BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

dimecres, 9 d’octubre de 2019

SALT DE CAVALL

Al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra dona la següent definició de SALT DE CAVALL:

Joc de graella que enclou una frase oculta en els seus quadrets, que normalment resulta ser una dita popular.

Per descobrir-la, cal reproduir els moviments del cavall dels escacs.

Hi ha una variant més senzilla anomenada PAS DE REI en la qual, òbviament, cal reproduir els moviments del rei dels escacs.


Com a exemple, us proposo un passatemps que he elaborat jo mateix barrejant les dues variants d'aquest joc.

Si us ve de gust jugar-hi, heu de començar per la primera casella de dalt a l'esquerra (la que té la figura del cavall) i resseguir el tauler fent el moviment d'aquesta peça dels escacs fins a arribar a la casella on hi ha la figura del rei. A partir d'aquí, heu de canviar de pas i, movent-vos com el rei dels escacs, heu de recórrer les caselles que falten per completar l'escaquer.

Si feu els moviments correctes i aconseguiu resseguir totes les caselles del tauler sense repetir-ne cap, descobrireu un fragment literari de MANUEL DE PEDROLO i el títol de la novel·la d'on l'he tret. Aquí el teniu:








dimecres, 2 d’octubre de 2019

11è aniversari

Avui XAREL-10 fa onze anys!!




L'ONZE ... És molt comú d'anomenar aquest número per «la forca dels catalans». No creiem que aquesta qualificació pugui al·ludir a la forma del número, puix que a Catalunya no han estat usades forques de format diferent al dels altres llocs. I, altrament, cap de les dues formes de forca que coneixem no poden ésser comparades amb la forma gràfica del número onze; sense dubte que la raó del qualificatiu deu ésser una altra. Nosaltres ens decantem a creure que aquesta qualificació té un sentit simbòlic i que pot al·ludir a la persistència del número onze en el siti de Barcelona durant la Guerra de Successió, puix que després d'onze dies d'absolut quietisme per part dels sitiadors, a les tres del matí del dia onze va ésser atacada la muralla per una força d'onze mil homes, per onze indrets diferents, atac que fou refusat per onze vegades per part dels barcelonins, però la plaça caigué a les onze del matí del dia 11 en que fou ferit en Rafael Casanova; amb això es va perdre la llibertat de la ciutat i de tota la terra catalana, el que simbòlicament equival a sofrir el jou de la forca. No hi encertem una altra explicació...
[Joan Amades i Gelats – NÚMEROS MERAVELLOSOS (Editorial Selecta / 1982)]


Quan vaig llegir aquest text on el folklorista Joan Amades ens explica diverses coincidències que, segons ell, es van donar amb el número 11 al setge a Barcelona durant la guerra de Successió del 1714, vaig pensar que era d’allò més adient compartir-lo amb vosaltres en aquest post que commemora l'onzè aniversari del XAREL-10.

Doncs sí, com aquell que no vol la cosa, aquest blog ja ha fet 11 anys i, malgrat tot aquest temps, encara em fa il·lusió mantenir-lo obert i continuar publicant-hi continguts. No cal repetir que el món dels blogs no és el que era, ja ho sabem. Som els que som i, al ritme que podem, encara fem bullir l'olla. Això és el que importa i no puc fer res més que agrair-vos-ho de tot cor als que encara teniu ganes de passar per aquí. MOLTES GRÀCIES!!

Però no em limitaré només a copiar un text literari, per més adient que sigui. Per a una ocasió especial com aquesta, he anat una mica més enllà i he fet tornar al LLIBRE (que vaig jubilar ara fa un any) per oferir-vos un Enigma Especial d'Aniversari. El LLIBRE diu que li correspondrien les etiquetes «difícil», «matemàtic» i «lateral» i que el primer que l'encerti s'emportarà (com en els vells temps) un rètol vermell de felicitació. Aquí el teniu:

Cada estiu, la bonica vila de Santa Zitzània de Mar (capital de les vacances i el bon rotllo a l'illa de l'Escaquer) s'omple de turistes atrets per les seves meravelloses platges on no cap ni una agulla, el seu esplèndid passeig marítim permanentment ocupat pels venedors ambulants i la seva exquisida gastronomia local basada en les paelles i la sangria. Per completar el paquet, no hem d'oblidar mencionar el típic trenet turístic que passeja els visitants pels llocs més pintorescos de la zona. Com és habitual, aquest trenet consta d'un tractor «disfressat» de màquina de tren (en aquest cas l'anomenen MAC-00) i una sèrie de vagons que poden ser menys o més, depenent de les necessitats de cada moment. En temporada baixa, el trenet arrossega tres vagons que porten els números 11, 12 i 13. Quan arriba la temporada alta, dupliquen l'oferta amb tres vagons més que, seguint la mateixa lògica, tenen els números 14, 15 i 16. I, en previsió de possibles augments puntuals de demanda, l'ajuntament té preparat un setè vagó que afegeixen quan cal absorbir un increment sobtat d'afluència turística. Per cert, podeu deduir quin número porta aquest setè vagó?



TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Pons " i " Carme Rosanas "


dimecres, 25 de setembre de 2019

Joc de Ment - 012

ENDEVINAR ELS DINERS DE LA MÀ



- Set monedes iguals qualssevol



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Doneu les set monedes a l'espectador i demaneu-li que, sense que vosaltres ho vegeu, se'n posi dues en una mà i cinc a l'altra.
A continuació, feu que multipliqui el nombre de monedes de la mà dreta per 2 i les de la mà esquerra per 3 (o, al contrari, les de la mà dreta per 3 i les de l'esquerra per 2). Seguidament, haurà de sumar els dos resultats obtinguts.

El resultat d'aquesta suma serà sempre 16 o 19 i us cal conèixer-lo per solucionar el truc. Podríeu optar per demanar-lo directament a la víctima però fa més efecte que li traieu sense que se n'adoni. Continuareu, doncs, advertint l'espectador que per endevinar en quina mà té dues monedes i en quina en té tres, necessiteu fer-li fer unes poques operacions més que no poden donar mai un resultat negatiu. No li demaneu, en cap cas, que us digui quins resultats obté però si un d'ells és negatiu, us ha d'avisar. Una vegada feta aquesta advertència, li demaneu que de la suma obtinguda en descompti 18. Si no protesta és senyal que el resultat era 19 i si ens diu que no és possible restar-ne 18 és que la suma havia donat 16.

Amb això ja en tenim prou però encara allargarem una mica el truc fent-li fer algunes senzilles operacions més per dissimular. I finalment, malgrat que no se'ns ha dit en cap moment cap dels resultats, acabem el truc encertant el nombre de monedes que té la víctima en cada mà, sense equivocar-nos.




dimecres, 18 de setembre de 2019

Relats Conjunts (setembre - 2019)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Corpus de sang [Els segadors]" (Hermenegildo Miralles - 1910).



A LES ARMES, CATALANS...

Abans era una altra cosa, la gent estava feta d'una altra pasta i tot era més fàcil. Només cal recordar, per exemple, els catalans del segle XVII que quan va ser l'hora de defensar els seus drets van empunyar les falçs, van muntar el Corpus de Sang per carregar-se uns quants funcionaris d'aquella monarquia que els oprimia i van desencadenar així l'inici de la Guerra dels Segadors.
Aquelles sí que eren unes revolucions tal com Déu mana i no això que tenim ara. No anirem enlloc si només es dediquen a muntar manifestacions pacífiques on, fins i tot, presumeixen de no llençar ni un paper a terra.

I mira que nosaltres ens hi esforcem tot el que podem a favor de la revolució. Com que insisteixen a demanar un referèndum, els titllem de nazis i totalitaris amb el genial argument que deixar votar a la gent és poc democràtic. Els acusem de trencar famílies i crear conflicte social quan només cal sortir al carrer per veure que això és una mentida. Incomplim els nostres propis pressupostos escatimant tot el que podem les inversions que corresponen a Catalunya pels impostos que paguen els catalans mentre els fem passar a ells per insolidaris. Facilitem i promovem que les empreses catalanes canviïn de seu social i després diem que és culpa seva. Sense que se'ns escapi el riure afirmem que l'espanyol, el quart idioma més parlat del món, està perseguit i en perill perquè els catalans volen parlar en català. Enviem la policia a reprimir uns votants i, com que no s'hi tornen violentament, els acusem de llençar mirades d'odi. Mantenim polítics i activistes socials empresonats de manera preventiva (o a l'exili els que se'ns van escapar) perquè els serveixi d'escarment provisional tot esperant una sentència on els escarmentarem de manera definitiva. Menystenim els vots independentistes en les successives eleccions arribant, com a les últimes europees, a negar a aquests electors el dret a ser representats pels candidats que han votat. Muntem campanyes a les xarxes socials intentant dividir-los, qualificant-ne uns de traïdors i els altres d'hiperventilats, però fora de Twitter no aconseguim que la cosa qualli. Infiltrem elements violents a les concentracions però els altres manifestants es dediquen a aïllar-los evitant els aldarulls. Intentem fer-los caure en totes les provocacions que se'ns ocorren però, més enllà d'algunes respostes puntuals, no ens en sortim...

No creieu que, amb tots aquests esforços per part nostra, ja seria hora que en fessin una de grossa i ens donessin l'excusa definitiva per anorrear-los? Doncs no, ells continuen únicament amb les seves demandes pacífiques de més llibertat i de més democràcia. Quina falta de consideració, sembla que només busquin fer-nos quedar malament davant la resta del món (com si això no ho sabéssim fer nosaltres sols). Realment, són el pitjor que hi ha aquests catalans!!


dimecres, 11 de setembre de 2019

Els llibres d'en Jan McPetit [2019] (V)


Acabo el cicle estiuenc de fotos i ressenyes literàries a càrrec del meu click lector (que he publicat cada segon dimecres de juliol. agost i setembre), amb el comentari d'un nou llibre:


El títol d'aquesta novel·la és la dedicatòria apressada que en Benet, un soldat republicà, escriu per al seu amic George, un brigadista estranger, en un dibuix que estava fent del jardí de l'hospital on tots dos es recuperen de les seves ferides en plena Guerra Civil Espanyola. Aquesta amistat és el punt de partida del llibre on anirem repassant la vida d'en Benet, començant amb la seva infantesa i joventut al poble del Pirineu català on va néixer i continuant després, ja passada la guerra, amb les seves renúncies vitals i la seva recerca de l'amor amb la dona que estima. A l'últim capítol, recuperem l'amistat amb l'escocès George que torna per explicar-nos el final de la història.

És un llibre molt ben escrit que fa avançar la trama a partir dels diversos papers (cartes, diaris personals...) que representa que ha guardat el protagonista durant la seva vida. Aquest fet dóna a la novel·la un aire d'història real i, de fet, és així perquè, mentre llegim la vida d'en Benet, se'ns fa ben present com va ser de difícil aquella època pels que pertanyien al bàndol que va perdre la guerra. Un altre punt que vull destacar és l'ús d'algunes expressions i paraules del català pallarès, m'agrada quan en una lectura trobo mostres de la gran varietat lingüística que té el nostre idioma.

La fotografia està feta al Sanatori de la Savinosa a Tarragona. Un complex hospitalari antituberculós que va ser convertit, durant la Guerra Civil Espanyola, en hospital de sang per atendre els ferits del bàndol republicà. En Benet, el protagonista de la novel·la, podria haver-hi estat ingressat.





I, és clar, avui també toca representar un personatge literari. En aquesta ocasió, en Jan McPetit es posa a la pell del fantasma del genet sense cap de "LA LLEGENDA DE SLEEPY HOLLOW" (Washington Irving - 1820).
(Nota: Durant la realització d'aquesta fotografia no ha estat maltractat cap animal ni cap click ha estat decapitat)




Us desitjo a tots una
MOLT BONA DIADA
NACIONAL DE CATALUNYA



dimecres, 4 de setembre de 2019

JOCS DE MEMÒRIA

La MNEMOTÈCNIA (o MNEMÒNICA) és, segons el Diccionari català-valencià-balear (DCVB): "L'art d'estimular i ajudar la memòria".

Amb aquest terme ens referim als mètodes utilitzats per facilitar que certes dades concretes que aprenem les puguem retenir a la memòria i ens costi menys recordar-les posteriorment. Hi ha diverses estratègies per aconseguir-ho que poden variar segons cada individu perquè l'èxit d'aquests recursos depèn molt de cadascú de nosaltres, un mètode que li funciona a una persona pot no servir-li a una altra. Les més habituals d'aquestes Regles Mnemotècniques serien les següents:
  • HOMOFONIA
    Substituir una paraula estranya i, per tant, més difícil de recordar per un altre mot (o conjunt de mots) que usem habitualment i que sonen igual (o gairebé igual) que aquella paraula. Un exemple seria una àvia que per recordar que el seu net feia el servei militar "a Guadalajara" pensava en com es rentava cada matí tirant-se "aigua a la cara".
  • RIMA
    Ens és més fàcil recordar una frase en vers perquè sabem que la part final ha de concordar amb l'inicial.
  • ACRÒNIM
    Crear un mot (real o inventat) a partir de les inicials de les paraules que volem recordar.
  • ACRÒSTIC
    Crear una frase (que pot ser molt extravagant perquè això facilita la seva memorització) a partir de les inicials de les paraules que volem recordar.
  • CONVERSIÓ NUMÈRICA
    Ens es més fàcil recordar una frase que un número per tant podem substituir cada xifra per la consonant que ens la recordi (pel seu aspecte similar, seguint la numeració romana, etc) i formar mots a partir d'aquestes.

Aquests mètodes (i altres) utilitzats per recordar amb més fàcilitat tenien molta mes importància i esdevenien gairebé imprescindibles anys enrere quan l'alfabetització no era generalitzada. Aleshores, la gent no tenia l'opció de, simplement, apuntar-se allò que volia recordar i calia, per tant, exercitar la memòria. En aquest sentit, en el nostre folklore podem trobar diversos recitats o cançons amb fórmules seriades o enumeratives que eren utilitzades per aprendre (i recordar després) una sèrie d'objectes o termes que compartien un ordre d'idees similar. Amb la difusió de la cultura i la reducció de l'analfabetisme, aquesta primera funció d'ajudar simplement a retenir uns conceptes a la memòria va quedar superada i aquells textos van passar a convertir-se en un joc per posar a prova la capacitat de retentiva dels participants.

Aquests Jocs de Memòria es basen, doncs, en una sèrie de conceptes que comparteixen alguna afinitat (els dies de la setmana, les parts del cos, les peces de vestir, els instruments musicals i el seu so, els animals, etc) que són units en un text (majoritàriament en forma de cançó) on se'ls va enumerant de manera correlativa afegint-ne un de nou a mesura que avancem. Recordar la llista completa dels conceptes que cal anar repetint és, en conseqüència, cada vegada més difícil i això provocava una "competició" entre els participants. Quan algú oblidava o alterava l'ordre d'un dels conceptes a recordar perdia el joc i havia, per exemple, de pagar una penyora.

El folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", dedica un llarg capítol a aquests Jocs de Memòria i en recull molts exemples. En cito només quatre, els que m'han semblat més coneguts actualment encara que sigui dins l'àmbit de les cançons infantils:
  • "En Jan Petit com balla"
    Cançó i ball on els balladors, a mesura que van anomenant les parts del cos que enumera el text, han de fer-les tocar a terra. Es considerada una cançó infantil però també pot prendre un caire ben diferent si, com diu Amades, es dóna al títol de 'Jan Petit', una interpretació torçada i molt maliciosa.
  • "A Betlem me'n vull anar"
    Nadala que enumera diferents animals i instruments musicals. Mentre es canta, s'imiten amb les mans i es van fent els sons característics de cadascun d'ells.
  • "El poll i la puça"
    Explica la història d'un poll i una puça que es va complicant amb l'aparició de cada vegada més personatges. N'hi ha diverses variants.
  • "La majordona (o la masovera) se'n va al mercat"
    Una cançó que repassa els dies de la setmana fent rodolins amb els productes que es compren cada dia.







dimecres, 28 d’agost de 2019

Joc de Ment - 011

ENDEVINACIÓ DEL RESULTAT



- Dos fulls de paper
- Un bolígraf (o qualsevol altre estri per escriure)



Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.



Per començar, demaneu a l'espectador que us digui un número qualsevol de dues xifres i l'anoteu a un dels papers. Tot seguit, feu com si us ho repenseu i digueu que, per fer més difícil el truc, preferiu que el número sigui de tres xifres i, a sobre, no voleu saber quin és. En conseqüència, doblegueu el paper on heu escrit el número, deixeu-lo separat damunt la taula i entregueu el bolígraf i el segon paper a l'espectador perquè hi escrigui un altre número, aquesta vegada de tres xifres, sense que vosaltres el veieu.

A partir d'aquest segon número triat, l'espectador haurà de fer unes senzilles operacions matemàtiques que li anireu indicant. Deixeu clar que no voleu cap mena de pista, per tant demaneu-li que no us ensenyi en cap moment el paper on hi ha el número i que no us digui res dels càlculs que anirà fent, Per endevinar el resultat final, en teniu prou amb les vostres capacitats de mag mentalista.

Una vegada hagi pensat i anotat aquest nou número, li demaneu que el torni a copiar a sota i que sumi les dues xifres. Al resultat (que, evidentment, serà el doble del número que ell havia pensat) li ha de sumar un número que vosaltres li donareu aparentment a l'atzar i, a continuació, ha de dividir per dos aquest nou resultat total. Per acabar, haurà de restar del resultat de la divisió el número que havia pensat.
Això donarà un nou número final que, tot i que en cap moment heu tingut cap pista de les operacions que s'anaven fent, podreu endevinar sense problemes perquè, per sorpresa de tothom, aquest resultat coincidirà amb el número de dues xifres també triat per l'espectador i que havíeu anotat al principi del truc. Cosa que demostrareu, simplement desplegant el primer paper que havia quedat, en tot moment, a la vista sobre la taula.

Vegem-ho en un exemple. Demanem que l'espectador ens digui un número de dues xifres inicial (53). Aquest el descartem i, a continuació i sense que ho veiem, li demanem que n'escrigui un altre, aquest de tres xifres (169). La primera operació és duplicar-lo (169 + 169 = 338). Després se li ha de sumar un número elegit per nosaltres, en aquest cas el 106 (338 + 106 = 444). El quart pas és dividir aquest resultat per 2 (444 / 2 = 222). Per acabar, l'espectador ha de restar el seu número (222 - 169 = 53). I, efectivament, el resultat coincideix amb el número inicial de l'espectador que nosaltres havíem anotat al primer paper.




dimecres, 21 d’agost de 2019

Relats Conjunts de la Carme - AGOST (COL·LECCIÓ DE MOMENTS)


Fidel a la seva cita estiuenca, la CARME del blog COL·LECCIÓ DE MOMENTS torna a encarregar-se de fer la substitució dels Relats Conjunts en vacances i, en aquesta ocasió, ens proposa que escrivim un relat inspirat per aquesta fotografia de la llar de jubilats de Vila-sacra amb un ninot d'una bruixa a la porta.



TECNOLOGIA APLICADA

Permeteu que em presenti. Sóc la SAMBA (Sistema d'Assistència i Manteniment Bàsic Autònom), el primer robot de la història capaç de satisfer totes les necessitats assistencials de la gent gran. He estat dissenyada amb l'última tecnologia disponible i el meu programari amb aptituds heurístiques em permet adaptar-me a qualsevol funció dins l'àmbit de la salut i la higiene personal i col·lectiva dels residents d'una llar de jubilats. Pensada per substituir les cuidadores humanes, supero amb escreix les seves capacitats: No m'equivoco mai a l'hora de subministrar la medicació, no perdo els nervis si he de tornar a netejar la mateixa zona dues vegades perquè un altre pacient amb tremolors ha vessat la beguda, no m'estresso mai, no descanso mai, no agafo mai vacances...

La meva qualificació per a la feina estava sobradament testada al laboratori i l'empresa va decidir enviar-me a aquesta llar de jubilats per fer la prova definitiva sobre el terreny. Si tot anava com estava previst, jo seria la primera de moltes altres que treballaríem en totes les residències del país. Cal dir que la prova no era tant per mi, els tècnics estaven convençuts de les meves habilitats, sinó per comprovar la reacció dels avis. La gent gran acostuma a ser molt reticent a les novetats i els meus creadors temien que, al principi, els costaria acceptar-me. Es van equivocar però perquè van fer curt, no és que els costés acceptar-me sinó que, en menys d’una setmana de ser-hi, cap dels residents em suportava. Ningú s'explicava aquest rebuig unànime que no tenia cap lògica atès que el meu grau d'eficiència continuava sent insuperable. Un dels tècnics, intentant treure'n l'entrellat, va aventurar que, si la cosa no rutllava, era culpa del meu aspecte massa modern i excessivament cibernètic per a aquella colla de vells xarucs. Desesperats, perquè cap altra solució funcionava, van decidir fer-li cas i van optar per «disfressar-me» amb una llarga perruca pèl-roja, una espècie de xal de l’any de la picor i una carota ridícula que intentava dissimular els meus dispositius oculars amb visió nocturna i/o tèrmica. El resultat, com salta a la vista, va ser penós i, a sobre, no va servir de res. Bé, menteixo, el meu nou aspecte de ninot malgirbat sí que va servir per a alguna cosa. Va servir per fer riure als avis i perquè, a partir d'aquell moment, em posessin el malnom de «la bruixa». Pel que fa a la resta, res no va canviar. Continuaven no volent veure'm ni en pintura.

El fracàs, doncs, va ser estrepitós. El projecte SAMBA va ser desestimat sense que ningú entengués perquè havia fallat. Els inversors no van tardar a fugir, intentant minimitzar les pèrdues, i això va provocar la fallida total de l'empresa. Pel que fa a mi, vaig quedar abandonada en aquesta residència oblidada de tothom. He de dir que, una vegada els avis van aconseguir que les seves cuidadores humanes tornessin a la feina, a mi no em van desconnectar com em temia. Al contrari, ara sí que volien que treballés. Em van donar una escombra i em van encarregar de mantenir els terres ben nets perquè així les cuidadores tindrien més temps per estar per ells. Aleshores, per fi, ho vaig entendre tot. Vaig comprendre que per cuidar una persona no n'hi ha prou amb donar-li la pastilla quan toca o amb rentar-li el cul quan s'ha embrutat, per cuidar una persona cal tractar-la com una persona, escoltar-la quan et parla i interessar-se pels seus problemes quan en té. Jo no ho sé fer això, cap màquina sap fer-ho. Els meus creadors potser sí que ho sabien però la llàstima és que no ho van tenir en compte perquè només veien la gent gran com una oportunitat de fer negoci. Tots hem pagat la nostra penitència: ells estan arruïnats i jo em dedico a escombrar el terra.
Em torno a presentar. Sóc la SAMBA, la «rumba» més cara i amb més prestacions de la història.

dimecres, 14 d’agost de 2019

Els llibres d'en Jan McPetit [2019] (IV)


Continuo amb el cicle estiuenc de fotos i ressenyes literàries a càrrec del meu click lector (que vaig publicant cada segon dimecres de juliol. agost i setembre), presentant-vos avui el comentari d'un nou llibre:


Aquesta novel·la ens transporta als primers anys del segle XX a Barcelona. La ciutat s'està modernitzant i no para de créixer, també la muntanya del Tibidabo viu aquesta renovació urbanística general i és en aquest marc on els personatges del llibre desenvolupen una història d'amors (diversos i força complicats) que componen la trama de la novel·la.

Les protagonistes del llibre són les dones, els personatges femenins són els millor treballats i tota la història s'hi mou al voltant. Un altre punt a favor és que l'autora sap emmarcar molt bé l'època on les fa viure, aprofitant moments històrics de la construcció del Tibidabo i també de la resta de la ciutat i del país, ens situa perfectament en aquell ambient de fa cent anys. Els lectors barcelonins que tinguin el parc d'atraccions del Tibidabo més present en les seves vides segur que s'hi poden sentir més interessats però fins i tot els que, com jo, només hi hem anat alguna vegada de petits també hi podem reconèixer perfectament l'espai i això ens permet gaudir igualment de la lectura que es força entretinguda i passa molt bé.

I com que els parcs d'atraccions del segle XX han deixat pas als parcs temàtics dels nostres dies, la fotografia l'he feta a Salou davant l'entrada a "Port Aventura World".





No m'oblido que també cal fer representar a Jan McPetit un personatge literari, així que aquesta vegada li he demanat que es converteixi en astronauta i es posi a la pell de David Bowman, el protagonista de la saga "2001, UNA ODISSEA ESPACIAL" (Arthur C. Clarke - 1968/97):




dimecres, 7 d’agost de 2019

TAULA DE RELLOTGER

Al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991), Màrius Serra dona la següent definició de TAULA DE RELLOTGER:

Joc de graella que consisteix a reconstruir un text que ha estat esquarterat en petits bocins com un trencaclosques.

És una variant gràfica del DAMEROGRAMA, molt més senzill d'elaborar i de resoldre perquè no hi ha cap joc verbal. Si en comptes de peces de puzle es divideix el text en columnes desordenades, ens trobem davant d'una variant anomenada Columnes Bellugadisses.

Aquests dos jocs de dissecció textual van ser batejats i elaborats per primera vegada en català pel col·lectiu Olissip a "...Més, la revista d'encreuats i més", a partir dels referents castellans homònims.


Com a exemple, us proposo les dues variants d'aquest joc perquè, si us ve de gust, les intenteu solucionar als comentaris.
La primera és la Taula de Rellotger que, amb el nom de "Trencaclosques", va sortir publicada a la pàgina 20 del primer número de la revista PASSATEMPS d'Enigma Card. El segon repte són les Columnes Bellugadisses que podíem trobar a la pàgina 30 del mateix primer exemplar d'aquella revista d'entreteniments en català.