Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «El vestidor dels joqueis [The Jockeys’ Dressing Room at Ascot]» (John Lavery – 1923).
SEMBLAVA BONA PERSONA...
M’agradava la meva feina al complex poliesportiu municipal. M’encarregava una mica de tot, des de controlar els accessos fins a vetllar que les instal·lacions estiguessin a punt per rebre els diversos grups d’escolars que hi van a fer esport. Un simple conserge, direu; però jo soc dels que pensen que no hi ha tasca petita i que tot allò que fem, ho hem de fer bé sense importar què sigui. Per tant, no em queien els anells per fer aquella feina i, a més, la feia de gust, fins i tot gaudia dedicant-li més esforços dels estrictament necessaris. No era estrany que acabés passant més hores allà que al meu pis, però ja m’estava bé. Fa quatre anys que estic separat i a casa no m’hi espera mai ningú.
Tot era, doncs, perfecte. I ho hauria continuat sent si no haguessin trobat aquella càmera amagada al vestidor de les noies. No li havia posat jo, mai no la faria una cosa així. Però ningú em va creure. De seguida em vaig convertir en el principal sospitós:
—Ell és l’únic que té accés constant a les instal·lacions, qui si no ho ha pogut fer? A més sempre ens ha semblat un paio estrany: sense parella, sense gairebé amics, es limita a anar de casa a la feina i de la feina a casa. Ha de ser un pervertit per força!!
Per acabar-ho d’adobar, el diari local va publicar a primera plana la meva foto amb el titular «Presumpte pedòfil al nostre poble» i la meva vida es va convertir en un infern. La policia va registrar casa meva i em van requisar l’ordinador, a la feina em van acomiadar fulminantment, la gent em feia el buit, els botiguers no em volien atendre, les mares obligaven les seves filles a canviar de vorera quan em veien com si les hagués de violar al mig del carrer... Fins i tot el meu advocat em va aconsellar que em declarés culpable i acceptés una pena menor abans d’anar a judici.
M’hi vaig negar. Jo no ho havia fet allò i no ho admetria mai. Van ser uns mesos terribles, però finalment tot es va posar a lloc. Els policies no van trobar res al meu ordinador i la investigació va acabar demostrant que aquella càmera no era meva. Resulta que pertanyia a un dels operaris que aquells dies estaven arreglant la instal·lació elèctrica de la pista d’hípica. L’electricista volia gravar imatges de les noies despullades durant la setmana que havia de durar aquella reparació, però va tenir tan poques llums i fou tan sapastre a l’hora d’amagar la càmera, que la van descobrir l’endemà mateix. El jutge, és clar, em va declarar innocent de qualsevol càrrec i va ordenar que em readmetessin amb una bona indemnització per danys i perjudicis. Tot estava arreglat!
No, no ho estava. Jo no podia oblidar tot el mal que m’havien fet els meus veïns i no volia continuar al poble com si res. Vaig decidir vendre el pis i anar a viure a un altre lloc, ben lluny, per començar de nou. Però no marxaria sense fer una última visita a l’espai que havia estat com casa meva tots aquells anys. Vaig començar pel despatx del director, l’home es va disculpar de cor i va intentar convèncer-me que em quedés. Li vaig dir que no podia ser, que ja era massa tard i només li vaig demanar que m’escrivís una bona carta de recomanació que m’ajudés a trobar feina allà on anés. Ho va fer encantat i, fins i tot, em va dir que afegiria a la indemnització ordenada pel jutge, una gratificació pels serveis prestats perquè era el mínim que em mereixia per tot el que havia passat. Emocionat, vaig sortir d’allí i vaig dirigir-me cap a la zona de les pistes esportives que estaven gairebé desertes a aquella hora fora de l’horari escolar. Una llàstima, m’hauria agradat poder acomiadar-me de tota la quitxalla que hi ve a entrenar. Vaig aprofitar, això sí, per accedir a l’edifici dels vestidors. Al de les noies vaig trobar-hi el meu substitut que estava intentant arreglar la dutxa que sempre gotejava. Li hauria pogut explicar que si collava massa fort aquella volandera, la pressió de l’aigua faria que gotegessin alhora les altres tres dutxes, però vaig preferir que ho descobrís ell mateix. Vaig saludar-lo des de la porta i em vaig encaminar cap al final del passadís, cap a l’altre vestidor.
Era obligat que aquella visita s’acabés al vestidor dels nois. Un cop a dins, vaig ajustar la porta per assegurar-me que no em veia ningú. No hi havia d’estar gaire estona, el temps just de recuperar la càmera que hi tenia amagada. Aquesta no l’havia trobat ningú, ja us he dit que quan jo faig una cosa la faig ben feta. Amb la càmera a la butxaca i frisant per veure el munt d’imatges dels "meus nens" que s’hi havien gravat durant tot aquell temps, finalment vaig marxar per sempre d’aquell complex poliesportiu que tantes alegries m’havia donat. No em sabia gens de greu, estava completament segur que, gràcies a la carta de recomanació del director, no tardaria massa a trobar un altre lloc similar on igualment gaudiria... "treballant".
Tot era, doncs, perfecte. I ho hauria continuat sent si no haguessin trobat aquella càmera amagada al vestidor de les noies. No li havia posat jo, mai no la faria una cosa així. Però ningú em va creure. De seguida em vaig convertir en el principal sospitós:
—Ell és l’únic que té accés constant a les instal·lacions, qui si no ho ha pogut fer? A més sempre ens ha semblat un paio estrany: sense parella, sense gairebé amics, es limita a anar de casa a la feina i de la feina a casa. Ha de ser un pervertit per força!!
Per acabar-ho d’adobar, el diari local va publicar a primera plana la meva foto amb el titular «Presumpte pedòfil al nostre poble» i la meva vida es va convertir en un infern. La policia va registrar casa meva i em van requisar l’ordinador, a la feina em van acomiadar fulminantment, la gent em feia el buit, els botiguers no em volien atendre, les mares obligaven les seves filles a canviar de vorera quan em veien com si les hagués de violar al mig del carrer... Fins i tot el meu advocat em va aconsellar que em declarés culpable i acceptés una pena menor abans d’anar a judici.
M’hi vaig negar. Jo no ho havia fet allò i no ho admetria mai. Van ser uns mesos terribles, però finalment tot es va posar a lloc. Els policies no van trobar res al meu ordinador i la investigació va acabar demostrant que aquella càmera no era meva. Resulta que pertanyia a un dels operaris que aquells dies estaven arreglant la instal·lació elèctrica de la pista d’hípica. L’electricista volia gravar imatges de les noies despullades durant la setmana que havia de durar aquella reparació, però va tenir tan poques llums i fou tan sapastre a l’hora d’amagar la càmera, que la van descobrir l’endemà mateix. El jutge, és clar, em va declarar innocent de qualsevol càrrec i va ordenar que em readmetessin amb una bona indemnització per danys i perjudicis. Tot estava arreglat!
No, no ho estava. Jo no podia oblidar tot el mal que m’havien fet els meus veïns i no volia continuar al poble com si res. Vaig decidir vendre el pis i anar a viure a un altre lloc, ben lluny, per començar de nou. Però no marxaria sense fer una última visita a l’espai que havia estat com casa meva tots aquells anys. Vaig començar pel despatx del director, l’home es va disculpar de cor i va intentar convèncer-me que em quedés. Li vaig dir que no podia ser, que ja era massa tard i només li vaig demanar que m’escrivís una bona carta de recomanació que m’ajudés a trobar feina allà on anés. Ho va fer encantat i, fins i tot, em va dir que afegiria a la indemnització ordenada pel jutge, una gratificació pels serveis prestats perquè era el mínim que em mereixia per tot el que havia passat. Emocionat, vaig sortir d’allí i vaig dirigir-me cap a la zona de les pistes esportives que estaven gairebé desertes a aquella hora fora de l’horari escolar. Una llàstima, m’hauria agradat poder acomiadar-me de tota la quitxalla que hi ve a entrenar. Vaig aprofitar, això sí, per accedir a l’edifici dels vestidors. Al de les noies vaig trobar-hi el meu substitut que estava intentant arreglar la dutxa que sempre gotejava. Li hauria pogut explicar que si collava massa fort aquella volandera, la pressió de l’aigua faria que gotegessin alhora les altres tres dutxes, però vaig preferir que ho descobrís ell mateix. Vaig saludar-lo des de la porta i em vaig encaminar cap al final del passadís, cap a l’altre vestidor.
Era obligat que aquella visita s’acabés al vestidor dels nois. Un cop a dins, vaig ajustar la porta per assegurar-me que no em veia ningú. No hi havia d’estar gaire estona, el temps just de recuperar la càmera que hi tenia amagada. Aquesta no l’havia trobat ningú, ja us he dit que quan jo faig una cosa la faig ben feta. Amb la càmera a la butxaca i frisant per veure el munt d’imatges dels "meus nens" que s’hi havien gravat durant tot aquell temps, finalment vaig marxar per sempre d’aquell complex poliesportiu que tantes alegries m’havia donat. No em sabia gens de greu, estava completament segur que, gràcies a la carta de recomanació del director, no tardaria massa a trobar un altre lloc similar on igualment gaudiria... "treballant".
.jpg?uselang=ca)
