El Vaixell de Teseu

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn del Vaixell de Teseu que ens arriba des de la Roma Clàssica al voltant de l'any 100 de la nostra era.

Plutarc de Queronea (Tret d'AQUÍ)

Plutarc va ser un filòsof i historiador grec que va viure al segle I de la nostra era. Actualment és més conegut pel seu llibre "Vides paral·leles" una sèrie de vint-i-tres estudis biogràfics de figures històriques, presentades per parelles, una grega i una de romana. Es va centrar particularment en el caràcter i va establir interessants correspondències entre les parelles triades.

En l'estudi dedicat a l'heroi grec Teseu, Plutarc diu que al seu retorn a Atenes, el vaixell en què va arribar a port va ser conservat com una relíquia històrica. A mesura que les taules es podrien, anaven sent reemplaçades amb duplicats exactes, fets amb tota cura. D'aquesta manera, el vaixell es conservà durant centenars d'anys, fins al segle III aC.

La pregunta que planteja Plutarc és la següent: si totes les peces de fusta que constituïen el vaixell havien estat canviades, possiblement moltes vegades, seguia sent el mateix vaixell?

Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ

Aquesta és en realitat una qüestió filosòfica més que una simple paradoxa. Aristòtil sostenia que la forma d'alguna cosa és el que defineix la seva realitat, i que els materials emprats, el seu contingut, tenen menys importància. En aquest sentit, és decididament el mateix vaixell. La cultura japonesa dóna per suposat aquest principi com un fet general. En una definició absolutament rigorosa de "mateix vaixell", no és així, ja que un cop retirada la primera peça queda alterada la seva integritat. Alguns tabús dels jueus ortodoxos semblen acceptar aquest segon punt de vista. Una visió utilitària podria suggerir que la forma final del vaixell s'hauria establert en el moment en què Teseu el va abandonar per última vegada, de manera que la primera reparació atenenca l'hauria invalidat. Amb tot, no són més que opinions, i l'elecció final és del lector.

Relats Conjunts (octubre - 2020)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia on es veuen vuit homes celebrant la fi de la "llei seca" i que porta per títol "The end of Prohibition" (05/12/1933 - USA).

ELS PERILLS DE L’ABÚS DE L’ALCOHOL

Diuen que una imatge val més que mil paraules però això no és del tot cert. Una imatge congela un instant i ens els mostra amb precisió però no ens pot ensenyar les circumstàncies que envolten aquell moment concret, és incapaç d’explicar la història que hi ha al darrere. Agafem, per exemple, aquesta fotografia on veiem un grup d’homes en un bar celebrant la derogació de la «llei seca» als Estats Units de la primera meitat del segle XX. Sembla una fotografia alegre, tots ells beuen contents i gaudeixen de l’ambient festiu que els rodeja. Ningú sembla conscient dels efectes perniciosos de beure en excés. Cap d’ells sap encara que, en un termini de 48 hores, els vuit seran morts.

Els primers a morir van ser en Patrick Patterson i els seus dos fills, Jerry i Tom. Els veiem a la dreta de la fotografia, el pare assegut amb un vas metàl·lic a la mà i els seus dos fills drets bevent d’una gran gerra i d’una bota de vidre respectivament. Aquell vespre, els tres van continuar bevent fins a gairebé acabar-se les reserves de cervesa del local i després es van acomiadar per tornar a casa. Com sempre, van marxar a peu perquè vivien molt a prop però, en comptes d’agafar el camí habitual, van decidir passar per la via del tren perquè així escurçaven el trajecte. Va ser el seu primer error, el segon fou tardar massa a descobrir que aquella llum que se’ls apropava de cara no provenia del far d’una bicicleta com es pensaven sinó del focus davanter de l’exprés en ruta cap a la capital de l’estat.

El soroll de l’impacte i la fregadissa dels frens del tren van fer sortir esperitats del bar a en Michael Mitchell, amb barret a la fotografia, i a l’home de la gorra just darrere seu, en Will Wilson. Eren, respectivament, el guardaagulles i el cap de l’estació del poble. Tot i el seu estat, entre tots dos gairebé s’havien begut tres ampolles senceres de ginebra, van pensar que la seva obligació era presentar-se al seu lloc de treball com a representants locals de la companyia ferroviària. Amb aquesta lloable intenció, van pujar al seu cotxe, aparcat just davant del bar, i van sortir a tota velocitat. El problema és que, en comptes de posar la primera, havien posat marxa enrere i l’automòbil va retrocedir inesperadament fins a quedar encastat sota el porxo de l’edifici que els va caure al damunt. El resultat de l’accident fou la mort immediata dels dos homes i també la d’en Allan Allen, el veiem a l’esquerra de la fotografia bevent un didalet de whisky, que havia sortit per veure que feien i perquè necessitava prendre una mica l’aire per rebaixar els efectes d’aquell primer glop de bourbon i dels molts altres que l’havien seguit.

Aquella nit no moriria ningú més. En Neil Nelson, cambrer i propietari del bar que a la fotografia surt amb jaqueta blanca, i Thomas Thompson, que va continuar xerricant de la bota que li aguantava en Neil fins a esgotar tot el vi ranci que contenia, es mantenien dins del local perquè en Thomas havia caigut rodó a terra a causa d’un coma etílic. El cambrer, que era l’únic que no havia begut gens, va intentar fer els primers auxilis al seu client fins que va arribar l’ambulància que se’l va emportar cap a l’hospital del comtat. De totes maneres, els esforços de l’equip mèdic que el va atendre allí no van servir de gaire. En Thomas Thompson, pianista aficionat que aquell vespre va oblidar-se de la música i va preferir agafar un pet com un piano, moria un parell de dies més tard sense haver recuperat la consciència ni per un instant.

La història té, si això és possible, un final encara més tràgic. Aquells dos darrers dies de la seva vida, el senyor Thompson no els va passar sol a l'hospital. En tot moment va estar acompanyat per en Neil Nelson que, segons van explicar les infermeres, va pregar sense defallir per la recuperació del seu client i amic. «Desperta’t», deia insistentment. «Te n’has de fer càrrec», repetia sense descans. «Tu no pots morir-te com tots els altres», exclamava desesperadament. Tot fou en va i, com hem dit, no havien passat ni quaranta-vuit hores quan en Thomas va deixar de respirar. Quan la infermera del torn de nit va entrar a l’habitació, just un minut després del decés, no va poder fer res més que constatar la defunció del seu pacient i veure astorada com el senyor Nelson obria la finestra d’aquella habitació de la cinquena planta i se suïcidava llençant-se al buit. Sobre el llit de mort del seu últim client, havia deixat dos documents esborronadors. El primer d’ells era aquesta mateixa fotografia que hem estat comentant on, ara sí, ja no hi sortia ningú amb vida. El segon era la factura de les consumicions del bar d’aquella nit, unes consumicions que ningú havia pagat i que havien abocat al pobre Neil a la ruïna econòmica i a la desesperació.

Joc de Ment - 025

LA CARTA REVELADA ALS ULLS

- Una baralla de cartes.

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

El mag entrega la baralla a un espectador perquè comprovi que són cartes normals i les barregi tant com vulgui. Quan ha quedat satisfet, el mag recupera la baralla i se la col·loca a l’esquena girant-se també ell al mateix temps. Per tant, en aquest moment les cartes queden a la vista de l’espectador damunt les mans del mag que està d’esquena.

El mag demana ara que l’espectador s’emporti unes quantes cartes (les que vulgui) en un paquet que ha d’aixecar i girar cap a ell per veure la carta de sota, la de tall. Per comprovar que se segueixen les seves instruccions, el mag es gira un moment i li recorda a l’espectador que s’ha de fixar bé en aquesta carta de tall que només ha vist ell i que ha sortit per pura casualitat quan ha tallat la baralla per on ell ha volgut.

El mag torna a girar-se i, per acabar, demana a l’espectador que torni a posar el seu paquet de naips allà on era al principi; és a dir, damunt la resta de la baralla que encara té a la seva esquena. Una vegada la baralla queda completa, el mag iguala les cartes i les talla, a cegues, un parell de vegades perquè no quedi cap dubte que no pot saber on ha quedat la carta incògnita.

Certament, sembla que en aquestes condicions el mag no pot saber quina és la carta que ha vist l’espectador però tothom sap que l’última imatge que hem vist queda retinguda, per uns instants, a la nostra retina i, efectivament, al mag només li caldrà mirar fixament els ulls de la seva víctima mentre repassa un a un els naips de la baralla per descobrir la carta amagada.

El truc d’aquest joc de mans es basa en el fet que, quan el mag recupera la baralla i just abans de posar-la a la seva esquena, s’ha de fixar en la carta que ha quedat a sota de la baralla i recordar-la, aquesta serà la carta clau. Més endavant, quan es gira un moment per advertir a l’espectador que la carta que ha de recordar és la que ha quedat a sota del munt que ell mateix ha tallat, el mag aprofitarà per moure la carta clau al damunt de la part de la baralla que encara té a l’esquena. Quan l’espectador completi la baralla, la carta incògnita i la carta clau quedaran juntes i això permetrà després, amb una ullada a la baralla, saber quina és la carta que busquem. Els talls a cegues que fa el mag serveixen per despistar però no influeixen en l'ordre de les cartes.

SCRABBLE

¿SABIES QUE...

Scrabble, el joc del qual es va vendre un milió d'unitats l'any que va irrompre al mercat, era jugat amb assiduïtat pel seu inventor i els seus amics durant els vint-i-un anys anteriors?

L'any 1931, en el període més profund de la Gran Depressió, Alfred Butts, un arquitecte en atur, va dissenyar un joc basat únicament en la construcció de paraules, combinant l'habilitat i la sort a parts iguals?

No fou fins a l'any 1948, que el seu amic Jammes Brunnot va començar a fabricar-ne artesanalment a la seva casa rural de Newton, a Connecticut, i... va començar a perdre-hi diners durant els quatre anys posteriors?

A partir d'aquell moment, de cop, les vendes van començar a pujar de manera vertiginosa i no s'han aturat mai més?

Scrabble, definitivament, s'havia consolidat. Des d'aleshores, i a tot el món, se'l considera: EL LÍDER MUNDIAL DELS JOCS DE PARAULES.

Aquest breu apunt històric és el que consta a la capsa de les primeres edicions en català d'aquest joc de tauler lingüístic. Per ser exactes, l'he copiat de l'edició de 1992 que fou fabricada a Anglaterra per "Spear's Games" [actualment una filial de "Mattel"] i distribuïda a Catalunya per "Juegos Borrás" de Matarò (Maresme) [actualment l'empresa s'anomena "Educa-Borràs" i té la seu a Sant Quirze del Vallès]. Al llibre d'instruccions inclòs, també hi trobem la següent descripció del joc:

SCRABBLE és un joc de paraules encreuades per a 2, 3 o 4 jugadors.
El joc consisteix en formar paraules sobre el tauler, com als mots encreuats, utilitzant fitxes marcades amb lletres i punts.
Cada jugador intenta fer el nombre més gran de punts possible col·locant les lletres en les combinacions i posicions que li facin obtenir el profit més gran dels valors de les lletres i dels punts de les caselles amb premi del tauler.
El total de puntuació pot ser de 400 a 800 punts, o més, segons la destresa dels jugadors.

La gènesi de la versió catalana del joc ens l'explica Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991):

L'any 1990, l'editora mataronina "Borràs Plana S.A." (que té en el seu catàleg el clàssic joc del Monopoly) va treure la versió catalana de l'Scrabble amb el tauler original que "J. W. Spear & Sons" dissenyaren l'any 1948. L'adaptació catalana del joc la signen Lluís de Yzaguirre, Rosa M. Chico i Oriol Comas i Coma.
No es tractava només de traduir. Les especials característiques del joc exigien un estudi estadístic profund de la freqüència de l'aparició de les lletres en llengua catalana. El doctor Yzaguirre, a partir d'una base de dades de més de 800.000 mots, va establir els valors específics de les lletres de la versió catalana.
El resultat, un alfabet català d'Scrabble on les fitxes de més valor (10 punts) són les quatre que representen els dígrafs [L·L]-[NY] i les lletres [Ç]-[X], seguides per quatre fitxes de 8 punts, corresponent a les lletres [H]-[J]-[Q]-[Z]. L'alfabet es completa amb les fitxes següents:
De 4 punts: 1 [F] i 1 [V]
De 3 punts: 2 [B], 2 [G] i 2 [P]
De 2 punts: 3 [C], 3 [D] i 3 [M]
D'1 punt: 13 [E], 12 [A], 8 [I], 8 [R], 8 [S], 6 [N], 5 [T], 5 [O], 4 [L] i 4 [U].
També hi ha dues fitxes en blanc, anomenades escarràs que es poden fer servir per qualsevol lletra però no atorguen cap puntuació.

Cal destacar que la proposta d'utilitzar el mot ESCARRÀS per designar les fitxes comodí del joc va sorgir de l'escriptor i enigmista Avel·lí Artís-Gener. En Tísner fou un pioner en jugar a l'Scrabble en el nostre idioma perquè ja a principis dels anys 70 organitzava a casa seva partides, amb un joc que havia creat adaptant manualment un tauler de la versió original anglesa, on hi convidava altres escriptors de l'època com Jaume Fuster o Montserrat Roig.

L'any 2000 es va publicar el "Diccionari Oficial de l'Scrabble en Català (DOSC)" que és el diccionari arbitral que fan servir els jugadors de Scrabble en el nostre idioma, tant en els tornejos oficials com en les partides dels clubs. En aquest sentit, l'any 2009 es va fundar la "Federació Internacional de Scrabble en Català (FISC)", una entitat sense ànim de lucre que facilita la creació de nous clubs de Scrabble als diversos pobles i ciutats d'arreu dels Països Catalans, incloent-hi Andorra i l'Alguer.

Aquest joc de taula també ha passat al món dels passatemps quan en aquesta secció d'alguns diaris i revistes especialitzades s'han publicat "Problemes d'Scrabble" que mostren una partida a mig fer on el jugador ha de continuar el joc inserint al tauler (una graella de 15x15 caselles) la paraula amb la puntuació més alta possible que es pot aconseguir amb les lletres que té al seu hipotètic faristol. Com s'ha dit, per calcular aquesta puntuació es té en compte el valor de les lletres utilitzades i els bonificadors que hi pot haver a les caselles del tauler que ocupem amb cadascuna de les fitxes de la nostra jugada. A més, si podem col·locar en una sola tirada les set fitxes del faristol, haurem aconseguit un "scrabble" (o "escrable", en la versió catalanitzada) i la nostra jugada rebrà 50 punts addicionals.
Com a exemple i per acabar aquest post, us deixo a continuació un d'aquests problemes que va ser publicat a la pàgina 51 del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. Espero les vostres millors solucions als comentaris...

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

---

GLOSSARI:

• Scrabble

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

12è aniversari

Avui XAREL-10 fa dotze anys!!

Dia 2 del mes 10, 12 anys. Capicua

Dotze unitats fan una dotzena i dotze dotzenes fan una grossa. Fem, doncs, una grossa:

12 mesos de l'any

12 signes de zodíac occidental tradicional

12 animals del zodíac xinès

12 apòstols de Jesús de Natzaret

12 déus olímpics del Panteó

12 treballs encarregats a Hèracles

12 astronautes que han trepitjat la Lluna (fins avui)

12 notes de l'escala cromàtica musical

12 colors del cercle cromàtic bàsic

12 estrelles a la bandera de la Unió Europea

12 tecles de funció al teclat de l'ordinador

12 anys del blog XAREL·10

Això últim sí que és gros i tocaria fer-la grossa però, tal com està l'ambient blogaire, en tindrem prou celebrant que hi he arribat i que encara em queden ganes de seguir endavant amb el blog. Als que continueu a l'altre costat de la pantalla acompanyant-me... MOLTES GRÀCIES!!

El que si faré és, com ara fa un any, fer tornar al LLIBRE de la seva merescuda jubilació perquè us proposi un Enigma Especial d'Aniversari. Al d'enguany li correspondrien les etiquetes: [difícil], [lògica] i, com als vells temps, el primer que l'encerti s'emportarà un rètol vermell de felicitació. Aquí el teniu:

L’ORGANIGRAMA DELS DOTZE CÀRRECS EXECUTIUS

L’Abel és una de les dotze persones que constitueixen l’equip directiu de l’empresa «ENIGMES S.L.», una multinacional amb seu a l’Illa de l’Escaquer i sucursals als cinc continents amb una jerarquia oficial molt ben definida encapçalada pel Director General que està per sobre del President que, al seu torn, supera en rang al Tresorer. Per sota d’aquests tres càrrecs principals, tenim els tres Vicepresidents (tots ells amb el mateix rang) i completen l’equip de direcció els sis Secretaris assignats a cadascun dels directius citats. Tots els secretaris ostenten un rang inferior a qualsevol dels executius principals però entre ells tenen una jerarquia pròpia basada en el rang dels seus caps respectius. Per tant, el secretari del director general se situa per sota dels vicepresidents però té un rang superior al del secretari del president i els secretaris dels vicepresidents tenen un rang més baix que aquest últim però el mateix entre ells.

Coneixent aquestes dades de l’organització i amb les pistes que a continuació trobareu, relatives als sis executius i als seus secretaris (o secretàries), hauríeu de descobrir la posició exacta en l'organigrama de l’empresa de cadascuna de les dotze persones amb el seu nom i cognom (tots els cognoms corresponen a poblacions de les comarques tarragonines, com per exemple Ulldemolins).

PISTES:
1. Glòria té un rang inferior a Torroja, el mateix que Móra i més alt que el de Pilar o el de Jan. Aquest últim només sobrepassa en rang a altres tres dels dotze, és a dir, a Vicenç i dos més.
2. Tant Xerta com Vilaplana superen Jan.
3. Lluís, que no és el director general, supera en rang a Rosalia i a Hèctor que no es diu Móra de cognom.
4. Querol, secretari de l'executiu en cap, no es diu ni Cinta ni Carla.
5. Dos dels vicepresidents són homes. Cap d'ells té secretari, sinó secretària.
6. Salou, que no és el director general, supera en rang a Pradell, que al seu torn supera David, el qual no és un dels vicepresidents.
7. Margalef, que és secretari i home, supera en rang almenys a un altre. No obstant això, no és el secretari del tresorer.
8. Horta, que no es diu Vicenç, està per sota de Nulles.
9. Móra i Roquetes no treballen junts. Roquetes és una dona i el seu nom de pila no és Carla.
10. Xerta, que també és dona, se situa per sota de Pradell.
11. Ester, que supera en rang a David, no és la secretària del director general.
12. Almenys tres dels secretaris són dones. Rosalia no s'inclou entre elles.

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "

Joc de Ment - 024

LA PRECISIÓ DEL TALL IMPRECÍS

- Una baralla de cartes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

El mag deixa la baralla a un espectador i li demana que n’extregui un petit grup de cartes que ha de deixar damunt la taula sense comptar-les. Seguidament, l’espectador ha de repetir la mateixa acció extraient un nou munt de cartes que tampoc ha de comptar però que ha de procurar que siguin unes quantes més que abans. D’aquesta manera, tindrem sobre la taula dos munts de cartes que es distingiran clarament per tenir un diferent nombre de naips cadascun d’ells.

No sabem quantes cartes hi ha a cada munt per això ara el mag demanarà a l’espectador que reculli el munt amb menys naips i que, sense dir res en veu alta, compti quantes cartes hi ha. Al seu torn, el mag agafarà el munt més gros i també comptarà les cartes que té. Quan hagi acabat de fer-ho, el mag dirà: “No sé quantes cartes tens al teu munt però estic segur que al meu tinc les mateixes cartes que tu, més X cartes suplementàries i que encara me’n quedaran prou per arribar a Y” (sent X i Y dos nombres enters triats pel mag).

Per acabar el joc, el mag demanarà a l’espectador que reveli quantes cartes hi ha al seu munt i procedirà a comptar els seus propis naips de la manera indicada demostrant així que la predicció feta és totalment correcta.

Vegem-ho en un exemple. Imaginem que el munt del mag hi ha 26 cartes i aquest afirma: “Al meu munt hi ha les mateixes cartes que al teu, més 6 cartes que em sobren i encara me'n queden prou per arribar a 20. Quantes cartes tens tu?”. Suposem que l’espectador diu, per exemple, 15. Aleshores el mag procedirà a deixar, d’una en una, les seves cartes sobre la taula fins a arribar a 15, després posarà en un munt a part 6 cartes més (les que li sobraven) i continuarà afegint cartes al primer munt comptant 16, 17, 18, 19 i 20. Aquesta última serà, tal com havia predit, la darrera carta del seu paquet.

Malgrat que sembla que els comptes del mag depenen del nombre de cartes de l’espectador, no és realment així sinó que simplement està comptant les seves pròpies cartes perquè els dos números (X i Y) sumen el total de les cartes del seu munt. L’únic a tenir en compte és triar una quantitat X prou petita perquè la diferència de cartes entre els dos munts permeti acabar el joc correctament.

Relats Conjunts (setembre - 2020)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Reading and Texting" (David Hettinger).

SALTANT DE BRANCA EN BRANCA

- M’agrada venir a llegir a aquesta clariana al mig del bosc, és un lloc preciós.

- Sí que és maco, sí. La llàstima és que aquí el WhatsApp no funciona gaire bé. Fa quasi un minut que he enviat un missatge i encara no m’ha aparegut el doble check. Tanta natura deu limitar la cobertura. Massa arbres!!

- Dius que aquest bosquet ridícul té massa arbres? Doncs no sé què hauries dit si visquéssim uns quants segles enrere. S’explica que, a l’època d’Alexandre el Magne, la península Ibèrica estava tan plena de boscos que un esquirol l’hauria pogut recórrer de punta a punta sense posar els peus a terra, només saltant d'arbre en arbre.

- Ostres, quina passada. És veritat això?

- Bé, sembla que l'afirmació no és del tot certa. Més aviat l'hauríem de prendre com una metàfora.

- O com una al·legoria.

- Dona, no sé què dir-te. Jo no hi veig l'alegria enlloc, trobo que seria de mala persona alegrar-se d'una extinció.

- Quina extinció? Segurament és cert que actualment hi ha menys arbres que temps enrere però encara tenim força boscos i d'esquirols també en queden, no?

- Parlo de la gent arborícola, les persones que vivien dalts dels arbres. És per ells que aquella afirmació de l'esquirol no podia ser certa. Pensa que esquirol que passava, esquirol que es cruspien.

- Gent que vivia dalt dels arbres? No n'havia sentit parlar mai. I perquè ho feien?

- No tenien altre remei. Ja t'he dit que tot això passava a l'època del magma. En aquells temps, l'activitat volcànica del planeta era tan gran que tot el terra era de lava.

- Sí, això sí que ho recordo. No fa gaire ho vam commemorar amb un challenge d’internet, un divertit repte viral aquell. Però, ara que hi penso, si el terra era de lava... com és que això no provocava incendis que cremaven els arbres?

- Has de tenir en compte que aleshores el temps no era com ara que, per culpa del canvi climàtic, s'ha tornat boig. Abans a l'estiu feia tanta calor que es fonien les pedres però cada hivern venia una glaciació que ho tornava a solidificar tot. I contra una capa de diversos metres de gel, no hi ha incendi que hi pugui fer res.

- D'acord. Així les persones arborícoles es van extingir per una glaciació.

- No, no. Ells van desaparèixer molt abans. Van ser desplaçats del seu hàbitat per una espècie invasora que avui en dia encara omple els arbres de les nostres ciutats, la cotorra argentina.

- I no se les podien menjar, com feien amb els esquirols?

- Menjar cotorres? Quina bestiesa. Sempre fas igual. Intento tenir una conversa fonamentada i plena de dades i tu has de sortir amb un dels teus estirabots. Au, vés a mirar si ja t’ha sortit la segona ratlleta del WhatsApp i a mi deixa’m llegir tranquil·la. Amb tu no es pot parlar seriosament de res...

Els llibres d'en Jan McPetit [2020] (III)

Aprofitant l'estiu, he publicat (cada segon divendres de juliol. agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany i, de pas, us he ensenyat les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet amb ells.
Avui acabo aquest "cicle" amb una última novel·la històrica que ens situa als Estats Units esclavistes del segle XIX...

EL FERROCARRIL SUBTERRANI (Colson Whitehead - 2016)

El «Ferrocarril Subterrani» és com s'anomenaven les rutes secretes i les cases de seguretat que, al segle XIX, ajudaven els esclaus afroamericans que fugien en recerca de la llibertat. En aquesta novel·la, l'autor les converteix en un tren real i ens explica com Cora, una esclava d'una plantació de cotó, l'utilitza per escapar-se i intentar començar una nova vida. Mentre llegim les vicissituds de la fugida de Cora, perseguida per un implacable caça-recompenses, se'ns fa present com era viure en aquella època on l'esclavitud era legal als Estats Units i uns éssers humans tenien dret sobre la vida (i la mort) d'uns altres, només perquè aquests últims eren d'un color de pell diferent.

És un llibre molt ben escrit que t'enganxa des de les primeres pàgines. Una lectura, molt dura a estones però també esperançadora en altres moments, que aconsegueix emocionar-te. Val la pena llegir-lo.

La fotografia està feta a l'estació de tren de Salou (Tarragonès). Una estació que no és subterrània però que, des de primers d'any, l'han «enterrat» fent-la passar a la història.

Un apunt final. Com he dit abans, la novel·la transcorre en una època on les lleis estaven a favor dels esclavistes i en defensaven els seus «drets». Així i tot, també hi havia algunes persones que s'enfrontaven a aquesta legalitat per considerar-la contrària als principis humans i morals i lluitaven per canviar-la, malgrat que aquesta confrontació els comportés problemes amb la justícia establerta com ens explica Colson Whitehead en el següent fragment, tret de la pàgina 327 del seu llibre, que fa referència a un d'aquests abolicionistes:

... Alguns xèrifs amb la cara encesa el van detenir per sedició. El van empresonar per haver instigat aldarulls que no havien passat de trobades pacífiques. L'honorable jutge [...] va dictar una ordre de crida i cerca contra ell, acusant-lo d'haver promogut ‘una ortodòxia infernal que fa perillar el teixit d'una societat òptima'...

En fi, representa que tot això passava fa dos segles. Res a veure amb l'actualitat...

Us desitjo a tots una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA

FALSES ETIMOLOGIES

L’ETIMOLOGIA és la branca de la lingüística que, utilitzant la filologia i els mètodes de la lingüística comparativa, estudia l’origen i l’evolució dels mots d’una llengua.

Però quan aquest mateix objectiu d’esbrinar l’origen d’una paraula s’intenta assolir deixant de banda la ciència etimològica i basant-se només en la pura especulació, les creences o les opinions de gent no especialitzada en lingüística passem a l’àmbit de l'ETIMOLOGIA POPULAR.

Una Etimologia Popular és, gairebé en tots els casos, una falsa etimologia perquè, com hem dit, no fa servir les eines de la ciència etimològica sinó que es basa en una relació que s’estableix entre dos mots que, aparentment, tenen una certa semblança formal però que en realitat són d’origen diferent. Aquesta relació, sovint s’aconsegueix utilitzant els mateixos mecanismes que fan possibles certs jocs de paraules i això ens situa de ple en el camp de la ludolingüística i l’enigmística.

Hi ha molts exemples de FALSES ETIMOLOGIES. Fins i tot, algunes d’elles han quedat recollides oficialment com el gos que apareix a l’escut de Calaf (Anoia) que indicaria que el nom del municipi prové de «ca» [gos] quan realment deriva de «calat» [castell, en àrab]. En el mateix cas, tindríem l’escut de Sabadell (Vallès Occidental) que mostra una «ceba» tot i que és clar que el nom de la ciutat no ve d’una hipotètica «ceba d’ell». Al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra cita altres diversos exemples d’aquestes falses etimologies. En destaco un parell en aquest fragment que us transcric a continuació:

A casa nostra, hi ha etimologies populars realment encisadores. Per exemple la d’«orxata». Conta la llegenda que en arribar el rei En Jaume a València va rebre’n un tassó de mans d’una nadiua i exclamà complagut: «Això és or, xata!». Simplement genial. Més polèmica ha aixecat l'inefable «carajillo». Josep Maria Espinàs, en una entrevista a la revista d’encreuats "...Més", ens exposa unes quantes versions que li havien arribat a través de la correspondència que genera la seva famosa columna diària a l'AVUI. Hi havia la d’un conegut bar de la Ciutat Vella barcelonina que servia el cafè i la copa junts als treballadors murcians de les obres de l’Exposició Universal Els obrers, apressats, ho demanaven junt «perquè ara guillo»; aquesta versió és impossible des d’un punt de vista d’evolució fonètica de la llengua —el camí evolutiu correcte és l'invers—, però ha fet molta fortuna. Després, també hi ha una versió més obscena que fa derivar el combinat d'un «petit carajo», la qual cosa recorda la curiosa paronomàsia purista R-V que ha transformat una famosa roca fàl·lica de «Carall Bernat» en «Cavall Bernat», segons recull Joan Coromines a l’entrada «Carall» del seu "Diccionari etimològic". Finalment, la versió més versemblant sembla la que atorga un origen cubà al «carajillo». Resulta que els soldats de marina prenien un combinat de cafè amb rom per infondre’s coratge abans d’un combat i l'anomenaven «corajillo». Els catalans que van lluitar a la Guerra de Cuba l’haurien importat i el mot hauria evolucionat fins esdevenir l’actual «carajillo».

Quan parlem de Falses Etimologies en el nostre idioma, és gairebé obligatori citar el DICCIONARI CATALÀ DE FALSES ETIMOLOGIES que va escriure Josep M. Espinàs i va ser publicat l’any 1984 per Edicions 62. En aquest llibre, l’autor barceloní fa una gran demostració d’enginy i de sentit de l’humor, inventant-se el ‘possible’ origen d’una bona colla de paraules.

Per acabar aquest post, us deixo amb un fragment de la contraportada i una selecció d’algunes de les entrades d’aquest divertit diccionari:

... La intenció de Josep M. Espinàs en escriure aquest llibre ha estat la de divertir-se i divertir-nos. I perquè ningú no es confongui ja ho diu al pròleg, quan, referint-se al llibre com si fos un medicament, ens explica que: «...pot anar bé contra l’avorriment (qualsevol causa), contra l’empatx televisiu, contra la transcendentalitis i la seriositat crònica, i s’ha experimentat que produeix efectes de reanimació en situacions depressives de grup», i que «no és aconsellable als qui pateixin de restrenyiment mental, polític, religiós, acadèmic o nostrat, als afectats per hipersensibilitat culturalista, als al·lèrgics als jocs de paraules i a aquells a qui la lectura de paraules non sanctas -ni que siguin, com en aquest cas, matèria d'anàlisi científica- pot produir un xoc traumàtic»...

DICCIONARI CATALÀ DE FALSES ETIMOLOGIES
(Josep M. Espinàs)
[Edicions 62 / 1984 / 217 pàg. / ISBN: 8429722114]

ABSOLUTISME: Derivat d'absolució. Sistema polític en què el governant es considera absolt de qualsevol error o crim perquè no té limitacions de tipus jurídic en l'exercici del seu poder.

AGREDIR: Prové de "dir (un mot) agre". Posteriorment s'amplià el concepte de l'agressió verbal a l'agressió física, d'acord amb la norma catalana: tal dit tal fet.

ALARMAT: Que duu les ales armades: avions equipats amb míssils.

AMBULÀNCIA: Cal desemmascarar l’excessiva llatinofília de molts etimòlegs. No prové pas d’"ambulare", sinó del primer vehicle motoritzat que fou emprat per a traslladar un malalt. (Testimoniatge del doctor Josep Pla i Duat, de la Pobla de Segur): "Amb què el duen? (el malalt)" fou la pregunta en veure l’arribada del nou vehicle. I la resposta, després de llegir les lletres de la part frontal del cotxe, fou aquesta: "amb un Lancia".

ANALFABET: D'analfavet. Equivalència catalana -amb el pudor típic de la nostra llengua- de la més descarada i menys eufònica expressió castellana popular "tonto del culo". Per unió d'anal i favet, diminutiu de "fava", "fleuma".

BISTEC: De ‘bis-tec’. Tall de carn que per la seva consistència es considera un "tec doble", mot nascut en èpoques en les quals el consum de carn era excepcionalment rar.

BOHEMI: Prové de ‘bo’ i d’‘hemi’, del grec "mig", o sigui "només mig bo", explicatiu de la valoració que en la societat tradicionalment laboral i conservadora s’ha fet de qui duu un tipus de vida més lliure.

BRÚIXOLA: Dim. ‘-ola’ ("corretja/corretjola", etc.) Significa "petita bruixa" pel fet que permet orientar-se en la rosa dels vents fins i tot sense visibilitat.

BUFETADA: Prové del francès ‘bufet’, aplicat a la taula de menges i refrescos en una festa, que els convidats solen assaltar violentament: "En el còctel d’inauguració de l’exposició va haver-hi bufetades."

CATIFA: Prové de la forma prefixada cat-, del grec ‘katà’ = "sota", i ‘tifa’ = "excrement, cagarada". ‘Catifa’ és el lloc sota del qual s'amaga la merda.

CERÀMIQUES: Allò que en el futur, per la seva fragilitat, ‘serà miques’.

DECADENT: Que comença a envellir, a perdre força. Prové del grec "deca" = 10 i "dent". Procés que es fa visible quan ja només es conserven "deu dents".

ESCUDELLA: Prové d’escut, forma verbal ‘escudar’. Perquè ha protegit tradicionalment l’estómac, i els catalans, de la fam.

ESGUERRAR: Allò que fa la guerra. Del mateix origen: ‘esguerrifós’.

ESPANYA: Com en el cas de Castella i de Catalunya, no s’ha arribat a conclusions definitives. 1) D’espanyar, fer saltar el pany d’una porta (la del país veí). 2) Si prové d’Hispania, l’anglès dóna una pista interessant: ‘Hispang’, de ‘his’ = "d’ell" i ‘pang’ = "dolor, turment". "Hispang" seria, doncs, "el turment d’ell" (del català). 3) i 4) ‘Espanyoli’, deformació d’"és pa n’oli" (valencianisme) -"és pa amb oli"- i és ‘panoli’ (castellanisme) = "neci, babau, massa càndid" són conceptes despectius que no encaixen, si no és per antítesi sarcàstica, amb la realitat dels espanyols.

ESPASMÒDIC: El moviment que ens domina quan trobem que algun producte és massa car: ‘és poc mòdic’ de preu.

FEDERAL: Agregació dels mots ‘fe de ral’ (cf.: "pa de ral"). Expressa que els partidaris del federalisme hispànic només poden tenir en l’èxit de la seva teoria una fe molt limitada.

HECATOMBE: Pura transcripció fonètica: ‘eh, que tomba’.

HELICÒPTER: 1) De l’anglès ‘hell’ = "infern" i ‘licòpter’ = ales de llop o "llop alat" ("licos" = llop i "pter", en grec = ala). "Helicòpter", doncs, vol dir "llop alat infernal". Com que ‘hell’, a més d’infern també significa "abisme", "helicòpter" es podria interpretar com a "llop alat que desafia l’abisme". 2) D’‘hel·le’ = "grec" i ‘hel·lico’ = "de Grècia" més ‘pter’ = ala. Aquest "ala grega" s’entén perfectament si es recorda que els primers helicòpters tenien quatre ales rotatòries (no tres, com molts dels actuals) en forma precisament de "creu grega".

HEREU: De l’alemany ‘herr’ i el grec ‘eu’ = "bé, bon". L’"hereu" seia el "bon senyor" o qui "fa bé de senyor" (i potser qui "viu bé de senyor, d’amo" en comparació amb els altres germans).

HIPOTECA: Del grec ‘hipo’ = "per dessota, en menys quantitat" (hipocondri, hipoglucèmia) i ‘teca’ = "menjar, conjunt de coses comestibles". Coincidència de les circumstàncies que duen a fer una "hipoteca" amb les que suposen disposar de menys recursos alimentaris. (La interpretació ‘hipputeca’ = "col·lecció de putes a cavall", si aquí ‘hip’ provingués del grec "hippos", és totalment fantàstica.)

HUMÀ: D’"humus" (llatí) = "terra". Que és fet de terra i torna a la terra.

INGENU: Prové d'enginy i de nu. Ingenu="enginy nu", desproveït de malícia.

INTEL·LIGENT: De la partícula "in-" = sense, contra, "tele" i "gent". "Intelegent" = gent sense tele(visió).

MÚSIC: Del llatí "mus" = "rata". Els músics han viscut tradicionalment pobres com les rates.

NATURISTA: Prové de Mallorca. A la forastera se l'anomenava Na Turista, i aquest mot, "Na Turista", s'aplicà a la primera dona estrangera que es despullava per prendre el sol balear. D'aquí s'ha estès a tothom qui practica el costum de vida i terapèutica naturals: sol, aire, etc.

NIMI: Insignificant, negligible. Abreujament de l'expressió popular "ni m'hi va, ni m'hi ve", que apliquem a allò que no ens afecta o no té importància per nosaltres.

NOVICI: De no (negatiu) i vici. Efectivament, s'exigeix a un novici que no en tingui cap.

OSTEOPATIA: Malaltia òssia. Compost d'os, ‘teo’ = "déu" i ‘patia’ = "dolors". Significa l'os que fa un mal de cal Déu.

PARIR: Masclisme. Hauria d'ésser marir.

PEL·LÍCULA: De ‘pèl i cul’, amb la qual cosa es demostra que el primer cinema fou pornogràfic. (No es gosà traduir fonèticament de l’anglès ‘picture’ (pronúncia "pitxa" = pel·lícula).

PENICIL·LINA: Substància terapèutica emprada per a guarir infeccions provocades per l’ús del ‘penis’.

PENSAMENT: Del grec ‘pan’ = "tot, totalitat" i ‘sement’ = "llavor". El ‘pan-sement’ és la llavor de tot.

PERÍCIA: Pràctica o habilitat notables. Quan arriben al punt màxim, la gent s’admira i exclama: "És la pera!"

PIXADOR: Urinari, orinador públic. Del català pi i de l'anglès ‘shadow’ = "ombra, protecció". Abans que no es construïssin urinaris públics, o quan no n'hi ha a prop, la solució tradicional i encara vigent és el ‘pishadow’ = pixar a l'ombra d'un pi, o protegit/dissimulat per un pi.

PUZZLE: No és pas un anglicisme, com repeteixen tots els diccionaris i enciclopèdies. Prové del verb català posar. N'hi ha prou que hom demani a un anglès de pronunciar "puzzle" i es descobrirà que pronuncia prou correctament posa'l! El sentit és clar. Cada fragment d'aquest joc ha d'ésser posat en el seu lloc corresponent.

RAJOLÍ: Del català raig i del francès joli="bonic,festiu". Raig petit, bonic i alegre, especialment en una font.

REFERÈNDUM: De "res - ferèndum" (forma llatinitzant equivalent a "haver de fer"). Sovint, des del punt de vista de qui el convoca, "referèndum " vol dir "no en farem res del que contesteu" (no en farem cas).

RELLISCAR: No es un verb català. És compost de dos mots anglesos: "rally" i "car". Amb el partitiu saxó dóna "rally's car" = "cotxe de rally", essent un "rally" una cursa d'automòbils que es fa en condicions adverses o perilloses que afavoreixen "ralliscar".

SEXAGENARI: Prové de sexe i gener. Un "sexe-a-genari" és la persona que comença a tenir el "sexe al gener", és a dir, en fase de refredament.

SEXE: Prové del llatí "sex" = 6. Aquest nombre implicaria que la primitiva sexualitat era tribal o col·lectiva.

SÍNIA: Màquina de treure aigua. El mot prové del típic pessimisme del pagès: si n'hi ha, "si-ni-a".

SOTS-: S'aplica a "sots-director", "sots-inspector", etc. Del francès sot="neci", el qui no és prou llest per a ésser director, inspector, etc.

TROPICAL: Del francès ‘trop’ = "massa" i ‘cald’ = "càlid". Massa càlid.

VALOR: Qualitat que fa que una persona o cosa sigui preuada. De l'expressió ‘val or’.

WHISKY: Crit dels bevedors en alçar els vasos: "visqui!".

---

GLOSSARI:

• Falses Etimologies

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

JOC DE MENT - 023

LA FLOR MÀGICA

- Un grapat de monedes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Utilitzant un nombre de monedes suficient, el mag dibuixarà una flor sobre la taula formant un cercle que representarà la corol·la d'on partirà una línia vertical que farà de peduncle o cua. El nombre de monedes necessari no importa, sempre que permeti crear correctament les dues parts de la flor. En el següent exemple, s'han usat 15 monedes (11 a la corol·la i 4 al peduncle):

Una vegada la flor queda enllestida, el mag es gira d’esquena i demana a un espectador que pensi un número qualsevol amb l'única condició que sigui més gran que el nombre de monedes que formen la cua [en l'exemple, hauria de ser major de 4]. Aquest número és el que l'espectador (sense dir res) començarà a comptar, assenyalant les monedes d'una en una, partint de la base de la cua i entrant dins la corol·la en sentit contrari a les agulles del rellotge. Si el número triat és tan alt que obliga a donar més d'una volta al cercle de monedes, l'espectador continuarà comptant mentre gira al voltant de la corol·la tot el que calgui sense tornar a baixar pel peduncle. D'aquesta manera, el número que ha triat l'espectador (i que només sap ell) el portarà fins a una moneda concreta [en l'exemple, si hagués triat el 21, el compte hauria acabat, després de fer una volta i mitja, a la moneda situada dalt de tot de la imatge].

A continuació, l'espectador repetirà novament el seu compte començant per aquesta última moneda que ha tocat però ara ho farà seguint el sentit de les agulles del rellotge (és a dir, al revés que abans). Aquest procediment el portarà fins a una altra moneda [en l'exemple, comptant 21 des de la moneda superior arribem a l'única de la imatge que mostra la cara]. Per acabar, l'espectador amagarà un petit tros de paper sota aquesta última moneda i haurà acabat la seva feina.

El mag es girarà i, tot i que no sap quin és el número triat per l'espectador ni ha vist (ni ha sentit) res del procediment que aquest ha seguit, endevinarà a la primera quina moneda amaga el tros de paper.

No importa el número escollit per l'espectador, el compte acabarà sempre en el mateix lloc perquè només depèn del nombre de monedes que hem fet servir per formar la flor. En el nostre exemple, la moneda escollida sempre serà la que mostra la cara en la imatge, sigui quin sigui el número que comptem. Per repetir el truc, podem afegir (o treure) algunes monedes a la cua de la flor per així provocar que el compte acabi en una moneda diferent.