En un dels capítols del seu llibre EL PENSAMIENTO CREATIVO (Paidós - 1994), l'escriptor i psicòleg maltès
Edward de Bono explica que va concedir una entrevista a la revista
London Life per parlar de les seves investigacions en el camp del pensament. En aquella xerrada va comentar que hi ha ocasions en què el pensament seqüencial i purament lògic no és suficient sinó que cal que la ment es desplaci «lateralment» per trobar nous enfocaments i altres alternatives. Immediatament se li va ocórrer que aquesta era la paraula que calia i va batejar aquesta «altra classe de pensament» amb el nom de
PENSAMENT LATERAL.
Això va passar l'any 1967, actualment aquest concepte és totalment acceptat i, fins i tot, surt als diccionaris. Al
Concise Oxford Dictionary llegim aquesta definició de Pensament Lateral:
«Tractar de resoldre problemes mitjançant mètodes no ortodoxos o aparentment il·lògics».
Quan prenem decisions de manera seqüencial, fem servir el Pensament Vertical. És a dir, partim d'una posició i tractem de construir a partir d'aquella base. Les decisions posteriors estan vinculades a les anteriors i, des del punt de vista lògic, en depenen totalment. En canvi, amb el Pensament Lateral no seguim cap seqüència sinó que ens «desplacem cap als costats» per provar diferents percepcions, diferents conceptes, diferents punts de partida... En definitiva, diferents mètodes que ens fan sortir de la línia habitual de pensament. Aquests mètodes, molt relacionats amb la percepció, ens permeten proposar diversos punts de vista que poden coexistir sense problemes perquè tots poden ser igualment vàlids. El Pensament Lateral s'ocupa de les possibilitats, d'allò que podria ser, i és acumulant aquests diversos «podria ser» com s'arriba finalment a «el que és».
Veiem, doncs, que això no implica ser "molt intel·ligent" en el sentit de saber moltes coses sinó que es tracta de saber utilitzar les estratègies correctes en cada moment. De fet, algunes de les proves que pretenen mesurar la nostra capacitat intel·lectual, el que realment quantifiquen són les nostres aptituds verbals, numèriques, visuals o de memòria perquè són exercicis que obliguen al pensament a buscar una única solució entre diverses opcions. Quan busquem, per exemple, quin número continua una sèrie, la nostra ment opera amb diverses dades per acabar «convergint» en una última dada que és la solució; és a dir, utilitzem el Pensament Convergent. En canvi, amb el Pensament Divergent operem en sentit contrari. Quan se'ns presenta un problema amb poques dades, busquem moltes possibles solucions, fins i tot, les més estranyes i «poc lògiques». Aquesta distinció entre pensament Convergent i Divergent la va proposar el psicòleg nord-americà
J. P. Guilford, Segons ell, el que fem amb el Pensament Divergent és crear i buscar solucions originals i eficaces per afrontar els problemes que ens planteja la vida.
De totes maneres, el Pensament Lateral no és exactament un sinònim de Pensament Divergent, aquest últim és només un aspecte del pensament lateral que pot incloure també aspectes perfectament lògics i «convergents». En el mateix sentit, tampoc s'ha de confondre amb el Pensament Creatiu malgrat que en certs aspectes hi coincideix. El concepte de creativitat és força més ampli i abasta diversos processos molt diferents entre si, un dels quals podria ser el Pensament Lateral però no l'únic.
Aplicant-ho al tema dels enigmes mentals, hem de parlar de l'enginyer britànic
Paul Sloane que l'any 1991 va publicar el seu llibre EJERCICIOS DE PENSAMIENTO LATERAL (Zugarto – 1992), el primer volum d'una col·lecció d'èxit on ens presentava un recull d'enigmes que hem d'intentar resoldre abandonant el procés lineal de raonament a què estem acostumats i explorant altres camins que ens portin a trobar la solució.
La forma ideal de resoldre un d'aquests enigmes és fer-ho en grup. Hi ha d'haver algú que, coneixent prèviament la solució, ha de proposar-lo als altres. La resta ha d'intentar solucionar-lo aplicant el seu pensament lateral i, per tant, formulant qualsevol pregunta que els vingui al cap. Han de ser preguntes que es puguin contestar dient "sí", "no" o "no és rellevant" que és l'únic que pot respondre qui ha proposat l'enigma. Només en el cas que el grup es quedés encallat, podrà també afegir alguna pista per encaminar al grup cap a la solució que s'està buscant.
Un dels enigmes plantejats per Paul Sloane en aquest llibre és ja tot un clàssic i l'utilitzarem com a exemple. Em refereixo a
«L'enigma de l'ascensor»:
Un home viu al desè pis d'un edifici. Cada dia, quan surt de casa per anar a treballar, agafa l'ascensor fins a la planta baixa. En canvi, quan torna sempre puja amb l'ascensor fins al setè pis i després continua per l'escala els tres pisos que li queden per arribar a casa. Per què ho fa?
Segons el llibre de Franco Agostini i Nicola Alberto de Carlo, JUEGOS DE LA INTELIGENCIA (Círculo de Lectores – 1989), les respostes més freqüents quan apliquem el pensament lateral anirien en la línia d'aquestes dues:
- L'home vol mantenir-se en forma i aprofita aquests tres últims pisos per fer una mica d’exercici físic.
- L'home baixa al pis setè per visitar un dels seus veïns i després ja no troba necessari tornar a utilitzar l’ascensor per només tres pisos.
Altres respostes que també s’han donat a aquest enigma, són més originals:
- L'home sempre torna begut a casa de matinada i, per evitar que la seva dona el senti, prefereix pujar els últims pisos de puntetes.
- Una vegada, l'home va quedar bloquejat dins l'ascensor al vuitè pis i va passar tanta por que no vol tornar a repetir l'experiència.
- L'ascensor no funciona massa bé i, als pisos més alts, tremola i fa un sorellet estrany. Per evitar aquesta desagradable sensació, l'home prefereix baixar abans.
- L'home sent un rebuig inconscient cap a casa seva i, baixant abans de l'ascensor, retarda d'alguna manera la seva tornada.
S'ha de fer notar que qualsevol d'aquestes possibles solucions està, d'una manera o altra, relacionada amb l'experiència subjectiva de qui la formula.
Com sabem, la resposta que es dona com a correcta és, relativament, més senzilla:
- L'home és molt baixet. Quan surt de casa no té cap problema en tocar el botó de la planta baixa però al pujar ha d'abandonar abans d'hora l'ascensor perquè només arriba al botó del setè pis.
Aquest, com he dit, és un exemple clàssic d'aquest tipus d'enigmes i ja fa més de 10 anys que el vaig publicar al blog (
027- L'ascensor del gratacels). Va ser un dels primers d'aquesta classe de reptes mentals que podeu trobar al XAREL-10 classificats amb l'etiqueta
LATERAL.
Per acabar, us en proposo un altre també tret del llibre de Paul Sloane però encara inèdit en aquest blog:
Un home jeu mort dins d'un remolc, tot indica que s'ha disparat un tret a si mateix. Prop d'ell veiem un tros de fusta. Aquesta fusta, que fa al voltant de 60 cm. de llarg per 2 cm. d'ample, no té cap marca especial ni porta res escrit però podríem afirmar que haver mirat aquest tros de fusta comuna just avui ha estat la causa del suïcidi de l'home. Podeu explicar-ho?
D'aquest no us dono ara la solució. Si voleu descobrir-la, haureu de fer treballar el vostre pensament lateral. Jo estic a la vostra disposició per respondre (recordeu només amb "sí", "no" o "no és rellevant" ) qualsevol pregunta que se us ocorri.
