GRÀCIES!!

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dilluns, 18 de gener de 2021

Relats Conjunts (gener - 2021)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una il·lustració de la caputxeta vermella i el llop (treta del llibre "A child's book of stories") titulada "Little Red Riding Hood" (Jessie Willcox Smith - 1911).



EL PROGRÉS

Tot és molt diferent ara, res ja no s’assembla a allò que us havien explicat. Recordeu que per arribar a la cabana de l’àvia al mig del bosc podíem passar per dos camins diferents, un de més llarg que sempre agafava jo i un altre de més curt per on el llop feia drecera? Doncs els van destrossar tots dos quan van construir la nova variant de l’autopista. I, pel mateix preu, també es van carregar mig bosc. Això va provocar que el llop es quedés sense el seu hàbitat natural i me’l vaig haver d’emportar a casa. M’ho va demanar ell mateix quan es va adonar que els funcionaris de la gossera municipal li anaven al darrere per «salvar-lo». No em va saber greu acollir-lo, és cert que me les havia fet de tots colors però és que aquesta era la seva feina al conte. En el fons i després de tants anys de fer veure que me’l creia quan, ajagut al llit, intentava fer-se passar per l’àvia, el vaig acabar estimant i per això no vaig dubtar quan em va demanar que l’ajudés a buscar un nou lloc on viure. I, a més, tots dos hi hem sortit guanyant perquè ara, quan vull tornar al bosc de l’àvia (al que queda d’ell, almenys) sempre li demano que m’acompanyi. Per arribar-hi s'ha de fer un tomb de gairebé tres quilòmetres per trobar l’únic pas que van deixar sota l’autopista i no seria segur anar tanta estona caminant sola. El llop ja no hi és, però de depredadors en continuen sortint d’on menys t’esperes. L’única cosa bona d’aquesta llarga marrada que ens toca fer, és que passem molt a la vora de les cabines on cobren el peatge de l’autopista i ara allí hi treballa el caçador. A ell també el van deixar sense feina quan van fer les obres, però va tenir més sort que el llop i no es va quedar a l’atur perquè és tiet del tinent d’alcalde d’urbanisme i aquest li va aconseguir un lloc a la concessionària d’autopistes. No és una feina que li agradi massa, estar tot el dia tancat dins una cabina de peatges es fa pesat per algú acostumat a treballar en plena natura però fa el cor fort pensant que, amb vista a la jubilació, és molt millor tenir una feina fixa que no continuar sent autònom com abans. Quan el llop i jo hi passem, sempre ens saluda i tots tres estem molt contents de veure’ns ni que sigui de lluny separats per la tanca metàl·lica que rodeja tota l’autopista. Alguna vegada he pensat que podria convidar-lo a venir a casa i fer un berenar tots tres junts per parlar dels vells temps, però no goso proposar-li perquè em sembla que, tot i que ho intenten dissimular, entre ell i el llop encara queden temes pendents i potser la trobada seria un pèl tensa. De moment, val més continuar veient-nos només de tant en tant quan el llop i jo ens posem d'acord per tornar a visitar la casa de l’àvia. I dic de tant en tant perquè cada cop ens fa menys gràcia tornar-hi per tot el que va passar. Quan li van dir a l’àvia que havia de marxar de la seva cabana perquè quedava inclosa en la zona de limitació d’edificabilitat al voltant de l’autopista, ella s’hi va negar en rodó. No va voler vendre de cap manera i va jurar que només la traurien morta de casa seva. No patiu, no va anar així. El que va passar és que el govern va considerar l’autopista com obra d’utilitat pública i va signar un decret d’expropiació. L’àvia va ser desallotjada pels mossos i ara viu a la residència del poble. La vaig a veure molt sovint, tot i que ja no em reconeix ni recorda com em dic. En canvi, del llop no se n'ha oblidat i li fa moltes festes cada cop que li porto. Tornant a la cabana, cal explicar que finalment no la van enderrocar perquè, abans que hi entressin les excavadores, uns ocupes s’hi van instal·lar i la llei diu que a ells, com que no  tenen cap dret de propietat, no se’ls pot expropiar i, per tant, no se'ls pot fer fora. En conseqüència, l’autopista es va construir amb aquella gent vivint a la casa que abans havia estat de l’àvia i van ser ells els que van rebre la indemnització per haver hagut de suportar els sorolls i les molèsties de tots aquells mesos d'obres. No eren mala gent, malgrat que mai em van deixar entrar a dins la cabana per por que la reclamés, no els feia res deixar-me passejar pel jardí quan hi anava de visita. Ara ja no hi són, van marxar a un xalet abandonat de la nova urbanització que va quedar a mig fer quan el promotor es va arruïnar. De totes maneres, la cabana encara aguanta tot i que fa llàstima de veure. Pocs dies després que els ocupes marxessin, van entrar-hi uns vàndals que van arrasar amb tot el que tenia algun valor: les portes, les finestres, els cables elèctrics, les canonades i les aixetes de l’aigua... És per això que cada vegada hi anem menys, em cau l’ànima als peus quan veig aquell esquelet d’obra ple de pintades i recordo el que havia estat. I al llop li passa el mateix, no em diu res però li veig la tristesa als ulls. Tots dos quedem sense paraules davant aquell espectacle lamentable. No parlem de tan aclaparats que estem, però és que ni que no ho estiguéssim tampoc obriríem boca perquè no serviria de res. Simplement, no ens entendríem perquè el soroll continu dels cotxes i camions que passen per l'autopista és eixordador. És el que té el progrés... que no s’atura mai.

dilluns, 11 de gener de 2021

Joc de Ment - 028

ENDEVINACIÓ CALCULADA



- Una calculadora
o
- Un full de paper i un bolígraf



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



El mag intentarà endevinar l’edat d’un dels espectadors a partir del resultat d’alguns càlculs aritmètics que la “víctima” haurà de fer en secret. Amb aquesta intenció, el mag facilitarà a l’espectador una calculadora (o un paper i un bolígraf) i li demanarà que segueixi les instruccions següents sense ensenyar els seus càlculs en cap moment:

1. Escriu la teva edat (Per exemple: 52)
2. Multiplica per 2 (52 x 2 = 104)
3. Suma 5 (104 + 5 = 109)
4. Multiplica per 50 (109 x 50 = 5450)
5. Resta 365 (5450 – 365 = 5085)
6. Pensa un nombre natural N menor de 100 (Per exemple: 16)
7. Suma N a l’últim resultat (5085 + 16 = 5101)
8. Digues el resultat final (En l’exemple: 5101)

Arribats a aquest punt, el mag ja sap l’edat de l’espectador i la diu immediatament. Però, per si amb això no n'hi hagués prou, a continuació també endevina el número N que l’espectador havia pensat uns minuts abans.





dilluns, 4 de gener de 2021

GUEMATRIA



Al seu llibre NUMEROMANÍA: NÚMEROS, MÍSTICA Y SUPERSTICIÓN (Debate - 2009), Lamberto García del Cid defineix la GUEMATRIA com una forma de la numerologia que consisteix a donar valor numèric a les lletres d’un alfabet i després cercar connexions entre paraules, o conjunts de lletres, que tinguin el mateix valor.

Una de les facetes que ofereix aquest procés és assumir que els nombres adquireixen el valor simbòlic de la paraula que representen. Per exemple, el 888 es considera el número de Jesús i és per aquest motiu que se li atribueixen connotacions favorables. Aquest resultat s’obté atorgant un valor determinat a cada lletra i sumant-los. Així JESÚS en grec s’escriu ΙΗΣΟΥΣ i, segons la taula generalment acceptada per a la guematria clàssica (veure imatge que encapçala aquest post), aquestes lletres gregues tenen, respectivament, els valors següents: (10 + 8 + 200 + 70 + 400 + 200). El total ens dona, efectivament, 888. Això atorga, dins el món cristià, unes qualitats positives a aquest número associat a Jesucrist que, d’alguna estranya manera, també es farien extensives a qualsevol altra paraula que tingui el mateix valor numèric.
Un altre aspecte diferent de les possibilitats que ofereix aquest càlcul numèric el veiem en l’exemple següent. En hebreu, el mot ISRAEL (ישראל) té un valor de 541 i aquest és exactament el mateix valor que sumen les lletres de la frase «El Senyor és present en aquest lloc» pronunciada, segons la Bíblia [Gènesi 28,16], per Jacob després de somiar amb la Terra Promesa. En conseqüència, la guematria ens donaria la resposta geogràfica a l’enigma bíblic.

La pràctica de la guematria és molt antiga i era utilitzada com un mètode endevinatori o per a pràctiques supersticioses i religioses tant a la Grècia o la Roma clàssiques com al món àrab i també entre els primers cristians que la feien servir a l’hora de predicar. El seu origen, però, és jueu (en hebreu, «Guematria» significa, literalment, «Càlcul alfabètic» o «Càlcul numèric dels mots») i és una pràctica estretament relacionada amb la Càbala.
La CÀBALA és el conjunt de teories metafísiques, místiques i exegètiques, de caràcter esotèric, que van sorgir entre els rabins jueus medievals que buscaven una interpretació teosòfica de certs elements de la tradició religiosa jueva. Per algunes d’aquestes interpretacions feien servir també la guematria com a mètode de numerologia cabalística.
Per exemple, un dels seus reptes era la recerca del número de Déu. Segons el gnòstic Basílides, el Déu Suprem de la Gnosi reunia dins d’Ell els 365 déus secundaris que regeixen sobre els dies de l’any i, per altra banda, d’Ell procedeix el poder màgic de les 7 vocals, les 7 notes de la gamma, els 7 planetes, els 7 metalls (or, plata, estany, coure, ferro, plom i mercuri) per això el nom de Déu havia de sortir d’aquests dos números màgics. D’aquesta manera, va arribar a la conclusió que ABRAXAS (o ABRASAX) era la solució buscada doncs és un mot de 7 lletres amb un valor de 365 (ΑΒΡΑΞΑΣ = 1 + 2 + 100 + 1 + 60 + 1 + 200 = 365). Partint d’aquest valor de referència, els gnòstics van dedicar-se a la recerca de Déu estudiant altres noms o frases que també valguessin 365. Per altra banda, sembla que d’aquest ABRAXAS és d’on prové el mot cabalístic ABRACADABRA, al qual se li suposen poders màgics i guaridors.


A l’època contemporània, la numerologia s’ha modernitzat. S’han substituït els idiomes arcaics com el grec o l’hebreu per altres de més propers i s’hi han adaptat les regles. En aquest sentit, cal citar el nord-americà d’origen hebreu Joshua S. Persky que l’any 1988, amb el pseudònim Peter K. Peterson, va publicar «ENGLISH IS GEMATRIA», una obra on aplica el sistema de donar a cada lletra de l’alfabet anglès un valor consecutiu (A = 1, B = 2, ..., Z = 26) i fer els càlculs corresponents per obtenir resultats tan notables com que Christ, Power i Glory sumen les tres 77 o que Israel i Zion estan relacionats perquè els dos mots sumen 64. També troba coincidències fora de l’àmbit religiós: Lock (pany) i Key (clau) [41 punts]; Mathematical i Arithmetic [106]; Energy i Nuclear [74]; Genius (geni) i Madness (bogeria) [75]. Fins i tot, arriba a afirmar que la circumferència d’un cercle de radi 1 ha de valer 2Pi perquè Circle [50] = 2 x Pi [25].

Una forma diferent de jugar amb la guematria la proposa Dmitri Borgmann amb la seva recerca de les «paraules equilibrades». Seguint els valors proposats per Peterson, podem calcular que el valor mitjà de les lletres de l’alfabet és 13’5 i una paraula serà més equilibrada com més s’aproximi a aquest valor. Així, el mot LOVE és perfectament equilibrat perquè les seves quatre lletres sumen 54 i 54 / 4 = 13,5.

Un altre repte d’aquesta guematria lúdica és el d’aconseguir un sistema de valors (diferents segons cada idioma) que permetin equiparar el màxim número de xifres amb el seu nom. Màrius Serra al seu llibre VERBÀLIA (Empúries – 2000) ens diu que en català, les equivalències (A = 0, N = 7, T = 1, C = 12, O = 8, U = -6, D = 2, Q = -1, V = -9, E = 14, R = -4, Z = -18, I = 22, S = -8) permeten arribar fins al número 11. De manera que zero = 0, un = una = 1, dos = dues = 2, tres = 3, quatre = 4, cinc = 5, sis = 6, set = 7, vuit = 8, nou = 9, deu = 10 i onze = 11.

En definitiva, als nostres dies la guematria ha esdevingut un entreteniment numèric que ha deixat enrere l’esoterisme i les capacitats endevinatòries. Tot i així, encara podem trobar resultats sorprenents com quan comprovem, aplicant els valors de la guematria simple d’en Peterson, que l’expressió «Llibertat Catalunya» [197 punts] no és compatible amb «Regió espanyola» [162 punts] ni tampoc amb «Comunitat autònoma» [216 punts] però, en canvi, quadra perfectament amb «República independent» que també suma 197 punts. Una coincidència?. Potser sí, però no em negareu que hi ha coincidències que semblen fetes expressament.







dilluns, 28 de desembre de 2020

Lectures 2020 - Feliç 2021



Ha arribat l’últim post de l’any i toca presentar-vos la llista dels llibres que he llegit aquest 2020. Han estat un total de 71 volums i 20.790 pàgines (una mitjana de 57 al dia). Un increment, respecte a l’any passat, de només tres llibres però de gairebé 2.000 pàgines més i cal destacar que per primera vegada, d’ençà que en porto els comptes, he superat les 20.000 pàgines i les 7 desenes de llibres llegits en un any.

Per allargar una mica les dades estadístiques, podria afegir que aquest 2020 he llegit 22 llibres curts (fins a 200 pàgines), 36 estàndards (de 201 a 400), 9 llargs (de 401 a 600) i 4 totxos (més de 600 pàgines) i que el meu llibre mitjà ha estat de 293 pàgines.

Si féssim un rànquing d’autors, quedaria així:

5 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Ja fa cinc anys que vaig decidir repassar tota la seva obra que tingués disponible i enguany m’hi he posat amb el seu cicle «Temps Obert». Una sèrie de novel·les que constitueixen un interessant exercici literari.
Haruki Murakami. Amb aquestes cinc obres m’he posat al dia amb la bibliografia completa de l’autor que em va atrapar amb «1Q84».
Arthur Conan Doyle. A finals de 2018 em vaig proposar llegir els nou llibres que formen el «cànon holmesià» i aquests eren els últims. (Nota: a la llista en surten cinc perquè el primer el van editar en dues parts però, de fet, són quatre llibres).

3 LLIBRES:
Avel·lí Artís-Gener. Un altre dels «meus clàssics catalans» que vaig decidir retrobar. L’any passat vaig iniciar el repàs de les seves novel·les que aquest 2020 he continuat.
Jo Nesbo. Continuo gaudint de la sèrie «Harry Hole»; aquest policia alcohòlic que, malgrat totes les dificultats (i a fe que se li compliquen les coses en cada novel·la), sempre se’n surt amb prou enginy.
Salvador Macip. També fa unes quantes temporades seguides que en Salvador apareix a la meva llista de lectures. Enguany li ha tocat el torn a tres dels seus llibres divulgatius.

2 LLIBRES:
Margaret Atwood. LOS TESTAMENTOS no arriba al nivell de «El conte de la serventa» però n’és una continuació força digna. ÀLIES GRACE, em va semblar una novel·la més rodona i la vaig gaudir més.
Oriol Junqueras. He trobat molt interessants els dos llibres, ben diferents, que ha publicat aquest 2020. PARLANT AMB TU... són cartes escrites a la seva muller que mostren el seu vessant més personal. TORNAREM A VÈNCER, escrit amb la Marta Rovira, plasma la seva proposta per sortir de l’atzucac polític que ens ha tocat viure i, a parer meu, en fa una anàlisi molt lúcida, sense retrets i amb ànim d’avançar.
Olga Xirinacs. Un parell de llibres força curts que t’atrapen pel que tenen de records personals de l’autora.
Isabel-Clara Simó. Quan vaig assabentar-me de la seva mort vaig decidir rellegir algun dels seus llibres. Vaig triar un curt recull de relats i la seva novel·la que més m’agrada.

També cal remarcar que l’escriptora d‘Alcoi és la primera d’una sèrie d’autors que jo ja havia llegit en algun moment o altre i que ens han deixat aquest 2020. Els he volgut recordar fent sortir almenys un dels seus llibres a la meva llista de lectures d’enguany: Isabel-Clara Simó, Lluís Racionero, Josep Maria Benet i Jornet, Carlos Ruiz Zafón, Manuel Cuyàs, Mary Higgins Clark, Juan Marsé, James Randi i Montserrat Carulla.

Entre la resta d’autors de la llista, destaco els títols que més bons records em porten ara que n’he fet el repàs: EL FERROCARRIL SUBTERRANI (en vaig parlar aquí), L’ESPASA I LA LLAVOR (en vaig parlar aquí), L’ESPERIT DEL TEMPS (la lectura es fa feixuga a estones però colpeix comprovar la facilitat com alguna gent ‘intel·ligent’ assumia i justificava les atrocitats nazis), CONTES D’UNA BUTXACA (he tornat a trobar en alguns d’aquests relats la genial ironia de l’autor de «La guerra de les salamandres»), COMPLOT CONTRA ELS ESTATS UNITS (molt bona novel·la d’història-ficció que explica la vida d’una família jueva als EUA dels anys 40 del segle XX amb un president antisemita i aliat de Hitler a la Casa Blanca. La sèrie també val la pena, té un final més obert que la novel·la però, en general, segueix força fidelment el llibre), MÍSTER FOLCH (una novel·la ‘estranya’ tant per la trama com per la manera d’explicar-la però que enganxa), QUALITYLAND (un divertit llibre on s’ens presenta un futur proper que, realment, no fa gaire gràcia. Molt bona lectura), IGNOT (una novel·la polièdrica que ens parla de la creació artística. Hi ha parts més interessants que d’altres, però en conjunt totes les diverses cares que formen aquest poliedre m’han agradat prou per considerar-lo un bon llibre), LAS PRIMERAS QUINCE VIDAS DE HARRY AUGUST (el relat és un pèl embolicat en alguns capítols però el plantejament em va semblar molt original i m’ho vaig passar força bé llegint aquesta novel·la) i acabo amb la que ara tinc entre mans; SEGUIRÉ ELS TEUS PASSOS, l'última novel·la de Care Santos amb la mateixa protagonista de «Tot el bé i tot el mal» que vaig llegir l'any passat (en vaig parlar aquí).


Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2020


Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...

FELIÇ 2021!!


dimecres, 23 de desembre de 2020

Passatemps Nadalenc i BONES FESTES!!


Tot i que aquest 2020, les Festes Nadalenques seran (per força) ben diferents de les que estem acostumats, he volgut mantenir la tradició d'aquest blog i proposar-vos igualment algun passatemps adient a aquestes dates.

Enguany us porto un senzill puzle fet a partir d'una figura del pessebre, per si teniu ganes de trencar-vos-hi la closca (una mica).

Podeu deixar les vostres solucions als comentaris i, a canvi, us podeu emportar una d'aquestes xocolatines ad hoc que us ofereixo seguint una altra tradició, la dels Calendaris d'Advent i dels posts nadalencs de la Catosfera. Espero que us vinguin de gust. ;-))


Aprofito per desitjar-vos un
MOLT BON NADAL

divendres, 18 de desembre de 2020

Relats Conjunts (desembre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La dama de Shalott" [The Lady of Shalott] (John Williams Waterhouse - 1888).





LA DAMA BLANCA

 La nostra història té un tràgic començament. Un noiet, orfe de pare, desapareix dins les gèlides aigües del llac. Al principi, tot el poble acompanya la mare en la recerca però, a mesura que passen els dies i queda ben clar que el noi no se n’ha pogut sortir, la dona es queda sola recorrent les aigües una vegada i una altra, desesperadament. Malgrat els precs d’amics i parents, es nega a abandonar. Jura que no baixarà de la barca fins que no trobi el seu fill i, malauradament, compleix la promesa. Després de set dies d’infructuosa recerca, sense menjar ni beure, la dissortada dona mor. Però resulta que, com que no ha trobat el consol que buscava, la seva ànima es nega a abandonar aquest món i, convertida en un esperit maligne, decideix tornar cada any per les mateixes dates. En vida no va trobar el seu fill però una vegada morta no se n’anirà de buit, cada any raptarà i s’emportarà cap a l’avern un noiet del poble escollit a l’atzar. La seva desgràcia passarà a ser la desgràcia de tot el poble.

Però ja diuen que no hi ha mal que per bé no vingui i aquest malefici que semblava que havia de condemnar-nos, va servir per a tot el contrari. Un espectre d’aquesta entitat no és fàcil que passi desapercebut i, de seguida, el nostre poble s’omple de visitants que volen veure la Dama Blanca, com ben aviat tothom la coneix. La setmana que cada any se la pot veure navegant pel llac com una ànima en pena, es converteix en una font d’ingressos inesperada. No passa gaire temps abans que l’ajuntament decideixi organitzar la Setmana de la Dama Blanca, set dies a l’any dedicats per complet a l’aparició fantasmal que van molt bé a les arques municipals i omplen els calaixos dels botiguers i restauradors del poble. Tot i que, en part, és una festa agredolça, perquè al cap i a la fi una família es quedarà sense un dels seus fills, cal admetre que, més enllà de la desgràcia, aquesta setmana esdevé la gran festa major del poble.

Entre tots vam aconseguir sortir-nos-en i superar la fatalitat, però jo crec que no ens hem de quedar aquí. Per això, fa uns dies vaig proposar al regidor de comerç i turisme que s’hauria de contractar una mèdium de reconegut prestigi per parlar amb la Dama. La idea seria convèncer-la que, en comptes d’una vegada a l’any, passi pel poble cada sis mesos. Just abans de Nadal, com fins ara, i també a principis d’estiu. Això permetria allargar la temporada turística i crear la Setmana Blanca Estiuenca que segur que ho petaria. Doncs avui m’han comunicat que aquest pla genial, mal m’està el dir-ho, que convertiria el nostre poble en un dels principals destins turístics de la regió, no tirarà endavant. Pel que sembla, aquesta gran iniciativa ha topat amb l’oposició frontal d’alguns pares i mares que es neguen a perdre més fills per molt bo que això sigui per l’economia del poble. Ho entenc, tot és qüestió de prioritats i, des del seu punt de vista, la seva reacció és comprensible, no dic que no, però alguns pensem que potser no n’hi ha per tant i que, abans de prendre una decisió massa precipitada, ho hauríem de sospesar millor entre tots. A veure, jo no tinc fills, però tothom sap que fer-ne un no és gaire complicat: una mica de disbauxa, nou mesos d’espera i en pocs anys tornes a tenir un nen com el que t’han pres (o potser més maco i tot). En canvi, si ara perdem aquesta oportunitat, no sé si el prestigi turístic del nostre poble serà tan fàcil de recuperar.

divendres, 11 de desembre de 2020

Joc de Ment - 027

EL NÚMERO TRIAT



- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



En un paper, s’ha de dibuixar una quadrícula amb quatre files i quatre columnes, és a dir formada per 16 caselles i aquestes caselles s’han d’omplir amb els nombres naturals successius que van de l'1 al 16. L’ordre no té gens d'importància i, de fet, com més desordenats estiguin millor.



El mag presenta la quadrícula amb els 16 números a un espectador i li demana que triï una de les xifres senars sense dir-la. És a dir, ha de descartar els nombres parells i escollir només una de les caselles on hi ha els imparells (1-3-5-7-9-11-13-15).

La feina del mag serà endevinar aquest número triat i, per aconseguir-ho, començarà a assenyalar els números d’un en un. Cada vegada que el mag toqui un número, l’espectador ha de sumar mentalment una unitat al número incògnita (si ha triat el 9, amb el primer cop pensarà 10, amb el segon pensarà 11...) i així fins a arribar a 25.
Quan la seva suma mental arribi a 25, l’espectador ho dirà en veu alta i, per a sorpresa de tothom, just en aquell moment el mag estarà assenyalant el número que buscàvem.





divendres, 4 de desembre de 2020

PROBLEMA DE LÒGICA

La LÒGICA es defineix, segons la segona accepció que en dona el diccionari català-valencià-balear (DCVB), com: «Manera rigorosa de raonar; encadenament racional de les coses».

En conseqüència, un PROBLEMA DE LÒGICA és aquell enigma mental que es pot solucionar mitjançant l’ús d’un tipus de raonament deductiu que ens permeti estudiar ordenadament les dades per, d’aquesta manera, poder aplicar (o descartar) en cada moment les pistes que ens ofereix l’enunciat fins a aconseguir treure’n l’entrellat.

Sovint, quan aquests enigmes són publicats en forma de passatemps, incorporen un gràfic en forma de taula que relaciona les incògnites de l’enunciat i les pistes que aquest ens ofereix. A mesura que avancem en la resolució de l’enigma, s’han d’anar marcant les diferents caselles d’aquesta taula (generalment, amb una X quan descartem una relació o amb un punt quan trobem una concordança) fins a aconseguir completar-la i així descobrir, finalment, la resposta buscada. Segons s’indica al recull ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO (Grijalbo – 2011) aquests enigmes de taula lògica van aparèixer per primera vegada l’any 1962 als Estats Units i, entre altres denominacions, s’acostumen a conèixer pel terme japonès SUIRI, expressió que significa «raonament» o «raonar» i que també designa les novel·les de trama policíaca.

Al llibre de Rosalind Moore, LOS MEJORES PROBLEMAS LÓGICOS (Martínez Roca – 1990) trobem la següent defensa entusiasta d’aquest tipus de passatemps:
«Els problemes lògics són els més populars i sol·licitats entre els diferents tipus de jocs d'enginy. I això no és estrany, perquè són interessants, excitants i estimulants: resoldre problemes lògics agilitza la ment, posa a prova la capacitat de raonar, i es converteix en un passatemps de primera».

A la mateixa obra, també se’ns explica el mètode a seguir per resoldre aquests enigmes amb alguns exemples solucionats pas a pas. A continuació us en faig un resum:

COM RESOLDRE PROBLEMES LÒGICS

Aquests problemes d'enginy són exactament el que el seu nom indica, és a dir, problemes (passatemps, en realitat) basats en la lògica. Per resoldre'ls, no cal cap coneixement especialitzat, ni un vocabulari extens. Tot el que fa falta és sentit comú i una certa capacitat de raonament. Són casos clàssics de deducció on, normalment, se’ns demana que ordenem dues o més sèries de dades relacionades entre si, per exemple, quin nom de la primera es correspon amb tal nom de la segona, etc. A l’enunciat sempre trobarem totes les dades necessàries per arribar a la solució.

Plantegem a continuació un exemple de problema de lògica. Com la majoria d'aquests passatemps, l'enunciat consta d'una introducció i d'una sèrie de pistes. L'última part del plantejament ens indica les dades que hem de determinar per resoldre'l.

Exemple:
Una dona assisteix a una festa. Li presenten a quatre homes en una successió més aviat ràpida i, com és freqüent en aquestes reunions, aviat es fa esment a l’ocupació de cadascú. Malauradament, a la noia li falla una mica la memòria. Al cap de mitja hora, només és capaç de recordar que ha conegut el senyor Castany, el senyor Blanc, el senyor Bru i el senyor Ros. Sap que un d'ells és fotògraf i que també hi ha un botiguer, un banquer i un cantant, però li resulta impossible fer concordar noms i professions. La seva amfitriona, una amiga aficionada a les bromes, es nega a refrescar-li la memòria, però li proporciona quatre pistes. Per fortuna, la lògica de la noia és millor que la seva memòria i, ràpidament, aparella cada home amb la seva ocupació. Podeu fer-ho també vosaltres? Aquestes són les pistes:
1. El senyor Blanc sondeja el banquer sobre la possibilitat d'obtenir un préstec.
2. El senyor Castany va conèixer al fotògraf quan el va contractar per fer les fotografies del seu casament.
3. El cantant i el senyor Blanc són amics, però mai han tingut tractes de negocis.
4. Ni el senyor Bru ni el cantant coneixien el senyor Ros abans de la festa.

Resolució:
El primer pas consisteix a assenyalar totes les dades òbvies a partir de la informació donada a les pistes. De la número 1 es dedueix clarament que el senyor Blanc no és banquer. La pista número 2 diu també clarament que el senyor Castany no és el fotògraf. Segons la pista número 3, el senyor Blanc no és el cantant. I a la pista número 4 es pot veure que ni el senyor Bru ni el senyor Ros són el cantant.
Amb això, hem comprovat que l'únic que pot ser cantant és el senyor Castany que, per tant, no serà ni fotògraf (cosa que ja sabíem), ni botiguer, ni banquer.
Arribats a aquest punt, fa la impressió que ens trobem en una situació «desesperada». Ja hem utilitzat totes les claus i hem aparellat només un nom amb la seva professió, sense possibilitat de formar cap altra parella. Com hem de seguir, llavors?
Doncs el proper pas serà rellegir les pistes, considerant al mateix temps la nova informació que hem obtingut. Sabem que el senyor Castany és el cantant i que ha tingut tractes de negocis amb el fotògraf (pista 2). Però el cantant mai ha tingut tracte de negocis ni amb el senyor Blanc (pista 3), ni amb el senyor Ros (pista 4). El que significa que ni el senyor Blanc ni el senyor Ros poden ser el fotògraf. Hem trobat, per tant, noves respostes. El fotògraf ha de ser el senyor Bru i, per descart, el senyor Blanc ha de ser el botiguer.
Finalment només ens queda per determinar quina professió exerceix el senyor Ros i qui és el banquer. Òbviament, perquè és l’única possibilitat que ens queda, deduïm que el senyor Ros és el banquer. I amb això queda resolt tot el problema.

Totes les qüestions de lògica són tan fàcils de resoldre?
Per descomptat que no. Una gran part dels problemes són molt més complicats que aquest exemple que acabem de donar. Requereixen bastant més temps i cal pensar molt abans d'arribar a la solució. No obstant això, la tècnica que s'aplica per aconseguir-ho és essencialment la mateixa. Tota la informació necessària la dona el mateix problema, sigui en el plantejament o en les pistes. A mesura que es vagin eliminant possibilitats, disminuiran les eleccions a fer, fins que, finalment, podrem determinar algunes dades. Al seu torn, aquesta certesa ens permetrà normalment reduir les possibilitats en altres sèries de dades. Sempre que determinem alguna cosa, haurem de tornar a les pistes i rellegir-les, retenint a la memòria les dades que hem descobert. Tot d'una, una frase de les pistes ens dirà una cosa que no havíem copsat abans, amb el que reduirem encara més les possibilitats, fins que acabarem per localitzar tots els elements i el problema quedarà solucionat.



I després de la teoria, toca passar a la pràctica. A continuació, us deixo el PROBLEMA DE LÒGICA que va sortir publicat a la pàgina 22 del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. Ja sabeu que els comentaris estan a la vostra disposició per si us ve de gust provar de resoldre’l.






GLOSSARI:
  • Problema de lògica
  • Suiri

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

divendres, 27 de novembre de 2020

EL MAL FILL (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui toca "EL MAL FILL". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada pel seu oncle Vicenç Amades.


EL MAL FILL

Un matrimoni vell tenien un fill, al qual donaven tots els gustos. El fill es gastà tot el patrimoni dels pares fins al punt que ells mateixos es vengueren al rei per poder donar el producte de la venda al fill malgastador. Dels diners que el rei pagà pel pare, el fill se’n comprà un cavall, i dels que donà per la mare, un vestit. Al cap de pocs dies es presentà el fill a casa del rei i encara reclamà més diners als pares. Aquests romperen en gran plor en veure fins on arribava a ésser disbauxador llur fill. El rei, sentint tanta cridòria entre els esclaus, volgué saber què passava i s'assabentà del cas. Féu que li presentessin el fill i li digué que el protegiria. Li donà una carta escrita i li manà que anés a portar-la a un altre rei veí seu, el qual li donaria el que mereixia. Li posà com a condició que no l'obrís per res durant el camí, puix que si ho feia ell ho sabria i al moment el faria penjar per desobedient.

El minyó emprengué el viatge cap al reialme del rei a qui havia de lliurar la carta. Pel camí la set l'abrusava i no trobava cap font. Passà per vora d’un pou, però era molt profund i no tenia manera de poder-ne pouar aigua. Tingué una idea: amb un cordill que trobà va baixar la carta fins al fons del pou i xuclà l’aigua que el paper havia absorbit. El paper esdevingué transparent i sense obrir la carta, com li havia estat manat, pogué llegir el que deia. El rei contava al seu company qui era el portador I li encarregava que en rebre la lletra el fes penjar. El minyó dubtà quin camí seguir, però cregué que estava perdut i que havia de seguir el seu destí. En arribar a la terra on es dirigia sabé que el rei volia casar la filla i no sabia amb qui; havia ofert donar-la al qui fes un enigma que ningú no sabés desxifrar. El minyó decidí presentar-se al rei i fer-li un enigma del cas de la seva vida. Li digué:

He muntat damunt del meu pare,
he vestit de la meva mare
i he begut aigua de la meva mort.

Cap palatí ni cap savi del reialme no sabé desxifrar-lo i li fou cedida la mà de la princesa en lloc d’ésser penjat.

Darrere la porta n’hi ha un fus,
s’ha acabat, amén Jesús.

divendres, 20 de novembre de 2020

Relats Conjunts (novembre - 2020)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Cinc retrats" [Fem portrætter] (Vilhelm Hammershøi - 1901/02).





PENTACRÀCIA

Va arribar un moment que la classe política havia desprestigiat tant la democràcia que aquesta forma de govern va deixar de tenir sentit. Si el que la gent votava no importava perquè totes les decisions dels governs eren imposades per les elits econòmiques no valia la pena esmerçar temps i recursos en organitzar eleccions que no servien per a res perquè era igual qui guanyés, els que manaven sempre eren els mateixos.

S’havia, doncs, de canviar el règim polític. La democràcia ja no servia, havia quedat superada igual que abans havien quedat obsoletes les dictadures, les monarquies o les teocràcies. Calia fer una cosa diferent i deixar de triar els governants entre qui tenia com únic mèrit el saber fer discursos brillants o aconseguir caure simpàtic a la gent. Si tenim un problema sanitari, no és millor que l’intenti solucionar un metge abans que un polític que només ha trepitjat un hospital per fer-se la foto el dia de la inauguració? Si sorgeix un conflicte fronterer, no és preferible encarregar-lo a un diplomàtic expert abans de permetre que el president de torn pugui prémer el botó nuclear sense més ni més? Deixar la solució en mans dels que hi entenen és sempre una bona solució i, per tant, havíem de ser governats pels que estiguessin millor preparats per afrontar cadascun dels temes cabdals que afecten la nostra societat. No va ser fàcil trobar aquests experts perquè, com tothom sap, aquestes persones realment capacitades es poden comptar amb els dits d’una mà però una vegada localitzats tots cinc, la pentacràcia (que així es va denominar aquest nou sistema polític) va ser, per fi, instaurada.

Alguns, els que heu estudiat una mica d’història, potser pensareu que aquesta fórmula ja havia estat provada anys enrere sense gaire èxit. Aquest nou règim pot recordar els governs formats per tecnòcrates o, anant encara més enllà, aquells pobles de principis del segle XX on el poder el tenien l’alcalde, el capellà i el cap de la policia que feien sempre el que els semblava. Ni de bon tros, l’error de base d’aquells governs era que no deixaven espai a la participació ciutadana en cap moment i això no passa amb la pentacràcia. En circumstàncies normals, els cinc experts poden manegar la situació a la seva manera i tot ha de funcionar correctament però si sorgeix un afer massa complicat de resoldre, aleshores es posa en marxa un recurs innovador de solvència contrastada: el pentaconclave.

Imagineu que apareix un problema que afecta greument a part de la societat i que no hi ha manera de solucionar-lo des del govern. És el moment d’activar el pentaconclave i tancar els cinc experts dins una sala amb totes les comoditats que calgui però completament aïllats de l’exterior. No es tracta, com alguns pensareu, que aprofitin aquest aïllament per trobar una solució sinó just pel contrari, el que se’ls demana és que s’apartin un temps per no fer nosa i així permetre que la gent que pateix directament aquell problema pugui solucionar-lo. Després, quan tot estigui resolt, els cinc governants poden tornar a sortir per seguir encarregant-se del dia a dia que la població té altra feina.