no ens deixa jugar com volem!!
MARE (sortint de la cuina): Ja hi tornem a ser? Que no veieu que estic fent el sopar? No et sembla, Maximilià, que ja ets una mica massa gran per estar sempre molestant als més petits. I, a més, no m’has dit que tenies deures per fer?
MAX: Sí, però no sé resoldre un últim problema de matemàtiques i necessito les cartes per sortir-me’n. Per això els deia que fessin el castell d’una altra manera...
MARE: I no seria millor que li demanessis ajuda al pare, ara que està a punt d’arribar?
MAX: Al pare? Un problema de matemàtiques? Però si ell tots els soluciona amb la regla de tres i en aquest no funciona. Et demanen que si en un castell de tres pisos hi ha quinze cartes, quantes n’hi haurà en un de cinc? I en un de cent? Per la regla de tres, si en tres pisos hi ha quinze cartes, en cinc n’hi hauria d’haver vint-i-cinc i en cent, cinc-centes; però no és veritat.
MARE: A mi no m’atabalis amb càlculs a aquesta hora. De totes maneres, aviat soparem i ja acabaràs els deures després. Vinga, endreceu tot això. Plegueu les cartes i pareu taula.
NEL: Noooo!! Jo volia que acabessin el castell!!
MARE: El meu petitó. T’agraden els castells de cartes, oi?
NEL: No, si volia que l’acabessin és per poder fer-lo caure i fer enfadar els bessons. És molt divertit quan ploren els dos alhora, en estèreo.
ACTE SEGON
L’escena és la mateixa. La família ja ha sopat i la porta de la cuina ara és tancada. El pare i la mare seuen al sofà mirant la televisió. Els tres fills més petits ja han anat a dormir i a la taula només queda en Max que, per fi, ha aconseguit fer un castell de cartes de cinc pisos.
MAX: 40! En cinc pisos hi ha quaranta cartes. Però ni idea de quantes n’hi pot haver en cent pisos...
PARE: Ja has provat de fer una regla de tres?
MAX: Que no, pare! Aquest problema no surt amb una regla de tres, com t’ho haig de dir?
PARE: A la meva època tots els problemes sortien amb una regla de tres. No sé què us ensenyen els mestres d’ara. Bé, sí que ho sé. [alçant el to] Només bestieses, us ensenyen!!
MARE: No cridis, amor, que despertaràs els nens.
Com si ho hagués sentit, en Nel obre la porta dels dormitoris i esquitllant-se per darrere del seu germà gran, li tira per terra tot el castell de cartes. La mare que ho ha vist, el renya.
MARE: Què fas, Nel? Mira que ets dolent!!
MAX: No el renyis, mare. No em molesta i jo ja havia acabat amb les cartes.
NEL: No t’enfades, tete?
MAX: No, baldufa, no m’enfado. Estic massa capficat amb aquest problema...
NEL: Un problema? Vols que t’ajudi a resoldre’l?
MAX: No podràs, ets massa petit. És de números i molt difícil. Mira, veuràs com no entens res...
Divertit, en Max fa seure el seu germà petit a la falda i li ensenya els càlculs de la seva llibreta. Els pares, que no es volen perdre per on els sortirà el menut, s’aixequen del sofà i s’acosten també a la taula. En Nel es mira els comptes mostrant un gran interès i quan acaba es torna a dirigir al seu germà.
NEL: Ja veig on t’equivoques. Ho hauries de plantejar com una sèrie numèrica, si t’hi fixes veuràs que un castell d’un pis el formen 2 cartes; per fer un segon pis, hem d’afegir 5 noves cartes; per fer-ne tres, cal sumar 8 cartes més i així successivament comprovem que les cartes que afegim en cada pis formen una successió que augmenta de tres en tres. Per tant, i aplicant les propietats de la suma d’una progressió aritmètica, en aquest cas podem calcular que un castell de N pisos tindria un total de [3·((n·(n+1))/2) – n] cartes. D’aquesta fórmula obtenim que en un castell de 100 pisos hi ha 15050 cartes. No era tan difícil, tete. Mare, em portes al llit...
La mare s’emporta el nen sense dir res. En Max i el pare es miren amb la boca oberta també sense saber què dir.
ACTE TERCER
L’escena s’ha traslladat al dormitori del matrimoni. El pare i la mare són al llit; però l’home, inquiet, no dorm. Finalment, s’incorpora i encén el llum.
PARE: M’has de dir la veritat, Maria. No cal fer una regla de tres per saber que m’has fet el salt, aquest nen no pot ser meu. Confessa-ho!! M’has posat les banyes amb el matemàtic del tercer, oi?
NEL, 7 anys, el fill petit; TEO i ZOE, 9 anys, els bessons; MAX, 13 anys, el fill gran; la MARE i el PARE.
ACTE PRIMER
L’escena transcorre al menjador d’un pis d’aspecte modest. Al centre, hi trobem una taula amb sis cadires. En un dels costats hi ha un sofà i un televisor, ara apagat. Al fons hi veiem dues portes; la de la dreta que dona a la cuina és oberta i amb llum a dins, la de l’esquerra que porta als dormitoris està tancada.
Els quatre germans juguen amb unes cartes damunt la taula del menjador...
MAX: No feu el castell així. Poseu les cartes com us he explicat abans.
TEO i ZOE (que sempre parlen a duo): Mamaaaaaaaaa!! En Max no ens deixa jugar com volem!!
MARE (sortint de la cuina): Ja hi tornem a ser? Que no veieu que estic fent el sopar? No et sembla, Maximilià, que ja ets una mica massa gran per estar sempre molestant als més petits. I, a més, no m’has dit que tenies deures per fer?
MAX: Sí, però no sé resoldre un últim problema de matemàtiques i necessito les cartes per sortir-me’n. Per això els deia que fessin el castell d’una altra manera...
MARE: I no seria millor que li demanessis ajuda al pare, ara que està a punt d’arribar?
MAX: Al pare? Un problema de matemàtiques? Però si ell tots els soluciona amb la regla de tres i en aquest no funciona. Et demanen que si en un castell de tres pisos hi ha quinze cartes, quantes n’hi haurà en un de cinc? I en un de cent? Per la regla de tres, si en tres pisos hi ha quinze cartes, en cinc n’hi hauria d’haver vint-i-cinc i en cent, cinc-centes; però no és veritat.
MARE: A mi no m’atabalis amb càlculs a aquesta hora. De totes maneres, aviat soparem i ja acabaràs els deures després. Vinga, endreceu tot això. Plegueu les cartes i pareu taula.
NEL: Noooo!! Jo volia que acabessin el castell!!
MARE: El meu petitó. T’agraden els castells de cartes, oi?
NEL: No, si volia que l’acabessin és per poder fer-lo caure i fer enfadar els bessons. És molt divertit quan ploren els dos alhora, en estèreo.
ACTE SEGON
L’escena és la mateixa. La família ja ha sopat i la porta de la cuina ara és tancada. El pare i la mare seuen al sofà mirant la televisió. Els tres fills més petits ja han anat a dormir i a la taula només queda en Max que, per fi, ha aconseguit fer un castell de cartes de cinc pisos.
MAX: 40! En cinc pisos hi ha quaranta cartes. Però ni idea de quantes n’hi pot haver en cent pisos...
PARE: Ja has provat de fer una regla de tres?
MAX: Que no, pare! Aquest problema no surt amb una regla de tres, com t’ho haig de dir?
PARE: A la meva època tots els problemes sortien amb una regla de tres. No sé què us ensenyen els mestres d’ara. Bé, sí que ho sé. [alçant el to] Només bestieses, us ensenyen!!
MARE: No cridis, amor, que despertaràs els nens.
Com si ho hagués sentit, en Nel obre la porta dels dormitoris i esquitllant-se per darrere del seu germà gran, li tira per terra tot el castell de cartes. La mare que ho ha vist, el renya.
MARE: Què fas, Nel? Mira que ets dolent!!
MAX: No el renyis, mare. No em molesta i jo ja havia acabat amb les cartes.
NEL: No t’enfades, tete?
MAX: No, baldufa, no m’enfado. Estic massa capficat amb aquest problema...
NEL: Un problema? Vols que t’ajudi a resoldre’l?
MAX: No podràs, ets massa petit. És de números i molt difícil. Mira, veuràs com no entens res...
Divertit, en Max fa seure el seu germà petit a la falda i li ensenya els càlculs de la seva llibreta. Els pares, que no es volen perdre per on els sortirà el menut, s’aixequen del sofà i s’acosten també a la taula. En Nel es mira els comptes mostrant un gran interès i quan acaba es torna a dirigir al seu germà.
NEL: Ja veig on t’equivoques. Ho hauries de plantejar com una sèrie numèrica, si t’hi fixes veuràs que un castell d’un pis el formen 2 cartes; per fer un segon pis, hem d’afegir 5 noves cartes; per fer-ne tres, cal sumar 8 cartes més i així successivament comprovem que les cartes que afegim en cada pis formen una successió que augmenta de tres en tres. Per tant, i aplicant les propietats de la suma d’una progressió aritmètica, en aquest cas podem calcular que un castell de N pisos tindria un total de [3·((n·(n+1))/2) – n] cartes. D’aquesta fórmula obtenim que en un castell de 100 pisos hi ha 15050 cartes. No era tan difícil, tete. Mare, em portes al llit...
La mare s’emporta el nen sense dir res. En Max i el pare es miren amb la boca oberta també sense saber què dir.
ACTE TERCER
L’escena s’ha traslladat al dormitori del matrimoni. El pare i la mare són al llit; però l’home, inquiet, no dorm. Finalment, s’incorpora i encén el llum.
PARE: M’has de dir la veritat, Maria. No cal fer una regla de tres per saber que m’has fet el salt, aquest nen no pot ser meu. Confessa-ho!! M’has posat les banyes amb el matemàtic del tercer, oi?
TELÓ
dilluns, 13 de març de 2023
Els misteris d'en Mac – Cas 012
012 - EL CAS DE LA XINESA DESAPAREGUDA
Avui us parlaré d’un cas amb ‘connexions internacionals’. Fa temps, un despatx de detectius xinesos es van posar en contacte amb mi per demanar-me que els ajudés en una investigació. Buscaven, per encàrrec dels seus pares, una noia nascuda a Wuhan (estic parlant d’abans que aquesta ciutat es fes famosa per ser l’epicentre de la COVID-19) que havia vingut a Catalunya feia uns anys i de la qual havien perdut el contacte. L’única pista era la seva última adreça on semblava que ja no hi vivia.
Vaig començar, doncs, per allí. Efectivament, la noia ja no vivia en aquella casa, però hi vaig trobar una veïna que la recordava. Em va explicar que havia tingut alguns problemes (que, segons ella, no venien al cas) que la van obligar a marxar i, fins i tot, a canviar-se el nom per intentar començar de nou en un altre lloc. La dona no sabia com es deia ara la seva antiga veïna i tampoc on havia anat exactament, malgrat que li sonava que en alguna ocasió li havia parlat d’una població concreta de la costa catalana.
El cas es complicava. Sense saber-ne el nom actual, l’opció de consultar el padró municipal quedava anul·lada i la recerca es tornava com buscar una agulla en un paller amb l’afegitó que tampoc estava segur que aquell poble que m’havien dit fos el correcte. Malgrat tot, no soc dels que llancen la tovallola abans de provar-ho i m’hi vaig dirigir per fer una mica de treball de camp. En aquella població, com en moltes altres de Catalunya, vaig trobar-hi diversos basars, restaurants, bars i perruqueries regentats per xinesos. Seria qüestió de passar per cadascun d’aquests establiments i preguntar si algú coneixia la dona que estava buscant. Si no descobria res, almenys els meus xinesos no em podrien dir que no ho havia intentat.
Com que em convenia una tallada de cabells, vaig aprofitar l’avinentesa i vaig començar per la perruqueria Yan-Yan...
- Bones tardes. Què desitja? -em va dir, molt amablement, la perruquera quan hi vaig entrar-
- Tallar-me els cabells i fer-li unes preguntes. -vaig contestar jo-
Després de fer-me seure, cobrir-me amb aquella capa que sembla un llençol i preguntar-me com volia el tallat, de seguida es va posar a la feina... i jo també.
- Estic buscant una dona anomenada Mei Ling, tot i que segurament ara utilitza un altre nom. -li vaig dir-. Sé que abans vivia a la capital, però que va decidir traslladar-se a causa d’alguns problemes i sembla que va venir a aquest poble...
- I per què la busca? -va interrompre’m ella, amb un to menys amable que abans-
- És un encàrrec dels seus pares que n’han perdut el contacte.
- Però també s’ha de respectar la intimitat de les persones, no? Vull dir que si aquesta dona no es comunica amb Wuhan potser és perquè no vol parlar amb la seva família. Cada casa és un món i no ens hi hauríem de ficar, no troba?... Ho sento, no soc ningú per dir-li com ha de fer la seva feina i, de totes maneres, no puc ajudar-lo perquè no conec de res aquesta dona que diu. Em sap greu, però haurà de continuar buscant.
- Em sembla que s’equivoca en això que em caldrà continuar buscant, però té raó en tota la resta. En el meu descàrrec, he de dir que ja tenia pensat demanar el consentiment de la interessada abans de facilitar les seves noves dades als meus clients. Així que no pateixi, no els diré que ara vostè fa de perruquera en aquest poble ni quin nou nom fa servir. Al meu informe només constarà que l’he trobada i que ja es posarà en contacte amb la seva família quan ho cregui convenient...
Sabeu com vaig descobrir que la perruquera era la dona que estava buscant?
Vaig començar, doncs, per allí. Efectivament, la noia ja no vivia en aquella casa, però hi vaig trobar una veïna que la recordava. Em va explicar que havia tingut alguns problemes (que, segons ella, no venien al cas) que la van obligar a marxar i, fins i tot, a canviar-se el nom per intentar començar de nou en un altre lloc. La dona no sabia com es deia ara la seva antiga veïna i tampoc on havia anat exactament, malgrat que li sonava que en alguna ocasió li havia parlat d’una població concreta de la costa catalana.
El cas es complicava. Sense saber-ne el nom actual, l’opció de consultar el padró municipal quedava anul·lada i la recerca es tornava com buscar una agulla en un paller amb l’afegitó que tampoc estava segur que aquell poble que m’havien dit fos el correcte. Malgrat tot, no soc dels que llancen la tovallola abans de provar-ho i m’hi vaig dirigir per fer una mica de treball de camp. En aquella població, com en moltes altres de Catalunya, vaig trobar-hi diversos basars, restaurants, bars i perruqueries regentats per xinesos. Seria qüestió de passar per cadascun d’aquests establiments i preguntar si algú coneixia la dona que estava buscant. Si no descobria res, almenys els meus xinesos no em podrien dir que no ho havia intentat.
Com que em convenia una tallada de cabells, vaig aprofitar l’avinentesa i vaig començar per la perruqueria Yan-Yan...
- Bones tardes. Què desitja? -em va dir, molt amablement, la perruquera quan hi vaig entrar-
- Tallar-me els cabells i fer-li unes preguntes. -vaig contestar jo-
Després de fer-me seure, cobrir-me amb aquella capa que sembla un llençol i preguntar-me com volia el tallat, de seguida es va posar a la feina... i jo també.
- Estic buscant una dona anomenada Mei Ling, tot i que segurament ara utilitza un altre nom. -li vaig dir-. Sé que abans vivia a la capital, però que va decidir traslladar-se a causa d’alguns problemes i sembla que va venir a aquest poble...
- I per què la busca? -va interrompre’m ella, amb un to menys amable que abans-
- És un encàrrec dels seus pares que n’han perdut el contacte.
- Però també s’ha de respectar la intimitat de les persones, no? Vull dir que si aquesta dona no es comunica amb Wuhan potser és perquè no vol parlar amb la seva família. Cada casa és un món i no ens hi hauríem de ficar, no troba?... Ho sento, no soc ningú per dir-li com ha de fer la seva feina i, de totes maneres, no puc ajudar-lo perquè no conec de res aquesta dona que diu. Em sap greu, però haurà de continuar buscant.
- Em sembla que s’equivoca en això que em caldrà continuar buscant, però té raó en tota la resta. En el meu descàrrec, he de dir que ja tenia pensat demanar el consentiment de la interessada abans de facilitar les seves noves dades als meus clients. Així que no pateixi, no els diré que ara vostè fa de perruquera en aquest poble ni quin nou nom fa servir. Al meu informe només constarà que l’he trobada i que ja es posarà en contacte amb la seva família quan ho cregui convenient...
Sabeu com vaig descobrir que la perruquera era la dona que estava buscant?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "
dilluns, 6 de març de 2023
SESQUIPEDALISME
El terme SESQUIPEDALISME fa referència a la tendència a l’ús de paraules innecessàriament llargues amb la intenció de donar ampul·lositat al discurs. Aquestes ‘paraules allargades’ acostumen a aparèixer en publicitat, als mitjans de comunicació i en el llenguatge burocràtic o polític on, sovint, sembla més important com es diuen les coses que no el que realment s’està dient. El resultat són uns textos excessivament feixucs i difícils d’entendre, però que ‘sonen’ molt bé perquè, com va dir G. K. Chesterton (1874-1936): «Tant se val què diguis mentre ho diguis amb paraules llargues i cara llarga».
Etimològicament, aquesta denominació és la unió del prefix «sesqui-» (una vegada i mitja) i «pedalis» (peu) i el seu origen s’atribueix al poeta llatí Horaci (65 aC – 8 aC) que a la seva ARS POETICA va escriure: «Proicit ampullas et sesquipedalia verba» [Llança les paraules ampul·loses i llargues (d’un peu i mig)] recomanant als autors teatrals que, en les seves tragèdies, evitessin posar en boca dels protagonistes unes paraules excessivament llargues i grandiloqüents perquè amb elles, en comptes d’arribar al cor dels espectadors, només aconseguien allunyar-se’n.
Aquests mots sesquipedàlics (també anomenats «arxisíl·labs» o «arxipolisíl·labs») es creen, generalment, afegint a una paraula preexistent un sufix sense valor real i que, per tant, no aporta res més enllà d’allargar-la. Uns exemples serien termes com: «inicialitzar», «obligatorietat», «comptabilitzar», «problemàtica» o «conflictivitat» que podrien perfectament substituir-se pels més breus: «iniciar», «obligació», «comptar», «problema» o «conflicte». Des d’un altre punt de vista, també podríem incloure l’ús d’alguns neologismes, sobretot de l’àmbit científic o tècnic, formats aglutinant diversos conceptes i que, per tant, consten de moltes lletres. Com, per exemple, «ciclopentanperhidrofenantrè», un compost de química orgànica amb 27 lletres i 10 síl·labes.
En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) proposa l’anomenat «coeficient sesqui» que ens permetria calcular el grau de sesquipedalisme d’un text concret dividint-ne el nombre total de síl·labes pel nombre de mots que conté. El mateix Màrius Serra va proposar des de la seva columna d’enigmística al diari AVUI del 13/05/1999 que els lectors elaboressin textos sesquipedàlics i el 15/07/1999 es va publicar una frase enviada per l'escriptor i metge Albert Figueras que, amb 10 paraules i 63 síl·labes, aconseguia el rècord obtenint un coeficient sesqui de 6,3: "Requereixo estenodactilografia -adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca- hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora".
Etimològicament, aquesta denominació és la unió del prefix «sesqui-» (una vegada i mitja) i «pedalis» (peu) i el seu origen s’atribueix al poeta llatí Horaci (65 aC – 8 aC) que a la seva ARS POETICA va escriure: «Proicit ampullas et sesquipedalia verba» [Llança les paraules ampul·loses i llargues (d’un peu i mig)] recomanant als autors teatrals que, en les seves tragèdies, evitessin posar en boca dels protagonistes unes paraules excessivament llargues i grandiloqüents perquè amb elles, en comptes d’arribar al cor dels espectadors, només aconseguien allunyar-se’n.
Aquests mots sesquipedàlics (també anomenats «arxisíl·labs» o «arxipolisíl·labs») es creen, generalment, afegint a una paraula preexistent un sufix sense valor real i que, per tant, no aporta res més enllà d’allargar-la. Uns exemples serien termes com: «inicialitzar», «obligatorietat», «comptabilitzar», «problemàtica» o «conflictivitat» que podrien perfectament substituir-se pels més breus: «iniciar», «obligació», «comptar», «problema» o «conflicte». Des d’un altre punt de vista, també podríem incloure l’ús d’alguns neologismes, sobretot de l’àmbit científic o tècnic, formats aglutinant diversos conceptes i que, per tant, consten de moltes lletres. Com, per exemple, «ciclopentanperhidrofenantrè», un compost de química orgànica amb 27 lletres i 10 síl·labes.
En aquest sentit, Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) proposa l’anomenat «coeficient sesqui» que ens permetria calcular el grau de sesquipedalisme d’un text concret dividint-ne el nombre total de síl·labes pel nombre de mots que conté. El mateix Màrius Serra va proposar des de la seva columna d’enigmística al diari AVUI del 13/05/1999 que els lectors elaboressin textos sesquipedàlics i el 15/07/1999 es va publicar una frase enviada per l'escriptor i metge Albert Figueras que, amb 10 paraules i 63 síl·labes, aconseguia el rècord obtenint un coeficient sesqui de 6,3: "Requereixo estenodactilografia -adjectivant antiimperialísticament, santfeliuenca- hipersensibilitzada a carboximetilcel·lulosa, circumstancialment col·leccionadora".
La creació de frases amb sentit que tinguin el coeficient "sesqui" com més elevat millor seria un dels usos ludolingüístics del sesquipedalisme. Un altre seria la recerca del mot més llarg de cada llengua.
El català no és un idioma que es caracteritzi per tenir paraules massa llargues. Al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC2) el rècord se l’emporten dos mots amb 22 lletres cadascun: «anticonstitucionalment» (22/9) i «tetrabromofluoresceïna» (22/10). Fora dels diccionaris generals podem trobar usos periodístics de conceptes com ara «desinstitucionalització» (23/11) o «desinternacionalització» (23/11) i també termes científics de l’estil de «contraimmunoelectroforesi» (25/11) i «psiconeuroimmunoendocrinologia» (30 lletres / 14 síl·labes), per exemple.
La paraula més llarga del món seria la denominació química de la proteïna més gran, la titina. Un terme anglès que té ni més ni menys que 189.819 lletres i que tardaríem diverses hores a llegir (en l’hipotètic cas que ens obliguessin a fer-ho).
De totes maneres, els lexicògrafs no consideren aquestes nomenclatures químiques com a paraules sinó com a fórmules verbals i, per això, el Llibre Guinnes dels Rècords atorga el títol de paraula més llarga a un mot sànscrit de 195 caràcters (en el nostre alfabet, equivaldrien a 428 lletres) que és en realitat una descripció d’una regió de l’Índia anomenada Tamil Nadu.
En alfabet llatí, el rècord de l’indret amb el nom més llarg del món se l’emporta, amb un total de 85 lletres, el turó de Nova Zelanda: «Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukakapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu» que es tradueix com: «El cim on Tamatea, l’home amb genolls grans, l’agrimensor, l'escalador de muntanyes, el caminant que ha viatjat fins aquí, va tocar la flauta per a la seva estimada».
El català no és un idioma que es caracteritzi per tenir paraules massa llargues. Al Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (DIEC2) el rècord se l’emporten dos mots amb 22 lletres cadascun: «anticonstitucionalment» (22/9) i «tetrabromofluoresceïna» (22/10). Fora dels diccionaris generals podem trobar usos periodístics de conceptes com ara «desinstitucionalització» (23/11) o «desinternacionalització» (23/11) i també termes científics de l’estil de «contraimmunoelectroforesi» (25/11) i «psiconeuroimmunoendocrinologia» (30 lletres / 14 síl·labes), per exemple.
La paraula més llarga del món seria la denominació química de la proteïna més gran, la titina. Un terme anglès que té ni més ni menys que 189.819 lletres i que tardaríem diverses hores a llegir (en l’hipotètic cas que ens obliguessin a fer-ho).
De totes maneres, els lexicògrafs no consideren aquestes nomenclatures químiques com a paraules sinó com a fórmules verbals i, per això, el Llibre Guinnes dels Rècords atorga el títol de paraula més llarga a un mot sànscrit de 195 caràcters (en el nostre alfabet, equivaldrien a 428 lletres) que és en realitat una descripció d’una regió de l’Índia anomenada Tamil Nadu.
En alfabet llatí, el rècord de l’indret amb el nom més llarg del món se l’emporta, amb un total de 85 lletres, el turó de Nova Zelanda: «Taumatawhakatangihangakoauauotamateaturipukakapikimaungahoronukupokaiwhenuakitanatahu» que es tradueix com: «El cim on Tamatea, l’home amb genolls grans, l’agrimensor, l'escalador de muntanyes, el caminant que ha viatjat fins aquí, va tocar la flauta per a la seva estimada».
Si obviem els topònims, els compostos químics i altres mots tècnics poc utilitzats per centrar-nos en paraules més o menys quotidianes recollides en un diccionari, tindríem que en anglès la paraula més llarga és «Pneumonoultramicroscopicsilicovolcanoconiosis» (45 lletres), en alemany «Kraftfahrzeughaftpflichtversicherung» (36 lletres), en portuguès «anticonstitucionalissimamente» (29 lletres), en italià «precipitevolissimevolmente» (26 lletres), en francès «anticonstitutionnellement» (25 lletres) i en espanyol «electroencefalografista» (23 lletres).
Cal dir que hi ha idiomes amb més facilitat que d’altres per a crear paraules molt llargues, un exemple seria l’islandès una llengua flexiva que té com a paraula més llarga: «Vaðlaheiðarvegavinnuverkfærageymsluskúraútidyralyklakippuhringur», un mot de 64 lletres que, literalment, significa «Clauer per a la clau exterior d'un cobert de treballadors de la carretera en un aiguamoll anomenat Vaðlaheiði». En l’extrem contrari es troben les llengües aïllants on pràcticament no es dona flexió morfològica, un exemple seria l’idioma vietnamita el morfema més llarg del qual és «nghiêng» (inclinat) de només 7 lletres.
Esperant que aquest post no us hagi provocat «hipopotomonstrosesquipedaliofòbia» (una llarga paraula de 33 lletres molt adient per indicar la fòbia a les paraules llargues), posaré el punt final amb una paraula de poders meravellosos que només la diuen els més grans i els més famosos. Evidentment, em refereixo a la conegudíssima «supercalifragilisticexpialidocious» (34 lletres) que és el títol d’una de les cançons de MARY POPPINS, la pel·lícula de Disney del 1964. L’any següent, Salvador Escamilla (1931 – 2008) en va treure la versió catalana titulada «Supercalifragilisticexpialidosos» (32 lletres) que podeu escoltar a continuació:
Cal dir que hi ha idiomes amb més facilitat que d’altres per a crear paraules molt llargues, un exemple seria l’islandès una llengua flexiva que té com a paraula més llarga: «Vaðlaheiðarvegavinnuverkfærageymsluskúraútidyralyklakippuhringur», un mot de 64 lletres que, literalment, significa «Clauer per a la clau exterior d'un cobert de treballadors de la carretera en un aiguamoll anomenat Vaðlaheiði». En l’extrem contrari es troben les llengües aïllants on pràcticament no es dona flexió morfològica, un exemple seria l’idioma vietnamita el morfema més llarg del qual és «nghiêng» (inclinat) de només 7 lletres.
Esperant que aquest post no us hagi provocat «hipopotomonstrosesquipedaliofòbia» (una llarga paraula de 33 lletres molt adient per indicar la fòbia a les paraules llargues), posaré el punt final amb una paraula de poders meravellosos que només la diuen els més grans i els més famosos. Evidentment, em refereixo a la conegudíssima «supercalifragilisticexpialidocious» (34 lletres) que és el títol d’una de les cançons de MARY POPPINS, la pel·lícula de Disney del 1964. L’any següent, Salvador Escamilla (1931 – 2008) en va treure la versió catalana titulada «Supercalifragilisticexpialidosos» (32 lletres) que podeu escoltar a continuació:
 |
 |  |
dilluns, 27 de febrer de 2023
dilluns, 20 de febrer de 2023
Relats Conjunts (febrer - 2023)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel dibuix a tinta sobre seda «Escoltant tranquil·lament el vent entre els pins» (Ma Lin - segle XIII).
EL PARC ON ESCOLTAR EL VENT ENTRE ELS PINS
Els donem la benvinguda al Parc on escoltar el vent entre els pins. Aquesta és una pràctica ancestral, possiblement mil·lenària (les primeres representacions pictòriques conegudes daten del segle XIII, però segurament ja es practicava des de molt abans) que s’ha anat realitzant arreu de manera amateur i sense cap variació significativa... fins ara. Nosaltres hem aconseguit fer un pas més enllà, desenvolupant-la en tota la seva amplitud i adaptant-la a les característiques de cada usuari.
Que no pateixin els practicants més puristes, a les nostres instal·lacions podran seguir escollint el pi que més els agradi d’entre els centenars que posem a la seva disposició, posar-s’hi a sota còmodament asseguts o estirats damunt la gespa i dedicar-se a escoltar la música produïda pel moviment de les branques gronxades per la dolça marinada del matí o el suau terral del vespre. Poden estar segurs que aquí no trobaran ventiladors generadors d’aire prefabricat ni gravacions enllaunades de brises artificials que tant abunden en altres indrets, els garantim que el vent que bufa al nostre parc és 100% natural. En definitiva, si el que voleu és escoltar el vent sota els pins tal com s’ha fet tota la vida a la nostra zona MEDIUM trobareu aquell espai de relax que busqueu per poder pensar i meditar amb tranquil·litat.
[Nota: Tot i que el pensament és lliure, la direcció recomana optar per pensaments positius i no acceptarà cap responsabilitat si el client prefereix dedicar-se a conspirar contra el govern, tramar un pla perfecte per atracar un banc o preparar diversos atacs terroristes, per exemple].
Ara bé, què passa si seure sota un arbre ens sembla poca cosa o si això de pensar i meditar no està fet per a nosaltres? Doncs que tenim a la nostra disposició la zona HARD, dedicada en exclusiva als usuaris més experts i als amants de les emocions fortes. En aquesta àrea només bufen vents huracanats i és imprescindible entrar-hi amb l’equipament de seguretat complet que permeti lligar-nos fermament al pi escollit. En cas de no portar-lo de casa, el parc ens el pot proporcionar (en règim de lloguer i per un petit suplement sobre l’entrada). Els assegurem que estaran tan ocupats intentant salvar la vida que no tindran temps per perdre en meditacions transcendentals; però, per si això no fos prou, també cal fer constar que a causa de l’alta velocitat del vent, el soroll en aquesta zona és tan eixordador que en cas de pensar alguna cosa tampoc la sentirien. Ànim, valents!
[Nota: En cas d’accident per no haver-se lligat bé a l’arbre o de pèrdua d’audició (temporal o definitiva) per excessiva exposició al soroll, la direcció no n’acceptarà cap responsabilitat].
I, per últim, no ens oblidem dels principiants. La gent novella en la pràctica d’escoltar el vent sota els pins, també té un espai al nostre parc. Sabem que hi ha persones que no gosen provar-ho perquè no saben si els agradarà i els fa vergonya quedar en evidència davant dels més avesats. Doncs per a ells està pensada la zona SOFT, una zona on ningú murmurarà si, avorrits, abandonem el nostre pi abans d’hora; un espai on ningú ens mirarà malament si decidim deixar-ho córrer per anar a acabar de passar l’estona a un dels diversos bars que aquest efecte trobarem repartits per tota l’àrea. Perquè també tenim dret a opinar que això d’escoltar el vent sota els pins i la meditació transcendental en general, ens sembla una inútil presa de pèl sense sentit, oi?
[Nota: La direcció, conscient que els amants de les tradicions mil·lenàries ofesos són molt perillosos, insisteix a remarcar que no comparteix aquesta opinió i que no n’accepta cap responsabilitat].
Res més, això és tot el que els havia d’explicar. Desitjant-los que gaudeixin de l’estada, els dono les gràcies per honorar-nos amb la seva visita i els convido, passant prèviament per taquilla, a entrar al parc. Benvinguts!!
Que no pateixin els practicants més puristes, a les nostres instal·lacions podran seguir escollint el pi que més els agradi d’entre els centenars que posem a la seva disposició, posar-s’hi a sota còmodament asseguts o estirats damunt la gespa i dedicar-se a escoltar la música produïda pel moviment de les branques gronxades per la dolça marinada del matí o el suau terral del vespre. Poden estar segurs que aquí no trobaran ventiladors generadors d’aire prefabricat ni gravacions enllaunades de brises artificials que tant abunden en altres indrets, els garantim que el vent que bufa al nostre parc és 100% natural. En definitiva, si el que voleu és escoltar el vent sota els pins tal com s’ha fet tota la vida a la nostra zona MEDIUM trobareu aquell espai de relax que busqueu per poder pensar i meditar amb tranquil·litat.
[Nota: Tot i que el pensament és lliure, la direcció recomana optar per pensaments positius i no acceptarà cap responsabilitat si el client prefereix dedicar-se a conspirar contra el govern, tramar un pla perfecte per atracar un banc o preparar diversos atacs terroristes, per exemple].
Ara bé, què passa si seure sota un arbre ens sembla poca cosa o si això de pensar i meditar no està fet per a nosaltres? Doncs que tenim a la nostra disposició la zona HARD, dedicada en exclusiva als usuaris més experts i als amants de les emocions fortes. En aquesta àrea només bufen vents huracanats i és imprescindible entrar-hi amb l’equipament de seguretat complet que permeti lligar-nos fermament al pi escollit. En cas de no portar-lo de casa, el parc ens el pot proporcionar (en règim de lloguer i per un petit suplement sobre l’entrada). Els assegurem que estaran tan ocupats intentant salvar la vida que no tindran temps per perdre en meditacions transcendentals; però, per si això no fos prou, també cal fer constar que a causa de l’alta velocitat del vent, el soroll en aquesta zona és tan eixordador que en cas de pensar alguna cosa tampoc la sentirien. Ànim, valents!
[Nota: En cas d’accident per no haver-se lligat bé a l’arbre o de pèrdua d’audició (temporal o definitiva) per excessiva exposició al soroll, la direcció no n’acceptarà cap responsabilitat].
I, per últim, no ens oblidem dels principiants. La gent novella en la pràctica d’escoltar el vent sota els pins, també té un espai al nostre parc. Sabem que hi ha persones que no gosen provar-ho perquè no saben si els agradarà i els fa vergonya quedar en evidència davant dels més avesats. Doncs per a ells està pensada la zona SOFT, una zona on ningú murmurarà si, avorrits, abandonem el nostre pi abans d’hora; un espai on ningú ens mirarà malament si decidim deixar-ho córrer per anar a acabar de passar l’estona a un dels diversos bars que aquest efecte trobarem repartits per tota l’àrea. Perquè també tenim dret a opinar que això d’escoltar el vent sota els pins i la meditació transcendental en general, ens sembla una inútil presa de pèl sense sentit, oi?
[Nota: La direcció, conscient que els amants de les tradicions mil·lenàries ofesos són molt perillosos, insisteix a remarcar que no comparteix aquesta opinió i que no n’accepta cap responsabilitat].
Res més, això és tot el que els havia d’explicar. Desitjant-los que gaudeixin de l’estada, els dono les gràcies per honorar-nos amb la seva visita i els convido, passant prèviament per taquilla, a entrar al parc. Benvinguts!!
dilluns, 13 de febrer de 2023
Els misteris d'en Mac – Cas 011
011 - EL CAS DEL FILL DEL POLÍTIC
Habitualment els investigadors privats ens dediquem a fer preguntes, però hi ha ocasions que també ens toca contestar-les... sobretot quan hem descobert el cadàver del fill d’un reconegut polític i la policia vol aclarir-ne les circumstàncies.
- Per què estava investigant al noi? -em va preguntar l’inspector per començar l’interrogatori-
- Era un encàrrec del pare. Estava preocupat pel seu fill que, des que havia deixat el poble per venir a estudiar a la ciutat, semblava que anava pel mal camí i li havien dit que s’havia ficat en assumptes de drogues. L’home volia que corroborés aquesta informació per, si fos certa, poder posar-hi remei abans que fos massa tard.
- I què va descobrir?
- Que les sospites anaven ben encaminades. Vaig anar a la seva universitat per parlar amb alguns dels seus companys que em van confirmar que s’havia convertit en tot un personatge. Allí tothom el coneixia, se sabia que el seu pare és un alt dirigent d’Esquerra i a ell l’anomenaven l’Esquerrà, però si era famós no era per la política sinó perquè últimament s’havia afeccionat a consumir tota mena de substàncies. Quan un amic seu em va dir que, un parell de dies abans, li havia comentat que volia provar ‘coses més fortes’, vaig adonar-me que calia actuar amb urgència i vaig anar tot seguit al pis del noi a veure si el trobava. Allí vaig comprovar que ningú contestava el timbre i els veïns em van explicar que feia gairebé 48 hores que no el veien, aleshores em vaig témer el pitjor i vaig entrar a casa seva.
- Va forçar la porta sense permís? -em va interrompre, esverat, l’inspector-
- Bé, a mitges -vaig defensar-me-. És cert que vaig forçar la porta, però tenint en compte que qui pagava el lloguer era el pare del noi i jo estava treballant per a ell, podem dir que ho vaig fer amb permís de l’amo.
- Ja en parlarem, d’això. Ara continuï amb el relat. Què va trobar dins del pis?
- El mateix que van trobar-hi vostès. Quan vaig veure el noi estirat damunt del llit amb la màniga esquerra arromangada i la goma al voltant del braç amb mostres clares de l’última punxada, no vaig tenir cap dubte de què havia passat i els vaig avisar de seguida.
- No va tocar res?
- Res. Bé, només vaig aixecar-li una mica l’altre braç, al costat del qual hi havia encara la xeringa buida, per comprovar si tenia pols i per mirar-li el rellotge que duia al canell. Ja sap que, a les novel·les, sovint els rellotges es trenquen en el moment precís per assenyalar l’hora de la mort, però en aquest cas no va ser així. El rellotge, de marca, funcionava perfectament...
- Per tant, el noi ja era mort quan vostè va entrar al pis?
- Ben mort, efectivament. I la causa també semblava ben clara...
- Sí, les anàlisis toxicològiques no deixen lloc al dubte. Es tracta d’una mort accidental per sobredosi. Tota una desgràcia per a la família... i per a ell, és clar.
- Jo no correria tant. És cert que la sobredosi està confirmada, però no veig tan clar que hagi sigut accidental. Molt em temo que estem davant d’un cas d’assassinat...
I vosaltres què en penseu? Hi ha algun indici que us fa dubtar de la conclusió de la policia?
- Per què estava investigant al noi? -em va preguntar l’inspector per començar l’interrogatori-
- Era un encàrrec del pare. Estava preocupat pel seu fill que, des que havia deixat el poble per venir a estudiar a la ciutat, semblava que anava pel mal camí i li havien dit que s’havia ficat en assumptes de drogues. L’home volia que corroborés aquesta informació per, si fos certa, poder posar-hi remei abans que fos massa tard.
- I què va descobrir?
- Que les sospites anaven ben encaminades. Vaig anar a la seva universitat per parlar amb alguns dels seus companys que em van confirmar que s’havia convertit en tot un personatge. Allí tothom el coneixia, se sabia que el seu pare és un alt dirigent d’Esquerra i a ell l’anomenaven l’Esquerrà, però si era famós no era per la política sinó perquè últimament s’havia afeccionat a consumir tota mena de substàncies. Quan un amic seu em va dir que, un parell de dies abans, li havia comentat que volia provar ‘coses més fortes’, vaig adonar-me que calia actuar amb urgència i vaig anar tot seguit al pis del noi a veure si el trobava. Allí vaig comprovar que ningú contestava el timbre i els veïns em van explicar que feia gairebé 48 hores que no el veien, aleshores em vaig témer el pitjor i vaig entrar a casa seva.
- Va forçar la porta sense permís? -em va interrompre, esverat, l’inspector-
- Bé, a mitges -vaig defensar-me-. És cert que vaig forçar la porta, però tenint en compte que qui pagava el lloguer era el pare del noi i jo estava treballant per a ell, podem dir que ho vaig fer amb permís de l’amo.
- Ja en parlarem, d’això. Ara continuï amb el relat. Què va trobar dins del pis?
- El mateix que van trobar-hi vostès. Quan vaig veure el noi estirat damunt del llit amb la màniga esquerra arromangada i la goma al voltant del braç amb mostres clares de l’última punxada, no vaig tenir cap dubte de què havia passat i els vaig avisar de seguida.
- No va tocar res?
- Res. Bé, només vaig aixecar-li una mica l’altre braç, al costat del qual hi havia encara la xeringa buida, per comprovar si tenia pols i per mirar-li el rellotge que duia al canell. Ja sap que, a les novel·les, sovint els rellotges es trenquen en el moment precís per assenyalar l’hora de la mort, però en aquest cas no va ser així. El rellotge, de marca, funcionava perfectament...
- Per tant, el noi ja era mort quan vostè va entrar al pis?
- Ben mort, efectivament. I la causa també semblava ben clara...
- Sí, les anàlisis toxicològiques no deixen lloc al dubte. Es tracta d’una mort accidental per sobredosi. Tota una desgràcia per a la família... i per a ell, és clar.
- Jo no correria tant. És cert que la sobredosi està confirmada, però no veig tan clar que hagi sigut accidental. Molt em temo que estem davant d’un cas d’assassinat...
I vosaltres què en penseu? Hi ha algun indici que us fa dubtar de la conclusió de la policia?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa lluna i Pons "
dilluns, 6 de febrer de 2023
TEXTOS CREIXENTS
S’anomena TEXT CREIXENT a un escrit on cada paraula té una lletra (o una síl·laba) més que l’anterior. Un exemple seria la frase: «I un gos prou ràpid caçarà llebres porugues recorrent alegrement superfícies cinegètiques aclaparadores» (1-13).
Aquest artifici lingüístic també es coneix com a ESCRIPTURA ROPÀLICA. Un terme provinent de la poesia grega clàssica on reben el nom de ‘versos ropàlics’ els confegits de manera que cada paraula té una síl·laba més que la precedent.
Basant-se en aquest mateix principi, el grup d’experimentació literària OuLiPo va crear les «boules de neige» (boles de neu) que es defineixen, en sentit estricte, com aquells poemes on el primer vers està format per una paraula d'una lletra, el segon per una paraula de dues lletres, el tercer per una paraula de tres lletres i així successivament mentre es va engrossint aquesta ‘bola de neu literària’. Igualment, una «boule de neige fondante» (bola de neu que es fon) és la que comença amb un vers de n lletres i els següents van disminuint de lletra en lletra fins a arribar a un últim vers d'una de sola. De totes maneres i en un sentit més ampli, el concepte BOLA DE NEU es pot fer servir també com una forma de denominar qualsevol TEXT CREIXENT.
Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra cita un parell d’exemples notables d’aquest joc lingüístic.
El primer és en català, va ser creat pel poeta Víctor Sunyol i té deu paraules (1-10): «A la una tots vàrem menjar patates fregides àvidament descansats».
El segon, en anglès, ens arriba de la mà de Dmitri Borgmann i és un remarcable text de vint paraules (1-20) que ens parla de la il·legibilitat de la lletra dels metges i l’habilitat dels farmacèutics per desxifrar-la: «I do not know where family doctors acquired illegibly perplexing handwriting; nevertheless, extraordinary pharmaceutical intellectuality, counterbalancing indecipherability, trasncendentalizes intercommunications’ incomprehensibleness» (No sé pas on van aprendre els metges de capçalera a escriure de manera il·legible, tanmateix, l’extraordinària intel·ligència dels farmacèutics els permet contrarestar-ne la indesxifrabilitat i transcendeix la incomprensibilitat de les intercomunicacions).
Una variant dels TEXTOS CREIXENTS es basa en els anagrames. Es tracta d’un passatemps que consisteix a fer créixer un mot de partida afegint una nova lletra en cada pas per anar creant amb la barreja d’aquestes lletres, noves paraules cada vegada més llargues. Així si partim, per exemple, del mot «Mà» podem afegir una P per trobar «Pam», després una A i escriure «Mapa», a continuació una L que ens donaria «Palma», una I per a «Àmplia» i una F per acabar amb «Pàmfila».
Basant-me en aquest concepte dels TEXTOS CREIXENTS ANAGRAMÀTICS us proposo que intenteu solucionar les cinc ESCALES D’ANAGRAMES que us he preparat especialment per a aquest post. Es tractaria d’anar pujant cadascuna de les escales a partir de la vocal que s’indica al primer graó i afegint-hi les lletres d’una en una per crear les noves paraules que us permetin arribar al mot final que apareix al desè graó. Aquí les teniu:
Aquest artifici lingüístic també es coneix com a ESCRIPTURA ROPÀLICA. Un terme provinent de la poesia grega clàssica on reben el nom de ‘versos ropàlics’ els confegits de manera que cada paraula té una síl·laba més que la precedent.
Basant-se en aquest mateix principi, el grup d’experimentació literària OuLiPo va crear les «boules de neige» (boles de neu) que es defineixen, en sentit estricte, com aquells poemes on el primer vers està format per una paraula d'una lletra, el segon per una paraula de dues lletres, el tercer per una paraula de tres lletres i així successivament mentre es va engrossint aquesta ‘bola de neu literària’. Igualment, una «boule de neige fondante» (bola de neu que es fon) és la que comença amb un vers de n lletres i els següents van disminuint de lletra en lletra fins a arribar a un últim vers d'una de sola. De totes maneres i en un sentit més ampli, el concepte BOLA DE NEU es pot fer servir també com una forma de denominar qualsevol TEXT CREIXENT.
Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000), Màrius Serra cita un parell d’exemples notables d’aquest joc lingüístic.
El primer és en català, va ser creat pel poeta Víctor Sunyol i té deu paraules (1-10): «A la una tots vàrem menjar patates fregides àvidament descansats».
El segon, en anglès, ens arriba de la mà de Dmitri Borgmann i és un remarcable text de vint paraules (1-20) que ens parla de la il·legibilitat de la lletra dels metges i l’habilitat dels farmacèutics per desxifrar-la: «I do not know where family doctors acquired illegibly perplexing handwriting; nevertheless, extraordinary pharmaceutical intellectuality, counterbalancing indecipherability, trasncendentalizes intercommunications’ incomprehensibleness» (No sé pas on van aprendre els metges de capçalera a escriure de manera il·legible, tanmateix, l’extraordinària intel·ligència dels farmacèutics els permet contrarestar-ne la indesxifrabilitat i transcendeix la incomprensibilitat de les intercomunicacions).
Una variant dels TEXTOS CREIXENTS es basa en els anagrames. Es tracta d’un passatemps que consisteix a fer créixer un mot de partida afegint una nova lletra en cada pas per anar creant amb la barreja d’aquestes lletres, noves paraules cada vegada més llargues. Així si partim, per exemple, del mot «Mà» podem afegir una P per trobar «Pam», després una A i escriure «Mapa», a continuació una L que ens donaria «Palma», una I per a «Àmplia» i una F per acabar amb «Pàmfila».
Basant-me en aquest concepte dels TEXTOS CREIXENTS ANAGRAMÀTICS us proposo que intenteu solucionar les cinc ESCALES D’ANAGRAMES que us he preparat especialment per a aquest post. Es tractaria d’anar pujant cadascuna de les escales a partir de la vocal que s’indica al primer graó i afegint-hi les lletres d’una en una per crear les noves paraules que us permetin arribar al mot final que apareix al desè graó. Aquí les teniu:
| |
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Artur "
dilluns, 30 de gener de 2023
Jocs de sobretaula - 010
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ
dilluns, 23 de gener de 2023
Relats Conjunts (gener - 2023)
Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Després de l'esmorzar» (Elin Danielson-Gambogi – 1890).
COMPARTINT LES FEINES DE CASA
Ja hem acabat d’esmorzar, però avui no m’he aixecat de seguida per desparar taula i endreçar la cuina. He preferit quedar-me asseguda i fumar-me tranquil·lament una cigarreta perquè avui és un dia especial.
Avui és el nostre aniversari i en Carles, com fa cada any, m’ha despertat amb un petó i m’ha dit: «No et moguis del llit que avui de l’esmorzar me n’ocupo jo». És un amor el meu home, tot i que durant la resta de l’any no entra a la cuina ni per equivocació, l’esmorzar del nostre aniversari és sagrat i hi esmerça tot el seu (escàs) saber culinari dedicant-hi el màxim d’esforç.
I això del màxim esforç no ho dic per dir, en tinc proves fefaents. Està clar que t’hi has d’esforçar molt per empantanegar tota la cuina si només prepares, com enguany, uns ous passats per aigua, un parell de torrades i dues tasses de te. És ben sabut que els homes tenen una facilitat innata pel que fa a desendreçar quan fan de cuiners a casa, però el meu Carles s’emporta la palma. És admirable la seva extraordinària capacitat d’embrutar en menys d’una hora tots i cadascun dels electrodomèstics que tenim a la cuina i fer servir més plats, bols i estris dels que jo utilitzo durant la resta de l’any.
Fins ara, per allò de compartir les feines de la llar, em tocava a mi arreglar el desori, però enguany he decidit que ja toca redefinir el terme "compartir" per fer-lo més equitatiu. Així que, seguint el seu exemple, quan hem acabat d’esmorzar li he fet un altre petó tot dient-li: «No em moc de la cadira que avui de desparar taula i netejar la cuina te n’ocupes tu». No s’ho esperava, però ho ha entès perfectament (quin remei!) i m’ha dit: «No pateixis, t’ho faig en cinc minuts».
No sé què dir-vos, a mi em sembla que la cosa s’allargarà una mica més. De fet, ja fa més de mitja hora que treballa a la cuina i encara no ha vingut a desparar taula. Val més que m’ho prengui amb calma, sospito que tindré temps de fumar-me algun altre cigarret i tot.
Avui és el nostre aniversari i en Carles, com fa cada any, m’ha despertat amb un petó i m’ha dit: «No et moguis del llit que avui de l’esmorzar me n’ocupo jo». És un amor el meu home, tot i que durant la resta de l’any no entra a la cuina ni per equivocació, l’esmorzar del nostre aniversari és sagrat i hi esmerça tot el seu (escàs) saber culinari dedicant-hi el màxim d’esforç.
I això del màxim esforç no ho dic per dir, en tinc proves fefaents. Està clar que t’hi has d’esforçar molt per empantanegar tota la cuina si només prepares, com enguany, uns ous passats per aigua, un parell de torrades i dues tasses de te. És ben sabut que els homes tenen una facilitat innata pel que fa a desendreçar quan fan de cuiners a casa, però el meu Carles s’emporta la palma. És admirable la seva extraordinària capacitat d’embrutar en menys d’una hora tots i cadascun dels electrodomèstics que tenim a la cuina i fer servir més plats, bols i estris dels que jo utilitzo durant la resta de l’any.
Fins ara, per allò de compartir les feines de la llar, em tocava a mi arreglar el desori, però enguany he decidit que ja toca redefinir el terme "compartir" per fer-lo més equitatiu. Així que, seguint el seu exemple, quan hem acabat d’esmorzar li he fet un altre petó tot dient-li: «No em moc de la cadira que avui de desparar taula i netejar la cuina te n’ocupes tu». No s’ho esperava, però ho ha entès perfectament (quin remei!) i m’ha dit: «No pateixis, t’ho faig en cinc minuts».
No sé què dir-vos, a mi em sembla que la cosa s’allargarà una mica més. De fet, ja fa més de mitja hora que treballa a la cuina i encara no ha vingut a desparar taula. Val més que m’ho prengui amb calma, sospito que tindré temps de fumar-me algun altre cigarret i tot.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)