Des del blog RELATS CONJUNTS ens proposen escriure un relat inspirat pel quadre "El mercat [Ta matete]" (Paul Gauguin - 1892).
,_oil_on_canvas,_73.2_x_91.5_cm,_Kunstmuseum_Basel.jpg?uselang=ca)
LA RESISTÈNCIA
Si us preguntés que és «La Resistència», segur que tots em respondríeu que són els grups que en un conflicte armat actuen des de la rereguarda contra l’enemic que ha envaït el seu territori i tindríeu tota la raó. També estic segur que si a continuació us demanés d’on ve aquest nom, molts em diríeu que és obvi que deriva del verb «resistir» que és el que fan aquests grups mentre dura la guerra i aquí us equivocaríeu de mig a mig perquè aquesta denominació no prové d’un indefinit i genèric «resistir» sinó que té un origen ben concret. És un homenatge a unes heroïnes que, només amb el seu enginy, van ajudar a vèncer un poderós exèrcit enemic. Aquesta és la seva història.
En l’última Gran Guerra, una llunyana illa va ser ocupada per un exèrcit invasor i molts dels seus habitants van ser detinguts i obligats a col·laborar-hi. Entre ells, unes joves estudiants de grau superior que van ser destinades al departament d’intel·ligència militar de l’enemic. Això els permetia tenir a l’abast diàriament els codis numèrics que feien servir els invasors com a contrasenya i eren conscients que aquesta era una informació molt valuosa per al govern legítim, però no sabien com trametre-la. Aquell edifici era com una presó i les noies no en podien sortir, ni podien parlar amb ningú de fora, ni podien passar cap nota ni trucar per telèfon. Fins i tot durant la mínima estona que, cada matí, els permetien sortir al patí estaven fortament vigilades per evitar qualsevol contacte. Semblava impossible superar aquests entrebancs i aconseguir passar cap informació, però elles se’n van sortir. Com que no podien fer-ho parlant o escrivint, van decidir utilitzar un codi de colors. Cada dia sortien al pati amb els típics vestits illencs de coloraines i s’asseien juntes en un banc des d’on podien ser vistes fàcilment des de l’exterior. Tot semblava ben innocent, però no ho era gens. Cada vestit era d’un color determinat, cada color corresponia a un número concret i, evidentment, les noies no seien a l’atzar en aquell banc sinó que ho feien en l’ordre que mostrés cada dia el codi numèric que l’invasor volia mantenir en secret. Amb aquesta informació, subministrada a plena llum del dia sense que l’enemic s’assabentés de res, l’exèrcit legítim podia contraatacar fàcilment i la victòria va arribar en pocs mesos.
Un cop més l’enginy va vèncer a la força. Aquelles noies es van convertir en unes heroïnes i, malgrat el pas dels anys, tots els habitants d’aquella illa en conserven encara un agraït record. Per cert, i per si us interessa saber-ho, com que eren estudiants d’un grau superior d’electricitat, el codi de colors que van fer servir és el que s'utilitza per marcar les resistències elèctriques. Assegudes en aquell banc, cadascuna d’elles semblava una de les bandes de color que indica el valor de les resistències i, per això, se les va conèixer primer com «les noies de la resistència» i finalment només com «la resistència» que és el nom que després ha servit per designar qualsevol grup que lluita per recuperar la seva llibertat.
Ja ho heu vist, tot prové d’una simple casualitat. Si en comptes de ser estudiants d’electricitat haguessin cursat un batxillerat artístic, per exemple, aleshores segur que el codi que haurien fet servir és el de la paleta de colors i als grups que resisteixen contra un enemic invasor no els anomenaríem «la Resistència» sinó «els Pantone».
En l’última Gran Guerra, una llunyana illa va ser ocupada per un exèrcit invasor i molts dels seus habitants van ser detinguts i obligats a col·laborar-hi. Entre ells, unes joves estudiants de grau superior que van ser destinades al departament d’intel·ligència militar de l’enemic. Això els permetia tenir a l’abast diàriament els codis numèrics que feien servir els invasors com a contrasenya i eren conscients que aquesta era una informació molt valuosa per al govern legítim, però no sabien com trametre-la. Aquell edifici era com una presó i les noies no en podien sortir, ni podien parlar amb ningú de fora, ni podien passar cap nota ni trucar per telèfon. Fins i tot durant la mínima estona que, cada matí, els permetien sortir al patí estaven fortament vigilades per evitar qualsevol contacte. Semblava impossible superar aquests entrebancs i aconseguir passar cap informació, però elles se’n van sortir. Com que no podien fer-ho parlant o escrivint, van decidir utilitzar un codi de colors. Cada dia sortien al pati amb els típics vestits illencs de coloraines i s’asseien juntes en un banc des d’on podien ser vistes fàcilment des de l’exterior. Tot semblava ben innocent, però no ho era gens. Cada vestit era d’un color determinat, cada color corresponia a un número concret i, evidentment, les noies no seien a l’atzar en aquell banc sinó que ho feien en l’ordre que mostrés cada dia el codi numèric que l’invasor volia mantenir en secret. Amb aquesta informació, subministrada a plena llum del dia sense que l’enemic s’assabentés de res, l’exèrcit legítim podia contraatacar fàcilment i la victòria va arribar en pocs mesos.
Un cop més l’enginy va vèncer a la força. Aquelles noies es van convertir en unes heroïnes i, malgrat el pas dels anys, tots els habitants d’aquella illa en conserven encara un agraït record. Per cert, i per si us interessa saber-ho, com que eren estudiants d’un grau superior d’electricitat, el codi de colors que van fer servir és el que s'utilitza per marcar les resistències elèctriques. Assegudes en aquell banc, cadascuna d’elles semblava una de les bandes de color que indica el valor de les resistències i, per això, se les va conèixer primer com «les noies de la resistència» i finalment només com «la resistència» que és el nom que després ha servit per designar qualsevol grup que lluita per recuperar la seva llibertat.
Ja ho heu vist, tot prové d’una simple casualitat. Si en comptes de ser estudiants d’electricitat haguessin cursat un batxillerat artístic, per exemple, aleshores segur que el codi que haurien fet servir és el de la paleta de colors i als grups que resisteixen contra un enemic invasor no els anomenaríem «la Resistència» sinó «els Pantone».
