Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [II]

Continuo amb les ressenyes estiuenques que enguany publico cada segon dijous de maig, juny, juliol, agost i setembre, amb un clàssic del gènere literari d'aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura salvatge.

Aquí el teniu...

PRIMER I SEGON LLIBRE DE LA JUNGLA
[The Jungle Book / The Second Jungle Book]
(Rudyard Kipling – 1894/1895)

Els dos volums del LLIBRE DE LA JUNGLA recullen un total de quinze relats (set al primer volum i vuit al segon), protagonitzats per animals que, tot i la seva natura salvatge, segueixen les normes d’una ancestral "Llei de la jungla". Aquesta llei els imposa un sistema moral que, en alguns casos, es contraposa a la naturalesa humana que sovint resulta força més caòtica i sempre molt menys justa. Poc més de la meitat dels contes (tres del primer volum i cinc del segon) giren al voltant de les aventures de Mowgli, un nen criat per llops i educat per la pantera Bagheera, l'os Baloo i la serp Kaa, mentre s'enfronta a la constant amenaça del tigre Shere Khan. La resta de relats aborden històries amb altres protagonistes: una foca blanca que cerca una illa segura per als seus congèneres, una mangosta que defensa una casa de les cobres, un vell elefant que treballa per al govern de l'Índia, els animals de tir d’un exèrcit, un ermità que salva un poble d’un despreniment de terres gràcies a l’advertiment d’un mico i un cérvol, un cocodril que caça al gual d’un riu, o uns gossos que condueixen un trineu a l’Àrtic.

Tot i que els relats protagonitzats per Mowgli són força famosos, la versió popular que coneixem de la seva història en gran part prové d’adaptacions cinematogràfiques que es desvien bastant del text original. Així, la pel·lícula clàssica dirigida per Zoltan Korda el 1942 manté la premissa bàsica, però presenta una trama ben diferent. Per la seva banda, les adaptacions de Disney (tant la versió animada de 1967 com la pel·lícula de 2016) ofereixen una versió més suavitzada, eliminant o alterant elements importants per fer-la més accessible a un públic infantil. I, finalment, la versió de Netflix de 2018 seria la més fidel a la narració i el to original, tot i que no recrea tots els relats i introdueix alguns personatges i situacions no presents als llibres.

Pel que fa a la lectura, he de confessar que no m’ha entusiasmat tant com m’esperava. Això no vol dir que m’hagi desagradat, però sí que en alguns moments l’he trobat feixuga i se m’ha fet pesat el plantejament moral que predomina al llarg del text. L’obra presenta animals «humanitzats» (savis, honestos i seguidors d’aquella llei ancestral que he comentat) però sempre supeditats a la superioritat moral i física de l’home (cap dels animals de la jungla pot aguantar la mirada al nen Mowgli, per exemple). Aquesta visió de l'ésser humà com a figura dominant és l’esperada en un text de finals del s. XIX on es reflecteixen les ideologies imperialistes de l'època victoriana que entenien la natura només com a una entitat a conquerir i dominar, però llegit des d’una perspectiva moderna, això m’ha provocat un cert rebuig com a lector.

De totes maneres, si s’ignoren aquests aspectes morals i filosòfics ja superats, no es pot negar que les descripcions i la narració són reeixides i que Kipling sap dotar els seus protagonistes animals d'una personalitat perfectament definida i complexa. És a través d’aquests personatges que construeix un llibre d’aventures prou entretingut que entenc perfectament que hagi esdevingut un gran clàssic de la literatura juvenil. Sens dubte és més adequat pels adolescents que no per als infants a causa de la cruesa d'algunes escenes violentes, però en definitiva són els joves lectors els que poden sentir-se especialment atrets per les peripècies de Mowgli, un «cadell humà» que, tot aprenent els valors de l’amistat i l’honestedat, s’enfronta al rancor i la venjança, finalment sortint-ne victoriós.

En conclusió, aquest recull de faules a mi no m’ha acabat de convèncer del tot, però reconec que EL LLIBRE DE LA JUNGLA conserva una riquesa narrativa que pot seguir captivant als lectors. La història de Mowgli i els seus amics animals és un referent clàssic que, tot descrivint els aspectes i maneres de fer d’una societat (l’Índia colonial de fa 130 anys) que ha quedat obsoleta, continua oferint una oportunitat per reflexionar sobre la relació entre la humanitat i la natura.

Test d'intel·ligència - 023 [L08]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Relats Conjunts (juny - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia pictorialista de l'edifici «The Flatiron» (Edward Steichen – 1904).

HISTÒRIES VEÏNALS

Una gran ciutat és plena d’històries desconegudes. Cada barri, cada carrer, cada edifici és un caldo de cultiu on la gent interactua, un microcosmos on la vida de cada ciutadà topa amb la d’alguns dels seus veïns sense que la resta ens n’adonem. I, com que ens passen desapercebudes, hem de tenir clar que d’aquestes històries mai en podrem arribar a conèixer més que una mínima part. Totes les altres, només ens les podem imaginar.

Imaginem, doncs, que entrem dins d’un bloc de pisos d’un carrer qualsevol i fixem-nos en tres dels seus estadants. Els dos primers són en Nil i l’Otger, la jove parella homosexual que recentment ha llogat el 4t 2a i l’altra dels nostres protagonistes és la senyora Encarnació del 3r 1a, vídua i sense fills, que tota la vida ha viscut allí. Ara comparteixen edifici, però són d’èpoques (fins i tot, de mons) diferents i, en conseqüència, no tenen gairebé cap relació. Malgrat això, és inevitable que de tant en tant es trobin, ni que sigui utilitzant l’ascensor...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i li responen: «El que és una vergonya és que hagi de carretejar sola tot aquest pes». Dit això, els nois l'ajuden a posar el cistell dins l'ascensor i després també insistiran a portar-li la compra fins a la porta del pis. La senyora Encarnació només ha estat capaç de pronunciar un simple «Gràcies», però ells no n'esperaven res més. En tenen prou d'haver ajudat l’anciana i també, perquè no dir-ho, d'haver-la pogut desconcertar una mica.

o...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament. De totes maneres, prefereixen no dir res i decideixen pujar per les escales, no els ve de gust compartir l’ascensor amb aquella dona. Ara bé, aniran prement el botó de l’ascensor a cada pis que passin per a així aconseguir que aquest s’aturi cada vegada. Ho fan rient perquè ells mateixos s’adonen que aquesta ‘venjança’ és només una criaturada.

o, si no...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament i se li encaren: «El que li hauria de fer vergonya és la seva homofòbia, iaia amargada!». A continuació, pugen a l’ascensor que acaba d’arribar i l'activen sense esperar la dona. Quan arribaran al seu replà, procuraran que la porta quedi travada i així deixaran l’aparell inutilitzat. Avui la vella haurà de pujar els tres pisos a peu amb tota la compra, que es foti!

o, potser...

En Nil i l’Otger acaben d’arribar a casa i truquen l’ascensor per a pujar al seu pis. S'estimen i són tan feliços d'haver pres la decisió d'anar a viure junts que, mentre s'esperen, no poden evitar fer-se un petó. En aquell precís instant, entra també a l’edifici la senyora Encarnació carregada amb un pesat cistell d’anar a comprar ple a vessar i quan veu la parella, se li escapa un: «Quina vergonya!». No ho ha dit gaire fort, però els nois l’han sentit perfectament tot i que fan com si res i, amb un somriure, retenen l'ascensor per donar temps a la dona a entrar-hi. Només han de pujar tres pisos junts, però el trajecte és més que suficient perquè en Nil pugui escanyar la vella amb un tros de cable elèctric que duu a la butxaca. La senyora Encarnació, d'edat avançada i agafada per sorpresa, no es pot defensar i, a més, l'expertesa d'en Nil pel que fa a l'estrangulació demostra que no és la primera vegada que ho fa, així que quan l'ascensor arriba a destí, la vella ja és morta. Mentrestant, l’Otger ha aprofitat per treure-li les claus del pis de dins el moneder i, per això, en un tres i no res hi han pogut entrar sense que cap veí els hagi vist o sentit. Un cop allí, han deixat el cadàver per terra i han aprofitat per robar les joies, els diners i els quatre objectes de valor que hi havia. Després han sortit del pis de la senyora Encarnació, tan sigil·losament com hi havien entrat. Són conscients que, més tard o més d'hora, algú descobrirà el cadàver, però també estan convençuts que quan això passi ningú sospitarà de la simpàtica parella gai del 4t 2a.

Test d'intel·ligència - 022 [E08]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2025 [I] [#JUNYNÒRDIC]

Després de l’avançament especial fora de programa del mes de maig, arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2025 publicaré cada segon dijous de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per una selecció de novel·les d’aventures protagonitzades per nens enfrontats a la natura. He triat tres clàssics del gènere ben coneguts i un altre força més recent d’una autora catalana que narra les peripècies d’una noieta al nord de Canadà, un detall que em serveix per a apuntar-me un any més (i ja en van quatre) al #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Començo, doncs, per aquest últim...

EMBOSCADES AL GRAN NORD
(Margarida Aritzeta – 2009)

La Marina és una noia catalana de setze anys que ha viatjat al Canadà per anar a viure amb uns parents que gairebé no coneix. Un cop allí, però, s’adona que el seu oncle té intenció de prostituir-la i, evidentment, decideix fugir d’aquella casa així que pugui. Ho fa durant la nit de Sant Joan, quan tot el poble està distret gaudint del castell de focs que celebra el solstici d’estiu, i un cop al carrer aprofita que una camioneta està fent maniobres per sortir d’un aparcament massa estret per colar-se dins la caixa del vehicle sense que ningú la vegi i així poder abandonar aquell indret. Uns quants quilòmetres més tard, mentre passaven pel mig del bosc, rebenta una de les rodes del cotxe i en Luc i en Jim, els dos indis muntanyesos que el condueixen, s’han d’aturar per reparar-la. Serà aleshores quan descobriran la polissona dins la seva camioneta i començarà la verdadera aventura de la nostra protagonista...

Aquesta és una novel·la juvenil, tant perquè els seus protagonistes principals ho són com per la manera com està escrita, però tot i que el lector jove s’hi pugui sentir més identificat, he de dir que té característiques que la fan interessant per a qualsevol edat. La trama, a estones trepidant, inclou intriga, segrestos, atacs, traïcions i més d’un ‘cliffhanger’ que deixa als protagonistes (i al lector) amb l’ai al cor. Mentre avança el relat, seguim els tres joves protagonistes en el seu intent de fer arribar el calumet de la seva tribu, la famosa pipa de la pau dels indígenes americans, fins a una reunió dels caps indis amb els governants blancs. Aquest estri tradicional és imprescindible perquè aquella reunió acabi amb un acord i, conscients d’això, els responsables d’una companyia petroliera que saben que el conflicte els permetrà fer la seva als terrenys indis sense gaire control, provaran d’impedir que aquell calumet arribi al seu destí. Per ella mateixa, aquesta aventura ja aconsegueix enganxar força al lector, però allò que m’ha semblat més interessant de la novel·la és com l’autora ens mostra també la vida dels pobles indígenes i els problemes que els comporta sentir-se relegats dins de les seves reserves mentre es veuen obligats a adaptar-se a una «civilització» que no és la seva. Ja sabem que aquests xocs culturals, on sempre són els mateixos els que tenen les de perdre, són ben coneguts i es repeteixen en diversos indrets sense que sembli que hi hagi gaire interès a trobar-los alguna solució, per això no vol dir que no els hàgim de continuar tenint presents.

I aquesta novel·la ho aconsegueix això mentre seguim l’aventura dels tres protagonistes pels inhòspits territoris del nord-est del Quebec que estan molt lluny de casa nostra en molts aspectes, però ben a prop en d’altres. M’ha agradat haver-la pogut llegir.

LIPOGRAMA

Un LIPOGRAMA és un text en què s’ometen intencionadament totes les paraules en què apareix una determinada lletra o un grup determinat de lletres.
El seu grau de dificultat depèn, òbviament, de la llargada del text que ens proposem escriure i de la freqüència d’ús en l’idioma escollit de les lletres absents. D’aquesta manera, els lipogrames de més mèrit són els que eviten una de les vocals que, en el cas de la llengua catalana, sumen en conjunt un 50% de percentatge d’utilització (un 30% ja se l’emporten només la E i la A) o, força menys, els que deixen fora alguna de les consonants més usuals com S, R, L, N o T (aquestes cinc apareixen amb una freqüència d'un 30% en total). Molt més fàcil seria fer un lipograma obviant alguna de les lletres menys utilitzades com W, K, Z o Ç (cadascuna amb una freqüència per sota del 0,2%), però en aquest cas de repte lingüístic n’hi hauria ben poc i resultaria una tasca trivial sense gens d'interès com a joc de paraules.

Vegeu aquest exemple en forma d’enigma mental que vaig publicar al blog ja fa uns anys:

309. L'OBJECTE PERDUT: Un inspector polonès de cognom molt difícil, Yuwçikecz, rep un text sobre un objecte perdut, el llegeix i reconeix que no pot descobrir-ne ni un indici. El document diu que l'objecte en qüestió pot ser petit o no, és dels primers segons un ordre o dels últims segons un de diferent, és molt útil i tothom se'n serveix... El text és més prolix, minuciós i meticulós, però l'inspector no en treu res per molt que el rellegeixi diversos cops. Li diuen que tots els indicis possibles són presents dins del document, però l'home no pot fer res i el desesper l'omple, ple de nervis que el corsequen es rendeix sense remei i et cedeix l'escrit. Tu no ets ni més intel·ligent ni tens més estudis que l'inspector i no entens res del text que no és escrit en polonès, però llegint el document en qüestió descobreixes l'objecte perdut en un moment. Pots dir-nos quin és, sí o no?

Aleshores va costar una mica treure’n l’entrellat perquè no vaig avisar que es tractava d’un lipograma, però en aquesta ocasió segur que no heu tardat gens a descobrir que aquest misteriós «objecte perdut» és la lletra A.
Aprofito l’avinentesa per recordar altres vegades que em vaig atrevir amb els lipogrames al XAREL-10. Participant en els recordats JOCS LITERARIS de Jesús M. Tibau, vaig escriure un sonet sense cap I (JL253) i dos contes curts, un obviant la E (JL177) i l’altre sense la I (JL113).

EXERCICIS D’ESTIL (Raymond Queneau)
[Versió catalana: Annie Bats i Ramon Lladó]

La paraula LIPOGRAMA integra els mots grecs λείπειν (lipo-, ‘mancat de’) i γράμμα (gràmma, ‘lletra’) que li donen el seu significat d’«abandonar una lletra».
Històricament, es considera que el primer exemple del que es té notícia és un poema titulat "Oda als centaures" d’un autor grec del s. VI aC anomenat Las d'Hermione (o Lasos d'Hermíona). En aquest poema no apareix la lletra sigma i sembla que el mateix autor va repetir l’experiència en un altre poema, "Himne a Demèter", del qual només ha arribat fins als nostres dies el primer vers. Altres exemples antics són reescriptures lipogramàtiques de grans textos literaris fetes per alguns poetes grecs de l'antiguitat tardana, com Nèstor de Laranda que, al segle III, va compondre una versió de la Ilíada d’Homer eliminant de cadascun dels cants que formen l’obra original una de les lletres de l’alfabet grec (en el primer llibre ometia l'alfa, en el segon la beta, i així successivament). Posteriorment, un gramàtic grec de nom Trifiodor, el va imitar fent el mateix procés de reescriptura amb la també homèrica Odissea. Aquestes obres, però, s’han perdut i només les coneixem a partir de referències posteriors. El primer lipograma que es conserva és del segle VI, el monjo Fabi Plancíades Fulgenci va compondre el "De aetatibus mundi et hominis" (Sobre les edats del món i de l'home) en vint-i-tres capítols mancats, respectivament, de cadascuna de les vint-i-tres lletres que aleshores tenia l'alfabet llatí.
Com altres jocs lingüístics, els lipogrames van ressorgir durant el Barroc destacant, sobretot, a Espanya i a Itàlia. Segurament l’exemple més conegut en castellà és l’obra "Varios effetos de amor en cinco novelas exemplares (Y nuevo artificio de escrevir prosas, y versos sin una de las cinco lettras vocales, excluyendo Vocal differente en cada Novela)" de l’escriptor hispanoportuguès Alonso de Alcalá y Herrera (1599-1662).
Hem d’arribar, però, a ple segle XX per trobar dues de les fites lipogramàtiques més reeixides. Una d’elles és la novel·la "Gadsby" (1939) del nord-americà Ernest Vincent Wright que quan es va assabentar, llegint un estudi sobre el CRIPTOGRAMA que apareix al conte ‘L’escarabat d’or’ d’Edgar Allan Poe, que en anglès la lletra E és la d’ús més freqüent, va prendre la determinació d'erradicar aquesta vocal de la seva novel·la fins a aconseguir enllestir una obra de 50.110 paraules i més d’un quart de milió de lletres entre les quals no hi ha cap E.
De totes maneres, l’exemple més paradigmàtic en el camp dels lipogrames és la novel·la "La disparition" que Georges Perec va publicar l’any 1969. Es tracta d'una novel·la policíaca amb una trama on s'inclouen desaparicions, però la veritable «desaparició» del text és la de lletra "E". La vocal més difícil d'evitar en francès que, amb un admirable esforç gramatical, l'autor aconsegueix escamotejar al lector en les aproximadament 300 pàgines del seu llibre. L’any 2017, l’escriptor Adrià Pujols va publicar-ne la versió en català que té unes 70.000 paraules sense cap A i que va titular "L’eclipsi".

Al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), Màrius Serra cita també alguns exemples literaris de lipogrames en català.

El més antic seria la transcripció del primer exemple conegut de textos lipogramàtics en el nostre idioma recollits originàriament en el manuscrit núm. 18 de la Biblioteca del Monestir de Montserrat (un aplec de textos literaris en vers i en prosa, castellans, catalans i llatins datat l’any 1746 i procedent del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra) que van aparèixer publicats durant 1880 al setmanari vigatà "La Veu del Montserrat (setmanari popular de Catalunya)". Precedits per l’epígraf «Varietats» i amb el títol «Curiositat gran de las cinch vocals», els textos són cinc suposades cartes. La primera sense cap A, la segona sense E, la tercera evitant les O (malgrat que a la transcripció se n’escapen fins a quatre), la quarta prescindeix de fins a tres lletres, I–Y–J, i finalment la cinquena on no apareix la parella U–V. Estan escrites en el català d’abans de la normativització ortogràfica, però això no els resta cap mèrit per a ser considerades com tot un tresor en l’àmbit de la nostra ludolingüística.
En tenim una mostra a l’inici de la carta sense E on podem llegir una de les típiques fórmules de cortesia epistolar de l’època:

«Amich caríssim: La mia salut, junt ab la dona, fills y fillas, y la criada, gosam salut, gracias al Altíssim, al qual suplico vos mantingau ab tota la vostra casa y família, axí com la mia...»

L’altre exemple és més recent. L’any 1990, el pintor i bibliòfil olotí Miquel Plana va editar un llibre titulat "En defensa de la lletra", en el qual vint-i-sis escriptors catalans foren requerits per escriure un text basant-se en una de les lletres de l’alfabet. El poeta Miquel Martí i Pol s'encarregà de la P escrivint un conte on no trobem cap P.
Ell mateix ho explica en el paràgraf final d’aquell relat que us copio a continuació:

«En aquest conte –ho remarco amb tota la intenció– no hi surt ni una sola vegada la lletra que estic segur que l'enemic hi sotjava. Que es faci fotre! Diuen que de vegades la millor defensa és un bon atac. No ho dubto gens. D'altres vegades, tanmateix, el millor atac és una bona defensa. Almenys en aquesta ocasió no sabrà com fer-s'ho si em vol mirar amb aquell aire, entre ingenu i sorneguer, que tan fart em tenia. Ho torno a dir amb tots els cinc sentits: que es facin ben refotre!»

Finalment, al llibre XOCOLATA DESFETA [EXERCICIS D'ESPILL] (La Magrana - 2010) on l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís presenta un mateix relat de 123 maneres diferents, trobem tres variants basades en els lipogrames. A «Lipograma» l'autor reescriu la història sense cap lletra A, a «Liponímia» no fa servir cap substantiu i a «Lipoverb» evita qualsevol forma verbal.
Us deixo el relat original i aquestes tres variacions lipogramàtiques:

RELAT: Com cada primer dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petritxol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l’aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: «Jo també soc de Cassà de la Selva!» i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me’l a la panxa. Em vaig despertar dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, un policia d’uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: «Somreia, mentre us apunyalava?.

LIPOGRAMA: Com tots els primers dijous de mes, vull prendre un suc bru i espès vers Petritxol, però no puc moure’m més lluny del comerç d’estris pluviosos del número disset, on m’immobilitzo per imposició d’un ésser femení de rostre ombrívol. És un individu bonic, però, de pèls testers llongs i negres i un penjoll del bord esquerre del musell. Un esgüell seu: «Soc dels encontorns del Gironès» i, sense cedir-me temps per respondre, treu un coltell del seu bossot i me l’introdueix ventre endins. Em desperto dos dies després, en un llit mèdic. Prop meu, seu un cerber d’uniforme que, crec, no em treu l’ull de sobre. Vol entendre tot primer si l’ens bregós tingué un somriure mentre em ferí.

LIPONÍMIA: Sí, mensualment vaig a xocolatar, caminant, molt barceloní. Per què, doncs, no vaig poder anar gaire lluny i, paraigüer, vaig haver d’aturar-me al dissetè? Aquella qui m’obstaculitzava era força bonica, cabelluda, nasalment enjoiada. Enfurismada, cridava. «Sóc cassanenca, i selvàtica també». Aviat va agredir-me, però, molt blancament armada, i jo, silenciós, abans de poder respondre, vaig caure, foradat. Em vaig despertar molt més tard, ajagut i hospitalitzat. De seguida vaig sentir-me vigilat, interrogat policíacament. Però ni tan sols esforçant-me no podria recordar-me si s’havia fumut mentre em danyava.

LIPOVERB: Degustació impacient de xocolata desfeta cada primer dijous de mes al carrer Petritxol. Aquell dia, però, aturada obligatòria i involuntària a la botiga de paraigües del número disset, per culpa d’una noia d’aire malhumorat. Força bonica, això sí, amb els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Un crit seu: «Jo i Cassà de la Selva!» i, sense més dilació, moviment punxant i peremptori del seu ganivet cap a la meva panxa. Retorn a la consciència dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, vigilància aparent d’un policia d’uniforme. Una pregunta de l’agent: «Somriure femení durant la perforació?»

---

GLOSSARI:

• Lipograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Els misteris d'en Mac – Cas 031

031 - EL CAS DEL POSSIBLE ROBATORI A L’HOTEL

El meu col·lega que treballa de cap de seguretat en un hotel de Salou (ja el coneixeu per alguns altres casos anteriors) va tornar a contactar amb mi no fa gaire perquè l’ajudés a treure l’entrellat d’un nou problema que li havia sorgit en la seva feina. Em va explicar que un client acusava una de les cambreres de robatori, l’home deia que havia vist perfectament com ella li buidava la cartera mentre es pensava que no la veia ningú, però que malgrat haver-la enxampat in fraganti la dona havia pogut sortir de l’habitació i escapar-se-li.

Com que em va semblar que aquest relat no tenia ni cap ni peus, vaig demanar-li al meu amic que m’envies una còpia de les declaracions dels implicats per veure si m’ajudaven a aclarir les coses. Us en faig un resum:

DECLARACIÓ DEL CLIENT: Soc a Salou per negocis i aquesta tarda havia de fer un pagament en efectiu, per això després de dinar he anat a treure 600 € del caixer que he guardat a la meva cartera i, tot seguit, he pujat a la meva habitació per prendre una dutxa abans de la cita. Com que no suporto banyar-me amb aigua freda, el primer que he fet és entrar al lavabo a obrir les aixetes per eliminar aquells primers litres que sempre surten gelats, això m’ha permès adonar-me que aquell matí no m’havien canviat les tovalloles i, com que una altra cosa que no suporto és eixugar-me amb tovalloles humides, immediatament he trucat a recepció per exigir que me'n pugessin de netes. M’han dit que tardarien uns cinc minuts, així que he optat per despullar-me i començar a dutxar-me per no perdre més temps. He deixat la roba damunt del llit i he entrat al bany amb la precaució de no tancar-ne la porta tot esperant les tovalloles. Una estona després (més a prop dels deu minuts que dels cinc que m’havien promès) una cambrera ha trucat a la meva habitació i, des de la dutxa, li he dit que si portava les tovalloles que obrís ella mateixa i que les deixés sobre el llit. He vist com ho feia perquè resulta que el mirall del bany enfoca justament el llit quan el mires des de dins la dutxa i amb aquest ‘joc de miralls’ he pogut observar com la cambrera deixava les tovalloles i també com em buidava la cartera que tenia a la butxaca dels pantalons. Evidentment, quan m’he adonat del robatori l’he cridat immediatament, però nu com anava no he pogut sortir a atrapar-la i aquella lladre ha pogut fugir.

DECLARACIÓ DE LA CAMBRERA: He pujat tovalloles netes a l’habitació 509 i quan he trucat a la porta el client m’ha demanat que entrés amb la clau mestra perquè ell estava dutxant-se. Ho he fet, he deixat les tovalloles sobre una cadira a prop del bany i després he marxat sense tocar res més. No recordo si damunt del llit hi havia la roba del client; potser sí que hi era, però no m’hi he fixat. Sí que recordo que la porta del bany estava oberta, però no sé res d’això que m’expliqueu del mirall. Suposo que si ell em podia veure a mi des de dins la dutxa, jo també l’hauria vist a ell; però és que tampoc m’hi vaig fixar capficada com estava a deixar les tovalloles i marxar de seguida a continuar la meva feina. És clar que no he entrat dins del bany (per qui m’ha pres?), però de totes maneres sí que puc confirmar que el client estava dutxant-se perquè se sentia caure l’aigua i allò semblava una sauna, amb tanta humitat i calentor que hi havia. Li torno a repetir que jo només he entrat a deixar les tovalloles i he sortit de seguida, cregui'm si us plau, li reitero que NO vaig tocar la roba del client, que NO vaig robar res de la seva cartera i que NO vaig fugir perquè ell NO em va cridar en cap moment des de dins de la dutxa acusant-me de lladre, la primera notícia d’aquest embolic l’he tingut quan vostè m’ha fet venir per a aquest interrogatori.

INFORME DEL CAP DE SEGURETAT: La cambrera acusada gaudeix de la màxima confiança de l’encarregada de planta i del cap de personal perquè fa anys que treballa a l’hotel i no hi ha tingut mai cap problema. Tot i això, la meva investigació m’ha permès descobrir que últimament està passant dificultats econòmiques i ja se sap que «l’ocasió fa al lladre». El client era nou a l’hotel, però he pogut confirmar que realment és un home de negocis i m’ha presentat el rebut del caixer del banc que prova que havia tret 600 € en efectiu aquell mateix dia. Després de prendre'ls declaració a tots dos, m’he personat a l’habitació 509 per comprovar que l’explicació del client és completament certa quan afirma que, des de dins de la dutxa, el mirall del bany permet una visió perfecta del llit de l’habitació i del que passa al seu voltant.

Després de llegir tot això, he arribat a la conclusió que algun dels protagonistes no és del tot sincer i que el seu relat s’hauria d’investigar més a fons.

I a vosaltres, què us sembla?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

Relats Conjunts (maig - 2025)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Telephone Operator [A Weaver of Public Thought]» (Gerrit Albertus Beneker - 1921).

DIGUI’M?

Un estrident timbre el desperta de la migdiada. No és que dormís, que consti, però cada dia acostuma a tancar els ulls un momentet quan, després de dinar, s’asseu al sofà davant el televisor i, perquè no dir-ho, li agrada gaudir d’aquestes mini becaines d’un parell o tres d’hores. Avui, però, li han interromput la dormida (una lleugera capcinada, segons ell) quan només feia una hora i mitja que s’hi havia posat i s’aixeca confós intentant esbrinar d’on prové aquell maleït so. No pot ser del mòbil perquè el to de trucada que s’hi va instal·lar és el tema principal del cànon de Pachelbel, tampoc sembla el ding-dong de la porta ni el bip-bip d’avís del microones. El que sona és més aviat un riing-riing com si fos un telèfon. Ostres, evidentment que és el telèfon. El fix, és clar. Fa tant de temps que no l’utilitza que ja l’havia oblidat.

Es dirigeix, doncs, cap al menjador i, efectivament, a la tauleta del costat de la finestra hi ha el seu telèfon fix que truca insistentment. Se’l mira un instant, li fa gràcia veure que encara funciona i recorda amb nostàlgia quan aquell aparell era l’única eina de comunicació de les cases. El timbre, però, no para i això el torna a portar al present. Qui pot trucar a aquelles hores? No pot ser ningú conegut perquè tots ells utilitzarien el mòbil i tampoc serà cap trucada més o menys oficial perquè a l’administració pleguen tots abans de les dues i ja són quarts de cinc. L’única opció possible és que sigui una teleoperadora intentant vendre-li alguna cosa que no li interessa. N’ha sentit parlar d’aquestes trucades i ja l’han avisat que ha d’anar molt amb compte si en rep alguna, sobretot ha d’evitar donar cap dada personal i procurar no allargar massa la conversa perquè aquestes telefonistes estan perfectament entrenades per convèncer-te de qualsevol cosa enredant-te amb bones paraules. Per sort, sembla que hi ha un antídot que sempre funciona i que fa que siguin elles mateixes les que pengin; només cal parlar en català que es veu que els provoca al·lèrgia.

Ho té clar. Contestarà i escoltarà breument el que li diuen. Si no li interessa, no els deixarà continuar, els ho dirà amablement i penjarà. No farà ni dirà res més i així no el podran entabanar. Amb les ‘instruccions’ clares, doncs, despenja el telèfon, s’acosta l’auricular al rostre i pronuncia un únic monosíl·lab: «Sí?» A l’altre costat de la línia telefònica, la teleoperadora que ja havia començat a parlar calla de cop i deixa anar una riallada abans de penjar. Aleshores el nostre protagonista s’adona que l’ha cagat i molt. Mira que l’havien avisat també d’això, però no hi ha pensat fins ara. I ja ha fet tard. Quan ha pronunciat aquell «Sí» és com si hagués firmat la seva pròpia sentència a cadena perpètua. Convenientment gravat i reproduït tantes vegades com calgui, l’empresa que li ha trucat el farà servir per apuntar-lo a multitud de serveis que només necessiten una confirmació verbal per donar-los d’alta (mentre que cal fer tràmits infinits per desempallegar-te’n) i aviat començarà a rebre càrrecs inesperats al seu compte corrent. És conscient que, pel seu descuit, la seva vida s’acaba de convertir en un infern del qual li costarà sang, suor i llàgrimes sortir-ne si és que mai ho aconsegueix. I si només es queda en això, encara pot estar content perquè a Twitter va llegir que aquests «Sí» dits a la babalà també els compra la màfia russa per fer-los servir de consentiment per poder extirpar-te un ronyó i vendre’l al mercat negre. Això ell no ho suportaria, ja va patir massa quan el van ingressar per operar-li l’ungla encarnada del dit gros del peu i no vol tornar de cap manera a un quiròfan. Si no vol permetre que l’atrapi aquest malson, només li queda una única sortida. Demà mateix iniciarà els tràmits per canviar d’identitat i després deixarà la ciutat on ha viscut tota la vida per a començar de zero en un altre lloc, en una nova casa... sense telèfon fix.

CRONOGRAMA

En el camp de la ludolingüística, un CRONOGRAMA és un artifici literari pel qual les lletres numerals que conté un enunciat, reunides, expressen una data determinada.
Un exemple seria la frase: «MENTS AMB NERVI I ENGINY» que, a més de definir perfectament una de les principals característiques dels comentaristes d’aquest blog d’enigmes mentals, també amaga l’any que va ser inaugurat. Efectivament, si n’extraiem les lletres coincidents amb els nombres de la numeració romana, obtenim MMVIII = 2008, l’any que va néixer el XAREL-10.

En el nostre àmbit cultural, el més habitual és utilitzar la numeració romana que fa servir algunes lletres majúscules com a símbols per representar certs valors (I = 1, V = 5, X = 10, L = 50, C = 100, D = 500 i M = 1000), però es poden fer cronogrames en qualsevol altre sistema de numeració literal (quan les lletres corresponen a nombres) com el grec, l’àrab o l’hebreu, per exemple.

Etimològicament, el mot «cronograma» prové de les paraules gregues «chronos» (χρόνος, temps) i «grama» (γράμμα, lletra) que ens donen aquest significat d’«escriure el temps». Malgrat que se’n coneixen d’anteriors, els cronogrames van ser particularment populars a partir del Renaixement i durant el Barroc on, sobretot a Alemanya, Països Baixos i Bèlgica, van ser profusament utilitzats. Preferentment, els trobem com a inscripcions commemoratives en edificis i monuments, però també n’hi ha en làpides com a epitafis, en campanes d'esglésies, en rellotges de sol, en monedes o medalles, per assenyalar la data d’edició dels llibres, etc. El més freqüent és que estiguin escrits en llatí, usant indistintament la I i la J per al valor 1 i la V i la U per al 5.

Església de la Mare de Déu de l'Anunciació de Spalbeek (Bèlgica)
SeCUnDa DIe JUnII ConseCraVIt DoUtreLoUX
[El segon dia de juny, Doutreloux la va consagrar]
(C+U+D)+(D+I)+(J+U+I+I)+(C+C+V+I)+(D+U+L+U+X) = 1890

Pel que fa a la seva classificació i fixant-nos en algunes de les seves característiques, podem dividir aquests jocs lingüístics en tres categories diferents:

1 - CRONOGRAMA PUR o IMPUR: Un cronograma rep la denominació de PUR quan totes i cadascuna de les paraules que el formen conté un valor numèric necessari per descobrir la data amagada. En el cas que també s’utilitzin paraules que no cal fer servir per trobar la solució, l'anomenaríem IMPUR.

2 - CRONOGRAMA NATURAL o SUMAT: Un cronograma NATURAL és el que presenta les lletres numerals romanes en l’ordre exacte que permet llegir la data incògnita correctament. Aquest tipus de cronograma és el més complicat d’elaborar, per això el més habitual és trobar-nos amb cronogrames SUMATS (també anomenats SIMPLES), en els quals, per a desxifrar la solució, s’han de sumar els valors numèrics de les lletres corresponents, sense tenir en compte en quin ordre apareixen.

3 - CRONOGRAMA EXACTE o LLIURE: Un cronograma serà EXACTE quan totes les lletres amb valor numèric que conté el text són necessàries per arribar a la solució. Si, en canvi, no s’han de comptar la totalitat de les lletres numerals sinó només algunes, com per exemple únicament les inicials de cadascuna de les paraules com en els acròstics, tindríem un cronograma LLIURE.

En conseqüència, i aplicant aquesta classificació a l’exemple que hem vist al començament del post, podem afirmar que la frase «Ments aMb nerVI I engIny» és un cronograma PUR, NATURAL i EXACTE.

Monestir de Schöntal (Baden-Württemberg / Alemanya):
Cronograma al rellotge de sol de la façana sud de l'actual farmàcia del monestir.
[MDCC = 1700]

Més enllà del repte lingüístic que representa crear-ne un, els cronogrames no tenen gaire aplicació com a jocs d’enginy en el món dels enigmes i els passatemps.

Una de les opcions, seria la recerca de cronogrames d’un sol mot que ens proposa trobar paraules (i no frases) que amaguin una data o un nombre. En aquest cas, el desafiament és molt més gran si intentem crear un cronograma pur perquè les paraules que únicament continguin les lletres numerals romanes són ben escasses al diccionari (uns exemples serien: VI = 6, XIC = 111, CÍVIC = 207, IDIL·LI = 603, MIL = 1051, MIM = 2001 o XIM-XIM = 2022). En canvi, si no volem filar tan prim i acceptem usar també la resta de les lletres de l’alfabet, el ventall de possibilitats s’amplia i això ens facilita la feina. Seguint amb l’exemple d’amagar l’any de naixement del blog XAREL-10 en un cronograma que el representi, si ho volguéssim fer amb una única paraula podríem optar per l’adverbi «IMagInatIVaMent» perquè resulta que I+M+I+I+V+M = 2008.

Una altra possibilitat de joc seria plantejar endevinalles, amb l’estil de les xarades o basades en les tècniques de l’empelt i el descart, aprofitant el valor numèric d’algunes de les lletres de la solució. Us en deixo una dotzena d’exemples de collita pròpia, que segur que no us costaran gaire d’endevinar:

1
Per arribar a dalt de TOT,
ves amb calma i no pas al trot.
Perquè si quan arribis als CENT U ja no pots dir fava,
els MIL que restaran no els podràs fer a la brava.

2
Si no pares de beure’n després de les primeres sis copes;
quan n’afegeixis cent una, tindràs una addicció de les grosses.

3
Si d’aquest terreny ple de rocs,
en treus cinc-cents que no són pocs;
un arbre fructificarà
i bona fruita et donarà.

4
Amb tota la colla ho podràs ben a fons examinar;
però si te’n manquen sis, a Déu t’hauràs d’encomanar.

5
Volíem deixar la metzina en res,
restant-li onze unitats;
però el resultat fou de tant pes,
que ens va deixar aclaparats.

6
Una única acció podrà ser ben remarcable;
però si n’afegeixes mil, la pudor es farà insuportable.

7
És injust que sent innocent,
el jutge pugui expulsar-te.
Però si en sumes, de delictes, cent;
la seva obligació seria penjar-te.

8
Aquella bonica melodia que cantaven els solistes,
esdevenia ben seca quan s’hi ajuntaven cinc-cents coristes.

9
Si no hi ha ningú, podem gaudir
d’aquest berenar digne d’un lord;
però si cent convidats han de venir,
caldrà que tots ens hi posem d’acord.

10
Amb qui mana i mil més, sense guerra,
ens apoderarem d’aquesta peça de terra.

11
Estàvem gaudint de l’instant,
amb tranquil·litat fora mida;
però van venir sis bergants
que ens feren marxar de seguida.

12
De tant rebombori que fèiem, la pobra bèstia no ens entenia;
en van haver de marxar catorze, perquè comencés a fer via.

---

GLOSSARI:

• Cronograma

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

Els llibres d'en Jan McPetit - 2025 [0]

Aquest 2025, les ressenyes del XAREL-10 s’avancen a l’època estiuenca habitual perquè us vull parlar de la novetat literària d’un amic bloguer. No és el seu primer llibre, però ja havien passat molts anys des d’aquella primera novel·la i em va semblar una boníssima notícia quan vaig saber que tornava a publicar. Per tant, no me’l podia deixar perdre i vaig decidir que el seu seria un dels meus llibres d’aquest Sant Jordi tant sí com no. I gairebé va ser que no perquè malgrat tractar-se d’un autor mediàtic (és broma, Sergi) i haver publicat amb una editorial reconeguda (això sí que és ben cert), el seu recull de contes no hi era a cap de les parades de les llibreries de Vila-seca. Hi ha moltes novetats per Sant Jordi i suposo que la distribució arriba fins on pot arribar. L’hauria pogut encomanar, és clar, però com que a la tarda havia d’anar a Tarragona, vaig aprofitar per comprar-lo a una de les llibreries de la capital i aquí teniu el que m’ha semblat...

TAN LLUNY DE CASA
(Sergi Purcet – 2025)

Aquest llibre és un recull de nou relats independents entre si, però que comparteixen el fet de mostrar-nos com pot ser de complicada la vida i com qualsevol situació quotidiana més o menys anodina pot amagar alguna sorpresa que faci que deixi de ser-ho, d’anodina no de quotidiana. Els protagonistes dels relats són «gent normal» i allò que els passa també és ben normal, però Sergi Purcet sap donar una volta de rosca més a aquesta normalitat introduint en cada cas, algun nou detall que el lector no s’espera i que li fa canviar el punt de vista d’allò que està llegint. No es tracta de girs de guió espectaculars, ni tampoc de buscar uns finals abracadabrants per deixar espaterrat al lector, però sí que trobem sempre algun element que ens sorprèn (en major o menor grau) i que, en el meu cas almenys, han fet que n’hagi gaudit molt la lectura. L’he gaudit i també m’ha atrapat des del primer moment. L’estil d’en Sergi és ben directe i va de cara a barraca per a explicar-nos allò que ens vol explicar sense floritures innecessàries, es nota que els textos estan molt ben treballats. Això fa que passin molt bé i que quan acabes un relat tinguis ganes de començar-ne el següent per veure per on et sortirà l’autor aquesta vegada.

He de dir que a mi m’agraden els llibres de relats (ja sé que entre alguns «lectors de pro» sembla que queda bé menystenir aquest gènere literari, però jo no n’hi he estat mai d’acord amb això) i, per tant, sé que no és estrany que dins d’un mateix recull no tots t’agradin igual. Això també m’ha passat aquest cop i, des d’un punt de vista estrictament personal, vull explicar-vos quins tres relats faria pujar al podi dels millors i quin (això ja és menys habitual en les ressenyes) ha quedat l’últim. Aquest és, doncs, el meu rànquing:

En primera posició posaria «CONDICIONALS», la història d’una víctima d’un accident de trànsit que, des del llit de l’hospital, va tirant enrere en el temps recordant els fets que, un darrere l’altre, l’han portat a aquella situació que s’hauria pogut estalviar només que un d’ells hagués estat diferent. M’ha semblat un text molt ben lligat que acaba gairebé on ha començat tancant el cercle d’una manera que considero molt ben trobada. M'ha divertit i l’he gaudit molt.

El segon seria «LA VETLLA», el relat que encapçala el recull i que ens mostra que és ben cert allò que les aparences enganyen. En un tanatori, la viuda afligida rep el condol per la mort del seu marit tal com toca, però aviat veiem que ni totes les condolences són completament sinceres ni la viuda està tan afligida com ens pensem. M’ha agradat com el text sap deixar palès que, darrere la hipocresia social que acostuma a imperar en aquestes situacions, sempre hi ha una realitat que desconeixem o que volem fer veure que desconeixem. Molt bo, també.

El tercer lloc del pòdium se l’emporta «SEMPRE ENS QUEDARÀ PARÍS», un matrimoni celebra el trentè aniversari de noces repetint el viatge que van fer a París quan es van casar i, com que la memòria a la seva edat ja no és el que era, quan rememoren aquell primer viatge i el comparen amb les visites que estan fent ara, els records se’ls hi acaben barrejant... amb altres visites. No sé si era la intenció de l’autor donar-li un punt d’humor, però a mi és un relat que m’ha fet somriure i m’ho he passat força bé llegint-lo.

I, com qui promet s’obliga, acabo amb el que m’ha agradat menys que ha estat «SWEET DREAMS» que parla de com la gelosia pot carregar-se una relació de parella. No és un mal relat, com cap dels del llibre, però hi ha hagut dos detalls que no m’han acabat de fer el pes quan l’he llegit. Un és que per il·lustrar els silencis dels protagonistes en els trajectes en cotxe, l’autor fa una llista de les cançons que van sonant mentre ells no es parlen. Potser algú altre ho considerarà un bon recurs, però per a mi (segurament per la meva minsa cultura musical) aquest reguitzell de títols no aporta res a la lectura, ben al contrari. Potser amb això sol no n’hauria tingut prou per «condemnar-lo» perquè la història és prou potent, però és que tampoc m’ha agradat gens el final que he trobat massa tòpic i, per tant, de menys nivell que els altres. Soc conscient que pot haver-hi lectors que no estiguin gens d’acord amb aquesta apreciació (per alguna cosa deu ser que s’hagi escollit just aquest relat per fer la il·lustració de la coberta del llibre), però no a tots ens ha d’agradar el mateix i m’ha semblat que a en Sergi li sabria greu que no deixés constància tant del bo com del dolent.

I més en aquest cas que el dolent és, simplement, menys bo perquè aquesta petita decepció de l’últim relat del llibre no m’ha fet canviar la valoració del conjunt que m’ha agradat prou per considerar-lo una bona lectura que ha valgut molt la pena llegir. Enhorabona, Sergi!