Els misteris d'en Mac – Cas 039

039 - EL CAS DEL JOQUEI ACCIDENTAT

Aquesta nit han trobat mort un famós joquei, guanyador de moltíssimes curses de cavalls. Era un bon amic meu, teníem gairebé la mateixa edat tot i que, quan anàvem junts, sovint el prenien pel meu fill per la seva reduïda alçada i poc pes característics de la seva professió. Quan m’han avisat per donar-me la tràgica notícia, no m’ho podia creure. La idea de no poder tornar a jugar les nostres llargues partides d’escacs o no compartir cap més concert de música clàssica —la seva passió i gairebé l’únic que escoltava— m’ha colpit profundament.

Demà havia de participar en una cursa important a l’hipòdrom de la ciutat i ja feia dies que les apostes el donaven com a favorit. Era habitual que encapçalés el rànquing de genets, però això no vol dir que no patís els nervis previs a cada cursa. Segons sembla, per mirar de relaxar-se, aquest vespre havia decidit fer un passeig per la muntanya. Han trobat el seu cotxe, un esportiu de luxe que no permetia que ningú toqués sinó ell, aparcat en un revolt del camí, molt a prop del lloc on han descobert el seu cos. Tot indica que va relliscar mentre passejava massa a prop d’un penya-segat i s’hi va estimbar, en un fatal accident que va posar fi a la seva vida.

Tot això m’ho ha explicat l’inspector Roig, un vell amic dels Mossos. Coneixent la meva amistat amb el difunt, ha pensat que voldria ser present durant l’aixecament del cadàver i ha vingut a buscar-me a casa per acompanyar-lo al lloc dels fets. Li he agraït el gest i he assistit compungit a la recuperació del cos, que ha dut a terme la unitat de rescat de muntanya. Quan finalment se l’han endut per fer-li l’autòpsia i tothom ha marxat, l’inspector Roig i jo ens hem dirigit cap al cotxe patrulla per tornar a casa. Llavors m’he recordat del vehicle del meu amic:

— Deixarem aquest esportiu de luxe abandonat aquí al mig del bosc? És massa llaminer, i no hi ha dubte que tan bon punt marxem, no tardarà gaire a desaparèixer.

— Tens raó —ha contestat l’inspector—. En tractar-se d’un accident fortuït, el cotxe no és rellevant per a la investigació. Teníem previst recollir-lo amb la grua demà al matí; però, com que per la teva feina també se’t pot considerar un agent de seguretat, te’l puc comissionar en custòdia fins que algú el reclami. Entre els objectes personals del mort hi havia les claus. Agafa-les i fes-te’n càrrec. Així estarem més tranquils.

Era la millor opció, i he acceptat les claus que m’oferia. Les he agafat, he obert el cotxe i m’he assegut sense problemes al seient del conductor. Rectifico: no ho he fet sense problemes. Haver de conduir el vehicle del meu amic on fins ara només hi havia pujat de copilot, i per un motiu tan tràgic, em suposava tot un mal tràngol. He hagut de fer el cor fort per poder cordar-me el cinturó i posar les claus al contacte. Així que he engegat el motor, també s’ha activat la ràdio, i les notes d’un hit de reggaeton han omplert l’habitacle. He apagat l’aparell de seguida: el meu amic mai no hauria suportat que allò sonés dins del seu cotxe...

Alto les seques! No només no ho hauria suportat, sinó que no ho hauria permès de cap manera. Trobar aquella emissora sintonitzada en aquell cotxe estava tan fora de lloc que, per força, ho havia hagut de fer algú altre i, coneixent al meu amic, segur que en contra de la seva voluntat. I a més, just ara ho veig, la ràdio no és l’única cosa que no encaixa. Hi ha una altra pista que indica clarament que algú desconegut ha conduït aquest cotxe fins aquí. Sort que l’inspector Roig encara no ha marxat: li he d’explicar el que he descobert. Potser aquest accident no és tan fortuït com ens semblava.

I vosaltres, sabeu a què es refereix el detectiu quan parla d’una nova pista que fa trontollar la hipòtesi de l’accident?

Mots Banana / Mots Ananàs

Com ja hem vist (i continuarem veient) en altres posts de Glossari, la lingüística recreativa no només es fixa en el significat o l’ús dels mots, sinó també en la seva "forma" quan, per exemple, té en consideració la manera com es distribueixen les lletres dins cada paraula per trobar-ne, si és el cas, un patró característic que permeti classificar-les.

Avui toca parlar d’una d’aquestes classificacions. Més concretament, ens detindrem en les paraules que presenten una alternança regular en l’ordre de les seves vocals i consonants que es va repetint al llarg del mot. Són, per tant, aquelles paraules on darrere d’una vocal sempre apareix una consonant (i viceversa). Segons aquest criteri, podem establir quatre categories diferents:

• MOTS PARIVOCÀLICS: Són aquells que comencen amb una consonant seguida d’una vocal i mantenen sempre aquesta alternança [CV]. L’exemple més típic, que també es fa servir per denominar aquesta mena de paraules, és «banana» (CVCVCV).
• MOTS PARICONSONÀNTICS: El cas contrari a l’anterior. Aquestes paraules comencen amb una vocal seguida d’una consonant i repeteixen aquest patró [VC]. Igualment s’ha buscat una denominació dins el món de les fruites tropicals per referir-nos-hi, són els mots «ananàs» (VCVCVC).
• MOTS DISPARIVOCÀLICS: Mantenint l’alternança regular de vocals i consonants, són aquells que comencen i acaben amb una vocal. Per exemple, «ajuda» (VCVCV).
• MOTS DISPARICONSONÀNTICS: En aquest apartat s’inclouen les paraules que, també mantenint sempre l’alternança, comencen i acaben amb una consonant. Per exemple, «rigor» (CVCVC).

Val a dir que aquestes quatre categories no es distribueixen de manera uniforme: els mots amb l’alternança CVCV… (parivocàlics) són molt més nombrosos que no pas els VCVC… (pariconsonàntics).
I, malgrat que aquesta classificació ludolingüística es basa exclusivament en la successió de vocals i consonants dins la forma escrita dels mots (i no en la seva estructura sil·làbica ni en la seva realització fonològica), la raó d’aquesta diferència sí que l’hem de buscar en el funcionament general de les llengües pel que fa a l’organització de les síl·labes.
De manera simplificada i generalitzant força, podem dir que una síl·laba es construeix al voltant d’una vocal, que n’és el nucli, i que pot anar precedida o seguida de consonants. Doncs, en moltes llengües, la forma més simple, estable i freqüent de síl·laba és la que comença amb una consonant i acaba amb una vocal [CV]. Aquesta preponderància es reflecteix ja en les primeres paraules que emet un infant ("papa", "mama"…), i això mostra també la tendència clara en la gran majoria de llengües a formar mots a partir d’una successió d’aquest tipus de síl·labes o a adaptar-ne de forans seguint aquest mateix patró, ja que les paraules amb alternança consonant–vocal són més senzilles de mantenir i de transmetre.
En canvi, les síl·labes que comencen directament amb una vocal seguida de consonant [VC] tendeixen a ser menys estables i, en determinats contextos, poden resultar menys còmodes de produir o de percebre, especialment en les primeres etapes d’adquisició del llenguatge, fet que ajuda a explicar la menor freqüència dels mots amb alternança vocal–consonant.

En el camp de la ludolingüística, a part de ser considerada com una curiositat a destacar, aquesta alternança de consonants i vocals no ha anat gaire més enllà del repte d’intentar trobar la paraula més llarga en cadascuna de les diferents categories.

• Així, en l’apartat dels MOTS BANANA (o PARIVOCÀLICS) podríem començar des d’un còmode SOFÀ (2CV) i anar pujant l’aposta amb MÚSICA (3CV), GELATINA (4CV), VELOCÍPEDE (5CV), PANIFICADORA (6CV), FENOMENOLÒGICA (7CV), FISICOMATEMÀTICA (8CV) per arribar al cim amb dos termes mèdics, les denominacions dels enzims MUCOPOLISACARIDASA (9CV) i DESOXICITIDINACINASA (10CV).
• Fent el mateix exercici en l’àmbit dels MOTS ANANÀS (o PARICONSONÀNTICS) tindríem, per exemple: ÍDOL (2VC), UNITAT (3VC), ORIGINAL (4VC), EXAMINADOR (5VC), ADORABILITAT (6VC), UNILATERALITAT (7VC), ECONOMICOPOLÍTIC (8VC) i ANATOMICOPATOLÒGIC (9VC).
• En el cas dels MOTS DISPARIVOCÀLICS trobaríem entre d’altres: ERIÇÓ (2VC+V), OFICINA (3VC+V), ABECEDARI (4VC+V), IBEROROMANA (5VC+V), ADENOHIPÒFISI (6VC+V), ECOTOXICOLÒGICA (7VC+V), ECONOMICOJURÍDICA (8VC+V) i ERITEMATOVESICULOSA (9VC+V)
• I no oblidem els MOTS DISPARICONSONÀNTICS on, per exemple, podríem citar: PÈSOL (2CV+C), TAFANER (3CV+C), REMUNERAR (4CV+C), CARAGOLADÍS (5CV+C), REHABILITADOR (6CV+C), MODIFICABILITAT (7CV+C) i HEPATOPERITONITIS (8CV+C)

Una altra possibilitat de joc seria escriure un text, relativament extens, que mantingui en el seu conjunt l’alternança de vocals i consonants. Us en deixo un parell d’exemples de collita pròpia:

• LA SOPORÍFERA VISITA NO S’ACABAVA, LA PESADA RETÒRICA DE L’EDITOR ERA SUFOCADORA PER A TOTA LA SALA. (40CV)
• UNA PUDOR EXAGERADA SATURA L’OFICINA, L’OLOR ÀCIDA DE VÀTER EMANA DE L’URINARI DE L’EXIGU LAVABO TÒXIC. (41VC)

I un altre tret del llibre XOCOLATA DESFETA [EXERCICIS D'ESPILL] (La Magrana - 2010) on l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís presenta una de les 123 variacions d'un mateix relat escrita amb mots banana:

BANANER:
M’és una pena no poder anar a calar una xocolata càlida cap a la vila major. I, segur, ara no camino més, agafat a la vora d’una botiga de paradiluvis, a la casa numerada dis… (on és? oh, ací…) … set. Una dona jove, bonica, botó d’or al nas i pèl opac al cap, atura l’etapa. Malèvola, bufa mal icor i vocifera: «Caçà vora Girona!». Jo soc atemorit, atabalat i mut, i la miro, humil: ara ja desamaga la daga, l’acarona, la petoneja: hi posa com una mena d’amor. I l’eleva, sí… ja pega! Me la fica tota, xac!, i jec a la vorera.
Finida la nit, ajaçat en un edifici fet a mida per depurar una ferida, demano l’ajuda d’una cosina diputada. Me vigila, però deleja saber una sola petita cosa: si regalimava solidaritat amical i benèvola, la boca de la vil açacina.

També podríem fer recerca d’aquest tipus de paraules en àmbits diversos com l’onomàstica, la toponímia, etc. Per exemple, entre les 43 (42 més l’Aran) comarques de Catalunya n’apareixen dues de parivocàliques [BAGES i GIRONÈS] i dues de pariconsonàntiques [ARAN i OSONA]. Tal com esperàvem, aquest empat es trenca quan repassem la llista dels municipis catalans perquè hi trobem una bona colla de noms de pobles (86) que segueixen l’alternança consonant-vocal [BADALONA, BAGÀ, BEGUR, BESALÚ, BOT, BOVERA, CABACÉS, CABANABONA, CABANES, CABÓ, CALAF, CAMARASA, CAMÓS, CANEJAN, CÀNOVES I SAMALÚS, CAPOLAT, CASERES, CAVA, COGUL, COLERA, CONESA, CUNIT, DAS, FORADADA, FORÈS, GALERA, GAVÀ, GELIDA, GER, GIRONA, GÓSOL, JUNEDA, LES, MASÓ, MATADEPERA, MATARÓ, MILÀ, MIRAVET, MOLAR, MÓRA LA NOVA, MURA, NALEC, NAVÀS, NAVATA, NAVÈS, PALAMÓS, PERA, PERAFITA, PERALADA, PERAMOLA, PILES, PINEDA DE MAR, PINÓS, PIRA, POBOLEDA, RABÓS, RÀPITA, RIBA, RINER, RODA DE BERÀ, RODA DE TER, ROSES, RUBÍ, SAGÀS, SALOMÓ, SENAN, SERÒS, SEVA, SIDAMON, SOLERÀS, SORA, SOSES, TALAVERA, TONA, TORÀ, TOSES, VAJOL, VIC, VILA-RODONA, VILA-SANA, VILA-SECA, VILADA, VILADAMAT, VILAMACOLUM, VILAMÒS i VILANOVA DE L'AGUDA] i molts menys (11) que mostren l’alternança vocal consonant [ÀGER, ALAMÚS, AMER, ISÒVOL, ODÈN, ÒDENA, OLOT, OLUGES, ORÍS, OSOR i URÚS].

Per acabar, i per si de cas ara no us va bé anar a visitar cap d’aquestes boniques poblacions, us he preparat un passatemps que he anomenat SINÒNIMS AFRUITATS (perquè s’hi han de buscar els sinònims «banana» i «ananàs» d’una sèrie de paraules) i que podreu solucionar sense sortir de casa. Aquí el teniu:

---

GLOSSARI:

• Mots Banana / Ananàs

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna"
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Jocs de sobretaula - 022

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Test d'intel·ligència - 030 [M10]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Relats Conjunts (març - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia d'un «Picaporta de la Casa de l'Ardiaca» (Museu Cau Ferrat – s. XV).

EL PICAPORTA DEL DRAC

Aquell picaporta de ferro amb forma de drac em va cridar l’atenció des del primer moment. No era excessivament gros ni estava especialment treballat, però hi havia alguna cosa inquietant en la seva expressió: tenia la boca mig oberta mostrant uns ullals petits i corbats, i els ulls que sobresortien del metall envellit semblaven vigilar-te intensament. Atrapat per aquells dos punts foscos, vaig deixar, per un moment, d’escoltar les indicacions del propietari de la casa i aquest, veient que no li feia cas, va entregar-me les claus fent-me un últim advertiment:

—És una andròmina inútil —em va dir, assenyalant el picaporta—. Fa bonic, però no funciona. Si has de tenir visites, recorda avisar-los perquè truquin al timbre.

Vaig somriure, com si es tractés d’una broma estranya. Havia llogat aquella casa antiga i perduda en un carreró solitari del barri vell, buscant tranquil·litat i inspiració per enllestir la meva novel·la. No comptava passar-m’hi gaires dies i només ho havia dit al meu editor, així que m’era ben igual si el picaporta funcionava o no: ningú vindria a veure’m. Ja sabia que l’edifici era molt antic i que no havia estat reformat, però això era just el que buscava. Com més rònega fos la casa, més m’inspiraria. Vaig acomiadar-me d’aquell home, vaig instal·lar-me a l’habitació i vaig disposar-ho tot per començar a escriure.

No vaig poder. No em treia del cap el picaporta. A veure, un escalfador d’aigua es pot avariar i la instal·lació elèctrica pot fallar. Però un picaporta? No té cap secret. Si es mou, funciona. Vaig tornar a la porta per examinar-lo, sabia que no podria avançar mentre no ho fes. Amb només un cop d’ull, vaig confirmar que la peça no tenia gens de rovell ni estava encallada, que l’anella colpejava perfectament sobre la base metàl·lica i que... no se sentia cap soroll. Realment, el picaporta no funcionava. Ho vaig provar una altra vegada, i una altra, i una més. El resultat sempre era el mateix: l’anella de ferro pegava amb força contra el metall… però no produïa cap so.

Primer vaig pensar que era víctima d’una broma de càmera oculta, però no va aparèixer ningú per riure’s de mi. Aleshores em va passar pel cap que potser m’havia tornat sord i, per descartar-ho, vaig prémer el botó del timbre. La seva dringadissa va sonar estrident en aquell carreró silenciós i, just en aquell moment sí que vaig tenir la sensació que algú se’n reia. Per un instant, hauria jurat que el drac em mirava divertit. Només m’ho va semblar. Quan vaig girar la vista cap al picaporta, aquest estava igual com sempre.

Vaig tornar a dins i vaig seure a l’escriptori, però ni pensaments de posar-me a escriure res. La ment em bullia intentant trobar una explicació lògica a aquell picaporta que semblava incomplir les lleis més bàsiques de la física. Capficat, vaig passar-m’hi hores sense treure’n l’entrellat. Fins que es va fer fosc i, de sobte, el silenci es va trencar…

CLANG

Algú havia fet sonar el picaporta. Vaig alçar-me d’un bot i vaig córrer cap a l’entrada. Però al carrer no hi havia ningú. Malgrat la foscor, els fanals l’il·luminaven prou per comprovar que continuava desert. No sabia què fer. Vaig tancar-me a casa, però no em vaig poder moure de darrere la porta. Ja no estava preocupat, ara estava espantat de debò. I, de nou…

CLANG, CLANG

Vaig obrir tot seguit, però sense cap esperança de trobar-hi algú. Efectivament, a fora només hi havia el petit drac de ferro que em mirava. Me’l vaig mirar jo també, i aleshores vaig adonar-me d’un detall que em va glaçar la sang: aquells ulls negres no eren protuberàncies de metall, sinó forats profunds que semblaven no tenir fons. M’hi vaig acostar, com hipnotitzat. I llavors ho vaig sentir: un alè antic, molt lent, que sorgia de dins del picaporta. El drac respirava.

Finalment vaig entendre les paraules del propietari: el picaporta no funcionava… des de fora. No estava fet per a aquells que volien entrar. Només servia perquè allò que s’oculta a dins pogués avisar abans de sortir.

CLANG, CLANG, CLANG

I aleshores... la boca del drac es va obrir del tot.

Els misteris d'en Mac – Cas 038

038 - EL CAS DELS PÈRITS JUDICIALS

La meva feina d’investigador privat m’obliga a anar sovint a judici. No pas com a acusat, per sort, sinó com a testimoni d’alguna de les parts en litigi que em requereix per aclarir algun detall o prestar declaració. No soc l’únic, evidentment. En tots els judicis, diversos pèrits són cridats per a donar llum al cas basant-se en els seus coneixements i la seva expertesa professional. Per trobar un exemple no cal anar gaire lluny, avui mateix m’he hagut de presentar davant del tribunal, citat per l’advocat defensor, per declarar en un possible cas d’assassinat. Per la seva banda, l’acusació ha cridat tres altres experts que també han donat el seu testimoni professional: un metge forense, una oficial de policia i un analista financer. Us resumeixo les seves intervencions:

Doctor Nicolau Nadal, metge forense: "La víctima, un home de 42 anys, va ser trobada al seu despatx la matinada del 14 de març. Segons el meu examen, la causa de la mort va ser estrangulament amb un objecte flexible, probablement una corretja de cuir o una corda fina. Basant-me en les condicions del cos i en l'aparició del rigor mortis, estimo que la mort es va produir entre les 11 i les 12 de la nit del 13 de març. La rigidesa cadavèrica era completa quan vaig examinar el cadàver a les 6 de la matinada i això confirma que la mort havia ocorregut dins del període temporal citat. A més de les ferides al coll, també vaig trobar marques a les mans de la víctima, indicant que havia intentat defensar-se."

Inspectora Òdena Olcina, oficial de policia: "Vaig ser la primera a arribar a l'escena del crim. Quan vaig entrar al despatx, vaig trobar el cos de la víctima estirat a terra, amb la cadira tombada al seu costat. La sala estava desordenada, amb papers i objectes caiguts, com si hagués hagut una lluita. També vaig observar una corretja de cuir amb rastres de sang parcialment amagada sota l'escriptori. Després d'assegurar la zona i recollir els principals indicis al lloc dels fets, vaig trucar al metge forense. Vull destacar que, malgrat el desordre general que ja he comentat, no hi havia cap senyal que l'entrada hagués sigut forçada. Això ens indicaria que l'assassí podria haver tingut accés directe a la casa."

Comptable Esteve Escandell, analista financer: "La meva tasca ha estat revisar els comptes de la víctima per determinar si hi havia algun possible mòbil financer darrere del crim. En els últims mesos, la víctima havia fet diverses transferències internacionals SEPA a un compte off-shore situat a les Illes Caiman. Aquestes operacions són sospitoses pel fet que estaven fragmentades en imports petits, probablement per evitar cridar l'atenció de les autoritats fiscals. A més, en els dies previs al crim, hi va haver una retirada en efectiu de 20.000 euros, que encara no hem pogut localitzar. És possible que aquests diners estiguessin destinats a alguna transacció que no es va arribar a completar."

Abans de presentar les seves conclusions finals, l’advocat defensor va mirar-me amb cara de resignació. Era cert que la part contrària comptava amb tres declaracions d’experts professionals i ell només amb la d’un pobre detectiu, però de vegades les aparences enganyen i els experts també poden tenir un mal dia...

A què es refereix el nostre investigador? Per què està tan convençut que el seu testimoni prevaldrà per davant del dels seus col·legues?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna , Artur i Teresa Duch "

MOTS ISOMORFS

En ludolingüística, els MOTS ISOMORFS són aquells que presenten la mateixa configuració, la mateixa "forma". És a dir, que coincideixen pel que fa a la disposició de les seves lletres. Un exemple serien les paraules «arbre» i «coiot» perquè ambdues segueixen la seqüència 1-2-3-2-4 (mots de sis lletres en els quals la segona lletra es repeteix en la quarta posició i la resta són diferents entre si). En aquest cas, els dos mots no comparteixen cap lletra, però no hi ha cap inconvenient si ho fan. A l’exemple donat hi podríem afegir noves paraules com «badar», «cabal», «genet» o «futur», entre moltes d’altres, perquè totes segueixen la mateixa disposició de lletres, totes elles són mots isomorfs 12324.

Una modalitat diferent d’ISOMORFISME és la que agrupa els mots segons la disposició de vocals i consonants dins la paraula. Segons aquest altre criteri, «hereu» i «gasiu» són mots isomorfs entre ells perquè ambdós coincideixen a tenir les consonants i les vocals en el mateix ordre: CVCVV.

Sembla que l’aplicació a la ludolingüística de la denominació "isomorfisme" fou proposada per l’escriptor germano-estatunidenc Dmitri Alfred Borgmann (1927–1985). Aquest autor, conegut sobretot pel seu treball en lingüística recreativa, ja va utilitzar aquest nom per referir-se a aquest tipus de paraules a mitjans de la dècada dels anys seixanta del segle passat.

Per altra banda, la recopilació de mots ordenant-los segons unes característiques concretes o un patró determinat no és un fet estrany en l’àmbit ludolingüístic. Un exemple ben conegut en el món anglosaxó són les «List of Pattern Words» (Llista de models de paraules) del nord-americà Jack Levine, una mena de diccionaris on les paraules apareixen ordenades segons el seu nombre de lletres i el subgrup isomòrfic al qual pertanyen. Abans de la introducció de la informàtica que els va deixar obsolets, aquests reculls de mots foren molt utilitzats pels amants dels jocs de paraules quan necessitaven trobar-ne alguna que complís una característica específica.

De totes maneres, val a dir que l’isomorfisme no té gaire entitat per ell mateix més enllà d’aquesta simple recerca de mots isomòrfics que hem comentat. El seu interès principal recau en el seu ús com a mitjà auxiliar per a la creació d’altres artificis ludolingüístics com alguns passatemps o jocs de paraules.

I és en aquest sentit que m’he empescat un joc que he anomenat SINÒNIMS ISOMÒRFICS. Us en proposo un parell a continuació per si us ve de gust jugar-hi, simplement es tracta de buscar els sinònims d’unes paraules donades amb el benentès que totes les solucions han de ser mots isomorfs entre si. Aquí els teniu:

---

GLOSSARI:

• Mots Isomorfs
• Isomorfisme

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna i Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ i AQUÍ

Test d'intel·ligència - 029 [L10]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur i Sa Lluna "

Relats Conjunts (febrer - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dona espigada amb gat [Karcsú nő macskával]» (Géza Faragó – 1913).

LLARGA I PRIMA

La Neus ha estat sempre una dona molt alta i esvelta. En edat escolar, ja passava per més d’un pam a la resta dels seus companys de classe i quan s’ha anat fent gran, això no ha canviat gens. La causa l’hem de buscar en la genètica, tot és culpa dels gens de la família. Entre els seus avantpassats trobaríem molts exemples de "gegants" que superaven l’alçada mitjana de la seva època i, fins i tot, uns quants que la superaven de molt. Només cal mirar el retrat del besavi Nicolau per comprovar-ho, aquell home era alt com un sant Pau. Per tant, sempre ha tingut clar que la seva mida no és cap maledicció, sinó una herència familiar i de les herències (de les genètiques, però també en general) no se n’ha de renegar mai. De totes maneres, i malgrat que és conscient que, en alguns casos, l’excessiva alçada es pot considerar un defecte, a ella aquest aspecte mai li ha representat cap problema ni li ha comportat cap inconvenient. La Neus té un «poder» que la fa estar per sobre de qualsevol possible defecte.

Per això, si excloem la tieta Natàlia que li diu "espigada" (però la tieta és de la família i se li pot perdonar), mai ha hagut de patir cap burla ni cap insult per la seva mida. No cal dir que ara que és adulta no els permetria pas, però fins i tot se’n deslliurava quan era petita. I no us penseu que els nens de la seva escola no fossin tan cruels com acostuma a ser la mainada habitualment. Prou que martiritzaven per portar ulleres a Oleguer "el quatre-ulls" o pel seu sobrepès a la pobra Elisa "la vaca". Però a ella, no. A la Neus ningú li deia mai res en aquest sentit... gràcies al seu «poder».

Amb tant de misteri, potser us esteu imaginant que aquest poder té alguna cosa a veure amb la màgia negra o l’esoterisme. Doncs us equivoqueu, el tema no va per aquí. És cert que fa una bona temporada que sempre se la veu acompanyada d’un gat negre com el sutge que sembla la seva ombra i no la deixa ni un instant. Però això és simplement una casualitat i en cap cas vol dir que la Neus sigui una bruixa capaç de llençar maleficis o fer pocions estranyes. Res d'això, el seu «poder» és més prosaic que totes aquestes martingales... i molt més efectiu.

Un poder, per altra banda, que malgrat que tots el voldríem perquè ha de ser un goig poder viure amb la tranquil·litat que viu la Neus, no està pas a l’abast de tothom. Només uns quants poden posseir-lo i si ella el té és perquè l’ha obtingut, precisament, gràcies al protagonista del quadre que mencionàvem abans. El besavi Nicolau Bufa fou un emprenedor que va saber convertir una rònega fira de poble en un modern parc temàtic, el famós "Bufaland Park Resort", i a continuació va fundar l’empresa familiar BUFA Entertainment S.A. que va acabar esdevenint l’actual multinacional de l’entreteniment present als cinc continents amb uns ingressos nets de centenars de milions d’euros cada any. La nostra amiga és, doncs, multimilionària i aquest és el seu «poder». Ningú se’n riu d’un multimilionari si sap el que li convé. Per molt que tothom vegi que la Neus és exageradament llarga i prima, ningú troba rellevants aquests detalls perquè l’única cosa realment important és que sigui parenta d’en Bufa.

Els misteris d'en Mac – Cas 037

037 - EL CAS DEL MORT A LA MAR MORTA

Un investigador privat, per molt treballador autònom que sigui, també es mereix de tant en tant unes vacances i, aprofitant uns quants dies de festa, vam decidir visitar el Pròxim Orient. Aquesta regió situada en la intersecció entre l'oest d'Àsia i l'est d'Àfrica presenta, malgrat la seva proximitat amb Europa, un exotisme que el fa un destí molt atractiu i la seva història mil·lenària ofereix al visitant diverses meravelles arqueològiques d’una enorme rellevància, sent el bressol d'algunes de les civilitzacions més antigues, com la mesopotàmica i la persa. A més, és l'epicentre de tres de les principals religions monoteistes: el cristianisme, el judaisme i l'islam. No es pot demanar gaire més d’un destí turístic, teníem tots els números per gaudir d’unes vacances perfectes.

I ho van ser... gairebé. A veure no dic que no ens ho passéssim bé durant el viatge ni que no ens encantessin totes les meravelles que vam veure, però vam tenir la mala sort de trobar-nos el típic viatger pesat i setciències que acostuma a aparèixer en totes les excursions. Ja el primer dia, quan ens va sentir parlar català, se’ns va presentar (ell era de Matadepera) i vam fer-nos «amics». Des d’aleshores, ell i la seva dona no ens van deixar de petja ni un moment i se’ns van enganxar com dues paparres. No voldria que us els imaginéssiu com persones desagradables que ens van amargar les vacances, ni de bon tros. Tots dos eren molt amables i està molt bé conèixer gent nova amb qui compartir les experiències lluny de casa. En aquest sentit, la dona era una bellíssima persona i ell també ho hauria estat si no fos per la seva mania de voler demostrar sempre que ho sabia tot i que dominava qualsevol tema millor que la resta de la humanitat. Suposo que tots sabeu de quina classe de persona us parlo, són aquella gent que quan el guia explica, per exemple, que la mar Morta és un llac salat situat en el punt terrestre més baix de la Terra i que la seva concentració de sal fa que l’aigua sigui més densa que l’habitual, no poden evitar afegir que es troba a més de 400 metres sota el nivell de la mar i que conté gairebé 9 vegades més sal que els oceans. Són feliços aportant dades i demostrant la seva sapiència, no hi poden fer més. El millor en aquests casos, ho sé per experiència, és seguir-los la veta i donar-los la raó de tant en tant. No cal escoltar-los, n’hi ha prou amb fer veure que ho fas perquè acostumen a tenir la metxa curta i si els portes la contrària sempre és pitjor. Aplicant aquesta recepta, vam aconseguir gaudir de les nostres vacances i, fins i tot, vam estar contents d’haver-los conegut perquè, en el fons, no eren pas mala gent. Per això ens va saber tan greu el desenllaç de tot plegat.

Fou, precisament, el dia que visitàvem la Mar Morta quan va ocórrer l’accident. Nosaltres vam acontentar-nos banyant-nos a la mateixa vora del llac i comprovant com, efectivament, hi pots surar amb moltíssima facilitat. Els nostres nous amics, en canvi, van llogar una de les barques que et permeten anar a capbussar-te a més profunditat i, tal com després ens va explicar entre plors la seva dona, quan ell s’hi va tirar de cap des de la part més alta de l’embarcació, es va desnucar pel xoc amb l’aigua de tan densa com era. El guia ens va confirmar que malgrat no ser un accident massa habitual, no era la primera vegada que passava i que per això es considerava molt perillós tirar-se de cap en aquell mar i estava totalment desaconsellat fer-ho. Tota una desgràcia...

Sí que va ser una desgràcia, però voleu dir que realment va ser un accident? Què en penseu vosaltres?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "