Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [II]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Continuant amb les ressenyes literàries estiuenques, arriba el torn d'un altre clàssic del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX.

Aquí el teniu...

EL FANTASMA DE L’ÒPERA
[Le Fantôme de l'Opéra]
(Gaston Leroux – 1910)

Gaston Leroux ens trasllada a l'Òpera de París de finals del segle XIX, per a convertir aquell edifici majestuós en l'escenari d'una història de misteri, passió i horror. La trama gira al voltant d’una jove i talentosa cantant, Christine Daaé, atrapada entre dos amors: Erik, un enigmàtic protector a qui ella considera un "Àngel de la música", i el vescomte Raoul de Chagny, un antic amic d'infantesa. Resulta, però, que aquest protector misteriós no és cap àngel sinó el temut Fantasma de l’Òpera, un personatge emmascarat i deforme que habita als soterranis de l’edifici, sembrant el terror entre els seus ocupants. Quan Christine descobreix la veritat, decideix fugir amb Raoul i això provoca que Erik, consumit per la gelosia, intenti retenir-la... a qualsevol preu.

Val a dir que no és només una història de romanticisme tràgic; més aviat és una apassionant novel·la de misteri amb un rerefons de terror que manté l'interès del lector en tot moment. Es nota que la novel·la va aparèixer per entregues en un diari abans de ser publicada com a llibre, ja que molts dels capítols acaben amb finals oberts plens de suspens que t’atrapen i t’obliguen a continuar llegint. No m’ha fet tant el pes, però, que els personatges siguin tan arquetípics: El Fantasma és el típic malvat torturat i obsessiu, Christine és la noia innocent, i Raoul, el jove cavaller que lluita per alliberar-la. Probablement es tracta d’una elecció conscient de l’autor, per representar el clàssic enfrontament entre el «bé» i el «mal», però crec que la història hi hauria guanyat amb uns protagonistes més treballats i amb més matisos. Ara bé, això no vol dir que els personatges siguin completament ‘plans’, ni de bon tros. De fet, en alguns moments sí que mostren una certa complexitat emocional. Especialment en el cas del Fantasma que, basculant entre la maldat i l’amor, provoca una certa compassió en ser presentat com un producte de la seva reclusió forçada pel rebuig social que causa la seva deformitat.

De totes maneres, el que realment m’ha semblat el gran punt fort de la novel·la és la seva ambientació. He trobat excel·lent la manera com l’autor descriu la societat parisenca de l'època i ens presenta l'Òpera de París com un espai laberíntic, ple de passadissos secrets, soterranis i escenaris ocults que semblen tenir vida pròpia. A mesura que seguim els protagonistes amunt i avall per aquest enorme edifici, l'òpera mateixa es converteix en un personatge més de la història, creant una sensació de claustrofòbia que resulta perfecta per al misteri que s’hi desenvolupa.

En resum, «El Fantasma de l’Òpera» és una història que t’atrapa, ambientada en una atmosfera fascinant. Tot i ser un melodrama de cap a peus, també hi trobem algunes pinzellades de sàtira social que ens fan somriure i la trama manté un ritme prou trepidant fins a arribar a un final on tot sembla penjar d’un fil fins a l'últim moment. Les últimes pàgines tanquen la història deixant oberta una possible reflexió sobre la maldat del Fantasma i si aquesta es podria haver evitat si Erik no hagués patit un constant rebuig social per la seva lletjor extrema. Potser aquest dilema també seria massa típic i tòpic avui dia, però no s’ha d’oblidar que la novel·la fou escrita fa gairebé 120 anys. Jo em quedo amb la sensació general, força positiva, que m’ha deixat el conjunt de la lectura.

Test d'intel·ligència - 033 [M11]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "

Relats Conjunts (juny - 2026)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «La casa groga» (Vincent Van Gogh – 1888).

NOSTÀLGIA

En Joan n’ha fet un costum de sortir a caminar cada dia. Va començar en complir els cinquanta anys mig obligat pel metge, però ara que ja n’ha fet seixanta reconeix que aquestes passejades li van bé no només per controlar el colesterol sinó també per esbandir les cabòries quotidianes. Troba molt gratificant fer una mica d’exercici, alhora que deixa descansar el cervell i, en conseqüència, no suporta que l’interrompin mentre camina.

Per això, està a punt de no contestar aquella trucada que ara l’importuna al mig del carrer, però quan veu a la pantalla del mòbil que no és un número ocult o amb prefix de Madrid sinó que prové de Tarragona canvia d’opinió. Malgrat que no reconeix aquell telèfon concret, té força coneguts en aquella zona i podria ser algun d’ells...

—Digui’m?

—Hola. Parlo amb el senyor Josep Rius?

—No, jo soc en Joan. En Josep Rius era el meu pare.

—Ets en Joanet? Caram, no t’havia reconegut la veu. Sembles més gran per telèfon. Tot i que ja ho ets força de gran, no? Enguany en faràs disset, oi? D’aquí no res ja et cridaran per fer la mili. Soc el senyor Anton de l’hostal «Les Barques», digues-li al pare que s’hi posi, si us plau.

—Si això és una broma, la trobo de molt mal gust. El pare fa gairebé quinze anys que és mort i «Les Barques» va tancar en fa més de vint. On vol anar a parar?

—Que el pare no s’hi pot posar? No passa res, et puc deixar l’encàrrec a tu. Digues-li que us guardem l’habitació com cada estiu, però que ens hauríeu de confirmar les dates exactes d’arribada i sortida de l’hostal. Aquest 1982, estem rebent moltes reserves de turistes italians que volen venir per al Mundial de Futbol i aviat haurem de penjar el rètol de complet. Te’n recordaràs, oi maco? Pensa que si no ens truqueu, enguany no us podrem garantir l’habitació de sempre per a les vacances. Saluda la teva mare, també. Adeu!

En Joan, encara amb el mòbil a la mà, busca un banc per seure. Se sent un pèl marejat perquè, ara que ha acabat, ha reconegut aquella trucada. És la mateixa que va contestar ja fa més de quaranta anys des del fix de casa els pares. N’ha recordat les paraules exactes fil per randa i això li ha despertat uns records oblidats des de feia molt de temps...

L’hostal «Les Barques», situat a la vora de l’estació de tren d’un petit poble costaner de la província de Tarragona, va ser el lloc d’estiueig familiar durant la seva infància i adolescència. Té encara ben present aquell edifici de tres plantes amb el bar-restaurant als baixos. La seva "habitació de sempre" era la 301, just a tocar de les escales i davant per davant del bany i un dels dos lavabos que compartien totes les cambres del tercer pis. Malgrat haver de dormir amb els pares, s’hi estava força bé perquè era prou àmplia per encabir-hi el seu ‘plegatín’ i, en estar dalt de tot, sempre hi corria una mica més d’aire quan obrien la finestra de bat a bat per suportar millor la xafogor de les nits estiuenques. Conserva un munt de records d’aquells estius: els banys interminables a la platja, les excursions en bicicleta, les aventures amb la colla d’amics del poble, les llaminadures i els gelats que comprava a la petita bodega que hi havia a prop de l’hostal, els ‘pijames’ que els diumenges servien de postres al restaurant... I aquell dia que va entrar al bany per dutxar-se i se’l va trobar ocupat per una turista alemanya que no havia pensat a passar la balda, tenia just tretze anys i mai abans havia vist una dona tota nua. Després també vindrien el primer ball de festa major sense els pares, la primera xicota, el primer petó...

Quan es va fer més gran, va començar a fer vacances pel seu compte i va deixar d’anar a «Les Barques», però sempre ha mantingut un record entranyable d’aquella època que, sens dubte, fou la més feliç de la seva vida. Per això, li va saber molt de greu quan l’hostal va tancar definitivament uns quants anys després perquè no va poder sobreviure a les noves exigències del sector ni a unes normatives fetes a mida de les grans cadenes hoteleres. Va tenir un disgust quan se’n va assabentar, però va entendre que era llei de vida. El temps passa per a tot i per a tothom, no podem tornar enrere...

Però, i si ara pogués fer-ho? Si, no se sap com o per què, se li hagués atorgat una oportunitat única de retrocedir en el temps? Només li caldria contestar aquesta trucada que ha rebut i reservar l’habitació 301 de l’hostal «Les Barques» per a la primera quinzena de juliol de 1982 per reviure aquella època i recuperar la felicitat perduda. Encara té el telèfon a la mà, seria molt fàcil fer el pas només prement el botó de tornar la trucada... Decideix no fer-ho. Quan ets adolescent potser t’adaptes a qualsevol cosa, però ara com ara prefereix les habitacions amb bany privat i aire condicionat en un hotel modern i amb ascensor.

Test d'intel·ligència - 032 [L11]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Paula "

Els llibres d'en Jan McPetit – 2026 [I] [#JUNYNÒRDIC]

Clicant sobre el click, trobareu les meves altres ressenyes

Ha arribat l'estiu, i amb ell arriba l’habitual època de ressenyes al XAREL-10 que aquest 2026 publicaré cada segon divendres de juny, juliol, agost i setembre, com sempre acompanyades d’una ‘foto’ d’en Jan McPetit. ;-)

Enguany, m’he decidit per alguns clàssics del terror gòtic de finals del segle XIX i principis del XX. Avui us en presento el primer que, com que resulta que fou escrit per un islandès, serà també la proposta que em permetrà assolir la fita d’un lustre seguit participant en el #JUNYNÒRDIC de @ElsBookHunters.

Aquí el teniu...

MAKT MYRKRANNA
(Valdimar Ásmundsson – 1901)

Un advocat britànic novell viatja a Transsilvània per enllestir un negoci immobiliari amb un comte que està interessat a adquirir una propietat a Anglaterra. Abans i tot de trobar-se, aquella cita és plena de sensacions desagradables: la propietària de la posada on s’hostatja l’adverteix sobre uns suposats perills, els companys del carruatge li ofereixen amulets protectors... Escèptic com és, el jove advocat no fa cas al que ell creu que són només supersticions i finalment arriba, en plena nit i acompanyat per l'udol dels llops, al seu destí: el castell del comte Dràcula. Un cop allà, el nostre protagonista descobreix ben aviat que, darrere d’una amable aparença d’aristòcrata excèntric, el seu client amaga secrets inquietants que, a mesura que avanci la trama, l’aniran atrapant en una xarxa de misteris, conspiracions i episodis sobrenaturals que l’obligaran a lluitar per la seva supervivència.

Aquesta introducció podria valer per al famós Dràcula de Bram Stoker, però el llibre que ressenyo avui no és aquest clàssic del terror sinó una curiosa versió alternativa de la història. Es tracta de «Makt Myrkranna» [Los poderes de la oscuridad; Ediciones B, 2017], una mena de reinvenció lliure de l'obra original que el periodista i traductor islandès Valdimar Ásmundsson va fer a partir de la traducció al suec i que podria haver comptat, segons alguns investigadors, amb la participació del mateix Stoker.
Apareguda originàriament per capítols en un periòdic de Reykjavík l'any 1900, aquesta obra va quedar durant dècades amagada sota l'etiqueta d’una traducció més de Dràcula. No va ser fins a una edició moderna que es va posar de manifest que, tot i compartir la mateixa premissa argumental, desenvolupava molts aspectes de manera notablement diferent.
La primera gran diferència és l'extensió. «Makt Myrkranna» és més curt que «Dràcula», però no es pot considerar pas una traducció abreujada perquè la part de l’estada al castell és molt més extensa que l’original. Mentre que a Dràcula aquesta primera part és relativament breu, aquí ocupa una porció molt més significativa del relat amb la incorporació de nous personatges i escenes més llargues i laberíntiques. Això permet crear una atmosfera d'angoixa més intensa i aprofundir en la figura del comte, que apareix envoltat d'un aire encara més enigmàtic. En canvi, la segona part del llibre, la que es desenvolupa a Anglaterra, és, en comparació, gairebé telegràfica i s’hi han eliminat (o reduït molt) diverses escenes de l’obra de Bram Stoker. Personalment, és la part que menys m'ha convençut, ja que l'excessiva condensació dels esdeveniments fa que el relat avanci d'una manera massa precipitada.
També és destacable que, en aquesta versió, el comte sembla tenir una dimensió més política i conspirativa. Les seves relacions amb determinats grups i les insinuacions sobre plans de dominació mundial mitjançant el control social aporten una lectura diferent del personatge, menys centrada exclusivament en el vampirisme i més orientada cap al poder i la manipulació. Aquesta nova interpretació n'amplia l'abast de l'amenaça que representa.
Un altre element diferencial és el to general de la narració. Tot i mantenir els ingredients propis del terror gòtic, s’incorporen passatges que accentuen el misteri, la intriga i fins i tot certs aspectes gairebé onírics, incloent-hi escenes molt més detallades i sensuals que les que a Anglaterra permetia la rígida censura victoriana de l'època.

Els que hem llegit el Dràcula original el reconeixem immediatament en aquestes pàgines. Al mateix temps, però, el text també sorprèn constantment perquè va molt més enllà d'una simple reproducció. En el meu cas, l'he gaudit força. No es tracta només d'una curiositat literària o d'una peça reservada als especialistes, sinó d'un llibre amb personalitat pròpia que ofereix una altra manera d'aproximar-se a un gran mite literari. A més, la novel·la aconsegueix mantenir una atmosfera inquietant durant bona part de la narració. La sensació d'amenaça constant, la construcció del misteri i la manera com es desenvolupen les escenes al castell fan que, en aquesta primera meitat del llibre, sigui difícil abandonar la lectura.
En definitiva, es tracta d’una lectura molt recomanable tant per als admiradors de Dràcula com per als aficionats al terror gòtic en general. Una proposta curiosa que demostra fins a quin punt una història aparentment coneguda encara ens pot oferir sorpreses.

MOTS PROMISCUS

Els MOTS PROMISCUS són aquelles paraules formades per una sola vocal acompanyada per quatre o més consonants, com ara «llimbs», o les que presenten una única consonant amb quatre o més vocals, per exemple «omeia».

Aquesta denominació fou proposada per l’escriptor i enigmista català Màrius Serra que, al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2025), comenta que se li acudí fixar-se en aquesta mena de paraules quan es va assabentar que l’escriptor italià Italo Svevo es deia en realitat Ettore Schmitz, un cognom germànic on «la pobra "i" restava sola i perduda enmig de les sis agressives consonants que l’envoltaven». Amb data 11/07/1993 va publicar un article a la secció ENIGMÍSTICA del diari Avui on, a partir de l’anècdota del cognom de l’escriptor nascut a Trieste, va tenir la idea de proposar als lectors d’aquella columna la recerca de paraules similars formades per una única vocal amb diverses consonants (o viceversa). En aquell primer moment, les anomenà MOTS HAREM («per la gran desproporció que presenten entre lletres d’un sexe i de l’altre») i hi incloïa també les que continguessin tres (en comptes de quatre) lletres d’un ‘sexe’ acompanyant-ne només una del ‘sexe’ contrari. A continuació, podeu llegir complet aquell article que es pot considerar l’episodi fundacional d’un nou repte ludolingüístic:

Les llengües romàniques com la nostra no són gaire propenses a la presència de mots amb una forta desproporció entre vocals i consonants. En canvi, hi ha idiomes que admeten molt més fàcilment els grups consonàntics extensos, com seria el cas de les llengües germàniques i eslaves, cosa que facilita l’aparició de paraules amb una sola vocal envoltada de múltiples consonants, com «Schmerz» (alemany, ‘dolor’) o, fins i tot, sense cap vocal com «zmrzl» (eslovac, ‘es va congelar’). Cal precisar que moltes d’aquestes paraules "sense vocals" es poden pronunciar gràcies a lletres que exerceixen funcions sil·làbiques o semivocàliques, malgrat les comptem (perquè ho són) com a consonants. A l’altre extrem trobem llengües amb estructures sil·làbiques predominantment obertes, com el japonès o el hawaià, que afavoreixen els mots amb abundància de vocals. En el nostre idioma, però, aquest tipus de configuracions lèxiques són relativament menys freqüents perquè es tendeix a evitar les acumulacions massa complexes de consonants i, especialment, les seqüències llargues de vocals sense consonants intermèdies.

Això explica que, en el primer cas, la majoria dels Mots Promiscus més llargs que apareixen al nostre diccionari siguin manlleus d’altres idiomes com: WHISKY, KITSCH, KIRSCH, JANSKY o BYPASS. Tots ells de nivell 5, on també s’inclouen els més nostrats LLIMBS o PRENYS. En el nivell 4 (mots amb una vocal i quatre consonants) també trobem alguns estrangerismes com ZLOTY, TWIST, LOBBY, KHMER o CLOWN, entre d’altres, però la presència de mots genuïns catalans ja és força més gran amb exemples com: BLANC, BRILL, DONCS, FLANC, FRESC, FRONT, GLAND, GRUNY, LLARG, LLEST, LLUNY, MENYS, PLEBS, PSALM, TEMPS, TRIST, TRULL, etc.

Per altra banda, i ni que sigui per una raó purament numèrica (al nostre alfabet hi ha una proporció de 4 a 1 entre consonants i vocals), els Mots Promiscus on les vocals són majoria abunden molt menys en el nostre idioma. De nivell 5 (cinc vocals i una consonant) al diccionari només apareix el pentavocàlic OUAIRE i en podríem trobar alguns exemples més de nivell 4, com: AÈRIA, AIGUA, AIMIA, AIORÍ, ALAUÍ, ALEIA, AQUEU, ÀUDIO, IOGUI, OIOSA, OMEIA, OOIDE, OUERA, etc.

Però no cal limitar-nos només als diccionaris generals de la llengua, de la mateixa manera podem buscar "promiscuïtats" a la toponímia. Per exemple, a Catalunya tenim ANOIA en l’àmbit comarcal, i en el cas dels municipis: BRULL, CERCS, LLERS, PONTS, TORMS, TREMP i VALLS.

Igualment trobaríem personatges famosos promiscus (amb noms promiscus, vull dir) com els futbolistes Johan CRUYFF i Emilia SZYMCZAK, l’actriu GWYNETH Paltrow, la cantant BJÖRK, els escriptors Frederick FORSYTH i Fernando SCHWARTZ, o l’atleta Saïd AOUITA, entre molts d’altres.

I si volem complicar-nos una mica més la vida anant més enllà de la mera recerca d’aquest tipus de paraules, els Mots Promiscus també ens permeten posar a prova les nostres capacitats literàries creant textos que presentin una gran desproporció entre vocals i consonants. Per exemple:

• TOTS ELS DRACS VERDS, FENT LLARGS BRAMS SORDS, GRUNYEN MENJANT CARN DE TALP AMB CRANCS BLANCS. (76 lletres / 58C + 18V)
• AVUI, AQUÍ A L’AULA, UN IOGUI ATEU BEU AIGUA I DIU ADEU AL PAIO JUEU DE L’EGUA BAIA QUE VA AL SUAU OASI. (77 lletres / 54V + 23C)

Acabo amb un nou passatemps que he anomenat SINÒNIMS PROMISCUS on cal trobar uns sinònims de les paraules donades amb el benentès que totes les solucions han de ser Mots Promiscus. Aquí el teniu:

---

GLOSSARI:

• Mots Promiscus

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Paula"
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

Test d'intel·ligència - 031 [E11]

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Josep Mª Panadés "