Joc de Ment - 040

ENDEVINACIÓ TELEPÀTICA

- 19 monedes que poden ser de diferent valor (també valdrien 19 petits objectes qualssevol).

Abans de començar, el mag ha de comptar dinou monedes i posar-se-les a la butxaca.

El mag treu de la butxaca (o d’un moneder) les dinou monedes que ja portava comptades i les escampa sobre la taula presentant-les com un grapat de monedes indeterminat; és a dir, sense esmentar en cap moment el seu nombre exacte.

Seguidament, es posa d’esquena a la taula i demana l’ajuda d’un espectador per continuar el joc, dient: «Per fer el truc és necessari que jo ignori el nombre de monedes que hi ha sobre la taula. Com que estàs en el teu dret de sospitar que podria haver-les comptat quan les he escampat, et demano que en treguis unes quantes i te les posis a la butxaca. Pots treure’n la quantitat que vulguis, amb la condició que quedin prou monedes per continuar el joc. Com a mínim, n’han de quedar deu».

Quan l’espectador ha retirat les monedes que ha volgut, el mag continua: «Ara que és evident que jo no puc saber quantes monedes hi ha sobre la taula, començaré el truc. Per no donar-me cap pista, et demano que segueixis les meves instruccions sense dir res en cap moment. Primer, has de comptar les monedes que hi ha sobre la taula. El total serà un nombre de dues xifres que has de sumar i, seguidament, has de guardar-te a la butxaca tantes monedes com marqui aquest resultat (Per exemple si han quedat 15 monedes, se n’han de treure 1+5 = 6). Fet això, ara caldria que retiressis un parell de monedes més i haurem acabat la feina».

Una vegada l’espectador s’ha posat a la butxaca aquestes últimes monedes, el mag afirma: «Si jo no sabia amb quantes monedes hem començat, tampoc puc saber quantes n’han quedat al final sobre la taula. Et demano que les comptis i les tapis amb les mans, perquè em pugui girar i mirar de llegir-te el pensament per endevinar-ho».

Quan el mag es gira, només ha de rumiar un instant per rebre el senyal telepàtic que li permet encertar que, al final, sobre la taula han quedat set monedes.

Aquest joc es basa en un principi matemàtic que ja coneixem i que provoca que després de retirar tantes monedes com indica la suma dels dos dígits del total, quedin sempre 9 monedes sobre la taula. Fer-ne treure després dues més (o qualsevol altre nombre) permet que es pugui repetir el truc amb un final diferent cada vegada.
NOTA: No és obligatori començar amb 19 monedes exactes, però el que si és imprescindible és que després que l’espectador tregui les primeres monedes en quedin entre 10 i 19. Per tant, començant amb 19 això queda garantit, fins i tot si opta per no treure’n cap. El joc també es pot fer amb un interval d’entre 20 i 29 monedes (aleshores en comptes de 9 en quedarien 18) i també amb les desenes següents, quedant sempre un múltiple de 9.

CALEMBOURS

El folklorista Joan Amades, al seu llibre JOCS DE PARAULES I JOCS DE MEMÒRIA (Edicions El Mèdol - 2003) que fou publicat per primera vegada l'any 1933 com a volum VI de la "Biblioteca de Tradicions Populars", defineix els CALEMBOURS (o CALEMBURS) de la següent manera:

El calembur cau plenament dintre el camp de l’enigma o endevinalla. Té per objecte dir la paraula o expressar la idea que hom fa objecte de l’enigma, de tal manera, que el qui escolta no la pugui veure o comprendre. En l’enunciat es fa una combinació de síl·labes, les darreres d’un terme amb les primeres d’un altre, combinades, per exemple, de tal manera que diguin la paraula o expressin la idea de l’enigma. També es fa una combinació de llenguatge que presenti un planteig de l’enigma, aparentment impossible, però no a causa del forçat significat que hom els hagi pogut trobar, fill d’una combinació de paraules, sinó degut al recte sentit de les idees.

De les endevinalles i enigmes clàssics que cita com a exemple, us en copio alguns:

• Te la dic i no m’entens, te la repeteixo i no em comprens molt te la diré i no sabràs què é.
  [La tela]
• És possible de menjar un pa, menjat avui i pastat demà.
  [És possible si el pa és pastat de mà, és a dir, amb la mà]
• En Vives va anar a caçar, tres perdius va matar i vives a casa les va portar.
  [El caçador es deia Vives]
• Dotze peres en un plat, dotze frares convidats. Cadaqual menja sa pera, i en van quedar onze al plat; com s’explica aquest passat?
  [Entre els dotze frares n’hi havia un que es deia Cadaqual]

Però no només trobem CALEMBOURS en les endevinalles, aquest joc lingüístic té un abast molt més ampli com ens explica Màrius Serra al seu MANUAL D’ENIGMÍSTICA (Columna – 1991):

El calembour es correspon als ‘puns’ anglesos i als ‘punticci’ italians i és una denominació que abasta gairebé tots els jocs de paraules. La seva indefinició, però, no impedeix que s’acostumi a aplicar a aquells paral·lelismes entre mots HOMÒFONS (que sonen igual) o PARÒNIMS (que divergeixen en molt pocs fonemes). Evidentment tot bon joc de paraules es basa en l’ambigüitat i suposadament en l’enginy, tot i que aquest darrer aspecte és variable.

Per tant, es podria afirmar que el CALEMBOUR és el joc de paraules per excel·lència en el sentit que es crea directament per una distorsió lingüística, sobretot fonètica. Aquesta «distorsió» es pot aconseguir amb l’ús de diversos recursos lingüístics com, entre d’altres: La POLISÈMIA [propietat per la qual una paraula té més d’un significat. Exemple: "Hi he anat dos cops i no m’han obert, tot i els forts cops que he donat a la porta"], l’ANTANÀCLASI [recurs literari consistent a crear un joc de paraules per la repetició d’un mot amb un sentit diferent aprofitant l'homonímia. Exemple: "El lladre roba roba a la botiga"], el PLEONASME [figura retòrica en la qual existeix una redundància produïda per l’ús de mots d’idèntic sentit en un mateix enunciat. Exemple: "Bromes humorístiques de persones humanes"] o la SIL·LEPSI [recurs literari consistent en agafar un mot alhora en el seu sentit literal i figurat. Exemple: "La seva dona és més dolça que la mel"].

L’ús d’aquests i altres recursos literaris facilita l’aparició d’EQUÍVOCS en el missatge emès creant un efecte de sorpresa en el receptor. Efecte que encara és més gran quan, aparentment, es fan servir de manera espontània. Per això, els CALEMBOURS són presentats generalment com una FACÈCIA, en forma de pregunta o integrats dins d’una conversa suposadament «real» per reforçar d’aquesta manera l’efecte xocant i divertit que, en aquest cas i a diferència d’altres acudits, es basa directament (i literalment) només en un joc de paraules.
Dels molts exemples que podríem trobar, en destaco quatre d’origen ben diferent. Els dos primers s’atribueixen a l’insigne poeta noucentista Josep Carner (1884 – 1970) i els últims són un parell dels acudits de l’humorista tarragoní Cast Sendra i Barrufet [Cassen] (1928 – 1991):

• Quin és el lloc més poc apropiat per transitar-hi un delinqüent, un home que porta una malifeta a la consciència?
  [Un carrer asfaltat, perquè mentre hi transita no pot deixar de sentir una veu interior que li repeteix: Has faltat, has faltat!]
• Quin és el sant que ha de beure per força a galet?
  [Sant Privat de Bas]
• Quin és el cotxe que més agrada als valencians?
  [El Citroën, perquè diuen que s’hi ‘troen’ bé dintre]
• Quin és el cotxe que més agrada als calbs?
  [L’Opel, perquè diuen: Oh, pèl! Oh, pèl!!]

És evident, per tant, que aquest recurs còmic dels jocs de paraules té una llarga tradició i s’ha fet servir arreu. En l’àmbit anglosaxó, un exemple clàssic serien els Germans Marx. Actors de cinema i teatre durant els primers anys del segle XX, aquests cinc germans novaiorquesos basaven el seu humor en la bateria constant de PUNS que disparaven en els seus guions. Una mostra podem gaudir-la en català gràcies al llibre GROUCHO I CHICO, ADVOCATS (Columna - 1989), un recull de vint-i-sis episodis radiofònics emesos l’any 1932 per l’emissora estatunidenca NBC (National Broadcasting Company) que van ser traduïts al nostre idioma per Màrius Serra procurant mantenir el to original més enllà de la literalitat, una tasca no gens fàcil com ell mateix explica en un interessant article periodístic on repassa alguns dels millors ‘puns marxistes’ junt amb la seva versió en català i que va publicar al número de novembre de 1989 de la revista Cultura editada per la Generalitat de Catalunya. És aquest:

CULTURA, núm. 6; novembre 1989, quarta època [en línia].
Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1989.
[http://hdl.handle.net/20.500.12368/15081] / [Pàgines 59 i 60].

(Cliqueu AQUÍ per veure la imatge més gran)

Sense deixar l’idioma anglès ni l’humor, vull acabar el post parlant-vos d’uns calembours molt més recents. Em refereixo als que apareixen a la sèrie televisiva ELS SIMPSONS utilitzats també com un divertit recurs còmic. A les primeres temporades, era un gag habitual veure l’adolescent Bart Simpson fent bromes telefòniques a Moe Szyslak (propietari del Bar d’en Moe) preguntant-li per un nom fictici que amagava un d’aquests jocs de paraules (més o menys enginyós). En Bart li donava el nom en l’ordre "cognom-nom" i quan en Moe el repetia en veu alta en l’ordre correcte "nom-cognom" es produïa l’efecte xocant del calembour que feia riure als clients del bar i feia enfurismar el bàrman per no haver detectat a temps que li estaven fent una broma.
Com a exemple he triat el calembour que apareix a l’episodi «El flamejat d’en Moe» (capítol 10 de la tercera temporada), malgrat que aquesta vegada la broma no surt bé perquè l’individu en qüestió existeix, és al bar i es posa al telèfon fent que al bromista li surti el tret per la culata. Un fet que té força lògica perquè en aquest episodi en Bart demana per un suposat amic seu de cognom Jazz i de nom Hug, un tal "Hugh Jazz" que en anglès sona igual a "Huge ass" [cul enorme].

A continuació, us deixo el vídeo on he recopilat aquest fragment de l’episodi 03x10 dels Simpsons en versió original anglesa precedit per les versions doblades en català [Senyor Gros, de nom Cul = Sr. Culgròs], en espanyol d’Espanya [Señor Ogordo, Don Cul = Don culo gordo] i en espanyol de Llatinoamèrica [Señor Rosado, de primer nombre Modesto = Modesto Rosado (?)]. Una petita mostra que també serveix per deixar palès que traduir un joc de paraules és molt complicat si no directament impossible. Aquí el teniu:

---

GLOSSARI:

• Antanàclasi
• Calembour

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

LA FILLA DEL CARBONER (Rondalla Enigmística)

Al llibre ENIGMES POPULARS (L'Agulla de Cultura Popular - 2007) que fou publicat per primera vegada l'any 1934 com a volum XVII de la "Biblioteca de Tradicions Populars", el folklorista Joan Amades dedica un dels capítols a les RONDALLES ENIGMÍSTIQUES i en cita cinc exemples representatius que us vaig oferint en una sèrie de posts.

Avui posem punt final a aquesta recopilació amb "LA FILLA DEL CARBONER". Una rondalla que Joan Amades transcriu en la versió explicada per Rosalia Tarragó, del Pla de Cabra [en l’actualitat, Pla de Santa Maria (Alt Camp)].

LA FILLA DEL CARBONER

Un dia el rei anant de cacera es va perdre i anà a parar a la barraca d'un carboner. Aquest era fora, i trobà una seva filla que ventava el foc. Entre el rei i la minyona s’entaulà el diàleg següent:

- On és ton pare?
- A treure gent de casa seva.
- I ta mare?
- A plorar l’alegria de l’any passat.
- On és ton germà?
- És a caçar, i els que mati, els deixarà, i els que no matí, els portarà a casa.
- I ta germana, on és?
- És al bosc a clavar una estaca, i quan l’hagi clavada deixarà l'estaca enmig del bosc i tornarà a casa amb el forat.
- Què hi ha en aquell sarrió tot boterut que hi ha allà terra?
- Hi ha la xerrembaix.

El rei no comprengué una paraula del que li havia dit la minyona. Un cop al palau, féu comparèixer el carboner, li exposà la conversa amb la seva filla i li manà que li n'aclarís les paraules.

- Què fèieu vós per treure gent de casa seva?
- Arrencava rabassons per encendre la carbonera; com que els treia d'on eren plantats els treia de casa seva.
- Què feia la vostra dona per plorar l’alegria de l’any passat?
- Era a enterrar una filla que tot just feia un any que s’havia casat. Ara fa un any que tot era alegria i aquell dia tot era plorar.
- Què caçava el vostre fill, que s'enduia els que no matava i deixava els que matava?
- Era a matar-se els polls; els que matava, els deixava, i els que no trobava, els tomava a casa.
- I la vostra filla, que era a clavar una estaca al bosc?
- Era a fer les seves feines i deixava clavada l'estaca enmig del bosc i se’n portava a casa el forat de l'estaca.
- I què és la xerrembaix, que hi havia dintre aquell sarrió?
- Hi havia la meva filla petita, perquè anava despullada i estava amagada dintre del sarrió perquè no la veiessin. Sóc tan pobre, que entre les dues filles petites, la que ventava el foc i la del sarrió, no tenen sinó un vestit i quan l’una va vestida l’altra va despullada i es posa dintre del sarrió perquè no la vegin. Com que no se saben estar de parlar, diuen entre elles: «Xerrem baix, que no ens sentin», i per això la que està al sarrió, l’anomenem la xerrembaix.
- Doncs mireu que la vostra filla m’agrada molt per a casar. Teniu, ací us dono un paquet de roba, i que comenci a fer-se les robes de núvia.

El rei lliurà al carboner un paquet de roba vella feta amb quaranta mil retallets i engrunetes tan petites, que no se'n podia aprofitar res. La donzella, en veure el present del rei, lliurà a son pare un grapat de serradures i li digué que les portés al rei perquè comencés a fer els mobles. Aquest nou enginy féu encara més interessant la donzella al rei, que li trameté un parell d’ous ben deixatats amb l’encàrrec que els fes covar, ja que amb els pollets que en sortissin podrien jugar els fillets que tindrien. La donzella lliurà al rei un grapat de sorra i farina perquè comencés a fer pastar els panellets per al dia de les noces. El rei encara envià a la minyona unes clofolles de nou perquè comencés a arranjar l’àpat de boda. I aquesta li féu portar uns pèls de cua d’ase perquè s’ensinistrés a menar els cavalls que tirarien de la carrossa el dia de noces.

L’agudesa de la minyona decidí el rei a fer-la la seva esposa; però digué a son pare que es presentés al palau ni vestida ni despullada, ni a peu ni a cavall i que en anar-hi no ho fes per camí ni per fora camí. La filla del carboner es cobrí amb una xarxa, i així no anava vestida, però tampoc no anava despullada. Cavalcà un ase molt baix, tant, que les cames li tocaven a terra, de manera que caminava i cavalcava: no anava, doncs, ni a peu ni a cavall. En fer el viatge féu caminar l’ase amb dues potes per dintre el camí i les altres dues pels camps de la vora, de manera que ni anava per camí ni per fora camí. El rei veié que encara era més llesta que no es creia, i es casà amb ella. Com a condició li posà que mai en sa vida no havia d’aconsellar ningú sinó a ell, amb què creia arribar a ésser un gran rei.

Van passar molts anys vivint feliços. Un dia que anaven de viatge, al mateix hostal on ells posaven va posar un marxant que anava cavalcat en una pollina. De nit aquesta tingué un pollí. Com que nasqué al mateix estable de l’hostal on el rei tenia el seu cavall, aquell digué que la pollina era seva, i de totes passades se la volgué quedar. El marxant demanà consell a la reina. Aquesta li digué que agafés una canya i fes veure que pescava en una bassa d’aigua que hi havia als afores de la població i que quan el rei en veure’l li preguntés què feia li digués que pescava sardina, i que en dir-li el rei que era impossible contestés:

Tan possible és pescar aquí sardina
com que un cavall faci una pollina.

El marxant ho féu així. EI rei comprengué al moment que la seva esposa l’havia aconsellat, i, tal com li havia promès en casar-se, la tragué de casa. Ella li demanà que li deixés emportar el que més estimava; el rei li ho concedí, La reina féu fer un gran dinar i posà dormicions al plat del rei. Aquest quedà adormit com un soc. Mentre dormia, la reina el féu pujar a la carrossa i en anar-se’n cap a casa dels seus pares, se l’emportà. Com que dormia tan fort i a casa del carboner no tenien llit, el posaren damunt d’una estiba de sarrions de carbó, tocant al sostre. Les teranyines que penjaven del sostre feren pessigolles al nas del rei i el van despertar. No sabé on es trobava i demanà auxili. La seva muller li digué que, obedient al seu manament, se n'havia anat del palau i que se n’havia emportat el que més estimava, que era el rei. Aquest la perdonà de tot i tornaren a viure feliços, i de segur que si no són morts encara són vius.

Si aquesta rondalla us agrada,
mengeu’s-la fregida;
si fregida no us agrada,
mengeu's-la pelada,
i si pelada tampoc us agrada,
aneu a Montserrat a buscar un gató vell
i fregueu’s-el ben bé per la pell.

Lectures 2021 - Feliç 2022

Amb l’últim post de l’any, arriba la llista dels llibres que he llegit aquest 2021. Han estat un total de 20826 pàgines (una mitjana de 57 al dia) repartides en 75 volums. Gairebé exactament les mateixes pàgines que l’any passat, però quatre llibres més. Això fa que el meu llibre mitjà d’enguany hagi sigut de 277 pàgines.

Podria classificar aquests llibres per l’espai (que ocupen) i així tindríem 21 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 42 Estàndards (de 201 a 400), 7 Llargs (de 401 a 600) i 5 Totxos (més de 600 pàgines).

O podria classificar-los pel temps (que fa que van ser escrits) i resultaria que he llegit 19 Novetats (d’aquest any o l’anterior), 8 Actuals (entre 2 i 10 anys), 29 Contemporanis (entre 11 i 50 anys) i 19 Antics (amb més de 50 anys).

I si els classifico per autors, el rànquing d’enguany quedaria així:
6 LLIBRES:
Manuel de Pedrolo. Amb aquestes he acabat les onze novel·les del seu cicle «Temps Obert» que vaig començar l’any passat. Un extraordinari exercici literari que, en conjunt, ha sigut una lectura molt interessant pel que té de mosaic calidoscòpic de la vida a Catalunya durant els anys posteriors a la Guerra Civil Espanyola.

4 LLIBRES:
Arthur Conan Doyle. Després d’enllestir els llibres de Sherlock Holmes, vaig voler provar una vessant diferent de l’autor llegint les seves novel·les d’aventures i ciència-ficció. No tenen la grapa dels relats del detectiu, però en general també són força entretingudes.
Avel·lí Artís-Gener. Enguany li he llegit un parell de reculls de narrativa testimonial i els seus dos divertits anecdotaris.
Isaac Asimov. Havia llegit sobretot la seva obra de ciència-ficció i de divulgació científica, però Asimov també va escriure llibres d’intriga i misteri detectivesc. La sèrie de relats curts protagonitzada pels «Black Widowers» han estat una molt agradable troballa en aquest sentit.

3 LLIBRES:
Jaume Fuster. He recuperat la trilogia «Cròniques del món conegut», tres novel·les d’aventures i fantasia èpica dedicades a cadascun dels tres grans territoris dels Països Catalans.
Salvador Macip. Dues de les seves novetats literàries d’enguany i una novel·la que aquest 2021 ha complert deu anys. Tres llibres ben diferents, però igual de recomanables.
Margaret Atwood. La trilogia de MaddAddam, ciència-ficció distòpica que ens parla de temes com el canvi climàtic, la manipulació genètica i la hipersexualització de la societat. M’han agradat molt.

2 LLIBRES:
Jo Nesbo. Amb aquestes dues obres, he acabat tota la saga Harry Hole. N’he quedat prou satisfet, així que estaré estaré al cas si se’n publiquen més.
Ferran Torrent. Aparcada la novel·la negra nòrdica, he volgut tornar a la més nostrada amb aquest parell de volums de les aventures del detectiu Toni Butxana. Tot un altre estil, tant d’investigador com de manera d’escriure.
Mònica Batet. M’he estrenat enguany amb aquesta autora i m’ha agradat força com escriu. Repetiré segur.

Entre la resta d’autors de la llista, faig una tria dels títols més destacats ara que n’he fet el repàs:
ELS NOIS DE LA NICKEL; l’any passat vaig destacar «El ferrocarril subterrani» (en vaig parlar aquí) i enguany hi torno amb aquesta altra novel·la de l’autor que ens parla de racisme i maltractes en un reformatori dels Estats Units a mitjans del segle XX. Un llibre molt ben escrit que presenta un relat realment colpidor basat en fets reals.
ELS INTERNATS DE LA POR; a continuació de la novel·la de Colson Whitehead vaig voler recuperar aquest treball periodístic que deixa constància que l’horror als internats infantils no era exclusiu dels Estats Units racistes sinó que també el podíem trobar a la molt catòlica (però poc cristiana) Espanya franquista. Més colpidor, si això és possible, pel fet que ens toca de més a prop.
UN CHALECO DE ACERO (en vaig parlar aquí)
LA TARONJA MECÀNICA (en vaig parlar aquí)
CONSUMITS PEL FOC; una novel·la tan curta que és com un conte, una imaginativa faula molt ben escrita.
READY PLAYER TWO; és la continuació de la primera i, per tant, perd la grapa que li donava la novetat. Malgrat això és també ben entretinguda.
REBECA; un clàssic que només coneixia per la versió cinematogràfica, ha valgut molt la pena llegir-lo i segur que repetiré amb l’autora.
BISTURÍ; la nova novel·la de Ramona Solé, amb un plantejament força diferent de les anteriors. En aquesta, la trama se centra més en la investigació policíaca i he trobat a faltar aquella visió «coral» de les seves altres novel·les que les feia anar més enllà i que a mi tant m’agradava. Aquesta és una novel·la negra més «clàssica», més lineal, però això no vol dir que no m’hagi agradat. Ben al contrari, la història (amb dilema moral incorporat) enganxa i és molt interessant de llegir amb un final que a mi m’ha semblat un «continuarà».
LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY; ja havia llegit aquesta novel·la epistolar l’any 2010, però la vaig voler recuperar després de l’emissió de la pel·lícula per TV3 i m’ha tornat a semblar una lectura que val molt la pena.
DUNA; l’estrena aquest setembre passat de l’última versió cinematogràfica em va animar a llegir aquest clàssic de la ciència-ficció. La nova pel·lícula (que només abasta la primera part de la novel·la) està més bé que la de 1984, però (com gairebé sempre) jo em quedo amb el llibre.
FLORS PER A L’ALGERNON; aquesta novel·la explica com gràcies a un mètode experimental un discapacitat intel·lectual es converteix temporalment en un geni. Això permet a l’autor mostrar-nos com de difícil (impossible?) és la integració dins la nostra societat dels individus ‘diferents’. Un gran llibre, punyent i corprenedor. Molt recomanable.

I acabo aquesta llista amb el llibre que ara mateix tinc entre mans:
CRIM i CÀSTIG; aquest 2021 s’ha celebrat el 200è aniversari del naixement de l’escriptor rus Fiòdor Dostoievski i ho he volgut commemorar llegint una de les seves novel·les més conegudes.

Aquí teniu la llista completa:

LLIBRES LLEGITS 2021

Que l'any nou ens porti
molt bones lectures i
els millors desitjos...
FELIÇ 2022!!

Passatemps Nadalenc i BONES FESTES!!

Com cada any per aquestes dates, us he preparat l'Enigma Nadalenc del XAREL-10. Tota una tradició en aquest blog.

Si us ve de gust jugar-hi, el passatemps d'enguany us farà rumiar (una mica) mentre proveu de col·locar en l'ordre correcte les boles de l'arbre de Nadal que encapçala aquest post.

Podeu deixar les vostres solucions als comentaris i, a canvi, us deixo agafar una d'aquestes xocolatines ad hoc que us ofereixo seguint una altra tradició, la dels Calendaris d'Advent i dels posts nadalencs de la Catosfera. Espero que us vinguin de gust. ;-))

Aprofito per desitjar-vos un
MOLT BON NADAL

Relats Conjunts (desembre - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "Comtes de Bell Lloc" (Gerard Palomeras - 2018).

RECORDANT LA CRISI IMMOBILIÀRIA

La meva memòria ja no és el que era, però encara recordo perfectament gran part de la història.

Quan tot va començar vivíem en plena bombolla immobiliària. En aquella època, els bancs donaven crèdits sense mirar-s’hi gaire i, com que era tan fàcil hipotecar-se, la demanda de pisos creixia dia a dia. Això feia que els constructors ja no esperessin a tenir un bloc acabat (i cobrat) abans de començar el següent, sinó que finançaven les noves obres demanant també crèdits als bancs. Uns deutes que esperaven liquidar amb la venda dels pisos que la gent comprava endeutant-se. Un pla perfecte i sense escletxes? Doncs no, perquè va arribar un moment on molta de la gent que havia anat al banc a demanar una hipoteca de 100.000 € per comprar-se un pis i n’havia sortit amb una de 150.000 €, perquè «ja que hi som també et pots canviar el cotxe, home; i si pots pagar 500 € cada mes, també en pagaràs 750 €; aprofita-ho», es va adonar que no podia pagar els 750 € (i que segurament tampoc hauria pogut assumir els 500 €) i va deixar de pagar els seus deutes. I va ser tanta la gent que va deixar de pagar cada mes que els bancs van començar a tenir problemes de liquiditat i van haver de tancar l’aixeta del crèdit fàcil, provocant que els constructors deixessin de vendre pisos i que molts d’ells, endeutats fins al coll, fessin fallida acomiadant una gran quantitat de treballadors que, en quedar-se sense la major part dels seus ingressos, tampoc van poder seguir pagant les seves hipoteques. I embolica que fa fort...
De la bombolla havíem passat a la crisi. Una crisi immobiliària i, de retruc, també financera. Les llistes de l’atur estaven disparades, la gent perdia casa seva per no poder pagar-la i els bancs rebien aquests immobles que ara no tenien, ni de lluny, el valor pel qual s’havien taxat en el moment d’hipotecar-los. I no només aquests pisos dels particulars van fer cap als bancs, també es van quedar els edificis i els solars dels constructors que tampoc van poder pagar els deutes. En definitiva, els bancs eren propietaris d’un gran parc immobiliari amb el qual no podien fer res i alhora no tenien la liquiditat monetària que necessitaven per treballar. Això era un problema majúscul que afectava tota l’economia, s’havia d’actuar i el govern ho va fer. La banca va rebre una injecció multimilionària de capital públic que va permetre que tothom (sobretot els bancs) respirés tranquil perquè s’havia evitat el col·lapse econòmic i social on ens havíem abocat.

I fins aquí els meus records, la memòria em falla pel que fa a què va passar després. Són les xacres de la vellesa, ja se sap que a certes edats és més fàcil recordar allò que va passar alguns anys enrere que no els esdeveniments més recents. De totes maneres, trobo que ha de ser fàcil seguir el relat només tenint en compte el que he explicat fins ara i aplicant la lògica. Ho provo, segur que no m’equivocaré de gaire.

És evident que tots vam sortir d’aquell atzucac amb la lliçó ben apresa i sobretot els nostres governants que es van comprometre, ara de veritat, a prioritzar els interessos de les persones per sobre dels de les elits econòmiques i van adonar-se, finalment, que calia afrontar amb urgència el problema de l’habitatge. Continuava havent-hi multitud de pisos buits en mans de la banca i, al mateix temps, una gran quantitat de gent que s’havia quedat sense casa. Si no es feia res, aquestes persones es veurien obligades a caure en l’ocupació il·legal. Moltes d’elles, serien estafades per les màfies que els cobrarien per entrar a viure en pisos, sovint sense aigua ni llum, que aconseguien rebentant les portes i canviant el pany. Això no podia ser i s’havia d’evitar tant sí com no. Per tant, el govern va decidir que s’havien de compensar les ajudes públiques atorgades i, com que semblava que la intenció de la banca de retornar aquell grapat de milions anava per a llarg, va decretar que tots aquells pisos buits s’havien de destinar a lloguer social. Els bancs van remugar una mica (la seva primera idea era mantenir-los buits esperant que els preus pugessin), les màfies dels ocupes van remugar molt més (se’ls havia acabat la bicoca perquè la gent ja tenia una possibilitat legal d’obtenir habitatge assequible i, per això, els que seguien ocupant propietats alienes ara podien ser punits tal com tocava), però en general tothom va entendre que era una solució justa i que gràcies al bon govern s’havia resolt un gran problema.

Sí, segur que va anar així perquè el contrari hauria estat com si a una pandèmia global prou difícil per a tothom s’hi afegís una crisi energètica sobrevinguda i els preus de l’electricitat es multipliquessin dia rere dia. Impensable!

Joc de Ment - 039

UN TRIO DE TRES EN TRES

- Una baralla de cartes

Aquest joc no requereix cap preparació prèvia.

Per començar, el mag entrega la baralla a un espectador perquè aquest l’examini i barregi tant com vulgui. Una vegada ho ha fet, recuperem la baralla i l’obrim en ventall amb les cartes cara amunt per deixar ben palès que l’ordre dels naips és completament aleatori. Finalment, tornem a plegar la baralla, la deixem sobre la taula amb les cartes cara avall i iniciem el joc.

Primer, demanem a l’espectador que talli la baralla en dues meitats més o menys iguals. Una vegada estiguin els dos munts formats, li explicarem que només en farem servir un pel joc i que el triarà ell mateix. Per fer-ho li demanarem que tapi cada munt amb una mà i que, quan nosaltres li diguem, aixequi la mà que vulgui. El que ens interessa és que l’espectador es quedi el paquet que conté els naips de la part superior de la baralla, per tant, si és aquest el que l’espectador descobreix l’agafarem i li entregarem, descartant el que encara té tapat. Si pel contrari, aixeca la mà que tapava la part inferior de la baralla agafarem aquell munt i el retirarem, convidant-lo a quedar-se el paquet de l’altra mà.

Amb la meitat que (suposadament) ell ha triat lliurement, l’espectador ha de fer el següent procés amb tres de les cartes. Agafarà la primera carta de dalt de tot i la perdrà a l’interior del munt, després farà el mateix amb l’última carta, la de sota de tot. La tercera carta que ha de moure és la que ara ha quedat dalt de tot, però aquesta no la introduirà al munt sinó que la deixarà sobre la taula, de moment encara sense ensenyar-ne el valor. Aquest procés el repetirà dues vegades més, per obtenir un trio de cartes sobre la taula que semblen escollides totalment a l’atzar, però que el mag coneix perfectament i endevina sense equivocar-se.

Si repassem el mètode utilitzat, veurem que les cartes resultants són les que ocupaven els llocs 2, 4 i 6 de la baralla original. Tres cartes que el mag ha memoritzat quan, abans de començar el joc, ha obert tota la baralla en ventall per mostrar que estava perfectament barrejada.

PARONOMÀSIA

El Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) defineix la PARONOMÀSIA com una figura retòrica que consisteix en la proximitat de dos o més mots que només es diferencien en algun fonema, o en l’ús del mateix mot en dos sentits diferents.

Per tant, i en contraposició als HOMÒNIMS que són els mots amb significat diferent que coincideixen exactament en la manera de pronunciar-se o escriure’s [‘frau’ (congost) / ‘frau’ (engany)], els PARÒNIMS són aquelles paraules diferents en significat i molt semblants en grafia sense ser exactament iguals [‘simple’ (senzill) / ‘ximple’ (beneit)].

Aquesta característica dels mots parònims els fa molt apropiats per formar part de molts jocs de paraules perquè aquesta similitud entre ells facilita l’ambigüitat i provoca una distorsió del missatge transmès creant l’equívoc o la sorpresa que són la base de diversos jocs lingüístics.

Un exemple d’aquests jocs de paraules seria el que Màrius Serra al seu MANUAL D'ENIGMÍSTICA (Columna – 1991) anomena CANVI i que defineix d’aquesta manera:

És una adaptació de la denominació italiana ‘cambio’ del popular joc francès ‘métagramme’, que consisteix en la substitució d’una lletra o síl·laba en una paraula per una o més d’altres, per tal de formar cada vegada un mot diferent.

En el mateix llibre i a l’entrada dedicada a la PARONOMÀSIA, també podem llegir el següent:

Des d’un punt de vista enigmístic, la paronomàsia vocàlica és el joc més fascinant. La possibilitat de trobar sèries de cinc mots parònims que només es diferenciïn en una vocal és una de les recerques clàssiques dels juganers de mena. Allò del ‘pim-pam-pum’ però en complet. Hi ha força exemples il·lustres de troballes paronomàstiques en totes les llengües.
[...]
En Víctor Alba, en un anecdotari anomenat ‘Homo Sapiens Catalanibus’ (Pòrtic, 1974), esmenta una frase paronomàstica de similar magnitud en català, atribuïda al filòsof Francesc Pujols. Resulta que a l’època hi havia un poeta anomenat Climent [Carles Fages de Climent (1902 – 1968)] que emprava una llengua de tall arcaïtzant. Rebla Alba que tothom li deia el «Faixes» de Climent perquè sempre anava molt tibat. Es conta que quan Climent publicà un llibre anomenat ‘Les bruixes de Llers’, Pujols va deixar anar: «A les llars de Llers els llirs i els llors són llurs»

Per acabar, us deixo unes quantes frases paronomàstiques a tall d’exemple i us convido, si us ve de gust, a fer créixer la llista als comentaris:

• En una terrassa de Terrassa venen terrissa.
• La gata xata mata la rata.
• Els de la ceba van molt a la seva.
• Amb un sanglot li va passar el singlot.
• Compte!, el comte histèric vol explicar-nos un conte històric.
• La sang blava reial no és real, es tracta del típic tòpic.
• Aquesta nau espacial és molt especial, porta el signe de la constel·lació del Cigne.
• La data d’inici de l’avanç és la dada que has de buscar abans.
• És molt lleig això d’espiar, hauràs d’expiar aquest pecat si no vols caure a l’infern en picat.
• Per consegüent, has de ser conseqüent i no anar tant de bòlit quan albires un bòlid al cel.
• És un delicte flagrant que em trepitgis el terra que estic fregant amb aquest detergent tan fragant.
• Aquest actor fa un posat moix perquè camina coix d’ençà que el teló li va caure sobre el taló.
• Van al·ludir a un suposat cervell per eludir les responsabilitats del servei.
• Per una espècie de previsió, van augmentar la provisió d’espècia.
• Depenent del tràfic, el dependent passa més o menys tràfec.
• Carregant aquest sac de musclos, se’t desenvoluparan els músculs dels muscles.
• La vaig abraçar i em va abrasar, aquest és l’efecte que em provoca l’afecte.
• En Mac no és un mag, el que publica al blog ho treu d’un bloc de notes vell que només a ell li sembla bell.

---

GLOSSARI:

• Paronomàsia

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:

La paradoxa de Fermi

Al recull "ENIGMAS Y JUEGOS DE INGENIO" (Grijalbo - 2011) hi trobem uns quants enigmes mentals que estan basats en algunes de les paradoxes clàssiques més conegudes.
Us els vaig oferint, traduïts al català, en una sèrie de posts dedicats a les PARADOXES. Avui és el torn de la Paradoxa de Fermi que ens arriba des dels Estats Units, als voltants de 1950.

Enrico Fermi [1901 – 1954] (Tret d'AQUÍ)

L'italià Enrico Fermi va ser un científic destacat, i un dels grans físics del segle XX. Va contribuir de manera decisiva en moltes àrees, entre elles la teoria quàntica i la física nuclear, i sovint es va destacar la seva discreta modèstia. Al contrari de molts altres físics, va ser un mestre tant en la teoria com en l'experimentació, i va guanyar un Premi Nobel pels seus treballs sobre la radioactivitat. Malauradament va morir de càncer amb poc més de cinquanta anys mentre treballava, però va considerar que pagar aquest preu va valer la pena.

Durant una recepció al Laboratori Nacional de Los Álamos, a Nou Mèxic, Fermi i alguns dels seus col·legues —Teller, Konopinskv i York— van iniciar una petita discussió sobre els extraterrestres. Transcorreguts alguns minuts, Fermi va preguntar de sobte: «On són?». Va fer alguns càlculs bàsics relatius a la vida a l'univers, i va arribar a la conclusió que la Terra hauria d'haver estat visitada moltes vegades per alienígenes al llarg de la prehistòria i de la història, i hauria d'haver quedat un rastre visible d’ells, o almenys la prova de les seves civilitzacions.

Hi ha al voltant de 250 mil milions d'estrelles a la nostra galàxia, i centenars de milers de milions de vegades aquesta xifra que no aconseguim veure. Amb tants planetes com existeixen, hi ha d'haver un gran nombre de civilitzacions només a la nostra galàxia. El sol és una estrella relativament jove, de manera que podria haver-hi amb facilitat civilitzacions amb milers de milions d'anys a l'esquena. Per què no han colonitzat la terra? O si més no, per què no trobem les proves del seu pas?

Tant els pensadors escèptics com els religiosos han fet servir la paradoxa de Fermi com a prova que no hi ha vida intel·ligent extraterrestre. Tenen raó en fer-ho?

Podeu dir-hi la vostra als comentaris, a veure si entre tots en traiem l'entrellat. De totes maneres si, com en qualsevol bona paradoxa, el plantejament us sembla massa enrevessat per arribar a alguna conclusió, a continuació podeu trobar el punt de vista de l'autor del llibre d'on he tret aquest enigma:

SOLUCIÓ

La paradoxa de Fermi es recolza en una llarga sèrie de suposicions, algunes de les quals o totes podrien ser falses: (a) Que reconeixerem els alienígenes o les seves activitats tan aviat els veiem; (b) Que l'accés a la Terra i al seu entorn no té restriccions: en efecte, que puguem ser un «zoològic»; (c) Que els alienígenes ja no són aquí d'incògnit, o que els governs ens ho dirien en cas que se'n descobrís alguna prova; (d) Que la Terra té prou interès per merèixer encara que només sigui una mínima atenció alienígena; (e) Que els alienígenes interessats podrien localitzar-nos en la immensitat de l'espai; suposant, en primer lloc, que realment ho volguessin fer; (f) Que portem el temps suficient observant: potser han vingut fa 500 anys, per exemple; (g) Que una civilització alienígena voldrà expandir-se i explorar, per començar. En altres paraules, les incògnites són massa enormes. La paradoxa de Fermi és una base per fer conjectures, però és massa limitada per proporcionar qualsevol prova de la inexistència de vida alienígena.

Relats Conjunts (novembre - 2021)

Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "La loteria [Die Staatslotterie]" (Vincent van Gogh - 1882).

LOTERIA: MATEMÀTIQUES O SUPERSTICIÓ?

- Qui és l’últim?

- Vostè, que acaba d’arribar.

- Molt graciós. Em poso a la cua, doncs. Tot i que no m’esperava trobar tota aquesta multitud. Com és que hi ha tanta gent esperant per comprar loteria?

- No se n’ha assabentat? Aquí va caure la grossa de l’últim sorteig i, des d’aleshores, això s’ha tornat una bogeria. Fins i tot han hagut de contractar un nou ajudant, però som tants clients que igualment no donen l’abast. Tots volem comprar un bitllet d’aquesta administració esperant que ens toqui. Ja se sap que la sort va a ratxes i si ara ronda per aquí val més aprofitar-ho abans que marxi.

- Això que diu és una gran bestiesa. Perdoni, no el vull ofendre. Simplement, em refereixo al fet que el joc de la loteria es basa en una probabilitat matemàtica i, com que cada sorteig comença de nou, el resultat obtingut en una rifa anterior no influeix de cap manera en el següent. Convindrà amb mi que si dins el bombo hi ha totes les boles, qualsevol d’elles té la mateixa probabilitat de sortir. Per tant, que a l’últim sorteig hagi tocat el premi en aquesta administració no vol dir que ara tornarà a tocar-hi ni vol dir tot el contrari. Realment, no és garantia de res. Per això se’n diu joc d’atzar, perquè no es pot preveure el resultat.

- Home, vist així...

- I no parlem de la possibilitat real d’aconseguir un bon premi. Entre desenes de milers de números, només un serà el primer. Una probabilitat ben ínfima si ens parem a pensar-ho.

- Però diuen que hi ha una gran quantitat de bitllets agraciats en cada sorteig, no?

- Un clar exemple de publicitat enganyosa. No hauríem de confondre «agraciat» amb «premiat» perquè no és exactament el mateix. Pensi que entre els «agraciats» també compten els reintegraments que, de fet, no són cap premi perquè només et tornen els diners que ja tenies. Com que perquè et toqui el reintegrament has d’encertar l’última xifra del número premiat, un jugador de loteria té un 10% de probabilitats de mantenir intactes els seus diners. En canvi, per a un no jugador que no compra cap número aquesta possibilitat és del 100%. Els únics que guanyen diners segurs amb les loteries són els que les organitzen, ja hi pot pujar de peus.

- Sap que gairebé m’ha convençut i que començo a pensar que realment és una bestiesa perdre el temps en aquesta cua. Així i tot, tinc encara un dubte. Em permet una pregunta?

- És clar. Digui...

- Què fa vostè aquí? Si confia tant en les matemàtiques, en la teoria de la probabilitat i en la llei de l’atzar, com és que ha vingut precisament a comprar loteria d’aquesta administració com tots nosaltres?

- No és el mateix, ja li he explicat que els meus motius no tenen res a veure amb els seus.

- Però alguna raó hi haurà, no?

- Sí, és clar. Justament vostè l’ha citat al principi de la nostra conversa. He vingut a aquesta administració i no a qualsevol altra perquè aquí han contractat un treballador nou.

- El coneix? És un familiar seu, potser, i vol ajudar-lo a mantenir el lloc de feina augmentant la clientela del negoci?

- No, no, res d’això. El que passa és que m’han dit que el nou dependent és una mica geperut i penso demanar-li que em deixi fregar-li el dècim per la gepa després de comprar-lo. Segur que així em toca el premi gros!!!