CONTRAPETS

El CONTRAPET és un joc lingüístic que consisteix a intercanviar les lletres o síl·labes dins d’una frase de significat innocu per crear-ne una de diferent amb un nou significat més xocant i, generalment, amb certa tendència a l’obscenitat. Un exemple el trobaríem en dues frases pronunciades en moments diferents. La primera, després de passar-s’ho bé fent ràfting per un riu cabalós: «He gaudit d’un riu de pes». La segona, després d’un altre tipus de gaudi tot corroborant allò que diuen que la mida no és tan important: «He gaudit d’un piu de res».

En l’exemple anterior, el contrapet es produeix per la transposició de les consonants inicials dels mots «riu» i «pes» (riu de pes / piu de res), però aquesta no és l’única possibilitat que ens ofereix aquest joc lingüístic que té diverses variants definides per les diferents modalitats d’intercanvi dins la frase. Podem crear un contrapet transposant les consonants inicials, les consonants interiors, una consonant inicial amb una consonant interior, les vocals (simples o dobles), les síl·labes, fragments de paraula i, fins i tot, només desplaçant alguna lletra sense intercanviar-la amb cap altra.

Aquest joc de paraules es basa en la METÀTESI, figura retòrica que es produeix amb la inversió de dos fonemes o de dues síl·labes, generalment contigus, dins una cadena fònica (àguila / àliga). I també està relacionat amb la ANTÍSTROFA, que designa la repetició en ordre invers d’alguns mots dits prèviament en una frase (hem de menjar per viure i no viure per menjar). La denominació CONTRAPET prové del mot CONTREPÈTERIE (o CONTREPET) que designa aquest joc lingüístic en francès i d'aquí és d’on fou «importat» al català pel professor Enric Moreu-Rey (1917 – 1992), filòleg i escriptor barceloní que l’any 1988 va publicar «EL JOC DEL CONTRAPET», el primer recull de contrapets catalans on podem trobar-ne un centenar de fins a onze variants diferents, segons la posició de les vocals o consonants intercanviades i que el mateix autor ens presentava amb aquestes paraules:

L’entrebanc verbal que consisteix en transposar una consonant, o una vocal, o una síl·laba, d’un mot a l’altre, dintre d’una mateixa frase, és evidentment possible en totes les llengües; i ha creat, tant a Catalunya com a la península ibèrica, qualque historieta clàssica … Si algú que em llegeix no admet l’ús jocós de mots grollers i d’al·lusions brutes o pornogràfiques, el prego de plegar i de tancar el llibre; car aquí, com en molts jocs surrealistes, l’efecte prové precisament del contrast entre una declaració neutra i inofensiva i la seva substitució pariona, portadora d’un sentit xocant. Així ho han admès tots els meus respectables predecessors. (Enric Moreu-Rey)

En l’àmbit anglosaxó, els contrapets es coneixen com SPOONERISMES en honor al reverend londinenc William Archibald Spooner (1844 – 1930) que acostumava a fer transposicions inconscients de les inicials dels mots que pronunciava, uns hilarants lapsus linguae que el van fer famós al seu país i fora d’ell. Una mostra d'això la podem trobar al diari «La Publicitat» de Barcelona del dia 13 de setembre de 1930. A la primera pàgina de l'edició d'aquell dia s’hi publicà l’article "32º a l’ombra" signat per Joan Sacs [pseudònim de l’escriptor, caricaturista i pintor barceloní Feliu Elias i Bracons (1878 - 1948)] on es recorda la vida i obra del reverend Spooner que havia mort encara no feia quinze dies. El text, que us copiaré en part a continuació, val la pena perquè a més de recollir alguns dels lapsus del professor anglès, reivindica que no fou ell l’inventor d’aquests jocs lingüístics sinó un català, més concretament el mateix avi de l’autor de l’article. Força divertit, tot plegat:

La premsa anglesa ha tractat suara bastant extensament de la mort d'un savi professor del New College, d'Oxford, el doctor William Archibald Spooner, autor d'alguns llibres d'erudició i d'humanitats, orador considerable, periodista remarcable, etc, etc.
Aquest vellet venerable, car realment es tracta d'un home que aconseguí la respectable edat de vuitanta-sis anys, fou, a desgrat de la gravetat de les seves funcions, un humorista ben singular. De vegades ho era en funcions d'orador, àdhuc de predicador; i sovint ho fou a les seves pròpies costelles: ho fou fins a la mort.
La singularitat de l'humorisme del Dr. Spooner consistia en jugar espontàniament la metàtesi en tota la seva gama i bo i obviant la manca de sentit de les transposicions de lletres i de síl·labes, sovint bo i obviant i tot la incongruència. Així mai el doctor Spooner no s'hauria dignat dir "San relvi el Dei" per metàtesi de: "Déu salvi el Rei", sinó que transposava, per exemple, així: Sant Cau del Pam (p) = Sant Pau del Camp.
Del Dr. Spooner se citen tantes i tan bones metàtesis, totes tan oportunes i espontànies, que a Oxford, i àdhuc per tot Anglaterra, l'home aconseguí popularitat i àdhuc el seu transposicionisme fou el tema d'alguns llibres i articles: el mot spoonerisme arribà a prendre legitimitat en el Diccionari d'Oxford, l'spoonerisme s'estengué per tot el Regne Unit i, ja en vida del Dr. Spooner, es formà una bona llegenda o mite del gai vellet. Així es deia si en certa ocasió que el venerable humorista havia d'anar a Greenwich a la fonda del Dull Man, el doctor Spooner es trobà inadvertidament a la fonda del Green Man de Wool (d) Wich (Ulwich).
No cal dir que l'spoonerisme fou més difós entre la classe estudiantina que entre cap altra; però aquest spoonerisme era més aviat del gènere espuri: les seves transposicions no tenien solta. "L'Or del Rin", per exemple, hi esdevenia "L'Ir del Ron"...

L'engrescament dels anglesos per l'spoonerisme no s'explica sinó per la creença que, llevat dels casos de metàtesi fortuïta, llevat dels idiotismes metatèsics que han fet evolucionar el llenguatge, i d'altres comuns a tots els llenguatges ("fràbica", per fàbrica; "probetico", per pobretico; "brelue", per berlue), la metàtesi intencionada i amb solta és invenció del Dr. Spooner. I en això estan ben errats, perquè en aquestes costes mediterrànies, que Francesc Pujols considera el rovell de l'ou de l'Univers, ja s'havia produït l'spoonerisme abans del Dr. Spooner.
Un avi meu practicava a tot drap, i amb una espontaneïtat i gràcia indicibles, l'spoonerisme aplicat a tots els idiomes, àdhuc l'anglès. Com que també morí a 86 anys, i d'això ja en fa vint almenys, vull creure que el doctor Spooner no era sinó un avatar del meu avi, que creia haver trobat un llenguatge universal.
Aquest meu antecessor gloriós practicava indistintament la metàtesi espúria i la legítima ço que es comprèn molt bé i s'excusa, tota vegada que l'spoonerisme fluïa sens treva de la seca boca o del seu enteniment. Així el mateix deixava anar bajanades com és ara: "llengual universatge", que vol dir: llenguatge universal, com sublimitats per l'estil d'aquesta: "Pare nel, que estau en lo sostre", que no és sinó l'introïto a l'oració dominical.
Un dia presentà el seu llenguatge a un Congrés d'això i d'allò, que hom celebrava a honor del rei Amadeu en un envelat. El Jurat ho desestimà en presència del propi inventor, de la seva muller i d'un tendre oncle meu. —Señores, eso no es nada, digué amb arrogància el president. — Que no és nada, diu aquest home...? El meu avi eixí molt contrariat i gairebé furiós. — Anem, noia, digué a la seva muller. I al president aquests mots terribles: —Ustasón se nuéd!, que vol dir: Usted es un asno!.
Això passava en els terrenys de l'actual mercat de Sant Antoni (Marconi de Sant Tentat)...

Per acabar el post, torno al llibre del professor Enric Moreu-Rey per treure’n alguns exemples de contrapets [els que recull Màrius Serra al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) i algun altre més que n’he pogut trobar]. Us els presento tal com apareixen a EL JOC DEL CONTRAPET (Quaderns Crema – 1988), és a dir només en la seva versió més neutra. És feina vostra, si us ve de gust i si no us espanten certes grolleries, solucionar-los i descobrir-ne la versió no apta per a tots els públics. Aquí els teniu:

01 - Que el més fiable la doti
02 - Observava les cames de la moixa
03 - Era molt gros el bony de la Curra
04 - L’Armand goita enfilant la coma
05 - La Nita venia cordons
06 - La Tita segueix essent molt pura
07 - Amb una mà, li tallava els cupons
08 - Les dues costelles són massa grasses
09 - El bei ficava el nas a totes les raconades
10 - Si tarden tant, els ho callaré
11 - Vinga, noi: ens cal collar el mul
12 - No val un cóc de Molló
13 - S’estava com un pop, amorrat al llit
14 - La feia botre per tots els racons
15 - L’hi fica sempre que pot
16 - Sota la palla, apareixen els rebrots
17 - En aquest pas, s’estirarà la colla
18 - Els qui no solen callar així, són uns valents
19 - La fúria, que es noti
20 - El foc no té biga
21 - Té molta cura de la cama de la ferida
22 - Jo li deuria la llet de la vida
23 - El Pere li treia el nus del pap
24 - El mico preferia la llet de camella
25 - Cal netejar la palla d’aquesta ruta
26 - La Queta era d’aquelles que no tarden massa

---

GLOSSARI:

• Contrapet

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

La paradoxa del cavall

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa del cavall que ens arriba des d'Àustria, als voltants de 1922.

George Pólya [1887 – 1985] (Tret d'AQUÍ)

Aquesta paradoxa la va crear el matemàtic hongarès George Pólya com a exemple de com els principis de la lògica i la matemàtica es poden aplicar malament quan no es procedeix amb rigor.

Tenim un grup de 5 cavalls. Si podem provar que en qualsevol grup de 4 cavalls són tots del mateix color, llavors, atès que es pot dividir un conjunt de 5 en subconjunts de 4 cobrint totes les possibles combinacions, el conjunt de 5 ha de ser d'un únic color.

Per tant, podem utilitzar la mateixa inducció lògica i afirmar que es pot provar que els grups de 4 són monocroms a partir de conjunts de 3; grups de 3 a partir dels de 2; i, finalment, grups de 2 a partir dels d'1. I, com que qualsevol cavall és inevitablement del mateix color que ell mateix, d'aquesta manera queda demostrat que en tots els grups de cavalls tots els animals són sempre del mateix color.

On és l'error?

Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ

L'argument suposa que els grups en què estem dividint els cavalls compartiran sempre un mateix color únic. Això és cert en el cas que tinguem grups que se superposen, però quan només hi ha dos cavalls, divisibles en dos conjunts d'un, els dos subconjunts no tenen cavalls comuns. Continuen sent conjunts d'un sol color de cavall, però no han de ser per força del mateix color entre ells. Sense aquesta base, no es pot dir res amb sentit sobre cap grup de cavalls, excepte, potser, que probablement a tots ells els agradin les pomes.

Relats Conjunts (abril - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'entrada dels animals a l'Arca de Noè" (Jan Brueghel el Vell - 1613).

L’ÚLTIM TRÀMIT

Gairebé ho aconseguim, vam estar ben a punt de reeixir. El projecte no era fàcil i el temps ens anava en contra. Havíem de recollir, embarcar i posar fora de perill tots els animals d’aquella petita illa amenaçada per la crescuda de les aigües i ho havíem de fer a correcuita. Reconec que ens hi vam posar tard perquè ens va costar adonar-nos del fet que el canvi climàtic era un perill real, vam perdre uns anys preciosos en discussions teòriques i només vam començar a actuar quan el desastre era imminent.

Així i tot, vam fer una gran feina. El projecte, que per raons òbvies havíem anomenat «Nova Arca de Noè», semblava rutllar i en cap moment vam perdre les esperances de sortir-nos-en. Teníem el lloc de destí previst i aprovat, amb totes les garanties que els animals s’hi podrien aclimatar sense problemes. Teníem l’embarcació a punt, un gran vaixell preparat per allotjar-los, alimentar-los i transportar-los en les millors condicions possibles. I, sobretot, teníem tots els animals localitzats i organitzats per ser embarcats seguint el pla establert. Aquesta última tasca era la que més ens havia fet patir, no havia estat gens fàcil aconseguir-ho. A l’Arca de Noè original van tenir l’ajuda de la divina providència i, en part almenys, nosaltres també hi comptàvem, però això no ens va fer renunciar a l’ús de les noves tecnologies. Vam atreure els animals utilitzant reclams auditius i olfactius d’última generació. Amb les aus fou relativament fàcil aplegar-les als llocs de reunió prefixats gràcies a aquests mètodes, però la cosa es va complicar una mica més pel que fa als animals terrestres. M’allargaria si us expliqués com vam aconseguir mantenir, per exemple, una parella de tigres a prop d’un ramat d’ovelles sense que passes res i, a més, seria mentida perquè de passar sí que va passar (vam haver de refer l’inventari de les ovelles més d’una vegada). Però ja hi comptàvem amb aquests imponderables i us he de dir que vam saber controlar-los i solucionar-los sense gaires problemes. El temps límit s’apropava, però estàvem preparats i ens n’hauríem pogut sortir amb èxit... si no fos perquè ens faltava un últim detall.

Si, amics, ens pensàvem que ho teníem tot a punt, però ens feia falta el més important. Un darrer tràmit sense el qual no podíem avançar. Cal dir que no vam perdre l’esperança i vam estar esperant fins a l’últim moment. Fins i tot quan l’aigua va començar a pujar i ja vèiem que tot el projecte se n’aniria en orris, no descartàvem que arribés aquella ajuda divina que us deia per tal que tot se solucionés miraculosament. No va anar així, al final no va poder ser. El necessari i obligatori permís governatiu de transport d’animals vius signat per l’inspector de ramaderia i pesca i aprovat pel ple del Departament, no va arribar a temps. Faltava una pòlissa, ens van dir, i això havia retardat la gestió. En fi, potser la culpa és nostra perquè, en aquest món on vivim, continuem esperant solucions miraculoses i ja hauríem d’haver après que davant la burocràcia ni la divina providència hi pot fer res...

Joc de Ment - 031

CERCLE TELEPÀTIC

- Una baralla de cartes
- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)

Abans de començar el joc, haurem d’extreure setze cartes de la baralla que, sense importar el pal, tinguin la següent numeració i en aquest ordre (amb els naips cara avall): 3, 6, 5, 8, 7, 2, 1, 4, 3, 6, 5, 8, 7, 2, 1, 4.

Presentem al públic el paquet de setze naips com si fossin un grapat de cartes agafades a l’atzar i, per tant, sense fer esment del nombre o de l’ordre que tenen, i diem que serviran per fer una demostració dels nostres poders telepàtics.

El primer pas serà escollir una carta d’inici i això deixarem que ho faci el mateix espectador. Amb aquesta finalitat, dipositem el paquet de cartes sobre la taula amb la cara cap avall i li demanarem que triï ell quantes vegades vol que tallem la baralla. Seguidament, nosaltres (o el mateix espectador sota la nostra supervisió) procedirem a fer aquest nombre de talls per, al final, deixar una carta damunt del paquet que hem de remarcar que és completament desconeguda, tant per a ell com per a nosaltres. Seguirem el joc recollint el paquet sense alterar-ne l’ordre que, suposadament, ha triat l’espectador i anirem deixant d’una en una les vuit primeres cartes amb la cara cap avall formant un cercle sobre la taula en el sentit de les agulles del rellotge. La resta de naips ja els podem descartar perquè no els farem servir per al joc.

En aquest moment, diem a l’espectador que pensi en una de les vuit cartes del cercle sense tocar-la encara i, mentre ho fa, nosaltres aprofitarem les seves ones mentals per escriure una predicció oculta en un paper que doblegarem i deixarem al mig del cercle de cartes fins al final del joc. Una vegada fet això, l’espectador ha de girar la carta que havia escollit, recordar-ne el número i tornar-la a girar per deixar-la en el seu lloc original dins el cercle. Aleshores, començant per la carta següent a l’escollida, comptarà en l’ordre de les agulles del rellotge tants naips com assenyala el número d’aquella primera carta. Això el portarà a una nova carta que ha de girar i retirar del cercle. Aquest procés es repetirà tantes vegades com calgui, amb la xifra que ens marqui cada vegada l’última carta girada, fins a aconseguir eliminar totes les cartes del cercle menys una.

Vegem-ho amb un exemple. Imaginem que la primera carta que gira l’espectador és un "4", aquesta la torna al seu lloc i començant per la següent, compta en sentit horari quatre naips per escollir una nova carta (en l’exemple, el "8") que girarà i traurà del cercle. Ara comptarà vuit començant per la carta que va a continuació d’aquesta que ha eliminat per arribar a una nova carta que també traurà del cercle abans de repetir el procediment amb el número que indiqui aquest última carta. I així fins que només en quedi una.

Arribats a aquest punt, hem de recordar que aquesta carta final depèn directament de la primera que ha començat el procés i que ha estat escollida lliurement per l’espectador. També cal remarcar que la nostra predicció l’hem fet abans de saber quina seria aquella primera carta. Així i tot, els nostres poders telepàtics no han fallat com demostrarem desplegant el paper que durant tot el truc ha estat a la vista de tothom sobre la taula on, evidentment, haurem escrit el mateix número exacte que porta la carta que ha quedat al cercle.

L’efecte és automàtic perquè, com hem vist altres vegades, els diversos talls que fem a la baralla no n’alteren l’ordre de les cartes i, per tant, els vuit naips que formen el cercle mantindran sempre la seqüència [3, 6, 5, 8, 7, 2, 1, 4]. En aquestes condicions i si seguim el procediment correctament, és igual quina sigui la carta amb la qual comencem. La carta final sempre serà la “5”, que és el número que escriurem a la nostra predicció.

PALÍNDROMS

Un PALÍNDROM és un mot o frase que és igual llegit d'esquerra a dreta que de dreta a esquerra. Un exemple senzill seria el nom «Anna».

Etimològicament, la paraula «palíndrom» prové del grec (palin [de nou] – dromos [cursa]) indicant «que torna enrere», «que va i ve». Aquests mots també es coneixen com a ANACÍCLICS («reversible», del grec: ana [contra, invers] – ciclos [cercle]) i igualment ens hi podem referir amb el terme CAPICUA, tot i que aquesta última denominació és més específica per designar els números que tenen aquesta condició palindròmica, és a dir els que no s’alteren quan s’inverteix l’ordre de les seves xifres.

El palindromista Jesús Lledó classifica aquests jocs de paraules en tres tipus diferents. Els més habituals són els anomenats FONEMÀTICS o «lletra a lletra» que es basen en la inversió de l’ordre de les lletres una a una [És així, ase]. En segon lloc tindríem els SIL·LÀBICS, en què la simetria es produeix per síl·labes [La pela és la pela]. I, per últim, els MORFEMÀTICS o «paraula a paraula» [Sóc el que faig? No, faig que el sóc].

El seu origen històric, com en el cas dels BIFRONTS, s’atribueix al poeta de l'Antiga Grècia Sotades de Maronea que fou l’autor, al segle III aC, d’uns versos que revelaven missatges satírics en contra del rei Ptolemeu II Filadelf quan es llegien al revés. De totes maneres, aquests versos no serien exactament palíndroms perquè no tenien el mateix significat en els dos sentits de lectura i, per tant, es considerarien més genèricament com ANAGRAMES. Alguns experts afirmen que el seu origen és llatí perquè s’han conservat diversos exemples d’autèntics palíndroms en aquest idioma com els que recull, al segle I dC, el retòric hispanoromà Marc Fabi Quintilià i també la coneguda inscripció palindròmica «ROTAS/OPERA/TENET/AREPO/SATOR» que forma el famós quadrat màgic llatí (del que ja parlarem en un pròxim post) creant un complet palíndrom 2D, la representació més antiga del qual va ser descoberta a les ruïnes de Pompeia, a Herculà, una ciutat enterrada per les cendres a l'erupció del Vesuvi el 79 dC.

Pel que fa al nostre idioma, el folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", dedica un capítol als palíndroms i ens diu el següent:

...És un dels enginys lingüístics de major mèrit i de consecució més difícil. En català n’existeixen molt pocs i de mèrit escàs. És molt probable que la nostra llengua, que tant es presta a altres menes de combinacions, no deu adaptar-se als palíndroms. Només en coneixem un que forma oració i que pot ésser llegit del dret i del revés i diu sempre el mateix: «Margarita, tira gram». Cal advertir que no és correcte, car, en lloc de Margarita, hauria de dir Margarida, i en aquest cas ja no és perfecte...

El pas del temps ha desmentit Joan Amades perquè al nostre país també ha arrelat amb força la passió pels palíndroms i comptem amb grans palindromistes que han demostrat, a bastament, que el català es pot adaptar perfectament i sense problemes a aquest joc lingüístic.

De fet, els palíndroms existeixen de sempre perquè només cal consultar un diccionari per trobar paraules com «ala», «caiac», «mínim», «refer» o «tururut». Per tant, els mots palindròmics no es creen sinó que es troben. Una altra cosa, són les frases que sí que demanen una dedicació i un esforç per part dels afeccionats palindromistes per tal de confegir un text que ha de tenir un significat coherent (tot i que, de vegades, pot ser força surrealista) i que s’ha de poder llegir en ambdós sentits de lectura. Evidentment, com més llarg sigui aquest text, més gran és l’esforç necessari per a la seva elaboració, però també més satisfacció atorga al seu autor. Un cas a part són els palíndroms 'de rècord', extremadament llargs amb diversos milers de paraules, però que sovint esdevenen una llarga llista de mots sense cap significat conjunt.

Per a l'elaboració d’un palíndrom, a més dels mots palindròmics que hem comentat, també hem de comptar com una peça fonamental amb els bifronts (paraules que es poden llegir en els dos sentits de lectura amb significats diferents, com per exemple «cita / àtic»). Basant-nos en aquestes parelles de paraules que ofereixen els bifronts i afegint-hi elements com articles o preposicions, podem formar un palíndrom perfecte: «Cita-la a l’àtic». Com hem dit abans, aquest joc pot complicar-se a mesura que hi afegim més combinacions per trobar una frase palindròmica tan llarga com vulguem (o puguem).

Acabo aquest post amb un fragment extret del capítol dedicat als palíndroms del MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) on Màrius Serra ens parla dels més emblemàtics d’aquests jocs lingüístics en diferents idiomes:

...El palíndrom emblemàtic del català no és el que encapçala aquesta entrada [«Senén té sis nens i set nenes»] tot i que apareix a l’entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana, sinó l’antic «Margarita tira gram» (que pot ser normalitzat com «Margarida dirà gram») i el combatiu «Català a l’atac». L’espanyol és força divulgat, malgrat el seu significat xocant: «Dábale arroz a la zorra el abad». Els anglesos en posseeixen un que posen en boca de Napoleó exiliat («Able was I ere I saw Elba») i els nord-americans han adoptat l’eslògan que va fer servir Theodore Roosvelt a la campanya presidencial de 1904: «A man, A plan, A canal, Panama» (confegit pel publicista ‘avant la léttre’ Leigh Mercer). Els italians, per la seva banda, en tenen un de notable que descriu a la perfecció dos personatges de Shakespeare: «Ebro è Otel, ma Amleto è orbe», i els francesos disposen del clàssic «L’âme des uns jamais n’use de mal»... (*)

(*)
«Able was I ere I saw Elba» (Vaig ser capaç de veure abans l'Elba)
«A man, A plan, A canal, Panama» (Un home, un pla, un canal, Panamà)
«Ebro è Otel, ma Amleto è orbe» (Otel·lo està borratxo, però Hamlet és cec)
«L’âme des uns jamais n’use de mal» (L’ànima d’alguns no utilitza mai el mal) [palíndrom de l'Edat Mitjana, quan els escrits no diferenciaven la "i" de la "j"]

---

GLOSSARI:

• Anacíclic
• Palíndrom

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

L'ENDEVINETA LLAGOSTA (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "L'ENDEVINETA LLAGOSTA". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu pare Blai Amades que l’havia apresa a Bot (Terra Alta).

L'ENDEVINETA LLAGOSTA

Hi havia un minyó molt llest, però tan pobre que gairebé no podia menjar. Per ponderar la seva misèria deia que si arribava només a tenir tres dies de bona vida, després ja no li faria res morir-se. Es presentà al seu poble un moro enganyador, el qual deia que portava una bèstia mai vista: un ase que tenia el cap a la cua i la cua al cap. Plantà una barraca enmig de la plaça, on per una quantitat ensenyava la tal bèstia, la qual posava de cua a la menjadora i de cap enfora. En Llagosta sentia gran desig de veure l’estranya bèstia, però com que no tenia diners, un dia s’entaforà d’amagat dintre la barraca del moro en una hora intempestiva, i veié que el tal ase, de cap a la menjadora, menjava com els altres i que l’estranyesa de la bèstia no era altra cosa que un enginy del moro, que la posava en sentit contrari. En Llagosta féu córrer per tot el poble el seu descobriment, amb què gaudí de fama de gran endevineta, puix que havia vist el que ningú no havia comprès. El moro, indignat perquè li havia esguerrat el negoci, el volia matar, i en Llagosta tingué de fugir.

Camps a través se li féu de nit; s’enfilà a dormir dalt d’un arbre, vora d'un riu. A la poca estona veié venir un vell amb una xarxa, el qual es posà a pescar. Pescà un peixot estrany que tenia el ventre com inflat. Intrigat el pescador per la forma del peix, l'obrí i trobà al ventre un ou de gallina, que es devia haver menjat. El pescador cregué que d'aquell estrany cas, podia fer-ne una endevinalla i anar-la a vendre al rei.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.

Cregué que encara podia fer l'endevinalla més llarga, puix que si feia covar l'ou n'eixiria un pollet, cas que podria explicar en paraules cobertes.

Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.

En Llagosta des de dalt de l’arbre, s’assabentà del projecte del pescador i descobrí el secret de l'enigma.


Al rei, li van robar les joies, i oferí tres dies de bona vida al qui descobria els lladres. En Llagosta, que amb poder gaudir de tres dies de bon viure tant se li’n donava viure com morir, cregué arribat el moment de poder satisfer el seu desig. Es presentà al rei com a endevineta i li digué que ell era el qui havia endevinat el secret del moro enganyador. En Llagosta fou tractat a cos de rei i rodejat de gran admiració. Menjava enmig d’un jardí. Un dia, mentre dinava, una princesa volgué fer-li una gràcia, i agafà una llagosta que saltava pel jardí i ensenyant-li la mà tancada li preguntà si sabia què hi tenia a dintre. El minyó, veient-se descobert en la seva gosadia, exclamà: — Ai Llagosta!, ara sí que t’han ben agafat. La princesa li digué que, en efecte, era una llagosta el que havia agafat. Un altre dia un capità agafà de terra un grapat d’excrements i, presentant la mà a l'endevineta, li proposà que endevinés el que contenia. En Llagosta, en veure que es tractava d’un senzill capità, exclamà amb aire de menyspreu: — Obriu aquesta mà de m.... El soldat obrí la mà i es veié com, en efecte, contenia el que l’endevineta havia dit.

Aquestes passades feren adquirir gran fama d’endevineta al minyó, fins al punt que els lladres que havien pres les joies al rei, que eren els seus criats, temeren ésser descoberts i tractaren de fer-se amics d’en Llagosta. Un dia, mentre li servien el dinar, li demanaren que, sobretot, no els descobrís. Ell digué que era costum seu descobrir el lloc on es trobaven Ics coses robades, però no els lladres, i amb traça féu dir als servents on havien amagat les joies, i els prometé que no els descobriria. Arribada l’hora, digué al rei que sota la llosana del primer graó de la gran escala del palau trobarien amagades totes les joies robades, com així fou.

El rei no s’hi veia de content, de tenir entre els seus vassalls un endevineta tan famós, i fins tractà d’emparentar-se amb ell parlant de casar-lo amb una seva filla preciosa com una rosa, la qual era pretesa per gran nombre de nobles i cavallers. Els savis de la cort cregueren que un senzill endevineta era poc per a arribar a príncep. El rei proposà oferir la mà de la donzella al qui sabés desxifrar aquell intricat enigma que un pescador li havia venut. Així fou publicat i, naturalment, en Llagosta, que sabia el secret de la cosa, es presentà a concurs i el desxifrà.

El viu es menjà el no nat,
el nonat matà el viu
i sortí de la panxa del mort.
Es rentà amb aigua del riu,
es posà sota del viu
i el nonat tomà viu.

Un peix que es menjà un ou (el nonat),
que no pogué pair, i es morí.
La panxa del peix fou oberta i tret l’ou,
que després de rentat amb aigua del riu
fou covat per una gallina i en sortí un pollet.

Ningú no s’atreví a posar-se davant del famós endevineta, i aquest es casà amb la princesa i arribà fins a ésser rei.

Dalt de la finestra hi ha un gat,
baix de la finestra hi ha un gos,
ací el conte s’ha acabat,
ací el conte s’ha fos.

Relats Conjunts (març - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "L'onada [La Ola]" (Vicente Romero Redondo - 2014).

ELS NERVIS DEL PRIMER COP

Havia tingut altres cites com aquesta, però la d’avui era la primera amb una altra dona. Per a una professional com jo aquest fet no hauria de tenir gaire importància ni m'hauria de posar nerviosa, però la meva és una feina on la diversitat de gènere brilla per la seva absència i, acostumada a tractar només amb homes, aquesta novetat em feia força il·lusió i incrementava les meves ganes de complir com cal. Havia de quedar bé i fer la feina millor que mai, seria un pas més per trencar aquest sostre de vidre que, des de sempre, ens impedeix avançar professionalment.

El lloc de la cita és al final de la platja. Unes roques a la vora del mar que ofereixen un espai prou apartat i resguardat per fer allò que hem de fer sense cridar massa l’atenció. Tal com estava convingut, ella ja hi és i fa una estona que simula estar immersa en els seus pensaments amb la vista perduda a l’horitzó. És només teatre perquè s’adona immediatament de la meva presència i, tan bon punt m’acosto, es treu la pamela blanca que li cobreix els llargs cabells rossos. Seguidament, sense gairebé moure el cap, assenteix imperceptiblement quan jo contesto el seu gest baixant també la meva ombrel·la. És el que tocava, el primer pas ha estat fet correctament. És ella i m’espera a mi, no en tinc cap dubte. Però aquesta feina té uns protocols que no es poden obviar, no voldria enviar-ho tot a rodar per voler córrer massa. Així que m’apropo a les roques i, al meu torn, dissimulo observant com les onades arriben mansament a la sorra mentre em disposo a fer el següent pas. Ara toca parlar-nos per primera vegada. Quan he arribat, se m’ha escapat un «bon dia» que ella no ha contestat. Tampoc ho esperava, el que hem de dir per identificar-nos està tan estipulat com el joc de la pamela i l’ombrel·la que acabem de fer. Si qualsevol de les dues no diu les paraules exactes, tot se n’anirà en orris.

Doncs resulta que no me’n recordo. Serà per l’emoció de la primera trobada amb una altra dona o serà per la vergonya d’haver-me passejat per tota la platja amb una ombrel·la vuitcentista, el fet és que he oblidat la contrasenya convinguda. Quin desastre! El dia que ho volia fer millor, serà el dia del meu fracàs. M’he de centrar, no era una frase tan difícil. Sempre són contrasenyes adients a l’ambient, però prou estranyes perquè ningú les digui per casualitat. Avui ha de ser alguna cosa del mar o de la platja... Res, no hi ha manera. No em surt i començo a notar que la rossa s’està posant nerviosa perquè m’ha fet un parell de llambregades ben evidents. Jo també ho estic de nerviosa, així que val més que no m’atabali i em deixi pensar tranquil·lament. No voldria haver de fer servir la pistola dissimulada que porto a la punta de l’ombrel·la i carregar-me-la. No em fa res saber que ella segurament també va armada, els de l’est són famosos per les seves bombes en miniatura i no m’estranyaria gens que la seva pamela anés farcida d’explosius. Però, què estic dient? Com puc pensar a matar-la? Si ho faig, ja puc oblidar-me de la meva feina per a sempre. Segur que més d’un ho aprofitarà per reiterar que les dones no servim per a fer d’espies i que ha estat un error no haver enviat un home. Tot i que avui, al mig de la platja, algú vestit amb barret i gavardina hauria fet el préssec. Per això m’hi han enviat a mi, vestida com una Mata Hari de pacotilla... JA HO TINC!!, acabo de recordar-ho. Quin descans, ja sabia jo que no podia ser tan difícil. Ara li diré a la rossa que «en aquesta platja hi ha més sorra que al desert de Kalahari», ella em contestarà que «sí, però no tanta com al del Gobi» i podrem enllestir la missió sense entrebancs. Ha costat, però avui també podré sumar un nou èxit al meu currículum. Amb un parell més, m’ascendiran de 0016 a 0015... tremola 007!!

La paradoxa de Berry

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de Berry que ens arriba des del Regne Unit, al començament del segle XX.

"Principia Mathematica" de Bertrand Russell (Tret d'AQUÍ)

A la seva obra "Principia Mathematica", publicada el 1927, el filòsof Bertrand Russell planteja una paradoxa que li havia estat suggerida alguns anys enrere per G. G. Berry, bibliotecari de la Biblioteca Bodleiana d'Oxford.

Tal com assenyalava Berry, només hi ha un nombre finit de paraules, i en conseqüència només un nombre finit (tot i que gran) de frases possibles de 10 paraules o menys, fins i tot acceptant les combinacions sense sentit lingüístic. Això vol dir que només hi ha unes determinades maneres de descriure un nombre amb menys d'onze paraules. No obstant això, hi ha un nombre infinit de nombres.

Segons Russell, això vol dir que hi ha d'haver un enter positiu que no es pugui definir amb menys d'onze paraules, i atès que els nombres enters són seqüencials, ha d'existir l'enter positiu més petit que no sigui definible amb menys d'onze paraules. Llavors, aquest sencer pot definir-se com: "Enter positiu més petit indefinible amb menys d'onze paraules", una definició de 10 paraules.

Tenim llavors una paradoxa perquè ha d’existir l’enter més petit no definible amb menys d'onze paraules, però al mateix temps aquest enter, pel sol fet de ser aquest nombre, realment no pot ser l'enter més petit no definible amb menys d'onze paraules. Hi ha alguna solució?

Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ

La paradoxa es basa en la suposició que els criteris utilitzats serveixen per definir realment un nombre enter. "Definir" és un terme vague, i la frase: "Enter positiu més petit indefinible en menys d'onze paraules" és imprecisa en si mateixa, ambigua i, per tant, matemàticament sense sentit.

Joc de Ment - 030

QUANTES N’HI HA DE CARA AMUNT?

- Una baralla de cartes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

L’objectiu d’aquest truc és distingir, utilitzant únicament el sentit del tacte, si les cartes d’un grup de naips estan cara amunt o cara avall.

Per començar, traurem un grapat de cartes de la baralla. Aquest paquet de naips serà el que farem servir pel joc i no ha de ser ni molt petit ni massa gros per facilitar les manipulacions posteriors, al voltant de la vintena de cartes seria el més adequat. El que si és important és escollir un nombre parell de cartes, però hem de procurar no fer esment d’aquest fet ni tampoc del total de cartes que agafem. Nosaltres ho hem de saber, és clar, però és millor que els espectadors creguin que el paquet conté un nombre qualsevol de naips.

A continuació, demanarem a la “víctima” que segui davant nostre i li expliquem que quan li lliurem les cartes haurà de fer, d’amagat sota la taula, unes operacions que li mostrarem primer a la vista de tothom. Es tracta d’agafar les dues primeres cartes del paquet, girar-les juntes, deixar-les al seu lloc i tallar la baralla. Nosaltres ho farem tres o quatre vegades per ensenyar-li el procés i, després, li entregarem el munt de cartes perquè ell ho repeteixi les vegades que vulgui a sota la taula. Cal explicar que a més d’ignorar les vegades que s’han girat les parelles de cartes també és possible que, amb els diversos talls, tornem a girar algunes de les cartes ja girades prèviament i que, per tant, és impossible controlar quantes cartes han quedat cara amunt i quantes de cara avall.

Malgrat tot, nosaltres intentarem endevinar-ho només tocant les cartes. Per això, quan l’espectador consideri que ja ha fet prou vegades la maniobra que li hem demanat, ens tornarà els naips per sota la taula sense que ell ni nosaltres els veiem. Amb les cartes a la mà i només tocant-les d’una en una podrem determinar en quina posició estan i encertar el nombre de cartes que han quedat cara amunt. Un nombre exacte que anunciarem uns instants després de rebre les cartes i que comprovarem tornant a posar-les sobre la taula, obertes en ventall perquè tothom les pugui comptar.

Per resoldre el joc, quan el mag rep les cartes sota la taula i fingeix estar distingint-les només tocant-les, el que ha de fer realment és separar el paquet en dos munts iguals: una de les meitats estarà formada pels naips que ocupen els llocs senars i l’altra pels que estan als llocs parells. Això es pot aconseguir d’una manera ràpida i segura procedint de la següent manera: Aguantant el paquet a la mà esquerra, el polze d'aquesta mà avança successivament cadascuna de les cartes, i la mà dreta les va agafant, col·locant la primera entre el polze i índex; la segona, entre l'índex i el dit del cor; la següent, a sobre de la primera; la següent, sota de la segona; i així successivament. Separades d'aquesta manera les cartes en dos munts iguals, el següent pas és girar-ne un d’ells i tornar a unir el paquet. Amb aquest procediment, el paquet final tindrà sempre la meitat de les cartes cara amunt i aquesta serà la quantitat que direm per acabar el truc.

BIFRONTS

Un BIFRONT és aquella paraula o frase que té un significat quan la llegim d’esquerra a dreta i un altre de diferent, però igualment correcte, en ser llegida de dreta a esquerra. En cas que el resultat de la lectura inversa fos el mateix que el de la directa, ens trobaríem davant d’un PALÍNDROM (dels que ja parlarem més a bastament en un proper post). Els bifronts («amb dues cares») són, per tant, un tipus molt determinat d’ANAGRAMES on la transposició de les lletres que crea el nou significat es produeix, simplement, invertint-ne l’ordre. L’exemple més conegut és el clàssic: ROMA / AMOR.

El seu origen s’atribueix al poeta de l'Antiga Grècia Sotades de Maronea que, al segle III aC, va escriure uns versos on, en sentit invers de lectura, s'amagaven missatges satírics en contra del rei Ptolemeu II Filadelf que s’havia casat amb la seva pròpia germana. Quan el rei va descobrir la «broma» del poeta, va fer-lo detenir i, més tard, Sotades va acabar al fons del mar Egeu dins d’una caixa de plom. En honor seu, els versos que admeten els dos sentits de lectura i que es coneixen amb la denominació de RETRÒGRADS, s’anomenen també SOTÀDICS.

En el camp de l’enigmística, trobem alguns passatemps o enigmes que aprofiten el joc lingüístic que ofereixen els BIFRONTS. Tant els d’un sol mot [animal / làmina] com els que formen una frase [copaven / neva poc] i també els sorgits de les seves diverses variants. Entre aquestes variacions cal destacar l’ANTÍPODA que apareix quan, per crear el nou significat, movem la inicial del principi al final del mot original i llegim el resultat al revés o, dit d’una altra manera, quan mantenim la primera lletra al seu lloc i girem només les altres [colla / callo]. Si la lletra que mantenim al seu lloc és l’última, ens trobarem davant d’una ANTÍPODA INVERSA [marta / trama]. Un altre joc lingüístic ens l’ofereix el CANVI D’ANTÍPODA (directa o inversa) quan substituïm la lletra inicial o final per una altra i escrivim la resta al revés [tona / mano] o [sons / nosa]. Eixamplant les possibilitats, també podem trobar els BIFRONTS BILINGÜES que barregen dos idiomes [terra (català) / arret (francès)] i els que podríem anomenar PARCIALS perquè apareixen quan descartem la lletra inicial del mot original [camina / ànima], la lletra final [tapar / àpat] o ambdues [acuso / suc]. D’altra banda, si per obtenir el nou significat en comptes de variar l’ordre de les lletres invertim l’ordre de les síl·labes o de les paraules de la frase estarem, respectivament, davant d’un BIFRONT SIL·LÀBIC [camí / mica] o d’una FRASE BIFRONT o ANACÍCLICA [peus de porc / porc de peus].

Les endevinalles han utilitzat també el recurs dels bifronts per crear enigmes. Com a exemple, us en copio a continuació un parell que ja han sortit publicades al XAREL-10 i que són tot uns clàssics en català:

E026.- Mirat a l'endret / és un vegetal, / mirat al revés / soc un mineral.

E583.- Soc animal de manera / què, mirat per un cantó, / resulto una bèstia fera / però llegit pel darrere / soc animal petitó.

Un altre exemple ens el dona Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) quan ens explica que l’autor d’«Alícia en terra de meravelles», l'escriptor anglès Lewis Carroll (1832-1898), va anotar a l’entrada del seu diari corresponent al 30 de juny de 1892 que havia inventat un nou tipus d’enigma:

Un rus va tenir tres fills. El primer, anomenat Rab, va esdevenir advocat. El segon, que es deia Ymra, va ser soldat. El tercer es va fer mariner, com es deia?.

Sabent el truc de l’enigma i per pocs coneixements d’anglès que tingueu, no dubto que trobareu ben fàcilment la solució...

---

GLOSSARI:

• Antípoda
• Bifront
• Retrògrad

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: