GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dijous, 6 de febrer del 2025

XIBÒLET

[...] Jeftè va mobilitzar llavors tots els homes de Galaad i atacà els efraïmites. Els galaadites van derrotar els efraïmites, que els acusaven d’haver desertat d’Efraïm per passar-se a Manassès.
Els galaadites van ocupar els guals del Jordà, en direcció a Efraïm. I quan un efraïmita fugitiu els demanava que el deixessin passar, li preguntaven:
— Ets d’Efraïm?
Si contestava que no, li demanaven que digués «xibòlet», però ell deia «sibòlet», perquè no sabia pronunciar-ho correctament. Aleshores l’agafaven i el degollaven vora els guals del Jordà.
En aquella ocasió van morir quaranta-dos mil efraïmites. [...]

[Bíblia Catalana Interconfessional – JUTGES 12, 4-6]

En aquests versicles del "Llibre dels Jutges" de l’Antic Testament trobem el primer episodi documentat de l’ús d’un EMBARBUSSAMENT (en el sentit d’expressió de pronúncia complicada i obviant-ne l’aspecte més lúdic). Es tracta, com hem llegit, del mot hebreu XIBÒLET [שיבולת (šibbṓleṯ)] que significa "espiga" o "corrent d’un riu" i que presenta una dificultat fonètica a l’hora de pronunciar-lo, de manera que la diferència dialectal del parlant es fa palesa i permet descobrir la procedència de cadascú (en aquest cas, els efraïmites no sabien pronunciar el ‘xi’).

Al llibre "NÚMEROS MERAVELLOSOS" (Selecta - 1982), el folklorista Joan Amades dedica als xibòlets (que ell anomena "zidgoleps") gran part del capítol on ens parla del número setze:

El mot setze és de difícil pronunciació pels no catalans i ha estat generalment acceptat com el nostre zidgolep, això és, com la paraula que inclou tota la gràcia fonètica i pronunciativa del nostre llenguatge impossible de pronunciar amb tota propietat pels que no són catalans. El mot zidgolep és aplicat a la paraula típica que encarna tota la gràcia i la personalitat del llenguatge quant a la seva pronúncia i que es creu que no pot ésser tan perfectament pronunciada per ningú que no sigui de la mateixa llengua. Els zidgoleps són comuns a tots els països i a cada llenguatge el seu.
[...]
La llegenda dóna al nostre «setze» un significat semblant durant la famosa batalla de Montjuïc, ocorreguda durant la Guerra dels Segadors. La fosca de la nit va sorprendre els lluitadors en plena brega, i no podent identificar els uns dels altres, en trobar-se els grups els era reclamat de pronunciar el mot «setze» per a saber de quina banda era. Fins al començament del segle passat només era usat com a zidgolep senzillament el mot setze, però aleshores es va augmentar la cosa amb altres mots de pronúncia difícil per un no català, fent-se la coneguda frase: «Setze jutges mengen fetge d’un penjat; setze jutges n'han menjat.»


16 JUTGESHuapachà Combo
(«En Cap Cap, ...Cap» - 1989)
Heus aquí una cançó, patrimoni nacional,
que ningú no pot cantar que no sigui català...


Amb el temps, el terme XIBÒLET ha passat a designar totes aquelles paraules o expressions utilitzades com a prova de pronunciació per identificar la procedència d'una persona i ha transcendit el seu origen bíblic per designar no només dificultats fonètiques entre parlants de diferents dialectes, sinó també com a símbol de pertinença a determinats grups socials o comunitats lingüístiques. En alguns contextos, les paraules o expressions que una persona utilitza poden delatar-ne l'origen geogràfic o cultural, fins i tot quan no hi ha una barrera fonètica important. A més, en la societat moderna, els xibòlets s'han convertit en distintius de certes subcultures, on determinades expressions o maneres de parlar poden identificar qui està "dins" o "fora" d'un grup.

Podem trobar diversos exemples de l’ús dels xibòlets en conflictes armats contemporanis. Així, l’octubre de 1937, la paraula espanyola "perejil" es va utilitzar per identificar els immigrants haitians que vivien al llarg de la frontera a la República Dominicana i que el dictador dominicà Rafael Trujillo va ordenar executar en l’acció coneguda com a «Massacre del Julivert». També durant la Segona Guerra Mundial als Països Baixos, la resistència neerlandesa utilitzava la paraula "Scheveningen" (barri costaner de La Haia) per identificar infiltrats alemanys, ja que aquests no podien pronunciar correctament el so "Sch". Durant el conflicte nord-irlandès (The Troubles) el fet d’anomenar la segona ciutat més gran d'Irlanda del Nord com "Derry" o "Londonderry" es prenia com una prova de la posició política del parlant. Una última mostra la trobem a l’actual guerra russo-ucraïnesa on els ucraïnesos han utilitzat la paraula "palianytsia" (un tipus de pa ucraïnès) per distingir els russos.

De totes maneres, els xibòlets no es limiten als moments de tensió o conflicte. A la vida quotidiana, podem trobar-ne exemples tan evidents com les diferències d'accent o de lèxic dins d'un mateix idioma. En català, per exemple, els autòctons de Berga pronuncien el nom de la ciutat amb [e] tancada a diferència dels ‘forasters’ que ho fan amb la [ɛ] oberta. De manera similar, els habitants del Camp de Tarragona que conserven la distinció b/v utilitzaven la frase «beu vi bo de Valls» com a xibòlet. I, més enllà de les diferències de pronúncia, també les expressions o paraules locals poden tenir aquest ús; sovint els visitants no dominen l’argot d’un lloc concret i això els fa fàcilment identificables en aquest sentit. Un últim apunt per parlar dels xibòlets i la tecnologia perquè, igual que els humans, els sistemes de reconeixement de veu també poden trobar-se amb dificultats a l’hora d’interpretar certs accents o diferències fonètiques i això pot causar problemes a persones amb accents regionals o no estàndards quan interactuen amb assistents virtuals que no els entenen.

En definitiva, els xibòlets ens recorden el poder que tenen les paraules per definir qui som i d'on venim, i com fins i tot les més petites diferències de pronunciació poden tenir grans conseqüències. Al llarg de la història, aquests mecanismes han estat utilitzats per separar i distingir, però també poden ser vistos com una rica font de diversitat lingüística i cultural, tan necessària en un món cada vegada més globalitzat.

SHIBBOLETH (Doris Salcedo- 2007)
[Tate Modern (Londres)]







dijous, 30 de gener del 2025

Test d'intel·ligència - 019 [E07]




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Xavier Pujol "

dijous, 23 de gener del 2025

Relats Conjunts (gener - 2025)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Missatge secret [Le courrier secret]» (François Boucher – 1767).



EL SECRET DE LA TIETA

De jove, la tieta Melània havia estat una dona de bellesa captivadora. El retrat que presideix el menjador de la torre on ha viscut tota la vida la mostra al jardí com una donzella delicada que llegeix un missatge secret portat per un colom. Quan jo la vaig conèixer, però, ja era una iaia solitària, reclosa en aquell casalot decadent que, com ella, s’anava marcint amb el pas dels anys. Malgrat tot, dos detalls del quadre s’havien mantingut intactes: aquella aura romàntica que semblava part intrínseca de la seva personalitat i la presència constant dels coloms a la seva vida.

Des de fora, tothom la veia només com una vella conca obsessionada pels seus coloms, però ja se sap que les aparences enganyen. És cert que els coloms sempre havien estat la seva passió i també és veritat que, fent cas omís de les queixes dels veïns per la pudor i la brutícia del colomar, mai no va voler desfer-se’n. Però no seria just que us l’imaginéssiu com una d’aquelles "velles boges dels gats" (o dels coloms, en el seu cas). La tieta Melània no estava boja, la seva dèria pels coloms tenia una bona raó al darrere... i jo la vaig descobrir.

Sempre vaig ser el seu nebot preferit i, com que des de petit m’han agradat molt els animals, la visitava sovint, encantat d’ajudar-la a cuidar els seus ocells. Reunia pa sec per alimentar-los, anava a comprar les veces i canviava l’aigua dels abeuradors. A canvi, la tieta em convidava a berenar i m’explicava històries viscudes que em transportaven a un passat pretèrit mentre les escoltava embadalit. Una cosa, però, no me la va voler explicar mai. Quan jo li preguntava pel secret que amagava el missatge del quadre, ella sempre feia un somriure enigmàtic i canviava de tema.

En aquella època, jo era un adolescent i tanta reserva per part seva no feia més que augmentar la meva curiositat innata. Així que vaig decidir espiar-la. Aviat vaig descobrir que aquell vell missatge secret no era l’únic. La tieta guardava, en una capsa de llauna ornamentada amb flors blaves, un munt de papers esgrogueïts que repassava quan es pensava que jo no la veia. Mai vaig gosar llegir-los. Vaig entendre que la fal·lera de la tieta vers els coloms provenia del fet que els utilitzava per intercanviar cartes romàntiques, segurament amb un antic amant, i vaig preferir respectar la seva intimitat. Això també explicava per què, de tant en tant, desapareixia alguna de les aus. Quan això passava, jo me la imaginava volant cap a un destí llunyà portant un nou missatge d’amor, fidel al seu paper de confident alat.

Els anys van passar. Vaig fer-me gran i vaig formar la meva pròpia família, però mai vaig perdre el contacte amb la tieta i vaig ser jo qui, fa uns dies, la vaig trobar morta al seu llit. La seva pèrdua em va colpir profundament. Avui he sabut que m’ha nomenat únic hereu. Entre les poques possessions que em deixa, hi ha els coloms. He de trobar-los una sortida perquè les meves actuals circumstàncies no em permeten fer-me’n càrrec, però alhora em dol desfer-me’n, seria una traïció al record de la tieta. Per sort, se m’acut un camí del mig que em pot ajudar a resoldre aquest problema. M’estranyaria que l’amor secret de la tieta Melània no estigués interessat en les aus i no acceptés quedar-se-les. Li enviaré la proposta amb un últim missatge, sigui com sigui també es mereix saber què ha passat.

El desenllaç de la història ha estat ben diferent del que m’esperava. Malgrat que un tràgic gir de guió final m’ha donat una solució fàcil al problema dels coloms respectant el record de la tieta, ho ha fet d’una manera que ni m’havia passat pel cap. Quan he obert la capsa de les flors blaves per provar d’identificar el destinatari dels suposats missatges d’amor, la sorpresa ha estat majúscula. Encara estic astorat. Només m’ha calgut llegir alguns d’aquells papers esgrogueïts i plens de taques perquè la visió romàntica que tenia de la tieta s'esvaís completament. De sobte, se m’ha fet evident que els coloms desapareguts no volaven tan lluny com jo m’havia imaginat i he comprovat de nou allò que se suposava que ja hauria de saber, que les aparences sempre enganyen. La tieta no mentia quan assegurava que li agradaven molt els coloms, però ara he vist que potser no se’ls estimava tant com m’havia fet pensar i que aquell somriure enigmàtic amagava un secret més aviat pragmàtic. Resulta que els vells documents no són pas cartes d’un amant perdut, sinó receptes de cuina: Colom rostit amb salsa de prunes, estofat de colom al vi de Porto, arròs de colomí...


dijous, 16 de gener del 2025

Els misteris d'en Mac – Cas 027


027 - EL CAS DELS GERMANS MALAVINGUTS


El cas d’avui ens porta a la serra de Llaberia, a cavall de les comarques del Priorat, el Baix Camp i la Ribera d'Ebre. En un mas de la zona hi viuen en Nicanor de 58 anys i en Llibert de 55, dos germans solters que no es parlen. Mentre els seus pares encara eren vius, convivien guardant les aparences, però en quedar-se sols van decidir dividir la masia per la meitat i fer cadascú la seva vida. A l’edifici hi ha espai de sobres, així que no va ser difícil muntar-hi dos habitatges complets i independents, tant que fins i tot van tapiar els passadissos interiors i només s’hi pot accedir des de fora. L’únic que comparteixen, i per obligació, és la línia telefònica. En aquella àrea no tenen cobertura mòbil i les comunicacions han d’arribar pel cable de coure de tota la vida. Cadascú té el seu aparell telefònic, és clar, però el número és el mateix i quan algú els truca, sonen tots dos alhora. Si alguna vegada el germà que despenja no és a qui anava dirigida la telefonada, el crit a través de la finestra: «És per a tu!» d’un, i la resposta: «Entesos!» de l’altre pot ser l’única conversa que tenen en diversos dies. Amb el temps s’han acostumat a viure així i, per tant, no podríem afirmar que tenen una mala relació, tampoc és bona... simplement no en tenen.

Precisament amb una trucada telefònica comença la nostra història. Aquell vespre, en Llibert havia plegat de la feina al camp i es disposava a dutxar-se quan va sonar el telèfon. Va anar a contestar, despullat com anava, però al mateix temps que ell despenjava també ho feia en Nicanor des de l'altre aparell. La trucada provenia d’un pesat d’aquells que et volen ‘millorar’ el servei i com que Nicanor havia contestat en català, aviat s’havia acabat la conversa. Llibert es disposava a penjar quan, a través del telèfon, va sentir que a casa del seu germà passava alguna cosa estranya. Nicanor havia deixat caure l’auricular del seu telèfon i semblava barallar-se amb algú, en Llibert no va entendre què deien, però sí que va percebre clarament un tret. Això el va fer reaccionar, es parlessin o no en Nicanor era el seu germà i l’havia d’ajudar. Va vestir-se d’una revolada i, agafant la seva escopeta de caça, va sortir a fora. Els tres o quatre minuts que va tardar van ser suficients per a fer tard, només va tenir temps de veure un parell d’individus que fugien de la casa de son germà en una moto i, tot i que els va disparar un parell de perdigonades, no va poder aturar-los. Quan va entrar a veure què havia passat, va trobar en Nicanor mort a la cuina en mig d’un bassal de sang. Amb bon criteri, va preferir no tocar res i va tornar a casa seva per trucar a emergències des del seu telèfon.

Quan la policia va arribar, van trobar l’escena del crim tal com en Llibert l’havia descrit i a ell en estat de xoc. Veure el seu germà mort, l’havia fet adonar com havien estat de beneits tots dos en deixar-se de parlar i això l’havia enfonsat. Així i tot, el seu estat no li va estalviar haver de contestar algunes preguntes per mirar d’aclarir la seva versió dels fets. Alguna cosa no quadrava en aquella història...

I vosaltres, sabeu què grinyola en el relat d’en Llibert?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Lluna "

dijous, 9 de gener del 2025

EMBARBUSSAMENTS

El diccionari ens diu que un EMBARBUSSAMENT és una paraula o frase que fa de mal pronunciar i que sol proposar-se com a joc. Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra s’hi esplaia una mica més:

[...] També anomenat entrebanc, l’embarbussament és una frase carregada d’al·literacions i dificultats de pronúncia, que cal dir amb la màxima rapidesa possible i sense entrebancar-se. És un dels jocs orals amb més tradició a totes les llengües; de fet, tots els folkloristes i paremiòlegs n’han recollit un bon munt, juntament amb altres facècies com ara endevinalles, dites o versets satírics que també es transmeten de generació en generació. Com passa amb molts dels jocs més populars, cada àmbit cultural acostuma a tenir-ne un d’emblemàtic. En el nostre cas, sembla evident que el guardó se l’endú «Setze jutges d’un jutjat mengen fetge d’un penjat; si el penjat despengen, els setze jutges ja no en mengen» [...]

El folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", dedica un llarg capítol als embarbussaments on els atorga una utilitat ortofònica perquè es poden fer servir no només com a joc sinó també per ensenyar als infants a pronunciar correctament «tota mena de paraules sense enfarfolls ni embuts». Per això ens diu que: «Aquestes fórmules lingüístiques són de domini internacional i es troben a totes les llengües. En català les anomenem embarbussaments, empatolls, embarassa-llengües i entrebancs de llengua. El seu terme científic és el de fórmules ortofòniques, això és, de fonètica recta o perfecta».

En el seu text, Amades també recull molts exemples d’embarbussaments en català que classifica en mitja dotzena de categories. Us en faig un resum:

1. Embarbussaments que juguen amb l'homofonia. Amb la repetició dins la frase d’una mateixa paraula amb significats diferents, aquesta acaba convertint-se en un garbuix de difícil comprensió malgrat que no sigui difícil de pronunciar.
  • En cap cap cap el que cap en aquest cap.
  • El qui roba una arrova de roba, no roba l’arrova, que roba la roba.
  • Quan dic dic, no dic dic, que dic dec; si dic dec i dic dic, dic que no és pas dic el que dic, sinó dec, com ho dic.

2. Embarbussaments que inclouen diversos derivats de difícil pronúncia d’un únic mot principal. La dificultat és, evidentment, intentar dir prou ràpidament aquests derivats ‘enrevessats’.
  • Vaig anar a Constantinoble i al punt em varen constantinoblitzar, tan bé, que ara cap desconstantinoblitzador no fóra prou per a desconstantinoblitzar-me, encara que fos el primer desconstantinoblitzador de tots els desconstantinoblitzadors de Constantinoble.
  • A una anguila anguilardenca, qui la desanguilardencarà un bon desanguilardencador serà; que la desanguilardenqui qui bon desanguilardencador sigui, que jo, que de desanguilardencar no sé, de desanguilardencar-la no provaré.
  • Jo tinc una caixeta tan ben requinquilladeta, que cap requinquillador no la requinquillarà millor, tan ben requinquillada com ella està.

3. Embarbussaments amb un protagonista, generalment un animal o un objecte, al qual se li afegeixen un seguit d’epítets que el caracteritzen i que, amb la seva repetició, embullen la frase.
  • Una polla xica, pica, pollarica, camacurta i becarica, que va tenir set polls xics, pics, pollarics, camacurts i becarics; si la polla no hagués estat xica, pica, pollarica, camacurta i becarica, no hauria tingut els set polls xics, pics, pollarics, camacurts i becarics.
  • Una ovella banyuga, banyega, sedega, bedega, llanuda, llanada, peu forçada, xeixa barrada, cua segoviada, mena un anyell banyuc, banyec, sedec, bedec, llanut, llanat, peu forçat, xeixa barrat, cua segoviat; si l’ovella no hagués estat banyuga, banyega, sedega, bedega, llanuda, llanada, peu forçada, xeixa barrada, cua segoviada, no hauria menat el seu anyell banyuc, banyec, sedec, bedec, llanut, llanat, peu forçat, xeixa barrat, cua segoviat.

4. Embarbussaments que juguen amb la paronomàsia. L’ús d’una sèrie de mots diferents, però de fonètica similar en una mateixa frase complica la seva pronúncia i comprensió.
  • Un pinxo va dir a un panxo: «Vols que et punxi amb un punxó?» I el panxo va dir al pinxo: «Punxa’m, però a la panxa no».
  • Duc pa sec al sac, m'assec on sóc, i el suco amb suc.
  • Visc al bosc i busco vesc, i visc del vesc que busco al bosc.
  • L’estiba que estova l’Esteve, ni és tova ni és teva ni estava estibada a l’estiba.
  • Teta tonta, amb tanta tinta tota t’untes.
  • Un plat blanc, pla, ple de pebre negre n’era; un plat blanc, pla, ple de pebre negre està.

5. Embarbussaments que combinen algunes paraules o frases que individualment són senzilles, però que en dir-les juntes i de pressa faciliten la confusió.
  • Què fas aquí, Pepa? / Pelo faves, Pau. / Faves peles, Pepa? / Pau, faves pelo.
  • Tinc una son, una gana i una set, que ni dormo ni menjo ni bec. Si dormia, menjava i bevia, la son, la gana i la set em passaria; però com que ni dormo, ni menjo, ni bec, no em fuig la son, la gana i la set.

6. Embarbussaments que juguen amb el caire maliciós d’algunes paraules que pronunciades ràpidament i amb poca cura poden induir-nos a dir algun mot ‘malsonant’.
  • De genollons genollons, collia collia, de genollons genollons, collia codonys; de genollades, codonyades, i amb els dits, codonys collits.
  • Sota del pont n’hi ha una nina, que renta un davantal de cotolina, que la flor trau que la flor tria, que la flor tria que la flor trau.
  • Dalt de la muntanya de Sant Martí hi ha un cairal d’aigua i un cairal de vi, un cairal de vi i un cairal d’aigua.

Acabaré el post amb tres exemples més en format àudio.
El protagonista del primer és Salvador Dalí. Es tracta de la coneguda gravació on el pintor empordanès fa una caricatura paròdica d’un discurs militar tot recitant, vestit d’almirall, l’embarbussament de la ‘Polla xica...’
En el segon, Miquel Cors canta «Setze Jutges». Una de les cançons del disc BESTIARI que es va publicar l’any 1972 amb textos de Pere Quart i música de La Trinca.
El tercer àudio és el tema «Jo soc el mariscal de la carrera més modèlica» de l'espectacle teatral "ELS PIRATES (The Pirates of Penzance)" de Dagoll Dagom, interpretat per Manel Barceló. Aquesta cançó no és d’entrada un embarbussament, però s’hi converteix en els seus compassos finals quan l’intèrpret ha de repetir a tota velocitat algunes de les seves estrofes farcides de paraules complicades.






GLOSSARI:
  • Embarbussament
  • Entrebanc

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:



dijous, 2 de gener del 2025

Joc de Ment - 049

TRANSMISSIÓ MENTAL



Una baralla de cartes



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag anuncia que pel joc de transmissió mental que es disposa a efectuar no necessita veure-hi i que, en conseqüència i per facilitar la concentració que necessita, el farà amb els ulls tapats. Es cobreix, doncs, la cara amb una bena i un cop comprovat que aquesta l’impedeix completament la visió procedeix amb el truc.

Per començar, un espectador agafarà una baralla de cartes i, després de verificar que són cartes normals, les barrejarà tant com vulgui. Fet això, se li demana que n'esculli un nombre N qualsevol (per facilitar i agilitzar el truc, l’ideal és que estigui entre 10 i 30) i que tregui de la baralla aquest nombre exacte de naips, descartant-ne la resta. No cal que digui quantes cartes treu, quan la transmissió mental és real no necessita cap pista. A continuació, l’espectador entrega aquest grup de N naips al mag i aquest li demana que ara pensi, també sense dir-lo, un altre número X entre 1 i N. La carta incògnita serà la que ocupi el lloc X dins del grup de N naips.

Per descobrir la carta a l’espectador, el mag agafarà el grup de naips amb els dorsos cap amunt sobre la mà esquerra (o la dreta si és esquerrà) i amb l’altra mà anirà mostrant-les d’una en una. Comença per la de dalt de tot, agafant-la pel dors i mostrant la figura a l’espectador. Després, sense deixar aquest naip, agafarà el següent fent la mateixa operació i així successivament, de manera que va passant les cartes d’una mà a l’altra mantenint en tot moment el mateix ordre que ja tenien.

Durant aquesta operació, l’espectador ha d’anar comptant les cartes a mesura que el mag les vagi mostrant i recordar quin naip hi ha quan arribi a la carta número X. Evidentment, quan això passi no ha de dir res i ni fer cap senyal, sinó que ha de deixar que el mag acabi de passar totes les cartes sense donar cap pista. Per facilitar aquesta manipulació, quan el mag n’hagi passat més o menys la meitat, deixarà aquesta primera tongada de naips sobre la taula i continuarà amb la resta fins a haver-les mostrat totes. En acabar posarà aquesta segona part dels naips sobre els de la taula i els recollirà junts per tornar a formar el grup inicial.

Ara el mag donarà les cartes a l’espectador i aquest haurà de passar de dalt a baix tantes cartes com el número d’ordre escollit. L’espectador pot passar aquestes cartes d’una en una o totes de cop, l’únic que cal és que les X cartes de dalt quedin ara a sota del grup de naips. Un cop fet això, el mag recupera les cartes i malgrat que després d’aquestes manipulacions aparentment  no té manera de saber on és la carta incògnita, només li cal anar descartant-ne unes quantes fins a trobar-la, per a sorpresa de tothom.





divendres, 27 de desembre del 2024

Lectures 2024 - Feliç 2025



Amb l’últim post de l’any, us presento la meva llista de lectures d’aquest 2024. Les xifres d’enguany són gairebé idèntiques a les de l’any passat. El mateix nombre de llibres (79) i només 124 pàgines menys (20.896). Això ens dona una mitjana de 57 pàgines diàries i un «llibre mitjà» de 264 pàgines... i mitja. ;-)

Si classifiquem aquests 79 volums per l’espai (que ocupen) tenim 27 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 43 Estàndards (de 201 a 400), 7 Llargs (de 401 a 600) i 2 Totxos (més de 600 pàgines).

Classificats pel temps (que fa que van ser escrits) resulten 14 Novetats (d’aquest any o l’anterior), 12 Actuals (entre 2 i 10 anys), 35 Contemporanis (entre 11 i 50 anys) i 18 Antics (amb més de 50 anys).

I el rànquing d’autors de l’any ha quedat així:
6 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Continuo el repàs de la seva obra literària i enguany ha estat el torn de dos reculls de relats i la tetralogia de «La Terra Prohibida».

4 LLIBRES:
J.R.R. Tolkien. Aquest 2024 s’ha complert el 70è aniversari de la publicació del primer volum de «El Senyor dels Anells» i he pensat que aquesta efemèride era l’excusa perfecta per a rellegir la trilogia completa afegint-hi també «El Hòbbit» (aquest per primera vegada en català). Cada cert temps va bé reforçar la dosi de literatura fantàstica clàssica amb solvència contrastada.

3 LLIBRES:
Maria Barbal, Jaume Cabré, Baltasar Porcel, Emili Teixidor, Ferran Torrent i Vicenç Villatoro. Mitja dotzena d’autors d’aquells que anomeno «els meus clàssics catalans» perquè fa anys que formen part de la biblioteca de casa. Algunes d’aquestes obres són, doncs, relectures recuperades després de molt de temps; però no totes, n'hi ha també que les llegeixo ara per primera vegada.

2 LLIBRES:
Teresa Duch. El seu primer recull de relats i el segon volum de la saga Mimí Vidal que no han estat els primers llibres que llegeixo de la companya bloguera del «Salsa-Ficció» ni seran els últims.
Laia Vilaseca. Els dos últims llibres d’aquesta autora de thrillers clàssics on el misteri i la seva resolució són sempre més importants que el ‘sang i fetge’. (Nota: El primer d’ells el vaig ressenyar per al #JunyNòrdic - 2024)
Jo Nesbø. Tot esperant algun altre títol de la saga Harry Hole, han caigut els dos volums de la sèrie dels sicaris d’Oslo. Aquests sí que en tenen a dojo de ‘sang i fetge’. (Nota: El primer d’ells el vaig ressenyar per al #JunyNòrdic - 2024)
Martha Wells. Un amic va recomanar la saga «The Murderbot Diaries» i, refiant-me del seu criteri, vaig llegir els dos primers volums d’aquesta sèrie de ciència-ficció protagonitzada per un cíborg ‘especial’ que va força a la seva. No estan gens malament, si més no són prou entretinguts.

Entre la resta d’autors de la llista, faig una tria dels títols més destacats ara que n’he fet el repàs:
CONFETI; l’últim premi Sant Jordi repassa la biografia d’en Xavier Cugat en una història molt ben documentada que, tal com la pròpia vida de l’artista, transcorre entre la realitat i la invenció. Molt bona novel·la.
LA CIUTAT I LES SEVES MURALLES INCERTES; torna Murakami i torna a atrapar-me en un dels seus mons estranys i irreals que ell fa completament versemblants. Sé que hi ha lectors a qui no agrada gens aquest autor; però als que ens agrada, ens agrada molt.
RETORN ALS ORÍGENS; novel·la que recrea l’origen de la inspiració artística d’Antoni Gaudí a la zona del Baix Camp anant del passat (amb el relat de la història real de l’amistat del famós arquitecte amb el diplomàtic i egiptòleg Eduard Toda) al present (amb una emocionant aventura sobre la troballa d’uns suposats quaderns perduts de Gaudí relacionats amb uns jaciments neolítics). M’ha agradat força.
LES CIUTATS INVISIBLES; una amiga va recomanar aquesta obra d’Italo Calvino com un dels cinc llibres que més li havien agradat l’any passat i, un cop més, ha valgut la pena fer-li cas. M’ho vaig passar molt bé en aquest viatge per unes ciutats imaginades que són d’allò més suggeridores.
LA COLÒNIA; una reflexió sobre el colonialisme, la identitat nacional i les llengües minoritàries que, a més, són minoritzades no només pels forans sinó també per la diglòssia dels parlants nadius. És una novel·la (molt ben escrita) que parla d’Irlanda, però que ens toca de ben a prop. Una lectura molt recomanable.
EL CANTAR DEL PROFETA; una història situada en un país amb un govern totalitari que, amb l’excusa de la seguretat nacional, es dedica a limitar els drets de la població i a empresonar dissidents fins que acaba esclatant una guerra civil. Com que passa en una «democràcia consolidada europea» ens la venen com a novel·la distòpica, però de fet el que s’hi explica és totalment creïble i el que pateix la mare de família protagonista és, sens dubte, un reflex del sofriment de moltes famílies reals que actualment ja viuen en una de les «zones de conflicte» que, fins ara, veiem de lluny, però que si tenim en compte l’auge (imparable?) de l’extrema dreta arreu potser aviat tindrem a casa nostra. És un relat colpidor, del qual n’hauríem de prendre nota mentre hi siguem a temps.

I acabo aquesta llista amb el llibre que ara mateix tinc entre mans:
URGELL, LA FEBRE D’AIGUA; tot explicant la proesa que per a l'època va comportar la construcció del canal d'Urgell, Vicenç Villatoro ens mostra la Catalunya rural del segle XIX on es confronten els que volen avançar socialment i tecnològicament amb els que, més tradicionals, estan en contra d'aquests canvis que comporta el progrés. És un llibre llarg que, pel que porto llegit fins ara, a voltes potser també s'allarga massa, però malgrat això la història se m'està fent força interessant i n'estic gaudint la lectura.


Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2024


Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...

FELIÇ 2025!!


dilluns, 23 de desembre del 2024

Passatemps Nadalenc i BONES FESTES!!


Com cada any per aquestes dates, us he preparat l'Enigma Nadalenc del XAREL-10. Tota una tradició en aquest blog.

Enguany es tracta d'un passatemps matemàtic-visual que heu d'anar resolent fent els comptes corresponents amb les dades correctes fins a arribar al final i trobar el preu del Pare Noel, tal com s'indica a la imatge que encapçala aquest post.

Podeu deixar les vostres solucions als comentaris i, per a seguir mantenint una altra tradició: la dels Calendaris d'Advent i dels posts nadalencs de la Catosfera, a continuació us ofereixo un cofre ple a vessar de monedes de xocolata. Agafeu-ne les que vulgueu que potser us poden ajudar a l'hora de fer els càlculs. ;-))

[Imatge creada per Bing]


Aprofito per a desitjar-vos un
MOLT BON NADAL

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

dimecres, 18 de desembre del 2024

Relats Conjunts (desembre - 2024)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Sobre la ciutat» (Marc Chagall – 1918).



VOLANT, VOLANT SEMPRE AMUNT

Tampoc cal posar-se així. He dit que la vostra proposta no és viable ara com ara, però això no vol dir que no em sembli bé. De fet, és una idea genial per solucionar el problema crònic de saturació dels nostres carrers. Si, com proposeu, tothom anés volant a tot arreu, la ciutat es descongestionaria de seguida. En això teniu raó, però a mi em sembla que hi ha alguns problemes logístics que no heu tingut en compte.

Heu pensat com s’ho farà la gent per volar? Vull dir que, evidentment, no podem fer servir propulsors amb motors de reacció. Si el que intentem és evitar la pol·lució dels cotxes, aquests motors encara contaminen més. De fet, aquest detall ja impedeix que puguem utilitzar qualsevol altre tipus de giny mecànic. Tampoc és qüestió d’inventar una píndola voladora, s’ha de conscienciar la societat dels perills de l’automedicació, i això és incompatible amb posar més pastilles al mercat. A més, també s’ha de pensar en els efectes secundaris. Imagineu que la pastilla que permet volar també provoca mal de panxa. A ningú li agradaria volar amb mal de panxa, no trobeu?

Encara més. Suposant que la gent pugui volar, això no vol dir que ho sàpiga fer correctament. Si no tothom és capaç de controlar el seu vol, podrien produir-se molts accidents. Per tant, primer hauríem de fer-los anar a una escola on s’haurien de treure un carnet. Després necessitaríem crear una Agència d’Afers Aeris Individuals (AAAI) que s’encarregaria de definir els espais aeris reservats per als vianants voladors, regular les altures màximes i establir zones d'aterratge. També hauríem de col·locar estacions d'inspecció al mig del cel per revisar que els vols compleixen amb la normativa. I, si molta gent s’apunta a la idea, potser també caldria instal·lar semàfors flotants per tota la ciutat. Jo no sé quant val un semàfor flotant, però segur que és molt més car que un d’estàndard i costa molt més de mantenir. I els ocells? Hi heu pensat en els ocells? Qui tindria prioritat en cas d’un conflicte de pas, un estol d’estornells migrant o una parella que arriba tard al seu casament? Cal rumiar-ho tot això.

Per últim, però no per això menys important, també s’ha de tenir en compte l’aspecte jurídic. A primer cop d’ull, aquesta proposta que em feu incompleix diversos articles de la llei de la gravetat, i no és fàcil modificar aquesta llei. No és tan sagrada com la Constitució, però gairebé. Evidentment, no podem derogar-la tota. Eliminar la llei de la gravetat produiria un desgavell a escala mundial impossible de controlar. Suposo que seria qüestió de modificar-ne només alguns aspectes per fer que les persones volin, però els testos dels balcons no, per exemple. També podríem instaurar un horari, podríem fer que la llei de la gravetat fos una mica més flexible entre les 9 del matí i les 5 de la tarda; però només en zones urbanes, suposo que als pobles no caldria un lapse tan llarg. De totes maneres, no sé si és del tot factible això; n’hauríem de parlar amb el departament jurídic i quan els advocats es fiquen pel mig, tot es complica.

No us penseu, però, que la meva intenció és desil·lusionar-vos. Us repeteixo que no estic en contra de la vostra idea i, a més, he d’admetre que es nota que està treballada perquè en aquesta segona versió ja no hi heu fet sortir ni els núvols Kinton ni el ‘canvi de lloc instantani’, però malgrat això em veig obligat a dir-vos el mateix que quan vau venir a proposar les càpsules Hoi-Poi com a solució al problema de l’aparcament. El problema principal és que, de moment, les vostres propostes no poden ser implementades i cal deixar passar una mica de temps per veure si més endavant es donen les condicions que les facin possibles. M’heu dit que ara esteu a segon de primària, oi? Doncs que us sembla si ho rumieu tot una mica més i en tornem a parlar quan entreu a la universitat?





dimecres, 11 de desembre del 2024

Els misteris d'en Mac – Cas 026


026 - EL CAS DE LA NOTÍCIA DE SUCCESSOS


Us copio una notícia que he llegit aquest matí al diari:

«El conegut empresari de la nostra ciutat C.L.V. ha estat trobat mort al seu despatx.
L’home presentava un tret al cap i jeia, sense vida, sobre la taula de la seva oficina. A la mà dreta empunyava una pistola i, també damunt la taula, hi havia el seu mòbil i alguns papers. A la paret s’hi veia una petita caixa forta oberta que no contenia diners sinó només diversos documents. De totes maneres, ni la caixa forta ni la resta del despatx semblaven haver estat registrats perquè tot restava en perfecte ordre.
Fonts policials ens informen que, a falta de l'autòpsia pertinent, sembla clar que la mort va ser instantània a causa del tret fet gairebé a boca de canó i que la ferida és compatible amb l’arma trobada. El cadàver no mostra cap altra ferida que l’assenyalada, amb l’excepció d’unes lleugeres rascades sense importància als canells. No s'ha trobat tampoc cap empremta fora de les de l'empresari o la seva secretària. Pel que fa als papers i documents citats encara no han estat estudiats, però, en canvi, del mòbil sí que ha sorgit una pista crucial. S’hi ha trobat una breu nota d’àudio, d’encara no un minut de durada, gravada per la víctima on, visiblement nerviós i amb veu entretallada, confessa que tenia grans deutes de joc i s’acomiada de tothom. A continuació se sent el tret causant de la mort i tot seguit un cop sec que s’atribueix al cap de l’empresari picant sobre la taula ja sense vida. L’arxiu d'àudio acaba en aquest punt, però serveix per a indicar l'hora exacta del decés i és més que suficient per a confirmar la hipòtesi de suïcidi que els investigadors ja havien començat a sospesar.
Aquest periodista ha parlat amb la secretària del mort, que fou qui trobà el cadàver, i ens ha explicat que quan es va incorporar a la feina de bon matí trobà la porta de l’oficina tancada, però no amb clau. Això no la preocupà perquè no era un fet extraordinari que el seu cap arribés a treballar abans que ella. Per tant, va entrar tranquil·la, va deixar algunes coses sobre la seva taula i seguidament es va dirigir al despatx a saludar al seu cap i posar-se a la seva disposició, fou aleshores quan descobrí la tràgica escena. Afirma no haver tocat res i haver avisat immediatament a la policia. Preguntada sobre si havia notat res fora de lloc i sobre la falta de diners dins la caixa forta, ens va informar que no s’havia adonat de res estrany i que era normal que a la caixa no hi hagués efectiu perquè no n’acostumaven a tenir. Va afegir, però, que sí que va passar una cosa inusual el dia anterior perquè el seu cap la va fer plegar abans d’hora. Això no era gens habitual, però ho va atribuir al fet que feia dies que l’home estava força nerviós. Quan vam insistir en aquest punt, només ens va dir que ella no volia malparlar del mort, però que havia de ser cosa de diners perquè últimament havia intentat, sense èxit, demanar un crèdit en diverses entitats bancàries.
Aquestes declaracions descartarien el robatori com a causa del macabre succés i, malgrat que és necessari seguir investigant totes les circumstàncies, no està de més recordar que és vox populi el fet que C.L.V. era un habitual visitant del casino de la nostra ciutat on es jugava fortes quantitats de diners i que les males llengües afirmen que també era un ‘client’ assidu d’algunes timbes de cartes il·legals. En aquests llocs no sempre s’hi guanya i, de fet, no és estrany tenir-hi males ratxes. Potser aquest és el motiu que el va portar a la desesperació i va precipitar el seu final. Descansi en pau.»

Potser és deformació professional, però a mi em sembla que els que s'han precipitat són el periodista i la policia acceptant tan aviat el suïcidi com a causa de la mort. Hauré de trucar a l’inspector Roig perquè hi faci una nova ullada abans de tancar el cas.

I vosaltres, hi ha alguna cosa del relat que no us quadri amb la hipòtesi del suïcidi?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "