BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 17 de desembre de 2018

Bons Desitjos Nadalencs [I]

(Aquest post també el trobareu publicat al blog del CALENDARI D'ADVENT)

"Arriba el Nadal" (Elfriede Weidenhaus)
[Coberta posterior de la revista "Selecciones del Reader's Digest" (XII/1975)]

Som a la setmana abans de Nadal i per aquests dies us he preparat un parell de posts dedicats als "Bons Desitjos de Nadal i Cap d'Any" que tant proliferen durant aquestes dates (i que, una vegada han passat, oblidem força ràpidament).
En el post següent, que publicaré divendres que ve, us proposaré un petit joc (és marca de la casa :-D) sobre aquest tema però avui vull explicar-vos una anècdota que potser ja coneixeu però que jo trobo molt reveladora.

És una història que podria ser ben real malgrat que, com de tota bona anècdota, se n'expliquen diferents versions on no coincideixen tots els protagonistes. Així i tot, sembla que podem situar l'escena el desembre de 1948 i que estaria protagonitzada per alguns dels ambaixadors estrangers d'aquella època a Washington D. C., la capital dels Estats Units: El britànic Oliver Franks, el francès Henri Bonnet i el rus Alexander Panyushkin.

La versió que jo coneixia la vaig llegir fa un bon grapat d'anys a la pàgina 120 del número de desembre de 1975 de la revista "Selecciones del Reader's Digest" on consta extreta del Sunday Express de Londres i allí, a més d'aquests tres personatges, també se cita l'ambaixador alemany, tot i que Alemanya i els Estats Units van trencar relacions diplomàtiques entre 1941 i 1949 a causa de la Segona Guerra Mundial.
Malgrat aquesta possible incoherència, és aquesta mateixa versió la que he recuperat i us tradueixo a continuació:

El dia abans de Nadal, l'ambaixador britànic a Washington va rebre una trucada telefònica d'una emissora de ràdio local preguntant que li agradaria rebre com a regal de Nadal. L'ambaixador va pensar un moment i va donar la seva resposta.

L'endemà va sentir al locutor que deia:
«Hem fet una enquesta sobre el que desitgen rebre per Nadal els ambaixadors estrangers.

L'ambaixador francès digué: "Desitjo ardentment que l'any vinent sigui un any de pau per al món".

L'ambaixador rus esperava un any de justícia per a tots els homes.

L'ambaixador alemany desitjava veure un millor repartiment dels béns del món.

I l'ambaixador britànic va dir: "M'agradaria una capsa de fruita confitada"»



Malgrat que l'anècdota no ho especifica, jo diria que no és gens agosarat afirmar que l'ambaixador britànic va ser l'únic que realment va veure complerts els seus desitjos. :-))


Agafeu-ne una, no hi ha cap mal a intentar endolcir-nos
la vida mentre seguim desitjant que arribi la pau mundial,
la justícia universal i un millor repartiment de la riquesa...


dilluns, 10 de desembre de 2018

Joc de Ment - 003

ELS TRES DAUS



- Tres daus de parxís
- Un gobelet



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Deixeu que el públic examini els tres daus i el gobelet per comprovar que no estan trucats i que són tres daus normals de jugar al parxís.
Una vegada examinats, quedeu-vos el gobelet i doneu els tres daus a un dels espectadors mentre li expliqueu que els haurà de barrejar i apilar un sobre l'altre en l'ordre que prefereixi sense que vosaltres ho vegeu. A continuació, doncs, us gireu d'esquena i deixeu que ho faci.
Quan hagi acabat, us torneu a girar i tapeu immediatament la pila dels tres daus amb el gobelet. Tot seguit, expliqueu que l'ordre dels daus l'ha triat l'espectador i que, per tant, només ell ha decidit quines han estat les cares que han quedat ocultes després de fer la pila. Aquestes cares que no estan a la vista són cinc: la de sota del dau de dalt, la superior i inferior del dau del mig i la superior i inferior del dau de baix de tot.
Com que, segurament, ni l'espectador les recorda, no seria agosarat afirmar que ningú pot saber quins són aquests cinc valors ocults si no aixequem el gobelet i desmuntem la pila de daus per comprovar-los. Ningú, menys vosaltres és clar. Perquè vosaltres sí que sou capaços d'endevinar-los i, per tant, no us costaria res calcular la suma d'aquestes cares que no estan a la vista.
I, efectivament, per sorpresa de tothom doneu un resultat que, quan es comprovin els daus, coincidirà exactament amb la suma de les cinc cares ocultes.





dilluns, 3 de desembre de 2018

PENSAMENT LATERAL

En un dels capítols del seu llibre EL PENSAMIENTO CREATIVO (Paidós - 1994), l'escriptor i psicòleg maltès Edward de Bono explica que va concedir una entrevista a la revista London Life per parlar de les seves investigacions en el camp del pensament. En aquella xerrada va comentar que hi ha ocasions en què el pensament seqüencial i purament lògic no és suficient sinó que cal que la ment es desplaci «lateralment» per trobar nous enfocaments i altres alternatives. Immediatament se li va ocórrer que aquesta era la paraula que calia i va batejar aquesta «altra classe de pensament» amb el nom de PENSAMENT LATERAL.
Això va passar l'any 1967, actualment aquest concepte és totalment acceptat i, fins i tot, surt als diccionaris. Al Concise Oxford Dictionary llegim aquesta definició de Pensament Lateral: «Tractar de resoldre problemes mitjançant mètodes no ortodoxos o aparentment il·lògics».

Quan prenem decisions de manera seqüencial, fem servir el Pensament Vertical. És a dir, partim d'una posició i tractem de construir a partir d'aquella base. Les decisions posteriors estan vinculades a les anteriors i, des del punt de vista lògic, en depenen totalment. En canvi, amb el Pensament Lateral no seguim cap seqüència sinó que ens «desplacem cap als costats» per provar diferents percepcions, diferents conceptes, diferents punts de partida... En definitiva, diferents mètodes que ens fan sortir de la línia habitual de pensament. Aquests mètodes, molt relacionats amb la percepció, ens permeten proposar diversos punts de vista que poden coexistir sense problemes perquè tots poden ser igualment vàlids. El Pensament Lateral s'ocupa de les possibilitats, d'allò que podria ser, i és acumulant aquests diversos «podria ser» com s'arriba finalment a «el que és».

Veiem, doncs, que això no implica ser "molt intel·ligent" en el sentit de saber moltes coses sinó que es tracta de saber utilitzar les estratègies correctes en cada moment. De fet, algunes de les proves que pretenen mesurar la nostra capacitat intel·lectual, el que realment quantifiquen són les nostres aptituds verbals, numèriques, visuals o de memòria perquè són exercicis que obliguen al pensament a buscar una única solució entre diverses opcions. Quan busquem, per exemple, quin número continua una sèrie, la nostra ment opera amb diverses dades per acabar «convergint» en una última dada que és la solució; és a dir, utilitzem el Pensament Convergent. En canvi, amb el Pensament Divergent operem en sentit contrari. Quan se'ns presenta un problema amb poques dades, busquem moltes possibles solucions, fins i tot, les més estranyes i «poc lògiques». Aquesta distinció entre pensament Convergent i Divergent la va proposar el psicòleg nord-americà J. P. Guilford, Segons ell, el que fem amb el Pensament Divergent és crear i buscar solucions originals i eficaces per afrontar els problemes que ens planteja la vida.
De totes maneres, el Pensament Lateral no és exactament un sinònim de Pensament Divergent, aquest últim és només un aspecte del pensament lateral que pot incloure també aspectes perfectament lògics i «convergents». En el mateix sentit, tampoc s'ha de confondre amb el Pensament Creatiu malgrat que en certs aspectes hi coincideix. El concepte de creativitat és força més ampli i abasta diversos processos molt diferents entre si, un dels quals podria ser el Pensament Lateral però no l'únic.

Tret d'AQUÍ

Aplicant-ho al tema dels enigmes mentals, hem de parlar de l'enginyer britànic Paul Sloane que l'any 1991 va publicar el seu llibre EJERCICIOS DE PENSAMIENTO LATERAL (Zugarto – 1992), el primer volum d'una col·lecció d'èxit on ens presentava un recull d'enigmes que hem d'intentar resoldre abandonant el procés lineal de raonament a què estem acostumats i explorant altres camins que ens portin a trobar la solució.
La forma ideal de resoldre un d'aquests enigmes és fer-ho en grup. Hi ha d'haver algú que, coneixent prèviament la solució, ha de proposar-lo als altres. La resta ha d'intentar solucionar-lo aplicant el seu pensament lateral i, per tant, formulant qualsevol pregunta que els vingui al cap. Han de ser preguntes que es puguin contestar dient "sí", "no" o "no és rellevant" que és l'únic que pot respondre qui ha proposat l'enigma. Només en el cas que el grup es quedés encallat, podrà també afegir alguna pista per encaminar al grup cap a la solució que s'està buscant.

Un dels enigmes plantejats per Paul Sloane en aquest llibre és ja tot un clàssic i l'utilitzarem com a exemple. Em refereixo a «L'enigma de l'ascensor»:

Un home viu al desè pis d'un edifici. Cada dia, quan surt de casa per anar a treballar, agafa l'ascensor fins a la planta baixa. En canvi, quan torna sempre puja amb l'ascensor fins al setè pis i després continua per l'escala els tres pisos que li queden per arribar a casa. Per què ho fa?

Segons el llibre de Franco Agostini i Nicola Alberto de Carlo, JUEGOS DE LA INTELIGENCIA (Círculo de Lectores – 1989), les respostes més freqüents quan apliquem el pensament lateral anirien en la línia d'aquestes dues:
  • L'home vol mantenir-se en forma i aprofita aquests tres últims pisos per fer una mica d’exercici físic.
  • L'home baixa al pis setè per visitar un dels seus veïns i després ja no troba necessari tornar a utilitzar l’ascensor per només tres pisos.
Altres respostes que també s’han donat a aquest enigma, són més originals:
  • L'home sempre torna begut a casa de matinada i, per evitar que la seva dona el senti, prefereix pujar els últims pisos de puntetes.
  • Una vegada, l'home va quedar bloquejat dins l'ascensor al vuitè pis i va passar tanta por que no vol tornar a repetir l'experiència.
  • L'ascensor no funciona massa bé i, als pisos més alts, tremola i fa un sorellet estrany. Per evitar aquesta desagradable sensació, l'home prefereix baixar abans.
  • L'home sent un rebuig inconscient cap a casa seva i, baixant abans de l'ascensor, retarda d'alguna manera la seva tornada.
S'ha de fer notar que qualsevol d'aquestes possibles solucions està, d'una manera o altra, relacionada amb l'experiència subjectiva de qui la formula.

Com sabem, la resposta que es dona com a correcta és, relativament, més senzilla:
  • L'home és molt baixet. Quan surt de casa no té cap problema en tocar el botó de la planta baixa però al pujar ha d'abandonar abans d'hora l'ascensor perquè només arriba al botó del setè pis.
Aquest, com he dit, és un exemple clàssic d'aquest tipus d'enigmes i ja fa més de 10 anys que el vaig publicar al blog (027- L'ascensor del gratacels). Va ser un dels primers d'aquesta classe de reptes mentals que podeu trobar al XAREL-10 classificats amb l'etiqueta LATERAL.

Per acabar, us en proposo un altre també tret del llibre de Paul Sloane però encara inèdit en aquest blog:

Un home jeu mort dins d'un remolc, tot indica que s'ha disparat un tret a si mateix. Prop d'ell veiem un tros de fusta. Aquesta fusta, que fa al voltant de 60 cm. de llarg per 2 cm. d'ample, no té cap marca especial ni porta res escrit però podríem afirmar que haver mirat aquest tros de fusta comuna just avui ha estat la causa del suïcidi de l'home. Podeu explicar-ho?

D'aquest no us dono ara la solució. Si voleu descobrir-la, haureu de fer treballar el vostre pensament lateral. Jo estic a la vostra disposició per respondre (recordeu només amb "sí", "no" o "no és rellevant" ) qualsevol pregunta que se us ocorri.







dilluns, 26 de novembre de 2018

"Cartas de ilusión" [A♥] [A♣] [A♠] [A♦]


L'any 1991 es van publicar les "CARTAS DE ILUSIÓN", una baralla de 52 cartes de pòquer que es podia aconseguir comprant els cereals "Kellogg's Crunchy Nut" i que mostrava a cada naip una selecció de les il·lusions òptiques recollides pels doctors J. R. Block i Harold E. Yuker de la Universitat Hofstra dels Estat Units.

Avui us en presento els quatre asos [A]:


[CORS ]
Tenen ambdós costats de la figura verda la mateixa intensitat de color?

[TRÈVOLS ]
Quin dels dos quadrats grisos és més clar?
Tenen els quadrats grisos la mateixa intensitat de color?

[PIQUES ]
Quina porta és més a prop?
Quina és la porta de l'habitació més càlida?

[DIAMANTS ]
És idèntic el color vermell d'ambdós costats?


EXPLICACIÓ



dilluns, 19 de novembre de 2018

Relats Conjunts (novembre - 2018)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El malson" (Johann Heinrich Füssli - 1781).


LA CASA MALEÏDA

Quan vaig veure la casa per primera vegada, em va recordar la mansió Bates de «Psicosi» però estava molt bé de preu i, malgrat que tothom em deia que no necessitava una casa tan gran si hi havia de viure sola, la vaig llogar sense pensar-m'ho gaire. A mig camí entre el centre de la ciutat i el campus universitari, era el lloc ideal per estar-m'hi fins a acabar els estudis i, quan fes amics a la universitat, segur que més d'un s'avindria a viure-hi per poder compartir despeses. De fet, em va estranyar que encara estigués disponible i que ningú hagués pensat en aquesta possibilitat abans que jo.

La primera nit no vaig poder dormir. Sentia sorolls estranys, notava corrents d'aire... el normal en una casa vella, vaig pensar, segur que en uns dies m'hi acostumaria. En canvi, el que no va ser tan normal fou la negativa unànime a la meva proposta de compartir pis, ningú volia venir a casa meva. Em van explicar que aquella era una casa maleïda, amb una macabra història al darrere. El seu anterior propietari havia estat un vell joquei arruïnat que vivia sol, cuidant com bonament podia del seu últim cavall de curses. Dues velles glòries que es feien companyia mútua, oblidats de tothom. De tothom, menys de les protectores d'animals que l'havien denunciat per no tenir la bèstia en bones condicions. Quan el joquei va rebre el requeriment del jutjat avisant-lo que li requisarien l'animal, va perdre el poc seny que li quedava. El van trobar mort al seu llit amb el cap del cavall tallat al seu costat, igual que a la famosa escena de la pel·lícula «El Padrí».

Jo no sóc gens aprensiva però he d'admetre que, a partir de conèixer aquesta història, vaig començar a mirar-me la casa d'una altra manera. Els sorolls i els corrents d'aire ja no em van semblar tan normals com abans. No són els canvis sobtats de temperatura un indicador clar de la presència d'esperits malignes? Doncs, tot i l'estufa, a la meva habitació hi feia sempre un fred que pelava. Per si no n'hi hagués prou, també vaig començar a tenir malsons. Em despertava a mitjanit sentint un renill somort i amb una opressió al pit com si algú se m'hagués assegut al damunt. Era evident que el joquei i el seu cavall no descansaven en pau i em visitaven cada nit per turmentar-me. De dia, la casa semblava calmar-se però jo no millorava; de fet, em trobava cada vegada pitjor. Em feia mal tot, em costava respirar, fins i tot tenia febre. No crec en aquestes coses però estava segura que, si no trobava aviat una solució, la casa m'acabaria matant.

Havia de demanar ajuda i vaig pensar avisar una mèdium com la que surt a «Poltergeist» per encarregar-li un Fecund Redreçament Astral Unívoc, l'únic ritual amb prou solvència contrastada per deslliurar-me de les energies negatives però no va ser necessari perquè tot es va arreglar de sobte. No va caldre que em fessin cap F.R.A.U. perquè la solució va arribar amb la primera visita que em van fer els pares. A ells no vaig necessitar explicar-los res del que em passava. Només veure'm, la mare es va posar les mans al cap i em va enviar de pet al llit. Fent-se creus que hagués pogut arribar a aquella situació extrema, de seguida va fer-se càrrec de tot com només ho saben fer les mares. Va manar al pare que poses Tesamoll® a les finestres per aturar els corrents d'aire i evitar que la meva habitació es refredés tant, mentre ella em preparava un reconfortant brou de gallina i em deia: "Però, filla meva, quin constipat has arreplegat. Pren-te la sopeta que t'anirà bé per a la gola, la tens tan enrogallada que cada vegada que respires sembles un cavall renillant. I després, et posaré una mica de Vicks Vaporub® per fer-te marxar aquest carregament de pit. Ja ho deia jo que ets massa jove per anar a viure sola..."


dilluns, 12 de novembre de 2018

Joc de Ment - 002

LES DEU CARTES



- Una baralla de cartes.



Abans de presentar el truc, escolliu deu cartes de la baralla. Cadascuna d'un valor diferent (de l'1 al 10) sense importar de quin pal siguin (en aquest cas, com més a l'atzar millor). Aquestes cartes les heu de posar damunt de la baralla, cara avall com la resta de naips però ordenades segons el seu valor.



Per començar el truc, agafeu la baralla i digueu que per fer-lo només necessitem 10 cartes que anireu deixant, una al costat de l'altra i sense girar-les, al damunt de la taula.

Una vegada tinguem les deu cartes sobre la taula (que, encara que res ho indiqui, hauran quedat ordenades 1-2-3-4-5-6-7-8-9-10) expliqueu a la víctima que haurà de moure, d'una en una i sense girar-les, el nombre de cartes que vulgui des de l'extrem esquerre de la filera fins al dret. Per explicar el moviment que ha de fer, passeu les quatre primeres cartes al final de la filera (que, en conseqüència, quedarà així 5-6-7-8-9-10-1-2-3-4).

Una vegada entès el que ha de fer, us gireu d'esquena o sortiu de l'habitació perquè sigui impossible que descobriu quantes cartes vol desplaçar i li demaneu a l'espectador que ho faci.

Quan hagi acabat, és el moment de deixar actuar el vostre poder mental. Dieu a la víctima que es concentri en el nombre de cartes que ha bellugat mentre vosaltres moveu la mà sobre la filera de cartes fins que l'aturareu damunt d'una en concret. En girar aquesta carta, veurem que el número escrit en aquell naip coincideix exactament amb el nombre de cartes que la víctima havia desplaçat.





dilluns, 5 de novembre de 2018

ENDEVINALLES

El Diccionari català-valencià-balear (DCVB) defineix ENDEVINALLA com "Frase o recitat enigmàtic compost perquè s'entretinguin a interpretar-lo".

L'endevinalla és, en conseqüència, un enigma però no tots els enigmes són endevinalles. Com vam veure al post que vaig dedicar als ENIGMES, aquests van néixer com una manera d'ocultar el coneixement que en un primer moment només estava a l'abast de sacerdots, savis i filòsofs però, amb el temps, aquests enigmes deixen de pertànyer només als oracles per passar a ser de domini públic, els enigmes es popularitzen i els enigmes més populars de tots són les endevinalles.

Creades per la tradició oral (estan fetes més per ser oïdes que no llegides) es refereixen sobretot a objectes de la vida quotidiana (fenomens atmosfèrics, eines i elements casolans, animals, plantes...) i, gairebé sempre, utilitzen el vers. Les endevinalles poden estar formades per diversos elements característics, Maria Margarida Bassols al seu llibre "ENDEVINALLER" (3 i 4 - 1994) en cita cinc:
  1. Element introductor de camp: Fórmula que inicia l'enunciació enigmística. Pot ser ben orientadora com "Endevina, endevineta..." o més paradoxal com "Una cosa que no és cosa..."
  2. Element denominatiu: Part que explica a què es refereix l'endevinalla però d'una manera no habitual utilitzant, per exemple, la metàfora.
  3. Element descriptiu: Part que ens dona alguna característica (forma, moviment, activitat, efectes...) de l'element denominatiu.
  4. Element nuclear: Aquest seria l'element que marca el centre de la construcció enigmàtica. No queda definit clarament i, de fet, la seva presència és molt poc habitual.
  5. Element tancador de camp: De forma similar a l'element inicial, es tracta d'una fórmula que clou l'enunciat i en reforça el sentit enigmàtic. Per exemple, "... endevina el disbarat", "... ase serà qui no l'endevinarà" o "... endevina-la, sabut".
Com a exemple, assenyalarem aquests conceptes en una endevinalla concreta:

Saps, [1]
jo sóc aquella eineta [2]
que menjo per la panxeta [3]
i m'ho trec per l'esqueneta. [3]
Endevina'm, doncs, Quimeta. [5]

Evidentment, no tots aquests elements han d'aparèixer per força en totes les endevinalles i, de fet, és difícil trobar-ne alguna on apareguin tots. I això si parlem de l'ENDEVINALLA pròpiament dita (la que proposa l'enigma donant alguna característica o condició sovint de forma paradoxal o metafòrica i usualment en vers), en altres variants més específiques com les DE PARENTIU (on cal endevinar la relació familiar), les LITERALS (quan tenen per solució una lletra) o les ARITMÈTIQUES (que ens proposen un petit càlcul mental), aquests elements queden més difuminats o, simplement, no existeixen.

Aquestes quatre variants d'endevinalles que acabo de citar, afegides a les PREGUNTES, les SEMBLANCES, els ENGANYALLS i els CALEMBURS, PALÍNDROMS i altres JOCS DE PARAULES (de les que ja parlaré més a bastament en altres posts d'aquesta sèrie) formen les diferents categories en què Amades divideix els diversos tipus d'enigmes quan els classifica segons la seva "manera de ser". Però aquest criteri és només un dels possibles a seguir per classificar les endevinalles, el mateix Joan Amades al seu llibre "ENIGMES POPULARS" (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", n'exposa un parell més:

- Classificació de les endevinalles segons l'enunciat:
  • PLANTEJADORES (es limiten al planteig d'una qüestió enigmàtica)
  • ENUMERATIVES (enumeren un seguit de coses o idees que componen el sentit de l'enigma)
  • DEFINIDORES (defineixen, més o menys dissimuladament, l'objecte de l'enigma)
  • METAFÒRIQUES (descriuen allò que s'ha d'endevinar utilitzant una metàfora)
  • PARADOXALS (contraposen dues figures antitètiques o contradictòries)
  • EQUÍVOQUES (contenen una idea falsa o equivocada en la qual es basa el sentit de l'enigma)
  • ERÒTIQUES (amb un enunciat rebuscat per fer malpensar, juguen amb el doble sentit)

- Classificació de les endevinalles segons la solució:
  • PRÒPIES (les que tenen una única solució i no cap altra)
  • IMPRÒPIES (les que, per ser molt genèriques, admeten diverses solucions possibles)
  • MÚLTIPLES (les que estan compostes per una successió de coses o idees i, per tant, tenen més d'una solució)
  • CAPCIOSES (les que es basen en una confusió de conceptes)
[Nota: Clicant els enllaços trobareu un exemple de cadascuna de les categories]

Cal dir, de totes maneres, que als reculls publicats d'endevinalles els criteris més comunament utilitzats per ordenar-les són el TEMÀTIC (segons el tema del qual tracten), l'ALFABÈTIC (segons la inicial de la solució) o una barreja d'aquests dos.

Farem, per acabar, una mirada més concreta a les endevinalles de casa nostra. També al seu llibre "ENIGMES POPULARS", Amades es qüestiona sobre el caràcter de l'endevinalla catalana i les seves característiques diferenciadores. Això és el que ens diu:

"Tant si les endevinalles han arribat fins a nosaltres a través d'una llarga transmissió oral heretatge de cultures i civilitzacions més reculades, com si són de formació autòctona, emprant els mateixos mitjans creadors que hagin pogut tenir altres pobles situats en un pla cultural semblant al nostre, les nostres endevinalles tenen una lleugera fesomia pròpia, puix que encara que un document sigui comú a molts països, i en essència sigui igual arreu, no per això es pot sostreure a la idiosincràsia pròpia de la raça que se l'ha assimilat, la qual hi ha imprès quelcom del seu ésser. De les comparacions fetes amb endevinalles d'altres terres, en les catalanes n'hem trobat un major tant per cent l'enunciat de les quals és condensat en dues ratlles, revelador d'un intens sentit d'abreujament i condensació de les idees. Abundant en el mateix criteri, cal notar que en les nostres endevinalles són molt escasses en nombre les que tenen un enunciat superior a quatre ratlles, i aquestes es troben en proporció inferior a les d'igual condició en altres països.
També ens ha semblat trobar en les nostres, per damunt de les altres, una major agudesa en les circumstàncies adduïdes per pintar la fesomia del subjecte enigmístic, i un major contrast en els detalls i enclouen, per tant, un major refinament i agudesa enigmística. En retreure aquestes condicions de les nostres endevinalles no les volem ponderar com de condició superior a les altres ni suposar que tenen fesomia pròpia. Llur contrast i agudesa més refinat que els altres ho són en grau poc intens, però sí remarcable.
Nosaltres posseïm un nombre d'endevinalles pròpies, basades en particularitats lingüístiques i sols adaptables al català, com les té tota llengua, les quals són difícils d'adaptar per una altra unitat lingüística. Difícilment són extensives a més d'una llengua els fenomens que donen lloc als calemburs, palíndroms i fórmules ortofòniques o jocs de paraules. És remarcable un tipus d'endevinalla basada en un fenomen de llenguatge ben propi del català, que no es troba en cap altra llengua, que nosaltres sapiguem. Quan dues idees d'ordre molt semblant es distingeixen per una mateixa arrel, canviant-ne sols el sexe, sempre el femení és de mesura superior al masculí. D'un sac i una saca, aquesta és més grossa que aquell; es dóna el mateix cas entre el plat i la plata, el ganivet i la ganiveta, el carbassó i la carbassa, etc, fenomen curiós que no es dóna en altres llengües i que ha donat lloc a la formació d'un tipus d'endevinalla de solució impròpia, que diu: "Què és allò, que quan és petit és ell i quan és gros és ella?". Es pot donar com a solució qualsevol de les idees que es troben dintre el cas que hem exposat. Aquest tipus d'endevinalla, no el coneixem en cap altra llengua, i és ben propi del català.
En tots els reculls enigmístics ocupen un lloc important les endevinalles de coses de la natura, els astres, els animals, els vegetals i els fruits, com una resta de la simplicitat d'idees de l'home primitiu. En l'endevinalla catalana les idees més riques són el sol i el bou. Sortint de les coses naturals, les idees més repetides són la campana i el vaixell."







dilluns, 29 d’octubre de 2018

Joc de Ment - 001

LES LLETRES DESAPAREGUDES



- Un full de paper per escriure el text que la víctima ha de llegir.



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

De fet, no es tracta d'un joc de màgia però sí que juga amb la nostra percepció mental i per això l'he triat per començar aquesta sèrie de posts. No només per ensenyar-vos-el si no el coneixíeu (ja fa uns quants anys que va pel món) sinó també perquè hi jugueu ara i aquí mateix, cosa que amb els següents trucs ja no serà possible.



Primer, llegiu aquest text:

ELS ARXIUS ACABATS SÓN EL RESULTAT
D'ANYS D'ESTUDI CIENTÍFIC
COMBINAT AMB L'EXPERIÈNCIA D'ANYS

I aquesta és la seva traducció a l'anglès:

FINISHED FILES ARE THE RESULT
OF YEARS OF SCIENTIFIC STUDY
COMBINED WITH THE EXPERIENCE OF YEARS


El text en català conté una única lletra "F", la que apareix a la paraula «CIENTÍFIC», però és obvi que no passa el mateix a la traducció. Per comprovar-ho, torneu a llegir ràpidament la versió anglesa i aneu comptant, en veu alta, les "F" que hi ha.

No val tornar a repassar, quantes n'heu trobat d'una tirada?





dilluns, 22 d’octubre de 2018

Relats Conjunts (octubre - 2018)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Shukei-sansui [Paisatge de tardor]" (Sesshū Tōyō / 1470-90).



DETERMINACIÓ

No l'hem atrapat encara però hi estem a prop. Li seguim bé la pista, diversos testimonis ens han confirmat que va passar per aquí fa pocs dies. L'han reconegut sense dubtar-ho quan els hem ensenyat la seva fotografia, tot i que ens han dit que ara està molt més prim i el seu aspecte no és tan saludable. No ens ha estranyat gens, la seva recerca fa molt temps que dura i això s'ha de notar per força. Nosaltres també comencem a sentir l'esgotament d'anar-li al darrere des del primer dia però no defallirem mentre ell no defalleixi.
En aquesta ocasió, fins i tot hem tingut un cop de sort afegit. Hem trobat un dels seus dibuixos, un d'aquells esbossos a carbonet on plasma les diferents etapes de la seva aventura a mesura que li van venint al cap. S'hi veu, en primer terme, un petit turó a la vora d'un riu però el més important és el que s'albira al fons de la imatge, d'entre les teulades del que sembla un petit poblat hi destaca, majestuosa i inconfusible, una pagoda japonesa. I no només hem trobat aquesta pista, l'home que ens ha cedit el dibuix ens ha dit que, malgrat que va rebre ordres de destruir-lo junt amb els altres papers que li va deixar, va decidir conservar-lo perquè hi va reconèixer el Turó dels Tres Avets i, darrere, el poble on havia nascut el seu pare. Aquesta casualitat inesperada ens juga a favor, aquesta vegada sabem exactament cap a on es dirigeix. No se'ns pot escapar.

Aquesta nit, descansarem aquí mateix i demà de bon matí continuarem endavant. Tenim ganes que aquesta persecució s'acabi ben aviat, fa massa temps que va començar tota aquesta moguda. Encara recordo aquell matí quan ell ens va explicar el seu somni, els ulls li brillaven mentre ens deia que el destí el cridava a marxar de casa a la recerca d’un tresor amagat que només ell podia descobrir. No sabia encara on era però estava segur que a mesura que fes camí trobaria com arribar-hi.
Li vam dir, és clar, que allò era una bogeria. Que creure en l'olla plena d'or al final de l'arc de Sant Martí només ho fan els somiatruites. Que no ens podem deixar guiar per les il·lusions perquè, molt sovint, les il·lusions només són fum i quan ens sembla que les podem atènyer desapareixen sense deixar rastre i ens deixen clar que, de fet, mai havien existit realment.
No ens va fer cas. Primer semblava que sí, que ho havia deixat córrer, però només era un estratagema per despistar-nos mentre es preparava per marxar. I a fe que va aconseguir entabanar-nos, va portar els preparatius tan d'amagat que no ens vam adonar que marxava fins que ja va ser fora. Va partir sense avisar ni acomiadar-se, tan encegat com estava en aquella missió forassenyada. I nosaltres vam sortir de seguida darrere seu, no el podíem deixar sol.

I així continuem. Sense deixar-lo de petja per molt dur que sigui aquest viatge, seguint al seu encalç per molts esforços que comporti el trajecte. Ell segueix el seu destí amb una determinació que l'honora però nosaltres també tenim les idees ben clares: Si aconsegueix trobar el seu tresor... en volem una part.


dilluns, 15 d’octubre de 2018

ENIGMES

"L'enigmística és una tècnica creativa que consisteix en la pràctica estètica de l'art de jugar amb els codis de signes. Convé mantenir el caire general d'aquesta denominació perquè és la més adequada a l'hora de designar les infinites variants de jocs de paraules, sons, imatges i conceptes lògics. Els únics comuns denominadors de l'àmbit enigmístic són, d'una banda, l'esperit lúdic que defineix el concepte joc i, en segon lloc, el caràcter dual de la percepció que porta implícit el binomi "ocultació/descoberta". Qualsevol fenomen cultural que contingui un percentatge important d'aquestes dues constants entra en l'àmbit de l'enigmística."

Aquesta és la definició del mot "enigmística" que ens dona Màrius Serra al seu "MANUAL D'ENIGMÍSTICA" (Columna - 1991), una definició molt àmplia perquè el concepte és molt ampli. Un enigma mental pot ser creat per jugar amb els problemes matemàtics ("Matemàtica recreativa") o ens pot proposar que ens trenquem el cap amb els jocs de paraules ("Ludolingüística" o, tal com es denomina en l'àmbit anglosaxó, "Logologia") o pot ser presentat en forma gràfica, amb imatges o símbols que hem de resoldre amb tècniques basades en la "Criptografia". També poden ser un "Problema de Lògica" o de "Pensament Lateral" o un dels "Passatemps" que ens repten l'enginy des de les pàgines d'un diari...

El món dels enigmes és, doncs, tan ampli com àmplia és la capacitat humana de fer-nos preguntes i, sobretot, d'intentar trobar-ne les respostes. En aquest sentit, us tradueixo un fragment de la introducció del llibre escrit l'any 1907 per Henry E. Dudeney, "LOS ACERTIJOS DE CANTERBURY" (RBA - 2011):

"...La curiosa tendència a proposar enigmes no és característica de cap raça ni de cap període de la història. És simplement innata a qualsevol home, dona o nen intel·ligent ... Un bon enigma ha d'exigir l'exercici del nostre millor enginy i habilitat, tot i que certs coneixements de matemàtica i alguna familiaritat amb els mètodes de la lògica són freqüentment de gran ajuda en la seva resolució; de vegades passa que una dosi d'astúcia i sagacitat naturals tenen més valor. Perquè molts dels millors problemes no es poden resoldre per cap mètode escolàstic conegut, sinó que han d'atacar-se per camins completament originals ... És extraordinària la fascinació que un bon enigma exerceix sobre molta gent. Sabem que és un assumpte trivial, i així i tot ens sentim impulsats a resoldre'l i quan ho hem aconseguit ens inunden un plaer i una sensació de satisfacció que són recompensa suficient per als nostres esforços, encara que no hi hagi cap premi a guanyar. Què és aquest misteriós encanteri que molts troben irresistible? Per què ens atreu la dificultat? El fet curiós és que quan l'enigma ha estat resolt, l'interès generalment desapareix. Ho hem aconseguit, i això és suficient. Aleshores, per què vam intentar resoldre-ho? La resposta és, simplement, perquè ens dóna plaer buscar la solució, perquè tot el plaer és a la recerca i a la troballa. Un bon enigma, igual que la virtut, és la seva pròpia recompensa. A l'home li fascina veure's enfrontat a un misteri, i no és enterament feliç fins que aconsegueix treure'n l'entrellat..."

Els enigmes són, en conseqüència, tan antics com ho és la mateixa humanitat perquè el seu desenvolupament corre paral·lel al del llenguatge. El folklorista Joan Amades ens parla d'aquest procés històric que ha seguit l'enigmística al seu llibre "ENIGMES POPULARS" (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars":

"...L'enigma havia tingut una gran importància entre les velles civilitzacions. Els pobles antics consideraven que tota idea elevada no podia ésser expressada en termes planers i comprensibles a tothom, puix que perdia tota la valor sublim en arribar a ésser del domini públic. La religió, la ciència, la filosofia, eren presentades a través d'un vel de misteri, embolcallades amb una fumarola nuvolosa que les sublimava i enaltia, sense permetre'n la comprensió al poble senzill, que per la mateixa raó que no les entenia, les respectava. Les formes enigmàtiques eren per als antics el llenguatge de la saviesa propi sols de les persones elevades. Salomó defineix els intel·lectuals dient que són els qui desxifren els enigmes i en comprenen el significat.
L'enigma s'havia estès de tal manera entre els pobles antics, que la traça a saber-ne fer i, més encara, a saber-ne resoldre, havia estat interpretada com el màxim grau de saviesa i d'enginy del coneixement humà. Els reis de Babilònia i d'Egipte es canviaven enigmes, i el que no sabia endevinar-ne un de proposat havia de pagar un tribut ... Els oracles donaven llurs prediccions per mitjà d'enigmes, fent ús d'un llenguatge figurat i simbòlic i de comprensió difusa. El consultant mai no en podia entendre clarament el significat. L'oracle sempre tenia raó, puix que tant podien dir el que convenia a l'interessat com tot el contrari. Quan la cosa fallava, no era que l'oracle s'hagués equivocat, sinó que el qui havia acudit a ell no havia sabut penetrar la veritat de l'enigma ... La forma enigmàtica d'expressar les idees es va estendre pertot i els procediments usats primerament sols per sacerdots, savis i filòsofs va passar a ésser de domini comú i prengué una simplificació a l'abast de les intel·ligències vulgars. Entre els grecs estava del tot generalitzada i omplia tots els caires i facetes de la vida humana. En els àpats, els comensals es proposaven endevinalles, i hom jutjava el talent d'una persona segons la gràcia i promptitud que revelava a saber promoure i confegir enigmes i també a saber-los resoldre i capir amb rapidesa i claredat..."


PAPIR D'AHMES

Papir egipci datat del 1650 aC, còpia d'un altre redactat uns 150 anys abans, que conté 87 problemes matemàtics escrits en escriptura hieràtica. En els primers paràgrafs d'aquest document, es llegeix que és el "càlcul exacte per a entrar en el coneixement de les coses existents i de tots els obscurs secrets i misteris".

L'ENIGMA DE L'ESFINX

La mitologia de l'antiga Grècia ens ha llegat aquest enigma clàssic. L'esfinx, un monstre amb ales d'ocell de presa i rostre de dona, tenia terroritzada la ciutat de Tebes on devorava tothom que no contestés correctament la següent pregunta: "Quin és l'ésser que camina amb quatre peus al matí, dos al migdia i tres al vespre, però que, contràriament a la majoria dels éssers vius, és més ràpid com menys peus utilitza en caminar?". Segons el mite, només l'heroi Èdip fou capaç d'encertar la resposta i aconseguir, d'aquesta manera, vèncer l'esfinx. Agraïts, els habitants de Tebes el van proclamar rei.

QUADRAT LO-SHU

Diagrama matemàtic i esotèric creat a la Xina durant el segle II aC. És el quadrat màgic de tercer ordre més antic conegut fins avui i es considera l'origen de jocs matemàtics com el quadrat màgic, el quadrat llatí o, més recentment, el sudoku.


MOTS ENCREUATS

El primer joc de mots encreuats, tal com els coneixem actualment, fou publicat per Arthur Wynne el 21 de desembre del 1913, al suplement dominical "Fun" del diari "The New York World". Com podeu veure a la imatge, portava el títol de "Word-cross puzzle" i constava d'una graella romboidal sense quadres negres i amb un espai buit al centre que s'havia d'omplir segons les definicions que assenyalaven una numeració inicial i final per a cada paraula.


Parlant de la nostra llengua, ja alguns dels trobadors occitans i catalans dels segles XI al XIV introduïen endevinalles (devinalhs) als seus versos que s'havien de desxifrar. D'aquella mateixa època provenen algunes rondalles de caire enigmístic relacionades amb el rei En Jaume.
Pel que fa als primers llibres on apareixen enigmes en català i seguint la relació que en fa Màrius Serra al seu llibre "VERBÀLIA" (Empúries - 2000), citaré els més destacats que van ser publicats abans de la Guerra Civil Espanyola:
  • "La Flor de Enamorados" [Joan Timoneda - 1562] (un cançoner bilingüe que incloïa romanços, cançons, endevinalles, «motes», «chistes» i «lamentaciones»)
  • "Endevinallas Populars Catalanas" [Francesc Pelagí Briz - 1882] (el primer recull monogràfic d’enígmes catalans)
  • "Llibre blanc. De les endevinalles. La Flor" [Vídua de Paradell - 1917] (un recull 238 endevinalles de nova creació «per a entreteniment i ensenyança dels infants de Catalunya»)
  • "Enigmística popular" [Valeri Serra i Boldú - 1922]
  • "Jocs de paraules i jocs de memòria" [Joan Amades - 1933]
  • "Enigmes populars" [Joan Amades - 1934]
  • "Diccionari d'endevinalles" [Joan Amades - 1934]
L'adveniment de la dictadura franquista suposà, com en molts altres àmbits de la nostra cultura, un fre per a la producció enigmística catalana que, amb alguna excepció com el recull "1000 Endevinalles Catalanes" publicat l'any 1965 per l'editorial Millà, no es recupera fins més enllà de 1980 amb la catalanització de l'ensenyament al nostre país. D'aquesta etapa més contemporània cal citar la figura de Maria Margarida Bassols que emprèn un estudi sistemàtic d'aquesta matèria i publica, entre d'altres, els llibres "L'ENIGMÍSTICA POPULAR" (1991) i "ENDEVINALLER" (1994). També destaquen noms com Avel·lí Artís-Gener (pare dels mots encreuats en la nostra llengua) i el ja citat, Màrius Serra, autor del "MANUAL D'ENIGMÍSTICA" (1991) i dels volums "VERBÀLIA" (2000) i "VERBÀLIA 2.0" (2010) que han esdevingut un referent dels jocs de paraules i esforços de l'enginy literari, i no només en català.


Podria estendre'm molt més perquè queda clar que aquest és un tema que dóna per molt però crec que amb aquest resum ha quedat palesa la importància de l'enigmística i hem vist que els enigmes s'estenen a través del temps i de l'espai. Hi ha enigmes des de temps immemorials i en podem trobar arreu del món. Aquest art d'elaborar enigmes perquè altres els resolguin s'anomena enigmografia, són els enigmògrafs (professionals o afeccionats) els que preparen els problemes als quals s'enfrontaran els enigmòfils, els amants de resoldre enigmes i, com ja he dit, n'hi ha de moltes menes d'aquests reptes mentals. Alguns d'ells els aniré desenvolupant en els altres posts d'aquesta sèrie.