Aquest post està patrocinat pel blog TUMATEIX LLIBRES, PARLEM DE LLIBRES perquè és qui em va regalar la novel·la que hi comentaré, guanyada en el seu concurs QUIN LLIBRE ÉS?. Us recomano de tot cor el blog on trobareu ressenyes literàries molt interessants i us animo a participar en el concurs que val molt la pena: És divertit, no gaire complicat i dóna premis... Què més us cal per intentar descobrir els llibres amagats d'aquest trimestre clicant AQUÍ?.
Aprofito aquest espai publicitari totalment merescut per tornar a agrair a la JOMATEIXA aquest premi i passo a comentar el llibre en qüestió. Es tracta de:
ULLALS
de
SALVADOR MACIP
i
SEBASTIÀ ROIG
XXXVIIè Premi Joaquim Ruyra
Any: 2011
Editorial: LA GALERA
Planes: 256
Llengua: Català
Sabeu que no acostumo a comentar al blog els llibres que llegeixo, si no m'he descomptat aquesta serà la tercera vegada, però en aquesta ocasió conec a un dels autors i no podia deixar passar l'oportunitat de dir-li què m'ha semblat.
El llibre comença amb un pròleg que, per si sol, ja és un molt bon relat curt d'aquells que quan l'acabes t'ha agradat tant que tens ganes de saber-ne més coses. I per sort, aquesta vegada tenim la possibilitat de saber-les llegint les 200 i escaig pàgines que segueixen. El protagonista principal és en Vicent, un noi malcriat de casa bona que per enèsima vegada és enviat pels seus pares a un internat d'estiu per “adreçar-lo”. Ell, també per enèsima vegada té clar que no es vol deixar adreçar i que, amb diners, pot aconseguir que aquesta estada sigui menys dura del que els seus pares voldrien. Les coses, com podeu suposar, no aniran com ell es pensa... ni molt menys!
De lectura fàcil, amb capítols curts dividits per jornades i frases directes que et van enganxant, el llibre es pot llegir gairebé d'una tirada (jo el vaig acabar en un dia, en un parell de tongades). T'enganxa perquè tens ganes de saber el que li passa a en Vicent i com se'n va sortint (o no) dels problemes en que els autors el van posant. Uns maldecaps que comencen ben aviat, al final del segon capítol (pàg. 26) a en Vicent ja se li ha complicat la vida de mala manera i això no és res en comparació al que li ha d'anar passant fins arribar a un final sorprenent. I ho dic de veritat que el final em va sorprendre molt, malgrat que ja em temia que hi hauria alguna cosa que no seria "aigua clara" no vaig ni imaginar que els trets anirien per on van. No revelaré res però si que vull felicitar als autors per aquest gir inesperat que et deixa un regust... no ho dic, millor que ho llegiu.
Algunes coses més. El llibre parteix d'uns fets reals (un reformatori privat de l'Empordà on maltractaven als nois interns) que jo recordo haver vist al Telenotícies i això fa que et creguis més la història almenys de bon començament, després apareixen els propietaris dels ullals del títol per complicar les coses i la trama ja es torna més fantasiosa. Això de la capacitat d'espantar-se depèn de cadascú, i pot ser que altres lectors no hi estiguin d'acord però a mi m'ha fet més por el Capità que no els "Feréstecs" (aprofito per dir que m'ha agradat molt l'elecció d'aquest nom per les bèsties, "feréstecs" és una paraula que per mi té més força i fa més por, més feredat, que l'equivalent "salvatges" que em sembla que s'utilitza a la versió castellana. En canvi el nom del poble, "Pelallops", no m'ha agradat tant.). En definitiva, diria que més que por el que m'ha provocat el llibre és patiment pel pobre noi protagonista, un patiment que vius en primera persona perquè el que saps és només el que sap en Vicent en cada moment (per no saber no sabem ni els noms reals dels "dolents" que només coneixem pels noms que els atorga el propi Vicent basant-se en el seu aspecte) però això no és un demèrit sinó tot el contrari perquè fa que t'impliquis més en les desventures del noi i que les pateixis més.
Resumint, un llibre molt amè de llegir amb l'estil dels best-sellers d'Stephen King i molt recomanable. Ha guanyat merescudament el Premi J. Ruyra de Narrativa Juvenil perquè segur que pot agradar a nois a partir de 15 o 16 anys però també el pot gaudir, i molt, gent de qualsevol edat que vulgui passar una bona estona patint, cosa que quan es tracta de llibres o pel·lícules està força bé.
I per acabar, com no podia ser d'altra manera, us vull posar un parell d'enigmes basats en el llibre. No vull revelar res de la trama per tant em centraré en la banda sonora. Perquè la novel·la té una banda sonora, concretament dues cançons en anglès que, inventant-me un enigma nou, vull veure si descobriu només sabent la traducció de la lletra al català que els autors ens donen a peu de pàgina.
La primera l'escolta en Vicent al seu iPhone i en coneixem aquest fragment: "S'acosta el moment final. No se n'anirà. És un presagi"; la segona l'escolten contínuament els dolents en un casset a la seva furgoneta i en sabem aquesta frase: "Camino sobre els raigs de sol, oh si! I em fa sentir bé!". Podeu dir quin és el títol original d'aquestes dues cançons i, sense mirar els crèdits finals del llibre, qui les canta?
Any: 2011
Editorial: LA GALERA
Planes: 256
Llengua: Català
Sabeu que no acostumo a comentar al blog els llibres que llegeixo, si no m'he descomptat aquesta serà la tercera vegada, però en aquesta ocasió conec a un dels autors i no podia deixar passar l'oportunitat de dir-li què m'ha semblat.
El llibre comença amb un pròleg que, per si sol, ja és un molt bon relat curt d'aquells que quan l'acabes t'ha agradat tant que tens ganes de saber-ne més coses. I per sort, aquesta vegada tenim la possibilitat de saber-les llegint les 200 i escaig pàgines que segueixen. El protagonista principal és en Vicent, un noi malcriat de casa bona que per enèsima vegada és enviat pels seus pares a un internat d'estiu per “adreçar-lo”. Ell, també per enèsima vegada té clar que no es vol deixar adreçar i que, amb diners, pot aconseguir que aquesta estada sigui menys dura del que els seus pares voldrien. Les coses, com podeu suposar, no aniran com ell es pensa... ni molt menys!
De lectura fàcil, amb capítols curts dividits per jornades i frases directes que et van enganxant, el llibre es pot llegir gairebé d'una tirada (jo el vaig acabar en un dia, en un parell de tongades). T'enganxa perquè tens ganes de saber el que li passa a en Vicent i com se'n va sortint (o no) dels problemes en que els autors el van posant. Uns maldecaps que comencen ben aviat, al final del segon capítol (pàg. 26) a en Vicent ja se li ha complicat la vida de mala manera i això no és res en comparació al que li ha d'anar passant fins arribar a un final sorprenent. I ho dic de veritat que el final em va sorprendre molt, malgrat que ja em temia que hi hauria alguna cosa que no seria "aigua clara" no vaig ni imaginar que els trets anirien per on van. No revelaré res però si que vull felicitar als autors per aquest gir inesperat que et deixa un regust... no ho dic, millor que ho llegiu.
Algunes coses més. El llibre parteix d'uns fets reals (un reformatori privat de l'Empordà on maltractaven als nois interns) que jo recordo haver vist al Telenotícies i això fa que et creguis més la història almenys de bon començament, després apareixen els propietaris dels ullals del títol per complicar les coses i la trama ja es torna més fantasiosa. Això de la capacitat d'espantar-se depèn de cadascú, i pot ser que altres lectors no hi estiguin d'acord però a mi m'ha fet més por el Capità que no els "Feréstecs" (aprofito per dir que m'ha agradat molt l'elecció d'aquest nom per les bèsties, "feréstecs" és una paraula que per mi té més força i fa més por, més feredat, que l'equivalent "salvatges" que em sembla que s'utilitza a la versió castellana. En canvi el nom del poble, "Pelallops", no m'ha agradat tant.). En definitiva, diria que més que por el que m'ha provocat el llibre és patiment pel pobre noi protagonista, un patiment que vius en primera persona perquè el que saps és només el que sap en Vicent en cada moment (per no saber no sabem ni els noms reals dels "dolents" que només coneixem pels noms que els atorga el propi Vicent basant-se en el seu aspecte) però això no és un demèrit sinó tot el contrari perquè fa que t'impliquis més en les desventures del noi i que les pateixis més.
Resumint, un llibre molt amè de llegir amb l'estil dels best-sellers d'Stephen King i molt recomanable. Ha guanyat merescudament el Premi J. Ruyra de Narrativa Juvenil perquè segur que pot agradar a nois a partir de 15 o 16 anys però també el pot gaudir, i molt, gent de qualsevol edat que vulgui passar una bona estona patint, cosa que quan es tracta de llibres o pel·lícules està força bé.
I per acabar, com no podia ser d'altra manera, us vull posar un parell d'enigmes basats en el llibre. No vull revelar res de la trama per tant em centraré en la banda sonora. Perquè la novel·la té una banda sonora, concretament dues cançons en anglès que, inventant-me un enigma nou, vull veure si descobriu només sabent la traducció de la lletra al català que els autors ens donen a peu de pàgina.
La primera l'escolta en Vicent al seu iPhone i en coneixem aquest fragment: "S'acosta el moment final. No se n'anirà. És un presagi"; la segona l'escolten contínuament els dolents en un casset a la seva furgoneta i en sabem aquesta frase: "Camino sobre els raigs de sol, oh si! I em fa sentir bé!". Podeu dir quin és el títol original d'aquestes dues cançons i, sense mirar els crèdits finals del llibre, qui les canta?
TROBAREU LA SOLUCIÓ ALS COMENTARIS. FELICITATS A " Assumpta i MBosch "
13 comentaris:
La segona és Walkin on Sunshine, de Katrina and de Waves!!! segur!! :-)))
La segona no la conec i no vull fer "trampes" i buscar-la a Google, però, per dir una cosa, "The final countdown" dels Europe?
(Sóc l'Assumpta de veritat, eh? hehehe estic al netbook d'en Josep Lluís i no li volia canviar el perfil hehehe)
Caram l'Assumpta m'ha passat al davant! Aquesta l'anava a dir ara, perquè la primera no la tinc clara.
Jo estic esperant que m'arribi el llibre, a veure què em sembla, però a mi les coses de terror... la capacitat d'espantar-se depèn de cadascú? Doncs jo en tinc molta.
Moltes gràcies per la ressenya, McAbeu! (i a la Jomateixa i els seus concursos per fer-la possible) M'alegro que hagis passat una bona estona (i que hagis patit!). Sí que l'objectiu més que espantar era angoixar una mica.
Molt ben pensat això de l'enigma. una cançó és fàcil, però em sembla que amb l'altra patiran una mica...
el llibre enganxa, m'afegeixo a la recomanació
No hi ha de que, s'ha de treballar una mica per guanyar-ho.
I aprofito per convidar a la gent a que us vulgui desbancar, que si no diran que som família i que sempre us toca a vosaltres... jeje.
L'efecte boca-orella d'aquest llibre és brutal: cada cop hi ha més gent que el recomana.
Per cert, a la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona només en tenen quatre exemplars.
Ostres, XEXU!! Menys mal que no m'he entretingut a canviar el perfil o em passaves al davant!! :-DD
És que hem anat a passar el dia a Barcelona, que ja feia tres setmanes que no hi anàvem i no em podia entretenir :-)
ASSUMPTA: Doncs si, encertes la segona cançó a la primera. :-)) Felicitats!!
XEXU: Tinc ganes de llegir la teva ressenya al "LLibres, i Punt!". A veure que et sembla.
SM: Doncs l'objectiu s'ha assolit a la perfecció. El Vicent és un carallot i li cal un escarment, però entre el poc i el massa... :-)
JESÚS: I tant que enganxa, completament d'acord!
MBOSCH: Doncs per no agradar-te els enigmes encertes molt bé el que faltava. Felicitats!. I tens raó, és un molt bon llibre.
JOMATEIXA: També m'apunto a la teva crida d'animar a la gent a participar al teu joc. Com ja he dit al post: És divertit, no gaire complicat i dóna premis... què volem més?. :-)
JOSEP: Jo tenia ganes de llegir-lo i certament és molt recomanable.
Us enllaço a continuació els vídeos de les cançons que fan de banda sonora a la novel·la i que, com molt bé han dit ASSUMPTA i MBOSCH, són:
Walking On Sunshine (Katrina & The Waves)
Omen (The Prodigy)
M'agrada quan fas enigmes a partir de coses "diferents" com pot ser, en aquest cas, una ressenya... Ho hauries de fer més sovint i, evidentment, sempre en cap de setmana, és clar :-))
Per cert, que la cançoneta aquesta del presagi és bastant horrible, eh? la vaig buscar ahir per la nit, quan vaig veure la resposta d'en Marcel (donava per segur que l'encertaria, hehe) i... res que, posats a triar, em quedo amb la de la Katrina :-)
ASSUMPTA: A mi també m'agrada treure enigmes "de sota les pedres" però això només surt de tant en tant. :-)
I si, jo també diria que The Prodigy no és un dels meus grups favorits. :-DD
Es tractava de posar una música una mica "maquinorra" per ensenyar quina mena de coses escolta el protagonista, per això vam triar Prodigy. Ara, confesso que a mi m'agrada! El Walking on sunshine està usat d'una forma més irònica, però haureu de llegir el llibre per descobrir-ho! :-)
Publica un comentari a l'entrada