EL MAGATZEM

BOTIGA ONLINE
elmagatzem.blogspot.com
LLibres d'ocasió a 1, 3, 6, 9 i 12 €

divendres, 24 d’abril del 2026

Relats Conjunts (abril - 2026)





SEMBLAVA BONA PERSONA...

M’agradava la meva feina al complex poliesportiu municipal. M’encarregava una mica de tot, des de controlar els accessos fins a vetllar que les instal·lacions estiguessin a punt per rebre els diversos grups d’escolars que hi van a fer esport. Un simple conserge, direu; però jo soc dels que pensen que no hi ha tasca petita i que tot allò que fem, ho hem de fer bé sense importar què sigui. Per tant, no em queien els anells per fer aquella feina i, a més, la feia de gust, fins i tot gaudia dedicant-li més esforços dels estrictament necessaris. No era estrany que acabés passant més hores allà que al meu pis, però ja m’estava bé. Fa quatre anys que estic separat i a casa no m’hi espera mai ningú.

Tot era, doncs, perfecte. I ho hauria continuat sent si no haguessin trobat aquella càmera amagada al vestidor de les noies. No li havia posat jo, mai no la faria una cosa així. Però ningú em va creure. De seguida em vaig convertir en el principal sospitós:
—Ell és l’únic que té accés constant a les instal·lacions, qui si no ho ha pogut fer? A més sempre ens ha semblat un paio estrany: sense parella, sense gairebé amics, es limita a anar de casa a la feina i de la feina a casa. Ha de ser un pervertit per força!!
Per acabar-ho d’adobar, el diari local va publicar a primera plana la meva foto amb el titular «Presumpte pedòfil al nostre poble» i la meva vida es va convertir en un infern. La policia va registrar casa meva i em van requisar l’ordinador, a la feina em van acomiadar fulminantment, la gent em feia el buit, els botiguers no em volien atendre, les mares obligaven les seves filles a canviar de vorera quan em veien com si les hagués de violar al mig del carrer... Fins i tot el meu advocat em va aconsellar que em declarés culpable i acceptés una pena menor abans d’anar a judici.

M’hi vaig negar. Jo no ho havia fet allò i no ho admetria mai. Van ser uns mesos terribles, però finalment tot es va posar a lloc. Els policies no van trobar res al meu ordinador i la investigació va acabar demostrant que aquella càmera no era meva. Resulta que pertanyia a un dels operaris que aquells dies estaven arreglant la instal·lació elèctrica de la pista d’hípica. L’electricista volia gravar imatges de les noies despullades durant la setmana que havia de durar aquella reparació, però va tenir tan poques llums i fou tan sapastre a l’hora d’amagar la càmera, que la van descobrir l’endemà mateix. El jutge, és clar, em va declarar innocent de qualsevol càrrec i va ordenar que em readmetessin amb una bona indemnització per danys i perjudicis. Tot estava arreglat!

No, no ho estava. Jo no podia oblidar tot el mal que m’havien fet els meus veïns i no volia continuar al poble com si res. Vaig decidir vendre el pis i anar a viure a un altre lloc, ben lluny, per començar de nou. Però no marxaria sense fer una última visita a l’espai que havia estat com casa meva tots aquells anys. Vaig començar pel despatx del director, l’home es va disculpar de cor i va intentar convèncer-me que em quedés. Li vaig dir que no podia ser, que ja era massa tard i només li vaig demanar que m’escrivís una bona carta de recomanació que m’ajudés a trobar feina allà on anés. Ho va fer encantat i, fins i tot, em va dir que afegiria a la indemnització ordenada pel jutge, una gratificació pels serveis prestats perquè era el mínim que em mereixia per tot el que havia passat. Emocionat, vaig sortir d’allí i vaig dirigir-me cap a la zona de les pistes esportives que estaven gairebé desertes a aquella hora fora de l’horari escolar. Una llàstima, m’hauria agradat poder acomiadar-me de tota la quitxalla que hi ve a entrenar. Vaig aprofitar, això sí, per accedir a l’edifici dels vestidors. Al de les noies vaig trobar-hi el meu substitut que estava intentant arreglar la dutxa que sempre gotejava. Li hauria pogut explicar que si collava massa fort aquella volandera, la pressió de l’aigua faria que gotegessin alhora les altres tres dutxes, però vaig preferir que ho descobrís ell mateix. Vaig saludar-lo des de la porta i em vaig encaminar cap al final del passadís, cap a l’altre vestidor.

Era obligat que aquella visita s’acabés al vestidor dels nois. Un cop a dins, vaig ajustar la porta per assegurar-me que no em veia ningú. No hi havia d’estar gaire estona, el temps just de recuperar la càmera que hi tenia amagada. Aquesta no l’havia trobat ningú, ja us he dit que quan jo faig una cosa la faig ben feta. Amb la càmera a la butxaca i frisant per veure el munt d’imatges dels "meus nens" que s’hi havien gravat durant tot aquell temps, finalment vaig marxar per sempre d’aquell complex poliesportiu que tantes alegries m’havia donat. No em sabia gens de greu, estava completament segur que, gràcies a la carta de recomanació del director, no tardaria massa a trobar un altre lloc similar on igualment gaudiria... "treballant".


divendres, 17 d’abril del 2026

Els misteris d'en Mac – Cas 039


039 - EL CAS DEL JOQUEI ACCIDENTAT


Aquesta nit han trobat mort un famós joquei, guanyador de moltíssimes curses de cavalls. Era un bon amic meu, teníem gairebé la mateixa edat tot i que, quan anàvem junts, sovint el prenien pel meu fill per la seva reduïda alçada i poc pes característics de la seva professió. Quan m’han avisat per donar-me la tràgica notícia, no m’ho podia creure. La idea de no poder tornar a jugar les nostres llargues partides d’escacs o no compartir cap més concert de música clàssica —la seva passió i gairebé l’únic que escoltava— m’ha colpit profundament.

Demà havia de participar en una cursa important a l’hipòdrom de la ciutat i ja feia dies que les apostes el donaven com a favorit. Era habitual que encapçalés el rànquing de genets, però això no vol dir que no patís els nervis previs a cada cursa. Segons sembla, per mirar de relaxar-se, aquest vespre havia decidit fer un passeig per la muntanya. Han trobat el seu cotxe, un esportiu de luxe que no permetia que ningú toqués sinó ell, aparcat en un revolt del camí, molt a prop del lloc on han descobert el seu cos. Tot indica que va relliscar mentre passejava massa a prop d’un penya-segat i s’hi va estimbar, en un fatal accident que va posar fi a la seva vida.

Tot això m’ho ha explicat l’inspector Roig, un vell amic dels Mossos. Coneixent la meva amistat amb el difunt, ha pensat que voldria ser present durant l’aixecament del cadàver i ha vingut a buscar-me a casa per acompanyar-lo al lloc dels fets. Li he agraït el gest i he assistit compungit a la recuperació del cos, que ha dut a terme la unitat de rescat de muntanya. Quan finalment se l’han endut per fer-li l’autòpsia i tothom ha marxat, l’inspector Roig i jo ens hem dirigit cap al cotxe patrulla per tornar a casa. Llavors m’he recordat del vehicle del meu amic:

— Deixarem aquest esportiu de luxe abandonat aquí al mig del bosc? És massa llaminer, i no hi ha dubte que tan bon punt marxem, no tardarà gaire a desaparèixer.

— Tens raó —ha contestat l’inspector—. En tractar-se d’un accident fortuït, el cotxe no és rellevant per a la investigació. Teníem previst recollir-lo amb la grua demà al matí; però, com que per la teva feina també se’t pot considerar un agent de seguretat, te’l puc comissionar en custòdia fins que algú el reclami. Entre els objectes personals del mort hi havia les claus. Agafa-les i fes-te’n càrrec. Així estarem més tranquils.

Era la millor opció, i he acceptat les claus que m’oferia. Les he agafat, he obert el cotxe i m’he assegut sense problemes al seient del conductor. Rectifico: no ho he fet sense problemes. Haver de conduir el vehicle del meu amic on fins ara només hi havia pujat de copilot, i per un motiu tan tràgic, em suposava tot un mal tràngol. He hagut de fer el cor fort per poder cordar-me el cinturó i posar les claus al contacte. Així que he engegat el motor, també s’ha activat la ràdio, i les notes d’un hit de reggaeton han omplert l’habitacle. He apagat l’aparell de seguida: el meu amic mai no hauria suportat que allò sonés dins del seu cotxe...

Alto les seques! No només no ho hauria suportat, sinó que no ho hauria permès de cap manera. Trobar aquella emissora sintonitzada en aquell cotxe estava tan fora de lloc que, per força, ho havia hagut de fer algú altre i, coneixent al meu amic, segur que en contra de la seva voluntat. I a més, just ara ho veig, la ràdio no és l’única cosa que no encaixa. Hi ha una altra pista que indica clarament que algú desconegut ha conduït aquest cotxe fins aquí. Sort que l’inspector Roig encara no ha marxat: li he d’explicar el que he descobert. Potser aquest accident no és tan fortuït com ens semblava.

I vosaltres, sabeu a què es refereix el detectiu quan parla d’una nova pista que fa trontollar la hipòtesi de l’accident?


TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna "


divendres, 10 d’abril del 2026

Mots Banana / Mots Ananàs

Com ja hem vist (i continuarem veient) en altres posts de Glossari, la lingüística recreativa no només es fixa en el significat o l’ús dels mots, sinó també en la seva "forma" quan, per exemple, té en consideració la manera com es distribueixen les lletres dins cada paraula per trobar-ne, si és el cas, un patró característic que permeti classificar-les.

Avui toca parlar d’una d’aquestes classificacions. Més concretament, ens detindrem en les paraules que presenten una alternança regular en l’ordre de les seves vocals i consonants que es va repetint al llarg del mot. Són, per tant, aquelles paraules on darrere d’una vocal sempre apareix una consonant (i viceversa). Segons aquest criteri, podem establir quatre categories diferents:

  • MOTS PARIVOCÀLICS: Són aquells que comencen amb una consonant seguida d’una vocal i mantenen sempre aquesta alternança [CV]. L’exemple més típic, que també es fa servir per denominar aquesta mena de paraules, és «banana» (CVCVCV).
  • MOTS PARICONSONÀNTICS: El cas contrari a l’anterior. Aquestes paraules comencen amb una vocal seguida d’una consonant i repeteixen aquest patró [VC]. Igualment s’ha buscat una denominació dins el món de les fruites tropicals per referir-nos-hi, són els mots «ananàs» (VCVCVC).
  • MOTS DISPARIVOCÀLICS: Mantenint l’alternança regular de vocals i consonants, són aquells que comencen i acaben amb una vocal. Per exemple, «ajuda» (VCVCV).
  • MOTS DISPARICONSONÀNTICS: En aquest apartat s’inclouen les paraules que, també mantenint sempre l’alternança, comencen i acaben amb una consonant. Per exemple, «rigor» (CVCVC).

Val a dir que aquestes quatre categories no es distribueixen de manera uniforme: els mots amb l’alternança CVCV… (parivocàlics) són molt més nombrosos que no pas els VCVC… (pariconsonàntics).
I, malgrat que aquesta classificació ludolingüística es basa exclusivament en la successió de vocals i consonants dins la forma escrita dels mots (i no en la seva estructura sil·làbica ni en la seva realització fonològica), la raó d’aquesta diferència sí que l’hem de buscar en el funcionament general de les llengües pel que fa a l’organització de les síl·labes.
De manera simplificada i generalitzant força, podem dir que una síl·laba es construeix al voltant d’una vocal, que n’és el nucli, i que pot anar precedida o seguida de consonants. Doncs, en moltes llengües, la forma més simple, estable i freqüent de síl·laba és la que comença amb una consonant i acaba amb una vocal [CV]. Aquesta preponderància es reflecteix ja en les primeres paraules que emet un infant ("papa", "mama"…), i això mostra també la tendència clara en la gran majoria de llengües a formar mots a partir d’una successió d’aquest tipus de síl·labes o a adaptar-ne de forans seguint aquest mateix patró, ja que les paraules amb alternança consonant–vocal són més senzilles de mantenir i de transmetre.
En canvi, les síl·labes que comencen directament amb una vocal seguida de consonant [VC] tendeixen a ser menys estables i, en determinats contextos, poden resultar menys còmodes de produir o de percebre, especialment en les primeres etapes d’adquisició del llenguatge, fet que ajuda a explicar la menor freqüència dels mots amb alternança vocal–consonant.


En el camp de la ludolingüística, a part de ser considerada com una curiositat a destacar, aquesta alternança de consonants i vocals no ha anat gaire més enllà del repte d’intentar trobar la paraula més llarga en cadascuna de les diferents categories.

  • Així, en l’apartat dels MOTS BANANA (o PARIVOCÀLICS) podríem començar des d’un còmode SOFÀ (2CV) i anar pujant l’aposta amb MÚSICA (3CV), GELATINA (4CV), VELOCÍPEDE (5CV), PANIFICADORA (6CV), FENOMENOLÒGICA (7CV), FISICOMATEMÀTICA (8CV) per arribar al cim amb dos termes mèdics, les denominacions dels enzims MUCOPOLISACARIDASA (9CV) i DESOXICITIDINACINASA (10CV).
  • Fent el mateix exercici en l’àmbit dels MOTS ANANÀS (o PARICONSONÀNTICS) tindríem, per exemple: ÍDOL (2VC), UNITAT (3VC), ORIGINAL (4VC), EXAMINADOR (5VC), ADORABILITAT (6VC), UNILATERALITAT (7VC), ECONOMICOPOLÍTIC (8VC) i ANATOMICOPATOLÒGIC (9VC).
  • En el cas dels MOTS DISPARIVOCÀLICS trobaríem entre d’altres: ERIÇÓ (2VC+V), OFICINA (3VC+V), ABECEDARI (4VC+V), IBEROROMANA (5VC+V), ADENOHIPÒFISI (6VC+V), ECOTOXICOLÒGICA (7VC+V), ECONOMICOJURÍDICA (8VC+V) i ERITEMATOVESICULOSA (9VC+V)
  • I no oblidem els MOTS DISPARICONSONÀNTICS on, per exemple, podríem citar: PÈSOL (2CV+C), TAFANER (3CV+C), REMUNERAR (4CV+C), CARAGOLADÍS (5CV+C), REHABILITADOR (6CV+C), MODIFICABILITAT (7CV+C) i HEPATOPERITONITIS (8CV+C)

Una altra possibilitat de joc seria escriure un text, relativament extens, que mantingui en el seu conjunt l’alternança de vocals i consonants. Us en deixo un parell d’exemples de collita pròpia:

  • LA SOPORÍFERA VISITA NO S’ACABAVA, LA PESADA RETÒRICA DE L’EDITOR ERA SUFOCADORA PER A TOTA LA SALA. (40CV)
  • UNA PUDOR EXAGERADA SATURA L’OFICINA, L’OLOR ÀCIDA DE VÀTER EMANA DE L’URINARI DE L’EXIGU LAVABO TÒXIC. (41VC)

I un altre tret del llibre XOCOLATA DESFETA [EXERCICIS D'ESPILL] (La Magrana - 2010) on l'escriptor nord-català Joan-Lluís Lluís presenta una de les 123 variacions d'un mateix relat escrita amb mots banana:

BANANER:
M’és una pena no poder anar a calar una xocolata càlida cap a la vila major. I, segur, ara no camino més, agafat a la vora d’una botiga de paradiluvis, a la casa numerada dis… (on és? oh, ací…) … set. Una dona jove, bonica, botó d’or al nas i pèl opac al cap, atura l’etapa. Malèvola, bufa mal icor i vocifera: «Caçà vora Girona!». Jo soc atemorit, atabalat i mut, i la miro, humil: ara ja desamaga la daga, l’acarona, la petoneja: hi posa com una mena d’amor. I l’eleva, sí… ja pega! Me la fica tota, xac!, i jec a la vorera.
Finida la nit, ajaçat en un edifici fet a mida per depurar una ferida, demano l’ajuda d’una cosina diputada. Me vigila, però deleja saber una sola petita cosa: si regalimava solidaritat amical i benèvola, la boca de la vil açacina.

També podríem fer recerca d’aquest tipus de paraules en àmbits diversos com l’onomàstica, la toponímia, etc. Per exemple, entre les 43 (42 més l’Aran) comarques de Catalunya n’apareixen dues de parivocàliques [BAGES i GIRONÈS] i dues de pariconsonàntiques [ARAN i OSONA]. Tal com esperàvem, aquest empat es trenca quan repassem la llista dels municipis catalans perquè hi trobem una bona colla de noms de pobles (86) que segueixen l’alternança consonant-vocal [BADALONA, BAGÀ, BEGUR, BESALÚ, BOT, BOVERA, CABACÉS, CABANABONA, CABANES, CABÓ, CALAF, CAMARASA, CAMÓS, CANEJAN, CÀNOVES I SAMALÚS, CAPOLAT, CASERES, CAVA, COGUL, COLERA, CONESA, CUNIT, DAS, FORADADA, FORÈS, GALERA, GAVÀ, GELIDA, GER, GIRONA, GÓSOL, JUNEDA, LES, MASÓ, MATADEPERA, MATARÓ, MILÀ, MIRAVET, MOLAR, MÓRA LA NOVA, MURA, NALEC, NAVÀS, NAVATA, NAVÈS, PALAMÓS, PERA, PERAFITA, PERALADA, PERAMOLA, PILES, PINEDA DE MAR, PINÓS, PIRA, POBOLEDA, RABÓS, RÀPITA, RIBA, RINER, RODA DE BERÀ, RODA DE TER, ROSES, RUBÍ, SAGÀS, SALOMÓ, SENAN, SERÒS, SEVA, SIDAMON, SOLERÀS, SORA, SOSES, TALAVERA, TONA, TORÀ, TOSES, VAJOL, VIC, VILA-RODONA, VILA-SANA, VILA-SECA, VILADA, VILADAMAT, VILAMACOLUM, VILAMÒS i VILANOVA DE L'AGUDA] i molts menys (11) que mostren l’alternança vocal consonant [ÀGER, ALAMÚS, AMER, ISÒVOL, ODÈN, ÒDENA, OLOT, OLUGES, ORÍS, OSOR i URÚS].

Per acabar, i per si de cas ara no us va bé anar a visitar cap d’aquestes boniques poblacions, us he preparat un passatemps que he anomenat SINÒNIMS AFRUITATS (perquè s’hi han de buscar els sinònims «banana» i «ananàs» d’una sèrie de paraules) i que podreu solucionar sense sortir de casa. Aquí el teniu:






GLOSSARI:
  • Mots Banana / Ananàs

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:


TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas i Sa Lluna"
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ


divendres, 3 d’abril del 2026

Jocs de sobretaula - 022




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ

divendres, 27 de març del 2026

Test d'intel·ligència - 030 [M10]




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Carme Rosanas "

divendres, 20 de març del 2026

Relats Conjunts (març - 2026)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat per una fotografia d'un «Picaporta de la Casa de l'Ardiaca» (Museu Cau Ferrat – s. XV).



EL PICAPORTA DEL DRAC

Aquell picaporta de ferro amb forma de drac em va cridar l’atenció des del primer moment. No era excessivament gros ni estava especialment treballat, però hi havia alguna cosa inquietant en la seva expressió: tenia la boca mig oberta mostrant uns ullals petits i corbats, i els ulls que sobresortien del metall envellit semblaven vigilar-te intensament. Atrapat per aquells dos punts foscos, vaig deixar, per un moment, d’escoltar les indicacions del propietari de la casa i aquest, veient que no li feia cas, va entregar-me les claus fent-me un últim advertiment:

—És una andròmina inútil —em va dir, assenyalant el picaporta—. Fa bonic, però no funciona. Si has de tenir visites, recorda avisar-los perquè truquin al timbre.

Vaig somriure, com si es tractés d’una broma estranya. Havia llogat aquella casa antiga i perduda en un carreró solitari del barri vell, buscant tranquil·litat i inspiració per enllestir la meva novel·la. No comptava passar-m’hi gaires dies i només ho havia dit al meu editor, així que m’era ben igual si el picaporta funcionava o no: ningú vindria a veure’m. Ja sabia que l’edifici era molt antic i que no havia estat reformat, però això era just el que buscava. Com més rònega fos la casa, més m’inspiraria. Vaig acomiadar-me d’aquell home, vaig instal·lar-me a l’habitació i vaig disposar-ho tot per començar a escriure.

No vaig poder. No em treia del cap el picaporta. A veure, un escalfador d’aigua es pot avariar i la instal·lació elèctrica pot fallar. Però un picaporta? No té cap secret. Si es mou, funciona. Vaig tornar a la porta per examinar-lo, sabia que no podria avançar mentre no ho fes. Amb només un cop d’ull, vaig confirmar que la peça no tenia gens de rovell ni estava encallada, que l’anella colpejava perfectament sobre la base metàl·lica i que... no se sentia cap soroll. Realment, el picaporta no funcionava. Ho vaig provar una altra vegada, i una altra, i una més. El resultat sempre era el mateix: l’anella de ferro pegava amb força contra el metall… però no produïa cap so.

Primer vaig pensar que era víctima d’una broma de càmera oculta, però no va aparèixer ningú per riure’s de mi. Aleshores em va passar pel cap que potser m’havia tornat sord i, per descartar-ho, vaig prémer el botó del timbre. La seva dringadissa va sonar estrident en aquell carreró silenciós i, just en aquell moment sí que vaig tenir la sensació que algú se’n reia. Per un instant, hauria jurat que el drac em mirava divertit. Només m’ho va semblar. Quan vaig girar la vista cap al picaporta, aquest estava igual com sempre.

Vaig tornar a dins i vaig seure a l’escriptori, però ni pensaments de posar-me a escriure res. La ment em bullia intentant trobar una explicació lògica a aquell picaporta que semblava incomplir les lleis més bàsiques de la física. Capficat, vaig passar-m’hi hores sense treure’n l’entrellat. Fins que es va fer fosc i, de sobte, el silenci es va trencar…

CLANG

Algú havia fet sonar el picaporta. Vaig alçar-me d’un bot i vaig córrer cap a l’entrada. Però al carrer no hi havia ningú. Malgrat la foscor, els fanals l’il·luminaven prou per comprovar que continuava desert. No sabia què fer. Vaig tancar-me a casa, però no em vaig poder moure de darrere la porta. Ja no estava preocupat, ara estava espantat de debò. I, de nou…

CLANG, CLANG

Vaig obrir tot seguit, però sense cap esperança de trobar-hi algú. Efectivament, a fora només hi havia el petit drac de ferro que em mirava. Me’l vaig mirar jo també, i aleshores vaig adonar-me d’un detall que em va glaçar la sang: aquells ulls negres no eren protuberàncies de metall, sinó forats profunds que semblaven no tenir fons. M’hi vaig acostar, com hipnotitzat. I llavors ho vaig sentir: un alè antic, molt lent, que sorgia de dins del picaporta. El drac respirava.

Finalment vaig entendre les paraules del propietari: el picaporta no funcionava… des de fora. No estava fet per a aquells que volien entrar. Només servia perquè allò que s’oculta a dins pogués avisar abans de sortir.

CLANG, CLANG, CLANG

I aleshores... la boca del drac es va obrir del tot.


divendres, 13 de març del 2026

Els misteris d'en Mac – Cas 038


038 - EL CAS DELS PÈRITS JUDICIALS


La meva feina d’investigador privat m’obliga a anar sovint a judici. No pas com a acusat, per sort, sinó com a testimoni d’alguna de les parts en litigi que em requereix per aclarir algun detall o prestar declaració. No soc l’únic, evidentment. En tots els judicis, diversos pèrits són cridats per a donar llum al cas basant-se en els seus coneixements i la seva expertesa professional. Per trobar un exemple no cal anar gaire lluny, avui mateix m’he hagut de presentar davant del tribunal, citat per l’advocat defensor, per declarar en un possible cas d’assassinat. Per la seva banda, l’acusació ha cridat tres altres experts que també han donat el seu testimoni professional: un metge forense, una oficial de policia i un analista financer. Us resumeixo les seves intervencions:

Doctor Nicolau Nadal, metge forense: "La víctima, un home de 42 anys, va ser trobada al seu despatx la matinada del 14 de març. Segons el meu examen, la causa de la mort va ser estrangulament amb un objecte flexible, probablement una corretja de cuir o una corda fina. Basant-me en les condicions del cos i en l'aparició del rigor mortis, estimo que la mort es va produir entre les 11 i les 12 de la nit del 13 de març. La rigidesa cadavèrica era completa quan vaig examinar el cadàver a les 6 de la matinada i això confirma que la mort havia ocorregut dins del període temporal citat. A més de les ferides al coll, també vaig trobar marques a les mans de la víctima, indicant que havia intentat defensar-se."

Inspectora Òdena Olcina, oficial de policia: "Vaig ser la primera a arribar a l'escena del crim. Quan vaig entrar al despatx, vaig trobar el cos de la víctima estirat a terra, amb la cadira tombada al seu costat. La sala estava desordenada, amb papers i objectes caiguts, com si hagués hagut una lluita. També vaig observar una corretja de cuir amb rastres de sang parcialment amagada sota l'escriptori. Després d'assegurar la zona i recollir els principals indicis al lloc dels fets, vaig trucar al metge forense. Vull destacar que, malgrat el desordre general que ja he comentat, no hi havia cap senyal que l'entrada hagués sigut forçada. Això ens indicaria que l'assassí podria haver tingut accés directe a la casa."

Comptable Esteve Escandell, analista financer: "La meva tasca ha estat revisar els comptes de la víctima per determinar si hi havia algun possible mòbil financer darrere del crim. En els últims mesos, la víctima havia fet diverses transferències internacionals SEPA a un compte off-shore situat a les Illes Caiman. Aquestes operacions són sospitoses pel fet que estaven fragmentades en imports petits, probablement per evitar cridar l'atenció de les autoritats fiscals. A més, en els dies previs al crim, hi va haver una retirada en efectiu de 20.000 euros, que encara no hem pogut localitzar. És possible que aquests diners estiguessin destinats a alguna transacció que no es va arribar a completar."

Abans de presentar les seves conclusions finals, l’advocat defensor va mirar-me amb cara de resignació. Era cert que la part contrària comptava amb tres declaracions d’experts professionals i ell només amb la d’un pobre detectiu, però de vegades les aparences enganyen i els experts també poden tenir un mal dia...

A què es refereix el nostre investigador? Per què està tan convençut que el seu testimoni prevaldrà per davant del dels seus col·legues?

TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna , Artur i Teresa Duch "

divendres, 6 de març del 2026

MOTS ISOMORFS

En ludolingüística, els MOTS ISOMORFS són aquells que presenten la mateixa configuració, la mateixa "forma". És a dir, que coincideixen pel que fa a la disposició de les seves lletres. Un exemple serien les paraules «arbre» i «coiot» perquè ambdues segueixen la seqüència 1-2-3-2-4 (mots de sis lletres en els quals la segona lletra es repeteix en la quarta posició i la resta són diferents entre si). En aquest cas, els dos mots no comparteixen cap lletra, però no hi ha cap inconvenient si ho fan. A l’exemple donat hi podríem afegir noves paraules com «badar», «cabal», «genet» o «futur», entre moltes d’altres, perquè totes segueixen la mateixa disposició de lletres, totes elles són mots isomorfs 12324.

Una modalitat diferent d’ISOMORFISME és la que agrupa els mots segons la disposició de vocals i consonants dins la paraula. Segons aquest altre criteri, «hereu» i «gasiu» són mots isomorfs entre ells perquè ambdós coincideixen a tenir les consonants i les vocals en el mateix ordre: CVCVV.


Sembla que l’aplicació a la ludolingüística de la denominació "isomorfisme" fou proposada per l’escriptor germano-estatunidenc Dmitri Alfred Borgmann (1927–1985). Aquest autor, conegut sobretot pel seu treball en lingüística recreativa, ja va utilitzar aquest nom per referir-se a aquest tipus de paraules a mitjans de la dècada dels anys seixanta del segle passat.

Per altra banda, la recopilació de mots ordenant-los segons unes característiques concretes o un patró determinat no és un fet estrany en l’àmbit ludolingüístic. Un exemple ben conegut en el món anglosaxó són les «List of Pattern Words» (Llista de models de paraules) del nord-americà Jack Levine, una mena de diccionaris on les paraules apareixen ordenades segons el seu nombre de lletres i el subgrup isomòrfic al qual pertanyen. Abans de la introducció de la informàtica que els va deixar obsolets, aquests reculls de mots foren molt utilitzats pels amants dels jocs de paraules quan necessitaven trobar-ne alguna que complís una característica específica.

De totes maneres, val a dir que l’isomorfisme no té gaire entitat per ell mateix més enllà d’aquesta simple recerca de mots isomòrfics que hem comentat. El seu interès principal recau en el seu ús com a mitjà auxiliar per a la creació d’altres artificis ludolingüístics com alguns passatemps o jocs de paraules.

I és en aquest sentit que m’he empescat un joc que he anomenat SINÒNIMS ISOMÒRFICS. Us en proposo un parell a continuació per si us ve de gust jugar-hi, simplement es tracta de buscar els sinònims d’unes paraules donades amb el benentès que totes les solucions han de ser mots isomorfs entre si. Aquí els teniu:






GLOSSARI:
  • Mots Isomorfs
  • Isomorfisme

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA:


TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Sa Lluna i Carme Rosanas "
TAMBÉ PODEU VEURE LA RESPOSTA CORRECTA SI PREMEU AQUÍ i AQUÍ

divendres, 27 de febrer del 2026

Test d'intel·ligència - 029 [L10]




TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. L'ENHORABONA A " Artur i Sa Lluna "

divendres, 20 de febrer del 2026

Relats Conjunts (febrer - 2026)


Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre «Dona espigada amb gat [Karcsú nő macskával]» (Géza Faragó – 1913).



LLARGA I PRIMA

La Neus ha estat sempre una dona molt alta i esvelta. En edat escolar, ja passava per més d’un pam a la resta dels seus companys de classe i quan s’ha anat fent gran, això no ha canviat gens. La causa l’hem de buscar en la genètica, tot és culpa dels gens de la família. Entre els seus avantpassats trobaríem molts exemples de "gegants" que superaven l’alçada mitjana de la seva època i, fins i tot, uns quants que la superaven de molt. Només cal mirar el retrat del besavi Nicolau per comprovar-ho, aquell home era alt com un sant Pau. Per tant, sempre ha tingut clar que la seva mida no és cap maledicció, sinó una herència familiar i de les herències (de les genètiques, però també en general) no se n’ha de renegar mai. De totes maneres, i malgrat que és conscient que, en alguns casos, l’excessiva alçada es pot considerar un defecte, a ella aquest aspecte mai li ha representat cap problema ni li ha comportat cap inconvenient. La Neus té un «poder» que la fa estar per sobre de qualsevol possible defecte.

Per això, si excloem la tieta Natàlia que li diu "espigada" (però la tieta és de la família i se li pot perdonar), mai ha hagut de patir cap burla ni cap insult per la seva mida. No cal dir que ara que és adulta no els permetria pas, però fins i tot se’n deslliurava quan era petita. I no us penseu que els nens de la seva escola no fossin tan cruels com acostuma a ser la mainada habitualment. Prou que martiritzaven per portar ulleres a Oleguer "el quatre-ulls" o pel seu sobrepès a la pobra Elisa "la vaca". Però a ella, no. A la Neus ningú li deia mai res en aquest sentit... gràcies al seu «poder».

Amb tant de misteri, potser us esteu imaginant que aquest poder té alguna cosa a veure amb la màgia negra o l’esoterisme. Doncs us equivoqueu, el tema no va per aquí. És cert que fa una bona temporada que sempre se la veu acompanyada d’un gat negre com el sutge que sembla la seva ombra i no la deixa ni un instant. Però això és simplement una casualitat i en cap cas vol dir que la Neus sigui una bruixa capaç de llençar maleficis o fer pocions estranyes. Res d'això, el seu «poder» és més prosaic que totes aquestes martingales... i molt més efectiu.

Un poder, per altra banda, que malgrat que tots el voldríem perquè ha de ser un goig poder viure amb la tranquil·litat que viu la Neus, no està pas a l’abast de tothom. Només uns quants poden posseir-lo i si ella el té és perquè l’ha obtingut, precisament, gràcies al protagonista del quadre que mencionàvem abans. El besavi Nicolau Bufa fou un emprenedor que va saber convertir una rònega fira de poble en un modern parc temàtic, el famós "Bufaland Park Resort", i a continuació va fundar l’empresa familiar BUFA Entertainment S.A. que va acabar esdevenint l’actual multinacional de l’entreteniment present als cinc continents amb uns ingressos nets de centenars de milions d’euros cada any. La nostra amiga és, doncs, multimilionària i aquest és el seu «poder». Ningú se’n riu d’un multimilionari si sap el que li convé. Per molt que tothom vegi que la Neus és exageradament llarga i prima, ningú troba rellevants aquests detalls perquè l’única cosa realment important és que sigui parenta d’en Bufa.