MIMOLOGISMES

El folklorista Joan Amades va publicar, a la dècada dels anys trenta del segle XX, la «Biblioteca de Tradicions Populars» una col·lecció de 42 monografies dedicades als diversos aspectes del folklore català. El primer d’aquests llibres, publicat l’any 1933 i reeditat en edició facsímil l’any 2003 per Edicions El Mèdol, porta per títol EL LLENGUATGE DE LES BÈSTIES I DE LES COSES i, a la seva introducció, ens explica el següent:

El poble ha cregut sentir en la veu i cant de certs animals, sobretot dels ocells, i en el so de les campanes i instruments musicals, com també en la remor produïda per altres coses, l’articulació de paraules del llenguatge humà, i ha creat un seguit de frases que, segons la seva audició fantasiosa i senzilla, són pronunciades per animals i coses. La interpretació d’aquestes veus amb termes de parla humana, és un aspecte de l’onomatopeia, que rep el nom especial de mimología.

I afegeix:

La majoria de les enginyoses interpretacions dels cants, crits i sorolls [...] tenen tota la seva gràcia i escaiença precisament en la manera especial i en l’entonació pròpia amb que són emesos o produïts, ara precipitadament en una part i lentament en una altra; ara allargant-se desmesuradament en una síl·laba, mentre que la següent és tota precipitada, o bé accentuant amb tota agudesa un so per donar un gran amanyagament al següent, cercant sempre la major adaptació possible a la imitació fonètica del so que es proposa pintar.
[...]
És digna de remarcar la multiplicitat de maneres com és oït el cant d’un mateix animal, segons les orelles que el senten, puix que és quasi incomprensible que el mateix crit que unes persones interpreten: «Vedell, vedell, carn de vedell», d’altres l’entenguin: «Besalú, Besalú, camí de Besalú»...

Un MIMOLOGISME és, per tant, la interpretació mitjançant paraules dels sons inintel·ligibles produïts pels animals o alguns objectes. És un joc verbal relacionat amb l’HOMOFONIA i malgrat que és un terme utilitzat com a sinònim d’onomatopeia no es basa, com aquesta, només en la formació de mots nous a partir de la imitació de sons naturals sinó que agafa paraules o expressions del nostre idioma que sonen de manera similar a aquells crits o sorolls i les adapta per crear un «llenguatge» amb sentit on, fins i tot, hi tenen cabuda llargues converses del tot enraonades de manera que aquests suposats diàlegs dels animals també s’han utilitzat per crear petites rondalles o narracions.

Al seu llibre, Joan Amades recull mimologismes atribuïts als ocells, les aus casolanes, els mamífers i animals varis, els instruments musicals, les campanes i, fins i tot, a objectes diversos com la roba planxada o la mola.
A continuació i a tall d’exemple, podeu llegir una dotzena d’aquests mimologismes del nostre folklore amb l’afegitó (quan l’he trobada) de l’onomatopeia que correspon a cadascun dels sons:

- El refilet de la CADERNERA: «Rostit, rostit, rostit»
- El grall del CORB [cra, cra]: «Carn, carn, carn, carn»
- L’esgarip del DUC [uh, uuu]: «Puuuja, puuuja, puuja» o «Vedell, vedell, carn de vedell» o (a terres pirinenques) «Besalú, Besalú, camí de Besalú»
- El xerroteig del PARDAL [piu-piu, xiu-xiu]: «Aixuriiit, aixuriiit» o (al Pallars) «Gira’t i jeu, gira’t i jeu»
- El nyec de l’ÀNEC [qüec-qüec, nyec]: «Vull naps, vull naps» o «Naps, naps, naps» o «Qui sap, qui sap, qui sap»
- El gruny del PORC [gronyc, oic, oinc]: «Encara no?, encara no? Remaleïts, remaleïts» (porcells esperant el menjar)
- El rauc de la GRANOTA [rac, rac]: «Un raig, un raig, un raig» o «Rei, rei, rei»
- El carrisqueig del GRILL [cric-cric]: «Ric, ric, ric»
- El brunzit del MOSQUIT [bzzz]: «Cosir, cosir, cosir»
- El repic d’una CAMPANA [cling-clong, ding-dong, ning-nang]: «Sang i ceba, ceba i sang, sang, sang, sang, sang, ceba i sang» o «Arròs i fesols, fesols, fesols, fesols i arròs» o «Trumfes i cols, i cols, i cols, trumfes i cols» o «De codim, de codam, de caldera mo n’anam, de codim, de codam»
- La fressa d’una MOLA: «Casa’t, casa’t, casa’t» (a les fadrines) o «Perquè t’hi casaves, perquè t’hi casaves» (a les casades)
- El dringar d’una ESQUELLA [dring, clinc]: «Set, set, set»


Queda ben clar que els MIMOLOGISMES estan basats en una interpretació molt lliure i subjectiva dels sons escoltats i, per si això no fos prou, com que són part de la tradició oral quan s’escriuen queden, com també ens diu Joan Amades al davantal del seu llibre: «notablement desvirtuats i desfigurats».
Per això, vull acabar aquest post aprofitant un altre recull clàssic de mimologismes catalans. Em refereixo a QUÈ DIUEN ELS OCELLS?, obra de Jacint Verdaguer publicada per primera vegada l’any 1907. D’aquest llibre de mossèn Cinto dedicat a la interpretació dels cants de diverses aus (i que també forma part de la bibliografia utilitzada per Joan Amades per fer el seu recull), se n’han fet diverses edicions i una d’elles, la que l’any 2003 van publicar Edicions del País Valencià i la revista EL TEMPS, incloïa un CD amb els arxius sonors d’una selecció de fragments del llibre llegits per Carme Callol i dels corresponents cants dels ocells gravats per Eloïsa Matheu.
N’he tret mitja dotzena d’exemples perquè els pugueu escoltar:

GUATLLA (so)	GUATLLA (text)

COLOM (so)	COLOM (text)

GALL (so)	GALL (text)

TÒRTORA (so)	TÒRTORA (text)

ROSSINYOL (so)	ROSSINYOL (text)

CUCUT / CIGALA (so)	CUCUT / CIGALA (text)

QUÈ DIUEN ELS OCELLS? (SONS)

QUÈ DIUEN ELS OCELLS? (TEXT)

---

GLOSSARI:

• Mimologismes

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Els llibres d'en Jan McPetit [2021] (III)

Acabo aquest cicle estiuenc on he publicat (cada primer dilluns de juliol, agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany acompanyades de les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet basant-se en ells, amb una altra gran obra literària que també va tenir una versió cinematogràfica a càrrec del director Stanley Kubrick. Avui és el torn d'una novel·la distòpica i d'una pel·lícula de culte...

LA TARONJA MECÀNICA [A CLOCKWORK ORANGE] (Anthony Burgess – 1962)

L’Àlex surt cada notxi amb la seva xaica de drugs nadsats a pitejar moloca plus i després es dedica a dratsar-se amb altres malxics, crastar deng o vestxes dorogois, llubillubar alguna ptitsa o tolxocar un txelovec estarri per vidar-lo cobert de crova. La seva jisni es basa en l’ultraviolència i ho troba esmecant i horrouxou.
Però tot això s’acabarà escorri quan ubiva una sumca, la militsa el lloveteja i el tanquen a l’estaja. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...

Apipologies [disculpes] perquè segurament no esteu copant [entenent] ni una odinoqui eslova [ni una sola paraula] i pensareu que m’he tornat betzumni [foll], així que torno a natxinar [començar].

L’Àlex surt cada nit amb la seva banda d’amics adolescents a beure llet barrejada amb droga i després es dedica a barallar-se amb altres nois, robar diners o coses valuoses, cardar amb alguna noia o colpejar un ancià per veure’l cobert de sang. La seva vida es basa en la violència extrema i ho troba divertit i meravellós.
Però tot això s’acabarà ben de pressa quan mata una dona gran, la policia l’enxampa i el tanquen a la presó. Allí serà sotmès a la «Tècnica de Ludovico» per fer-li avorrir tot tipus de violència...

Tota la novel·la està narrada en primera persona per l’Àlex i, per tant, escrita com ell parla: utilitzant el «nadsat», aquest argot adolescent que us he mig presentat al primer paràgraf. Això pot semblar un impediment per a lectura, però cal dir que només és així a les primeres (poques) pàgines. Ben aviat, gràcies a que el vocabulari és limitat i els principals mots es repeteixen sovint, el context permet entendre’n la majoria i seguir la trama sense problemes. De fet, quan acabes la novel·la et queda la sensació que més que un impediment aquest fet és un punt a favor del text perquè l’ús del nadsat t’ubica perfectament en la manera de ser i de pensar del protagonista donant més força al relat de violència juvenil portada a l’extrem i de com els mètodes que des del govern s’utilitzen per combatre-la poden ser igual d’extremistes quan obvien la llibertat individual buscant una suposada tranquil·litat social. A mi m’ha agradat força i diria que és una lectura molt recomanable... però no apta per a tots els públics.

La pel·lícula de Kubrick [«A Clockwork Orange» - 1971], en la que cal destacar la gran actuació de Malcolm McDowell en el paper d’Àlex, és, encara ara, molt impactant i, exceptuant-ne alguns detalls puntuals, segueix molt fidelment la història de la novel·la... si no tenim en compte el final. Efectivament, el final és diferent perquè a la versió cinematogràfica van prescindir de l’últim capítol del llibre (que, pel que he llegit, tampoc havia sortit publicat a la versió americana de la novel·la). Així, mentre Burgess aposta per la redempció del protagonista amb l’edat, Kubrick deixa entendre que la seva maldat roman intacta. Jo no sabria dir quina opció és «millor»...

Aquí teniu en Jan McPetit a la pell de l’Àlex, no trobeu que està horrouxou?...

Joc de Ment - 035

LA CARTA DEL DIA

- Una baralla de cartes de pòquer

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

El mag entrega la baralla a un espectador, que la pot examinar i barrejar tant com desitgi, i li demana que la divideixi en dos munts iguals de 26 cartes cadascun. Una vegada fet, el mateix espectador entregarà una de les meitats de la baralla, la que vulgui, al mag i, seguidament, agafarà l’altra meitat per tornar-la a dividir en dos nous munts que, per tant, seran de 13 cartes cadascun.

En aquest moment sobre la taula hi ha tres munts de cartes. Un de 26 cartes que el mag ha deixat davant seu després que l’espectador li hagi entregat i dos de 13 cartes, tots ells mostrant els dorsos dels naips. Ha arribat el moment de girar les cartes, però abans el mag farà una predicció perquè ja sap quina és la carta que aquell dia sortirà quan acabi el truc. La diu en veu alta o, millor, l’apunta en un paper per revelar-la al final del joc.

Amb la predicció feta, ja es poden manipular les cartes però, per evitar suspicàcies, ho farà el mateix espectador. Aquest agafarà un dels munts de 13 cartes i procedirà a deixar-les d’una en una damunt la taula amb la cara cap amunt i comptant en ordre invers. És a dir, dirà «13» i deixarà la primera carta del munt girada sobre la taula, «12» per la segona, «11» per la tercera i així successivament. Quan el valor numèric de la carta que ha llençat (recordem que les figures J, Q i K valen 11, 12 i 13 respectivament) coincideixi amb el número que ha dit, aturarà el procés i entregarà la resta de cartes que encara li queden a la mà al mag que, sense girar-les ni manipular-les de cap manera, les deixarà sobre el seu munt de 26 cartes. Pot passar que l’espectador esgoti les 13 cartes sense que aparegui cap coincidència entre la xifra d’ordre invers i el valor de la carta, aleshores caldrà tornar a barrejar aquell mateix munt i tornar a començar. Com a exemple, imaginem que quan l’espectador diu «8», la carta que ha girat és un «8 de Piques». Aleshores deixarà aquell naip sobre la taula i la resta, sense girar, faran cap sobre el munt del mag.

Un cop fet això amb el primer munt de 13 cartes, s’ha de repetir igualment amb el segon munt. Imaginem que, en aquesta ocasió, quan l’espectador ha dit «12», la carta que ha girat és una «Q de Diamants». Aleshores deixarà aquell naip sobre la taula i la resta, sense girar, faran cap sobre el munt del mag.

Arribats a aquest punt, continua havent-hi tres munts de cartes sobre la taula. Dos d’ells amb les cartes cara amunt que, en l’exemple que estem explicant, mostren el «8 de Piques» i la «Q de Diamants». El tercer, amb els dorsos cap amunt, és la meitat del mag on també s’han deixat les cartes sobrants del procés anterior. Per finalitzar, només cal que l’espectador agafi aquest últim munt i procedeixi a comptar tantes cartes com marca la suma de les cartes descobertes per atzar (que en l’exemple són 8 i Q), i com que 8 + 12 = 20 resultarà que la vintena carta del munt serà exactament la que el mag havia predit al principi del joc.

Aquest joc es basa en un principi matemàtic obvi que ja hem fet servir en altres trucs: Si primer compto X cartes i després en compto Y – X , realment al final n’hauré comptat Y. Per tant, si ens hem aturat a les cartes n1 i n2, vol dir que ens sobren (n1 – 1) i (n2 – 1) cartes que seran les que afegirem sobre el nostre munt. Per aconseguir que la carta incògnita aparegui després de descartar (n1 + n2) cartes, només ens cal saber quina és la carta que primer ocupava el segon lloc (amb els dorsos cap amunt) i podem aprofitar per mirar-ho dissimuladament quan l’espectador està entretingut dividint el seu munt altra vegada en dues meitats i abans de deixar el nostre sobre la taula. Una vegada vista, aquesta segona carta és la que anunciarem com la «carta del dia» i la resta del truc surt sol.

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest agost ens proposa que escrivim un relat inspirat per un dibuix de Josep Aragay (1889-1973):

AMB UN PAM DE NAS

La festa major d’estiu de Vila-molla del Secà té molta anomenada a tota la comarca. Cada any, l’ajuntament proposa una idea comuna que cadascun dels carrers participants adapta a la seva manera per guarnir-se i disfressar-se convenientment. Enguany, el tema triat ha estat el cinema clàssic de terror i cada carrer ha escollit una pel·lícula diferent que, com sempre, han procurat mantenir en secret fins a l’últim moment intentant així provocar la màxima sorpresa i admiració a la comissió que recorre els carrers del poble decidint qui s’emportarà el primer premi.

Avui és el gran dia. Ja fa estona que la comissió de festes, formada pels membres més distingits del consistori i encapçalada per l’alcalde, està fent el seu recorregut. Fins al moment, són tres els carrers que els han impressionat més vivament. Al carrer Nou han badat les orelles escoltant les notes de l’òpera Faust de Charles Gounod tocades des d’un piano encabit, no se sap com, en un dels balcons mentre des dels altres els veïns s’ho miraven vestits com els personatges del Fantasma de l’Òpera. Al carrer Major han fet uns ulls com unes taronges, admirats per la fastuositat gòtica de la decoració i les tenebroses capes de vellut negre que portaven tots els participants disfressats de Dràcula. El carrer Ample els ha deixat amb la boca oberta amb la simetria divergent dels balcons de la banda mar enfrontats amb els de la banda muntanya interpretant la terrorífica dualitat del Doctor Jekyll i Míster Hyde. Serà difícil triar el millor, tots tres tenen possibilitats d’emportar-se el premi i, a més, la visita encara no s’ha acabat. Els queda un últim carrer que ha sabut amagar la seva pel·lícula tant a consciència que la comissió no té ni idea per on els sortiran, ha arribat l’hora de descobrir-ho...

Quan entren al carrer d’Amunt, el que veuen els deixa amb un pam de nas. O millor dit, el que no veuen perquè tots els balcons són buits. Ni un guarniment, ni una disfressa... Als de la comissió els comença a pujar la mosca al nas i, com que els tenien de pam, ja podeu comptar que l’emprenyada no es queda curta. L’alcalde està que treu foc pels queixals per aquesta falta de respecte. La subvenció que dona l’ajuntament per ajudar a comprar el material de les disfresses bé que l’han cobrat i no s’han dignat a fer res per participar en la festa major? Això no quedarà així, ningú se’n burla d’aquesta manera de l'excel·lentíssim ajuntament de Vila-molla. I com que no hi ha res per veure, aviat està tot vist. No hi perdran ni un minut més en aquest carrer que, evidentment, no s’emportarà cap premi però que, si en els dies vinents no donen una explicació prou coherent, potser sí que rebrà una bona sanció.

La comissió gira cua i es disposa a marxar quan senten una veu que surt des d’un dels balcons. Un balcó que, aparentment, continua tan buit com tots els altres, però des d’on s’escolta clarament algú que diu: «Ni dos minuts s’hi han estat! Quina barra, almenys podrien dissimular una mica més. Ja us ho vaig dir jo que no valia la pena que ens hi esforcéssim tant intentant imitar a la perfecció les disfresses de l’Home Invisible. Total, si tothom sap que en aquest poble els premis de l’ajuntament sempre se’ls emporten els de la colla de l’alcalde...»

Paradoxa de l'execució per sorpresa

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de l'execució per sorpresa que ens arriba des dels Estats Units, als voltants de 1948.

L'any 1948, D. O'Connor va plantejar una paradoxa filosòfica relativament moderna. Un jutge comunica a un presoner condemnat a mort que serà penjat a les 12 hores d'un dia de la setmana següent, entre setmana, i li garanteix que l'execució serà per sorpresa: no sabrà el dia fins que el botxí vagi a buscar-lo a la cel·la.

El presoner rumia que si segueix viu el divendres, últim dia possible, no hi hauria sorpresa quan vagin a cercar-lo, i per aquest motiu l'execució no pot ser el divendres. Això fa que dijous sigui l'últim dia possible, però llavors, si tria el dijous, no hi haurà sorpresa, de manera que no el penjaran tampoc dijous. De fet, seguint la mateixa línia de raonament, no és possible cap dels dies. El jutge li ha donat la seva paraula, per això el presoner conclou que no el penjaran.

Però, per a sorpresa seva, el botxí apareix el dimecres al matí.
Què va fallar en la lògica del presoner?

Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ

L'error està a suposar que divendres, un cop descartat, ha de romandre descartat. El presoner té raó en concloure que el divendres no deixaria cap dubte, i per això no hi hauria sorpresa. Però en els dies previs, encara hi ha motiu per a dubtar. Dimecres, encara és fàcil que l'execució es produeixi el dijous, i per això quan es produeix el dimecres, és una sorpresa. De fet, si el presoner s'até a la seva pròpia lògica, sempre serà una sorpresa, negant completament el seu argument. En última instància, tot es redueix a: «Em penjaran algun dia de la setmana que ve, cosa que no és sorprenent». 

HOMOFONIA

Com vam apuntar quan parlàvem del DOBLE SENTIT, una de les causes que provoquen que un enunciat pugui tenir més d’una interpretació és l’ambigüitat lèxica que apareix amb l’ús dels mots homònims que són les paraules que comparteixen la mateixa escriptura o pronunciació malgrat tenir significats diferents.

Quan aquests mots HOMÒNIMS tenen idèntica escriptura i pronunciació s’anomenen Homògrafs («deu» aflorament d'aigua / «deu» una desena / «deu» verb deure). En canvi, quan es pronuncien igual, però tenen l'escriptura i els significats diferents són Homòfons («cup» recipient on el most es transforma en vi / «cub» hexaedre en què les sis cares són quadrats).

L’HOMOFONIA és, per tant, la qualitat dels mots diferents en significat, però que es pronuncien de la mateixa manera. Aquesta propietat no es limita només a les parelles de mots individuals com hem vist a l’exemple anterior, sinó que també es pot donar quan agrupem o dissociem algunes paraules i així creem expressions homòfones com ara «suposa / s’oposa / s’ho posa» o bé «l’amenaça / la manassa». Aquesta característica ha servit com a base per crear jocs de paraules de tota mena, tot i que s’ha de tenir en compte que molts d’ells es veuen condicionats per les diverses variants dialectals de l’idioma que provoquen diferències de pronunciació segons l’àmbit geogràfic.

Com a exemple d’un d’aquests jocs de paraules, podem citar el CONUNDRUM (o CÒNUNDRUM) que és un tipus d’endevinalla anglesa que basa la clau que resol l’enigma en l’homofonia de la seva resposta. Aquesta és la definició que ens dona Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) on, entre d’altres, també trobem el següent exemple: «What is black and white and red all over?» (És negre i blanc i vermell pertot; què és?). La resposta –un diari– es basa en l’homofonia entre «red» (vermell) i «read» (participi de llegir) amb la qual cosa la pregunta es transforma (És negre i blanc i el llegeixen pertot; què és?).

En català, també podem trobar moltes endevinalles d’aquesta mena. Com a exemple, us en copio una dotzena d’entre les diverses que s’han publicat al XAREL-10:

E309.- Que estic pres i sec em diuen, / més no ho cregueu pas això, / puix en el camp estic lliure / i sóc gras de bo de bo.
E433.- Què és allò que quan és car és bo?
E490.- És fàcil d'endevinar. / Diu, menja! / i està fet per descansar.
E655.- Ho sabràs endevinar? / És pa per no menjar.
E665.- Verda per fora, / blanca per dins; / si vols que t'ho digui / espera, que vinc.
E667.- Per diumenge et convido. / Ja t'he dit què menjaràs. / D'endevinar-ho ets capaç?
E719.- Estic sa i bo i res no menjo; / cap metge m'ha visitat, / la netedat és la meva vida / i em mata la netedat.
E746.- Te la dic, / te la diré / i te la repetiré. / Què seré?
E769.- Per un camí va caminant / un animal que ja t'he dit.
E847.- Quan construeixen una casa, què fan els paletes per Nadal?
E897.- Què és lo que cau quan plou?
E937.- Jo ho dic, / jo ho torno a dir / i no saps el que vull dir.

Un altre tipus d’enigma popular que, en algunes ocasions, aprofita el joc que permet l’homofonia són les SEMBLANCES.

- En què s'assembla un ballador de tangos a un carreter?
En que el carreter toca l'esquena del cavall i el ballador de tangos toca l'esquena de la que balla.

Alguns altres exemples d’HOMOFONIA apareixen en els següents enunciats:

• La colla ve / La colla bé
• No té sentit / No t'he sentit
• El cavall no menja civada / El cavall no menja si bada
• Fas cara de be petit / Fas cara d'haver patit
• No se'n sent / No s'encén
• La Marta viu a Montgat / La Marta viu amb un gat
• Tomaca! Cassola! Cabàs! / Tu, maca! Que sola que vas!

I també trobem un bon reguitzell d’exemples en un text genial on l’escriptor i enigmista català Avel·lí Artís-Gener “Tísner” va demostrar, una vegada més, el seu gran domini del nostre idioma, aquest cop jugant amb els mots homòfons. L’article va sortir publicat l’any 1991 a la revista PRESÈNCIA i portava l’adient títol de «I com ho fonies, això de les homofonies?». Us el transcric a continuació:

I COM HO FONIES, AIXÒ DE LES HOMOFONIES?

(A M-A Rius S’erra)
Jo sóc d’aquells que al pa, pa (Joan Pau II), al vi, vi (Andersen) i al fred (Rodríguez) picor. Encara que faci vent, la mampara m’empara. Me la va fer un bon fuster, un d’aquells experts que us fa un armari, us serra un tauló, i tot ho enllesteix amb una facilitat calcada.
Aquell poeta, excitat per la ciutat, se’n va anar al camp. Calia posar atenció a la tensió. Va viure uns dies en una masia i se’n va tornar a Barcelona desolat. A les cinc del matí l’havien despertat els crits de: «La vaca ha vedellat! La vaca ha vedellat!», i va pensar que si per un badall feien tot aquell mullader de crits i renou, què no hauria passat si el bòvid hagués esternudat o hagués sofert un excessiu accés de tos.
Aquest estiu passat he romàs gairebé íntegrament a Barcelona. Solament vaig anar a Girona a un recital d’en Celdoni Fonoll. El meu amic va dir versos diversos. El van aplaudir amb entusiasme, però l’ovació va ser cosa de no res quan va aparèixer una bella —que no pas vella— danesa turista naturista. Va pujar a l’escenari nua i al públic li va caure la bava.
La susdita danesa cantava en anglès i va demanar a en Joan Garrobé si no la podia acompanyar en el sentiment. En Joan va rascar harmònicament les tres cordes les tres descordes, mentre la noia cantava Begin the beguine i I scream ice cream, fent una lleugera imitació de la llunyana Annie Cordy. En acabat l’espectacle la noia nua es va passejar entre el públic, el qual la va acollir amb cants d’anar a collir acants. I ja se sap que aquesta mena de sessions impliquen certes cessions. La noia els deixava fer, però rebutjava els que li passaven massa a prop i es propassaven.
Vaig veure televisió al vestíbul de l’hotel on m’allotjava. Feien una pel·lícula en la qual hi havia una escapada de cérvols aterrits. La meva companya va observar un singular detall i me’l va recalcar:
—La bèstia que comanda l’escapada és capada.
Era, en efecte, un cèrvid que havia pertangut a una col·lecció zoològica i l’havien castrat per culpa de la seva impetuositat sexual. «Per tal que sigui fidel al ramat el castro», va dir el director del zoo. I aleshores es va adonar que, sense voler, feia política internacional: s’estava ficant amb el comandant Fidel Castro, a qui no cal carregar de vans epítets. Al Comandant no el tragueu de la seva capsa d’havans d’abans.
La cambra de bany de l’hotel era minúscula i la meva còrpora amb prou feines si hi cabia. Si volia obrar obrant de bona fe, m’havia d’encongir llastimosament i fer la deposició en la forçada posició.
—Si ens quedéssim a viure a Girona —va dir la meva companya—, caldria que trobéssim un apartament que em fes dir, mal que fos a part, amén.

---

GLOSSARI:

• Homofonia

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

Els llibres d'en Jan McPetit [2021] (II)

Continuo aprofitant els mesos d'estiu per publicar (cada primer dilluns de juliol, agost i setembre) algunes ressenyes de llibres que he llegit enguany i, de pas, ensenyar-vos les fotografies que en Jan McPetit s’ha fet basant-se en ells.

Avui, i continuant el cicle Stanley Kubrick, és el torn d'una gran novel·la del gènere bèl·lic...

UN CHALECO DE ACERO [THE SHORT-TIMERS] (Gustav Hasford – 1979)

Aquesta novel·la explica l’evolució d’un marine nord-americà destinat a la guerra del Vietnam en tres parts ben diferenciades. La primera narra el seu entrenament com a recluta sota les ordres d’un sergent instructor que no dubta a utilitzar l’insult, la humiliació i els càstigs per aconseguir fer d’aquell grup uns «verdaders soldats». A la segona part veiem com el protagonista és destinat com a corresponsal de guerra i com descobreix de primera mà l’horror que comporta aquell escenari bèl·lic vietnamita. Un horror que va assimilant i que el deshumanitza progressivament fins que, a la tercera part del llibre, es converteix en un veterà que l’únic que fa és comptar els dies que li queden per tornar a casa i intentar sobreviure’ls a qualsevol preu.

L’autor no ens estalvia res de la cruesa d’aquella guerra. En un text directe i colpidor, llegim sense embuts fins a on pot arribar la violència i la crueltat que exerceixen ambdós bàndols perquè en aquesta història no hi ha «bons» i «dolents», tots són igualment salvatges donades les circumstàncies. Una novel·la bèl·lica tan realista que esdevé tot un al·legat antibel·licista. És una lectura molt recomanable que, sense ànim de fer riure perquè res del que s’hi explica fa gràcia, m’atreveixo a resumir utilitzant un dels aforismes del recordat Jaume Perich que feia, més o menys, així: «Diuen que quan un home torna de la guerra, ho fa molt més home; això és fals, alguns soldats tornen molt menys homes: els falta un braç o una cama»... i molts no tenen aquesta sort perquè s’hi queden, afegiria jo.

La pel·lícula [La Jaqueta Metàl·lica («Full metal jacket» - 1987)] manté el to de la novel·la i n’és ben fidel, sobretot en la primera part que explica l'entrenament a l’acadèmia dels marines. A la segona part de la cinta que passa a Vietnam, Stanley Kubrick resumeix les dues últimes parts de la novel·la i no en presenta tots els episodis que surten al llibre. Això, a parer meu, en fa baixar el nivell aconseguit a la primera part. En conjunt, diria que és una bona pel·lícula que s’ha guanyat, merescudament, la fama de ser dura i contundent, però que al costat de la novel·la es queda curta.

I aquí teniu en Jan McPetit «Nascut per a matar»... pobret.

Joc de Ment - 034

ENDEVINANT LA INCÒGNITA

- Un full de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per realitzar aquest joc de mentalisme, el mag entrega el full de paper amb el bolígraf a un espectador i li demana que, sense ensenyar-li el que escriu en cada moment, procedeixi a seguir una sèrie de senzilles instruccions que li anirà enumerant.

1. Escriu un número qualsevol de quatre xifres.

6142

2. Forma un nou número a partir d'aquest, traslladant la xifra de la dreta (la de les unitats) a l’esquerra (convertint-la en la xifra dels milers) i suma'ls.

6142 + 2614 = 8756

3. Llegeix, dígit a dígit, el resultat d’aquesta suma però ocultant una de les xifres amb la incògnita X.

8 – X – 5 – 6

Queda clar que el mag no ha vist, en cap moment, els càlculs que ha efectuat la víctima i que aquesta ha ocultat la xifra que ha volgut. Però el fet d’ocultar-la no impedeix que hi segueixi pensant i que la tingui ben present al cap. En conseqüència, el mag només necessita usar els seus poders de lectura mental per endevinar, gairebé a l’instant, que en aquest cas la X equival a 7.

L’efecte es basa en una particularitat matemàtica que ens diu que sumant dos nombres en les condicions explicades, el resultat complirà el fet que la suma de les seves xifres que ocupen llocs parells (llegint de dreta a esquerra) serà igual a la suma de les xifres dels llocs imparells (o, en el cas que no ho siguin, la seva diferència serà 11). CAS 1 – Suma coincident. És l’exemple de l’enunciat [ 8 – X – 5 – 6]. Com que 5 + 8 = 13, 6 + X també valdrà 13 i, per tant, X=7. CAS 2 – Suma diferent. Si el número inicial fos, per exemple, 2653. Tindríem que 2653 + 3265 = 5918 i l’espectador ens podria proposar [ 5 – 9 – 1 – X]. En aquest cas, 1 + 5 = 6 i això no coincideix amb la suma X + 9, per tant hem de fer 1 + 5 + (11) = 17 i, ara sí, X + 9 = 17. En conseqüència, X = 8. NOTA: Segons quin sigui el nombre inicial triat, és possible que el total tingui cinc xifres en comptes de quatre. Això no és cap impediment perquè la particularitat matemàtica en què es basa el truc es compleix igualment.

Relats Conjunts de la Carme - JULIOL (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)

Com cada estiu, la CARME torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i aquest juliol ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia:

SURFISTES D’AIGUA DOLÇA

Un bon surfista creix a mesura que creixen les onades que enfronta. Com un drogaddicte que necessita augmentar progressivament la seva dosi, quan el Mediterrani et deixa de convèncer fas el pas al Cantàbric i després, quan qualsevol platja de l’Atlàntic t’avorreix, no et queda cap altra sortida que fer el salt al Pacífic. Nosaltres ja hem arribat a aquest punt, les úniques onades prou grans per deixar-nos satisfets són les de la North Shore de l’illa d’Oahu a Hawaii...

I ja fa dos anys que no hi podem anar per culpa de la pandèmia. Evidentment ens hem d’aguantar, som conscients que aquest maleït virus ha provocat problemes molt més grossos a molta altra gent, però mentiríem si no diguéssim que ens va fer molta ràbia quan vam saber que enguany havíem de tornar a anul·lar el nostre viatge d’estiu. Des d’aquell moment, les reunions de la nostra colla van passar a semblar un enterro de tercera, cap altre destí més proper ens feia prou il·lusió, ens vèiem venir que ens quedaríem una altra temporada sense treure les planxes a l’aigua... fins que un conegut ens va proposar que li lloguéssim el seu xalet en una urbanització vora el riu. Se’ns va obrir el cel quan ens va assegurar que era el lloc ideal per a la pràctica del surf i ens vam imaginar els ràpids d’un cabalós riu de muntanya. No serien les Grans Onades de Hawaii, però segur que les emocions fortes que buscàvem estarien garantides.

Imagineu, doncs, la nostra decepció quan vam arribar a aquell xalet i ens vam adonar que no era a alta muntanya sinó a la desembocadura del riu. Un riu que, a més, no oferia ni una mínima onada perquè en aquella zona baixava més lent que un peresós coix. Era tot una broma pesada del nostre amic? Havia confós el surf, esport que ens enfronta directament a l’onatge amb el paddle surf que busca simplement navegar amb l’ajuda d’un rem? No podia ser, l’havíem convidat alguna vegada a venir amb la colla i sabia de sobres que el que nosaltres practiquem és un esport de risc que no té res a veure amb passejar sobre l’aigua tot remant. De fet, ell mateix ens havia assegurat que tindríem tantes onades com volguéssim i tantes emocions fortes com poguéssim suportar. Allò s'havia d'aclarir, així que li vam trucar per queixar-nos i demanar-li explicacions. No ens en va donar cap, es va limitar a dir-nos: «Poseu la música ben forta i ja ho veureu!»

No vam entendre res. No tenia cap lògica que la força amb que baixava el riu es veiés afectada per la música per molt alta que sonés, però ja érem allí i, perdut per perdut, vam decidir fer-li cas. En conseqüència, vam pujar a les nostres planxes, vam dirigir-nos cap al mig del riu i, un cop allí (i sentint-nos una mica com uns imbècils, tot s’ha de dir), vam posar a la màxima potència l’equip de música que portàvem. I, efectivament, va ser oli en un llum. No ens podíem ni imaginar que tot anés tan bé com va anar. No feia ni mig minut que havia començat el xivarri quan el veí del xalet del costat va sortir emprenyat com una mona, va pujar a la seva Zòdiac a motor i ens va començar a perseguir per tot el riu mentre ens cridava que li deixéssim fer la migdiada amb tranquil·litat. Mai abans ens ho havíem passat tan bé. Cap gran onada d’Oahu pot superar les provocades per aquella llanxa que ens envestia mentre nosaltres l’anàvem esquivant. Cap tauró blanc hawaià, per salvatge i perillós que sigui, li arriba a la sola de la sabata a un veí furibund. El nostre amic tenia raó, amb les onades més grans i les emocions més fortes, aquestes seran les millors vacances de la nostra vida.

DILOGIA (DOBLE SENTIT)

La DILOGIA (o DOBLE SENTIT) és una figura retòrica que consisteix a utilitzar una paraula o expressió amb diversos significats dins d’un mateix enunciat. Es tracta, per tant, d’un joc de paraules en el qual una frase pot ser entesa de dues (o més) formes diferents que, fins i tot, poden resultar contradictòries perquè ocult darrere d’un primer significat literal i més o menys «neutre» se n’amaga un altre d’implícit que, sovint, pot resultar inadequat o irònic.

Quan utilitzem de manera premeditada (o no) aquests jocs de paraules que poden transmetre un significat que va més enllà del que mostra la literalitat dels mots que expressem, estem creant un EQUÍVOC perquè allò que diem pot ser entès o interpretat de més d’una manera. Això ho aconseguim, generalment, amb l’ús d’un llenguatge ambigu i aquesta ambigüitat tant pot ser lèxica com sintàctica.
Parlem d’AMBIGÜITAT LÈXICA quan es poden atribuir diversos significats a un mot en una oració. Aquest fenomen lingüístic es basa en la propietat per la qual una unitat lèxica pot tenir més d’un significat i és aquesta POLISÈMIA la que permet l’equívoc. Per exemple, la frase: «Has vist el paquet del repartidor?» agafa un sentit ben diferent segons com interpretem el terme «paquet».
L’AMBIGÜITAT SINTÀCTICA es dona quan es poden assignar diverses descripcions estructurals, i en conseqüència, diverses interpretacions semàntiques, a una oració. També es pot anomenar AMFIBOLOGIA que és quan una oració, proposició o sintagma és susceptible de ser interpretat de dues o més maneres. Com a exemple podem citar la frase amfibològica que el lingüista Jesús Tusón (1939 – 2017) analitza al seu llibre EL LUXE DEL LLENGUATGE (Empúries – 1986): «Hi ha una bossa de roba perduda a la Secretaria de l'Escola». Aquest avís, en aparença senzill, pot ser interpretat de dotze maneres diferents segons entenguem que la bossa s’ha perdut (o no) exactament a la Secretaria; que la bossa és (o no) de roba; que s’ha perdut només la bossa, o la bossa amb roba, o només la roba. Això ens dona, com hem dit, 2 x 2 x 3 = 12 interpretacions possibles i queda clar que, per encertar la correcta, necessitem disposar de més dades que les que ofereix el simple redactat. El mateix autor ens facilita la feina quan especifica que aquest rètol es troba en una escola de nens entremaliats i que el què ha passat és que algú ha ficat dins d'una bossa tot de mocadors, bufandes, jerseis i mitjons sense identificació i l'ha guardada a la Secretaria, tot esperant de desfer-se'n. Sabent això, l’avís hauria estat més aclaridor (però menys enigmàtic) redactat d’aquesta altra manera: «A la Secretaria hi ha una bossa amb la roba que s’ha perdut».

En l’àmbit de la ludolingüística, podem trobar diversos jocs de paraules basats en el doble sentit. En citaré tres modalitats només de manera resumida perquè de les dues primeres ja n’hem parlat anteriorment (enllaço els títols als posts corresponents) i a l’última li dedicaré la propera entrada d’aquest glossari. Són les següents:

- JOCS DE PUNTUACIÓ: Jugar amb els signes de puntuació d’un text (afegint-ne de nous, eliminant-ne els existents en part o per complet o, simplement, canviant-los de lloc dins l’oració) pot provocar que el sentit d’allò que hi ha escrit variï totalment. Un exemple clàssic, recollit pel folklorista Joan Amades, seria la frase: "Jo dormo sota el llit i dalt la teulada" que pren un sentit menys xocant i més lògic quan la puntuem correctament: "Jo dormo; sota, el llit i dalt, la teulada". Com he dit, trobareu més exemples i més extensament explicats en un post anterior dedicat específicament als Jocs de Puntuació.

- LAPSUS: Són equivocacions involuntàries a l’hora d’expressar-nos que fan que allò que estem dient no coincideixi amb allò que realment volem dir. Aquí el doble sentit apareix per error o ignorància, creant EQUÍVOCS que, sovint, poden resultar hilarants tal com vam veure quan en vam parlar més a bastament.

- HOMONÍMIA: Són paraules homònimes les que presenten idèntica escriptura o pronunciació, malgrat tenir significats i orígens diferents. En serien uns exemples les parelles de mots: «riu» (corrent d’aigua) / «riu» (forma del verb riure) o «vena» (vas sanguini) / «bena» (tira de teixit). Cal destacar que la semblança entre ambdós mots homònims és casual perquè, malgrat que han acabat adquirint significants iguals, la seva evolució lingüística no té res a veure i això els ha atorgat significats totalment diferents. És, per tant, un cas diferent del de la POLISÈMIA que hem citat més amunt. Els mots polisèmics tenen un mateix origen i és mitjançant procediments com la metàfora o la metonímia que el significat original únic ha donat lloc a altres significats diferents. La ludolingüística aprofita aquesta característica dels mots o grups de mots que sonen igual per crear diversos jocs de paraules (directament o per dissociació/associació dels mots). En parlarem amb més amplitud a la propera entrada d'aquest Glossari que tractarà de l’HOMOFONIA.


Per acabar, us deixo alguns exemples de frases ambigües que juguen amb la polisèmia, l’homonímia, els equívocs, etc. Totes elles, segons com s’interpretin, poden tenir un significat o un altre de ben diferent:

1. Un pastor protestant
2. Un toscà encès
3. El mecànic no hi és perquè ha anat a buscar caragols
4. Aquest home té moltes entrades
5. Aquella nit vaig veure les estrelles
6. Porta'm la llauneta dels pebrots!
7. Ells venien llavors
8. L'espia en vol
9. Qualsevol pescador viu la pesca
10. Ve amb la coca i la crema
11. Ha vingut sense claus
12. L'Eusebi estudia dret?
13. Venem pisos sense entrada
14. Hi ha comptes que tenen més interès
15. El meu pare sempre té una granota a l’armari
16. Ens trobarem al banc
17. Sí, sí, la veu però res més
18. No va voler cantar per por de la premsa
19. Ha comprat una mona, i ara no sap a qui regalar-la
20. Els bons psicòlegs són rars. Ves-hi amb compte!
21. Estem tots convocats al laboratori. Ha arribat un peix molt gros
22. La casa no era extraordinària, però al sostre hi havia unes aranyes grossíssimes
23. Lloguem bicicletes per a noies en bon estat
24. A Nova York un home és assassinat cada tres minuts
25. Vaig haver de parar el cotxe i treure el gat

---

GLOSSARI:

• Dilogia (Doble Sentit)

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA: