029 - EL CAS DEL TESTIMONI FALS
Una part crucial de la nostra feina és buscar testimonis dels fets que estem investigant, però això no sempre és senzill. De vegades, les circumstàncies fan que no en trobis perquè, o ningú vol parlar amb tu o els que ho volen fer t’enganyen. El cas que ara tinc entre mans és un d’aquests on «ningú ha vist res».
Es tracta d’un robatori en una tenda d’electrodomèstics d’un barri d’aquells que els polítics anomenen ‘conflictius’. Aprofitant l’hora de la migdiada quan l’establiment estava tancat, els lladres van forçar el cadenat de la persiana metàl·lica i van emportar-se tot allò que van voler. A mi em van contractar aquella mateixa tarda i va ser aleshores quan vaig inspeccionar ‘l’escena del crim’ i ja vaig intentar trobar algun testimoni sense èxit. Com que és difícil creure que ningú veiés res a plena llum del dia, li vaig dir al propietari que hi tornaria l’endemà més o menys a la mateixa hora que van ocórrer els fets, a veure si tenia més sort.
Així ho vaig fer, però al principi de sort ben poca. Just arribar al barri, va començar a ploure i, com no podia ser d’altra manera, no vaig trobar cap lloc lliure per aparcar a prop. Quan per fi vaig poder deixar el cotxe, em va tocar córrer fins a la botiga intentant entomar el mínim de pluja possible i encara gràcies que l’establiment té el rètol de sobre la porta instal·lat en un voladís. Això va evitar que em mullés encara més mentre comprovava que, seguint les meves indicacions, ja havien substituït el cadenat forçat per un de més robust. La pluja no parava i això tirava per terra les meves esperances de trobar algun vianant habitual d’aquell lloc a aquelles hores, per això vaig decidir provar-ho amb els veïns de l'edifici. Va ser una pèrdua de temps, la majoria no em va voler ni obrir la porta i els que sí que ho van fer fou per dir-me que no en sabien res. Només hi va haver una excepció, la senyora Assumpció del primer primera.
La senyora Assumpció és una velleta molt amable que viu just damunt de l’establiment robat i quan li vaig demanar per fer-li algunes preguntes, de seguida va acceptar. Em va fer entrar, em va fer seure al sofà del menjador, em va convidar a un te calent tant sí com no («I tant que es prendrà un te, no veu que mullat com va si no pren res calent pot agafar una calipàndria!») i em va explicar què havia vist el dia anterior perquè resulta que ho havia vist tot: «Sap, senyor detectiu, jo no faig mai migdiada i m’agrada passar l’estona mirant per la finestra. Doncs ahir, més o menys a aquesta hora, vaig veure arribar una furgoneta que va aparcar aquí al davant. En van sortir un parell de nois que, de seguida, van obrir la persiana metàl·lica. Bé de seguida no, perquè ara que hi penso s’hi van estar força estona i recordo que vaig pensar que no els devia funcionar bé la clau. Aquest matí m’he assabentat que el que feien era forçar el cadenat i he entès la verdadera raó de la tardança. En el que no van tardar gens, fou en omplir la furgoneta i marxar per on havien vingut. Que ximple vaig ser de no veure que eren uns lladres! Vaig pensar que eren uns simples repartidors, pobra de mi. Per cert, com que he vist moltes pel·lícules de lladres i serenos, ja sé que ara em preguntarà si els vaig reconèixer o si em vaig fixar en algun detall concret com la matrícula de la furgoneta, per exemple. Ja li dic que la meva vista no em va permetre llegir la matrícula, però, en canvi, sí que em vaig fixar en la jaqueta d’un dels nois. Quan es va ajupir per forçar el cadenat, vaig veure que a l’esquena portava un dibuix d’una calavera idèntic al que duen els membres d’aquella banda de motoristes que sovint passen per aquí davant fent sempre un soroll de mil dimonis. És una bona pista, no?»
Li vaig dir que ho investigaria, però no pensava fer-ho. El testimoni de la senyora Assumpció m’havia servit per al mateix que els de la resta de veïns que no havien vist res. Finalment, sí que aquella tarda havia estat una total pèrdua de temps i em tocaria investigar per una altra banda...
I vosaltres, què en penseu del testimoni de la senyora Assumpció?
Es tracta d’un robatori en una tenda d’electrodomèstics d’un barri d’aquells que els polítics anomenen ‘conflictius’. Aprofitant l’hora de la migdiada quan l’establiment estava tancat, els lladres van forçar el cadenat de la persiana metàl·lica i van emportar-se tot allò que van voler. A mi em van contractar aquella mateixa tarda i va ser aleshores quan vaig inspeccionar ‘l’escena del crim’ i ja vaig intentar trobar algun testimoni sense èxit. Com que és difícil creure que ningú veiés res a plena llum del dia, li vaig dir al propietari que hi tornaria l’endemà més o menys a la mateixa hora que van ocórrer els fets, a veure si tenia més sort.
Així ho vaig fer, però al principi de sort ben poca. Just arribar al barri, va començar a ploure i, com no podia ser d’altra manera, no vaig trobar cap lloc lliure per aparcar a prop. Quan per fi vaig poder deixar el cotxe, em va tocar córrer fins a la botiga intentant entomar el mínim de pluja possible i encara gràcies que l’establiment té el rètol de sobre la porta instal·lat en un voladís. Això va evitar que em mullés encara més mentre comprovava que, seguint les meves indicacions, ja havien substituït el cadenat forçat per un de més robust. La pluja no parava i això tirava per terra les meves esperances de trobar algun vianant habitual d’aquell lloc a aquelles hores, per això vaig decidir provar-ho amb els veïns de l'edifici. Va ser una pèrdua de temps, la majoria no em va voler ni obrir la porta i els que sí que ho van fer fou per dir-me que no en sabien res. Només hi va haver una excepció, la senyora Assumpció del primer primera.
La senyora Assumpció és una velleta molt amable que viu just damunt de l’establiment robat i quan li vaig demanar per fer-li algunes preguntes, de seguida va acceptar. Em va fer entrar, em va fer seure al sofà del menjador, em va convidar a un te calent tant sí com no («I tant que es prendrà un te, no veu que mullat com va si no pren res calent pot agafar una calipàndria!») i em va explicar què havia vist el dia anterior perquè resulta que ho havia vist tot: «Sap, senyor detectiu, jo no faig mai migdiada i m’agrada passar l’estona mirant per la finestra. Doncs ahir, més o menys a aquesta hora, vaig veure arribar una furgoneta que va aparcar aquí al davant. En van sortir un parell de nois que, de seguida, van obrir la persiana metàl·lica. Bé de seguida no, perquè ara que hi penso s’hi van estar força estona i recordo que vaig pensar que no els devia funcionar bé la clau. Aquest matí m’he assabentat que el que feien era forçar el cadenat i he entès la verdadera raó de la tardança. En el que no van tardar gens, fou en omplir la furgoneta i marxar per on havien vingut. Que ximple vaig ser de no veure que eren uns lladres! Vaig pensar que eren uns simples repartidors, pobra de mi. Per cert, com que he vist moltes pel·lícules de lladres i serenos, ja sé que ara em preguntarà si els vaig reconèixer o si em vaig fixar en algun detall concret com la matrícula de la furgoneta, per exemple. Ja li dic que la meva vista no em va permetre llegir la matrícula, però, en canvi, sí que em vaig fixar en la jaqueta d’un dels nois. Quan es va ajupir per forçar el cadenat, vaig veure que a l’esquena portava un dibuix d’una calavera idèntic al que duen els membres d’aquella banda de motoristes que sovint passen per aquí davant fent sempre un soroll de mil dimonis. És una bona pista, no?»
Li vaig dir que ho investigaria, però no pensava fer-ho. El testimoni de la senyora Assumpció m’havia servit per al mateix que els de la resta de veïns que no havien vist res. Finalment, sí que aquella tarda havia estat una total pèrdua de temps i em tocaria investigar per una altra banda...
I vosaltres, què en penseu del testimoni de la senyora Assumpció?
2 comentaris:
A casa meva les calipàndries són galipàndries, avui he descobert que les dues són correctes.
La furgoneta va aparcar just al davant? Quina sort, ni que fos una pel·lícula!
Motoristes amb una calavera? Segur que eren motoristes pirates!
Potser la vista de la senyora Assumpció no li permet llegir matrícules, però, en canvi, li permet veure coses encara més improbables...
Li desitjo sort a l'investigador, perquè de moment no té res. Li suggereixo que busqui càmeres pel carrer i pels comerços propers, avui en dia n'hi ha per tot arreu, moltes més de les que no veiem.
També penso que és un relat bastant improbable, el de la senyora Assumpció, més aviat penso que volia fer una mica de xafreig i fer-la petar, per matar l'avorriment i de passada queixar-se dels motoristes sorollosos que passen sovint per devant de casa seva . D'altra banda, els lladres no crec que hagessin fet el robament tenint a una senyora sobre els seus caps veient com se'n duien tot el que volien de la botiga !... tot molt sospitós : )
Que hi hagi sort , investigador... o potser ens sorprens amb algun detall que em passat per alt !.
Salut : )
Publica un comentari a l'entrada